Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA PARLAMENTÀRIA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

 

Moltes gràcies, senyora presidenta.

Molt Honorable senyor president de la Generalitat,

Em podria confirmar o desmentir la informació segons la qual vostè no pensa participar en la propera reunió de la Conferència de Presidents i quines són les raons en les que es basa la seva decisió?

****************

Sr. president, vostè, segons l’Estatut, té la més alta representació de la Generalitat i és representant ordinari de l’Estat a Catalunya. I, segons la Llei de la presidència de la Generalitat i del govern, a vostè li correspon, en exercici de la més alta representació de la Generalitat, “mantenir les relacions amb les autoritats de les institucions de l’Estat, de les comunitats autònomes i dels ens locals, i de llurs administracions públiques, i també amb les autoritats de l’àmbit internacional”. I, en representació de l’Estat li correspon “demanar la col·laboració a les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a Catalunya”.

President, necessita vostè que li recordi que vostè és la màxima representació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que vostè representa tots els catalans i catalanes? Vostè no representa només els i les independentistes. I vostè té l’obligació de representar tothom, de vetllar pels interessos dels catalans i les catalanes, l’obligació de vetllar pels interessos del país. Vostè ha de complir la llei que regula la presidència de la Generalitat.

Vostè no té dret a faltar a les seves obligacions. Vostè ha de defensar els interessos del país on calgui. I la conferència de presidents és un àmbit adient per portar les demandes i les propostes catalanes. Especialment si s’ha de parlar de finançament.

Li recordo que estem parlant de la sisena conferència de presidents. A les cinc anteriors hi ha participat sempre el president de la Generalitat. Ho van fer Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas.

Sabem que la revisió del sistema de finançament autonòmic hagués hagut d’entrar en vigor a l’inici del 2014, però d’aquí no se’n pot despendre la idea de que no cal revisar-lo mai més, o que no ens importa com es faci?

Algú ha de parlar en nom de Catalunya a la conferència de presidents. I aquest algú és vostè. És la seva obligació. I si no se sent capaç de defensar els interessos de Catalunya deixi que ho faci un altre, perquè vostè no té dret a deixar Catalunya sense veu als llocs on cal defensar els nostres interessos. Rectifiqui, senyor president, és la seva obligació i és en bé de tots.

 

Intervenció en el Consell Nacional

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL 25 D’OCTUBRE DE 2016

Gràcies, company president.

Companyes i companys, membres del Consell Nacional del PSC,

Celebrem avui una reunió extraordinària a pocs dies de la celebració del XIIIè Congrés del partit. Però calia fer-la.

Com figura a la convocatòria, es tracta de fixar la posició del partit sobre la investidura de Mariano Rajoy.

I la posició que us proposem és el vot negatiu en primera i segona votació de la investidura de Mariano Rajoy.

Les raons són prou conegudes: no compartim les seves polítiques econòmiques i socials, no el creiem capaç ni amb voluntat suficient de lluitar contra la corrupció i el considerem en gran mesura responsable de la manca de diàleg entre els governs de la Generalitat i de l’Estat, que està enverinant el problema de fons de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Una situació que en menys d’un any pot conduir al xoc de trens sobre el que tant hem alertat.

Aquesta va ser la posició que vaig defensar en nom del partit en el Comitè Federal del PSOE. I aquesta és la posició que, de forma unànime, van votar tots els membres del Comitè Federal militants del PSC presents a la reunió.

Però el Comitè Federal va aprovar per majoria, 139 vots a favor i 96 en contra, que el grup socialista al Congrés s’abstingui en segona votació de la investidura de Mariano Rajoy.

Aquest és el problema. Què fem ara? Acceptem sense més la decisió del Comitè Federal o ens mantenim en la coherència de la nostra negativa a investir Mariano Rajoy? Aquesta és la decisió que prenem avui.

I la Comissió Executiva us proposa que mantinguem el vot negatiu també en la segona votació del debat d’investidura de Mariano Rajoy.

Però hem de ser conscients tots i totes que aquesta decisió nostra, entra en contradicció directa amb el que va decidir el Comitè Federal del PSOE, en el que vàrem intervenir i votar d’acord amb el que estableix el Protocol d’Unitat.

S’han alçat veus representatives del PSOE que assenyalen que aquesta contradicció pot portar a revisar la nostra relació federal amb el PSOE. Alguns parlen fins i tot de trencar-la.

Vaig demanar a la Secretaria d’Organització del partit que us enviés a totes i a tots, per si no la coneixíeu, la meva intervenció en el Comitè Federal.

Una intervenció pensada, escrita i llegida per un primer secretari del PSC que es va afiliar el setembre de 1977 al Partit Socialista Popular Català i que a la primavera de l’any 1978 s’incorporava a les Joventuts de la Federació Socialista de Catalunya (PSOE).

Vaig fer una intervenció des del cor però també ferma en les conviccions i conscient de representar el socialisme català en un debat especialment delicat. Vaig parlar des de la llibertat, el respecte i la fraternitat.

Una intervenció en la que refermava els nostres criteris sobre la investidura de Rajoy i, de forma especial, reclamava respecte a la discrepància des de la ferma voluntat de mantenir el vincle federal entre el PSC i el PSOE.

Sabeu que no he estat mai partidari de revisar el Protocol d’Unitat. En general no sóc gaire partidari de canviar coses si no hi ha garantia de millorar-les.

Però potser ara, des del PSOE, es demanarà la revisió del que s’estableix en aquest Protocol. És evident que això s’hauria de produir en un Congrés, perquè el nostre encaix orgànic està contingut en la disposició addicional primera dels Estatuts Federals del PSOE. I en els principis generals que encapçalen els nostres Estatuts, i en el seu article 24.

Companyes i companys,

El problema, però, no és un problema d’Estatuts. És un problema polític. Nosaltres no volem renunciar a tenir un projecte federal de modernització d’Espanya, un projecte que cal definir i desenvolupar d’acord i de la mà dels socialistes de tota Espanya.

I la decisió que prenem avui pot provocar un problema en la relació entre PSC i PSOE. Siguem-ne conscients. Perquè, deixem-ho clar, dues parts no desenvolupen un projecte comú si una de les parts no ho vol.

I el Comitè Federal ha pres una decisió legítima, amb uns arguments tan consistents com els que podem defensar nosaltres, encara que siguin arguments que no compartim.

Certament jo no havia pensat mai, que el detonant d’una crisi entre PSC i PSOE seria un vot d’investidura a un president del govern del PP. Però és així.

La nostra decisió pot tenir, doncs, conseqüències. Si n’hi han, espero que sabrem posar-nos d’acord en quines haurien de ser. I espero que passi el que passi puguem seguir compartint amb el PSOE un projecte federal per a Espanya. No m’agradaria donar aquesta satisfacció ni als immobilistes ni als independentistes. I menys ara.

Els companys i companyes socialistes de la resta d’Espanya han de saber que si prenem una decisió com la que us proposem prendre avui és per assegurar la utilitat del PSC com a instrument polític útil pels ciutadans i ciutadanes que se senten progressistes i catalanistes. Uns ciutadans i unes ciutadanes que no entendrien que, en l’inici d’un curs polític crucial a Catalunya, un curs que acabarà o en fracàs o en desastre a causa de la deriva i acceleració independentistes, el PSC aparegués al costat d’una de les locomotores que han decidit emprendre un rumb de col·lisió. Una abstenció en la investidura de Mariano Rajoy ens inhabilitaria per tendir ponts i per proposar solucions en el moment que més falta fan i faran.

Aquesta és la raó fonamental que avui ens mou a proposar-vos la resolució que se us ha distribuït. Una raó que voldríem fos entesa pel socialisme espanyol. Només qui sàpiga gestionar diferències i discrepàncies podrà aportar solucions a l’encaix de Catalunya en la resta d’Espanya. Aquest és el repte que avui, PSC i PSOE, tenen plantejat.

Moltes gràcies.

 

Resolució aprovada pel Consell Nacional del PSC

Razones del PSC para el ‘no’

RAZONES DEL PSC PARA EL ‘NO’
20 minutos, 25.10.16

 

El pasado Comité Federal del PSOE, defendí la posición de los socialistas catalanes de votar no a la investidura de Mariano Rajoy. Es la misma posición que hoy martes defenderé ante el Consell Nacional del PSC y la que, de salir adelante, mantendrán nuestros diputados y diputadas en las dos votaciones previstas en la sesión de investidura.

Creo que el cambio de posición del PSOE respecto a lo decidido en el Comité Federal del 28 de diciembre de 2015 es un error, y así lo expliqué delante de mis compañeros socialistas, desde la libertad, el respeto y la fraternidad.

La libertad, para decir lo que pensamos. El respeto, para escuchar a todos, coincidan o no con nuestras opiniones. Y la fraternidad de querer seguir compartiendo un proyecto federal, siendo capaces de gestionar la discrepancia.

Las razones del no a Rajoy son sobradamente conocidas. No compartimos su proyecto. Desconfiamos de su capacidad y de su voluntad de luchar contra la corrupción. Y creemos que nuestra posición política quedaría gravemente hipotecada por nuestra abstención, máxime sin haber intentado de verdad un gobierno distinto.

Son razones, son argumentos. No cuestiones de principio, ni de una cruzada del bien contra el mal. No son una verdad dogmática enfrentada a otra. Son nuestros argumentos. Y también el temor de alejarnos de tantos militantes y de tantos electores. Temor acrecentado por haber tomado una decisión sin escuchar a la militancia, como sí hicimos con motivo del pacto con Ciudadanos. Sí, nos da más miedo ese abismo con militantes y electores que la convocatoria de unas terceras elecciones. Y en el caso del PSC, la situación aún es más justificada.

n las primarias recientemente celebradas, he hablado con muchísimos militantes, y estoy convencido de que nuestra posición es ampliamente compartida entre los socialistas y las socialistas de Cataluña, así como por muchos de nuestros votantes y amplios sectores de la ciudadanía catalana.

Por eso, la cuestión es si el socialismo español es capaz de reconocer que hay un elemento diferencial crucial en este tema cuando se aborda desde Cataluña.

El independentismo tiene hoy el apoyo de casi el 48% de los catalanes. Y nosotros hacemos en gran medida responsable de esta situación a un gobierno del PP incapaz de abrir una perspectiva de diálogo. En Cataluña hoy somos pocos quienes propugnamos la vía del diálogo, la negociación y el pacto, desde un total respeto a la legalidad. Estamos convencidos de que es la única solución, la que acabará por imponerse. Pero hoy estamos muy solos en su defensa. Y en este momento, cuando empieza el curso en el que el choque de trenes parece inevitable, no podemos aparecer ni siquiera absteniéndonos en la investidura de uno de los máximos responsables de la ausencia de diálogo. Si lo hiciésemos, dejaríamos de ser útiles para tender puentes, para encontrar una solución a un problema muy serio.

El futuro depende, precisamente, de nuestra capacidad de aceptar las diferencias y gestionar las discrepancias, desde la voluntad de seguir caminando junto a todos los socialistas para construir un proyecto federal para España.

Intervención en el Comité Federal

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL COMITÉ FEDERAL DEL PSOE, 23.10.16

Gracias, presidente,

Compañero Javier, compañeros y compañeras,

Si algún día teníamos que estar aquí y hablar, ese día es hoy.

Desde la libertad, el respeto y la fraternidad. La libertad, para decir lo que pensamos. El respeto, para escuchar a todos, coincidáis o no con nuestras opiniones. Y la fraternidad de querer seguir compartiendo un proyecto federal, siendo capaces de gestionar la discrepancia si se produce.

Hoy vengo a defender dos cosas. El no a Rajoy y la capacidad que debe tener el socialismo español para entender una posición distinta del PSC en un tema así, si es que finalmente es distinta a la del conjunto del PSOE, dada la encrucijada política catalana.

Las razones del no a Rajoy las conocéis. No compartimos su proyecto. Desconfiamos de su capacidad y de su voluntad de luchar contra la corrupción. Y creemos que nuestra posición política quedaría gravemente hipotecada por nuestra abstención, máxime sin haber intentado de verdad un gobierno distinto. ¿Cuántas veces pedirán que nos abstengamos por responsabilidad? ¿Cuántas veces se nos pedirán cuentas por no haber intentado una mayoría alternativa? Una mayoría necesaria hoy, imprescindible mañana. Y abstenerse en la investidura de Rajoy no la favorece.

Son razones, son argumentos. No cuestiones de principio, ni de una cruzada del bien contra el mal. No son una verdad dogmática enfrentada a otra. Son solo nuestras razones, nuestros argumentos. Y, sí, también nuestro temor, el temor de alejarnos de tantos militantes y de tantos electores. Un temor acrecentado por estar tomando una decisión sin escuchar a la militancia, como sí hicimos con motivo del pacto con Ciudadanos. Sí, nos da más miedo ese abismo con militantes y electores que unas terceras elecciones.

Y permitidme que os hable un poco del PSC y de la situación política catalana.

Salimos de unas primarias, en las que los dos candidatos hemos defendido la misma posición con respecto a la investidura de Rajoy. Hemos hablado con muchísimos militantes, y estamos convencidos de que nuestra posición es ampliamente compartida entre los socialistas y las socialistas de Cataluña. Y también por nuestros votantes y amplios sectores de la ciudadanía catalana.

Pero la cuestión hoy aquí no es ésta. La cuestión es si el socialismo español es capaz de reconocer que hay un elemento diferencial crucial en este tema cuando se aborda desde Cataluña.

Compañeros y compañeras, el problema del PSOE no es el PSC, es Rajoy.

El independentismo tiene hoy el apoyo de casi el 48% de los catalanes. Sin duda muchas son las causas. También errores nuestros. Nada nos dice que el independentismo no pueda perder apoyos en el futuro, pero tampoco que no pueda seguir ganándolos. Y nosotros hacemos en gran medida responsable de esta situación a un gobierno del PP incapaz de abrir una perspectiva de diálogo.

En Cataluña hoy somos pocos quienes propugnamos la vía del diálogo, la negociación y el pacto, desde un total respeto a la legalidad. La única solución, estamos convencidos. La que acabará por imponerse, estamos convencidos. Pero hoy estamos muy solos en su defensa. Y en este momento, cuando empieza el curso en el que el choque de trenes parece inevitable, no podemos aparecer ni siquiera absteniéndonos en la investidura de uno de los máximos responsables de la ausencia de diálogo. Si lo hiciésemos, dejaríamos de ser útiles para tender puentes, para encontrar una solución.

Nos gustaría que, sea cual sea vuestra posición en el debate de hoy, fueseis capaces de entenderlo. Y nos acompañaseis. Que podamos seguir caminando juntos, incluso en la discrepancia. Eso queremos, seguir caminando juntos. Porque nada nos horroriza más que la perspectiva de dejar de compartir con todos los socialistas un proyecto federal para España. O quizá sí, algo nos horroriza más, que acabemos ofreciendo un argumento más a los independentistas para que lo sigan siendo. Que incluso demos razones para que muchos acaben de convencerse de que esto del federalismo no es viable, y se acaben resignando a la independencia como algo inevitable.

Nosotros no nos resignamos.

Y como no nos resignamos queremos votar no a Rajoy.

Y apoyamos la propuesta presentada por Txarli Prieto.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA PARLAMENTÀRIA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Moltes gràcies, senyora presidenta.

Senyor president, volia demanar-li algunes pre­cisions sobre alguns canvis que sembla que es poden estar produint en el full de ruta del seu Govern.

Coneixíem el full de ruta de Junts pel Sí: estructures d’estat, declaració d’indepen­dència, eleccions constituents, constitució catalana i referèndum per aprovar la cons­titució. Aquest full de ruta es va veure modificat, en el sentit d’introduir-hi unes lleis de desconnexió en paral·lel a la creació d’estructures d’estat, i sembla que la declaració d’independència quedava per després de les eleccions constituents.

Després, amb l’aprovació de les resolucions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, del 27 de juliol, va aparèixer una fantasmagòrica assemblea constituent, que era qui havia d’elaborar el projecte de constitució catalana.

Una assemblea cons­tituent que, es deia, una vegada convocada, elegida i constituïda, disposaria de plens poders; que les decisions d’aquesta assemblea serien de compliment obligatori per a la resta de poders públics i per a totes les persones físiques i jurídiques, i que cap de les decisions de l’assemblea no seria tampoc susceptible de control, suspensió o impugna­ció per cap altre poder, jutjat o tribunal. Visca la separació de poders! jo no sé si això, quan ho va explicar vostè a París, ho devien entendre gaire.

Però, després, en el full de ruta es va incloure el referèndum amb caràcter previ a les eleccions constituents; un referèndum acordat o unilateral a celebrar, en tot cas, cap al setembre, vam entendre, de l’any que ve. Ja sap que nosaltres considerem que la ne­gociació del referèndum, per si mateixa molt difícil, esdevé impossible des del moment que el seu Govern afirma que el convocarà en qualsevol cas. I sap que nosaltres con­siderem que un referèndum unilateral seria una repetició de la consulta del 9-N, sense efectes pràctics.

Com bé sap, nosaltres creiem que cap iniciativa unilateral pot resoldre la qüestió. Però el que ens agradaria, president, i aquest és l’objecte de la pregunta, és que en seu parlamentària, i no tant en declaracions a un diari portuguès o en una conferència a Pa­rís, ens digués exactament quin és el camí, quin és el full de ruta, quan situa la celebra­ció del referèndum que va encarregar al vicepresident Junqueras i al conseller Romeva, quan pensa aprovar la declaració de la independència, quan seran les eleccions dites «constituents» i on ha quedat aquella assemblea constituent que havia de ser el desllorigador del procés.

****************

President, des d’un punt de vista democràtic, em sembla altament preocupant que el president de la Generalitat demani als diputats del Parlament de Catalunya que va­gin a escoltar-lo a Madrid, a París o llegeixin premsa portuguesa per saber què vol fer.

Però com ens tenen acostumats a aquest to tertulià en el moment de contestar les preguntes al Parlament, jo també el faré servir. President, quan seran les eleccions? Quan declararà la independència? Quin dia farà el referèndum? I on està l’assemblea constituent de què es vantaven?

Resultats de les eleccions primàries

Resultats de les eleccions primàries

Vots emesos: 9.115

Vots nuls: 11

Vots en blanc: 73

Vots a candidatures: 9.031

Miquel Iceta: 4.925 (54,53%)

Núria Parlon: 4.106 (45,47%)

Enllaç a l’escrutini desglossat per taules de votació

Unes primàries en un moment excepcional

Unes primàries en un moment excepcional

MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 13.10.16

Dissabte, dia 15, més de 17.000 persones estan cridades a participar en les eleccions primàries per escollir la persona que ha de liderar el Partit dels Socialistes de Catalunya. És una responsabilitat enorme la que recau sobre els meus companys i companyes: no són unes primàries ­normals, ja que estem vivint un període excepcional.

Dissabte decidim qui serà el líder del PSC, i si el líder del PSC serà o no al Parlament de Catalunya en un moment crucial.

Decidim qui serà la veu que se sentirà als mitjans de comunicació representant tots els que volem diàleg, nego­ciació i pacte, enfrontant-se als que estan disposats a continuar en la seva cursa boja
i unilateral cap a l’abisme o, en el millor dels casos, cap al fracàs.

En cap altre moment de la història de Catalunya d’aquests últims anys les institucions catalanes s’han vist sotmeses a la tensió i la crisi imposades per l’estratègia insensata que l’independentisme ha dissenyat fins al setembre del 2017 amb un enfrontament amb la legalitat i una fractura profunda en la societat catalana.

Per això és tan important qui estigui al capdavant del PSC. Perquè avui el PSC és, independentment de si té més o menys representació parlamentària, la pedra angular de la reconstrucció del ­catalanisme a Catalunya. Un catalanisme avui injuriat pel bloc sobiranista, per la seva voluntat de pacte i perquè vol construir Espanya sense renunciar a aconseguir més autogovern per a Catalunya, però que és l’instrument que ens ha proporcionat el grau més alt d’autogovern, llibertat i prosperitat de la història.

El PSC és l’únic partit que té un projecte sòlid, no màgic, tant per a Ca­talunya com per a Espanya. Un projecte perquè Catalunya sigui reconeguda com a nació per Espanya i perquè Espanya s’accepti a si mateixa com a nació de nacions. Un projecte en què és tan important la nostra capacitat de convicció cap a la ciutadania catalana com la capacitat de convicció sobre el PSOE i el conjunt de la ciutadania espanyola. No és un projecte fàcil, però és un projecte factible, a diferència dels altres. Si la democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics, a excepció de tots els altres, m’atreveixo a dir que
el nostre projecte federal és el pitjor dels projectes possibles, exceptuant tots els altres.

Per això la responsabilitat de les afiliades i els afiliats del PSC és enorme. No només han d’escollir una persona per ­liderar el partit; han d’escollir una persona per liderar una part de la societat que vol i presentarà batalla democràtica, la batalla ideològica, la batalla mediàtica i la batalla social perquè la raó i la sen­satesa tornin a la política catalana i a l’es­panyola.

Vull ser aquesta persona. Vull ser primer secretari del PSC. Tinc la força, la convicció, la capacitat, l’experiència i el reconeixement social, fins i tot el dels meus adversaris. Poso a disposició del socialisme català la meva capacitat per defensar les nostres idees sense oblidar que la societat el que necessita és que els polítics siguem capaços de trobar solu­cions factibles als problemes que tenim a Catalunya, a Espanya… i al PSOE.

Propostes de resolució sobre diàleg, negociació i pacte

PROPOSTES DE RESOLUCIÓ SOBRE DIÀLEG, NEGOCIACIÓ I PACTE D’UNA SOLUCIÓ PER CATALUNYA DINS D’ESPANYA I D’EUROPA (Parlament de Catalunya, 6.10.16)

Durant els darrers anys hem viscut una triple crisi: econòmica, social i institucional. Hi ha influències mútues entre els tres aspectes esmentats, sens dubte, i en el seu conjunt els seus efectes s’han deixat sentir també en la creació de les condicions per a l’actual bloqueig institucional. En la present crisi de les nostres institucions ha coincidit una crisi de representació amb una crisi del
model d’organització territorial de l’Estat.

Els Estats compostos tenen problemes que es poden reconduir, bàsicament a tres categories: problemes relacionats amb la distribució de competències, problemes relacionats amb la distribució de recursos, i problemes relacionats amb el reconeixement mutu a l’interior de la diversitat que els composa. El nostre n’és un cas ben clar, i cal adreçar sense dilació les causes estructurals
de cadascun dels problemes existents en aquestes tres categories.

Proposta de resolució 16

SOBRE EL FINANÇAMENT AUTONÒMIC

El model de finançament de les comunitats autònomes es regeix per la Llei 22/2009, de 18 de desembre i estableix el seguiment i l’actualització del sistema quinquennalment. El Govern reconeix que en el període 2010-2013 els ingressos de l’Estat han crescut un 8,3% mentre que els de les comunitats autònomes s’han reduït un 3%, i que des del 2009 les diferències entre comunitats autònomes han augmentat generant un cert desequilibri. L’any 2014 hauríem d’haver aprovat un nou sistema de finançament per corregir, entre d’altres coses, el què apuntàvem; però, el què més sorprèn és com el Govern no ha volgut iniciar el diàleg, el treball amb l’Estat per poder actualitzar el model de finançament i aconseguir més ingressos per Catalunya. Necessitem un Govern que treballi per aconseguir més ingressos pels catalans i les catalanes, i que esgoti totes les vies per a fer-ho, l’actualització del sistema de finançament és una via.

És per aquests motius que el Grup Parlamentari Socialista presenta la següent

Proposta de resolució:

1. El Parlament de Catalunya constata que l’any 2014 hauria d’haver entrat en vigor el nou sistema de finançament autonòmic que hauria de servir per a obtenir més recursos per fer front a les polítiques sobre les que té competències de la Generalitat.

2. El Parlament de Catalunya insta el Govern, en relació al sistema de finançament autonòmic a:

a. Exigir la convocatòria de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, per tal d’obrir el diàleg i la negociació sobre el nou model de sistema de finançament autonòmic.

b. Defensar, en la negociació d’un nou model de finançament per a Catalunya, el model basat en el principi d’ordinalitat, principi d’autonomia financera, principi de suficiència i principi de
solidaritat.

c. Reclamar al Govern de l’Estat que transfereixi a la Generalitat la totalitat dels fons que resten pendents d’abonar a Catalunya, i en especial els derivats de la disposició addicional tercera
de l’Estatut d’autonomia.

3. El Parlament de Catalunya constata que s’ha incomplert l’article 204 de l’Estatut d’Autonomia que establia que calia constituir, en el termini de 2 anys, un consorci tributari o un ens equivalent amb participació paritària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i de l’Agència Tributària de Catalunya.

4. El Parlament insta el Govern de la Generalitat a constituir un consorci tributari, amb participació paritària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i de l’Agència Tributària de Catalunya, tal i
com estableix l’art 204 de l’EA, per tal que aquest consorci realitzi les funcions de gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs propis de la Generalitat de Catalunya, així com dels tributs
cedits, i de qualsevol altra delegació o col·laboració que s’estableixi.

5. El Parlament de Catalunya constata que l’Estat ha estat injust en el repartiment dels objectius del dèficit entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, carregant en aquestes un esforç excessiu en relació a realitzat per l’Estat.

6. El Parlament de Catalunya dóna suport al Govern de la Generalitat en la seva voluntat, conjuntament amb d’altres Comunitats Autònomes, de demanar a l’Estat que es convoqui el Consejo de Política Fiscal y Financiera per tal de de demanar una flexibilització del dèficit públic
per a Catalunya previst per a l’any 2017.

7. El Parlament de Catalunya constata els nivells preocupants d’endeutament del Govern de la Generalitat que sumaran enguany més de 75.000M€.

8. El Parlament de Catalunya constata que Catalunya és la Comunitat Autònoma que ha rebut més recursos del FLA, i insta el Govern de la Generalitat a demanar i negociar amb l’Estat una quita del deute provinent del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) per reduir el deute existent.

9. El Parlament de Catalunya insta el Govern a demanar i negociar amb l’Estat que els interessos del FLA es mantinguin en nivells baixos, similars als del 2015-16 per tal de no pressionar les finances públiques.

Proposta de resolució 17

POSAR FI AL BLOQUEIG DE LES RELACIONS ENTRE ELS GOVERNS DE CATALUNYA
I ESPANYA

D’ençà del setembre de l’any 2012, si no abans, les relacions entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i del Govern d’Espanya han estat excepcionalment tenses, per raons diverses i amb responsabilitats que, tot i que seria llarg d’escatir, podem afirmar que estan ben distribuïdes.

Amb independència dels objectius polítics que es plantegin un i altre govern, davant la situació de bloqueig actual es fa inexcusable, en benefici de la ciutadania de Catalunya, que s’abordin un seguit de temes i aspectes que són de rellevància per a aquesta i per al propi autogovern.

És per aquest motius que el Grup Parlamentari Socialista presenta la següent

Proposta de resolució:

El Parlament :

1. Fa una crida a l’establiment d’un marc de diàleg entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Espanya, en el qual puguin trobar canals de solució la multiplicitat d’afers d’interès públic que, fins al moment actual, es troben bloquejats.

2. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, que no s’ha reunit des del 19 de juliol de 2011, i que d’acord amb l’article 183 EAC, constitueix el marc general i permanent de relació entre els governs de la Generalitat i de l’Estat a l’efecte de la participació i la col·laboració de la Generalitat en l’exercici de les competències estatals que afectin l’autonomia de Catalunya, així com de l’intercanvi d’informació i l’establiment, si escau, de mecanismes de
col·laboració en les polítiques públiques respectives i els assumptes d’interès comú.

3. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat, la tasca més important de la qual és, segons mandat estatutari, l’elaboració i l’aprovació dels acords de traspàs de serveis i mitjans de l’Administració de l’Estat necessaris per a l’exercici de les competències de la Generalitat de Catalunya.

4. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals, a la que li correspon la concreció, l’aplicació, l’actualització i el seguiment del sistema de finançament i també la canalització del conjunt de relacions fiscals i financeres de la Generalitat i l’Estat.

5. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la Comissió Bilateral d’Infraestructures, i en aquest marc negociar amb el Govern d’Espanya la revisió de la política inversora de l’Estat a Catalunya i acordar un pla d’inversions pels propers cinc anys d’aquelles infraestructures bàsiques
responsabilitat del govern de l’Estat, fixant com a objectiu que el percentatge d’inversió es correspongui al seu pes en el PIB d’Espanya tal com en el seu dia va marcar l’addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, i sense dilació l’impuls del corredor mediterrani i la millora del servei
de rodalies. Insta també a negociar amb urgència els aspectes relatius a la gestió aeroportuària.

6. Insta el Govern de la Generalitat a dur a terme totes les iniciatives i gestions al seu abast per recuperar el màxim del text de l’Estatut d’Autonomia afectat per la STC 31/2010, de 28 de juny de 2010, en el sentit que apuntava l’informe elaborat per encàrrec del Govern de la Generalitat de Catalunya l’any 2010, i complementàriament en la línia de l’informe elaborat pel Govern d’Espanya també l’any 2010. En aquest sentit, cal recórrer tant a la via prevista a l’article 150.2 CE, com a la via
de la modificació de lleis orgàniques (per exemple, reformant la llei orgànica del poder judicial, la llei de règim local –per fer possible l’organització territorial pròpia de Catalunya en vegueries–, la normativa d’organismes i institucions estatals per impulsar-hi la participació de les comunitats autònomes, etc.), així com a la dels traspassos i a la dels acords polítics.

7. Insta el Govern de la Generalitat a tornar a plantejar les 23 demandes que al juliol de 2014 el President Mas va plantejar al President Rajoy, que abastaven diversos aspectes, molts dels quals poden ser canalitzats a través dels òrgans bilaterals Estat-Generalitat.

8. Insta el Govern de la Generalitat a reclamar al Govern d’Espanya la presentació d’un projecte de Llei de reconeixement del plurilingüisme de l’Estat i de la promoció i protecció de les llengües que s’hi parlen, en desplegament del que preveu l’article 3.3 de la CE vigent.

9. Insta el Govern de la Generalitat de Catalunya a reiterar el requeriment al Govern d’Espanya per tal que actuï pel reconeixement de la unitat de la llengua catalana i adopti les mesures necessàries pel compliment del mandat de l’article 3 de la CE, d’especial respecte i protecció de les diferents
llengües de l’Estat.

10. Insta el Govern de la Generalitat de Catalunya a estudiar la possibilitat de plantejar incident d’execució davant el Tribunal Constitucional, amb relació a totes aquelles sentències favorables al Govern de la Generalitat de Catalunya, dictades en conflictes constitucionals de competència i en
recursos d’inconstitucionalitat, i que no han estat degudament acomplertes per part del Govern d’Espanya.

11. Insta el Govern a exigir al Govern de l’Estat un correcte finançament de la Llei d’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència, per tal que assumeixi el 50% del cost de l’aplicació de la Llei a Catalunya.

12. Insta el Govern de la Generalitat de Catalunya a reclamar al Govern central una política d’asil més conforme amb el dret internacional i menys gasiva, a fi de poder posar en pràctica la voluntat acollidora manifestada des del Govern de la Generalitat.

13. Insta el Govern de la Generalitat a negociar amb el Govern d’Espanya l’aprovació i desplegament d’un Pla Especial de potenciació i difusió del patrimoni català declarat per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat.

14. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la negociació amb l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona relativa a la construcció de la Biblioteca Central de Barcelona.

15. Insta el Govern de la Generalitat a abordar amb el Govern d’Espanya les formes de potenciar la capitalitat de Barcelona de la Unió per la Mediterrània i donar un impuls a l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.

16. Insta el Govern de la Generalitat a negociar amb el Govern d’Espanya la instal·lació d’organismes d’àmbit estatal a la ciutat de Barcelona.

17. Insta el Govern de la Generalitat a negociar i acordar amb el Govern d’Espanya la participació d’aquest en el finançament dels grans equipaments culturals a Barcelona.

Proposta de resolució 18

SOBRE LA REFORMA FEDERAL DE LA CONSTITUCIÓ

El pacte constitucional del 1978 ha facilitat el període de major llibertat, progrés, pau i estabilitat de la nostra història recent, però evidentment no ha estat exempt de crítica ni de problemes en la seva translació a la pràctica política, i en tot cas està donant mostres clares d’esgotament. En el context actual, resulta no només necessari sinó també urgent l’assoliment d’un nou pacte constitucional,
que transformi en profunditat l’Estat per tal de bastir una autèntica federació, i que serveixi ensems per aprofundir en el seu caràcter democràtic i garantir-ne el caràcter social. La nova Constitució federal ha de situar clarament, com a part del pacte constituent fonamental, l’opció per un model de
caràcter federal amb les seves conseqüències de reconeixement i garantia de l’autonomia política dels ens federats i dels sistemes d’integració en les decisions estatals. També és necessària la declaració constitucional de l’opció per un sistema federal, i del caràcter plurinacional de l’Estat, que podrien incloure’s en els primers articles de la nova Constitució juntament amb la resta de
principis estructurals del nostre sistema constitucional, expressant així clarament el consens social i polític i el mateix pacte constituent en aquest àmbit.

És per aquests motius que el Grup Parlamentari Socialista presenta la següent

Proposta de Resolució:

El Parlament:

1. Fa una crida a l’establiment d’un nou pacte constituent, a través de l’elaboració d’una nova Constitució federal. La transformació de l’Estat en un Estat federal integrat per diversos ens federats, que adoptaran la denominació i institucions que prefereixin. El principi federal, a través de la mútua lleialtat de totes les parts, ha d’inspirar la solució als problemes existents i ha de resultar compatible amb el seu caràcter plural com a nació de nacions, i amb el reconeixement d’opcions polítiques i legislatives pròpies de cadascun dels ens federats.

Aquest nou pacte constituent culminaria, després d’un procés en el qual la voluntat de la ciutadania s’hauria d’expressar en diverses ocasions per mitjà dels seus representants (i també elegint-los de nou, conforme a l’article 168 CE), amb una expressió directa, via referèndum, de la ciutadania catalana, juntament amb el conjunt de la ciutadania espanyola, per tal d’aprovar-lo o rebutjar-lo.

2. Considera que, per assolir la transformació de l’Estat en una federació, els continguts d’una nova Constitució federal haurien de ser, en síntesi:

a. Les competències han de derivar de la mateixa Constitució i no del bloc de constitucionalitat. En primer lloc, mitjançant una clàusula atributiva de competències a l’Estat federal que atorgui totes les altres als ens federats. En segon lloc, tractant en diferents articles la naturalesa i els àmbits de les competències estatals compartides (bases-desenvolupament, pel territori i legislació-execució) i suprimint les clàusules de prevalença i supletorietat que han estat font de confusió i conflicte, així com redefinint algunes competències amb l’objectiu de garantir l’àmbit de decisió propi de cada ens federat. Finalment, tractant les competències que corresponen a singularitats derivades de
circumstàncies històriques o del caràcter plurinacional de l’Estat.

b. Un nou caràcter de l’Estatut o Constitució dels ens federats. La naturalesa jurídica dels Estatuts d’Autonomia ha presentat gran ambigüitat pel seu doble caràcter d’Estatut i Llei Orgànica, especialment en la definició de les competències. Ara es proposa la substitució de l’última funció, a partir de la definició de competències de l’Estat enunciades directament per la Constitució i una
clàusula residual general per als ens federats. La consideració de l’Estatut com a Constitució de l’ens federats, canviant també el procediment per seva aprovació, serà tasca exclusiva de l’ens federat,
i s’hi limitarà el control del Tribunal Constitucional.

c. Les relacions de col·laboració entre els ens federats i d’aquests amb l’Estat. La importància que tenen en tots els sistemes descentralitzats les relacions intergovernamentals no va ser recollida
per la Constitució de 1978 i cal posar remei a aquesta absència amb la incorporació de regles que en gran part han estat introduïdes per les últimes reformes dels Estatuts d’Autonomia, però
adquiriran major efecte en ser contemplades per la Constitució.

d. La descentralització del poder judicial. Pel que fa a la jurisdicció, el Tribunal Superior de Justícia de l’ens federat (TSJ) esgotarà els recursos judicials excepte el d’unificació de doctrina que es reserva al Tribunal Suprem. Pel que fa a l’administració, a cada ens federat hi ha d’haver un òrgan de govern judicial, de composició semblant a les Sales de govern dels TSJ i amb més facultats que
les actuals. Per a les decisions de caràcter general cal crear un òrgan reduït que resolgui també els recursos plantejats contra les decisions de l’òrgan dels ens federats.

e. La regulació del finançament dels ens federats en la Constitució. El debat sobre el finançament s’ha de desenvolupar en el marc d’algunes regles constitucionals fonamentals clares i acceptades
per tots, fins ara inexistents, sense perjudici de mantenir la Llei Orgànica per al seu desenvolupament. L’expressió clara de les bases del sistema i la garantia d’un comportament transparent lleial de totes les instàncies són funcions que ha d’assumir la Constitució en un Estat compost.

f. La reforma del Senat per convertir-lo en un Consell Federal integrat per representants dels governs dels ens federats, amb un nombre mínim de tres membres, més un més per cada milió
d’habitants. Les seves funcions principals consisteixen a aprovar necessàriament les lleis bàsiques de l’Estat, juntament amb la cambra legislativa federal, i en dirigir les relacions entre els ens
federats, amb l’Estat i amb la Unió Europea (UE). La decisió del Consell Federal sobre les lleis que de fet vénen a delimitar les competències dels ens federals ha de reduir dràsticament els
conflictes en la mesura que són els propis ens federats els que tenen poder de decisió al nou Consell Federal.

g. Cal una modificació dels dos procediments de reforma constitucional existents, tant implícitament, amb el paper del nou Consell Federal, com explícitament, per subratllar la presència dels ens federats en aquest procediment, endurint més el procediment ordinari, i plantejant algunes qüestions del procediment agreujat, que fins avui resulta excessivament onerós.

h. El reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat, juntament amb el reconeixement del Catalunya com a nació.

i. El reconeixement, en els termes de l’actual article 5 de l’EAC, del paper dels drets històrics en el fonament de l’autogovern de Catalunya. j. Un millor règim del plurilingüisme a nivell federal, amb un major esforç de l’Estat federal en la promoció i protecció de les llengües que s’hi parlen, i fent del conjunt de les institucions i organismes federals un àmbit plurilingüe.

k. Un canvi en el funcionament de totes les institucions, tant de l’Estat federal com dels ens federats, integrant en major mesura els ens federats en les decisions d’àmbit federal i assumint, en
conseqüència, la legitimitat d’aquestes decisions. Aquests canvis no es poden limitar tan sols al paper del nou Consell Federal, sinó que afecten altres institucions estatals, assenyaladament al
Tribunal Constitucional. D’altra banda, la composició del TC hauria de tenir alguna connexió amb els ens federats, a través de la participació del Consell Federal en el procés d’elecció dels seus
membres.

3. Considera que, per assolir una plena federació democràtica i social, els canvis en els continguts de la nova Constitució federal, considerant la consolidació de les conquestes assolides en la vigent, haurien de ser, en síntesi, els següents:

a. L’aprofundiment en el caràcter democràtic de l’Estat, situant nous elements de democràcia directa i deliberativa, i noves eines de participació al costat d’uns reformats elements de democràcia representativa.

b. Introduir mesures de salvaguarda de l’estabilitat social que figura a l’actual text constitucional amb la finalitat que, amb criteris de sostenibilitat, s’asseguri la distribució de la despesa pública i la
inversió a nivells adequats i suficients de finançament dels serveis i prestacions socials.

c. Reconèixer com a drets fonamentals els drets a la protecció de la salut i a la protecció per la Seguretat Social davant situacions de necessitat previstes a la Llei, incloent-hi el reconeixement
del dret a una renda o ingrés mínim vital davant situacions de carència efectiva per al manteniment d’una vida digna.

d. Millorar el reconeixement del dret al treball, incloent una referència expressa al dret a la tutela judicial en cas d’acomiadament injustificat i el dret a la seguretat, salut i dignitat al treball.

e. Millorar la regulació actual sobre la protecció a les famílies, d’acord amb un concepte ampli de família que inclogui les noves formes de convivència, amb especial atenció a la conciliació de la
vida personal, familiar i laboral.

f. Dotar de contingut el dret a l’habitatge mitjançant la previsió d’obligacions concretes per als poders públics, també en casos de desnonament.

g. Reforçar els drets mediambientals.

h. Ampliar a totes les persones, i no restringir-ho als ciutadans de la federació, el dret a la igualtat davant la llei i a la no discriminació. Incloure noves causes de prohibició de discriminació.

i. Incorporar a la Constitució una regulació expressa i específica de la igualtat entre homes i dones que s’estengui, entre altres àmbits, a l’ocupació i a les condicions de treball, al dret de les dones a la seva salut i a la seva vida, a la protecció davant la violència masclista, a la llibertat de decidir sobre elles mateixes, al desenvolupament d’una educació en valors d’igualtat, lliure de biaixos de gènere, i a la participació política.

j. La renúncia expressa a emprar la guerra com a mecanisme de realització de les finalitats de l’Estat.

k. L’abolició de la pena de mort, fins i tot en temps de guerra.

l. Actualitzar i consolidar el principi de laïcitat, incloent el sotmetiment dels representants públics al principi de neutralitat religiosa en les seves actuacions.

m. Reconeixement dels drets vinculats a la bioètica.

n. Facilitar el vot dels ciutadans estrangers.

o. Enfortir el drets d’asil, garantint la seva protecció efectiva.

p. Configurar un dret autònom a la protecció de dades de caràcter personal, incloent l’anomenat “dret a l’oblit”. Reconèixer el dret ciutadà a l’accés a la informació pública.

q. Actualitzar la configuració constitucional del matrimoni, contemplant expressament el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe.

r. Millorar l’atenció dels poders públics a les persones amb discapacitat i suprimir la referència constitucional a “disminuïts físics, psíquics o sensorials”.

s. Introduir l’obligació de tramitar com a projecte de llei pel procediment d’urgència els decrets-lleis un cop convalidats, si així ho sol·licita una minoria qualificada.

t. Limitar l’aforament dels parlamentaris i membres del Govern als supòsits relacionats amb l’exercici dels seus càrrecs. Suprimir la immunitat parlamentària.

u. Incrementar la proporcionalitat del sistema electoral. Desbloquejar les llistes.

v. Rebaixar les condicions per presentar una iniciativa legislativa popular i donar oportunitat als seus promotors d’accedir a la seva defensa en seu parlamentària.

w. Enfortir l’actuació imparcial i independent dels òrgans constitucionals i dels organismes reguladors, mitjançant l’establiment d’un sistema per al nomenament de les persones membres en el que estigui prevista la convocatòria pública de les vacant a cobrir, l’avaluació de la competència i idoneïtat dels candidats per un Comitè Assessor de composició professional variable, els informes
del qual cal fer públics, la celebració de sessions d’audiència en les corresponents sessions de la cambra legislativa i el consell federal (cambra territorial), i la seva elecció final per part de les
cambres.

 

[Aquí podeu descarregar-vos les tres propostes de resolució en format pdf]

Intervenció en el debat de política general

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL DEL GOVERN (Parlament de Catalunya, 5.10.16)

Senyores i senyors diputats, Sr. President, la setmana passada una majoria d’aquest Parlament li va atorgar novament la confiança. Una confiança supeditada a celebrar, sí o sí, un referèndum l’any que ve. Fins i tot així consta en la Resolució publicada al DOGC. De fet diu “en acabar la legislatura”. Però la legislatura acaba l’any que ve, oi? Almenys això deia el full de ruta…

Cito la resolució perquè, és veritat que no havíem tingut qüestions de confiança era la primera vegada que figurava un acord i em va sobtar. Es podia limitar a dir “el President ha obtingut la confiança” però s’ha volgut posar el fet del referèndum com a condició d’aquesta confiança majoritària.

Vostè deia un referèndum acordat, que serà impossible negociar, entre d’altres coses perquè ningú voldrà negociar-lo amb un govern que ja ha dit que l’organitzarà passi el que passi. O un referèndum organitzat pel vicepresident Junqueras i el conseller Romeva, mancat de tots els elements que haurien de fer-lo legal, vàlid i vinculant.

Si fessin aquest referèndum, com ja va passar el 9N, res no canviaria. Des del nostre punt de vista son propostes només per allargar el procés, no per resoldre el problema. Ja els anuncio que una de les nostres propostes de resolució recull el nostre plantejament en aquesta matèria.

President, ha fet una afirmació que vull respondre, encara que potser no ens anava adreçada. Nosaltres no defugim acords si els acords son possibles. Tampoc no defugim el reconeixement a la feina ben feta quan es produeix.

Per raons de temps no abordarem qüestions en les que tenim coincidències, que n’hi ha, ens centrarem en els aspectes crítics sobre el seu discurs, i les propostes les farem en el debat sobre les resolucions.

Començo per dir-li que, el que ens ha preocupat, és una certa imatge idíl·lica del país que es pot despendre del seu discurs, i que no es correspon amb la greu crisi social que patim. La setmana passada vostè ja va aconseguir prorrogar l’acció de govern uns mesos més i no crec que aquest debat pugui afegir nous elements per fixar el que és el seu objectiu, l’orientació política del govern.

Vostè hauria de ser Superman, ho dic amb respecte, si, amb els mesos que queden, pretengués desenvolupar els deu eixos de prioritats que ens ha dibuixat.

L’estabilitat tampoc podem donar-la per garantida fins que el govern tingui garantida l’aprovació dels pressupostos, la qual cosa, ara per ara i pel que sabem, no ho està.

Quan acabi el debat, s’aprovaran unes resolucions; algunes de les que el seu grup proposi, d’altres que proposarem el diferents grups de l’oposició i que el seu grup perdrà; o a les que es sumarà per a que no perdre. Això almenys és el que ha passat fins ara.

Votarem resolucions, s’aprovaran i no passarà res perquè aquelles que vostès no vulguin, i fins i tot algunes de les que vostès mateixos hagin proposat o votat, cauran en l’oblit perquè, com han fet en tantes i tantes ocasions, el que digui el Parlament només els importa quan diu allò que els hi interessa.

Si, Sr. President, l’hem sentit en reiterades ocasions dir que tot el que fa en la qüestió del procés és per acomplir el que mana el Parlament, però desprès li donaré uns quants exemples de mandats del Parlament que el seu govern ignora.

En tot cas, nosaltres no defugim el debat, no creiem que sigui un debat menor i volem dir-li el que li hem dit en altres ocasions a vostè i altres presidents: governi President, governi al servei de tots. Faci que el seu govern treballi i acompleixi la missió que té que és la de vetllar pels interessos de tots els ciutadans i no només d’aquells que comparteixen el seu full de ruta.

Li dic això perquè és un fet incontestable que al seu govern no li ha preocupat fins ara deixar la gent enrere en la seva carrera cap a la confrontació amb l’Estat.

Els socialistes, quan estàvem al govern de la Generalitat, dèiem que la nostra principal preocupació era fer avançar la societat procurant que ningú es quedés enrere. Era un principi que compartíem amb els nostres socis de govern. De fet crec poder dir que el vam mantenir al llarg de 7 anys en que vam governar plegats.

I perquè li dic això, Sr. President. Doncs li dic perquè, com li deia l’altre dia, el balanç real de l’acció del seu govern ens mostra clarament que no treballen amb la necessària eficàcia per a evitar el trencament social que s’està produint a la societat entre els que estan instal·lats, millor o pitjor, però, instal·lats; i els que es veuen progressivament expulsats del sistema.

Desprès em referiré a les dades concretes. Algunes les vaig proporcionar l’altre dia, però n’afegiré alguna més.

Però, també vull afegir que, com es va veure la setmana passada durant el debat sobre la qüestió de confiança, a vostè i al seu govern no els preocupa més que avançar cap al seu objectiu arcàdic de la república catalana en la que es resoldran de forma gairebé miraculosa tots els problemes, encara que aquest objectiu no sigui compartit per la majoria de la ciutadania i, naturalment, sense que sembli que els preocupin els costos que això tindria. I quan dic costos, parlo de costos econòmics però fonamentalment socials i de reputació de Catalunya com a país seriós.

Un exemple: l’entrevista de l’endemà de la qüestió de confiança a RAC1 el gran titular era que tindríem pensions més altes a la Catalunya independent (“Els pensionistes no només cobraran, sinó que creixeran les pensions”). Miri president, deixi’m que li digui amb un cert escepticisme, en un moment en que els sindicats i tots els experts alerten del risc del nostre sistema de pensions públic (parlen d’emergència social), en el què hauríem d’estar acordant com salvem les pensions de la fallida a la que les condemna la política del PP, de com millorem la qualitat de l’ocupació al nostre país, de com fem per a que els joves formats no marxin a l’estranger a buscar feina…. Vostès surten amb la fórmula de pensament màgic que ha guiat els darrers anys el Govern català: no patiu, serem independents en uns mesos i tindrem pensions més altes.

Aquest exemple és bo ja que la quantitat i qualitat del treball podria ser perfectament el nucli del debat de política general. La manca de treball i la manca de qualitat de l’ocupació que es va creant està en la base de l’empobriment i de molta de la desigualtat que patim. D’això el seu Govern es limita a fer de cronista de la mala qualitat de l’ocupació provocada principalment per una reforma laboral que va votar el seu partit. Cap autocrítica, cap actuació rellevant.

Altres comunitats autònomes, com la de les Illes Balears, a partir de la col·laboració amb el Ministeri de Treball estan aconseguint més recursos per a la persecució del frau laboral tot reforçant la Inspecció Laboral: Això vol dir més ocupació i amb garanties. És a dir, en aquest cas, no col·laborar amb l’Estat afecta a les condicions laborals dels nostres treballadors i treballadores. No facin de comentaristes, ni de prestidigitadors, exerceixi com a Govern i com a autoritat laboral del país. Aprofitin el major marge de maniobra que l’Estatut del 2006 proporciona a la Generalitat en aquesta matèria.

Vostès repeteixen constantment que el treball és la millor política social. Hi estem d’acord, ara perquè llavors per què tenim un servei d’ocupació totalment mancat de recursos? La mitjana d’usuaris que ha de gestionar un tècnic del SOC és de 680 persones, quan l’OIT recomana un màxim de 80. Les xifres son les que ens donen la constatació de si un tema és prioritari o no pel govern.

El que sabem és que a data d’avui a Catalunya no disposem encara de l’oferta de formació per persones aturades del 2016! I això no depèn de Madrid, això és només manca de bon govern.

M’agradaria que ens tranquil·litzés dient-nos que no es tornaran diners de la UE per incapacitat de gestionar-los en un tema tan sensible com és el de les polítiques d’ocupació juvenil.

I també ens agradaria que ens tranquil·litzés dient-nos que l’equip de tècnics i especialistes que conformen l’Institut Català de Seguretat i Salut Laboral (considerat una “estructura d’Estat” per vostès) no patirà una retallada del 15%, segons ha anunciat el Departament de Treball. En un moment en el que hi ha hagut un increment dels accidents de treball, el Govern decideix retallar l’eina que lluita a favor de la prevenció i l’anàlisi de la sinistralitat laboral. Potser convindria, si falten diners, que part del personal que té previst contractar per la Hisenda pròpia el dediquin a prevenir la sinistralitat laboral.

Sr. President, l’eix de les crítiques que li faré és que creiem que no s’estan abordant les prioritats en funció dels temes realment estratègics del país. Hi ha una fixació equivocada de prioritats del seu govern, des del nostre punt de vista.

He seguit atentament les explicacions que ens ha donar sobre la bondat del seu govern, però deixi’m que li digui que no tots veiem la mateixa imatge de Catalunya que vostè veu. És evident que l’administració té una inèrcia, que els empleats públics van fent la seva feina cada dia. Faltaria més. Però no pot venir al debat de política general a dir-nos que les escoles estan obertes, que a la sanitat s’atén els malalts i que el DOGC es publica cada dia. Vostè va ser investit amb un Pla de Govern que no està desenvolupant i nosaltres creiem que, més enllà del funcionament ordinari de l’administració, no tenim un bon govern.

Tenim un deute públic que superarà a final d’any els 75.000 milions d’euros. En 5 anys els seus governs han generat més deute públic que els governs d’esquerres en 7 anys. Ens dirà, “en part és també pel servei del deute que es va carregant” Però nosaltres tenim la percepció que el deute que anaven acumulant els governs catalanistes i d’esquerres efectivament anava aplicat a que ningú no quedés enrere. I, sí, vàrem invertir, en salut, en educació, en seguretat, en atenció a les persones.

M’ha agradat, President, – i aquí si que subratllo una coincidència – quan avui hagi fet un anunci de creació de noves places de mestres, mossos i metges. M’ha agradat molt, perquè és una cosa… si parlem de drets d’autor, el les “tres M” de mestres, metges i Mossos és de Pasqual Maragall.

Efectivament, governar és elegir, és prendre decisions sobre polítiques públiques i inversions, que generen deute. Els catalans de generacions futures hauran de pagar els nous hospitals, els nous CAPs, les noves escoles, els centres de recerca de les universitats, les comissaries, els i les policies i bombers. Serveis públics i infraestructures necessaris dels que gaudim avui i per molt de temps.

Per tant, quan vàrem incrementant el deute va millorar la qualitat de vida de la gent, de l’esperança de vida digna, de la millora de les oportunitats de futur i de la seguretat dels catalans.

L’increment del deute d’aquells governs es traduïa en major benestar. Però ens fa l’efecte que l’increment del deute que s’està produït en els seus anys de govern no té aquesta mateixa traducció.

Què poden ensenyar com a resultat de l’increment de l’endeutament des de l’any 2011?. Han construït més escoles i han pogut acabar amb els barracons? Han construït més CAPs i hospitals? Han incrementat les plantilles de metges –ara sembla que s’anuncia- per a disminuir les llistes d’espera? Han incorporat més mossos per a completar les necessitats objectives de policies?.

Ara ens diu que si, però estem parlant de fins ara, per tant la resposta a totes aquestes preguntes és que no.

Ja sé que vostè dirà que tot això és per culpa de l’ofec econòmic al qual ens sotmet el govern d‘Espanya.

Vostè té la sort de poder defugir tota responsabilitat. No cal que ens convenci de que el govern de Mariano Rajoy no és bo per a Catalunya. Perquè aplica polítiques recentralitzadores, perquè propicia una sortida de la crisi que no te en compte els que més pateixen.

Però, Sr. president, la seva obligació és governar Catalunya i governar-la bé. I vostè no ho fa bé perquè no és que no resolgui els problemes, això seria injust dir-li, perquè no està tot a les seves mans, sinó que no fixa prou bé les prioritats ni optimitza les seves opcions.

Coincidint, com coincidim, en que Rajoy és un president del govern nefast per a Catalunya, crec, Sr. President que vostè ha preferit no aprofitar prou bé les insuficients eines que té a les seves mans, entre d’altres coses perquè així va nodrint l’argumentari favorable a la secessió, alimentant el sentiment de que, amb Espanya, no hi ha res a fer.

Així, vostè ha deixat d’impulsar, fins avui cap reforma fiscal que fes que la Generalitat recuperés ingressos que ja tenia en temps dels presidents Montilla i Maragall i, especialment, ha renunciat a encapçalar l’esforc per a tenir un nou sistema de finançament O millorar l’actual confiant en que aviat serem independents. Certament el govern d’Espanya ha posat obstacles a determinades figures tributàries de nova creació. Però més enllà dels intents de nous impostos que no han estat molt eficaços, ja van dos pressupostos i dues pròrrogues amb el suport de CDC i ERC. I no està de més recordar que si en el primer pressupost, que es va batejar com a “darrer pressupost autonòmic”, s’hagués modificat l’impost de successions i donacions, ja estaríem recaptant centenars de milions d’euros tant necessaris per les polítiques socials i de reactivació econòmica.

Així, en compte de dedicar-se a obtenir més ingressos ha centrat la seva exclusiva preocupació en crear el que pomposament denominen estructures d’Estat, perquè, Agència Tributària de Catalunya ja hi era, però ara estem parlant ja d’una Nova Hisenda Catalana, que serà meravellosa, que no tindrà cap dels mals de les estructures espanyoles, que son, per definició, dolentes. Però escolti, i el problema que han tingut per a nomenar nou director? Li carreguem també a Rajoy la responsabilitat? Quantes persones han rebutjat el càrrec? Quants directors ha hagut d’anomenar?, Per a què serveix la Llei de Transparència, que ens agrada tant, si després resulta que volen nomenar una persona imputada? Aquí podem fer les lleis que es vulguin, però si després resulta que l’actitud del Govern no s’adiu a les voluntats expressades per les lleis, doncs no ens en sortim.

Deixi’m que utilitzi altres exemples concrets, per si aquests no convencen prou. Hi ha un problema de població a Catalunya, per això ens ha agradat que parli de programes concrets per a fixar la població al territori, però la veritat és que les coses no van prou be en aquest terreny i ho hem de reconèixer. I també s’està desplaçant la crisi i l’atur cap a la gent més jove, que probablement per això se sent empesa a marxar del país.

Les reduccions continuades en despeses de salut ens han disminuït la capacitat per a fer front a la demanda de la població i es redueixen llits d’hospitalització, quiròfans, personal, horaris i especialitzacions  a l’atenció primària i limitacions a l’accés als medicaments. Teníem un sistema sanitari envejable i ara estem valorats en el lloc 14 dels 17 sistemes sanitaris d’Espanya, el 2009 érem la 5ena.

Com que l’altra dia em va retreia que utilitzés  dades de la Fundació Campalans li diré que aquesta és de la “Federació d’Associacions per a la defensa de la Sanitat Pública”.

Vull dir-li una altra cosa, parlant de la sanitat pública per subratllar una coincidència però també, crec, un cert problema. Nosaltres, que som partidaris de la sanitat pública, no som, a diferència dels seus socis parlamentaris, contraris al model de cooperació públic-privat. Ara, les regles del joc han de ser clares i transparents. Han de quedar garantits i preservats els interessos generals. Per això hem assistit amb preocupació a l’espectacle de que sigui el seu propi conseller de Salut qui llenci ombres sobre el model de col·laboració amb les seves, entre cometes, “desprivatitzacions” per sobre-costos en les derivacions als centres privats.

Nosaltres pensàvem que, en aquest tema, hi hauria una continuïtat, que tenia alguns problemes – cal dir-ho – però ara sembla que el Govern està disposat a revisar això.

Ens agradaria que, en comptes de generar aquesta confusió des del punt de vista de la opinió pública – especialment entre vostès -, el govern es dediqués a presentar la Llei de Salut i Social de Catalunya, que aprovés el Pla d’Ordenació d’atenció continuada i urgent, que millorés les llistes d’espera, que presentés el decret que reguli la forma en que el personal d’infermeria pot dispensar medicaments; que presentés el pla Estratègic d’Atenció Primària i Comunitària, etc., etc.

Tornant al tema d’acomplir les lleis del Parlament vull recordar-li que la Llei d’Educació de Catalunya diu que s’ha de gastar en educació el 6% del PIB i el seu govern només gasta el 2,8% segons dades de la Fundació Bofill. El 2,9% segons Eurostat.

És un altre exemple de la distància entre el que diuen i el que fan. Mentre el Departament prepara un gran procés participatiu sobre com ha de ser el sistema educatiu que arribi la independència, mentrestant anem reduint la despesa en educació. Miri les dades d’Eurostat. Despesa pública educativa segons el PIB l’any 2012: 2,91%, variació amb respecte l’any 2009, -17,5%. 2,91% és la despesa més baixa dels països comparats. Menys que Bulgària o Romania. Comparable a la de Perú, Laos, Guatemala o Azerbaidjan. La retallada en despesa educativa a Espanya ha estat quatre vegades més gran que la mitjana europea. A Catalunya cinc cop més gran. Esperem, doncs, el gran dia, però mentrestant anem reduint les nostres opcions de present i de futur.

Abans li deia quan parlava del deute. Vostès s’han endeutat i les raons no són l’augment del benestar de les persones. Encara tenim més de 1000 barracons, la mateixa xifra que amb el president Montilla. Ens manquen places de formació professional i derivem més de 20.000 alumnes a la formació no presencial. En el pressupost no aprovat no hi havia ni un euro del pressupost en escoles bressol i carrega els costos d’aquesta política imprescindible per a la igualtat d’oportunitats a les famílies i els municipis, tenim les aules de secundària obligatòria saturades, falten mestres per a atendre la demanda d’alumnes i tanca línies de P3 i no hi ha prou beques menjador.

Avui ens ha fet alguns anuncis que corregirien, en part, aquesta descripció que li faig. Li agraïm, el felicitem i, amb això, l’acompanyarem.

Però sap quina és la pitjor dada? Que s’està obrint una bretxa en rendiment escolar segons l’origen de l’alumnat. I ens diu l’ONG “Save the Children” que és una bretxa més gran que en el conjunt d’Espanya. 6 de cada 10 infants de 0 a 3 no estan escolaritzats. I en els seus pressupostos no aprovats no hi figurava ni un euro dedicat a això.

Per cert, torno a dir-li que, per exemple, pel que fa al no tancament de les línies de P3 o dotar de més recursos a l’escola inclusiva vostè, que subratlla tan sovint el respecte al mandat del Parlament, no acompleix les seves resolucions sobre aquest tema.

Per citar-li una altra vegada fonts que no són la Fundació Campalans, li diré que tant la Fundació Jaume Bofill com el Síndic de Greuges, que espero que no consideri com a simpatitzant socialista, avisen que la segregació ja es dóna a l’escola pública…….malgrat que el Govern digui el contrari.

No sé si em donarà temps a fer un repàs de tot el que vull dir-li; però per si de cas no vull deixar de dir que és sagnant escoltar com el Govern diu que prioritza la infància després d’haver passat 6 anys des de l’aprovació de la LDOIA (Llei de Drets i Oportunitats de la Infància i Adolescència) i tenir, només, 3 projectes de decret sobre la taula.

Una altra dada que no és de part, Sr President. A les dades que acompanyen el Pacte per la Infància i la Adolescència 2014-2017 la pròpia Generalitat assumeix que 3 de cada 10 menors pateix risc de pobresa i d’exclusió.

I és que el risc d’exclusió és l’amenaça més greu que avui pateix Catalunya. I a nosaltres no ens sembla que sigui la primera i principal prioritat del seu Govern.

El Govern de Catalunya ha demostrat que, fins ara, estat incapaç de fer front a situacions tan injustes com els desnonaments. És veritat que hem tingut un problema seriós, perquè quan ens hem volgut dotar d’instruments potents en aquest terreny el Tribunal Constitucional ens ha retallat l’ambició. Per això ara estem treballant plegats amb la Consellera per intentar fer . instrument legals.

Però a Catalunya s’han produït més desnonaments que a tot Espanya, és el lloc on més desnonaments s’han produït, i per tant tenim el dubte de, si estem fent prou. Aquí no parlo dels que més estan fent: ajuntaments i moviments socials, sinó del lideratge del govern de la Generalitat

Des del nostre punt de vista, i vull dir-li amb ànim propositiu, no crític; o el Govern es pren molt seriosament la lluita contra les desigualtats o tindrem, en pocs anys, una Catalunya socialment trencada amb col·lectius incapaços de sortir d’una situació de pobresa estructural.

Son problemes que no poden esperar la independència. S’han de començar a arreglar des d’ara. Podríem començar amb la Llei de Renda Garantida de Ciutadania, que la tenim massa alentida en aquest Parlament. Pot continuar amb el Pla d’Inclusió i Cohesió Social, que des del mes de maig se’n parla però encara no l’hem vist. Quan signaran els acords amb les companyies elèctriques per a evitar els talls de subministrament a les famílies amb risc d’exclusió social? S’ha fet una bona feina amb les companyies d’aigua, ho vull reconèixer, però ens falta l’altra.

Per cert, van dir que presentarien al Parlament un Informe de Progrés Social, però encara no el coneixem, no l’han presentat

Vostè té raó, President, quan parlem d’un tema que té a veure amb aquest capítol, la lluita contra els efectes que pateixen les persones amb dependència. La Generalitat s’ha vist obligada a fer front a unes despeses que superen, en molt, el que estava previst a la llei; ara, el seu Govern està incrementant les restriccions per accedir als serveis i als recursos de la llei. L’ordre de co-pagament de les persones amb discapacitat nosaltres la considerem confiscatòria, fins i tot després d’una negociació amb les entitats que ha alleugerit aquest caràcter.

Considerem inacceptables la reducció de les prestacions vinculades a residència, les llargues llistes d’espera per accedir a una plaça. Tot això ha situat a Catalunya a la cua de les CCAA en aplicació de la Llei de manera que es pot dir que la inacció del seu Govern en la seva política de protecció social l’estan pagant, de manera especial, les persones en situació de dependència.

Diu l’Associació de Directors i Directores de Serveis Socials a Catalunya, el temps de permanència en llista d’espera per rebre una prestació de la dependència és un 150% més llarg que la mitjana espanyola i que liderem aquest nefast rànquing junt amb Canàries?

Caldran 10 anys per a acabar amb les llistes d’espera de més de 90.000 persones que esperen actualment prestacions.

Uns minuts per parlar d’habitatge, Sr. President.

Segons un informe d’Avalot, els joves de la UGT a Catalunya, l’esforç econòmic que ha de fer un jove assalariat per llogar un habitatges és del 80% del seu sou o del 64% si el vol adquirir. No és estrany que el 75% dels joves no es puguin emancipar. Hi ha alguna política del Govern per a solucionar això?

Diu el Govern, i la urgència potser li dona la raó a molt curt termini, “ens hem centrat en que ningú no perdi l’habitatge”. Te raó, això és una gran prioritat. Però, i l’accés a l’habitatge del que el necessiten pels seus projectes de vida, per a ser lliures? Jo crec que aquí estem sota mínims i hauríem de fer molt més.

El gener de 2015 el Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars va publicar l’informe titulat “Reflexions i propostes en matèria de política social d’habitatges” en el que recomanava destinat més recursos al ajuts a l’habitatge per a fer front a la desigualtat provinent de l’accés a l’habitatge. També ho va demanar el Parlament de Catalunya en la resolució 17/XI. Un cop més, el que diu el Parlament és ignorat quan convé.

Una entitat tan poc sospitosa com la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya ens alerta que estan aturades pel seu govern resolucions emanades d’aquest Parlament per a que el seu govern activés els mecanismes sancionadors i de cessió obligatòries en habitatges pendents de rehabilitar a que fan referència els articles 3 i 4 del Decret/Llei 1/2015.

Per tant, President, creiem que s’ha de fer més, creiem que s’ha de fer millor. És veritat que hi ha problemes d’instruments legals, i de restriccions pressupostàries, però, o ens fiquem al cap que el primer problema de Catalunya és una greu crisi social, o no encertarem en el servei a la ciutadania d’aquest país.

I hem de parlar, encara que sigui breument, D’ocupació. No només cal fer esforços en polítiques de protecció pels aturats de llarga durada, que també; si no en altres aspectes com, per exemple, en el desplegament de les polítiques actives i les estratègies territorials corresponents per a garantir, a través dels Sistema d’Ocupació i del SOC el Dret Subjectiu a l’ocupabilitat de les persones regulat a la Llei 13/2015. No s’està desenvolupament, President, o, al menys nosaltres no li veiem la celeritat i la urgència. Es veritat que és recent, però es que ja fa un any des de que s’havia de posar en marxa.

Jo el convido que, més enllà de seguir parlant sobre el referèndum o la seva data i condició, perquè no ens posem ja d’acord en que modificarem l’impost de successions i donacions perquè paguin més els que tenen més, i puguem dedicar aquests recursos a la gent més vulnerable?

Aquestes són les nostres prioritats.

Sobre temes de desenvolupament econòmic, efectivament, el Govern ha començat a parlar d’indústria, i ho reconeixem, però és veritat també que els agents econòmics i socials, les empres, els sindicats, els ajuntaments… ens estan exigint que el pacte +Indústria es desenvolupi plenament. Creiem que convé que el Govern ho faci d’una forma més visible i compromesa. Però és molt difícil si redueixen el pressupost d’indústria fins en un 49% des del 2010.

Sense indústria no hi haurà país. Ha fet una defensa, que compartim, sobre el turisme i sobre el fet de que alguns, de vegades, vulguin demonitzar-lo, quan és una font de riquesa. Però no oblidem que, si Catalunya és el país que és, la nació que és, és – entre altres coses – per la seva vocació industrial, que avui pateix dificultats que hauríem de ser capaços, entre tots, de contribuir a superar.

Vostè ha parlat de la llei de canvi climàtic. Té tot el nostre suport, el gran repte del país és la transició energètica, i per tant aquí ens trobarem fàcilment.

La innovació,… estem preocupats, President, perquè encara queda molt per fer en el terreny de traslladar el coneixement generat a les universitats al món empresarial i industrial. Aquí s’hauria d’intentar treballar més i millor, i solventar també problemes de finançament i de recursos de les universitats, que es veuran limitades en el seu esforç de recerca si no hi posem ràpidament solució.

El tema de l’agricultura també l’ha tocat, però, President, creiem que també cal fer més: zero euros al fons per a millorar camins, carreteres i regadius a les comarques agrícoles. Ha retallat el 40% el pressupost del departament. Retarda sense justificació els pagaments de les subvencions i ajuts compromesos amb els agricultors i ramaders. Problemes de cobertura de telefonia mòbil i internet a les zones rurals, transport públic deficient, reducció de serveis hospitalaris i educatius i, per tant, no fixació de la població al territori., S’està produint una deslocalització important.

La Generalitat està recentralitzant tràmits administratius, serveis hospitalaris, serveis educatius, oficines de l’administració i Mossos d’Esquadra. Segurament per motius d’eficiència, per motius de manca de recursos, però, s’està recentralitzant. No es fixa prou la població al territori.  I això té un impacte gran avui i el tindrà més gran en el futur, en termes de qualitat de vida i de tenir un país realment equilibrat i ordenat.

Li faré un comentari final, en mitja hora surt el que surt. Segur que m’he deixat molts temes.

President, cregui’m, si alguna crítica volem fer-li no és en el sentit de desmerèixer els esforços del seu Govern ni el seu compromís amb el país. Li volem dir que les prioritats en l’acció del govern ens semblen descompensades. I, pel be de tots – no només de la imatge del seu Govern – la prioritat social hauria de ser la que mogués, clarament, la seva actuació.

La fixació d’un final de legislatura amb un referèndum condiciona molt. Que no sembli que, aquest Govern, si segueix governant, només és fins que arribi el gran dia en que tot es solucionarà.

 

[Aquí us podeu descarregar el discurs en format pdf]

 

Intervenció en el debat sobre la qüestió de confiança

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA QÜESTIÓ DE CONFIANÇA (Parlament de Catalunya, 29.09.16)

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Molt Honorable President de la Generalitat,

El grup socialista no va votar la seva investidura el mes de gener, i tampoc no li atorgarà la confiança el mes de setembre.

Ras i curt, nosaltres no compartim el seu objectiu polític de la independència. Ni volem dividir els catalans, ni ens volem separar de la resta d’Espanya.

Dit això, ens estimem el país i la seva gent tant com vostè. I volem contribuir al progrés i al benestar col·lectiu tant com vostè. Volem prosperitat, justícia social i bon govern. Volem treballar per tenir més autogovern, millor finançament i un paper protagonista en la reforma federal d’Espanya i en la construcció d’Europa, cosa que no podríem fer si vostè aconseguís el seu objectiu. Defensem la via del diàleg, la negociació i el pacte. I rebutgem les solucions unilaterals per ineficaces. La unilateralitat no va enlloc. Vostè no té ni legitimitat ni força per imposar una via unilateral. I tampoc no té dret a posar les institucions catalanes, que són de tots, fora de la llei, li he dit ja en diverses ocasions. Vostè s’entesta en presentar un projecte que ho és del 48% dels ciutadans de Catalunya. Però, i la resta? No compta?

President, abans d’entrar una mica més a fons en aquestes i altres qüestions, voldria dir-li que el sentit d’aquest debat quedaria absolutament desvirtuat si avui mateix el soci que va assegurar la seva investidura (i l’únic que el pot acompanyar en aquesta qüestió de confiança) no afirma de forma inequívoca que votarà els pressupostos.

Vostè mateix va dir-ho ahir: “no m’atorgueu la confiança si després no heu de donar suport als pressupostos”. Per tant, jo que vaig felicitar-lo per la iniciativa de convocar aquest debat, avui li he de dir que, depèn de com, aquest debat no servirà a l’objectiu de donar un senyal clar de continuïtat i estabilitat a la seva acció de govern. Ara mateix, el seu govern segueix sense tenir l’estabilitat garantida. I, en efecte, si els que li atorguen la confiança no estan disposats després a votar els pressupostos, aquest debat no haurà servit de res.

Torno al fil principal de la meva intervenció. No podem fer-li confiança no només perquè no compartim objectius i full de ruta, sinó perquè tampoc acaba complint allò al que es compromet. Recordi que el gener ens parlava d’un procés participatiu. On és? Recordi que al gener parlava d’un avantprojecte de llei del procés constituent. On és? Fins i tot alguna de les ponències conjuntes que han creat Junts pel Sí i la CUP està caducada perquè ha finit el termini en que havia d’acabar la seva feina i ni tant sols han demanat pròrroga. El gener ens parlava d’internacionalització del procés. President, en aquests vuit mesos s’ha pogut veure amb algun primer ministre o ministre d’afers exteriors d’algun dels 28 països de la Unió Europea? Deixant Espanya a banda, és clar.

Abans li deia que Catalunya vol treballar per a construir una nova Europa, perquè aquesta nova Europa necessita Catalunya tant com Catalunya necessita a Europa i el camí que vostè assenyala faria impossible que hi participéssim. Si ja és difícil que un país entri a la Unió Europea, és impossible que ho faci a partir d’un trencament de la legalitat. O em pot citar algun país europeu que estigui disposat a reconèixer un referèndum unilateral?

President, ens parla vostè amb orgull de la llei de la transparència. Nosaltres també n’estem orgullosos perquè la vàrem votar. Però això era en la legislatura anterior… No creiem que en aquest vuit mesos s’hagi resolt cap dels problemes pendents del país. Tot ha d’esperar al gran dia que servirà per resoldre de forma gairebé miraculosa tots els problemes. Però, i mentrestant?

Tenim un deute públic que superarà a finals d’any els 75.000 milions d’euros. En 5 anys els seus governs han generat més deute públic que els governs d’esquerres en 7 anys.

La despesa social està congelada a nivells de fa 11 anys.

Certament hi ha algunes dades positives de creixement i ocupació i som els primers en celebrar-les, però 445.000 aturats i aturades, dels quals 312.000 cobren una prestació màxima de 426€ o no cobren res, són per a nosaltres motiu d’especial preocupació.

S’han incrementat en un 76% els accidents laborals mortals.

S’obre una bretxa en rendiment escolar segons l’origen de l’alumnat. I ens diu l’ONG “Save the Children” que a Catalunya és una bretxa més gran que en el conjunt d’Espanya. 6 de cada 10 infants de 0 a 3 no estan escolaritzats. I en els seus pressupostos no aprovats no hi figurava ni un euro dedicat a això. Tenim més de 1000 aules prefabricades.

Segons la Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública en el seu Informe sobre els Serveis Sanitaris de les Comunitats Autònomes, Catalunya ocupa el lloc 14 de 17. L’any 2009 ocupava el lloc número 5.

El temps de permanència en la llista d’espera per rebre una prestació a la dependència és a Catalunya un 150% més llarg que la mitjana espanyola. Això diu l’Informe de l’Observatori Estatal de Dependència de l’Associació de Directors i Directores de Serveis Socials de juliol d’enguany.

La inversió en Infància a Catalunya és del 0,9% del PIB, molt per sota de la mitjana espanyola (1,4%) i de l’europea (2,2%). Dades IDESCAT.

Segons el rigorós Informe social de la Fundació Rafael Campalans, 3 de cada 10 menors de 18 anys pateix risc de pobresa i exclusió social, segons dades AROPE-EUROSTAT.

L’any 2015 el 19,6% dels catalans manifestava tenir dificultats per pagar les despeses de l’habitatge on resideix.

President, dono aquestes dades no com a element de crítica a la seva gestió; això en tot cas correspon al debat sobre l’orientació política general del govern, sinó que ho faig com a recordatori de la nostra realitat social.

I no em digui que no ha pogut fer més perquè no li vàrem aprovar el pressupost. No ens renyi per no haver anat a una festa a la que no se’ns va convidar.

Mentre no arriba la independència, cal que el seu govern es posi a treballar per millorar les condicions de vida i de treball de la nostra gent.

I torno ara, senyor president, al debat sobre l’anomenat full de ruta.

Hi havia un full de ruta que era el que va presentar Junts pel Si a les eleccions. Del debat d’investidura se’n desprenia un camí que era el de l’aprovació de les lleis de desconnexió i després eleccions constituents. A les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent hi apareixia una fantasmagòrica Assemblea Constituent que ara veig que ha desaparegut de l’escenari. Finalment, sembla que la via que ens proposa es redueix a “o referèndum acordat o referèndum organitzat per Junqueras i Romeva”. No sé si abans o després de la proclamació o declaració d’independència de la que es parlava al full de ruta de Junts pel Sí.

I, perdoni, però la proposta de referèndum unilateral ha suscitat també molts dubtes entre les independentistes. No cal que miri gaire lluny per trobar aquests dubtes. La frase “El RUI és una proposta de polítics adolescents” no és meva, és de Ferran Requejo. Deia més, deia “és una proposta adreçada a acontentar els independentistes impacients”. Parlava de problemes de facticitat, de legalitat, de legitimitat, i que dividia el propi moviment independentista. El professor Requejo, no jo, deia: “Perdríem molt temps, molta energia i probablement ens situaria davant una profunda decepció”. I una darrera frase que no és de Requejo, ni meva, surt de les seves files: “Si es fa un RUI, serà un 9-N però patètic”. Pensi-ho bé abans de fer l’encàrrec, senyor president.

Senyor president, en una qüestió tan transcendental, una major precisió i una major, com li diria…, certesa i estabilitat, del full de ruta aniria molt bé a tots.

President, la seva és una falsa disjuntiva. No es pot dir que un vol acordar un referèndum assenyalant un ultimàtum. “Farem el referèndum tant sí com no, però volem acordar-lo, eh?”

Tots sabem que és ben difícil acordar un referèndum sobre la independència. Però acordar-lo amb un ultimàtum sobre la taula és impossible. I lligar-lo a la investidura d’un govern d’Espanya és un error. En aquestes condicions i si depèn de vostès, no hi haurà canvi a Espanya. O pitjor, pot haver-hi involució.

Ja sap que nosaltres defensem un referèndum sobre un nou acord que es recolliria en una reforma constitucional federal. Sé que això no reuneix molts manifestants, però m’agradaria saber quants vots és capaç de sumar.

Sé perfectament que aquesta proposta no satisfà els anhels de molta gent. I també sóc conscient de la seva dificultat. Ni sabem ni quan ni com serà, ni té l’èxit garantit. Però estic convençut que és la proposta més sòlida i viable i que, d’arribar a bon port, seria acceptada per una majoria de catalans i espanyols.

Però, permeti’m, senyor president, que subratlli el que crec que separa més la seva posició política de la nostra: la unilateralitat. No hi ha solució unilateral a un problema que no sols és català, sinó que és un problema espanyol.

Crec que hauríem de fer un esforç per trobar una resposta a la següent pregunta: té sortida raonable, sense conflictes i amb un ampli suport social l’actual atzucac en què es troba la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya?

Malauradament, no hi ha motius per l’optimisme si mirem el que ha anat succeint des de 2010 ençà. Agradi o no, la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que havia votat la ciutadania catalana va deixar en suspens la via del pacte. I fins ara no hi ha hagut cap iniciativa seriosa per reprendre aquesta via.

El govern del PP fins ara ha negat directament el problema, mentre el seu govern i els del seu antecessor, l’aprofiten per sumar arguments i suports al seu projecte independentista.

I jo els hi dic, a vostè i a Rajoy, que ni immobilisme ni unilateralitat no porten enlloc. O potser a un conflicte sense sortida que ningú no vol, però que ens perjudicaria a tots.

Sr. president, el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015 és inequívoc: hi ha una majoria parlamentaria que li va donar suport perquè vostè fos investit president, però no hi ha una majoria ciutadana en favor de la independència.

La majoria social que avui existeix a Catalunya és la que formen totes aquelles persones que estan insatisfetes amb l’actual estat de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Una majoria de la que en formen part destacada les persones que, com vostè i el seu grup, volen la independència, però també molts altres, com nosaltres, que desitgem el reconeixement de la nostra realitat nacional, més autogovern, un millor finançament i la participació directa en la governança de l’Estat a través de mecanismes de participació típics d’un Estat federal.

President, crec que cal descartar les falses dreceres i les solucions màgiques o immediates. No n’hi ha.

El problema de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya (com diem els federalistes i autonomistes) o de la relació de Catalunya amb Espanya (com dieu els independentistes) no és exclusivament un problema de Catalunya. Es un problema d’Espanya.

I si és un problema d’Espanya no hi ha cap raó per la qual la solució, o l’encarrilament del mateix, es pugui abordar sense la participació de les institucions espanyoles i l’opinió del poble espanyol. I la participació de les institucions catalanes i l’opinió del poble català, naturalment.

I, si això és així, l’únic camí és el camí del diàleg, la negociació i el pacte; és la única via per resoldre el problema.

Perquè, no ens enganyem i, sobretot, no enganyem els ciutadans: ni una majoria d’espanyols pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels catalans, ni una majoria de catalans pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels espanyols.

Fins i tot suposant (que ja és molt suposar) que des de les institucions catalanes es tingués (que no es té) la força moral, legal i física suficient per imposar una decisió unilateral, el problema no té solució factible, raonable i acceptable majoritàriament a la societat espanyola (i tampoc a la pròpia societat catalana) i, per descomptat, a nivell europeu i internacional, sense un pacte previ entre les institucions catalanes i les institucions espanyoles.

Sr. president,

Sovint es fa molt difícil entendre les incoherències en que està instal·lada la política catalana.

Mentre s’aproven resolucions en aquesta Cambra, amb el seu vot, dient que el Tribunal Constitucional ja no té autoritat a Catalunya, la mateixa Cambra, i també el seu Govern, no deixen de presentar al·legacions i recursos davant del mateix Tribunal Constitucional.

Mentre es parla de desconnexió, es reivindiquen les connexions. Connexions energètiques, d’aigua, ferroviàries, totes elles imprescindibles.

Es promouen lleis de desconnexió que no desconnecten, i aquesta magna obra legislativa sembla que ha de culminar en una llei de transitorietat jurídica que no s’aguantarà per enlloc, per no respectar cap mena de lògica jurídica ni institucional en un Estat de dret.

Això sí, si el Tribunal Constitucional anul·la aquestes lleis, que ho farà sens dubte, i novament ho farà per unanimitat, vostè ens dirà que unes noves eleccions al Parlament serviran per ressuscitar aquests textos legals d’entre els morts. Però no serà així.

Sr. president,

No em cansaré de repetir-ho.

El problema que tenim sobre la taula no te una solució simple en forma de declaració, proclamació, referèndum o el que sigui que s’inventin de forma unilateral.

No hi ha sortida que no passi per una via de diàleg, negociació i pacte. I en el context actual no pot haver-hi diàleg, negociació i pacte des dels ultimàtums o els “tenim pressa”. Sé que potser em diran que això és una etapa superada, que el catalanisme polític ara és ben diferent, que ara estem en fase decisiva, en el tot o res. I potser m’ho diran amb la mateixa contundència que utilitzaven per parlar d’eleccions plebiscitàries. Hem passat tantes pantalles tan ràpidament que se’ns oblida que portem quatre anys sense cap avenç concret. Ni una sola competència més, ni més recursos, ni més inversions, ni més grans projectes, ni cooperació entre administracions, ni nou finançament, ni res de res. Se’ns diu que tot això també és aigua passada, que ara estem en una altra fase, esperant guanyar-ho tot de cop quan arribi el gran dia, encara que això ens faci renunciar a algun avenç concret en el dia a dia. Però els problemes dels catalans i catalanes no poden esperar al gran dia en que tot se solucioni per art de màgia.

No estem ni un procés de transició nacional, ni en una desconnexió progressiva, ni en la fase post-autonòmica, ni en la fase quasi-sobirana, ni en la pre-independent. Ni podem seguir saltant pantalles, ni tornar a pantalles anteriors.

Torno a la idea de l’absència de solucions fàcils.

Si no hi ha solucions fàcils, ens queden les complexes. Les que són fruit del diàleg, la negociació i el pacte.

Les solucions federals, en definitiva.

És per això, entre d’altres motius, que els socialistes proposem un camí que culmina en un referèndum que cal guanyar tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya. És la única forma de verificar si la proposta té el consens necessari aquí i allà.

Però el referèndum sobre la reforma constitucional federal que proposem serà una de les darreres etapes d’aquesta via, sent la darrera el nou Estatut o Constitució catalana fruit del pacte federal.

Perquè aquesta solució sigui viable, cal començar des d’ara un llarg camí que tanqui ferides, esmeni errors i obri perspectives per a un diàleg polític de fons.

Sr. President, vostè ens demana la nostra confiança.

Ens demana la confiança perquè li permetem seguir un camí que només ens porta a l’enfrontament i a la divisió de la societat.

Ens demana la confiança perquè li permetem seguir un camí que té com a horitzó trencar la legalitat i l’Estat de dret, deixant les institucions catalanes fora de la llei.

Ens demana la confiança perquè li permetem portar a Catalunya a córrer el risc més gran des que tenim democràcia i autogovern.

Ens demana la confiança perquè li permetem seguir una via unilateral que no porta enlloc.

Ens demana la confiança per a desconèixer el resultat de les darreres eleccions. Les que vostès van determinar que eren plebiscitàries….fins el moment en que les van perdre com a tals.

Doncs, bé, si és per a seguir aquests camins, no li podem donar la nostra confiança. Seria per part nostra una greu incoherència i una greu irresponsabilitat. No ho farem.

No li podem donar la nostra confiança perquè, com he dit, i crec que vostè sap, no hi ha cap solució que no vingui de la mà del diàleg, la negociació i el pacte.

Miri, l’experiència de més de 100 anys de catalanisme polític ens diu que sense diàleg, negociació i pacte, mai no hi hagut cap avenç a Catalunya.

Ans al contrari, quan algú ha pensat que pot imposar una solució o una política concreta i aquesta no ha estat amplíssimament recolzada per la ciutadania, sempre ha acabat en desastre.

No li podem donar la nostra confiança perquè no hi ha vies unilaterals per a resoldre el problema de reconeixement que avui té Catalunya.

No li podem donar la nostra confiança quan vostè vol seguir un camí que la majoria dels catalans no volen seguir, tot i que pot ser que sí ho vulgui la majoria de diputats i diputades d’aquesta Cambra.

No li podem donar la nostra confiança quan vol que la societat catalana es trenqui per la meitat perquè vostès tenen presa en assolir uns objectius que no són compartits per la majoria dels catalans.

No, president, per a fer el que vostè ens diu que vol fer no li podem donar la nostra confiança.

Sr. president,

Si vostè volgués la nostra confiança sap perfectament que el full de ruta hauria de ser un altre.

No li estic demanant que renunciï a les seves conviccions. De cap de les maneres. Però, per la mateixa raó que tots tenim en els nostres idearis i posicionaments polítics uns objectius ideals que cerquem a llarg termini, però sabem que, prèviament, hem d’assolir uns altres menys ambiciosos, li demano que vostè pensi en l’avui i el demà de les necessitats de la societat catalana i no només en el seu futur ideal.

Quina hauria de ser, en la nostra opinió aquesta opció:

Primer pas.

Revertir la dinàmica de relacions conflictives entre els governs de Catalunya i Espanya.

Tindrà tot el nostre suport si vostè aposta per resoldre per la via de la negociació els conflictes competencials pendents i treballar per a recuperar els elements d’autogovern erosionats per la Sentència del Tribunal Constitucional, que la pròpia Sentència ja apunta que es podrien resoldre modificant lleis al Congrés dels Diputats (per exemple, reformant la Llei Orgànica del Poder Judicial, la Llei de Règim Local –per fer possible l’organització territorial pròpia de Catalunya en vegueries–, la normativa d’organismes i institucions estatals per a impulsar la participació en ells de les Comunitats Autònomes, etc.).

Tindrà tot el nostre suport si vol que aquesta Cambra li doni suport per a abordar els 23 temes plantejats ja pel president Mas al president Rajoy (dels quals n’hi alguns que venen d’etapes anteriors).

Tindrà tot el nostre suport si ens busca per a temes com:

Derogar la LOMCE, particularment pel que implica d’ingerència en la política lingüística i educativa de la Generalitat.

Aprovar una Llei de Llengües.

Assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la UNESCO.

Resoldre qüestions relatives a la Memòria Històrica com l’anul·lació del judici al president Companys.

I fins i tot per abordar qüestions d’ordre menor com la introducció d’un distintiu autonòmic a les matrícules dels vehicles tal com s’ha fet a França.

Segon pas.

Tindrà tot el nostre suport si decideix abandonar la peregrina idea de inhibir-se davant la propera reforma del sistema de finançament i  decideix abordar sense dilació la negociació del nou model de finançament, revisant l’excessiu esforç de reducció del dèficit imposat a les Comunitats Autònomes, negociant el quitament parcial del seu deute, introduint el principi d’ordinalitat i impulsant els Consorcis Tributaris.

Fa uns dies el Vicepresident es queixava del desigual repartiment del dèficit imposat pel ministre Montoro. Nosaltres també creiem que és un repartiment injust. Vostès poden optar per tenir el nostre suport a Catalunya i a Madrid per a lluitar conjuntament contra aquest repartiment i per a un nou finançament.

També podem col·laborar a cercar aliances per a la revisió de la política inversora que el PP ha aplicat al llarg dels darrers anys.

I el tercer pas, seria obrir la perspectiva d’un pacte federal a través de la reforma constitucional.

Sr. President.

Sóc conscient que el camí que proposo no és senzill i que, fins i tot, alguns poden preferir jugar a la ruleta russa i apostar pel tot o res, però considero que tant l’immobilisme de Rajoy com la deriva unilateral de l’independentisme estan abocades al fracàs i poden comportar finalment un xoc de trens en el que tots hi sortirem perdent posant en risc, fins i tot, la unitat civil del poble català i el funcionament del nostre autogovern.

Per això, i conscient del gran pes que Catalunya te a la política espanyola, crec que el catalanisme, en les seves diverses expressions, no pot inhibir-se de l’esforçar per canviar de govern a Espanya, substituint Mariano Rajoy com a president del govern.

Estic convençut que una gran majoria de catalans i catalanes (més del 75% si prenem com a indicador el resultat de les darreres eleccions generals) desitja un canvi en la presidència del govern. I la qüestió és si les forces que li donen suport a vostè i els partidaris del referèndum acordat, seran capaços d’afavorir aquest canvi sense condicionar la investidura d’un nou president a la celebració d’un referèndum sobre la independència.

No dic que canviïn d’objectius polítics ni que abandonin les seves reivindicacions, tant sols els demano que cerquin el canvi polític a Espanya, que no condicionin la investidura a la obtenció d’un referèndum sobre la independència. Crec que tots hi sortiríem guanyant. Els catalans i les catalanes hi sortirien guanyant.

Sr. president,

Amb independència del resultat de la votació sobre la qüestió de confiança, nosaltres seguirem defensant el nostre projecte federal i la via del diàleg, la negociació i el pacte.

Sabem que és la única via raonable i possible per establir un marc en el qual es puguin resoldre d’una manera acordada, mitjançant mecanismes coneguts, acceptats i respectats, els inevitables problemes que es produeixen quan conviuen diferents nivells de govern. I la millor manera d’ordenar la convivència de diferents sentiments de pertinença o de diverses identitats nacionals.

Alertem, Sr. President, de que en els propers mesos, es poden accentuar alguns elements que han caracteritzat la política catalana els darrers anys: uns fulls de ruta en constant evolució incapaços d’assolir els objectius que es proposen, una retòrica que amaga el fracàs i el temps perdut i, tal vegada, un augment de la polarització.

Potser augmentarà la pressió per estigmatitzar els que no combreguem amb el dogma ‘processista’, els que no creiem en solucions miraculoses, els que fins i tot diem que els referèndums de la meitat més un poden no ser l’eina més adequada per resoldre el problema, i més després de veure algunes experiències ben recents, com la d’Escòcia o la del Brexit. Meitat més un és poc quan el que es vol és trencar. Meitat més un és insuficient quan es pretén resoldre un problema que afecta als sentiments d’identitat nacional que acostumen a estar molt barrejats. Meitat més un és insuficient per desfer lligams acumulats al llarg de segles.

En fi, sé que avui tampoc no els convenceré. Però nosaltres no abandonarem la nostra via ni ens deixarem arrossegar per estratègies d’altres.

Entre d’altres coses perquè ja hem patit prou els efectes de la polarització. I els hem vist també en d’altres.

Els socialistes no volem afegir confusió a la situació ja prou convulsa del nostre panorama polític.

Nosaltres seguirem sense participar en manifestacions de les que no compartim els objectius, no farem jocs de mans per no definir-nos, ni deixarem d’emetre opinions i vots coherents amb el nostre plantejament encara que això ens pugui portar a situacions incòmodes.

I, pot estar segur que, pel bé del poble de Catalunya, seguirem alertant contra els riscos de divisió, els perills de dreceres que situïn les institucions catalanes fora de la legalitat o les falses promeses que són garantia de futures frustracions.

No ens perdonaríem mai haver callat les nostres raons per conveniència o per comoditat.

Moltes gràcies.

 

[Aquí podeu descarregar-vos la intervenció en format pdf]