Category Archives: Intervencions públiques

Intervenció a la compareixença d’Artur Mas sobre el cas Palau i el 3%

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta, després de la compareixença de l’expresident de la Generalitat, Artur Mar, a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya

29 de març de 2017

[enllaç al vídeo de la intervenció]

Gràcies, senyor president,

Senyor Mas, avui vostè compareix davant la Cambra en qualitat de secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya dels anys 2000 a 2012, i en qualitat de president del mateix partit de 2012 a 2016.

Ho fa en relació al finançament de CDC i de les fundacions que hi estaven vinculades. I ho fa també perquè ja havia comparegut en diverses ocasions per aquest motiu davant la Cambra en qualitat de president de la Generalitat. I s’han produït fets nous.

No crec que sigui sobrer aclarir aquests extrems i tampoc ho és intentar delimitar l’objecte i funció de la compareixença. Això no és un tribunal, ni tampoc una Comissió d’Investigació. Per cert, com vostè ha recordat, ja n’hi va haver una sobre el tema. Aquí no prenem testimonis, ni valorem proves, ni tenim mitjans per investigar els fets relacionats amb el finançament del seu partit i de les fundacions que hi estaven vinculades, uns fets que han colpit l’opinió pública.

Avui interessa saber si el que vostè ha afirmat en reiterades ocasions davant la Cambra ha estat o no desmentit pels fets. Avui correspon debatre sobre les seves responsabilitats polítiques com a màxim responsable del seu partit des de l’any 2000 al 2016.

Certament és difícil fer-ho mentre continuen les investigacions policials i actuacions judicials en casos tant rellevants com el cas Palau de la Música i el cas 3%. I deixo de banda altres qüestions com els casos ITV, ADIGSA – que per cert va ser portat als tribunals pel govern de Pasqual Maragall – o les derivades del cas Pujol perquè lluny d’aclarir les coses podríem perdre’ns per les branques, tenint present que vostè, des de l’any 1995 a l’any 2016, va ser successivament Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Conseller d’Economia, Conseller en cap i president de la Generalitat.

Recorden quan va sortir per primer cop el 3% en aquesta Cambra? Era el 24 de febrer de 2005. No crec que ningú ho hagi oblidat, i menys els que hi érem. Ja fa 12 anys que el president Maragall es va referir al 3%, precisament perquè el mateix dia El Periódico de Catalunya se’n feia ressò en un editorial demanant que s’investigués. Vostè, senyor Mas, en termes molt contundents, li va exigir al president Maragall que retirés una afirmació que, certament, no estava sustentada llavors en proves. El president Maragall va accedir-hi i, tot i així, CDC va presentar una querella contra ell, que va ser finalment i feliçment retirada.

Anys després esclatava el cas del Palau de la Música en el que es barrejaven diverses coses: la desviació de fons del Palau a mans privades, els donatius del Palau de la Música a la fundació de CDC, i indicis que apuntaven a un triangle format pel Palau, empreses concessionàries d’obra pública i les fundacions vinculades amb CDC.

A partir de la denúncia presentada per regidors de l’oposició a Torredembarra, s’està investigant també una altra trama de presumpte pagament de comissions al seu partit per concessió d’obra pública.

En tots dos casos vostè ha afirmat sempre i avui ho ha reiterat l’honorabilitat del seu partit, el seu convenciment que no s’ha produït cap delicte ni cap irregularitat, que la responsabilitat en tot cas recauria sobre els successius tresorers del seu partit, els dos darrers, persones de la seva confiança i designats per vostè mateix.

Va ser vostè qui va ordenar el retorn de les donacions del Palau a la fundació del seu partit en virtut d’uns estranys convenis de col·laboració. I així 600.000 euros van retornar al Palau.

En tot cas, el jutge instructor va apreciar que el desviament de fons del Palau de la Música cap al seu partit o cap a les fundacions vinculades al seu partit superava els 6 milions d’euros i va considerar CDC responsable a títol lucratiu imposant una fiança molt important a la que vostès van fer front posant com a penyora immobles propietat del partit.

Sr. Mas, en anteriors compareixences li vaig demanar que tranquil·litzés l’opinió pública desmentint o confirmant els rumors i informacions aparegudes. I vostè ho va desmentir tot i va comparèixer sempre que se’l va requerir. En la darrera ocasió, en una Diputació permanent un cop ja convocades les eleccions de 2015, li vaig preguntar directament què faria si el temps desmentia les seves afirmacions. Jo situava la qüestió, precisament, en el terreny de les responsabilitats polítiques, intentant si és possible desllindar responsabilitats polítiques de fets delictius que estan sent objecte d’una investigació judicial. No ha acabat el judici i vostè té tot el dret de mantenir la seva versió i dir que fins que no hi hagi sentència no hi ha motiu per alterar les seves declaracions davant la cambra.

Però aquí discrepem. El nostre grup, senyor Mas, creu que el pas del temps, les investigacions policials i de la Fiscalia, les actuacions judicials i les informacions periodístiques relatives a aquests dos casos han desmentit les seves paraules.

Per desllindar clarament el que és responsabilitat política del que podria ser eventualment una responsabilitat penal em referiré estrictament a irregularitats i no a delictes que només el jutge pot apreciar. Sé que estem fent un exercici complicat de separar àmbits que tenen massa punts de connexió però, en fi, hi ha coses que són des del nostre punt de vista incontrovertibles.

Sr. Mas, vostè és responsable del nomenament dels senyors Osácar i Viloca com a tresorers del seu partit. Vostè té una responsabilitat en haver-los triat. I diu a més que manté la seva confiança en ells.

Els senyors Millet i Montull han confessat que efectivament CDC es va finançar de forma il·legal a través del Palau de la Música. Vostè pot dir que menteixen, i que ho fan per obtenir un tractament més benèvol per part de la Fiscalia. I que tenen dret a fer-ho.

Té raó senyor Mas, però apareixen massa indicis que alguna cosa irregular succeïa entre el Palau i les fundacions vinculades al seu partit. No només els convenis als que abans he fet referència. Quin sentit té en que la comptabilitat del Palau hi haguessin unes, cito literalment, “factures convergents”? O que es digui que progressivament el 3% es va convertir en el 4% perquè CDC necessitava més diners? Menteixen també petits empresaris que treballaven per les campanyes del seu partit i als quals es demanava que facturessin aquests serveis al Palau de la Música?

O, en referència al 3%, quin sentit té que s’hagi trobat la tarja de visita d’un empresari adreçada al tresorer del seu partit dient:

“Bon dia, Andreu. Et faig arribar els concursos als que ens hem presentat i no hem tingut sort i als que aspirem a tenir sort. Cal que quedem aviat”.

O empreses que diuen que feien donatius a CDC “perquè volien entrar a Catalunya”. O encara aquelles que, en moments de dificultat, obtenien licitacions després de fer generoses donacions?

Vostè diu, i en això no li falta raó, són els tribunals els que haurien d’investigar els procediments de licitació, contractació, concurs i ens haurien de dir el què. Però nosaltres només podem fer la pregunta, no tenim els instruments per esbrinar la resposta.

Crida l’atenció el fet que el primer decret aprovat quan vostè va ser elegit president, atorgués al Departament de presidència la competència sobre, cito literalment, “L’establiment de criteris, direcció i control de la contractació pública”.

Les imputacions dels senyors Rossell i Vives també apunten al pagament de comissions a partir dels concursos d’Infraestructures.cat i de BIMSA.

Sr. Mas, vostè pot seguir afirmant que res d’estrany hi ha en tot això. Que només s’explica en clau de falses declaracions que alguns fan amb l’esperança de veure reduïda la seva condemna, testimonis interessats, o pot dir que les proves documentals són falses. Però nosaltres, que vàrem creure la seva paraula, ja no podem seguir-ho fent. És una qüestió de confiança. La nostra confiança s’ha trencat. Hi ha una gran acumulació d’indicis, proves, testimonis i documents contradiu les seves afirmacions.

Com li deia en iniciar la meva intervenció, no estem en seu judicial. No estem aquí per atribuir a ningú cap delicte. Ni per perjudicar a cap persona que estigui en aquest moment sent objecte d’investigació judicial. Però sí constatem la presència de greus irregularitats que, en la nostra opinió, haurien d’implicar per part seva, per part del màxim dirigent de CDC en el període 2000-2016 l’assumpció de responsabilitats polítiques.

El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, va decidir canviar de nom no per casualitat. Volien deixar enrere i ben enterrats episodis com el cas Pujol, el cas Palau i el cas 3%. I efectivament renovar el seu projecte polític i obrir una nova etapa política que es correspon al seu anàlisi i als seus objectius pel que fa la independència de Catalunya. Però el fet que vostè, secretari general de CDC de 2000 a 2012 i president de CDC de 2012 a 2016, segueixi avui com a president del PDeCAT fa molt difícil veure com, més enllà del canvi de nom, estem davant d’un canvi real, d’una ruptura amb el passat. Però això és quelcom que només vostè i els seus poden dirimir. Nosaltres només tenim una opinió que òbviament és una opinió de part.

Nosaltres no posem ni posarem en dubte mai la presumpció d’innocència de ningú. Però avui, senyor Mas, estem parlant de tota una altra cosa. De responsabilitats polítiques. I amb tot el respecte, nosaltres creiem que li correspon assumir-les a vostè.

Ningú no pot obligar-lo a fer-ho, però segurament molts que no s’atreveixen a demanar-ho li ho agrairien.

Moltes gràcies.

Presentación del acuerdo PSOE-PSC

PRESENTACIÓN EN RUEDA DE PRENSA DEL ACUERDO PSOE-PSC

Miquel Iceta, Madrid, 7.03.17

[enlace al texto del Acuerdo PSOE-PSC]

[enllaç al text de l’Acord PSOE-PSC]

Venimos hoy a celebrar. Tuvimos una discrepancia profunda en momento delicado de la vida del PSOE, y entendimos entonces que teníamos que reforzar nuestra relación y expresarlo de forma pública.

Quiero agradecer el liderazgo de Javier Fernández, que en un momento muy complicado para los socialistas ha sabido encontrar las maneras, las palabras y el tiempo para empujar este acuerdo. Y desde luego a la Comisión Negociadora, a las dos partes que hoy son una. Hoy estamos juntos.

Si algo tengo que lamentar es que se pretende presentar este tipo de negociaciones como que unos ganan y otros pierden, y aquí o todos ganábamos o todos perdíamos, no había escenario alternativo. Y a partir de ahí a seguir caminando juntos.

Me gusta hacer frases que expliquen las cosas: yo quiero más PSOE en Catalunya y más PSC en España. Yo quiero no solo que haya una mayor relación en el sentido del entendimiento, que a pesar de las discrepancias nunca ha faltado, sino más compromiso, más presencia, más empeño, precisamente porque las relaciones entre Catalunya y España así lo exigen y uno de los puentes sólidos de esas relaciones es el Partido Socialista.

Hoy es un día de mucha alegría, mucha gente estará contenta porque sabrá que hemos dejado atrás los problemas pero que somos conscientes que tenemos que trabajar todos mucho para empujar en la misma dirección, abordar un proceso congresual que será apasionante, y para sacar adelante a Catalunya y España porque muchos catalanes y españoles así lo necesitan.

El PSC no ha perdido soberanía, ha ganado peso político. Aunque parezca que doy un paso atrás… les leo el protocolo del 78 ‘el PSC tiene plena soberanía en los ámbitos de competencia que los socialistas propugnamos para la organización política de nuestro país de acuerdo con el marco constitucional aprobado en su programa por los socialistas de todo el Estado’.

Seguimos exactamente igual, pero mejor. Porque quizá en el momento en que se hizo el protocolo de unidad era, como en todo bautizo, un momento de alegría y nadie sabía cómo iba a echar a andar la criatura. Casi 40 años después hemos visto que con la definición que teníamos no era suficiente, merecía explicar más.

Y el PSC y el PSOE a lo que se comprometen es a compartir más, a estar mucho más encima el uno del otro, y eso nadie lo ha de ver como una tutela, sino como una compañía, un reforzamiento, un fortalecimiento, que es el sentido de este documento.

Por lo tanto, el PSC no pierde la soberanía que tenía, el PSOE no pierde la relación federal con el PSC, pero los dos ganamos mayor compromiso y mayores ganas de trabajar juntos.

Aquí no encontraran palabras como acatar, ni marcar, ni tutelar, ni subordinar, ni última palabra… hay otras mucho más bonitas, reconocimiento mutuo, análisis conjunto, consensuar, coordinación política… que es lo que queremos… el PSC esto lo necesita y el PSOE generoso lo ofrece.

El protocolo de unidad sigue vigente, es el que dio a luz un partido nuevo en Catalunya y una relación federal con el PSOE, son nuestros fundamentos que no vamos a cambiar.

Sobre el voto en la investidura de Mariano Rajoy. Yo estoy arrepentido de no haber encontrado una solución acordada a ese problema, no a lo que votamos.

Y me hago directamente responsable y mi único consuelo es que el PSOE se encontraba en un periodo de transición muy difícil que no favoreció el diálogo entre partidos. Nadie imaginó en 1978 que nos íbamos a encontrar en una situación así y, por tanto, es muy difícil que los documentos en sí resuelvan los problemas.

Lo que la gente tiene que tener mayor confianza es que hoy tenemos los instrumentos de diálogo para compartir, para consensuar y para acordar. Este acuerdo debe servir para prevenir, evitar y resolver discrepancias.

Y es verdad que hemos desarrollado una cosa que no estaba en el protocolo de unidad, que es la cuestión de relación bilateral entre el PSC y el PSOE. Estaba muy planteado en término federal el 78, y eso no debe ser visto por nadie –como no lo fue por el Comité Federal cuando lo aprobó- como un privilegio sino sencillamente una necesidad de la acción política.

En la situación actual de las relaciones entre Catalunya y el resto de España necesitamos un instrumento político potente precisamente para evitar, prevenir y resolver esas discrepancias. Confío en que no se produzcan. Si se producen tenemos hoy no solo la voluntad sino los instrumentos para resolverlas de mejor manera que no lo hicimos en noviembre del año pasado.

Los pactos en Catalunya se van a decidir en Catalunya, eso no va a cambiar. ¿Ustedes se imaginan que se reúne la Ejecutiva del PSC y unánimemente acuerda ceder competencias o renunciar a alguna prerrogativa?

Lo que ha decidido el PSC gracias a la voluntad del PSOE es poner en común. Porque yo quiero más PSOE en toda España y también en Cataluña, quiero su compromiso, quiero su implicación, porque ahora las cosas están muy complicadas.

Queremos compartir nuestras alianzas, queremos discutirlas, acordarlas, consensuarlas… lo que cuenta es la voluntad de hacerlo y el instrumento para hacerlo, y ese es el contenido fundamental del documento que hemos suscrito hoy.

La Comisión de coordinación política PSOE-PSC. No hemos fijado una periodicidad en sus reuniones, pero el problema no es de periodicidad sino de uso para la necesidad.

Lo que estoy teniendo con los secretarios generales y con el presidente de la gestora es una comunicación muy fluida. Es Catalunya estamos en una situación política muy complicada, con un gobierno que ha decidido no solo saltarse la ley sino desoír las recomendaciones de órganos del propio autogobierno de Catalunya.

Eso requiere una conexión muy estrecha. No hemos fijado periodicidad, pero tampoco está excluido que en un momento determinado se haga así.

Sobre la participación de la militancia del PSC en las primarias. No hay voto rogado. Estos días al PSC le han salido muchos abogados y es de agradecer. Eso no es así. La explicación es sencilla: PSC y PSOE son dos partidos distintos y el censo del PSC lo gestiona el PSC. El PSOE lo conoce periódicamente pero no tiene un control sobre el cobro de las cuotas. Hubo un tiempo que era así, porque 25 pesetas iban a la Comisión Ejecutiva Federal. Lo que se ha querido establecer es un criterio de transparencia para que la gestión de censos que son distintos sea la misma, y hemos llegado a dos o tres elementos que nos parecen correctos:

Primero, poner en el centro el estar al corriente de cuotas, eso lo dicen los estatutos del PSC, lo que pasa que por muchos motivos entre ellos especialmente la crisis, la aplicación había sido muy laxa.

Segundo, que si algún militante del PSC no quiere participar de ese proceso pueda decirlo, porque aquí hay un tema de control y cesión de datos.

Y tercero, como el PSOE no puede controlar directamente nuestro censo y todos queremos que nadie pueda abusar de un momento de convocatoria de congreso, nosotros vamos a proceder a cerrar nuestro censo con mucha rapidez, de manera que no pueda haber, entre comillas, la preocupación por una avalancha de nuevos militantes. Cuántos más quieran venir que vengan, porque somos pocos, pero no a efectos de alterar correlaciones de fuerzas en un congreso.

Enfermo ante las especulaciones, hay confianza, pero son dos organizaciones distintas, que ante un proceso congresual se ponen de acuerdo en elementos de transparencia y garantía, que no son la humillación de nadie ni pisan la dignidad de nadie, no es que se haya que rogar el voto, sencillamente lo que va a hacer el aparato es garantizar que participan en el proceso los que están al corriente de pago.

Yo no quiero tener ni un delegado más en el congreso ni un miembro más en el comité federal de los que nos correspondan. Si somos la segunda o la cuarta federación me da igual, quiero hablar en nombre de quienes hablo.

Salvador [Illa] y Mario [Jiménez] han encontrado un camino muy fino que nos da a todos lo que necesitamos, que es la tranquilidad y la transparencia, la garantía de limpieza que va a ser vivo y dinámico y va a generar polémicas, pero que por favor sean de orientación política, no sobre sus procedimientos.

El escenario político en Catalunya. Me preguntan si el PSC necesita este acuerdo para huir del tripartito y del derecho a decidir. Sobre el tripartito podríamos hablar tanto… que no tenemos tiempo. Recuerdo que al balcón de la plaça de Sant Jaume [sede del Palau de la Generalitat] se han asomado históricamente pocos dirigentes políticos españoles, uno de ellos fue José Luis Rodríguez Zapatero.

El PSC no va a establecer ningún acuerdo sin que antes no lo hayamos podido hablar con los compañeros del PSOE y que para nosotros es especialmente relevante su opinión. Y sobre el derecho a decidir, recuerdo una reunión del Comité Federal del PSOE en que un anterior secretario general, Alfredo Pérez Rubalcaba, dijo ‘esto del derecho a decidir no lo arregla ni Miquel Iceta’, lo cual ha quedado en la antología de las frases que uno recuerda de lo imposible.

Mire, no hay ciudadano que no quiera decidir, no hay ciudadano que no quiera votar, pero los demócratas queremos decidir y queremos votar respetando siempre el estado de derecho, y ese es el punto de acuerdo de todos los socialistas.

Quiero un PSOE muy presente, activo, conocedor, y muy proponedor, propositivo, en cuánto a la crisis de estado. Y tenemos un fondo de armario muy potente, tantos que trabajaron en los acuerdos de Granada, que fueron suscritos por todo el socialismo español, y ahí está la fuente de solución… vamos a tener que ir ahí todos, cuanto antes mejor y cuanto menos tiempo y energías perdidos mejor.

¿Existió riesgo de fractura entre PSOE y PSC? Yo nunca he visto la ruptura. No concibo un partido socialista en Catalunya que no tenga un vínculo federal muy estrecho y fraternal con el PSOE. A mí nunca nadie en el PSOE me ha dicho que quisiera romper ni que se quisiera privar de voto a los militantes del PSC. Nadie. Jamás.

Sobre los planteamientos de precandidatos a la secretaria general No hemos entrado en los planteamientos de los precandidatos porque no nos toca hacerlo. La Ejecutiva del PSC ya dijimos que seremos neutrales, eso no quiere decir ni pasivos ni indiferentes, pero el aparato del PSC, la organización, no va a entrar en eso.

Agradezco que, en el Partido Socialista, precandidatos o no, haya mucha gente hablando del futuro de las relaciones entre Catalunya y el resto de España, y ahí todos nos vamos a acabar encontrando, para reformar la Constitución necesitamos mucha ayuda.

Por cierto, también a mucha gente ha extrañado que el PSC acepte que el PSOE decida la posición en una reforma constitucional. Es una obviedad. ¿Cabe otra cosa? ¿Quiere decir que el PSC no tendrá posición? La tendrá y la defenderá. Tenemos cosas en el fondo de armario cosas que ningún otro partido en España tiene y tenemos que poner en valor mucho más el trabajo conjunto.

Sobre el censo del PSC. Ante el secretario de organización del PSC no le puedo aceptar el concepto de un censo inflado. Tenemos un censo de alrededor de unas 17.000 personas, en las anteriores primarias no llegaron a votar ni unas 10.000 y al corriente de pago tenemos unas 14.000.

Para nosotros nuestro censo es de 17.000, todos los que figuran en él. Pero a efectos de participar en el congreso del PSOE solo van a contar los militantes al corriente de pago.

Queremos jugar en igualdad de reglas y en el PSOE su gestión del censo ha sido más rigurosa en lo que se refiere al cobro de cuotas por banco, y nosotros no. Jugamos exactamente con las mismas reglas para participar en las primarias y en el congreso, a través de un censo específico.

Necrològica de Francesc Casares i Potau

NECROLÒGICA DE FRANCESC CASARES I POTAU

(llegida per Miquel Iceta en el Ple del Parlament de Catalunya, 22.02.17)

 

Gràcies, senyora presidenta.

Vull en primer lloc saludar els fills d’en Francesc Casares, Martí, Joan, Laia, Toni i Miquel, i els familiars i amics que avui ens acompanyen amb motiu d’aquest petit homenatge a qui fou diputat en la primera i segona legislatura del Parlament recuperat.

Fer la necrològica d’una persona coneguda i admirada és un honor incòmode. És un honor perquè en retre homenatge a en Francesc Casares fem un acte de memòria i reconeixement que ens dignifica a tots plegats. Però és incòmode perquè mai estàs del tot segur d’estar fent justícia a un home bo, a un home just, a qui s’escau com a pocs el qualificatiu de persona compromesa.

El primer que volia dir és que la comesa de recordar la memòria de Francesc Casares recau en el grup parlamentari al que va pertànyer, però que el seu llegat polític, cívic i jurídic, depassa en molt el que representa el PSC. I això és també un motiu d’orgull.

Demòcrata, resistent antifranquista, catalanista, home d’esquerres, advocat laboralista, europeista, lluitador per la pau, la solidaritat entre els pobles i els drets humans, militant també de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia, la seva tasca i el seu exemple, han de ser recordats i honorats de forma ben àmplia i transversal. I aquest és també el sentit de les meves paraules.

Francesc Casares va néixer a Tarragona, el 22 de desembre de 1927. “El dia de la rifa” com la seva mare no va parar mai de dir-li. Podem donar fe de detalls com aquest perquè en Francesc Casares ens ha llegat les seves memòries en dos volums que val la pena llegir. El primer, publicat per La Campana el 2006, abasta el període 1927-1958 i el segon, publicat recentment per L’Avenç, transcorre entre en 1958 i el 1978, acaba precisament amb el seu record intens del procés d’unitat socialista. Ens deixava el passat 16 de novembre a punt de fer 89 anys.

Les persones que prenen un compromís polític en un moment determinat mereixen el nostre respecte. Quan ho fan en un context de manca de llibertats demostren coratge. Quan el compromís es manté al llarg de molt de temps, els admirem. Quan el compromís abasta tota la seva vida esdevenen referents. És el cas de Francesc Casares i Potau.

Fill de mestres, val la pena recordar, com ell mateix ho feia, que la seva opció pels estudis de Dret tenia molt a veure amb el fet que molts polítics de l’època eren homes de dret.

I a la Facultat comença també el seu compromís polític amb la militància a una organització clandestina. L’any 1945 ingressa al Front Universitari de Catalunya.

Amb 21 anys ja va patir un interrogatori del SEU. És un tràngol pel que havia passat també Carme Roca i Junyent, la que després es convertiria en la seva muller i que va morir el 12 d’octubre de 2012 als 84 anys.

Llicenciat en Dret, Francesc Casares comença a exercir l’advocacia el 1951 i s’especialitza en dret laboral per defensar els drets dels treballadors, i ben aviat defensa també sindicalistes i altres víctimes de la repressió franquista davant del feliçment desaparegut Tribunal d’Ordre Públic. Quanta gent no portava el telèfon d’en Francesc per si feia falta en cas de detencions per motiu d’activitats clandestines!

Ell mateix va ser empresonat el 1958 a causa d’una important caiguda de militants del Moviment Socialista de Catalunya. Participa en l’Assemblea de Catalunya i en l’impuls de Convergència Socialista de Catalunya, del PSC (Congrés), del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i de la UGT de Catalunya.

Activista de la l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, que va presidir de 1987 a 1996. Va presidir també la Federació Catalana d’ONGs pels Drets Humans i l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. Va ser vocal del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya i membre de la junta directiva de l’Institut per a la Reinserció Social. Va rebre el premi Primer de Maig al Compromís de les Fundacions Rafael Campalans i Josep Comaposada, la creu de Sant Raimon de Penyafort el 1989, la Medalla d’Honor del Col·legi d’Advocats i la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla al mèrit del treball President Macià el 2008, i finalment i a títol pòstum, el Premi de Justícia 2016.

Probablement en Francesc trobaria estrany que en la seva memòria destaquéssim els premis i medalles que amb tota justícia va merèixer, però considero que ens ajuden a tots plegats a copsar l’abast del seu compromís i de la seva tasca ingent.

Pels socialistes, la seva figura anirà sempre estretament lligada en el record amb la de Joan Reventós. Eren amics i companys de molts combats. Com és sabut, en Joan Reventós li va proposar ser candidat a l’alcaldia de Barcelona, i en Francesc va declinar l’oferiment, perquè s’estimava més seguir fent d’advocat laboralista.

Sí que va acceptar ser diputat al Parlament per dues legislatures. I sembla obligat fer esment a la seva trajectòria parlamentària recollida en els diaris de sessions.

A la primera legislatura: president de la Comissió de l’Estatut dels Diputats de 1980 a 1983, membre de les Comissions de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, del Reglament, d’Alta Muntanya, d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local i secretari de la Comissió d’Investigació sobre l’assalt i el segrest del Banc Central de Barcelona, la primera Comissió d’Investigació creada en aquest Parlament el 1980.

En aquesta primera legislatura, intervé activament com a ponent socialista, entre d’altres qüestions, en la supressió de limitacions als drets de les dones recollides llavors en la Compilació del Dret Civil especial de Catalunya, en relació amb les Fundacions Privades, els Col·legis Professionals, en la llei que va crear la Policia de Catalunya i en la que va establir la coordinació de les policies locals. També en innumerables proposicions de llei, sobre els drets dels ex-presos polítics, sobre presons, sobre la concessió de l’indult a Xavier Vinader, sobre el dret a expressar-se en català en serveis dependents de la Direcció de la Seguretat de l’Estat a Catalunya, etc.

En la segona legislatura la seva activitat parlamentària va ser igualment intensa com a membre de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, la del Síndic de Greuges, la Comissió d’Investigació dels Jocs gestionats per la Generalitat i la Comissió d’estudi sobre les Bosses de Pobresa. Ponent socialista en lleis tan importants com la de protecció de menors, la creació de l’Escola de Policia, del Col·legi de Periodistes, i en les lleis de reforma de l’article 6 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, la llei de reforma de les reserves legals i la llei successió intestada, que van assentar les bases de la renovació del Dret Civil Català. I en proposicions de llei sobre la despenalització de l’avortament, la condemna del racisme a Sudàfrica, la solidaritat amb els pobles iberoamericans sotmesos a règims dictatorials, objecció de consciència, organització de les demarcacions judicials, etc.

El 1988 deixa l’escó i reprèn amb tota l’empenta la seva trajectòria professional que d’altra banda mai no havia abandonat del tot, i incrementa el seu compromís amb organitzacions de defensa de la pau i els drets humans, amb els juristes demòcrates i també amb els compromesos amb l’impuls de la llengua catalana en el món jurídic.

Tampoc no afluixa en el seu compromís militant i accepta encapçalar el corrent d’Esquerra Socialista de Catalunya amb el que va establir bones relacions amb motiu de la seva aferrissada oposició a la continuïtat d’Espanya a l’Aliança Atlàntica.

No sempre estava d’acord amb el seu partit. El recordo perfectament defensant de forma contundent el seu NO a l’OTAN en el 4rt Congrés del PSC celebrat l’any 1984. En una publicació del PSC de Barcelona d’aquell mateix any, es recollia l’opinió d’en Francesc sobre aquesta qüestió, que contenia com a pòrtic una antiga recomanació de Sèneca que li escau perfectament: “Tingues per una gran cosa comportar-te sempre com el mateix home”. Així ho va fer al llarg de la seva vida. Per això el respectem, l’admirem i ha esdevingut un referent per a molts. Sempre el mateix home, sempre el mateix compromís. No va fallar mai ni als seus, ni als treballadors, ni als socialistes, ni al seu país.

Si hagués de triar una sola paraula per definir-lo, triaria “autenticitat”. Per ell, socialisme era socialisme. No una etiqueta rutinària buida de contingut. Cito una definició d’en Francesc: “l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció, la planificació econòmica, l’assumpció per part dels treballadors dels ressorts polítics i l’assumpció d’un model de relacions laborals i cíviques basat en l’autogestió”. Així entenia ell el socialisme, i així el va defensar sempre. Ens alertava el 2011: “Hem acceptat la desnaturalització del nostre projecte socialista, més preocupats per trobar un programa a la mida d’una majoria que no pas, tal com havia de ser, buscar una majoria per al nostre programa”. Autèntic, d’una peça, sempre el mateix home.

En un dels darrers articles seus que he garbellat es demostra com mai no va abaixar la guàrdia. Es tracta d’un article col·lectiu publicat a El País de títol “La destrucció del dret laboral” alertant contra el greu retrocés que a judici seu implicava la darrera reforma laboral, i recordava el seu compromís contra la flexibilització del mercat de treball i la desregulació de les relacions laborals. Deia: “Si el Dret són normes, el que està fent el Govern és destruir amb aquesta reforma una part del sistema jurídic establert democràticament i consolidat després d’anys de sacrificis i lluites socials”.

Llibertat i justícia social són els ideals que van presidir tota la vida d’en Francesc Casares. La seva fidelitat a aquestes dues causes defineix una vida compromesa.

Un compromís arrelat al seu temps i al seu país.

Permeteu-me que acabi recordant les seves paraules:

“No sóc gens partidari d’aconsellar ningú, i menys encara amb fórmules breus i sintètiques. Més aviat sóc partidari de predicar amb l’exemple. No obstant, per no passar per un vell reganyós, que es nega a parlar, gosaria dir als joves d’avui que no deixin de ser joves ni tan sols quan siguin vells. És a dir, que prenguin el compromís, des d’ara, de seguir mantenint les mateixes idees altruistes i generoses que ara puguin tenir, per sempre més”.

Que la seva memòria ens acompanyi sempre.

Dues intervencions al Parlament

Avui he fet dues intervencions al Parlament. Aquí en teniu les transcripcions.

  1. Primera intervenció, rèplica a les paraules del president Puigdemont sobre el judici del 9-N

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta. La intervenció del president ha obert un torn i un debat que jo crec que és obligat i, francament, no se m’hauria acudit mai fer-ho així, però demano a la presidenta que sigui conscient d’aquest context que s’ha produït i que ens doni a tots el marge per produir el debat que el president volia i atendre així al requeriment democràtic de la cambra. Si em fes falta temps, li demanaria llavors una qüestió d’ordre per allargar-ho una mica més.

Però voldria aprofitar aquesta intervenció per fer evident i fer avinent a la cambra la posició del nostre grup amb respecte del judici que s’està celebrant, que, efectivament, és un espectacle no desitjat, sense precedents i inútil des del punt de vista que més ens ha de preocupar, que és la solució del conflicte, del problema, del repte que tenim entre mans; posin-li vostès la paraula que vulguin. La judicialització és sempre un fracàs de la política. El fracàs d’unes institucions, totes les que hagin estat incapaces de dialogar i d’acordar i de trobar solucions, però el fracàs també d’un govern que en un moment determinat, al meu judici de forma molt errònia, va decidir no complir les resolucions del Tribunal Constitucional. I jo els hi he de dir: ens agradi o no, els membres de l’anterior Govern que estan sent jutjats, no ho estan sent per les seves idees sinó per haver desatès indicacions, resolucions, sentències, del Tribunal Constitucional. I, en efecte, deia el president, amb tota la raó: «No hi ha precedents a altres països d’Europa.» Però és que tampoc hi ha gaires països d’Europa en què els governs desatenguin les resolucions, sentències o indicacions dels seus respectius tribunals constitucionals. I, per tant…, en fi, recordem el context concret: això es produeix per la convocatòria de la consulta del 9-N. Escoltin, aquella consulta, segons el Govern, estava perfectament emparada per la Llei de consultes populars no referendàries. Recordaran que és una llei que el nostre grup va votar, advertint, en tot moment, que no serviria per emparar la consulta que ja estava anunciada, perquè alguns, fora d’aquí, ja havien decidit una data i una doble pregunta encadenada. Per tant, nosaltres podem apel·lar, diguem-ne, a l’autoritat que ens donava haver donat suport a una llei, però al mateix temps dir: «Amb aquesta llei no es pot fer allò que vosaltres voleu fer.»

I nosaltres ho hem dit en diverses ocasions: qui se situa fora de l’estat de dret no pot trobar en nosaltres ni comprensió ni solidaritat. Fixin-se vostès, i ho ha dit la líder de l’oposició, en l’estratègia de la defensa. L’estratègia de la defensa ens diu: «No teníem consciència ni voluntat de desobeir.» Bé, no som nosaltres qui hem de jutjar, serà el Tribunal el que haurà de decidir si això és cert o no i si els fets constituïen delicte o no. A nosaltres ens correspon, president, i li agafem el repte que ens fa…, vostè demana: «Impulsem el diàleg», estem pel diàleg? Vostès, que poden dialogar, dialoguin. Nosaltres, que podem i volem dialogar, dialoguem. Ara, president, m’ha ficat el dit en una nafra, i potser vostè no n’era conscient, però és que el nostre grup en el darrer Ple va proposar una moció en la que es demanava l’activació de tot un seguit de mecanismes de negociació bilateral i vostès, el Grup Popular i la CUP, hi van votar en contra. Per tant, nosaltres seguirem, i ja que ens emplaça, doncs, potser el diputat Ferran Pedret tornarà a plantejar la mateixa moció, a veure si tenim millor sort en una altra ocasió.

Potser no tenim la qualitat democràtica que voldríem, president. I tots som molt conscients que el funcionament de totes les nostres institucions no està a l’excel·lència que voldríem, tampoc aquí, quan s’elaboren lleis de desconnexió fora de la cambra, es diu que són inimpugnables, però que, per si de cas, no s’ensenyen, no fos cas que fossin impugnades. Ara, aquesta qualitat democràtica la destrossaríem si nosaltres persistim en una idea, i és que és lícit pressionar els jutges i que és lícit pressionar i vulnerar l’estat de dret. Jo he de recordar-li, president, que si el que fa aquesta cambra o el que fa el Govern no és legal, senzillament no és democràtic.

Moltes gràcies.

  1. Segona intervenció, pregunta al president

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, és per seguir el fil del senyor Rabell, si s’aproven esmenes que el Govern no vol, l’únic que queda demostrat és que aquest Govern no té majoria en el Parlament, i ja està.

Però, el que volia dir-li, el que volia preguntar-li té a veure amb les afirmacions de Santiago Vidal. No perquè me les desmenteixi o no, perquè realment a mi m’importa la seva paraula i la seva paraula en seu parlamentària. I per això li pregunto: el seu Govern ha fet, està fent o pensa fer coses fora de la legalitat espanyola per fer avançar el procés independentista?

Torn de rèplica:

President, jo li agraeixo la precisió, però no li puc agrair la completud, perquè jo he dit si ha fet, si està fent o farà res que se separi de la legalitat espanyola. I, miri, el dubte hi és perquè el seu antecessor ens parlava d’astúcies i d’enganyar l’Estat. Ara l’hem escoltat davant d’un tribunal dient que no era conscient d’estar desobeint. Però vostè ha dit: «Faré un referèndum acordat o no.» Acordat no serà. I, per tant, li queda l’altra alternativa. I l’altra alternativa, si no hi ha acord, el referèndum serà il·legal. El seu antecessor diu: «És que jo no era conscient d’estar desobeint, perquè no em van advertir suficientment.» Però a vostè sí.

Aquesta cambra sí, ha estat advertida suficientment pel Tribunal Constitucional des de la declaració de novembre del 2015: vostè sí que sap que si s’aproven lleis fora del marc constitucional el Tribunal les suspendrà automàticament, vostè sí que sap que si vostè signa una convocatòria de referèndum il·legal el Tribunal Constitucional també la suspendrà.

No hi ha una sortida unilateral o il·legal al problema que tenim entre mans i li demano, com ja ho vaig fer en el debat d’investidura, que no situï les institucions catalanes fora de la llei i no juguin també amb la idea de que hi han diverses legalitats. Hi ha una legalitat i el Tribunal Constitucional en darrera instància és el que diu què és legal i què no. No prengui falses dreceres que no porten enlloc o que ens aboquen als tribunals el que hauria de ser una qüestió a resoldre en l’àmbit polític.

És veritat que no hi ha hagut el debat necessari, el diàleg necessari entre governs, però encara que vostè considerés que el Govern del PP no vol ni voldrà dialogar, això no l’habilita a saltar-se la llei. Per això vull que vostè digui a aquesta cambra si està disposat a desobeir el Tribunal Constitucional i a prendre decisions que trenquin amb la legalitat.

I també m’apresso a dir-li, si no troba alternatives a la desobediència o a la legalitat, si no es veu amb cor de fer les coses d’una altra manera, acabi amb aquesta legislatura estèril i convoqui eleccions perquè els catalans puguin decidir el camí a seguir i que aquest Parlament pugui elegir un altre president.

Moltes gràcies.

Paraules en el comiat de Josep Verde i Aldea

PARAULES DE MIQUEL ICETA EN EL COMIAT DE JOSEP VERDE I ALDEA

Barcelona, 4 de febrer de 2017

 

Hi ha persones discretes que deixen una inesborrable petjada. És el cas d’en Josep Verde i Aldea.

Advocat, cristià progressista, habitual defensor d’encausats per l’ominós Tribunal de Orden Público, membre de Justícia i Pau, cofundador del Grup Cristià de Defensa i promoció dels Drets Humans, el 1969, sis anys abans de morir Franco.

S’incorpora el 1974 al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, partit que es convertí en el PSC (Reagrupament) amb el lideratge indiscutible de Josep Pallach.

La mort sobtada de Pallach el 1977, situa Josep Verde al capdavant del Reagrupament. En les eleccions generals de 1977 participa en el Pacte Democràtic per Catalunya, juntament amb Convergència Democràtica de Catalunya i l’Esquerra Democràtica de Catalunya liderada per Trias Fargas.

Fidel al seu compromís catalanista i socialdemòcrata, impulsa el procés d’Unitat Socialista que culmina en el Congrés de juliol de 1978 en el que es funda l’actual PSC. En la cruïlla va triar unitat socialista. Per aquest motiu, sempre romandrà en la memòria socialista junt amb Joan Reventós i Josep Maria Triginer, els tres fundadors, els tres caps visibles, del PSC.

verde_triginer_reventos

Diputat al Congrés, va ser vicepresident de la Cambra. Va participar en l’elaboració de l’Estatut de Sau, i va ser membre del Consell d’Europa, sent vicepresident de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa de 1983 a 1986. Posteriorment va ser eurodiputat des de 1986, sent vicepresident del Parlament europeu de 1992 fins al 1999. Membre del Consell Català del Moviment Europeu del que va ser president de 2000 a 2006. Va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2011.

Fidel sempre al seu compromís polític, demòcrata, catalanista, socialdemòcrata i europeista. Va encapçalar la llista del PSC a les eleccions europees els anys 1987, 1989 i 1994.

Com ha escrit Raimon Obiols, el socialisme català perd amb Josep Verde i Aldea, un pany de paret, un gran fragment de la nostra vida col·lectiva. Discret, seriós, informat, intel·ligent i honest. No és exagerada la comparació amb Jacques Delors, també socialdemòcrata d’arrels cristianes i europeista de pedra picada. Realista i pragmàtic, tant com infatigable reformista.

Ens correspon als que seguim preservar la seva memòria i estar a l’alçada del seu llegat.

Que la terra li sigui lleu.

Pregunta al president

Enllaç al vídeo

Text original de la pregunta:

Senyor President, quina és la seva valoració dels acords presos a la darrera Conferència de presidents i dels seus efectes sobre els catalans i les catalanes?

********

Senyor President, ja he tingut ocasió de dir-li què n’opino respecte a la seva absència a la Conferència de Presidents.

Crec que és un error majúscul i una dimissió de les seves funcions com a representant de tots els catalans i catalanes.

Crec que vostè, malgrat totes les reticències que pugui tenir respecte de la Conferència de Presidents, malgrat la seva opció independentista, tenia l’obligació d’assistir-hi per defensar els interessos de tots els catalans i les catalanes.

En tot cas vull saber què en pensa vostè i el seu govern dels acords que es van prendre a la reunió.

Quina és la seva opinió sobre el model de finançament i si pensa enviar algun expert a la comissió que es crearà o si ha delegat efectivament aquesta tasca en el govern de les Illes? Renuncien vostès a millorar el finançament de la Generalitat?

Què en pensa sobre l’estratègia front el repte demogràfic, o sobre la convocatòria al Senat de Comissió General de les Autonomies per fer sengles debats monogràfics sobre educació i sobre violència masclista. Voldria saber què n’opina sobre la cooperació en matèria de protecció civil.

Com està la negociació dels 46 punts (45+1) plantejats al president Rajoy?

President, què ha de dir sobre els mecanismes de coordinació que es pretenen impulsar en matèria de pobresa energètica o la dramàtica situació dels refugiats?

Senyor president, ja que no va voler participar en la Conferència, què li plantejarà sobre aquestes qüestions al president Rajoy quan es vegin?

Activarà els mecanismes bilaterals que estan en aquests moments congelats tal com li demanem en la moció que debatrà aquest ple?

Hi haurà algun avenç en matèria d’autogovern o de finançament abans de les eleccions?

Vostè parla de declaració d’interdependència. Tenim interdependència per molt de temps, per sempre, crec.

Necessitem més i millors relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Necessitem diàleg, negociació i pacte. I això és cosa de dos. El govern del PP no ha volgut dialogar en cinc anys, sembla que ara hi està disposat.

Li demano que no es resigni a la manca de diàleg. Aturi el compte enrere i deixi una oportunitat a la negociació.

Perquè, mentre no arriba la independència, què?

Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 21.12.16

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta,

Molt Honorable senyor president,

Recentment hem conegut les dades de l’informe PISA que si bé no contenen tots els elements necessaris per avaluar correctament el rendiment del nostre sistema educatiu, sí que ens donen algunes pistes.

Cal celebrar una millora de les dades corresponents a Catalunya, tot i que ocupar la cinquena o sisena posició del rànquing global o per matèries entre les Comunitats Autònomes, no és encara l’excel·lència que volem.

Els experts alerten que Catalunya, juntament amb Múrcia o Astúries, són les Comunitats en què el nivell socioeconòmic i la classe social tenen un pes més important en els resultats educatius i no és produeix una igualació tan forta com la que es produeix, per exemple, al País Basc o Castella i Lleó.

Els pressupostos que ahir van superar les esmenes a la totalitat de l’oposició continuen mantenint infrafinançada l’educació pública. Quina és la seva opinió al respecte? Com podrem assolir l’excel·lència i l’equitat que tots diem perseguir?

***************

President, és evident que els pressupostos que acaba de presentar el seu govern presenten algunes millores que no pretenem negar, però sí volem cridar l’atenció sobre algunes dades molt rellevants.

L’objectiu del 6% d’inversió educativa acordat amb motiu de l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya de 2009 és encara molt lluny. Ens proposen un 2.17% i hem retrocedit respecte del nivell assolit el 2010. Li recordava ahir la diputada Reguant: mentre el 2010 la despesa per alumne era de 4.215 euros, enguany se’ns proposa que sigui de 3.620 euros.

Les partides dedicades a la construcció, reforma i millora dels centres són molt insuficients, quan encara hi ha a Catalunya 1.010 barracons.

No només no augmenten suficientment les places de professorat (molt lluny de l’augment de 6.000 places àmpliament reivindicat, s’augmenta en 870, quan aquest any ja van haver de contractar 798), sinó que tampoc s’assegura la millora dels programes de formació permanent i l’increment de la seva oferta. La inversió en formació del personal docent cau en més del 57% respecte de 2010. No es destina ni un euro a la innovació pedagògica.

És imprescindible garantir la substitució de les baixes des del primer dia, cal augmentar les plantilles per millorar l’atenció a l’alumnat, i recuperar la sisena hora a l’educació pública, perquè així es podria assegurar que el nivell socioeconòmic de les famílies no sigui tan determinant en el rendiment dels estudiants.

President, som encara lluny de l’excel·lència i l’equitat que volem. I els pressupostos del seu govern no ens hi acosten, ni tan sols compleixen els acords aprovats per la Comissió d’Ensenyament de l’actual legislatura.

 

Pregunta al president

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta,

Molt Honorable senyor president de la Generalitat,

En la passada sessió de control li vaig preguntar si tenia previst anar a la reunió de la Conferència de presidents quan fos convocada. Em va dir que no, que això era autonomisme ranci. Li vull recordar que vostè no només representa els independentistes. Vostè també representa la majoria de catalans que no van votar opcions independentistes. Gent que paga els seus impostos i té dret que vostè defensi els seus interessos a tot arreu, en tot moment, i en especial a les institucions de les que forma part.

Avui hem sabut que, en canvi, el Govern sí participarà en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. No cal dir que ens n’alegrem. El vicepresident anirà a defensar els interessos dels catalans i les catalanes, anirà a defensar el marge financer de la Generalitat, el sostre de despesa i la modulació de l’esforç de reducció del dèficit. Sap que hi trobarà suports, els de la generalitat valenciana i el Govern de les Illes i altres Comunitats Autònomes.

Senyor president, no creu que aquesta hauria de ser sempre la línia de conducta del seu govern. Participar, cercar complicitats i intentar fer avançar els interessos del país en tots els instruments multilaterals sense menys tenir la necessària relació bilateral?

 

********

 

Sr. president, aquest mateix matí la meva companya Meritxell Batet preguntava a vicepresidenta del govern en la sessió de control al Congrés sobre la necessitat d’avançar en el camí del diàleg, la negociació i el pacte. Li demanava passar dels gestos a l’acció. Li demanava obrir la perspectiva de la reforma constitucional.

Com vostè sap nosaltres no compartim la política de falses dreceres, el problema que tenim no es resoldrà de forma unilateral ni saltant-se la llei.

Li dic això perquè ahir un diari català, l’ARA, tenia el següent titular de portada: “Pressupostos 2017. Junqueras gestionarà la partida oculta del referèndum”. Fa dies que es parla d’un projecte en el que figura una partida per ser impugnada i una altra, amagada, per intentar fer el que tothom sap que no es pot fer. Em recorda les declaracions del seu antecessor quan va dir: “Hem d’enganyar l’Estat”.

Sr. president, l’aposta pel diàleg és incompatible amb iniciatives unilaterals i il·legals. Li demano en nom del meu grup que ho tingui ben present si el que vol és, de veritat, defensar els interessos de Catalunya, i de tots els catalans i les catalanes.

Dues conferències

En dues conferències, pronunciades una a Barcelona i l’altra cinc dies després a Madrid, he presentat la meva visió de la situació actual de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i he intentat descriure un camí per sortir de l’atzucac. Aquí les teniu en format pdf “Catalunya i Espanya: el moment decisiu” i “Trabajar por el pacto“.

Intervención en el desayuno informativo organizado por Nueva Economía Fórum

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL DESAYUNO INFORMATIVO ORGANIZADO POR NUEVA ECONOMÍA FÓRUM (Madrid, 23.11.16)

[enlace al vídeo]

Muy buenos días, señoras y señores,

Empiezo agradeciendo a Nueva Economía Fórum su invitación, a los patrocinadores su inestimable colaboración y a Ángel Gabilondo su cariñosa presentación, en la que se pone en evidencia la amistad que nos une.

Quiero agradecer la numerosa asistencia a este acto, al tiempo que debo disculpar a mis compañeros diputados y diputadas en el Congreso que no han podido acompañarnos por celebrarse hoy un pleno de la Cámara que se inicia con la sesión de control al Gobierno.

No me resisto a dar algún dato de presentación. Soy Miquel Iceta, primer secretario del PSC. Elegido el pasado 15 de octubre en un proceso de primarias al que concurrimos dos candidatos, encabezo una Comisión Ejecutiva que contó con el apoyo de un 88% de los delegados y delegadas al Congreso.

Por otra parte no soy un recién llegado a la política. En 1977 me afilié al Partido Socialista Popular Catalán y me incorporé por primera vez a la dirección del PSC en 1984.

El PSC representa electoralmente entre 500.000 y 600.000 catalanes y catalanas, como se ha demostrado en las recientes elecciones municipales, autonómicas y generales. Mantiene 123 alcaldías y está presente en los gobiernos locales donde vive el 64% de los catalanes, entre ellos las cuatro capitales de provincia, manteniendo en Lleida y Tarragona la alcaldía.

La relación entre Cataluña y el resto de España es uno de los tres principales problemas a los que nos enfrentamos. Los otros dos son la crisis económica, sus secuelas y la necesidad de impulsar la incipiente recuperación creando empleo y reduciendo las desigualdades, y la necesidad de recuperar la confianza en la política y las instituciones combatiendo y castigando eficazmente la corrupción.

Entenderán que me centre en el problema de la relación entre Cataluña y el resto de España. La posición del PSC es la siguiente: ni la independencia ni el inmovilismo son opciones viables ni sensatas. Nos oponemos frontalmente a dividir la sociedad catalana y a separar a Cataluña del resto de España. Por ello proponemos renovar el pacto de 1978 a través de una reforma constitucional federal cuyas líneas maestras acordamos con todos los socialistas de España el 6 de julio de 2013 en Granada.

Los socialistas catalanes queremos representar un catalanismo abierto e integrador, dialogante, pragmático y pactista, que rechaza tanto el inmovilismo como las iniciativas unilaterales que pretenden ignorar la legalidad. Queremos superar la disfunción democrática causada por la Sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el Estatuto votado por la ciudadanía, al tiempo que queremos dar un nuevo impulso a la modernización del Estado, y deseamos proporcionar un marco de convivencia que pueda recibir el apoyo mayoritario de los catalanes y del conjunto de los españoles.

Ni defendemos la independencia ni reclamamos el derecho de autodeterminación. Y como hablamos de cambiar España, cuando hablamos de referéndum nos referimos a un referéndum en el que estarán llamados a participar todos los españoles.

Un referéndum en el que se someta a ratificación un ambicioso pacto político que debe alumbrarse en el periodo 2016-2020. Un pacto para muchos años, para seguir juntos y progresar juntos.

¿Qué elementos deberían incorporarse a esta reforma constitucional federal en lo que se refiere a la estructura territorial del Estado? Para simplificar, desde el PSC hablamos de “cuatro erres”. R de reconocimiento. R de reglas. R de recursos. Y R de representación. Dejo la primera R para el final.

Reglas. Para mejor distribuir las competencias, para evitar conflictos, duplicidades, solapamientos e interferencias. Para reconocer las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales.

Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, pero también justo y equitativo. Recogiendo los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios.

Representación. A través de un Senado o un Consejo federales. Que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Que haga posible el gobierno compartido. Saben ustedes que federalismo aúna autogobierno y cogobierno. El cogobierno reside fundamentalmente en la cámara territorial, sea un Senado o un Consejo federal.

La primera R, reconocimiento, es la más compleja, a pesar de que no tiene coste económico alguno y forma parte de los intangibles. Queremos que la Constitución reconozca a Cataluña en su identidad y su aspiración. Los acuerdos de Granada lo explican así: “Creemos que en el federalismo se ubican las mejores soluciones para reconocer, respetar e integrar las diversas aspiraciones nacionales que conviven en España” (punto 16, página 6). Y apunta una posibilidad concreta que consiste en incorporar al texto constitucional los derechos históricos de Cataluña recogidos hoy en el artículo 5 del vigente Estatuto, que dice lo siguiente: “El autogobierno de Cataluña se fundamenta también los derechos históricos del pueblo catalán, en sus instituciones seculares y en la tradición jurídica catalana, que este Estatuto incorpora y actualiza al amparo del artículo 2, la disposición transitoria segunda y otros preceptos de la Constitución, de los cuales deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat con relación al derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en el que se organiza la Generalitat”.

Para muchos catalanes, y para el PSC, Cataluña es una nación. Esa definición forma parte de la tradición catalanista desde hace ya más de siglo y medio, está recogida en los documentos fundacionales del PSC, y se mantiene viva en nuestra cultura y nuestras leyes. Ustedes saben, por ejemplo, que el 11 de septiembre es la Fiesta Nacional de Cataluña, y que fue regulada por ley, aprobada en su día con el voto unánime del Parlament en 1980. Y no fue recurrida.

Para los socialistas catalanes, nación no es un concepto que lleve aparejado el de soberanía o el de Estado. Hay naciones que no son Estados. O mejor, naciones que comparten Estado con otras naciones.

España es plural, sí. España es diversa, sí. Algunos de los pueblos que la integran tienen una identidad diferenciada y tienen aspiraciones nacionales porque se consideran a sí mismos una nación, sí.

Pero la convicción de que España integra diversas naciones no es incompatible con considerar que España es una nación. Una nación de naciones como decía el socialista leonés Anselmo Carretero hace ya muchos años. Como señalaron Felipe González y Carme Chacón en un valiente artículo del año 2010: “La concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos”.

Algunos desconfían y dicen: hombre si queréis que se os reconozca como una nación es porque queréis ser un Estado independiente. Y nosotros decimos que, en Cataluña ciertamente hay muchos que sí que lo quieren, pero nosotros no. Nosotros queremos un Estado moderno que nos represente mejor y que defienda mejor nuestros intereses, no un Estado solo para nosotros.

Por eso decimos que ya tenemos un Estado que es el Estado español, dentro del cual se incluye la Generalitat de Cataluña, para la cual queremos el máximo de competencias para lograr el máximo autogobierno posible en el marco del proyecto compartido que se llama España en donde la soberanía reside en el conjunto del pueblo español.

¿Es esto tan difícil de entender? ¿Y por qué Cataluña es una nación? Pues, sencillamente, porque muchos catalanes lo sienten así. Es difícil encontrar una definición de nación que sea unánimemente aceptada. Para unos es sujeto de soberanía, para nosotros es sentimiento de identidad y de pertenencia.

Que muchos catalanes sientan que Cataluña es una nación, ¿la hace mejor o peor que otras Comunidades Autónomas españolas? No. Simplemente la hace diferente. Desde luego no hay muchas Comunidades españolas en las que haya partidos que prometan conseguir la independencia de forma unilateral y recojan casi un 48% de los votos.

¿Y es malo ser diferente? No debería serlo. De lo que se trata precisamente es de integrar y hacer compatibles las diferencias con la existencia de un proyecto compartido común.

¿Quién tiene miedo a reconocer que España es un país muy diverso con grandes diferencias entre unas zonas y otras?

  • El 40% de la población española vive en CCAA con lengua cooficial distinta del castellano para toda la comunidad (Cataluña, Comunidad Valenciana, Galicia, Euskadi, Baleares), lo que se incrementa a más de un 45% si tenemos en cuenta las protecciones específicas que tienen el bable en Asturias y el catalán en partes de Aragón.
  • El 22% de la población española es protegida por una policía diferente al Cuerpo Nacional de Policía.
  • El 16% de la población española tiene una gestión de las prisiones diferente del resto.
  • El 10% de la población vive en CCAA con sistemas fiscales diferenciados (Euskadi, Navarra y Canarias)

Yo creo que un estado moderno, de tipo federal, como el que tenemos y en el que queremos profundizar más para que sea más eficaz, es el mejor instrumento que se ha inventado hasta la fecha para que los diversos territorios con identidades, culturas y necesidades diferentes puedan convivir armónicamente.

En resumen, los socialistas catalanes creemos que Cataluña es una nación, una comunidad nacional, pero no abrazamos la causa de la independencia. No reivindicamos el derecho de autodeterminación y acabamos de ratificar en nuestro Congreso que la decisión respecto de qué es lo que ha de ser España corresponde a todos los españoles y no a una parte de ellos.

En fin, tiempo habrá para discutir cómo reconocer constitucionalmente la aspiración nacional de Cataluña, pero me gustaría haber dejado claro que para los socialistas catalanes la reivindicación de Cataluña como nación no implica una disputa sobre soberanía, ni un atajo a la autodeterminación, ni la quiebra de la igualdad de derechos entre todos los españoles.

No somos una especie de quintacolumna soberanista o independentista, quizá somos la última viga que resiste la presión que amenaza con derribar el puente de la esperanza de encontrar una solución no traumática al problema de la relación entre Cataluña y el resto de España.

Déjenme que haga un inciso en este momento. Ya hace 8 años que las personas que nos vamos sucediendo al frente del PSC venimos a Madrid a avisarles, a advertirles, de que algo muy grave está pasando en Cataluña.

Cuando el president Montilla, que también era primer secretario del PSC, advertía, ya en el año 2008, del riesgo de desafección en Cataluña hacia España no se le hizo mucho caso. Luego lo repitió Pere Navarro y yo creo haberlo dicho también en otras ocasiones en este mismo foro. Con idéntico éxito. Es decir, ninguno.

Hoy, ante el cariz que han tomado los acontecimientos, quiero creer que algunos en Madrid piensan que quizá deberían haber atendido más este tipo de advertencias.

¿Por qué digo que quizá somos la última viga? Pues porque en Cataluña existen básicamente 3 posiciones:

Una, la que representan Ciudadanos y el PP, que creen que el problema no es tan grave, que el paso del tiempo y el Código Penal lo resolverán. Otra, la que de quienes forman hoy la mayoría parlamentaria que nos gobierna en Cataluña que dice que ya ha desconectado de España. Su imaginario colectivo es lo que llaman República Catalana y en el que España ya no es más que un poder que, todavía (y el adverbio de tiempo es muy importante) les oprime y al que hay que buscar cada día cómo desafiar hasta derrotar.

Y yo digo que cuando desafiar al Estado y desobedecer a los jueces y tribunales se convierte para una parte significativa de la sociedad en una anécdota graciosa, algo muy grave está sucediendo.

Y, por último, estamos los catalanistas. Y, singularmente, los socialistas catalanes.

El catalanismo, esa idea dominante en los últimos 150 años en la política catalana y que consiste en luchar para conseguir el máximo autogobierno para Cataluña al tiempo que se participa en la modernización de España.

Durante mucho tiempo, esta postura catalanista era la defendida por el propio PSC, por CIU y por ICV; cada uno con sus matices.

Ahí quedan los logros de Narcís Serra democratizando las Fuerzas Armadas, los de Ernest Lluch implantando la sanidad universal, y los de tantos y tantos otros socialistas catalanes comprometidos en diferentes niveles en todos los gobiernos de España.

También el impagable esfuerzo de Miquel Roca y Jordi Solé Tura en la redacción de la Constitución. Y el esfuerzo de la antigua CiU de Roca y Duran contribuyendo a la gobernabilidad de España durante muchos años, colaborando con el PSOE y aún más con el PP.

Pero déjenme que les diga una cosa que aún no ha calado suficientemente en Madrid.

Hoy, tanto en las Cortes Generales, como en el Parlament de Cataluña, el único partido que representa hoy ese catalanismo pragmático y pactista es el PSC.

Nosotros somos el único partido que mantiene la voluntad de construir un proyecto en el que sea compatible conseguir el máximo autogobierno posible para Cataluña y, al mismo tiempo, participar en primera línea en el esfuerzo de modernizar España.

Porque CiU hoy ya no existe. Unió ha dejado de tener representación parlamentaria en Madrid y en Barcelona. El PDECat, los herederos de Convergencia, está planteando un referéndum unilateral de independencia junto con ERC y la CUP. Y los antiguos miembros de ICV, hoy inmersos en un proceso de confluencia con Podemos y otros actores como Ada Colau, están en proceso de definición y parece que se decantan por el soberanismo.

El último barómetro del CEO (noviembre de 2016) dice que un 5,7% de los catalanes quieren ser una región de España, al 24,1% ya le parece bien ser una comunidad autónoma, el 23,2% quiere un Estado dentro de una España federal y el 38,9% quiere un Estado independiente; mientras que el resto no sabe o no contesta.

¿Hacia dónde acabará decantándose ese 23,2% que quiere estar en España, pero de una manera diferente a la de ser una Comunidad Autónoma, si no hacemos reforma alguna? ¿Queremos sumar apoyos en favor del pacto o les empujamos hacia la ruptura?

¿Entienden por qué les digo que acaso el PSC y su apuesta federal por la que se decantan el 23% de los catalanes es la última viga del puente? Por eso les pido que nos escuchen y que nos ayuden. No es necesario que estemos de acuerdo en todo, pero sí en una cosa. En la disyuntiva “pacto o riesgo de ruptura” vamos a trabajar por el pacto.

Señoras y señores,

Nosotros conocemos los problemas y somos conscientes de los riesgos de tomar posiciones. Pero preferimos los riesgos derivados de mantener las posturas que nos parecen correctas a los riesgos derivados del absentismo, la claudicación o el silencio.

Por eso no vamos a renunciar a nuestro proyecto de construir una Cataluña mejor en una España diferente. Y una España diferente es una España que debe reconocer la singularidad de Cataluña, y también las demás singularidades que existen, al tiempo que asegura la igualdad de derechos de todos los españoles.

Nosotros queremos un trato diferente en lo que somos diferentes y un trato igualitario y justo en lo que debemos ser todos tratados por igual. Y con eso me estoy refiriendo a la financiación de los servicios públicos esenciales.

Ahora que parece que se va a abrir, ¡por fin!, la reforma del modelo de financiación de las Comunidades Autónomas quiero decir que nosotros coincidimos mucho con aquellos que defienden que los recursos destinados a financiar la educación, la sanidad y los servicios sociales, que son las grandes partidas del gasto del Estado del bienestar que gestionan las CCAA, han de ser los mismos, per cápita, para todos los españoles, residan donde residan. Y que, además, han de ser suficientes para la prestación de unos servicios dignos.

Lo que significa que las administraciones responsables de prestar servicios a los ciudadanos: la Administración General del Estado, las CCAA y los municipios, han tener asignadas las partidas suficientes para proveerlos en función de sus competencias.

También defendemos que los impuestos los pagan las personas, no los territorios. Aunque hay que mantener un equilibrio entre el conjunto de lo que los ciudadanos de un territorio pagan y lo que reciben. Por eso no vamos a dejar de defender la solidaridad interterritorial, que queremos que sea compatible con el principio de ordinalidad recogido también en los acuerdos de Granada.

Y quizá lo vamos a tener que hacer solos porque, en un ejercicio de inconsciencia política, el gobierno de la Generalitat parece que ha decidido inhibirse de esa reforma de la financiación. Quieren dejar a Cataluña sin voz en España, sin nadie que represente sus intereses.

¿Qué puede ser más demostrativo de ese espíritu de desconexión que renunciar a discutir la financiación porque prefieren verse ya como un Estado independiente? Un verdadero disparate.

¿Cómo volver a la vía del diálogo, la negociación y el pacto? Poco podemos esperar del gobierno catalán, decidido a romper en el plazo de un año. Tiene poco interés en arreglar problemas concretos, porque sólo busca aumentar su memorial de agravios. A pesar de todo les seguiremos instando a cumplir con su obligación de trabajar para todos. ¡A ver si toman ejemplo del País Vasco y del pacto PNV-PSE!

¿Y qué podemos esperar del gobierno de España?

Hasta ahora no le hemos visto buscar aproximaciones ni acuerdos. A veces ha parecido esconderse en un burladero como si su único papel fuese el de resistir. Pero es el más fuerte desde cualquier punto de vista. Y por eso le hacemos también responsable de la ausencia de diálogo. No debería escudarse en la falta de voluntad negociadora del gobierno catalán. Pues el gobierno de España lo es de toda España, de todos los españoles y, por tanto, de todos los catalanes. Y tiene la obligación de proponer alternativas que no se limiten a esperar a que el paso del tiempo resuelva el problema o a judicializarlo.

El gobierno de España, y si no lo hace el gobierno deberá hacerlo el Congreso de los Diputados, tiene que plantear que se abra ya el debate sobre la reforma constitucional. Y con mayor urgencia el gobierno de España debe trabajar para acordar la financiación, reducir la conflictividad competencial, tener una especial sensibilidad con respecto a los temas educativos, culturales y lingüísticos, acordar las inversiones, impulsar el corredor mediterráneo, mejorar la gestión del servicio de cercanías, revisando si conviene los términos de la transferencia. El gobierno de España, y si no lo hace el gobierno deberá hacerlo el Congreso de los Diputados, tiene que plantearse la necesidad de revisar algunas leyes orgánicas para profundizar en el autogobierno de las Comunidades: la Ley Orgánica del Poder Judicial, la Ley de Régimen Local, la LOMCE. Hay mucho por acordar y por hacer y el tiempo corre desgraciadamente en favor del conflicto. Por eso hablo de urgencia.

El socialismo catalán hubiese preferido otro gobierno en España. Pero reconoce la legitimidad del gobierno actual. Y precisamente porque queremos a Cataluña y la queremos en España, le pedimos al gobierno del PP que no se limite a esperar el desastre anunciado. Le pedimos que actúe, y nos ofrecemos en lo que se nos requiera para echar una mano. Lo sabe ya la Vicepresidenta y lo sabe el nuevo Delegado del Gobierno en Cataluña.

En nuestra opinión, la disyuntiva es clara: pacto o riesgo de ruptura. Y el socialismo catalán, como siempre, trabajará por el pacto. Nos gustaría contar con la ayuda de muchos para conseguirlo. Desde Cataluña y también en el resto de España.

Y ofrecemos también la colaboración de los municipios en los que gobernamos, a empezar por la ciudad de Barcelona que reclama también un mayor compromiso del Estado en materia de inversiones y equipamientos culturales.

Dejo para el debate las cuestiones que por razón del tiempo han quedado fuera de mi intervención. Y sin duda la situación del PSOE y las relaciones entre el PSC y el PSOE merecerán alguna pregunta.

Muchas gracias por su atención.

 

[descarga la intervención en formato pdf]