Category Archives: Intervencions públiques

Intervenció a la segona sessió del debat d’investidura de Quim Torra

INTERVENCIÓ A LA SEGONA SESSIÓ DEL DEBAT D’INVESTIDURA DE QUIM TORRA

Palau del Parlament, 14 de maig de 2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats,

Senyor candidat, aquesta sessió serà molt diferent de la de dissabte. Perquè ahir es va esvair el dubte. Avui ja sabem que el candidat proposat per Carles Puigdemont serà investit amb els vots de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i l’abstenció de la CUP.

No cal dir que respectarem la decisió del Parlament i la legitimitat de la presidència, sempre que el seu exercici es produeixi en el marc legal vigent, que és l’única font de legitimitat que reconeixem.

Avui, certament, vostè ens ha parlat més de temes concrets i d’obra concreta de govern.

Perdoni, potser li faré un petit resum que potser trobarà injust: avui ens ha dit que faria el que els que li donen suport porten molts anys dient que farien, però vostè diu que ho farà en cinc mesos. Aquest és el resum.

Nosaltres voldríem plantejar avui el debat, ja sabent-ne el resultat, des d’un altre punt de vista. Voldríem plantejar-li quatre grans qüestions.

La primera, si respectarà el marc legal vigent.

Voldríem saber si és capaç –la segona– d’assumir que Catalunya està formada per tots els ciutadans de Catalunya; també els que parlen castellà o altres llengües i els catalans que se senten també espanyols. I algunes de les expressions que ha utilitzat aquest matí ens fan suposar que sí.

Tercera: voldríem saber quina serà la seva contribució al respecte entre els catalans, a evitar la fractura i a recosir la societat.

I quart: voldríem saber com pensa establir el diàleg del que parla.

I, per tant, començo. Primer voldríem recordar el marc legal, ni que sigui de forma molt breu.

Dissabte els llegia l’article segon de la Llei de la Presidència de la Generalitat, que diu el següent: «El president o presidenta de la Generalitat té la més alta representació de la Generalitat; també té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya. El president o presidenta de la Generalitat dirigeix i coordina l’acció del Govern.»

Aquí no hi ha ni assemblea d’electes, ni consell de la república ni “farrapo de gaita”; vull dir que hi ha el que hi ha. I nosaltres voldríem que la seva actuació s’ajustés precisament al que diuen les nostres lleis.

Resulta especialment rellevant que sigui el president el que conegui el que estableix l’Estatut d’autonomia; entre d’altres coses, perquè vostè té la inexcusable obligació d’ajustar la seva actuació i les seves decisions al contingut de l’Estatut.

Només li llegiré quatre articles, perquè crec que n’hi ha prou per començar.

Primer: «Article 1. Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma, d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva normainstitucional bàsica.»

«Article 2.4. Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.»

«Article 3. Les relacions de la Generalitat amb l’Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat, pel principi d’autonomia, pel de bilateralitat i pel de multilateralitat.»

«3.2. Catalunya té en l’Estat espanyol i en la Unió Europea el seu espai polític i geogràfic de referència i incorpora els valors, els principis i les obligacions que deriven del fet de formar-ne part.»

Article 7. Punt 1: «Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.»

Punt 2: «Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut, els espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten en la forma que determini la llei.»

Amb això n’hi ha prou per orientar-se.

I algú pot dir: «Home, però això pot canviar.» Efectivament. Ara, per canviar, es necessita, per començar, almenys el suport de noranta diputats i diputades d’aquesta cambra; ni del consell de la república, ni de l’assemblea d’electes ni de la comunitat d’amics o la gent que anem de costellada. I crec que és important que això ho sapiguem i ho interioritzem, perquè els jocs de paraules i aquesta logomàquia que a vegades establim en el Parlament no han aportat gaires rendiments i més d’un disgust.

Per tant, ni procés constituent, ni projecte de Constitució catalana tenen cabuda en el nostre marc legal. Sí que es poden iniciar processos de reforma estatutària i constitucional a través dels mecanismes legals previstos i de les majories parlamentàries adequades. Vista l’experiència de l’anterior legislatura, no em sembla sobrer insistir sobre aquesta qüestió.

Ja li vaig assenyalar dissabte, senyor candidat, que no voldríem que la seva presidència fos la“zona zero” de les nostres institucions d’autogovern. No voldríem que el mal ús de les institucions arrasés el nostre autogovern; un autogovern que és de tots els catalans, pensin com pensin.

Els hi diré d’una altra manera: com no voldríem que l’article 155 de la constitució espanyola s’hagués d’aplicar novament, els encoratgem a que no ho tornin a provocar, com ho van fer els dies 6 i 7 de setembre, 1 d’octubre i 27 d’octubre de l’any passat.

Potser algú s’hagi estranyat que hagi llegit l’article 7 de l’Estatut, el que defineix la condició política de catalans. És la meva manera de tornar a dir que són tan catalans els que parlen català com els que parlen altres llengües. És la meva manera de dir que són tan catalans els independentistes com els que no ho són. És la meva manera de dir que són tan catalans els que només se senten catalans com els que comparteixen o tenen altres sentiments d’identitat.

Dissabte, en una molt bona intervenció, Xavier Domènech va intentar en va que vostè li digués què pensava dels espanyols i les espanyoles. Avui sabem que el que voldria és que tinguessin una república; això…, avui ho hem aclarit una mica més. Jo no tinc gaire esperança que contesti el fons de la pregunta d’en Xavier Domènech, però li’n faré una altra força similar: què pensa vostè dels catalans i de les catalanes que se senten també espanyols i espanyoles?

Perquè el tema no són uns tuits, el tema no són uns articles, el tema no són unes entrevistes i conferències, el tema no és tan sols una discutible admiració per Daniel Cardona o els germans Badia o Nosaltres Sols; el tema és si per vostè només mereixés la condició política de català aquella persona que parles català o se sentis catalana i prou. Aquesta és la qüestió.

Quan vostè mira a Catalunya ens hi veu a tots o només a una part? Pensa vostè que hi han bons o mals catalans? Que els mals catalans són els que també se senten espanyols? Que els espanyols i els que se senten espanyols són l’enemic?

I algú dirà: «Home, si aquest matí ja ha dit coses que apunten en una direcció diferent.» Té raó. Però és que jo l’he enganxat amb una falsedat, senyor candidat. Vostè, dissabte, va dir que trobava a faltar aquell PSC dels vuitanta. Clar, i jo li vaig dir: «No trobaré tuits.» I, clar, no he trobat tuits. Però sí que he trobat un article, del 13 de maig del 2011, que es titula “El PSC i la cabra catalana”. Ja ho poden ben dir: maldita hemeroteca!

Li llegeixo el segon paràgraf d’aquell article.

«La darrera vegada que es va veure un exemplar de socialista català ja fa molts anys, a mitjans dels setanta del segle passat, tenia nom, es deia Josep Pallach. De fet, la raça del socialista català, que durant la República va comptar amb un ramat considerable i uns noms de prestigi, com Serra i Moret o Rafael Campalans, havia entrat en un procés de decadència ineluctable amb la barreja amb la raça del socialisme espanyol. Les esperances…»

Perdonin, deixin-me, perquè segueix…, per dir-ho així, millora.

«Les esperances posades en l’exemplar Josep Pallach, malauradament es van veure frustrades per una mort prematura. Allò va accelerar-ne el final. Els creuaments amb la raça del socialista espanyol van anar augmentant i augmentant fins arribar a mutar el propi ADN dels autòctons. Avui res no és més igual a un socialista català que un socialista espanyol. La vella i honorable raça del socialista català s’ha de donar per extingida, encara que, de amanera totalment acientífica, hi hagi certs individus que se’n reclamin continuadors.»

Escolti, el problema no és un tuit –el problema no és un tuit…

I vostè parla de raça amb aquesta desimboltura. I vostè deia dissabte: «Trobo a faltar en Pallach, en Reventós i en Maragall.» No, no, vostè sembla que només troba a faltar en Pallach, perquè als altres ja els considerava, de la forma que vostè ho fa, despectivament, espanyols.

I això és etnicisme o no? És supremacisme o no? Què dimonis és, això?

Miri, nosaltres tenim la història que tenim. Normalment, un se sent orgullós de la seva història. A tota història hi ha elements discutibles, naturalment. Però aquesta és la qüestió: cap socialista català va considerar mai que qüestions identitàries passesin per sobre del concepte de ciutadania. I ho diem dels socialistes catalans, i ho podríem dir també dels companys del PSUC, del moviment sindical, de la gent que, efectivament, cridava «llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia». Una tradició que, entre altres coses, va permetre que governéssim plegats. En la llarga història d’en Salvador Sabrià hem trobat a faltar una cosa que vam compartir junts. Vostès, per cert, van fer president el president Montilla. Els estalviaré la lectura de les coses que opinava el seu candidat a la presidència avui, sobre aquella operació política, perquè això jo no ho faig.

Miri, el nostre país té una identitat que és plural, i qualsevol essencialisme és una amputació del nostre poble. (Aplaudiments.) Per tant, no podem votar-lo, senyor candidat, futur president. Ens estranya una mica que alguns el puguin votar sense cap mena de recança, però, en fi, això no és el nostre tema.

I vostè em convidava, l’altre dia…, deia: «Haurem de, algun dia, parlar d’això del catalanisme i l’independentisme.» I deia –i tenia raó–: «No és el moment.» Però de totes maneres li hevolgut trobar un parell de cites del que nosaltres entenem per catalanisme.

Per exemple, vostè diu que li agradava molt Rafael Campalans.

Doncs, escolti’m, diu: «Per nosaltres la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d’homes que viuen a Catalunya» –ara hauria dit «d’homes i de dones»– «i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin.» (Algú aplaudeix.)

O Tarradellas, que em sembla fins i tot més important, perquè és un concepte encara més inclusiu. Diu Tarradellas: «Catalunya és un país massa gran perquè no hi capiguem tots i massa petit perquè puguem prescindir d’algú.» Quedem-nos amb Tarradellas, fem Tarradellas. (Aplaudiments.)

Ja per no dir Joan Reventós, ja més sospitós, almenys amb el seu pensament, no? Però deia: «La renúncia al doctrinarisme» –i no parlava de vostè– «és una aposta per un catalanisme entès com una ciutadania que ha de proposar-se sumar i no dividir, civilitzar i no fanatitzar.»

Aquests som nosaltres. I, per tant, no és el moment, però hi ha tema.

La concepció de la nació catalana: formem part de la nació catalana tots els ciutadans de Catalunya, tal com els defineix l’Estatut, o no? Es pot ser català sense compartir el projecte independentista, o no? O potser cal una mica d’ajuda, o un tractament especial?

Perquè no…, no cregui que ens preocupen només aquests fonaments ideològics que sembla tenir, és que ens preocupa el projecte que va esbossar. Perquè diu: «El nostre projecte és fer república.» I jo li dic: encara que la majoria de catalans no hagin manifestat compartir aquest projecte.

No sé com s’ho farà perquè el que sí li dic és: si per fer república cal empetitir la nació, aquesta república no ens serveix. Si per fer república cal trencar la unitat civil, aquesta república serà nefasta. I si per fer república s’han de vulnerar les lleis que regulen la nostra convivència, això acabarà com el rosari de l’aurora, o sigui amb batalla campal, que és com acabava el rosari de l’aurora.

Vostè ha acceptat la presidència provisional i per delegació. Si això només l’afectés a vostè, no tindríem gaire cosa a dir. Però és que la presidència de la Generalitat no és una qüestió  personal, és un afer polític i institucional. I estem convençuts que la provisionalitat i l’acceptació d’una autoritat superior, es digui Carles Puigdemont, consell de la república, assemblea d’electes o el “sursum corda”, és un greu error que de forma gairebé inexorable restarà autoritat i credibilitat a la nostra màxima institució d’autogovern.

Jo sé que és molt difícil la reflexió que li vull fer ara, i, per tant, li prego que se la prengui com una reflexió que haurem de seguir i fer entre tots.

Tenim un problema en aquest país amb l’espai públic. Tots hem vist com al Regne Unit portar símbols polítics està prohibit enun camp de futbol pels protagonistes de la competició. El Regne Unit és el bressol de la democràcia. Vostè ha dit que vol que el Palau de la Generalitat llueixi un llaç groc, suposo que gran. No creu que hi ha el risc que algú pensi que les institucions només serveixen pels que comparteixen aquell sentiment? (Remor de veus.) És un risc, i ja l’hi dic: prengui-s’ho estrictament com una reflexió que haurem de fer, de forma que prevalgui també el dret a la llibertat d’expressió dels sentiments i la solidaritat que molts poden sentir per companys, amics, familiars o conciutadans que estan patint un determinat procés judicial, però fem la reflexió.

Per exemple, a l’escola: jo, si donés classe cada dia, no portaria el símbol del meu partit com a professor a l’aula; crec que no és bo. I, per tant, hauríem de fer, per manera, de preservar determinats espais que ho han de ser de tots. Aquesta reflexió –que, l’hi dic, prengui-se-la com el que és…–, imagini’s vostè un tribunal d’oposicions per accedir a la funció pública: si algú pensa que li pot anar millor o pitjor en funció de que porti o no un llaç groc, estaríem traint el sentit de la funció pública –dic si algú ho pensés.

I, per tant, és una reflexió que no em sembla sobrera. Hem de fer compatible la lliure expressió de sentiments,i de posicionaments fins i tot polítics, si cal, amb la preservació d’un espai públic que és de tots.

I, per què li dic tot això? Perquè per nosaltres segueix sent molt important, com ja li vam dir dissabte, aquesta noció de respecte. Una societat dividida com la nostra necessita un especial esforç de respecte. I el president de la Generalitat és qui pot fer més o pot fer molt en aquesta direcció. I li vam dir que jutjarem decisions i actuacions concretes, i, per tant, no és que li proposi un reset, que no és el cas, però per nosaltres és molt més important el que faci vostè un cop investit que tot el que hagi fet o dit abans de ser investit, i ho diem avui i ho mantindrem.

Ara, tercera preocupació, li deia. Vostè proposa un diàleg, i va dir… –i no dubtem de la seva sinceritat, en absolut–, vostè deia, en castellà, dissabte, parlant amb Rajoy, diríem indirectament, diu: «¿Hablamos, señor Mariano Rajoy? ¿Nos sentamos, de una vez, juntos, en una misma mesa, su Gobierno y el Gobierno de Cataluña? Nosotros estamos dispuestos a dialogar mañana mismo, sin condiciones, sin vetar nada, con el mismo respeto institucional debido entre gobiernos y la necesidad urgente de reconducir la política a la política, por nosotros no quedará.»

Totalment d’acord, president –futur president. Ara, sense condicions? Segur que no posem per davant la república i el referèndum sobre la independència? Això ho sap la CUP? Un diàleg sense condicions vol dir això, sense condicions. Però el respecte a la llei i als mecanismes i majories necessaris per canviar-la és imprescindible.

Dèiem coses a negociar possibles. N’hi ha moltes. Li’n faig un petit tast. Les quaranta-sis demandes plantejades pel president Puigdemont, que si deixem el referèndum a part queden en quaranta-cinc. El desenvolupament de l’Estatut, la recuperació d’elements erosionats per la sentència a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques. El finançament –després en parlaré una mica més. La inversió estatal en infraestructures estratègiques. Temes relatius a la llengua catalana, els símbols i la cultura. Temes relatius a la capitalitat de Barcelona. La reforma constitucional federal.

Li vaig preguntar si estaria disposat a complir amb el que nosaltres creiem que és la seva obligació de defensar els interessos de Catalunya en la negociació del finançament, i no vaig obtenir resposta. Vostè sabrà. Però, des del nostre punt de vista, sobre el finançament hi ha moltes coses a parlar en el camí cap a un pacte fiscal federal. Un increment de recursos, un sistema equitatiu sense discriminacions, la garantia de l’aplicació del principi d’ordinalitat en els recursos finals, la convergència entre els règims foral i comú, més coresponsabilitat fiscal, el consorci tributari entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Estatal d’Administració Tributària, recollida a l’Estatut, més simplicitat i transparència, la retirada del FLA, l’alleujament i la reestructuració del deute, i la negociació també del sistema fiscal.

Senyor candidat, vostè podria esvair alguns o tots aquests dubtes. Potser no ho farà perquè amb la resposta global i tot això moltes coses es perden, i perquè després, depèn de què digués, si és que vostè ho compartís, podria perdre algun suport, i, per tant, segurament no és el dia. Potser tampoc comparteix, i hi té tot el dret, el nostre plantejament de fons.

Nosaltres volíem investidura i govern, però potser de forma ingènua també volíem nova etapa. No sembla –dic «no sembla»– que els que ens proposa sigui això: eleccions en uns mesos, probablement molta gesticulació, i probablement algun gest de desobediència, a ser possible sense conseqüències. Li he de dir –i el català que faré servir ara potser no és del tot curós– «al tanto» –«al tanto»–, perquè de vegades un acaba tan lligat al que va dient que acaba cometent errors fatals. I recordo el 27 d’octubre, aquí mateix.

I si vas dient, vas dient, vas dient, vas dient…, el teu marge es va estrenyent, estrenyent, estrenyent…, i finalment, allò…, estàvem al caire del precipici i vam decidir fer un pas endavant.

Doncs, jo crec que no és el que espera ni mereix el nostre país ni la nostra societat. Si aquest fos el camí, la màxima perjudicada seria la societat catalana, i també, crec, seria un plantejament que no faria avançar el seu projecte ni tampoc serviria els interessos d’aquells i aquelles que esperen judici. Tant de bo que no sigui així; tant de bo m’equivoqui, o, encara millor, tant de bo vostès fossin capaços d’anar rectificant el rumb, cosa amb la que els acompanyaríem.

Tant de bo tinguem estabilitat política, normalitat institucional, impuls a la recuperació econòmica, impuls a les polítiques socials i inici d’un diàleg i una negociació amb les institucions de l’Estat. Sé que la composició concreta del Govern no depèn gaire… –bé, potser sí, perquè després d’escoltar en Sabrià… però, en fi…–, pensava que no depenia gaire de vostè; però, en tot cas, serà el seu Govern, vostè el presidirà. Serà el primer signe clar, aquesta composició concreta, sobre si es vol avançar cap a la distensió o es vol mantenir o incrementar la confrontació. Vostè –vostès–, i tots, ens hi juguem molt.

Senyor president –i acabo–, sabem…, vostès saben, per a què poden comptar amb nosaltres i per a què no; ho dic perquè aquí, com ja fa temps que fem de la vida, sabem en què podem col·laborar i en quines coses no. Però sí que l’hi he de dir: la iniciativa i la responsabilitat seran, a partir de la votació, si la guanya, seves.

Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

(Aplaudiments.)

RÈPLICA

Gràcies, senyor president.

Intentaré ser breu però no deixar-me res. Es queixa el candidat, i potser té raó, que les seves propostes no han merescut gran atenció en el conjunt del debat. Però jo li he donat l’explicació. Són propostes que venim escoltant des de l’any 2012, que porten anys dient que es faran i no s’han fet, i vostè s’ha donat una expectativa de vida de govern de cinc mesos. És potser per això que no li hem atribuït la importància que devíem.

No m’ha resolt algunes de les preguntes, hi té tot el dret, però n’hi ha alguna que jo crec que té cert interès, que és el tema de què farem amb el finançament. Perquè jo ja sé que volem el pa sencer, però mentrestant, què anirem fent? Perquè si només tindrem el pa sencer el dia que arribi la república ideal, doncs, mentrestant, alguna cosa haurem de fer, i, per tant, haurem de negociar. I aquí recordem que… Jo tinc declaracions ben recents del conseller Mas-Colell, que tothom li atribueix una certa autoritat, i diu: «Aproximadament Catalunya paga impostos amb proporció a la seva contribució al PIB i rep en proporció a la seva població.» Si és així, el marge de discussió serà petit; però l’haurem de fer, en tot cas.

Vostè diu: «Això acabarà amb república.» Jo crec que això comença sense República, i acabarà, en el millor dels casos, sense República.

Però vull agafar-me a les coses en les que ha dit que coincidim: 7 milions i mig de catalans –7 milions i mig. I no en parlem més.

Dos. La ironia de la cabra. Jo sabia que hi havia la migdiada de la cabra, “la siesta de la cabra”; la ironia de la cabra no la coneixia. Miri, la ironia és molt bona, i jo la gasto, també. Però, cregui’m, quan hi ha una acumulació d’afirmacions, escrits, com els seus, algun comentari addicional, jo, de vostè, l’hauria fet, perquè l’hemeroteca és llarga.

Després deia: Temes de llaç groc: parlin amb el senyor Guardiola.

Temes de referèndum. Miri, el Govern escocès mai es va plantejar saltar-se la llei. És una bona guia de conducta. (Aplaudiments.)

Després, diu: «L’únic a qui dec obediència és al poble de Catalunya.» Jo, igual. Ara, si jo tinc poder l’exerceixo segons el que diu l’Estatut: «Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.»  Aquest és l’article 2.4 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Si no es fa cas d’això, en nom del poble es fan disbarats, es cometen grans errors i el terrabastall el podem pagar entre tots. I, per tant, seria important saber si el president de la Generalitat, que ho serà entre altres coses perquè hi ha hagut la veu del poble el 21 de desembre, també es conduirà d’acord amb les lleis del país, que són les que donen legitimitat a la institució que encarna.

I, per últim, els agrada molt aquesta expressió, i, per tant, segurament arribo tard perquè la canviïn. Però, escolti’m, hem escoltat «els carrers seran sempre nostres», «l’escola serà sempre nostra», fins i tot «el Palau serà sempre nostre». Pensin que convindria que aquest «nostre» sigui una mica inclusiu. Els carrers, les escoles i el Palau que ho siguin de tots els catalans.

Moltes gràcies.

 

Intervenció en el debat d’investidura de Quim Torra

Intervenció del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, en el debat d’investidura del candidat Joaquim Torra.

Parlament de Catalunya, 12 de maig de 2018

[enllaç al vídeo]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, senyor candidat: no s’estranyarà, però vull començar confirmant que no tindrà el nostre vot favorable, ni tampoc la nostra abstenció. Però m’agradaria justificar-ho des del respecte a totes les posicions polítiques, i encara més a les persones. No els tindrà per tal com ha estat proposat. Perquè no només és que l’hagin proposat digitalment –era la Catalunya digital de la qual vostè parlava–, sinó que vostè ha acceptat encantat la subordinació a qui vostè considera president legítim. Jo, sobre això, l’hi he de respectar. Vostè considera que és el president legítim, però és que molts catalans només podem considerar legítim el president que obtingui la confiança d’aquest Parlament. I, per tant, de vostè se’n podria dir que serà president de la Generalitat, si és que hi arriba, per gràcia d’en Puigdemont i amb el permís de la CUP. El Govern ja li han fet. I ara estem llegint ja a l’Stampa que sembla que la convocatòria de les properes eleccions també li faran. Escolti’m: no és bo. Però no per a vostè, sinó per a la institució.

La Presidència de la Generalitat és la institució més alta del nostre país. No pot quedar subordinada a cap altra persona i a cap altre plantejament. I ens fa l’efecte que, així com Artur Mas va optar pel perfil, per dir-ho així, més ferreny, més fonamentalista, i no ho dic despectivament, sinó més, en fi, ferreny – crec que és la paraula més adequada en català–, com a successor, en Carles Puigdemont sembla que ha optat pel mateix criteri en el moment de proposar-lo a vostè. I vostè ho accepta, i acceptant explícitament la seva autoritat superior. Molts catalans no podem acceptar un president rebaixat. No podem. Per respecte a la institució, a l’Estatut i a les lleis. No cal que li recordi què és el que diu la Llei de la presidència. «El president o presidenta de la Generalitat té la més alta representació de la Generalitat. També té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya. El president o presidenta de la Generalitat dirigeix i coordina l’acció del Govern.» I, permeti’m, i potser és un prejudici i estaríem encantats d’esvair-lo, avui no tenim clar que així serà. Vostè ha acceptat ser president temporal i per delegació. I nosaltres no volem un president temporal i per delegació. I, per tant, no podem donar suport a la seva candidatura.

A més, vostè ha fet un esforç, en el seu discurs, de dir que parla per al conjunt del país, per al conjunt de la societat, per a tots els catalans. Però nosaltres considerem, en canvi, que vostè només s’ha adreçat als catalans que ja donen suport al projecte independentista. Com he dit des del principi, seran les seves decisions i la seva actuació concreta com a president la que ens permeti jutjar amb ple coneixement de causa i objectivitat. Ara, sí que ens permetem dir, des del respecte, que sense revisar alguns dels plantejaments que vostè ha anat tenint al llarg del temps, és molt difícil que es pugui adreçar al conjunt de la societat i aspirar a representar-la. I és veritat els tuits a vegades són fruit d’un moment, diríem, de tensió. Però és que vostè ha escrit coses, com per exemple aquesta, el 2010. Diu: «Si la senyora Martínez-Sampere i el president Montilla són catalanistes, és evident que uns quants tenim un problema. Aquí no hi cap tothom.» Miri, senyor candidat, si aquí no hi cap tothom, no hi acabarà cabent ningú. He de dir que he agafat la cita perquè vostè esmentava persones concretes, però és veritat que alguna vegada vostè ha teoritzat sobre això, dient que li costa d’imaginar que fora de l’independentisme hi hagi catalanisme. Però, cregui’m, n’hi ha, i molt. Històricament, tot. I ara també.

Després d’escoltar les abrandades, o no tant, paraules de Sergi Sabrià, així eixamplaran la base? Expulsant els que no siguin independentistes, no comptaran? Fins i tot discutiran la seva catalanitat? No em sembla la manera. Sona molt a allò del «nosaltres sols». I nosaltres creiem que això no respon a la Catalunya d’avui. Vostè, a més, parla –i respectem el plantejament–: «Cal recuperar la república, cal fer república». Valors republicans, projecte república, mandat república… Molt bé. Si no estic mal fixat, el concepte central del republicanisme és la ciutadania, no la llengua, no cap qüestió ètnica ni identitària: la ciutadania. I vostè tendeix a oblidar-ho, ens sembla, en molts dels plantejaments que ha fet. Però aquesta república, que es vol de tots, no hauria de posar barreres, i menys de totes, les de la llengua, que ens semblaria un error.

Però és que, vostè, és veritat que a vegades és molt abrandat, i això no és criticable, però un s’ha de mesurar una mica. En una entrevista el 2015 va dir: «Si Espanya s’equivoca i ens envia els tancs hi guanyarem molt; tant de bo ens els enviï, perquè podrem guanyar alguna simpatia.» Home, senyor candidat, que no ens els enviïn. Perquè, espero que hagi canviat d’opinió, imaginem que vostè accedeix a la presidència, faria dues coses: situar una torre de guaita a l’entrada de la Diagonal per avisar i fer tots els possibles perquè algú els enviés. No és manera.

A més, i quan he citat l’article segon de la Llei de la presidència de la Generalitat, ho he fet expressament citant que vostè, si esdevé president de la Generalitat, ostentaria la representació ordinària de l’Estat a Catalunya; vostè seria més estat que mai. O sigui, que vostè al mateix temps hauria de cridar-los i rebre’ls. Home, no ens sembla el més adequat. Però els temes lingüístics, efectivament, en alguns plantejaments que ha fet vostè, ens han preocupat. Deia –deia–: «La llengua» –i em sembla que Inés Arrimadas ha citat un fragment molt similar, si no aquest–, diu, «qualsevol llengua de qualsevol país del món és l’anima de la pàtria. Sense llengua no hi ha país, i quan es decideix no parlar en català s’està decidint girar l’esquena a Catalunya.» Miri, és tant com dir que la meitat de catalans han girat l’esquena al seu país. Doncs, no. Fixi’s vostè què ha dit dels del PSC, i jo inclòs, diu: «Pobres, parlen l’espanyol com els espanyols». Bé, de fet, als del PSC ens agrada parlar llengües; i jo que parlo, a part del català i el castellà, doncs, l’anglès i el francès de forma acceptable… Però vostè sembla que el problema el té amb el castellà. Que no se n’adona que el castellà és la llengua de molts catalans? Que és que no es pot concebre un país en el que es parlen diverses llengües? Com vol aspirar a representar el conjunt de la ciutadania si considera que els que no parlen català han girat l’esquena al país? Vostè, en canvi, sí que està disposat a parlar en castellà quan parla amb el rei o el president del Govern. Però, en canvi, sembla que li costi acceptar que molts catalans el parlen habitualment. L’hi diré més fàcil: el castellà no és una llengua estrangera a Catalunya. Si arriba a president li recomano que s’esforci a acceptar aquesta realitat i que valori els consensos llargament treballats en favor de la llengua, i no cometre errors que trenquin aquests consensos bàsics, que alguns estan posant ja en qüestió, en un país tan divers i plural com el nostre. Per aquestes coses i altres no tindrà ni el nostre vot favorable ni la nostra abstenció, però certament hi ha moltes coses en el seu discurs que mereixen que en parlem.

Sembla que als debats d’investidura està tot dat i beneït, com si ja estigués tot fet. Ens agafa una cosa com si perdéssim una mica de tensió dramàtica, com si aquí només vinguéssim a posar un segell i a oficialitzar, com en un tràmit administratiu, l’acte polític més important que aquest Parlament té a les seves mans. Tampoc diré que això és una jornada històrica –n’hem abusat tant, de jornades històriques, que potser no cal–, però, potser, que ens convoquem per telèfon d’un dia per a l’altre, perd una mica de sentit institucional. Però nosaltres, que des del primer dia hem dit que calia elegir president i formar govern, avui no volem semblar molt tristos si realment s’elegeix un president i es forma govern. Certament no és el que nosaltres voldríem, però vostès han guanyat les eleccions i vostès tenen dret a governar, fins i tot diria l’obligació de governar. El que no poden és desvirtuar les nostres institucions, el que no poden és saltar-se la llei, el que no poden és prescindir de mig país; però governar, elegir un president i formar govern, oh!, i tant.

I a nosaltres què ens hauria agradat? Que, efectivament, algunes de les coses que vostè ha dit, i que no tenim dret a dubtar de la intenció, després es facin realitat. Vostè ha parlat molt de diàleg, moltes vegades, però, quan m’he llegit el seu discurs…, he dit: «I aquest home, com s’hi posarà, per dialogar?» Anant amb això que s’ha dit aquest matí a dialogar amb les institucions de l’Estat li veig, com diuen ara els moderns, poc recorregut. I, per tant, no n’hi ha prou amb parlar de diàleg, no n’hi ha prou amb oferir-lo, cal voler-lo. I, president…, futur president si és investit, millor dit, no ho sabem, si això serà possible. Vostè també diu: «No, és que no m’agradaria estar aquí, hauria d’haver estat un altre». No l’hi poso en dubte, me’l crec. Però, escolti’m, si no es va investir el president Carles Puigdemont és perquè vostès van decidir no desobeir el Tribunal Constitucional. I per això la CUP malfia, crec. No vull dir que el Tribunal Constitucional sigui bo, però aquí les decisions, al final, i les responsabilitats són de tots. I si aquí es va decidir no investir Carles Puigdemont, no investir Jordi Sànchez, no investir Jordi Turull és perquè la majoria independentista va decidir no desobeir. I va fer bé, ho repeteixo. Però no diguin només «perquè hi ha un estat opressor, dolent», etcètera, no, sinó perquè aquí algú devia considerar que mirant avantatges i inconvenients potser millor no tornar a desobeir, vist el que havia passat abans.

De totes maneres, certament, la proposta que avui vostès ens suggereixen és una proposta d’investidura viable. Una altra cosa és que a nosaltres no ens agradi el plantejament que vostè fa, però de totes maneres volem alegrar-nos de que efectivament, si es confirmés amb la votació, dilluns probablement, d’aquesta investidura arrancaríem la legislatura. És veritat que la seva trajectòria a vegades ha mostrat, des del nostre punt de vista i, ho torno a dir, des del respecte, un cert abrandament, intolerància, diguem-li com vulguem. Però jo crec de veritat que al final el hábito puede hacer al monje. De fet, la cita és molt bona perquè diu: «El hábito no hace al monje, pero le distingue.» O sigui que quan te’l poses les circumstàncies canvien. Jo el que espero, en el seu cas o en el de qualsevol dels membres d’aquesta cambra, que si arriba a esdevenir president de la Generalitat sigui conscient de la responsabilitat enorme que entoma. No només pel que fa al desenvolupament del seu projecte polític, sinó la responsabilitat que entoma envers el conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Avui, és veritat, s’ha parlat de dolors, i, és veritat, s’aprecien dolors seriosos a la societat catalana. Els dolors dels que han viscut amb dolor l’aplicació de l’article 155, però també el dolor de molts que pensaven que si no es prenia una mesura d’aquestes característiques, per dir-ho així, el seu món es veia esberlat. Jo he vist aquest dolor i no em vull posar en una posició equidistant, ni em correspon ni seria just, però crec que qui es posi de president ha d’atendre a tots aquests dolors. I que moltes vegades quan parlem de dialogar amb l’Estat algú pot pensar: «Escolta, però si vostès no són capaços de posar-se d’acord entre vostès en aquest Parlament, com podran fer, de veritat, un diàleg amb les institucions de l’Estat?» I no és un tema menor. Jo ja sé que insisteixo moltíssim, i fins a fer-me pesat, però si nosaltres mateixos vam decidir que per canviar les nostres regles del joc calia el suport de dos terços d’aquest Parlament, fer canvis sense tenir el suport d’una majoria de noranta diputats és equivocar-se segur, no només per un problema de legalitat, que ja seria prou problema, com s’ha vist, sinó sobretot perquè no hi hauria la majoria social que sustentés aquella operació política.

Jo l’he sentit a vostè parlar avui un altre cop de procés constituent. Com en l’anterior legislatura vostè no hi era, doncs, no té per què conèixer la tasca que va fer la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Allò no va anar fi. Bé, hi havia gent que estava molt contenta, però nosaltres vam advertir d’alguns riscos. Després, el Tribunal Constitucional, a més, va decidir que efectivament les conclusions d’aquella comissió d’estudi desbordaven el marc constitucional i estatutari. I, per tant, allò es va quedar, perdó, en no re. Perquè jo sempre he reivindicat el dret dels responsables polítics a cometre errors; però, una certa obligació de no repetir-los. És a dir, si hi ha d’haver errors, que siguin nous, que siguin nous de trinca, que sigui per assajar una cosa diferent, i els camins que no han funcionat, doncs, home, aquests no cal que els tornem a emprendre.

I abans, que jo li deia: «Escolti’m, quan vostè parlava dels espanyols com d’una cosa forana, vostè oblida, entre altres coses, que hi ha molts catalans que se senten espanyols.» I, per tant, és impossible que fent una menció que pugui ser llegida com a menyspreu dels espanyols no hi hagi una part molt significativa de la societat catalana que també se senti concernida i afectada. Per tant, vostè, si esdevé president, seria impossible que fes un comentari d’aquesta natura sense afectar directament els sentiments de bona part de la societat catalana. Per tant, des d’aquest punt de vista no ho dic ni com a advertiment, com a constatació de les noves responsabilitats que una persona que adquireixi la condició de president de la Generalitat entoma. És veritat que no tots pensem igual. Jo aquests dies estava pensant si no hauríem de fer tots plegats una mateixa campanya en favor del respecte, que posés alguna cosa així com dient: «Escolta, jo no penso com tu, però, en fi, no passa res», Get over it, que diuen els americans. Doncs, no pensem tots igual. I és bo. Jo em sembla que no sabria viure en un país que tothom pensés igual. Però si no hi ha aquest respecte a les opinions diferents realment no podrem realment avançar. I jo el que espero…

Ahir un diari català parlava de que la legitimitat la dona el funcionament normal del Parlament, de les institucions, de la relació entre el Parlament i el Govern i el president. Si és l’únic que jo crec que encara té el reconeixement del conjunt de la societat catalana, altres coses poden no tenir-lo. Per tant, no desmereixem, no erosionem nosaltres mateixos aquells elements que sí que fan consens entre tots. Si em permet, també, un exemple, si s’han de donar Creus de Sant Jordi, que em sembla que cada any, sí, decideixi finalment vostè a qui, que no ho faci ningú altre.

Des del nostre punt de vista no és acceptable aquesta diferenciació entre un govern interior i un govern exterior. Jo no dic que per vostè o per vostès pugui tenir, diríem, un reconeixement Carles Puigdemont. Ho dic claríssim, això és un tema absolutament personal. Jo el que sí els demano és que facin l’esforç de separar el que pot ser una legítima qüestió política, o fins i tot personal o d’estima o de reconeixement, amb el que ha de ser el funcionament de les nostres institucions. Crec que això sí que tenim el dret de plantejar-jo. Jo, almenys, així ho faig en nom del nostre grup. Vostès diuen: «Farem un consell de la república.» Home, abans ho deia Inés Arrimadas, aconsellen que només hi siguin vostès, doncs, tindrà valor per a vostès. No ens demanin als demés que donem valor a una cosa que per a nosaltres no el té. I aquest país, jo no sé si amb fractura interessada, com deia ahir un diari, o no, però està fragmentat, està dividit, i amb uns equilibris fràgils. Jo crec que l’obligació de tots els responsables polítics és no agreujar aquesta divisió i aquesta fractura, no fer-la irreversible, no deixar que mai una manca de respecte faci imparable un procés, sigui aquest de fragmentació. I nosaltres ens oferim, en la mesura que siguem capaços de fer-ho, a qui sigui, o a tots, per intentar evitar-ho.

Tampoc ens ha agradat aquesta obsessió de dir que això durarà poc. Jo en això ja saben que soc una mica reconsagrat. Per a mi, les legislatures són de quatre anys. Si després duren una mica menys, doncs, mira, duren una mica menys, però que des del principi s’estigui dient: «Bé, això durarà un any pelat», ho trobo molt dolent. Potser això explica per què no s’ha detingut en gaires coses de gestió, perquè clar, en un any ja se sap que tampoc hi ha tant de temps per fer coses. No és bo. No és bo per al país, no és bo per al Govern, ni per recuperar algunes coses que a nosaltres ens semblen fonamentals, que és l’estabilitat i la normalitat en el funcionament de les institucions. Per tant, escolti, vam tenir eleccions al 2010, al 2012, al 2015, al 2017, i ara ja diuen que potser a finals del 2018. Home, anava a dir: no ho suportarem. Sí, ho suportarem perquè hem suportat tot, però no és bo. I la intenció inicial hauria de ser esgotar la legislatura. Jo entenc que vostè digui, i té raó, que, escolti, és una situació excepcional. Jo no puc dir el primer dia això: ho faré durar tant com sigui. Però una mica més d’un any, si pogués ser, si ho poguéssim allargar una mica i fer feina…

Jo crec que l’anterior legislatura ens ha de servir per a algunes coses. Ja sé que discutirem molt sobre el que no va funcionar, però en tot cas, jo sí que li he de dir que des del nostre punt de vista, des que es va desconèixer el reglament del Parlament, l’Estatut, la Constitució, les majories necessàries per canviar-ho, va descarrilar. Després es va fer, efectivament, el referèndum de l’1 d’octubre. Jo no voldria que ningú se sentís ofès, però vostès han de saber que per a nosaltres, aquell era un referèndum il·legal. Que amb totes les benevolències del món podíem dir que va considerar que era un referèndum legal i va participar-hi la meitat. Per tant, no li podem donar a aquell 1 d’octubre el valor de mandat democràtic que vostès li donen. Creiem, i ho diem des del respecte i des d’intentar entendre el dolor, els dolors, millor dit, de tothom. I per tant, no intentem justificar en aquell 1 d’octubre decisions que haguem de prendre ara, perquè crec que faríem un mal servei. Va tenir, efectivament, una actuació policial que nosaltres vam considerar des del primer moment desproporcionada, va dividir la societat, va generar una inestabilitat econòmica i la fugida d’algunes seus socials, bastantes. També la intervenció de la Generalitat, i també l’empresonament de dirigents independentistes. El balanç d’aquell procés polític no pot ser bo per a ningú. Un pot dir: és que l’Estat s’hagués hagut d’abstenir de fer cap acció. Jo també li diré: els estats tendeixen a garantir que la llei s’aplica en el conjunt del territori sobre el que tenen sobirania, i que per tant, era molt difícil pensar que l’Estat espanyol, de cop i volta, decidiria que les lleis no s’aplicarien en un tros del seu territori. Per tant, que algunes de les conseqüències d’aquella jornada eren sabudes. I després hem tingut oportunitat de llegir reportatges, llibres, i fins i tot de gent amb responsabilitats en aquell moment, en el Govern o en el sotogovernode la Generalitat, en els quals es diu clarament que algunes de les conseqüències, si no desitjades, no vull anar tant lluny, però, en fi, estaven previstes. Per tant, ara no intentem justificar o legitimar decisions que s’haurien de prendre en tot cas a partir d’ara allà. Jo, la veritat, no ho faria. I després, una cosa en què nosaltres hi insistim molt: hi ha una majoria parlamentària independentista incontestable. Hi ha tres grups parlamentaris que sumen setanta diputats i diputades, que a l’anterior legislatura eren setanta-dos, però avui són setanta. Però no hi ha una majoria ciutadana en favor del projecte independentista, o com a mínim no s’ha pogut constatar. Per tant, fer un plantejament de govern basat en l’existència d’una majoria inexistent és, segur, un error, i a més, tendeix a donar per fet que és que l’opinió dels que encara no s’hi han apuntat, no compta gaire.

Per tant, la pregunta és relativament senzilla, senyor candidat: si és elegit, si és elegit president, vostè voldrà contribuir a mantenir aquesta tensió i aquesta dinàmica, o al revés, intentaria contribuir a disminuir-la cercant una solució? Perquè aquest és el tema jo crec fonamental d’aquesta investidura, de la seva o de qui fos. Seguirem en el referèndum o referèndum independència o independència, o estem disposats, de veritat, a parlar-ne? Nosaltres és obvi que tenim una posició que no té per què ser compartida, i que fins i tot alguns poden titllar de minoritària, etcètera. Bé, ho acceptem, però en tot cas no és la que ha expressat la majoria independentista, i no creiem que decisions d’aquest calat, d’aquesta envergadura, es puguin prendre amb majories escadusseres, molt menors de les que les nostres lleis indiquen.

Nosaltres voldríem estabilitat política, voldríem normalitat institucional, impuls a l’activitat econòmica. Vostè no ha parlat d’infraestructures, espero que també hi hagi. Hi ha moltes coses que necessitem perquè l’economia tiri, que està anant millor del que alguns deien i potser volien, i ens n’hem d’alegrar. Mai no sabrem si podria anar encara millor si no haguéssim tingut els daltabaixos que vam tenir, però la nostra obligació és que funcioni encara millor i, per tant, fer les coses. M’ha agradat que de les poques coses concretes que vostè ha mencionat sigui el Pacte de la Indústria. Realment ens hi hem de posar. Ara, també li diré: si la legislatura només dura un any, no tocarem vores. Una política industrial seriosa requereix d’una continuïtat superior a un any. Voldríem garantir el progrés social, i som conscients que aquí hi ha un problema de recursos. No li he sentit dir, potser no era encara el moment, quina serà la seva actitud davant de la negociació del finançament autonòmic. L’anterior govern va decidir que no anava amb ells i que no hi participaven. Fins i tot, que seguien tot el procés a partir del que decidissin a les Illes Balears. És una opció crec que equivocada. Es tornarà a engegar, i més si hi ha govern a Catalunya, aquesta discussió, i a mi m’agradaria saber si vostè és elegit president, si es compromet a participar i a defensar els interessos de tots en una negociació que serà força complicada, o ho deixaria córrer. I, efectivament, els diners no només són el finançament, també la fiscalitat l’haurem de revisar, i les despeses. Potser no arribarem a tot el que volem, i llavors hauríem d’intentar posar-nos d’acord en què és el més prioritari.

S’ha dit que hi ha algunes coses que el 155 ha dificultat. Bé, hi ha algunes coses que tenen dificultats per se, amb o sense 155. La posta en marxa de la renda garantida, per exemple, ja vam advertir que tindria problemes de desplegament i, per tant, algunes potser es poden atribuir a causes més remotes, però altres tenen a veure amb el nostre propi funcionament. I després, nosaltres voldríem fer aliances per acordar polítiques i per acordar fites de major autogovern i de major finançament, si és possible. Ara, si l’objectiu és només la república, doncs, és obvi que aquestes aliances no podran ser tan transversals i àmplies com voldríem. Nosaltres li hem sentit un discurs que en alguns moments ens ha semblat una continuació de la legislatura anterior. Nosaltres no voldríem que si vostè arriba a la presidència, la seva presidència fos la zona zero del nostre autogovern. I depèn de quines coses es facin correm aquest risc. I per tant, escoltin, jo ja comprenc que vostès tenen una dificultat que no vull disminuir.

Vostès van anar a les eleccions i van dir: «Si guanyem, retornarà en Carles Puigdemont, restablirem la república, els presos sortiran de la presó.» Realment eren objectius polítics però que no depenen d’un resultat electoral, com s’ha vist. I per tant, ara vostès i el conjunt de la societat s’han de replantejar quins són els objectius possibles en aquest marc. No ens diguin que hi ha un mandat democràtic per a la república, perquè no hi és; no ens diguin que tornaran a saltar-se la llei, perquè això no importa; no ens diguin que la via unilateral i il·legal encara ha de proporcionar grans moments o tardes de glòria a Catalunya, no és veritat. I nosaltres no deixarem de dir-ho, ni que sigui de forma preventiva. Avui es tracta de recuperar el control de les institucions d’autogovern, de refer consensos a Catalunya, i això vol dir parlar entre els dos sectors de la cambra, i parlar amb el primer grup de la cambra que, a més, va guanyar en vots a les eleccions. No intentar no veure’l. Són tots aquests, són molts. Per no dir els nostres, els altres i els de més enllà. Jo els demano que facin aquest esforç.

Vostè ha dit que s’ha adreçat a tothom, nosaltres només l’hem vist parlar per a una part, però repeteixo, el nostre judici en tot cas es produirà a partir de fets, a partir de decisions, a partir de gestos, un cop, si és que és així, vostè esdevé president. Amb el Govern d’Espanya cal parlar-ne, sens dubte. Vostè ha dit de govern a govern, i ho respectem –ho respectem. Però també li diem: si en algun moment es considera que la nostra aportació pot ser positiva en aquest esforç, no ho dubti –no ho dubti– perquè nosaltres fa molt de temps, potser de forma no prou destra o, en fi, audaç o digui-li com vulgui, hem demanat aquest diàleg, i estem disposats a contribuir-hi en la mesura en què sigui possible. Però hi ha hagut un moment en què, i aquí acabo, vostè diu: «No, el programa és el d’en Turull.» Bé, però vostè ha introduït una cosa que cito literalment: «Una visió disruptiva del règim autonòmic.» Ens hem posat a treballar molt sobre l’expressió. Escolti, en el discurs de Jordi Turull no hi havia una visió disruptiva del règim autonòmic i, per tant aquí, o una cosa o l’altra. I és legítim, una cosa o l’altra, però nosaltres, amb una visió disruptiva del règim autonòmic segurament no podrem col·laborar; amb un intent que les polítiques públiques del nostre país millorin, segur.

Per tant, i aquí acabo, senyor candidat, no tindrà el nostre suport, però en tot cas, tindrà el nostre desig que si vostè és llegit president de la Generalitat de Catalunya, se’n surti pel bé del país i pensant en el conjunt dels catalans que, com bé sabem, són molt diversos. Gràcies.

Intervenció en el debat sobre la reforma de la llei de la presidència i del Govern de la Generalitat

INTERVENCIÓ EN EL DEBAT SOBRE LA REFORMA DE LA LLEI DE LA PRESIDÈNCIA I DEL GOVERN (4.05.2018)

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyor president.

  • No es pot fer una investidura sense presència del candidat a la presidència
  • No es pot governar Catalunya des de fora de Catalunya

Amb aquests arguments n’hi ha prou per explicar la nostra oposició a la reforma que se’ns proposa. Són arguments de sentit comú.

Però arguments jurídics no falten. Ja en els proporcionaven els lletrats de la Cambra fa setmanes, el cinc de març. N’hi ha prou amb llegir el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. He llegit molts dictàmens de l’antic Consell Consultiu, ara Consell de Garanties Estatutàries, i no en recordo cap ni un tan contundent com el que ha originat el seu projecte. Un dictamen unànime, d’una institució ben nostra, prèvia a l’article 155, sense cap ingerència de l’Estat, amb una composició inobjectable. Tots coneixem prou bé quins són els seus membres. Gens sospitosos, doncs.

Sempre hem defensat que aquí fem les coses millor, que som més rigorosos. Recordin que fins i tot volíem, i el Tribunal Constitucional ho va impedir, que els dictàmens del Consell de Garanties fossin vinculants. En la pràctica, fer vinculants les decisions del Consell de Garanties només depèn de nosaltres. Però vostès, en aquest cas, es sotmeten al criteri del Tribunal Constitucional.

I el Consell de Garanties Estatutàries ens diu coses ben rellevants.

Cito literalment: “La llei no pot regular vàlidament matèries que estan protegides per la reserva de reglament parlamentari”.

Diu més.

“El caràcter oral i personal de la presentació, l’ordenació del debat subsegüent, amb les seves rèpliques i contrarèpliques i el temps de què disposen els intervinents, i la forma de votació final formen, sens dubte, d’un procediment que només pot ser regulat pel Parlament mateix al seu Reglament”.

La proposta que se’ns sotmet a debat per via de reforma de la Llei de la presidència de la Generalitat i del Govern no és altra cosa que una reforma encoberta del Reglament del Parlament.

És absolutament pueril i ridícul voler esmenar aquesta tara a partir de la disposició addicional que ara ens proposen.

Com és ridícul pretendre equiparar la possibilitat de delegació en cas d’absència, que només afecta l’expressió del vot, i en cap cas les intervencions i actuacions durant la celebració del Ple o de les Comissions.

Fins al punt que el Consell de Garanties es veu obligat a recordar-los-hi que, cito literalment, “és competència del Reglament del Parlament imposar el deure d’assistència a tots els diputats i, consegüentment, també al candidat o candidata a la presidència, que és precisament el protagonista de la sessió”.

Diu més.

“El caràcter oral i l’essència del debat parlamentari d’investidura exclou tota delegació o qualsevol altra forma de presentació del programa d’investidura que l’establerta en l’article 149 del Reglament del Parlament”.

I el Consell de Garanties és taxatiu al respecte quan diu: “El diputat o diputada, quan accepta la iniciativa del president per comparèixer davant del Ple com a candidat, ha d’estar en condicions de realitzar i completar amb plenitud el debat d’investidura, en el marc de les normes que regulen i ordenen l’activitat parlamentària que, com sabem, és eminentment presencial”.

El dictamen és rotund: “el text del nou paràgraf 4.2 (ara 4.3) és incompatible amb l’actual ordre constitucional i estatutari”.

Més clar, impossible. Si algú encara no ho ha entès, el dictamen no estalvia explicacions quan diu: “el contingut del precepte desdibuixa el procediment d’investidura alhora que vulnera les garanties dels diputats en l’exercici de la seva funció de representació política i, de manera especial, la d’aquells que se situen fora dels marges de la majoria que és susceptible d’atorgar la seva confiança al candidat legítimament proposat”.

I com no sempre s’ha fet cas al Consell de Garanties, aquest no s’ha estalviat alguna reiteració, com quan diu: “No resulta sobrer recordar que el sistema parlamentari es regeix amb caràcter general i prevalent per la regla de la majoria, però, de manera simultània, ha de donar compliment curós a les normes substantives i de procediment que garanteixen els drets de la minoria”.

Vostès, novament, volen trepitjar els drets de la minoria. Com els passats 6 i 7 de setembre. Ho fan avui i ho pretenen fer en una sessió d’investidura.

La investidura telemàtica, no prevista al Reglament i que, per tant, no es podria preveure a través d’aquesta reforma legal, segons ens diu el Consell de Garanties “estaria limitada a situacions de malalties o determinades incapacitats que, de manera provisional, impossibilitessin el candidat o candidata a la presidència per a l’acte d’acudir físicament al Parlament durant el període de temps en què s’ha de produir el debat i la votació d’investidura. (…) En tot cas, aquesta opció només hauria de poder ser prevista per als casos que, com acabem d’indicar, malgrat respondre a l’esmentada limitació transitòria, siguin compatibles i no contradictoris, des del moment mateix de ser acceptats i tramitats per aquesta via, amb la immediata i subsegüent capacitat del candidat, repeteixo, amb la immediatai subsegüent capacitat del candidat, si finalment és escollit pel ple, per prendre possessió i exercir amb plenitud el rellevant càrrec per al qual ha estat votat majoritàriament, segons els termes que estableix l’Estatut i la legislació aplicable”.

Tampoc estalvia arguments el Consell de Garanties sobre els mecanismes telemàtics en el procés de deliberació i presa de decisions del Govern.

Diu: “Pel que fa a les reunions del Govern, l’article 10 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, estableix que la seu permanent d’aquest òrgan és Barcelona, sens perjudici que es pugui reunir en altres llocs de Catalunya, d’acord amb el que estableix la llei. D’aquesta regla de territorialitat estricta, que, d’altra banda, és d’aplicació directa i, consegüentment, no cal que la llei reiteri, resulta que, per a la seva vàlida constitució, als efectes de la celebració de sessions i deliberacions així com de la presa d’acords, cal que les reunions tinguin lloc a Barcelona, tot i que, ocasionalment es puguin dur a terme en altres llocs, si bé sempre en el territori català”. Repeteixo, sempre en el territori català.

El Consell de Garanties recorda que “això no significa, però, que sigui imaginable ni constitucionalment ni estatutàriament admissible que les sessions a distància del Govern desplacin el règim general de les sessions presencials en la seu permanent d’aquest, la ciutat de Barcelona (art. 10 EAC)”.

El dictamen, a més, és rotund respecte un dels supòsits que potser són els que motiven aquest intent maldestre de reforma: “Volem tornar a recordar que aquesta participació remota se circumscriu a una assistència no presencial en l’àmbit territorial català”.

De fet, el dictamen del Consell de Garanties fixa de forma rotunda que “L’exercici ordinari de les funcions del titular de la presidència requereix ineludiblement la seva presència a Catalunya”. I el mateix diu de la resta de membres del govern.

El dictamen no deixa cap escletxa al respecte quan diu: “El funcionament a distància del Govern no pot servir per obviar l’aplicació dels principis que regeixen aquest tipus d’òrgans, en especial, l’ordinari règim de sessions en la seva seu permanent i de suplència o encàrrec de funcions en cas d’absència. Ultra això, l’admissió de l’ús dels mitjans telemàtics per resoldre situacions d’absència permanent fora del territori català desdibuixaria la configuració mateixa del Govern el qual, per dirigir, conduir i administrar adequadament tots els assumptes que pugui suscitar la població de Catalunya, ha de poder exercir ordinàriament les funcions que li atribueix l’Estatut amb proximitat territorial i de manera visible per als ciutadans”.

Així, doncs: ni investidura a distància ni govern telemàtic des de l’estranger no són possibles.

No són possibles a través de la reforma encoberta del Reglament que vostès pretenen. Tampoc no seria legal reformar el Reglament per fer-ho possible. Aquests canvis subvertirien les previsions constitucionals i estatutàries, vulnerarien els drets dels diputats i pervertirien els mecanismes de control parlamentari.

Arribats aquí voldria preguntar-los-hi, per què s’entesten en camins que no porten enlloc. Per què no intenten la investidura d’un president o presidenta de la Generalitat a través de la presentació d’un candidat o candidata viable?

Els resultats electorals del 21 de desembre els habiliten a governar, però no a desvirtuar els nostres mecanismes parlamentaris i de govern.

Vostès mateixos es desplacen demà a Berlin. Creuen que per prendre decisions importants no n’hi ha prou amb una vídeo conferència. I tenen raó.

Pensin en el país, pensin en el conjunt de la ciutadania, pensin també en com contribuïm entre tots a normalitzar el funcionament institucional del país, com servim millor a l’interès general i, fins i tot, com podem contribuir de la forma més eficaç possible a tancar ferides, superar divisions i fins i tot fer més planer el difícil camí dels que esperen una resolució judicial.

Respectin la llei, respectin les formes, perquè sense respecte a la llei i les formes no hi ha respecte a la democràcia.

Des del 21 de gener podíem i havíem de tenir govern. Estem a 4 de maig. Els demano que no esgotin el termini que fineix el 22 de maig. Facin el que la immensa majoria de catalans, el que la immensa majoria de vostès mateixos saben que cal fer.

Moltes gràcies.

Intervenció contrària al procediment de lectura única

INTERVENCIÓ CONTRÀRIA AL PROCEDIMENT DE LECTURA ÚNICA (4.05.2018)

[enllaç al vídeo]

Per què?

Per què fer una llei que vostès mateixos ja han dit que no pensen fer servir? Per què fer una llei per investir algú que no podrà ser investit?

Per què desatendre un dictamen contundent i unànime del Consell de Garanties Estatutàries? És que no confien en els seus membres?

Per què volen aprovar aquesta llei per lectura única?

Mirin què diu el Consell de Garanties Estatutàries, literalment…

“El mecanisme de lectura única s’hauria de restringir a supòsits d’ampli consens entre els grups parlamentaris o de regulacions d’escassa entitat que hagin de ser aprovats per raó de l’interès general”.

Ahir mateix en aquest Ple vàrem tenir un exemple magnífic d’aquest supòsit amb motiu de la moratòria de l’exigència de la tercera llengua en els estudis universitaris.

Més cites literals del dictamen del Consell de Garanties.

“Prescindir del tràmit de ponència i el seu informe, de les compareixences prèvies a l’obertura del termini d’esmenes i el treball en comissió amb el corresponent dictamen van en detriment de l’exercici de l’acció dels parlamentaris, especialment els de la minoria”.

El Consell de Garanties, com ja ho fa fer els passats 6 i 7 de setembre, els adverteix que no trepitgin els drets de la minoria.

Segueix el dictamen del Consell.

“La lectura única no esdevé una opció gaire adequada en casos d’elevada sensibilitat social o política en la matèria en els quals es dóna una evident manca de consens mínim entre les forces parlamentàries”.

Vostès pretenen saltar-se això per canviar ni més ni menys que el procediment d’investidura del president de la Generalitat i la forma de prendre decisions del Govern!

Encara més cites literals.

“Les lleis de desenvolupament bàsic, almenys en els seus elements més substantius, no poden ésser aprovades ni reformades pel procediment legislatiu de lectura única”.

Més cites.

“La configuració singular de les lleis de desenvolupament bàsic esdevé contradictòria amb el caràcter excepcional, abreujat i simplificat del procediment parlamentari de lectura única”.

Darrera cita.

“La tramitació parlamentària elegida és una incompatibilitat insalvable respecte de les prescripcions de l’Estatut i el mateix Reglament del Parlament”.

L’anterior legislatura va descarrilar definitivament quan vostès van decidir desatendre els criteris del Consell de Garanties respecte de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica. Els hi demanem, els implorem: no caiguin novament en el mateix error.

Després diran que l’Estat no els deixa, però el cert és que al nostre país no li convé. I ens ho diu el Consell de Garanties Estatutàries, no Madrid.

Moltes gràcies.

Presentació de la proposta de resolució pel diàleg i la reconciliació

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DEFENSANT LA PROPOSTA DE RESOLUCIÓ PEL DIÀLEG I LA RECONCILIACIÓ

Palau del Parlament, 28.03.2018

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyor president,

Senyores i senyors diputats,

Aquest Parlament es va constituir el 17 de gener, estem a 28 de març i seguim sense president i sense govern. Vàrem celebrar un ple l’1 de març que va servir per conèixer la posició de cada grup parlamentari a l’inici de la legislatura i, finalment, la fallida sessió d’investidura del 22 de març ha posat en marxa el rellotge. Però el cert és que seguim sense president i sense govern. I, per tant, se segueixen aplicant les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola autoritzades pel Senat.

Mentrestant, la profunda divisió social es manté i fins i tot determinats sectors es radicalitzen i apareixen actituds violents i intolerants respecte de persones i seus de partits, i fins i tot s’assenyalen comerços i propietats d’aquells que no comparteixen l’opinió dels intolerants.

Sense escarafalls però amb fermesa cal denunciar actituds i actuacions que poden destruir la convivència i que poden atiar una violència sense aturador. Ni aldarulls ni intolerància han portat res de bo al nostre país, a cap país, i cal prevenir-los i aturar-los mentre encara hi som a temps. Exemples no gaire llunyans, ni en el temps ni en l’espai, ens haurien d’ajudar a evitar mals majors. Per cert, nosaltres, i ho veuran en el text, condemnem qualsevol violència, no pretenem atribuir tota la responsabilitat a uns o altres.

En el Ple del dia 1 de març, el nostre grup va presentar una proposta de resolució que, en part, reiterem avui perquè no ha perdut vigència:

  • Cridem a restablir consensos bàsics.
  • Proposem l’establiment d’un marc de diàleg entre les forces polítiques i socials catalanes.
  • Apel·lem a un constant esforç de diàleg, negociació i pacte rebutjant qualsevol proposta unilateral i il·legal.
  • Defensem el compliment de la llei, perquè només hi ha democràcia des del respecte a la legalitat.
  • Reclamem que es garanteixin en tot moment els valors constitucionals bàsics, els drets de la ciutadania i els tractats internacionals subscrits per Espanya que asseguren els drets de tots.
  • I recordem que els conflictes polítics s’han de resoldre en el marc de la política i no trobaran solució en la seva judicialització.

En la meva intervenció en el fallit debat d’investidura, parlava de la impossibilitat de fer avançar el país si no som capaços de superar la lògica de dues meitats enfrontades, de superar una política de blocs. No podem deixar que qualli una política de blocs enfrontats.

I també els diré: no ens sembla que la millor manera de superar els blocs sigui crear un front, i menys que ho faci el president del Parlament, que té l’obligació d’intentar representar el conjunt de la cambra i tots els seus integrants. Faig un parèntesi: nosaltres no creiem que l’actitud sistemàtica del president del Parlament sigui sectària o parcial; podem criticar algunes de les seves declaracions i actuacions, però no veiem que calgui demanar-li la dimissió.

El dia 22 els deia que la força que necessitem per remoure els obstacles que limiten el nostre potencial és un gran acord Catalunya endins que no tenim. Necessitem, i ho torno a dir, acords transversals de país.

En el Ple de dissabte passat vaig desenvolupar el nostre plantejament sobre tres eixos: respecte a la llei, primacia de la política i recerca dels més amplis acords possibles. Sense respecte a la llei, no hi ha democràcia. Sense democràcia, no podem fer política. I la política adequada per evitar la fractura del país en dues meitats requereix amplis acords.

És obvi que es necessiten acords d’àmplia majoria. Com volem, si no, superar la gravíssima crisi política, institucional, econòmica i social que tenim entre mans?

Em preguntaven l’altre dia per un govern de concentració. I els dic: «Sí, seria bo.» Sí, si fos possible. Que és que no recordem el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas? Aquell Govern tenia consellers polítics que representaven tots els partits. I a aquell Govern els partits hi enviaven els seus representants més capaços.

De vegades, és cert, no és possible un govern d’unitat. Però, en tot cas, calen grans acords.

Recorden vostès també els pactes de la Moncloa. Qui dubta que aquells pactes van impulsar la democratització d’Espanya, la superació de la crisi econòmica i social, van garantir l’estabilitat política, la modernització del país i, finalment, fins i tot, l’ingrés a la llavors anomenada «Comunitat Econòmica Europea»?

Els països que s’enfronten a greus crisis les superen millor i més ràpidament com més acords i més amplis assoleixen.

Els ho vaig dir dissabte, i ho repeteixo avui: nosaltres estem disposats a abandonar el refugi dels blocs per avançar en el camp obert del diàleg. I la nostra disposició és sincera i permanent, no necessàriament en un govern, encara que siguem a l’oposició, la mateixa disposició en qualsevol cas.

Ara bé, desencallar això no depèn de nosaltres, ni fonamentalment de nosaltres. Per començar, si avui encara no hi ha govern és perquè la majoria independentista no s’ha posat d’acord en un candidat viable. I jo sé que em diran vostès i em poden dir: «Escolta’m, és que no ens han deixat.» Però, escolteu, a la mesa d’avui se li ha sotmès la possibilitat de delegació de vot de Carles Puigdemont i és la mateixa mesa la que no ho ha atès, almenys avui. Si no som capaços, perquè crec que no es pot, d’assegurar aquella delegació, com podríem assegurar la presidència? I els recordo que en aquesta mesa hi ha una majoria que és la que és.

Ara, tenen temps, és veritat. Tenen temps per posar-se d’acord. Però, els ho recordo, mentrestant el 155 segueix vigent. I també els ho recordo: és un article que es va aplicar perquè algú va tòrcer la voluntat i la decisió del president Carles Puigdemont de convocar eleccions. I convé no oblidar-ho, perquè les coses no cauen del cel. I és veritat, mentre no hi hagi un acord com a mínim entre vostès, aquest article seguirà vigent.

Ara, més enllà d’això, i avui hem vist altres exemples. Els dos grups més importants de la cambra no es parlen entre ells –jo no dubto de la paraula de la senyora Arrimadas. No convé que comencem a parlar entre tots? Si volen, pel que és petit, però comencem, i després anirem al que és gros. Però si no es produeix aquest respecte a les diferents opinions, sense voluntat de diàleg amb tothom, sense exclusions, i sobre tot, no ens en sortirem.

També els diré: hauríem d’atribuir més responsabilitats a qui major representació té. Nosaltres tenim disset diputats, no cal dir que en voldríem tenir molts més. Ara, hi ha qui en té trenta-sis, hi ha qui en té trenta-quatre, hi ha qui en té trenta-dos… Jo els demano que facin aquest esforç. No cal que ho diguin avui, no cal escenificar, però cal posar-s’hi. No per nosaltres, sinó pel país, per la ciutadania que representem.

I abans de parlar probablement s’han d’acceptar unes regles comunes, si no, el diàleg es fa impossible. Quines són? Home, la primera: respecte a la legalitat i a les institucions democràtiques emparades per la llei i que emanen de la voluntat popular, la primera, aquest Parlament.

I aquí hem de dir que algú pot plantejar una disjuntiva. O una de dos: o desobediència o legalitat, o insurrecció o institucions, o talls de carreteres o Parlament, o pintades o discursos, o pedrades o negociacions.

Jo els demano que no permetem que la ràbia, la indignació o un sentiment d’impotència dictin la nostra política col·lectiva. Ni la ràbia ni la indignació ni la impotència ens serveixen avui per avançar.

Fem el favor, tots plegats, d’escoltar els màxims comanaments dels Mossos d’Esquadra: hi ha el risc d’un gir violent i cal tallar-lo en sec per retornar a la política amb llibertat, democràcia i respecte per totes les idees abans que sigui tard.

Tinguem també molta cura amb les paraules i més encara, més cura, amb les grans paraules. Un «front per la democràcia» no pot ser utilitzat com a sinònim de front contra la Constitució i l’Estatut; un front per la democràcia no pot ser sinònim de desacatament del poder judicial; un front per la democràcia no pot servir per dir que s’està a punt de repetir l’entrega del president Companys per la Gestapo; un front per la democràcia no pot implicar la pretensió que el Parlament de Catalunya dicti a un jutge quines disposicions pot prendre i quines no. Això va en contra de la separació de poders.

Recordin la recent declaració de la primera ministra d’Escòcia, radicalment en contra de processos d’extradició, del que se li preguntava, del que afecta a Clara Ponsatí, però deia: «Però, escolti’m, això ho han de decidir els jutges.» Exactament el que hem de dir nosaltres: això ho han de decidir els jutges.

Un front per la democràcia no pot emparar els que amenacen els jutges i les seves famílies. Ja ens hem dividit prou, ja ens hem enfrontat prou, ja hem erosionat prou les institucions, ja hem espantat massa gent, ja hem malmès prou inversions i hem foragitat prou empreses, ja hem perdut massa oportunitats i massa energies.

I la millor manera que tenim tots plegats per resoldre aquest problema és retornar d’immediat a la política. La millor manera és demostrar que som capaços de dialogar i d’acordar, que respectem la legalitat i que rebutgem tota forma de violència.

Fem-ho pels que estem aquí, pels ciutadans als que servim, i també pels que avui se senten víctimes d’una gran injustícia i les seves famílies. La millor manera d’ajudar-los és fent les coses bé, no estripant les cartes, cercant acords, respectant la llei. condemnant violències i aldarulls, fent Govern.

Moltíssimes gràcies.

Intervenció en el ple del Parlament

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL PLE DEL PARLAMENT

Palau del Parlament, 24.03.2018

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats, com vostès saben el nostre grup va plantejar ahir la desconvocatòria d’aquest Ple i crèiem que era el que procedia. Però avui el president ens ha reunit, ens ha explicat les seves raons, ens ha diy: «Efectivament, no podem fer un ple d’investidura, però al Ple convocat us donaré la paraula als grups perquè us hi pronuncieu.» I és fent aquest esforç d’empatia i de comprensió que potser avui no complim escrupolosament el Reglament

Però si hi ha algun moment per fer-ho és aquest, perquè vivim en un país que té el cor encongit. Uns, «frapats» per una actuació contundent, fins i tot desproporcionada, per alguns considerada injusta, del poder judicial, i altres per la incertesa política que s’arrossega des de fa mesos i per la separació en dos meitats del nostre poble. Tots amb el cor encongit. Tots amb les seves raons. I nosaltres, en aquest sentit, volem afirmar novament la nostra voluntat de fer un esforç d’empatia amb tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I també amb els que han estat colpits per decisions judicials que vam conèixer ahir.

Un esforç d’empatia no vol dir compartir arguments, motivacions i objectius, però sí comprendre el que hi ha darrere de cada persona, de cada paraula i de cada actuació. Nosaltres ens hem autoimposat aquesta obligació. I per això avui també hem volgut intervenir en aquest Ple, perquè convé que aquest sentiment que tots compartim des de posicions molt diferents sigui traslladat al conjunt del nostre poble.

I ara passo a expressar-los la posició del nostre grup, una posició basada en dos pilars. Un primer que és el respecte a la legalitat, a l’estat de dret i a la separació de poders. I, l’altre, la convicció que els problemes polítics només poden trobar solució en la política. I estem davant del problema polític més rellevant de la democràcia des de l’any 1981.

Vivim en democràcia. La nostra presència avui aquí, en aquest Parlament de Catalunya, ho demostra. Però certament la nostra democràcia ha de guanyar en qualitat, pot i ha de guanyar en qualitat. Però això no desvirtua en absolut l’obligat respecte a la legalitat vigent i als mecanismes i les majories necessàries per canviar-la. I també l’absoluta necessitat de respectar la separació de poders i l’autoritat de qui ha de verificar el compliment de la llei, l’autoritat del poder judicial.

Dit això, i ho hem dit des de fa molt de temps, mesures cautelars de presó preventiva són desproporcionades. Però també vull recordar: en cap cas alteren el dret a la presumpció d’innocència constitucionalment reconeguda.

Què els hi proposem, doncs? Respecte a la llei, primacia de la política i recerca dels més amplis acords possibles.

Algú tan poc sospitós com Felipe González ha parlat aquests dies dels riscos d’apartar la política, de marginar-la. Crec que la cita és exacta, Felipe González va dir ahir mateix, entre altres coses: «No hay que ampararse en los jueces para no asumir la responsabilidad de la política.» Hi coincideixo al cent per cent. Anava encara més lluny quan va dir, i lògicament m’incloc en la part de crítica que l’expressió contempla: «Nos amparamos en las togas porque como políticos somos unos inútiles.»

Parlava, fent-se ressò d’una escola política ben antiga, dels riscos del “govern dels jutges”. I perquè els jutges no governin hi ha d’haver govern. Govern que no és altra cosa que l’acció col·lectiva decidida democràticament i aplicada amb respecte a majories i minories. Avui mateix el lehendakari Urkullu, persona que també admiro, diu: «La política ha desaparecido.»

Els primers obligats, crec, per aquestes interpel·lacions som nosaltres mateixos com a representants del poble de Catalunya. I, per tant, la nostra responsabilitat avui, per gran que sigui el dolor que puguem sentir uns i altres per raons, a vegades, ben diferents, és tornar a posar la política en el primer pla.

Els diré, i sé que és polèmic, però el nostre grup, quan deia: «Cal atorgar responsabilitats de govern a qui pugui exercir-les amb plenitud», ho feia precisament per aquest sentit de posar la política en el primer pla, i no supeditar-la en cap cas, a decisions judicials. No només… Ja sé que després va fer polèmica, però hi havia hagut declaracions ben assenyalades d’exponents que pensen molt diferent al que pensem nosaltres en el mateix sentit, quan ens deien: «No es pot presidir un govern des de la presó», o: «Convé que els membres del Govern tinguin plena llibertat d’actuar i siguin lliures de veu, tinguin la veu lliure», era la cita.

No pot haver-hi un retorn a la política sense la recuperació del control de les nostres institucions d’autogovern. Aquest hauria de ser el primer punt de qualsevol programa polític que mereixi aquest nom i que pugui ser discutit i compartit per amplis sectors d’aquesta cambra. I això vol dir elegir un president o una presidenta que efectivament pugui exercir amb plenitud la seva tasca, i que accepti fer-ho des del respecte a la legalitat per no tornar a caure en errors i conseqüències que avui tots lamentem. I s’ha de formar Govern amb aquestes condicions.

Sabem perfectament que a la cambra hi ha una majoria independentista, amb algunes dificultats d’entesa, però a les majories compostes per diversos grups això és el normal.

Aquesta majoria té dret a elegir president i formar Govern. Ara, també els hi dic, haurien de ser un president i un govern que no oblidessin que no tenen una majoria social al darrere i que, tenint plena legitimitat per governar, tenen l’obligació de fer-ho des del respecte a la legalitat i comptant amb el conjunt de la ciutadania a la que tenen la responsabilitat de representar. Cal pensar en el país sencer i no només en una part, per gran que sigui. Jo comprenc, i quan sento discursos que un creu tenir la raó i està emparat en les virtuts cíviques més potents… Però jo els demano: no pensin que hi ha una altra meitat del país que no és la seva, la de qui sigui, que no té virtuts cíviques, que no té raons, i que, per tant, no mereix ser escoltada i tinguda en compte. Seria un gravíssim –gravíssim– error.

Deia: els grups independentistes tenen la responsabilitat de dir-nos si realment volen governar amb aquest dret que les urnes el 21 de desembre els hi va donar.

Permetin-me una reflexió que faig en nom del meu grup, però que té, com saben vostès sempre, una càrrega personal molt gran: des del nostre punt de vista la sortida a aquesta gravíssima crisi política, institucional, econòmica i social exigeix d’amplíssimes majories. Sabem que és molt difícil, no volem enganyar ningú. Però cada cop que diem, com jo he dit: «La crisi més important des de l’any 81», com vostès diuen: «L’abans i el després», l’abandó definitiu de determinades perspectives, sigui quina sigui l’argumentació, l’abast d’aquesta crisi és obvi que ens està depassant a tots nosaltres, individual i col·lectivament.

Pensem que un govern d’una part serà capaç d’afrontar amb èxit aquest problema? Permetin-me, jo ho dubto molt. No dubto de la bona voluntat de ningú, de les bones intencions. Però també hem vist que moltes vegades bona voluntat i bones intencions no ens impedeixen d’avançar a empentes i rodolons i a vegades a retrocedir a batzegades impensades.

Estem molt lluny del consens necessari per fer una operació política com la que d’alguna manera estic descrivint. Però en canvi estem molt –molt, molt– a la vora de caure en un abisme que faci la divisió, la ruptura, que faci la fractura irreversible. I efectivament –i ho deia en un altre sentit Sergi Sabrià–, potser d’aquí un temps tots ens preguntarem què vam fer quan calia aquest esforç, quan calia aquest esforç d’empatia, de compartir, de renunciar al programa màxim en benefici del programa mínim; quan el que calia era recuperar les institucions d’autogovern i un govern de Catalunya que mereixi aquest nom. Què vam fer? Ens vam refugiar a la comoditat cadascú del seu bloc, emparat per la convicció profunda de tenir la raó, tota la raó, i que els altres estan equivocats? Crec que seria un error.

Tots som conscients, i n’hem parlat moltes vegades, dels obstacles per al nostre progrés econòmic i social, per a l’avenç del nostre autogovern, per al ple assoliment de les aspiracions nacionals del nostre poble. Però com més gran dibuixem l’obstacle, més petita sembla la nostra política, si no és capaç d’abraçar el conjunt de la ciutadania i una àmplia majoria d’aquesta cambra.

Sabem que és arriscat, ja els hi diré: tan arriscat com que ens hem de posar d’acord alguns que pensem radicalment el contrari sobre l’article 155 de la Constitució, mirin. Mirin si els hi poso difícil. Uns pensen que ha estat un caprici d’un estat autoritari destinat a anorrear l’independentisme, altres pensem que era la forma de restituir la legalitat. Miri si estem lluny. I encara m’he deixat, òbviament, posicions intermèdies que no vull desmerèixer, ans el contrari. Però volia situar els dos extrems.

Doncs, bé, o acceptem que només aproximant posicions d’aquests extrems serem capaços de trobar el camí per avançar o ens tornarem a equivocar. I m’hi poso: ens tornarem a equivocar tots. Alguns pensem que efectivament el 6 i 7 de setembre es va trencar la legalitat, que es van trepitjar els nostres drets. Pensem que va ser un error proclamar una república i no convocar unes eleccions; sí, ho pensem. Però això, què ens dona? La satisfacció d’estar convençuts que tenim la raó? Arregla això qualsevol problema dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país, aquest convenciment, aquest confort? Jo crec que no.

I per això els dic: Nosaltres pensem que vulnerar la llei en un estat democràtic és un greu error que té greus conseqüències, com s’ha vist, però sobretot ens allunya de la política, que és la nostra obligació. Aquell compromís que hem contret davant la ciutadania del nostre país.

Tornem a la política ja. I és veritat que alguns trobaran el que ara els diré ben poca cosa. Però, recuperar les institucions d’autogovern val l’esforç? Tenir un govern de la Generalitat que se senti en aquest primer banc, que cada dia respongui les preguntes de l’oposició, que cada setmana pugui utilitzar els instruments de govern al servei d’un projecte de país? No crec que sigui poca cosa.

I després situem les tres grans prioritats del país al capdavant, el discurs de l’altre dia del candidat Jordi Turull en parlava: no estem d’acord en que cal impulsar l’economia d’aquest país, la seva competitivitat? No estem d’acord en que cal recuperar la justícia social, erosionada encara més per la crisi, ben recent, que encara no podem donar per superada? No ens podem posar d’acord en com avançar en l’autogovern que tenim, en el camí que alguns volen, molt més llunyà que el meu? No val la pena això?

Per això, president, potser jo ho hagués fet d’una altra manera, però potser avui, en poder parlar en aquest Ple, transmetent, traslladant-li la posició del nostre grup ens estalviem fer un ple de pressa i corrents la setmana vinent per fer un altre cop tots grans abrandats discursos i brindis al sol sense haver treballat la possibilitat real de donar sentit i contingut als anhels del nostre poble, efectivament dividit, i sobretot donar alguna raó perquè aquest cor encongit que batega a les llars de Catalunya pugui estar una mica menys encongit, perquè hagi vist que almenys els seus representants estan a l’alçada.

Si es vol diàleg, cal voler-ho de veritat. Serà molt difícil, però jo els dic: nosaltres estem disposats a abandonar el refugi dels blocs per avançar en el camp obert del diàleg. Serà la millor contribució per al país i també, i els diré, penso en ells i en elles, en les persones i les seves famílies que avui ho estan passant pitjor i que vostès saben perfectament quines són.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

 

Intervenció en el debat d’investidura

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT D’INVESTIDURA

Palau del Parlament, 22.03.2018

[enllaç al vídeo de la intervenció]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyores i senyors diputats.

Permeti’m que comenci dient que, des del nostre punt de vista, aquesta legislatura comença tan malament com l’anterior. I m’explicaré. També l’anterior legislatura va començar amb un Ple convocat d’un dia per l’altre, amb unes converses telefòniques de la llavors presidenta, que ho recordarà, amb els presidents dels grups. Però almenys a l’anterior legislatura això va anar així perquè estava a punt d’esgotar-se el termini legal finit el qual hauríem hagut de convocar eleccions. Per tant, llavors tots vam entendre que, per mor de no perdre l’oportunitat d’una legislatura, havíem de transigir i de ser flexibles i d’acollir, fins i tot de bon grat, el que va fer la presidenta llavors.

Però ara no era aquest cas. No estàvem amb un problema de terminis. I jo encara els he de dir, i després d’escoltar la intervenció del candidat, que no sé per què fem aquest Ple avui. L’única raó que a nosaltres se’ns acut és perquè demà hi ha una citació judicial. Però, després d’escoltar la intervenció, no acabem de veure el sentit de la cosa. Perquè realment estem davant d’una contradicció evident. Es vol el suport de la CUP però es fa una proposta –i jo no ho dic pejorativament, tot el contrari– de tipus autonomista. I, si m’ho permet el candidat, el senyor Jordi Turull, alguns deien: «Recorda el Puigdemont, recorda el Mas.» Doncs, jo sé que la comparació que jo faré ara ell no se la prendrà malament: recorda en Pujol. Jo havia assistit a discursos del president Pujol com a candidat, que, quan el volíem criticar, dèiem: «Ha fet una guia telefònica.» I avui és veritat que alguns passatges d’aquell discurs que ens ha fet el candidat, doncs, ens recordaven aquell moment.

Però és que aquesta és la disjuntiva en la qual ens trobem. Vostès volen completar una majoria amb un programa que no és compartit pels tres elements d’aquesta majoria. I llavors nosaltres voldríem saber el perquè d’aquest canvi d’objectiu. És un canvi realment sincer? Vostès consideren que el que volien fer no es pot fer i, per tant, han de canviar allò que abans en dèiem de paradigma? O senzillament és que hi han condicionants que obliguen a una contenció en el discurs. Això només vostès –i en concret el senyor candidat– ens ho podrien dir.

A nosaltres no ens ha agradat aquest apressament. Hi havia una ronda de consultes ja convocada que ens hauria permès fer aquest Ple, probablement, doncs, potser dilluns, sense cap mena d’entrebanc i sense cap mena de problema, sense forçar la màquina. I jo crec que de tant en tant és bo que tots ens repetim que això no és una coordinadora de partits amb vot ponderat. Això és una institució, amb unes regles, amb uns reglaments, amb uns «modus», que hauria dit la meva àvia, que convé servar, pel respecte que ens hem detenir entre tots i pel respecte que ens ha de merèixer la ciutadania a la qual servim.

I creiem, sincerament, que en aquesta convocatòria de Ple s’han apressat els terminis sense que n’entenguem la raó, i menys encara després d’haver escoltat el contingut del discurs del senyor candidat.

Aquesta legislatura comença malament, també, des del nostre punt de vista, perquè es pretén investir persones que tenen una dificultat objectiva per desenvolupar la tasca a la qual són cridats. Primer es va intentar investir una persona, Carles Puigdemont, que no està aquí. Després, finalment la realitat, sembla, es va imposar, i ell va retirar, sense dir-ho, la seva candidatura. Després es va intentar el mateix amb Jordi Sànchez. També passats uns dies s’imposa la realitat, però aquesta vegada sí, es va produir una retirada formal i per escrit de la candidatura.

I ara se’ns planteja la candidatura d’en Jordi Turull. I nosaltres, amb el dolor que cadascú pugui sentir…, però és que creiem que nomenar com a president de la Generalitat algú que objectivament té limitades les seves capacitats no és un bon servei al país.

I com no han de creure per a res el que jo digui, els llegiré el que deia una consellera de l’anterior Govern, de forma ben rotunda i sincera a Catalunya Ràdio: «Les persones que estan al capdavant del Govern han de tenir les mans completament lliures i, sobretot, la veu lliure.» Jo crec que té raó, i probablement quan la consellera ho deia ho deia amb molt dolor, molt més que el que jo segurament pugui sentir. I ja sé que a vegades plantejar aquestes qüestions és difícil, però és que és així.

De fet, si hem vist ja alguna cosa abans de començar és que hem alterat el calendari del Ple per causa judicial. És que ara haurem de condicionar els plens del Parlament al calendari que ens marqui un jutge, precisament perquè potser la persona que hàgim triat com a president de la Generalitat tingui unes obligacions que lògicament no pot defugir, a menys que vulgui marxar.

I, per tant, nosaltres creiem que d’això se n’ha de poder parlar amb tota claredat, i més si resulta després que el programa que se’ns presenta és un programa que pot concitar molt més suport que el programa de l’anterior legislatura. Parlem en plata: jo estic encantat que comencem a fer debats sobre com combinar l’economia 4.0 amb el concepte d’economia circular. El procés de la gentrificació, per exemple, doncs, també és un tema molt interessant. Si un segueix les propostes que ens ha fet el candidat a la presidència, és difícil trobar-hi coses amb què estar-hi en contra. És veritat que alguns podem dir: «Escolti, això es podia haver fet fa temps» o «Hi han fites que vostè ha assenyalat que el Govern al qual vostè pertanyia no va abordar». Però, al cap i a la fi, això, que són crítiques legítimes en política, no resolen els problemes de la gent, i molta gent diu: «Escolti’m, si es fa un acord al Parlament de Catalunya per un pla de xoc per reduir les llistes d’espera, benvingut, el proposi qui el proposi, el signi qui el signi.»

I per això em sembla que el discurs del senyor candidat potser ha amagat una mica la qüestió fonamental. I la qüestió fonamental és la següent: quin balanç fem de l’anterior legislatura i fins a quin punt estem disposats a modificar, a canviar, a superar, a adaptar –posi’n vostès el verb que vulguin– els objectius, els instruments i els ritmes.

Jo no vull ni he demanat mai que ningú renunciï als seus principis, als seus valors, als seus ideals. Sí que dic que la pràctica moltes vegades ens fa revisar plantejaments. I que els que, potser portats per l’entusiasme, pensaven que la via unilateral i il·legal podia portar molt lluny, potser avui, vist el que ha passat, poden considerar que cal buscar altres camins. En això no hi vegin cap crítica; vegin el realisme de qui s’enfronta a uns condicionants que fan que moltes vegades, doncs, les il·lusions, els projectes, s’hagin d’adaptar a aquesta realitat.

Perquè, escolti’m, la darrera legislatura no va acabar bé. I ningú pot dir que va acabar bé. Va acabar amb una república proclamada però no real, amb un govern en desbandada, amb l’aplicació de l’article 155, la intervenció de les institucions catalanes, per convocar unes eleccions. No és un bon final –no és un bon final–, però és que, a més, resulta que tenim una societat dividida, no ens enganyem. Almenys nosaltres no ens enganyem. Quan resulta que del resultat electoral de les darreres eleccions el primer partit a Catalunya es diu Ciutadans – Partido de la Ciudadanía, que va treure 1.100.000 vots, que és un partit, amb tots els respectes, amb el qual mantenim discussions i a vegades alguns acords, això vol dir alguna cosa, no?, això potser deu voler dir que alguns que no han acceptat consensos travats al llarg de molt de temps, finalment, probablement perquè el procés independentista finalment els ha alterat, i han decidit fer una política molt diferent a la que es feia.

I, per tant, a mi m’agrada molt quan sento des de la tribuna apel·lacions, com ha fet en Sergi Sabrià, el portaveu d’Esquerra Republicana, a la necessitat de refer consensos bàsics, però refer consensos bàsics implica també renunciar a fer accelerades… poc pensades, i per tant, tots haurem de fer aquest esforç. I evidentment, tots, nosaltres els primers, disposats a moure’s. Però si avui un candidat d’aquesta majoria en construcció, diguem-li així, independentista, ve amb un programa que resulta que no parla de la independència, no parla de la república, parla molt de l’1 d’octubre però no del mandat democràtic de l’1 d’octubre, no ens parla de l’espai lliure de Brussel·les, no ens parla, perdonin, d’una cosa que és amb la que jo em vaig preparar aquest debat, que era una proposta d’acord d’investidura, que jo tenia entès que havien acordat Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, i que havien sotmès a les companyes de la CUP, però resulta que hem escoltat el discurs i hem dit, home, és veritat que algunes polítiques de tipus sectorial sí que hi troben encaix, però la qüestió central d’aquesta legislatura, de cap on orientem la política catalana, té tant poc a veure com un ou amb una castanya.

Jo cada cop que sento parlar de diàleg, negociació i pacte, renuncio als drets d’autor, però me n’alegro (Aplaudiments.) Jo cada cop que sento parlar d’una política pensada pel conjunt de la societat, me n’alegro. Si això vol dir que efectivament, tots, uns i altres, renunciem a una idea de progrés social basat en dues meitats enfrontades, sobre aquest camí hi ha molt a córrer, hi ha molt a parlar. Ara, hi ha d’haver un punt zero que algú digui: miri, el que jo estava fent fins ara, he vist que no ha anat prou bé i hem de buscar un altre camí. I això, repeteixo, no és un element de crítica, és un element de realisme, és un element de demostració que es viu a la realitat i que no es viu en una altra dimensió desconeguda.

Per què ha canviat el seu discurs? No ho sabem, només ens ho pot dir vostè. Nosaltres, el que sí que li podem dir és que, vists els antecedents, no tenim encara prou elements de confiança que ens facin modificar la nostra oposició a la seva candidatura. També li vull dir clarament. Però no voldria que això fos llegit en clau d’una crítica personal, que també hi podria ser, sinó en clau de dir, un canvi copernicà, un gir de cent vuitanta graus, tan sobtat, ens ha sobtat molt. O aquí hi ha algunes coses que no sabem i sobre les quals puguem després treballar tots plegats o això és, senzillament, un discurs per no ficar-se amb més problemes dels que ja té i les ganes de poder, doncs, comparèixer davant d’un jutge en qualitat de candidat o si fos elegit president.

Però hem començat aquest ple amb la notícia, que no sé si serà o no desmentida, que les companyes de la CUP consideren que no es donen les condicions per donar-li suport. Per tant, imagini’s vostè la lectura que en fem, els que no participem d’aquesta majoria en construcció, per què ens han fet córrer tant? Quina era la gràcia, si no hi havia assegurada una majoria? Si a més, el discurs del candidat, en comptes d’aproximar-se a les posicions de les companyes de la CUP, sembla que les allunya?

Per tant, jo vinc al Parlament, a part de a discutir, i tant com calgui, i a defensar els meus plantejaments, a intentar entendre en quin context tots ens movem per intentar fer la millor aportació possible en funció de –lògicament– del projecte polític que defenso.

I la veritat, no ho entenc. Ara, també li vull dir si, efectivament, hi ha una renúncia de treballar només pensant en una meitat, de buscar una legitimitat amb unes institucions que no la tenen, de renunciar a fer un procés constituent en el que només hi participaria mig país, escolti’m, això està obrint un camp molt interessant, sobre el que molts podrem després aportar i construir. Si només és una petita anècdota o un gir argumental puntual, necessari, com es deia abans, por “necesidades del guión”, doncs llavors no podrem establir una col·laboració sòlida.

En tot cas, nosaltres creiem que la contradicció està servida. O bé hi ha una majoria independentista per desobeir i construir república o bé s’està en disposició d’explorar una majoria més transversal. I no sabem veure altre camí i escolti’m, ja sé que dient això m’arrisco molt, però, a això ja hi estic acostumat…, però és que ho veiem així, perquè és veritat que tothom vivim i administrem la nostra coherència, però no tot és possible. No és possible república sense desobediència. I per tant, i com la paraula república, per cert, no ha aparegut en el seu discurs, no sabem si és perquè realment, per les raons que sigui, vostès han renunciat o estan plantejant…, millor per no dir la paraula renúncia, que sembla que…, vostès estan plantejant un treball en un altre pla o no…

I per tant, és veritat que avui, una mica desconcertats ens han deixat. Perquè efectivament, jo suposo que, com molts, per preparar la intervenció, doncs, com no teníem, lògicament, el discurs escrit, treballàvem l’acord d’investidura del que disposàvem. En veure que després, el guió no és aquest, doncs realment, nosaltres li hem de dir, si hi ha de veritat disposició a parlar en uns termes ben diferents al de l’anterior legislatura, a refer consensos socials, a pactar polítiques públiques, a intentar que aquest país, malauradament dividit, però no trencat, no es trenqui, amb nosaltres podem comptar-hi a canvi de res, com sempre.

I m’ha agradat, i em permetrà i em perdonarà que el citi un altre cop, al portaveu del Grup Republicà quan recordava, per exemple, consensos importants, als inicis de l’etapa autonòmica en matèria de política lingüística. Perquè, efectivament, aquest país té uns fonaments i en aquests fonaments hi ha participat moltíssima gent.

Però quan hi ha participat moltíssima gent? Quan hi havia les condicions per fer-ho, quan les apel·lacions al diàleg i a pensar en tots eren certes. I això no excloïa, en absolut, grans discrepàncies, almenys els socialistes hem discrepat de Jordi Pujol, que abans citava, moltíssim, això no va impedir, en grans temes de país, posar-nos d’acord.

I per tant, i avui, potser els mirem amb certa nostàlgia, tots plegats, perquè els trobem a faltar. I és que un país és la seva diversitat, el seu pluralisme, però també la seva capacitat de lligar acords transversals sobre els temes que, podríem dir, són el nucli del funcionament d’una societat democràtica avançada. I aquest Parlament, que ha vist grans lluites, que ha vist grans contradiccions, que ha vist, a vegades, desqualificacions, ha vist també grans acords. I jo els diré, a la vida no tries mai ni tot el bo i tot el dolent, però m’agrada molt més recordar els acords produïts i això que normalment es feien quan jo estava…, o el meu partit estava a l’oposició, que no pas les grans discussions d’avui.

Per tant, hem de decidir. Nosaltres creiem que aquest país dividit, enfrontat en dues meitats, no avançarà, no pot avançar, cap país pot avançar d’aquesta manera. La reconstrucció de consensos implica, a vegades –i és cert– renúncies per part de tothom. Em sembla que ho he dit alguna vegada: «Si no estàs disposat a renunciar i cedir, no seguis a la taula de negociació, perquè no estàs sent honest amb l’altra part de la taula.» I negociar vol dir amb tothom. No pots dir, jo amb aquests sí, i amb aquests no, i disposat a parlar del conjunt dels temes, no hi ha temes reservats, que formen part del sagrat, sinó que tots estem cridats a trobar camins d’encontre, siguin quins siguin els temes, per difícils que siguin.

I després, no oblidar que la gent que ens veu des de fora, independentment de la seva posició política i de com hagin viscut aquests mesos, està vivint amb neguit aquesta dificultat d’arrencada d’aquesta legislatura. Perquè és veritat, hi ha una vigència d’un article 155 de la Constitució, però tothom sap que, des del 31 de gener es podria haver arrencat una legislatura i aquest article podia no estar sent d’aplicació en aquests moments. I que la principal responsabilitat de que això sigui així és nostra. Ja veuen que faig un «nostra» ampli.

També podria dir, home, si vostès s’haguessin posat d’acord…, no, dic nostra, dels cent trenta-cinc diputats i diputades de la cambra. Però hi ha molta gent que ens està esperant: els aturats, la gent que espera els ajuts a la dependència, els que esperen la renda garantida de ciutadania, els que tenen llistes d’espera sanitàries, o que estan esperant una plaça d’una residència de la tercera edat; els estudiants, que se’ls va demanar una acreditació de coneixement d’una tercera llengua i no s’han posat els instruments perquè realment hi puguin accedir; els treballadors del sector públic amb els que, efectivament, es va arribar a uns determinats acords que vam emparar parlamentàriament, però que no s’han pogut posar en marxa o fer efectius; el procés de preinscripció educativa, que se’ns ha allargat una mica i que ha plantejat, també, alguna incògnita que no voldríem que s’hagués plantejat.

I tantes i tantes coses. I per tant, tenim molta feina a fer. Hi ha possibilitat, en aquesta legislatura, de fer govern? Sens dubte. Hi ha una majoria independentista que té legitimitat per organitzar el govern? Sí, a mi, almenys a mi, o a nosaltres, no ens diguin: «No s’accepten els resultats.» No, escolti, nosaltres no tenim cap problema. Reconeixem l’existència d’una majoria parlamentària independentista. Però també ens veiem obligats a recordar, de tant en tant, que no és una majoria social. I això què fa? Habilita a determinades coses, però desaconsella altres. A nosaltres, els he de dir que quan vam conèixer aquest document, que sembla que ja no val, una de les preocupacions que teníem és que en ell es plantejava la creació d’unes estructures a les quals el Parlament de Catalunya s’hauria de supeditar.

I nosaltres dèiem, com és possible que les institucions, que són de tots, hagin d’acabar supeditades a estructures creades per una part. Ja no ens posem ni a discutir si es poden o s’han de crear o no. I per tant, jo els prego, que en aquest esforç d’evitar l’esquinçament social i polític del nostre país, tots, preservem la legitimitat d’aquest Parlament, les normes del funcionament d’aquest Parlament i un esperit de respecte i companyonia que és el que ens pot permetre, eventualment, avançar en alguns terrenys.

Dir-los que nosaltres –i em sap greu haver-ho de dir així– però quan l’hem escoltat no ens hem acabat de creure el que ens deia. No per desconfiança personal, sinó senzillament perquè no hem sabut veure el motiu d’aquest canvi, deixi-m’ho dir, de rasant. Si fos sincer, si fos real, jo crec que seria molt bo pel país. I ja sé que dient això em torno a posar en embolics, però és igual, crec que seria molt bo. Lamentablement, i això ens passaria si la situació fos diferent, un discurs, una proposta no canvia una dinàmica política, però pot assenyalar un punt d’inflexió. I ja saben vostès que jo, en aquesta cambra, he intentat sempre ser el màxim de possibilista en el sentit aquest, si hi ha possibilitats de fer coses plegats, m’estimo més els sacrificis necessaris i fer-les que no pas encastellar-nos en allò que ens separa i que ens impedeix avançar a tots plegats.

Sigui quin sigui el judici, la posició política de cadascú, haurem de reconèixer que, per les raons que sigui, i sens dubte, la impenetrabilitat de determinades estructures de l’Estat no ajuda, però des de l’any 2010, no toquem vores.

Tenim projectes, fem grans mobilitzacions, però no hem aconseguit que aquests projectes i aquestes mobilitzacions es tradueixin en avenços socials, polítics, econòmics, concrets. Certament té molt de mèrit, ho he dit moltes vegades, comprometre molta gent en un moviment social viu, però clar, nosaltres, que som representants del conjunt de la ciutadania, tenim també certa obligació de tant en tant, de poder oferir als nostres conciutadans, avenços concrets.

I hem de reconèixer que, des de l’any 2010 no se n’estan produint. I moltes vegades, i aquí segurament serà polèmic per part d’alguns, el que diré, diem que no es produeixen aquests avenços perquè hi ha Madrid. I…, «Madrid me mata» es deia, no? I «Madrid no nos quiere». Però jo crec que cada cop més haurem de mirar si la força que necessitem per remoure obstacles no passa en primer lloc per fer acords Catalunya endins.

La meitat contra la meitat no només no avançarà, sinó que no farà remoure obstacles d’avenç col·lectiu. Probablement alguns diran, seran avenços menors als que voldríem, sens dubte. Tot consens, i abans ho deia, tot acord, requereix d’un cert procés de renúncia, de renúncia en benefici d’un avenç concret que beneficia tothom. És la manera que nosaltres entenem la política. I per tant, el joc està obert. Sembla que avui no tindrem –si no hi ha canvis– investidura. Vostès poden, legítimament, intentar completar la majoria independentista… amb la dificultat que això comporta des del punt de vista de conciliar, diríem, una vessant més –i permetin-me l’expressió– desobedient i una altra més possibilista, diguem-ho així.

És veritat, això és difícil; poden fer-ho, poden intentar-ho. Això marcarà un camí de la legislatura determinat en el qual els acords transversals dels que els hi parlava es faran molt difícils, per no dir impossibles.

Depèn de vostès, perquè vostès van guanyar-se el dret a seguir governant aquest país, efectivament, amb una fórmula que requereix de l’acord de tres forces polítiques i amb unes dificultats afegides degut al procés o als procediments judicials oberts, sens dubte. Però fem política ara i aquí amb normes de les que ens hem dotat fa molt de temps. Algunes d’elles, probablement, caldria canviar-les, i hauríem de buscar les complicitats i els camins per fer-ho, perquè les mateixes lleis són les que assenyalen el camí, el procediment i les majories necessàries per canviar-les.

I torno a parlar de majories. Quan vam decidir que per modificar l’Estatut calien dos terços, un mínim del suport de dos terços d’aquest Parlament, no ho fèiem com a una espècie de requeriment administratiu, ho fèiem des de la consciència que el canvi d’estructures de país i de regles del joc havia de respondre a l’existència d’àmplies majories que hi donessin suport. I nosaltres creiem que poden haver-hi aquestes majories.

Certament, no hi han dos terços per la independència, però jo crec…, i abans.., em tornarà a perdonar l’amic Sabrià, quan deia: «Els republicans no volem, no estem disposats a perdre res.» I, efectivament, el nostre risc avui no és avançar, no és no retrocedir, sinó no recuperar el que ja hem retrocedit. I des d’aquest punt de vista, i malauradament per motius que segurament pocs poden compartir, però, hi ha un estímul a aquest treball conjunt de refer consensos, de refer llaços, d’escoltar-nos més.

I des d’aquest punt de vista, com m’agrada sempre dir coses bones de la intervenció del candidat, m’ha agradat molt l’apel·lació al diàleg i una cosa que ell també deia. Diu: «Escolta, però per dialogar algú ha d’escoltar.» Tots hem d’escoltar, els d’allà també. Però jo estic convençut que l’única forma que des de Catalunya podem utilitzar per moure coses és promoure primer un amplíssim consens aquí.

Tot i així, algú podrà dir: «I, tot i així, no hi han garanties d’èxit.» Tindrà raó, i la història li proporcionarà molts –molts– arguments i casos en els quals sustentar aquesta teoria. Però, escolteu, l’altre camí, que també el nostre poble ha emprés en diversos moments de la seva història, aquest mai no ha reeixit, els costos són enormes, ho hem vist en relativament poc temps. Per tant, és una reflexió que haurem de fer no lligada probablement a una investidura concreta, però sí al que els ciutadans esperen de nosaltres. Jo ja sé que hi ha qui diu: «Aquí no hi haurà un altre remei que convocar eleccions.» Jo sempre crec que hi han molts remeis, que hi han moltes alternatives que s’han d’explorar, si es vol.

En tot cas, la mà estesa del Grup Socialista per buscar aquells elements que…, m’ha agradat, com explicava el candidat, alguns dels elements del seu programa, que al final són bastant comuns. Què vol aquest país? Desenvolupament econòmic i ocupació; ens agradaria a tots que la formació professional fos més eficient; que poguéssim fer una reforma més potent del Servei d’Ocupació de Catalunya; que les nostres competències en matèria d’inspecció de treball servissin per aflorar el treball negre i també per lluitar a favor de la igualtat entre homes i dones en el lloc de treball; volem tenir la millor escola; volem donar el màxim suport als grans trumfos d’aquest país, que es troben molts d’ells a la universitat, a la ciència, a la tecnologia i a la recerca, que tenim aquí, ben a la vora.

Necessitem que es recuperi socialment la part de la població que més ha patit la crisi, i en això estem tots prou d’acord; després, segurament, uns voldrien anar més lluny, altres voldrien un camí o un altre.

I, després, volem més autogovern i un millor finançament. Això pot unir molt aquesta cambra si algú té el coratge d’aixecar amb sinceritat aquesta bandera sense necessitat de renúncies ideològiques a llarg termini, però sí cercant el millor benestar de la nostra ciutadania en uns moments en què la política ha espatllat més coses de les que ha arreglat; en uns moments en què l’economia, tot i que sembla bellugar-se, ha deixat enrere massa gent; en uns moments en què no tenim dret, crec jo, a introduir més elements d’incertesa i d’inestabilitat que els que entre tots hem introduït ja en els darrers mesos.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)

TORN DE RÈPLICA

Gràcies, president.

Molt breument.

En Xavier Domènech, que és historiador, sap que la història només passa una vegada. I, clar, des del moment que vostès van sumar els seus vots als del PP per bloquejar la investidura de Pedro Sánchez, no sabem quina hauria estat l’alternativa.

A Sergi Sabrià, jo mantinc el que he dit, tot. I quedarà. No crec que la solució sigui que algú s’afegeixi a un bloc. Jo crec que precisament el meu discurs ha anat adreçat a la idea de no quallar una política de blocs enfrontats. I, per tant, és tota una altra lògica, que entenc que és molt difícil per a tothom. Els blocs donen seguretat, a vegades. Però jo crec que hem de buscar tots el risc si volem buscar l’èxit.

El senyor Pujol diu que enyora el PSC dels vuitanta. Bé, jo li vull recordar, com que soc més gran que vostè, encara que potser no ho sembla (rialles i algun aplaudiment), l’any 82 el PSC ja era titllat de botifler pels nacionalistes. I l’any 84, el líder del PSC va patir un intent d’agressió en el vestíbul d’aquest Parlament mentre se l’increpava de botifler. Vull dir que aquesta tradició de desqualificació és antiga. (Aplaudiments.)

Diu…, i ara al candidat, perquè efectivament té raó Inés Arrimadas, el nostre debat és amb el candidat. Quan jo dic que el que no pot ser no pot ser, dic exactament el que va dir Carles Puigdemont quan va dir: «No es pot governar des de la presó.» Aquesta frase és d’ell, això no considero que sigui desmerèixer ningú. Vostè diu: «Vostès són responsables de l’article 155.» Miri, jo l’hi dic diferent: els únics responsables de l’article 155 són aquells que van tòrcer la voluntat i la decisió del president Puigdemont de convocar eleccions i vostè els coneix bé.

Jo la veritat és que li feia una pregunta de si això era un punt d’inflexió i ja he vist que no. Vostès estan còmodes amb la seva lògica. No s’ha atrevit a dir que l’acord d’investidura realment és l’acord d’investidura, però estan en una lògica que nosaltres no podem compartir ni participar-hi. Però, com els deia, la reflexió que he posat al damunt de la taula en el debat, queda per a qui la vulgui. I ho he dit: és permanent, parteix de les conviccions, d’una certa idea d’aquest país i de com ha avançat i de com ha retrocedit. I, creguin-me, els darrers anys, Catalunya ha retrocedit. Potser no era, segur, la intenció, potser no s’era prou conscient dels riscos que es prenien, però avui tenim un país més dividit, econòmicament més empobrit, amb unes institucions més deteriorades i amb una quantitat d’energia malbaratada.

I vostès tenen la possibilitat de reflexionar. Jo no dic, fixi’s, podria dir: «Rectifiquin!», no, no, reflexionar sobre si la nova etapa política no requereix altres elements, altres ingredients, altres actituds i altres tarannàs i de majories molt més àmplies. Si vostès consideren que no, hi estan en el seu dret. Però pensin també que el cost de refer una majoria en els termes que hem sentit avui en el debat, les intervencions d’altres grups parlamentaris, implicaran molt probablement un cost encara més gran del que ja hem patit, que des del nostre punt de vista és massa alt.

Gràcies.

(Aplaudiments.)

Intervenció en el primer ple de la legislatura

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PRIMER PLE DE LA XII LEGISLATURA (1.03.2018)

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

La primera reflexió que vull compartir amb tots vostès gira al voltant de la idea de respecte.

Des del nostre grup parlamentari volem afirmar des del primer moment el nostre respecte envers totes les opcions polítiques representades en el Parlament.

Entre tots representem el poble de Catalunya, i Socialistes i Units per Avançar respectem, per tant, totes les expressions polítiques presents en el Parlament. A cap d’elles li neguem ni catalanitat ni caràcter democràtic. A totes elles oferim respecte i diàleg.

Crec que respecte per les persones, respecte per les idees, respecte a les institucions i respecte a la llei haurien de ser el millor punt de partida per una legislatura que hauria de ser ben diferent a l’anterior.

El respecte no implica condescendència, ni pretén dissimular discrepàncies. Les tenim i són profundes. Nosaltres no només no compartim el projecte independentista, sinó que creiem que perjudica el nostre país. Però respectem profundament els que pensen altrament.

Un respecte que han d’observar especialment els que tenen responsabilitats institucionals a qualsevol nivell. Sense oblidar mai que, sigui quina sigui la seva posició política personal, han de fer un esforç per representar a tothom, per tal de no malmetre la imatge de les institucions que són de tots.

M’adreço a la Cambra des de la responsabilitat i la consciència compartida que no estem fent la nostra feina.

Hem estat escollits com a diputats i diputades i cobrem per exercir aquesta funció, però portem ja un mes de retard en la investidura d’un nou president. Se segueix aplicant l’article 155 de la Constitució espanyola perquè no hi ha govern, a l’espera de l’acord entre els independentistes.

I ni tant sols corren els terminis.

I són moltes les persones que esperen la nostra resposta, les nostres propostes, la nostra tasca d’impuls i control al govern.

Ens esperen 162.742 menors que viuen en llars amb privació material severa. Infants tutelats que han passat nits als calabossos de la Ciutat de la Justícia, a l’Anatòmic Forense, i ara dormen als passadissos d’un Centre residencial d’Acció Educativa. 20.000 famílies que esperen cita per acollir-se a la Renda Garantida de Ciutadania. Milers de persones sense habitatge; un 25% dels desnonaments que es produeixen a Espanya tenen lloc a Catalunya. Algú ha de passar comptes pel nyap del concurs de l’ATLL, i algú hauria de suspendre l’increment de l’11,8% del preu de l’aigua per aquest any. Molts estudiants esperen que aprovem una moratòria en l’exigència del coneixement d’una tercera llengua, mentre no es posin els mitjans efectius per fer-ho possible. Som la Comunitat Autònoma amb les llistes d’espera més llargues en matèria d’ajuts a la dependència. També estan creixent les llistes d’espera per a les intervencions quirúrgiques, els serveis d’urgències dels hospitals estan col·lapsats, tenim persones ateses als passadissos. Són problemes dels que se’n parla poc. I no tenim un govern que els abordi i al que instar a l’acció.

L’absència de govern perjudica l’economia. I la paràlisi política genera inestabilitat, desigualtat, erosió dels drets socials i pobresa. Els més febles són finalment els més perjudicats.

7 milions i mig de catalans i catalanes desitgen que ens posem en marxa. Necessitem un govern. Un govern que es faci càrrec dels problemes, que governi pels set milions i mig de catalans. I la darrera reunió del govern de Catalunya es va produir el 24 d’octubre de l’any passat. Fa massa temps.

És hora que un nou govern, pensi el que pensi sobre el futur de Catalunya, se’n cuidi dels problemes i els anhels del conjunt dels catalans, no només d’una part.

Estic pensant en els ciutadans que segueixen amb inquietud i estupor les negociacions a porta tancada per part d’aquells que s’omplen la boca de democràcia, de participació i de transparència.

A dia d’avui no sabem quants presidents tindrem, quants de veritat o quants de fireta. I de vegades hem vist més dificultats per decidir sobre qui ha de manar a TV3 que sobre qui ha de presidir la Generalitat.

Set milions i mig de catalans tenen dret a que el Parlament es dissolgui si en un termini raonable no es posa en marxa la legislatura.

Crec que ningú no es mereix el que està passant, hagi votat el que hagi votat.

Com a mínim hem de posar en marxa el rellotge. I per això hem presentat una proposta de resolució que, sense atribuir responsabilitats a ningú, pretén proporcionar certeses a tothom.

També hem presentat un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional, en defensa dels nostres drets com a diputats i diputades, que són també els drets de la ciutadania a la que representem. Ho farem sempre que calgui.

Però ens estimaríem més que fos una decisió del Ple del Parlament la que desbloquegés la situació, acollint-nos al que els lletrats de la Cambra deien quan apuntaven a un “acte equivalent a la primera votació d’investidura” com a mecanisme per posar en marxa el rellotge, ja que la votació d’investidura no s’ha produït, com diu la nostra llei, deu dies després de constituït el Parlament.

****************

Des del primer dia vàrem afirmar la nostra posició política en aquest inici de legislatura: En primer lloc, Parlament i Govern haurien d’actuar permanentment en el marc constitucional i estatutari vigent, respectant els mecanismes legals i les majories necessàries per reformar-lo.

En segon lloc, sembla convenient no elegir persones que no puguin exercir en plenitud les seves responsabilitats, com a forma d’evitar que la legislatura quedi hipotecada pels procediments judicials en curs.

Finalment, en tercer lloc, cal constituir un govern estable capaç d’assegurar una gestió eficient de les competències i els recursos de la Generalitat i d’obrir una negociació amb les institucions de l’Estat.

La nostra proposta de resolució recull aquests criteris.

Hem hagut de combatre la peregrina idea d’una investidura a distància o per delegació, i també la broma d’un govern telemàtic.

Aprofito per dir que considerem inapropiades les candidatures a president o per ser membres del govern de persones que estiguin immerses en un procediment judicial obert, estiguin o no en presó preventiva.

Respectem la presumpció d’innocència, però no creiem que aquestes persones puguin dedicar-se en plenitud a les tasques que se’ls pretén encomanar, que exigeixen una total disponibilitat i la màxima llibertat d’acció. Lògicament els afectats han de concentrar-se en la preparació de la seva defensa i això, per molts motius, limita la seva capacitat d’actuació. I la nostra obligació com a diputats és dotar el nostre país d’institucions el màxim d’eficaces possible.

A més, la decisió d’encomanar tasques de govern a persones afectades per un procés judicial, es vulgui o no, assenyalarà una continuïtat o una discontinuïtat amb respecte de l’anterior legislatura. I en això volem ser especialment clars: des del nostre punt de vista no té cap sentit reeditar, ni que sigui simbòlicament, una via que ha fracassat.

De fet, si considerem que el procés comença amb les eleccions del 2012 és difícil rebatre que en aquests anys no s’ha produït cap avenç en matèria d’autogovern ni de finançament. Cap nova competència, ni més recursos, ni més inversions, ni cap gran projecte.

I si fem el balanç de l’anterior legislatura, és obvi que la via unilateral i il·legal ha fracassat. No té sentit parlar de recuperar una república que no va néixer i que ens ha deixat un país més dividit i més pobre, amb unes institucions intervingudes i amb el prestigi greument erosionat.

Es van prometre coses que no es podien complir. I que se sabia que no es podrien complir. D’això se’n diu engany. I alguns s’han vist obligats a reconèixer-ho, bé davant del jutge, bé davant d’un micròfon.

No hi havia res preparat, no hi havia suports internacionals. La decisió de fer un referèndum, que després de sentir declaracions en seu judicial ja no sabem si era real o simbòlic, i de fer una declaració unilateral d’independència, que després de sentir declaracions en seu judicial ja no sabem si era real o simbòlica, ha tingut enormes costos polítics, econòmics, socials i personals.

Els demanem que respectin el principi de realitat. La única legitimitat democràtica, i no en reconeixem cap altra, emana d’aquest Parlament i està emparada per l’Estatut i la Constitució, com molts han reconegut i assumit davant del jutge. Ni Consells de la República, ni assemblees d’electes, ni actes simbòlics a Brussel·les no poden substituir aquest Parlament i el president i el govern sorgits de la Cambra. No creïn òrgans que només els representen a vostès mateixos, com si a la seva República només hi cabessin vostès.

És més, el desdoblament institucional que alguns semblen pretendre no pot fer altra cosa que erosionar les nostres institucions de veritat: les institucions d’autogovern emparades per l’Estatut i la Constitució. Cal ser clars al respecte. Qualsevol intent de construir una legitimitat paral·lela, encara que es pretengui simbòlica, que seria reconeguda per una part de la ciutadania catalana i seria negada per les lleis i per una altra part de la ciutadania, està abocada al fracàs i ens endinsa encara més en el conflicte. Per superar-lo, el que cal és reconstruir el consens democràtic al voltant de les institucions de tota la ciutadania catalana, i construir el futur plegats a partir d’aquí. Començant pel respecte i seguint per la reconciliació, per obrir un camí de reformes. Respecte, reconciliació i reformes haurien de presidir aquesta nova legislatura.

Els dies 6 i 7 de setembre es van trencar en aquest hemicicle massa coses. La imposició de criteris de part per sobre de reglaments i de lleis, trepitjant el dret de les minories, va ser el preludi d’un desastre que no podia acabar sinó en intervenció de les institucions d’autogovern per part de l’Estat. Molts ho havíem advertit. I per això aquesta legislatura ha d’emprendre un camí ben diferent.

Trencar amb la legalitat ens ha portat al 155. I tampoc no volem deixar d’assenyalar la responsabilitat dels que no han estat capaços d’obrir una via de diàleg i de negociació, dels que només han sabut traslladar el problema a la justícia i no han sabut donar altra resposta que la repressió policial. Però torno a reclamar l’acceptació del principi de realitat: el reconeixement de la primacia de l’Estatut i la Constitució per part dels dirigents polítics que han declarat davant del jutge hauria de ser un bon punt de partida per assegurar que aquesta legislatura serà ben diferent de l’anterior.

Creiem que aquesta legislatura s’hauria d’iniciar pensant en el conjunt dels ciutadans i no només en una part, per nombrosa que sigui. Des del nostre punt de vista no podem abordar la qüestió de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya sense reconèixer que primer cal promoure un gran acord al respecte entre els catalans. Un acord que avui per avui no existeix.

No hi ha dubte que les forces independentistes tenen una majoria parlamentària que les habilita a governar si acorden un govern, un president i qui mana sobre TV3, però en canvi no hi ha un mandat democràtic per la independència. Un mandat que, d’altra banda, mai no podria reeixir de forma unilateral i il·legal com ja s’ha comprovat.

De fet, si el que es vol és canviar el marc institucional, cosa ben legítima, cal fer-ho a través de mecanismes de reforma que passen necessàriament per les Corts Generals en un procés que cal iniciar al Parlament comptant amb una majoria d’almenys dos terços de la Cambra. I no hi ha dos terços del Parlament ni de la societat disposats a avançar en un procés constituent ni en la redacció de la Constitució de la República Catalana. Ho saben vostès i ens ho acaba de recordar el darrer estudi del CEO. No cal insistir-hi.

La tradició catalanista que compartim amb molts es basa en la defensa de la unitat civil i de la cohesió social. I no està de més recordar que, de vegades, voler accelerar trencant consensos el que provoca són reaccions en sentit contrari. I la polarització que ha provocat el debat sobre la independència n’és una bona mostra. Facin el favor de llegir bé els resultats electorals, no és tan difícil.

Aprofito per reiterar la nostra convicció que la divisió de la societat catalana en dos blocs enfrontats, incapaços de dialogar entre ells, no sols no ens farà avançar sinó que ens està fent retrocedir. Per això intentarem no caure en cap temptació frontista i ens comprometem a col·laborar amb tots aquells que comparteixin aquesta convicció.

Creiem que Catalunya està en condicions d’assolir major cotes d’autogovern, un millor finançament, i un paper actiu en la transformació d’Espanya i d’Europa. Tot plegat a través d’un camí de diàleg, negociació i pacte. Però com els deia això requereix abans de res un acord entre els catalans.

I estem sentint parlar molt de candidats a la presidència, de candidats a ser consellers i conselleres, de qui vol manar sobre TV3, però no estem sentint parlar gens sobre quina política es vol fer.

I la primera pregunta a fer-nos és ben senzilla: s’accepta el marc legal vigent o no. Caldria acabar amb aquesta situació tan peculiar en la que massa gent diu una cosa en públic i una altra en privat. Del mateix fet corren massa versions: la del whatsapp dels convençuts, la dels mitjans de comunicació, la que es fa davant del jutge i la que es confessa en privat.

Potser les esmenes presentades per la CUP tenien la virtut d’aclarir les veritables intencions de tothom. Això va de continuar la lògica de l’anterior legislatura? O cerquem entre tots una altra sortida després de veure el fracàs, els enormes costos i els riscos de la República virtual, unilateral i il·legal?

Després lògicament vindran les preguntes sobre prioritats i orientacions concretes de les diverses polítiques sobre les que la Generalitat té competències.

I també sobre la disposició a obrir un diàleg Catalunya endins primer i Catalunya enfora després.

El nostre grup està disposat a qualsevol esforç, a qualsevol sacrifici en benefici de la necessària reconciliació. Però volem ser molt clars: només el respecte a la legalitat proporciona la base sobre la que construir i eixamplar consensos.

En aquest sentit votarem a favor de les propostes de resolució de la resta de grups llevat de la de Junts per Catalunya que conté massa elements de continuïtat amb l’anterior legislatura que voldríem ben aviat oblidar i superar.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

Intervenció al Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ AL CONSELL NACIONAL DEL PSC PER VALORAR ELS RESULTATS DE LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017

Barcelona, 28 de desembre de 2017

 

Gràcies, presidenta del Consell Nacional, companyes i companys,

Aquest serà molt probablement el darrer cop que el Consell Nacional del partit se celebri a la seu del carrer Nicaragua. La propera sessió del Consell Nacional tindrà lloc a la nova seu.

Ens reunim avui per valorar el resultat de les eleccions del 21 de desembre; un resultat que no ha estat el que volíem.

Hem augmentat més de 80.000 vots, 1,2 punts i 1 diputat amb respecte de les eleccions celebrades el 2015, però no és el resultat que esperàvem. Esperàvem un major avenç de les nostres posicions.

Certament trenquem amb una dinàmica de pèrdua de suports elecció rere elecció al Parlament des de 1999. Però hem treballat per aconseguir un millor resultat i no l’hem obtingut. Ens sentim orgullosos de la feina feta, però no satisfets pels resultats. I això ens obliga a analitzar la situació de forma profunda i sincera per poder orientar adequadament l’acció política del partit en l’etapa que s’obre. I per promoure els canvis necessaris.

L’enquesta de Metroscopia publicada per El País el 28 de novembre ens havia advertit de la dificultat del moment, quan ens atribuïa un 14,9% dels vots, i finalment hem aconseguit un 13,9%, un punt menys; i ens atorgava 19 escons, i finalment n’hem aconseguit 17. La mateixa enquesta pronosticava que Ciutadans obtindria un 25,3% (ha estat un 25,4%) i 35 diputats (han estat 36). És l’enquesta que més s’ha aproximat al que ha passat realment i es va publicar abans d’iniciar-se la campanya electoral.

Certament l’escenari polític era endimoniat. La convocatòria electoral havia estat signada per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, després que el Parlament hagués declarat la independència, després d’haver-se celebrat l’1 d’octubre un referèndum il·legal que va ser reprimit per la policia amb danys a les persones, i després d’haver-se trencat la legalitat constitucional i estatutària els dies 6, 7 i 8 de setembre al Parlament de Catalunya.

Les eleccions s’han celebrat amb dos membres del govern cessat i els màxims dirigents de l’ANC i d’Òmnium Cultural a la presó, i el president i 4 membres del govern cessat residint a Brussel·les.

En aquest context políticament enrarit, descrit de forma molt resumida, vàrem decidir desenvolupar una campanya que tenia com a fil conductor la reconciliació i la recerca de solucions acordades. Un missatge que tenia dificultats a fer-se sentir en un escenari políticament molt polaritzat.

Una gran majoria de catalans ha votat en clau d’autoafirmació, de reivindicació, d’autodefensa, digueu-li com vulgueu. Més que per deixar enrere el conflicte, la majoria ha votat per deixar clara la seva posició.

En expressió d’Oriol Bartomeus ha estat “la victòria dels ofesos”. Emma Riverola parla de la mobilització dels que s’han sentit menystinguts per uns o per uns altres.

La majoria no volia l’empat. La majoria perseguia la victòria o, millor dit, la derrota de l’adversari, mentre nosaltres oferíem un acord. La nostra proposta no ha obtingut prou suport per reeixir. Però segueix essent la única que ens permetria avançar com a país.

Com ja va succeir el 2015, però de forma encara més aguda, el vot no independentista s’ha concentrat en Ciutadans, que s’ha convertit en el primer partit català. Cal felicitar-los per l’èxit, però cal recordar-los també que és una victòria que no servirà per modificar el rumb de la política catalana, tal com nosaltres havíem advertit. La seva manca d’iniciativa d’aquests dies ho posa especialment de relleu.

La principal víctima d’aquest procés de concentració de vot en Ciutadans ha estat el Partit Popular que ha perdut sis escons.

En el camp independentista, també s’ha produït una sacsejada que ha permès, en contra del que pronosticaven totes les enquestes, que la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont s’hagi imposat per sobre de la d’Oriol Junqueras.

Tot i la davallada de la CUP, la majoria independentista al Parlament es manté amb 70 diputats (eren 72 el 2015), i els 62 diputats de Junts pel Sí el 2015, són avui 66; 34 de Junts per Catalunya i 32 d’Esquerra Republicana de Catalunya.

No hem pogut contrarestar la polarització. Probablement hem perdut vots cap a Ciutadans, vots que hem pogut compensar, i d’aquí la millora en més de 80.000 vots, atraient nous votants, antics votants del catalanisme moderat, i també alguns del món dels Comuns, decebuts amb una estratègia de seguidisme dels independentistes que va culminar amb el trencament unilateral del pacte municipal a Barcelona.

En aquest sentit podem dir que la nostra estratègia d’incorporar candidats d’Units per Avançar i persones de l’esquerra federalista ens ha permès de millorar resultats.

Però el cert és que el nostre missatge de reconciliació i de recerca de solucions acordades no ha obtingut el suport que esperàvem.

Naturalment respectem absolutament els resultats i ara correspon als responsables polítics traduir-los en un esquema de govern estable. I estranya molt que els guanyadors de les eleccions no estiguin formulant cap proposta concreta en aquesta direcció.

Els catalans mereixen ser governats des de Catalunya. I la política catalana de la nova legislatura no pot estar supeditada a una agenda judicial derivada de la legislatura que ara acaba.

Estic molt orgullós de l’esforç realitzat. Crec que la campanya desenvolupada pel partit ha estat magnífica des del punt de vista de la mobilització i del suport al candidat. La valoració positiva de la campanya no exclou que no s’hagin pogut produir errors i que no tinguem marge de millora en molts aspectes. En tot cas vull dir-vos que m’he sentit molt ben acompanyat tant pel PSC com pel PSOE en un context ben complex.

Volíem canviar el rumb de la política catalana però necessitàvem uns millors resultats per aconseguir-ho, i l’escenari més probable avui és la reedició d’una majoria independentista al Parlament.

Aquesta campanya no era de programa, i ha semblat que érem l’únic partit que el teníem, l’únic que explicava el camí per impulsar el creixement econòmic, crear ocupació, promoure amb un pla de xoc les polítiques socials, enfortir l’autogovern i millorar el finançament.

No sembla tampoc que la divisòria dreta/esquerra hagi estat determinant. La davallada dels Comuns (3 diputats menys) i de la CUP (6 diputats menys) així ho demostren.

El resultat electoral reflecteix, sobretot, la divisió interna entre els catalans sobre quina ha de ser la nostra relació amb la resta d’Espanya.

És legítim preguntar-nos sobre les raons per les quals una part dels electors progressistes no independentistes han preferit fer confiança a Ciutadans.

Se’ns ha retret la formació de dos tripartits amb ERC amb octavetes anònimes bustiades a algunes localitats, se’ns ha retret també el fet que governem alguns ajuntaments amb forces independentistes, l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència d’alguns ajuntaments on governem, o la meva prematura proposta d’indultar dirigents independentistes, criticada per gosar prefigurar un escenari de reconciliació en el que molts no volen situar-se encara.

Tampoc ha aparegut com a prou sòlida i viable la tercera via, la nostra proposta federal, a la vista de l’enrocament del Partit Popular. El seu evident fracàs electoral en benefici de Ciutadans no sembla que afavoreixi la flexibilització de posicions en aquest terreny a curt termini, però cal que hi insistim de la mà del PSOE, no només perquè es tracta de la nostra proposta, sinó també perquè és la única formulada fins ara per trobar una sortida al conflicte.

No estic disposat a acceptar la perspectiva d’un etern empat d’impotències entre els que volen imposar el trencament i els que volen imposar una Espanya uniforme, mentre Catalunya segueix dividint-se socialment i empobrint-se econòmicament.

Els blocs ens condemnen a la decadència, com diu Antoni Gutiérrez-Rubí. És el risc de la divisió cronificada, de la que parla Josep Borrell. La Catalunya enfrontada i paralitzada, de Joan Tapia.

Hem intentat evitar en tot moment una política de blocs des d’una posició inequívocament contrària a la independència. No ens resignem al frontisme.

Creiem que només convencent una part significativa dels electors independentistes de la viabilitat d’una proposta federal serem capaços de canviar el rumb de la política catalana. Però hem de reconèixer que en una fase aguda del conflicte aquest objectiu és encara llunyà.

El PSC no està disposat a renunciar al catalanisme ni al federalisme per un grapat de vots. Som el que som, i estem convençuts que el que defensem és el que més convé a Catalunya, el que s’assembla més a un acord de futur al que no volem renunciar.

Defensaré aferrissadament la unitat civil dels catalans des del respecte a la pluralitat i la diversitat. No vull portar una disputa lingüística a les escoles. Ni combatre un nacionalisme amb un altre nacionalisme.

Segueixo absolutament convençut que només una proposta de respecte per totes les idees, de respecte per les institucions i de respecte a la llei pot treure’ns a tots plegats del carreró sense sortida en el que sembla haver-se instal·lat la política catalana.

Només una proposta de reconciliació podrà superar una dinàmica de blocs enfrontats. I aquesta proposta passa inevitablement per un acord que impliqui enfortir l’autogovern de Catalunya, millorar el finançament de la Generalitat i impulsar una reforma federal de l’Estat.

Els blocs, mai millor dit, bloquegen.

L’independentisme ha de valorar si la seva deriva unilateral i il·legal, i la seva radicalització no està donant peu a una fractura social i territorial que Catalunya no es pot permetre. Encara ressona l’afirmació de José María Aznar quan deia: “Antes de romperse España, se romperá Cataluña”.

I tots plegats hem de fer possible que retorni la confiança al món econòmic, a empresaris i inversors que han de tornar a confiar en el país i en les seves institucions. Hem de promoure l’estabilitat política i la seguretat jurídica si no volem malmetre el creixement econòmic, la prosperitat del país i el benestar de la seva gent.

Però també és evident que la solució no pot venir només des de Catalunya, sinó que requereix també d’una complicitat del sistema polític espanyol. És per això que reiterem la proposta de Pacte d’Estat per Catalunya.

Vist el fracàs de l’aposta política del PP per resoldre el problema català, no convindria que des de les institucions de l’Estat hi hagués una proposta per a Catalunya? La nostra resposta és molt clara: sí.

No pot haver-hi solució al problema que tenim entre mans sense oferir una alternativa sòlida als més de dos milions de catalans que de forma sostinguda donen suport als partits independentistes. I ha de ser una resposta política, no judicial. Una proposta en el marc de la legalitat vigent i dels mecanismes de reforma que incorpora.

I molt probablement només el canvi a Espanya, el canvi que poden i han d’encapçalar Pedro Sánchez i el PSOE, pot contribuir a desbloquejar la política catalana i resoldre el problema de fons.

Avui volem assenyalar quatre línies d’actuació política.

Una, l’esforç permanent per evitar el frontisme en la política catalana, recuperant el respecte per totes les idees, per les institucions que són de tots i per la llei que a tots empara. El camí del diàleg, negociació i pacte ha de començar Catalunya endins, i ha de projectar-se Catalunya enfora.

Dos, intensificar la nostre presència ciutadana i associativa, portant arreu el nostre projecte de canvi i el nostre missatge de reconciliació, fent indestriables unitat civil i cohesió social, evitant una fractura comunitària que ens esquinçaria com a país, i que implicaria el nostre retrocés com a societat.

Tres, implicar-nos de forma activa en la construcció de l’alternativa a Espanya, sense descuidar l’esforç per comprometre les institucions de l’Estat en la solució del problema català a través dels continguts recollits a la Declaració de Barcelona, subscrita entre el PSC i el PSOE el 14 de juliol de 2017.

I quatre, mobilitzar el conjunt del partit i els nostres simpatitzants en la preparació del formidable repte polític de les eleccions municipals que se celebraran el maig del 2019.

Comencem avui, doncs, el debat sobre el resultat de les eleccions del 21 de desembre, sabent que la Comissió Executiva proposarà la celebració d’un Consell Nacional abans de mitjans de febrer en el que sotmetrem a debat un document sobre l’actuació política del partit pels anys 2018 i 2019.

Moltes gràcies.

Intervenció en el debat a la Diputació permanent del Parlament

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA DIPUTACIÓ PERMANENT SOBRE LA INTERPOSICIÓ D’UN RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT SOBRE L’ACORD DEL SENAT QUE AUTORITZA AL GOVERN D’ESPANYA A L’ADOPCIÓ DE MESURES EN APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

Palau del Parlament, 27 de desembre de 2017

 

Gràcies, senyora presidenta,

Molt bon dia a tots i a totes,

En nom del nostre grup parlamentari vull afegir-me a la rotunda condemna del nou assassinat masclista al que feia referència la presidenta de la Cambra a l’inici de la sessió.

Em permetran que aprofiti per desitjar-los una bona entrada d’any. I per felicitar els diputats que han estar reelegits i també el conjunt de forces polítiques, a començar per Ciutadans que ha guanyat les eleccions, i a Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya que han vist revalidada la seva majoria en aquesta Cambra. Els desitjo a tots sort i encert en el moment d’enfocar la nova legislatura.

Saben que sempre podran comptar amb nosaltres per trobar solucions acordades en el marc de la legalitat, i per resoldre els problemes concrets dels nostres conciutadans. En la nostra opinió és urgent retrobar l’estabilitat política i la seguretat jurídica que permetin rellançar l’activitat econòmica i dissipin qualsevol temor empresarial o inversor.

Estic convençut que serem capaços de trobar amplis consensos si ens centrem en allò que veritablement importa que no és altra cosa que la prosperitat del nostre país i el benestar dels nostres conciutadans.

Avui es produeix el debat sobre la interposició de recurs d’inconstitucionalitat sobre l’acord del Senat pel qual es va aprovar les mesures requerides pel govern d’Espanya en aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

En la nostra opinió no és un debat que es pugui separar del context general de la legislatura que acaba i de la manca de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya.

Una legislatura que va començar a efectes pràctics el 9 de novembre de 2015 amb l’aprovació d’una resolució en la que, cito literalment: “es declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república”; “es proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura Constitució catalana”; i “el Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències”.

Com recordaran, el nostre grup parlamentari no només va votar negativament aquesta resolució sinó que va recórrer-la davant del Tribunal Constitucional que va suspendre-la, primer, i anul·lar, després.

El 27 de juliol de 2016, aquest Parlament va aprovar les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent d’entre les que vull destacar la setena: “Després de la fase de participació ciutadana, completarà la desconnexió amb la legalitat de l’estat espanyol per mitjà de l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent. Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”.

Les conclusions de la Comissió d’Estudi van ser també recorregudes davant de l’Alt Tribunal que les va suspendre, primer, i anul·lar, després.

La qüestió de confiança a la que es va sotmetre el president Puigdemont va suposar l’enèsim canvi del full de ruta independentista, i va tornar a situar en l’horitzó la celebració acordada o no d’un referèndum sobre la independència.

Els dies 6, 7 i 8 de setembre d’enguany es van aprovar la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

L’aprovació d’aquestes dues lleis es va produir en unes duríssimes sessions parlamentàries envoltades per la polèmica en la mesura en que es va incomplir el Reglament de la Cambra, es van desatendre les consideracions dels lletrats del Parlament i sengles acords del Consell de Garanties Estatutàries, i es van vulnerar de forma flagrant l’Estatut d’Autonomia i la Constitució espanyola.

Així ho va entendre el nostre grup que va decidir no participar en la votació final d’ambdós projectes i els va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Malgrat la suspensió de la llei del referèndum d’autodeterminació dictada pel Tribunal Constitucional el 7 de setembre d’enguany, el govern de la Generalitat va mantenir la convocatòria de l’1 d’octubre.

El 10 d’octubre es va suspendre per part del president Puigdemont en una confusa intervenció davant del Ple del Parlament, una declaració d’independència que el ple de la Cambra no havia aprovat.

Requerit pel govern d’Espanya, com a tràmit previ per l’activació de les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, el president de la Generalitat no va voler aclarir si la independència havia estat o no declarada.

Molts vàrem demanar al president de la Generalitat que evités l’activació de les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, abstenint-se de declarar la independència i procedint a convocar les eleccions al Parlament de Catalunya en aplicació de la legalitat vigent. Després d’haver decidit fer-ho així, el president es va fer enrere i no va convocar els comicis al Parlament.

En el decurs del ple del Parlament celebrat els dies 26 i 27 d’octubre, es va produir una declaració d’independència en la votació de la qual el nostre grup va decidir no participar i la va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Un cop aprovada aquesta declaració d’independència, el ple del Senat, que s’estava celebrant el mateix dia, va decidir autoritzar les mesures requerides pel govern d’Espanya per aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola.

No em puc estar d’assenyalar que també s’havia especulat sobre l’eventualitat de l’aplicació de la llei de Seguretat nacional o fins i tot la declaració de l’estat d’excepció com a resposta a una evident vulneració de la legalitat estatutària i constitucional.

El grup parlamentari de Junts pel Sí va demanar un dictamen sobre l’aplicació de l’article 155 al Consell de Garanties Estatutàries i avui vol que el Parlament interposi un recurs d’inconstitucionalitat sobre l’acord del Ple del Senat.

Les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya són tres: la primera, considera que la dissolució del Parlament i la convocatòria de les eleccions celebrades dijous passat, no vulnera la Constitució i, cito literalment: “constitueix l’opció, entre les disponibles, menys lesiva amb el principi d’autonomia política perquè facilita la restitució plena de l’autogovern en el termini més breu”.

La segona de les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya considera que les restriccions a les funcions parlamentàries en aquest període excepcional, interpretades en el sentit recollit en el fonament jurídic quart, apartat 4, no són contràries a la Constitució.

La tercera de les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, considera que el cessament del president i del govern de la Generalitat no ha respectat els principis de gradualitat i de proporcionalitat, apuntant a la conveniència que hagués estat més adequat implementar mesures menys restrictives.

El nostre grup, vistos els antecedents de la flagrant i continuada violació de la legalitat estatutària i constitucional per part de la majoria parlamentària i del govern de Catalunya, no veu com s’hagués pogut aturar d’una altra manera un procés polític que, a banda de pretendre la liquidació de l’Estat de dret a Catalunya, va dividir la nostra societat, va afeblir notablement la nostra economia i va malmetre la imatge de les nostres institucions i del país.

És per això que votarem en contra de la interposició del recurs que es sol·licita.

En tot cas, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola haurà servit per convocar immediatament unes eleccions, aspecte aquest considerat de forma positiva pel Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. L’elecció d’un nou president i la constitució d’un nou govern acabaran amb l’aplicació de l’article 155, si el nou president i el nou govern ajusten la seva actuació a la legalitat vigent i els mecanismes que incorpora per modificar-la.

No voldria acabar la intervenció en nom del meu grup parlamentari sense fer un parell de comentaris addicionals que em semblen pertinents.

El primer és valorar de forma altament positiva que el grup parlamentari de Junts pel Sí hagi pres aquesta iniciativa. Si la legislatura començava com he dit abans amb una resolució que negava legitimitat i competència al Tribunal Constitucional, ara l’acabem amb l’acceptació explícita d’aquesta legitimitat i competència per part dels que la negaven. Ens sembla enormement positiu i per això volem subratllar-ho.

Si vostès accepten l’autoritat del Tribunal Constitucional estan acceptant també la nul·litat de la llei del referèndum o de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Estan acceptant vostès les decisions del Tribunal Constitucional. I aquesta és una bona manera d’obrir aquesta legislatura.

I la segona i darrera consideració és també de caràcter polític. Creiem que la legislatura que ara acaba ha certificat el fracàs total i absolut de la via unilateral i il·legal amb la que la majoria parlamentària independentista volia assolir el seu objectiu. Per cert, el grup socialista havia advertit des del primer moment i al llarg de la legislatura sobre el greu error que implicava prendre aquesta via unilateral i il·legal. Insisteixo en parlar de majoria parlamentària, les eleccions celebrades dijous passat han confirmat l’absència d’una majoria social favorable a la independència.

El nostre grup espera, pel bé de tots, que la nova majoria parlamentària independentista abandoni qualsevol temptació unilateral i il·legal que no només estaria condemnada al fracàs sinó que seguiria produint danys molt difícils de reparar a la nostra convivència, la nostra economia i la nostra imatge. Per no parlar de les conseqüències penals sobre persones concretes que, desgraciadament, seguiran pesant com a una llosa sobre la política catalana per molt de temps, i a les que no convindria afegir-ne d’altres.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.