Category Archives: Intervencions públiques

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, a la sessió de control al vicepresident de la Generalitat en substitució del president 

Parlament de Catalunya, 21 d’octubre de 2020 

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president. 

Honorable senyor vicepresident de la Generalitat en substitució del president de la Generalitat, 

Des de l’inici de la pandèmia provocada per la COVID-19, les administracions, totes, han hagut de fer un gran sobreesforç per fer front a les mesures necessàries per garantir la salut i la seguretat de la ciutadania, i atenuar la conseqüent crisi social i econòmica. 

En aquest sentit, el Govern espanyol va aprovar el mes de juny un Fons COVID de 16.000 milions d’euros adreçat a les CCAA per fer front a les despeses extraordinàries.  

Un fons no reemborsable que en el cas de Catalunya representarà aquest any 2020 3.225 milions d’euros, dels quals Catalunya ja n’ha rebut 1.584. 

Es va aprovar ahir que per a l’any vinent entre el nou fons no reemborsable i un major marge de dèficit tindrem uns 5.000 milions d’euros més per a Catalunya. 

Sé que em dirà que tot és insuficient, però el que jo vull preguntar-li en què s’han gastat els 1.548 milions d’euros ja rebuts, i en què han consistit concretament les modificacions pressupostàries que encara vostès no han explicat. 

****************

Gràcies, senyor president. 

Gràcies honorable senyor vicepresident de la Generalitat, en substitució del president de la Generalitat, 

Vicepresident, nosaltres creuem el seu govern s’ha caracteritzat per una manca de cooperació entre administracions, manca de diàleg amb les forces de l’oposició – tot i que vostè ara ens anuncia que en parlarem – i, a més, una absoluta manca de transparència.  

Vostè diu que tenim informació suficient sobre les modificacions pressupostàries, però nosaltres creiem que no és suficient. I vull afegir-hi d’altres qüestions, voldríem saber els fons addicionals rebuts per part de l’Estat a què s’han dedicat.  

El pressupost de la Generalitat és de 46.000 milions d’euros, tindran enguany 3.225M€ més provinents de l’Estat a efectes d’atacar la COVID i els seus efectes. Per tant volem saber a què s’han dedicat aquests recursos, tant els propis com els provinents de l’Estat.  

Li reclamem lideratge, li reclamem acords, li reclamem transparència, perquè creiem que el repte al què ens enfrontem així ho exigeix. Està pendent fer un pacte polític sobre la reactivació econòmica, està pendent posar el fil a l’agulla al pacte per la salut. Creiem que val la pena posar-s’hi perquè encara tenim uns mesos per endavant fins a les eleccions.  

Intervenció en el debat sobre la futura data electoral

Intervenció del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, després de la comunicació de la presidència del Parlament al Ple sobre la impossibilitat de proposar un candidat per ser investit president o presidenta de la Generalitat. Parlament de Catalunya, 21 d’octubre de 2020 

[enllaç al vídeo]

Va ser el 29 de gener passat quan el president Torra va declarar esgotada aquesta legislatura. Però, finalment, no serà fins el proper 14 de febrer que els catalans i les catalanes serem cridats a les urnes, després d’un llarg període d’interinitat. 

Nosaltres érem partidaris que el propi president Torra hagués convocat les eleccions. Era la conseqüència lògica de la seva declaració institucional del 29 de gener, i ens hagués estalviat al menys dos mesos d’interinitat. 

Ni ell no ho va voler, ni els grups que li donaven suport li ho van demanar. Ara, a manca d’investidura i a proposta del president del Parlament, hem convingut a acceptar la doctrina de l’acte equivalent establerta pel Consejo de Estado, però mai utilitzada fins ara. Potser haguéssim hagut de demanar l’opinió del Consell de Garanties Estatutàries. Però, en tot cas, acceptem la comunicació de la Presidència del Parlament per posar en marxa el rellotge que ha de portar-nos fins a les eleccions, perquè hi ha prou consens polític i perquè limitem la interinitat que ens ha estat imposada. 

Probablement votarem quan la pandèmia encara no haurà acabat, com ho van fer abans de l’estiu el País Basc i Galícia. Seguim oferint al govern el nostre suport en la lluita contra la pandèmia amb la mà estesa per acordar la reactivació econòmica i la reconstrucció social. Convindrà preparar bé els dispositius electorals perquè tothom pugui exercir el dret a vot amb les obligades precaucions sanitàries. També ens oferim per ajudar a garantir-ho. 

Si volem governar no és per traspassar les nostres responsabilitats a d’altres, ni per cercar excuses de mal pagador. Creiem que es poden fer millor les coses. Per això i perquè ens estimem el país ens oferim també a col·laborar mentre estem a l’oposició. 

Estic convençut que Catalunya necessita un canvi. Massa temps de prioritats equivocades, d’objectius polítics que divideixen, de temps, energies i oportunitats perdudes. La lluita contra la pandèmia i els seus efectes exigeixen la màxima cooperació entre governs, el màxim consens polític, la implicació de totes les administracions. Volem bona gestió i bon govern. Reclamar i reivindicar, tant com calgui, però derivar responsabilitats i cercar excuses permanentment per encobrir inacció o mala gestió, mai. 

Som en una cruïlla decisiva i Catalunya necessita un govern fort i estable per canviar de rumb, per fer les coses millor, amb prioritats clares, diàleg i mà estesa, perquè els catalans i les catalanes no es mereixen menys. 

De les eleccions del proper 14 de febrer o en surt la continuïtat d’un govern dividit, sense full de ruta conegut, compromès en un projecte divisiu i incapaç de negociar les millores raonables i possibles, o se’n deriva un canvi de rumb com el que els Socialistes i Units per Avançar proposem. És el canvi que els proposo. 

Després d’haver perdut gairebé una dècada sense haver aconseguit cap avenç, crec que val la pena explorar nous camins de diàleg, acords i pragmatisme. 

Val la pena fer un especial esforç de concòrdia entre tots els catalans i les catalanes, cercant objectius compartits basats en el respecte a totes les opinions, el respecte a la legalitat i el respecte a les institucions. 

Sobretot val la pena construir un projecte en el que hi càpiga tothom, assegurar que els catalans i les catalanes disposen d’un bon govern, capaç de cooperar amb els Ajuntaments i el món local, amb el govern d’Espanya i amb les institucions europees. 

Un govern i un president capaç de deixar de banda allò que ens divideix i posar per davant allò que ens uneix: la lluita contra la pandèmia, l’impuls a la reactivació econòmica, l’esforç per la reconstrucció social i la recerca permanent de la concòrdia entre tots els catalans i d’un acord just amb la resta dels espanyols. 

Totes les eleccions són importants, però em fa l’efecte que les eleccions del proper 14 de febrer poden marcar un tombant, estem en condicions de corregir una deriva que no ens ha portat res de bo i podem reprendre el camí de la prosperitat econòmica, la justícia social, la transició ecològica i energètica, el feminisme i l’equilibri territorial. 

Amb tres grans àrees prioritàries: 1) la salut, 2) l’educació, la formació professional i la universitat, i 3) la indústria, la recerca i la innovació. 

Proposo fer de l’acord polític i la concertació social les palanques d’una prosperitat compartida. 

Catalunya ha guanyat quan ha estat unida. Així, doncs, els proposo que retrobem els camins de la unitat i el progrés. Els proposo que deixem enrere la divisió i la inestabilitat. Aquesta és la decisió que hem de prendre entre tots i totes el proper 14 de febrer. 

Pregunta al Vicepresident en funcions de President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, al vicepresident de la Generalitat en funcions de president.

Parlament de Catalunya, 7 d’octubre de 2020

[enllaç al vídeo]

Gràcies president.  

Honorable senyor vicepresident de la Generalitat amb funcions de president. 

Fa uns mesos, a instàncies del president Torra, van nomenar un comitè d’experts per la transformació del sistema públic de Salut. Fa ben pocs dies aquest comitè va lliurar el resultat de la seva feina i el Govern l’està incorporant en la seva estratègia de transformació del sistema públic sanitari. 

La qüestió és la següent: en diverses sessions de control, quan jo preguntava al president Torra, en el debat d’orientació política general, o també en el debat específic sobre sanitat, vam quedar que aquest document podia servir com a base per un Pacte per a la Salut que el president Torra considerava indispensable, urgent i al què ens convidava. 

La meva pregunta és senzilla: pensa prendre la iniciativa perquè puguem treballar i assolir si ho fem bé aquest Pacte de Salut. 

**************************************

Gràcies president. Gràcies honorable senyor vicepresident de la Generalitat en funcions de president.  

Potser no he precisat prou la meva pregunta. Pensen convocar els grups parlamentaris per establir el Pacte de Salut del que es feia ressò, en parlava i proposava el president Torra? Abans la senyora Albiach també ha parlat d’aquesta qüestió. Necessitem un pacte, necessitem pressupostos, necessitem professionals ben cuidats, necessitem primària i necessitem enfortir la pública.  

El seu Govern no practica massa l’acord entre els grups parlamentaris. Quantes comunitats autònomes i quants ajuntaments han establerts pactes per la reactivació econòmica i la reconstrucció social. Catalunya té el dubtós honor de ser una de les poques comunitats autònomes que ni tan sols ha endegat aquest procés de concertació política. 

A mi em sembla molt bé i crec que és la seva obligació fer una concertació amb els sectors sanitaris sobre salut, però també un pacte polític tal i com el president Torra havia abocat en aquesta cambra. 

I per això el torno a cridar novament, a part que el departament de Salut i com és la seva obligació parli amb els agents que estan involucrats en el sector sanitari cal que també ho fem entre els partits. I esperem que ens cridi el seu govern per, a partir del document dels experts, poder establir aquest debat i eventualment poder arribar a aquest pacte. 

Pactin més, concertin més i confrontin menys.  

Rèplica en el debat de política general

Rèplica de Miquel Iceta al president Torra en el Debat sobre l’orientació política general del govern

Palau del Parlament, 16 de setembre de 2020

[enllaç al vídeo]

Gràcies, president. 

Intentaré dialogar a partir de les coses que ha dit amb referència a la meva intervenció. Una primera que vostè ha dit, però és que vull subratllar: contra la pandèmia, total disposició a col·laborar, acordar, treballar. Pel pacte de salut, total disposició a establir-lo i inclús acceptant, abans de conèixer-lo, el plantejament que faci el grup d’experts dilluns. 

Vostè començava les crítiques o, en fi, les discrepàncies sobre la meva intervenció dient «Estem en un moment molt diferent al 29 de gener». Efectivament. Ara, si llavors teníem un Govern dividit, ara tenim un Govern molt dividit. I aquesta és la qüestió que estem plantejant; no que no siguem conscients de l’evolució d’una malaltia i dels reptes que això suposa, sinó, precisament, disposar dels millors instruments per fer-hi front. I nosaltres, des de la nostra opinió, considerem que el seu, el Govern que vostè presideix, no és el millor que podríem tenir. 

Dos. El tema de la confrontació. Miri, jo…, anava a dir «el repto», però és que no m’agrada perquè a algú li pot semblar que faig una tria d’un llenguatge agressiu. Quins rendiments ha tingut la confrontació? Perquè jo els escolto sempre molt a vostès i amb respecte. I n’he trobat un. Quan diuen: «Som més, cada cop som més.» Però guanys tangibles que hagin incidit en la vida dels catalans i de les catalanes amb les oportunitats del nostre país, cap ni un. I, s’hi posin com s’hi posin, la confrontació i el diàleg són línies molt diferents, i contradictòries. I, des del nostre punt de vista, la menys intel·ligent, per no dir una cosa més gruixuda, és la de la confrontació. 

Nosaltres, ara, què necessitem? Més col·laboració, necessitem negociar finançament, necessitem negociar inversions, necessitem atraure projectes finançats amb els fons europeus. Això és el que necessitem. I per a això què necessitem? Un diàleg productiu entre els dos Governs. Tercer o quart tema que ha tractat, taula pel diàleg. Escolti, cadascú que posi els punts de l’ordre del dia que vulgui. Si –amb perdó de l’expressió– la gràcia de la taula de diàleg és que no hi havia una limitació prèvia de temes. Ara vostè no diu exactament això, vostè diu: «No, i que a més em donin la raó.» No, això ja no és un diàleg. Vostè pot parlar… (Veus de fons.) No, però fixi’l de comú acord. Posi cadascú les coses que hi vol. Aquí la cosa és: es vol parlar o no? 

I, president, potser estic equivocat, però ha donat la sensació que qui menys confiances, esperances disposició tenia per fer aquesta reunió era vostè. I em sembla que no m’ho sembla només a mi. 

Vostè diu: «Alguna cosa ha canviat.» Home, entre altres coses tenir un Govern d’Espanya que està disposat a parlar, i de forma bilateral i, a més, oberta. Doncs, home, si li sembla poc… I jo crec amb això, com tothom tirem d’enquestes i a vegades, en fi, les amanim una mica, no? Però vostè avui fa una pregunta de si la gent considera que el Govern del PSOE i d’Unidas Podemos és el mateix que el Govern del PP la gent diu que no. Segur que n’hi ha que diuen que sí, eh? Em refereixo molt majoritàriament. 

Vostè diu: «No vaig anar a La Rioja per blanquejar la monarquia.» És a dir, tots els qui hi van anar van anar per blanquejar la monarquia –president del Govern basc inclòs. A vegades, i ho dic amb respecte, però amb aquest to una mica sorneguer que a vegades gasto, sembla l’acudit aquell de qui es troba tot de cotxes contra direcció i pensa que els equivocats són tots els altres. Ja sabem que hi ha reunions no prou profitoses, que hi ha reunions que no arriben a concretar tant com voldríem, però la dinàmica de diàleg, d’aproximació de posicions i d’empatia mútua és molt important. No ens la podem saltar. I per això aprofito per dir-l’hi: m’ha agradat molt que vostè avui posés sobre la taula la seva disposició a col·laborar amb totes les comunitats autònomes i, fins i tot, ha dit, per compartir alguna cosa que potser no hem fet bé perquè s’estalviïn l’error. Aquest és l’esperit que nosaltres entenem que seria útil. 

Vostè em renyava una mica o bastant quan deia «Oh, això del processisme és mentida». Escolti, qui va dir que era un farol no vaig ser jo. Qui va sortir fa ben poc dient «No teníem cap esperança de cap mena de reconeixement internacional» no vaig ser jo. Per tant, cito arguments donats per persones que pensen de forma molt diferent, persones que han estat vinculades a aquest procés. Si no hi havia cap esperança… Es va arribar a dir «no teníem res preparat». Responsables del Govern d’aleshores. Home… I, per tant, no ens fem gaires trampes amb això. 

Com amb això, l’altra cosa que vostè diu: «Vagi pel carrer, pregunti a la gent. Ja veurà com a la gent l’únic que no li preocupa són les eleccions, li preocupa altres coses.» Sí, però parlem seriosament. A mi també em preocupa la pandèmia, i per això vull un millor govern, per lluitar contra la pandèmia. A mi em preocupa la desinversió, i per això vull un govern millor per atraure inversions i mantenir-les. Una altra cosa és que puguem discutir legítimament que vostè cregui que jo estic equivocat i que el Govern que jo faria seria pitjor. Això és legítim. Ara, no ens diguem «no importa la qualitat dels instruments que fem servir per fer front als problemes als que ens enfrontem». I nosaltres creiem que el marge de millora és molt. 

Una altra qüestió sobre la que tampoc ens posarem d’acord. El problema no és eleccions o no eleccions. Jo l’he felicitat, i ho torno a fer, per no haver fet d’aquest debat una espècie d’avantmatx del que pugui passar demà. I, per tant, tampoc vull especular sobre el que hagi de passar demà. Però sí que li diré –i va ser objecte de la meva pregunta a la darrera sessió de control–: allargar innecessàriament una presidència en funcions em sembla equivocat. En el cas que es pogués donar, em sembla equivocat. Precisament, perquè tenim els problemes que tenim, perquè volem un govern que estigui en plenitud i un president que estigui en plenitud, allargar innecessàriament una presidència en funcions no ens sembla adequat. Podem respectar els que opinin d’una altra manera, però creiem que alguns arguments forts hi ha, per això. És molt diferent dos mesos que quatre, “con la que está cayendo”. 

Vostè diu: «No, és que vostès són conservadors.» Miri, no ho sé, si vostè opina, és la seva opinió. Jo, naturalment, la respecto. Ara, respectar la llei, respectar les institucions, respectar els adversaris, fer reformes per millorar a partir d’amplis acords i sense generar falses expectatives, si això és ser conservador, jo ho soc. I després temes concrets que van sortint, perquè vostè ens diu: «Home, hem fet moltes coses». Home, faltaria més. Quan un disposa d’un pressupost de 46.000 milions d’euros i de 250.000 treballadors públics, lògicament es fan coses. Ara, nosaltres li hem de dir, encara no hem tornat a una situació semblant a la del 2010. I deixi’m que li posi algun exemple: a polígons industrials, l’any 2010 s’hi dedicaven 165 milions d’euros, en el pressupost d’enguany 51. A Educació, encara l’any 2010 es dedicaven 3.267 milions d’euros més que avui. A Dependència, doncs estem a la cua, som dels pitjors a tot Espanya amb llistes d’espera. Què vol que li digui? 

Vostè em dirà, i tindria raó: «Escolti, és que la Llei de la dependència està mal finançada i això s’haurà de repensar.» I té raó. Però jo el que em veig obligat a fer, perquè soc l’oposició, és assenyalar les mancances del seu Govern, perquè els problemes de l’infrafinançament de la dependència o de dificultats de finançament de les comunitats autònomes ho són de totes. És veritat que pot dir «algunes més que altres». Però jo sempre acabo trobant una comparació amb València, amb la que compartim dèficits i problemes, i de vegades fan les coses millor que nosaltres. 

Sobre el tema de l’espoli fiscal. Miri, no ens posarem d’acord. Nosaltres creiem que amb els propis números que jo conec de la Generalitat, doncs no és de les dimensions que vostès parlen. Però el que està clar és que vostès, a la millora del finançament, no s’hi han dedicat. No ha estat la seva prioritat. No s’hi han dedicat. 

Jo el que els dic és que, si jo arribo a ser president de la Generalitat, probablement aquesta, si no és la primera, seria la segona de les meves obsessions. 

Dir-li, sobre els temes judicials, perquè vostè deia: «No, és que Lledoners és una realitat, les persones que estan fora d’Espanya són una realitat i, per tant, això és real.» Efectivament. És que aquí tenim una qüestió sobre la qual tampoc ens posarem d’acord, però no per això deixarem de donar els nostres arguments. Nosaltres vam ser segurament dels que més vam advertir contra els riscos de la il·legalitat, fos la que fos. És veritat que algunes il·legalitats potser s’han traduït amb la convocatòria d’un referèndum, amb la declaració de la independència, i altres, el manteniment d’una pancarta i, per tant, també òbviament les penes seran molt, molt diferents si és que es produeixen o es confirmen. Però hi ha una qüestió, que vostè diu: «L’Estat fa». Miri, l’Estat no és una persona, no és el telèfon que puguem trucar, és un conjunt d’organitzacions i de poders. I vostè ha tingut –no m’agrada parlar… en fi– la decisió de contravenir decisions d’una junta electoral, ha estat condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en exercici dels seus drets ha plantejat un recurs davant del Suprem, que demà entén sobre la qüestió. Per tant, no ens facin els de més responsables de les conseqüències dels seus actes. 

President, segur que ens seguirem veient, i segur que seguirem tenint un desig de fer un país millor. Però jo li dic, per fer un país millor, l’hem de fer entre tots i hi hem de caber-hi tots.

Intervenció en el debat de política general

Intervenció de Miquel Iceta al Debat sobre l’Orientació Política General del Govern

Parlament de Catalunya, 16 de setembre de 2020

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats.

Molt Honorable President de la Generalitat.

He de dir-li, per començar, que el nostre grup no creia que enguany se celebraria el debat sobre la orientació política general del Govern perquè vostè havia manifestat, ja el 29 de gener, que se sentia personalment desautoritzat, poc defensat quan va perdre la condició de diputat, que el Govern estava dividit i que la legislatura estava esgotada.

Per aquests motius, vostè mateix es comprometia a dir quan serien les eleccions, un cop el Parlament aprovés els pressupostos, que es van aprovar el 24 d’abril. Seguim sense conèixer aquesta data electoral, però en canvi sí sabem que el País Basc i Galícia el 12 de juliol es van celebrar eleccions i avui ja disposen de nous governs.

Per tant, era difícil pensar que una legislatura considerada pel mateix president com a esgotada el 29 de gener celebrés un debat sobre l’orientació política general el mes de setembre.

Tampoc no ens esperàvem una remodelació del Govern i més una remodelació que, en la nostra opinió, no té per objectiu millorar la capacitat de gestió. I li he de dir, no és només una opinió nostra; articulistes d’orientació sobiranista han dit, per exemple, que aquest ha estat, i cito, «una crisi lamentable». O han titllat el canvi de Govern de «poc patriòtic», cito altres, i cito persones que no són precisament de l’òrbita socialista. Però, en fi, farem el debat del canvi de govern quan toqui.

Avui el que toca és fer balanç d’un any i apuntar les perspectives per a l’any proper, tot i que com no és probable que se celebri un nou debat d’orientació política general l’any vinent, és inevitable fer un balanç de legislatura. El senyor Batet, que és molt optimista, diu: «Qui sap».

Però, en tot cas, li faig el nostre balanç. És un balanç pobre, d’ineficàcia, de mala gestió, de divisió, d’insuficient cooperació institucional i de cap avenç concret. I, si m’ho permet, avui, per no saber, no sabem ni en nom de qui ens parla quan parla de futur, perquè ens consta, és públic, que no hi ha acord entre els socis de Govern sobre quan han de ser les eleccions. Per tant, massa incògnites.

I certament, i vostè té tota la raó quan diu que la pandèmia ens ha distorsionat absolutament la legislatura i que ha de centrar les nostres prioritats, però també en aquest terreny li he de dir, tot i mantenir el suport que, com vostè sap, té els efectes de la lluita contra la pandèmia, que contrastaven molt les lliçons que vostès pretenien donar quan hi havia un estat d’alarma vigent, que l’eficàcia després.

Nosaltres entenem que no es va aprofitar prou el temps per preparar la desescalada i el camí cap a aquesta nova normalitat. I permeti’m una sola dada, que crec que és incontrovertible i que no es pot atribuir a Madrid ni a cap fenomen de tipus maligne.

Vostè presideix l’únic govern del món que s’ha permès tenir vacant quaranta-sis dies la Secretaria de Salut Pública en plena pandèmia. Com a contrapunt, li he de dir que la incorporació del nou secretari de Salut Pública creiem que ha millorat de forma molt significativa la gestió de la pandèmia, però mai no sabrem què hagués passat si l’haguéssim nomenat quaranta-sis dies abans.

Vostè, en el seu debat d’investidura, va parlar de quatre eixos, de quatre prioritats: un país cohesionat, una economia pròspera, responsable i sostenible, una societat enfortida democràticament, lliure i justa, i una Catalunya oberta al món.

Crec sincerament que en cap d’aquests quatre eixos es pot dir que avui estem millor que el 14 de maig de 2018, i no sols a causa de la pandèmia. Vostè ha seguit fil per randa, i ho ha afirmat permanentment, una lògica de confrontació, que ens ha portat més divisió com a societat, més pèrdua d’oportunitats econòmiques, de temps i energies i ha afeblit les nostres polítiques socials causant una desorientació política general. I la divisió del Govern que vostè ja reconeixia i afirmava amb rotunditat i solemnitat el 29 de gener, no ha fet més que incrementar-se.

A la Catalunya oberta al món que se’ns prometia, ha seguit una dinàmica política que, entre altres coses, ha provocat que cap membre del Govern ni vostè com a president s’hagin vist amb cap membre de la Comissió Europea. I és que, president, cregui’m, la confrontació no és intel·ligent, és un error i es gira en contra dels interessos dels catalans.

El país cohesionat i l’economia pròspera, responsable i sostenible requerien, al nostre entendre, d’amplis acords polítics i el seu Govern, en aquest terreny, ni tan sols s’hi ha posat.

Vostè ens ha parlat, ens va parlar ja fa temps i ho ha tornat a dir avui, d’un pacte per a la salut, però encara no ens ha convidat a parlar-ne, però ja li vaig dir: Hi estem totalment disposats. Estem a favor d’arribar a aquest pacte i de fer-ho com més aviat millor.

També se’ns va parlar de pactes per a la reactivació econòmica i la reconstrucció social, però tampoc en això el Govern que vostè presideix ha cercat cap mena de consens amb l’oposició, ni tan sols les reunions de l’espai de diàleg que va instar aquest Parlament han tingut continuïtat. No han esdevingut mai una prioritat per a vostè.

I sobre l’enfortiment democràtic, he de recordar-li que la gran prioritat era l’elaboració d’un projecte de Constitució, que tampoc n’hem sabut res més.

El problema, en general, no només del seu Govern, sinó de tots, és les dificultats intrínseques que tenim per fer autocrítica. Però és que vostès persisteixen en una línia que entenem profundament equivocada, que és la de la confrontació, per dir que tornaran a provocar un xoc amb l’Estat. Segueixen escalfant emocions, contraposant identitats, dividint la societat catalana per meitats i pel camí, des del nostre punt de vista, s’han perdut massa energies i oportunitats.

Vostès han estat ufanosos en generar expectatives, però també desenganys i desil·lusions. El processisme, i ho dic des del respecte per tothom, però el processisme ha estat una gran mentida que ha culminat amb un gran fracàs i, per tant, convindria canviar de direcció. Vostè, en canvi, a Prada de Conflent l’estiu passat ja va dir: «L’estratègia és la confrontació.» I han seguit fent això, sense aconseguir cap guany, cap ni un. I amb un cost exorbitant en molts terrenys.

Amb motiu del projecte de fusió entre CaixaBank i Bankia, responsables del seu Govern deien: «La nova seu s’hauria d’instal·lar a Barcelona.» Però jo els pregunto, què és que no recorden per què CaixaBank, el Banc de Sabadell i milers d’empreses van canviar les seves seus socials?

I el balanç que avui ens presentava, president, i que hem seguit amb atenció i per això hem demanat un recés, per a poder incorporar alguns elements que permetin el debat, contrasta sovint amb la realitat. Vostè ens ha parlat de col·laboració amb el món local, però nosaltres el que sentim és la veu de molts ajuntaments dient que aquesta col·laboració és molt deficient. Ens parla de reequilibri territorial i ens agrada i ho compartim. Però nosaltres escoltem la veu del país rural, que ens diu que hi ha abandó i menyspreu. I fins i tot a vegades desencontres dels que nosaltres també hem participat. La diferent rebuda que ha tingut en el món rural l’Agència de la Natura, segurament causada no tant pel contingut concret de la llei, que suposo que també, sinó per aquesta sensació d’abandonament.

Vostè ens parla de la fibra òptica, però tenim les escoles sense fibra òptica. Vostès avui ens ha dit: «Hem fet un PUOSC de 250 milions d’euros», però oblida que l’any 2010 era de 648. Ens parla de deutes de l’Estat, però no ens diu el que s’ha rebut de l’Estat, ni els 45 milions i mig del fons social extraordinari, els 3 milions de beques menjador, els 4 milions i mig del programa Proa per a les escoles, 205,1 milions per a despesa sanitària, 300 milions per a actuacions urgents, 51 milions d’aquestes –perquè aquestes eren per a totes les comunitats– han vingut a Catalunya, un lliurament a compte de 521 milions d’euros, l’assignació de 550 milions d’euros a càrrec del fons de finançament, 819 milions de l’anomenat «extra FLA», 7 milions per a l’execució de programes agrícoles i ramaders, i les parts corresponents de programes adreçats a les residències d’un total de 300 milions d’euros, els 600 milions per a prestacions socials bàsiques, la part que ens correspongui dels 16.000 milions del fons Covid, els 800 milions –la part que ens correspongui– per al dèficit addicional de transport. Per no parlar de les xifres dels ERTOs, dels avals de l’ICO, dels ajuts als autònoms i de l’ingrés mínim vital, que una part, la que ens correspon, ha vingut a Catalunya.

I vostè segueix parlant de finançament i es queixa del finançament autonòmic, en general, i dels dubtes que té sobre la part dels fons europeus que acabin venint a Catalunya. I aquí he de dir-l’hi, president: és que els que no han anat a negociar-ho han estat vostès. Si vostè va decidir fins i tot no anar a una reunió de la Conferència de Presidents, si s’han negat a formar part activa de les discussions del Consell de Política Fiscal i Financera. I, miri, jo l’hi he de dir: el darrer acord de finançament és de l’any 2009 –el 2014 s’hagués hagut de renovar, però no es va fer. L’any 2009 hi havia un govern d’esquerres amb un president socialista. Doncs nosaltres tenim el convenciment que, com l’independentisme ha deixat de tenir aquest objectiu en – perdoni l’expressió– benefici del gra salt endavant, fins que no tornem a tenir un president de la Generalitat que no estigui encaparrat en la confrontació no tindrem un nou finançament per a Catalunya, i per tant, els catalans seguiran, i amb justícia, queixant-se.

Vostè, en el seu discurs d’investidura, deia: «Cohesió del país, desenvolupament d’una economia pròspera, responsable, sostenible.» Bé, analitzem què ha passat amb tot això.

Deia: «Progrés econòmic. Com el xifrarem? Amb l’avenç social que es produeixi.» Escolti’m, president, avui ens deia «la Renda Garantida de Ciutadania», però ens segueixen dient els promotors que només una de cada quatre persones que tenen dret a percebre-la la perceben realment. Per tant, hi ha un contrast molt gran entre el que vostè ens presenta com grans avenços i com grans resultats amb la realitat.

Diu: «L’esforç que estem fent per la salut.» I efectivament. Però vostè va a un centre d’assistència primària, vostè va a un hospital, i es troba que el personal està dient: «No ens considerem ben tractats des del punt de vista laboral, professional i salarial.»

De tots depèn que tinguem menys famílies en situació de vulnerabilitat, que tinguem menys famílies en situació de pobresa, però creiem, sincerament, i ho volem dir en termes sempre relatius i respectuosos, que ni s’ha fet tot el possible ni s’ha fet prou bé allò que s’ha fet.

En matèria social, escolti’m, vostès es van comprometre a bastantes coses, algunes d’elles que no eren estrictament, per dir-ho així, monetàries. Llei d’autonomia personal que s’havia de fer, no s’ha fet; desplegament normatiu del servei de teleassistència avançada, no s’ha fet; llei de drets i oportunitats de la infància i de l’adolescència, no s’ha fet; foment de l’associacionisme, tampoc; llei de la gent gran, tampoc; nou Pla de suport al tercer sector, tampoc; nou model dels centres especials de treball, Agència Catalana de Protecció Social.

I avui vostè lluïa moltes lleis que s’han fet, però també ens han dit la xifra de decrets llei, i, per tant, quan parlem de qualitat democràtica haurem de reconèixer tots plegats que legislar per la via del decret llei té menys qualitat democràtica que legislar a través del procediment legislatiu ordinari. Nosaltres creiem que en aquest mandat no s’ha produït cap nova proposta, prestació o servei que hagi millorat substancialment la vida d’una part important de catalans i catalanes: les llistes d’espera segueixen creixent, tenim alts índexs de pobresa severa, continuem sent la comunitat autònoma amb menys inversió social dels darrers deu anys i la que més està trigant en revertir les retallades.

L’Idescat ens dona xifres esfereïdores: 21,3% dels catalans en risc de pobresa, i més de la meitat dels catalans manifesten certa o molta dificultat per arribar a final de mes. L’informe FOESSA ens diu que mentre a Espanya la població en situació d’exclusió social severa abans del Covid es reduïa, a Catalunya s’incrementava. I, certament, la pandèmia no ha fet més que agreujar algunes dinàmiques que tenien, diríem, arrels més antigues.

Necessitem aquest compromís per als sectors més febles de la nostra societat. Vostè també ens ha parlat, poc, però, en fi, d’algunes polítiques que tenen a veure específicament amb les dones. Nosaltres seguim trobant a faltar aquelles reunions per desplegar el Pacte contra la violència masclista que el Parlament va aprovar. I, per tant, nosaltres creiem que cal encara fer molt en aquest terreny.

President, la despesa social a Catalunya s’ha reduït en els darrers anys un 8,8% la despesa per habitant, mentre la mitjana espanyola s’incrementava. És, en fi, xocant, i des del nostre punt de vista molt negatiu.

I aquí trobem dades de tota mena, les que dona el ministeri, però també la que fa l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials. Curiosament, compartim, diríem, rànquing, o aquesta reducció, amb…, la Comunitat de Madrid.

Temes de salut. Vostè ho ha dit, nosaltres hem intentat acompanyar tant com hem pogut i sabut, perquè, efectivament, aquest és un repte de país en el que no hi ha d’haver cap distinció ni tampoc cap feblesa o manca de solidaritat.

Ara bé, la pandèmia no ha acabat. Certament, tenim millors xifres que fa un temps, i ens n’hem d’alegrar –però, com vostè diu, això no és consol–; millors, molt millors que altres comunitats, però això no ens pot fer abaixar la guàrdia sinó més aviat tot el contrari.

Ara, els reptes sanitaris que tenia al nostre país previs a la pandèmia segueixen vigents, perquè, malauradament, la resta de malalties no han quedat ni confinades ni quarantenades. I, per tant, hem de fer un esforç addicional.

El cridem novament… –o, millor dit, ho faig al revés–, ens posem a la seva disposició novament. Jo sé que la setmana vinent es concretarà probablement la proposta del grup que vostè va decidir formar. Doncs, ja l’hi dic, sense conèixer, ni molt menys, els detalls, però sabent quin era l’objectiu que guiava aquest grup, nosaltres volem participar des del minut zero en la consecució d’aquest pacte de salut.

Temes d’educació. Miri, nosaltres creiem que l’inici del curs no s’ha preparat prou bé, però no volem fer, perquè no és bo i no seria just, un missatge que pogués desanimar el país. I, per tant, ens sumem a la seva crida de les escoles obertes, escoles segures, escoles vives. I tot el suport a la comunitat educativa per vèncer un repte molt important. I vostè ho deia i no cal, potser, que ho diguem tots tant, però és així: hi haurà contagis, s’hauran de prendre mesures, que algunes d’elles poden ser molt difícils.

Nosaltres volem posar-nos al costat del Govern per ajudar. Ara, diguem-ho clar, el Govern va fixar, per exemple, com a ràtios per aula de vint alumnes i, malauradament, el conseller d’Educació mateix ens ho deia: «hi ha un 30% d’escoles catalanes en el qual això no serà així». Seran, i no és estrany, les escoles de les zones més densament poblades. I, com tenim una especial preocupació, també, pel caràcter inclusiu de l’escola i per les escoles que atenen alumnes amb necessitats especials, doncs, volem també subratllar aquesta necessitat. I així ho farem en les propostes de resolució.

Dir-li, president, vostè ens parlava d’economia pròspera, responsable i sostenible. Nosaltres creiem que no s’han aprofitat prou bé els bons anys i que ara tenim dificultats afegides per la pandèmia. Hem perdut el lideratge econòmic espanyol. És veritat, en aquests moments estem creixent menys que la mitjana. Però és que València està creixent més.

Per tant, el problema nostre, si és que se’n pot dir així, o la comparació que habitualment establim no és Madrid o no és només Madrid, sinó que lògicament tothom s’està espavilat. I, des del nostre punt de vista, la visió en favor de la reactivació que estan tenint i practicant altres governs és més potent i eficaç que la nostra.

Hem patit una desacceleració, dediquem pocs recursos a les universitats. El 70% de la recerca es genera a les universitats. Però tenim avui el mateix pressupost de recerca que teníem l’any 2010. Creiem que estem perdent competitivitat. I si es miren els rànquings de regions europees o dels clústers d’innovació estem baixant places. A la de regions europees eren la 114, estem ara a la 140. I vostè en el seu discurs d’investidura, que és lògic, plantejava molta ambició. Deia i el cito literalment: «Catalunya liderarà des del sud d’Europa la quarta revolució industrial, la indústria 4.0». No ens ho prenem com un compromís concret, sinó com un esperit, com una ambició.

President, hem d’«apretar» molt més si volem arribar a que aquesta ambició sigui una realitat, perquè som massa lluny d’això. Per exemple, avui dediquem, dedica la Generalitat, un 25% menys en infraestructures que l’any 2010. I, a més, aquest any segurament estem encara més castigats perquè l’absència de pressupostos generals de l’Estat, en els quals hi havien unes rellevants dotacions d’infraestructures per a Catalunya, es van votar en contra.

Algunes qüestions que ens preocupen: producció d’energies renovables, també estem a la cua. Nosaltres som un país dependent, des del punt de vista de l’energia, i, des del nostre punt de vista, no fem prou per impulsar les energies renovables. Només un 21% de les energies que consumim té un origen renovable.

La veritat és que la inestabilitat política –i no només ho diem nosaltres, la London School of Economics feia públic fa poc un estudi en aquest sentit. La inestabilitat, la percepció, diríem, d’incertesa agreujada, si em permet l’expressió, no ha beneficiat les nostres perspectives econòmiques.

Aquí parlem a vegades dels milers d’empreses –jo tinc apuntades que són cinc mil sis centes i escaig– que es van traslladar el seu domicili social fora de Catalunya, la fugida de dipòsits que llavors es va produir. Però és que, president, nosaltres no estem percebent que des del Govern s’estigui fent res per capgirar aquella lògica que, crec que tots hi coincidirem, que era molt negativa.

Tantes coses… jo no tindré tant temps com vostè. Cultura. Hi estem d’acord. És el centre de la civilització. No es pot parlar de civilització sense cultura. Però, escolti’m, és que la inestabilitat en el Departament de Cultura, fins i tot aquesta darrera remodelació que pot tenir curta durada, doncs… cinc consellers en quatre anys. I vostè deia i puc agafar-li també la paraula: «estem preocupats pel català». Nosaltres també. Però nosaltres mai traduirem la preocupació pel foment de la nostra llengua amb un intent de subordinar la llengua castellana. L’esquema lingüístic a Catalunya no és un joc de suma zero. No és que per avançar el català ha de retrocedir el castellà. I, segurament, aquesta és una perspectiva diferent d’uns i altres. Però, per tant, volia assenyalar: comptin amb nosaltres per a la promoció de la llengua, ens trobaran en contra de qualsevol intent de fer aparèixer el castellà com una llengua de segon ordre.

Nosaltres no creiem que hem de passar a una situació que el castellà es faci servir només en la intimitat, com va dir la nova consellera de Cultura. No podem fracturar la societat i això li diu algú que, per exemple, en aquest Parlament només s’expressa en català. Però és precisament l’amor pel català el que ens fa també estimar les altres llengües, estimar el castellà, que no se’l pot comparar ni a efectes discursius amb el suahili. El castellà és també llengua oficial a Catalunya, és la llengua pròpia de molts i moltes catalanes i no se’ns ha de passar pel cap a ningú que hi hagin de renunciar perquè ens sentim menys preocupats per la llengua catalana.

Nosaltres creiem, president, que la continuïtat del seu Govern és un error per al seu país. Nosaltres creiem que Catalunya és un gran país, pot ser-ho encara millor, però necessita un bon govern, i ara no el té. I ens fa l’efecte que moltes de les decisions que vostès prenen tenen més a veure amb càlculs partidistes que no pas amb la defensa de l’interès de la ciutadania. Crec que la gestió d’aquests dos anys ho confirma.

Vostès tenen una mirada de mig país i no de país sencer. I insistir en objectius que fracturen la societat ho demostra. I, per tant, nosaltres, i més en aquest temps que tothom utilitzem l’expressió «amb aquesta pandèmia, amb aquest problema tan gruixut que tenim a sobre no podem desviar-nos ni prestar atenció a altres qüestions», doncs, no ens sembla que el seu Govern sigui capaç de fer-ho.

Nosaltres creiem que hi ha hagut anys perduts, uns serveis públics al límit, una gestió deficient, sense planificació política, sense iniciativa ni un lideratge clar. Potser això no eren les prioritats del seu Govern o, si ho eren, no s’han assolit. I Catalunya el que necessita és un bon govern. I això vol dir un govern amb alta capacitat de gestió –ens sembla que el seu no ho és– i amb forta voluntat de consens i cooperació –i ens fa l’efecte que el seu govern no la té.

Els problemes, efectivament, s’han agreujat amb la pandèmia, però ja venien d’abans. La seva declaració dient: «Em sento desautoritzat, tinc un govern dividit, la legislatura està esgotada» és del 29 de gener, abans de la pandèmia. Llavors, vostè, i és un argument que es pot sostenir, diu: «Home, però ara, amb la pandèmia, ens hem de centrar en això i per tant hem de fer un cert reset. No ho han fet així altres comunitats; precisament, s’han estimat, probablement, cercar estabilitats i solideses més rellevants, més consistents, per fer front a aquest moment.

Vostè ha parlat d’alguns problemes que compartim totalment, els problemes de determinades empreses… El Penedès ens preocupa i molt, perquè és veritat que Nissan és una empresa molt més gran, però en termes relatius l’impacte territorial de la situació en aquests moments combinada, de Bosch i de Saint-Gobain, doncs, té un impacte sobre el Penedès molt gran. Compti amb nosaltres, president, també. Si en algunes coses podem ajudar, que segur que alguna podem fer, per l’esforç de reindustrialització, per l’esforç de fixar al territori empreses i llocs de treball.

Nosaltres creiem que…, en fi, les coses no han anat bé en aquest mandat. Hi ha un element que serà objecte d’una proposta de resolució que li presentarem…, i són els mandats parlamentaris no complerts. President, hi ha massa acords del Parlament que el seu Govern no desplega. I en aquesta legislatura fins i tot ens hem trobat una cosa una mica estranya, que són en mandats parlamentaris que no s’acaben de publicar perquè resulta que no s’ajusten a la legalitat. I hem vist una cosa que a nosaltres ens ha preocupat molt, que és que vostè, com a president de la Generalitat, s’adreci al president del Parlament per dir-li que ha de cessar un alt funcionari d’aquesta casa. La separació de poders… Normalment, quan parlem de separació de poders, i després en parlaré, el Parlament té l’executiu i el judicial…, però també entre l’executiu i el legislatiu, president.

I nosaltres ho hem dit sempre: des de la desobediència, des del desconeixement de la llei o des de la desatenció als criteris dels lletrats o del Consell de Garanties Estatutàries no se serveix bé l’interès de Catalunya. Vostès han pretès desconèixer l’estat de dret, han volgut vulnerar la legalitat i han degradat així el funcionament de les institucions sense que ningú pugui dir que res, cap ni una d’aquestes actuacions que podríem qualificar de la forma que jo ho he fet, hagi suposat cap benefici per al país.

Per tant, és una reflexió que jo torno a posar sobre la taula. No es pot actuar amb irresponsabilitat, perquè ni el país ni l’autogovern n’obtenen cap guany.

Per tant, declivi social i econòmic, degradació institucional i política: així és com resumint nosaltres el seu mandat. Probablement, algú que ens estigui sentint dirà: «Home, ni tot és tan lluminós com ho ha presentat el president, ni tampoc tot és, diríem, tan negre o tan obscur com ho plantegen els caps de l’oposició, els líders dels grups parlamentaris de l’oposició.» Probablement. Però, president, en aquests moments, precisament per la gravetat de la situació que estem travessant, ser conscient de les mancances i ser capaç de reaccionar davant de les mancances, i ser capaç d’adreçar-se al conjunt de la cambra per trenar consensos ben amplis, és imprescindible, i no els veiem en aquesta tessitura.

Aquesta crisi requereix de molta col·laboració entre els governs. Jo els crido a intentar, de veritat, el diàleg polític necessari i el diàleg intergovernamental necessari; si no, no ens en sortirem. Ho tenim tot per sortir-nos-en. Però, també els ho diré: vostès, quan parlen del país, a vegades ho fan conscientment a vegades inconscientment, n’acaben deixant una part fora. Vostè mateix ho deia: «No, és que si no defenseu el que nosaltres defensem, hem de creure que és que no us estimeu prou Catalunya.» Jo li demano, president, que no fem inferències d’aquesta naturalesa.

A Catalunya hi caben molts projectes polítics, hi caben moltes sensibilitats, i tan catalanista és aquell que pensa que només la independència proporcionarà el progrés, com aquell que pensa que una millor federació amb els pobles d’Espanya és la que proporcionarà més progrés. Si no entenem que només des d’una certa empatia o com a mínim respecte entre els que ocupem escons en aquesta cambra perquè així ho van decidir els catalans, no ens en sortirem.

I jo estic convençut que els catalans volen una Catalunya millor. Però els diem, modestament, des del nostre grup: una Catalunya millor necessita un govern millor. Perquè l’únic camí, des del nostre punt de vista, respectant els altres plantejaments, per a la reactivació econòmica i la reconstrucció social és el de la unitat. I vostès, amb la confrontació, van en un sentit contrari.

Jo em permetria, president, demanar-li, i ja sé que no hi tinc dret, o no…, diguem-ho al revés: vostè no té cap obligació de seguir el que jo li digui: jo no allargaria més la vida d’aquest Govern. Un govern que mereixia, per la seva part, aquest criteri de divisió i d’esgotament de legislatura…, no val la pena que seguim més. I que, d’alguna manera, siguin els catalans els que ens diguin com volen que encetem una nova etapa.

Nosaltres, en la segona part del debat, presentarem moltes propostes de resolució, tantes com vint, en què hi han les nostres prioritats. Però nosaltres fem un balanç molt crític de la seva gestió.

Allà on el catalanisme hi havia posat unitat, excel·lència i progrés. Vostè parlava abans de la Mancomunitat… –ai, la Mancomunitat! Vostès han posat divisió, incompetència i retrocés.

Això no ha anat bé. Per tant, home, intentem entre tots obrir una nova etapa. I vostè ha fet al final alguna referència…, i jo li he de dir: li agraeixo, president, que no hagi convertit aquest debat en una altra cosa. Vostè no ho ha fet, i des d’aquest punt de vista li vull agrair la seva intervenció. Però és veritat que al final ha fet alguna referència, inevitable, als fets que demà es produiran. Els que siguin.

A mi no m’agrada tampoc donar per fet absolutament res, perquè això també és una mostra de respecte. Jo només li vull dir dues coses: president, ningú no està per sobre de la llei. Respectar l’estat de dret i la separació de poders implica també acatar les resolucions judicials, agradin o no. Nosaltres creiem que és millor per a Catalunya que sigui el president de la Generalitat qui convoqui les eleccions, que no siguin efectes induïts per decisions d’altres institucions les que ho facin.

I, per tant, jo li reitero, jo li demano que acabem aquesta legislatura amb la màxima dignitat possible. Que vostè sigui coherent amb allò que ens deia el 29 de gener, i que ha acabat aquest debat sobre la –em permet la broma– desorientació política general del Govern, vostè convoqui eleccions i siguin els catalans els que marquin el camí a seguir.

Gràcies.

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat 

Parlament de Catalunya 9 de setembre de 2020 

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president. 

Molt Honorable president de la Generalitat, 

Fa dies vostè va manifestar públicament que en cas que el Tribunal Suprem confirmés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que comportaria la seva inhabilitació vostè seria partidari que el Parlament no procedís a nomenar un altre president. D’acord amb les nostres lleis, i si no es convoquessin eleccions, això implicaria tenir durant molts mesos un president en funcions. Podria explicar a la Cambra quins serien els beneficis per les institucions i pel país de tenir molt de temps un president en funcions, especialment en aquests moments de lluita contra la pandèmia i els seus efectes econòmics i socials?

************************

President, 

Jo ja sé que, com porta poc temps, encara no s’ha acostumat al que és la norma i els usos de la Cambra. Vostè és el subjecte de les sessions de control i no la resta de grups i menys els de la oposició.  

Jo li he preguntat una cosa molt senzilla: què hi guanya Catalunya en tenir molts mesos un president en funcions? I recordar que vostè ha dit que nosaltres sempre hem estat al costat de la democràcia i de les institucions, sí, quan ho han merescut. I quan hem advertit una i altra vegada que la desobediència no porta enlloc no hem estat escoltats. Per tant, no reclami el nostre suport quan ha fet exactament el contrari del que nosaltres havíem recomanat. 

Recordi també que si vostè és inhabilitat i, per tant, això és una causa de cessament, és per una llei catalana i per tant aprovada per aquest Parlament, que és la que estableix les causes de cessament del president de la Generalitat.  

Vostè encara està a temps de demostrar que posa pel davant els interessos del país que no pas les exigències d’un guió partidista i sectari. Ha perdut la oportunitat en el canvi de Govern, on ha demostrat que l’únic que els ha mogut és passar comptes a nivell intern. Però ara que estem parlant de la presidència de la Generalitat jo només li demano que es comprometi que si realment vostè és inhabilitat per decisió judicial i, en aplicació de les nostres lleis, el Parlament de Catalunya pugui triar un altre president o puguem anar tots plegats a eleccions.  

No es mereix aquest país una presidència sotmesa a l’interès partidista, es mereix un president efectiu i eficaç al capdavant d’un Govern efectiu i eficaç. Necessitem reactivació econòmica, necessitem reconstrucció social, i no volem perdre el temps en querelles partidistes que només beneficien a uns pocs. 

Intervenció en el debat sobre la crisi de la monarquia

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA SITUACIÓ POLÍTICA CREADA PER LA CRISI DE LA MONARQUIA ESPANYOLA (7.08.2020)

[enllaç al vídeo]

Molt bon dia.

Gràcies, president.

Després de la primícia que ens ha deixat el senyor Carrizosa desitjant que hi hagi un nou president independentista, passo ara a comentar el que ens ha portat avui aquí.

I li he de dir, president, que estem un pèl sorpresos perquè vostè el 27 de juliol ens anunciava que començaven els deu dies més crítics de l’estiu. Jo pensava que passats aquests deus dies en faríem balanç, ens dirien com anirem en les properes setmanes però no, ens convida, però, a debatre, sobre una altra cosa.

Nosaltres aprofitem per dir-li que assistim amb preocupació als rebrots, que tenim la sensació que el govern que vostè presideix ha actuat tard i malament fins l’arribada almenys del nou secretari de Salut Pública, i que seguim amb massa centres d’assistència primària tancats i massa deficiències en el procés de detecció precoç i de rastrejament dels contactes. Però d’això sembla que no hi ha gaires ganes de parlar-ne. Tampoc sembla que es vulgui entrar massa a fons en les raons per les quals els catalans i les catalanes no vàrem ser presents a la darrera conferència de presidents en què precisament s’abordava el procés de desescalada i el repartiment dels fons extraordinaris de la Unió Europea. Vostè va ser l’únic a deixar la cadira buida.

La raó és simple: vostè només vol representar els que pensen com vostè encara que això pugui perjudicar els interessos del país, i això, des del nostre punt de vista, és tot el contrari al sentit institucional que hauria de presidir la seva actuació com a president de la Generalitat que és i com a representant ordinari de l’Estat a Catalunya, que també ho és.

El 31 de juliol s’acabava l’actual període de sessions i jo pensava que potser vostè aprofitaria per comunicar quan pensa convocar les eleccions. Ho pensava perquè ja fa sis mesos –concretament el 29 de gener– vostè va anunciar a bombo i plateret que la seva majoria de govern l’havia desautoritzat en no defensar la seva condició de diputat i ens va dir també que tenia un govern dividit i que la legislatura estava esgotada. Jo pensava que potser sis mesos després podia fer honor al seu compromís d’anunciar una data electoral però no, o almenys per ara no.

Vostè ha cregut convenient prioritzar un debat sobre la situació política creada per la crisi de la monarquia espanyola, tema que sembla interessar-lo més que donar comptes del per què en plena crisi sanitària hem estat 46 dies sense secretari de Salut Pública – 46 dies en plena crisi sanitària– . O sense explicar per què el Govern ha decidit incomplir una resolució unànime del Parlament sobre el pagament de beques menjador en el període estiuenc. Osense explicar com ho pensa fer per recuperar la posició capdavantera de Catalunya en termes de PIB espanyol o en termes d’inversió estrangera. O sense explicar per què encara no ha convocat les forces polítiques per establir un pacte català per a la reactivació econòmica i la reconstrucció social.

Miri, ahir mateix celebraven a València un pacte polític a les Corts Valencianes que s’afegia a un acord social ja fet i a una aliança institucional ja subscrita sobre la reactivació econòmica i la reconstrucció social. Ahir mateix es ratificava l’acord de Nissan, una bona notícia per al país que caldrà arrodonir a través d’una activitat industrial substitutiva que hem de trobar al cap de setze mesos, i esperem que el Govern sigui actiu en aquesta direcció. També esperem que el Govern mobilitzi energies i acords perquè molts projectes catalans es presentin davant la Comissió Europea per rebre el finançament necessari.

Ara, jo dic: ens sobta aquesta tria de prioritats però no hauríem d’estranyar-nos-en. Vostè va expressar quines eren les seves prioritats amb tota claredat l’estiu passat a Prada de Conflent, concretament el 20 d’agost. Vostè va dir que no havia vingut a presidir una comunitat autònoma i que optava clarament per la via de la confrontació en les relacions de la Generalitat amb la resta d’Espanya.

Certament, és xocant que algú que ha optat per presidir una institució confessi obertament que no està disposat a acceptar les normes que la regulen, ni tan sols vol reformar-les sinó que només pensa a fer-les malbé a través de la confrontació sistemàtica. Sempre es poden reclamar competències i recursos, faltaria més.

Però abans cal donar comptes sobre com s’utilitzen les competències i els recursos de què es disposa, els 46.000 milions d’euros del pressupost de la Generalitat i els 250.000 treballadors públics que en depenen. Però això vostè no sembla interessar-li gaire, i això explica les seves prioritats i l’objecte del debat que ens porta avui aquí: confrontació institucional per damunt de qualsevol altra consideració. I certament, i no vull esquivar la qüestió.

La conducta de l’anterior monarca que l’ha fet marxar d’Espanya és i ha de ser objecte de crítica i també d’investigació judicial com els procediments oberts a Espanya i a Suïssa. Però deduir de la conducta personal de l’anterior cap de l’Estat que cal canviar de règim és un disbarat des del nostre punt de vista. Vostè es preguntava què ha de fer la Generalitat en una situació com aquesta?”. La nostra opinió: defensar el marc legal o proposar canviar-lo a través de les majories i els procediments establerts, és a dir, fer el que es fa en qualsevol estat democràtic.

Ara, vostè s’entesta en dir que Espanya no és un estat democràtic. Li és igual que aquest no sigui el criteri que manté la Unió Europea i els seus països membres. Li és igual que The Economistsituï Espanya com una de les 20 democràcies plenes del món, el cinquè millor país del G-20; només Canadà, Austràlia, Alemanya i el Regne Unit obtenen millors qualificacions, però com que això no s’ajusta al seu plantejament polític s’entesta a negar-ho.

El nostre grup parlamentari creu –i que ningú no ho dubti– que ningú està per sobre de la llei i que per tant, la justícia ha d’esclarir, i si s’escau sancionar, qualsevol comportament il·lícit, l’hagi comès qui l’hagi comès.

I també creiem que cal revisar els criteris d’aforament i d’inviolabilitat per deixar clar que només emparen la tasca institucional i no les activitats privades del cap d’Estat. I creiem que cal revisar els honors atribuïts a una persona si la seva conducta no es correspon al que el va fer mereixedor de tals honors. Cal recordar que les conductes que en aquest cas es posen en dubte són conductes personals, no conductes institucionals.

Aquí també vàrem tenir un president de la Generalitat que tenia diners a l’estranger i que ho va fer i ho va amagar al llarg de molt i molt de temps, concretament al llarg d’un llarg mandat de 23 anys, però no per això van decidir canviar el nostre sistema institucional, ni tan sols quan s’han descobert trames de corrupció estructural com les del 3 per cent o el cas Palau. Això no ha implicat a la institució de la Generalitat, sinó només als responsables concrets de les decisions que han estat o estan sent jutjades. I per cert, ha estat també dit, el seu govern fa tard en la mesura que encara no s’ha personat com a acusació particular en aquests procediments judicials, ja que tot indica que han significat un perjudici econòmic a la Generalitat. I també cal recordar que aquest Parlament amb una moció va acordar que així es fes.

Miri, s’ha parlat molt del règim del 78, i jo crec que se’n parlarà encara molt més. El nostre sistema institucional és fruit d’un acord polític establert entre forces polítiques ben diverses amb un esforç de consens encomiable. Un acord polític que, per cert, va ser referendat pels catalans amb una major participació i un major percentatge de vots afirmatius que en el conjunt d’Espanya. I és un acord, com tot a la vida, discutible, però que ens ha permès una etapa ben positiva. M’atreveixo a dir –tot i que pot ser discutit també– els millors quaranta-dos anys dels darrers tres segles de la història d’Espanya, Catalunya inclosa.

I és obvi que la Constitució es pot reformar, i que des del nostre punt de vista s’ha de reformar, però construint àmplies majories, assolint acords molt majoritaris per sotmetre’ls després a referèndum. Obrir debats sobre canvis de règim sense garanties de poder-los tancar bé des del nostre punt de vista és un disbarat.

No és raonable pensar en fer consensos inferiors als que vam assolir l’any 78. I menys encara quan el que hauria de centrar els nostres esforços és la lluita contra la pandèmia, per la reactivació econòmica i per la reconstrucció social.

La democràcia és fons i també són formes; la democràcia és un sistema a voltes lent, contradictori i feixuc; la democràcia, entre altres coses, exigeix convèncer els que no pensen com tu, que és una feina a la que tots ens hauríem de posar, intentar convèncer els que no pensen com nosaltres, no pensar que, com tenim la raó, ja ens la donaran, que és com sembla que molts actuen.

I no hi ha dreceres en aquest procés de construcció d’acords i de majories, a menys de que algú vulgui caure en l’arbitrarietat o l’autoritarisme, com quan es volia que el president de la Generalitat designés a dit els jutges a través de la Llei de transitorietat. La confrontació que vostè propugnava a Prada de Conflent i que practica de forma sistemàtica té molt a veure amb la necessitat de defugir les crítiques sobre una evident mala gestió i amb l’intent d’aprofitar-ho tot al servei del projecte independentista, encara que de camí es pugui perjudicar l’interès del país.

Ara hem vist com han arribat tard i malament a la desescalada. Tres mesos criticant el Govern d’Espanya, però també tres mesos que haurien d’haver servit per estar millor preparats del que després s’ha demostrat. I confiem que ara s’estiguin preparant millor per a la tardor, perquè avui tenim tots plegats la sensació que el desplegament dels dispositius de vigilància epidemiològica ha anat amb retard.

Avui –i ha sortit també– ens indignen per la manca de sensibilitat social sobre el tema de les beques menjador a l’estiu; avui encara planen dubtes sobre l’inici del curs escolar; avui el PIB català cau tres punts més que la mitjana de l’Estat, i hem perdut per primer cop la primera posició com a comunitat autònoma en percentatge del PIB sobre el conjunt estatal –Madrid ens ha passat a davant.

Es parla bastant de la necessitat d’un nou pacte per la salut, però no es posa el fil a l’agulla per concretar-lo.

Estem tots d’acord en que cal impulsar la reindustrialització a través de la innovació, la digitalització.

Segueixen creixent les desigualtats i no avança prou el combat contra la pobresa i l’exclusió social.

Cal donar una nova empenta, i estem molt d’acord amb això, a la transició energètica i ecològica, entre d’altres coses perquè estem a la cua en producció d’energies renovables com l’eòlica.

Potser hauríem de centrar els esforços en això.

Potser caldria deixar de jugar amb la data de les eleccions, perquè els que volem una Catalunya millor, volem un govern millor, no la continuïtat renovada amb un altre president d’aquest Govern.

Però nosaltres en cap cas buscarem dreceres. A nosaltres no ens hi trobaran en cap intent de desestabilitzar les institucions; a nosaltres no ens trobaran atiant la confrontació. Creiem, i ho hem practicat, ho hem dit i ho mantenim, que és temps de cooperació i de diàleg, no de confrontació ni d’imposició.

Necessitem, sí, una estabilitat per donar una bona gestió; fugir de l’oportunisme, que no afavoreix la reforma sinó tot el contrari, aixeca recels i obstacles de tota mena. Nosaltres volem teixir consensos, i això requereix també triar amb encert les prioritats i deixar de banda allò que ens divideix.

La nostra democràcia és perfectible, sí, però la perfeccionarem amb consensos i reformes, no a batzegades ni amb ocurrències, i respectant sempre la legalitat, els procediments i les majories necessàries –no hi ha, des d’aquest punt de vista, i afortunadament, dreceres. President, la monarquia espanyola té problemes, sens dubte. Molts d’ells es poden abordar sensatament amb les adequades reformes legals, les que evitarien qualsevol sensació d’impunitat.

Però, cregui’m, abans de plantejar-se grans canvis de règim hauríem d’intentar posar-nos d’acord sobre coses més urgents i més necessàries. I si algun dia hi han majories prou sòlides per plantejar-se reformes més en profunditat, ja ho veurem, però no és ara, i crec que qualsevol observador objectiu de la realitat així coincidirà amb nosaltres.

Nosaltres volem un país millor, com sens dubte el seu Govern també vol, però no sembla que sempre posi la banya, l’accent, la prioritat en aquest esforç. I com vostè mateix va dir que no estava cridat a presidir una autonomia i que el que volia prioritzar és la confrontació, trobem que aquesta és l’explicació de per què avui s’ha volgut suscitar un debat.

Hi ha hagut per part d’un grup parlamentari l’intent de qüestionar la celebració del debat. Nosaltres no hi hem donat suport, perquè creiem que aquesta cambra ha de servir per debatre de tot. Altra qüestió és poder prendre decisions que s’escapen de les seves competències o que són manifestament inconstitucionals, també volem advertir sobre això.

És evident que els que volen la confrontació moltes vegades volen entrar en aquest tipus de deriva, però està condemnada al fracàs i desgasta qui la practica i qui la pateix.

Nosaltres creiem que els catalans esperen molt de nosaltres, probablement més del que els podem garantir i proporcionar. Però el que sí que tenen dret a esperar és que siguem capaços de sumar esforços per allò que realment importa. Amb una pandèmia encara en curs, amb uns problemes econòmics i socials molt rellevants, amb unes incògnites sobre l’inici del curs escolar i sobre les capacitats mateixes per controlar els rebrots que s’estan produint en aquests moments, crec que és difícil entendre per què es prioritzen debats sobre els que no tenim possibilitats reals d’incidir ni de prendre decisions al respecte.

Nosaltres intentem sempre respectar els procediments. Intentem sempre respectar els adversaris polítics i les opinions diferents. Només faltaria. És la nostra convicció, és la nostra obligació, és el nostre compromís.

Però, president, des de la lleialtat a aquestes conviccions democràtiques, creiem que és també la nostra obligació assenyalar quan creiem que s’està errant sobre les prioritats, quan creiem que s’estan prenent decisions que no corresponen, quan creiem que hi ha camins que no porten enlloc.

La pandèmia potser ha tingut un element de reflexió sobre el que no ens hem aturat prou i és que això no ho atura ni un ciutadà sol, ni un barri sol, ni una ciutat sola, ni un país, ni un estat, ni un continent. Realment la pandèmia ens està ensenyant que necessitem cooperació, que necessitem realment treball conjunt, que necessitem lleialtat, la que permet dir el que pensem i discrepar amb respecte, però també sobretot l’esforç de posar en comú recursos que sens dubte són insuficients per la crisi que ens ha calgut entomar. Per això, nosaltres hem criticat, president, la seva absència de la Conferència de Presidents.

Cal alinear les polítiques de Catalunya, Espanya i Europa. I això vol dir moltes vegades, sí, moltes reunions; sí, a vegades escoltar opinions que no són com les teves; sí, a vegades anar a una reunió, fins i tot sense gaires esperances de convèncer els que t’han d’acompanyar. Certament, però és que en democràcia no hi ha dreceres, no hi ha altre camí que aquest.

Nosaltres l’emplacem a agafar un camí ben diferent al de la confrontació. Nosaltres l’emplacem a fer l’esforç de teixir consensos Catalunya endins. I alguns passos que ha fet el seu Govern, els celebrem i no ens costa de dir-ho en públic: l’acord amb els agents econòmics i socials, aquest és el camí. Ja li deia que abans, a València, acord econòmic i social, acord institucional i acord polític, entre forces polítiques. Aquí encara estem molt lluny d’haver arribat a aquest nivell, però no és només que estem molt lluny, és que vostè encara no ens ha convocat ni per explicar-nos la feina del Coreco, ni per intentar escoltar les aportacions que els grups parlamentaris puguem fer-ne.

Realment, si un no treballa pel consens intern, difícilment se’n sortirà amb les propostes de reforma que exigeixen una gran capacitat de negociació i no només la fermesa d’unes paraules. Aquí no estem per rebre l’Englantina, això és propi dels Jocs Florals. Aquí el que estem és perquè la gent pugui jutjar si les nostres paraules i les nostres accions es corresponen i si utilitzem amb eficàcia les competències i recursos dels que disposem.

President, des d’aquest punt de vista, el seu Govern, des de la nostra humil opinió, està en fals, però no ho celebrem, en absolut, perquè dels errors i les mancances d’un Govern al final el destinatari és el conjunt de la societat. Per tant, a nosaltres ens interessa que vostès ho facin molt i molt bé. I en la mesura que puguem contribuir, ni que sigui mínimament, a aquest encert, des de la proposta, des de la col·laboració, a vegades també des de la crítica, compti que ho farem, perquè nosaltres ens estimem molt el país. I encara que vostè, almenys d’algunes de les seves paraules, es pot desprendre que no ens cregui demòcrates, ho som i, per això, respectem molt les institucions.

Per això respectem, i molt, els nostres adversaris. Per això no ens deixem endur a vegades per una retòrica que pugui ferir, però en canvi no volem estalviar tampoc, si convé, les crítiques i els estímuls a una acció més positiva, més ferma i més encertada del Govern de Catalunya.

Ho vaig dir amb motiu d’un debat monogràfic sobre la crisi sanitària. Tots els governs s’han vist en una forma o altra sorpresos per aquesta pandèmia. Tots en un moment o altre s’han vist desbordats pels requeriments d’una malaltia que encara no coneixem prou. Raó de més per intentar sumar, per intentar deixar de banda el que ens divideix, per intentar posar en comú allò que ens uneix i sobretot allò que uneix els catalans i les catalanes, que és l’intent d’aconseguir una vida millor per a les seves famílies, un futur millor per al seu país.

I des d’aquest punt de vista, president, molt probablement el proper curs polític serà molt exigent envers tots nosaltres. Ho serà no només perquè es puguin celebrar, quan vostè digui, unes eleccions sinó perquè realment els problemes als que hem fet front des del mes de febrer-març, encara són vigents, continuaran en el temps i tindran una projecció sobre la situació econòmica i social que realment fa patir a moltes famílies i fa patir als que ens estimem aquest país, com estic ben segur, vostè també les pateix.

Moltes gràcies.

Intervenció a la reunió interparlamentària del PSC

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA REUNIÓ INTERPARLAMENTÀRIA (25.07.2020)

[enllaç al vídeo]

Bon dia companyes i companys,

avui tanquem el curs polític amb aquesta reunió dels grups parlamentaris del PSC tant al Parlament de Catalunya com al Congrés com al Parlament Europeu i al Senat. I ho fem amb aquesta reunió en format híbrid: alguns estem aquí reunits a la sala Ernest Lluch del Casal Socialista Joan Reventós a Barcelona i d’altres o des del vostre despatx o des de casa. Com sabeu, l’emergència sanitària continua i, per tant, hem de ser els primers a donar exemple amb el compliment de les condicions de distància interpersonal.

Vull agrair a Salvador Illa, el secretari d’Organització del partit, que hagi promogut aquesta convocatòria perquè crec que era important tancar el curs amb una anàlisi general de les coses que han passat aquest darrer any i també per parlar de les perspectives immediates de treball en els mesos que vindran. Sempre diem que el curs polític ha estat frenètic i sempre és veritat. Cada curs polític té els seus reptes, els seus problemesels seus moments dolços i els seus moments més difícils. Però aquest ho ha estat especialment per la COVID-19, que ha trasbalsat la nostra vida política, social, econòmica i cultural. I realment a més, com els fenòmens que arriben per sorpresa, sense avisar, sense estar amb cap previsió doncs han alterat de forma molt molt important la nostra manera de fer política i la manera de viure i de treballar de tantes i tantes persones.

Per tant, i tot i que ho hem fet sovint, no és sobrer recordar les víctimes. Hem perdut molta gent en aquesta pandèmia. Molta gent que no ha pogut superar una malaltia que ens ha colpejat per sorpresa i que tot just ara comencem a conèixer com funciona. També és veritat que és un molt bon moment per tornar a reconèixer la feina de tot el personal sanitari, sobretot i també d’aquells i aquelles que han garantit el funcionament normal de la nostra societat en unes circumstàncies especialment difícils i dramàtiques.

Recordem com començava amb el curs començàvem el curs amb una perspectiva de repetició electoral. Hi havia hagut unes eleccions però un bloqueig polític va impedir obrir la legislatura i el 10 de novembre vam tenir unes noves eleccions que bàsicament eren una tria entre un govern que estigués hipotecat per l’extrema dreta o el desbloqueig de la mà d’un govern progressista.

Afortunadament, i intel·ligentment, els votants i les votants de tot Espanya van triar el desbloqueig i el progrés. Aquestes eleccions van dur a un pacte de govern de coalició amb Unidos Podemos, un govern progressista i de coalició que es comprometia i segueix compromès en tota la seva acció política a consolidar el creixement i la creació d’ocupació de qualitat, garantir els drets socials, la regeneració democràtica, la ciència i la innovació. Un govern que té cura dels serveis públics i els enforteix. Un govern que lluita contra el canvi climàtic, treballant per una transició ecològica justa. Un govern que ha apostat per ajudar les petites i mitjanes empreses i els autònoms. Un govern que s’ha compromès a aprovar nous drets que aprofundeixin el reconeixement de la dignitat de les persones com el dret a una mort digna. Un govern feminista, que garanteixi la seguretat, la independència i la llibertat de les dones a través de la lluita decidida contra la violència masclista, i contra l’escletxa salarial. Un govern que aposta per una Espanya cohesionada que garanteixi la seva diversitat i pluralitat.

Un govern progressista que impulsa polítiques socials i nous drets d’acord amb els acords de responsabilitat fiscal d’Espanya amb Europa gràcies a un millor ús dels recursos públics, a una reforma fiscal justa i progressiva que ens apropi a Europa i en la qual s’eliminin privilegis fiscals. No ens hauríem de cansar mai de dir que la mitjana europea de pressió fiscal és superior a la pressió fiscal espanyola, em sembla que són nou punts de diferència. A Europa tenen millors serveis públics perquè tenen una fiscalitat més potent que la nostra.

El Govern va demostrar valentia i empenta. Dues o tres setmanes després de prendre possessió esclatava la pandèmia de forma brutal. No va ser gens fàcil. No ho és ara i no ho serà en el futur immediat. Tot i que és veritat que vull celebrar que comencen a sortir notícies que apunten a que potser disposarem de vacuna abans del que ens pensàvem, ens queden mesos i mesos de convivència amb el virus i, per tant, d’exigència, de precaució, d’alerta a la qual els electes socialistes també hem de contribuir amb les nostres intervencions tant públiques com privades.

L’important és que arribada la pandèmia el govern presidit per Pedro Sánchez va demostrar estar a l’alçada en els dos grans objectius: el primer era contenir-la i després evitar que els seus efectes recaiguessin sobre els de sempre, que hi hagués gent que quedés enrere a causa de la crisi econòmica i social que es deriva de la pandèmia.

I, lògicament en aquest moment hem de fer un breu incís i mostrar el nostre orgull, la nostra satisfacció, per la feina duta a terme pel ministre de Sanitat, el nostre secretari d’OrganitzacióSalvador Illa, que s’ha guanyat un respecte sobretot dels que no el coneixien. Els que el coneixíem estàvem segurs que estaria a l’alçada. Jo crec que ho he dit en algunes entrevistes però el Salvador té avantatges que altres no tenim. Aquesta barreja del filòsof, polític i gestor públic és una barreja ideal per una circumstància com la que hem travessat. El Salvador ha mostrat en aquests moments el millor del PSC. I què és el millor del PSC? Un partit centrat en els problemes i les necessitats de la gent, un partit dialogant, un partit al que li agrada tendir ponts i crear escenaris d’acord polític i de pacte, i també un partit respectuós de les altres ideologies, dels altres projectes polítics.

I això ens ha proporcionat moments molt interessants amb la seva presència tan sovintejada en els mitjans de comunicació i que han estat celebrats, perquè demostren que es pot fer política d’una forma diferent. Demostren que es pot fer política des del coneixement, des de la fermesa, però també des de l’empatia. I això ha fet el Salvador en nom de tots, i jo crec que molta gent (i molta gent que no ens vota) ha apreciat també en ell aquesta manera de fer. I també aquest respecte per la ciència, pel que sabem i també el respecte pel que no sabem. Potser massa vegades estem massa convençuts que ho sabem tot. I la vida ens demostra de forma bastant constant que no ho sabem tot i que quan no ho saps has d’aprendre dels que més en saben i has d’aprendre també sobre la base de l’experiència i l’error.

Moltes vegades han estat criticats alguns canvis de posició del govern. Doncs jo us he de dir que jo els he celebrat, perquè un govern que va descobrint nous elements d’una pandèmia i que ajusta les seves decisions a aquest nou coneixement em mereix bastant més respecte a aquells polítics que, guiats per un dogma únic, són incapaços d’ajustar se a la realitat i a les necessitats de la gent.

Dirvos que la crisi causada per la COVID-19 no ha acabat i, per tant, no ens hem de cansar i ho demano per exemple en totes les publicacions que es fan, tant digitals com el paper, hi aparegui aquesta espècie de trípode mansmascaretadistància formi part permanent dels nostres missatges i de la nostra comunicació. Hi hem afegit altres coses: la no concentració de més de 10 persones, l’estricta vigilància en els espais més tancats, evitar aglomeracions en les que no es produeixin aquestes mesures… D’això en tenim per bastanta estona… A mi no m’agrada dramatitzar perquè en aquest sentit doncs intento guiar-me pel que està fent el Salvador i el camí que ell ha traçat, però estem en un moment especialment difícil. Ho estem al Segrià, però també a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, a determinats entorns de Girona, i en qualsevol moment ens podem trobar amb situacions similars a altres indrets del país i, per tant, això no s’ha acabat.

Li hem de demanar a la gent que estigui especialment alerta. Li hem de demanar a la gent que faci cas de les recomanacions, de les prohibicions i de les decisions de les autoritats públiques. Fins i tot quan a vegades no les entenem del tot o considerem que poden ser contradictòries o que poden ser no adequades. En aquests moments no hi ha millor lluita contra el virus que la responsabilitat individual i que fer cas a les instruccions dels que prenen en nom de tots les decisions oportunes.

També és un moment per agrair als nostres alcaldes i alcaldesses i al conjunt dels electes locals la seva feina la seva feina que ens està ajudant en moments crítics, el seu lideratge i el seu acompanyament a situacions econòmiques i socials ben dures.

Des d’aquest punt de vista no vull deixar passar tampoc l’oportunitat de remarcar la nostra satisfacció per l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital. Hi havia un tema importantíssim que és que la crisi que tenim i que seguirem tenint durant un cert temps no deixés a ningú enrere. I això volia dir fer una aposta decidida per als que pitjor ho passen, per la gent que no té ocupació i que no té a vegades esperances d’inclusió social. I des d’aquest punt de vista l’Ingrés Mínim Vital serà un dels en fi dels trofeus més preuats de la gestió del govern.

Per tant, lluita contra la pandèmia i lluita contra els efectes econòmics i socials de la pandèmia. Des d’aquest punt de vista també dir vos jo crec que el Govern presidit per Pedro Sánchez ha encertat les prioritats, i això és el que hem d’exigir a tots els governs. Posar per davant allò que és més important i deixar per més endavant o més enrere aquelles qüestions que no són tan rellevants en una crisi com aquesta.

També he de fer breu menció del Congrés del partit que va formar part també d’aquest curs polític que ara tanquem. Vam fer un bon congrés; els bons congressos segurament són els que no donen gaires notícies, ni gaires titulars però que suposen la consolidació d’un projecte, d’un equip de direcció i la imatge de solidesa, de cohesió, d’un partit que és un partit fiable, un partit que està unit i que està proposant, a més, un altre rumb polític per al nostre país. Un partit amb vocació de servei, amb vocació majoritària i de govern i amb un clar projecte de futur.

Moltes vegades intentem resumir els nostres projectes i aquí que tinc al costat l’Eva Granados que fa aquest esforç de recollir i sintetitzar el conjunt d’aportacions i de donar los en forma de programes. Moltes vegades les grans discussions són quants eixos fem, com vertebren tot això, com trobem un fil que expliqui les coses. I encara no podem dir que ja hem parat la pilota i que ho tenim absolutament tot clar de com ho vertebrarem. Però sí que crec que hi ha sis o set elements que hem de recordar una i una altra vegada:

o Un projecte per guanyar en progrés econòmic.
o Per guanyar en justícia social.
o Per guanyar en feminisme.
o Per guanyar en qualitat ecològica.
o Per guanyar en equilibri territorial


Permeteu me que faci en aquest moment un esment especial a les comarques de Ponent i de muntanya. La crisi que hem tingut ara amb aquests rebrots han posat també en evidència que hi ha parts molt significatives del territori català que s’han sentit abandonades
, que s’han sentit menystingudes. Hem sentit expressions des de Lleida existeix!” o el crit “Som Lleida”, de gent que diu “escolti, que nosaltres som els que estem sempre aquí que som els que garantim entre d’altres coses el subministrament agroalimentari del nostre país, i no hem rebut gaire sovint o massa sovint l’atenció deguda”. Hi ha un sentiment de frustració i d’injustícia que s’estén pels territoris, amb una contradicció que és evident, i és que els que han guanyat les eleccions en aquests territoris habitualment són els que s’omplen la boca de defensa d’aquests territoris, però després d’anys i panys de governar han demostrat que tot és més aviat de boquilla. Ho diuen però no ho fan. I és això el que explica la indignació de determinats sectors de Lleida en aquest moment que la COVID-19 els ha colpejat de forma especial en forma de rebrot.

Les nostres institucions han de ser millors, la qualitat de la democràcia, la qualitat de la participació, la qualitat de la informació la cooperació entre institucions. També la crisi de la COVID-19 ens ha demostrat fins a quin punt tot això no funciona prou. L’altre dia vaig sentir una cosa que em va indignar: una consellera de la Generalitat dient que els ajuntaments van a la seva. Malauradament, els ajuntaments s’han sentit massa sovint abandonats. S’han sentit sense la informació: Se’ls deia “tenim un problema de salut i ningú no els donava una xifra, no els donaven les dades sobre les quals aquella anàlisi es feia i, per tant, necessitem un millor funcionament institucional del país.

I després òbviament guanyar en respecte i convivència. Avui hi ha un titular en un diari català d’un dirigent independentista que ve a dir hauríem de resoldre l’embolic que nosaltres mateixos hem creat. Doncs efectivament un embolic que entre altres coses ha dividit la societat catalana. Per tant nosaltres, en el nostre projecte, hem de posar aquesta dimensió de retrobamentde reconciliació, diguem-ne com vulgueu, i de guanyar en respecte i convivència.

Hem acabat el curs polític amb una bona notícia que ve d’Europa i per tant que ve de nosaltres mateixos, perquè no sé com ho haurem de fer perquè cada cop quedi més clar que quan parlem d’Europa no parlem d’una realitat diferent, sinó d’una realitat de la que formem part i de la que ens sentim protagonistes.

Aquest acord que ha fet el Consell Europeu sobre la mobilització extraordinària de recursos per fer front a la COVID-19 i per garantir una recuperació econòmica i social amb un sentit de solidaritat i també de compromís ecològic ha estat una magnífica notícia i ha estat el resultat d’una batalla política molt i molt forta.

Ens hauríem de remuntar a aquella època en què José María Aznar qualificava de pedigüeño” a Felipe González per trobar un altre exemple d’una batalla política de primer ordre a nivell del conjunt de la Unió Europea. I jo crec que és de justícia que diguem que aquesta batalla l’hem guanyada els europeistes, i no els que necessitaven més recursos com alguns han ditsinó els europeistes, els que creuen que el projecte europeu és un projecte de model de societat, de model de convivència, de model de desenvolupament, i no un caprici o una estricta negociació entre interessos contradictoris.

Hem de retre homenatge a Pedro Sánchez pel seu lideratge perquè ha guanyat i s’ho ha guanyat. Però també dirho: ens hem sentit molt ben acompanyats. D‘entrada i òbviament pels nostres veïns portuguesos i italians, però també amb un lideratge que ha jugat fortament a favor de les posicions europeistes i de les que defensava el nostre govern. I hem de dir que el president Macron i la cancellera Angela Merkel han estat al nostre costat i moltes vegades han donat la batalla en primera línia i primera persona precisament per fer valdre aquests criteris que faran d’Europa un projecte que torni a interessar, que torni a engrescar, i que torni a donar esperances al continent.

Sempre hem defensat que la resposta a aquesta crisi havia de ser molt diferent a la resposta de la crisi del 2008. Allà ja vam veure que les receptes de l’austeritat i del ‘campi qui pugui’ no eren les millors receptes ni per vèncer la crisi ni per crear i enfortir un projecte europeu que valgués la pena.

Què va passar amb la crisi del 2008? Siguem molt clars: van incrementarse les desigualtats dins de cada país i també les desigualtats entre els diversos estats membres, i per tant avui donem la benvinguda a aquest ambiciós programa d’estímul econòmic que ha de servir per donar resposta a les necessitats econòmiques i socials d’una ciutadania que s’ha vist afectada per una crisi econòmica molt greu poc després d’haver estat víctima de l’anterior crisi econòmica.

Massa sovint la Unió Europea apareix com a llunyana amb alguns mecanismes de decisió complexes. Escolteu, diguemho clar: posar d’acord 27 països, 27 governs, 27 parlaments nacionals és difícil. La democràcia és difícil. Les dictadures en això són més simples: hi ha un que mana i els demés que obeeixen. Nosaltres volem construir col·lectivament un projecte. I això requereix d’un esforç de negociació, de diàleg, d’entendre les raons d’uns i altres i trobar camins que ens permetin avançar plegats. Des d’aquest punt de vista, també crec que la solució finalment adoptada mostra que aquest camí és un camí que no té per què ser paralitzant, que no té per què ser un camí d’insuficiències sinó un camí clarament d’avenços.

Ara li toca al Parlament Europeu vetllar perquè tots aquests acords tirin endavant i tinguin el seu reflex en el conjunt de les polítiques europees. Els europeus només tenim un instrument per fer sentir la nostra veu, que és el Parlament Europeu, i per tant si bé hem assistit, com no podia ser d’una altra manera, a una negociació entre governs, entre caps d’Estat i de Govern dels països membres de la Unió, ara li correspon al Parlament Europeu, veritable representant de tots els ciutadans i ciutadanes d’Europa, garantir que aquests acords tiren endavant i que no es resta ambició, sinó que se suma. És veritat que hi ha unes perspectives financeres de la Unió que es poden veure malmeses si es fa una interpretació mesquina d’aquest acord i per tant al Parlament se li ha girat molta feina i ja en tenia molta però ara afortunadament en tindrà més.

I deixeu me que parli potser no tan breument sobre Catalunya. Mireu, el curs polític a Catalunya s’assembla com una gota d’aigua a l’anterior. Quan preparàvem aquesta intervenció recordàvem el que va dir el president Torra l’agost de l’any passat a Prada de Conflent, que ja ens va advertir Se li ha de reconèixer una claredat en aquest sentit i una gran sinceritat: “Jo no sóc president per gestionar una autonomia”. Efectivament no és president per gestionar una autonomia. Ara, el que tenim entre mans és una comunitat autònoma, amb un pressupost de 46.000 milions d’euros, amb 250.000 treballadors públics i per tant això és el que s’ha de gestionar. Això no impedeix aspirar a tenir més competències i més recursos, però obliga a utilitzar les competències i recursos dels quals es disposa amb moltíssima més eficàcia.

També ens va dir que hi veia un camí de confrontació i n’hi ha hagut. Hi ha hagut confrontació en els pitjors moments per la confrontació. Aquests dies que estem veient les insuficiències del Govern de Catalunya en la lluita contra la pandèmia, a més està pagant la factura de tres mesos seguits en els quals ha fet una política, una estratègia de confrontació i d’intentar fer avançar la seva agenda política enmig d’una pandèmia. Sempre deia que el Govern d’Espanya ho feia tot tard i malament, sense comptar amb ningú, i amb molt poc temps ha quedat acreditat que si algú ha arribat tard i malament, tenint més temps per prepararse, ha estat el Govern de Catalunya.

No hi ha hagut lideratge. Hi ha hagut mala gestió. Hi ha divisió interna en el govern. Hi ha manca d’objectius i de projectes. I no hi ha eficàcia. I ho lamentem, perquè de la ineficàcia del Govern se’n ressent el conjunt de la societat. No és un problema només d’un o altre partit o d’un o altre responsable polític. Si un no té un bon conseller de Treball i Benestar Social, se’n ressenten els serveis públics. Si un no té un bon vicepresident i un bon conseller d’Economia, resulta que els recursos no arriben a temps o no s’apliquen com s’hauria de fer. Si un no té una bona consellera de Salut, els serveis de salut se’n ressenten. Si un no té un bon conseller o consellera d’Educació, l’educació dels nostres nanos se’n ressent. I això és el que està passant. I això és el que nosaltres hem intentat des de la lleialtat, des dun esperit de col·laboració però sense deixar d’assenyalar les coses que no funcionen.

Estem preocupats perquè no tenim sisena hora, estem preocupats perquè no tenim una educació adreçada sobretot a reduir desigualtats i a donar resposta als nens i nenes amb especials necessitats educatives. Estem preocupats perquè l’ensenyament de l’anglès no progressa adequadament, etcètera. I estem preocupats perquè aquest curs s’ha vist estroncat i els mecanismes d’educació a distància no han funcionat i tenim encara seriosos dubtes sobre l’arrencada del proper curs escolar. Per a nosaltres totes aquestes coses són importants, són les que poden garantir una prosperitat econòmica i una justícia social que aquest país necessita cada dia que passa més.

I si això ho diem d’aquest curs polític doncs realment podem estendre aquest balanç als darrers deu anys. Hem parlat alguna vegada d’una dècada perduda, però Catalunya com a país perquè té un govern que no té clares les prioritats, que no ha encertat el seu rumb, ha pagat les conseqüències en termes d’una societat dividida, en termes d’una economia empobrida, en termes d’uns serveis públics deteriorats, i d’una pèrdua constant de temps, recursos i oportunitats. Aquesta és la gran crítica que nosaltres fem el govern català. I, a més, un govern que havia fixat un gran objectiu sobre el qual ha fracassat, i a més amb un cost molt alt,un cost que ha pagat el conjunt de la societat catalana però també un cost que han pagat els propis dirigents independentistes.

I davant d’això que tenim? Doncs un govern que en comptes de fer un mínim esforç d’autocrítica, de revisió dels seus plantejaments, de reformular el seu projecte, el que fa és gesticular més i mésI ara quan es pregunta al president de la Generalitat què hem de fer?” ell diu un referèndum. Aquesta és l’única resposta que trobem en el govern de Catalunya. Un govern que, a més, en el que sí realment excel·leix és en la publicació/edició/plantejament de memorials de greuges. Tenen una llista enorme de coses que es fan en contra del govern o del que ells consideren que és l’interès del país.

És un govern que excel·leix també en derivar responsabilitats. Ara ja no poden dir que són del Govern d’Espanya i per això ara sembla que diu la consellera Vergés que la culpa és dels ajuntaments que van a la seva. Sempre són capaços de trobar formes que els treguin a ells del mig, que no són responsables de res. Millor dit: el que va bé és gràcies a ells, el que va malament és sempre culpa d’un altre. Aquesta és la fórmula de gestió i de gesticulació d’aquest govern: més gesticulació que gestió. I  han amagat alguns efectes evidents de polítiques d’aquests darrers deu anys: les retallades en sanitat, les hem pagat a un preu altíssim; el desentendre’s del sistema de serveis socials de les residències, ho hem pagat molt durament. Per tant els errors en el plantejament polític, els errors en la gestió concreta dels serveis públics els paguem el conjunt dels ciutadans i ciutadanes del nostre país i nosaltres creiem que és hora de dir prou.

És hora de canviar de rumb. És hora de renunciar a fórmules caduques, fracassades i equivocades. I aquesta és la nostra la nostra feina. La confrontació política no resoldrà cap problema. És  obvi i més davant d’una crisi tan greu com aquesta que el que necessitem és que els governs cooperin entre si i no es barallin entre ells. Necessitem alinear amb polítiques públiques eficaces el conjunt de les administracions. En aquests moments la magnitud dels problemes i dels reptes als que ens enfrontem requereixen d’un especial esforç de cooperació.

I això és el que nosaltres també podem oferir. Nosaltres som el partit de la cooperació entre governs, el partit del diàleg, el partit de les polítiques públiques, el partit de les polítiques progressistes. 

Com us deia, l’estat d’alarma va suposar un moment especial en la vida del nostre país i va donar una major autoritat al Govern d’Espanya sobre determinades qüestions, com no podia ser d’una altra manera. Aturar la pandèmia requeria de decisions que alteraven drets i llibertats fonamentals i que s’havien d’aplicar amb coherència en el conjunt del territori espanyol. I això era el que requeria d’un esforç dels governs. Aquests criteris que s’han anomenat de cogovernança no són altra forma de dir criteris federals. Els països que tenen diversos nivells de govern s’han d’organitzar federalment i això vol dir autogovern, això vol dir que la governança del conjunt i això vol dir lleialtat mútua. I des d’aquest punt de vista jo vull agrair que el Govern d’Espanya ha practicat i ha predicat lleialtat. Malauradament, el Govern de Catalunya no ha correspost de la mateixa manera. I el que és pitjor, després d’estar tres mesos queixantse sobre el que feia segons ells tard i malament el Govern d’Espanya, no van aprofitar aquests tres mesos per prepararse pel que era obvi que després d’aturar la pandèmia s’havia de produir: la desescalada. Què necessitava la desescalada? Autoritat, bona gestió, prestigidetecció precoç de contagis, rastrejament dels contactes d’aquests contagis, elements de confinament per a les persones infectades per evitar que expandissin la malaltia… El que sabia ja tothom sense necessitat de ser epidemiòleg. I van tenir tres mesos llargs per preparar se per a aquest moment i no els van aprofitar. Ha arribat el moment dels rebrots que estaven anunciats des del primer moment i ens hem trobat una administració de la Generalitat no preparada per a aquesta dimensió. Encara estem discutint d’uns quants rastrejadors i rastrejadors necessitem, si és millor una provisió pública o privada d’aquests serveis de rastreig... I com és possible que al llarg de més de quaranta cinc dies enmig de la pitjor crisi sanitària que ha viscut Catalunya no tingués secretari o secretària de Salut Pública? És impossible explicarse això. O és que un ha equivocat radicalment les prioritats o que no disposa de persones de confiança suficients per cobrir llocs crucials. Afortunadament els 45 dies han passat i ara tenim un nou secretari de Salut Pública al qual hem desitjat lògicament tot l’encert i ens hem posat a la seva disposició per ajudar.

Escolteu, els ciutadans i ciutadanes del nostre país ens ho diuen. No volem baralla política, volem solucions, no volem partits que aprofitin una crisi per fer avançar la seva agenda política partidista. Volem solucionsvolem la tranquil·litat de saber que els nostres càrrecs electes dediquen la major part del seu temps, de les seves energies a trobar solucions i a resoldre problemes i acompanyar la gent.

Ens hem trobat un mal govern a Catalunya per una circumstància com aquesta, i no gestiona bé ni genera cap confiança. Som nosaltres els primers que diem públicament a la ciutadania que cal que atengui les instruccions, les recomanacions del Govern de Catalunya. Probablement no és un govern que s’hagi guanyat ni l’autoritat ni el prestigi i, per tanten la mesura que nosaltres puguem, volem afegir la nostra veu a l’únic esforç que val la pena, que és el de combatre la malaltia tant des del punt de vista de les responsabilitats individuals com des del punt de vista de la bona gestió de govern.

És un govern que arriba tard i malament a tot. No serà perquè no haguem insistit en la necessitat de comptar amb un pacte català per a la reactivació econòmica i per la reconstrucció social. L’hem reclamat en sessions de control, en interpel·lacions, en mocions, amb la creació d’una comissió d’estudi que, per certpresideix la nostra companya Eva Granados. Hem fet papershem rebut la delegació de la comissió d’experts que va nomenar el Govern per pensar una mica el futur immediat després de la pandèmia, els hem lliurat la nostra documentació, ens hem compromès a seguir proporcionant propostes… Però encara és hora que el Govern de Catalunya ens convoqui a les forces polítiques per establir aquest pacte català per a la reactivació econòmica i la reconstrucció social.

Ara que tindrem una batalla legítima per intentar captar la major part possible de recursos europeus, tampoc s’està treballant per part del Govern en el sentit d’establir els consensos, les complicitats i demanar els ajuts que calguin perquè Catalunya hi surti guanyant. I veiem que hi ha en altres comunitats que legítimament estan fent aquest esforç. I us he de dir que al llarg d’aquesta pandèmia hem sentit una enveja per la Generalitat Valenciana, per la seva capacitat de gestió, pel lideratge del company President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Per què? Perquè ha aconseguit guanyar-se l’autoritat, el respecte, de vegades reivindicant i fins i tot discrepant d’algunes decisions del Govern d’Espanya, però sempre amb propostes, amb avenços i amb un consens creixent de la societat valenciana. Això no ho tenim a Catalunya perquè el Govern o ho no ho sap o no ho vol cercar.

És obvi que si un té un projecte polític que divideix difícilment pot fer avançar propostes que uneixen. I això és el que falta en el nostre país. Nosaltres seguirem insistint en aquesta necessitat de concertació i de pacte per als temes de reactivació econòmicade reconstrucció social i de captació de recursos europeus.

Cal reindustrialitzar el nostre país diguem-ho clar. No ens podem resignar a una pèrdua de pes de la indústria. No podem pensar que els nous requeriments de transició ecològica, de digitalització, no han de ser tinguts en compte. Les empreses, els països, les persones que no tinguin presents aquests reptes perdran el tren del progrés. I Catalunya ha perdut ja massa trens en aquests darrers deu anys com perdre ni un mes.

Anem a unes noves eleccions a la tardor. No sabem quan, però sí que sabem en quines condicions arriba el govern independentista. Les va fixar el mateix president de la Generalitat va dir em sembla que era el 29 o 30 de gener: em sento desautoritzat, tinc un govern dividit, la legislatura està esgotada. Això va dir a finals de gener. Estem ara a finals de juliol i encara no s’ha fixat una data electoral. Suposem que perquè estan intentant jugar buscant la data que millor els convingui a uns o altres independentistes, perquè estan dividits també sobre aquesta qüestió.

Nosaltres creiem que cal posar per davant els interessos del país. Probablement a Catalunya li hagués anat molt millor si haguéssim celebrat eleccions com ho van fer al País Basc i a Galícia el 12 de juliol.  Tindríem ja resolta aquesta qüestió i tindríem un govern amb una nova legitimitat, amb una nova majoria per afrontar un repte fonamental com el que tenim entre mans.

I realment això és el que decidirem a les eleccions sigui quan sigui quan es produeixin: o bé seguir amb una orientació política fracassada de mala gestió, de divisió, i de pèrdua d’energies, de temps, oportunitats i recursos o bé canviem de rumb. Per a aquest canvi de rumb, un resultat magnífic, excepcional, una victòria dels socialistes seria el camí més ràpid per assolirho. Si tornen a sumar, malgrat aquesta divisió que tenen, malgrat el seu enfrontament, si tornen a sumar els independentistes es tornaran a posar d’acord per seguir amb aquest camí que no porta enlloc.

Per tant nosaltres hem de fer per ser capaços d’encapçalar una alternativa diferent i per això ens cal un resultat electoral excepcional. Nosaltres estem preparats des del punt de vista dels equips, dels candidats, de les candidatures. Les triarem quan toqui, però les tenim en aquests moments ja molt parlades, molt consensuades arreu del territori, i estem preparats per liderar aquest esforç i lluitarem com mai per arribar als primers.

I mireu és fàcil explicar el que volem: nosaltres creiem que Catalunya pot ser un país millor. Creiem que podem fer millor les coses, i que si volem un país millor d’entrada necessitem un millor govern. Algú pot dir que un millor govern que l’actual no és ambiciós perquè aquest no és gaire bon govern Però necessitem un millor govern i nosaltres estem en condicions d’encapçalar lo.

Aquest país té energies, té potencial i cal que hi hagi un govern capaç d’aprofitar- lo, de projectarlo, damplificarlo i de cooperar amb la resta d’administracions locals, espanyoles i europees perquè Catalunya faci un salt endavant i per tornar-nos a posar a la primera línia del progrés econòmic i social d’Espanya.

Aquest és el nostre objectiu. Tenim les idees clares, tenim uns valors, una trajectòria, i també uns amics i amigues amb els que treballar conjuntament. Algú pensa que Catalunya pot guanyar el seu futur d’esquenes a Espanya? Nosaltres nosense cap mena de dubte. Nosaltres creiem en la suma, en les sinergies, en les capacitats compartides. Creiem en els lideratges que es creen a partir del diàleg, la negociació i el pacte. I, per tant, això és el que oferirem a la societat catalana: un bon govern. Un govern que toqui de peus a terra, un govern capaç d’utilitzar els recursos i les capacitats que té a les seves mans i capaç també d’ampliar aquests recursos per la via positiva del diàleg, la negociació i el pacte.

Amb un millor govern tindrem un millor país, i necessitem un Govern perquè Catalunya avanci, perquè no retrocedeixi. N’estem farts de governs que el que acumulen són derrotes i frustracions. Nosaltres volem acumular victòries, avençosguanys, en positiu, amb força, amb determinació, amb pacteamb consens. Aquesta és la nostra feina. I ho aconseguirem.

L’alternativa a aquest rumb equivocat i fracassat de l’independentisme som nosaltres i, per tant, nosaltres farem tot el que estigui a les nostres mans per poder encapçalar aquesta alternativa diferent. Una alternativa que posa per davant de tot la resolució dels problemes de la gent, una alternativa pensant en el país sencer i no només en una part per important que sigui. I aquesta serà la gran diferència, la gran alternativa que nosaltres proposarem enfront del projecte ja deu anys fracassat dels independentistes.

Si no guanyem nosaltres hi haurà quatre anys del mateix, quatre anys més de retrocés. I segurament a alguns els farem feliços, però no als catalans. Els catalans volen guanyar, volen avançar. Volen ser respectats i estimats. Volen estar convençuts que els seus recursos s’utilitzen amb màxima eficàcia. Això és el que nosaltres ens proposem de fer i, per tant, us crido a fer aquest esforç per tenir un país millor, per tenir una Catalunya de primera, per tenir un país del qual sentirnos orgullosos. Un país que sigui capaç de millorar les condicions dels que viuen i treballen avui i de preparar les millors condicions per als que ho hauran de fer demà i demà passat.

Catalunya ha tingut en diversos moments de la història períodes de retrocés però que després han anat seguits de processos de gran avenç. Nosaltres voldríem protagonitzar, liderar una etapa de progrés, de prosperitat compartida, de justícia, de feminisme i ecologia en el nostre país. És la feina que hem de preparar en les setmanes i mesos que vindran i que culminaran en les properes eleccions. Jo us crido a tots i a totes a donar el millor de vosaltres mateixos com jo intentaré donar el millor de mi mateix per guanyar aquest combat en nom dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Moltes gràcies.

Pregunta al President

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat.

Parlament de Catalunya, 22 de juliol de 2020.

 [enllaç al vídeo]

Gràcies, president,

Molt Honorable president de la Generalitat,

Tot i les diferències que ens separen hi ha una prioritat que ens uneix que és la lluita contra la pandèmia i els seu efectes.

Des d’aquest punt de vista vull anunciar i reiterar en nom del meu grup el nostre suport al govern en la seva tasca per lluitar-hi.

Certament els rebrots que estem patint ens preocupen molt i per això li preguntem, president, sobre com valora la situació actual, com creu que hem arribat fins aquí i com ens proposa el govern per sortir-ne el més ràpidament possible.

 

********************

 

Gràcies president,

Creiem que els 99 dies de l’estat d’alarma haurien d’haver servit per preparar-se millor per controlar aquesta situació, la desescalada i control posterior de la pandèmia.

Dóna la impressió que el seu govern va estar més amatent a donar consells al govern d’Espanya que a preparar-se per les seves responsabilitats quan acabés l’estat d’alarma.

En aquest sentit, creiem que haver decidit que la fase tres de la desescalada fos de 24 hores va ser un greu error.

Tampoc hem entès per què s’ha trigat 46 dies a nomenar un nou Secretari de Salut Pública, a qui desitgem el màxim encert.

Creiem que els dispositius de detecció precoç de nous casos, de rastreig de contactes i de quarantena de les persones infectades no han funcionat prou bé. Els brots del Segrià, de Lleida, de Barcelona i la seva àrea metropolitana i a d’altres indrets així ho han posat de manifest.

Anem tard, president.

Creiem que no comptem encara amb prou rastrejadors. Els experts ens recomanen doblar el nombre dels que ja tenim. Benvinguts siguin, doncs, els 500 que va comprometre el nou Secretari de Salut, a qui demanem també un enfortiment del sistema d’atenció primària perquè és la al primera línia on podem controlar més la detecció i el control d’aquests brots.

Creiem que algunes de les mesures que ha pres el govern, a les que donem suport, haurien d’haver estat més precises i atacant els brots reals, més específiques.

Algunes activitats culturals i esportives estan mantenint prou bé els mecanismes de protecció i, en canvi, algunes aglomeracions nocturnes que congreguen a molta gent, sense possibilitat real de garantir mesures de protecció, haurien de ser prohibides i evitades.

Per assegurar que les mesures que es prenen siguin el màxim d’efectives cal més col·laboració amb els ajuntaments i més informació.

Gràcies, senyor president.

Intervenció en el Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL CONSELL NACIONAL DEL PSC (11.07.2020)

[enllaç al vídeo]

Presidenta del Consell Nacional,

Companyes i companys,

Amb aquest format híbrid, presencial i telemàtic, obligat per les actuals circumstàncies sanitàries, constituïm el Consell Nacional del partit després del 14è Congrés.

Culminem així la posada en marxa dels mecanismes de participació democràtica del partit, un cop renovats els òrgans de totes les Federacions. A partir d’ara, i amb la constitució de la comissió electoral del partit, tenim tots els mecanismes necessaris per la presa de decisions i, molt concretament, per afrontar les properes eleccions al Parlament siguin quan siguin. Després us en parlaré. Serà un tema que centrarà la meva intervenció.

I començo per traslladar el nostre condol als familiars i amics de les víctimes de la Covid-19. Mai no els oblidarem, ho hem fet amb un minut de silenci escoltant El cant dels ocells. Les circumstàncies de la seva mort no les oblidarem mai. La solitud i la impossibilitat de ser acompanyats per la família, la impossibilitat d’acomiadar-nos-en com haguéssim desitjat.

Aprofito per recordar que el mes setembre farem un acte per recordar els i les membres del partit que hem perdut amb aquesta malaltia. Sempre, quan es fan llistes, et deixes algú… Entendreu que en aquest moment evoqui el nom de l’África Lorente, companya estimada, fundadora del partit, militant feminista, compromesa, i tants altres.

És també un moment per reconèixer i agrair la tasca de metges, metgesses, infermeres, personal sanitari i de les residències, personal dels serveis d’emergències, dels cossos policials, dels farmacèutics i farmacèutiques, i de tots aquells i aquelles que han assegurat els serveis essencials. Gràcies a tots ells i a totes elles hem pogut fer front a una situació dificilíssima. No hem d’oblidar que és una situació que no ha acabat. I us demano, a tots els responsables del partit, que a totes les intervencions públiques que feu, recordeu a tota la gent que això no s’ha acabat, que no podem abaixar la guàrdia, que el sacrifici de tants i tantes no es pot malbaratar pensant que són coses del passat.

Ens ha tocat viure temps estranys. Aquests darrers mesos hem hagut d’acostumar-nos a conviure amb una situació fins ara desconeguda i imprevista. Són dies que ho canvien tot. Han estat setmanes d’angoixa, d’impotència, i de molta feina per poder aturar la propagació d’un virus letal. La COVID-19, sens dubte, ens ha posat a prova. I ens segueix posant a prova a totes i a tots, i especialment a les institucions i els governs. Responsabilitat individual. La por no porta enlloc, però amb prudència podem arribar ben lluny.

Hem hagut de fer front a aquesta crisi sanitària des del govern d’Espanya, que feia poques setmanes que havia pres possessió. I ho hem fet amb un Ministre de Sanitat, Salvador llla, que és també secretari d’organització del partit.

Salvador, els i les socialistes de Catalunya estem molt orgullosos de la teva feina, del teu compromís, de la teva serenor, del teu mestratge. I per això et demanaré que t’adrecis a tots i totes nosaltres en acabar la meva intervenció. I és de justícia que estenguem el nostre reconeixement al teu equip i particularment al doctor Fernando Simón, veritable far en temps d’obscuritat.

Amb el lideratge del govern presidit per Pedro Sánchez, hem pogut aplanar la corba, contenir la difusió de la pandèmia, i hem posat en marxa un veritable escut social per evitar que ningú no quedi enrere com a conseqüència dels efectes econòmics i socials de la Covid-19.

El govern d’Espanya ha treballat amb decisió, amb cohesió i amb encert, fent front a una crisi sanitària sense precedents. I desplegant mecanismes de cogovernançaamb les Comunitats Autònomes que, per cert, mai no van perdre les seves competències sanitàries i socials. Hem vist el federalisme en acció, sense fer qüestió del nom, però no de la cosa. Aquesta és una batalla que requereix de lleialtat i de cooperació entre administracions i d’acceptació de directrius comuns al servei de tots.

Hem viscut aquests mesos amb l’ai el cor per saber si tindríem prou majoria per mantenir l’estat d’alarma. Gràcies Estat d’alarma, gràcies confinament, gràcies experts que el van proposar i moltes gràcies Pedro Sánchez i Salvador Illa per imposar la decisió que tocava. Costarà d’oblidar aquelles forces polítiques que, quan se’ls necessitava, enlloc de treure la bandera de la solidaritat, treien la calculadora electoral. Una calculadora electoral espatllada, perquè el que esperen els ciutadans en moments així és solidaritat i tots a una contra el veritable enemic, que és el virus que encara no hem vençut.

Vull reconèixer i agrair també la feina dels Ajuntaments. Durant aquest temps he pogut parlar amb tots i cadascun dels alcaldes i alcaldesses socialistes. Han demostrat novament com la seva tasca de primera línia és insubstituïble. I per això aprofito per demanar que s’alliberin romanents i superàvits, que es flexibilitzi la regla de despesa perquè puguin seguir essent útils a la ciutadania com a primera trinxera de la tasca dels poders públics en l’esforç de reactivació econòmica i reconstrucció social. Han demostrat que saben exercir el seu paper, que estan al costat de la gent, en general, i sobretot de la que més ho necessita.

Aquesta és una crisi que està lluny d’haver acabat i, per tant, cal que ens mantinguem en permanent alerta. Més de 12 milions de casos confirmats arreu del món, més de mig milió de morts. Rebrots a molts països, també el nostre, i la possibilitat d’una segona onada que podria coincidir, a més, amb l’embat anual de la grip. Màxima responsabilitat individual i màxim encert i diligència dels governs.

Quan vàrem començar el combat amb la Covid-19, ho vàrem fer sense conèixer la naturalesa de l’enemic. Jo recordo que quan es va suspendre la celebració del MWC molts de nosaltres no ho enteníem. No sabíem què se’ns venia a sobre. Sort que es van prendre aquelles decisions, que permeten, entre d’altres, la continuïtat del Mobile. No hem acabat la lluita, i la seguirem pel camí que el Salvador ens ha marcat: un camí de tenacitat, de rigor, de fermesa, de cooperació, de màxima informació i transparència, i també de reconeixement d’errors i de mancances. També. M’agradava quan els Salvador parlava dels que encerten la travessa esportiva els dilluns, encertant sempre tots els resultats del diumenge anterior.

Com us deia, centraré la meva intervenció en la preparació de les eleccions al Parlament. No sabem quan seran. Però estem ja preparats per afrontar-les. I, a partir d’avui, encara més.

A finals de gener el president Torra ens deia que se sentia desautoritzat, que el seu govern estava dividit i que la legislatura estava esgotada. Tenia tota la raó. Ens va dir que aprovats els pressupostos anunciaria la data de leseleccions. Però encara no ho ha fet. Hem perdut ja l’oportunitat que tindran els ciutadans i ciutadanes de Galícia i el País Basc de renovar els seus governs autonòmics demà diumenge.

Com és lògic desitgem la victòria dels nostres companys Gonzalo Caballero i Idoia Mendia. Desitgem el millor resultat pel socialisme basc i el socialisme gallec amb els que tants lligams tenim i que han rebut aquests dies el suport de la presència en la seva campanya del nostre company Salvador Illa.

Companys i companyes,

Catalunya té avui el pitjor govern des de la recuperació de la Generalitat el 1980. El pitjor.

Catalunya porta una dècada perduda, amb mals governs, amb prioritats equivocades i un gran malbaratament de temps, energies i oportunitats.

Van dividir la societat catalana i van intentar trencar Espanya. Han perjudicat la nostra economia, la nostra imatge i les nostres expectatives. Sense aconseguir cap guany. Cap ni un. I amb un cost exorbitant en molts terrenys.

La nostra obligació democràtica és treballar pel canvi, per fer possible l’alternativa. Catalunya pot i ha de ser un país millor, però per això necessita tenir un govern millor. Molt millor

Fa pocs dies, i a partir de les dades del CIS, La Vanguardia comparava la valoració que fa la ciutadania dels governs català, basc i gallec en la gestió de la crisi. En el cas d’Euskadi, un 55,4% dels ciutadans considera que té un govern bo o molt bo, en el cas de Galícia, un 41,5%, i en el cas de Catalunya, un 12,8%. Són dades que parlen per si soles.

La lluita contra la pandèmia ho ha posat novament en evidència. Tenim un govern expert, demano sempre permís a en Ferran Pedret per manllevar una frase seva, tenim un govern en fabricar memorials de greuges, expert en centrifugar responsabilitats, expert en cercar excuses de tota mena.

Tres mesos seguits dient que li havien retallat les competències, cosa que no era certa. I us demano que no deixem d’explicar-ho amb exemples ben concrets. Abans de l’estat d’alarma, els hospitals de Catalunya depenien del Govern de la Generalitat. Durant l’estat d’alarma els hospitals seguien depenent del Govern de la Generalitat, i acabat l’estat d’alarma segueixen depenent del Govern de la Generalitat. Ara que resulta que en teoria se’ls han retornat les competències que segons ells havien perdut, i ho fan pitjor. El Govern de Catalunya demostra dia reredia que no està a l’alçada. Tot el que va malament és culpa de Madrid, i no és veritat.

Com s’explica sinó que a aquestes alçades no tinguem secretari o secretària de Salut Pública? Això és culpa de Madrid?

Com s’entén que un any després d’aprovada la llei per la que es restituïa l’Agència de Salut Pública, encara no s’hagin aprovat els seus estatuts, el seu organigrama i no s’hagin elegit els seus responsables? Això és culpa de Madrid?

Com és possible que el govern ens digui que fins el 7 d’abril, i ho recordava de manera brillant i contundent i el vull felicitar, Raúl Moreno al Parlament, no havia aconseguit dades de què estava succeint a 200 residències de gent gran? A dues de cada deu! Això és culpa de Madrid?

Ja n’hi ha prou d’aquest color, pel benestar dels catalans, per la seva salut, pel nostre present i el nostre futur.

El president Torra s’ha passat mesos i mesos dient que el govern d’Espanya ho feia tot tard i malament, i quan ho feia bé era perquè li feia cas a ell, però ho feia tard. Fins i tot es queixava que l’estat d’alarma s’hagués aprovat d’un dia per l’altre. I després resulta que ve la realitat: veiem com en el cas del Segrià, després d’haver-ho negat en públic i en privat dijous i divendres, s’aprova el confinament perimetral un dissabte, en ple cap de setmana, es decideix aquest confinament perimetral, quan molta gent ja s’havia desplaçat. Però no discutim ni de 24h, ni de 48 ni de 72h. Més de 15 dies abans les comarques d’Aragó limítrofes amb el Segrià havien pres mesures per contenir els rebrots que començaven a detectar-se. Hi havia dades per decidir abans. Em recorda la dita castellana: “consejos vendo que para no tengo”.És fàcil assenyalar els errors reals o ficticis d’altres… però arriba la realitat dels fets.

El Govern de la Generalitat no està donant la resposta que toca. A Lleida ens manquen rastrejadors. Aquí es va externalitzar aquest servei amb una empresa privada, sense connectar-lo amb l’atenció primària. Un error. El Govern s’ha de posar les piles. El primer de tot és la salut de la nostra gent, el benestar de la ciutadania.

Dimecres el govern anunciava a bombo i plateret, en magnífica roda de premsa, que creava una “unitat de seguiment coordinat de la Covid-19”. Dimecres 8 de juliol. I l’estat d’alarma es va decretar el 14 de març. Què estem fent? Per què no s’està reaccionant? Per què es deixen vacants llocs claus en la lluita contra la malaltia?

Després de passar-se tres mesos dient que el govern català ho faria millor, que amb la independència hi hauria menys víctimes. I el cert és que els fets el que mostren és una pitjor gestió del Govern de la Generalitat.

Hem de dir prou! No podem seguir amb la resignació de tenir un govern que no està a l’alçada. No ens podem permetre tenir un govern que diu que tot el que va malament és culpa d’un altre.

Catalunya mereix tenir un bon govern. Un govern capaç de governar amb eficàcia, d’utilitzar de forma eficient les seves competències i recursos, sense renunciar a demanar-ne més si convé.  46.000 milions d’euros de pressupost, 250.000 funcionaris… el primer que s’ha de fer el primer que s’ha de fer, fins i tot quan es vol reivindicar, és exhibir la tasca eficient que es fa en la utilització dels recursos dels quals disposa.

Un govern capaç de cooperar amb altres administracions. S’ha dit, des del govern català, que el govern de l’estat no els tenia en compte. Hem vist cada diumenge, quan fèiem l’aperitiu, rodes de premsa posteriors a les reunions del president del govern d’Espanya i del ministre de Sanitat, amb els presidents de totes les Comunitats Autònomes. Cada setmana. No es pot negar la realitat. Hi ha hagut un esforç com mai de cogovernança, de col·laboració entre institucions.

I escolteu, espero que ningú s’ho prengui malament, hemtingut la sort de tenir un ministre de Sanitat català que no ho fa ni per conveniència ni per quedar bé: ho fa per convicció, des del reconeixement de la realitat plural d’Espanya, des del respecte als seu diferents nivells de govern. Des de la convicció que només des de cooperació lleial entre governs ens en sortirem.

Volem un govern capaç de cooperar amb altres administracions. I això no vol dir dir a tot que sí, ho hem vist amb el president de la Generalitat Valenciana, que ha discutit i qüestionat decisions del govern d’Espanya, però sempre amb lleialtat i apuntalat per la seva gestió magnífica de la utilització de les competències i recursos de la Generalitat Valenciana. Quan va arribar l’avió número 14 vaig deixar de repiular l’arribada d’avions a València perquè em feia vergonya el contrast. Per reclamar un s’ha de carregar de raons, un ha de poder predicar amb l’exemple, com fan ara els companys d’Aragó amb diligència a l’hora de prendre mesures ben estrictes pel bé de tots.

Ens cal un govern per fer que Catalunya avanci, per evitar que Catalunya retrocedeixi. Un govern que uneixi els catalans al voltant d’objectius compartits: la reactivació econòmica, la justícia social, el feminisme, l’ecologisme, l’equilibri territorial, la transparència i la qualitat de les institucions.

Aquesta és la nostra missió, construir una alternativa i mobilitzar una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya per fer-la possible.

L’actual govern de Catalunya no sap gestionar i no genera confiança. Aquesta és la realitat. No tenim un govern a l’alçada. En un moment en què el país requereix de la màxima unitat i col·laboració possibles, estem davant d’un govern totalment deslleial amb la resta d’institucions i, a nivell intern, dividit, enfrontat i sense rumb.

Quantes veus hem escoltat del món local, i no només socialistes, demanant al Govern que utilitzi els ajuntaments, que els informi, que els doni pistes. Els ajuntaments s’han trobat sols i sense ningú fent aquest esforç de coordinació general.

En un moment en què es necessiten governs estables, forts, competents, capaços d’assenyalar objectius compartits per poder avançar, el president i els seu govern no estan en condicions d’exercir cap tipus de lideratge i es limiten a cercar excuses i repetir allò de “la culpa és de Madrid…”.

Hem de dir prou!

Per Catalunya, prou!

Els darrers 10 anys, Catalunya ha anat acumulant derrotes i frustracions. Deu anys de governs independentistes que ens han deixat una Catalunya dividida, en declivi i totalment esgotada: retallades socials que han generat més desigualtats i menys oportunitats, cap lideratge econòmic davant els reptes tecnològics i climàtics presents i futurs, divisió de la societat, ineficàcia i falses promeses. Aquest és el resum de les característiques essencials del govern que tenim.

Prou!

Només cal fer un repàs a algunes dades d’aquests anys de desgovern i fracàs:

Catalunya se situa a la cua d’Espanya en despesa sanitària, educativa i de serveis socials. És la Comunitat Autònoma que manté una retallada més gran en els darrers 10 anys, malgrat la recuperació econòmica i ocupa la penúltima posició pel que fa a despesa pública per habitant. No ho dic jo, ho diu l’Informe de la Asociación Estatal de Directoras y Gerentes en Servicios Sociales. Encara no s’ha recuperat el nivell de despesa social assolida el 2010 amb el govern presidit per José Montilla.
 
Som la Comunitat Autònoma amb menor pressupost sanitari per habitant.
 
Som la Comunitat Autònoma amb més persones en llista d’espera quirúrgica; amb la taxa de pacients en espera superior als 6 mesos més alta de l’Estat; i amb un dels temps promig més alts d’espera per ser operat (146 dies). Clar, el president de la Generalitat ja va dir que no venia a presidir una Comunitat Autònoma. La pregunta és a què venia?
 
Save the Children alertava fa tot just 2 dies en un informe que la pobresa infantil a Catalunya pot arribar al 35% aquest mateix any. És molt! Massa. No és acceptable, no és suportable.
 
Catalunya, és la tercera Comunitat Autònoma amb menys places de residències públiques i el 80% de places privades són de les més cares de l’Estat, mentre el Govern destina enguany 0 € a la construcció de noves residències públiques. Ho tinc fresc gràcies al Raúl Moreno i al debat monogràfic sobre residències, i es van posar al damunt la taula dades escruixidores. A Catalunya es va obstaculitzar la derivació de gent gran amb COVID-19 als hospitals.
 

I a nivell econòmic, no és cap secret… Hem perdut el lideratge econòmic de l’Estat. El 2018, Madrid va superar a Catalunya en quant a pes en el Producte Interior Brut estatal (Madrid un 19,2%, i Catalunya un 19%), i també en termes de creixement econòmic anual (Madrid amb un 3,7%, i Catalunya amb un 2,3%). Des de 2017, el PIB català creix per sota de la mitjana espanyola.

I no ho oblidem, unes 5.000 empreses van traslladar el seu domicili social fora de Catalunya com a resultat dels fets de la tardor de 2017, i es va produir una fugida de dipòsits d’uns 30.000M€, només parcialment recuperats.

Van prometre independència però ens han situat en un clar escenari de decadència. Fa un parell de dies llegia una notícia que deia així: “Maersk sigue los pasos de MSC y Cosco y traslada a Valenciaport su sede operativa en España”.

Hem de dir prou! Això no pot seguir així.

Sense nord, sense cohesió, sense prioritats, sense lideratge i sense la mínima eficàcia exigible a un govern que mereixi aquest nom.

Un govern que assisteix impassible al deteriorament dels serveis públics i a la pèrdua d’oportunitats, un govern que no té com a prioritat construir la Catalunya més pròspera i més justa, més lliure i més segura que tots i totes necessitem i mereixem. Un govern que només està preocupat perquè avanci la seva agenda política.

Un govern que vol donar instruccions a TV3 sobre la llengua que s’ha de parlar a les sèries i que fins i tot opina que al Parlament no s’hauria de poder parlar en castellà. Us ho diu un president de grup parlamentari que utilitza de forma gairebé exclusiva el català. Però no acceptarem de cap de les maneres que es consideri el castellà una llengua subordinada o de segona. Estimem el català, sí, molt. I estimem el castellà, sí, molt. No estem disposats a dividir aquesta societat, a fracturar-la, a considerar ciutadans de segona els que tenen una expressió habitual en castellà. Volem que el català sigui estimat per tots, utilitzat per qui ho vulgui, i que es tingui les eines per utilitzar-lo quan es vulgui. No admetrem un govern que dedicat a dividir i fragmentar la nostra societat lingüísticament i culturalment.

No callarem. Hi havia en aquest país un pacte no escrit però sempre practicat. Un pacte pel qual nascuts aquí o vinguts de fora fèiem del català la nostra prioritat. Ara, aquest pacte ha estat trencat per aquells que voldrien que només hi hagués una llengua, per aquells que no només volen defensar l’autogovern sinó que volen trencar el lligam de Catalunya amb la resta d’Espanya. Són responsables de les conseqüències fins ara molt negatives d’aquest fet i ens trobaran al davant combatent qualsevol deriva en aquesta direcció.

També per això els diem prou!

Catalunya té ara un Govern:

inoperant, mediocre i incapaç de millorar la vida dels catalans i les catalanes,
 
deslleial amb la resta d’institucions de Catalunya, i no cal dir amb la resta de l’Estat, a qui carrega les seves responsabilitats, com s’ha demostrat durant la crisi de la COVID-19,
 
dividit perquè es disputa l’hegemonia d’un mateix espai polític,
 
en fallida per ser incapaç de reconduir la crisi sociopolítica més gran que ha viscut el nostre país,
 
i amb un president desautoritzat, com ell mateix va dir, que no ha exercit mai les seves funcions com a representant de tots els catalans i les catalanes. Per ell només compta l’opinió dels que pensen com ell, si és que n’hi ha algun. I aquestes són les coses tal com van. I no se’n amaga com quan diu que per establir la posició sobre la taula de diàleg només vol comptar amb el criteri dels partits i entitats independentistes.
 
Des de quan un president de la Generalitat pot renunciar a ser la veu de tots i totes els catalans? Des de quan?
 
També us diré, partits enfrontats, partits dividits. L’independentisme ho ha trencat tot, acabaran als tribunals disputant-se el nom d’un partit. I aquests volen seguir governant Catalunya? Els hem de dir no! Hi ha una alternativa millor, i és una alternativa que els socialistes aspirem a encapçalar.

Jo, personalment, en tinc prou. N’estic fart! No estic disposat a deixar passar l’oportunitat de fer un canvi a Catalunya. Ens hi va el futur!
 
Per tant, quan abans tinguem eleccions, millor.
 
I els socialistes estem preparats, a punt, posant en ordre la nostra proposta política, amb un esforç del grup parlamentari resumint les propostes de resolució fetes aquests 3 anys. En el debat sobre la COVID-19 de la setmana passada totes les propostes de resolució socialistes van ser aprovades. Són propostes carregades de seny, útils, viables. Una posició treballada, consensuada, amb el territori i els agents socials.

Estem a punt i hem de dir-ho molt clar: o guanyem nosaltres o ho haurà 4 anys més del mateix. I aquest és el resum de les eleccions. Només nosaltres estem en condicions d’encapçalar un govern no frontista, un govern progressista i d’esquerres, integrador, que posi per davant les prioritats reals de la gent real… o 4 anys més del mateix.
 
Estan baralladíssims, però si tornen a sumar tornaran a governar plegats. L’objectiu de Junts x Catalunya i ERC és de 4 anys del mateix, aquest cop sense full de ruta.
 
O el PSC guanya les eleccions, o arribem primers, o tindrem quatre anys més de més del mateix: divisions, ineficàcia i oportunitats perdudes.
 
Ho diré en castellà: o PSC o cuatro años más de lo mismo. Això és el que ens estem jugant en aquestes eleccions.

I nosaltres no volem 4 anys més del mateix. Volem una Catalunya millor. Tan senzill i tan complicat com això. Volem una Catalunya millor.
 
I el primer pas per tenir una Catalunya millor, és tenir un govern millor. Està a les nostres mans. És el govern que ens oferim a encapçalar.

Un govern que treballi pel conjunt del país, per tots els catalans, pensin com pensin. Un govern que posi per davant de tot el benestar de les persones i el progrés de Catalunya.
 
Un govern estable, que exerceixi amb plenitud les seves competències. Han descobert ara, companyes i companys,que a Lleida, a l’estiu, venen temporers, i no saben fer-hi front. Quan governàvem Catalunya hi havia oficines mòbils del Servei d’Ocupació de Catalunya a peu d’explotació agrària garantint els drets dels treballadors. I ara ho han descobert i no ho tenien previst. I els diuen que es quedin a casa. Quina casa? Com és possible viure tan d’esquena a la realitat per aquells que tant s’omplen la boca parlant de territori?
 
Aquests dies només cal sentir la veu dels alcaldes, no només els socialistes, també els independentistes, sobre el grau d’abandonament a què els té sotmesos el govern de Catalunya.
 
Val la pena fer un esforç per reunir la societat catalana entorn a un objectiu d’il·lusió i d’esperança, d’un objectiu possible però engrescador. Si reeixeix, tindrem una Catalunya millor. Hi tenim dret. Hem perdut ja 10 anys. Ni un dia més perdut. Volem tornar a ser el nucli, el motor econòmic més potent d’Espanya, volem tenir un paper en el marc de les regions europees. Volem recuperar forces, prestigi i lideratge. No volem que ningú es planyi d’haver perdut oportunitats. Volem un govern capaç de liderar un procés de reconstrucció, llarg i difícil, que requereix d’una visió de país i no de partit.
 
Les batalles que cal donar afecten directament el benestar i la seguretat de les persones. Fer un país millor amb un govern millor. Aquestes són les batalles que valen la pena.

I jo em vull posar al capdavant d’aquest complicat repte de capgirar les coses i fer que el nostre motor col·lectiu torni a funcionar, torni al camí de la prosperitat i el progrés compartit. Aquesta batalla la vull donar i la vull guanyar.
 
I per donar-la i per guanyar-la us necessito a tots i totes vosaltres per dir a la societat catalana que aquestes eleccions són molt importants. Perquè tindrem o més del mateix o un canvi a millor. I aquesta és la gran decisió a prendre en el moment en què les eleccions siguin convocades, i el PSC hi serà obrint els braços a aquells que vulguin col·laborar amb nosaltres.
 
Nosaltres no fem molt soroll aquests dies, mentre altres espais polítics estan en procés de reorganització o d’extinció. Per a nosaltres els partits, els programes, els governs, són instruments al servei del progrés, instruments al servei de la unitat, instruments al servei dels treballadors i treballadores.

Nosaltres no ens resignem a les desigualtats i a les injustícies, no ens resignem a perdre pistonada.
 
Sempre hem volgut una Catalunya de primera i, si depèn de nosaltres, la tindrem!
 
Moltes gràcies.