Category Archives: Intervencions públiques

Declaració del primer secretari del PSC, 20.09.17

DECLARACIÓ DE MIQUEL ICETA

20 SETEMBRE 2017

 

Els fets que s’acumulen aquests darrers dies, i que ningú diu voler i dels que ningú vol responsabilitzar-se, ens obliguen a una reflexió col·lectiva a la que el socialisme català vol contribuir.

  1. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya és una qüestió no resolta des de l’any 2010 quan el Tribunal Constitucional va alterar l’Estatut votat pels catalans l’any 2006. L’actitud temerària del PP va contribuir de forma decisiva a dinamitar un acord raonable.
  2. Els governs de Catalunya i Espanya des de llavors han estat incapaços d’establir un diàleg seriós per encarrilar aquesta qüestió.
  3. El govern català i la majoria independentista que li dóna suport han optat per una via unilateral i il·legal. Cal recordar que aquí s’han vulnerat ja, i per aquest ordre, el Reglament del Parlament, els drets de l’oposició, l’Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola.
  4. Aquesta via unilateral i il·legal està condemnada al fracàs, i comporta l’actuació dels poders de l’Estat per evitar la celebració d’un referèndum que està considerat il·legal pels lletrats del Parlament de Catalunya, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, el Tribunal Constitucional i la Comissió de Venècia del Consell d’Europa.
  5. Els socialistes sempre hem alertat contra el xoc de trens que d’altres minimitzaven, i hem defensat sempre un altre camí: el camí del diàleg, la negociació i el pacte. Desgraciadament el nostre plantejament no ha estat atès i el xoc de trens del que advertíem ha arribat.
  6. El diàleg polític es la única via que pot permetre sortir d’aquest carreró sense sortida perquè Catalunya guanyi en autogovern i finançament, i perquè Espanya es transformi en un Estat federal. El pacte que proposem hauria de culminar en una reforma constitucional federal que fos sotmesa al vot de la ciutadania. Els socialistes hem recollit a la Declaració de Barcelona els trets essencials de la nostra proposta i hem impulsat al Congrés dels Diputats la creació d’una Comissió parlamentària per abordar aquestes qüestions.
  7. En aquests moments cridem els governs de Catalunya i Espanya a aturar una escalada que ens porta a tots al desastre. La solució al problema de la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya no vindrà de la mà dels tribunals, però el respecte a la legalitat ens obliga a tots. La determinació de l’Estat d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal no pot implicar en cap cas limitar el debat polític i els drets consagrats a la Constitució.
  8. És per tot això que demanem al govern de Catalunya que renunciï a l’organització d’un referèndum il·legal i que aquesta renúncia faci possible l’obertura immediata d’un procés de diàleg i negociació al que estiguin cridades totes les forces polítiques catalanes i espanyoles. Demanem al govern d’Espanya que doni una resposta política a un problema polític i que no pretengui que la única resposta de l’Estat a aquest problema polític la doni el poder judicial. Els presidents Puigdemont i Rajoy han de fer avui mateix el que fa mesos haurien d’haver fet, parlar.
  9. El socialisme català i el conjunt del socialisme espanyol estem compromesos a contribuir a trobar una solució democràtica i acordada als problemes plantejats i volem emplaçar totes les institucions i partits a fer contribucions positives en aquesta direcció.
  10. Fem una crida a la serenitat i a la calma. Les institucions democràtiques tenen l’obligació de trobar una sortida al conflicte obert que vivim i no han de traslladar a la ciutadania la solució del problema. Els catalans i les catalanes tenen garantits els seus drets i Catalunya com a país la seva autonomia. Només l’entestament en una via unilateral i il·legal pot posar-los en perill. Cridem a la responsabilitat dels governs de Catalunya i Espanya per encetar de forma immediata el diàleg, l’única via, reiterem, de solució.

Intervenció en el Consell Municipal Obert, 12.09.17

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL OBERT MUNICIPAL DEL PSC

Santa Coloma de Gramenet, 12.09.2017

[enllaç al vídeo de la intervenció]

[enllaç al Manifest dels alcaldes i alcaldesses socialistes sobre l’1-O]

Companys i companyes, amigues i amics,

Avui ens reuneix aquí una voluntat de servei públic des del món local, uns valors profundament cívics i democràtics, una determinació a fer unes ciutats i pobles més habitables, més pròspers, més justos, més sostenibles, més igualitaris, més solidaris.

Ara sembla que se’n recorden del PSC! Tenim 122 alcaldies en municipis en què viu el 30% de la població catalana. I estem en el govern de 192 municipis en què viu el 65% de la població catalana. Ara se’n adonen!

En nom de tots els socialistes i les socialistes de Catalunya vull agrair-vos el vostre compromís i la vostra feina.

Vull agrair-vos també la defensa de la legalitat.

Sabeu què és el que millor garanteix la cohesió i la convivència? El respecte a totes les idees i el respecte a la llei.

La tolerància i la convivència tenen la millor garantia en el respecte a la llei. La llibertat de cadascú i la llibertat de tots plegats té la millor garantia en el respecte a la llei.

Sense respecte a la llei no hi ha democràcia.

Tot càrrec electe a Catalunya ha promès la Constitució i l’Estatut.

Però ara ens diuen que no cal complir-los.

Si una promesa solemne no val res, per què hauríem de confiar en altre tipus de promeses?

Els electes socialistes som gent de paraula.

Per això, avui mateix, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores socialistes, sou els electes més fiables de Catalunya.

Com els nostres diputats i diputades al Parlament, al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu.

S’han mencionat abans les magnífiques intervencions de Ferran Pedret al Parlament la setmana passada. I les que no vàreu sentir perquè es produïen en el marc de la Junta de Portaveus. I el minut d’or d’Eva Granados que va resumir el debat en forma fantàstica: “Vostè no ens pot negar la paraula! Vostè no ens pot negar drets a l’oposició! Vostè no està essent la presidenta de tots!”.

Afortunadament, la convivència, el respecte i la llibertat dels catalans depenen més de la vostra actitud que la d’un president que vol situar les institucions fora de la llei i que vol enfrontar la ciutadania amb les institucions.

“A veure si deixeu tranquils els alcaldes i les alcaldesses!” Deixeu en pau els alcaldes!

Així de clara és la demanda que, Núria Marín, en nom de tots i totes nosaltres li feia al president de la Generalitat.

Ell, en una afirmació irresponsable i temerària, va demanar que els ciutadans interpel·lessin els seus alcaldes sobre la votació que pretén fer l’1 d’octubre.

En primer lloc, la generalitat disposa de prou equipaments per organitzar el que vulgui l’1 d’octubre

Ja és prou penós que el govern de Catalunya vulgui saltar-se la llei, com per voler a més que se la saltin uns altres.

Permeteu-me que us llegeixi el missatge d’un d’aquests ciutadans que s’ha adreçat al seu alcalde. En aquest cas el de Bagà.

“’No haurien ni poder sortir de casa…’”, és poc, se’ls tindria que fer fora del poble i decomissar-los tots els seus bens (si en tenen) dintre del poble, i fora del poble. Que marxessin amb una mà al davant, i una darrera, tal com van venir a aquest món. I posats a ser violents…, amb una bona pallissa. I si han dividit al poble afusellar-los”.

És evident que no es tracta de la forma serena de la que parlava Carles Puigdemont. Inconscient! Temerari! Irresponsable! Imprudent! No dic més paraules, però les tinc.

Pintades. Insults. Amenaces.

Pintades, per exemple, a L’Hospitalet de l’Infant o a Palau-Solità i Plegamans.

Intents d’intimidació a Mataró. A Sant Pere de Ribes o a Les Masies de Voltregà, a Sant Adrià del Besòs, a Tarragona amb una soga per penjar algú al costat d’una foto de socialistes. A Santa Coloma de Gramenet.

Us llegeixo un dels tuits que s’han adreçat a Núria Parlon.

“Xarnega de merda no us volem a Catalunya foteu el camp a la vostra terra morts de gana”.

On s’hi havia de posar calma, algú va decidir animar el personal a interpel·lar càrrecs electes. D’altres en diuen mambo.

Tot per un acte de votació que no va enlloc.

Un referèndum il·legal.

Ho han dit els lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, el Tribunal Constitucional. Tothom.

Un referèndum sense garanties. Us convido a visitar la meva pàgina web garantia.cat / lagarantia.es

Un referèndum que planteja una disjuntiva equivocada i falsa: trencar o seguir com estem.

Un referèndum que, sense resoldre cap problema, en crearà més.

Un referèndum que pretén resoldre un empat per la mínima, deixant insatisfeta a una meitat dels catalans.

Amigues i amics,

En aquests moments de confusió i desconcert, us demano que siguem ferms en la defensa de les nostres conviccions democràtiques i del nostre projecte polític.

Volem un acord. Volem un canvi.

Més autonomia.

Millor finançament.

Una Espanya federal que reconegui el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Un acord que es pugui votar. De veritat. Amb totes les de la llei. Això farem.

Però l’1 d’octubre, amb nosaltres que no hi comptin!

Para dividir, para separar, para romper: con nosotros que no cuenten!

Así no, no participaremos en un simulacro!

Per Catalunya, la democràcia i el socialisme!

Intervenció en el debat sobre la llei de transitorietat

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei de transitorietat

Parlament de Catalunya 7 de setembre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora Forcadell; senyores i senyors diputats.

En primer lloc, potser una explicació de per què el debat ha anat com ha anat. El debat ha anat com ha anat, entre d’altres coses, perquè s’han produït dues modificacions de l’ordre del dia, s’ha pretès utilitzar l’article 81.3, des del nostre punt de vista, de forma abusiva, i se’ns han negat reiteradament els informes jurídics i els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries que hem demanat.

En segon lloc, els volia dir que efectivament hem tingut coneixement de la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la llei que pretenia regular el referèndum. Recordar la Comissió de Venècia, que és la que ens diu que la supremacia de les constitucions no es pot posar en dubte, que el màxim intèrpret d’una constitució és el tribunal constitucional, que hi ha l’obligació de complir les seves sentències i resolucions, i que només es poden fer referèndums d’acord amb la constitució vigent o una llei d’acord amb aquesta.

Aquesta proposició constitueix un nyap jurídic monumental.

D’entrada, el títol. Com es pot establir un règim transitori i dir al mateix temps que és fundacional? És evident quin és l’objectiu polític d’aquesta proposició: liquidar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, i substituir-los per un model d’escassa qualitat democràtica, no sé en aquests moments si més inspirat en Kosovo o Montenegro.

Com ja han advertit els lletrats, aquesta proposició contravé directament les resolucions del Tribunal Constitucional i, per tant, anirà directament a la paperera de les iniciatives legislatives primer suspeses i després anul·lades. I, a més, pot comportar sancions que després seran lamentades encara que en aquest cas hagin estat autoinfligides.

Ho dic en forma més planera: si els lletrats adverteixen sobre la comissió d’un delicte i no se’ls fa cas, no té gaire sentit queixar-se després si la justícia persegueix el delicte. És un absolut contrasentit.

Precisament per això voldria començar intentant respondre la pregunta que em sembla més rellevant: per què volen aprovar avui, abans de celebrar l’1 d’octubre això que vostès anomenen «referèndum», aquesta proposició? Per demostrar que va de debò? Per intentar que els que no estiguin d’acord amb aquesta proposició, amb el seu contingut, participin l’1 d’octubre? O, senzillament, perquè com que saben que l’1 d’octubre no se celebrarà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties, vostès el que volen és que, com a mínim, hagi quedat alguna cosa en el Butlletí Oficial del Parlament i en el Diari Oficial de la Generalitat, ni que sigui per quaranta-vuit hores.

Vostès saben que el referèndum que han promès no es pot fer. Vostès saben que no hi haurà república catalana el dia 2 d’octubre. Però, en tot cas, que quedi això escrit.

Jo crec que aquest és el gran objectiu: passar a la història encara que sigui amb una nota a peu de pàgina. Jo no m’estendré gaire en la crítica al contingut jurídic de la proposició, però vostès mateixos ja accepten que és d’un escàs rigor. Perquè, si no, no els importaria que els lletrats s’hi pronunciessin, o ens neguen un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries…, per què? Perquè no volen que els diguin las verdades del barquero i els posin un mirall demostrant una obvietat. Escoltin, vostès menystenen els lletrats, que almenys han guanyat un concurs-oposició. Després parlarem dels membres del Consell de Garanties Estatutàries.

Escoltin, si tinguessin la seguretat de que han fet una bona feina, no els faria cap por un informe dels lletrats; no tindrien cap recança a un dictamen del Consell de Garanties. Però és que, a més, això és més evident avui que ahir. Perquè ahir amb la Llei del referèndum vostès podien tenir pressa i dir: «Escolti’m, és que això s’ha de fer abans de l’1 d’octubre i, per tant, si ens hem de petar algun tràmit o algun termini, doncs, ho hem de fer.» Però aquesta llei, un dictamen del Consell de Garanties per a una llei que s’està tramitant per via d’urgència, triga només una setmana. Podria estar perfectíssimament aprovada abans de l’1 d’octubre. Però aquí aquest no era el problema, el problema és que vostès no volien passar la ITV –prou problemes han tingut amb les ITVs, vostès– i, per tant, van decidir fer una altra cosa: anar pel «rapidillo». Jo crec que vostès, i em temo que en això hi ha una cultura hispànica molt –molt– fixada, si la razón no me alcanza, uso la fuerza. I, com que hi ha una majoria i la majoria ho pot fer tot… Però, escoltin, és que avui, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya ens diu una cosa, que és que no hi ha cap proposició que pugui restar sense la possibilitat de demanar un dictamen al Consell –ens ho diuen.

Es diu que el Consell de Garanties dictamina sobre l’adequació a la Constitució dels projectes i proposicions de reforma de l’Estatut abans que el Parlament els aprovi. Home, si això no reforma l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, «que venga Dios y lo vea». Fins i tot diu: «L’adequació a l’Estatut i la Constitució dels projectes i les proposicions sotmesos a l’aprovació del Parlament, inclosos els de lectura única.» És l’article 16 de la Llei del Consell de Garanties Estatutàries. Per tant, vostès, per què no han volgut? Home, perquè tenen por que els ensenyin la tarja vermella.

I qui els ensenyaria la tarja vermella? Jo vull reconèixer la feina de tothom que intenta ajudar-nos per fer les coses bé, ja siguin lletrats del Parlament o el Consell de Garanties. No, no, al Consell de Garanties vostès hi han anat per la porta del darrere. No, sobre la porta del darrere no m’hi estendré. Però, diuen, és que a més els hem pressionat! Hem pressionat, sembla, el senyor Àlex Bas. Ben conegut per vostès, almenys alguns, i que va deixar molt bon record en aquesta cambra. «Heu pressionat el senyor Carles Jaume.» «Heu pressionat el senyor Pere Jover.» «Heu pressionat a la senyora Margarida Gil», proposada per l’actual Govern. Devem haver pressionat també el senyor Joan Egea, president del Consell de Garanties Estatutàries que vostès deuen conèixer molt bé. O si més no, els Demòcrates, aquests segur que sí. O el senyor Marc Carrillo, o el senyor Jaume Vernet o el senyor Francesc de Paula Caminal. Miri, no: si aquestes persones han decidit fer un acord del Ple del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya dient el que diuen, és perquè estan convençuts que el millor servei que poden fer a Catalunya i les seves institucions és dir les coses tal com les veuen. Vostès han decidit que no, que no cal. Bé. Doncs, ho farem sense el dictamen.

Ara, la nota que ens ha fet avui arribar el Consell de Garanties, diu una cosa: se’n poden anar al recurs d’empara al Tribunal Constitucional. I així ho farem. De fet, ja ho hem fet. Ho vam fer ahir, amb motiu dels drets trepitjats ahir, ho fem avui amb el motiu dels drets trepitjats avui. Però els he de dir: a mi no m’agrada haver d’anar a una institució fora de les nostres per defensar els meus drets. Jo sempre havia pensat que la millor defensa dels drets dels catalans estaria a les institucions catalanes. Em temo que em vaig equivocar.

Sobre el contingut jurídic: poc a dir.

L’article primer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 2 és contrari a l’Estatut i la Constitució. El 3 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 6 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 7 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol segon, contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol tercer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol quart és contrari a l’Estatut i a la Constitució.

Per cert, títol quart: conté un capítol, que és el cinquè, que diu quin és el règim electoral català. I el nostre Estatut diu que el règim electoral de Catalunya requereix el suport d’una majoria superior a dos terços del Parlament. Ja sabem que a vostès això els és igual. Però, jo els recordo: aquesta disposició del nostre Estatut la vam posar nosaltres. Aquí, en aquest Parlament, no va ser ningú de fora que ens ho va dir. I per què? Perquè suposo que, guiats per una prudència que de tant en tant passeja pels passadissos del Parlament, vam dir: en temes en els que hauríem d’estar, si no tots d’acord, al menys una àmplia majoria, forcem que dos terços es posin d’acord. És veritat que això, per exemple, ha impedit que hi hagi una llei electoral. Però, en fi, per alguna cosa es devia fer, per garantir que una meitat no imposava el seu criteri sobre una altra meitat. I això és el que volen fer vostès amb aquesta proposició de llei.

El títol cinquè, també contrari a la Constitució i l’Estatut, i finalment, dona satisfacció plena a aquell dirigent socialista de qui es deia que havia anunciat la mort de Montesquieu. Doncs, realment, ho ha fet el Parlament de Catalunya, amb gran eficàcia, i la separació de poders ha desaparegut. El títol sisè també contrari a la Constitució i l’Estatut. El setè, també. I, finalment, la disposició final tercera, també.

Escolti’m, si vostès volien canviar la Constitució, el Parlament pot fer una proposta i aixecar-la al Congrés dels Diputats. Si vostès volien canviar l’Estatut, ens posem d’acord per dos terços i fem una proposta de reforma. Però vostès han volgut fer-ho pel rapidet.

“Si per majoria absoluta es canvien unes regles que tan sols es podrien modificar per una majoria de dos terços, la crisi pot ser majúscula. L’oposició es queixaria per un canvi irregular, a mida d’una majoria parlamentària que no té un suport proporcional equivalent entre els votants. I si no hi ha consens sobre les regles del joc, difícilment s’acceptaran els resultats. Si es busca donar una imatge de pulcritud democràtica que el món admiri, em sembla que no anem per bon camí”. I diran: «I aquesta frase tan rodona és d’ell?» No, és del doctor Xavier Arbós en un article publicat a El Periódico fa tant de temps com el 13 de setembre de l’any 2016. Potser a vostès això no els importa, però a nosaltres sí. Nosaltres volíem fer acords amplis. Hi han moltes coses de la llei… Es diu: «Els catalans volem acords i hem de poder acordar funcionaris, contractes, prestacions socials, protecció social, autoritat tributària, seguretat social amb l’Estat.» Doncs, ja es farà.

Han decidit canviar el Consell de Garanties Estatutàries. Bé, ara li diuen «consell de garanties democràtiques», que serà més potent, perquè ara farà dictàmens vinculants. Ah, sí, però sempre que no es faci per decret llei, perquè així com el Consell de Garanties Estatutàries pot entendre en matèria de decrets llei, el futur consell de garanties democràtiques ja no podrà. Per tant, si un govern no vol –com això que fan ara, vaja– que el Consell de Garanties pugui dictaminar, doncs, ho fa per decret.

El tema de la fantasia del procés constituent ja el vam discutir aquí a la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Vostès parlen d’un fòrum social, que no sabem qui l’integrarà, que és el que establirà un mandat vinculant sobre una assemblea constituent. A aquesta assemblea constituent m’agradaria ser-hi, ho intentaré, perquè en exercici del seu poder no serà susceptible de control, suspensió, impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal. Serà, doncs, finalment, només responsable davant de Déu i de la història. Em sona.

Però, mirin, jo no sé si aquest és un projecte poc madur o massa madur.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps.

Sí, si no l’importa… En fi, no, ja tallaré, perquè ja sé que no els ha agradat gaire. Després diuen que discutim poc dels continguts; jo volia parlar dels continguts. Escoltin-me, aquesta llei liquida el tema dels dos terços, perquè entre d’altres coses per reformar-la es pot fer per majoria absoluta. Brillant. O sigui, ens polim l’Estatut, ens polim el que vam decidir y tira que te vas. Nosaltres creiem que és un mal camí, però tenen vostès…, o tindrien…, o tenen, vaja, perquè ho diuen sovint, raó. Diuen: «Home, és que l’Estatut ja no és l’Estatut.» I en això tenen raó, però això ens habilita a liquidar-lo. Nosaltres ens hi abonem? Amb això vostès liquiden l’actual i fins i tot, si m’apuren, l’anterior. Vostès no tenen cap obligació…

La presidenta: Senyor Iceta, em sap greu, però ha exhaurit el temps.

Miri, el que vostè digui, que ens dóna poc la paraula al meu grup darrerament.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons. Estan aquí i ho poden veure tots els grups parlamentaris, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons, si us plau.

(L’orador continua parlant sense fer ús del micròfon.) …perquè vostè diu això i té raó, però vostè hauria de dir que és que com que el Grup Socialista no ha presentat esmenes té menys temps… vostè llavors hauria de tenir la valentia de dir que no hem presentat esmenes perquè vostès ens han negat el dret a presentar una esmena a la totalitat.

Intervenció en el debat sobre la llei del referèndum

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei del referèndum

Parlament de Catalunya, 6 de setembre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora Forcadell. Senyores i senyors diputats.

El catalanisme ha estat, és, i treballem perquè segueixi essent, un factor de vertebració del país, una aspiració col·lectiva d’assolir cotes cada dia més altes de llibertat, de justícia i d’igualtat.

Al llarg de la història el catalanisme ha conegut moments de glòria i moments de dificultat, llums i ombres, moments d’unitat i moments de divisió profunda. No ens ha d’espantar, doncs, que de tant en tant es produeixin importants diferències de criteri en una societat diversa i dinàmica com la nostra.

Des del nostre punt de vista, hi ha, però, tres límits que mai no hauríem de sobrepassar.

El primer és el respecte a totes les idees que busquen, des de perspectives ben diferents, el progrés i el benestar del país. No convé, doncs, crear falses i interessades divisions entre demòcrates i no demòcrates, bons i dolents, patriotes i botiflers, súbdits i ciutadans.

El segon límit és la unitat civil del nostre poble. Mai l’existència de projectes polítics diferents –i, de vegades, enfrontats durament– no ha de comportar una divisió en meitats irreconciliables per raons de llengua, origen o plantejament polític; no és bo per al país; no ho ha estat mai en la nostra història; no ho seria ara mateix ni ho seria tampoc en el futur.

El tercer límit és l’esforç permanent per assegurar que les institucions marc en el que es produeix al debat democràtic i l’acció de govern…, ho són sempre de tots i han de merèixer el respecte de tots.

És bona l’existència de projectes polítics diferents que puguin lliurar un combat democràtic per a l’assoliment de majories i objectius polítics diversos. Però seria terrible que aquest combat democràtic acabés erosionant les institucions i una part significativa del país –la que sigui, més gran o més petita– deixés de sentir-se representada, que hi hagi ciutadans i ciutadanes de Catalunya que acabin considerant que les institucions de tots no són les seves institucions.

I avui he de dir que, des del nostre punt de vista, la presidència del Parlament no ha estat la presidència de tots. Per tant, vull agrair als membres de la Mesa i als lletrats de la cambra que han defensat els drets de tots els diputats i de tots els grups.

He volgut començar amb aquesta reflexió la meva intervenció en el debat de totalitat de la proposició de llei que pretén regular la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, per intentar contextualitzar les meves paraules i per advertir del que crec que pot esdevenir un error històric del catalanisme.

Ferrater Mora defineix, en el seu llibre “Les formes de la vida catalana”, els quatre elements que considera decisius en la construcció de la nostra personalitat col·lectiva; ens parla de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Certament, la historia del catalanisme ha estat empeltada d’aquests i d’altres atributs; ha tingut llargs períodes de seny, de continuïtat, de construcció d’autogovern, i també moments de divisió i rauxa que, en comptes d’afavorir avenços, han causat retrocessos, desconcert i desànim.

Crec que correm el risc d’endinsar-nos definitivament en una etapa de desconcert i de desànim; voldria equivocar-me, que quedi clar. La generació d’expectatives no fonamentades, en la meva opinió, ens hi està portant.

Quan portem de procés? El considerem iniciat el 2010 o el 2012? Tant se val, siguin cinc o set anys; no han estat anys d’un gran avenç. Certament, la crisi econòmica hi ha tingut molt a veure. Però en la meva opinió, la fixació d’objectius equivocats, l’apreciació equivocada de fortaleses, majories i obstacles, ha comportat una tria errònia d’estratègies i instruments que corre el risc de perpetuar –i perdonin l’aparent contradicció– un moviment immòbil, eixorc i sense resultats. Si això és així, si això segueix així, és una mala notícia per al país. Però si, a més, això deteriora les nostres institucions, el mal pot ser profund i durador. I això té molt a veure amb el debat que estem tenint avui aquí.

No els descobriré res de nou si els dic que el nostre grup s’oposa, amb totes les seves forces, a una proposició de llei que d’una forma tan original –deixin-m’ho dir així– ens porten avui aquí.

Les nostres raons són conegudes: nosaltres, com tampoc ho fa el Consell de Garanties Estatutàries ni els serveis jurídics de la cambra, no creiem que Catalunya pugui exercir així el dret d’autodeterminació. I la pretensió d’emparar-lo en el dret internacional és ingènua o maldestra; ja se sap, les exposicions de motius, en fi, ho permeten tot.

Nosaltres no creiem que les opcions de futur de Catalunya, amb relació a la resta d’Espanya, puguin quedar-se reduïdes a dues: quedar-nos com estem o trencar per sempre.

La mateixa lògica del referèndum que ens proposen és la de resoldre un empat que deixarà inevitablement una profunda insatisfacció permanent a gairebé una meitat dels catalans. Nosaltres ens estimem més treballar per trobar una solució que resulti prou satisfactòria per a una majoria més àmplia que el 50 per cent. Els hi resumeixo: més autogovern, millor finançament i Espanya federal. No és una solució senzilla, és complexa. No és fàcil, té grans dificultats. Però creiem que és molt millor, d’entrada, perquè en cap cas posa en risc la unitat civil del poble català.

Nosaltres volem que els governs de Catalunya i Espanya negociïn les demandes que el Govern català ha posat sobre la taula; volem desenvolupar l’Estatut i recuperar elements erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional a través de reformes de lleis orgàniques i de la mateixa Constitució; volem un millor finançament que garanteixi  l’ordinalitat i que posi en marxa el consorci tributari definit a l’Estatut; volem assegurar les inversions estratègiques, d’entre les que destaquem el Corredor Mediterrani i els serveis de rodalies; volem que l’Estat es comprometi en el respecte a la defensa i la promoció de la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres símbols; volem que Barcelona pugui desenvolupar sense embuts la seva capitalitat, que no sols és catalana, sinó que també ho és espanyola i europea, i volem, sí, que tot aquest esforç culmini en una reforma constitucional que faci d’Espanya un estat federal que reconegui sense embuts el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe, i que catalans i espanyols puguem votar de veritat, amb totes les de la llei, si acceptem o rebutgem aquest nou pacte.

Vostès, en canvi, pretenen en un sol dia liquidar una relació de més de cinc segles sense miraments i de manera il·legal, pretenen convocar un referèndum organitzat en tres setmanes, amb unes urnes que diuen tenir amagades i amb unes despeses que han de camuflar, o potser sufragar amb aportacions externes que escapin a la fiscalització comptable.

Un procés sense empara legal, o no porta enlloc o comportarà conseqüències molt negatives per a les persones i per a les mateixes institucions. I s’hi posin com s’hi posin, aquest procés no té empara legal, ens ho ha dit per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya; incompleix moltes, però entre elles la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, perquè no està emparat ni per la Constitució ni per una llei d’acord amb la Constitució.

Ens ho ha dit mantes vegades també el Tribunal Constitucional, que a més ha advertit sobre les greus conseqüències de prendre acords que vulnerin de forma flagrant la legalitat, com aquesta proposició de llei o la de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Permetin-me, ja que avui s’ha llegit poc, que llegeixi dos punts només de la nota que els lletrats avui han fet pública. Recorden que les dues proposicions de llei a les que m’he referit, per raó del seu contingut i objectivament considerades, tenen una relació directa amb les resolucions del Parlament 1/11, de 27 de setembre 2015; 5/11, de 20 de gener de 2016; 263/11, de 27 de juliol de 2016; i 306/11, de 6 d’octubre de 2016, en tant que presenten una línia de continuïtat, desenvolupament i suport dels objectius expressats en les esmentades resolucions. Per aquesta raó, la tramitació de les proposicions de llei està afectada pel deure de compliment de la sentència del Tribunal Constitucional 259/2015, de 2 de desembre, que declara inconstitucional i nul·la la resolució 1/11 del Parlament de Catalunya, i les interlocutòries del Tribunal Constitucional 141/2016, 170/2016 i 24/2017, dictades en el marc d’incidents d’execució de la sentència abans al·ludida, 259/2015, referits a d’altres resolucions del Parlament esmentades.

Ho diuen els lletrats. No és una opinió meva, del nostre grup, dels unionistes, de Mariano Rajoy, de la vicepresidenta del Govern, de la caverna mediàtica… No, són els lletrats del Parlament de Catalunya que han volgut, en exercici de la seva responsabilitat – que els hi agraeixo–, advertir sobre les greus conseqüències de l’acte que avui vostès volen perpetrar aquí.

Nosaltres no podem ni volem avalar un procés il·legal, unilateral i sense garanties. No ho farem.

Però permetin que els hi digui: la primera legalitat amb la que vostès trenquen és la catalana. Per reformar l’Estatut cal un suport mínim de dos terços del Parlament, i vostès volen liquidar-lo per majoria absoluta.

I no em diguin que això dependrà dels resultats del referèndum, perquè comencen per crear una sindicatura electoral, que també, segons l’Estatut, requereix el suport d’una majoria de dos terços que no tenen. Per cert, una sindicatura a la que no incorporen jutges; segurament perquè saben que en trobarien ben pocs. Són vostès tan conscients de com estan trepitjant la legalitat catalana que, fins i tot amb aquestes esmenes que no s’han atrevit a defensar des de la tribuna, s’autoesmenen per evitar el procediment d’avaluació parlamentària dels candidats a proveir la sindicatura electoral i, a més, eliminen els terminis que les lleis catalanes i el Reglament de la cambra estableixen.

Per tant, la primera víctima de tot aquest –perdonin l’abús de l’expressió– «procés», és la legalitat catalana: l’Estatut, el Reglament de la Cambra i la llei que regula el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. I volen fer-ho, tot això, avui, de pressa i corrents, trepitjant els drets de l’oposició, impedint que el Consell de Garanties pugui emetre un dictamen sobre aquesta llei. I permetin-me, perquè no n’ha estat autoritzada la lectura, però és que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya avui mateix ha emès una nota que recull un acord pres per unanimitat, que diu: «Fer avinent al Parlament el caràcter preceptiu, en el si del procediment legislatiu, de l’obertura subsegüent a la publicació de qualsevol proposició de llei del termini de sol·licitud de dictamen en aquest Consell, amb garantia del dret dels diputats.»

No estem parlant d’un tràmit administratiu ni reglamentari, sinó d’un dret dels diputats, tal com prescriuen els articles corresponents de l’Estatut i de la Llei del Consell de Garanties Estatuàries. I diu el Consell de Garanties: «D’acord amb això, correspon a la Mesa, com a òrgan parlamentari competent, per a la qualificació i admissió a tràmit de totes les iniciatives parlamentàries, la tramesa de les sol·licituds de dictamen al consell, en compliment de l’Estatut, del Reglament del Parlament i la Llei 2/2009.»

Aquest matí els he anunciat que el nostre grup havia acudit –i així ho ha fet– en empara al Tribunal Constitucional per la vulneració dels nostres drets. Avui els anuncio que demà els enviarem un annex perquè s’ha produït una segona vulneració en aquesta sessió de la tarda, que a més es veu agreujada per l’advertiment previ per escrit i unanimitat per acord del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Per tant, vostès estan erosionant les nostres institucions.

Estan retallant els drets dels grups i dels diputats de l’oposició. Perdonin l’expressió, intento no aixecar la veu ni els adjectius, però això és una vergonya, des del nostre punt de vista.

Perquè, si vostès diuen que no els importa el que pugui decidir el Tribunal Constitucional, per què no fan les coses bé? Per què no respecten, com a mínim, el Reglament del Parlament? Per què priven l’oposició d’exercir els seus drets? I vostès diuen: «No, és que vostès han estat bloquejant el que volíem.» Però anem a veure. Els fets són fets. Quin dia vam conèixer la data i la pregunta de l’1 d’octubre? Senyor president, segur que la recorda bé i no em desmentirà. Era el 10 de juny. Fins al 31 de juliol no vam conèixer la llei; que, per cert, la varen entrar al Registre del Parlament el darrer dia del període de sessions. Per què no es podia començar a tramitar abans si els era igual el que havia de dir el Tribunal Constitucional? Ens van dir que habilitaven la segona quinzena d’agost, no fos cas… I sí, sí, el 15 d’agost, molts ja estàvem aquí, preparats per al dia 16, que havia de ser, amb perdó de l’expressió –i permetin-me la broma–, el ‘santo advenimiento’. I no va ser així. Per tant, si vostès avui fan tard i s’han hagut de petar el Reglament del Parlament, els terminis, els requisits, els tràmits i els nostres drets, no és per culpa de que hi hagi partits que no compartim el seu projecte polític, és que vostès, que van dient que volen desobeir i que els és igual el que faci el Tribunal Constitucional, pel que sigui –diguem-ho suau–, no s’han decidit de fer-ho fins al darrer moment. Deixem-ho aquí.

Per tant, no els podem acompanyar. Nosaltres no podem donar per bo un projecte que incorpora el germen de la divisió i que situa les institucions, que són de tots, fora de la llei. No podem ni tan sols legitimar aquest disbarat amb la nostra presència en el moment de votar-lo. I és graciós que algú ens ho critiqui, quan es trepitgen els drets del nostre grup, de tots els diputats, d’aquesta manera, quan se’ns ha negat sistemàticament fins i tot l’assessorament jurídic dels serveis de la cambra; que avui entenem per què.

Perquè curiosament semblen coincidir bastant amb el plantejament que nosaltres hem defensat, no sigui que algú amb autoritat reconeguda i que ningú no pot dir que actua a dictat del Govern de l’Estat els digui que estan perpetrant un disbarat. Per això no es podia conèixer el que opinaven els lletrats. Per això vostès no han volgut que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya emeti el seu dictamen. Per cert, en aquell capítol que vaig guardant que vostès saben, que és «Iceta-profeta», ja ho vaig dir jo el 16 d’agost: tot això, tot aquest disbarat només tenia un objectiu: evitar que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya pogués emetre un dictamen sobre aquesta proposició de llei i la que sembla que ens vindrà.

No en el nostre nom. No. No amb la nostra presència. L’acte d’avui tindrà conseqüències molt negatives. Ara, només vostès en són responsables. Tot i que molt em temo que les conseqüències ens causaran un gran mal a tots. Vostès s’entesten a repetir un 9N. No comptaran amb el nostre suport. Ara explicaran que sí, que ara va de bo, com ho van fer el 9 de novembre, com ho van fer amb les eleccions del 2015, que vostès van dir que eren plebiscitàries, com quan ens van dir que en divuit mesos Catalunya seria independent.

Vostès creen expectatives falses que generen veritables frustracions. Ens diuen que això va de democràcia, però això només va d’independència, perquè la democràcia comença per respectar els drets de l’oposició, els drets que vostès avui han decidit vulnerar de forma temerària i irresponsable. No ens demanin que els acompanyem, no ho farem. El dia 1 no hi haurà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que s’han compromès.

Hi ha un conseller que va dir la veritat en una entrevista publicada en un mitjà de comunicació diumenge passat. Diu: «Nosaltres ja ho sabem, que això no va enlloc, però volem provocar una reacció de l’Estat, a veure si és prou desmesurada com perquè la gent ens acabi acompanyant.» Aquesta irresponsabilitat nosaltres no la compartim en absolut i la denunciem amb contundència. I és per això que en aquest moment retiro la nostra esmena i els anuncio que a l’hora de votar no hi serem.

Gràcies senyora Forcadell, senyores i senyors diputats.

Debat sobre els canvis en el Govern

INTERVENCIÓ EN EL DEBAT SOBRE ELS CANVIS EN EL GOVERN

Parlament de Catalunya, 26 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyora presidenta. Senyor president, fa quinze dies fèiem un debat sobre la remodelació del Govern. I ens veiem obligats avui a fer-ne un altre. I jo li he de dir, crec que amb un to que no pot ser qualificat d’agre, que com més ho explica menys s’entenen els canvis. La qual cosa, des del punt de vista del debat parlamentari, doncs, no és bo. I perdoni’m que li digui, però el viatge a Ítaca està agafant aires d’El rai de la Medusa… La balsa de la Medusa, en castellà, és El rai de la Medusa en català. El viatge a Ítaca va ser heroic, sí, però només amb un únic supervivent. No sé si serà Ulisses Junqueras. I El rai de la Medusa, magistralment pintat per Géricault, ens descriu el dramàtic intent de sobreviure en un fràgil rai després d’un naufragi. Ja ens va advertir Artur Mas que empreníem rumb de col·lisió i que ens trobàvem en terra incògnita, però potser no calia, senyor president, que vostè s’ho prengués tan al peu de la lletra.

Quines han estat les raons del canvi de govern? Si hem de fer cas a vostès mateixos, els que deixen el Govern estan preocupats pel patrimoni o la família. Són aquells i aquelles que no estan disposats a emprendre la darrera part de la travessia, envoltada d’incerteses i de perills, segons sembla, insuportables. Deia vostè, i això l’honora, que els que marxen estan guiats…, o la seva tasca ha estat guiada per l’ètica de la responsabilitat. Espero que els que entren o els que segueixen, també. I que les coses que li diu el senyor Germà Bel siguin útils si hi ha rèplica. Avui, almenys, els ha presentat, cosa que l’altre dia no es va fer. I també li he de dir que ha explicat el que van fer, cosa que l’altre dia no va fer al respecte del conseller Baiget. I, nosaltres li hem dit des del primer moment, nosaltres no pretenem discutir-li ni les seves prerrogatives ni les seves competències en el moment de formar govern o de canviar-lo. Això sí, ens permetem de dir-li que potser no convé fer-ho cada quinzena. I, per tant, la pregunta és obligada: seran aquests els darrers canvis? Quan s’estabilitzarà definitivament el quadre de direcció dels departaments? Hi ha hagut un secretari general que ens ha durat quinze dies, no?, a tots plegats, vull dir. I alguns canvis ens han sobtat especialment, senyor president.

Permeti’m la pregunta: val la pena un projecte en el qual no es pot comptar amb Neus Munté com a membre del Govern? És una resposta que només vostès poden donar. A la resta, ens intriga i ens inquieta. Perquè, quines poden ser les raons que en el moment de culminar la travessia una persona de pedra picada, de lleialtat a prova de bomba, discreta, eficaç, militant ferma i disciplinada, dirigent estimada, fa nosa o no se sent a gust o no prou motivada? Si en el que han de fer a partir d’ara no hi cap la Neus Munté, pensi-s’ho bé. Potser, estan equivocant objectiu i instrument.

Sobre el canvi a la conselleria d’educació no m’hi estendré. Probablement, té a veure amb els riscos evidents d’aquest departament en un context d’una eventual utilització fraudulenta dels centres educatius; millor que no ho faci, vista l’experiència.

l canvi al Departament d’Interior em mereix una constatació addicional: es canvia un conseller que feia tot just una setmana havia desbloquejat una difícil qüestió que portava vuit anys bloquejada, la convocatòria de la Junta de Seguretat de Catalunya, que vostè presideix, qui…, amb quinze acords rellevants presos, als que cal afegir la convocatòria de cinc-centes noves places de Mossos d’Esquadra. Home, és una manera ben estranya de reconèixer una feina ben feta. De totes maneres, com vostè ha volgut subratllar la continuïtat en la feina, donem per fet que tots els acords presos a la Junta de Seguretat segueixen vigents i el Govern es compromet a desenvolupar-los. Jo he de dir-li, senyor president, perquè em consta personalment, que va ser precisament al tarannà del conseller Jané i del fins ara director general de la Policia als que devem la convocatòria i els acords de la Junta de Seguretat. Té molta importància a la política el tarannà de les persones, la confiança que generen. Els hi devem també el desbloqueig de la convocatòria de les places de Mossos. Són temes que jo he seguit, he parlat amb el conseller, en vaig parlar fins i tot amb el ministre i amb la vicepresidenta del Govern d’Espanya. I, permeti’m que ho dubti, jo crec que amb el nou equip, els acords haurien estat si no impossibles, molt més difícils.

Sobre els nous consellers, com ja he apuntat, res a dir. I, per tant, ho vaig fer amb els consellers Vila i Puig i ho torno a fer ara, tota la sort, tot l’encert. Deuen el seu càrrec a la confiança que hi ha dipositat el president, que és l’únic títol que un necessita per formar part d’un govern. I és un bon títol, creguin-me. Normalment, els presidents tenen molt criteri. Però els canvis no només han afectat als titulars sinó a alguns alts càrrecs. En molts casos, poden ser considerats canvis normals, perquè si un canvia el conseller, doncs, ell s’ha de dotar del seu equip en el departament i, per tant, tenir col·laboradors de la més estricta confiança. Però en alguns casos també hi ha hagut persones que no han volgut participar en aquesta darrera etapa de la singladura d’alt risc. Vull referir-me concretament al director dels Mossos d’Esquadra. Nosaltres hem lamentat la sortida d’Albert Batlle del Govern, senyor president, i probablement vostè també; vull dir que amb això no… Però, per què ho hem lamentat? Home, perquè el coneixem bé –llargs anys de militància compartida–, però sobretot, i molt més important, encara molt més temps de vocació de servei públic, a poca gent li escau millor el títol de servidor públic. I ens preocupa que en aquesta nova etapa la independència i la professionalitat de persones com Albert Batlle no hi càpiguen. Massa coses, senyor president, des del nostre punt de vista, només tenen una explicació: estem en una situació excepcional. I com estem en una situació excepcional tot s’hi val.

Tampoc no ens ha tranquil·litzat gaire –i vaig tenir ahir l’oportunitat de dir-l’hi personalment– que la persona que ha de substituir aquest servidor públic, que nosaltres lamentem que ho hagi deixat de ser, en un tema tan sensible com el de la seguretat i el comandament del nostre cos policial, sigui coneguda pel seu caràcter radical i el menyspreu cap a partits i persones que no pensen com ell. Dit això, jo vull donar per fet que un cop anomenat es comportarà en funció de l’alta responsabilitat que exercirà. I, per tant, jo no estic ja en aquest cas posant a qüestió la persona, sinó el criteri que ha portat a nomenar-lo, que és diferent. Jo espero que el criteri no hagi estat la radicalitat expressada en altres moments de la seva vida, permeti’m l’expressió –també amable, pretén–, civil, però jo sí que li he de dir que si jo fos president m’ho hauria pensat molt bé abans d’atribuir una responsabilitat tan singular amb un tema tan sensible a algú que s’ha expressat de forma molt poc respectuosa amb el pluralisme polític i social. En tot cas, li ho repeteixo, dono per fet que ara que és el responsable de la seguretat de tots, també de la meva, actuarà seguint les obligacions del seu càrrec, que estan recollides en una llei catalana que potser convé recordar. És la llei catalana… –si diguéssim «llei Corominas» crec que no estaríem exagerant–, que és la Llei catalana de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que en el seu article 55, com el senyor Lluís Corominas sap perfectament, diu que aquestes obligacions són: «a, el respecte de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i el principi de legalitat; b, el respecte i la protecció dels drets fonamentals i les llibertats públiques i dels drets estatutaris; c, la transparència de les activitats oficials dels actes i decisions relacionats amb la gestió dels assumptes públics que tenen encomanats i de llur agenda oficial, als efectes de publicitat del Registre dels grups d’interès, establert per aquesta llei també; d, la imparcialitat en la presa de decisions, amb garantia de les condicions necessàries per a una actuació independent i no condicionada per conflictes d’interessos; e, la igualtat de tracte de totes les persones, evitant qualsevol mena de discriminació i arbitrarietat en la presa de decisions; f, l’ajustament de la gestió i l’aplicació dels recursos públics a la legalitat pressupostària i a les finalitats per a les quals s’han concebut; g, el retiment de comptes i la responsabilitat per les actuacions pròpies i dels òrgans que dirigeixen.» Hi ha més obligacions, però he volgut subratllar, perquè és una llei catalana. És una llei no contaminada per òrgans que habitualment en el debat polític en aquest cambra mereixen tota mena de menyspreus. Però aquesta, no. Aquesta l’hem fet nosaltres. L’hem fet amb tot…, amb consciència de servir al país. I, per tant, jo confio, dono per fet, que tots els alts càrrecs la seguiran. Són obligacions que, creguin-me, no estic pensant en l’1 d’octubre, estic pensant en cada dia, en tots els dies. I no només pel director general de la Policia, només faltaria, sinó de tots els alts càrrecs, també els consellers i les conselleres i el mateix president. L’hi he dit en altres ocasions: no es pot demanar a ningú que respecti les institucions si aquestes no respecten el sistema legal en què es fonamenten. El dia en què vostès deixin de respectar la Constitució i l’Estatut no mereixeran cap respecte de la resta. S’ho hauran, amb perdó de l’expressió, petat tot. I un cop més li demano i li prego que no situï les institucions catalanes fora de la llei.

Ens diu que la feina tindrà continuïtat, però que queda molt poc de legislatura. Molt bé. Abans em deia: «Oh, és que lleis n’estem fent moltes.» Sí; però, president, jo compto només des del moment que entren al registre de la cambra. Jo no dubto que el Govern estigui fent memòries, estigui posant a exposició pública, estigui treballant. Però les lleis que jo li he comentat no estan a la cambra, perquè el Govern no està en condicions encara o no ha volgut presentar-les.

Per últim, un comentari, tot i que sé que no hi haurà resposta, i, per tant, el faré encara en termes més respectuosos que de costum. L’informe Junqueras, que ha estat avui notícia, fulmina l’única explicació que se’ns va donar en seu parlamentària sobre el 3 per cent. Ho recordaran, el president Mas ens va dir: «Ningú ha pogut demostrar mai cap mena d’irregularitat, d’arbitrarietat en la licitació.» I l’informe, li dic «Junqueras», perquè deu tenir un altre títol, assenyala subjectivitat i discrecionalitat en les adjudicacions. En un informe que diu això la política d’Infraestructures.cat queda en entredit. I l’excusa, l’explicació, que el president Mas va donar sobre el 3 per cent salta pels aires. Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

 

Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Parlament de Catalunya, 26 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta. I afegint-me a aquest crit al cant a la moderació, volia formular la següent pregunta al senyor president. Vostè ja fa divuit mesos va prendre possessió. Van dir vostès mateixos que aquesta legislatura duraria al voltant de divuit mesos. Quin és el balanç d’aquesta legislatura, senyor president?

*************

Gràcies, presidenta. No. Jo no li demano ni que l’allargui ni que l’escurci. Ho vaig intentar amb el seu predecessor i no me’n vaig sortir, per tant… No m’agrada perdre gaire el temps. Però vostè diu que al que s’havien compromès ho han fet. On és la llei de suport a les famílies? On és la llei de foment de l’associacionisme? On és la llei d’ordenació territorial?, la de governs locals?, la de finances locals?, la de promoció de l’autonomia personal?, la deducció internacional?, la del sistema de recerca?, la de mecenatge científic?, la llei electoral?, la llei del procés constituent?, la llei de transitorietat jurídica i la constitució catalana? Per no parlar també de la llei agrària, pesquera, forestal i d’alimentació, la llei de caça, la de qualitat ambiental, la de biodiversitat, la llei de salut i social, la llei de l’activitat física i de l’esport, la de policia, la d’emergència i protecció civil. I podia arribar fins una quarantena de lleis i plans compromesos i no presentats.

Potser em dirà que la legislatura és excepcional i que, per tant, no es poden retre comptes com en el cas d’una legislatura ordinària. Però és que li estic demanant comptes sobre el seus compromisos, els compromisos que vostè va assumir en el debat d’investidura. Sobretot, allò que només depèn de vostè, perquè no trobi exemples en el Govern d’Espanya, que segurament també hi ha alguna llei que no ha fet, sinó que li demano comptes de la seva responsabilitat. Vostè, potser, em dirà que l’objectiu de la legislatura era un altre: la independència en divuit mesos que no ha arribat, si m’apura, per ara, o la celebració d’un referèndum que ja no estava en el programa electoral, però certament vostès, després de ser incapaços d’aprovar els pressupostos, van fer una qüestió de confiança en la qual van reformular el seu programa polític.

Per tant, jo crec que estem, des del balanç estricte del que vostè es va comprometre tant en el programa electoral, com en el discurs d’investidura, com en el pla de govern, davant d’un fracàs. I, per tant, voldria acabar, senyor president, sabent si, vistes les coses, vostè pensa que haurien de governar una estona més, a veure si s’acosten una mica als compromisos presos, si vostès realment començaran el proper curs polític, com era costum fins ara, amb el debat sobre l’orientació política general del Govern.

 

Discurs en la proclamació com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN L’ACTE DE PROCLAMACIÓ COM A CANDIDAT SOCIALISTA A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT

Barcelona, 15 de juliol de 2017

Amigues i amics,

Molt bon dia, i moltes gràcies per acompanyar-me avui.

El Consell Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) m’acaba de proclamar com a candidat a la presidència de la Generalitat.

Candidat socialista, sí. Orgullosament socialista. Orgullosament catalanista. Orgullosament federalista. Orgullosament d’esquerres. Però un candidat socialista que espera ser-ho també de tots aquells i aquelles que volen un acord entre els catalans, i un acord entre els catalans i el conjunt dels espanyols.

Un candidat de tots aquells i aquelles que volen un canvi, que volen dir prou, que ja n’hi ha prou. Candidat de tots aquells i aquelles que volen sortir del laberint, que volen obrir una nova etapa política. Que volen un canvi.

Gent que ja en té prou de procés. Gent que no vol perdre més temps ni més frustracions. Gent que potser en d’altres moments va votar una CiU que ja no existeix. Ara que a Convergència sobren els moderats, nosaltres els convidem a fer l’acord i el canvi. I convidem els que van votar Ciutadans per plantar cara, però que ara no en tenen prou amb plantar cara, sinó que volen solucions. I convidem també a la gent d’esquerres que no volen ser comparses del procés.

Gracias, Pedro, por haberme acompañado en un día tan importante. Necesitaba que estuvieses hoy aquí conmigo, y con todas y con todos nosotros.

Porque lo que me propongo hacer necesita de la implicación de todos los socialistas de España. Y por eso te necesitaba hoy a mi lado. Para decirte que no cejes en tu empeño de construir la alternativa al PP, en tu empeño de conseguir el cambio en España. Sí, Pedro, te lo vuelvo a pedir: líbranos de ellos, cuanto antes!

Torpedearon el Estatuto y han sido incapaces de ofrecer ninguna alternativa a un problema innegable. Y así no podemos seguir.

Vull agrair-vos especialment que hagueu vingut avui, que m’hagueu volgut acompanyar en el camí que comença aquí i acaba a la Plaça de Sant Jaume.

Sí, amigues i amics, vull ser President de la Generalitat de Catalunya.

Què diferents veig les coses ara amb respecte de com les veia el 2015! Llavors es tractava de salvar els mobles, d’evitar el naufragi i la desbandada. Quin estiu el del 2015! 10 diputats ens pronosticaven les enquestes. Molts em miraven amb commiseració, amb afecte, sí, però amb resignació.

Dos anys després, el panorama és ben diferent. La majoria independentista ens ha endinsat en un laberint del que no saben sortir. Vinga canvis en el full de ruta, vinga canvis de govern. Incapaços de reconèixer el seu error.

La seva mala lectura dels resultats de les eleccions del 27 de setembre del 2015, la seva errònia fixació d’objectius, la seva equivocada tria d’instruments per assolir-los.

S’han perdut en un laberint del que no saben o no volen sortir. I pretenen arrossegar-nos a tots en un camí sense sortida. Prou!

No hi ha una majoria social en favor de la independència. La independència no pot ni ha de ser, doncs, l’objectiu del govern. La independència no pot ser assolida a través d’un referèndum il·legal, ni tampoc d’una declaració unilateral. Prou!

Necessitem canviar la majoria del laberint, per una majoria de les solucions. Vull encapçalar aquesta majoria. I després del fracàs de l’1 d’octubre aquesta necessitat serà encara més evident.

El president Puigdemont s’ha compromès a fer una cosa que no està en condicions de fer. Aquest és el seu problema. Li ho ha dit el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, el Tribunal Constitucional, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa. I fins i tot uns quants exconsellers de la Generalitat.

Li ha dit tothom amb sentit de la realitat, els que tenen la valentia d’expressar lliurement la seva opinió. Aquells i aquelles als que fa fora del seu govern, i molts d’altres que callen per por a anar a contracorrent.

Però tant se val, en castellà antic en dirien: sostenella y no enmendalla. Així van, cada dia més perduts en un laberint del que no en sortiran. Incapaços de rectificar, no volen enfrontar-se a la realitat, no volen reconèixer el seu error.

Per això ha arribat l’hora de dir prou. Prou d’aquest color. Prou de laberint. Prou de donar voltes sense aturador i sense avançar un sol mil·límetre. Prou d’enganys. Prou de perdre temps i energies.

És moment de canviar. De canviar de rumb, de majoria, de govern i de president. Necessitem algú capaç d’arribar a grans acords, acords transversals, en economia, Estat del Benestar, millora de la qualitat de la democràcia, i encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya.

N’estic absolutament convençut: una majoria de catalans i catalanes donarien el seu suport a un acord que enfortís l’autogovern de Catalunya, que millorés el nostre finançament, que reconegués les nostres aspiracions nacionals, que ens proporcionés major protagonisme en la direcció de la política espanyola i europea.

Por eso Pedro es muy importante tu presencia hoy aquí. Porque muchos catalanes y muchas catalanas miran con esperanza el proyecto regenerador, modernizador y de izquierdas que estás encabezando de nuevo. Somos muchos y muchas los que queremos una Catalunya mejor en una España diferente.

Y tú puedes impulsar esa España distinta. Una España que no solo no mire con recelo a Cataluña, sino que la respete en su identidad y garantice que el Estado defienda también con ahínco los intereses de los catalanes y las catalanas.

Alguien que diga que el Estatuto no fue un error. Que lo que fue un error fue combatirlo a capa y espada. Alguien que diga que los problemas tienen solución, que la solución vendrá a través del diálogo, la negociación y el pacto.

Alguien que anule de forma radical los juicios del franquismo. Como el vil asesinato del president Companys.

Alguien como tú, Pedro. Alguien capaz de firmar la Declaración de Barcelona. ¡Gracias! Gracias en nombre de todos los catalanes y las catalanas que quieren una salida al laberinto. A los que no se resignan a seguir perdidos en el laberinto. A los que quieren que Cataluña y España salgan de este callejón sin salida.

Necesitamos, Pedro, a alguien como tú, a un partido como el Partido Socialista Obrero Español, que acabe con la falsa disyuntiva entre independencia o inmovilismo. Hay otro camino. Hay una solución. La Declaración de Barcelona aprobada ayer lo demuestra.

Necessitem un acord. Necessitem un canvi. Són l’acord i el canvi que defenso. Per això vull ser el proper president de la Generalitat.

Vull acabar amb la divisió entre catalans.

Vull evitar la fractura entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Vull utilitzar tots els recursos del govern de la Generalitat per millorar la situació econòmica i per reduir les desigualtats.

Vull estendre la mà a l’esquerra i també al centre.

Vull estendre la mà a autonomistes i federalistes.

Vull bastir àmplies majories per a l’acord i el canvi.

Vull honorar els valors i la història del socialisme català.

Vull honorar els valors i la història del catalanisme, el municipalisme. el federalisme i l’europeisme.

Vull honorar els valors i la història del feminisme i l’ecologisme.

I sí, també, també vull honorar els valors i la història del moviment per a l’alliberament gai, lesbià, transsexual, bisexual i intersexual.

Els i les socialistes de Catalunya som hereus de una història magnífica. Som hereus de Joan Reventós, de Marta Mata, de Maria Aurèlia Capmany, de Carlos Barral, d’Alexandre Cirici, d’Oriol Martorell, d’Enric Adroher Gironella, de Pep Jai, de Ramon Fernández Jurado, d’Ernest Lluch, de Jordi Solé Tura, de Juli Busquets, de Jordi Llimona, de Josep Pallach i de Paco Ramos.

I de tants i tants altres. De Xavier Soto, Antonio Santiburcio i Francesca Martín, i de tants i tantes altres que viuen en el nostre record. Com l’enyorada Carme Chacón.

Som deutors de l’acció de govern dels nostres 122 alcaldes i alcaldesses, de la gestió dels governs dels presidents Maragall i Montilla.

I tenim avui la responsabilitat d’anar més lluny.

Hem de fer-ho amb altres, practicant una política d’entesa, de pacte, cercant sumes i multiplicacions, defugint restes i divisions.

Hem de preocupar-nos del llarg termini, i no del titular de demà mateix.

Per això, la meva acció política i de govern mirarà en tres direccions: Catalunya endins, cap a Espanya i cap a Europa.

Catalunya endins, potenciaré el molt i molt bo que ja tenim en el nostre país, millorant el que no va prou bé però respectant el que funciona. Tota l’acció del govern s’orientarà a combatre les desigualtats, a recuperar el talent que ha hagut de marxar fora, a esdevenir un exemple d’equitat, començant per la igualtat entre homes i dones.

Miraré cap a Espanya, seré tant exigent com dialogant amb el govern de l’Estat, recuperaré el paper d’impuls que fins el 2010 ha desenvolupat sempre Catalunya, cooperant amb la resta de Comunitats Autònomes per construir una Espanya diferent, de baix a dalt. I Catalunya tornarà a ser admirada en el conjunt d’Espanya. No temuda, però tampoc menystinguda. Admirada.

Miraré cap a Europa, reafirmaré l’europeisme del nostre país, recuperaré el prestigi de l’acció exterior de la Generalitat malbaratat els darrers anys. Estarem sempre presents en els fòrums on es discuteix el present i el futur d’una Europa més unida, més potent, més federal i més solidària. I això és tot el contrari de córrer el risc de quedar fora de la Unió Europea. Ens ho adverteix el president de la Comissió Europea.

No és moment de desgranar un programa. Això ja ho farem els mesos d’octubre i novembre. Però sí és el moment de dibuixar el país que voldria.

Un país lector. Un país de biblioteques, mediateques i arxius del segle XXI. Un país d’editorials, petites i grans. Un país d’escriptors i escriptores. Un país educat i educador. Un país de persones que llegeixen i animen a llegir.

Un país de ciència. En el que la ciència i la recerca siguin les nines dels nostres ulls. En el que els investigadors se sentit respectats i recolzats. En el que les universitats floreixin i fomentin el debat i la recerca.

Un país sa, ben alimentat. Que cuidi l’alimentació dels nostres fills, i dels nostres escolars. Vull que prenguem més cura de l’alimentació, de la cuina, dels mercats. Vull que lluitem plegats contra els trastorns alimentaris. I vull, sobretot, que no malbaratem el menjar.

Vull un país per nens i avis. Amb més casals, llars d’infants i ludoteques. Un país que lluiti contra el fracàs escolar. No vull cap pressupost més amb zero euros per les escoles bressol. Vull que avancem cap a una xarxa pública universal i de qualitat de 0-3 anys, que és una etapa educativa, no només un lloc on deixar els nens! Vull un país que cuidi, estimi i respecti la seva gent gran. Que lluiti contra la solitud i la tristor. Que cap avi, que cap àvia se sentin desatesos. Que ningú no tingui por d’anar envellint.

Un país per caminar i descobrir. Ciutats a mida de les persones. Conèixer Catalunya. I amb turistes, sí, molts, però amics de Catalunya. 10 milions de persones ens visiten cada any. Volem que tornin, que coneguin tota Catalunya, i que ho facin des del respecte, el civisme i amb serveis de qualitat. Volem que esdevinguin amics per sempre. I cuidar amb ells la terra i el territori, la costa, els rius i les muntanyes, la qualitat de l’aigua i de l’aire, la nostra qualitat de vida.

Un país digital, capdavanter en economia digital, cooperativa i col·laborativa. Un país capdavanter en innovació. Un país de smart cities, smart villages i smart citizens.

Un país obert i participatiu. De voluntaris i persones compromeses. Un país acollidor i d’acollida, Un país d’entitats, associacions i fundacions. Un país de mecenes petits i grans.

Un país de treball. Per a tothom. Que repensa el treball del futur, que cerca nous models. Que cerca la igualtat: igual feina, igual salari; igual responsabilitat, igual salari. Un país que repensi les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya amb els ajuntaments per tal que esdevinguin centres actius per l’ocupació i el reciclatge professional. Un país que faci de la Formació Professional un factor d’esperança i competitivitat.

Un país connectat. Amb ports, aeroports i carreteres de primera. Amb gestió público/privada dels recursos. Una gestió que asseguri sempre la defensa de l’interès general. El dret a la mobilitat com a principi rector i la sostenibilitat i la transició ecològica com a horitzó. Aigua i energia netes per avui i per demà.

Un país segur, per a les dones, per als infants, per als més grans, per a tothom. Un país segur a les carreteres (amb menys accidents), a la feina (amb menys accidents laborals), al carrer (amb menys violència), a les llars (eradicant la violència masclista), a les botigues (combatent els furts), a les empreses (lluitant contra els fraus), als habitatges (rehabilitats des del punt de vista constructiu i també de l’eficàcia energètica), als barris (amb un nou pla de barris). Un país més segur per les persones amb discapacitat (que han de tenir efectivament garantits els seus drets). Un país més segur també pels consumidors i usuaris.

Catalunya és un gran país. Però podem fer-lo encara molt millor.

Penso en els nostres barris. Cal posar-los tots al dia amb un pla ambiciós de rehabilitació i d’impuls al lloguer accessible. Posant-nos d’acord amb la Unió Europea, el govern espanyol, les Diputacions i els ajuntaments per mobilitzar els recursos necessaris. Posarem habitatges a disposició de famílies treballadores i joves, evitant desnonaments. Recuperarem l’esperit de la llei de barris i l’adaptarem a les necessitats de la Catalunya del 2018.

Massa gent pateix encara els efectes de la crisi. Massa treballadors van perdre la feina i encara no l’han recuperat. Massa contractes són precaris. Massa sous s’han reduït. Estarem sempre al costat dels treballadores i de les seves organitzacions representatives, dels sindicats.

Lluitarem contra la precarietat i la inseguretat davant la feina, combatrem l’empobriment dels treballadors. Mentre els salaris veuen reduir el seu pes en l’economia del país, els beneficis dels capitals especulatius es disparen. Prou!

Utilitzarem a fons la inspecció laboral per combatre el frau i l’explotació. El deteriorament de les condicions laborals està implicant reduccions de salari, augments de jornada, poca estabilitat i problemes de salut als llocs de treball. Prou!

Generarem drets, aflorarem hores no cotitzades, generarem llocs de treball i, al mateix temps, eliminarem la competència deslleial dels que no compleixen amb respecte dels empresaris que respecten els convenis i compleixen la llei, que afortunadament són majoria.

Impulsarem la vocació industrial del nostre país, sense perdre de vista l’agricultura i la pesca, i les necessitats dels que viuen a pagès.

Els treballadors van fer gran Catalunya. I l’engrandiran encara més si fem les coses bé. Empresaris i autònoms ens han de veure en el dia a dia al seu costat. Els hem de garantir seguretat jurídica, ajut i continuïtat en les polítiques públiques.

Necessitem recuperar un gran acord estratègic de país. I tres grans acords transversals: per l’habitatge del futur, l’alimentació saludable i la mobilitat sostenible.

Recuperarem el nivell de despesa que teníem el 2010 en salut, educació i serveis socials.

Sortirem del laberint i del monotema. No perdrem més el temps. Les legislatures tornaran a durar quatre anys, no dos o tres.

Sortirem del laberint fixant objectius ambiciosos però assolibles, assegurant el respecte a totes les idees, evitant cometre una i altra vegada els mateixos errors, no tornarem a passar pels mateixos llocs un i un altre cop, intentarem mobilitzar totes les energies, àmplies majories, i la il·lusió d’una societat que sap que estem en condicions de construir un país millor.

Superarem la frustració que està generant un full de ruta condemnat al fracàs. Trobarem una altra majoria política, amb els que saben que no podem acceptar més temps la falsa disjuntiva entre independència o immobilisme.

Vull que Catalunya torni a ser determinant en la vida política espanyola, per defensar millor els nostres drets i els nostres interessos. Vull que ens centrem a millorar la vida quotidiana de la gent.

No vull que Catalunya segueixi afeblida per la divisió i per un estèril enfrontament amb la resta d’Espanya.

No espero res d’un referèndum que divideix els catalans i que pretén separar-nos de la resta d’espanyols. No espero res d’un referèndum que no estem en condicions de celebrar. No espero res d’un referèndum pel qual no hi ha ni cens, ni junta electoral, ni funcionaris, ni urnes, ni paperetes. Deixem-ho estar. Els que vulguin entretenir-se amb simulacres, allà ells. Nosaltres anem per feina. I quan votem ho farem de veritat. Amb garanties de veritat. Sabent que en democràcia, la garantia és el respecte de la llei.

Per cert, per votar de veritat, perquè no fem ja unes eleccions al Parlament? Així podrem començar a sortir del laberint!

Si fos president ja hauríem recuperar elements d’autogovern erosionats per la sentència sobre l’Estatut.

Si fos president, hauria negociat un nou finançament.

Si fos president, hagués negociat els pressupostos generals de l’Estat.

Si fos president hauria negociat inversions. I les gestionaria conjuntament la Generalitat amb l’Estat.

Amigues i amics, vull substituir l’actual laberint per una nova esperança. Una esperança d’acord i de canvi. L’esperança d’un futur millor.

Passem del laberint sense sortida a un horitzó possible i millor. Recuperem el pas i el temps perdut. Davant dels que proposen una solució impossible, jo proposo un camí i un horitzó possible.

Tot això està al nostre abast.

Sóc el vostre candidat. Però vull ser-ho també de tots aquells i aquelles que no es resignen a l’enquistament del conflicte, ni a l’empat infinit, ni a una lenta decadència, ni a la nostàlgia d’una història inventada.

Sóc el vostre candidat. Però vull ser-ho també de tots aquells que volen acord i canvi. Dels que volen solucions i ja no estan per més romanços. Avui començo a estendre els braços a tots aquells i aquelles que volen retornar al camí profitós, útil i constructiu del catalanisme progressista.

Aquí em teniu. Estic disposat a la feina i estic disposat al combat. Estic preparat, tinc la força i l’energia. Sé sumar i construir consensos. No és moment de fronteres ni de trinxeres. És moment de ponts de diàleg. És el nostre moment.

Us necessito.

Tots plegats, totes plegades, podem fer un país del que ens sentirem ben orgullosos. Compto amb tots i totes vosaltres!

Sortirem del laberint!

Visca Catalunya!

Debat sobre la remodelació del govern

INTERVENCIÓ EN EL DEBAT SOBRE ELS CANVIS EN EL GOVERN

Parlament de Catalunya, 12 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyora presidenta.

Molt honorable senyor president, quan escoltava la seva intervenció, permeti’m que li digui, preventiva més que explicativa, no m’he pogut sentir al·ludit. I vull agrair-li, per tant, que hagi fet una menció expressa, al final, en forma de cita, i dir-li que realment si troba en les meves cites la inspiració, les coses encara tenen remei.

Però vostè ha cregut convenient introduir canvis en la composició del Govern. És la seva responsabilitat, nosaltres no pensem discutir-li l’atribució, ni tan sols la conveniència. Hauríem agraït una explicació, ni que fos somera. Però, en fi, és la seva responsabilitat, entre altres coses, perquè nosaltres sí que respectem l’Estatut. I, president, permeti’m que l’hi digui, si en algun moment vostè, el seu grup parlamentari, el seu Govern deixessin de respectar l’Estatut deixarien de merèixer el respecte polític i institucional com a president i com a govern. Perquè vostè és president, vostès són Govern, perquè hi ha Estatut.

Vostè ha cregut necessari rellevar un conseller que ha dit en veu alta el que d’altres, potser, pensen o en murmuren amb veu baixa; molt bé. Vostè ha decidit substituir-lo per un altre membre del Govern i cobrir la vacant que aquest deixava. Tenim, doncs, nou conseller d’Empresa, senyor Santi Vila, i nou conseller de Cultura, el senyor Puig. Nosaltres els desitgem sort i encert. Però, com no els volem mal, no els desitgem un mandat llarg.

Perquè, senyor president, la legislatura està esgotada políticament. Vostès havien de portar el país a la independència en divuit mesos i no ho han fet. El cert és que no podien fer-ho, per raons materials. Però tampoc podien fer-ho després d’haver perdut el plebiscit en els termes que vostès mateixos ho havien plantejat, quan van decidir convertir les darreres eleccions al Parlament en unes eleccions plebiscitàries i no hi va haver una majoria ciutadana per la independència. Sí que hi ha –i mai hem negat la seva legitimitat– una majoria parlamentària per la independència. Però és que l’incompliment, per dir-ho així, si m’ho permet –a mi no m’agrada parlar de mentides, de falsedats, crec que no hem de carregar les paraules, no hem de carregar d’intencions el que a vegades són fets de la vida i sempre opinables…

Però és que vostès tampoc no han creat estructures d’Estat que vagin més enllà de les competències avui reconegudes per l’Estatut. Tampoc han iniciat un procés constituent de base social i popular –cito literalment els seus compromisos. Vostès no han proclamat la independència. No han desconnectat respecte l’ordenament jurídic espanyol. No han aprovat la llei de transitorietat ni la llei del procés constituent ni han convocat eleccions constituents ni han creat l’estat independent ni han aprovat la constitució catalana ni, per tant, han pogut ratificar en referèndum la dita constitució. Aquest és el full de ruta. Aquests són els divuit mesos que vostès havien dibuixat.

Certament, a la vida un canvia; la vida, a vegades, t’obliga a modificar els teus plantejaments. I això és legítim. Però també és legítim que l’oposició digui avui que el que vostès es van comprometre no ho han fet. Eren les actuacions que calia haver completat en divuit mesos. Ho comptem des d’on vulguin –des de la celebració de les eleccions, des de la constitució del Parlament, des de la seva investidura–, aquest termini ha transcorregut sense que s’hagi verificat cap dels objectius del full de ruta dels seus compromisos electorals, uns objectius que ara han estat substituïts per un referèndum que ja s’havia donat per superat i per al qual, com ens ha recordat per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, la Generalitat no té competències.

Ja li vaig dir, senyor president, en una sessió de control: crec que el seu problema és que s’ha compromès a fer una cosa que no pot fer. Però, en tot cas, com, poc o molt, hem convertit aquesta qüestió en una qüestió de fe i, al cap i a la fi, no falta tant per a l’1 d’octubre, doncs, ja ho veurem.

Però també s’ha parlat aquests dies si calia enfortir el Govern des del punt de vista de l’organització d’això que vostès pretenen celebrar l’1 d’octubre. Vostè, en seu parlamentària, va encomanar al vicepresident Junqueras i al conseller Romeva l’organització del referèndum, en més d’una ocasió. Però, per ara, l’únic membre del seu Govern que sembla que ho hagi intentat és la consellera Meritxell Borràs.

Potser calgui un conseller del referèndum, jo no ho sé calibrar. Però, vist l’èxit obtingut fins ara, senyor president, gairebé li demanaria que fos vostè mateix qui entomés la responsabilitat.

Una declaració aprovada pel Ple del Parlament el 9 de novembre del 2015, el que va significar l’inici de la legislatura, afirmava rotundament que no se supeditaria a les decisions del Tribunal Constitucional. Des de llavors han estat moltes les ocasions en què, fins i tot vostès mateixos, hi han recorregut a l’alt tribunal; bé, que fins i tot els ha donat la raó, entre altres coses, en la qüestió del Grup Parlamentari del PDECAT al Senat. Per tant, el que era, diríem, la prova evident que es volia desconnectar ha estat des del primer moment desmentida pels fets.

Tampoc han desenvolupat les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, aviat farem el primer aniversari, la fase del procés participatiu; me la dec haver perdut. La creació d’un fòrum social constituent, tampoc he sabut veure-la. Un fòrum social constituent del que havia d’emanar un mandat vinculant pels integrants d’una, permeti’m, aquí potser aixeco una mica el to, fantasmagòrica assemblea constituent, de la que mai més n’hem sentit a parlar, afortunadament –sigui dit de pas. Ara tot això queda supeditat a la celebració d’un referèndum que jo crec que no es podrà celebrar.

Potser, quedarà recollit en el proper programa electoral, que sempre estem de punt i seguit més que de punt i a part, i això té avantatges també a la vida.

Però, president, deu comprendre que, des del punt de vista de l’oposició, nosaltres a aquestes alçades considerem mancats de credibilitat els objectius del Govern, esgotats, exhaurits en la seva pròpia lògica. I el problema no és la seva composició concreta, amb o sense conseller del referèndum; el problema és una mala lectura del resultat electoral, una errònia fixació d’objectius i una equivocada tria d’instruments per assolir-los. En aquest context confiar en l’èxit de la seva missió, de l’empresa –havia escrit– és estrictament qüestió de fe.

Això no treu en absolut que vulgui reiterar els millors desitjos per al seu Govern, en allò que té la tasca de tot govern de millora de les condicions concretes de vida i de treball dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Permeti’m que digui que soc el primer, o, com que soc molt humil, el segon, a celebrar els èxits econòmics de Catalunya.

Permeti’m que digui que estigui content de l’anunci que s’ha pogut fer de Hard Rock amb el Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou en el que vostès saben que nosaltres des del primer moment, contra corrent, contra els socis de llavors, contra alguns dels socis d’ara, hem defensat sempre.

Permeti’m que celebrem la Junta de Seguretat feliçment reunida. Té vostè raó, massa anys, però al final a casa del pobre les alegries duren tan poc que nosaltres les celebrem a betzef. I, per tant, som feliços que s’hagi pogut reunir i que hi hagi aquesta quinzena d’acords i ens encantarà poder-los discutir amb el conseller quan el conseller estimi convenient venir-los a explicar. Perquè, escolti’m, nosaltres volem que això vagi bé.

I l’únic neguit que tenim és que el plantejament polític de fons del seu Govern pot impedir que vagin bé. I aquesta és la legítima separació de visions i d’opcions polítiques que es produeix en aquesta cambra. Jo espero, i de les seves paraules potser massa preventives a l’inici, que no hi hagi la malfiança, almenys pel que fa al nostre grup, de la voluntat estricta de seguir col·laborant en tot allò que considerem que sigui bo per al país; de felicitar-los dels seus encerts, quan n’hi hagi, però també d’advertirlos, senyor president, i no em puc estar de fer-ho, del que nosaltres considerem no només un error, sinó que pot tenir unes conseqüències molt negatives no només per a vostè i el seu Govern, sinó per a tots els catalans. Aquí rau l’essència de la democràcia.

I jo, si amb alguna cosa volia acabar aquesta intervenció, és amb una apel·lació al respecte; al respecte de les lleis, si m’ho permet, però al respecte entre tots nosaltres, entre totes les idees que en democràcia s’expressen, amb totes les limitacions d’un sistema perfectible, sens dubte, però que fins ara ens ha proporcionat l’època més llarga de llibertat i prosperitat del nostre poble. I en aquest sentit –i acabo–, desitjar als consellers Puig i Vila molts encerts, però, com els he dit, amb un to, diríem, menor, però que vostès entendran en un component de l’oposició, una curta vida perquè puguem passar tots a una nova vida molt millor.

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

 

Pregunta al president

Pregunta al president de la Generalitat

Parlament, 12 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta.

Molt honorable senyor president, si m’ho permet, vull començar per felicitar el conseller Jané pel desbloqueig de la reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya. Ja era hora. Tot el nostre suport, conseller i president, a l’imprescindible esforç de cooperació Estat-Generalitat en matèria de seguretat.

La meva pregunta, president, és doble, però molt senzilla: es pot comprometre davant la cambra a no utilitzar el procediment legislatiu especial de lectura única per a l’aprovació de lleis tan transcendentals com la que pretén emparar la convocatòria de l’1 d’octubre i la no menys important de desconnexió, transitorietat o règim jurídic català, tal com indica el recent dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya?

I l’altra: molt honorable senyor president, es pot comprometre davant la cambra a no legislar total o parcialment sobre el règim electoral català sense comptar amb el suport almenys de dos terços del Parlament, tal com estableix l’Estatut d’autonomia de Catalunya?

*****************

Mai en poc temps, en tan poc temps, tanta contradicció. Per una banda, em diu: «Si la llei ho permet, jo ho faré», i diu: «I si la llei no ho permet, també ho faré.» Això és el resum de la intervenció que m’acaba de fer.

El Consell de Garanties Estatutàries diu que només es pot utilitzar el procediment legislatiu especial de lectura única –cito– «quan la naturalesa del projecte o proposició de llei ho aconselli, o que la simplicitat de la seva formulació ho permeti». Creu vostè que les proposicions de llei a les que m’he referit, qualificades per vostès mateixos d’històriques, poden tramitar-se de pressa i corrents i, com diu el Consell de Garanties –i cito literalment–, «limitant notablement les possibilitats de participació de les minories en el procés d’elaboració de la norma»?

Diu el Consell de Garanties Estatutàries que la lectura única ha de ser utilitzada de forma excepcional, diu: «Per a l’aprovació d’iniciatives legislatives que no requereixin d’un extens procés deliberatiu i de treball parlamentari per raó de l’escassa rellevància política o social del seu objecte, o per la poca complexitat tècnica de la seva tramitació.»

Creu vostè, sincerament, que les lleis que pretenen aprovar d’aquesta manera compleixen aquest requisit? I, ja no cal dir-ho, si vostès el que pretenen és saltar-se l’Estatut d’autonomia de Catalunya per fer de pressa i corrents i de qualsevol manera, trepitjant els drets de l’oposició, vulnerant el que entre tots vam decidir i que els ciutadans de Catalunya van votar… President, està tot dit, no comptin amb nosaltres. Però l’hi torno a reiterar: no situïn les institucions de Catalunya fora de l’estat de dret.

 

Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA gENERALITAT

Parlament, 28 de juny de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies senyora presidenta. Senyor president,

Jo pensava formular-li pràcticament en els mateixos termes la pregunta que li ha formulat el company Lluís Rabell. Però després d’escoltar les seves dues respostes segueixo convençut que la pregunta és adient.

La república de la que vostès parlen deu ser una república parlamentària. El Parlament deu ser la casa on els representants del poble expressen la seva sobirania i decideixen les voluntats, actuacions polítiques i prenen les seves decisions. Vostès han decidit que tot això que en diuen ‘procés’ es parli a molts llocs però mai en primer lloc al Parlament, que és on resideix la voluntat popular expressada a través de les urnes.

Jo li demano, no creu que seria molt millor, molt més respectuós amb les institucions del nostre autogovern, que els anuncis que vostès vulguin fer en el format que vulguin es produeixin en seu parlamentària?

***************

Senyor president,

Nosaltres hem anat al Tribunal Constitucional sempre en defensa dels nostres drets que vostès trepitgen i que volen seguir trepitjant a través de la reforma del reglament del Parlament, que li treu a la oposició aquelles prerrogatives i possibilitats que té per seguir controlant al Govern. I de control de l’actuació del Govern és del que estem parlant.

Vostès haurien de venir aquí a explicar el que fan. I li penso donar dues dades. Una: vam intentar que es creés una comissió d’investigació per parlar d’aquests temes, vostès l’han bloquejat. Però el més curiós: nosaltres li vam preguntar el 22 de setembre què estava fent per la independència i ens van dir que res, que tot el que feien ja estava contingut a la qüestió de confiança. Mesos després, al mes de maig, vam reiterar la pregunta i vostès ens remeten a la resposta que ens van donar el setembre passat. I, per tant, o una de dos: o no estan fent res, i això explicaria per què no tenen ni urnes, o estan furtant a la cambra informació crucial sobre el que vostès mateixos diuen que és la iniciativa política més important dels últims 300 anys de la història de Catalunya. I nosaltres, en defensa dels drets dels catalans, en defensa dels drets dels diputats, en defensa dels grups parlamentaris i de la seva actuació, recorrerem allà on calgui quan considerem que som trepitjats. I vostès, negant aquesta informació de forma sistemàtica, estan trepitjant un dels drets bàsics de la oposició parlamentària en aquest país.