Esperit federal

Aquest vespre, juntament amb Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, vaig presentar a l’Ateneu Barcelonès el darrer llibre de Pasqual Maragall “Espíritu federal”. Tot seguit trobareu la transcripció de les notes que he fet servir per a la meva intervenció.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ESPÍRITU FEDERAL” DE PASQUAL MARAGALL

En primer lloc vull agrair l’editorial RBA per demanar-me que participés en la presentació d’aquest llibre.

Han de saber que la meva primera reacció quan m’ho van proposar va ser dir que no. I no ho deia per manca d’afecte a l’autor ni a l’editorial. I menys quan em van comentar quin era el contingut del llibre. La primera reacció va ser dir no perquè em veia incapaç d’afegir res a les reflexions del llibre, que ja coneixia perquè la majoria de les intervencions que conté les havia sentit el primer cop de ser pronunciades i, totes elles, les havia llegit després amb gran interès. Però, com els deia, no pensava que fos capaç d’afegir-hi res. Saber que també intervindrien en aquest acte Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, va esvair el meu temor perquè estava convençut, com així ha estat, que ells sí, hi afegirien valor.

Abans de seguir permetin-me una petita anècdota. Fa un parell d’anys, un editor amic em va demanar que escrigués un llibre. Jo, ben cofoi, li vaig dir de seguida que sí. I li vaig engegar: ja el tinc escrit! Podríem aplegar les meves intervencions parlamentàries, algun article i alguna conferència ja pronunciada. L’editor, bon editor i molt amable, em va dir: Miquel, els llibres que són reculls de conferències no funcionen.

Era, ara ho sé, un bon amic. Un llibre que recollís les meves conferències no hagués funcionat. El llibre que avui presentem, sí. Els diré més. És un llibre per llegir i per tenir. Per aprendre. Per entendre el que ha passat. I per saber què ha de passar. Hi ha un fil conductor rotund, clar. Ningú no dubta que el President Pujol ha tingut i té una idea de Catalunya. Després de llegir aquest llibre ningú no pot dubtar que el president Maragall ha tingut i té un projecte per Catalunya, per Espanya i per Europa.

Per tant i en segon lloc, gràcies novament a l’editorial, en aquesta ocasió per haver decidit publicar aquest llibre i per haver-ho fet en castellà. Qui vulgui saber què volíem, què volem i què voldrem, els catalanistes federals, ja sap on trobar-ho. Aquí. En aquest llibre.

Sóc dels que creu que en les presentacions d’un llibre, més que fer-ne un resum, el que cal és donar motius per llegir-lo. Convé que la gent el compri, el llegeixi, i com deia abans, el tingui, perquè hi pugui recórrer sempre que calgui.

L’autor, el president Maragall, en Pasqual, és un triomfador. Va guanyar la batalla de Barcelona, va acabar guanyant la batalla de l’alternança de les esquerres catalanistes i la batalla de l’Estatut. Certament aquesta és una batalla que encara continua. Però la iniciativa d’elaborar l’Estatut, la tenacitat per aprovar-lo, la paciència per negociar-lo i la valentia de defensar-lo són batalles guanyades pel president Maragall i els que d’una forma o altra, des de les files socialistes o des d’altres posicions polítiques l’hem acompanyat en el trajecte.

Crec que també el president Maragall, tot i que en algun moment del prefaci del llibre ell sembla dubtar d’això, ha guanyat també la batalla federal.

Permeteu-me que llegeixi un fragment de l’article “El diálogo con Cataluña” d’Andrés de Blas Guerrero, personalitat prou coneguda pels que ens interessem per l’encaix de Catalunya a Espanya i exponent d’unes posicions que, com comprovareu fàcilment, no són precisament les de Pasqual Maragall. L’article és de la setmana passada, del 28 d’octubre, i va sortir publicat a El País.

“Desde Cataluña se estaría ofreciendo otro modelo de “España plural” que formaría el núcleo del discurso catalanista a lo largo de los siglos XIX y XX y que todavía tendría significativos defensores en estos inicios del siglo XXI”. [Això, Pasqual, va per tu]

“Creo que los defensores de la nación y el Estado de España ajenos a la vida catalana tenemos que hacer un esfuerzo por superar algunas de nuestras justificadas reticencias a este otro modelo de España que se nos ofrece. A lo largo de nuestra vida contemporánea hemos conocido estrategias y tácticas para hacer más aceptable el proyecto nacionalista catalán. Hemos observado los esfuerzos de un catalanismo político por extender el discurso federalizante al conjunto de España. Y nunca hemos tenido la certeza de si se trataba de un avance hacia la “España plural” o de un movimiento que hiciese más fácil el objetivo maximalista del nacionalismo catalán”.

“El diálogo entre dos concepciones de España no se va a resolver con la imposición de una interpretación liberal española o de una visión “pluralista” por parte del catalanismo político. Sería necesario proceder a un compromiso que el grueso de los españoles creíamos haber alcanzado con la Constitución de 1978. Desde luego que el texto constitucional vigente es todo un desmentido de la supuesta inamovilidad en nuestras convicciones liberal-democráticas de signo hiperespañolista”.

En todo caso, si el diálogo debe ir más allá.. [sí, sí, he llegit bé]

“En todo caso, si el diálogo debe ir más allá, será cosa de ponernos a la labor. Pero lo que no pueden pretender nuestros interlocutores catalanistas es que el primer paso de este diálogo sea la aceptación lisa y llana de la totalidad de sus puntos de vista. Por supuesto que ellos tienen buenas razones a su favor, como nosotros las tenemos a favor de la defensa de la secular unidad nacional española. Ante unas posiciones encontradas de tal magnitud, solamente el diálogo paciente y reposado puede ser el tratamiento adecuado para el problema”.

Senyores i senyors, això ho dic jo: “el asunto no está zanjado”.

I que la batalla l’ha guanyat Pasqual Maragall, i no cap altra persona, queda demostrat, per exemple, si llegiu un llibre molt recent de Luis Fajardo Spínola editat per Civitas-Thomson Reuters, que es titula “¿Hacia otro modelo de Estado? Los socialistas y el Estado autonómico”. En aquest llibre, molt crític amb l’evolució de la política territorial dels darrers anys, s’explica com la tenacitat federal de Pasqual Maragall i el concepte d’Espanya plural abraçat de forma tímida per Zapatero han substituït la vella doctrina autonomista del socialisme espanyol.

Però la batalla federal, com la batalla per l’Estatut, no ha acabat. La meva tesi és que Maragall ha guanyat les dues batalles perquè va gosar plantejar-les i les ha guanyat fins avui en quant a resultats. Si a algú li’n faltaven proves em remeto a l’acord d’inversions públiques de l’Estat a Catalunya i al nou model de finançament autonòmic, impensables sense l’Estatut de Maragall.

Queden coses pendents, sens dubte.

Fins i tot hi ha avenços reversibles, sens dubte.

Però l’horitzó està fixat per Maragall, està escrit en aquest llibre.

Tres perles:

“No se trata solamente de que Cataluña sea una nación dentro del Estado español. Es que Cataluña tiene una visión propia de lo que es España. España es una nación de naciones y el Estado español, un Estado de carácter federal”.

“La propuesta de Cataluña se ha hecho con sentido de Estado y de España. Se ha hecho para seguir estando en España, para que decir España en Cataluña o Cataluña en España no provoque recelos ni aquí ni allá, y para poder tener sentimientos compartibles y compartidos”. [Tot això dit al Senat]

I això dit al Parlament: “El gran reto económico y político que tenemos: cambiar el marco en el que estamos. No solamente hablar de nosotros y ellos, no, no; es que nosotros somos ellos, también. Y en la medida en que lo somos, queremos cambiar un poco eso a lo que pertenecemos”.

Toma, castaña. Amb perdó.

La nació, les nacions d’en Pasqual són com la que descrivia Josep Pallach: “La nació no és per a nosaltres ni un fet diví, ni tan sols una dada indestructible de la natura humana. És un fet històric, social, sotmès a totes les sinuositats del fer i desfer dels homes”.

Ho he dit. Maragall és un guanyador. Va guanyar els Jocs, l’Estatut i també l’Alzheimer. Ja l’ha guanyat. Perquè li ha dit el nom a la cara. Primer li deia Eisenhower i ara Alzheimer. Li ha llençat el guant a la cara, amb la seva Fundació. I també ens repta als altres, a la seva família, als seus amics, als que ens considerem companys seus, a tots els ciutadans. Aquí em teniu, ens diu. Aquí la teniu, a aquesta malaltia. Jo la combatré, vosaltres la vencereu. Per això Maragall també ha guanyat aquesta batalla.

Ha guanyat perquè ha combatut i no ha defallit. Ha gosat dir a les coses pel seu nom. “A España la llamamos España, y al federalismo, federalismo”, diu. “España será federal o no será”. El combat i la victòria són seus. I ara, permeteu-me que us ho digui, i que ho digui davant seu, ara la feina és nostra. I el llistó, no cal dir, està ben alt.

Ha dibuixat el camí, l’ha descrit, hi ha posat els mots, i també anotacions al marge del mapa. Hi ha posat passió, tenacitat, somriure, paraula i fermesa.

Quin país aquest en que a la tenacitat se la titlla de tossuderia.

Quin país aquest en que l’audàcia se li diu maragallada.

Maragall ha guanyat perquè no s’ha resignat. Ha guanyat la batalla de les idees, i també el cor i l’afecte de moltes persones. Ha trencat motlles, s’ha anticipat, ha estat més sherpa que home de cordada. D’ell n’hem après quan coincidíem però també quan discrepàvem. I fe de Deú que hem discrepat.

També ha guanyat perquè de la teoria n’ha fet acció i de l’acció n’ha fet teoria. I també ha guanyat en haver recuperar part d’una història oblidada.

La història dels federals, la dels catalans federals i la dels castellans federals.

Aquí la teniu: “Contrariamente a lo que con frecuencia se afirma, los Reyes Católicos no hicieron la unidad española. No la hicieron ellos ni la ha hecho nadie, porque España no es ni ha sido nunca una, sino varia. La nación española, que por lo menos desde el Renacimiento existe como innegable realidad, ha sido en el pasado y sigue siendo en el presente un conjunto de pueblos”.

“La concepción nacional pluralista –una y varia a la vez– tiene, pues, en España hondas raíces que arrancan de su geografía, de sus primitovos pobladores y su desarrollo histórico, sin parangón con los de la vecina Francia, de la que tan terca como impropiamente nos hemos empeñado en copiar la idea nacional”.

“Entre el dogma de la España una y el que niega a España condición nacional, está la realidad viva de la nación española y de todos sus pueblos; y aunque hasta la fecha la idea de nación compuesta o de nación de naciones no había sido estudiada sistemáticamente ni expuesta como concepción teórica, su búsqueda en la historia conjunta de los pueblos hispanos nos descubre que desde hace mucho tiempo se estaba gestando en el espíritu de los españoles, donde a veces apunta espontáneamente”.

“Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de éste con el de sus diversas partes”.

Podria seguir llegint, però no cal. En Pasqual ja sap qui estic citant: Anselmo Carretero y Jiménez. Nascut a Segòvia, va viure molts anys a León, militant del PSOE, exiliat a Mèxic i, no cal dir, federalista.

Maragall és fill d’una història, de la que no solament no renega sinó que orgullosament reivindica. També amb això ens mostra un camí. No sempre fàcil, però un camí d’honor. La fidelitat als orígens. La voluntat d’arriscar, la duresa quan cal i la flexibilitat que convé. El jonc o el bambú. Canya i carícia, depèn.

Parlava en Pasqual de descentralitzar les institucions de l’Estat. I va veure en el seu mandat com s’instal·lava a Catalunya la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Ai làs, no hem vist encara la reforma del Senat, imprescindible en el model federal maragallià. La veurem, la farem. Espanya la necessita, més encara que Catalunya.

Estem veient el creixement de l’euroregió. Els ponts amb els territoris de la mateixa parla, com se digui, com li diguin, de parla catalana.

Estem veient el futur d’una nova Espanya en xarxa, abandonant l’esquematisme radial (també en això inadequada còpia de França), quan comença a bellugar el corredor mediterrani i s’alçarà l’aeroport amb gestió de proximitat i també empresarial, com Maragall l’ha volguda sempre.

Lluny i superat el 50-25-25, però sense arribar encara al 40-30-30 i no solament per culpa de l’Estat, ja m’enteneu.

Això és Maragall, ambició amb avenços. Vista llarga i treball a peu d’obra.

¿Serem capaços de prosseguir el camí? Ells ens regala, amb aquest llibre, el full de ruta. A nosaltres ens toca ara l’esforç i l’encert. Moltes gràcies.

 

Força, Pasqual!

Avui no parlaré de política en el meu Diari. Parlaré d’amistat i de coratge, perquè ahir Pasqual Maragall va fer públic que li ha estat diagnosticada la malaltia d’Alzheimer. Avui mateix el diari El Pais publica un article d’en Pasqual explicant-ho.

L’impacte de la notícia provoca una barreja de tristesa, indignació i solidaritat. I un renovat sentiment d’admiració per la persona: “Vam fer els Jocs i l’Estatut i ara aniré per l’Alzheimer”. Vaig gaudir dels Jocs, vaig poder ajudar en Pasqual amb l’Estatut i m’agradarà poder-ho fer amb l’Alzheimer.

El vaig conèixer fa 25 anys. Ho recordo avui com si ho estés veient. Era al 3er Congrés del PSC a Castelldefels. L’eslògan, “Mirant endavant”, l’escenari, vermell i blanc. En Pasqual portava uns pantalons vermells, de manera que de vegades només se’l veia de cintura cap amunt perquè el color dels pantalons es confonia amb el de l’escenari. Poc després, des de la Comissió Executiva del PSC de Barcelona, encapçalada per Antonio Santiburcio, vam donar ple suport al canvi en l’alcaldia de Barcelona perquè, en efecte, el desembre d’aquell any, Narcís Serra era nomenat Ministre de Defensa i abandonà l’Ajuntament. En Pasqual era un perfecte desconegut pel gran públic, el coneixíem en els ambients polítics i culturals i entre el funcionariat de l’Ajuntament però la seva tasca municipal no havia tingut projecció pública fins llavors. Recordo com li vam organitzar una marató pels districtes de la ciutat perquè prengués contacte directe amb els dirigents del teixit associatiu en uns sopars que s’allargaven fins la matinada. Des de llavors vaig seguir amb admiració la seva trajectòria. Recordo les increïbles i emocionants campanyes municipals, la campanya del 1999, la tasca parlamentària 1999-2003, la campanya del 2003 que em va tocar dirigir, la difícil negociació de l’Acord del Tinell en la que també vaig prendre part de forma especialment activa, i l’emoció del dia de la signatura de l’Acord que va fer possible el Govern catalanista i d’esquerres i la investidura de Pasqual Maragall. La formidable tasca de govern i l’elaboració, negociació i aprovació de l’Estatut que van sacsejar-nos al llarg de tres anys. Mai no podré agrair prou l’oportunitat d’haver pogut viure-ho des de dins al costat de Pasqual Maragall. Seria absurd no recordar també que hem tingut desacords. No sóc partidari de les falses unanimitats en política, ni tampoc dels amics que no són capaços de dir la veritat del que pensen. El primer desacord de Pasqual Maragall amb el PSC que recordo data de molt lluny, del 1987, quan el PSC va decidir no interposar recurs d’inconstitucionalitat contra l’equivocada i perversa decisió del Govern de CiU de dissoldre la Corporació Metropolitana de Barcelona; en Pasqual ho volia, però la majoria no el varem acompanyar. Els desacords no poden entelar de cap de les maneres una relació d’afecte ni tampoc el fet que Pasqual Maragall sigui la figura més destacada del socialisme català contemporani. Com ha dit el President Montilla, amb carnet o sense, Pasqual Maragall tindrà per sempre l’estima i l’afecte de la família socialista.

Avui, plantant cara a una malaltia cruel, s’ha fet encara més entranyable i pròxim pels catalans. Avui, més que mai, estem al seu costat, recordant també tots els afectats per aquesta malaltia, les seves famílies, els investigadors, metges i professionals sociosanitaris que col·laboren a combatre-la. I com a petit homenatge reprodueixo un cartell de Javier Mariscal que la Joventut Socialista va difondre en la campanya municipal de Pasqual Maragall del 1991. Així també recordem un crit útil pel dia d’avui i pels anys a venir: Força, Pasqual!

“Perles” del programa Polònia emès l’18 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
– Montilla torna de Frankfurt vestit de… tirolès? I ha portat un souvenir al Puigcercós: la novetat editorial En Teo es fa d’Esquerra. Ah, i una bona notícia: els d’Iberia ja no perden maletes. Mala notícia: els d’Iberia han perdut al Carod. Sembla que està a Kuala-Lumpur.

– Carod i Puigcercós es veuen abocats a treballar junts: “Si no estem junts no ens podem carregar en Carretero”, caram quina frase més difícil.

– Carod i Duran atacant el càtering de TVE abans del programa. El del PNB surt en una camilla, i ara li toca entrar a Carod. Ah, però és que resulta que no és el plató de “Tengo una pregunta para usted” sino el de “Mira quien baila”, amb Igartiburu i tot. El convidat és Serafín Zubiri que espera que entri la Raquel Revuelta i es troba amb el Carod, però p’alante, i a ballar!

– El lehendakari Ibarretxe molt perjudicat: el rep Toni Soler amb un aurresku impossible, al detector li fan treure els pantalons, i el fumiguen amb noséquè. Quan finalment entra al despatx de Zapatero el diàleg dura poc:
Lehendakari: “Lo del referendum que no, no?”
ZP: “No! Siguiente..”
Y ale, agur.

– Ferran Adrià a Toni Soler, amb el guió a la mà: “M’has fet baixar d’El Bulli amb la feinada que tinc per fer dues línies? I el ñu esferificat que he deixat al forn, què?” Però bé, els plats, també relacionats amb Frankfurt no tenen pèrdua: Milfulles, el boli que escriu amb ketchup, i uns llibrets de llom. La perla: com fer un punt de llibre amb un frankfurt? Doncs eso.

EL MILLOR
– El rei fa classes a Rajoy de discursos llegits per la tele, que ja té c… la cosa: “Queridos polacos, españoles todos. Os quiero decir como líder espiritual de la nación que, a pesar de Carod, amais a España. Por eso, polacos míos, en esta fecha tan señalada, la reina y yo os invitamos a colgar las banderas de España que no colgasteis en su momento (el viernes pasado). Si no tenéis bandera, cortáis por la mitad la seño, la señe, senyerrrasss. Ah, y si no las colgáis habrá que colgar otras cosas.”

EL PITJOR
– El Papa, un cop més, jugant a Un, dos, tres, picapareti???

SURREALISTA
– Rajoy té visita al despatx, el bisbe de València i la Presidenta de l’Associació de Mares d’Alumnes Catòlics. “Lo primero, quién es quién, para no meter la pata?” Rajoy vol explicar-los la seva campanya educativa “Somos España”. El bisbe porta pinganillu escoltant la COPE. Rajoy els ensenya el vídeo en què Acebes fa d’Espanya en un vídeo suposadament pedagògic. Amb Ceuta, Melilla, les Balears, Canàries… I també surt França, el Marroc…. un horror.

KA FORT
– Mani fatxa a Madrid el 12 d’octubre. A part dels típics d’estètica skin hi ha un parell de jutges del Constitucional, amb toga i tot.

ARXIU HISTÒRIC
– Jordi Sureny teoritza: “Colom era català”. El suposat descobriment d’Amèrica (res de senyeres… amb la bandera blaugrana, caram) i l’argumentació del perquè Colom era català: perquè treballava en dia festiu, perquè amb la importació del tomàquet s’inventà el pà amb tomàquet. Queden alguns dubtes… i si fos una dona?

POLONEWS
– Carod anuncia que l’any que ve Catalunya serà el país convidat a l’Aplec del Cargol de Lleida.

– Pellicer anuncia el govern de la República catalana del Barça: Laporta, president; Rikjaard, primer ministre; Etoo, ministre d’educació [segur?]; Ronaldinho, ministre de treball; Montilla, ministre d’esports; i Puyol, ministre de defensa.

LA IMATGE DE LA SETMANA
– La preparació per la Biennal de Venècia [al 2009 o quan sigui]: al despatx de Mas hi ha un Warhol, un president Pujol warholat, i al despatx de Puigcercós hi ha un Munch, per si no ho sabíeu, el protagonista del crit és Carod.

LA PICADA D’ULLET
– Montilla fa una declaració solemne: “Si finalment podem anar a Venècia, i per evitar polèmiques innecessàries, anuncio que també hi aniran els pintors catalans que pintin en castellà.”

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL [amb-sense President Pujol, avui]
– “Catalans, el tema d’avui és la Fira de Frankfurt. El titular: Hi vaig jo i és tot un èxit. De fet, des dels meus Jocs Olímpics que Catalunya no ha tingut tanta projecció exterior. Bé, el Jimmy Jam també ha fet coses, però no tant. Però també hi ha hagut polèmiques. Per exemple, saber si la barba de Porcel és real o postissa. És real, un dia darrere l’estand l’hi vaig estirar. De la fira em quedo amb dos detalls: l’exposició on hi havia un plafó dedicat al meu avi, he hee… que cabróon; i el discurs del Monzó, quan va dir allò d’una polla, xica, pica, mica, camacurta i becarica va tenir… Que aquí sí que hi va haver polèmica, perquè jo sempre havia dit [l’imita] ballarica. I el Monzó pellerica. Bé, és igual, tota la setmana discutint-ho. Jo al final li vaig dir que era igual, si la gallina era una mica marica, perquè l’important és defensar la cultura catalana. Per què els catalans discutim sempre, fins i tot quan tenim les coses de cara? Per què en comptes de parlar tant no llegim més llibres en català? Mira, jo aquesta nit predicaré amb l’exemple i en comptes de veure la tele llegiré Pandora al Congo, del Sánchez Piñol. No, espera, Cavall Fort, millor encara. Ai, avui a TV3 fan allò dels pisos, no? Ai, perdó, Visca Catalunya!”

ZW núm. 100 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

100 ZONA WEB!

Gràcies pel vostre interès i gràcies al Miquel Iceta per la seva confiança. Per celebrar el número 100 de ZW, us presento una selecció molt personal de 10 decàlegs (100 idees!) que em semblen fonamentals sobre política, comunicació, recursos, Web 2.0… Sempre m’ha agradat col·leccionar llistes, recomanacions, “decàlegs”… i em complau compartir amb vosaltres aquesta selecció que he recollit en els últims mesos. Decàlegs que han anat apareixent en blogs molt diferents, entre els quals es troba l’imprescindible Mangas Verdes. No són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que són, ni sempre són un decàleg, però per mostra… aquí va el meu “top ten!”:

1. Per a consensuar una normativa de conducta bàsica entre els blocaires: el polèmic Codi de conducta per a blocaires del Tim O’Reilly.

2. Per a escriure bé un blog polític, o sobre altres temes: Decàleg del blocaire polític; Decàleg precari (i personal) per a blocaires i altres ocells de malviure.

3. Per estar segur abans de publicar definitivament un text en el blog: Coses que has de fer abans de pitjar el botó Publicar (en anglès), (en castellà); i per incrementar els comentaris en el teu diari: 10 maneres d’augmentar els comentaris en el teu blog.

4. Per a legitimar la tasca política en l’era 2.0 estimulant la participació ciutadana: Decàleg de conductes polítiques per a la participació ciutadana.

5. Per conèixer com es desenvoluparà el periodisme online: 10 obvietats sobre el futur de la premsa (en anglès).
6. Per saber quines conseqüències té l’era del vídeoblog en la política: La fin du “off” et les 10 changements pour les politiques avec le vidéo blogging (en francès).

7. Per conèixer les tendències d’Internet en el futur: 10 tendències de la pròxima Internet.

8. Per estar al dia sobre algunes de les eines que ofereix la Web 2.0: Les 10 millors aplicacions que s’han fet per a Twitter.

9. Per saber-ne més sobre els principis bàsics de grans corporacions com Google o Apple…: Els 10 manaments de Google (en anglès); 10 coses que podem aprendre d’Apple (en anglès).

10. Per mirar-s’ho amb sentit de l’humor: 12 símptomes i més de que ets “blogadicte”; 10 usos alternatius per als pòsits del cafè; 10 motius per a no tenir un telèfon mòbil.

El més important de la Diada del 2007

El que quedarà pel futur de la celebració enguany de la Diada Nacional de Catalunya seran sis importants intervencions. Aquí les teniu:

1. Missatge institucional del President de la Generalitat
2. Glossa dels Presidents Pujol i Maragall a càrrec de Joan Rigol, expresident del Parlament
3. Intervenció del President Pujol en rebre la medalla d’or de la Generalitat
4. Intervenció del President Maragall en rebre la medalla d’or de la Generalitat
5. Intervenció del President Montilla en lliurar als Presidents Pujol i Maragall la medalla d’or de la Generalitat
6. Intervenció del President Montilla en la celebració de la Diada Nacional de Catalunya a Madrid

En aquestes cinc intervencions hi trobareu reflectida, amb accents i matissos diferents, sense desmerèixer altres aportacions, la gran riquesa del catalanisme. Aquell que pretèn que la casa comú del catalanisme sigui, com no pot ser d’altra forma, la pròpia Catalunya, el que vol que la bandera del catalanisme ho sigui del país i no es vegi empetitida per esdevenir mer signe de partit.

Un article de Pasqual Maragall

La Vanguardia publica avui un article d’opinió de Pasqual Maragall. El trobareu tot seguit.

El Estatut y la España plural

Pienso ayudar a mi partido en las elecciones municipales

Espero que el Estatut no se encalle en la justicia. España y la política española tienen un sexto sentido considerable

Pasqual Maragall 9.05.07

Mis declaraciones de abril en el Congreso del partido de Prodi y la extensa entrevista que me hizo Josep M. Muñoz en el último número de l´Avenç, de la que recomiendo la lectura a los interesados en el tema de Catalunya y la España plural, han dado lugar a todo tipo de comentarios.

Un colaborador mío en la Generalitat escribe, interpretando lo que yo pienso:

“Teníamos dos objetivos: Estatut y España plural. Uno lo hemos conseguido notablemente. El otro ha fracasado, también notablemente. Esto es lo que nos hace pensar que, si además, ahora, el Tribunal Constitucional tocara seriamente el Estatut, quizás el esfuerzo no habría valido la pena”.

Exacto.

Las especulaciones sobre lo que querían decir mis palabras de hace un tiempo a un periodista italiano en Roma se han multiplicado.

En la entrevista a la que hago referencia, expresé un sentimiento que creo compartir con una mayoría de los catalanes: si el Estatut de Catalunya acabara sufriendo un serio recorte a partir de una hipotética sentencia del Tribunal Constitucional, se podría llegar a considerar que todo el esfuerzo realizado durante tres años no habría valido la pena.

Aun así, creo que la agitación que se ha generado puede ayudar a que el Estatut no sea impugnado. Ojalá.

Las dificultades de plantear la reforma constitucional -seguramente la vía más ambiciosa y la que mejor blindaría las aspiraciones catalanas- como consecuencia, principalmente, de la actitud del Partido Popular, y también del rechazo del plan Ibarretxe, me llevaron a creer que la propuesta de reforma del Estatut de Catalunya era una vía alternativa para conseguir el objetivo de la España plural. Y aquí es donde seguramente me equivoqué. La segunda vía era políticamente más factible, pero ofrece menos garantías de futuro.

La constatación de que, de los dos objetivos, solamente se conseguía uno (la aprobación de un buen Estatut para el autogobierno de Catalunya) y que el otro (el avance hacia la España plural) se saldaba con una campaña contra la voluntad de entendimiento de Catalunya con los pueblos de España, es para mí una razón de peso para sentir cierto desencanto.

Lo que dije en Roma es que, vistas las cosas ahora, quizás habría sido mejor lo que intentábamos hacer hace diez años, que era cambiar el artículo 2 de la Constitución (tanto si se aprobaba como si quedaba pendiente pero bien definido). Embarcarse en un Estatut de más de 200 artículos tenía su riesgo (1).

Veremos cómo acaba todo. Depende del TC. Si la polémica reciente ha servido para que en Madrid se den cuenta de lo que está en juego, deberíamos darnos por satisfechos.

Un rechazo o retraso ulterior o modificación sustancial del Estatut – después de su aprobación en el Parlament de Catalunya, en el Congreso de España, en el Senado, y pasado el referéndum catalán del 18 de junio- sería la confirmación de las sospechas nacionalistas tradicionales: en España, a lo máximo que podemos llegar es a soportarnos con resignación, a la “conllevancia”, como decía alguien.

No es lo que habíamos pretendido. Ni es lo que hemos de pretender.

Esto es lo que dije al periodista italiano, uno de los biógrafos de Zapatero, en Roma durante el congreso de La Margherita de Rutelli y Prodi, y lo que reiteré en una conversación con el periodista Jordi Barbeta.

Ahora el campo de juego es Europa. Los italianos lo han visto los primeros. Por eso lanzaron el 1 de diciembre en Roma el PDE, con la adhesión de tres no italianos: François Bayrou, Josu Jon Imaz y yo mismo.

Raimon Obiols ha hecho un análisis pormenorizado del proyecto de Rutelli y de la adhesión de Fassino y los Democratici di Sinistra a éste, insistiendo en la laicidad del proyecto DS en contradicción con el carácter democristiano del posicionamiento actual de Rutelli.

Creo que lo que no se puede menospreciar es la intuición, para mí nuclear, de la apuesta de los italianos. Se trata de la constatación de que la nueva patria a la que pertenecemos es Europa y de que en este escenario es necesaria una fuerza similar al partido demócrata de EE. UU. y un sistema electoral basado en elecciones primarias y candidatos no decididos por los aparatos partidarios sino por los propios ciudadanos demócratas o republicanos -en este caso populares-.

Si nuestra moneda es el euro y nuestra defensa será pronto europea, Europa es nuestro escenario político de referencia.

Y esto no obstaculiza la existencia de parlamentos en Catalunya o en Escocia, como es notorio. La reacción malhumorada de los conservadores británicos, y de algunos laboristas, a la victoria del Scottish National Party, es indicativa, pero no cambiará el tránsito hacia un Reino Unido más europeo y al mismo tiempo más devolucionista. Blair impulsó la devolution pero no el europeísmo. Veremos qué hace Gordon Brown, que después de todo es escocés.

Dicho esto, pienso ayudar a mi partido, el PSC, en las elecciones municipales. Asistiré a algunos actos de precampaña con candidatos socialistas o afines, algunos de ellos provenientes del mundo de Ciutadans pel Canvi. Y seguiré participando modestamente en el proyecto de Partido Democrático Europeo.

Espero que el Estatut no se encalle en la justicia. España y la política española tienen un sexto sentido considerable, producto de más de cinco siglos de modernidad, imperio, decadencia a partir del surgimiento británico, Guerra Civil, dictadura y democracia.

Me extrañaría mucho que no supiesen lidiar el toro del Estatut.

PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya

Nota (1) “Merkel quiere una Euroconstitución de bolsillo”, decía Andreu Missé desde Bruselas (El País. 29 de abril de 2007).

Gràcies, President!

Aquesta ha estat una setmana especialment rellevant en la història del PSC i de Catalunya. Dimecres, el President Maragall feia pública la seva decisió de no presentar-se a la reelecció com a President de la Generalitat. Aquí trobareu la Declaració institucional del President Maragall. La mateixa tarda, José Montilla, el Primer Secretari del PSC, mostrava el reconeixement del socialisme català a Pasqual Maragall a través de la declaració que us adjunto. Dijous, jo mateix, en tant que Portaveu del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi, valorava la seva decisió aprofitant la pregunta que es formula al President en el Ple del Parlament. Pel seu interès, us adjunto també la declaració de l’Associació Nou Cicle sobre la decisió de Maragall i les seves conseqüències. Una declaració que subscric de dalt a baix.

Sols el temps donarà la justa mesura de la transcendental aportació de Pasqual Maragall a la història del socialisme català i de Catalunya i Espanya. Caldria començar als anys 60 amb els esforços de renovació de l’esquerra catalana a través de la fundació del Front Obrer de Catalunya (FOC) i l’intent de vertebrar una esquerra federal espanyola a través del Frente de Liberación Popular (FLP). Seguiria amb l’esforç per unificar el socialisme català a través del Moviment Febrer del 62 (juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Reventós i Obiols), la creació de Convergència Socialista de Catalunya, el PSC (Congrés) i, finalment, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Més tard vindria l’etapa d’Ajuntaments democràtics, encetada a Barcelona de la mà de Narcís Serra, de qui rep el relleu en l’alcaldia a finals de 1982 amb motiu del nomenament de Narcís com a Ministre de Defensa del Govern de Felipe González. Els primers anys de democràcia municipal van anar aparellats per un intens treball d’innovació de la gestió local, de renovació urbanística i de l’intent de vertebrar l’àrea metropolitana de Barcelona (a la que el govern conservador de la Generalitat va declarar la guerra). La candidatura olímpica de Barcelona ’92 i la celebració dels millors Jocs Olímpics de la història van suposar la consagració internacional i el gran aparador de la molta feina feta. Són els anys en que Felipe González va batejar Maragall com a la “gota malaia”, referint-se a la seva tenacitat. Des de la talaia municipal, Maragall participa activament i arriba a presidir el Comitè de les Regions, organisme europeu que aplega regions i municipis. Acabada l’etapa municipal, Pasqual Maragall es pren un període de reflexió que acaba quan assumeix el compromís d’assumir la candidatura socialista a la Presidència de la Generalitat el 1999. Per primer cop en unes eleccions al Parlament de Catalunya, el PSC és la força política més votada. Tot i així, CiU obté més escons i a través del seu pacte amb el PP manté el Govern per posar-lo al servei de la candidatura d’Artur Mas a canvi de no reformar l’Estatut d’Autonomia. El PSC i Maragall són decisius en el canvi de rumb del socialisme espanyol en el 35è Congrés federal del PSOE, que passa a ser dirigit per José Luis Rodríguez Zapatero que assumeix el compromís d’avançar cap a l’Espanya plural. El 2003, amb una nova victòria en vots, Maragall obté la Presidència gràcies al Pacte del Tinell subscrit amb ERC i ICV-EUiA, negociat hàbilment per Montilla i Puigcercós. El 2005 el Parlament de Catalunya aprovava el projecte de nou Estatut, que seria acordat amb les Corts Generals i referendat pel poble de Catalunya el 2006. Els sorolls del tripartit i la intensitat del debat estatutari obscureixen el canvi d’orientació de les polítiques del Govern de Catalunya que es podrien resumir en la formula maragalliana de “barris segurs i escoles dignes” o “mestres, mossos i metges”. El pensament polític del President és una síntesi molt personal entre socialisme i liberalisme, catalanisme i federalisme, impuls europeu i subsidiarietat municipalista. El seu tarannà independent l’allunya del gregarisme i la previsibilitat fent d’ell una de les personalitats més atractives i controvertides del panorama polític català i espanyol.

Quan llegeixo el que acabo d’escriure, comprenc perfectament l’incomoditat de Maragall quan intentem resumir la seva trajectòria en “Alcalde dels Jocs i President del nou Estatut”. No és perquè no sigui això, sinó perquè és bastant més que tot això. Coneguda la seva decisió de renunciar a presentar-se a la reelecció, rep molts elogis de tothom. També d’alguns que mai li havien reconegut res. I el seu partit és criticat per alguns per no haver-lo recolzat suficientment. Sempre és curiós observar com bastants dels que fan aquest retret no es van distingir mai per defensar el President. I com alguns que es fan ressò d’aquestes crítiques estan moguts per l’objectiu d’obscurir el fet que Maragall segueix formant part del projecte socialista, que reclama al PSC que sigui digne del seu llegat i que es compromet a prendre part en les batalles que seguiran del costat del “projecte més digne que aquest país es pot imaginar”. Volen oblidar que, malgrat les discrepàncies puntuals que hagin pogut haver-hi, el PSC sempre ha estat el partit de Maragall, del Maragall militant, del Maragall dirigent, del Maragall Alcalde i del Maragall President. Certament, no sempre hi ha hagut total sintonia entre el President i el seu partit. Cosa lògica en un projecte col·lectiu i democràtic d’ampli espectre, i encara més si tenim en compte que quan Maragall ha estat Alcalde i President ha posat sempre per davant de l’interès de partit la seva percepció del que en cada moment ha considerat l’interès de la ciutat o del país. És un sentit institucional que l’honora i que als socialistes ens ha enorgullit sempre, per bé que de vegades ens hagi pogut incomodar.

Després d’haver-hi pensat molt i d’haver recollit moltes i molt diverses opinions de dins i fora del PSC, el President Maragall ha declarat: “Hem fet el que havíem de fer, he complert els meus objectius, els he complert com a persona i els hem complert com a partit i els hem complert com a Govern. Ara és l’hora de donar pas a nous equips, a noves persones, a nous lideratges, perquè des del mateix concepte de Catalunya i amb la mateixa ambició despleguin totes les potencialitats del nou marc institucional que representa l’Estatut que acabem d’aprovar i de referendar com a país. És un moment de renovació política. Ha arribat el moment de fer-la”.

La seva decisió posa el PSC davant la responsabilitat de portar el projecte socialista encara més lluny, assegurant la vigència del llegat de Maragall i que el desplegament del nou Estatut es produeixi a partir d’una majoria vertebrada al voltant del PSC. Aquest repte implica la designació d’un candidat o candidata, d’un equip, de la formulació de la nova oferta electoral socialista i de la victòria en les eleccions de la tardor. A partir de demà, la direcció del PSC haurà de prendre les decisions que millor garanteixin l’assoliment d’aquests objectius.

Podria deixar-ho aquí i esperar a que el partit vagi prenent les seves decisions i limitar-me a anar-les comentant. Però em vull mullar i donar la meva opinió al respecte. Deixant clar que és una opinió personal que sols em compromet a mi. Però no seria fidel a les meves conviccions si no digués que crec fermament que correspon a Pepe Montilla prendre el relleu. I explicar el per què.

Conscient que el PSC té una banqueta molt sòlida en la que, a part de Montilla, hi figuren la Manuela, en Toni Castells, la Montserrat Tura o en Quim Nadal. Serien tots ells magnífics candidats. A més, els tinc per amics. Però crec que és l’hora de Montilla. I vull explicar per què.

Quins són els avantatges del candidat Montilla: coneixement (més del 80%), bona valoració, experiència provada de gestió, renovació generacional, proximitat a Zapatero i suport amplíssim del PSC.

La candidatura de Montilla es fonamentaria en els tres elements més sòlids de la seva trajectòria: la seva provada capacitat com a governant (va transformar Cornellà en una ciutat moderna, va ajudar els Ajuntaments catalans des de les seves responsabilitats a la Diputació de Barcelona i ha impulsat les empreses catalanes i la competitivitat de l’economia espanyola des del Ministeri d’Indústria), el seu lideratge del PSC en els darrers anys (els millors i més autònoms en la història del partit) i la seva estreta col·laboració amb Zapatero.

Hem de ser conscients dels atacs dels que diran que la seva candidatura significa arraconar el catalanisme del PSC assenyalant de forma directa o indirecta que és el primer candidat a la Presidència de la Generalitat no nascut a Catalunya. Davant d’aquest atacs no podem situar-nos a la defensiva. En primer lloc cal afirmar que el catalanisme mai ha estat patrimoni de cap partit ni sector polític. En segon lloc cal afirmar que el catalanisme no és un projecte basat en l’origen, sinó basat en el destí. En tercer lloc cal afirmar el “somni català” que, a diferència del somni americà, es veu realitzat en la pràctica. En quart lloc, hem d’assumir que la defensa de l’autogovern català i de la llengua i la cultura catalanes depèn en gran mesura de la capacitat real d’integració. Si ho voleu més directe: el futur de la llengua catalana depèn molt més dels esforços dels que no la tenen com a llengua materna que dels que la reben directament des de l’entorn familiar.

De fet, Montilla és el millor candidat, ha treballat de valent per merèixer l’oportunitat de governar Catalunya (no ha estat el primer català a utilitzar la nostra llengua en el màxim nivell de la Unió Europea?, no va autoritzar el domini puntCAT?, no ha hagut de resistir l’envestida dels sectors més reaccionaris de la dreta espanyola per haver defensat els interessos econòmics de Catalunya?). Però, certament, Montilla ha vèncer obstacles perquè trenca motllos.

Tampoc no es pot passar per alt que la carrera política de Montilla ha estat basada en la seva vàlua i esforç personal (ningú no li ha regalat res; a diferència d’Artur Mas no se li coneixen padrins). Tampoc no es pot passar per alt el seu compromís antifranquista, a diferència de la tardana vocació política d’Artur Mas).

Certament el seu lideratge és qualsevol cosa menys carismàtic. Precisament els teòrics del lideratge ens alerten de lideratges carismàtics, i es decanten més aviat cap a lideratges fonamentats en el treball d’equip en el dia a dia. És més, no necessitem un “salvapàtries” sinó capacitat de treball i rigor. No s’ha distingit mai com a bon orador (més “home de paraula” que “home de paraules”). És home d’equip i sempre ha entès la política com a servei públic d’una eminent dimensió col·lectiva. Treballador incansable i hàbil negociador és respectat per amics i adversaris, empresaris i sindicalistes, i creadors d’opinió. Ha governat sol i en coalició, sempre des del rigor i l’eficàcia que els ciutadans mereixen. Precisament és el que requerirà la nova etapa política que encetem. Més normalitat i menys aparença. Més convicció i menys teatralitat. Més sinceritat i menys artifici.

La presència de Montilla en la campanya suposaria una veritable novetat, serà l’únic candidat que s’estrena. Potser precisament aquests trets aconsellen subratllar el seu caràcter de “novetat”, per a una nova etapa, per a un nou cicle, per a un nou començament post-estatutari. La seva aproximació a la política catalana és molt diferent a la tradicional i a la de la resta dels candidats. Precisament per això la seva candidatura pot subratllar la necessitat d’obrir una etapa radicalment diferent a les anteriors. Per cert, algú que ha guanyat eleccions per si mateix. I que va obtenir un milió i mig de vots a les darreres eleccions generals…

Una nova etapa política que implicarà una redefinició de les prioritats nacionals, la disputa sobre el lideratge del procés de desplegament de les potencialitats del nou Estatut i la definició d’un nou model de relacions entre el sistema polític català i el sistema polític espanyol.

Tot això comporta necessàriament una profunda revisió de les estratègies polítiques en clau de “nou cicle”, de canvi que va més enllà del que han significat fins ara les successives eleccions al Parlament celebrades del 1980 ençà perquè que no sols implicarà l’elecció d’un nou President i d’un nou govern sinó que precisa de la definició d’una nova majoria, unes noves prioritats i un nou lideratge al voltant d’un pal de paller sòlid i amb vocació de futur.

És evident que pel socialisme català encertar en la definició dels objectius esdevé fonamental per reeixir en aquesta tasca. Si CiU va aconseguir el 1980 aparèixer com l’alternativa més sòlida per desplegar l’Estatut del 1979, el PSC hauria d’aspirar a vertebrar la política catalana després de l’aprovació de l’Estatut del 2006.

És evident que l’aprovació del nou Estatut no tanca el debat identitari-sobiranista, ni resol completament el plet nacional, ni garanteix suficientment la realitzat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. Però sí sembla evident que, al menys durant uns anys, la dinàmica reivindicativa hauria de veure’s superada per l’esforç d’aprofitar íntegrament el potencial estatutari i la capacitat d’impulsar reformes a nivell espanyol. Hi ha qui considera l’Estatut del 2006 com a mal menor, nosaltres hi creiem fermament. Com hi creu en Montilla que ha treballat de valent per aconseguir-ho sense cercar mai cap fotografia de lluïment, demostrant i capacitat de trenar acords i complicitats. Conscient que la nació és la casa, la família, la feina.

També sembla arribat el moment de centrar el màxim d’esforços per extreure el màxim rendiment del potencial de l’economia i la societat catalana. Hem vist com Madrid i la Comunitat Valenciana, impulsades de forma decidida en l’època d’Aznar, prenien un fort impuls mentre el sistema polític català s’instal·lava en derives endogàmiques i victimistes i el sistema econòmic no aconseguia massa sovint desempallegar-se del conformisme de l’anar fent.

L’aprovació del nou Estatut hauria de ser un revulsiu i obrir de veritat una nova etapa. Aquest hauria de ser l’objectiu del PSC.

Així com l’Estatut del 2006 assegura unes majors cotes d’autogovern, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia de bon govern, d’excel·lència.

Així com l’Estatut del 2006 ha estat fruit d’una relació positiva entre les forces catalanistes i el govern del PSOE, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia del seu desplegament integral i acordat

Així com l’Estatut del 2006 proporciona instruments més potents per impulsar polítiques socials, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia per a la seva realització pràctica.

Així com l’Estatut del 2006 pren acta d’un nou estadi del procés de reconeixement de la realitat nacional catalana, el PSC ha d’aparèixer com a la millor garantia d’integració real de l’antiga i també de la nova immigració.

Així com l’Estatut del 2006 implica un compromís financer notabilíssim per recuperar el dèficit en matèria d’infraestructures, el PSC ha d’aparèixer com a garantia del seu aprofitament integral i intel·ligent.

Així com el nou Estatut del 2006 proporciona més instruments d’actuació per assegurar el progrés econòmic i la competitivitat, el PSC ha d’aparèixer com a impulsor de la nova aliança entre treballadors i emprenedors.

Són aquestes reflexions les que em porten a defensar la candidatura de Pepe Montilla. Pepe, tan català com José o Josep. Un dels nostres. Dels milllors, dels de pedra picada, dels que van per feina. Fem Montilla President!

ZW núm. 45 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.efindex.es

El cap de setmana passat (des de divendres dia 16 i fins diumenge dia 18) van tenir lloc a Extremadura les jornades e-Findex, sobre Blocs, Internet i Societat, promogudes per l’associació Las Ideas i organitzades amb la Fundación Ciudadanía i AUPEX (Asociación Regional de Universidades Populares de Extremadura).

Han estat molts els temes i les persones que han participat en aquestes jornades i, un cop finalitzades, es poden trobar una gran quantitat de referències i enllaços a la xarxa. Per començar, a la pàgina d’eFindex trobareu les activitats i el programa que es van desenvolupar. Dintre de l’apartat documents podreu consultar els articles, estudis, etc. que es van penjar prèviament a la celebració de les jornades i que volien servir com a punt de referència per a l’inici del debat de cada bloc temàtic (bloguesfera espanyola, blocs i política, blocs i periodisme…). Continguts tots ells interessants i molt recomanables. Aquí podreu visionar totes les intervencions i podcasts amb entrevistes als diferents ponents.

I, ja a la bloguesfera, trobem el seguiment que n’han fet gent com el Juan Freire, en Pau Llop o Juan Varela que, a més de participar en l’esdeveniment, han fet de cronistes recollint impressions generals o bé resumint la seva intervenció en el bloc temàtic en el qual van participar. Més continguts sobre eFindex els podreu trobar a Technorati i per veure imatges podeu anar a la galeria de fotos oficial o bé a la pàgina de Flickr, entrant amb l’etiqueta efindex.

Pregunta al President

Avui he aprofitat la sessió de control parlamentari per mostrar el reconeixement del nostre Grup parlamentari al President Maragall. Aquí teniu el text de la meva intervenió.

Pregunta al President, 22 de juny de 2006

President, avui és un dia molt especial…

És la primera sessió de control parlamentari després de la ratificació del nou Estatut per part del poble de Catalunya per majoria abrumadora dels votants. És per això, President que volem saber “Quina valoració fa dels resultats del referèndum”…

Però també és un dia molt especial perquè vostè ahir mateix va anunciar, la seva meditada decisió de no tornar a presentar-se a com a candidat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Com a portaveu del Grup Parlamentari dels Socialistes i dels Ciutadans pel canvi he de traslladar-li el meu afecte personal i el del nostre grup, el majoritari dins del catalanisme d’esquerra. Volem manifestar, sobretot, el nostre agraïment i l’admiració per la seva trajectòria. Una trajectòria que culmina amb la decisió més difícil per a un responsable polític: decidir quan convé passar la torxa, quan convé donar el relleu a una nova generació. Cal intel·ligència i audàcia per prendre-la, la intel·ligència i l’audàcia que distingeix els dirigents dels líders. I vostè ha demostrat lideratge i també patriotisme.

Vostè ha posat, sempre, els interessos del país per damunt de qualsevol altre consideració. Gràcies pel seu llarg i fecund compromís que el va portar a lluitar contra el franquisme, a contribuir al restabliment de la Generalitat i de la democràcia al nostre país, a introduir la democràcia als ajuntaments i innovar la seva gestió i, finalment, a aconseguir l’alternança a Catalunya per tal de fer possible un nou govern progressista i catalanista sense el qual el nou Estatut no existiria.

Vostè ha fet història: Alcalde dels Jocs Olímpics i President del nou Estatut. El seu compromís personal i la seva tenacitat política ha fet que la història de Catalunya sigui diferent i millor. Ens deixa una Catalunya amb més possibilitats i confiança en el seu futur. I, un cop més, assenyala com la Presidència de la Generalitat ha de ser exercida amb la màxima dignitat en la línia dels seus antecessors: Macià, Companys, Irla, Tarradellas i Pujol.

Gràcies President. Gràcies també per demostrar que la feina no s’acaba fins al darrer dia. Com ha demostrat avui mateix amb l’entrevista que ha tingut amb el President del Govern espanyol.

Dit tot això, President, Quina valoració fa el Molt Honorable President de la Generalitat dels resultats del referèndum sobre el nou Estatut d’autonomia de Catalunya, celebrat el passat diumenge?

La decisió del President Maragall

El President Maragall ha anunciat avui la seva decisió de no presentar-se a la re-elecció. Aquí teniu les seves paraules textuals:

Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya

Palau de la Generalitat, 21 de juny de 2006

He acomplert els meus compromisos. Vostès saben que quan dic això estic dient veritat. També els puc dir que, davant de mi mateix, he assolit els objectius que m’havia proposat.

Quan a començaments de l’estiu del 1998 vaig tornar de Roma, vaig acceptar la proposta del meu partit de ser candidat pel PSC a la Generalitat, i aleshores vaig adquirir un compromís múltiple, un compromís basat en una sèrie d’objectius:

En primer lloc, fer possible una alternança del Govern que posés fi a un període monocolor, de domini d’una sola idea de Catalunya, una idea conservadora.

En segon lloc, construir un nou projecte polític amb el conjunt de les esquerres catalanes. Un projecte que havia de tenir , que tingués com a nord la millora de l’autogovern a fons i que havia de tenir com a objectiu també el canvi de les prioritats de la política catalana posant l’accent en les polítiques socials, i això hem fet.

Tercer objectiu, contribuir decisivament a impulsar una nova proposta d’Espanya, d’Espanya plural.

I quart, i evidentment no podria ser d’altra manera, convertir el Partit dels Socialistes de Catalunya en el primer partit del país, objectiu també aconseguit.

Diumenge que ve, farà vuit anys justos que vaig anunciar públicament aquests quatre compromisos. Vuit anys després, doncs, puc passar balanç dels fruits que ha donat aquell compromís, si m’ho permeten:

Ha estat possible l’alternança política a Catalunya. No era una quimera, era una possibilitat real que ha donat fruit. Avui som, des del punt de vista democràtic, un país més normal. Capaç de governar-se des de diferents filosofies, sense que el país es trenqui, sense identificació entre el país i una manera de pensar

Hem millorat a fons el propi autogovern. Per què? Doncs perquè avui tenim un nou Estatut, una nova Llei fonamental, molt millor que la que teníem, molt més sàvia i molt més ambiciosa.

Hem demostrat que són possibles unes altres prioritats de govern. Avui Catalunya té millors polítiques socials, està més a prop de la gent: escoles, barris, sanitat; això és el que han estat els eixos de la nostra política anunciats al principi i acomplerts a data d’avui.

És cert també que hem influït decisivament en l’opció del socialisme espanyol per un aprofundiment federal de l’Estat autonòmic. El camí cap a l’Espanya plural obert per Catalunya és avui imparable i tots els seus pobles, crec, han de rebre els beneficis. Avui el PSC és el primer partit de Catalunya.

Crec, honestament, que si fem balanç es justifica plenament la decisió, madurada de fa temps, els hi haig de dir també sincerament, de no tornar-me a presentar.

He fet el que havia de fer; segurament tot és perfectible, i s’hagués pogut fer en alguns aspectes millor; segurament algunes coses que han passat, millor que no haguessin passat; però això no és el més important.

Hem fet el que havíem de fer, he complert els meus objectius, els he complert com a persona i els hem complert com a partit i els hem complert com a Govern. Ara és l’hora de donar pas a nous equips, a noves persones, a nous lideratges, perquè des del mateix concepte de Catalunya i amb la mateixa ambició despleguin totes les potencialitats del nou marc institucional que representa l’Estatut que acabem d’aprovar i de refrendar com a país.

És un moment de renovació política. Ha arribat el moment de fer-la. I en aquest moment, les meves primeres paraules d’avui,a part de repassar el que ha succeït, que és el que acabo de fer, és d’agraïment als amics, als companys i als ciutadans que han estat prop de mi i amb mi i que m’han fet costat durant tants anys, i que en part avui es poden sentir decebuts. Els hi tinc un agraïment sincer, adolorit si voleu, perquè sé que esperaven una altra cosa. No els havia pogut dir abans, no era el moment de dir-ho, sí de pensar-ho, sí de saber-ho, i per tant, avui, aquestes paraules, només aquestes, les he dir amb pena, amb sentiment, però al mateix temps amb agraïment i amb la convicció que tota aquesta gent, que durant aquests darrers dies gairebé diria m’ha perseguit amablement i carinyosament, entendran perfectament el que estic dient.

Espero que el 2006 passarà a la història, no només pel nou Estatut, sinó també per l’altra gran fita d’aquests anys: la pau al País Basc.

Ahir mateix vaig poder parlar, perquè em van trucar per felicitar-me pel referèndum, amb el President Ibarretxe i amb Josu Jon Imaz. L’esperança és el sentiment dominant que compartim.

Torno amb Catalunya. Amb el nou Estatut, Catalunya obre una nova etapa en la seva història i en el seu autogovern.

La Catalunya del nou Estatut té futur, té un futur obert, sobretot si la governen forces diferents d’aquelles que van impedir la reforma mentre governaven. Això també ho he de dir amb respecte per aquestes altres forces, però amb sinceritat.

La Catalunya del nou Estatut ha de ser governada per una nova generació que sàpiga allunyar el país de la política irritada i del tacticisme que sovint ens ha dominat.

Fa tres anys vaig iniciar el canvi d’idees i persones que Catalunya anhelava des de feia temps. Era ben bé l’hora i feia temps que era hora. Vam obrir les portes de la Generalitat a una fornada d’homes i dones que podien demostrar que Catalunya volia i podia fer-ho millor. I ho hem fet. Doncs bé, ara els vull cedir a aquesta fornada d’homes i dones la responsabilitat plena de construir el futur d’aquest país.

Amb la meva decisió vull passar el testimoni dins mateix de la força política que més va treballar pel canvi, que més ha treballat per l’Estatut i per les polítiques socials d’aquest país. Aquest ha estat i seguirà sent el meu projecte. És l’hora de treballar, amb rigor, amb serenitat, amb complicitats, pel futur de tots.

Penso seguir prenent part d’aquest esforç col·lectiu. És en aquest sentit que demà mateix tractarem amb el President del Govern espanyol sobre el desplegament de l’Estatut aprovat diumenge.

Hem treballat, i molt, per arribar fins aquí. Ara toca seguir-ho fent, continuar, com a govern de Catalunya i no com a plataforma electoral. El Govern com a representant de la voluntat del poble, que té llibertat de donar-se distintes maneres de governar.

Fa tres anys vaig demanar paciència, tenacitat i determinació. Crec que he demostrat tenir-ne. I tenir-ne més enllà dels interessos de partit. Al servei del país.

He procurat fins avui, i així serà fins el darrer dia, fer-me digne de l’honor del càrrec de President de la Generalitat, que el poble em va atorgar, de President de tots els catalans.

Vaig dir, diumenge, també, que tots havíem d’estar a l’alçada del que hem decidit. I mentre sigui President de Catalunya, i també a partir de l’endemà de deixar de ser-ho, seguiré treballant pel que considero com el projecte més digne que aquest país es pot imaginar.

Derrotat el PP a la Comissió del Senat!

L’Estatut segueix endavant al Senat! Acabem de derrotar el “veto” del PP. 24 vots a favor i 25 en contra a la Comissió del Senat; 5 a favor i 43 en contra a la Delegació del Parlament.

Aquest matí s’han produït, entre d’altres, les intervencions del President de la Generalitat i de la Presidenta del nostre Grup parlamentari. Tot seguit trobareu les corresponents transcripcions sense corregir.

Intervenció de Pasqual Maragall

“Mi presencia e intervención en el inicio de este debate en la Comisión General de las Comunidades Autónomas es una ocasión para hacer oír la voz institucional de la Generalitat de Catalunya sobre la propuesta de reforma del Estatuto de Autonomía de Catalunya.
Mi objetivo no es proceder hoy a una presentación o defensa exhaustiva de la reforma propuesta. Este cometido ha sido y está siendo llevado a cabo, con máxima eficacia y dignidad, por los representantes del Parlament de Catalunya y de los grupos del Senado que dan su apoyo a la propuesta de nuevo Estatuto.

Me corresponde a mi exponer el sentido político e institucional de la reforma del Estatuto de Catalunya. Para ello creo de utilidad retomar el hilo de mis intervenciones en el debate sobre el estado de las autonomías celebrado en esta misma comisión, el pasado mes de noviembre.
Voy a hacerlo utilizando para ello mi propia lengua y una de las dos que, por fin, reconoce por igual la propuesta de Estatut que se está debatiendo.

Vull creure que tots els qui participarem en aquest debat compartim una convicció:
Que alimentar tòpics, recels i prejudicis que ens distancien, no és cap contribució a la convivència entre els pobles d’aquest gran país que és Espanya.

La nostra és una proposta positiva, afirmativa. No està pensada per anar contra ningú. No és contra ningú, és a favor. Per això em dol especialment que s’hagin volgut deformar, algunes vegades, les intencions i els continguts de la nostra reforma estatutària.

L’Estatut actual, vigent des del 1979, ha fet un gran servei a Catalunya. Ha fet possible el període més llarg i estable d’autogovern de tota la nostra història contemporània. Gairebé diria de tota la nostra història.

Durant aquesta etapa s’ha afermat la nostra identitat, s’han consolidat les nostres institucions, s’ha disposat de competències i recursos per governar-nos.

I durant aquesta etapa també s’han afermat i forjat, reconeguem-ho, les diverses identitats dels pobles d’Espanya en un marc comú definit per la Constitució de 1978.

Però en 25 anys d’experiència també hem pogut constatar altres coses, les limitacions de l’Estatut vigent: el respecte a la nostra singularitat política i cultural ha estat insuficient; les nostres competències s’han vist sovint retallades per una legislació estatal invasiva; i el finançament s’ha revelat francament insatisfactori.

Si a aquestes limitacions hi afegim l’aparició de noves realitats socials i de noves sensibilitats ciutadanes és fàcilment comprensible que una gran majoria dels representants polítics de la ciutadania catalana es plantegessin la necessitat de renovar i de millorar el nostre autogovern, com així han fet.

En consonància amb aquesta necessitat, la reforma estatutària que ara s’està tramitant al Senat està orientada a obtenir:

– Un millor reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya – Una definició precisa dels drets i dels deures de la ciutadania catalana – Una ampliació de la capacitat d’actuació de la Generalitat- Un finançament més just i equitatiu

Dit això, crec que puc afirmar que la proposta de reforma estatutària que ha arribat al Senat satisfà apropiadament la doble exigència de millorar l’autogovern de Catalunya i d’adequar-se a l’interès general.

Per entendre-ho en quatre formulacions bàsiques:

1. El nou Estatut d’Autonomia de Catalunya és una afirmació positiva de la nostra realitat nacional en el marc constitucional. Segurament si hagués dit aquestes paraules fa uns mesos, les hauria dit tenint la impressió que xocava a l’esperit d’aquesta cambra més del que avui ho farà. Perquè, d’alguna manera, l’Estatut de Catalunya ha obert el camí per a l’afirmació de les realitats identitàries del conjunt dels pobles d’Espanya i ens n’alegrem.

2. El nou Estatut amplia i reforça el nostre autogovern, que és una qüestió diferent.

3. El nou Estatut és una eina al servei dels ciutadans, que és la qüestió més important.

4. El nou Estatut no està pensat per donar l’esquena a Espanya, no està pensat per donar l’esquena a ningú.

Podríem dir que els redactors de l’Estatut han treballat des d’una visió de l’Estat autonòmic que pretén desenvolupar totes les seves potencialitats.

Una visió guiada per la idea que les Comunitats Autònomes són Estat –són, com deia fa un moment, Estat espanyol. I que les relacions entre el poder central i el poder autonòmic han de basar-se en la confiança constitucional i en el respecte als sentiments.

Som el que som, i amb aquest Estatut, les Corts espanyoles reconeixen el que els diu el Parlament de Catalunya: que ens sentim i som una nació. Tot dit en el marc de la confiança federal, el que és típic en les nacions, en els Estats que tenen aquest caràcter plural.

Podríem dir que els redactors de l’Estatut han treballat des d’una visió de l’Estat autonòmic que pretén desenvolupar totes les seves possibilitats. Que som una nació va ser un clam una vegada corejat per cent mil persones, una altra per un milió. És a dir: un clamor.

Me gustaría preguntarme:

¿Ganaría algo España negándose a reconocer ese clamor? Perdería.

Perdería el sentido de la realidad y perdería el respeto de millones de catalanes.

¿Gana algo España? Gana. Gana en estabilidad, gana en realismo y apuesta por la fórmula que mejor puede garantizar su continuidad y su progreso como realidad plural.

En segon lloc, la reforma de l’Estatut pretén ampliar i reforçar l’autogovern de Catalunya: les seves institucions, les seves competències i els seus recursos.

Aquest ha estat el motor de la reforma i l’eix central del nou text.

D’aquesta manera, contribuirem a reduir l’exagerada conflictivitat entre Govern central i Generalitat, fenomen que ha posat de manifest els problemes de l’anterior Estatut, a l’hora de delimitar la distribució competencial entre administracions.

L’excessiu reclam al Tribunal Constitucional com a àrbitre de competències ha estat una disfunció insostenible del procés autonòmic. Doncs bé, ara hi posarem remei.

1. En tercer lloc –i el més decisiu, des del punt de vista de la percepció del poble-, la reforma de l’Estatut es fa al servei dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya, que veuen els seus drets precisats i garantits. Si no fos així, de res hauria valgut.

És per tant un Estatut dels drets i deures dels ciutadans

La reforma de l’Estatut obliga els poders públics a realitzar polítiques al servei de les persones perquè aquest és un Estatut no intervencionista. No està animat per un ànim intervencionista, sinó per l’ànim de crear una societat en la qual les persones tinguin més possibilitats d’expressar i d’obtenir el que són els seus objectius humans.

L’Estatut –en el marc dels drets constitucionals- incorpora drets sobrevinguts i reconeguts a través de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de l’any 2000, posterior al nostre Estatut.

Així, protegeix els drets de les persones que pertanyen als col·lectius socials més vulnerables: la infància, la joventut, la gent gran i les persones dependents.

És el que en altres ocasions he identificat com les edats fràgils de la vida: – la infantesa (quan la persona necessita tota l’atenció de la família); – l’adolescència i la joventut (quan la persona s’està formant decisivament i quan ha d’emprendre el camí de l’emancipació) – i l’anomenada 3a edat (quan la persona corre més risc de ser dependent i més necessita el suport de la pròpia societat).

En l’àmbit lingüístic l’Estatut estableix el principi de no-discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües oficials. En conclusió, l’Estatut vol configurar el model de societat corresponent als drets humans del segle XXI. És, en definitiva, l’Estatut de les persones, que viuen en el món d’avui.

La qualitat de vida dels ciutadans esdevé el criteri fonamental dels continguts de l’Estatut.

4. Finalment, l’Estatut proposa fórmules noves que seran d’utilitat –creiem- per al conjunt de l’Estat de les autonomies.

Catalunya té apresa una lliçó de la història: l’avenç de la llibertat de Catalunya sempre ha estat associat al progrés de la democràcia a Espanya. En aquest sentit, hem fet aquest Estatut, hem proposat aquest Estatut i el proposem també a la seva consideració.

El finançament que proposa l’Estatut, que quedi clar, vol donar resposta a dues qüestions de fons: com ser nosaltres mateixos, és a dir, com tenir una autèntica capacitat d’autogovern per oferir a les persones una societat amiga, pròspera i millor.

I, a la vegada, com formar part d’Espanya, en peu d’igualtat, i és més amb voluntat de jugar-hi un paper actiu, que consti.

Per tant, és un finançament que reconeix les necessitats no resoltes durant molt de temps, i que al mateix temps no suposa cap erosió al sistema de solidaritat que garanteix l’Estat. El fa més fort en la mesura que el fa més transparent.

Si ara preguntéssim a algun dels ciutadans de Catalunya o de la resta de les comunitats autònomes d’Espanya quin és el principi que regeix la solidaritat que hi ha hagut fins ara, ho tindrien molt difícil de contestar i, nosaltres, molt difícil per entendre. La veritat és que no hi ha hagut normes clares i senzilles, que la gent pugui entendre, i ara estem en camí d’oferir-les.
És un finançament que reconeix necessitats no resoltes durant molt de temps i que especifica les normes de la solidaritat.

Les normes són dues: – la igualtat de serveis bàsics amb un esforç fiscal relatiu similar . Això és el que diu l’Estatut i quan ho diu , el que està posant sobre la taula és un principi que jo crec que podrà tenir validesa en general, a l’Estat de les Autonomies. Igualtat de serveis bàsics, o serveis bàsics d’un nivell de qualitat similar per un esforç fiscal relatiu similar – i la destinació, per part de l’Estat, del 18,8 % de la inversió total, la mateixa proporció que representa el PIB de Catalunya respecte del conjunt d’Espanya, en un període de 7 anys, que és l’equivalent al període garantit per l’actual finançament europeu. Més enllà, probablement, el Govern espanyol no hauria pogut garantir que estaria en condicions de subvenir els desitjos i les necessitats de Catalunya en aquesta quantia.

Els voldria resumir en vuit punts quins són els canvis que es produiran en la relació entre ciutadans i Govern, perquè és la millor manera d’entendre el sentit de l’Estatut:

1. Des del punt de vista dels efectes sobre la ciutadania. L’oferta d’habitatge de protecció oficial serà més àgil i més abundant. Tenim amb l’Estatut més autoritat per tenir sòl. Millor adequació dels mòduls als preus de mercat. Moltes més possibilitats de participació del sector privat i del cooperatiu en la construcció, venda i/o lloguer d’habitatges protegits. Per tant, un mercat lliure, més transparent, i menys condicionat a comportaments especulatius.

2. Els ciutadans de Catalunya podran exigir a la seva administració un major respecte als drets personals i de convivència. S’estableix la no-discriminació per gènere, la igualtat real, amb independència de l’opció sexual, la llibertat religiosa, la protecció enfront de la violència de gènere i el restabliment del codi civil català que acabem de compilar i d’actualitzar.

3. La plena responsabilitat sobre la salut, sobre el sistema educatiu i sobre les polítiques d’atenció a les persones, salvant els aspectes regulats amb caràcter bàsic, faran de la Generalitat l’autèntic Govern de referència. El Govern. Per la majoria dels ciutadans, el Govern de la Generalitat serà percebut com el referent governamental. S’haurà acabat la coartada exculpatòria tradicional. És que a Madrid no ens en donen, és que no ens permeten, és que ens obliguen; no hi haurà tant Madrid, serà el Govern el responsable. La suma ben gestionada de la nova definició de competències i el model de finançament que s’hi apunta, tindrà un efecte positiu multiplicador pels ciutadans.

4. Hem de decidir qüestions tan senzilles com aquestes: quantes beques escolars cal dotar? I a la Universitat? Podrem decidir-ho en millors condicions també a partir dels mínims de garantia a tot Espanya. Podrem decidir imports, modalitats, límits, col·lectius, etc.

5. Per fi podrem combatre els efectes perversos sobre la població ja resident, en termes de serveis públics garantits i ajudes específiques per als menys dotats, derivats de l’arribada massiva de nous ciutadans, que desequilibra els pressupostos socials i altera dintells d’entrada en els sistemes de protecció.

6. La immigració que ens enriqueix també ens exigeix. Per respecte als nouvinguts i al seu dret, però també per reconeixement dels drets ben guanyats per les generacions de ciutadans que han permès el nostre país de fer un salt enorme de progrés i justícia social, ara no podem deixar que aquesta justícia i aquest progrés vagin enrere en les noves circumstàncies d’allau immigratòria. I no hi anirem.

7. A Catalunya tenim un sistema educatiu amb un alt percentatge d’oferta privada; oferta privada sostinguda amb fons públics, els centres concertats. Ara sí, per fi, estarem en condicions d’optar a un sistema educatiu equiparable als millors d’Europa, comptant amb els esforços, la innovació i la qualitat que amb aquesta xarxa única, però diversa, amb personalitats respectades i ben dotades, es podran desenvolupar.

8. El salt endavant més evident, ja que partim de quasi zero, ha de ser de les prestacions universals de caràcter social per a determinats col·lectius, per mitjà de polítiques de servei a les famílies, infància, discapacitats, gent gran, emancipació dels joves, etc. Les polítiques inclusives, contra tota discriminació o no integració, seran marca de la casa a Catalunya.

Senyories,

El passat mes de novembre, vaig demanar respecte pel procés que, amb lleialtat constitucional i rigor procedimental, havien iniciat mesos abans a les institucions catalanes.

Probablement serà necessari el pas del temps per fer una valoració més justa i més desapassionada del salt que estem a punt de fer i de la voluntat i el compromís dels seus impulsors.

Estic convençut que tot l’esforç haurà valgut la pena. I que amb el temps tot Espanya entendrà que la proposta de Catalunya ha estat feta des del respecte i des de la convicció que l’autogovern i la proximitat és el millor principi en política i que la lleialtat ha de ser sempre el primer principi. La mateixa lleialtat amb què avui he parlat davant de vostès de la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya

Muchas gracias señor Presidente, Muchas gracias señorías.

Intervenció de Manuela de Madre

Presidente
Senadores y senadoras
Miembros de los gobiernos autonómicos presentes
Diputados y senadores del Parlament de Catalunya
Molt Honorable President de la Generalitat

La palabra veto procede del latín y significa literalmente “Yo prohíbo”. Se utiliza para afirmar el derecho de evitar la aprobación de un proyecto legislativo. Un veto, por tanto, proporciona poder para detener cambios, pero no para impulsarlos.

No es de extrañar, pues, que el Partido Popular haya propuesto un veto al Proyecto de Reforma del Estatuto de Cataluña. Es lo más consecuente para quien, incapaz de asumir los cambios de la sociedad, intenta frenarlos con un veto.

Vostès, senyors i senyores del Partit Popular, han justificat el seu “veto” de la única manera que saben fer política: amb falsetats i manipulacions.

El seu “veto” s’articula al voltant d’arguments com la “flagrant inconstitucionalitat” del text, la “fractura” del principi d’igualtat de tots els espanyols i “l’intervencionisme” de la Generalitat en la vida econòmica i social.

Tampoc sorprenen ningú quan afirmen que el nou Estatut implica “una reforma encoberta de la Constitució”, que “nega que la sobirania nacional l’exerceix el poble espanyol en el seu conjunt” o que “liquida l’esprit de la Transició, vulnerant el pacte de concòrdia assolit fa més d’un quart de segle”.

Qui són vostès per afirmar què és constitucional i què no? Qui són vostès per dir què trenca o què no trenca la unitat d’Espanya? O què liquida l’esprit de la Transició. Confonen les seves legítimes opinions amb afirmacions polítiques de caràcter dogmàtic. Vostès no es limiten a opinar. No poden, perquè vostès només saben fer política des d’afirmacions dogmàtiques i excloents. El seu discurs polític és incapaç de disfressar un preocupant rerafons autoritari.

Vostès repeteixen infatigables les seves mentides, fins al punt d’arribar a creure-les al peu de la lletra, incapaços com són d’assumir posicions polítiques que no siguin les del rebuig frontal o la desqualificació visceral. No saben fer política des del diàleg, la negociació i l’acord. Necessiten la confrontació i divisió entre bons i dolents. És el terreny fèrtil dels Acebes i Zaplanas, peons de brega d’un projecte polític i de líder que no ha deixat de ser un trist ninot del senyor Aznar.

Així, doncs, no ens ha sorprès sentir el senyor Mariano Rajoy declarar fa ben poc que “la única solución al Estatuto de Cataluña es que no se aplique”. Aquest és el veritable perfil d’un demòcrata! Aquell que diu que les lleis sols s’han d’aplicar si li agraden. I les que no li agraden, doncs no s’apliquen. Si no els agraden les lleis, demanen que no s’apliquin. Quins demòcrates!

¿No se n’adonen d’aquesta barbaritat? ¿Què és el que defensen, quin futur estan oferint?
¿El Partido Popular vol situar-se fora o per sobre de les lleis? ¿És que a partir d’ara, senyors i senyores del Partit Popular abonaràn la desobediència civil?

Ja van començar dient que les Comunitats Autònomes que governen no aplicarien les noves lleis educatives. Perquè sols semblen disposats a aplicar les lleis que vostès hagin aprovat. Les lleis aprovades per altres majories no les respecten. Perquè per vostès sols tenen legitimitat democràtica aquells governs, aquelles majories i aquelles lleis que els agraden. I, senyories, aquest és el plantejament ideològic autoritari o dictatorial d’aquells que no accepten altres opinions que les seves pròpies opinions.

Ho hem vist també al Parlament Europeu on s’han encaparrat a impedir l’ús de la llengua catalana. Emparant-se en raons tècniques, desenfocant el debat, creant temors i confusió. Van intentar deslegitimar la victòria socialista del 2004, com ho varen fer el 1993. Sempre la mateixa estratègia. I quan no governen, quan no poden vertebrar majories parlamentàries, el que intenten és que el govern no pugui desenvolupar les seves funcions o aplicar el seu programa, intenten evitar que s’apliquin les lleis que no els agraden.

Nosaltres entenem que critiquin el projecte de nou Estatut, que hi votin en contra, fins i tot que anunciïn la voluntat de reformar-lo quan tinguin una majoria per fer-ho. Però el que no podem acceptar de cap de les maneres és que diguin sense embuts que encara que s’aprovi no hauria d’aplicar-se. Com a demòcrates no podem acceptar la imposició d’una minoria. Aquest argument és inacceptable en un Estat de dret. És impropi de demòcrates.

No podem oblidar que vostès van intentar impedir que aquest projecte ni tant sols fos acceptat a tràmit. No podem oblidar que van intentar sotmetre’l a un recurs previ d’inconstitucionalitat que no existeix en el nostre ordenament jurídic. No podem oblidar les mentides i les infàmies. No podem oblidar Angel Acebes afirmant que aquest porojecte havia estat tutel·lat per ETA. No podem oblidar les falques de ràdio que afirmaven que a partir d’ara les Comunitats pobres haurien de finançar les Comunitats riques. No podem oblidar com van dir que es trencaria la caixa única de la Seguretat Social, el poder judicial o la pròpia unitat de l’Estat. Han arribat a dir que a Catalunya el castellà està rebent avui el mateix tracte –la persecució- que el català rebia en temps de la dictadura. No ho oblidarem mai. I demanarem als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que no ho oblidin en ocasió del Referèndum i en les properes eleccions.

Senyories, en el seu intent de desgastar el govern Zapatero vostès han anat massa lluny. Fins I tot han intentat enfrontar els pobles d’Espanya. Han volgut negar drets a Catalunya que havien estat ja recollits a l’Estatut de la Comunitat Valenciana. Han titllat d’insolidaris i inviables mecanismes de finançament que vostès mateixos pretenen recollir en el futur Estatut de les Illes Balears.

Però la farsa s’ha acabat o, més ben dit, sols li queden les darreres escenes d’aquest debat, fins que caigui el teló, en forma de votació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Serán los ciudadanos, con su voto, quienes respondan con contundencia a su veto.

Los ciudadanos, con su voto, responderán a tantas mentiras, infamias y prejuicios alimentados por ustedes;

Los ciudadanos, con su voto, ratificarán un proceso y un texto… y dirán la última palabra, la más fuerte, la más alta, la más sencilla pero a la vez la más importante.

La palabra afirmativa que acabará, definitivamente, con la manipulación que durante tantos meses han ejercitado con total irresponsabilidad.

Señorías,

La mejor manera de responder hoy y aquí a la penúltima ofensiva del Partido Popular contra el Proyecto de Reforma del Estatuto es derrotar democráticamente su propuesta de veto. Ya no pueden prohibir… deben de convencer y ganar, o aceptar las mayorías y acatar las Leyes en lugar de proponer que no se apliquen.

Esa es la diferencia entre ustedes y nosotros más allá de cualquier propuesta concreta en tal o cual punto del Estatuto. La diferencia democrática, la diferencia de talante; sí, de talante democrático.

Señorías

Hoy se confirman tres cosas:

Una, la soledad del PP, cuyos argumentos no convencen a nadie.

Dos, que el Estatut sigue adelante, porque Cataluña y España lo necesitan aunque a ustedes les pese tanto.

Tres, que ni siquiera ustedes creen en sus argumentos. Porque aún no hemos escuchado, ni escucharemos, a sus dirigentes autonómicos, renunciar en sus Comunidades a ninguno de los avances recogidos en este proyecto.

Muchas gracias, señor Presidente, señoras y señores Senadores, senyores i senyors Diputats.

El President fixa el rumb pel 2006

En un important discurs pronunciat a Lleida el President de la Generalitat fixa el rumb per a l’any 2006.

Segona intervenció de Pasqual Maragall al Senat

El President de la Generalitat ha fet una segona intervenció en el Debat sobre l’estat de les Autonomies al Senat que complementa la d’ahir i que resulta d’imprescindible lectura.