Pregunta al president

Pregunta al president de la Generalitat, 6.02.2019

[enllaç al vídeo]

Quines han estat les raons per modificar els dispositius de seguretat de la presidència i els expresidents de la Generalitat?

*******************

Jo no vull debatre sobre com s’ha d’organitzar la seguretat de la presidència i dels expresidents. Però sí volia aprofitar aquesta pregunta per demanar-li que el Govern prioritzi les polítiques de seguretat que atenguin les necessitats reals de la ciutadania.

Fa ben pocs dies vaig mantenir una reunió amb tots els sindicats policials i també amb la plataforma Mossos SOS i allà els plantejaven diverses qüestions. Algunes d’elles que són reivindicacions sindicals que tindran cabuda suposo en el Consell de la Policia, però també hi havia una preocupació que em veig amb la obligació de traslladar. La sensació d’un excés de càrrega de treball, la manca d’efectius i de recursos. De vegades també la sensació de manca de suport. També la fugida de policies cap a les policies locals. Conviu aquest sentiment que dins el cos de Mossos – com bé coneix el conseller – està molt estès, amb un increment de la percepció de la inseguretat entre la ciutadania.

Certament governar és prioritzar, és decidir, i des del nostre punt de vista la prioritat no era tant el reformar l’àrea de seguretat de la presidència sinó en tot cas l’àrea de seguretat ciutadana, és a dir, les polítiques públiques adreçades a millorar la percepció de seguretat de la ciutadania. I per tant ens agradaria molt que utilitzés la seva resposta, si no és molt demanar, per afirmar el compromís del Govern amb la ciutadania, l’esforç per recuperar com més aviat millor el nombre d’efectius que estaven previstos a les lleis i el compromís de suport a la ciutadania i als municipis per fer front a aquells brots d’inseguretat que han portat entre d’altres coses a la creació en alguns llocs de patrulles de seguretat ciutadana que considerem que no són la millor fórmula d’abordar aquesta qüestió. Per tant, president, jo no li discuteixo la capacitat d’organitzar com tingui per convenient els serveis de seguretat de la presidència però sí ens agradaria un major compromís explícit en favor de la seguretat ciutadana que és la de tots.

Pregunta al president

Pregunta al president de la Generalitat, Miquel Iceta, president del Grup Parlamentari Socialistes – Units per Avançar

Dimecres, 23 de gener de 2019

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la repregunta]

Molt honorable president de la Generalitat.

En resposta al compliment d’un mandat parlamentari vostè va convocar el 16 de novembre l’espai de diàleg. En aquests moments ja hem rebut la convocatòria per a la següent reunió el dia ú de febrer. I la meva pregunta és la següent: ha pres o pensa prendre alguna iniciativa per tal que els grups que no van participar en la primera reunió de l’espai de diàleg puguin fer-ho a la propera?

President, si no l’he entès malament vostè diu que els ha enviat la convocatòria. Però jo anava una mica més enllà. Atès que l’altra vegada també els van enviar la convocatòria i no van venir, li preguntava si vostè pensava emprendre alguna iniciativa, alguna conversa directa seva amb els presidents d’aquests grups, per tal d’intentar que a la següent reunió hi poguessin participar.

Nosaltres som un grup parlamentari que estem absolutament compromesos amb la via del diàleg, creiem que no hi ha una altra solució pels problemes que tenim plantejats com a país i pels problemes del nostre autogovern i el nostre finançament. Per tant estem interessadíssims en què la seva iniciativa tingui èxit. I ens fa l’efecte que si es limita només a enviar una convocatòria ens trobarem en l’escenari que ens vam trobar en la primera reunió de l’espai del diàleg. I és per això que volia animar-lo, conscient de la dificultat de la qüestió, a fer alguna cosa més que enviar formalment la convocatòria.

És molt important que el nostre país rebi senyals del nostre compromís col·lectiu, de les nostres institucions i també dels grups, en aquest diàleg polític.

Sabem que serà complex però no trobem una altra manera d’avançar. Si volguéssim fer, que nosaltres ho volem, un canvi en profunditat del nostre sistema institucional, del nostre autogovern, ha de partir d’una proposta sorgida d’aquesta cambra amb un suport mínim d’almenys dos terços dels seus membres. Això és impossible sense el concurs de la majoria, per no dir tots, els grups d’aquesta cambra. I en concret, i no li  vull amagar, la nostra preocupació perquè el primer grup de la cambra no hagi participat d’aquest espai pel diàleg i creiem que seria important que vostè fes una gestió concreta, prengués una iniciativa política, per tal de posar les condicions perquè aquesta participació fos possible.

Intervenció davant del grup parlamentari

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, a la reunió de grup

Parlament de Catalunya, 9 de gener de 2019

Companyes i companys,

Catalunya ha perdut molt el temps des de l’any 2012.

L’obsessió per un objectiu polític que no és compartit per una majoria dels catalans ha monopolitzat l’actuació dels nostres governants i ha deixat de banda l’acció de govern pròpiament dita, a excepció de retallades socials que caldria revertir.

No hem assolit ni més competències, ni més recursos. No s’han endegat grans projectes ni grans inversions.

L’únic que quedarà d’aquests anys de govern és un record de divisió social, de pèrdua d’oportunitats, de fracàs de la política, d’institucions intervingudes i de judicialització.

Els anys en què han coincidit governs del PP i governs independentistes no han estat bons anys ni per Catalunya ni per Espanya.

L’any 2019 no hauria de ser un altre any perdut per Catalunya. I això requereix d’una bona acció de govern i d’uns bons pressupostos.

El cert és que seguim tenint un govern que més que governar sembla limitar-se a defensar la causa de la independència i a solidaritzar-se amb els dirigents que tenen un judici pendent o que han abandonat el país per defugir l’acció de la justícia.

La nostra obligació és recordar al govern la seva obligació de governar. De governar per a tothom. De pensar en 7 milions i mig de catalans, no només en dos milions i escaig.

Hem de recordar al govern que gestiona un pressupost que supera els 38.000 milions d’euros. Que té més de 250.000 empleats públics. Que té 16.000 policies.

Que d’ell en depenen qüestions tan rellevants com la sanitat i l’educació públiques.

Que el nostre futur col·lectiu com a país i el nostre futur com a ciutadans depenen en gran mesura de l’encert de les polítiques públiques que té encomanades.

Que cal revertir les retallades.

Que tornem a necessitar més mestres, més mossos i més metges.

Que les nostres universitats necessiten més suport, com la recerca que es fa al país.

Que necessitem més política industrial.

Que massa gent s’ho està passant malament.

Que les polítiques d’infància no són prou potents, ni les polítiques socials prou ambicioses.

Que les empreses i les famílies del nostre país mereixen més atenció i suport. Com els diversos sectors econòmics, com la cura del medi natural, o el combat per la sostenibilitat o la lluita contra el canvi climàtic.

Que queda molt per fer per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social, o per lluitar contra les desigualtats.

Que el nostre país necessita més ocupació estable i de més qualitat.

Que els i les joves necessiten més oportunitats i que encara queda molt a fer per garantir la igualtat entre homes i dones.

És hora de desvetllar energies, és hora d’aplicar recursos, és hora de desenvolupar polítiques públiques adequades.

És hora de governar.

I per governar cal estabilitat política, seguretat jurídica, i calen uns pressupostos adequats.

Necessitem més recursos i més marge financer.

I no ens cansarem de dir que la col·laboració amb l’actual govern d’Espanya serà més profitosa que un enfrontament eixorc.

Ben aviat sabrem si el govern de la Generalitat prioritza l’interès dels catalans i les catalanes sobre l’interès partidista.

Ben aviat sabrem si el govern de Catalunya afavoreix o fa impossible l’aprovació d’uns pressupostos generals de l’Estat que són bons pels catalans.

Uns pressupostos que són bons no només perquè incrementen els recursos a l’abast de la Generalitat.

Per cert, si no s’incrementen aquests recursos serà impossible que el nostre grup parlamentari entri a negociar els pressupostos de la Generalitat.

Uns pressupostos que no només són bons perquè Catalunya serà tractada amb justícia pel que fa al nivell d’inversió pública de l’Estat després de molts anys en que no ha estat així…

Són bons, sobretot, perquè capgiren la lògica de l’austeritat i de les retallades.

Incrementant el salari mínim, garantint el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, recordem que això afecta a 8.700.000 persones, 1.700.000 de les quals són catalanes.

Incrementant un 3% les pensions mínimes i no contributives, recuperant el subsidi d’atur pels majors de 52 anys, fent que els autònoms cotitzin en funció dels seus ingressos reals, incrementant el suport a les famílies més necessitades, incrementant el suport econòmic al transport metropolità.

No és d’estranyar que els sindicats s’hagin mostrat favorables a l’aprovació d’aquests pressupostos, també ho ha fet la patronal catalana, i molts opinadors sobiranistes. Ho ha fet també Andreu Mas Colell.

És evident que l’aprovació d’aquests pressupostos beneficiaria els catalans i el conjunt dels espanyols, donaria estabilitat i temps per intentar solucionar d’una forma acordada el problema que tenim entre mans.

Com deia la declaració de Pedralbes, tenim un problema polític que només serem capaços de resoldre a través d’un diàleg transversal, àmplies majories i seguretat jurídica.

La política espanyola amb respecte de Catalunya s’està instal·lant desgraciadament en una cruïlla decisiva: o diàleg o 155 perpetu. O segueix un govern socialista i dialogant, o arriba un govern fruit de l’aliança de les tres dretes amb polítiques regressives i la crispació com a resposta a la qüestió catalana.

Cap força política catalanista pot mostrar-se indiferent davant d’aquesta cruïlla. I tothom s’ha de fer responsable de les conseqüències dels seus actes.

Divendres el Consell de Ministres aprovarà el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat que havia estat negociat amb Podemos i les seves confluències. I dissabte mateix el president del govern els defensarà a Barcelona en un acte polític que marcarà també l’inici de la precampanya de Jaume Collboni.

El govern de la Generalitat i les forces que li donen suport hauran de definir-se. I a hores d’ara saben que l’opinió pública catalana s’ha decantat majoritàriament per donar suport a aquests pressupostos generals de l’Estat, per donar una oportunitat al diàleg.

Un diàleg que s’ha de produir també, i fins i tot diria que de forma prioritària, Catalunya endins.

Si el que es vol és canviar el marc institucional i el marc institucional només pot canviar a partir dels mecanismes i majories legalment previstos, només tenen sentit les propostes que puguin assolir el suport d’almenys 2/3 dels membres del Parlament.

I som molt lluny de tenir un acord tan ampli en qüestions relatives al nostre autogovern.

No hi ha dreceres. No hi ha decisions unilaterals que valguin. No hi ha camins fora de la llei.

Les constants apel·lacions a gestos i propostes per part del govern d’Espanya no poden amagar l’ou: sense un acord previ i àmpliament majoritari entre els catalans hi ha ben poca cosa a fer.

Un dels fruits del procés independentista ha estat la polarització, la divisió de la societat catalana. Per primer cop en molt de temps el primer partit català no prové de la tradició catalanista. I que quedi clar: no dic això per criticar Ciutadans, ho dic per posar en evidència la necessitat d’un diàleg entre les forces polítiques catalanes. Un diàleg que avui no s’està produint.

Cal recordar que la pròpia taula pel diàleg convocada pel president de la Generalitat no compta encara amb la participació de Ciutadans, el PP ni la CUP.

No atribuïm tots els problemes a les institucions i partit espanyols. Cal reconèixer també que sense un gran acord Catalunya endins no podrem avançar.

I per avançar cal voluntat i calen propostes. El nostre grup ha acreditat tenir la voluntat i ha acreditat també que té propostes.

Precisament en el marc de la taula pel diàleg convocada pel president Torra el nostre grup parlamentari va presentar el document “Catalunya 2019” en el qual reclamàvem “Diàleg per enfortir la convivència i recuperar consensos. Per avançar en l’autogovern, el progrés econòmic i l’impuls a les polítiques socials”.

I proposàvem sis grans objectius per cercar el consens.

  1. Assegurar la convivència, el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.
  2. Garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, fins que no hi hagi el necessari consens per reformar-lo a través dels mecanismes i les majories establertes.
  3. Desbloquejar les institucions, evitar erosionar-les creant organismes paral·lels i refer consensos.
  4. Prioritzar el desenvolupament econòmic, la igualtat d’oportunitats i el combat contra la pobresa i l’exclusió social
  5. Obrir el debat sobre la millor manera d’enfortir l’autogovern i millorar el finançament, i sobre els procediments per acreditar un suport ciutadà majoritari a l’acord al qual s’arribi.
  6. Aprofundir en el diàleg amb el govern d’Espanya per avançar en la resolució dels problemes pendents.

Seguirem treballant per fer avançar aquest diàleg i aquests consensos. I ho farem parlant amb tothom, fent propostes, escoltant les propostes dels demés i, sobretot, intentant servir amb eficàcia la societat a la que ens devem.

Mentrestant, al Parlament seguirem exercint la nostra tasca d’impuls i control a l’acció del govern. Cal recordar que de les tres lleis aprovades en el que va de legislatura, dues ho van ser a proposta nostra. Projectes no ens en falten ni tampoc la il·lusió i l’empenta per construir un país millor al servei dels nostres conciutadans i conciutadanes.

Moltes gràcies.

Debat sobre el 6 i 7 de setembre de 2017

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTA-UNITS PER AVANÇAR EN EL DEBAT SOBRE ELS FETS DEL 6 I 7 DE SETEMBRE DE 2017, 19 de desembre de 2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la segona intervenció]

Gràcies, senyor president,

Senyores i senyors diputats,

Molt honorable president de la Generalitat

Afortunadament, el format d’aquest debat després portarà un torn on hi hagin propostes de resolució, és a dir, que s’hauran de formular algunes propostes que ens permetin avançar

Jo, de totes maneres, avui volia començar dient que aquesta nit novament hem tingut vidres trencats i pintades, però nosaltres seguim decidits, compromesos amb el diàleg. Però, de totes maneres, em permetran que en primer lloc reti un petit i simbòlic homenatge a totes aquelles persones, grups i partits que defensen les seves respectives opinions i posicions polítiques de forma escrupolosament democràtica; a aquelles persones, grups i partits que estan tan segurs de les seves raons que mai no han intentat boicotejar els actes d’altres formacions, que mai s’han dedicat a embrutar parets i locals, que mai han perpetrat una agressió, que mai no han comès cap acte d’intimidació o violència envers els que no comparteixen les seves posicions; persones, grups i partits que respecten les persones, grups i partits que no pensen com ells, i que saben que només el respecte assegura la convivència i enforteix la democràcia.

I els vull posar un exemple. Jo, no recordo ara si va ser dilluns o dimarts, vaig anar a fer un acte polític del meu partit a Sant Just Desvern. A l’entrada d’aquell acte una dotzena de persones portaven uns cartells assenyalant les persones que estan a presó o que estan a l’estranger, amb una actitud absolutament respectuosa, però volent manifestar una preocupació. Jo vaig entrar en aquest acte i el primer que vaig dir és agrair aquella posició d’aquelles persones que havien volgut compartir amb nosaltres el seu patiment, el seu pensament, però ho havien fet de forma absolutament escrupolosa, amb el respecte degut a l’acte d’una formació política que pretenia en aquest cas presentar un candidat.

És perfectament possible fer compatibles els drets a la lliure expressió, opinió i manifestació d’uns i altres. Això no ha de comportar en cap cas la lesió de drets d’uns o altres, i menys encara una violència.

I, ara sí, començo amb el debat que ens porta avui aquí. I és un debat, efectivament, sobre les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de l’any passat, que, des del nostre punt de vista, ha estat l’error més important comès per una institució catalana des de 1977. Va ser el dia en què de forma temerària, però plenament conscient, es van situar les nostres institucions d’autogovern fora de la legalitat, amb fatídiques conseqüències per a l’autogovern, per a tots i també, en especial, per als que en aquests moments tenen un judici pendent.

Miri, senyor president, jo aquest matí he sentit la seva explicació i li he de reconèixer una cosa: vostè no hi era, i, per tant, segur que devia seguir amb cert interès els esdeveniments, però potser no domina tot el que va passar en el seu detall. I, potser, per no perdre’ns en els detalls, hem d’anar a l’engròs.

L’engròs és que els dies 6 i 7 de setembre la majoria independentista va decidir petar-se la Constitució i l’Estatut, i ho va fer –articles reglamentaris apart. Això és el que va passar, des del nostre punt de vista. Desoint els lletrats de la cambra, desoint el Consell de Garanties Estatutàries. El Parlament va decidir aprovar unes lleis manifestament il·legals per tal de convocar un referèndum il·legal i declarar il·legalment la independència. Això és el que va passar.

I nosaltres hem de recordar que això va obrir tot un període molt convuls. L’anterior Govern d’Espanya per evitar la celebració del referèndum de l’1 d’octubre va ordenar càrregues policials desproporcionades contra les que el nostre grup es va manifestar aquell mateix dia.

De totes maneres i sense voler entrar en una discussió terminològica que potser és absurda, els dies 6 i 7 de setembre és obvi que aquí es van prendre decisions adreçades a deixar sense vigència l’Estatut i la Constitució amb l’objectiu de separar Catalunya de la resta d’Espanya, atemptant contra la integritat territorial d’Espanya i desemparant els drets dels ciutadans catalans i espanyols.

Jo vull recordar algunes vegades que els vaig advertir personalment i en nom del meu grup des d’aquest faristol contra la temeritat de situar les institucions catalanes fora de la legalitat.

He hagut de fer una repassada i he trobat la primera, parlant amb el president Mas llavors, data tan llunyana com el 16 de setembre del 2014, jo li deia: «Per fer les coses bé –recordem que el president Mas li agradava molt la terminologia fem les coses bé, fem-ho bé, deia–, per fer les coses bé hem de mantenir-nos sempre en el marc democràtic de l’estat de dret, principal obligació de les institucions públiques i de tot govern.» Això és el que els dèiem ja el 2014.

El 2015 vam tenir el primer advertiment, jo crec seriós, del problema que se’ns venia a sobre quan el 9 de novembre s’aprova per part del Parlament, estàvem abans fins i tot nova legislatura però abans del debat d’investidura del president Mas, del segon debat, es feia una resolució que es deia «iniciem el procés cap a la independència». Llavors nosaltres els dèiem: «L’aprovació d’aquesta proposta, en situar les institucions catalanes fora de la legalitat, ens perjudicarà greument a tots, a començar pels que pretenguin aplicar-la un cop que el Tribunal Constitucional l’hagi suspès primer i l‘hagi anul·lat més tard, com succeirà amb seguretat total i absoluta.»

En aquell discurs jo els preguntava a vostès i em preguntava en veu alta: «Han pensat en els costos i les conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei? –i deia– ho dic perquè alguns d’aquests costos i d’aquestes conseqüències no només recauran sobre vostès sinó que poden recaure sobre el conjunt de la ciutadania», 9 de novembre de 2015.

Tres dies després, ja era la segona sessió del debat d’investidura fallit del president Mas, de la segona investidura del president Mas, i vaig dir: «Escolti’m, encara que sigui president en funcions li demano que no desplegui cap actuació relacionada amb la resolució que havia estat aprovada el 9 de novembre i que dos dies després havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional.»

El president Puigdemont, també el vaig advertir en el seu debat d’investidura amb paraules que jo crec que eren contundents: «Vostès no tenen dret a situar les institucions fora de la legalitat. La majoria que han obtingut els habilita per governar però no per perseguir la independència exprés i menys encara si volen fer-ho per la via de desconèixer la legalitat.»

El febrer del 2017 també li deia al president Puigdemont: «No prengui falses dreceres que no porten enlloc o que aboquen als tribunals el que hauria de ser una qüestió a resoldre en l’àmbit polític.» I seguia: «Encara que vostè considerés que el Govern del PP no vol ni voldrà dialogar això no l’habilita a saltar-se la llei.» I encara: «Si no troba alternatives a la desobediència o a la legalitat, si no es veu amb cor de fer les coses d’una altra manera, acabi amb aquesta legislatura estèril i convoqui eleccions perquè els catalans puguin decidir el camí a segur i que aquest Parlament pugui elegir un altre president.» Febrer del 2017.

I llavors arribem efectivament a la sessió del 6 de setembre. Una sessió en la qual els deia: «Un procés sense empara legal o no porta enlloc o comportarà conseqüències molt negatives per les persones i les mateixes institucions. I si posin com si posin aquest procés no té empara legal, ens ho ha dit per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Incompleix moltes però entre elles la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia, del Consell d’Europa, perquè aquest acord, no està aquesta llei, no està emparada ni per la Constitució ni per una llei d’acord amb la Constitució.»

I els deia: «La primera legalitat amb la que vostès trenquen és la catalana. Per reformar l’Estatut cal un suport mínim de dos terços del Parlament i vostès volen liquidar-lo amb majoria absoluta.» I acabava la meva intervenció dient: «No podem donar per bo un projecte que incorpora el germen de la divisió i que situa les institucions que són de tots fora de la llei.»

I és de justícia recordar en aquell debat les magnífiques intervencions de Joan Coscubiela i de Lluís Rabell que des de posicions diferents a la nostra van denunciar claríssimament el que es considerava un atropellament dels drets dels diputats i del mateix sentit de la feina parlamentària d’aquesta cambra. Però és veritat vostès van decidir trepitjar els drets dels diputats de l’oposició, incomplir el Reglament, desatendre els consells dels lletrats, els informes del Consell de Garanties, les resolucions del Tribunal Constitucional i vulnerar de forma flagrant l’Estatut i la Constitució. I sent així què podia anar malament? Doncs tot.

Tot va anar malament. I el problema no va ser la tramitació per via d’urgència. El problema no va ser la lectura única. Diguem-ho perquè ens pugui entendre tothom, vostès van actuar de l’única manera que els permetia evitar que la cambra conegués formalment un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Això és el que vostès van pretendre.

No els faltava raó perquè quan el Consell de Garanties Estatutàries no va emetre un dictamen, perquè no se li havia demanat però sí va evacuar un informe, va dir que per unanimitat que tot el que vostès pretenien fer en aquells plens no s’ajustava a la legalitat. I, per tant, que millor que intentar impedir que qui ens ha de dir que el que fem ho fem malament no ho digui. Això és el que van intentar.

I què podia anar malament? Doncs tot: seqüeles judicials, intervenció de les institucions, una important ferida en la societat catalana, l’afebliment de l’economia, un nul reconeixement internacional, que per cert desmentia les il·lusòries previsions del Govern. I algú es pot preguntar a aquestes alçades, això té sentit parlar-ne avui? Home jo crec que té sentit quan encara s’evoca la via eslovena, quan es cerquen solucions que ja no sé si dir que són balcàniques –i em permetrà la broma– o volcàniques.

Té sentit recordar allò? Home per nosaltres sí si això ens evita tornar a caure en aquell error. Ho he dit vint mil vegades no podem comprometre’ns a no cometre errors, però ens hauríem de comprometre a no repetir els mateixos errors. No hi ha una solució unilateral i il·legal. Només trobarem una sortida a aquest atzucac a través d’un procés de diàleg, negociació i pacte, i si reconeixem que convindria abans de res assolir un ampli consens entre les forces polítiques catalanes representades en el Parlament.

I ja sé, president, que vostè ens parla sovint d’aquest 80 per cent o d’un triple 80 per cent. No el vull desmerèixer, però necessitem dos terços, mínim de dos terços d’aquesta cambra, no del 80 per cent d’una enquesta, per avançar, i no el tenim. Si el que pretenem, o el que alguns pretenen…, i nosaltres ens hi podríem afegir en certa mesura, és un canvi del nostre sistema institucional necessitem, com a mínim, el suport de dos terços dels membres d’aquesta cambra.

Però ens equivocaríem, i em sembla que ho he dit, si aquest debat només servís com a recordatori d’errors passats, que a més tenim opinions diferents al respecte, o per intercanviar retrets. I des del nostre punt de vista aniria molt bé si aquest debat servís per llançar algunes propostes que permetessin, si no superar l’atzucac, almenys començar a parlar de com fer-ho.

Mirin, nosaltres creiem que tenim una societat dividida al voltant de la independència, però no fracturada. I això depèn, que no arribi a aquesta fractura, de la capacitat de les forces polítiques de tendir ponts en comptes de cavar trinxeres. I aquest és el sentit de la nostra intervenció i de les propostes de resolució que presentarem.

Nosaltres volem recuperar el respecte i la convivència en la societat, començant per condemnar tot acte vandàlic, tota agressió, tota amenaça, tota intimidació, i assegurar el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.

Segona qüestió: voldríem garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, així com els mecanismes i majories establerts per a la seva reforma. Per tant, que ningú pensi que reclamar respecte al marc institucional no vol dir bona disposició a modificar-lo, però a través dels mecanismes i les majories establerts.

Tercer: volem que es desbloquegin les institucions, evitant que s’erosionin a través de la creació d’organismes paral·lels i refent alguns consensos molt importants trencats i, a ser possible, afavorint que hi hagi nous consensos. Només el diàleg, la negociació i el pacte ens serviran per tirar endavant. I, des del nostre punt de vista, ni l’immobilisme ni la recentralització ni la ruptura són camins transitables.

I per això nosaltres creiem que caldrà impulsar l’autogovern del Catalunya, el seu enfortiment i la federalització d’Espanya i Europa. I, finalment, també ho diem, nosaltres creiem que cal aprofitar l’existència d’un govern espanyol dialogant i progressista per resoldre de forma acordada els problemes pendents, siguin de tipus competencial, financer, cultural o en matèria d’inversions i de gestió de grans infraestructures.

President, hi ha un consens equivocat en amplis sectors, en sectors oposats de la cambra. Mirin, la Constitució espanyola no és només la monarquia, la unitat de l’Estat i el 155. I això a vegades sembla que ho pensen els independentistes, però també alguns sectors, diríem, de sentit absolutament oposat.

Jo els convido a llegir, quan tinguin temps, els articles 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24 i 25 de la Constitució, perquè no sigui que avui els que l’ataquen demà només puguin trobar precisament en la Constitució la defensa dels seus drets. I això, malauradament, pel camí que portem, em temo que podria ser així.

I acabo, president, no digui que anar al Tribunal Constitucional és intentar boicotejar o posar pals a les rodes. Sempre defensarem a qui sigui que vagi al Tribunal Constitucional en defensa dels seus drets. Gràcies.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Gràcies, senyor president.

Molt honorable president de la Generalitat,

primer un petit comentari sobre una qüestió que em sembla rellevant, i és felicitar en Lluís Guinó per la seva intervenció. Discrepo de moltes de les coses que ha dit, però quan una intervenció afegeix valor, i no n’hi ha tantes, s’ha de reconèixer.

Una segona cosa que volia fer és replicar un grup que m’ha al·ludit, o ha al·ludit el nostre grup sense necessitat, que és el grup dels comuns. Vostè parlava de la nostra fundació, de si ens reconeixíem o no. Miri, jo el que no reconec són els nous comuns amb el vell PSUC, quan declaren que la Constitució és antidemocràtica i antisocial.

President, per reprendre una cosa de la seva intervenció inicial, vostè deia: «Juguin a la política.» Ens ho deia a tots. Si m’ho permet, per jugar cal comprometre’s a complir amb les lleis i acceptar l’àrbitre. Llavors es pot jugar.

Vostè parla molt, i amb raó, de la democràcia. La democràcia no és només la regla de la majoria, també ho és el respecte a les minories i el respecte als procediments, i d’això és del que jo crec que havia d’anar el debat d’avui.

I acabo amb qüestions que ha citat ara en la seva intervenció final. Sobre la legitimitat, miri, de la constitució americana no queda ningú que la votés, i no per això deixa de ser respectada per una majoria. Per tant, el problema no és aquest, sinó senzillament una societat pot haver evolucionat i no sentir-se representada, i per això afortunadament les constitucions es poden reformar, més encara la nostra, que ho pot ser en la seva integritat.

Segona qüestió que tenia a veure també amb la Constitució. Miri, només un diputat català, l’honorable Heribert Barrera, va mencionar com a criteri de no acceptació de la Constitució, el no reconeixement del dret d’autodeterminació. Jo ho sé perquè el meu avi, que encara recordava la vella Esquerra Republicana, em va fer comprar un petit opuscle editat suposo per Esquerra, amb el discurs del molt honorable Heribert Barrera en el debat constitucional. Per tant, no crec que una discrepància que era legítima, però que llavors representava el que representava pugui ser esgrimida avui com a element d’impugnació del conjunt, crec que no.

I compte quan parlem de legitimitat, perquè abans també algun diputat ha deixat anar que les eleccions del 21 de desembre no eren legítimes. Escolti’m, si aquelles eleccions no eren legítimes, aquesta cambra no ho seria, i jo crec que això sí que ens portaria per un camí molt complicat.

I, per últim, proposta del PSOE. President, la proposta del PSOE vindrà inspirada per la declaració de Granada, per la declaració de Barcelona, per una reforma constitucional amb un sentit federal i per un nou pacte d’autogovern expressat amb una reforma estatutària.

Si ara vostè surt i diu: «Ah, és que això a mi no m’hi agrada.» No cal que pugi per dir-m’ho, ho sé perfectament. Però la proposta és coneguda. Aquí el problema no és la proposta d’un o d’altre, sinó si podem entre tots construir-ne una que sigui acceptada per una àmplia majoria.

Moltes gràcies, senyor president.

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat, 19.12.2018

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la repregunta]

Gràcies, senyor President,

Molt honorable president, lamento reiterar la qüestió però ho faig amb un altre to i intenció que els representants d’altres grups parlamentaris. Efectivament divendres es celebra un Consell de Ministres a Barcelona i jo voldria saber quin serà el seu capteniment institucional en aquesta reunió tenint en compte que vostè ostenta la més alta representació de la Generalitat i que també és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya.

Repregunta

Vull agrair-li la seva resposta el que passa és que entendrà que la consideri un pèl insuficient. Jo crec que estem en un moment molt delicat, i el desenvolupament d’aquesta sessió de control ho demostra, però també és un moment en el qual els màxims dirigents polítics hem de ser capaços d’arriscar. Arriscar és sortir de les zones de confort, arriscar vol dir estar disposat de veritat a un diàleg, que vol dir estar disposat a escoltar coses que no ens agradaran, a reconèixer que potser les condicions per avançar no són no només les òptimes però que poden ser molt difícils, però complir amb la nostra obligació. La seva és especialment delicada, perquè és veritat que la presidència de la Generalitat respon a una majoria parlamentària però des del punt de vista de la seva representació institucional ha de poder aspirar a representar el conjunt dels catalans i les catalanes. I, per tant, molta gent estarà esperant a veure què passa divendres. Jo espero que es pugui produir un contacte al més alt nivell entre els dos caps de Govern. Crec que és important que, coneixent uns i altres les posicions de partida que estan ben allunyades – vostè ha dit reiteradament de què vol parlar i el president del Govern d’Espanya vol parlar d’altres coses -. Jo recomanaria modestament i humilment que parlin de tot, però aconseguint que la represa de les relacions institucionals d’ambdós governs que va ser possible gràcies al canvi de govern a Espanya es mantingui i serveixi per arribar a acords. Alguns ja els hem vist però en voldríem veure més de cara al futur. Des del nostre punt de vista la relació bilateral està més que garantida amb el contacte que es pugui produir però tampoc voldríem deixar de banda la nostra preocupació per l’abandó per part dels representants de la Generalitat dels mecanismes multilaterals de relació. Necessitem tenir tots els ponts, tots els fils, deixar de cavar trinxeres i començar de veritat a construir els ponts necessaris.

 

Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 12.12.2018

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la repregunta]

Molt honorable president de la Generalitat, en primer lloc volia dir-li que ens felicitem i els felicitem com a Govern per l’acord al què han arribat amb els sindicats pel retorn de les pagues, era possible fer-ho i probablement les mobilitzacions són les que he ho han fet possible.

I ara va la pregunta: Molt honorable president, se sent vostè en condicions d’exercir les seves funcions com a president de la Generalitat respectant la Constitució i l’Estatut mentre no siguin reformats amb les majories i a través dels procediments establerts?

Repregunta:

Gràcies senyor president,

Amb la seva resposta ha demostrat que vostè difícilment pot ser el president de tots els catalans. La legitimitat de la presidència de la Generalitat rau en uns processos electorals emparats per la Constitució, l’Estatut i la LOREG, fora d’aquí no hi ha legitimitat possible.

Però miri, la pregunta tenia també el sentit d’intentar aplegar aquelles qüestions sobre les quals en han preocupat les seves actuacions o declaracions recents.

Una primera, vostè va posar en dubte l’actuació dels mossos d’esquadra sense cap prova ni sense haver reclamat primer cap investigació al respecte. Vostè es dedica a demanar als CDRs que apretin i després els envia els mossos per criticar els mossos quan actuen o  bé els demana que s’inhibeixin, creiem que no és la manera d’exercir la presidència.

També estem alarmats perquè ens hagi ofert com a sortida la via eslovena, però li diré, jo estic disposat a acceptar l’explicació que abans li donava a la companya Jèssica Albiach, però li demano un favor: als Balcans Catalunya mai hi troba cap exemple per avançar.

I en aquest sentit també, per a nosaltres només hi haurà una via, que és una via catalana basada en el diàleg, la negociació i el pacte. Diàleg, negociació i pacte Catalunya endins i també diàleg, negociació i pacte Catalunya enfora.

Vostè ha donat credibilitat, versemblança institucional, a entitats independentistes com el Consell per la república i aquesta república virtual a la què virtualment ens convida.

President, li torno a reclamar, o vostè cenyeix la seva actuació al marc legal vigent o no podrà comptar amb nosaltres per cap mena de diàleg, de negociació i de pacte.

Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 21.11.2018

[enllaç al vídeo]

Gràcies senyor president,

Vull expressar en primer lloc la solidaritat amb les víctimes de l’accident de tren de Vacarisses i el nostre condol als familiars i amics de la víctima que hi va haver.

President, avui no li formulem cap pregunta concreta, volem compartir una reflexió i en tot cas conèixer quina és la seva opinió al respecte.

Ja ho vam fer divendres amb motiu de la celebració de la primera reunió de l’espai pel diàleg.

I aquesta és la nostra preocupació per agressions, actes de violència i intimidació que creiem poden amenaçar la nostra convivència.

Dissabte mateix, i li prego disculpes per endavant per utilitzar el seu exemple, el líder del Partit Popular de Catalunya, president d’un subgrup parlamentari d’aquesta Cambra, va veure com el seu vehicle era objecte d’un atac vandàlic. Em serviria qualsevol altre exemple, qualsevol altra persona, qualsevol altre acte d’intimidació, però agafo l’exemple perquè és recent i ens ajuda a situar de què estem parlant.

Què ens diu aquest incident? Ens diu que hi ha intolerància, que hi ha gent que no respecta les idees que no comparteix. I què ens estan dient els que han fet aquesta malifeta? Li estan dient al senyor Fernández, però ens ho diuen a tots, sabem qui sou, sabem com penseu, on viviu, quins són els vostres béns, i des de l’anonimat volem amenaçar-te i volem dir-te que no deixarem que t’expressis lliurement. Això és el que ens estan dient.

Ningú no nega que estem vivint una situació excepcional, però el que realment faria aquesta situació excepcional és que ens resignéssim a que els intolerants ens marquessin el pas. Que ens resignéssim a que la nostra convivència es veiés alterada per aquells que són incapaços d’acceptar que hi ha persones que no pensen com ells i elles, i per això nosaltres creiem, i ho hem dit des del primer moment, que actuacions com aquestes, incidents com aquests, requeririen per par de tots una resposta el més àmplia, contundent, unitària i ràpida. Aquest incident va succeir dissabte i encara no hem estat capaços de produir-la.

Mostrem la nostra preocupació sobre aquest tema i la volíem compartir amb vostè, Molt Honorable President, en aquesta sessió de control.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 7.11.18

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la repregunta]

Gràcies, senyor president.

Molt honorable senyor president, en diverses ocasions vostè ha dit que només accepta el mandat d’aquest Parlament. Com vostè sap, el 9 d’octubre aquest Parlament va acordar que s’havien de retornar als empleats públics les pagues extraordinàries dels anys 2013 i 2014 entre aquest any i l’any 2020. En canvi, el Govern que vostè presideix va convocar la Mesa general de la funció pública per anunciar que aquestes pagues no serien completament retornades fins a l’any 2026. Pensa rectificar el seu Govern aquesta proposta que els sindicats han trobat insultant? Pensa el seu Govern complir amb el mandat parlamentari sobre aquesta qüestió?

**********

Per desgràcia, l’Estatut no permet que posem de president algú que no sigui membre del Parlament, perquè, si no, immediatament, li diria: «Cedeixi vostè el seu lloc a la ministra Batet (rialles), que tots hi sortiríem guanyant!» (Aplaudiments.)

Miri, senyor Torra, jo l’entenc. Ara entenem per què no vol contestar en el debat que vostè mateix ha propiciat aquest matí: senzillament perquè no en sap, perquè no té resposta. No se’ls pot dir als empleats públics que se’ls pren el pèl, no es pot dir a la ciutadania que es complirà amb un mandat parlamentari i després no complir-lo. Totes les administracions que van congelar i que van sostreure pagues les han retornat menys l’Administració de la Generalitat de Catalunya. És per això que els sindicats estan, ja, anunciant mobilitzacions i vagues. Vostè creu que és la resposta que mereix aquesta gent?

No jo, perquè a mi em pagarà el Parlament el que vulgui quan vulgui i ja ho anirem fent. Però, a la gent que se’ls han retallat les pagues, que es van comprometre que el 10 per cent de la paga del 2013 seria retornada enguany i encara no s’ha fet…, aquesta és l’única resposta? Que li vagin a preguntar a la ministra Meritxell Batet? En això té vostè valorat l’autogovern de Catalunya? En això té vostè valorat el seu paper en aquesta cambra? Per favor, siguin dignes, diguin que hi han dificultats, diguin que caldria que hi haguessin uns pressupostos generals de l’Estat que ens donessin més marge pressupostari i digui’ns potser que potser no n’hi hauria ni tan sols prou per arribar als compromisos que ja s’han contret; però, per favor, no remeti a la ministra Meritxell Batet respondre les preguntes que van a vostè adreçades en una sessió de control. Moltes gràcies.

Intervenció en el debat sobre els darrers esdeveniments polítics

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTA EN EL DEBAT SOBRE ELS DARRERS ESDEVENIMENTS DE L’ACTUALITAT POLÍTICA I JUDICIAL, 7.11.2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Moltes gràcies, senyor president.

Molt honorable president de la Generalitat, si no l’he entès malament vostè ha sortit, ha demanat aquesta compareixença extraordinària, per dir-nos que està indignat per les decisions de les parts qualificant inicialment, provisionalment, un judici i que no donarà suport a Pedro Sánchez. Bé, potser sí que calia dir-ho aquí, i, a més, a nosaltres, els debats parlamentaris ens agraden, han de servir perquè posem en comú.

Ara, permeti’m, creiem que és absolutament ridícula la pretensió de pujar al faristol d’aquesta cambra parlant en nom d’un poble oprimit. Cal recordar que vostè parla a un parlament sorgit d’unes eleccions, emparat en unes lleis; un parlament elegit pel poble del qual vostè ha estat després confiada la tasca de president i que gestiona un pressupost de 38.000 milions d’euros amb més de 250.000 empleats públics i 16.610 mossos d’esquadra. Com a poble oprimit, realment, de bandera.

Segona cosa que li volíem dir: no abusi… –si és possible no ho faci–, però, igualment, no abusi de parlar en nom del poble, a menys que consideri que la meitat d’electors d’aquest país no formen part d’aquest poble. Hem d’anar molt en compte amb aquestes coses. Una cosa és que nosaltres aspirem a parlar en nom de tothom, l’altra que ens ho creiem, i que pontifiquem des d’una pretesa responsabilitat total i absoluta d’un poble format per 7 milions i mig de persones.

Per què estem aquí? Perquè hi ha una Constitució, perquè hi ha un Estatut, una LOREG, perquè ens vam presentar a unes eleccions convocades per Mariano Rajoy i perquè uns les van guanyar i altres no les van guanyar. I per això els que tenen majoria parlamentària tenen la legitimitat de governar.

Quin és l’origen del problema, almenys com nosaltres l’entenem? Hi ha hagut, i és evident, un fracàs de la política. Hi va haver-hi dos governs que no van ser capaços de dialogar. No m’entretindré a establir qui tenia més o menys responsabilitat en això, és obvi que el Govern d’Espanya no s’hi va esmerçar gens. I, després –i aquí és on segurament discrepem, president–, hi va haver-hi una decisió conscient de vulnerar la legalitat per part de l’anterior Govern de Catalunya. Hi ha massa fotos de consellers i presidents ensenyant requeriments del Tribunal Constitucional i dient que se’ls volien saltar, com per ara dir que no sabem per què hem arribar fins on hem arribat.

Els dies 6 i 7 de setembre es va vulnerar el Reglament del Parlament, els criteris del lletrat, el criteri del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, l’Estatut, la Constitució i les resolucions del Tribunal Constitucional. Per tant, jo ja comprenc que és legítim dir: «No, és que s’estan perseguint idees.» Home, es deuen estar perseguint de forma molt selectiva, perquè són idees que són defensades obertament per moltíssima gent i per vostè mateix des de la tribuna del Parlament.

Ens pot agradar més o menys, i podem assenyalar errors i defectes de la justícia espanyola, com de la justícia d’altres països sense necessitat de faltar a la veritat. Des del nostre punt de vista, és tan absurd dir que no es va cometre cap delicte, com si saltar-se la Constitució no ho fos, o dir que això s’arreglarà amb llargues penes de presó. Vostè diu que és l’hora de parlar. Miri, la veritat és que nosaltres no hem deixat de parlar sobre aquesta qüestió. Fins i tot se’ns ha criticat a vegades, i potser amb raó, que parlem massa.

Però qui els parla ha dit des de sempre que no veu un delicte de rebel·lió. Qui els parla ha dit des de sempre que vèiem desproporcionada la presó preventiva. Qui els parla, fins i tot, va cometre la gosadia d’evocar la possibilitat d’un indult, quan ningú no ho havia fet, i avui, doncs, ja no ho hem de fer, perquè els eventuals afectats –que és veritat que abans d’un judici i abans d’una sentència és molt temerari parlar d’aquestes coses, però– diuen: «No el demanarem.» Per tant, nosaltres hem dit el que calia, en el nostre punt de vista, que diguéssim.

I, per tant, i per no avorrir-los, jo els diré el que diu una advocadessa d’un dels encausats. Cito literalment: «Sorprèn a algú aquest escrit d’acusació? No crec que pugui sorprendre massa gent. Ara haurem de fer els escrits de defensa, però, un cop presentats tots els escrits de defensa, es partirà de zero en la pràctica del judici oral. Podrem parlar de què és i què no és violència, podrem posar damunt la taula jurisprudència. Per tant, hem de confiar que surti un bon judici.» Acaba la cita. Judit Gené. És lògic que això ho faci un advocat defensor, perquè és impossible que un advocat defensor vagi a un judici dient que no hi ha res a fer i que les coses estan ja decidides.

Certament, la justícia espanyola s’ha fet mereixedora d’algunes crítiques, que podem fins i tot compartir. Però hi ha una diferència, crec, bastant gran, entre el seu plantejament, les seves crítiques, i les nostres. Nosaltres ho fem des de la defensa de l’estat de dret, des de la defensa del poder judicial, des de la defensa del que estableix la Constitució. Ho fem dient que encara que no ens agradessin, acataríem les sentències, perquè quan vostè diu «no les acceptarem», perdoni, què vol dir exactament?

Perquè, imagini’s, a mi no m’ha agradat gens la decisió del Tribunal Suprem d’ahir, gens. Ara, si jo hagués de fer una hipoteca, que no puc, perquè ja en tinc una, però, en fi, si avui anés a un banc, no podria dir: «No fem cas de la sentència d’ahir.» Com a polític –cosa que ja vaig fer ahir– puc dir: «Jo el que faria, i el que proposaré, és modificar la llei», perquè aquesta és la funcionalitat de la divisió de poders. Els polítics fem les lleis i els jutges les interpreten i les apliquen.

Vol dir això que sempre estem d’acord amb el que digui un jutge? No. I és veritat que en aquest judici s’han produït moltes coses molt xocants, s’han produït aquestes ordres demanades a tribunals europeus que no han estat concedides en els termes que s’havien demanat, i que no han estat recorregudes, i han estat retirades. També hi ha qui es pot sorprendre –jo ho faig– que un mateix procés s’estigui desenvolupant en jutjats diferents. Hi ha moltes coses que són discutibles. Ara, en un estat de dret un pot criticar les decisions judicials, però, a diferència de les decisions del poder legislatiu, del poder executiu, que poden ser recorregudes, doncs, les judicials tenen una efectivitat immediata, particularment si són del Tribunal Suprem.

Per dir la segona cosa que vostè ens deia, vostè diu: «No, com que no ens han agradat els escrits de la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, no votarem els pressupostos.» Miri, el sentit del vot als pressupostos és absolutament lliure, i les raons que poden avalar una o altra posició també ho són. Ara, permeti’m que li digui, jo crec que és un error lligar el vot dels pressupostos a un judici que encara no s’ha celebrat. Crec que és un error.

Perquè, a més, es diu: «No, el Govern d’Espanya no ha dit, no ha fet…» En fi, hi ha qui considera, sentit contrari, que el Govern d’Espanya ha dit i ha fet massa, en els termes, per exemple, de la discussió sobre l’existència o no de violència en aquests delictes i, per tant, la qualificació adequada o no, de rebel·lió del delicte. I això, entre altres coses, li ha comportat –i és legítim en democràcia– crítiques al mateix president del Govern o a la vicepresidenta del Govern quan es va esplaiar sobre els riscos de la presó preventiva. Ara, vostès diuen: «Volem condicionar-ho a això.»

Miri, vostès sabran què és el que més beneficia els catalans, vostès ho sabran, perquè no estem parlant només de beneficis concrets, tangibles, que estan en el projecte, sinó també quina orientació política volem a la política espanyola, si un intent d’establir un diàleg… Vostè diu: «Quin diàleg?» Escolti’m, no tinc temps de llegir la tirallonga de reunions que ha provocat el restabliment de relacions institucionals entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya. Jo no sé si avui m’ho dirà, no només perquè contesti o no, sinó si m’ho dirà, però a mi em consta que hi havia en el Govern de Catalunya satisfacció perquè es reprenguessin aquests contactes, la qual cosa no vol dir, necessàriament, acord sobre les qüestions concretes que se suscitaven o com se resolien. Ara, aquí hem vist, per exemple, retirar-se dos recursos d’inconstitucionalitat contra lleis catalanes. Això ha passat, per un acord entre els dos governs. Llàstima que no hagués passat abans, que ens hauríem pogut estalviar els recursos corresponents si s’hagués produït aquesta relació entre els dos governs amb el Govern anterior.

Jo, president, entenc perfectament i, fixi’s, respecto, que vostè digui: «No podem fer una sessió del Parlament com si res no hagués passat.» Jo puc entendre, president, i respecto, que vostè vulgui pujar en aquesta tribuna per donar-nos la seva opinió sobre el que està passant. El que sí que li demano, i ho feia a l’inici de la meva intervenció: no s’arrogui la representativitat del conjunt del poble, perquè no la té, i no oblidi mai que els socialistes estem fent –m’atreviria a dir– tant com vostès per intentar que les coses acabin bé, començant per la gent que serà sotmesa a judici properament. Moltes gràcies.

***************

Gràcies, senyor president. Mirin, a mi la veritat és que amb les qüestions reglamentàries no m’agrada perdre-hi ni un segon, però, president, vostè va demanar comparèixer, de forma excepcional; van esperar cinc minuts abans que tanqués el registre per dir-ho. Pensàvem que volia un debat. No el volia. Molt bé. I per tant, responc al vicepresident. Que també diu: «Surto per respondre’ls.» Vicepresident –m’haurà de perdonar– jo només he fet una pregunta: què faran? Si no accepten la sentència, què vol dir això? Només he fet aquesta. Tota la resta eren consideracions.

Seguim sense resposta, jo crec que és obvi per què: perquè no ho saben, i tenen tot el dret a no saber què faran, eh? Nosaltres, acceptar-la. No ens queda més remei. Clar. No, tranquil·lament, no, però acceptar-la com s’accepten les resolucions judicials. Vostès viuen en una contradicció. Sí, sí. Es manifesten davant de presons que depenen de vostès. No creuen que això és una mica contradictori? I per tant… (Veus de fons.) Però no només això. Vostès viuen en la contradicció… –i ja que no vol intervenir, no ho faci des del seu escó. (Aplaudiments.)

Vostès viuen des de la contradicció que hi han diputats del seu grup suspesos –suspesos–, que han acceptat que les seves funcions siguin desenvolupades per uns altres, i uns que no. Vivim amb aquesta contradicció, no ens n’amaguem. Però si és obvi!

I, per tant, jo no vull exigir-li que em digui una cosa que no sap, però sí que aniria bé que diguessin: «No ho sabem.» Perquè vostè diu: «No, és que si un 80% vol l’absolució, que els absolguin.» Però és que el sistema judicial no funciona així, ni aquí ni a cap altre país. Siguem conscients d’això. Jo no li dic ni que sigui bo, ni que no es pugui criticar, ni que no es pugui dir que es rebutja.

Es pot rebutjar, però no queda més remei que acatar en un estat de dret la decisió del poder judicial. I entenc que no els agradi, però per això m’agradava molt més i per això he volgut evocar la declaració d’una advocadessa defensora que diu: «Es partirà de zero en la pràctica del judici oral.» Crec que en el millor interès de les persones que seran sotmeses a judici és aquest plantejament i aquesta actitud.

Sobre el tema de les hipoteques, el president Sánchez d’aquí una estoneta sortirà per dir què pensa fer.

Senyor vicepresident, espero que posi més èmfasi quan defensi els pressupostos de la Generalitat en la importància que siguin aprovats. No, perquè si els de l’Estat no són tan importants, doncs els de la Generalitat per què ho haurien de ser? Vull dir que un s’ha de carregar de raons.

Sobre el tema del Protocol 16, miri, vostè m’ha dit: «Digui-li al president Sánchez…» Així ho faré. Vostè li ho podria dir a la vicepresidenta, amb la qual es veu sovint i li ho pot comentar.

Però de totes maneres, no ens enganyem: aquest país nostre està dividit, està pagant ara el preu, jo crec, d’uns errors polítics importants, i potser també d’una pràctica judicial no correcta. Ens podem quedar només a descriure la situació sense decidir què fem per avançar? Jo crec que no.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 24.10.2018

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president. Molt Honorable President, el passat  5 de juliol el Parlament va acordar encomanar-li la convocatòria dels presidents dels grups i subgrups parlamentaris per tal de constituir un espai de diàleg per facilitar acords sobre els grans temes de país. El passat 11 d’octubre la cambra va reiterar aquesta encomanda, instant-lo a realitzar-la en un termini de trenta dies. La pregunta és: senyor president, què està fent vostè per donar compliment a aquest mandat?

***********

Annuntio vobis gaudium magnum… Però després es diu el què, president! En tot cas, nosaltres estem en termini: té fins a mitjans del mes vinent per fer-ho. Però ens fa l’efecte, veiem en vostè un zel especial per temes que considera potser més propis o més propers. L’hem vist amb entusiasme –bé, o no tant– presentar el consell assessor sobre el Fòrum Cívic i Social, l’hem vist també amb entusiasme parlant del Consell per la República… Però en canvi no el veiem…, o potser és que ho està fent discretament, i m’agradaria conèixer-ho, saber si està treballant per una cosa que és un mandat parlamentari.

Nosaltres hem advertit algunes vegades que fer institucions que no tenen encaix a les nostres lleis té alguns riscos, entre altres coses erosionar el paper de les institucions que sí que estan reconegudes en el nostre marc legal. En tot cas, també l’hem vist, com…, per exemple, no assistir a la cimera del corredor mediterrani, o –abans ha estat esmentat– al lliurament dels premis Planeta. Ens fa l’efecte que vostè es preocupa només de mig país, i voldríem que ens desmentís, voldríem que ens digués: «No, no, és que les coses que estic fent no són conegudes.»

Nosaltres, la veritat, creiem que sense debat Catalunya endins, sense un diàleg entre les forces polítiques catalanes, no podrem avançar. I per tant hem de començar aquest diàleg, i la cambra l’ha emplaçat a vostè a iniciar-lo, aquest diàleg que parteix del respecte.

I aprofito aquesta pregunta també, senyor president, per apel·lar a la seva autoritat, la seva proximitat amb els CDR…, si us plau, per afavorir el respecte, el diàleg entre partits, que no assaltin seus de partits polítics. Jo crec que els podria aconsellar en aquesta direcció; seria un bon consell per a la república.