Intervenció en el debat sobre la crisi de la monarquia

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA SITUACIÓ POLÍTICA CREADA PER LA CRISI DE LA MONARQUIA ESPANYOLA (7.08.2020)

[enllaç al vídeo]

Molt bon dia.

Gràcies, president.

Després de la primícia que ens ha deixat el senyor Carrizosa desitjant que hi hagi un nou president independentista, passo ara a comentar el que ens ha portat avui aquí.

I li he de dir, president, que estem un pèl sorpresos perquè vostè el 27 de juliol ens anunciava que començaven els deu dies més crítics de l’estiu. Jo pensava que passats aquests deus dies en faríem balanç, ens dirien com anirem en les properes setmanes però no, ens convida, però, a debatre, sobre una altra cosa.

Nosaltres aprofitem per dir-li que assistim amb preocupació als rebrots, que tenim la sensació que el govern que vostè presideix ha actuat tard i malament fins l’arribada almenys del nou secretari de Salut Pública, i que seguim amb massa centres d’assistència primària tancats i massa deficiències en el procés de detecció precoç i de rastrejament dels contactes. Però d’això sembla que no hi ha gaires ganes de parlar-ne. Tampoc sembla que es vulgui entrar massa a fons en les raons per les quals els catalans i les catalanes no vàrem ser presents a la darrera conferència de presidents en què precisament s’abordava el procés de desescalada i el repartiment dels fons extraordinaris de la Unió Europea. Vostè va ser l’únic a deixar la cadira buida.

La raó és simple: vostè només vol representar els que pensen com vostè encara que això pugui perjudicar els interessos del país, i això, des del nostre punt de vista, és tot el contrari al sentit institucional que hauria de presidir la seva actuació com a president de la Generalitat que és i com a representant ordinari de l’Estat a Catalunya, que també ho és.

El 31 de juliol s’acabava l’actual període de sessions i jo pensava que potser vostè aprofitaria per comunicar quan pensa convocar les eleccions. Ho pensava perquè ja fa sis mesos –concretament el 29 de gener– vostè va anunciar a bombo i plateret que la seva majoria de govern l’havia desautoritzat en no defensar la seva condició de diputat i ens va dir també que tenia un govern dividit i que la legislatura estava esgotada. Jo pensava que potser sis mesos després podia fer honor al seu compromís d’anunciar una data electoral però no, o almenys per ara no.

Vostè ha cregut convenient prioritzar un debat sobre la situació política creada per la crisi de la monarquia espanyola, tema que sembla interessar-lo més que donar comptes del per què en plena crisi sanitària hem estat 46 dies sense secretari de Salut Pública – 46 dies en plena crisi sanitària– . O sense explicar per què el Govern ha decidit incomplir una resolució unànime del Parlament sobre el pagament de beques menjador en el període estiuenc. Osense explicar com ho pensa fer per recuperar la posició capdavantera de Catalunya en termes de PIB espanyol o en termes d’inversió estrangera. O sense explicar per què encara no ha convocat les forces polítiques per establir un pacte català per a la reactivació econòmica i la reconstrucció social.

Miri, ahir mateix celebraven a València un pacte polític a les Corts Valencianes que s’afegia a un acord social ja fet i a una aliança institucional ja subscrita sobre la reactivació econòmica i la reconstrucció social. Ahir mateix es ratificava l’acord de Nissan, una bona notícia per al país que caldrà arrodonir a través d’una activitat industrial substitutiva que hem de trobar al cap de setze mesos, i esperem que el Govern sigui actiu en aquesta direcció. També esperem que el Govern mobilitzi energies i acords perquè molts projectes catalans es presentin davant la Comissió Europea per rebre el finançament necessari.

Ara, jo dic: ens sobta aquesta tria de prioritats però no hauríem d’estranyar-nos-en. Vostè va expressar quines eren les seves prioritats amb tota claredat l’estiu passat a Prada de Conflent, concretament el 20 d’agost. Vostè va dir que no havia vingut a presidir una comunitat autònoma i que optava clarament per la via de la confrontació en les relacions de la Generalitat amb la resta d’Espanya.

Certament, és xocant que algú que ha optat per presidir una institució confessi obertament que no està disposat a acceptar les normes que la regulen, ni tan sols vol reformar-les sinó que només pensa a fer-les malbé a través de la confrontació sistemàtica. Sempre es poden reclamar competències i recursos, faltaria més.

Però abans cal donar comptes sobre com s’utilitzen les competències i els recursos de què es disposa, els 46.000 milions d’euros del pressupost de la Generalitat i els 250.000 treballadors públics que en depenen. Però això vostè no sembla interessar-li gaire, i això explica les seves prioritats i l’objecte del debat que ens porta avui aquí: confrontació institucional per damunt de qualsevol altra consideració. I certament, i no vull esquivar la qüestió.

La conducta de l’anterior monarca que l’ha fet marxar d’Espanya és i ha de ser objecte de crítica i també d’investigació judicial com els procediments oberts a Espanya i a Suïssa. Però deduir de la conducta personal de l’anterior cap de l’Estat que cal canviar de règim és un disbarat des del nostre punt de vista. Vostè es preguntava què ha de fer la Generalitat en una situació com aquesta?”. La nostra opinió: defensar el marc legal o proposar canviar-lo a través de les majories i els procediments establerts, és a dir, fer el que es fa en qualsevol estat democràtic.

Ara, vostè s’entesta en dir que Espanya no és un estat democràtic. Li és igual que aquest no sigui el criteri que manté la Unió Europea i els seus països membres. Li és igual que The Economistsituï Espanya com una de les 20 democràcies plenes del món, el cinquè millor país del G-20; només Canadà, Austràlia, Alemanya i el Regne Unit obtenen millors qualificacions, però com que això no s’ajusta al seu plantejament polític s’entesta a negar-ho.

El nostre grup parlamentari creu –i que ningú no ho dubti– que ningú està per sobre de la llei i que per tant, la justícia ha d’esclarir, i si s’escau sancionar, qualsevol comportament il·lícit, l’hagi comès qui l’hagi comès.

I també creiem que cal revisar els criteris d’aforament i d’inviolabilitat per deixar clar que només emparen la tasca institucional i no les activitats privades del cap d’Estat. I creiem que cal revisar els honors atribuïts a una persona si la seva conducta no es correspon al que el va fer mereixedor de tals honors. Cal recordar que les conductes que en aquest cas es posen en dubte són conductes personals, no conductes institucionals.

Aquí també vàrem tenir un president de la Generalitat que tenia diners a l’estranger i que ho va fer i ho va amagar al llarg de molt i molt de temps, concretament al llarg d’un llarg mandat de 23 anys, però no per això van decidir canviar el nostre sistema institucional, ni tan sols quan s’han descobert trames de corrupció estructural com les del 3 per cent o el cas Palau. Això no ha implicat a la institució de la Generalitat, sinó només als responsables concrets de les decisions que han estat o estan sent jutjades. I per cert, ha estat també dit, el seu govern fa tard en la mesura que encara no s’ha personat com a acusació particular en aquests procediments judicials, ja que tot indica que han significat un perjudici econòmic a la Generalitat. I també cal recordar que aquest Parlament amb una moció va acordar que així es fes.

Miri, s’ha parlat molt del règim del 78, i jo crec que se’n parlarà encara molt més. El nostre sistema institucional és fruit d’un acord polític establert entre forces polítiques ben diverses amb un esforç de consens encomiable. Un acord polític que, per cert, va ser referendat pels catalans amb una major participació i un major percentatge de vots afirmatius que en el conjunt d’Espanya. I és un acord, com tot a la vida, discutible, però que ens ha permès una etapa ben positiva. M’atreveixo a dir –tot i que pot ser discutit també– els millors quaranta-dos anys dels darrers tres segles de la història d’Espanya, Catalunya inclosa.

I és obvi que la Constitució es pot reformar, i que des del nostre punt de vista s’ha de reformar, però construint àmplies majories, assolint acords molt majoritaris per sotmetre’ls després a referèndum. Obrir debats sobre canvis de règim sense garanties de poder-los tancar bé des del nostre punt de vista és un disbarat.

No és raonable pensar en fer consensos inferiors als que vam assolir l’any 78. I menys encara quan el que hauria de centrar els nostres esforços és la lluita contra la pandèmia, per la reactivació econòmica i per la reconstrucció social.

La democràcia és fons i també són formes; la democràcia és un sistema a voltes lent, contradictori i feixuc; la democràcia, entre altres coses, exigeix convèncer els que no pensen com tu, que és una feina a la que tots ens hauríem de posar, intentar convèncer els que no pensen com nosaltres, no pensar que, com tenim la raó, ja ens la donaran, que és com sembla que molts actuen.

I no hi ha dreceres en aquest procés de construcció d’acords i de majories, a menys de que algú vulgui caure en l’arbitrarietat o l’autoritarisme, com quan es volia que el president de la Generalitat designés a dit els jutges a través de la Llei de transitorietat. La confrontació que vostè propugnava a Prada de Conflent i que practica de forma sistemàtica té molt a veure amb la necessitat de defugir les crítiques sobre una evident mala gestió i amb l’intent d’aprofitar-ho tot al servei del projecte independentista, encara que de camí es pugui perjudicar l’interès del país.

Ara hem vist com han arribat tard i malament a la desescalada. Tres mesos criticant el Govern d’Espanya, però també tres mesos que haurien d’haver servit per estar millor preparats del que després s’ha demostrat. I confiem que ara s’estiguin preparant millor per a la tardor, perquè avui tenim tots plegats la sensació que el desplegament dels dispositius de vigilància epidemiològica ha anat amb retard.

Avui –i ha sortit també– ens indignen per la manca de sensibilitat social sobre el tema de les beques menjador a l’estiu; avui encara planen dubtes sobre l’inici del curs escolar; avui el PIB català cau tres punts més que la mitjana de l’Estat, i hem perdut per primer cop la primera posició com a comunitat autònoma en percentatge del PIB sobre el conjunt estatal –Madrid ens ha passat a davant.

Es parla bastant de la necessitat d’un nou pacte per la salut, però no es posa el fil a l’agulla per concretar-lo.

Estem tots d’acord en que cal impulsar la reindustrialització a través de la innovació, la digitalització.

Segueixen creixent les desigualtats i no avança prou el combat contra la pobresa i l’exclusió social.

Cal donar una nova empenta, i estem molt d’acord amb això, a la transició energètica i ecològica, entre d’altres coses perquè estem a la cua en producció d’energies renovables com l’eòlica.

Potser hauríem de centrar els esforços en això.

Potser caldria deixar de jugar amb la data de les eleccions, perquè els que volem una Catalunya millor, volem un govern millor, no la continuïtat renovada amb un altre president d’aquest Govern.

Però nosaltres en cap cas buscarem dreceres. A nosaltres no ens hi trobaran en cap intent de desestabilitzar les institucions; a nosaltres no ens trobaran atiant la confrontació. Creiem, i ho hem practicat, ho hem dit i ho mantenim, que és temps de cooperació i de diàleg, no de confrontació ni d’imposició.

Necessitem, sí, una estabilitat per donar una bona gestió; fugir de l’oportunisme, que no afavoreix la reforma sinó tot el contrari, aixeca recels i obstacles de tota mena. Nosaltres volem teixir consensos, i això requereix també triar amb encert les prioritats i deixar de banda allò que ens divideix.

La nostra democràcia és perfectible, sí, però la perfeccionarem amb consensos i reformes, no a batzegades ni amb ocurrències, i respectant sempre la legalitat, els procediments i les majories necessàries –no hi ha, des d’aquest punt de vista, i afortunadament, dreceres. President, la monarquia espanyola té problemes, sens dubte. Molts d’ells es poden abordar sensatament amb les adequades reformes legals, les que evitarien qualsevol sensació d’impunitat.

Però, cregui’m, abans de plantejar-se grans canvis de règim hauríem d’intentar posar-nos d’acord sobre coses més urgents i més necessàries. I si algun dia hi han majories prou sòlides per plantejar-se reformes més en profunditat, ja ho veurem, però no és ara, i crec que qualsevol observador objectiu de la realitat així coincidirà amb nosaltres.

Nosaltres volem un país millor, com sens dubte el seu Govern també vol, però no sembla que sempre posi la banya, l’accent, la prioritat en aquest esforç. I com vostè mateix va dir que no estava cridat a presidir una autonomia i que el que volia prioritzar és la confrontació, trobem que aquesta és l’explicació de per què avui s’ha volgut suscitar un debat.

Hi ha hagut per part d’un grup parlamentari l’intent de qüestionar la celebració del debat. Nosaltres no hi hem donat suport, perquè creiem que aquesta cambra ha de servir per debatre de tot. Altra qüestió és poder prendre decisions que s’escapen de les seves competències o que són manifestament inconstitucionals, també volem advertir sobre això.

És evident que els que volen la confrontació moltes vegades volen entrar en aquest tipus de deriva, però està condemnada al fracàs i desgasta qui la practica i qui la pateix.

Nosaltres creiem que els catalans esperen molt de nosaltres, probablement més del que els podem garantir i proporcionar. Però el que sí que tenen dret a esperar és que siguem capaços de sumar esforços per allò que realment importa. Amb una pandèmia encara en curs, amb uns problemes econòmics i socials molt rellevants, amb unes incògnites sobre l’inici del curs escolar i sobre les capacitats mateixes per controlar els rebrots que s’estan produint en aquests moments, crec que és difícil entendre per què es prioritzen debats sobre els que no tenim possibilitats reals d’incidir ni de prendre decisions al respecte.

Nosaltres intentem sempre respectar els procediments. Intentem sempre respectar els adversaris polítics i les opinions diferents. Només faltaria. És la nostra convicció, és la nostra obligació, és el nostre compromís.

Però, president, des de la lleialtat a aquestes conviccions democràtiques, creiem que és també la nostra obligació assenyalar quan creiem que s’està errant sobre les prioritats, quan creiem que s’estan prenent decisions que no corresponen, quan creiem que hi ha camins que no porten enlloc.

La pandèmia potser ha tingut un element de reflexió sobre el que no ens hem aturat prou i és que això no ho atura ni un ciutadà sol, ni un barri sol, ni una ciutat sola, ni un país, ni un estat, ni un continent. Realment la pandèmia ens està ensenyant que necessitem cooperació, que necessitem realment treball conjunt, que necessitem lleialtat, la que permet dir el que pensem i discrepar amb respecte, però també sobretot l’esforç de posar en comú recursos que sens dubte són insuficients per la crisi que ens ha calgut entomar. Per això, nosaltres hem criticat, president, la seva absència de la Conferència de Presidents.

Cal alinear les polítiques de Catalunya, Espanya i Europa. I això vol dir moltes vegades, sí, moltes reunions; sí, a vegades escoltar opinions que no són com les teves; sí, a vegades anar a una reunió, fins i tot sense gaires esperances de convèncer els que t’han d’acompanyar. Certament, però és que en democràcia no hi ha dreceres, no hi ha altre camí que aquest.

Nosaltres l’emplacem a agafar un camí ben diferent al de la confrontació. Nosaltres l’emplacem a fer l’esforç de teixir consensos Catalunya endins. I alguns passos que ha fet el seu Govern, els celebrem i no ens costa de dir-ho en públic: l’acord amb els agents econòmics i socials, aquest és el camí. Ja li deia que abans, a València, acord econòmic i social, acord institucional i acord polític, entre forces polítiques. Aquí encara estem molt lluny d’haver arribat a aquest nivell, però no és només que estem molt lluny, és que vostè encara no ens ha convocat ni per explicar-nos la feina del Coreco, ni per intentar escoltar les aportacions que els grups parlamentaris puguem fer-ne.

Realment, si un no treballa pel consens intern, difícilment se’n sortirà amb les propostes de reforma que exigeixen una gran capacitat de negociació i no només la fermesa d’unes paraules. Aquí no estem per rebre l’Englantina, això és propi dels Jocs Florals. Aquí el que estem és perquè la gent pugui jutjar si les nostres paraules i les nostres accions es corresponen i si utilitzem amb eficàcia les competències i recursos dels que disposem.

President, des d’aquest punt de vista, el seu Govern, des de la nostra humil opinió, està en fals, però no ho celebrem, en absolut, perquè dels errors i les mancances d’un Govern al final el destinatari és el conjunt de la societat. Per tant, a nosaltres ens interessa que vostès ho facin molt i molt bé. I en la mesura que puguem contribuir, ni que sigui mínimament, a aquest encert, des de la proposta, des de la col·laboració, a vegades també des de la crítica, compti que ho farem, perquè nosaltres ens estimem molt el país. I encara que vostè, almenys d’algunes de les seves paraules, es pot desprendre que no ens cregui demòcrates, ho som i, per això, respectem molt les institucions.

Per això respectem, i molt, els nostres adversaris. Per això no ens deixem endur a vegades per una retòrica que pugui ferir, però en canvi no volem estalviar tampoc, si convé, les crítiques i els estímuls a una acció més positiva, més ferma i més encertada del Govern de Catalunya.

Ho vaig dir amb motiu d’un debat monogràfic sobre la crisi sanitària. Tots els governs s’han vist en una forma o altra sorpresos per aquesta pandèmia. Tots en un moment o altre s’han vist desbordats pels requeriments d’una malaltia que encara no coneixem prou. Raó de més per intentar sumar, per intentar deixar de banda el que ens divideix, per intentar posar en comú allò que ens uneix i sobretot allò que uneix els catalans i les catalanes, que és l’intent d’aconseguir una vida millor per a les seves famílies, un futur millor per al seu país.

I des d’aquest punt de vista, president, molt probablement el proper curs polític serà molt exigent envers tots nosaltres. Ho serà no només perquè es puguin celebrar, quan vostè digui, unes eleccions sinó perquè realment els problemes als que hem fet front des del mes de febrer-març, encara són vigents, continuaran en el temps i tindran una projecció sobre la situació econòmica i social que realment fa patir a moltes famílies i fa patir als que ens estimem aquest país, com estic ben segur, vostè també les pateix.

Moltes gràcies.

Recursos informatius de la lluita contra el coronavirus

carrusel_Mesures_per_frenar

El Govern d’Espanya ha compilat totes les mesures preses, que pots consultar a través del següent enllaç que es va actualitzant constantment i que inclou mesures en matèria sanitaria, en l’ambit de la seguretat, interior i protecció civil, en matèria del transport i la mobilitat, la defensa i l’economia: clica aquí

La Generalitat de Catalunya també ha publicitat un lloc web on es poden consultar les mesures i la informació necessària en l’àmbit econòmic laboral, d’habitatge, en matèria de mobilitat, dels serveis socials o pel que fa la preinscripció escolar de cara al curs vinent, entre d’altres: clica aquí

Dossier del diari El País.

Dossier del Real Instituto Elcano.

Pàgines web:

Interessant pàgina web que recull el conjunt de mesures adoptades per les administracions (permanentment actualitzada):

Mapes d’incidència del coronavirus:

Pàgines estrangeres:

Enllaços a les Conselleries de Salut de les Comunitats Autònomes:

Enllaços a Ministeris:

Enllaços a organismes internacionals:

Informació a través de xarxes socials:

Intervenció a la reunió interparlamentària del PSC

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA REUNIÓ INTERPARLAMENTÀRIA (25.07.2020)

[enllaç al vídeo]

Bon dia companyes i companys,

avui tanquem el curs polític amb aquesta reunió dels grups parlamentaris del PSC tant al Parlament de Catalunya com al Congrés com al Parlament Europeu i al Senat. I ho fem amb aquesta reunió en format híbrid: alguns estem aquí reunits a la sala Ernest Lluch del Casal Socialista Joan Reventós a Barcelona i d’altres o des del vostre despatx o des de casa. Com sabeu, l’emergència sanitària continua i, per tant, hem de ser els primers a donar exemple amb el compliment de les condicions de distància interpersonal.

Vull agrair a Salvador Illa, el secretari d’Organització del partit, que hagi promogut aquesta convocatòria perquè crec que era important tancar el curs amb una anàlisi general de les coses que han passat aquest darrer any i també per parlar de les perspectives immediates de treball en els mesos que vindran. Sempre diem que el curs polític ha estat frenètic i sempre és veritat. Cada curs polític té els seus reptes, els seus problemesels seus moments dolços i els seus moments més difícils. Però aquest ho ha estat especialment per la COVID-19, que ha trasbalsat la nostra vida política, social, econòmica i cultural. I realment a més, com els fenòmens que arriben per sorpresa, sense avisar, sense estar amb cap previsió doncs han alterat de forma molt molt important la nostra manera de fer política i la manera de viure i de treballar de tantes i tantes persones.

Per tant, i tot i que ho hem fet sovint, no és sobrer recordar les víctimes. Hem perdut molta gent en aquesta pandèmia. Molta gent que no ha pogut superar una malaltia que ens ha colpejat per sorpresa i que tot just ara comencem a conèixer com funciona. També és veritat que és un molt bon moment per tornar a reconèixer la feina de tot el personal sanitari, sobretot i també d’aquells i aquelles que han garantit el funcionament normal de la nostra societat en unes circumstàncies especialment difícils i dramàtiques.

Recordem com començava amb el curs començàvem el curs amb una perspectiva de repetició electoral. Hi havia hagut unes eleccions però un bloqueig polític va impedir obrir la legislatura i el 10 de novembre vam tenir unes noves eleccions que bàsicament eren una tria entre un govern que estigués hipotecat per l’extrema dreta o el desbloqueig de la mà d’un govern progressista.

Afortunadament, i intel·ligentment, els votants i les votants de tot Espanya van triar el desbloqueig i el progrés. Aquestes eleccions van dur a un pacte de govern de coalició amb Unidos Podemos, un govern progressista i de coalició que es comprometia i segueix compromès en tota la seva acció política a consolidar el creixement i la creació d’ocupació de qualitat, garantir els drets socials, la regeneració democràtica, la ciència i la innovació. Un govern que té cura dels serveis públics i els enforteix. Un govern que lluita contra el canvi climàtic, treballant per una transició ecològica justa. Un govern que ha apostat per ajudar les petites i mitjanes empreses i els autònoms. Un govern que s’ha compromès a aprovar nous drets que aprofundeixin el reconeixement de la dignitat de les persones com el dret a una mort digna. Un govern feminista, que garanteixi la seguretat, la independència i la llibertat de les dones a través de la lluita decidida contra la violència masclista, i contra l’escletxa salarial. Un govern que aposta per una Espanya cohesionada que garanteixi la seva diversitat i pluralitat.

Un govern progressista que impulsa polítiques socials i nous drets d’acord amb els acords de responsabilitat fiscal d’Espanya amb Europa gràcies a un millor ús dels recursos públics, a una reforma fiscal justa i progressiva que ens apropi a Europa i en la qual s’eliminin privilegis fiscals. No ens hauríem de cansar mai de dir que la mitjana europea de pressió fiscal és superior a la pressió fiscal espanyola, em sembla que són nou punts de diferència. A Europa tenen millors serveis públics perquè tenen una fiscalitat més potent que la nostra.

El Govern va demostrar valentia i empenta. Dues o tres setmanes després de prendre possessió esclatava la pandèmia de forma brutal. No va ser gens fàcil. No ho és ara i no ho serà en el futur immediat. Tot i que és veritat que vull celebrar que comencen a sortir notícies que apunten a que potser disposarem de vacuna abans del que ens pensàvem, ens queden mesos i mesos de convivència amb el virus i, per tant, d’exigència, de precaució, d’alerta a la qual els electes socialistes també hem de contribuir amb les nostres intervencions tant públiques com privades.

L’important és que arribada la pandèmia el govern presidit per Pedro Sánchez va demostrar estar a l’alçada en els dos grans objectius: el primer era contenir-la i després evitar que els seus efectes recaiguessin sobre els de sempre, que hi hagués gent que quedés enrere a causa de la crisi econòmica i social que es deriva de la pandèmia.

I, lògicament en aquest moment hem de fer un breu incís i mostrar el nostre orgull, la nostra satisfacció, per la feina duta a terme pel ministre de Sanitat, el nostre secretari d’OrganitzacióSalvador Illa, que s’ha guanyat un respecte sobretot dels que no el coneixien. Els que el coneixíem estàvem segurs que estaria a l’alçada. Jo crec que ho he dit en algunes entrevistes però el Salvador té avantatges que altres no tenim. Aquesta barreja del filòsof, polític i gestor públic és una barreja ideal per una circumstància com la que hem travessat. El Salvador ha mostrat en aquests moments el millor del PSC. I què és el millor del PSC? Un partit centrat en els problemes i les necessitats de la gent, un partit dialogant, un partit al que li agrada tendir ponts i crear escenaris d’acord polític i de pacte, i també un partit respectuós de les altres ideologies, dels altres projectes polítics.

I això ens ha proporcionat moments molt interessants amb la seva presència tan sovintejada en els mitjans de comunicació i que han estat celebrats, perquè demostren que es pot fer política d’una forma diferent. Demostren que es pot fer política des del coneixement, des de la fermesa, però també des de l’empatia. I això ha fet el Salvador en nom de tots, i jo crec que molta gent (i molta gent que no ens vota) ha apreciat també en ell aquesta manera de fer. I també aquest respecte per la ciència, pel que sabem i també el respecte pel que no sabem. Potser massa vegades estem massa convençuts que ho sabem tot. I la vida ens demostra de forma bastant constant que no ho sabem tot i que quan no ho saps has d’aprendre dels que més en saben i has d’aprendre també sobre la base de l’experiència i l’error.

Moltes vegades han estat criticats alguns canvis de posició del govern. Doncs jo us he de dir que jo els he celebrat, perquè un govern que va descobrint nous elements d’una pandèmia i que ajusta les seves decisions a aquest nou coneixement em mereix bastant més respecte a aquells polítics que, guiats per un dogma únic, són incapaços d’ajustar se a la realitat i a les necessitats de la gent.

Dirvos que la crisi causada per la COVID-19 no ha acabat i, per tant, no ens hem de cansar i ho demano per exemple en totes les publicacions que es fan, tant digitals com el paper, hi aparegui aquesta espècie de trípode mansmascaretadistància formi part permanent dels nostres missatges i de la nostra comunicació. Hi hem afegit altres coses: la no concentració de més de 10 persones, l’estricta vigilància en els espais més tancats, evitar aglomeracions en les que no es produeixin aquestes mesures… D’això en tenim per bastanta estona… A mi no m’agrada dramatitzar perquè en aquest sentit doncs intento guiar-me pel que està fent el Salvador i el camí que ell ha traçat, però estem en un moment especialment difícil. Ho estem al Segrià, però també a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, a determinats entorns de Girona, i en qualsevol moment ens podem trobar amb situacions similars a altres indrets del país i, per tant, això no s’ha acabat.

Li hem de demanar a la gent que estigui especialment alerta. Li hem de demanar a la gent que faci cas de les recomanacions, de les prohibicions i de les decisions de les autoritats públiques. Fins i tot quan a vegades no les entenem del tot o considerem que poden ser contradictòries o que poden ser no adequades. En aquests moments no hi ha millor lluita contra el virus que la responsabilitat individual i que fer cas a les instruccions dels que prenen en nom de tots les decisions oportunes.

També és un moment per agrair als nostres alcaldes i alcaldesses i al conjunt dels electes locals la seva feina la seva feina que ens està ajudant en moments crítics, el seu lideratge i el seu acompanyament a situacions econòmiques i socials ben dures.

Des d’aquest punt de vista no vull deixar passar tampoc l’oportunitat de remarcar la nostra satisfacció per l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital. Hi havia un tema importantíssim que és que la crisi que tenim i que seguirem tenint durant un cert temps no deixés a ningú enrere. I això volia dir fer una aposta decidida per als que pitjor ho passen, per la gent que no té ocupació i que no té a vegades esperances d’inclusió social. I des d’aquest punt de vista l’Ingrés Mínim Vital serà un dels en fi dels trofeus més preuats de la gestió del govern.

Per tant, lluita contra la pandèmia i lluita contra els efectes econòmics i socials de la pandèmia. Des d’aquest punt de vista també dir vos jo crec que el Govern presidit per Pedro Sánchez ha encertat les prioritats, i això és el que hem d’exigir a tots els governs. Posar per davant allò que és més important i deixar per més endavant o més enrere aquelles qüestions que no són tan rellevants en una crisi com aquesta.

També he de fer breu menció del Congrés del partit que va formar part també d’aquest curs polític que ara tanquem. Vam fer un bon congrés; els bons congressos segurament són els que no donen gaires notícies, ni gaires titulars però que suposen la consolidació d’un projecte, d’un equip de direcció i la imatge de solidesa, de cohesió, d’un partit que és un partit fiable, un partit que està unit i que està proposant, a més, un altre rumb polític per al nostre país. Un partit amb vocació de servei, amb vocació majoritària i de govern i amb un clar projecte de futur.

Moltes vegades intentem resumir els nostres projectes i aquí que tinc al costat l’Eva Granados que fa aquest esforç de recollir i sintetitzar el conjunt d’aportacions i de donar los en forma de programes. Moltes vegades les grans discussions són quants eixos fem, com vertebren tot això, com trobem un fil que expliqui les coses. I encara no podem dir que ja hem parat la pilota i que ho tenim absolutament tot clar de com ho vertebrarem. Però sí que crec que hi ha sis o set elements que hem de recordar una i una altra vegada:

o Un projecte per guanyar en progrés econòmic.
o Per guanyar en justícia social.
o Per guanyar en feminisme.
o Per guanyar en qualitat ecològica.
o Per guanyar en equilibri territorial


Permeteu me que faci en aquest moment un esment especial a les comarques de Ponent i de muntanya. La crisi que hem tingut ara amb aquests rebrots han posat també en evidència que hi ha parts molt significatives del territori català que s’han sentit abandonades
, que s’han sentit menystingudes. Hem sentit expressions des de Lleida existeix!” o el crit “Som Lleida”, de gent que diu “escolti, que nosaltres som els que estem sempre aquí que som els que garantim entre d’altres coses el subministrament agroalimentari del nostre país, i no hem rebut gaire sovint o massa sovint l’atenció deguda”. Hi ha un sentiment de frustració i d’injustícia que s’estén pels territoris, amb una contradicció que és evident, i és que els que han guanyat les eleccions en aquests territoris habitualment són els que s’omplen la boca de defensa d’aquests territoris, però després d’anys i panys de governar han demostrat que tot és més aviat de boquilla. Ho diuen però no ho fan. I és això el que explica la indignació de determinats sectors de Lleida en aquest moment que la COVID-19 els ha colpejat de forma especial en forma de rebrot.

Les nostres institucions han de ser millors, la qualitat de la democràcia, la qualitat de la participació, la qualitat de la informació la cooperació entre institucions. També la crisi de la COVID-19 ens ha demostrat fins a quin punt tot això no funciona prou. L’altre dia vaig sentir una cosa que em va indignar: una consellera de la Generalitat dient que els ajuntaments van a la seva. Malauradament, els ajuntaments s’han sentit massa sovint abandonats. S’han sentit sense la informació: Se’ls deia “tenim un problema de salut i ningú no els donava una xifra, no els donaven les dades sobre les quals aquella anàlisi es feia i, per tant, necessitem un millor funcionament institucional del país.

I després òbviament guanyar en respecte i convivència. Avui hi ha un titular en un diari català d’un dirigent independentista que ve a dir hauríem de resoldre l’embolic que nosaltres mateixos hem creat. Doncs efectivament un embolic que entre altres coses ha dividit la societat catalana. Per tant nosaltres, en el nostre projecte, hem de posar aquesta dimensió de retrobamentde reconciliació, diguem-ne com vulgueu, i de guanyar en respecte i convivència.

Hem acabat el curs polític amb una bona notícia que ve d’Europa i per tant que ve de nosaltres mateixos, perquè no sé com ho haurem de fer perquè cada cop quedi més clar que quan parlem d’Europa no parlem d’una realitat diferent, sinó d’una realitat de la que formem part i de la que ens sentim protagonistes.

Aquest acord que ha fet el Consell Europeu sobre la mobilització extraordinària de recursos per fer front a la COVID-19 i per garantir una recuperació econòmica i social amb un sentit de solidaritat i també de compromís ecològic ha estat una magnífica notícia i ha estat el resultat d’una batalla política molt i molt forta.

Ens hauríem de remuntar a aquella època en què José María Aznar qualificava de pedigüeño” a Felipe González per trobar un altre exemple d’una batalla política de primer ordre a nivell del conjunt de la Unió Europea. I jo crec que és de justícia que diguem que aquesta batalla l’hem guanyada els europeistes, i no els que necessitaven més recursos com alguns han ditsinó els europeistes, els que creuen que el projecte europeu és un projecte de model de societat, de model de convivència, de model de desenvolupament, i no un caprici o una estricta negociació entre interessos contradictoris.

Hem de retre homenatge a Pedro Sánchez pel seu lideratge perquè ha guanyat i s’ho ha guanyat. Però també dirho: ens hem sentit molt ben acompanyats. D‘entrada i òbviament pels nostres veïns portuguesos i italians, però també amb un lideratge que ha jugat fortament a favor de les posicions europeistes i de les que defensava el nostre govern. I hem de dir que el president Macron i la cancellera Angela Merkel han estat al nostre costat i moltes vegades han donat la batalla en primera línia i primera persona precisament per fer valdre aquests criteris que faran d’Europa un projecte que torni a interessar, que torni a engrescar, i que torni a donar esperances al continent.

Sempre hem defensat que la resposta a aquesta crisi havia de ser molt diferent a la resposta de la crisi del 2008. Allà ja vam veure que les receptes de l’austeritat i del ‘campi qui pugui’ no eren les millors receptes ni per vèncer la crisi ni per crear i enfortir un projecte europeu que valgués la pena.

Què va passar amb la crisi del 2008? Siguem molt clars: van incrementarse les desigualtats dins de cada país i també les desigualtats entre els diversos estats membres, i per tant avui donem la benvinguda a aquest ambiciós programa d’estímul econòmic que ha de servir per donar resposta a les necessitats econòmiques i socials d’una ciutadania que s’ha vist afectada per una crisi econòmica molt greu poc després d’haver estat víctima de l’anterior crisi econòmica.

Massa sovint la Unió Europea apareix com a llunyana amb alguns mecanismes de decisió complexes. Escolteu, diguemho clar: posar d’acord 27 països, 27 governs, 27 parlaments nacionals és difícil. La democràcia és difícil. Les dictadures en això són més simples: hi ha un que mana i els demés que obeeixen. Nosaltres volem construir col·lectivament un projecte. I això requereix d’un esforç de negociació, de diàleg, d’entendre les raons d’uns i altres i trobar camins que ens permetin avançar plegats. Des d’aquest punt de vista, també crec que la solució finalment adoptada mostra que aquest camí és un camí que no té per què ser paralitzant, que no té per què ser un camí d’insuficiències sinó un camí clarament d’avenços.

Ara li toca al Parlament Europeu vetllar perquè tots aquests acords tirin endavant i tinguin el seu reflex en el conjunt de les polítiques europees. Els europeus només tenim un instrument per fer sentir la nostra veu, que és el Parlament Europeu, i per tant si bé hem assistit, com no podia ser d’una altra manera, a una negociació entre governs, entre caps d’Estat i de Govern dels països membres de la Unió, ara li correspon al Parlament Europeu, veritable representant de tots els ciutadans i ciutadanes d’Europa, garantir que aquests acords tiren endavant i que no es resta ambició, sinó que se suma. És veritat que hi ha unes perspectives financeres de la Unió que es poden veure malmeses si es fa una interpretació mesquina d’aquest acord i per tant al Parlament se li ha girat molta feina i ja en tenia molta però ara afortunadament en tindrà més.

I deixeu me que parli potser no tan breument sobre Catalunya. Mireu, el curs polític a Catalunya s’assembla com una gota d’aigua a l’anterior. Quan preparàvem aquesta intervenció recordàvem el que va dir el president Torra l’agost de l’any passat a Prada de Conflent, que ja ens va advertir Se li ha de reconèixer una claredat en aquest sentit i una gran sinceritat: “Jo no sóc president per gestionar una autonomia”. Efectivament no és president per gestionar una autonomia. Ara, el que tenim entre mans és una comunitat autònoma, amb un pressupost de 46.000 milions d’euros, amb 250.000 treballadors públics i per tant això és el que s’ha de gestionar. Això no impedeix aspirar a tenir més competències i més recursos, però obliga a utilitzar les competències i recursos dels quals es disposa amb moltíssima més eficàcia.

També ens va dir que hi veia un camí de confrontació i n’hi ha hagut. Hi ha hagut confrontació en els pitjors moments per la confrontació. Aquests dies que estem veient les insuficiències del Govern de Catalunya en la lluita contra la pandèmia, a més està pagant la factura de tres mesos seguits en els quals ha fet una política, una estratègia de confrontació i d’intentar fer avançar la seva agenda política enmig d’una pandèmia. Sempre deia que el Govern d’Espanya ho feia tot tard i malament, sense comptar amb ningú, i amb molt poc temps ha quedat acreditat que si algú ha arribat tard i malament, tenint més temps per prepararse, ha estat el Govern de Catalunya.

No hi ha hagut lideratge. Hi ha hagut mala gestió. Hi ha divisió interna en el govern. Hi ha manca d’objectius i de projectes. I no hi ha eficàcia. I ho lamentem, perquè de la ineficàcia del Govern se’n ressent el conjunt de la societat. No és un problema només d’un o altre partit o d’un o altre responsable polític. Si un no té un bon conseller de Treball i Benestar Social, se’n ressenten els serveis públics. Si un no té un bon vicepresident i un bon conseller d’Economia, resulta que els recursos no arriben a temps o no s’apliquen com s’hauria de fer. Si un no té una bona consellera de Salut, els serveis de salut se’n ressenten. Si un no té un bon conseller o consellera d’Educació, l’educació dels nostres nanos se’n ressent. I això és el que està passant. I això és el que nosaltres hem intentat des de la lleialtat, des dun esperit de col·laboració però sense deixar d’assenyalar les coses que no funcionen.

Estem preocupats perquè no tenim sisena hora, estem preocupats perquè no tenim una educació adreçada sobretot a reduir desigualtats i a donar resposta als nens i nenes amb especials necessitats educatives. Estem preocupats perquè l’ensenyament de l’anglès no progressa adequadament, etcètera. I estem preocupats perquè aquest curs s’ha vist estroncat i els mecanismes d’educació a distància no han funcionat i tenim encara seriosos dubtes sobre l’arrencada del proper curs escolar. Per a nosaltres totes aquestes coses són importants, són les que poden garantir una prosperitat econòmica i una justícia social que aquest país necessita cada dia que passa més.

I si això ho diem d’aquest curs polític doncs realment podem estendre aquest balanç als darrers deu anys. Hem parlat alguna vegada d’una dècada perduda, però Catalunya com a país perquè té un govern que no té clares les prioritats, que no ha encertat el seu rumb, ha pagat les conseqüències en termes d’una societat dividida, en termes d’una economia empobrida, en termes d’uns serveis públics deteriorats, i d’una pèrdua constant de temps, recursos i oportunitats. Aquesta és la gran crítica que nosaltres fem el govern català. I, a més, un govern que havia fixat un gran objectiu sobre el qual ha fracassat, i a més amb un cost molt alt,un cost que ha pagat el conjunt de la societat catalana però també un cost que han pagat els propis dirigents independentistes.

I davant d’això que tenim? Doncs un govern que en comptes de fer un mínim esforç d’autocrítica, de revisió dels seus plantejaments, de reformular el seu projecte, el que fa és gesticular més i mésI ara quan es pregunta al president de la Generalitat què hem de fer?” ell diu un referèndum. Aquesta és l’única resposta que trobem en el govern de Catalunya. Un govern que, a més, en el que sí realment excel·leix és en la publicació/edició/plantejament de memorials de greuges. Tenen una llista enorme de coses que es fan en contra del govern o del que ells consideren que és l’interès del país.

És un govern que excel·leix també en derivar responsabilitats. Ara ja no poden dir que són del Govern d’Espanya i per això ara sembla que diu la consellera Vergés que la culpa és dels ajuntaments que van a la seva. Sempre són capaços de trobar formes que els treguin a ells del mig, que no són responsables de res. Millor dit: el que va bé és gràcies a ells, el que va malament és sempre culpa d’un altre. Aquesta és la fórmula de gestió i de gesticulació d’aquest govern: més gesticulació que gestió. I  han amagat alguns efectes evidents de polítiques d’aquests darrers deu anys: les retallades en sanitat, les hem pagat a un preu altíssim; el desentendre’s del sistema de serveis socials de les residències, ho hem pagat molt durament. Per tant els errors en el plantejament polític, els errors en la gestió concreta dels serveis públics els paguem el conjunt dels ciutadans i ciutadanes del nostre país i nosaltres creiem que és hora de dir prou.

És hora de canviar de rumb. És hora de renunciar a fórmules caduques, fracassades i equivocades. I aquesta és la nostra la nostra feina. La confrontació política no resoldrà cap problema. És  obvi i més davant d’una crisi tan greu com aquesta que el que necessitem és que els governs cooperin entre si i no es barallin entre ells. Necessitem alinear amb polítiques públiques eficaces el conjunt de les administracions. En aquests moments la magnitud dels problemes i dels reptes als que ens enfrontem requereixen d’un especial esforç de cooperació.

I això és el que nosaltres també podem oferir. Nosaltres som el partit de la cooperació entre governs, el partit del diàleg, el partit de les polítiques públiques, el partit de les polítiques progressistes. 

Com us deia, l’estat d’alarma va suposar un moment especial en la vida del nostre país i va donar una major autoritat al Govern d’Espanya sobre determinades qüestions, com no podia ser d’una altra manera. Aturar la pandèmia requeria de decisions que alteraven drets i llibertats fonamentals i que s’havien d’aplicar amb coherència en el conjunt del territori espanyol. I això era el que requeria d’un esforç dels governs. Aquests criteris que s’han anomenat de cogovernança no són altra forma de dir criteris federals. Els països que tenen diversos nivells de govern s’han d’organitzar federalment i això vol dir autogovern, això vol dir que la governança del conjunt i això vol dir lleialtat mútua. I des d’aquest punt de vista jo vull agrair que el Govern d’Espanya ha practicat i ha predicat lleialtat. Malauradament, el Govern de Catalunya no ha correspost de la mateixa manera. I el que és pitjor, després d’estar tres mesos queixantse sobre el que feia segons ells tard i malament el Govern d’Espanya, no van aprofitar aquests tres mesos per prepararse pel que era obvi que després d’aturar la pandèmia s’havia de produir: la desescalada. Què necessitava la desescalada? Autoritat, bona gestió, prestigidetecció precoç de contagis, rastrejament dels contactes d’aquests contagis, elements de confinament per a les persones infectades per evitar que expandissin la malaltia… El que sabia ja tothom sense necessitat de ser epidemiòleg. I van tenir tres mesos llargs per preparar se per a aquest moment i no els van aprofitar. Ha arribat el moment dels rebrots que estaven anunciats des del primer moment i ens hem trobat una administració de la Generalitat no preparada per a aquesta dimensió. Encara estem discutint d’uns quants rastrejadors i rastrejadors necessitem, si és millor una provisió pública o privada d’aquests serveis de rastreig... I com és possible que al llarg de més de quaranta cinc dies enmig de la pitjor crisi sanitària que ha viscut Catalunya no tingués secretari o secretària de Salut Pública? És impossible explicarse això. O és que un ha equivocat radicalment les prioritats o que no disposa de persones de confiança suficients per cobrir llocs crucials. Afortunadament els 45 dies han passat i ara tenim un nou secretari de Salut Pública al qual hem desitjat lògicament tot l’encert i ens hem posat a la seva disposició per ajudar.

Escolteu, els ciutadans i ciutadanes del nostre país ens ho diuen. No volem baralla política, volem solucions, no volem partits que aprofitin una crisi per fer avançar la seva agenda política partidista. Volem solucionsvolem la tranquil·litat de saber que els nostres càrrecs electes dediquen la major part del seu temps, de les seves energies a trobar solucions i a resoldre problemes i acompanyar la gent.

Ens hem trobat un mal govern a Catalunya per una circumstància com aquesta, i no gestiona bé ni genera cap confiança. Som nosaltres els primers que diem públicament a la ciutadania que cal que atengui les instruccions, les recomanacions del Govern de Catalunya. Probablement no és un govern que s’hagi guanyat ni l’autoritat ni el prestigi i, per tanten la mesura que nosaltres puguem, volem afegir la nostra veu a l’únic esforç que val la pena, que és el de combatre la malaltia tant des del punt de vista de les responsabilitats individuals com des del punt de vista de la bona gestió de govern.

És un govern que arriba tard i malament a tot. No serà perquè no haguem insistit en la necessitat de comptar amb un pacte català per a la reactivació econòmica i per la reconstrucció social. L’hem reclamat en sessions de control, en interpel·lacions, en mocions, amb la creació d’una comissió d’estudi que, per certpresideix la nostra companya Eva Granados. Hem fet papershem rebut la delegació de la comissió d’experts que va nomenar el Govern per pensar una mica el futur immediat després de la pandèmia, els hem lliurat la nostra documentació, ens hem compromès a seguir proporcionant propostes… Però encara és hora que el Govern de Catalunya ens convoqui a les forces polítiques per establir aquest pacte català per a la reactivació econòmica i la reconstrucció social.

Ara que tindrem una batalla legítima per intentar captar la major part possible de recursos europeus, tampoc s’està treballant per part del Govern en el sentit d’establir els consensos, les complicitats i demanar els ajuts que calguin perquè Catalunya hi surti guanyant. I veiem que hi ha en altres comunitats que legítimament estan fent aquest esforç. I us he de dir que al llarg d’aquesta pandèmia hem sentit una enveja per la Generalitat Valenciana, per la seva capacitat de gestió, pel lideratge del company President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Per què? Perquè ha aconseguit guanyar-se l’autoritat, el respecte, de vegades reivindicant i fins i tot discrepant d’algunes decisions del Govern d’Espanya, però sempre amb propostes, amb avenços i amb un consens creixent de la societat valenciana. Això no ho tenim a Catalunya perquè el Govern o ho no ho sap o no ho vol cercar.

És obvi que si un té un projecte polític que divideix difícilment pot fer avançar propostes que uneixen. I això és el que falta en el nostre país. Nosaltres seguirem insistint en aquesta necessitat de concertació i de pacte per als temes de reactivació econòmicade reconstrucció social i de captació de recursos europeus.

Cal reindustrialitzar el nostre país diguem-ho clar. No ens podem resignar a una pèrdua de pes de la indústria. No podem pensar que els nous requeriments de transició ecològica, de digitalització, no han de ser tinguts en compte. Les empreses, els països, les persones que no tinguin presents aquests reptes perdran el tren del progrés. I Catalunya ha perdut ja massa trens en aquests darrers deu anys com perdre ni un mes.

Anem a unes noves eleccions a la tardor. No sabem quan, però sí que sabem en quines condicions arriba el govern independentista. Les va fixar el mateix president de la Generalitat va dir em sembla que era el 29 o 30 de gener: em sento desautoritzat, tinc un govern dividit, la legislatura està esgotada. Això va dir a finals de gener. Estem ara a finals de juliol i encara no s’ha fixat una data electoral. Suposem que perquè estan intentant jugar buscant la data que millor els convingui a uns o altres independentistes, perquè estan dividits també sobre aquesta qüestió.

Nosaltres creiem que cal posar per davant els interessos del país. Probablement a Catalunya li hagués anat molt millor si haguéssim celebrat eleccions com ho van fer al País Basc i a Galícia el 12 de juliol.  Tindríem ja resolta aquesta qüestió i tindríem un govern amb una nova legitimitat, amb una nova majoria per afrontar un repte fonamental com el que tenim entre mans.

I realment això és el que decidirem a les eleccions sigui quan sigui quan es produeixin: o bé seguir amb una orientació política fracassada de mala gestió, de divisió, i de pèrdua d’energies, de temps, oportunitats i recursos o bé canviem de rumb. Per a aquest canvi de rumb, un resultat magnífic, excepcional, una victòria dels socialistes seria el camí més ràpid per assolirho. Si tornen a sumar, malgrat aquesta divisió que tenen, malgrat el seu enfrontament, si tornen a sumar els independentistes es tornaran a posar d’acord per seguir amb aquest camí que no porta enlloc.

Per tant nosaltres hem de fer per ser capaços d’encapçalar una alternativa diferent i per això ens cal un resultat electoral excepcional. Nosaltres estem preparats des del punt de vista dels equips, dels candidats, de les candidatures. Les triarem quan toqui, però les tenim en aquests moments ja molt parlades, molt consensuades arreu del territori, i estem preparats per liderar aquest esforç i lluitarem com mai per arribar als primers.

I mireu és fàcil explicar el que volem: nosaltres creiem que Catalunya pot ser un país millor. Creiem que podem fer millor les coses, i que si volem un país millor d’entrada necessitem un millor govern. Algú pot dir que un millor govern que l’actual no és ambiciós perquè aquest no és gaire bon govern Però necessitem un millor govern i nosaltres estem en condicions d’encapçalar lo.

Aquest país té energies, té potencial i cal que hi hagi un govern capaç d’aprofitar- lo, de projectarlo, damplificarlo i de cooperar amb la resta d’administracions locals, espanyoles i europees perquè Catalunya faci un salt endavant i per tornar-nos a posar a la primera línia del progrés econòmic i social d’Espanya.

Aquest és el nostre objectiu. Tenim les idees clares, tenim uns valors, una trajectòria, i també uns amics i amigues amb els que treballar conjuntament. Algú pensa que Catalunya pot guanyar el seu futur d’esquenes a Espanya? Nosaltres nosense cap mena de dubte. Nosaltres creiem en la suma, en les sinergies, en les capacitats compartides. Creiem en els lideratges que es creen a partir del diàleg, la negociació i el pacte. I, per tant, això és el que oferirem a la societat catalana: un bon govern. Un govern que toqui de peus a terra, un govern capaç d’utilitzar els recursos i les capacitats que té a les seves mans i capaç també d’ampliar aquests recursos per la via positiva del diàleg, la negociació i el pacte.

Amb un millor govern tindrem un millor país, i necessitem un Govern perquè Catalunya avanci, perquè no retrocedeixi. N’estem farts de governs que el que acumulen són derrotes i frustracions. Nosaltres volem acumular victòries, avençosguanys, en positiu, amb força, amb determinació, amb pacteamb consens. Aquesta és la nostra feina. I ho aconseguirem.

L’alternativa a aquest rumb equivocat i fracassat de l’independentisme som nosaltres i, per tant, nosaltres farem tot el que estigui a les nostres mans per poder encapçalar aquesta alternativa diferent. Una alternativa que posa per davant de tot la resolució dels problemes de la gent, una alternativa pensant en el país sencer i no només en una part per important que sigui. I aquesta serà la gran diferència, la gran alternativa que nosaltres proposarem enfront del projecte ja deu anys fracassat dels independentistes.

Si no guanyem nosaltres hi haurà quatre anys del mateix, quatre anys més de retrocés. I segurament a alguns els farem feliços, però no als catalans. Els catalans volen guanyar, volen avançar. Volen ser respectats i estimats. Volen estar convençuts que els seus recursos s’utilitzen amb màxima eficàcia. Això és el que nosaltres ens proposem de fer i, per tant, us crido a fer aquest esforç per tenir un país millor, per tenir una Catalunya de primera, per tenir un país del qual sentirnos orgullosos. Un país que sigui capaç de millorar les condicions dels que viuen i treballen avui i de preparar les millors condicions per als que ho hauran de fer demà i demà passat.

Catalunya ha tingut en diversos moments de la història períodes de retrocés però que després han anat seguits de processos de gran avenç. Nosaltres voldríem protagonitzar, liderar una etapa de progrés, de prosperitat compartida, de justícia, de feminisme i ecologia en el nostre país. És la feina que hem de preparar en les setmanes i mesos que vindran i que culminaran en les properes eleccions. Jo us crido a tots i a totes a donar el millor de vosaltres mateixos com jo intentaré donar el millor de mi mateix per guanyar aquest combat en nom dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Moltes gràcies.

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat.

Parlament de Catalunya, 22 de juliol de 2020.

 [enllaç al vídeo]

Gràcies, president,

Molt Honorable president de la Generalitat,

Tot i les diferències que ens separen hi ha una prioritat que ens uneix que és la lluita contra la pandèmia i els seu efectes.

Des d’aquest punt de vista vull anunciar i reiterar en nom del meu grup el nostre suport al govern en la seva tasca per lluitar-hi.

Certament els rebrots que estem patint ens preocupen molt i per això li preguntem, president, sobre com valora la situació actual, com creu que hem arribat fins aquí i com ens proposa el govern per sortir-ne el més ràpidament possible.

 

********************

 

Gràcies president,

Creiem que els 99 dies de l’estat d’alarma haurien d’haver servit per preparar-se millor per controlar aquesta situació, la desescalada i control posterior de la pandèmia.

Dóna la impressió que el seu govern va estar més amatent a donar consells al govern d’Espanya que a preparar-se per les seves responsabilitats quan acabés l’estat d’alarma.

En aquest sentit, creiem que haver decidit que la fase tres de la desescalada fos de 24 hores va ser un greu error.

Tampoc hem entès per què s’ha trigat 46 dies a nomenar un nou Secretari de Salut Pública, a qui desitgem el màxim encert.

Creiem que els dispositius de detecció precoç de nous casos, de rastreig de contactes i de quarantena de les persones infectades no han funcionat prou bé. Els brots del Segrià, de Lleida, de Barcelona i la seva àrea metropolitana i a d’altres indrets així ho han posat de manifest.

Anem tard, president.

Creiem que no comptem encara amb prou rastrejadors. Els experts ens recomanen doblar el nombre dels que ja tenim. Benvinguts siguin, doncs, els 500 que va comprometre el nou Secretari de Salut, a qui demanem també un enfortiment del sistema d’atenció primària perquè és la al primera línia on podem controlar més la detecció i el control d’aquests brots.

Creiem que algunes de les mesures que ha pres el govern, a les que donem suport, haurien d’haver estat més precises i atacant els brots reals, més específiques.

Algunes activitats culturals i esportives estan mantenint prou bé els mecanismes de protecció i, en canvi, algunes aglomeracions nocturnes que congreguen a molta gent, sense possibilitat real de garantir mesures de protecció, haurien de ser prohibides i evitades.

Per assegurar que les mesures que es prenen siguin el màxim d’efectives cal més col·laboració amb els ajuntaments i més informació.

Gràcies, senyor president.

Intervenció en el Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL CONSELL NACIONAL DEL PSC (11.07.2020)

[enllaç al vídeo]

Presidenta del Consell Nacional,

Companyes i companys,

Amb aquest format híbrid, presencial i telemàtic, obligat per les actuals circumstàncies sanitàries, constituïm el Consell Nacional del partit després del 14è Congrés.

Culminem així la posada en marxa dels mecanismes de participació democràtica del partit, un cop renovats els òrgans de totes les Federacions. A partir d’ara, i amb la constitució de la comissió electoral del partit, tenim tots els mecanismes necessaris per la presa de decisions i, molt concretament, per afrontar les properes eleccions al Parlament siguin quan siguin. Després us en parlaré. Serà un tema que centrarà la meva intervenció.

I començo per traslladar el nostre condol als familiars i amics de les víctimes de la Covid-19. Mai no els oblidarem, ho hem fet amb un minut de silenci escoltant El cant dels ocells. Les circumstàncies de la seva mort no les oblidarem mai. La solitud i la impossibilitat de ser acompanyats per la família, la impossibilitat d’acomiadar-nos-en com haguéssim desitjat.

Aprofito per recordar que el mes setembre farem un acte per recordar els i les membres del partit que hem perdut amb aquesta malaltia. Sempre, quan es fan llistes, et deixes algú… Entendreu que en aquest moment evoqui el nom de l’África Lorente, companya estimada, fundadora del partit, militant feminista, compromesa, i tants altres.

És també un moment per reconèixer i agrair la tasca de metges, metgesses, infermeres, personal sanitari i de les residències, personal dels serveis d’emergències, dels cossos policials, dels farmacèutics i farmacèutiques, i de tots aquells i aquelles que han assegurat els serveis essencials. Gràcies a tots ells i a totes elles hem pogut fer front a una situació dificilíssima. No hem d’oblidar que és una situació que no ha acabat. I us demano, a tots els responsables del partit, que a totes les intervencions públiques que feu, recordeu a tota la gent que això no s’ha acabat, que no podem abaixar la guàrdia, que el sacrifici de tants i tantes no es pot malbaratar pensant que són coses del passat.

Ens ha tocat viure temps estranys. Aquests darrers mesos hem hagut d’acostumar-nos a conviure amb una situació fins ara desconeguda i imprevista. Són dies que ho canvien tot. Han estat setmanes d’angoixa, d’impotència, i de molta feina per poder aturar la propagació d’un virus letal. La COVID-19, sens dubte, ens ha posat a prova. I ens segueix posant a prova a totes i a tots, i especialment a les institucions i els governs. Responsabilitat individual. La por no porta enlloc, però amb prudència podem arribar ben lluny.

Hem hagut de fer front a aquesta crisi sanitària des del govern d’Espanya, que feia poques setmanes que havia pres possessió. I ho hem fet amb un Ministre de Sanitat, Salvador llla, que és també secretari d’organització del partit.

Salvador, els i les socialistes de Catalunya estem molt orgullosos de la teva feina, del teu compromís, de la teva serenor, del teu mestratge. I per això et demanaré que t’adrecis a tots i totes nosaltres en acabar la meva intervenció. I és de justícia que estenguem el nostre reconeixement al teu equip i particularment al doctor Fernando Simón, veritable far en temps d’obscuritat.

Amb el lideratge del govern presidit per Pedro Sánchez, hem pogut aplanar la corba, contenir la difusió de la pandèmia, i hem posat en marxa un veritable escut social per evitar que ningú no quedi enrere com a conseqüència dels efectes econòmics i socials de la Covid-19.

El govern d’Espanya ha treballat amb decisió, amb cohesió i amb encert, fent front a una crisi sanitària sense precedents. I desplegant mecanismes de cogovernançaamb les Comunitats Autònomes que, per cert, mai no van perdre les seves competències sanitàries i socials. Hem vist el federalisme en acció, sense fer qüestió del nom, però no de la cosa. Aquesta és una batalla que requereix de lleialtat i de cooperació entre administracions i d’acceptació de directrius comuns al servei de tots.

Hem viscut aquests mesos amb l’ai el cor per saber si tindríem prou majoria per mantenir l’estat d’alarma. Gràcies Estat d’alarma, gràcies confinament, gràcies experts que el van proposar i moltes gràcies Pedro Sánchez i Salvador Illa per imposar la decisió que tocava. Costarà d’oblidar aquelles forces polítiques que, quan se’ls necessitava, enlloc de treure la bandera de la solidaritat, treien la calculadora electoral. Una calculadora electoral espatllada, perquè el que esperen els ciutadans en moments així és solidaritat i tots a una contra el veritable enemic, que és el virus que encara no hem vençut.

Vull reconèixer i agrair també la feina dels Ajuntaments. Durant aquest temps he pogut parlar amb tots i cadascun dels alcaldes i alcaldesses socialistes. Han demostrat novament com la seva tasca de primera línia és insubstituïble. I per això aprofito per demanar que s’alliberin romanents i superàvits, que es flexibilitzi la regla de despesa perquè puguin seguir essent útils a la ciutadania com a primera trinxera de la tasca dels poders públics en l’esforç de reactivació econòmica i reconstrucció social. Han demostrat que saben exercir el seu paper, que estan al costat de la gent, en general, i sobretot de la que més ho necessita.

Aquesta és una crisi que està lluny d’haver acabat i, per tant, cal que ens mantinguem en permanent alerta. Més de 12 milions de casos confirmats arreu del món, més de mig milió de morts. Rebrots a molts països, també el nostre, i la possibilitat d’una segona onada que podria coincidir, a més, amb l’embat anual de la grip. Màxima responsabilitat individual i màxim encert i diligència dels governs.

Quan vàrem començar el combat amb la Covid-19, ho vàrem fer sense conèixer la naturalesa de l’enemic. Jo recordo que quan es va suspendre la celebració del MWC molts de nosaltres no ho enteníem. No sabíem què se’ns venia a sobre. Sort que es van prendre aquelles decisions, que permeten, entre d’altres, la continuïtat del Mobile. No hem acabat la lluita, i la seguirem pel camí que el Salvador ens ha marcat: un camí de tenacitat, de rigor, de fermesa, de cooperació, de màxima informació i transparència, i també de reconeixement d’errors i de mancances. També. M’agradava quan els Salvador parlava dels que encerten la travessa esportiva els dilluns, encertant sempre tots els resultats del diumenge anterior.

Com us deia, centraré la meva intervenció en la preparació de les eleccions al Parlament. No sabem quan seran. Però estem ja preparats per afrontar-les. I, a partir d’avui, encara més.

A finals de gener el president Torra ens deia que se sentia desautoritzat, que el seu govern estava dividit i que la legislatura estava esgotada. Tenia tota la raó. Ens va dir que aprovats els pressupostos anunciaria la data de leseleccions. Però encara no ho ha fet. Hem perdut ja l’oportunitat que tindran els ciutadans i ciutadanes de Galícia i el País Basc de renovar els seus governs autonòmics demà diumenge.

Com és lògic desitgem la victòria dels nostres companys Gonzalo Caballero i Idoia Mendia. Desitgem el millor resultat pel socialisme basc i el socialisme gallec amb els que tants lligams tenim i que han rebut aquests dies el suport de la presència en la seva campanya del nostre company Salvador Illa.

Companys i companyes,

Catalunya té avui el pitjor govern des de la recuperació de la Generalitat el 1980. El pitjor.

Catalunya porta una dècada perduda, amb mals governs, amb prioritats equivocades i un gran malbaratament de temps, energies i oportunitats.

Van dividir la societat catalana i van intentar trencar Espanya. Han perjudicat la nostra economia, la nostra imatge i les nostres expectatives. Sense aconseguir cap guany. Cap ni un. I amb un cost exorbitant en molts terrenys.

La nostra obligació democràtica és treballar pel canvi, per fer possible l’alternativa. Catalunya pot i ha de ser un país millor, però per això necessita tenir un govern millor. Molt millor

Fa pocs dies, i a partir de les dades del CIS, La Vanguardia comparava la valoració que fa la ciutadania dels governs català, basc i gallec en la gestió de la crisi. En el cas d’Euskadi, un 55,4% dels ciutadans considera que té un govern bo o molt bo, en el cas de Galícia, un 41,5%, i en el cas de Catalunya, un 12,8%. Són dades que parlen per si soles.

La lluita contra la pandèmia ho ha posat novament en evidència. Tenim un govern expert, demano sempre permís a en Ferran Pedret per manllevar una frase seva, tenim un govern en fabricar memorials de greuges, expert en centrifugar responsabilitats, expert en cercar excuses de tota mena.

Tres mesos seguits dient que li havien retallat les competències, cosa que no era certa. I us demano que no deixem d’explicar-ho amb exemples ben concrets. Abans de l’estat d’alarma, els hospitals de Catalunya depenien del Govern de la Generalitat. Durant l’estat d’alarma els hospitals seguien depenent del Govern de la Generalitat, i acabat l’estat d’alarma segueixen depenent del Govern de la Generalitat. Ara que resulta que en teoria se’ls han retornat les competències que segons ells havien perdut, i ho fan pitjor. El Govern de Catalunya demostra dia reredia que no està a l’alçada. Tot el que va malament és culpa de Madrid, i no és veritat.

Com s’explica sinó que a aquestes alçades no tinguem secretari o secretària de Salut Pública? Això és culpa de Madrid?

Com s’entén que un any després d’aprovada la llei per la que es restituïa l’Agència de Salut Pública, encara no s’hagin aprovat els seus estatuts, el seu organigrama i no s’hagin elegit els seus responsables? Això és culpa de Madrid?

Com és possible que el govern ens digui que fins el 7 d’abril, i ho recordava de manera brillant i contundent i el vull felicitar, Raúl Moreno al Parlament, no havia aconseguit dades de què estava succeint a 200 residències de gent gran? A dues de cada deu! Això és culpa de Madrid?

Ja n’hi ha prou d’aquest color, pel benestar dels catalans, per la seva salut, pel nostre present i el nostre futur.

El president Torra s’ha passat mesos i mesos dient que el govern d’Espanya ho feia tot tard i malament, i quan ho feia bé era perquè li feia cas a ell, però ho feia tard. Fins i tot es queixava que l’estat d’alarma s’hagués aprovat d’un dia per l’altre. I després resulta que ve la realitat: veiem com en el cas del Segrià, després d’haver-ho negat en públic i en privat dijous i divendres, s’aprova el confinament perimetral un dissabte, en ple cap de setmana, es decideix aquest confinament perimetral, quan molta gent ja s’havia desplaçat. Però no discutim ni de 24h, ni de 48 ni de 72h. Més de 15 dies abans les comarques d’Aragó limítrofes amb el Segrià havien pres mesures per contenir els rebrots que començaven a detectar-se. Hi havia dades per decidir abans. Em recorda la dita castellana: “consejos vendo que para no tengo”.És fàcil assenyalar els errors reals o ficticis d’altres… però arriba la realitat dels fets.

El Govern de la Generalitat no està donant la resposta que toca. A Lleida ens manquen rastrejadors. Aquí es va externalitzar aquest servei amb una empresa privada, sense connectar-lo amb l’atenció primària. Un error. El Govern s’ha de posar les piles. El primer de tot és la salut de la nostra gent, el benestar de la ciutadania.

Dimecres el govern anunciava a bombo i plateret, en magnífica roda de premsa, que creava una “unitat de seguiment coordinat de la Covid-19”. Dimecres 8 de juliol. I l’estat d’alarma es va decretar el 14 de març. Què estem fent? Per què no s’està reaccionant? Per què es deixen vacants llocs claus en la lluita contra la malaltia?

Després de passar-se tres mesos dient que el govern català ho faria millor, que amb la independència hi hauria menys víctimes. I el cert és que els fets el que mostren és una pitjor gestió del Govern de la Generalitat.

Hem de dir prou! No podem seguir amb la resignació de tenir un govern que no està a l’alçada. No ens podem permetre tenir un govern que diu que tot el que va malament és culpa d’un altre.

Catalunya mereix tenir un bon govern. Un govern capaç de governar amb eficàcia, d’utilitzar de forma eficient les seves competències i recursos, sense renunciar a demanar-ne més si convé.  46.000 milions d’euros de pressupost, 250.000 funcionaris… el primer que s’ha de fer el primer que s’ha de fer, fins i tot quan es vol reivindicar, és exhibir la tasca eficient que es fa en la utilització dels recursos dels quals disposa.

Un govern capaç de cooperar amb altres administracions. S’ha dit, des del govern català, que el govern de l’estat no els tenia en compte. Hem vist cada diumenge, quan fèiem l’aperitiu, rodes de premsa posteriors a les reunions del president del govern d’Espanya i del ministre de Sanitat, amb els presidents de totes les Comunitats Autònomes. Cada setmana. No es pot negar la realitat. Hi ha hagut un esforç com mai de cogovernança, de col·laboració entre institucions.

I escolteu, espero que ningú s’ho prengui malament, hemtingut la sort de tenir un ministre de Sanitat català que no ho fa ni per conveniència ni per quedar bé: ho fa per convicció, des del reconeixement de la realitat plural d’Espanya, des del respecte als seu diferents nivells de govern. Des de la convicció que només des de cooperació lleial entre governs ens en sortirem.

Volem un govern capaç de cooperar amb altres administracions. I això no vol dir dir a tot que sí, ho hem vist amb el president de la Generalitat Valenciana, que ha discutit i qüestionat decisions del govern d’Espanya, però sempre amb lleialtat i apuntalat per la seva gestió magnífica de la utilització de les competències i recursos de la Generalitat Valenciana. Quan va arribar l’avió número 14 vaig deixar de repiular l’arribada d’avions a València perquè em feia vergonya el contrast. Per reclamar un s’ha de carregar de raons, un ha de poder predicar amb l’exemple, com fan ara els companys d’Aragó amb diligència a l’hora de prendre mesures ben estrictes pel bé de tots.

Ens cal un govern per fer que Catalunya avanci, per evitar que Catalunya retrocedeixi. Un govern que uneixi els catalans al voltant d’objectius compartits: la reactivació econòmica, la justícia social, el feminisme, l’ecologisme, l’equilibri territorial, la transparència i la qualitat de les institucions.

Aquesta és la nostra missió, construir una alternativa i mobilitzar una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya per fer-la possible.

L’actual govern de Catalunya no sap gestionar i no genera confiança. Aquesta és la realitat. No tenim un govern a l’alçada. En un moment en què el país requereix de la màxima unitat i col·laboració possibles, estem davant d’un govern totalment deslleial amb la resta d’institucions i, a nivell intern, dividit, enfrontat i sense rumb.

Quantes veus hem escoltat del món local, i no només socialistes, demanant al Govern que utilitzi els ajuntaments, que els informi, que els doni pistes. Els ajuntaments s’han trobat sols i sense ningú fent aquest esforç de coordinació general.

En un moment en què es necessiten governs estables, forts, competents, capaços d’assenyalar objectius compartits per poder avançar, el president i els seu govern no estan en condicions d’exercir cap tipus de lideratge i es limiten a cercar excuses i repetir allò de “la culpa és de Madrid…”.

Hem de dir prou!

Per Catalunya, prou!

Els darrers 10 anys, Catalunya ha anat acumulant derrotes i frustracions. Deu anys de governs independentistes que ens han deixat una Catalunya dividida, en declivi i totalment esgotada: retallades socials que han generat més desigualtats i menys oportunitats, cap lideratge econòmic davant els reptes tecnològics i climàtics presents i futurs, divisió de la societat, ineficàcia i falses promeses. Aquest és el resum de les característiques essencials del govern que tenim.

Prou!

Només cal fer un repàs a algunes dades d’aquests anys de desgovern i fracàs:

Catalunya se situa a la cua d’Espanya en despesa sanitària, educativa i de serveis socials. És la Comunitat Autònoma que manté una retallada més gran en els darrers 10 anys, malgrat la recuperació econòmica i ocupa la penúltima posició pel que fa a despesa pública per habitant. No ho dic jo, ho diu l’Informe de la Asociación Estatal de Directoras y Gerentes en Servicios Sociales. Encara no s’ha recuperat el nivell de despesa social assolida el 2010 amb el govern presidit per José Montilla.
 
Som la Comunitat Autònoma amb menor pressupost sanitari per habitant.
 
Som la Comunitat Autònoma amb més persones en llista d’espera quirúrgica; amb la taxa de pacients en espera superior als 6 mesos més alta de l’Estat; i amb un dels temps promig més alts d’espera per ser operat (146 dies). Clar, el president de la Generalitat ja va dir que no venia a presidir una Comunitat Autònoma. La pregunta és a què venia?
 
Save the Children alertava fa tot just 2 dies en un informe que la pobresa infantil a Catalunya pot arribar al 35% aquest mateix any. És molt! Massa. No és acceptable, no és suportable.
 
Catalunya, és la tercera Comunitat Autònoma amb menys places de residències públiques i el 80% de places privades són de les més cares de l’Estat, mentre el Govern destina enguany 0 € a la construcció de noves residències públiques. Ho tinc fresc gràcies al Raúl Moreno i al debat monogràfic sobre residències, i es van posar al damunt la taula dades escruixidores. A Catalunya es va obstaculitzar la derivació de gent gran amb COVID-19 als hospitals.
 

I a nivell econòmic, no és cap secret… Hem perdut el lideratge econòmic de l’Estat. El 2018, Madrid va superar a Catalunya en quant a pes en el Producte Interior Brut estatal (Madrid un 19,2%, i Catalunya un 19%), i també en termes de creixement econòmic anual (Madrid amb un 3,7%, i Catalunya amb un 2,3%). Des de 2017, el PIB català creix per sota de la mitjana espanyola.

I no ho oblidem, unes 5.000 empreses van traslladar el seu domicili social fora de Catalunya com a resultat dels fets de la tardor de 2017, i es va produir una fugida de dipòsits d’uns 30.000M€, només parcialment recuperats.

Van prometre independència però ens han situat en un clar escenari de decadència. Fa un parell de dies llegia una notícia que deia així: “Maersk sigue los pasos de MSC y Cosco y traslada a Valenciaport su sede operativa en España”.

Hem de dir prou! Això no pot seguir així.

Sense nord, sense cohesió, sense prioritats, sense lideratge i sense la mínima eficàcia exigible a un govern que mereixi aquest nom.

Un govern que assisteix impassible al deteriorament dels serveis públics i a la pèrdua d’oportunitats, un govern que no té com a prioritat construir la Catalunya més pròspera i més justa, més lliure i més segura que tots i totes necessitem i mereixem. Un govern que només està preocupat perquè avanci la seva agenda política.

Un govern que vol donar instruccions a TV3 sobre la llengua que s’ha de parlar a les sèries i que fins i tot opina que al Parlament no s’hauria de poder parlar en castellà. Us ho diu un president de grup parlamentari que utilitza de forma gairebé exclusiva el català. Però no acceptarem de cap de les maneres que es consideri el castellà una llengua subordinada o de segona. Estimem el català, sí, molt. I estimem el castellà, sí, molt. No estem disposats a dividir aquesta societat, a fracturar-la, a considerar ciutadans de segona els que tenen una expressió habitual en castellà. Volem que el català sigui estimat per tots, utilitzat per qui ho vulgui, i que es tingui les eines per utilitzar-lo quan es vulgui. No admetrem un govern que dedicat a dividir i fragmentar la nostra societat lingüísticament i culturalment.

No callarem. Hi havia en aquest país un pacte no escrit però sempre practicat. Un pacte pel qual nascuts aquí o vinguts de fora fèiem del català la nostra prioritat. Ara, aquest pacte ha estat trencat per aquells que voldrien que només hi hagués una llengua, per aquells que no només volen defensar l’autogovern sinó que volen trencar el lligam de Catalunya amb la resta d’Espanya. Són responsables de les conseqüències fins ara molt negatives d’aquest fet i ens trobaran al davant combatent qualsevol deriva en aquesta direcció.

També per això els diem prou!

Catalunya té ara un Govern:

inoperant, mediocre i incapaç de millorar la vida dels catalans i les catalanes,
 
deslleial amb la resta d’institucions de Catalunya, i no cal dir amb la resta de l’Estat, a qui carrega les seves responsabilitats, com s’ha demostrat durant la crisi de la COVID-19,
 
dividit perquè es disputa l’hegemonia d’un mateix espai polític,
 
en fallida per ser incapaç de reconduir la crisi sociopolítica més gran que ha viscut el nostre país,
 
i amb un president desautoritzat, com ell mateix va dir, que no ha exercit mai les seves funcions com a representant de tots els catalans i les catalanes. Per ell només compta l’opinió dels que pensen com ell, si és que n’hi ha algun. I aquestes són les coses tal com van. I no se’n amaga com quan diu que per establir la posició sobre la taula de diàleg només vol comptar amb el criteri dels partits i entitats independentistes.
 
Des de quan un president de la Generalitat pot renunciar a ser la veu de tots i totes els catalans? Des de quan?
 
També us diré, partits enfrontats, partits dividits. L’independentisme ho ha trencat tot, acabaran als tribunals disputant-se el nom d’un partit. I aquests volen seguir governant Catalunya? Els hem de dir no! Hi ha una alternativa millor, i és una alternativa que els socialistes aspirem a encapçalar.

Jo, personalment, en tinc prou. N’estic fart! No estic disposat a deixar passar l’oportunitat de fer un canvi a Catalunya. Ens hi va el futur!
 
Per tant, quan abans tinguem eleccions, millor.
 
I els socialistes estem preparats, a punt, posant en ordre la nostra proposta política, amb un esforç del grup parlamentari resumint les propostes de resolució fetes aquests 3 anys. En el debat sobre la COVID-19 de la setmana passada totes les propostes de resolució socialistes van ser aprovades. Són propostes carregades de seny, útils, viables. Una posició treballada, consensuada, amb el territori i els agents socials.

Estem a punt i hem de dir-ho molt clar: o guanyem nosaltres o ho haurà 4 anys més del mateix. I aquest és el resum de les eleccions. Només nosaltres estem en condicions d’encapçalar un govern no frontista, un govern progressista i d’esquerres, integrador, que posi per davant les prioritats reals de la gent real… o 4 anys més del mateix.
 
Estan baralladíssims, però si tornen a sumar tornaran a governar plegats. L’objectiu de Junts x Catalunya i ERC és de 4 anys del mateix, aquest cop sense full de ruta.
 
O el PSC guanya les eleccions, o arribem primers, o tindrem quatre anys més de més del mateix: divisions, ineficàcia i oportunitats perdudes.
 
Ho diré en castellà: o PSC o cuatro años más de lo mismo. Això és el que ens estem jugant en aquestes eleccions.

I nosaltres no volem 4 anys més del mateix. Volem una Catalunya millor. Tan senzill i tan complicat com això. Volem una Catalunya millor.
 
I el primer pas per tenir una Catalunya millor, és tenir un govern millor. Està a les nostres mans. És el govern que ens oferim a encapçalar.

Un govern que treballi pel conjunt del país, per tots els catalans, pensin com pensin. Un govern que posi per davant de tot el benestar de les persones i el progrés de Catalunya.
 
Un govern estable, que exerceixi amb plenitud les seves competències. Han descobert ara, companyes i companys,que a Lleida, a l’estiu, venen temporers, i no saben fer-hi front. Quan governàvem Catalunya hi havia oficines mòbils del Servei d’Ocupació de Catalunya a peu d’explotació agrària garantint els drets dels treballadors. I ara ho han descobert i no ho tenien previst. I els diuen que es quedin a casa. Quina casa? Com és possible viure tan d’esquena a la realitat per aquells que tant s’omplen la boca parlant de territori?
 
Aquests dies només cal sentir la veu dels alcaldes, no només els socialistes, també els independentistes, sobre el grau d’abandonament a què els té sotmesos el govern de Catalunya.
 
Val la pena fer un esforç per reunir la societat catalana entorn a un objectiu d’il·lusió i d’esperança, d’un objectiu possible però engrescador. Si reeixeix, tindrem una Catalunya millor. Hi tenim dret. Hem perdut ja 10 anys. Ni un dia més perdut. Volem tornar a ser el nucli, el motor econòmic més potent d’Espanya, volem tenir un paper en el marc de les regions europees. Volem recuperar forces, prestigi i lideratge. No volem que ningú es planyi d’haver perdut oportunitats. Volem un govern capaç de liderar un procés de reconstrucció, llarg i difícil, que requereix d’una visió de país i no de partit.
 
Les batalles que cal donar afecten directament el benestar i la seguretat de les persones. Fer un país millor amb un govern millor. Aquestes són les batalles que valen la pena.

I jo em vull posar al capdavant d’aquest complicat repte de capgirar les coses i fer que el nostre motor col·lectiu torni a funcionar, torni al camí de la prosperitat i el progrés compartit. Aquesta batalla la vull donar i la vull guanyar.
 
I per donar-la i per guanyar-la us necessito a tots i totes vosaltres per dir a la societat catalana que aquestes eleccions són molt importants. Perquè tindrem o més del mateix o un canvi a millor. I aquesta és la gran decisió a prendre en el moment en què les eleccions siguin convocades, i el PSC hi serà obrint els braços a aquells que vulguin col·laborar amb nosaltres.
 
Nosaltres no fem molt soroll aquests dies, mentre altres espais polítics estan en procés de reorganització o d’extinció. Per a nosaltres els partits, els programes, els governs, són instruments al servei del progrés, instruments al servei de la unitat, instruments al servei dels treballadors i treballadores.

Nosaltres no ens resignem a les desigualtats i a les injustícies, no ens resignem a perdre pistonada.
 
Sempre hem volgut una Catalunya de primera i, si depèn de nosaltres, la tindrem!
 
Moltes gràcies.

Pregunta al President

PREGUNTA DE MIQUEL ICETA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Palau del Parlament, 8 de juliol de 2020

[enllaç al vídeo]

Gràcies, president.

Molt Honorable president de la Generalitat,

Vull manifestar-li la preocupació del nostre grup sobre el brot de la pandèmia que està afectant Lleida i més concretament la comarca del Segrià. Avui són ja 68 les persones hospitalitzades. Els darrers set dies s’han diagnosticat 2.417 nous casos a tota Espanya. D’aquests nous casos, més de la meitat corresponen a Catalunya, 1.237. A Madrid han estat 306.

President, les coses no van bé. A comarques d’Aragó, limítrofes amb Lleida i de característiques socials, econòmiques i de mobilitat similars a les del Segrià, es varen prendre mesures ja fa 15 dies. I, per tant, anem tard.

I el fet que altres puguin haver anat tard en altres moments no ens serveix ni d’excusa ni de consol.

Encara recordo com en el ple de la setmana passada vostè criticava que l’estat d’alarma es decretés d’un dia per l’altre, cito literalment. Ja veu, vostè també ha decidit d’un dia per l’altre: ho va negar dijous, ho va negar divendres, i van acabar decidint-ho dissabte, quan ja molta gent havia marxat de cap de setmana, i amb rumors de discrepàncies en el seu govern sobre aquesta decisió.

Creu president que aquesta és la manera de donar confiança als nostres conciutadans en una crisi sanitària tan difícil com aquesta?

*********************

Enquesta de La Vanguardia: “Com valora la gestió del Govern autonòmic?” En el cas de Galícia, bona o molt bona, 41,5%.  En el cas d’Euskadi,  55,4%. En el cas de Catalunya, 12,8%. Dades.

Nosaltres no confiem en el seu govern. I no confiem perquè intenta derivar les seves responsabilitats en d’altres. Ahir parlàvem a fons del cas de les residències. Deixi’m que recordi només una dada. El 7 d’abril el seu govern deia no tenir dades de 200 residències de Catalunya, dues de cada deu. Com confiar en un govern que no sap què passa a les residències?

L’única manera de generar confiança és amb transparència i amb eficàcia. I vostès no l’han donada: tenim dubtes sobre les dades, tenim dubtes sobre la capacitat de rastreig dels casos, com ha dit el propi gerent de la regió sanitària de Lleida.

Però vostès continuen dient que la culpa és de Madrid. La culpa és de Madrid si no saben què passa a les residències? La culpa és de Madrid que no hi hagi secretari de Salut Pública? La culpa és de Madrid que un any després d’aprovada la llei de l’Agència de Salut Pública no hi hagi ni el reglament ni els estatuts ni l’organigrama?

Si volen que hi hagi confiança, abandonin les excuses.

I com més aviat es pugui formar un altre govern, millor.

 

 

 

Rèplica en el debat sobre la crisi causada per la Covid-19

Rèplica del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, en el debat sobre la gestió de la crisi sanitària de la COVID19, les mesures adoptades per fer-hi front i les accions previstes de protecció social i reactivació econòmica

Parlament de Catalunya, 1 de juliol de 2020

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, president.

Els anuncio que respondré només al president, però no vull que ningú pensi que vull desmerèixer les altres intervencions que s’han fet: hem sentit intervencions dels grups del Govern en precampanya; hem sentit també la ronda dels consellers, que jo no sé si s’acomiadaven o deixaven el mocador a la cadira per si de cas. Però crec que en el tipus de debat que avui ens convocava convé centrar la qüestió políticament en el que deia el president.

Vostè replicant-me diu: «No, no sé per què diu que hi ha hagut confrontació.» Home, deixi’m que només li posi aquest petit exemple. Diu: «Amb la independència hi hagués hagut menys víctimes a Catalunya.» Home, Déu n’hi do. N’hi ha hagut…, i vostè diu, i té raó, que el Govern de Catalunya, legítimament, quan considera que el Govern d’Espanya no fa les coses que ha de fer o que les fa tard i malament o que no les hauria de fer, perquè corresponia al Govern de la Generalitat, té tot el dret de dir-ho.

Ara, vostè citava el senyor Egea que deia que vostè havia tingut un bon comportament. Podria haver citat també el president de Cantàbria, que també es va permetre qualificar les seves intervencions a la conferència de presidents. Hi ha moltes maneres. Abans, Carlos Carrizosa deia «també és un problema de to». No, aquí hi ha un problema que molts tenim la percepció que l’independentisme ha volgut aprofitar també aquesta oportunitat per guanyar l’argument. I és una sensació, una opinió que tenim, en la qual lògicament podem estar equivocats.

Després, se m’ha queixat d’una cosa…, que diu: «És que van decidir l’estat d’alarma d’un dia per l’altre.» Bé, com s’ha de fer. Jo si mai he de decretar l’estat d’alarma, també ho faria així. Ara, vostès en això jo crec que tenen una petita contradicció, president, perquè vostè, que, efectivament, va ser dels primers que va demanar un confinament total, hi han votat sempre en contra –em refereixo al seu grup– de l’instrument jurídic que ho fa possible. Bé…, mai hi han votat a favor. Bé, molt bé, el matís Batet, mai han votat a favor de l’instrument jurídic que permetia el confinament. I, per tant, escoltin, quan un governa ha de prendre decisions –vostè abans deia democràtiques–, bé, en el marc de les lleis. I qui pot decretar l’estat d’alarma i després ha de demanar permís si el vol prorrogar és el Govern d’Espanya. I és veritat que el confinament ha implicat la limitació radical de drets tan importants com el de la lliure circulació o el de reunió i manifestació, i això no es pot decidir sense un aval jurídic, sense un suport legal.

I, per tant, decisions preses, encara que sigui votant, sense suport legal, que aquest Parlament n’ha pres alguna, no poden ser qualificades de democràtiques. Vostè també ho feia: «No, és que aquí vam decidir democràticament…»; aquí vam decidir democràticament saltar-nos la Constitució i l’Estatut, lo qual des del punt de vista de la qualitat democràtica és poc.

Recursos. La seva intervenció s’ha centrat molt en recursos, i jo l’hi vull agrair, perquè aquest debat el tindrem. Ara, un petit consell: abans d’enviar la carta al Mede, parli amb els socis de govern, perquè jo que he escoltat amb molta atenció les intervencions, sens dubte la de la CUP, que en Carles Riera ha estat contundent, però també m’ha semblat que el grup d’Esquerra Republicana això de demanar en aquests moments un préstec, doncs, no considerava que fos un mecanisme bo per finançar la crisi que estem travessant.

També li ho diré, no és gaire oportú en el moment en què estem. I parlo en plural molt majestàtic, vull dir, ja sé que…, estem treballant perquè Europa ens doni recursos incondicionats i no retornables. Per tant, deixem el capítol préstecs potser per a més endavant. Vostè parlava de recursos i dèficit fiscal. Miri, sobre aquest tema la discussió és eterna, però el darrer cop que des del punt de vista de la comptabilitat global el Govern de Catalunya va fer els càlculs, l’any 2015, va fer primer uns càlculs i van dir: «Si Catalunya rebés tot el que ha de rebre, tindríem un superàvit de 2.405 milions d’euros.» L’any següent van revisar, suposo, amb les dades definitives i van di: «Bé, aquest superàvit s’ha vist reduït a 428 milions d’euros.» Això ens deia el Departament d’Economia de la Generalitat l’any 2015, que va ser un any, des del punt de vista econòmic, molt potent. El conseller es deia Mas-Colell i el secretari general em sembla que era l’Albert Carreras. Per tant, ho dic perquè moltes vegades situem uns objectius, que no dic que no siguin desitjables, però que s’ajusten poc a la realitat. I a mi em fa por que entre tots plegats no generem una expectativa falsa que després només pugui derivar, un cop més, en frustració. De fet, el conseller Mas-Colell deia: «Al final –amb les dades d’aquell any– estem fent allò de pagar per renda i rebre per població.», que era un dels criteris que informaven les negociacions del finançament autonòmic.

Recursos aportats per l’Estat. Si no estic mal fixat, primera decisió: fons extraordinari per a Salut de 300 milions per a les comunitats autònomes; 51,3 milions d’euros van ser per a Catalunya. Després un fons per a Serveis Socials de 300 milions d’euros, dels que Catalunya en rebia 45 i mig. Després una aportació de 3 milions d’euros per a beques menjador i 12,8 milions d’euros per al Pacte d’estat contra la violència masclista. Ple del Parlament Per cert, el conseller d’Educació parlava abans del funcionament de les targes per al pagament de les beques menjador. La Generalitat del sud, la Generalitat Valenciana va decidir fer-ho per transferència bancària i va resultar bastant més ràpid i també força eficaç.

El Govern, a més, va decidir que actualitzava el finançament, tenint en compte el PIB anterior a la crisi. És molt important, és el primer, és el PIB el que coneixem, i òbviament serà un PIB més gran que el que tindrem aquest any. I, per tant, aquest augment a Catalunya amb respecte a xifres 2019 era del 8 per cent. 1.632 milions més arribant a un total de 21.816 milions d’euros. Després van decidir que les desviacions del dèficit eren també compensades. Catalunya rebrà 819 milions d’euros per això.

Per cert, un dèficit –abans ho deia el vicepresident– que va ser del 0,6 per cent, i ara estem demanant l’1 per cent; o sigui, estem demanant quatre dècimes més. Perquè, si no m’aclareixo, m’ho diuen i jo encantat. Però, vull dir que tampoc sembla que s’escapi tant del que està passant. Lògicament, l’interès i l’ambició del Govern de Catalunya serà més alt, però no és desbordament o, en fi, ufanosament més alt. Vam saber que es feia aquest fons no reemborsable de 16.000 milions d’euros. Avui el vicepresident ens ha dit: «D’això calculem que 3.200 seran per a Catalunya.» Vostè en demanava 5.000. Aquest era el fons per l’escreix de despesa. Molt bé. No són 5.000, sembla que seran 3.200.

Ara, jo el que li volia demanar, arribat a aquest punt, és molta transparència. A nosaltres ens agradaria saber què s’han gastat de més, què ha fet falta de més per fer front a la Covid-19. I això ho haurien de poder saber la cambra i el conjunt de la societat, perquè una cosa és el que demanem, el que exigim, però ens agradaria saber què de més hem gastat i en què.

Després dir-li… Vostè diu: «Ara necessito, a part d’aquests 5.000 –que són 3.200– …» Ha dit: «30.000 més.», que s’entén que haurien de venir d’aquests 140.000 milions d’euros que venen d’Europa. Jo, president, primer, esperem que els acordin i que realment vinguin. No és que vulgui posar jo dubte sobre una qüestió, però hi ha la dita ben catalana i ben pròpia del Departament d’Agricultura «no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat i ben guardat». I, per tant, no comencem a repartir alguna cosa que encara no tenim. I, després, intentem amb els temes que tenen a veure amb el finançament, no entrar en una espècie de subhasta.

Jo, quan escoltava algunes intervencions, pensava: «Bé, com ja estem en període electoral, doncs si tu demanes això, doncs jo, a més, ‘dos huevos duros’. Anem amb compte, perquè després a la gent se li ha d’explicar les coses tal com són. I jo crec que tothom és capaç de reconèixer que no accedirem a tots els recursos que voldríem i segurament que necessitem. Hi insisteixo, estem parlant sempre de diners que venen de l’Estat o d’Europa. O d’Europa a través de l’Estat.

I nosaltres volem saber també quina repriorització es fa amb els recursos propis de la Generalitat. Aquests 46.000 milions d’euros que hi havia al pressupost, que hi hem de treure lògicament el servei del deute, no voldria jo ara apretar més del compte, però segueixen sent molts milions d’euros, i hauríem de saber quin és l’esforç de repriorització que el Govern fa en funció de la necessitat d’enfortir les dotacions de sanitat, d’educació, de serveis socials, d’universitats, d’innovació… Les que el Govern decideixi o els seus experts li hagin proposat.

I, president, acabo amb un reguitzell de propostes, perquè realment potser hem dedicat molt –i els debats estan plantejats així– a aquests discursos més d’ordre general, però realment el que quedarà i el que podrà eventualment ser útil és les propostes que fem si són aprovades i si després es porten a la pràctica.

L’hi he dit ja aquest matí, nosaltres en presentem com tothom quinze, però en una hem intentat fer una espècie de resum, perquè la gent entengui què volem.

Primer. D’acord totalment amb vostè: nou pacte per la salut. Si es vol a partir del document fet pels col·legis de metges i les societats científiques…, endavant. Bàsicament, què ens diuen? Enfortir les estructures de salut pública, donar un nou impuls a l’atenció primària, garantir el reconeixement ple dels drets laborals dels professionals, i més recursos per a equipaments i infraestructures. Segur que hi ha moltes més coses, les corresponents a recerca, etcètera. Per tant, posem-nos-hi.

Dos. Els serveis d’atenció domiciliària. Jo abans ho deia i no sé si se m’ha interpretat o se m’ha entès prou bé, però la sanitat universal no s’atura a les portes de les residències ni a les portes de casa. I, per tant, certament, i la consellera ho explicava, s’ha fet un esforç molt important que ha portat molta gent a ser atesa a casa, però ens fa l’efecte que encara podem millorar el servei d’atenció domiciliària.

Tercer. L’atenció i l’assistència mèdica a les residències penja en gran part d’una privatització a partir de mútues. Nosaltres voldríem revisar aquest model. Discutir-ho entre tots, perquè ens fa l’efecte que externalitzar l’assistència sanitària a les residències no és el millor sistema de provisió d’aquest servei.

Quatre. Ens agradaria concretar la quantitat de recursos addicionals per al Departament d’Educació i per al d’Universitats en la perspectiva del nou curs.

Cinc. Voldríem crear una línia d’ajuts de 50 milions d’euros per a autònoms i petites empreses del sector industrial.

Sis. Una segona línia d’ajuts –que vol dir que hi ha una primera– seria prosseguir amb l’esforç de 30 milions d’euros per a autònoms i petites i mitjanes empreses per la seva transformació tecnològica i digital i programes d’innovació.

Set. Creiem que caldria crear un fons català per als ajuntaments, amb independència de que –coincideixo amb vostè– que cal fer per manera que els romanents i els superàvits municipals puguin ser aplicats pels ajuntaments a les funcions òbvies de lluita contra la Covid i els seus efectes, i li he de dir que en el Senat s’acaba de signar, per part de molts grups, una proposta en aquest sentit, però també des dels recursos de la Generalitat hi ha d’haver una mostra evident que s’aposta per la proximitat i pel món local.

Em sembla que vaig pel número 8, el Pla auto de Catalunya. La consellera ens parlava de xifres; els nostres experts ens parlen de 125 milions d’euros, però aquí, com sempre, les xifres es poden ajustar. El que sí que volem nosaltres, sí, és reactivar la indústria automobilística a Catalunya. Ho dic perquè hi ha qui no vol reactivar la indústria automobilística de Catalunya, però, en canvi, sí que vol salvar la Nissan. Nosaltres el que volem és reactivar la indústria automobilística a Catalunya, perquè el problema no és entomar responsabilitats, sinó entomar les contradiccions quan es governa. I jo sempre les he defensat. Quan un governa incorre en contradiccions, i em sembla, president, que no em desmentirà, perquè la seva trajectòria com a president ha estat breu però molt intensa (rialles) i, per tant, ha descobert… No ha estat fins ara. No, no, no, no. Vull el futur. «El futuro incierto es…», diu el mestre Yoda de Star Wars. No, no se sap mai, el futur.

Nou. Després, certament, un dels sectors que més ens preocupa és el sector comercial. Creiem que caldria fer un pla de reconstrucció, perquè els hem d’ajudar. Hem d’ajudar, sobretot, el petit comerç amb plataformes de venda a adaptar-se als nous hàbits de consum, el tema dels horaris, i, per tant, hem d’intentar mobilitzar recursos amb aquest objectiu.

Deu. Ens agradaria molta transparència amb aquesta despesa extraordinària que s’està produint i la que pugui produir-se. I ens agradaria que estigués accessible al web de la Generalitat.

Onze. Presentar mensualment un informe –això, la veritat, és que també els amics de Ciutadans hi han fet referència a aquest matí– de com va evolucionant la pandèmia i com va evolucionant, sobretot, el desplegament de les mesures de reactivació econòmica i de reconstrucció social.

I, per últim, veure com podem fomentar els mecanismes de cooperació i corresponsabilització amb el Govern d’Espanya, perquè és veritat que moltes de les coses que diem i volem fer aquí s’estan dient i es volen fer també des del Govern d’Espanya i caldria garantir que lliguem bé els caps, que tots els fons arribin on han d’arribar, i que no es produeixin problemes a vegades de solapament, de duplicitat o de manca d’ambició. President, això és el resum de les nostres propostes; n’hi ha més.

Nosaltres l’encoratgen a una cosa que sí que només depèn de vostè: lideri de veritat la possibilitat d’aquest pacte per la salut i del pacte per la reactivació. Això no costa diners, però pot donar molts rendiments. Gràcies.

Intervenció en el debat sobre la crisi causada per la Covid-19

Intervenció del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, en el debat sobre la gestió de la crisi sanitària de la COVID19, les mesures adoptades per fer-hi front i les accions previstes de protecció social i reactivació econòmica

Parlament de Catalunya, 1 de juliol de 2020

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats.

Començo la intervenció, crec que és obligat, recordant les víctimes de la Covid-19, les seves famílies, els seus amics, i reconeixent els esforços dels professionals que han lluitat en primera línia contra aquesta pandèmia. Ho hem dit molt, aquestes llargues setmanes, però cal insistir-hi: han estat metgesses i metges, infermeres i infermers, personal sanitari de tot tipus, d’emergències, dels serveis socials, farmacèutics i farmacèutiques, els Mossos, les forces de seguretat de l’Estat, les policies locals, la Unitat Militar d’Emergències, però també els professionals dels mitjans de comunicació, els treballadors i treballadores de serveis bàsics de la cadena alimentària, dels serveis de neteja, dels transports, tots aquells que han fet possible la continuïtat de les nostres activitats, en aquestes difícils circumstàncies imposades per la pandèmia. I, per tant, el nostre agraïment, el nostre reconeixement. Moltes gràcies a ells i a elles. 

La crisi que hem viscut i seguim vivint té unes xifres dramàtiques. Avui mateix el Departament de Salut fixa en 12.576 persones les que han perdut la vida a Catalunya a causa de la Covid-19. I, per tant, una crisi d’aquesta naturalesa no hem de convertir-la en un camp abonat per a la lluita partidista. I això implicava de vegades fer un esforç de contenció. I jo vull fer-lo per responsabilitat i per convicció. 

Ha estat una crisi sanitària sense precedents, a casa nostra i arreu del món, i és una crisi que, com molt bé ha dit la consellera de Salut, no ha acabat. Més de 10 milions de casos confirmats a tot el planeta, i mig milió de morts, segons les xifres oficials, demostren la magnitud d’aquesta malaltia. Els governs, a tots els nivells, han desplegat i segueixen adoptant mesures sanitàries, socials i econòmiques sense precedents, per frenar al màxim els efectes de la pandèmia i amb l’objectiu prioritari de protegir la salut i el benestar de les persones. 

Un esforç col·lectiu que també ha anat acompanyat de la responsabilitat personal de cada ciutadà i cada ciutadana, i que ha requerit i requereix la solidaritat i el treball coordinat i cooperatiu del conjunt de la societat de totes les institucions i tots els agents públics i privats. 

Des del primer moment, la prioritat ha estat per part de tots salvar vides i frenar l’expansió de la malaltia, i després intentar que l’economia i el benestar de les persones no siguin malmesos pels efectes de la crisi. 

Tots els governs s’han vist sorpresos i desbordats per la magnitud d’aquesta pandèmia, tots, i tots els governs han intentat fer-ho el millor possible. Tots o gairebé tots, perquè és veritat que veient el que està passant al Brasil o als Estats Units algú té dubtes de que tots els governs realment s’hi hagin posat de valent. 

Però nosaltres des del primer moment ho vam dir: calia sumar esforços, calia treballar junts, calia una cooperació lleial i una coordinació entre tots els nivells de govern. I és cert, la lleialtat no exclou manifestar crítiques i discrepàncies, però sí que exclou la utilització de crítiques i discrepàncies per aixecar murs. El que cal és construir ponts per contribuir a ajustar decisions, per aprofitar oportunitats i per compartir esforços. 

Una lleialtat que, president, hem trobat a faltar en el seu Govern, ja no només respecte del Govern d’Espanya, sinó també dels ens locals, que en nombroses ocasions durant aquesta crisi s’han trobat sols i sense instruccions clares en la lluita contra la pandèmia. 

I, en la nostra perspectiva, ha faltat també un esforç de diàleg amb la resta de forces polítiques. Ni tan sols hem començat a intentar acordar les mesures de reactivació econòmica i reconstrucció social, i anem tard, president. 

Calia des del principi que cadascú assumís les seves responsabilitats i tingués una voluntat sincera d’acordar i cooperar. La veritat és que jo desconfio molt d’aquells governs que acaben parlant més del que no depèn d’ells que de l’ús que fan de les seves pròpies competències. «Consejos vendo que para mi no tengo», diu el refrany castellà. I lamento dir que, durant aquesta crisi, a vegades hem pensat que l’actuació del Govern estava més guiada per la confrontació política que per la millora de la seva competència i l’eficàcia de la seva gestió. 

Ras i curt, sovint ha semblat que el seu Govern volia aprofitar aquesta crisi per fer avançar una agenda política pròpia d’un projecte independentista. Vostès no tenen rival a l’hora de centrifugar responsabilitats, d’elaborar memorials de greuges i de crear excuses. I nosaltres creiem que aquesta no és una forma de governar. El resum de la seva intervenció és «el que hem fet ho hem fet bé, malgrat els entrebancs que ens ha posat l’Estat; i el que no hem fet és perquè Espanya ho havia de fer, i mira que els hi havíem dit i no ho ha fet». Aquest és el resum. 

Si això fos així, no hi hauria cap marge de maniobra i cap marge de millora. I nosaltres creiem que n’hi ha i, per tant, jo crec que cal evitar derivar tota responsabilitat en els altres, com ha fet sovint el seu Govern perquè, si no, no hi ha cap estímul per millorar, no hi ha cap responsabilització sobre el que es fa o el que no es fa. 

I nosaltres propostes en aquesta direcció en tenim moltes, i estan contingudes en les nostres propostes de resolució. La pandèmia ens ha fet més vulnerables, sens dubte. I celebro que prengui com a guia aquest eminent socialdemòcrata que és Frank-Walter Steinmeier, que segueix una nissaga, de Willy Brandt i Helmut Schmidt, d’estadistes, que potser és veritat que en moments com els que vivim trobem a faltar. 

Però, Catalunya no podrà sortir sola d’aquesta crisi, tampoc a Espanya. El conjunt de la Unió Europea, i si s’hi posa i encerta. I, per tant, nosaltres seguim pensant que una cooperació de tipus federal és l’instrument més potent i eficaç per resoldre els problemes. 

És veritat que vostès retreuen al Govern d’Espanya que hagi exercit un lideratge. Miri, nosaltres, en canvi, fem al revés: el critiquem a vostè per no haver-lo exercit. Ho han fet amb col·laboració amb totes les comunitats autònomes; amb un model, és veritat, inacabat, a vegades improvisat, de governança compartida, però és que és el que tocava. Vostè ha dit que, en fi, ja ha trobat, potser, de poc contingut o poc útil les quinze reunions amb el president del Govern d’Espanya i la resta de presidents de comunitats autònomes. 

Doncs, escolti’m, a nosaltres eren motiu d’esperança, que en parlessin, que es poguessin contrastar posicions, que es poguessin millorar les propostes. Vostè mateix en alguna ocasió ha dit que se li ha donat la raó, sempre tard i malament, naturalment, però, en fi, ha acceptat que això ha servit d’alguna cosa. Em consta, i com no hi ha la consellera no insistiré gaire al respecte, per si em volgués contradir, però la col·laboració entre el Ministeri de Sanitat i el Departament de Salut ha estat permanent i bona. I això no exclou que no hagin estat sempre d’acord i que hi hagin hagut punts de vista diferents i fins i tot algun punt de conflicte i de contradicció, però és que amb una lògica d’un Estat compost com el nostre això és bastant inevitable. 

Jo m’he de mirar les xifres de reunions: 34 reunions de coordinació amb consellers i conselleres de Salut a través del Consell Interterritorial; 68 trobades bilaterals; 10 reunions amb els directors de Salut Pública. Jo crec que des de l’Estat s’ha fet un esforç de treball conjunt. 

Vostè, president, diu: «Ens van prendre les competències.» Jo, amb això, discrepo, cordialment, amicalment. Vostès sempre han estat competents sobre l’Hospital del Mar, o sobre l’Hospital Clínic, o sobre l’Hospital de la Vall d’Hebron. En cap moment han perdut les seves competències concretes sobre la salut. I ara, encara més, certament, en el procés de desescalada, fins al retorn a una normalitat, que ja veurem quan la podem donar per arribada. Fins i tot, vostè ho ha dit també, ha tingut unes capacitats de donar instruccions al sector privat que abans no tenia. Per cert, 43.000 euros per cada pacient ingressat a l’UCI d’un hospital privat, jo no sé si és una xifra una mica massa elevada. 

I, quines decisions finalment s’ha reservat el Govern d’Espanya? Aquelles de caràcter general que afectaven drets i llibertats fonamentals, al llarg de la vigència de l’estat d’alarma, i, per tant, ni tan sols ara, això. 

Sobre el material. Del matèria s’han dit moltes coses, però jo li he de dir, i també li ho dic amicalment: president, jo he trobat les xifres, una a una, del que l’Estat ha aportat a Catalunya amb material, i fins que vostè no faci el llibre que ens ha anunciat sobre l’epopeia o l’odissea de la compra de material per part de la Generalitat, no he estat capaç de trobar-ho referides al nostre país. 

Jo sé que van venir 14.650.000 mascaretes –incloc aquí aquelles de número cabalístic–, 6.584.682 guants de nitril, el 59.421 ulleres de protecció, 63.479 bates, 114.886 solucions hidroalcohòliques, 906.400 tests ràpids, 342.529 kits per efectuar les PCR, 234.000 kits d’extracció i 18 1.153 equips de ventilació mecànica invasiva. 

Tota aquesta informació és pública, està a la web del ministeri, i almenys fins que no surti el llibre anunciat, no podem donar xifres amb aquesta precisió referides al que s’ha fet des del Govern de Catalunya. 

Després parlem de transparència i retiment de comptes. El ministre de Sanitat ha comparegut tretze vegades a la Comissió de Sanitat del Congrés dels Diputats. Jo només ha dit que ell ha comparegut tretze vegades, comparin vostès amb el nivell de patiment de comptes en seu parlamentària del seu Govern. I, hi ha quatre àmbits en els quals tenim preocupacions sobre què ha passat i, sobretot, sobre què podem fer millor. Salut: miri ha funcionat molt bé, però, com sempre, hem de dir «donades les circumstàncies», que han estat desbordant a tothom. Conclusió bàsica: vostè es referia, i comparteixo el seu criteri, i a més em consta que vostè li ha donat una molt bona acollida, a aquest manifest, a aquest document elaborat pels col·legis de professionals i les societats científiques, i vostè fins i tot va dir un dia «fem a partir d’aquí el consens necessari»… No és que li prenguem la paraula, és que hi estem totalment d’acord, president. 

I, és veritat, durant uns quants anys van haver-hi unes retallades que han afectat i potser hem vist ara la gravetat dels seus efectes, amb aquesta crisi. Què necessitem? Home, garantir cohesió social i territorial, garantir el caràcter públic del sistema, la seva sostenibilitat, l’equitat, la qualitat, la innovació tecnològica, el retiment de comptes i la transparència en un entorn en què s’estan envellint la població, està augmentant la cronicitat, s’incrementen els costos sanitaris i hi ha un panorama econòmic difícil. Per tant, diríem, anunciar els objectius és senzill, trobar les solucions en aquest marc potser no ho serà tant. 

El Govern espanyol va decidir fer un fons per a inversió sanitària de 9.000 milions d’euros. Suposo que a Catalunya li deuen correspondre uns 2.000. I vostè diu: «És insuficient.» Home, jo també li he de dir: li vam sentir, escoltar, a principis de la pandèmia, una reclamació de 5.000 milions d’euros, i avui li he sentit 30.000. I, segurament, demà vostè pensarà que potser s’ha quedat curt, i potser no li falta raó. El que passa és que tots els ciutadans saben que no tindrem mai tots els recursos que voldríem per fer tot el que necessitem. I governar és precisament trobar aquest equilibri entre els recursos disponibles, les prioritats que cal atendre i les possibilitats reals de fer ho. 

Però, per tant, número 1: pacte per la salut. Som-hi. 

Segon: el sistema educatiu. També hem tingut dèficits amb això. Per exemple, va haver-hi un moment en què tots vam trobar que l’ensenyament a distància podia d’alguna manera pal·liar el tancament de les escoles, però després ens hem trobat amb una escletxa digital molt important, on moltes famílies no compten ni amb els recursos, ni amb els instruments concrets que permeten fer això. Hi ha hagut moments de molta incertesa. Això no ho dic en pla de crítica, perquè ha passat a tots els governs: els plantejaments inicials que es feien per a la represa del curs escolar tenen molt poc a veure amb els que ara mateix el departament està plantejant. Fins i tot, en un sol dia, vostè i el conseller d’Educació van donar xifres diferents d’inversió per intentar posar el curs endavant. No en fem qüestió, és obvi, estem tots intentant fer el millor possible i abocant-hi la màxima quantitat de recursos possibles. 

Ara, ens hi juguem tots molt, i dic tots, dic el país, amb l’inici del curs escolar vinent. I, per tant, també aquí tot el nostre suport, tota la nostra capacitat per intentar ajustar millor les decisions, fer-les més consensuades i fer-les no només amb la comunitat educativa, sinó també amb el món local, perquè també és veritat que moltes d’elles tindran una incidència local. 

Tercer. Vostè ha criticat molt el Govern d’Espanya, amb respostes, deia, tardanes o poc clares. Miri, a tots els governs els hi ha passat, i aquí hem tingut un cas molt rellevant que és el cas de les residències, les residències, però no només a Catalunya i a Espanya, en el conjunt del planeta, allà on tenen residències, han estat els llocs on la pandèmia ha fet més mal. Va haver-hi moments de veritable angoixa per no poder acompanyar els malalts i per un sentiment de desprotecció total. Jo l’hi he de dir, personalment a vegades hem pensat a casa si la mare estaria millor en una residència, i de cop i volta el pensament que et venia és: «Sort que no ho vam fer.» Jo li he de dir que vull agrair i reconèixer l’esforç que ha fet el seu Govern i el canvi de responsabilitat, perquè, és veritat, no era fàcil, però s’ha fet i s’ha decidit que sigui el Departament de Salut el que tuteli aquesta qüestió. Però jo crec que això és el que posa el dit a la nafra del problema que tenim. 

Mirin, l’assistència sanitària pública i universal no es pot aturar a la porta d’una residència. I aquí hi ha un problema que hem de saber: es va decidir en un moment determinat privatitzar l’atenció sanitària dins de les residències. Això cal acabar-ho; segurament no ho podem fer d’un dia per l’endemà, però realment li hem de dir a la gent que el nivell d’atenció sanitària que tindrà serà el mateix s’estigui a casa, s’estigui en un hospital o s’estigui en una residència. I això, malauradament, no ha estat així, i no per culpa o no per responsabilitat –que la paraula «culpa» tampoc no m’agrada– dels titulars de les residències –en molts casos titulars de residències privades o concertades–, sinó perquè realment no s’han lligat caps. 

I, per això, jo crec que la decisió de traslladar al Departament de Salut aquesta responsabilitat enmig d’una pandèmia va ser una mesura encertada; suposo que difícil i complexa en molts sentits, però també l’hi volia reconèixer. Dir-li també que aquest pacte que haurem de fer…, moltes vegades a Catalunya utilitzem l’expressió «model», no?: «Canviarem el model.» Jo li he de dir que a vegades soc una mica escèptic perquè diem «canviem el model» com si tot pogués canviar d’un dia per l’endemà o com si hi haguessin models, per dir-ho així, boníssims i models dolentíssims. Els processos en general són evolutius. Però, certament, l’impacte gravíssim que ha tingut sobre les residències, aquesta pandèmia, implica una reflexió molt a fons, que s’ha de fer en el sector, perquè, probablement, si volguéssim –que és un model legítim– fer que aquest sector fos completament públic d’avui per l’any que ve, doncs, seria impossible. I, per tant, jo crec que malgrat ara estem tots molt preocupats i a vegades tots tendim a buscar solucions màgiques i immediates a problemes molt gruixuts, doncs, no caiguem en aquest error, però no deixem de reflexionar ben a fons i de prendre mesures, perquè, efectivament, tal com estava plantejat, aquest model no servia per a una situació com aquesta. Malauradament, és una situació que es pot tornar a reproduir, i, per tant, que hem de tenir prevista. 

Ha dit, la consellera, una altra cosa que volia donar-li tota la raó, i ha dit, primer, «la crisi no ha acabat». I la segona és la feminització d’aquesta crisi, la càrrega brutal sobre les dones del nostre país, i, en general, de tots els països: per problemes de tipus laboral, per problemes d’atenció familiar, les cures recauen fonamentalment sobre les dones. I jo crec que faríem bé de no oblidar-ho, perquè a vegades ho diem en un discurs, la gent diu: «Ah, mira, potser té raó», però després no prenem les mesures que permetin redreçar una mica aquesta situació. Jo tinc algunes dades: en infermeria, les dones són el 85 per cent; en farmàcia, un 72 per cent; en les residències i els centres de dependents, un 84 per cent; en serveis de neteja, un 90 per cent. I, per tant, han estat crucials i han estat objecte o han rebut l’impacte més gran d’aquesta crisi. I, per tant, hem de mirar perquè l’ocupació femenina es recuperi a la mateixa velocitat que l’ocupació masculina, perquè no persisteixi una vergonyosa escletxa salarial entre homes i dones, perquè crisis com aquestes no impliquin un pas enrere en un camí cap a la igualtat que hem emprès fa molt de temps, en el qual hem avançat, tot i que queda encara molt per fer. 

Quart element de preocupació o quart sector que a nosaltres ens preocupa molt: els de protecció social. Vostè ho deia, i jo crec que això fa unanimitat, cal posar les persones al centre de les polítiques públiques. Doncs, efectivament, de tots nosaltres depèn que hi hagi menys famílies en situació de vulnerabilitat, menys famílies en situació de pobresa. I els informes –abans Lorena Roldán feia referència a l’informe d’Intermón Oxfam– ens diuen que aquesta crisi ha implicat un increment de desigualtats, un increment de la pobresa i un impacte molt gran en fenòmens d’exclusió social. Ens deia, aquest informe, que 93.000 catalans i catalanes podrien caure sota el llindar de la pobresa els propers mesos. Això és un creixement del 9 per cent i superaria 1 milió de persones. I, és veritat, no és una situació exclusiva de Catalunya, ha passat en el conjunt d’Espanya i en els països amb els que habitualment ens comparem. 

El govern espanyol ha posat algunes mesures sobre la taula: un tema fins i tot de beques menjador, ha incrementat l’aportació al Pla concertat de serveis socials, per a les cures a domicili o teleassistència, ha garantit el subministrament d’aigua i energia a les llars sense recursos, s’ha decretat una moratòria dels deutes hipotecaris i una pròrroga del bo social i, especialment, s’ha posat en marxa l’ingrés mínim vital, que a casa nostra beneficiarà cent mil famílies. 

Probablement, l’ingrés mínim vital és una de les mesures socials més importants dels darrers temps i s’ha de poder compatibilitzar, com així ho preveuen les lleis, amb la renda garantida de ciutadania. I, per tant, necessitem establir els mecanismes que ho facin realment possible. 

Tinguem en compte que el Govern català va trigar uns tres anys a establir el reglament de la renda garantida de ciutadania i, per tant, hauríem d’imprimir una major celeritat als processos –diríem– d’interconnexió d’ambdós ajuts si volem realment fer la feina. I, president, abans de la crisi, Catalunya se situava a la cua d’Espanya en despesa sanitària, educativa i dels serveis socials i malgrat alguns esforços, que també volem reconèixer, encara no hem recuperat els nivells de despesa en serveis públics que hi havia en moments en què el Govern de la Generalitat el presidia José Montilla. I amb aquesta crisi –ho deia abans– hem vist que els efectes de les retallades han estat greus. 

Jo li he de dir, li vaig preguntar en una sessió de control i aprofito avui per esmentar la qüestió, encara no sabem quina despesa addicional afegida ha fet el seu Govern a causa de la pandèmia. Ni tampoc…, i avui vostè ens ha fet un anunci que també volem valorar, que a finals de mes coneixerem tant el pla de reconstrucció, reactivació, represa, –el Pla de represa em sembla que li agrada més– com les modificacions pressupostàries sobre les que se sustenta. Animar-los a que realment així sigui. El grup de Ciutadans veig que pensa proposar que sigui la Comissió de reconstrucció la que pugui fer-ne un seguiment, ens sembla un mecanisme correcte, que a ningú, en fi, ha de preocupar, perquè realment al darrere d’aquest esforç, hi hem de ser tots, cadascun des dels seus accents i el seu projecte, però hi hem de ser absolutament tots. 

És veritat que hi ha hagut la seva demanda de més recursos de l’Estat i fins i tot l’accés directe al MEDE. Doncs, són coses a parlar. Hem de recordar que hi ha la decisió de crear aquest fons autonòmic de 16.000 milions d’euros i que segur que es pot dir que és insuficient, com algú podria dir que 30.000 milions també són insuficients. 

Però jo crec, president, que convé també fer un esforç per situar quins esforços amb recursos propis de la Generalitat estem disposats a fer per millorar la priorització dels serveis socials, dels serveis a les persones, dels serveis del benestar, de la salut, de l’educació i dels serveis socials. 

I aquí, és veritat que ens ho diran a finals de mes, però realment ens fa l’efecte que hi ha un èmfasi molt gran en la reclamació i poc en l’autoexigència i crec que la reclamació sempre esdevindrà més forta, més justificada, més potent, si hi ha prèviament aquest esforç d’autoexigència, i necessitem posar-nos d’acord sobre això. 

Finalment, reactivació de l’economia. Miri, hi han moltes coses a fer i totes les que fem a vegades semblen poques, però hi ha una qüestió que no té un valor –per dir-ho així– econòmic, però sí té un valor jo crec que important, un intangible, que és el consens al voltant de la qüestió. 

Tots els governs, primer perquè hi ha pressa per actuar i després perquè a vegades és més còmode, s’estimen més prendre mesures i explicar-les després. Però quan estem parlant d’un esforç que exigirà la mobilització d’uns recursos que d’entrada encara no tenim, convindria que aquest esforç de consens es fes. Una bona part de les mesures econòmiques han d’estar adreçades lògicament a salvar empreses i llocs de treball existents, però haurem de pensar també en els llocs de treball i les empreses a crear. 

I aquí li he de dir que el nostre grup està especialment preocupat per temes com l’escassa dotació de les universitats catalanes, que fa deu anys no veuen augmentats els seus recursos i que, a més, les successives propostes d’anar rebaixant els ingressos per matrícula no són compensats per ingressos addicionals. Per tant, aquí tenim un problema molt seriós. 

Hi ha algun sector del nostre país que en aquests moments veiem especialment colpit, el del comerç i el turisme, també lògicament, perquè han afectat especialment. El Govern d’Espanya, des d’aquest punt de vista, ha pres una decisió que a mi em sembla correcta, que és la de generalitzar els ERTO i a més donar-los una continuïtat també el mes de setembre. Bé, 30.000 milions d’euros en teoria han tingut l’impacte dels ERTO i dels ajuts als autònoms a Catalunya. Déu n’hi do. Segur que són pocs, però Déu n’hi do. Cal que revisem el Pla estratègic de turisme. Cal que fem un especial esforç en el sector cultural, perquè realment s’han pres algunes mesures per part del Govern, però convindrà amb mi que no són suficients i no han arribat al conjunt dels sectors que alimenten la nostra cultura. És veritat que voldríem molts que la cultura arribés al 2 per cent del total del pressupost i potser convindria forjar un consens polític i parlamentari per acostar-nos-hi. 

Vostè demana altres o més recursos. No està sol en això, president, ni dins de Catalunya ni en altres comunitats autònomes. Nosaltres hem vist, per exemple, un nivell d’exigència –no diré si més o menys– però sí un nivell d’exigència important en el Govern de la Generalitat Valenciana també sobre aquesta qüestió. Però ens fa l’efecte, i aquí ens agradaria tenir les xifres que encara no tenim per poder afirmar-ho amb rotunditat, que la Generalitat Valenciana, mentre aquests recursos arriben, ha fet un esforç de mobilització de recursos propis més important que la que ha fet el seu Govern i ens agradaria saber si és veritat o no i això només ho podrem saber quan les xifres, que només vostès tenen, ens siguin proporcionades. 

Nosaltres el que volem és ajudar i, per tant, des d’aquest punt de vista una reclamació de més recursos no ens sembla aliena. El que sí que ens semblaria erroni és situar unes expectatives impossibles que justifiquessin un procés de reivindicació i frustració permanents. I d’això, president, n’hauríem de parlar; per exemple, vostè en algun moment havia demanat que el nivell de dèficit pogués pujar al 2, avui l’ha deixat en l’1. Per què? Tampoc li faig crítica. És obvi. Són magnituds raonables i discussions que es poden tenir. Nosaltres voldríem que això que faran o que ens ha dit avui que faran a finals de mes es pogués fer com més aviat millor. 

Les modificacions del pressupost d’enguany, ja sap que nosaltres crèiem en el moment que es va aprovar que no donava resposta als problemes de llavors, però ara és evident que, amb un problema d’aquesta magnitud afegit, és obvi que s’hauran de fer modificacions. I és veritat que el vicepresident em podria dir amb tota la raó fins que no sapiguem exactament què toquem dels fons extraordinaris que l’Estat ha dit que posarà en marxa, es fa molt difícil tenir –diríem– la concreció material de tot això. Certament. 

Però, president, jo no sé, perquè això només està potser en el seu cap o potser encara no té decisió presa, però és veritat que podem estar en un cert temps de descompte, i, per tant, cada cop que deixem algunes coses per a final de mes o per quan tornem, un pensa «doncs no sé si ho veuré». 

I, per tant, des d’aquest punt de vista, posar-li un punt de pressió, diguem-ne, fraterna sobre la necessitat de que el coneixement de les dades i de les propostes que faci el Govern sigui com més aviat millor. 

I no ens podem conformar a sortir de la crisi pensant que tornarem a la situació anterior. Vostè ho ha dit moltes vegades, fins i tot em critica quan jo parlo de reconstrucció, perquè diu que això tendeix a fer pensar que hi tornarem. Té tota la raó; hi han bases noves a assentar, algunes tenen a veure amb la digitalització de la nostra economia, altres amb com ens lliguen al pacte…, al Green New Deal europeu, com, realment, des de Catalunya podem fer aquest esforç, i, per tant, no podem deixar passar el temps. Hem de recuperar l’economia amb una base més sostenible, perquè si no estaríem mantenint les bases d’un creixement insostenible. 

Acabo, president. Nosaltres tenim desconfiança sobre les capacitats del seu govern –és lògic, som un partit de l’oposició–, i tendim a pensar que un país millor necessitaria un govern millor. Però vostè n’és el president, vostè presideix el Govern, i, per tant, és a vostè a qui correspon ara liderar aquest acord polític a Catalunya sobre la reactivació econòmica i la reconstrucció social; a vostè correspon ara obrir el camí. 

Nosaltres, per propostes no quedaran; n’hem fet ja moltes, i demà en farem encara moltes més –i el conjunt de grups parlamentaris, n’estic ben segur, també ho farà. Per tant, president, permeti’m que l’animi a, sigui quan sigui que hagin d’haver-hi les eleccions, el Govern, fins al darrer minut, fins al darrer segon, i especialment el president, facin la seva feina. Gràcies.

Pregunta al President

Pregunta al president de la Generalitat, Ple del Parlament, 17.06.2020

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president.

Molt Honorable President de la Generalitat,

Permeti’m que m’afegeixi a la seva felicitació per la festa de tots els aranesos i araneses. I que un cop més recordi les víctimes de la Covid-19, les seves famílies i els seus amics, i també el reconeixement a totes les persones que en primera línia segueixen lluitant contra aquesta pandèmia.

La meva pregunta té a veure amb l’emergència educativa, cito paraules del conseller Bargalló, que estem afrontant. Aquesta pandèmia ha posat a prova, i en dubte, el nostre sistema educatiu. Una desconnexió prolongada que ha generat molta incertesa i frustració entre la comunitat educativa,  i són precisament les famílies i l’alumnat amb menys recursos els que més n’han patit les conseqüències.

Estarà d’acord amb mi, President, que correspon al Govern el lideratge sobre aquesta qüestió i vetllar per l’eficàcia d’un sistema que garanteixi, més que mai, la igualtat d’oportunitats. I també estarà d’acord amb mi també que cal situar l’educació al centre de qualsevol pla de reactivació del país.

President, tenim un sistema educatiu infrafinançat, i és evident que manquen recursos. El Govern d’Espanya ja ha anunciat la transferència de 2.000 milions d’euros a les comunitats autònomes el mes de setembre, destinats a l’educació. I la meva pregunta és la següent: quins recursos extraordinaris,  addicionals als ja previstos en els pressupostos està disposat a destinar el Govern de la Generalitat per garantir un inici del curs 2020-2021 en condicions, tenint en compte que el pressupost vigent, en la nostra opinió, és clarament insuficient?

**************

Gràcies president. Estava convençut que una pregunta tan senzilla i tan concreta com la que havia fet no obtindria una resposta clara. Jo li estic parlant dels 46.000 milions d’euros que constitueixen el pressupost de la Generalitat de Catalunya.

Quins recursos cal canviar perquè l’educació tingui la dotació que necessita? Una pregunta tan senzilla com aquesta. Vostè em diu el que ha de venir d’altres llocs, però alguna vegada m’hauria de respondre pel que són les seves responsabilitats, a partir del que són les seves competències. A partir del que són els recursos que gestiona en nom de tots els catalans. La pregunta és ben senzilla. Oi que amb els pressupostos aprovats no n’hi ha prou? Doncs quina remodelació pressupostària pensa fer, quins recursos addicionals pensa posar sobre la taula per afrontar l’emergència educativa? Aquesta és la pregunta.

Creació de la Comissió d’Estudi per la Reactivació Econòmica i Social

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA CREACIÓ D’UNA COMISSIÓ D’ESTUDI PER A LA RECONSTRUCCIÓ I REACTIVACIÓ SOCIAL I ECONÒMICA (3.06.2020)

[enllaç al vídeo]

Gràcies, president,

Membres del Govern, Vicepresident Aragonès, Consellera Chacon,

Diputats i diputades,

Com tots els debats que fem aquests dies, comencem amb un record a les víctimes i una mostra de suport als que estan ajudant a primera línia a lluitar contra aquesta malaltia.

Em plau defensar en nom del meu grup la creació d’una Comissió d’Estudi per la reactivació social i econòmica. Una iniciativa de quatre grups i subgrups parlamentaris a la que, finalment, feliçment, s’hi han afegit els dos grups que donen suport al govern.

En moments en què és fonamental sumar esforços i cercar punts de trobada, Ciutadans, Catalunya en Comú Podem, Partit Popular i el grup Socialistes i Units per Avançar ens vàrem posar d’acord per proposar la creació d’un espai parlamentari, en el que poguessin participar també els agents econòmics i socials, i les institucions del món local, un espai per debatre i acordar les mesures i els canvis legislatius que permetin impulsar la recuperació econòmica i social del país.

Creiem que a la nostra societat hi ha un clam en favor del diàleg, de la capacitat d’arribar a amplis acords que ens permetin avançar de forma més ferma i més decidida per superar la crisi causada per la COVID-19. I aquesta Comissió d’Estudi pot i ha de ser un espai que permeti acordar. No és ni ha de ser un instrument per a la lluita partidista ni per l’erosió del govern. La tasca d’impuls i control a l’acció de govern disposa d’altres instruments parlamentaris que els grups tenen al seu abast.

Aquesta Comissió ha de treballar per establir un diagnòstic compartit, per presentar projectes, per acordar propostes, i per fer-ho de forma oberta a la societat.

En aquest sentit la Comissió és una peça per la construcció de consensos, que no es contraposa als esforços en aquesta direcció que pugui establir el govern, que creava ahir mateix un mecanisme per associar a molts experts a una necessària reflexió sobre el futur.

Per què creiem necessària la creació d’aquesta Comissió?

Per al grup Socialistes i Units per Avançar la creació d’aquesta Comissió d’estudi és la millor manera d’assolir un treball conjunt amb la màxima eficàcia i la màxima col·laboració.

En el Ple del Parlament del passat 24 d’abril, tots els grups i subgrups parlamentaris vam fer palesa, durant la sessió de control, la voluntat de contribuir a la reconstrucció del país. En aquest sentit, vaig fer arribar aquell mateix dia al President de la Generalitat de Catalunya i a tots els grups i subgrups parlamentaris les primeres aportacions del PSC a un eventual Pacte Català per a la Reconstrucció Social i Econòmica.

Per això hem cregut convenient impulsar, juntament amb altres grups i subgrups parlamentaris, la creació d’una Comissió d’Estudi per a la Reconstrucció i Reactivació social i econòmica al Parlament, una Comissió amb representació de totes les forces polítiques parlamentàries, una Comissió en la què també hi estiguin cridats a participar els agents econòmics i socials, i una important representació de les institucions del món local.

Sens dubte, la COVID 19 ens ha posat col·lectivament contra les cordes, però també davant del mirall, i ha fet aflorar les mancances del nostre sistema, així com també les seves fortaleses.

Ho he dit en seu parlamentària en les meves darreres preguntes al President de la Generalitat i hi insisteixo: és imprescindible un Pacte Català per a la Reactivació, que posi en marxa un pla per reactivar l’economia sobre les bases d’un model social i econòmic més just, amb mesures que blindin els serveis públics, que assegurin que no augmenten les desigualtats i que garanteixin que se salvin llocs de treball i empreses.

És hora d’impulsar la reactivació i, tot i que aquest repte és enorme, no podem oblidar tampoc l’objectiu d’impulsar una societat millor, més pròspera, justa i sostenible, que només serà possible amb reformes que promoguin un creixement fort i inclusiu que situï les persones i les seves necessitats en el centre de l’acció política.

Com ja he apuntat, la creació d’aquesta Comissió d’Estudi no ha de ser vista com un factor d’erosió del govern ni de confrontació, sinó tot el contrari: ha de ser el reflex de la voluntat de construcció conjunta, de suma, de promoure el diàleg entre tots i totes per fer la millor reconstrucció possible, per assolir la reactivació econòmica i social que el país necessita, deixant de banda les diferències que ens separen. Els proposem crear un espai sobre allò que ens uneix.

Obrir el debat sobre la millor manera de construir el futur, a través de propostes diverses, mai no ha de ser vist com a problema, sinó com a oportunitat. Es tracta d’aprofundir en el diàleg per avançar en la resolució dels problemes sorgits i en molts casos accentuats, durant la crisi de la COVID-19.

El meu grup parlamentari ho té clar: prioritzar el desenvolupament econòmic, la igualtat d’oportunitats i el combat contra la pobresa i l’exclusió social han de ser la gran prioritat de país.

La lliçó de la crisi sanitària és ben clara: cal tenir activats tots els mecanismes de protecció, i això vol dir mobilitzar recursos, tenir governs estables i eficaços, i treballar per tenir una economia forta amb mercats ben regulats i empreses sòlides capaces de generar llocs de treball de qualitat. Necessitem un sector públic potent per desenvolupar un model social i sanitari robust, que reconegui d’una vegada per totes la feina dels seus professionals, i on els diferents nivells de govern, des de la Unió Europea fins als ajuntaments, actuïn coordinadament, afegint noves prestacions i sistemes de protecció més sòlids.

Proposem vertebrar el pacte al voltant de quatre grans eixos: primer, drets de ciutadania; segon, desenvolupament econòmic; tercer, descarbonització i emergència climàtica; i quart, una digitalització sostenible, inclusiva i justa.

Aquests quatre eixos necessiten recursos i una aposta decidida pel món local i el territori.

Quatre eixos per vertebrar una proposta global que caldria sustentar en un Fons Català per a la Reconstrucció Social i Econòmica que mobilitzi un mínim de dos mil milions d’euros. Això  és el que haurem de treballar conjuntament.

Com deia abans, correspon al Govern de la Generalitat liderar l’esforç col·lectiu, i des del meu grup insistim que cal que ho faci cooperant amb el Govern d’Espanya, els ajuntaments, els agents socioeconòmics i les entitats socials, mobilitzant tots els recursos que tenim a l’abast per superar la crisi i no deixar ningú enrere.

Liderar implica en aquests moments mobilitzar recursos extraordinaris, utilitzar mecanismes extraordinaris i ser capaços d’encertar en les prioritats per defensar el bé comú, per fer prevaldre la igual dignitat de totes les persones. I m’agradaria pensar que tots plegats, en aquesta crisi, haurem après que com més coordinació i més col·laboració, millor.

Des del nostre grup parlamentari creiem que cal treballar per fer avançar el diàleg i aconseguir els màxims consensos per al futur del país. I cal fer-ho sempre parlant amb tothom, fent propostes, escoltant les propostes dels altres i, sobretot, intentant recuperar el sentit últim de la política: servir amb eficàcia la ciutadania a la qual representem i ens devem.

Repeteixo: és moment de sumar esforços, de treballar junts. És moment que cadascú assumeixi les responsabilitats que li pertoquen i, com a president del grup parlamentari Socialistes i Units per Avançar crec que la creació d’aquesta Comissió d’Estudi no és més que el reflex de la nostra obligació com a diputats de coresponsabilitzar-nos col·lectivament d’un repte gegantí.

Hi ha molts problemes a resoldre, molta feina a fer. Catalunya necessita empenta, lideratge i il·lusió per tirar endavant projectes i construir un país millor al servei de la ciutadania. La creació d’aquesta Comissió hi ha d’ajudar, aquest és el sentit de la seva creació. No tenim més temps a perdre. Ens hi hem posar ràpidament. Per la vida i el benestar de les catalanes i els catalans, i pel futur del país.

Moltes gràcies.