Category Archives: Intervencions públiques

Pregunta al President

Pregunta del president del Grup Parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat

Parlament de Catalunya, 10 de juliol de 2019

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor President.

Molt Honorable President de la Generalitat,

Vull aprofitar aquesta sessió de control per mostrar la solidaritat del meu grup parlamentari amb els afectats i afectades per l’incendi de la Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues, i sobretot per agrair totes les persones que van treballar per controlar-lo i apagar-lo: bombers, mossos, forestals, la gent del 112, el personal del Servei d’Emergències Mèdiques, Grup d’Emergències Mèdiques dels Bombers, Protecció Civil, Creu Roja, voluntaris i voluntàries, policies locals, efectius de la resta d’Espanya, la Unitat Militar d’Emergències, etc.

President, un cop extingit l’incendi, que és quan toca, i no abans, i des del convenciment que la reacció va ser correcta, volia preguntar-li quina és la valoració del govern sobre la nostra capacitat col·lectiva per prevenir i apagar incendis d’aquesta naturalesa, i sobre el procés per rescabalar les famílies i territoris afectats.

*************************

Gràcies, president.

Volem aprofitar per alertar en forma telegràfica sobre mancances que hauríem de ser capaços de superar, com vostè ha dit, col·lectivament.

En primer lloc, els problemes de plantilla i de manca de material divers, vehicles i equipament dels bombers, i per la necessitat de renovar alguns parcs i de crear-ne de nous.

He pogut comprovar personalment el cansament i la desmotivació dels nostres bombers. I és un fenomen que cal afrontar.

La nostra sensació és que el sistema d’emergències, entès de forma àmplia, no ha rebut l’atenció, les dotacions, la formació i la motivació suficients en els darrers anys. Ha mancat planificació, un nombre suficient d’operatius i una adequada dotació de material.

Els incendis han posat també sobre la taula les mancances de la gestió del territori.

Estem parlant de despoblació, d’envelliment, d’empobriment i d’abandó del territori.

Estem parlant d’una concentració de la inversió privada en la regió metropolitana de Barcelona i d’una caiguda dràstica de la inversió pública en les zones rurals, que arriba fins i tot a una reducció del 80% des del 2010.

Estem parlant de mancances importants en la gestió dels boscos, dels camins rurals i dels regs.

President, ens cal una resposta integral a aquesta problemàtica, una resposta coordinada amb el conjunt d’administracions.

La prosperitat del nostre país és incompatible amb el sever desequilibri territorial tants cops denunciat. I correspon al govern prendre les oportunes iniciatives per revertir una situació especialment preocupant i que s’ha de fer ràpidament si no volem malmetre el país.

Intervenció davant del Consell Nacional del PSC, 6.07.2019

INFORME POLÍTIC DE MIQUEL ICETA AL CONSELL NACIONAL DEL PSC (6.07.2019)

[enllaç al vídeo]

Presidenta del Consell Nacional,

Companyes i companys,

Aquest informe polític inclou bàsicament la celebració de les eleccions generals del 28 d’abril així com de les eleccions municipals i europees del 26 de maig.

Aquestes convocatòries electorals han consagrat el PSC com la segona força política a Catalunya. Així, doncs, a partir d’ara la nostra feina ha de ser la de fer del PSC la primera força política catalana. Aquest ha de ser el nostre compromís col·lectiu.

Recordem breument els resultats de les eleccions generals a Catalunya.

Eleccions generals del 28 d’abril

958.343 vots / 23.2% / 12 escons

[2016] 559.870 vots / 16.1% / 7 escons

Cal felicitar-nos de forma ben especial per la gran victòria socialista a les eleccions generals a tota Espanya. Pedro Sánchez va aconseguir portar el PSOE a la victòria obtenint 7.480.755 vots / 28.68% / 123 escons. L’any 2016 el PSOE va obtenir 5.443.846 vots / 22.63% / 85 escons.

Aquesta victòria posa de relleu fins a quin punt la ciutadania va valorar positivament la moció de censura de juny de 2018, així com els 11 mesos de govern socialista.

No faríem una anàlisi objectiva dels resultats electorals si no mencionéssim l’impacte de la divisió de les dretes espanyoles (que obtenen plegades més d’onze milions dos-cents mil vots, mentre les esquerres n’obtenen més de dotze milions sis-cents mil) i la gran victòria d’ERC a Catalunya.

Els resultats de les eleccions generals no ofereixen cap mena de dubte: Pedro Sánchez ha de seguir presidint el govern d’Espanya perquè no hi ha cap majoria alternativa possible.

La millor formula de govern és, en la nostra opinió, una formula assajada amb èxit a Portugal, i estrenada fa ben poc a Dinamarca. Un govern socialista, un govern socialdemòcrata amb el suport parlamentari de partits progressistes. Concretament el PSOE ha ofert a Podemos la formula anomenada “govern de cooperació” que integra quatre elements centrals: acord programàtic, suport parlamentari, presència institucional pactada i un mecanisme de seguiment polític.

Cal recordar que la suma PSOE + Podemos és de 166 vots, inferior a la majoria absoluta que se situa en 176 diputats i que, per tant, la investidura requereix d’altres suports en forma de vot positiu o abstenció.

Com ja he dit: no hi ha cap majoria alternativa possible i, per tant, per evitar la convocatòria de noves eleccions, cal exigir el conjunt de forces polítiques que no bloquegin la formació d’un nou govern socialista. Però ara per ara, vista l’actitud de C’s i del PP, aquest és un escenari del tot improbable malgrat que aquestes forces polítiques insisteixen una i altra vegada que volen evitar que la governabilitat depengui de partits independentistes. Però la seva actuació van en sentit contrari.

Confiem en que el mes de juliol es pugui verificar la investidura de Pedro Sánchez, perquè Espanya necessita ja un nou govern i la convocatòria de noves eleccions no és un escenari desitjable.

Crec que en aquest punt de l’informe cal celebrar la decisió del secretari general del PSOE i president del govern en funcions de proposar la nostra companya Meritxell Batet com a presidenta del Congrés, i del senador per Barcelona, Manuel Cruz, com a president del Senat. Us demano un fort aplaudiment per mostrar la nostra alegria i el reconeixement a la proposta feta per Pedro Sánchez.

Sabeu que la proposta inicial de Pedro Sánchez és que jo mateix esdevingués president del Senat, accedint-hi en representació del Parlament de Catalunya. Aquesta proposta no va reeixir perquè l’independentisme i l’abstenció de les dretes van bloquejar la meva designació. Hem portat aquesta qüestió al Tribunal Constitucional perquè considerem que s’ha alterat la composició de la Cambra per manca d’un senador en representació de la Generalitat i s’ha vetat una proposta del grup socialista que institucionalment ens corresponia.

Però hem demostrat un cop més que per a nosaltres aquesta no era una qüestió personal o de cadires. Volíem un president del Senat federalista i dialogant i el tenim. És Manuel Cruz. I tenim també una presidenta del Congrés federalista i dialogant, Meritxell Batet. El nostre és un projecte col·lectiu, no una suma d’ambicions polítiques personals.

Eleccions europees del 26 de maig

766.107 vots / 22%

[2014] 358.621 / 14.3%

Aprofito per dir que estem també molt contents perquè tenim un company del PSC que ha estat proposat com a alt representant de la política exterior i de seguretat de la Unió Europea, responsable de la diplomàcia i la cooperació europees, el company Josep Borrell.

Entendreu que mencioni també la importància que té que la companya Iratxe García Pérez hagi estat elegida presidenta del grup dels Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu. I això ha estat també un efecte directe del magnífic resultat del PSOE a les eleccions europees.

L’elecció dels cinc càrrecs institucionals més rellevants de la Unió Europea, en la negociació dels quals ha estat molt rellevant el protagonisme de Pedro Sánchez, ha posat de relleu la correlació de forces en el Parlament Europeu i, especialment, en els governs dels 28 països membres. No es pot fer una bona política si s’oblida el paper fonamental de la correlació de forces, la vella dama de la que ens parla sovint José Luis López Bulla.

Però tornant a la importància del paper institucional que desenvolupen i desenvoluparan la Meritxell, en Manuel i en Pep, he de dir que molt sovint es parla, i de vegades de forma un pèl despectiva, de la necessitat de gestos. Si algú està demostrant amb fets que creu en la implicació de catalans i catalanes en les tasques institucionals d’abast estatal i europeu és en Pedro Sánchez.

El catalanisme que vol més autogovern, millor finançament, bon govern, reconeixement del caràcter pluricultural i plurilingüe d’Espanya, i un major protagonisme dels catalans en la política espanyola i europea, aquest catalanisme avui el representa millor que ningú el PSC.

Com també representem una força política que vol promoure el respecte i la convivència, fugint d’extremismes i contribuint a superar una dinàmica de blocs enfrontats incapaços de dialogar. Respecte per les persones, les idees, les institucions i la legalitat. Respecte per les regles de joc, i pels mecanismes i majories necessàries per canviar-les.

Unes breus reflexions sobre les eleccions municipals.

Eleccions municipals del 26 de maig

768.667 vots / 22% / 1.315 regidors i regidores / 90 alcaldies

[2015] 531.435 vots / 17% / 1.279 regidors i regidores / 123 alcaldies

Destaco l’increment de vots que, en efecte, ens confirma com a segona força política del país, però ho fa de forma territorialment desigual.

Aprofito per fer una reflexió sobre els pactes post-electorals. Estem assistint al trist espectacle d’uns partits que dimonitzen uns pactes polítics a determinada localitat, quan són pactes ben similars als que aquestes mateixes forces polítiques fan a d’altres poblacions.

Quin ridícul fan alguns quan critiquen a d’altres partits per pactar amb el PSC, quan ells mateixos ho fan allà on els convé?

Quin sentit té escandalitzar-se perquè un partit se sent perjudicat en una determinada localitat perquè no es respecta la llista més votada, quan en d’altres localitats aquest mateix partit participa en operacions per descavalcar la llista més votada.

Si a Barcelona calia respectar la llista més votada, perquè no calia fer-ho a Tarragona, La Seu, Tremp o Vilanova? O a Gelida, Parets del Vallès, Palafrugell, Sant Feliu de Llobregat, Cabrera d’Anoia, El Catllar o Santa Oliva? O a Sant Cugat, Figueres i Tàrrega?

No era sectari intentar evitar la presència del PSC al govern de les Diputacions del país, quan és el segon partit català, i el primer a la demarcació de Barcelona?

La incapacitat d’acceptar acords entre altres forces polítiques, no dic mostrar una contrarietat o un disgust, sinó la incapacitat d’acceptar els acords entre altres partits és una mostra d’escàs compromís democràtic, que ha portat a lamentables espectacles com els produïts a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona o al Saló de Plens de l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners.

Si els responsables polítics no respectem les regles del joc, com demanarem a la ciutadania que ho faci? Com consolidarem una cultura democràtica basada en el respecte i la convivència?

Respectem, doncs, les regles del joc, respectem els mecanismes que estableix la llei electoral, que assenyala com s’obtenen les alcaldies i les presidències de consells comarcals i diputacions. Reconeguem la legitimitat dels pactes assolits amb transparència i governem, tots els partits, sense perdre mai el sentit institucional, evitant el sectarisme i una política de blocs que polaritzaria el país sense remei.

Contra els blocs, transversalitat.

Contra el bloqueig, governs estables.

Contra el sectarisme, respecte institucional.

En aquest període s’ha produït també el balanç d’un any de govern Torra-Aragonés. I no cal dir que en fem un balanç negatiu: inacció, divisió interna i desconcert són les principals característiques de l’actual govern de Catalunya.

Sense nord, sense cohesió, sense pressupostos, sense prioritats i sense la mínima eficàcia exigible a un govern que mereixi aquest nom. Un govern que assisteix impassible al deteriorament dels serveis públics i a la pèrdua d’oportunitats per construir la Catalunya més pròspera i més justa, més lliure i més segura que necessitem i mereixem. Com més aviat passem pàgina, millor.

No voldria acabar sense mencionar la decisió de la Comissió Executiva d’endegar els treballs preparatoris del 14è Congrés del Partit, que se celebrarà, si els calendaris electorals no ens fan alterar la previsió, els dies 14 i 15 de desembre.

Aprofito per desitjar sort i encert a tots els companys i companyes que han estat recentment elegits i elegides. Recordeu-los-hi a tots i totes que han de ser la nostra millor carta de presentació, per la seva capacitat de diàleg, per la seva capacitat de treball, per posar per davant de tot l’interès de la ciutadania, i per recordar sempre que per un socialista, per una socialista, la vocació de servei públic és permanent i sagrada, que serem avaluats pels fets i pels resultats obtinguts, i que la gent espera de nosaltres que contribuïm a construir un país millor, un país per tots i totes, superant enfrontaments i divisions.

Moltes gràcies.

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat

Parlament de Catalunya, 26 de juny de 2019

[enllaç al vídeo]

Gràcies, president.

Molt Honorable president de la Generalitat, quina opinió li mereix el fet que la Mesa del Parlament decidís ahir no admetre a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular per la qual es pretenia aprovar la declaració d’independència?

**************

President, dedueixo doncs que li sembla bé i me n’alegro.

Però ahir aquesta decisió va evidenciar una divisió entre els dos grups que donen suport al Govern. I des del nostre punt de vista sembla ben difícil assegurar una acció de Govern, una acció política coherent, quan es té una discrepància tan important sobre un tema tan rellevant.

L’informe del Lletrat Major era inequívoc: no es podia admetre a tràmit la ILP. I des del nostre punt de vista potser cal ser molt clars al respecte. No es poden prendre acords que se situïn fora de la legalitat. Fins i tot, i ho he esmentat en d’altres ocasions, una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans ens recorda que les sentències dels Tribunals Constitucionals són definitives i de compliment obligatori. Que quan una autoritat pública rebutja complir una sentència del Tribunal Constitucional, està violant els principis de l’Estat de dret, la separació de poders i la lleial cooperació entre organismes estatals.

President, des del nostre punt de vista, fora de la legalitat no hi ha camí. Ho hem dit manta vegades. O més ben dit, potser hi ha un camí, però porta al desastre. L’engany o l’autoengany pot generar, entre d’altres mals, una gran frustració, i la nostra obligació col·lectiva com a diputats i diputades és evitar-ho. Li demano que es comprometi en nom personal i en el del seu govern a actuar sempre en el marc de la llei. Perquè creiem que només així es pot servir els interessos de la societat catalana en el seu conjunt. Sé que en aquests moments una de les consignes més repetides és aquest ‘Ho tornarem a fer’. Facin el que tinguin per convenient, però facin sempre dins de la legalitat, amb ple respecte per totes les persones i per totes les idees, amb ple respecte a les institucions, amb ple respecte al poble de Catalunya al què han de servir. Facin el favor de governar i atenir-se a una legalitat que, efectivament, podem canviar si utilitzem els mecanismes i les majories necessàries per fer-ho.

 

 

Intervenció en el debat parlamentari sobre el balanç d’un any de govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA COMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT PER TAL DE FER BALANÇ DEL PRIMER ANY DE GOVERN, Palau del Parlament, 13 de juny de 2019

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats.

Molt Honorable president de la Generalitat,

Aquesta compareixença ens ha de servir per establir el balanç d’un any de govern presidit per vostè. I en l’opinió del nostre grup es tracta d’un balanç clarament negatiu.

Vostè ha parlat de les qüestions positives i en algunes podem coincidir però com comprendrà correspon a la oposició explicar el que creiem que no ha anat bé. I per resumir, el govern de coalició entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, des del nostre punt de vista ens ha fet perdre un any més.

I permetin que justifiqui aquesta opinió en funció dels objectius que vostè mateix es fixava en el debat d’investidura.

Fa un any vostè fixava quatre objectius de govern: fer efectiva la República, restituir Carles Puigdemont com a president, posar en marxa un procés constituent, i aprovar les lleis de l’anterior legislatura que havien estat suspeses pel Tribunal Constitucional.

No crec que em pugui dir que exagero si dic que aquests objectius no han estat assolits.

Probablement perquè eren objectius impossibles de materialitzar, però va ser vostè mateix que els va situar en el frontispici de l’acció del govern que presideix.

Recordo que llavors hi havia una polèmica entre els que defensaven el govern legítim i els partidaris d’un govern efectiu. I el cert és que no hem tingut ni una cosa ni l’altra.

Pel que fa al govern efectiu, vostè mateix el juliol de l’any passat afirmava amb contundència: “Els governs acostumen a dimitir si els seus pressupostos no s’aproven i em sembla que això és un mandat democràtic d’autoexigència”. És clar que vostè es referia al govern d’Espanya, perquè no devia imaginar que el govern que vostè presideix, un any després d’aquella afirmació tan rotunda, es trobaria sense pressupostos aprovats pel Parlament, i que ni tant sols el propi govern els ha aprovat formalment el Govern en una reunió del Consell Executiu.

No fa pas tant aquest Parlament va aprovar un mandat parlamentari que deia que han de presentar un projecte de pressupostos a la Cambra o a presentar una moció de confiança. I vostès, que tant sovint es vanten d’obeir només el Parlament, en aquest cas han decidit desatendre’l com a mínim fins ara. El control de compliment d’aquesta resolució s’haurà de produir el 8 de setembre. Pensen complir-la? Esperem que sí.

Ha estat un any de protestes de treballadors públics perquè consideren que s’incompleixen de forma reiterada els acords negociats amb el govern, i veuen com es van deteriorant les seves condicions laborals i com es va erosionant el seu poder adquisitiu. Ja siguin mestres, metges, infermeres, mossos, bombers, o altres treballadors públics, o dels serveis concertats amb la Generalitat.

Ha col·lapsat l’aplicació de la llei de dependència, les llistes d’espera han augmentat un 10% i ha fracassat de forma rotunda tant el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania com la gestió dels menors estrangers no acompanyats.

Ni tant sols els temes sobre els que vostès en algun moment han mostrat algun entusiasme, com el Fòrum Cívic i Social Constituent, semblen projectar-se més enllà dels llampants powerpoints fabricats a Palau. Com molts han dit estem en un impàs entre un ‘procés’ ja fracassat i un no se sap ben bé què. Avui ens ha dit que aviat sabrem, tindrem notícies, i per tant, les esperarem amb interès

El seu govern, senyor President, des del nostre punt de vista, manifesta signes de fatiga i desconfiança interna, exhibeix una notable manca d’estratègia compartida, és incapaç de situar un horitzó raonable de legislatura, i tampoc no té clar que farà després de la sentència que arribarà com a màxim a la tardor. I com no sap què farà, vostè mateix ha dit que ha obert un procés de consultes sobre l’immediat esdevenidor però ho fa amb entitats que no són responsables davant d’aquesta Cambra.

El seu govern, a més, i a la sessió de control n’hem tingut una evidència, segueix pensant, només i com a molt en mig país. Només sembla preocupar-se pels que comparteixen l’objectiu de la independència o per aquells seguidors fidels del ‘procés’ que avui estan esperant que vostès ofereixin l’enèsim full de ruta.

I mentrestant, les dades econòmiques presenten signes preocupants. Vostè ens demanava dades. Dades de l’Idescat per trobar una font: Està caient el creixement econòmic. Si el segon trimestre de 2018 la taxa de variació interanual del PIB era segons l’Idescat un 2,8% en el primer trimestre de 2019 ha baixat fins el 2%. Fa un any el conjunt d’Espanya creixia el 2,6% (menys que Catalunya), mentre avui creix el 2,4% (més que Catalunya).

Quan vostè va arribar a la presidència, la taxa d’atur era de l’11,39%  (això són dades del segon trimestre de 2018 segons l’Idescat), mentre que el primer trimestre d’enguany s’enfila fins l’11,64%. En canvi, en el conjunt d’Espanya passa del 15,28% al 14,70%.

L’índex de confiança empresarial ha caigut un 2,1%, mentre en el conjunt d’Espanya aquesta davallada és inferior, és de l’1,9%.

Al llarg de 2018 la inversió estrangera a Catalunya va caure un 11,7%, mentre en el conjunt de l’Estat creixia un 71% i a la Comunitat de Madrid creixia un 125%.

I és cert, les exportacions catalanes han crescut i n’estem molt satisfets. Ara, és veritat que en termes relatius, en el conjunt de l’exportació espanyola, hem perdut pes relatiu. I avui mateix i li ensenyava, jo no li ensenyo la fotocòpia però certament Eduardo Magallón a la Vanguardia ens diu citant l’Idescat, que les exportacions cauen per primer cop des de 2011.

El dèficit comercial català va augmentar dels 15.500 milions d’euros registrats el 2017, al 19.100 de 2018.

Som l’única Comunitat Autònoma que té el deute qualificat de bo escombraria per Moody’s, Fitch i Standard & Poor’s.

Mentre el 2017 Catalunya liderava el rànquing mundial de trobades internacionals, l’any 2018 vàrem baixar fins a la quarta posició.

Hem pogut escoltar aquests dies les queixes dels rectors i rectores de les universitats públiques catalanes que demanen al govern un esforç donat que el sistema universitari català ha patit des de 2012 retallades d’un 30%. Avui el finançament de les nostres universitats està per sota del de fa 10 anys. El 2010 el pressupost destinat a finançar la universitat pública era de 1.000 M € i avui és de 750 M €. Quin model productiu volem pel nostre país si no es basa en el coneixement i la innovació?

Quan suspenem la seva gestió de govern, Molt Honorable President, ho fem també per altres motius:

Incompliments dels mandats parlamentaris: el de reduir les taxes universitàries, el d’aprovar el nou contracte programa de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o el d’establir un fons extraordinari pels ajuntaments per a incrementar els ajuts socials gestionats localment.

No han desplegat la llei d’infància.

Tenen un deute important amb entitats socials de tota mena.

Tenen un deute important amb els Ajuntaments, especialment el deute corresponent a la manca de finançament de les escoles bressol.

No estan suficientment compromesos amb respecte de l’escola inclusiva i de l’ajut als infants que requereixen una atenció especial.

No han actualitzat el decret de menjadors escolars.

No s’han compromès prou en el desplegament i el finançament del Pacte Nacional per la Indústria.

No han desplegat reglamentàriament la Llei que garanteix els drets de les persones LGTBI.

Hi ha greus mancances en la planificació educativa.

Hi ha aquesta incertesa sobre el futur de la nostra la Formació Professional.

Nosaltres creiem que no hi ha prou impuls a la feina del Servei d’Ocupació de Catalunya.

No han presentat la llei sobre les Àrees de Promoció Econòmica Urbana, compromís que havien pres.

També hi ha mancances en infraestructures, ens van dir que presentarien un Pla d’Inversions que no s’ha fet

Han renunciat a impulsar una reforma fiscal més justa i progressiva.

No han desenvolupat el Pla de xoc per incrementar el parc públic d’habitatge al que s’havien compromès.

No  han incrementat les places de residència pública.

En set anys no s’ha incorporat al sistema energètic català cap nou megawatt d’energies renovables.

No han aprovat el Decret que ha de desenvolupar el Reglament de Turisme que està pendent des de 2016.

És veritat, semblen més preocupats per reformar l’ àrea de seguretat institucional, que per atendre les necessitats de la seguretat ciutadana, que demana més presència policial al carrer i no més escortes pel president o expresidents.

Els seus viatges institucionals tenen més a veure amb el fracassat intent d’internacionalitzar el procés que amb la defensa dels interessos econòmics de Catalunya a Europa i la resta del món.

Van dir en el debat d’investidura que es crearia de l’Agència Pública de Formació i Qualificació Professionals de Catalunya, que hi hauria un Pla de promoció de l’activitat física i l’esport, o que s’aprovaria la llei sobre el sistema de recerca i innovació. Compromisos concrets que han estat incomplerts. Certament, eren els compromisos per 4 anys i estem parlant del primer any, però en tot cas jo tinc l’obligació de recordar aquests compromisos pendents.

I, no han presentat el projecte de pressupostos.

Miri Sr. President de la Generalitat,

No podem fer un balanç positiu de la gestió del seu govern. Però certament ens n’alegrem de totes aquelles bones notícies que vostè ha donat. Que moltes poden tenir a veure amb la gestió del Govern i altres amb una empenta de la societat catalana, que nosaltres compartim i celebrem.

Ara, vostès encara estan dient “ho tornarem a fer”. “Ho tornarem a fer” és contradictori amb assegurar el progrés del país. I creiem que ho hem vist.

Vostè parlava d’un grup de treball sobre detencions arbitraries, jo li podria parlar de la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Que diu que quan un defensa els seus drets, el primer que ha de fer és complir amb la legalitat.

Vostès encara no s’han compromès a complir amb la legalitat i el nostre país el que necessita és certesa. És estabilitat. És un govern que treballi per tothom. I no és el govern que vostè està presidint.

President, esperarem la seva rèplica però nosaltres no creiem que les coses estiguin ben enfocades.

 

*************

President, com a contribució a aquesta part final del debat ja saben que haurem de tenir un debat d’orientació política general del govern per tant potser no cal que en perdem un de monogràfic que pot anar per una altra cosa. Però en tot cas president li demano disculpes perquè la brevetat farà que no em pugui estendre sobre algunes de les qüestions que ha plantejat.

Com vostè és un amant dels clàssics, a mi em venia al cap aquella expressió “els Déus ceguen aquells que volen perdre” perquè és que a vegades es diuen coses des d’aquesta tribuna que jo no sé si ens veuen lluny d’aquí, em refereixo a altres galàxies, veure un president de tot un Govern davant un Parlament parlant de repressió i de manca de possibilitats de diàleg i de debat, deuen pensar que potser no hi som del tot.

Jo crec que tenim instruments de debat polític i d’acord molt potents. Una altra cosa és que potser no els sabem fer anar, i vostès jo crec que viuen en una certa realitat virtual, la de la desobediència obedient de la república inexistent.

I jo m’atreveixo a demanar-li i ho faig amb tota la humilitat que es llegeixin aquesta decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre el recurs presentat per 76 diputats d’aquest Parlament. Els hi demano perquè potser trobaran allà algun dels motius que inhabiliten alguns dels plantejaments que ens diuen que volen fer.

Vostè ha explicat molt la frase “ho tornarem a fer”, jo no repetiré l’explicació gramatical i de contingut. El problema és el “ho”. Què és el que tornarem a fer? Saltar-nos la llei? Prescindir de l’opinió de la meitat dels catalans? Trepitjar els drets de l’oposició? Tot això hi cap en aquest “ho”? O és una altra cosa? M’estimaria molt més que fos una altra cosa perquè realment quan s’han volgut agafar dreceres inexistents hem pres mal i ho dic en plural. Hem pres mal. I vostè m’ha fet el retret de què potser no hem parlat de l’excepcionalitat de la situació i de la judicialització. Miri, en 10 minuts jo havia de fer un judici del seu govern i el que no volia és que l’altre judici servís per escapar-se del que ha de ser la critica legitima parlamentària de l’oposició al govern que hi ha, i per tant no hem pogut parlar de totes les coses que m’agradaria.

L’hem seguit molt aquest judici, i hem patit molt, pels jutjats i pels que han de jutjar, que tampoc m’agradaria gaire estar a la seva pell. Hem escoltat els testimonis, hem escoltat els al·legats, als advocats. Escoltin, suposo que les opinions segueixen sent tan dividides com eren abans. Però algunes de les defenses que s’han fet han posat de relleu que potser algunes de les certeses amb les quals des d’aquesta tribuna es manifestaven determinades coses, potser no eren tan sòlides com les pensaven amb aquell abrandament. Per tant jo el que demano és prudència. Una cosa tan senzilla com haurem de fer un diàleg, però aquest diàleg té un requisit previ que és l’acceptació de la legalitat fins que no tinguem les majories per canviar-la.

President no és gaire demanar, crec, si pensem en el conjunt del país. Perquè vostè té raó. Vostè és un independentista i creu en la independència de Catalunya, i és lògic i jo no li faré mai cap retret des del punt de vista del que és el seu ideal. El que sí que crec que tinc dret és a fer-li retrets si per arribar a construir aquest ideal trepitja els drets d’altres. Si per arribar a construir aquest ideal es salta una llei que és la norma de convivència de tots plegats.

Ja sé que segurament també és discutible això que dic, jo només demano que algú hi reflexioni una mica. Que algú hi pensi perquè és que algunes coses que ens han passat ens les haguéssim hagut d’estalviar.

Vostè m’ha demanat alguna cosa concreta que jo li vull dir clarament. Diu “vostè no parla dels incompliments de l’Estat”. Escolti, jo vull que l’Estat compleixi, i de fet per això entre altres motius el nostre grup estava molt il·lusionat amb les perspectives que obrien els Pressupostos Generals de l’Estat. Segur, insuficients, però allà hi havien 2.200 M€ en inversió pública de l’Estat a Catalunya, i ens va semblar que era una bona notícia. Però malauradament allà no hi va haver majories i no es van poder aprovar.

I per últim, les dades diferents. Miri, dades les traiem tots del mateix lloc. A vegades són els períodes els que canvien. Nosaltres estem preocupats per la situació econòmica. Apreciem la millora però creiem que podríem fer molt més per fer-la més sostenible i que arribés a tothom. I aquest és el debat que hem de tenir, probablement en el debat d’orientació política general serà el moment, però després vostès han de saber que en un any aquest Parlament no ha aprovat cap llei provinent del seu govern. Aquesta és una dada interessant, i la manca de pressupostos és des del nostre punt de vista la prova més evident que el govern no ha estat a l’alçada

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat

Parlament de Catalunya, 13 de juny de 2019

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president.

Molt Honorable President de la Generalitat,

President, és vostè capaç de compaginar la lleialtat a un projecte polític amb el capteniment que correspon a l’exercici de la seva alta responsabilitat institucional?

 

********************

 

President, vull ajudar-lo.

Vostè pot desitjar que els ajuntaments del país siguin governats per majories independentistes. Faltaria més. Però no pot en cap cas negar la legitimitat d’establir altre tipus de majories, siguin homogènies o transversals. Ni vostè ni la portaveu del seu govern ni cap membre del consell executiu.

Vostè té tot el dret a defensar un projecte polític determinat, però no té dret a negar la catalanitat dels altres projectes polítics que democràticament s’expressen en el nostre país.

Fa basarda haver-ho de recordar, però cal fer-ho.

Tots els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya són iguals en drets i deures. Cal respectar els resultats electorals. Tots els vots valen igual. Tots els electes tenen les atribucions que els reconeixen les lleis. Qualsevol pacte que s’estableix lliurement entre forces polítiques democràtiques és legítim. I les previsions de la llei electoral són d’obligada aplicació en el moment d’elegir alcaldes i alcaldesses.

Li agradaran més o menys però vostè té l’obligació de respectar tots els alcaldes i alcaldesses de Catalunya. També com a mostra de respecte a tots els catalans i totes les catalanes.

Per tant, president, torno a dir-li: vostè pot expressar el seu desig  favorable a l’establiment de majories independentistes però no pot en cap cas negar legitimitat a majories diferents.

Quan un candidat o candidata a l’alcaldia obté una majoria simple de vots i de regidors, però topa amb la voluntat igualment democràtica d’una majoria absoluta de regidors que elegeixen com a alcalde o alcaldessa una altra persona, cal respectar aquesta decisió democràtica. A tot arreu. A Barcelona o a Gelida.

Espero que ningú no oblidi aquesta regla d’or.

Cal mirar, i el president de la Generalitat ho ha de fer més que ningú, el país sencer, i no només la part amb la què més es coincideix.

Aquesta és la manera amb la que legítimament es pot compaginar la lleialtat a un projecte polític i el capteniment institucional de la presidència de la Generalitat.

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat

Parlament de Catalunya, 29 de maig de 2019

[enllaç al vídeo]

Gràcies, Sr. President.

Molt Honorable President de la Generalitat,

Quin balanç feu de l’acció de govern un any després de la vostra elecció com a president de la Generalitat i quines són les prioritats i perspectives pel que resta de legislatura?

**************************

Molt Honorable President,

Em sembla que l’ajudaré a fer un balanç una mica més objectiu.

El nostre grup fa un balanç negatiu de la seva obra de govern. Creiem que és un govern ineficaç, un mal govern.

Quan parlem d’ineficàcia, parlem del desplegament fallit de la Renda Garantida de Ciutadania.

Parlem de greus mancances en la gestió dels menors estrangers no acompanyats.

Parlem d’incompliments dels mandats parlamentaris com, per exemple, el mandat de reduir les taxes universitàries, l’aprovació del nou contracte programa de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió o l’establiment d’un fons extraordinari pels ajuntaments per a incrementar els ajuts socials gestionats localment.

Parlem de la manca de desplegament de la llei d’infància.

Parlem del sobreesforç que s’exigeix sense cap mena de contrapartides als mossos, als metges, a les infermeres, als mestres, als bombers.

Parlem del deute amb entitats socials de tota mena.

Parlem del deute amb els Ajuntaments, especialment el que té a veure amb el finançament de les les escoles bressol.

Parlem de la manca de compromís amb respecte de l’escola inclusiva i dels infants que requereixen una atenció especial.

Parlem de no haver actualitzat el decret de menjadors escolars.

Parlem de no haver desplegat reglamentàriament la Llei que garanteix els drets de les persones LGTBI.

Parlem de manca de compromís suficient en l’esforç per reduir les llistes d’espera.

Parlem de mancances en infraestructures i en transport públic. On és el Pla d’Inversions al què s’havien compromès?

O podem parlar de compromisos adquirits en el debat d’investidura com la creació de l’Agència Pública de Formació i Qualificació Professionals de Catalunya, o el Pla de promoció de l’activitat física i l’esport o la llei sobre el sistema de recerca i innovació.

Parlem de la incapacitat d’aprovar al Govern i de portar al Parlament el projecte de pressupostos pel 2019. I estem arribant ja al mes de juny.

President, quines són les prioritats del seu govern a partir d’ara, a quin horitzó de legislatura es compromet, celebrarem enguany el debat sobre l’orientació política general del govern, tindrem pressupost pel 2019, i per l’any que ve?

La societat catalana mereix un govern que govern, que ho faci bé, i que doti d’estabilitat l’acció política. I el seu govern, senyor president, creiem que no ho fa.

 

 

Paraules sobre el procés de designació com a Senador

INTERVENCIÓ PER AL·LUSIONS EN EL PLE DEL PARLAMENT, 16.05.2019

Enllaç al vídeo

DECLARACIÓ PÚBLICA POSTERIOR AL PLE DEL PARLAMENT, 16.05.2019

Enllaç al vídeo

Transcripció:

Avui s’ha impedit al Grup Socialista la substitució de qui representava la Generalitat al Senat a proposta del nostre grup. Es vulnera així el dret del nostre grup a la participació política. Es deixa sense representació a més de 600.000 catalans i catalanes que van votar PSC en les eleccions del 21 de desembre de 2017.

No es la primera vegada que la majoria independentista trepitja els drets de les minories al Parlament. Ho va fer els dies 6 i 7 de setembre amb funestes conseqüències per tots.

Catalunya té avui un senador menys que la representi al Senat. El sectarisme s’ha imposat sobre la legalitat i el sentit comú.

Hi ha qui vol parlar en nom de Catalunya silenciant una part del país. No reeixiran.

Avui mateix demanarem empara al Tribunal Constitucional en defensa dels drets del nostre grup parlamentari, i dels drets del conjunt de catalans i catalanes que veuen minvada la seva representació al Senat.

Vaig acceptar la proposta de Pedro Sánchez pensant que era bo que un català presidís el Senat, fet que no es produeix des de 1873. Pensant que era bo que presidís el Senat en aquest moment greu de la política catalana i espanyola una persona catalanista, federalista i de tarannà dialogant.

Alguns es van exclamar en conèixer la proposta acusant novament el president Sánchez de voler acontentar l’independentisme. Un altre cop els fets desmenteixen de forma rotunda l’acusació. Els independentistes, que no van tenir problemes en votar representants de PP i C’s fins i tot mentre s’estava aplicant l’article 155 de la Constitució espanyola, han bloquejat la meva designació com representant de la Generalitat al Senat.

Quan vaig acceptar la proposta pensava en la possibilitat de trenar consensos, d’intentar impulsar la reforma del Senat, que implica una reforma de la Constitució. Pensava en com podria contribuir des de la presidència del Senat a la recerca de solucions dialogades en el marc de la llei. Pensava en ser digne relleu en els esforços reformistes de persones que respecto com Isidre Molas o Joan Rigol.

Però en aquesta ocasió no ha estat possible.

La decisió d’avui pot dificultar les relacions entre grups polítics i pot enrarir l’inici de la legislatura espanyola en haver-se trencat regles de respecte institucional que havien resistit tota mena de conjuntures.

Malgrat això, em reafirmo, més que mai, en el propòsit de contribuir amb totes les meves forces a fer possible la convivència a Catalunya i a bastir ponts entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Un propòsit que no entén de ressentiments ni de prejudicis, que no pot entretenir-se en lamentar greuges ni ocasions perdudes.

Un propòsit de mirar endavant, de construir, de sumar, de crear oportunitats d’entesa.

Amb la voluntat de reconèixer els adversaris polítics, i mai de considerar-los com enemics irreconciliables.

Jo no vull, a diferència de Quim Torra, acabar amb ningú.

Amb aquest esperit estic decidit, el socialisme català està decidits, a participar activament en la nova etapa que s’obre després de les eleccions generals.

Interpretant el mandat expressat pels ciutadans a les urnes: un mandat de moderació, d’entesa, de treball eficaç … per reconnectar la ciutadania i les institucions.

Un mandat reforçat pel sentiment col·lectiu produït arran de la mort d’Alfredo Pérez Rubalcaba.

Avui, les meves conviccions són encara més fermes: el camí dels independentistes  és legítim en el terreny de les idees, però, a parer meu, la seva pràctica política és un fre per la Catalunya moderna i majoritària que avui reclama una oportunitat.

Avui s’ha intentat tancar una porta. Però demà se’n obriran d’altres de bat a bat.

I el vent, l’aire fresc i nou d’una nova manera de fer política i de pensar en Catalunya ben aviat arribarà. I com més aviat millor.

 

 

Compareixença pública per comentar la candidatura a la Presidència del Senat

Compareixença pública per comentar la candidatura a la Presiència del Senat

[enllaç al vídeo – versió catalana]

[enlace al video – versión castellana]

Gràcies per la seva presència.

Vull manifestar-los la preocupació amb la que seguim l’evolució del company i amic Alfredo Pérez Rubalcaba, a qui desitgem la força i la sort que tant necessita en aquests moments difícils. El nostre pensament està amb ell, la seva família i els companys i companyes del Partido Socialista Obrero Español.

*************

Vull dir-los-hi que em sento molt honorat per la proposta que m’ha fet el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, de presidir el Senat en aquesta nova legislatura, de presidir la cambra de representació territorial.

Ara cal que el Parlament segueixi els procediments previstos per tal de designar un nou senador per la renúncia del president Montilla. Aquest procediment està previst en el reglament del Parlament de Catalunya que diu.

Article 174.4

“Si cal substituir cap dels senadors a què es refereixen els apartats 1 i 3” – referits als senadors que representen la Generalitat de Catalunya al Senat – “la persona substituta ha d’ésser proposada pel mateix grup parlamentari que havia proposat el seu antecessor o antecessora”.

Vull dir-los-hi que espero i confio ser designat senador en representació del Parlament de Catalunya. I, després, ser candidat a la presidència del Senat. Candidat del Grup Socialista, que disposa de majoria absoluta

Soc socialista, catalanista, dialogant i partidari de trobar una solució política al problema que ens té bloquejats de fa anys.

Em sembla que la darrera regla de cortesia parlamentària que segueix vigent en aquest Parlament és la del procediment de substitució dels senadors que representen la Generalitat al Senat. Una substitució que correspon proposar als grups que havien proposat la persona que renuncia.

Espero que ningú faci saltar aquest pont de confiança que fins ara ha resistit tota mena d’embats.

Sóc conscient de la importància que pot tenir en aquest moment greu de la política catalana i espanyola la presència d’un català al capdavant del Senat.

En la meva opinió, seria un greu error que el Parlament deixés passar l’oportunitat de fer un català president del Senat.

El president Pedro Sánchez demostra amb fets el seu tarannà dialogant i la importància que atorga a la qüestió catalana.

Vull agrair el grup parlamentari de Catalunya en Comú – Podem i particularment la seva presidenta, Jessica Albiach, el seu suport.

I vull cridar la resta de grups de la Cambra a meditar el sentit del seu vot en el ple que farem la setmana que ve.

No m’agradaria que el Parlament de Catalunya entrés definitivament a la categoria de les institucions que mai perden l’oportunitat de perdre una oportunitat.

 

Pregunta al president

Pregunta al president, Palau del Parlament, 8.05.2019

[enllaç al vídeo]

Molt Honorable President de la Generalitat.

Quina valoració fa del procés de desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania?

***************************

Gràcies president, la pregunta era senzilla, quina valoració fa vostè del desplegament?

És lògic que no la tingui, perquè la valoració no pot ser una altra que la de fracàs.

El seu govern ha fracassat en el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania. Una renda que va ser el fruit d’un gran consens parlamentari i social i producte de l’esforç dels impulsors i impulsores de la Iniciativa Legislativa Popular.

La decisió del seu govern de contractar una empresa privada per posar ordre en el procés de concessió de les prestacions posa de manifest aquest fracàs. Però no només això, el propi director general d’Economia Social ha signat un informe que reconeix allò que fa temps que el meu grup parlamentari denuncia, cito literalment: “l’Administració no disposa de mitjans humans i tècnics especialitzats que donin resposta a les necessitats que requereix el servei de suport a la gestió dels processos vinculats a la gestió de la Renda Garantida de Ciutadania”. I justifica aquesta contractació per fer viable “l’acompliment dels procediments administratius en els terminis legalment establerts”.

Senyor president, 620 dies després de la seva posada en marxa, no només reconeixen no tenir els mitjans humans i tècnics suficients. Tampoc disposen del reglament de la Llei, un reglament que vostès mateixos van qualificar d’indispensable. Quan pensen aprovar-lo?

Ahir mateix coneixíem una dada que parla per si sola , la Renda Garantida de Ciutadania no iguala per sí sola la cobertura de l’ajuda que havia de substituir.

La mala gestió de la Renda Garantida de Ciutadania comporta dos riscos: un, que la ciutadania no la demani perquè la consideri inaccessible, com ja va passar en gran mesura amb la Renda Mínima d’Inserció, i que acabem negant a centenars de milers de famílies a Catalunya allò que els reconeix l’Estatut d’Autonomia, el dret d’assegurar-los el mínim per tenir una vida digna.

Senyor president, som conscients d’aquest fracàs? Què pensen fer per corregir aquesta situació? Quan pensen proporcionar amb total transparència les dades de manera que puguem saber quantes sol·licituds han estat presentades, quantes denegades, quantes corresponen a complements a persones beneficiàries d’una altra prestació, quantes corresponen a persones sense llar.

Senyor president, això no ha anat bé i en el nostre interès i en l’interès del país valdria la pena que esmercessin el màxim d’esforços i encerts per desplegar adequadament la Renda Garantida de Ciutadania.

 

 

Homenatge a Eduardo Martín Toval

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN MEMÒRIA D’EDUARDO MARTÍN TOVAL (Parlament de Catalunya, 10 d’abril de 2019)

[enllaç al vídeo]

PHOTO-2019-04-09-11-26-46

Gràcies, senyor president,

Molt Honorable president de la Generalitat, membres del govern, senyores i senyors diputats,

Les meves primeres paraules en aquesta intervenció que faig en nom del grup Socialistes-Units per Avançar en homenatge a la memòria del nostre company Eduardo Martín Toval, han d’anar forçosament adreçades als membres de la seva família, i als seus amics que avui ens acompanyen.

Complim amb aquesta intervenció un deure de memòria i també un deure d’amistat.

Intentaré, doncs, resumir la trajectòria d’Eduardo Martín per tal que la Cambra pugui retre-li el més que merescut homenatge.

Eduardo Martín Toval, nascut a Màlaga el 5 de març de 1942, va morir de forma sobtada d’un atac de cor el 15 de gener d’enguany als 76 anys a Rincón de la Victòria, població malaguenya, quan tornava d’una de les manifestacions convocades en aquella jornada pel moviment feminista. Va ser un militant compromès fins al darrer instant.

Per traslladar qui va ser Eduardo Martín Toval i la seva decisiva contribució a la transició democràtica, la unitat socialista a Catalunya, l’elaboració de la Constitució del 78 i de l’Estatut del 79, així com de la vitalitat del projecte socialista a Espanya els anys 80 i 90, he aprofitat la magnífica ressenya biogràfica preparada per Enric Senabre i editada per la Fundació Rafael Campalans amb motiu de la seva mort.

Nét d’un diputat del Partit Radical, nascut en el si d’una família de la burgesia de Màlaga, la seva família va perdre el caràcter d’acomodada quan va morir el pare. El petit Eduardo tenia cinc anys. Ningú no li va regalar res.

Per poder estudiar va treballar per l’empresa Coca-Cola quan aquesta es va instal·lar a Màlaga, i al llarg de diversos estius en un hospital pel tractament de la tuberculosi a Falkenstein (Alemanya).

Es va llicenciar en Dret estudiant per lliure a la Universitat de Granada.

Va iniciar la seva activitat política en ambients cristians i des de molt jove es va comprometre amb la lluita dels treballadors.

Arriba a Barcelona el 1967, en elegir destí a la Delegació provincial de Treball un cop aprovades les oposicions de Tècnic de l’Administració Civil de l’Estat. S’encarregarà del Negociat d’Expedients de Crisi.

Immediatament col·labora com a advocat en la creació del Centre d’Estudis i Assessorament Laboral, integrat per laboralistes de l’àmbit universitari.

Obté el doctorat en Dret i accedeix per oposició al Cos Tècnic Superior d’Inspectors de Treball.

En plena dictadura, amb sindicats clandestins sense dret de vaga, va integrar, i en gran mesura va impulsar, un grup d’inspectors demòcrates que van aplicar de la forma més progressista i avançada possible les restrictives normes laborals vigents en aquell temps. A finals de 1975 aquells Inspectors de Treball van ser objecte d’una sanció administrativa per negar-se a certificar el caràcter procedent de tancaments patronals amb motiu de les vagues del Baix Llobregat.

Va donar classes de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor agregat.

Va impulsar la publicació “Guía Jurídica para Trabajadores”, important instrument de formació de treballadors, sindicalistes i advocats laboralistes.

Va militar successivament a Comissions Obreres, a l’STAC (Sindicat de Treballadors de l’Administració de Catalunya) i a la UGT.

L’any 1969 ingressa a l’Organització Revolucionària dels Treballadors, en la que milita fins el 1972. Forma part del grup obrerista i autogestionari creat al voltant de la revista “El Topo Obrero” que treballava a l’entorn de Comissions Obreres. A partir de finals de 1974, s’incorpora amb altres integrants d’aquest grup a Convergència Socialista de Catalunya, motor de la fundació el 1976 del Partit Socialista de Catalunya (Congrés), defensant des d’aquesta formació el procés d’unitat socialista que culmina el 1978 amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Va formar part de la Comissió Executiva del PSC des de 1978 a 1984.

Va ser elegit diputat al Congrés el juny de 1977 en la candidatura “Socialistes de Catalunya” que va guanyar a Catalunya les eleccions generals. Va ser portaveu adjunt del grup “Socialistes de Catalunya”. El 1979 va ser reelegit com a diputat al Congrés per Barcelona, i va esdevenir portaveu del grup “Socialistes de Catalunya”.

El 1980 dimiteix com a Diputat al Congrés per presentar-se en la candidatura socialista al Parlament de Catalunya encapçalada per Joan Reventós, esdevenint el portaveu del grup socialista en aquesta Cambra.

L’any 1982, renuncia al seu escó al Parlament per tornar al Congrés dels Diputats, on va exercir com a diputat fins el 1995, desenvolupant la tasca de secretari general del grup socialista al Congrés de 1982 a 1985, i posteriorment, de portaveu del grup de 1985 a 1993.

Com a portaveu del grup Socialista al Congrés va participar en les reunions de la Comissió Executiva Federal del PSOE en aquest període. Va ser en aquella etapa en la que va estrènyer amistat i col·laboració política amb Alfonso Guerra.

L’any 1995 renuncia al seu escó i trasllada la seva militància a Màlaga per a presentar-se com a candidat socialista a l’alcaldia d’aquella ciutat. Durant aquell mandat municipal exerceix la tasca de portaveu del grup municipal socialista en l’oposició.

L’any 1998 demana el reingrés a l’Inspecció de Treball i exerceix la seva tasca a Màlaga.

L’any 2004 es nomenat conseller laboral i d’afers socials de l’Ambaixada d’Espanya al Marroc, destí que ocuparà fins el 2010.

Es jubilarà com a Inspector de Treball l’any 2011.

Una trajectòria acadèmica, sindical, en la funció pública i en la política molt intensa en la que destaca el seu compromís amb els treballadors i amb l’ideal socialista.

Per intentar traslladar l’ideal que el va moure al llarg de la seva vida, us llegeixo un manuscrit seu de 1998, que la Fundació Rafael Campalans va editar amb motiu de la seva mort.

“A las puertas del tercer milenio, el socialismo sigue siendo para mí, en lo fundamental, un serio compromiso con los modos de vida solidarios. El socialismo debe seguir combinando la defensa y promoción de los más débiles con la profundización de los derechos personales y colectivos de todos los ciudadanos. En lo económico, deben primar los objetivos de alto crecimiento, elevación racional del consumo, aumento del empleo y estabilidad global de la economía; frente a los paradigmas neoconservadores (los aplique quien los aplique) que privilegian el control de los precios a costa del empleo, del crecimiento económico y de su distribución solidaria. Obviamente el rol del Estado como compensador de las disfunciones económicas y sociales del mercado sigue siendo clave. Social y políticamente el socialismo debe afrontar el reto de obtener el apoyo de los nuevos sectores sociales emergentes comprometidos con el progreso, pero sin perder de vista que el centro de gravedad de su proyecto de transformación ha de seguir nucleándose en torno a los asalariados (trabajen o no). Además, en la España de hoy, el objetivo de cohesión territorial entre las nacionalidades y regiones es, a mi entender, parte inseparable del compromiso solidario al que me refería al principio”.

Mai no va abandonar el seu compromís polític amb el projecte socialista, com ho posa de manifest en la darrera entrevista que va fer, el 23 de desembre de 2018, en el diari “La Opinión de Málaga” quan deia: “Yo sigo afiliado por coherencia. Seguramente esa coherencia tiene mucho de coherencia nostálgica. Y por convicciones. Por convicciones sobre lo que era mi partido y mi militancia en favor de los obreros”.

L’Eduardo es fa fer imprescindible per moltes tasques polítiques i parlamentàries a causa de la seva sòlida formació acadèmica, la seva capacitat de treball, la seva agilitat mental, l’habilitat dialèctica i la disposició a trenar acords entre posicions polítiques diferents.

Les seves capacitats, com ja he dit, es van posar prova en el difícil procés de la unitat socialista i en els acords que van portar a l’aprovació de la Constitució i l’Estatut. En poden donar fe els que compartien amb ell aquests processos i aquest mateix hemicicle si ens pogués retornar l’eco de la seva veu.

Eduardo Martin Toval va formar part de l’Assemblea de Parlamentaris creada el 1977 i va formar part de la Comissió dels Vint que, per delegació de l’Assemblea, va elaborar a Sau l’avant projecte d’Estatut d’Autonomia.

Va tenir un paper molt actiu en l’elaboració de la Constitució espanyola, fins el punt que ,com em va recordar fa ben poc Miquel Roca Junyent, la tripleta “Roca, Solé Tura, Martín Toval” s’autoanomenava la “troika” en les tasques que van portar a l’aprovació de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de 1979.

Ell va coordinar, per exemple, les esmenes socialistes a l’avantprojecte de Constitució aprovat per la ponència integrada pels set “pares de la Constitució”, amb l’inestimable ajut entre d’altres, del jurista José Antonio González Casanova.

El seu retorn al Congrés dels Diputats el 1982 i, sobretot, la seva marxa a Màlaga el 1995, han fet que el seu record s’hagi esvaït a Catalunya. I fora injust no intentar recuperar una memòria que, ben segur, pot ser encara útil avui mateix si fóssim capaços d’extreure’n les oportunes conseqüències.

Eduardo Martín Toval era, com ha escrit amb justícia, l’historiador Joan Esculies, “un componedor”. D’altres n’haurien dit “un fontanero”. En paraules d’Esculies “són figures que hi són, però no sempre se les veu, que pacten, inspeccionen, aplanen i, en definitiva, fan política”.

Per l’Eduardo la política era l’instrument per impulsar un permanent procés de reformes que ens havia d’acostar progressivament a la societat ideal. Com va dir amb motiu d’una reunió dels antics membres de la Comissió dels Vint convocada per Pasqual Maragall el gener de 2005: “Afortunadament pel progrés, els avenços en qualsevol àmbit de la nostre realitat social i personal no esgoten la nostra capacitat de reivindicar nous objectius”.

Esculies, en un article publicat després de la mort d’Eduardo Martín ens traslladava unes paraules seves: “L’Estatut l’hem d’aconseguir a Madrid sobre la base d’una força col·lectiva, unànime, de totes les forces polítiques catalanes. Aquest és un tema sobre el que no s’hi pot jugar”.

Si volem política necessitem retrobar componedors i ressuscitar els vells esperits unitaris que avui semblen restar en l’oblit. Units, guanyem; dividits, perdem. Aquesta és una vella màxima del catalanisme que massa sovint semblem haver oblidat tots plegats.

Tampoc no va ser casual que Eduardo Martín acompanyés Joan Reventós en les visites rellevants amb el president Adolfo Suárez i amb el rei Joan Carles per exigir el retorn del President Tarradellas i la recuperació de les institucions de la Generalitat, anul·lades per Franco en acabar la guerra civil.

I no és d’estranyar tampoc que Eduardo Martín Toval prengués part rellevant en la forja del consens sobre el model lingüístic escolar, impulsat decisivament pels ponents socialistes Marta Mata i José González Navas.

Precisament la raó de fons de moltes de les seves decisions i de moltes de les seves aportacions a la política tenia a veure amb la defensa tancada de la unitat civil del poble català, la necessitat de combatre de forma aferrissada qualsevol temptació lerrouxista. I no cal dir que aquesta actitud, defensada sempre amb fermesa per Eduardo Martín Toval, tenia un enorme valor afegit pel seu recorregut vital, orgullós dels seus orígens i capaç d’integrar en una personalitat vibrant una identitat plural.

Com a diputat, com a portaveu, esgrimia una dialèctica afilada però sempre respectuosa envers els seus contrincants, i també el punyent sentit de l’humor que el caracteritzava. Com molts dels seus coetanis va desenvolupar un especial respecte envers les institucions i la necessitat de preservar-les al servei del conjunt de la ciutadania, evitant posar-les al servei d’una o altra opció política.

Eduardo Martín Toval va ser un exemple de compromís sindical i polític, lluitador per la democràcia i la justícia social, i un excel·lent parlamentari que va defensar amb convicció i eficàcia les seves idees.

Va formar part d’una generació que va impulsar la transició convençuda que només els consensos ben amplis podien donar solidesa a les institucions i a les lleis que les sustenten.

Mantinguem vius el seu exemple i la seva memòria. I que tots plegats puguem extreure’n alguns elements rellevants per redreçar la política d’avui.

Acabo traslladant en nom de tots i totes una abraçada ben forta als seus familiars María Victoria, Sara, Jonás, Abigail i Joshua avui presents a la tribuna de convidats.

Moltes gràcies.