Category Archives: Política

Intervenció en el Consell Nacional

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL 25 D’OCTUBRE DE 2016

Gràcies, company president.

Companyes i companys, membres del Consell Nacional del PSC,

Celebrem avui una reunió extraordinària a pocs dies de la celebració del XIIIè Congrés del partit. Però calia fer-la.

Com figura a la convocatòria, es tracta de fixar la posició del partit sobre la investidura de Mariano Rajoy.

I la posició que us proposem és el vot negatiu en primera i segona votació de la investidura de Mariano Rajoy.

Les raons són prou conegudes: no compartim les seves polítiques econòmiques i socials, no el creiem capaç ni amb voluntat suficient de lluitar contra la corrupció i el considerem en gran mesura responsable de la manca de diàleg entre els governs de la Generalitat i de l’Estat, que està enverinant el problema de fons de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Una situació que en menys d’un any pot conduir al xoc de trens sobre el que tant hem alertat.

Aquesta va ser la posició que vaig defensar en nom del partit en el Comitè Federal del PSOE. I aquesta és la posició que, de forma unànime, van votar tots els membres del Comitè Federal militants del PSC presents a la reunió.

Però el Comitè Federal va aprovar per majoria, 139 vots a favor i 96 en contra, que el grup socialista al Congrés s’abstingui en segona votació de la investidura de Mariano Rajoy.

Aquest és el problema. Què fem ara? Acceptem sense més la decisió del Comitè Federal o ens mantenim en la coherència de la nostra negativa a investir Mariano Rajoy? Aquesta és la decisió que prenem avui.

I la Comissió Executiva us proposa que mantinguem el vot negatiu també en la segona votació del debat d’investidura de Mariano Rajoy.

Però hem de ser conscients tots i totes que aquesta decisió nostra, entra en contradicció directa amb el que va decidir el Comitè Federal del PSOE, en el que vàrem intervenir i votar d’acord amb el que estableix el Protocol d’Unitat.

S’han alçat veus representatives del PSOE que assenyalen que aquesta contradicció pot portar a revisar la nostra relació federal amb el PSOE. Alguns parlen fins i tot de trencar-la.

Vaig demanar a la Secretaria d’Organització del partit que us enviés a totes i a tots, per si no la coneixíeu, la meva intervenció en el Comitè Federal.

Una intervenció pensada, escrita i llegida per un primer secretari del PSC que es va afiliar el setembre de 1977 al Partit Socialista Popular Català i que a la primavera de l’any 1978 s’incorporava a les Joventuts de la Federació Socialista de Catalunya (PSOE).

Vaig fer una intervenció des del cor però també ferma en les conviccions i conscient de representar el socialisme català en un debat especialment delicat. Vaig parlar des de la llibertat, el respecte i la fraternitat.

Una intervenció en la que refermava els nostres criteris sobre la investidura de Rajoy i, de forma especial, reclamava respecte a la discrepància des de la ferma voluntat de mantenir el vincle federal entre el PSC i el PSOE.

Sabeu que no he estat mai partidari de revisar el Protocol d’Unitat. En general no sóc gaire partidari de canviar coses si no hi ha garantia de millorar-les.

Però potser ara, des del PSOE, es demanarà la revisió del que s’estableix en aquest Protocol. És evident que això s’hauria de produir en un Congrés, perquè el nostre encaix orgànic està contingut en la disposició addicional primera dels Estatuts Federals del PSOE. I en els principis generals que encapçalen els nostres Estatuts, i en el seu article 24.

Companyes i companys,

El problema, però, no és un problema d’Estatuts. És un problema polític. Nosaltres no volem renunciar a tenir un projecte federal de modernització d’Espanya, un projecte que cal definir i desenvolupar d’acord i de la mà dels socialistes de tota Espanya.

I la decisió que prenem avui pot provocar un problema en la relació entre PSC i PSOE. Siguem-ne conscients. Perquè, deixem-ho clar, dues parts no desenvolupen un projecte comú si una de les parts no ho vol.

I el Comitè Federal ha pres una decisió legítima, amb uns arguments tan consistents com els que podem defensar nosaltres, encara que siguin arguments que no compartim.

Certament jo no havia pensat mai, que el detonant d’una crisi entre PSC i PSOE seria un vot d’investidura a un president del govern del PP. Però és així.

La nostra decisió pot tenir, doncs, conseqüències. Si n’hi han, espero que sabrem posar-nos d’acord en quines haurien de ser. I espero que passi el que passi puguem seguir compartint amb el PSOE un projecte federal per a Espanya. No m’agradaria donar aquesta satisfacció ni als immobilistes ni als independentistes. I menys ara.

Els companys i companyes socialistes de la resta d’Espanya han de saber que si prenem una decisió com la que us proposem prendre avui és per assegurar la utilitat del PSC com a instrument polític útil pels ciutadans i ciutadanes que se senten progressistes i catalanistes. Uns ciutadans i unes ciutadanes que no entendrien que, en l’inici d’un curs polític crucial a Catalunya, un curs que acabarà o en fracàs o en desastre a causa de la deriva i acceleració independentistes, el PSC aparegués al costat d’una de les locomotores que han decidit emprendre un rumb de col·lisió. Una abstenció en la investidura de Mariano Rajoy ens inhabilitaria per tendir ponts i per proposar solucions en el moment que més falta fan i faran.

Aquesta és la raó fonamental que avui ens mou a proposar-vos la resolució que se us ha distribuït. Una raó que voldríem fos entesa pel socialisme espanyol. Només qui sàpiga gestionar diferències i discrepàncies podrà aportar solucions a l’encaix de Catalunya en la resta d’Espanya. Aquest és el repte que avui, PSC i PSOE, tenen plantejat.

Moltes gràcies.

 

Resolució aprovada pel Consell Nacional del PSC

Intervención en el Comité Federal

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL COMITÉ FEDERAL DEL PSOE, 23.10.16

Gracias, presidente,

Compañero Javier, compañeros y compañeras,

Si algún día teníamos que estar aquí y hablar, ese día es hoy.

Desde la libertad, el respeto y la fraternidad. La libertad, para decir lo que pensamos. El respeto, para escuchar a todos, coincidáis o no con nuestras opiniones. Y la fraternidad de querer seguir compartiendo un proyecto federal, siendo capaces de gestionar la discrepancia si se produce.

Hoy vengo a defender dos cosas. El no a Rajoy y la capacidad que debe tener el socialismo español para entender una posición distinta del PSC en un tema así, si es que finalmente es distinta a la del conjunto del PSOE, dada la encrucijada política catalana.

Las razones del no a Rajoy las conocéis. No compartimos su proyecto. Desconfiamos de su capacidad y de su voluntad de luchar contra la corrupción. Y creemos que nuestra posición política quedaría gravemente hipotecada por nuestra abstención, máxime sin haber intentado de verdad un gobierno distinto. ¿Cuántas veces pedirán que nos abstengamos por responsabilidad? ¿Cuántas veces se nos pedirán cuentas por no haber intentado una mayoría alternativa? Una mayoría necesaria hoy, imprescindible mañana. Y abstenerse en la investidura de Rajoy no la favorece.

Son razones, son argumentos. No cuestiones de principio, ni de una cruzada del bien contra el mal. No son una verdad dogmática enfrentada a otra. Son solo nuestras razones, nuestros argumentos. Y, sí, también nuestro temor, el temor de alejarnos de tantos militantes y de tantos electores. Un temor acrecentado por estar tomando una decisión sin escuchar a la militancia, como sí hicimos con motivo del pacto con Ciudadanos. Sí, nos da más miedo ese abismo con militantes y electores que unas terceras elecciones.

Y permitidme que os hable un poco del PSC y de la situación política catalana.

Salimos de unas primarias, en las que los dos candidatos hemos defendido la misma posición con respecto a la investidura de Rajoy. Hemos hablado con muchísimos militantes, y estamos convencidos de que nuestra posición es ampliamente compartida entre los socialistas y las socialistas de Cataluña. Y también por nuestros votantes y amplios sectores de la ciudadanía catalana.

Pero la cuestión hoy aquí no es ésta. La cuestión es si el socialismo español es capaz de reconocer que hay un elemento diferencial crucial en este tema cuando se aborda desde Cataluña.

Compañeros y compañeras, el problema del PSOE no es el PSC, es Rajoy.

El independentismo tiene hoy el apoyo de casi el 48% de los catalanes. Sin duda muchas son las causas. También errores nuestros. Nada nos dice que el independentismo no pueda perder apoyos en el futuro, pero tampoco que no pueda seguir ganándolos. Y nosotros hacemos en gran medida responsable de esta situación a un gobierno del PP incapaz de abrir una perspectiva de diálogo.

En Cataluña hoy somos pocos quienes propugnamos la vía del diálogo, la negociación y el pacto, desde un total respeto a la legalidad. La única solución, estamos convencidos. La que acabará por imponerse, estamos convencidos. Pero hoy estamos muy solos en su defensa. Y en este momento, cuando empieza el curso en el que el choque de trenes parece inevitable, no podemos aparecer ni siquiera absteniéndonos en la investidura de uno de los máximos responsables de la ausencia de diálogo. Si lo hiciésemos, dejaríamos de ser útiles para tender puentes, para encontrar una solución.

Nos gustaría que, sea cual sea vuestra posición en el debate de hoy, fueseis capaces de entenderlo. Y nos acompañaseis. Que podamos seguir caminando juntos, incluso en la discrepancia. Eso queremos, seguir caminando juntos. Porque nada nos horroriza más que la perspectiva de dejar de compartir con todos los socialistas un proyecto federal para España. O quizá sí, algo nos horroriza más, que acabemos ofreciendo un argumento más a los independentistas para que lo sigan siendo. Que incluso demos razones para que muchos acaben de convencerse de que esto del federalismo no es viable, y se acaben resignando a la independencia como algo inevitable.

Nosotros no nos resignamos.

Y como no nos resignamos queremos votar no a Rajoy.

Y apoyamos la propuesta presentada por Txarli Prieto.

Resultats de les eleccions primàries

Resultats de les eleccions primàries

Vots emesos: 9.115

Vots nuls: 11

Vots en blanc: 73

Vots a candidatures: 9.031

Miquel Iceta: 4.925 (54,53%)

Núria Parlon: 4.106 (45,47%)

Enllaç a l’escrutini desglossat per taules de votació

Propostes de resolució sobre diàleg, negociació i pacte

PROPOSTES DE RESOLUCIÓ SOBRE DIÀLEG, NEGOCIACIÓ I PACTE D’UNA SOLUCIÓ PER CATALUNYA DINS D’ESPANYA I D’EUROPA (Parlament de Catalunya, 6.10.16)

Durant els darrers anys hem viscut una triple crisi: econòmica, social i institucional. Hi ha influències mútues entre els tres aspectes esmentats, sens dubte, i en el seu conjunt els seus efectes s’han deixat sentir també en la creació de les condicions per a l’actual bloqueig institucional. En la present crisi de les nostres institucions ha coincidit una crisi de representació amb una crisi del
model d’organització territorial de l’Estat.

Els Estats compostos tenen problemes que es poden reconduir, bàsicament a tres categories: problemes relacionats amb la distribució de competències, problemes relacionats amb la distribució de recursos, i problemes relacionats amb el reconeixement mutu a l’interior de la diversitat que els composa. El nostre n’és un cas ben clar, i cal adreçar sense dilació les causes estructurals
de cadascun dels problemes existents en aquestes tres categories.

Proposta de resolució 16

SOBRE EL FINANÇAMENT AUTONÒMIC

El model de finançament de les comunitats autònomes es regeix per la Llei 22/2009, de 18 de desembre i estableix el seguiment i l’actualització del sistema quinquennalment. El Govern reconeix que en el període 2010-2013 els ingressos de l’Estat han crescut un 8,3% mentre que els de les comunitats autònomes s’han reduït un 3%, i que des del 2009 les diferències entre comunitats autònomes han augmentat generant un cert desequilibri. L’any 2014 hauríem d’haver aprovat un nou sistema de finançament per corregir, entre d’altres coses, el què apuntàvem; però, el què més sorprèn és com el Govern no ha volgut iniciar el diàleg, el treball amb l’Estat per poder actualitzar el model de finançament i aconseguir més ingressos per Catalunya. Necessitem un Govern que treballi per aconseguir més ingressos pels catalans i les catalanes, i que esgoti totes les vies per a fer-ho, l’actualització del sistema de finançament és una via.

És per aquests motius que el Grup Parlamentari Socialista presenta la següent

Proposta de resolució:

1. El Parlament de Catalunya constata que l’any 2014 hauria d’haver entrat en vigor el nou sistema de finançament autonòmic que hauria de servir per a obtenir més recursos per fer front a les polítiques sobre les que té competències de la Generalitat.

2. El Parlament de Catalunya insta el Govern, en relació al sistema de finançament autonòmic a:

a. Exigir la convocatòria de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat, per tal d’obrir el diàleg i la negociació sobre el nou model de sistema de finançament autonòmic.

b. Defensar, en la negociació d’un nou model de finançament per a Catalunya, el model basat en el principi d’ordinalitat, principi d’autonomia financera, principi de suficiència i principi de
solidaritat.

c. Reclamar al Govern de l’Estat que transfereixi a la Generalitat la totalitat dels fons que resten pendents d’abonar a Catalunya, i en especial els derivats de la disposició addicional tercera
de l’Estatut d’autonomia.

3. El Parlament de Catalunya constata que s’ha incomplert l’article 204 de l’Estatut d’Autonomia que establia que calia constituir, en el termini de 2 anys, un consorci tributari o un ens equivalent amb participació paritària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i de l’Agència Tributària de Catalunya.

4. El Parlament insta el Govern de la Generalitat a constituir un consorci tributari, amb participació paritària de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i de l’Agència Tributària de Catalunya, tal i
com estableix l’art 204 de l’EA, per tal que aquest consorci realitzi les funcions de gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs propis de la Generalitat de Catalunya, així com dels tributs
cedits, i de qualsevol altra delegació o col·laboració que s’estableixi.

5. El Parlament de Catalunya constata que l’Estat ha estat injust en el repartiment dels objectius del dèficit entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, carregant en aquestes un esforç excessiu en relació a realitzat per l’Estat.

6. El Parlament de Catalunya dóna suport al Govern de la Generalitat en la seva voluntat, conjuntament amb d’altres Comunitats Autònomes, de demanar a l’Estat que es convoqui el Consejo de Política Fiscal y Financiera per tal de de demanar una flexibilització del dèficit públic
per a Catalunya previst per a l’any 2017.

7. El Parlament de Catalunya constata els nivells preocupants d’endeutament del Govern de la Generalitat que sumaran enguany més de 75.000M€.

8. El Parlament de Catalunya constata que Catalunya és la Comunitat Autònoma que ha rebut més recursos del FLA, i insta el Govern de la Generalitat a demanar i negociar amb l’Estat una quita del deute provinent del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) per reduir el deute existent.

9. El Parlament de Catalunya insta el Govern a demanar i negociar amb l’Estat que els interessos del FLA es mantinguin en nivells baixos, similars als del 2015-16 per tal de no pressionar les finances públiques.

Proposta de resolució 17

POSAR FI AL BLOQUEIG DE LES RELACIONS ENTRE ELS GOVERNS DE CATALUNYA
I ESPANYA

D’ençà del setembre de l’any 2012, si no abans, les relacions entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i del Govern d’Espanya han estat excepcionalment tenses, per raons diverses i amb responsabilitats que, tot i que seria llarg d’escatir, podem afirmar que estan ben distribuïdes.

Amb independència dels objectius polítics que es plantegin un i altre govern, davant la situació de bloqueig actual es fa inexcusable, en benefici de la ciutadania de Catalunya, que s’abordin un seguit de temes i aspectes que són de rellevància per a aquesta i per al propi autogovern.

És per aquest motius que el Grup Parlamentari Socialista presenta la següent

Proposta de resolució:

El Parlament :

1. Fa una crida a l’establiment d’un marc de diàleg entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Espanya, en el qual puguin trobar canals de solució la multiplicitat d’afers d’interès públic que, fins al moment actual, es troben bloquejats.

2. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, que no s’ha reunit des del 19 de juliol de 2011, i que d’acord amb l’article 183 EAC, constitueix el marc general i permanent de relació entre els governs de la Generalitat i de l’Estat a l’efecte de la participació i la col·laboració de la Generalitat en l’exercici de les competències estatals que afectin l’autonomia de Catalunya, així com de l’intercanvi d’informació i l’establiment, si escau, de mecanismes de
col·laboració en les polítiques públiques respectives i els assumptes d’interès comú.

3. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat, la tasca més important de la qual és, segons mandat estatutari, l’elaboració i l’aprovació dels acords de traspàs de serveis i mitjans de l’Administració de l’Estat necessaris per a l’exercici de les competències de la Generalitat de Catalunya.

4. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals, a la que li correspon la concreció, l’aplicació, l’actualització i el seguiment del sistema de finançament i també la canalització del conjunt de relacions fiscals i financeres de la Generalitat i l’Estat.

5. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la Comissió Bilateral d’Infraestructures, i en aquest marc negociar amb el Govern d’Espanya la revisió de la política inversora de l’Estat a Catalunya i acordar un pla d’inversions pels propers cinc anys d’aquelles infraestructures bàsiques
responsabilitat del govern de l’Estat, fixant com a objectiu que el percentatge d’inversió es correspongui al seu pes en el PIB d’Espanya tal com en el seu dia va marcar l’addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, i sense dilació l’impuls del corredor mediterrani i la millora del servei
de rodalies. Insta també a negociar amb urgència els aspectes relatius a la gestió aeroportuària.

6. Insta el Govern de la Generalitat a dur a terme totes les iniciatives i gestions al seu abast per recuperar el màxim del text de l’Estatut d’Autonomia afectat per la STC 31/2010, de 28 de juny de 2010, en el sentit que apuntava l’informe elaborat per encàrrec del Govern de la Generalitat de Catalunya l’any 2010, i complementàriament en la línia de l’informe elaborat pel Govern d’Espanya també l’any 2010. En aquest sentit, cal recórrer tant a la via prevista a l’article 150.2 CE, com a la via
de la modificació de lleis orgàniques (per exemple, reformant la llei orgànica del poder judicial, la llei de règim local –per fer possible l’organització territorial pròpia de Catalunya en vegueries–, la normativa d’organismes i institucions estatals per impulsar-hi la participació de les comunitats autònomes, etc.), així com a la dels traspassos i a la dels acords polítics.

7. Insta el Govern de la Generalitat a tornar a plantejar les 23 demandes que al juliol de 2014 el President Mas va plantejar al President Rajoy, que abastaven diversos aspectes, molts dels quals poden ser canalitzats a través dels òrgans bilaterals Estat-Generalitat.

8. Insta el Govern de la Generalitat a reclamar al Govern d’Espanya la presentació d’un projecte de Llei de reconeixement del plurilingüisme de l’Estat i de la promoció i protecció de les llengües que s’hi parlen, en desplegament del que preveu l’article 3.3 de la CE vigent.

9. Insta el Govern de la Generalitat de Catalunya a reiterar el requeriment al Govern d’Espanya per tal que actuï pel reconeixement de la unitat de la llengua catalana i adopti les mesures necessàries pel compliment del mandat de l’article 3 de la CE, d’especial respecte i protecció de les diferents
llengües de l’Estat.

10. Insta el Govern de la Generalitat de Catalunya a estudiar la possibilitat de plantejar incident d’execució davant el Tribunal Constitucional, amb relació a totes aquelles sentències favorables al Govern de la Generalitat de Catalunya, dictades en conflictes constitucionals de competència i en
recursos d’inconstitucionalitat, i que no han estat degudament acomplertes per part del Govern d’Espanya.

11. Insta el Govern a exigir al Govern de l’Estat un correcte finançament de la Llei d’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència, per tal que assumeixi el 50% del cost de l’aplicació de la Llei a Catalunya.

12. Insta el Govern de la Generalitat de Catalunya a reclamar al Govern central una política d’asil més conforme amb el dret internacional i menys gasiva, a fi de poder posar en pràctica la voluntat acollidora manifestada des del Govern de la Generalitat.

13. Insta el Govern de la Generalitat a negociar amb el Govern d’Espanya l’aprovació i desplegament d’un Pla Especial de potenciació i difusió del patrimoni català declarat per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat.

14. Insta el Govern de la Generalitat a reactivar la negociació amb l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona relativa a la construcció de la Biblioteca Central de Barcelona.

15. Insta el Govern de la Generalitat a abordar amb el Govern d’Espanya les formes de potenciar la capitalitat de Barcelona de la Unió per la Mediterrània i donar un impuls a l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.

16. Insta el Govern de la Generalitat a negociar amb el Govern d’Espanya la instal·lació d’organismes d’àmbit estatal a la ciutat de Barcelona.

17. Insta el Govern de la Generalitat a negociar i acordar amb el Govern d’Espanya la participació d’aquest en el finançament dels grans equipaments culturals a Barcelona.

Proposta de resolució 18

SOBRE LA REFORMA FEDERAL DE LA CONSTITUCIÓ

El pacte constitucional del 1978 ha facilitat el període de major llibertat, progrés, pau i estabilitat de la nostra història recent, però evidentment no ha estat exempt de crítica ni de problemes en la seva translació a la pràctica política, i en tot cas està donant mostres clares d’esgotament. En el context actual, resulta no només necessari sinó també urgent l’assoliment d’un nou pacte constitucional,
que transformi en profunditat l’Estat per tal de bastir una autèntica federació, i que serveixi ensems per aprofundir en el seu caràcter democràtic i garantir-ne el caràcter social. La nova Constitució federal ha de situar clarament, com a part del pacte constituent fonamental, l’opció per un model de
caràcter federal amb les seves conseqüències de reconeixement i garantia de l’autonomia política dels ens federats i dels sistemes d’integració en les decisions estatals. També és necessària la declaració constitucional de l’opció per un sistema federal, i del caràcter plurinacional de l’Estat, que podrien incloure’s en els primers articles de la nova Constitució juntament amb la resta de
principis estructurals del nostre sistema constitucional, expressant així clarament el consens social i polític i el mateix pacte constituent en aquest àmbit.

És per aquests motius que el Grup Parlamentari Socialista presenta la següent

Proposta de Resolució:

El Parlament:

1. Fa una crida a l’establiment d’un nou pacte constituent, a través de l’elaboració d’una nova Constitució federal. La transformació de l’Estat en un Estat federal integrat per diversos ens federats, que adoptaran la denominació i institucions que prefereixin. El principi federal, a través de la mútua lleialtat de totes les parts, ha d’inspirar la solució als problemes existents i ha de resultar compatible amb el seu caràcter plural com a nació de nacions, i amb el reconeixement d’opcions polítiques i legislatives pròpies de cadascun dels ens federats.

Aquest nou pacte constituent culminaria, després d’un procés en el qual la voluntat de la ciutadania s’hauria d’expressar en diverses ocasions per mitjà dels seus representants (i també elegint-los de nou, conforme a l’article 168 CE), amb una expressió directa, via referèndum, de la ciutadania catalana, juntament amb el conjunt de la ciutadania espanyola, per tal d’aprovar-lo o rebutjar-lo.

2. Considera que, per assolir la transformació de l’Estat en una federació, els continguts d’una nova Constitució federal haurien de ser, en síntesi:

a. Les competències han de derivar de la mateixa Constitució i no del bloc de constitucionalitat. En primer lloc, mitjançant una clàusula atributiva de competències a l’Estat federal que atorgui totes les altres als ens federats. En segon lloc, tractant en diferents articles la naturalesa i els àmbits de les competències estatals compartides (bases-desenvolupament, pel territori i legislació-execució) i suprimint les clàusules de prevalença i supletorietat que han estat font de confusió i conflicte, així com redefinint algunes competències amb l’objectiu de garantir l’àmbit de decisió propi de cada ens federat. Finalment, tractant les competències que corresponen a singularitats derivades de
circumstàncies històriques o del caràcter plurinacional de l’Estat.

b. Un nou caràcter de l’Estatut o Constitució dels ens federats. La naturalesa jurídica dels Estatuts d’Autonomia ha presentat gran ambigüitat pel seu doble caràcter d’Estatut i Llei Orgànica, especialment en la definició de les competències. Ara es proposa la substitució de l’última funció, a partir de la definició de competències de l’Estat enunciades directament per la Constitució i una
clàusula residual general per als ens federats. La consideració de l’Estatut com a Constitució de l’ens federats, canviant també el procediment per seva aprovació, serà tasca exclusiva de l’ens federat,
i s’hi limitarà el control del Tribunal Constitucional.

c. Les relacions de col·laboració entre els ens federats i d’aquests amb l’Estat. La importància que tenen en tots els sistemes descentralitzats les relacions intergovernamentals no va ser recollida
per la Constitució de 1978 i cal posar remei a aquesta absència amb la incorporació de regles que en gran part han estat introduïdes per les últimes reformes dels Estatuts d’Autonomia, però
adquiriran major efecte en ser contemplades per la Constitució.

d. La descentralització del poder judicial. Pel que fa a la jurisdicció, el Tribunal Superior de Justícia de l’ens federat (TSJ) esgotarà els recursos judicials excepte el d’unificació de doctrina que es reserva al Tribunal Suprem. Pel que fa a l’administració, a cada ens federat hi ha d’haver un òrgan de govern judicial, de composició semblant a les Sales de govern dels TSJ i amb més facultats que
les actuals. Per a les decisions de caràcter general cal crear un òrgan reduït que resolgui també els recursos plantejats contra les decisions de l’òrgan dels ens federats.

e. La regulació del finançament dels ens federats en la Constitució. El debat sobre el finançament s’ha de desenvolupar en el marc d’algunes regles constitucionals fonamentals clares i acceptades
per tots, fins ara inexistents, sense perjudici de mantenir la Llei Orgànica per al seu desenvolupament. L’expressió clara de les bases del sistema i la garantia d’un comportament transparent lleial de totes les instàncies són funcions que ha d’assumir la Constitució en un Estat compost.

f. La reforma del Senat per convertir-lo en un Consell Federal integrat per representants dels governs dels ens federats, amb un nombre mínim de tres membres, més un més per cada milió
d’habitants. Les seves funcions principals consisteixen a aprovar necessàriament les lleis bàsiques de l’Estat, juntament amb la cambra legislativa federal, i en dirigir les relacions entre els ens
federats, amb l’Estat i amb la Unió Europea (UE). La decisió del Consell Federal sobre les lleis que de fet vénen a delimitar les competències dels ens federals ha de reduir dràsticament els
conflictes en la mesura que són els propis ens federats els que tenen poder de decisió al nou Consell Federal.

g. Cal una modificació dels dos procediments de reforma constitucional existents, tant implícitament, amb el paper del nou Consell Federal, com explícitament, per subratllar la presència dels ens federats en aquest procediment, endurint més el procediment ordinari, i plantejant algunes qüestions del procediment agreujat, que fins avui resulta excessivament onerós.

h. El reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat, juntament amb el reconeixement del Catalunya com a nació.

i. El reconeixement, en els termes de l’actual article 5 de l’EAC, del paper dels drets històrics en el fonament de l’autogovern de Catalunya. j. Un millor règim del plurilingüisme a nivell federal, amb un major esforç de l’Estat federal en la promoció i protecció de les llengües que s’hi parlen, i fent del conjunt de les institucions i organismes federals un àmbit plurilingüe.

k. Un canvi en el funcionament de totes les institucions, tant de l’Estat federal com dels ens federats, integrant en major mesura els ens federats en les decisions d’àmbit federal i assumint, en
conseqüència, la legitimitat d’aquestes decisions. Aquests canvis no es poden limitar tan sols al paper del nou Consell Federal, sinó que afecten altres institucions estatals, assenyaladament al
Tribunal Constitucional. D’altra banda, la composició del TC hauria de tenir alguna connexió amb els ens federats, a través de la participació del Consell Federal en el procés d’elecció dels seus
membres.

3. Considera que, per assolir una plena federació democràtica i social, els canvis en els continguts de la nova Constitució federal, considerant la consolidació de les conquestes assolides en la vigent, haurien de ser, en síntesi, els següents:

a. L’aprofundiment en el caràcter democràtic de l’Estat, situant nous elements de democràcia directa i deliberativa, i noves eines de participació al costat d’uns reformats elements de democràcia representativa.

b. Introduir mesures de salvaguarda de l’estabilitat social que figura a l’actual text constitucional amb la finalitat que, amb criteris de sostenibilitat, s’asseguri la distribució de la despesa pública i la
inversió a nivells adequats i suficients de finançament dels serveis i prestacions socials.

c. Reconèixer com a drets fonamentals els drets a la protecció de la salut i a la protecció per la Seguretat Social davant situacions de necessitat previstes a la Llei, incloent-hi el reconeixement
del dret a una renda o ingrés mínim vital davant situacions de carència efectiva per al manteniment d’una vida digna.

d. Millorar el reconeixement del dret al treball, incloent una referència expressa al dret a la tutela judicial en cas d’acomiadament injustificat i el dret a la seguretat, salut i dignitat al treball.

e. Millorar la regulació actual sobre la protecció a les famílies, d’acord amb un concepte ampli de família que inclogui les noves formes de convivència, amb especial atenció a la conciliació de la
vida personal, familiar i laboral.

f. Dotar de contingut el dret a l’habitatge mitjançant la previsió d’obligacions concretes per als poders públics, també en casos de desnonament.

g. Reforçar els drets mediambientals.

h. Ampliar a totes les persones, i no restringir-ho als ciutadans de la federació, el dret a la igualtat davant la llei i a la no discriminació. Incloure noves causes de prohibició de discriminació.

i. Incorporar a la Constitució una regulació expressa i específica de la igualtat entre homes i dones que s’estengui, entre altres àmbits, a l’ocupació i a les condicions de treball, al dret de les dones a la seva salut i a la seva vida, a la protecció davant la violència masclista, a la llibertat de decidir sobre elles mateixes, al desenvolupament d’una educació en valors d’igualtat, lliure de biaixos de gènere, i a la participació política.

j. La renúncia expressa a emprar la guerra com a mecanisme de realització de les finalitats de l’Estat.

k. L’abolició de la pena de mort, fins i tot en temps de guerra.

l. Actualitzar i consolidar el principi de laïcitat, incloent el sotmetiment dels representants públics al principi de neutralitat religiosa en les seves actuacions.

m. Reconeixement dels drets vinculats a la bioètica.

n. Facilitar el vot dels ciutadans estrangers.

o. Enfortir el drets d’asil, garantint la seva protecció efectiva.

p. Configurar un dret autònom a la protecció de dades de caràcter personal, incloent l’anomenat “dret a l’oblit”. Reconèixer el dret ciutadà a l’accés a la informació pública.

q. Actualitzar la configuració constitucional del matrimoni, contemplant expressament el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe.

r. Millorar l’atenció dels poders públics a les persones amb discapacitat i suprimir la referència constitucional a “disminuïts físics, psíquics o sensorials”.

s. Introduir l’obligació de tramitar com a projecte de llei pel procediment d’urgència els decrets-lleis un cop convalidats, si així ho sol·licita una minoria qualificada.

t. Limitar l’aforament dels parlamentaris i membres del Govern als supòsits relacionats amb l’exercici dels seus càrrecs. Suprimir la immunitat parlamentària.

u. Incrementar la proporcionalitat del sistema electoral. Desbloquejar les llistes.

v. Rebaixar les condicions per presentar una iniciativa legislativa popular i donar oportunitat als seus promotors d’accedir a la seva defensa en seu parlamentària.

w. Enfortir l’actuació imparcial i independent dels òrgans constitucionals i dels organismes reguladors, mitjançant l’establiment d’un sistema per al nomenament de les persones membres en el que estigui prevista la convocatòria pública de les vacant a cobrir, l’avaluació de la competència i idoneïtat dels candidats per un Comitè Assessor de composició professional variable, els informes
del qual cal fer públics, la celebració de sessions d’audiència en les corresponents sessions de la cambra legislativa i el consell federal (cambra territorial), i la seva elecció final per part de les
cambres.

 

[Aquí podeu descarregar-vos les tres propostes de resolució en format pdf]

La resiliencia de Sánchez, Rafael Jorba, La Vanguardia, 27.09.16

La resiliencia de Sánchez

RAFAEL JORBA
LA VANGUARDIA, 27.09.16

Conrad Adenauer decía que en política hay enemigos, enemigos mortales y compañeros de partido. Se trata de una realidad que, en un momento u otro, han podido constatar en carne propia muchos dirigentes de distintos partidos. Este es el caso, en los últimos dos años, de Pedro Sánchez y, en particular, desde las elecciones del 26-J. Ha hecho frente a una ofensiva en toda regla –por tierra, mar y aire–, incluido el fuego amigo de barones, ex secretarios generales y exministros del propio PSOE. Ahora, con los malos resultados de las elecciones vascas y gallegas sobre la mesa, esta ofen­siva irá in crescendo hasta el comité federal socialista del próximo 1 de octubre.

El sábado, en la Festa de la Rosa de Gavà, Sánchez se mantuvo inflexible: “Somos un proyecto autónomo y no obedecemos a otro poder que no sea el poder de la gente. Y no nos vamos a doblegar: diremos una, dos, tres veces no a un gobierno de Mariano Rajoy”. Sánchez sabe que su posición sintoniza con el sentir mayoritario de la militancia. “Muchos, empezando por Susana Díaz, esperaban que se abstuviera para después echárselo en cara”, apunta un directo conocedor de las facciones socialistas. No es esta la única paradoja del frente de rechazo a Sánchez. Se trata de un frente heterogéneo, de censura al secretario general, pero que agrupa a socialistas de signo bien distinto. Es el caso paradigmático de Felipe González, que actúa de martillo de herejes contra Podemos, y de José Luis Rodríguez Zapatero, que mantiene línea directa con Pablo Iglesias. Y es el caso también de Susana Díaz, que en julio del 2014 jugó la carta de Pedro Sánchez para cerrar el paso a Eduardo Madina, y que ahora podría postular al socialista vasco si Sánchez logra convocar primarias y congreso exprés.

Más paradojas. A escala catalana, en el proceso de primarias del PSC, el frente de rechazo a Pedro Sánchez juega la carta de Núria Parlon, la alcaldesa de Santa Coloma de Gramenet, frente a Miquel Iceta, actual primer secretario. No se trata de una apuesta ideológica sino de una jugada táctica: Díaz está en las antípodas de Parlon en la cuestión catalana o la relación con Podemos y sus franquicias (me explican que la delegación andaluza “salió horrorizada” de su intervención del 22 de julio en La Farga de l’Hospitalet), pero una derrota de Iceta en Catalunya dejaría a Sánchez sin uno de sus principales valedores en la batalla interna del PSOE. El apoyo explícito de Parlon a Sánchez en la Festa de la Rosa se interpreta como un signo de su voluntad de no ser instrumentalizada en el tablero socialista español. “Si Susana gana, voy a dejar de votar PSOE; sólo lo he dicho de dos personas, de Bono, y ahora de Susana”, confiesa una votante de toda la vida.

Mientras tanto, Sánchez mantendrá su negativa a avalar, por activa o pasiva, un gobierno de Rajoy. Su posición está en sintonía con su compromiso electoral y es ampliamente suscrita por las bases, a las que podría apelar de nuevo en una consulta. “Sólido no será, pero resistente…”, constata un atento observador del avispero socialista. Sánchez, el resistente, o mejor aún, el resiliente, según la acepción psicológica de resiliencia: la capacidad para afrontar una situación de riesgo y para adaptarse a las circunstancias adversas.

Entre la espada y la pared, Antoni Puigverd, La Vanguardia, 26.09.16

Entre la espada y la pared

ANTONI PUIGVERD
LA VANGUARDIA, 26.09.16

La vieja costumbre de favorecer la concordia y el reconocimiento del otro me haría lamentar lo ocurrido el jueves en Barcelona: el doble pregón de la Mercè. Pero a estas alturas un lamento moral, además de inútil, pecaría de cursi. Dejemos las buenas intenciones. De nada han servido. Centremos la cuestión en la fría descripción política. Catalunya y España tienen un grave problema desde que la sentencia del TC se cargó el Estatut. Dos años después, España se encontró con una respuesta imprevista: la dirección política del catalanismo cambiaba de manos. El pactismo dejaba paso a la confrontación. El autonomismo quedaba desbordado por la riada independentista.

La réplica de España ha sido unívoca: ni una sola concesión. No sólo es quietista Rajoy. Ninguna región española permi­tiría un pacto que favoreciera una salida negociada. Ningún diario madrileño admitiría un desvío de la doctrina que acuñó Aznar y que el TC sancionó: la visión restrictiva de la Constitución.

La inflexibilidad de España (que sólo Podemos cuestiona) da alas al independentismo y castiga las posiciones de tercera vía. Unió naufragó. El PSC está herido. La Vanguardia y otros sectores culturales y mediáticos que habían alzado puentes entre las diversas sensibilidades culturales catalanas son bombardeados. El soberanismo no soporta la disidencia; y el españolismo catalán pretende aprovechar la ocasión para enterrar el catalanismo. El deseo compartido de españolistas e independentistas es enterrar el catalanismo.

¿No es lo mismo catalanismo que nacionalismo catalán? No. Tienen espacios de intersección, ciertamente; pero responden a matrices distintas. El catalanismo protagonizó el antifranquismo en Catalunya, promovió la concordia de los catalanes que habían luchado en ambos bandos de la guerra y pretendía construir un solo pueblo sumando a la tradición cultural catalana las tradiciones recién llegadas, en particular el componente andaluz. La meta de esta corriente es la primera gran manifestación del 11 de septiembre: la de 1977 (también la de 1976 respondía a su lógica: sumar, incorporar, sintetizar). Con gran fuerza reclamaba con acento andaluz: “Volèn l’ehtatú!”

El nacionalismo catalán es otra cosa. Ha protagonizado la etapa democrática gracias a la personalidad de Jordi Pujol, gracias a su obra “nacional” de gobierno y a los medios de comunicación públicos, que no han adoctrinado (no más que TVE o Antena 3) pero sí han peinado diariamente la identidad catalana. La comunidad nacional catalana se ha conformado mirándose en el espejo de TV3. El nacionalismo responde a la visión romántica de una identidad inmutable que pervive más allá de las contingencias históricas (Herder) y se expresa a través de cuatro factores: lengua, historia, paisaje y folklore. En la tradición catalana (a diferencia de la vasca), el nacionalismo es abierto a todo tipo de gente. Pero pretende “integrarlos”, sumarlos a la identidad catalana (Súmate). Los que no se quieren sumar a esta visión son entregados a la visión contraria: la comunidad española. C ‘s es la respuesta antagónica. El catalanismo, en cambio, pretende forjar una nueva síntesis catalana con los ingredientes viejos y nuevos.

Este catalanismo está en crisis (hundimiento del PSC), pero parece que los comunes se proponen regenerarlo; y esto explicaría la elección de Javier Pérez Andújar como pregonero de la Mercè. Andújar se excedió en algunas expresiones críticas con el independentismo, pero por encima de todo es un narrador que ha dado voz a un amplio segmento de catalanes invisibles. Sus vidas e ilusiones, y sus escenarios metropolitanos, sobreviven, generalmente, en la dimensión desconocida: ni son españoles en el sentido convencional del término, ni son catalanes en el sentido nacionalista. Sólo por eso, Pérez Andújar merece reconocimiento y relevancia. Que el independentismo haya puesto por delante el enojo de unas palabras menores a la importancia de su obra, da la medida de su visión de la realidad.

Todo el mundo es libre de protestar y de organizar fiestas y farsas alternativas. Esto no se discute. Pero el rechazo a todo lo que Andújar significa revela que el independentismo quiere tener techo. Siempre chocará con la indiferencia metropolitana. Antagónico, el partido de Ciudadanos intenta que esta indiferencia se convierta en beligerancia. El catalanismo, por su parte, procura reconstruir el puente interno; pero lo tiene difícil. No sólo debido a la debilidad de los partidos que se reclaman del mismo, sino por el hecho de que la inflexibilidad española y la intransigencia independentista se alían para hacerlo imposible. En este punto el actor Albà y la profecía de Aznar se confunden: en la voluntad de romper el puente de las confluencias. Mientras con gran satisfacción los agitadores independentistas expulsan los catalanistas hacia el perverso campo unionista, el españolismo se mantiene quieto y no admite una sola concesión. Cada uno de estos sectores confía en ganar la batalla ideológica obligando a los catalanes que pasean por el puente a elegir entre la espada y la pared.

Un model just i eficaç de protecció social

Un model just i eficaç de protecció social

LLUÍS RABELL i MIQUEL ICETA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 24.07.16

Catalunya necessita una Agència de Protecció Social que avanci en la millora dels drets socials de la ciutadania i racionalitzi la gestió de les prestacions i serveis existents. I en aquest sentit disposem del marc competencial necessari per crear aquesta Agència, tal com acaba de reconèixer la recent sentència del Tribunal Constituci­onal.

Impulsar l’acció legislativa del Parlament és una responsabilitat en primer lloc del Govern, que en aquest àmbit ha decidit delegar-la en els grups parlamentaris que li donen suport, JxSI i la CUP. Amb aquesta manera de fer, el Govern i els grups que li donen suport han eludit el debat en el sí del Consell de Treball Econòmic i Social i han obviat l’imprescindible procés de diàleg i concertació amb els sindicats i les organitzacions socials.

Receptacle molt diferent

Malauradament la proposició de llei presentada per JxSI i la CUP està més preocupada de fer veure que és un pas important en el que anomenen desconnexió que del que hauria de ser l’objectiu de l’Agència de Protecció Social, el reforçament i ampliació de la cobertura de drets i la racionalització de la seva gestió. El resultat és que allò que publicitàriament es presenta com la primera llei de ruptura no passa de ser un receptacle administratiu molt deficient, que ni millora la gestió ni els drets de la ciutadania en relació a les prestacions socials que sí que depenen de la Generalitat i sobre les quals només s’ha retallat en els darrers anys.

En aquest sentit, i malgrat les moltes declaracions grandiloqüents, la proposició de llei presentada perd l’oportunitat de millorar la cobertura social a Catalunya i racionalitzar la gestió de les prestacions i serveis. És aquesta la raó que ens ha portat el Grup Socialista i Catalunya Sí que es Pot a presentar una esmena a la totalitat amb un text alternatiu que permet encarar els veritables reptes d’una Agència Catalana de Protecció Social.

Volem donar resposta a la urgència de generar un instrument de gestió pública davant les necessitats de la ciutadania pel que fa a l’exercici dels seus drets, i especialment pel que fa a l’accés àgil i amb garantia de prestacions i serveis relacionats amb la protecció social de caràcter assistencial.

Fa 10 anys es va impulsar una llei de serveis socials que ja preveia la creació de l’Agència de Gestió de polítiques públiques del sistema català d’autonomia personal i atenció a la dependència, així com la col·laboració interadminis­tra­tiva. De tota aquesta previsió, els governs de CiU que disposaven del suport d’ERC no van fer res, com tampoc ho ha fet ara el de Junts pel Sí.

Per a nosaltres, la feblesa dels sistemes de protecció social, la no actualització de la cartera de serveis, la dispersió de prestacions en diferents departaments de la Generalitat, la manca de coordinació entre administracions públiques en la prestació de serveis i ajuts econòmics, així com el sobreesforç que han fet les administracions locals per poder donar resposta a les necessitats creixents, justifiquen l’existència d’una agència eficaç i àgil en la gestió de les prestacions i serveis i coordinada amb els ajuntaments.

Una finestreta única

Una agència descentralitzada territorialment que compti amb les administracions locals en la seva direcció i amb la participació de sindicats i organitzacions socials. Però sobretot necessitem una agència per gestionar la renda mínima d’inserció-renda garantida de ciutadania, que en un futur immediat hauria de ser l’eix que articuli el sistema català de protecció social i permeti una millora de les beques menjador, els ajuts davant la pobresa energètica i de tots els serveis socials. Una agència que compti d’una vegada amb un sistema d’informació robust i compartit. Mitjançant una finestreta única que no faci donar voltes a qui més ho necessita, sinó que l’atengui de forma personal.

Aquesta és la proposta del grup socialista i de Catalunya Sí que es Pot que oferim a la ciutadania de Catalunya i al ­conjunt del Parlament de Catalunya.

Votem diumenge que ve!

scoopit_mi_petitAvui l’actualització del meu Diari a Internet només recull 24 articles, 12 sobre la meva campanya per ser elegit primer secretari del PSC en vot individual i secret dels més de 20.00 militants del partit el proper 13 de juliol, i 12 apareguts aquesta darrera setmana sobre els temes que he considerat més rellevants. Com sempre us recordo que cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i del recopilatori Alternatives.

4321aWeb de campanya de Miquel Iceta

4.321 companys i companyes del PSC van avalar la meva candidatura a la primera secretaria del partit. Els companys Pere Casellas i Josep Rueda no van assolir els 2.000 avals necessaris i es van retirar. Diumenge que ve tota la militància està cridada a votar per elegir el primer secretari del PSC i el secretari general del PSOE. És el moment de demostrar que els i les socialistes estem compromesos amb el projecte del PSC i estem disposats a arremangar-nos per superar les actuals dificultats.

miquel-iceta_imatge

ARTICLES SOBRE LA MEVA CANDIDATURA:

  • Entrevista a Miquel Iceta, Esther Esteban, El Mundo
  • Iceta se perfila como el único aspirante que reúne los avales para liderar el PSC, Pere Ríos
  • Entrevista a Miquel Iceta (pàgines 1 i 2, pàgina 3), Teresa Carreras, El Siglo
  • Entrevista a Miquel Iceta, La Xarxa
  • Entrevista a Miquel Iceta, Alex Milian, El Temps
  • Carme Chacón y Núria Parlon avalan a Miquel Iceta para que sea el nuevo líder del PSC, La Vanguardia
  • Entrevista a L’Oracle de Catalunya Ràdio, Xavier Graset amb Astrid Barrio, Francesc Domènech i Rosa Massagué
  • Iceta aspira al liderazgo del PSC sin rivales, Pere Ríos
  • Iceta dirigirà el PSC en el seu pitjor moment històric, Xavier Miró
  • Iceta, abierto a colaborar con Mas si rectifica el rumbo económico y en la consulta, La Vanguardia/EFE
  • Iceta, “muy tranquilo” con los candidatos del PSOE: “Gane quien gane, iremos bien”, La Vanguardia/EFE
  • Entrevista a Miquel Iceta –text i vídeo– i extracte en vídeo, Antoni Bassas, ARA

SELECCIÓ SETMANAL D’ARTICLES:

Veure més…

Temps de reconstrucció

scoopit_mi_petitAvui l’actualització del meu Diari a Internet recull els articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquestes dues darreres setmanes.

Vaig de bòlid, disculpeu si us plau errors i omissions. Diumenge passat no vaig fer l’habitual actualització d’aquest Diari i, a més, vaig haver de prendre de matinada una decisió important: vull esdevenir, si els meus companys i companyes ho volen, el proper primer secretari del PSC. No sé si al llarg de les properes setmanes podré actualitzar el Diari. Però intentaré cada dia recomanar articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, del recopilatori Alternatives.

Abans de res, necessito recollir 2.000 avals de militants socialistes. Podeu adreçar-vos a aquest correu electrònic, descarregar-vos l’imprès per avalar-me (que haureu d’imprimir, omplenar i entregar a qualsevol local del PSC) o visitar el web de la meva candidatura.

ARTICLES SOBRE EL RELLEU AL CAPDAVANT DEL PSC:

OPINIONS DE MIQUEL ICETA:

ARTICLES SOBRE L’ABDICACIÓ DE JOAN CARLES I I LA PROCLAMACIÓ DE FELIP VI:

ARTICLES SOBRE POLÍTICA CATALANA I SOBRE EL DEBAT AL VOLTANT DE L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I LA RESTA D’ESPANYA:

Veure més…

La magnitud dels canvis

scoopit_mi_petitAvui l’actualització del meu Diari a Internet recull els articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana i, molt especialment, sobre l’abdicació del rei. Us recordo un cop més que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Abans d’entrar en el contingut habitual de l’actualització setmanal del meu diari a Internet, començo per donar notícia d’un important debat acadèmic sobre la reforma constitucional federal proposada per la Fundació Rafael Campalans que va tenir lloc divendres a Madrid. Més de 40 catedràtics i professors de Dret Constitucional de tota Espanya, convocats per la Fundación Coloquio Jurídico Europeo, es van reunir en el marc d’una jornada de reflexió, la que fa 61, per parlar de la proposta de federalització impulsada pel socialisme català i el conjunt del socialisme espanyol (acords de Granada). A causa d’un petit problema de salut, el professor Rubio Llorente, impulsor de la jornada, es va adreçar als assistents a través d’una gravació en vídeo. La jornada es va iniciar amb una presentació de Pere Navarro i va comptar amb ponències de Joaquín Tornos, Juan José Solozábal, Francesc de Carreras i Francisco Caamaño. Vaig tenir el privilegi d’assistir a les sessions de matí i tarda, podent comprovar que existeix un ampli consens acadèmic al voltant de la necessitat d’una reforma constitucional de caire federal que es va obrint camí.

Precisament el dia abans, s’havia presentat a Barcelona la proposta federal de la Fundación Alfonso Perales, del PSOE d’Andalusia, en un acte en el que vàrem comptar amb les intervencions d’Amparo Rubiales, Gregorio Cámara, Javier Pérez Royo, Joaquín Tornos i Meritxell Batet. Aquí sota trobareu una foto de l’acte.

acte_fperales

I parlant de Fundacions, aprofito per convidar-vos a l’acte de presentació de l’informe de la Fundación Alternativas “La ciudadanía europea en tiempo de crisis”, que tindrà lloc dimarts dia 10 de juny, a les 18.30h, a l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona (Passeig de Gràcia, 90), en el que hi intervindran: Esther Niubó, directora de la Fundació Rafael Campalans, Pere Portabella, president de la Fundación Alternativas, Michael Ehrke, delegat de la Fundació Friedrich Ebert a Espanya, i Diego López Garrido, director de l’informe.

Sobre els temes que han estat objecte de debat aquesta setmana he publicat dos articles que us poden interessar. El primer, “Qüestió de credibilitat” sobre els resultats de les eleccions europees i l’explícit mandat de renovació socialista que incorporen. El segon, “El Rei marca el pas” sobre l’abdicació del Rei Joan Carles I. Tots dos articles defensen la necessitat d’introduir canvis de gran magnitud tant en el projecte socialista com en el sistema polític espanyol. És impossible que els socialistes recuperem la credibilitat perduda sense canvis profunds, de la mateixa manera que l’estabilitat del sistema polític espanyol exigeix canvis de fons dels quals l’abdicació del Rei en dóna justa mesura. De la mateixa manera que el Rei Joan Carles I es va legitimar democràticament a través del referèndum constitucional de 1978, crec que el futur Rei Felip VI s’haurà de legitimar a través de l’exercici quotidià de la seva funció i també a través d’una reforma constitucional votada pels ciutadans que revitalitzi la nostra democràcia, renovi el pacte social que ha de sustentar-la i transformi Espanya en un Estat federal.

La renovació socialista no parteix de zero. Per això em permeto recomanar la lectura de dos importantes documents del PSC “Per un nou impuls del socialisme català” (2007) i la nostra “Declaració de principis” (2008), les resolucions de la Conferència Política del PSOE i, de caràcter molt més modest, les meves conferències “Els reptes del 12è Congrés del PSC” i “Reconstrucció socialista“. Trobareu molts materials útils pel debat a la web “Reset socialista” i també a “ArxiuPSC“. També cal resoldre qüestions de lideratge però permeteu-me que subratlli que no hi pot haver lideratge sense idees, i que per atorgar la nostra confiança a nous lideratges tenim el dret de conèixer quines són les idees i les propostes de les persones que aspiren a exercir-los. Sobre lideratge polític podeu llegir l’esquema d’una conferència que vaig pronunciar a la Universitat Internacional de Catalunya.

ARTICLES SOBRE L’ABDICACIÓ DEL REI:

ARTICLES SOBRE POLÍTICA CATALANA I SOBRE EL DEBAT AL VOLTANT DE L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I LA RESTA D’ESPANYA:

ARTICLES SOBRE BARCELONA I EL CONFLICTE DE CAN VIES:

Veure més…