La fermesa i la coherència de Pere Navarro

Avui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana i, especialment, sobre el vot diferent del PSC i el PSOE al Congrés dels Diputats. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives. Aprofito per recomanar-vos especialment el procés de Primàries obertes 2015 endegat pel PSC de Barcelona i la primera sessió oberta de Convenció que tindrà lloc el proper dissabte.

Pere Navarro ha estat el personatge polític més important de la setmana per la seva decisió de fer votar diferent del PSOE als diputats del PSC al Congrés. Per primera vegada a la història, de forma clara i sense embuts, s’ha produït el que molts creien impossible: els diputats i diputades del PSC, arribat el cas, podien votar diferent dels seus companys del PSOE. Alguns pensen que això era un objectiu en sí mateix, jo no. L’objectiu de les relacions entre PSC i PSOE és convèncer, compartir posicions, avançar cap a una societat més justa i cap a una Espanya i una Europa federals; l’objectiu és la màxima coherència entre ideals i decisions concretes. I si en algun moment una discrepància sobre un tema prou important ens porta a votar diferent, ho fem. En Pere Navarro sense escarafalls ni cops de pit, sense posar-se la pàtria a la boca, ha fet el que calia. Ja va mostrar fermesa quan va decidir votar en contra de la declaració unilateral de sobirania al Parlament, per no compartir ni l’objectiu ni el camí assenyalats per ERC i CiU. Una Declaració de sobirania com la que se’ns proposava era, com ja s’ha vist, la pitjor manera d’iniciar un camí per fer possible el dret a decidir acordant una consulta legal.

Pere Navarro també està essent coherent amb la seva convicció sobre la necessitat d’una segona transició, d’una profunda regeneració democràtica que implica el combat contra la corrupció, la defensa de la política i dels polítics honestos, una reforma constitucional, canvis de les lleis electoral i de partits i un relleu en la monarquia.

Quan el que està de moda és criticar a tort i a dret, minimitzar els èxits i amplificar els errors, avui és un bon dia per recordar que de vegades els responsables polítics estan a l’alçada. Com ho ha estat Pere Navarro.

Ell va ser qui va iniciar el camí per redefinir les relacions entre el PSC i el PSOE i a ell tocarà culminar aquesta redefinició, sabent que la relació entre el PSC i el PSOE és la pedra de toc d’una solució federal per a Espanya, que un eventual trencament entre PSC i PSOE tanca una porta fonamental de diàleg i dinamita un pont d’entesa, que només seria celebrat per les dretes catalanes (que s’estimen tant el PSC que preferirien que es trenqués) i espanyoles (que veurien allunyada per molt i molt de temps la possibilitat que el PSOE fos alternativa de govern) i per tots aquells i aquelles que busquen la separació de Catalunya de la resta d’Espanya.

Confio plenament en la capacitat de Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba no sols de mantenir les bones relacions entre PSC i PSOE sinó de trobar la solució federal que una majoria de catalans i espanyols necessiten.

A continuació trobareu dividits en quatre blocs els articles referits a la política catalana: un primer bloc que analitza les posicions defensades per Pere Navarro, un segon bloc amb articles referits a la votació al Congrés dels Diputats, un tercer bloc amb articles referits a la situació política catalana i un quart bloc amb articles referits al debat sobre les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, precedit d’un breu comentari sobre la decisió del Govern d’Espanya d’impugnar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya.

En primer lloc, doncs, podeu llegir cinc articles sobre les posicions defensades per Pere Navarro i l’entrevista que li fa avui mateix Pere Ríos a El País:

• Autismo político, Enric Company
• Segona transició: reforma constitucional, dret a decidir, reformes democràtiques i canvis en la monarquia, Fundació Rafael Campalans
• Les tres sacsejades de Pere Navarro, Joan Tapia
• La segona transició de Navarro, Albert Sáez
• Rubalcaba y Navarro, el último puente de España, Manel Manchón
• “España no se entiende sin Cataluña, ni el PSOE sin el PSC”, entrevista a Pere Navarro, Pere Ríos, El País

En segon lloc, podeu llegir nou articles sobre la votació al Congrés dels Diputats:

• Coherència i lleialtat federal, Miquel Iceta
• Sobre el PSC y el PSOE, Joan Ferran
• La imprescindible unidad socialista, Jordi García-Soler
• Momento Rubalcaba, Fernando Ónega
• El voto de la discordia, Josep Ramoneda
• La pendiente resbaladiza del socialismo, Milagros Pérez Oliva
• Tensión soberanista, editorial d’El País
• Evitar el suicidio, Javier Pérez Royo
• La embestida del cómico (y España), Jordi Gracia

En tercer lloc podeu llegir set articles referits a la política catalana:

• El desmantellament de l’Estat i el misteri de l’Estat propi, Jordi García-Petit
• Si el Govern no se deja ayudar…, Lluís Foix
• Mucho más caro, Miquel Roca
• “Cop de destral al sou dels empleats públics”, Jaume Collboni
• A Mas se li obre una porta, Joaquim Coll
• “Hem de dir sí a Catalunya: reivindicació nacional i model social són indestriables”, Rocío Martínez-Sampere
• Si ets Mas, on vas?, Manuel Cruz

Divendres, el Consell de Ministres va decidir impugnar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya avalat per un informe de l’Advocacia de l’Estat i pel Dictamen del Consell d’Estat. Val la pena llegir el Dictamen de la Comissió Permanent del Consell d’Estat sobre aquesta qüestió, així com els vots particulars de Fernando Ledesma y Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Sobre qüestions jurídiques ja estem acostumats a que hi hagi gairebé tantes opinions com juristes, però el que en la meva opinió era evident és que una resolució com l’aprovada pel Parlament no era la millor manera d’iniciar el camí per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin decidir sobre el seu futur; això només serà possible si s’acorda en el marc de la legalitat i no a través d’afirmacions unilaterals apriorístiques. D’altra banda, intentar desconèixer el que estableixen tant la Constitució de 1978 com l’Estatut d’Autonomia votat pels catalans el 2006 era una temeritat d’alt risc, com ha quedat demostrar amb la impugnació que presentarà el Govern. Ja veurem que diu al respecte el Tribunal Constitucional però, amb independència de la seva decisió, crec que s’imposa una revisió radical de l’estratègia decidida per CiU i ERC si volem evitar situar el país en un carreró sense sortida. Faria bé Artur Mas de seguir les reiterades indicacions en aquest sentit de Pere Navarro.

En quart lloc, podeu llegir set articles referits al debat sobre el futur de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya:

• El debate sobre la secesión de Cataluña, Josep Maria Castellà Andreu
• Catalunya 2014, Miguel Trias Sagnier
• Catalunya-España, ¿ruptura o reforma?, Marina Geli
• Dret a decidir, sí. Què? Depèn, Federico Mayor Zaragoza
• La proposta federal del PSOE que no interessa als mitjans, Xavier Sabaté
• Catalunya, España, puentes rotos y pasarelas en pie, Lluís Foix
• Epílogo para españoles, Juan-José López Burniol

Coherència i lleialtat federal

Ahir els socialistes catalans, a instàncies de Pere Navarro, vàrem votar de forma diferent al conjunt dels socialistes espanyols unes resolucions proposades per CiU (“El Congrés dels Diputats insta al Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat, per fer possible la celebració d’una consulta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya per decidir el seu futur”), i per IU-ICV-CHA (“El Congrés dels Diputats insta al Govern a negociar amb les forces parlamentàries de Catalunya la celebració d’un referèndum que permeti conèixer la voluntat de la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur polític, utilitzant els mecanismes legals previstos”).

L’explicació és ben senzilla. El PSC es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya amb un programa electoral en el que afirmàvem: “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”.

La raó del nostre vot afirmatiu no va ser cap altra, doncs, que la coherència amb els nostres compromisos electorals en un aspecte en el qual existeix una clara discrepància entre el PSC i el PSOE. Una discrepància que no sols no ens impedeix seguir treballant plegats sinó que ha d’estimular-nos per assolir l’horitzó federal que compartim.

Hi ha qui no ha entès que votéssim al Congrés a favor d’aquestes resolucions quan en el Parlament de Catalunya vàrem votar en contra de la “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya”. La raó és també ben senzilla. En aquesta Declaració s’incloïa una afirmació que no es correspon a la realitat: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. En la nostra opinió es cometia un greu error en pretendre desconèixer la Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 2006. I per això no vàrem votar aquesta Declaració del Parlament. Un text que, curiosament, ni CiU, ni ICV, ni ERC van traslladar ahir al Congrés dels Diputats.

Per precisar encara més nostra posició: els socialistes de Catalunya no volem la independència, volem reforçar l’autogovern de Catalunya a través d’una reforma constitucional que faci d’Espanya un Estat federal. Però volem també, en la línia que han defensat entre d’altres Francisco Rubio Llorente, Francesc de Carreras i Juan-José López Burniol, que els catalans i les catalanes puguin ser consultats sobre la seva voluntat de seguir o no vinculats a Espanya. Nosaltres votaríem en contra de la independència, i creiem que així ho faria també una majoria de catalans i catalanes si aconseguim entre tots els espanyols renovar el nostre projecte comú. I per fer-ho, la relació federal entre el PSC i el PSOE té un enorme valor estratègic que cal preservar i enfortir.

En el nostre programa electoral hi figurava també el següent compromís: “Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta”.

Per això celebro que, a instàncies d’Alfredo Pérez Rubalcaba, en la proposta de resolució presentada ahir pel Grup Socialista es defensés una reforma constitucional afirmant que “El PSOE aposta per avançar cap a un model federal i considera que aquesta reforma, en aquest camp, ha d’abordar, entre uns altres, els següents objectius: buscar una clara implicació de les Comunitats Autònomes en la governabilitat conjunta, amb la necessària reforma del Senat i la potenciació de mecanismes de cooperació multilateral; proposar una clarificació de la distribució de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes i definir constitucionalment el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes”.

Alguna cosa subtil i profunda es va trencar amb la Sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia estat votat pels catalans i les catalanes en referèndum. La situació s’ha agreujat per la percepció d’un tracte econòmic injust respecte de Catalunya i per actituds recentralizadores i escassament respectuoses amb el caràcter pluricultural i plurilingüístic d’Espanya. La profunda crisi econòmica i la necessitat de regenerar la nostra democràcia també incideixen sobre aquesta desafecció creixent entre Catalunya i la resta d’Espanya de la qual tant van advertir els presidents Maragall i Montilla.

És hora de proposar solucions a aquest greu problema i, en paral·lel, és hora també que puguem conèixer a través de procediments acordats i escrupolosament democràtics l’opinió dels catalans i les catalanes sobre aquesta qüestió. Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba, poden contribuir de forma decisiva a trobar el desllorigador que impedeixi un xoc de trens en el que tothom hi perdria. Espero que els governs de Catalunya i Espanya també hi contribueixin, però per això PP i CiU haurien d’abandonar les seves actuals estratègies de confrontació.

La proposta de Pere Navarro

Amb una situació econòmica molt embolicada, un govern d’Espanya desbordat i incapaç i unes institucions europees paralitzades a causa del dogma de l’austeritat imposat per la canceller Merkel, la preocupació per la crisi monopolitza les converses. L’actualització setmanal del meu Diari a Internet també s’estendrà en aquestes qüestions. Però aquesta setmana voldria subratllar la intel·ligent i ambiciosa proposta plantejada pel primer secretari del PSC, Pere Navarro, en la cimera convocada pel president de la Generalitat per acostar posicions sobre el pacte fiscal. Començo, doncs, per aquest tema.

En primer lloc us convido a consultar articles i materials de referència sobre la negociació de la proposta catalana de pacte fiscal ordenats cronològicament:

• Entrevista a Rocío Martínez-Sampere, Iñaki Ellakuría, La Vanguardia
• L’ADN del pacte fiscal, Guillem López Casasnovas
• ¿Anem cap a un pacte ampli?, Joan Tapia
• La prima y el pacto fiscal, Francesc Valls
• Una cimera i cinc pactes, El Periódico de Catalunya
• Mas busca hoy un frente político para impulsar el pacto fiscal en Cataluña, Miquel Noguer / Lluís Pellicer
• Carta de Pere Navarro als militants socialistes
• Bases per un ampli acord pel pacte fiscal presentades per Pere Navarro
• CiU y PSC acercan posturas y piden una financiación ‘singular’, Miquel Noguer / Angels Piñol
• Duran Lleida a Madrid: “Seria absurd pensar en una agència tributària catalana, independent d’Espanya”, 3/24
• El mito del concierto económico, Francesc de Carreras
• Mas-Colell alerta que el pacte fiscal no és la panacea i revindica els hispabons per finançar les comunitats, 3/24
• El quid del pacte fiscal, editorial d’El Periódico de Catalunya
• Duran agafa el timó del vaixell, Joaquim Coll
• Entrevista a Rocío Martínez-Sampere, David Miró / Pere Martí, Ara

BASES PER UN AMPLI ACORD PEL PACTE FISCAL

Les forces polítiques sotasignades acorden instar el Govern a:

1. Negociar amb el Govern d’Espanya un model singular i bilateral de finançament basat en:

I. El protagonisme de la Generalitat en la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs suportats a Catalunya.

II. La màxima capacitat normativa de la Generalitat sobre tots els tributs en el marc de la normativa espanyola i europea.

III. L’atribució a la Generalitat de tots els rendiments tributaris, llevat dels que corresponen a l’Administració Central per finançar els serveis que presta i fer efectius els mecanismes de solidaritat que s’acordin.

IV. L’aportació catalana als mecanismes d’anivellament solidari en cap cas no podrà alterar la posició relativa de Catalunya en el rànquing de les Comunitats Autònomes després d’aplicar aquests mecanismes, respectant de forma escrupolosa el principi d’ordinalitat.

V. L’equiparació progressiva de resultats en termes quantitatius de tots els sistemes de finançament vigents a l’Estat.

VI. L’establiment dels adequats mecanismes de coordinació tributària per tal de lluitar contra el frau fiscal, assegurar la màxima eficiència i eficàcia del sistema i simplificar els tràmits de ciutadans i empreses.

2. Informar trimestralment als màxims responsables dels partits representats en el Parlament de Catalunya del progrés de la negociació.

3. Donar compte al Parlament de Catalunya, en el termini d’un any, dels resultats de la negociació per tal que aquest pugui prendre les decisions que siguin del cas.

La proposta de Pere Navarro apunta al que hauria de ser una proposta de resolució aprovada pel Parlament de Catalunya i té, en la meva opinió, tres virtuts fonamentals: 1) recull en el que és substancial les posicions de tothom (en el marc de la proposta pot encaixar-hi tant una millora de l’actual model de finançament com un nou model singular, similar al concert econòmic o més federal i innovador), 2) podria ser aprovada per una amplíssima majoria,  i 3) dóna un mandat clar de negociació al Govern de Catalunya i, al mateix temps, marge suficient per poder negociar de debò a Madrid.

No es tractava de fer una nova proposta del PSC, sinó d’explorar una possible proposta conjunta d’àmplia base parlamentària. Pere Navarro ja va presentar en nom del PSC el passat 29 de febrer el nostre model de nou pacte fiscal en una important conferència en el Col·legi de Periodistes de Catalunya (aquí teniu la publicació electrònica realitzada per la Fundació Rafael Campalans d’aquesta conferència i de la presentació d’Antoni Castells).

I tampoc no és una “proposta de mínims”, ja que en ella també hi cap una interpretació de “concert català”. Es tracta de fixar un terreny comú que després caldrà concretar en la negociació que el Govern de Catalunya haurà d’emprendre amb el Govern d’Espanya, comptant amb un amplíssim recolzament del Parlament català.

Crec que Pere Navarro va demostrar la voluntat d’impulsar un gran acord sobre un tema cabdal pel nostre país. Si tothom actua guiat per aquesta voluntat l’acord és possible. Si algú s’entesta en imposar als demés la seva visió parcial, per legítima que sigui, l’acord no tindrà la força suficient per vèncer els formidables obstacles imposats per les inèrcies i l’actual situació econòmica. Espero que tots hi sabrem veure clar i no repetir errors del passat.

L’audàcia i el rigor de Pere Navarro

Aquesta setmana el meu Diari a Internet incorpora una novetat que ja veurem com evoluciona de cara al futur. Es tracta de la versió “Scoop.it!” del meu Diari a Internet, que aniré actualitzant tan sovint com pugui. Fa uns dies Antoni Gutiérrez-Rubí em descobria aquest sistema més gràfic de presentar recomanacions d’articles. No crec que acabi substituint la versió més tradicional del meu Diari en forma de resum setmanal, però és una altra opció que us ofereixo. A la columna de la dreta sempre trobareu com accedir a aquesta versió del Diari. Ja em direu què en penseu!

Aquesta setmana, la notícia més important en l’àmbit de la política catalana ha estat sens dubte la presentació per part de Pere Navarro d’una proposta de Pacte Fiscal Català ambiciós, possible i just. Aquí hi trobareu el text de la conferència de Pere Navarro en el Col·legi de Periodistes, i la no menys rellevant presentació que en va fer Antoni Castells. L’audàcia i el rigor de la proposta de Pere Navarro ens permetran de comprovar fins a quin punt era certa la voluntat expressada pel president Mas d’acordar aquesta qüestió amb els socialistes. Si no ho fa, no només demostrarà partidisme sinó que es posarà en evidència que només vol agitar la proposta de pacte fiscal inspirat en el concert econòmic amb objectius electoralistes i que probablement vol treure rèdit de la negativa del govern del PP a una proposta absolutament maximalista i que situaria Catalunya en un carreró sense sortida. Sobre la proposta de Pere Navarro i els seus efectes en la política catalana us convido a llegir els articles de Jordi Font “Junts pel pacte fiscal” i Pilar Rahola “Sobre llaves y cajas”. A la web del PSC hi trobareu el dossier “Pacte Fiscal” que es va actualitzant periòdicament amb les novetats al voltant d’aquest debat. Aquí sota hi trobareu una fotografia corresponent a la conferència de Pere Navarro al Col·legi de Periodistes.

Pere Navarro planteja un segon pacte fiscal català

En una conferència pronunciada ahir, i que va comptar amb la presentació d’Antoni Castells, el primer secretari del PSC, Pere Navarro, va definir els eixos fonamentals del segon pacte fiscal català. Aquí hi trobareu el text d’una conferència rellevant i de lectura imprescindible per tots aquells i aquelles que vulguin un millor finançament per a Catalunya, assolit a través d’una proposta “ambiciosa, possible i justa”. A continuació trobareu la nota de premsa del PSC resumint la proposta.