Category Archives: Intervencions públiques

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 24.10.2018

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president. Molt Honorable President, el passat  5 de juliol el Parlament va acordar encomanar-li la convocatòria dels presidents dels grups i subgrups parlamentaris per tal de constituir un espai de diàleg per facilitar acords sobre els grans temes de país. El passat 11 d’octubre la cambra va reiterar aquesta encomanda, instant-lo a realitzar-la en un termini de trenta dies. La pregunta és: senyor president, què està fent vostè per donar compliment a aquest mandat?

***********

Annuntio vobis gaudium magnum… Però després es diu el què, president! En tot cas, nosaltres estem en termini: té fins a mitjans del mes vinent per fer-ho. Però ens fa l’efecte, veiem en vostè un zel especial per temes que considera potser més propis o més propers. L’hem vist amb entusiasme –bé, o no tant– presentar el consell assessor sobre el Fòrum Cívic i Social, l’hem vist també amb entusiasme parlant del Consell per la República… Però en canvi no el veiem…, o potser és que ho està fent discretament, i m’agradaria conèixer-ho, saber si està treballant per una cosa que és un mandat parlamentari.

Nosaltres hem advertit algunes vegades que fer institucions que no tenen encaix a les nostres lleis té alguns riscos, entre altres coses erosionar el paper de les institucions que sí que estan reconegudes en el nostre marc legal. En tot cas, també l’hem vist, com…, per exemple, no assistir a la cimera del corredor mediterrani, o –abans ha estat esmentat– al lliurament dels premis Planeta. Ens fa l’efecte que vostè es preocupa només de mig país, i voldríem que ens desmentís, voldríem que ens digués: «No, no, és que les coses que estic fent no són conegudes.»

Nosaltres, la veritat, creiem que sense debat Catalunya endins, sense un diàleg entre les forces polítiques catalanes, no podrem avançar. I per tant hem de començar aquest diàleg, i la cambra l’ha emplaçat a vostè a iniciar-lo, aquest diàleg que parteix del respecte.

I aprofito aquesta pregunta també, senyor president, per apel·lar a la seva autoritat, la seva proximitat amb els CDR…, si us plau, per afavorir el respecte, el diàleg entre partits, que no assaltin seus de partits polítics. Jo crec que els podria aconsellar en aquesta direcció; seria un bon consell per a la república.

Intervenció en el debat sobre l’orientació política general del Govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL DEL GOVERN

[enllaç al vídeo]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

President Torra,

Ahir vostè va desgranar l’orientació política general del seu govern i correspon avui a les forces polítiques de la cambra fixar la nostra posició al respecte.

En opinió del grup Socialista i Units per Avançar, senyor president, vostè va perdre ahir l’oportunitat de traçar un nou rumb.

Diem perdre l’oportunitat de traçar un nou rumb, perquè partim de la premissa que mantenir el rumb de l’anterior legislatura és un greu error.

Quin és el balanç de l’anterior legislatura?

Tenim avui una societat més dividida, una economia més feble, hem patit la intervenció de les nostres institucions d’autogovern, i hi ha responsables polítics i líders socials a la presó, a l’espera de judici o a l’estranger. La independència no va arribar i, en canvi, l’autogovern es va malmetre.

Des del nostre punt de vista, si alguna cosa va quedar clara és la inutilitat de la via unilateral i il·legal que, a més, va tenir efectes contraproduents.

Quin sentit té, doncs, pretendre seguir per aquell camí?

No seria millor rectificar? Revisar plantejaments? No dic renunciar, senzillament dir que aquella via no funciona.

Crec sincerament que s’imposa una revisió d’estratègies i objectius. Ni tant sols demano que facin autocrítica. Les frases “anàvem de farol” o “no teníem res preparat”, ja són prou autocrítiques.

I tampoc no val a enganyar-se o enganyar sobre algunes coses. Ahir mateix, aquí mateix. No es pot dir que no s’està acatant una resolució judicial mentre s’aprova una resolució per fer-la efectiva, com es va fer en el cas dels sis diputats suspesos per decisió del jutge Llarena.

Ahir un diari català ho expressava així: “El president Torra pateix per la distància que hi ha entre les seves paraules i els seus fets”. I això no ho arreglarem fent passar bou per bèstia grossa.

Si s’actua dins de la llei –com ha de ser– no s’està desobeint. Només el respecte a la legalitat garanteix la convivència i el respecte als drets de tots. Una legalitat que sempre pot ser modificada a través de les majories i instruments que permeten reformar-la.

President, quan es fa un discurs que no té a veure amb la realitat es genera una gran frustració. I la frustració pot generar violència.

Això ho vàrem veure dilluns a les portes d’aquest Parlament. Vostè no pot convocar mobilitzacions demanant als CDRs que apretin i després enviar els Mossos perquè els dissolguin. I després no donar suport als Mossos en el desenvolupament de la tasca que els hi ha assignat. I després fer discursos abrandats per consolar els ciutadans que no entenen perquè el president els convoca a mobilitzar-se i després envia els Mossos a dissoldre’ls.

Parlar d’una tardor calenta, cridar a encendre els carrers,no és tasca pròpia de qui té encomanada la seguretat de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, de qui ha de garantir els drets de tothom, la tranquil·litat de tothom. No és tasca per vostè.

Li recordo la Llei de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, que estableix en el seu article 2: Pertoca al Govern de la Generalitat, per mitjà del president, el comandament suprem del Cos de Mossos d’Esquadra. Aquest comandament és exercit per la persona titular del Departament de Governació, en els termes que estableix l’article 16.

Doni suport als Mossos als que hem encomanat la seguretat de tots.

En la nostra opinió, senyor president, el seu discurs s’adreça només als i a les independentistes, oblidant els demés. I això és un error.

Vostè em dirà que les mesures contingudes al Pla de Govern tenen com a destinatari el conjunt de la ciutadania de Catalunya. Però l’objectiu de la independència, clarament present en el seu discurs, no és el de la majoria de catalans.

És relativament senzill demostrar-ho amb xifres. En les eleccions al Parlament de Catalunya del proppassat 21 de desembre Junts per Catalunya, ERC i la CUP van obtenir 2.079.340 vots, el 47,5%, en un cens de cinc milions i mig de persones.

Podríem parlar de 1.897.274 persones que van votar l’opció Sí-Sí en la consulta del 9 de novembre de 2014, o de 1.966.508 persones que van votar Junts pel Sí i la CUP en las eleccions al Parlament de 2015, o de les 2.044.038 persones que van votar Sí l’1 d’octubre de 2017.

El cert és que sovint, i per arrodonir, fem servir la xifra de dos milions de persones. Però el cens és de cinc milions i mig de persones.

Quan vostès se centren en l’objectiu de la independència, obliden més de la meitat dels catalans.

Vostè va dir fa unes setmanes una frase que ens va preocupar moltíssim. Va dir, i he repassat la cita a la web de TV3 per esvair qualsevol dubte: “Em nego a acceptar que no tenim la majoria social suficient; la tenim”.

Si volia dir que no es resigna, que vol augmentar aquest suport, res a dir. El que no pot és pretendre que la independència és el projecte majoritari dels catalans, i el seu govern sembla supeditar-ho tot a aquest objectiu.

Vostès tenen una majoria parlamentària que els habilita a governar, però no tenen una majoria que els permeti ni saltar-se la legalitat ni perseguir objectius rupturistes que no compten amb el suport majoritari de la ciutadania.

Parlen vostès molt sovint de mandat democràtic però, senyor president, no hi ha un mandat democràtic a favor de la independència. No hi va ser en les eleccions de 2012, ni en la consulta de 2014, ni en les eleccions de 2015, ni l’ú d’octubre de l’any passat, ni tampoc en les eleccions del 21 de desembre passat.

Vostès mateixos ho admeten quan novament reclamen un referèndum, acceptant així que no s’ha fet, o que no s’ha guanyat.

Si no el vaig entendre malament ahir ens deia: si pactem un referèndum ens oblidem del que ja hem realitzat. I també deia que si no ens agrada la sentència del Suprem això ens habilita per a la independència.

President, no és aquest el camí.

Primer caldria reconèixer que hi ha una divisió important entre els catalans. I podria donar moltes raons i molts exemples. Però permeti’m només un.

L’exemple d’aquest documental de Netflix del que molts parlen però que jo encara no he pogut veure, però que porta un títol ben il·lustratiu “Dos Cataluñas”. President, el nostre grup parlamentari no vol dues Catalunyes, en vol una de sola. Massa anys lluitant sota la bandera d’un sol poble, com per resignar-nos ara a una divisió per meitats. Precisament perquè som catalanistes no volem resignar-nos a aquesta divisió.

Estem convençuts que podríem aplegar una àmplia majoria de catalans en un esforç col·lectiu d’enfortiment de l’autogovern, de millora del finançament, d’assegurar el present i el futur, de lluitar per una societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa. Molts podríem avançar junts per aquest camí. I Catalunya hi sortiria guanyant.

President, la divisió ens perjudica i ens impedeix avançar. Vull recordar-li que el passat 5 de juliol el ple del Parlament va aprovar una moció que instava el govern a “Convocar, per part del president de la Generalitat, totes les presidències dels grups i subgrups parlamentaris amb l’objectiu de constituir un espai de diàleg per a facilitar acords sobre tots els grans temes de país”.

President, que jo sàpiga, vostè no ha pres cap iniciativa en aquest sentit.

Vostè vol negociar amb el govern d’Espanya sense preocupar-se abans de tenir un acord ampli a Catalunya. I això és un error. Vostè no pot prendre iniciatives oblidant la majoria de catalans, prescindint de la majoria de catalans.

Ara ens parla d’un Fòrum Cívic per elaborar una Constitució, però no l’hem vist treballar per l’imprescindible acord entre les forces polítiques parlamentàries.

El 27 de juliol de 2016 aquest Parlament va aprovar les conclusions de la Comissió d’estudi del Procés Constituent, que no comptaven amb el suport de 2/3 de la Cambra i que després van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional. Aquest és un camí que no va enlloc.

Tots sabem que no hi ha possibilitat d’impulsar un canvi del nostre marc institucional sense un suport mínim d’almenys dos terços dels membres d’aquest Parlament.No ens enganyem. No enganyem.

El que li proposem no serà un camí fàcil, però no serà el carreró sense sortida al que ens convida.

President, units avançarem, dividits serem derrotats. Aquesta antiga màxima catalanista no ha perdut vigència.

De tots depèn construir una proposta que pugui ser àmpliament majoritària. No una proposta del 51% contra el 49%, sigui qui sigui el 51 o el 49. No creiem que qüestions que afecten els sentiments d’identitat o pertinença puguin resoldre’s per la pura aplicació de la regla de la majoria. I menys en situacions polaritzades com la que ens ocupa.

Un autogovern més potent, un millor finançament, més i millors infraestructures, això és el que necessitem. I crec que tenim un camí per aconseguir-ho.

Per cert, crec que no va estar encertat no anar a la cimera sobre el corredor mediterrani celebrada recentment a Barcelona.

Per això president, si m’ho permet, vull expressar la satisfacció del meu grup parlamentari per la represa del diàleg entre el seu govern i el govern d’Espanya.

Es va produir la primera entrevista entre vostè i el president Sánchez, la reunió entre els vicepresidents, la reunió entre el Conseller d’Economia i la Ministra d’Hisenda, la reunió entre el Conseller de Relacions Institucionals i la Ministra de Política Territorial i Funció Pública, la reunió entre la Ministra i la Consellera d’Indústria, la reunió entre la consellera de la Presidència i la Ministra de Política Territorial, la reunió entre el Conseller d’Acció Exterior i el Ministre d’Afers Exteriors, la reunió entre la Ministra de Justícia i la consellera de Justícia, la reunió de la consellera d’Agricultura amb el Ministre d’Agricultura, la reunió de la consellera de Cultura amb el ministre de Cultura, la reunió del Ministre de Foment amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, la reunió de la Comissió Bilateral, la reunió de la Junta de Seguretat i de la comissió mixta de seguretat, i potser encara me’n deixo alguna de reunió. Ahir mateix se’n celebraven dues a Barcelona, una sobre polítiques d’habitatge i la comissió mixta de seguretat que acordava fer efectiva el proper divendres la incorporació dels Mossos al Centre d’Intel.ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO).

Fins i tot hem conegut la notícia de la presència del vicepresident a la propera reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Aquest és el camí. Reunir-se, dialogar i acordar.

També hem conegut ja la decisió del govern d’Espanya de retirar el recurs d’inconstitucionalitat sobre la llei catalana que retornava a la universalització de la sanitat pública, i un primer acord econòmic: el pagament de 759 M€ en concepte de dèficit inversor, de 700 M€ per integrar costos dels Mossos d’Esquadra en el model de finançament i el refinançament de 2.773 M€ de deute a curt termini.

Queda molt a fer, però no pot haver-hi cap mena de dubte sobre el camí correcte: la cooperació i la lleialtat institucional. Certament hem tingut massa temps sense diàleg. Convindria aprofitar ara l’oportunitat.

Crec que ningú no pot dubtar dels efectes positius del canvi de govern a Espanya i la necessitat d’aprofitar pel bé dels nostres conciutadans la finestra d’oportunitat que s’ha obert.

Però vostè torna a cometre l’error de dir: autodeterminació o res. Subvertir la separació de poders o res. Deixarem caure el president Sánchez, a veure si Albert Rivera i Pablo Casado ens ho arreglen.

President, Catalunya ha perdut sempre quan ha jugat al tot o res.

No cometem novament aquest error.

Comentaré ara quines haurien de ser en la nostra opinió les prioritats del govern. D’economia i pressupostos ja en parlarem quan arribi el debat pressupostari.

Començo per parlar de la política social. Catalunya no només ha estat la comunitat autònoma que més ha patit les retallades, sinó que és la que més està trigant a recuperar-les.

El darrer informe sobre l’Índex de Desenvolupament de Polítiques Socials de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials indica que Catalunya es converteix en la comunitat autònoma que més ha retallat la seva despesa social des de l’any 2009.

Pel que fa al Sistema de Dependència a Catalunya, ens hem convertit en la Comunitat Autònoma amb més llista d’espera de tota Espanya (88.237 persones). 1 de cada 3 dependents en llista d’espera arreu de l’Estat, és català.

Segons dades de l’IMSERSO, tot i la incorporació l’any 2015 dels beneficiaris del Grau I, actualment només s’atenen 1.527 persones més de les que s’atenien l’any 2013, un lleu increment que es dóna fonamentalment durant el darrer trimestre de l’any 2017. Més enllà d’aquesta dada, el Govern català continua la seva croada per reduir les prestacions als cuidadors no professionals. Del 2013 al 2017, s’han deixat d’atorgar 25.246 prestacions d’aquestes característiques, segons indiquen les dades del Departament de Benestar Social i Famílies de la Generalitat de Catalunya. Atendre-les, suposaria la creació d’uns 14.000 llocs de treball.

La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies ha fet públiques les dades del primer any d’aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania. De les 69.197 persones que l’han sol·licitat, només 5.043 persones han pogut rebre-la, poc més del 7%, i més de 19.500 persones estan pendents encara de valoració. Cal destacar que per l’anul·lació del ple ordinari del mes de juliol, les persones sense sostre i víctimes de violència masclista no poden cobrar la Renda Garantida de Ciutadania.

Avui hem pogut llegir la notícia que el Govern només va gastar el 60% del pressupost per lluitar contra la pobresa energètica!

El col·lectiu de persones amb discapacitat continua sense ser prioritari pel Govern de la Generalitat. El Govern incompleix la moció que obliga a subvencionar fins el 50% de l’SMI als Centres Especials de Treball amb persones amb discapacitat física. Per altra banda, hi ha una manca de desenvolupament legislatiu que afecta a lleis com la Llengua de Signes Catalana, de l’any 2010, o la Llei d’Accessibilitat, de l’any 2014. Sobre aquesta darrera Llei, el Govern acaba d’anunciar l’impuls del Codi d’Accessibilitat, però queda encara per desenvolupar bona part de la llei, que es troba sense finançament, així com adaptar la legislació catalana a la Convenció Sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Hem de posar atenció al col·lectiu de persones sordes. Els estudiants sords de Catalunya (uns 2.000) no tenen intèrpret per a totes les hores lectives, o manquen residències de la tercera edat de referència per a persones amb discapacitat sensorial.

Un dels temes socials que més ha colpit enguany les polítiques de protecció a la infància i a l’adolescència és l’arribada de Menors no Acompanyats (MENA) a Catalunya, que només en els sis primers mesos de l’any van superar els 1.489 que van arribar el 2017. Aquest fenomen, de gran complexitat i difícil abordatge, supera l’àmbit català i desborda els recursos de protecció actual, especialment els d’acolliment residencial.

El nostre grup considera que les polítiques d’infància no reben l’atenció que mereixen. La xifra de pobresa infantil a Catalunya ha crescut més de quatre punts en un any i se situa en 28,5%. Només països com Romania i Bulgària tenen xifres tan altes. No és un problema nou, les xifres de pobresa infantil han estat excepcionalment altes a Catalunya i s’han vist agreujades amb la crisi econòmica que ha afectat en major mesura a les famílies vulnerables amb infants al seu càrrec. Més de 116.000 famílies esperen un pis protegit a Catalunya. Davant aquesta situació, la inversió en polítiques d’infància i família és totalment insuficient: mentre la mitjana de països europeus destina un 2,4% del seu PIB a aquest concepte, a Catalunya és només de 0,8%. I estem parlant de nens i nenes que no accedeixen a una alimentació adequada ni de roba adequada, amb una afectació especial sobre els infants de famílies immigrants. Potser la nova Secretaria que ens va anunciar ahir suposarà una inflexió en positiu.

Passo ara a fer alguns comentaris sobre polítiques de salut.

Com és sabut, la salut i la pobresa s’hereten. Existeix una relació causal entre els baixos ingressos econòmics, l’atur de llarga durada, el risc de pobresa i exclusió social i una menor esperança de vida (fins a més de sis anys de diferència). A això cal afegir-hi els canvis en l’estructura i les necessitats de la població, i la no reversió de les retallades.

Les llistes d’espera, s’han incrementat entre abril i juliol, amb 3.000 persones més en espera quirúrgica, 5.000 més esperant una prova mèdica i 7.000 addicionals a l’espera de visitar l’especialista (increment que s’ha produït quan s’han acabat els fons extraordinaris).

Els professionals han estat els més afectats per les retallades, reducció de sous del 25%, alts índexs de precarietat, reduccions de plantilles, no substitucions, sobrecàrregues de treball. Bàsicament la situació és límit, amb un ambient molt enrarit entre els professionals de l’atenció primària. El que fa que només el 21% dels nous metges triïn l’especialitat de Primària (l’any 1996 era el 45%).

La massa salarial total de facultatius de l’ICS, l’any 2010 era de 721 milions d’euros, l’any 2017 és de 652. 70 milions menys.

La manca d’inversions en infraestructures i la no renovació dels equipaments tecnològics, fa que un 10% dels aparells estan obsolets.

Per això cal incrementar la despesa per càpita en salut. L’any 2010  estàvem casi a 1.300 euros/habitant l’any 2017, a 1.186 Euros/habitant/any. Pensem que l’objectiu seria apropar-nos als 1.500.

Necessitem un pla de recursos humans per revertir les retallades i preveure que en 10 anys es jubila el 25% dels professionals, un pla de xic per reduir les llistes d’espera i un pla de reposició i manteniment del material diagnòstic i quirúrgic, i convertir l’Atenció Primària i Comunitària en el veritable eix del sistema.

En matèria d’educació, he de dir-li que no només estem pitjor que al 2010 sinó que aquest curs escolar ha començat pitjor que l’any passat

Continuem tenint una educació pública infrafinançada(2.8%), lluny de la mitjana d’inversió pública en educació dels països del nostre entorn i lluny del 6% que fixa la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). I, si no es produeix en el següent exercici pressupostari un increment important d’inversió en matèria educativa, serà pràcticament impossible d’afrontar els reptes que tenim.

Continuem amb ràtios massa elevades: l’increment d’alumnat no s’acompanya d’un increment suficient de professorat, la qual cosa repercuteix negativament en la qualitat de l’atenció educativa.

El govern segueix sense garantir l’escola inclusiva: calen més recursos i dotacions de professorat (personal docent, tècnic i de suport) a totes les etapes educatives i àmbits educatius per atendre adequadament l’alumnat amb NEE, a banda d’incrementar la formació del professorat.

L’etapa educativa 0-3 segueix abandonada un curs més, malgrat les promeses fetes, i ja en van 6. I no veiemmassa predisposició en el Departament d’assumir la responsabilitat que es deriva de les competències exclusives que té el govern de la Generalitat en aquesta etapa.

La FP segueix sent la gran oblidada, cal que es facin més esforços per garantir-ne la gratuïtat, continuar incrementant l’oferta pública, les taxes de graduació, reduint la taxa d’abandonament i millorant els serveis d’orientació i assessorament en la secundària obligatòria. Igualment, el desplegament de la llei de 2015, totalment aturada, ja no pot esperar més.

En definitiva, estem pendents d’uns nous pressupostos que ens permetin donar respostes als actuals incompliments i reptes educatius de país: la igualtat d’oportunitats, la lluita contra la segregació, i situar l’educació com un ascensor social que ha de tornar a funcionar.

Sens dubte la Universitat pública catalana és una de les institucions del país que més ha patit i està patint les retallades. Des del 2010 les retallades a la universitat pública han estat del 30%, passant d’un finançament públic d’uns 1.000M€ als 700M€ actuals. Si, a més, hi sumem que des del 2012 es varen augmentar un 66% els preus de les matrícules, convertint-nos així amb la CCAA més cara de tot l’Estat (duplicant i triplicant els preus d’altres CCAA), el diagnòstic no és gens esperançador. Creix la temporalitat i la precarietat a la universitat mentre s’envelleixen les plantilles per falta de convocatòria de noves places.

En matèria d’ocupació trobem a faltar un Pla Especial d’Inspecció de Treball. El mercat de treball català pateix d’una precarietat de tal magnitud que ha desvinculat el fet de tenir un lloc de treball al fet de sortir de la pobresa. A Catalunya tenim prop de 500.000 treballadors pobres, segons la Taula del Tercer Sector. La temporalitat i la parcialitat són els elements dominants al mercat de treball a Catalunya, sobrepassant els llindars pre-crisi, ja molt alts si els comparem amb els països de l’UE.

L’any 2017 es van firmar prop de 3 milions de contractes a Catalunya, i quasi el 90% van ser contractes temporals. A més, un de cada tres contractes temporals és de molt curta durada, fins a un màxim de 7 dies. Això vol dir més de 880.000 de duració inferior a una setmana.

Pel tipus de jornada, quasi el 40% dels contractes firmats són parcials. Els contractes per ETT han augmentat un 11,2% respecte a l’any anterior, un fet simptomàtic de la precarietat del mercat laboral.

El principal problema laboral d’avui en dia són les condicions de treball, la qualitat de l’ocupació i la protecció social dels treballadors, i cal situar l’incompliment de les normes laborals i de Seguretat Social com a causa de l’augment de la desigualtat, la precarietat i el deteriorament de les condicions de treball dels assalariats.

I per combatre aquesta situació, cal dotar de recursos als equips de la Inspecció de Treball així com als organismes responsables de vetllar per la salut i seguretat en el treball. Però no només això, cal orientar les tasques de la inspecció cap als sectors que més frau i abusos concentren, protegint als col·lectius més vulnerables.

Habitatge

Davant la realitat de manca d’habitatge social i de lloguer, la problemàtica dels pisos buits i les ocupacions il·legals, es constata una manca de lideratge del govern de Catalunya, i la manca de recursos suficients per incrementar el parc públic.

Igualtat

Els indicadors de desigualtat entre homes i dones a Catalunya no han millorat en els últims anys i aquesta qüestió no ha estat una prioritat dels últims governs que han retallat el pressupost dedicat a polítiques de dones en un 31% des de 2010.

Són les dones les que realitzen els treballs més precaris en la nostra societat i reben els salaris més baixos. La bretxa salarial a Catalunya és d’un 23,9%: si el salari mitjà dels homes se situa en 27.514 euros anuals, el de les dones és de 20.946 euros.

La taxa d’activitat femenina és actualment deu punts inferior que la dels homes i la d’atur, quatre punts superior. El 67% de l’ocupació temporal i el 81% dels contractes a temps parcial són realitzats per dones. La bretxa salarial també té el seu equivalent en les pensions: només un 36% de les persones jubilades amb dret a pensió són dones i reben com a mitjana 768 euros davant 1.220 euros dels homes.

Una altra de les manifestacions més greus de desigualtat entre homes i dones és la violència masclista que s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la ciutadania com va quedar de manifest el passat 8 de març. La violència masclista és un fenomen que vulnera drets fonamentals de les dones com el dret a la vida, a la integritat física i psíquica, a la salut i a la dignitat. Segons l’última enquesta de Violència Masclista a Catalunya, el 64% de les dones reconeix haver-la patit i un 17,6% el 2016. Aquestes dades mostren el caràcter urgent i prioritari del Pacte Català contra la Violència Masclista i ens n’alegrem que vostè ahir s’hi comprometés.

LGTBI

De forma incomprensible encara no s’ha aprovat el decret que ha de regular el procediment sancionador ni s’ha creat el Consell Nacional de les persones LGTBI, ni s’ha creat l’òrgan de coordinació de les polítiques LGTBI del govern, tots tres instruments continguts en la llei aprovada el 2014 per garantir els drets de les persones LGTBI i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.

Joventut

Si ens fixem en el col·lectiu de joves, s’ha estimat un total de 171.900 persones menors de 34 anys que es troben en situació d’atur, el 37,47% sobre el total. Del total de joves, el grup més afectat és el de les joves d’entre 25 i 34 anys, ja que s’han registrat 92.700 persones en situació d’atur.

L’alt nivell d’atur juvenil experimentat en els últims anys ha comportat que moltes persones joves hagin emigrat a altres països a la recerca d’oportunitats laborals i formatives.

El darrer informe publicat per Avalot ens mostra com, des de 2009 fins a 2018, s’ha produït un augment de 41.108 joves (115,63%) que decideixen marxar a l’estranger, ascendint d’aquesta manera la pèrdua de capital humà a 76.658 joves.

A diverses comunitats autònomes de l’Estat, com Andalusia, País Basc o Balears s’han posat en marxa plans de retorn juvenil amb diferents mesures que incentiven la tornada dels i de les joves que van emigrar. És imprescindible impulsar a Catalunya un Pla de Retorn Juvenil.

Cultura i llengua

Des de 2010 el pressupost de cultura s’ha vist retallat un 35%, actualment només representa el 0,7% del pressupost de la Generalitat i, segons els estàndards europeus hauria de representar un 2%. També cal reformular el CoNCA i renovar els seus membres, la majoria amb el mandat caducat des de fa anys.

Agricultura

Tot i que Catalunya és una de les regions agroalimentàriesmés importants d’Europa, tenim greus problemes per resoldre: la crisi de preus de productes bàsics, la retallada pressupostària patida pel Departament (20% des de 2010), la retallada dràstica d’inversions a les comarques rurals, l’abandonament dels Parcs Naturals i la manca de suport als petits agricultors i ramaders.

Turisme

Tot i que el turisme representa el 12% del PIB català i el 14% de l’ocupació directa, aquesta temporada s’ha constatat el descens de turistes i s’apunten símptomes preocupants de cara al futur. El sector fa grans esforços, però cal que tornem a parlar en positiu del turisme ajudant a un futur sostenible d’un sector estratègic.

Transició energètica

Volem mostrar la nostra preocupació per la manca de compromís de les polítiques públiques en favor de l’estalvi, l’ús eficient i l’esforç per augmentar de forma dràstica el pes de les energies renovables en el nostre mix energètic.

Món local

El nostre grup parlamentari segueix apreciant poccompromís del govern amb respecte del món local, incomplint de forma reiterada els compromisos de presentar els projectes de llei de governs locals i d’hisendes locals. Des de la vicepresidenta Ortega el Govern no ha convocat el Consell de Governs Locals. La nostra proposta se centra en tres grans qüestions: cal governar en connexió amb el món local, cal incrementar els recursos a disposició del món local, i el govern de Catalunya no pot ni per activa ni per passiva delegar en el món local tasques sense el finançament adequat.

Administració pública

Cal revertir les retallades salarials en la funció pública, retornar les pagues extres de 2013 i 2014, i reduir l’eventualitat.

Administració de Justícia

Cal augmentar el nombre de jutjats, cal millorar-ne les ubicacions i serveis, cal desplegar efectivament l’Oficina judicial i impulsar la construcció de nous equipaments penitenciaris per substituir els que han quedat definitivament obsolets i millorar les condicions de vida i treball en d’alguns d’ells greument deteriorats.

Interior

Cal millorar les condicions de treball del cos de Mossos d’Esquadra i adequar les plantilles a les necessitats del país, cal millorar la col·laboració entre la policia de Catalunya i les policies locals, millorar la dotació, equipaments i instal·lacions dels Bombers de Catalunya, impulsar una potent política de protecció civil i emergències, i revisar els objectius de seguretat vial.

Moltes gràcies.

Intervención en el Fórum Europa, 27.09.2018

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL FÓRUM EUROPA, 27.09.2018

[enllaç al vídeo]

Muy buenos días,

Permitan que empiece mi intervención agradeciendo a José Luis Rodríguez, Presidente de Nueva Economía Fórum, su amable invitación, así como el patrocinio de Red Eléctrica de España y ASISA, que me permiten dirigirme a todos ustedes.

Agradezco también a la Ministra de Política Territorial y Función Pública, a mi compañera y amiga, Meritxell Batet, su cariñosa presentación que pone en contexto y perspectiva mi intervención.

Y desde luego les agradezco a todos ustedes, y a los medios de comunicación, su numerosa y cualificada presencia que tiene mucho que ver con la situación política catalana.

Por cierto, entenderán que felicite efusivamente a Nicolás Sartorius por la reciente presentación de la Asociación por una España Federal que él preside.

Seguramente muchos de ustedes llevan tiempo buscando respuestas concretas a preguntas del tipo ¿Qué pasa en Cataluña? ¿Tiene solución? ¿Cuál podría ser esa solución?

Y aunque estoy seguro de que mis palabras no pueden dar entera satisfacción a sus inquietudes, sí pueden, o al menos eso espero, iluminar un poco el camino.

Y quiero empezar por centrar la cuestión. Lo que tenemos que abordar y resolver no va ni de Puigdemont, ni de Torra, ni de Junqueras, ni del PDeCAT, ni de Junts per Catalunya, ni de ERC, ni de la CUP, ni de la ANC, ni de Omnium. Ni de la escuela catalana, ni de los medios de comunicación.

La cuestión es que una parte muy importante de los catalanes, cansados de una relación entre Cataluña y España que consideran nociva e imposible de modificar, han abrazado la causa de la independencia.

¿Cuántos son? Miren, para redondear las cifras, estamos hablando de dos millones de personas.

Si quieren mayor precisión, podemos hablar de 1.897.274 personas que votaron la opción Sí-Sí en la consulta ilegal del 9 de noviembre de 2014, a las que podríamos añadir las 257.603 que votaron Sí-No o Sí-en blanco.

O si lo prefieren podríamos hablar de 1.966.508 personas que votaron a Junts pel Sí y a la CUP en las elecciones al Parlament de 2015.

O de las 2.044.038 personas que votaron Sí en el referéndum ilegal del 1 de octubre de 2017.

O de las 2.079.340 personas que votaron a Junts per Catalunya, ERC y la CUP en las elecciones al Parlament de 2017. En este caso, el más reciente, los independentistas alcanzaron el 47,5% de los votantes, en un censo de cinco millones y medio de personas.

Mucha gente. Mal que les pese a los independentistas, dos millones no son mayoría, pero son mucha gente. A eso hay que dar respuesta. No se debe cerrar los ojos a la realidad.

Y desde luego tampoco puede olvidarse a la mayoría silenciosa de catalanes que no ha abrazado la causa independentista. La solución sólo la encontraremos pensando en todos y construyendo un acuerdo que sea aceptable para una amplia mayoría del 70 o el 80%.

¿Cómo se ha llegado hasta aquí?

Como causas principales se han citado muchas. Destaco cuatro para no cansarles.

la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto en 2010, que alteró una ley que llevaba vigente cuatro años sin causar ningún tipo de problemas. Una ley aprobada por mayoría absoluta del Congreso y del Senado, y aprobada en referéndum de los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Una ley surgida de una ardua negociación en el Congreso de los Diputados a partir de una propuesta que recogió el apoyo de 2/3 de los diputados y diputadas del Parlament de Catalunya.
el impacto de la crisis económica de 2008 que agravó la sensación de maltrato económico de Cataluña y que, como en otros muchos lugares, alimentó populismo, insolidaridad y repliegue identitario.
la evolución del nacionalismo conservador que, tras haber protagonizado políticas de austeridad aliado con el PP, y afectado por el caso Pujol, el caso Palau y la corrupción del 3%, decide abrazar la causa independentista para afrontar las futuras elecciones en las mejores condiciones posibles.
la política recentralizadora del PP, insensible a las demandas de la Generalitat, en un proceso que el ministro Ábalos calificó el domingo de “progresiva independización del Estado de Cataluña”.

La cuestión es que desde 2010 no se produjo ningún acercamiento entre las posiciones de los gobiernos de España y de la Generalitat, sino todo lo contrario: se fue ensanchando cada vez más una profunda grieta.

Los días 6 y 7 de septiembre de 2017 se consuma la tragedia: se vulnera el Reglamento del Parlament, se pisotean los derechos de la oposición, se desoyen las advertencias de los letrados de la Cámara y del Consejo de Garantías Estatutarias de Cataluña, se vulneran el Estatuto de Autonomía y la Constitución, se convoca un referéndum ilegal para el 1 de octubre, y se aprueba una ley denominada “de transitoriedad jurídica y fundacional de la república”.

El 1 de octubre se produce un acto de votación ilegal que es reprimido por las fuerzas del orden de forma contundente y en algunos casos con violencia.

El 10 de octubre Carles Puigdemont declara la independencia y ocho segundos después, sí han oído bien, ocho segundos después, suspende dicha declaración.

El 27 de octubre el Parlament de Catalunya declara la independencia y una hora después el Senado autoriza al gobierno de España a aplicar el artículo 155 de la Constitución. Se procede a cesar al presidente de la Generalitat y a su gobierno, convocando elecciones al Parlament para el 21 de diciembre.

Permítanme un breve paréntesis. La aplicación del artículo 155 sirvió, entre otras cosas, para demostrar el sentido de Estado del PSOE en la oposición. El sentido de Estado del PP en la oposición sobre la cuestión catalana sigue, como el trabajo de fin de máster, sin aparecer. Y el sentido de Estado de otros, nacidos del conflicto y beneficiados por el conflicto también brilla por su ausencia. Cierro paréntesis.

Así pues, a finales de 2017, los independentistas buscando la independencia, nos hicieron perder la autonomía, y dividieron por mitades a la población catalana.

Miembros del gobierno de la Generalitat salieron de España mientras otros fueron encarcelados a la espera de juicio. Cabe recordar que los presidentes de la ANC y Omnium habían sido ya encarcelados el 16 de octubre a causa de la concentración convocada frente al Departamento de Economía en protesta por una actuación judicial que se desarrollaba en su interior.

En las elecciones del 21 de diciembre de 2017 el independentismo vuelve a obtener una mayoría parlamentaria pero sigue sin obtener una mayoría ciudadana.

Después de muchas vicisitudes se acaba produciendo la investidura de Quim Torra como presidente de la Generalitat y la formación de un gobierno integrado por Junts per Catalunya y ERC. La CUP dice pasar a la oposición.

El president Torra afirma desde el primer momento que ejerce sus funciones en una suerte de delegación de Carles Puigdemont.

Desde el primer momento el gobierno de la Generalitat muestra signos de desorientación, indecisión y división interna.

Y eso no debe extrañar en un gobierno que, a pesar de sus proclamas en favor de la denominada “república catalana”, ciñe su actuación al marco autonómico vigente. Discurso y realidad no van de la mano. Pese a que los discursos inflamados enardecen a tirios y troyanos, la realidad acaba imponiéndose tan silenciosa como terca. La lectura de los 138 folios del Pla de Govern presentado ayer por el president Torra es muy ilustrativa al respecto.

Aun a riesgo de simplificar, ERC parece aceptar una aproximación pragmática mientras Junts per Catalunya parece seguir refugiándose en el legitimismo de Puigdemont.

En la actualidad, el mayor factor de cohesión de la mayoría independentista es el encarcelamiento y la huida de sus dirigentes, y el rechazo del juicio al que serán sometidos próximamente.

Nadie puede dudar de que estas circunstancias dificultan el proceso de normalización política.

En todo caso, aprovecho para afirmar mi confianza en el Estado de derecho y el total respeto a la separación de poderes y a la independencia del poder judicial. A la justicia toca aplicar el derecho, y a la política encontrar soluciones.

Y a un problema que ha provocado una grave división social la única respuesta es la búsqueda permanente de soluciones acordadas que puedan alcanzar el apoyo de amplias mayorías, y un permanente esfuerzo de reconciliación.

No me cansaré de repetirlo, no hay solución posible sin un largo y difícil proceso de diálogo, negociación y pacto. Un proceso que debe respetar permanentemente la legalidad, y las mayorías y los procedimientos para cambiarla. Un proceso en el que cada pequeño acuerdo ha de ser considerado un gran paso.

Y el cambio político en España a partir de la moción de censura ha hecho posible iniciar ese camino. La disposición del presidente Sánchez al diálogo y a las reformas es el inicio de ese proceso. Cabe recordarque Carles Puigdemont no era partidario de votar la moción de censura, probablemente porque pensaba que contra el PP los independentistas vivían mejor.

Ahora conviene abrir el diálogo institucional cegado desde 2010. A partir de la reunión entre los dos presidentes, consellers y ministros se reúnen con naturalidad. Se han puesto en marcha los mecanismos bilaterales de relación entre los gobiernos, empezando por la Comisión Bilateral y siguiendo por los demás. Incluso parece que el gobierno de la Generalitat va a volver a asistir a las reuniones de organismos multilaterales como el Consejo de Política Fiscal y Financiera.

Ciertamente estamos en el inicio de un proceso, que ha empezado ya a dar algunos frutos como la retirada de algún recurso frente al Tribunal Constitucional, el abono en 4 años de 1.459 millones de euros de deudas pendientes acumuladas, o la refinanciación de 2.773 millones de euros de deuda a corto plazo.

Me parece muy raro que haya quien diga que ahora estamos peor. ¿Peor que cuándo? ¿Peor que cuando se convocaba un referéndum ilegal o que cuando se declaraba la independencia? Un poquito de por favor. Un poquito de prudencia sobre todo en boca de algunos que parecen creer que cuanto peor, mejor. La desinflamación ha empezado. Y es, desde luego, un gran acierto del presidente Pedro Sánchez.

A pesar de que no podamos lanzar aún las campanas al vuelo, cabe esperar que en los próximos meses esa dinámica de acuerdos haga crecer la confianza entre los dos gobiernos y permita abordar cuestiones más de fondo sobre las que estamos obligados a reflexionar.

Para los independentistas no hay más solución que la independencia o un referéndum sobre la independencia. Yo no comparto en absoluto ese planteamiento. No creo que cuestiones que afectan a los sentimientos de identidad o pertenencia puedan resolverse por la mera aplicación de la regla de la mayoría, que provoca en estos casos una gran división y polarización social.

En una sociedad dividida, en un tema tan sensible, una victoria por la mínima, la victoria de unos o de otros, acaba siendo la derrota de todos.

Ya se sabe que los referéndums sobre la independencia solo sirven si conducen a la independencia. Son esas soluciones mágicas que, como todos los trucos de magia, tienen trampa.

Son referéndums que se repiten hasta que se obtiene el resultado que buscan quienes los reclaman.

Hemos visto también como los referéndums mal planteados lejos de resolver los problemas, los complican. Tenemos bien cerca el referéndum sobre el Brexit.

Por lo tanto creo que merece la pena someter a referéndum acuerdos surgidos de un proceso de deliberación, de aproximación de posiciones y de acuerdo entre las formaciones políticas parlamentarias. Democracia directa, sí, pero como culminación de un proceso de democracia representativa.

Y por eso estoy completamente de acuerdo con el presidente Pedro Sánchez cuando sitúa la cuestión en un acuerdo sobre autogobierno que sea sometido al voto de los ciudadanos. Una reforma del Estatuto, sí.

Hay quien ha defendido, como el profesor Santiago Muñoz Machado, una reforma en paralelo de Constitución y Estatuto. Hay quien, como Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, ha evocado la necesidad de incorporar a la Constitución una nueva disposición adicional –sería la quinta– para incorporar la especificidad catalana. Hay también quien dice que en lugar de intentar grandes reformas en un proceso incierto, quizá sea mejor encadenar acuerdos concretos que refuercen el autogobierno y mejoren la financiación.

No voy a pronunciarme aquí sobre cual es el mecanismo concreto más adecuado. Pero sí digo que sea cual sea el camino que se emprenda requiere de un acuerdo político de fondo.

Un acuerdo primero entre catalanes. El independentismo tiende a evitar o soslayar esa cuestión, olvidando que un cambio profundo de nuestras instituciones requiere de un apoyo mínimo de 2/3 de los miembros del Parlament.

Los independentistas quisieron fulminar la legalidad vigente, con un apoyo inferior al que requería su mera reforma. Ese fue uno de los mayores errores de las nefastas sesiones parlamentarias de los días 6 y 7 de septiembre del año pasado.

Por eso el pasado 5 de julio, a propuesta del grupo socialista, el Parlament de Cataluña acordó solicitar al president de la Generalitat que convocase a los presidentes de los grupos parlamentarios con el objetivo de constituir un espacio de diálogo para facilitar acuerdos sobre todos los grandes temas de país. Hasta el momento el president Torra no ha tomado ninguna iniciativa en este sentido. Se lo reclamaremos de nuevo en el debate parlamentario de la semana próxima.

Un acuerdo entre catalanes es imprescindible. Pero no será suficiente, se requerirá además un gran Pacto de Estado sobre la cuestión catalana. Un pacto que puede recoger tantas cuestiones pendientes como se quiera si existe la voluntad política necesaria. Las resumo en 7 puntos al hilo de la Declaración de Barcelona suscrita entre el PSOE y el PSC el año pasado.

1. Las 46 demandas planteadas desde el Gobierno de la Generalitat al Gobierno de España en las que yo veo muchas posibilidades de llegar a acuerdos. Dejando de lado la cuestión del referéndum sobre la que ya me he pronunciado.

2. Desarrollar el Estatuto vigente e, incluso, a partir de las oportunas reformas legales en el Congreso, abordar algunas de las cuestiones que el Tribunal Constitucional consideró que podían acometerse a través de la reforma de las correspondientes leyes orgánicas.

3. Abordar la negociación de la financiación autonómica.

4. Impulsar un ambicioso Plan de inversión estatal en infraestructuras estratégicas para España en territorio catalán, que incorpore un diseño inteligente y una gestión compartida.

5. Profundizar en el reconocimiento de la lengua, la cultura y los símbolos de Cataluña. El Pacto debería servir para que se aprobara una Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística en España. O para asegurar la presencia de todas las lenguas y culturas españolas en la UNESCO.

6. Reconocer la importancia estratégica de la ciudad de Barcelona como gran capital catalana, española y europea y sede de la Unión por el Mediterráneo.

7. Impulsar la reforma de la Constitución en un sentido federal. Una reforma que debería recoger las quellamamos las cuatro R, cuatro reivindicaciones:

Reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña.
Reglas de reparto competencial que mejoren el autogobierno desde el respeto y la lealtad institucionales, reconociendo singularidades y hechos diferenciales; con especial atención a las cuestiones relacionadas con la lengua, la educación y la cultura.
Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, justo y equitativo y que recoja los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad; así como la figura de los Consorcios Tributarios o solución equivalente.
Representación, a través de un Senado o Consejo Federal que haga de la Cámara Alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial.

Voy acabando y les resumo los ingredientes de la fórmula del socialismo catalán para el necesario proceso de diálogo, negociación y pacto. Algo así como la receta de Iceta.

Acertar con el método: dialogar siempre, de todo y con todos, aunque no se llegue a nada de momento. Hablar es la condición necesaria para la política. Hablar no es ceder, es reconocer al otro. Hablar es garantía de respeto mutuo, de reciprocidad. Hablar en público, en las instituciones, en la sociedad, en los mediospero también con discreción, buscando complicidad y sin el foco de las expectativasmediáticas. Hablar ahora, y negociar cuando se pueda.

Mantener una actitud positiva: el respeto a todas las ideas, en especial, las de nuestros adversarios o rivales. Una nueva etapa de cultura democrática basada en la más profunda convicción de que las diferencias en las ideas no deben impedir las coincidencias, siempre que sea posible, en los métodos y las cuestiones concretas. Desterrar el desprecio. Cerrar la puerta a la animadversión. Aceptar la diferencia y proteger la diversidad.

Acordar los mecanismos: una bilateralidad compatible con la multilateralidad. Una lealtad institucional que se oriente a la cooperación. Un mundo de competencias, sí; pero también un mundo de coincidencias, concurrencias y complicidades. Hacer de la lealtad y la cooperación el mecanismo fluido para avanzar en la práctica en la transformación federal del Estado.

Fomentar la transformación del Estado: para que integre mejor la pluralidad y la diversidad. Sí, un Estado plurinacional, pluricultural y plurilingüe, desde el reconocimiento de que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español. Mejor reconocimiento y fortalecimiento de todas las lenguas oficiales. Debemos renovar primero la cultura política, luego pondremos los nombres a las cosas y buscaremos su acomodo normativo o institucional. Para lo primero, vamos tarde. Para lo segundo, tenemos tiempo. En todo caso, no hacer nada que signifique un retroceso o un fracaso. Avanzar en los planteamientos, aunque debamos renunciar, por el momento, a las concreciones. Un nuevo pragmatismo, el idealismo de la política razonable.

Buscar soluciones factibles: temporales, transitorias, provisionales. Abandonar la idea funesta de la solución definitiva, o de la urgencia histórica. Cuando los objetivos políticos de cada parte son su programa máximo, surge la parálisis que impide progresar e imposibilita los acuerdos. No hay victoria absoluta, nunca. No hay solución definitiva, ahora. Esta generación actual debe dejar la situación mejor de lo que la encontró, preparando un futuro sin cargas excesivas y confiar en las próximas generaciones.

Priorizar lo urgente: reforzar el autogobierno. En lo institucional, en lo normativo, en lo fiscal y lo económico. Un plan del Estado para recuperar el vigor y la fortaleza institucional de la Generalitat. Nuestros déficits son alarmantes: tenemos menos sanitarios que la media española o europea; tenemos menos policías que la media española o europea; tenemos menos profesores que la media española o europea. Cataluña sufre por incompetencias de su gobierno, sí; pero también por falta de competencias y de recursos. A España le conviene una Cataluña de primera. Y a Cataluña conviene una España de primera. Recordemos a Maragall: lo que es bueno para Barcelona, es bueno para Cataluña y lo que es bueno para Cataluña es bueno para España. Y también en sentido inverso.

Saber renunciar: renunciar a resolver los problemas de fondo con soluciones unilaterales, rápidas, fraudulentas o con mayorías insuficientes. Nada importante se consigue solo con la mitad de los apoyos. Ni sin la otra mitad, ni contra ella. Se puede obtener la confianza de una sociedad política con una mayoría, sí; pero no se puede cambiar las normas que deben asegurar la convivencia de todos solo con esa legitimidad.

Tener siempre presente al destinatario: todo nuestro esfuerzo tiene un destinatario claro, la sociedad toda. La sociedad española y la sociedad catalana, en su diversidad, en su complejidad. Necesitamos la reconciliación. Una nueva oportunidad para entendernos. Ese es el sentido último de la política. Un problema político solo encontrará solución en la política. Pensemos en la sociedad toda, en la Cataluña toda y la España toda. No pensemos en los dirigentes, pensemos en sus seguidores, los de unos y los de otros. Quien mejor decline el diálogo y la reconciliación mejor servirá a Cataluña y a España. Pensemos en los estadistas que así lo demostraron. Pensemos en Adolfo Suárez y en Josep Tarradellas. Ellos quisieron y pudieron. Nosotros, si lo queremos, lo conseguiremos.

Muchas gracias.

Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA DE MIQUEL ICETA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Palau del Parlament, 5.07.2018

 

Molt honorable senyor president, en l’anterior sessió de control era precisament Xavier Domènech que em demanava que no condicionés la seva relació amb el president Pedro Sánchez i per tant, jo no li preguntaré sobre la reunió de dilluns. Però, sí voldria començar per felicitar una decisió del Govern de Catalunya, que ha estat precisament designar els seus representants a la Comissió Bilateral, a les comissions mixtes i a la Comissió d’Infraestructures. I en aquest sentit, sí, i aplicat i projectat sobre aquestes comissions, sí que m’agradaria saber si el Govern té fixada una estratègia o uns objectius de treball pels propers mesos.

******************

Sí…, senyor president, permeti’m un petit clip publicitari, si vol saber la meva hi ha un llibre editat molt recentment, “La tercera vía. Puentes para el acuerdo”, edicions Los Libros de la Catarata, 18 euritos. Però jo em referia més concretament al que es pot desplegar des de les comissions bilaterals. I en aquest sentit no voldria menystenir aquells elements de reforma institucional que es puguin abocar, però sí que crec que seria bo per al conjunt de la societat catalana que els grans problemes del país es veiessin clarament reflectits. En aquests moments tenim encara un problema molt important d’atur que es concentra en els aturats de llarga durada i en l’atur juvenil; tenim unes necessitats de millorar la nostra capacitat de gestió dels fluxos migratoris; tenim la possibilitat d’enfortir les nostres competències i capacitats en matèria d’inspecció de treball com a mecanisme per fer aflorar fraus que s’estan produint en la contractació i que estan lesionant greument els drets laborals dels treballadors o dels que volen accedir a un lloc de treball; tenim un tema pendent, des de fa molt de temps, que és la possibilitat que la Generalitat tingui competències en matèria de polítiques actives d’ocupació, i tenim alguns problemes molt seriosos de finançament, no només quant al model, en el qual podem coincidir o discrepar, sinó problemes molt objectius d’infrafinançament de la sanitat i també de la Llei de la dependència. I és per això que m’atrevia a estimular l’acció del Govern en aquest sentit, pensant en les comissions mixtes i bilaterals. I, per últim, i en aquest torn també d’agraïments, em consta que la seva posició ha estat molt, molt important en el moment de l’acceptació d’una esmena que aquesta tarda es veurà, amb una moció que compromet la presidència a establir mecanismes per arribar a acords, a un consens intern, que jo crec imprescindible per avançar en qualsevol punt.

Pregunta al president de la Generalitat

Pregunta del president del grup parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat

Parlament de Catalunya, 20 de juny de 2018

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, president.

President, sense abandonar el registre del company Xavier Domènech. Correm el risc, al final, que entre tots ho farem tot. I jo voldria centrar-nos, si m’ho permet, en la seva responsabilitat com a president. I, per tant, estem parlant aquests dies molt de la relació entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya, entre aquesta negociació entre institucions catalanes i institucions espanyoles, però, des del nostre punt de vista, gairebé gens de l’esforç que hem de fer internament.

Nosaltres sentim amb preocupació manifestacions per part del Govern de Catalunya sobre el retorn a una via unilateral, que nosaltres considerem que té, ha tingut i podria seguir tenint uns costos inassumibles, de tot ordre. Nosaltres creiem que és un altre camí el que cal emprendre, però és un camí que requereix d’un consens ampli en aquesta cambra, un consens mínim de dos terços, de noranta diputats d’aquesta cambra, si volem fer canvis rellevants del nostre sistema institucional.

I per això, president, jo voldria adreçar-me a vostè i preguntar-li, a banda de felicitar-lo per la iniciativa de rebre els grups parlamentaris com a primera mesura de cara a preparar aquesta interlocució amb l’Estat, si des del punt de vista del necessari consens intern està disposat a emprendre iniciatives institucionals com a president en aquesta direcció.

*******

Vostè, potser, si m’ho permet, abusa de saber que jo el contestaré. Però voldria dir molt ràpidament algunes coses. Una: vostè diu que el gran elefant és el dret d’autodeterminació. Permeti’m que en discrepi. El gran elefant és si dos terços d’aquesta cambra es posen d’acord en alguna cosa per avançar. Segona qüestió que li volia dir: vostè atorga a l’1 d’octubre ser generador d’un mandat democràtic. Nosaltres no li donem aquest valor. I és que, a més a més, li diem, respectuosament, a vostè, a la institució i a tots els catalans, particularment als que hi van participar. No s’ha acreditat una majoria en favor de la independència. Ni l’1 d’octubre, ni a les eleccions de 2017, ni a les 2015, ni a la consulta del 9 de novembre de 2014. Per tant, nosaltres li diem: el gran elefant, efectivament: que dos terços d’aquesta cambra es posin d’acord en cap a on avançar amb millor autogovern i més finançament. I vostè em diu: quin és el nostre full de ruta? Doncs, acabar amb una reforma combinada de la Constitució i de l’Estatut que es pugui sotmetre a referèndum del poble.

Debat sobre l’estructura i la composició del govern

Intervenció del president del grup parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, en el debat sobre l’estructura i la composició del Govern

Parlament de Catalunya, 6 de juny de 2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats, molt honorable president de la Generalitat, la veritat és que estem molt satisfets de poder mantenir aquest intercanvi sobre la composició i els objectius del nou Govern de la Generalitat. I aprofito, d’entrada, per desitjar-los a tots vostès sort i encert. I, si m’ho permet, amb el to que faig servir sempre, si m’ho permet la líder de l’oposició, espero que no es compleixin els temors que ella ha expressat des d’aquesta tribuna. Perquè, certament, vostès són –han de ser– el Govern de Catalunya, el Govern de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Això no vol dir que sigui un govern neutre, això no vol dir que sigui un govern sense ideologia, això no vol dir que no sigui un govern determinat a defensar uns plantejaments; però mai poden perdre de vista que aquest país, que és plural, és molt ric i divers, i en ell hi conviuen sensibilitats molt diferents.

La presa de possessió del Govern ha comportat de forma automàtica l’aixecament de l’article 155 de la Constitució. I vostè sap que nosaltres el que hauríem volgut és que pogués ser abans. Des del 31 de gener podíem haver tingut nou president; des de mitjans de febrer podríem haver tingut nou govern. Hem tingut més de tres mesos més de 155. Hem discrepat en això. Vostès han volgut mantenir un pols amb el Govern d’Espanya i amb el poder judicial pel que fa a l’elecció de president i pel que fa a la designació dels membres del Govern. Però finalment s’han vist obligats a acceptar novament que fora de la legalitat no hi ha possibilitats de desenvolupar una acció política viable. Els discursos ho aguanten tot, però la realitat és tossuda: només anirem bé quan discursos i realitat vagin de la mà. I això no és rendir-se –li agafo el mot–, això és acceptar la realitat sense renunciar a canviar-la però des de la realitat. Un ha de ser tossut amb la voluntat, però no ser cec davant de la realitat. I no pensin que els dic això com a retret ni per fer valdre que nosaltres des del primer dia diem que s’han de presentar candidats viables. No, els hi dic perquè jo crec que a tots ens convé ser conscients dels marges de l’acció política. I com tots ens omplim la boca –i suposo que ho fem sincerament– de les paraules «convivència» i «respecte», la convivència i el respecte ens exigeixen l’estricte compliment de la legalitat. O, dit d’una altra manera, trencant la legalitat trenquem la convivència i impedim la política.

És veritat que també voldríem –i vostè ho ha dit també en la seva intervenció– un diàleg profitós amb el Govern d’Espanya. Jo crec que aquest diàleg, president, exigeix respecte a la legalitat i respecte a la separació de poders. És a dir, no pretendre demanar, exigir, reivindicar davant d’un poder de l’Estat el que li correspon a un altre. Sobre el respecte a la legalitat hem sentit ja missatges equivocs i fins i tot contradictoris. Quan la portaveu del Govern torna a posar sobre la taula la unilateralitat, què està fent? Ens està dient, com s’ha dit ja des d’aquesta tribuna, que faran el que van fer en els darrers quatre mesos del 2017? No fa pas tant de temps, d’aquells fets. I, per tant, el que és impossible és desconèixer el cost i les conseqüències de la deriva unilateral i il·legal de l’anterior legislatura. I, per tant –i permeti’m la pregunta–, és que pretenen posar en marxa les previsions ja anul·lades de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república? És això fer república? O, si ho vol, més genèricament: què entenen vostès per «fer república»? Pensen seriosament que es pot negociar prenent com a base la votació de l’1 d’octubre? Nosaltres creiem –i no creiem estar sols en això– que començar per aquí és equivocar-se.

Ja sap que en el debat d’investidura vàrem insistir-li –i no voldria fer-ho més, perquè crec que vostè, en aquest cas va ser clar– que és vostè i ningú més el president de la Generalitat, i que el Govern de Catalunya és el que s’asseu avui aquí, en aquest primer banc del Parlament, i cap altre; i que la seva legitimitat deriva d’una votació parlamentaria que es fonamenta en unes eleccions establertes en l’Estatut i la LOREG i, per tant, emparades en la Constitució. I massa sovint ens hem perdut en jocs de paraules, creant equivocs i fantasies que han confós l’opinió pública i que, de vegades, i en darrer terme, han portat a la intervenció de les nostres institucions d’autogovern i a elevats costos personals, dels quals en tenim bona prova en alguns escons buits d’aquest hemicicle. Tenim ara la possibilitat de fer les coses d’una altra manera; no dic de renunciar, no dic de rendir-se, no dic de canviar d’idees, no estic dient això. Però sí que estic parlant de fer les coses d’una altra manera i de reconèixer algunes qüestions que, efectivament, els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat van ser desconegudes. Reconèixer que el canvi de les regles del joc requereix una amplia majoria, requereix el vot favorable d’almenys noranta diputats i diputades, perquè així ho estableix l’Estatut, no perquè ens ho hagi imposat Madrid. Jo crec, president, i potser no és el moment de fer-ho, però crec que caldria un compromís solemne de renunciar a imposar un nou marc institucional que no tingui almenys el suport que la reforma estatutària reclama. Jo crec que això seria un element de confiança, de tranquil·litat, d’estabilitat. Convindria. Perquè també és cert que massa sovint es presenta la qüestió en termes de conflicte entre Catalunya i Espanya. Però això oblida la divisió per meitats entre els mateixos catalans. Divisió d’opinió. No estic parlant, com a vegades es diu, d’una fractura irresoluble, d’una fragmentació, d’un trencament d’aquest «un sol poble»; però sí una divisió sobre quin és el camí, quin és el futur a seguir. I, per tant, home, fins i tot una negociació amb el Govern d’Espanya pot ser afavorida a partir d’un ampli acord més transversal. Això vol dir que el Govern no pot negociar per si mateix? No, no, no estic dient això; lluny de la meva voluntat.

I vull aprofitar aquest moment per agrair-li que ja hagi convocat una ronda de contactes amb els grups parlamentaris a partir d’aquest mateix divendres. Vostè té tota la legitimitat per establir l’imprescindible diàleg amb el Govern d’Espanya. Però em permeto dir-li, senyor president, que la seva posició serà tant més solida com més sensibilitats sigui capaç de representar. Em sembla que ho podria dir aquí o a qualsevol altre lloc. Ara –hi torno–, una negociació que pretengués, que pretengui canviar les regles del joc, canviar el marc institucional, aquesta sí que requereix un ampli consens previ a Catalunya. I, en la nostra opinió, no s’hi val utilitzar mecanismes, processos participatius, processos constituents, per obviar que ha de ser aquest Parlament que, per una majoria almenys de dos terços, ha de plantejar els processos de reforma institucional.

D’altra banda, no és sobrer recordar que el Tribunal Constitucional ja va anul·lar les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent en l’anterior legislatura. I, per tant, nosaltres sempre recomanem no tornar a cometre els mateixos errors. En tot cas assajar-ne de nous. Probablement hem de començar aquest diàleg aquí i fora d’aquí per qüestions menys ambicioses i tal vegada més concretes, sense renunciar als objectius finals d’horitzó que tingui cadascú. Però aquí tenim des del finançament pendent; les lleis recorregudes davant del Tribunal Constitucional, de les quals vostè mateix va parlar en el debat d’investidura; les demandes pendents que va plantejar al Govern d’Espanya el president Mas primer i el president Puigdemont després, i tantes i tantes coses que permetrien millorar i ampliar el nostre autogovern i el nostre finançament, la nostra dotació d’infraestructures estratègiques i la nostra capacitat d’intervenir en decisions que finalment ens afecten, es prenguin a Madrid o a Brussel·les. Nosaltres volem animar-lo a iniciar aquest camí. I si ho estima convenient estem en condicions de contribuir-hi amb idees i amb suport. Com més suports tingui, més possibilitats tindrà d’anar avançant i d’anar aconseguint resultats concrets.

Hem insistit sovint en el caràcter institucional de la presidència. El president surt d’una majoria parlamentària concreta, certament, però ha d’aspirar a representar el conjunt de la societat catalana. L’hi dic d’una altra manera: vostè pot portar el llaç groc, però amb la seva actuació els que no portem el llaç groc ens hi hem de sentir representats, sobretot quan vostè diu parlar, o quan vostè digui parlar en nom de tot Catalunya, de tot el poble. Sé que és difícil, però és la meva obligació demanar-l’hi i plantejar-l’hi. Nosaltres estem disposats a que tothom expressi amb llibertat el seu plantejament, però al mateix temps volem exigir la neutralitat de l’espai públic i de les institucions. N’haurem de seguir parlant i haurem de veure en què es concreta per no violentar les sensibilitats i les opcions de cadascú. Ara bé, vostè és també –i si em disculpa, president, em sembla que amb un minut aconseguiré dir tot el que volia– cap de govern.

A vegades s’ha parlat d’aquesta doble dimensió de la presidència de la Generalitat, institució en si mateixa i símbol, i també cap de Govern. Com a cap de Govern, estem esperant a que els consellers presentin els seus plans en comissió per poder-ne parlar. Jo el que li vull assegurar és la nostra predisposició a col·laborar des de l’oposició en aquelles qüestions que puguem compartir. Nosaltres volem demostrar una cosa que és molt difícil, que és que es pot, fent una bona oposició, millorar l’acció de govern. I aquesta és la voluntat del nostre grup. Gràcies.

 

Rèplica al president

Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, molt honorable president: ja anuncio que els cinc minuts se’m faran curts, perquè el president ha tingut la bondat de fer-me unes quantes preguntes, i no m’agradaria deixar-ne cap sense respondre. Jo crec que aquest hemicicle és per parlar, per compartir, per contrastar, per posar-se d’acord i a vegades senzillament per discrepar. Voldria deixar clara una cosa des del principi. Què pensa Pedro Sánchez? Espero que pugui tenir ben aviat l’ocasió de poder-ho compartir amb ell, i no m’agradaria… Hi havia una frase d’uns francesos: «Moi c’est moi, lui c’est lui.» I, per tant, parli vostè amb ell. Però, sí que m’atreveixo a dir, sense, crec, risc a equivocar-me: Pedro Sánchez, president del Govern d’Espanya, defensarà la integritat territorial d’Espanya i la vigència de la Constitució a tot el territori. És la seva obligació.

Vostè deia: «PSOE 1974, autodeterminació.» Sí, i 1978, Constitució. Vostè em pregunta: «Drets civils i llibertats.» Per nosaltres, això és Constitució i legalitat. Que es poden modificar. Evidentment. I d’això, per modificar una llei, què s’ha de fer? A través dels mecanismes que la mateixa llei incorpora i a través de les majories necessàries per fer-ho. A Catalunya: dos terços. Sense dos terços, no es tirin al barranc. Jo, és un petit consell que dono, que no me l’han demanat.

155. Qui és responsable? Qui va decidir saltar-se la llei, i va activar una previsió constitucional. Ja sé que amb això no hi estem d’acord, però, de totes maneres, a vostè…, crec que els va bé que algú els ho recordi. Sap? Jo tinc, com porto molts anys en política, moltes coses que penso que no vaig fer bé, o que em vaig equivocar. Una de les que penso és que potser no vam insistir prou en el desastre que es produiria si se seguia pel camí que vostès havien decidit emprendre. I, per tant, aquesta vegada no vull fer-me aquest retret. I, per tant, encara que sigui a risc de fer-me pesat o de repetir-me massa, no ho deixaré de dir.

Lleis suspeses. President, vostè segurament ho sap, però, si no, ho torno a posar sobre la taula. Abans de presentar un recurs d’inconstitucionalitat, el Govern d’Espanya i el Govern afectat, tenen un procediment de negociació. Després, és una mica més complicat, però això no vol dir que no es pugui tornar a fer, perquè, efectivament, es pot tornar a presentar una llei al Parlament. I jo recomanaria, modestament, assajar, en el cas de lleis ja suspeses, aquest procediment previ de discussió, perquè si es toca vores, i jo estic d’acord amb vostè, en temes que són competència de la Generalitat i polítiques públiques sobre les que la Generalitat ha de tenir capacitat d’actuació, val molt la pena trobar el camí que ho permeti. La Generalitat…, millor dir: el Govern de Catalunya pot actuar contra la pobresa energètica, contra l’emergència habitacional? Sí. Ha de fer-ho, i hem de trobar la manera de fer-ho, perquè, per sobre de les qüestions competencials hi han les qüestions polítiques.

Més coses. Borrell. Miri, escolti’m, primer, és ciutadà de Catalunya. És un català de La Pobla. És l’home que, quan va ser president del Parlament Europeu, el català va assolir el màxim ús a la cambra. És veritat que molts voldríem que fos llengua oficial, però el Parlament Europeu ens diu: «facin-lo oficial primer al seu país i després ve aquí i m’ho explica.» I, certa raó la tenen, i per tant no projectem alguns problemes que, vostès ja ho saben, el món ens mira, Europa ens espera, etcètera. Bé, alguns problemes potser que primer els resolem aquí. Dir-li, de totes maneres: m’ha animat vostè i demà amb molt de gust aniré a la presa de possessió d’un magnífic ministre d’afers exteriors d’Espanya, i amic meu, que es diu Josep Borrell.

Sobre el tema de l’exili. Miri, per mi l’exili és el que es va produir, efectivament, quan vostè ho deia, a la República, el que va portar tants catalans als camps d’Argelès. És un exili després d’una guerra civil, producte d’un cop d’estat feixista, militar, contra una Constitució. És veritat que no trobaríem, potser, mecanismes de denominació comuna del fenomen que s’ha produït amb compatriotes nostres que han volgut marxar per intentar defugir l’acció de la justícia, diguem-ne com vulguem, però jo no en diria «exili», perquè em sembla que és desmerèixer, que és desfigurar l’exili que, sí, els catalans van patir a partir de l’any 39. Però, això: cosa seva.

Consell de la república. No és que no l’acabem de veure, és que hi estem radicalment en contra. Nosaltres li vam dir: vostè té algunes obligacions. Una d’elles és no erosionar les nostres institucions d’autogovern. I per nosaltres, qualsevol succedani erosiona el prestigi i l’autoritat de les nostres institucions.

No ha parlat, avui, de l’assemblea d’electes. Millor.

Finalment: república? Per mi, república és ciutadania, és drets, aspiració d’igualtat i de justícia. Aquí ens hi trobarem, segur.

I, Prat de la Riba: desitjaria ferventment, president, que d’aquí a uns anys la seva obra de Govern tingués l’anomenada, el prestigi que va assolir l’obra de Govern de Prat de la Riba. Gràcies.

Intervenció a la segona sessió del debat d’investidura de Quim Torra

INTERVENCIÓ A LA SEGONA SESSIÓ DEL DEBAT D’INVESTIDURA DE QUIM TORRA

Palau del Parlament, 14 de maig de 2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats,

Senyor candidat, aquesta sessió serà molt diferent de la de dissabte. Perquè ahir es va esvair el dubte. Avui ja sabem que el candidat proposat per Carles Puigdemont serà investit amb els vots de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i l’abstenció de la CUP.

No cal dir que respectarem la decisió del Parlament i la legitimitat de la presidència, sempre que el seu exercici es produeixi en el marc legal vigent, que és l’única font de legitimitat que reconeixem.

Avui, certament, vostè ens ha parlat més de temes concrets i d’obra concreta de govern.

Perdoni, potser li faré un petit resum que potser trobarà injust: avui ens ha dit que faria el que els que li donen suport porten molts anys dient que farien, però vostè diu que ho farà en cinc mesos. Aquest és el resum.

Nosaltres voldríem plantejar avui el debat, ja sabent-ne el resultat, des d’un altre punt de vista. Voldríem plantejar-li quatre grans qüestions.

La primera, si respectarà el marc legal vigent.

Voldríem saber si és capaç –la segona– d’assumir que Catalunya està formada per tots els ciutadans de Catalunya; també els que parlen castellà o altres llengües i els catalans que se senten també espanyols. I algunes de les expressions que ha utilitzat aquest matí ens fan suposar que sí.

Tercera: voldríem saber quina serà la seva contribució al respecte entre els catalans, a evitar la fractura i a recosir la societat.

I quart: voldríem saber com pensa establir el diàleg del que parla.

I, per tant, començo. Primer voldríem recordar el marc legal, ni que sigui de forma molt breu.

Dissabte els llegia l’article segon de la Llei de la Presidència de la Generalitat, que diu el següent: «El president o presidenta de la Generalitat té la més alta representació de la Generalitat; també té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya. El president o presidenta de la Generalitat dirigeix i coordina l’acció del Govern.»

Aquí no hi ha ni assemblea d’electes, ni consell de la república ni “farrapo de gaita”; vull dir que hi ha el que hi ha. I nosaltres voldríem que la seva actuació s’ajustés precisament al que diuen les nostres lleis.

Resulta especialment rellevant que sigui el president el que conegui el que estableix l’Estatut d’autonomia; entre d’altres coses, perquè vostè té la inexcusable obligació d’ajustar la seva actuació i les seves decisions al contingut de l’Estatut.

Només li llegiré quatre articles, perquè crec que n’hi ha prou per començar.

Primer: «Article 1. Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma, d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva normainstitucional bàsica.»

«Article 2.4. Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.»

«Article 3. Les relacions de la Generalitat amb l’Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat, pel principi d’autonomia, pel de bilateralitat i pel de multilateralitat.»

«3.2. Catalunya té en l’Estat espanyol i en la Unió Europea el seu espai polític i geogràfic de referència i incorpora els valors, els principis i les obligacions que deriven del fet de formar-ne part.»

Article 7. Punt 1: «Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s’exerceixen d’acord amb aquest Estatut i les lleis.»

Punt 2: «Gaudeixen, com a catalans, dels drets polítics definits per aquest Estatut, els espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu i també llurs descendents que mantenen aquesta ciutadania, si així ho sol·liciten en la forma que determini la llei.»

Amb això n’hi ha prou per orientar-se.

I algú pot dir: «Home, però això pot canviar.» Efectivament. Ara, per canviar, es necessita, per començar, almenys el suport de noranta diputats i diputades d’aquesta cambra; ni del consell de la república, ni de l’assemblea d’electes ni de la comunitat d’amics o la gent que anem de costellada. I crec que és important que això ho sapiguem i ho interioritzem, perquè els jocs de paraules i aquesta logomàquia que a vegades establim en el Parlament no han aportat gaires rendiments i més d’un disgust.

Per tant, ni procés constituent, ni projecte de Constitució catalana tenen cabuda en el nostre marc legal. Sí que es poden iniciar processos de reforma estatutària i constitucional a través dels mecanismes legals previstos i de les majories parlamentàries adequades. Vista l’experiència de l’anterior legislatura, no em sembla sobrer insistir sobre aquesta qüestió.

Ja li vaig assenyalar dissabte, senyor candidat, que no voldríem que la seva presidència fos la“zona zero” de les nostres institucions d’autogovern. No voldríem que el mal ús de les institucions arrasés el nostre autogovern; un autogovern que és de tots els catalans, pensin com pensin.

Els hi diré d’una altra manera: com no voldríem que l’article 155 de la constitució espanyola s’hagués d’aplicar novament, els encoratgem a que no ho tornin a provocar, com ho van fer els dies 6 i 7 de setembre, 1 d’octubre i 27 d’octubre de l’any passat.

Potser algú s’hagi estranyat que hagi llegit l’article 7 de l’Estatut, el que defineix la condició política de catalans. És la meva manera de tornar a dir que són tan catalans els que parlen català com els que parlen altres llengües. És la meva manera de dir que són tan catalans els independentistes com els que no ho són. És la meva manera de dir que són tan catalans els que només se senten catalans com els que comparteixen o tenen altres sentiments d’identitat.

Dissabte, en una molt bona intervenció, Xavier Domènech va intentar en va que vostè li digués què pensava dels espanyols i les espanyoles. Avui sabem que el que voldria és que tinguessin una república; això…, avui ho hem aclarit una mica més. Jo no tinc gaire esperança que contesti el fons de la pregunta d’en Xavier Domènech, però li’n faré una altra força similar: què pensa vostè dels catalans i de les catalanes que se senten també espanyols i espanyoles?

Perquè el tema no són uns tuits, el tema no són uns articles, el tema no són unes entrevistes i conferències, el tema no és tan sols una discutible admiració per Daniel Cardona o els germans Badia o Nosaltres Sols; el tema és si per vostè només mereixés la condició política de català aquella persona que parles català o se sentis catalana i prou. Aquesta és la qüestió.

Quan vostè mira a Catalunya ens hi veu a tots o només a una part? Pensa vostè que hi han bons o mals catalans? Que els mals catalans són els que també se senten espanyols? Que els espanyols i els que se senten espanyols són l’enemic?

I algú dirà: «Home, si aquest matí ja ha dit coses que apunten en una direcció diferent.» Té raó. Però és que jo l’he enganxat amb una falsedat, senyor candidat. Vostè, dissabte, va dir que trobava a faltar aquell PSC dels vuitanta. Clar, i jo li vaig dir: «No trobaré tuits.» I, clar, no he trobat tuits. Però sí que he trobat un article, del 13 de maig del 2011, que es titula “El PSC i la cabra catalana”. Ja ho poden ben dir: maldita hemeroteca!

Li llegeixo el segon paràgraf d’aquell article.

«La darrera vegada que es va veure un exemplar de socialista català ja fa molts anys, a mitjans dels setanta del segle passat, tenia nom, es deia Josep Pallach. De fet, la raça del socialista català, que durant la República va comptar amb un ramat considerable i uns noms de prestigi, com Serra i Moret o Rafael Campalans, havia entrat en un procés de decadència ineluctable amb la barreja amb la raça del socialisme espanyol. Les esperances…»

Perdonin, deixin-me, perquè segueix…, per dir-ho així, millora.

«Les esperances posades en l’exemplar Josep Pallach, malauradament es van veure frustrades per una mort prematura. Allò va accelerar-ne el final. Els creuaments amb la raça del socialista espanyol van anar augmentant i augmentant fins arribar a mutar el propi ADN dels autòctons. Avui res no és més igual a un socialista català que un socialista espanyol. La vella i honorable raça del socialista català s’ha de donar per extingida, encara que, de amanera totalment acientífica, hi hagi certs individus que se’n reclamin continuadors.»

Escolti, el problema no és un tuit –el problema no és un tuit…

I vostè parla de raça amb aquesta desimboltura. I vostè deia dissabte: «Trobo a faltar en Pallach, en Reventós i en Maragall.» No, no, vostè sembla que només troba a faltar en Pallach, perquè als altres ja els considerava, de la forma que vostè ho fa, despectivament, espanyols.

I això és etnicisme o no? És supremacisme o no? Què dimonis és, això?

Miri, nosaltres tenim la història que tenim. Normalment, un se sent orgullós de la seva història. A tota història hi ha elements discutibles, naturalment. Però aquesta és la qüestió: cap socialista català va considerar mai que qüestions identitàries passesin per sobre del concepte de ciutadania. I ho diem dels socialistes catalans, i ho podríem dir també dels companys del PSUC, del moviment sindical, de la gent que, efectivament, cridava «llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia». Una tradició que, entre altres coses, va permetre que governéssim plegats. En la llarga història d’en Salvador Sabrià hem trobat a faltar una cosa que vam compartir junts. Vostès, per cert, van fer president el president Montilla. Els estalviaré la lectura de les coses que opinava el seu candidat a la presidència avui, sobre aquella operació política, perquè això jo no ho faig.

Miri, el nostre país té una identitat que és plural, i qualsevol essencialisme és una amputació del nostre poble. (Aplaudiments.) Per tant, no podem votar-lo, senyor candidat, futur president. Ens estranya una mica que alguns el puguin votar sense cap mena de recança, però, en fi, això no és el nostre tema.

I vostè em convidava, l’altre dia…, deia: «Haurem de, algun dia, parlar d’això del catalanisme i l’independentisme.» I deia –i tenia raó–: «No és el moment.» Però de totes maneres li hevolgut trobar un parell de cites del que nosaltres entenem per catalanisme.

Per exemple, vostè diu que li agradava molt Rafael Campalans.

Doncs, escolti’m, diu: «Per nosaltres la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d’homes que viuen a Catalunya» –ara hauria dit «d’homes i de dones»– «i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin.» (Algú aplaudeix.)

O Tarradellas, que em sembla fins i tot més important, perquè és un concepte encara més inclusiu. Diu Tarradellas: «Catalunya és un país massa gran perquè no hi capiguem tots i massa petit perquè puguem prescindir d’algú.» Quedem-nos amb Tarradellas, fem Tarradellas. (Aplaudiments.)

Ja per no dir Joan Reventós, ja més sospitós, almenys amb el seu pensament, no? Però deia: «La renúncia al doctrinarisme» –i no parlava de vostè– «és una aposta per un catalanisme entès com una ciutadania que ha de proposar-se sumar i no dividir, civilitzar i no fanatitzar.»

Aquests som nosaltres. I, per tant, no és el moment, però hi ha tema.

La concepció de la nació catalana: formem part de la nació catalana tots els ciutadans de Catalunya, tal com els defineix l’Estatut, o no? Es pot ser català sense compartir el projecte independentista, o no? O potser cal una mica d’ajuda, o un tractament especial?

Perquè no…, no cregui que ens preocupen només aquests fonaments ideològics que sembla tenir, és que ens preocupa el projecte que va esbossar. Perquè diu: «El nostre projecte és fer república.» I jo li dic: encara que la majoria de catalans no hagin manifestat compartir aquest projecte.

No sé com s’ho farà perquè el que sí li dic és: si per fer república cal empetitir la nació, aquesta república no ens serveix. Si per fer república cal trencar la unitat civil, aquesta república serà nefasta. I si per fer república s’han de vulnerar les lleis que regulen la nostra convivència, això acabarà com el rosari de l’aurora, o sigui amb batalla campal, que és com acabava el rosari de l’aurora.

Vostè ha acceptat la presidència provisional i per delegació. Si això només l’afectés a vostè, no tindríem gaire cosa a dir. Però és que la presidència de la Generalitat no és una qüestió  personal, és un afer polític i institucional. I estem convençuts que la provisionalitat i l’acceptació d’una autoritat superior, es digui Carles Puigdemont, consell de la república, assemblea d’electes o el “sursum corda”, és un greu error que de forma gairebé inexorable restarà autoritat i credibilitat a la nostra màxima institució d’autogovern.

Jo sé que és molt difícil la reflexió que li vull fer ara, i, per tant, li prego que se la prengui com una reflexió que haurem de seguir i fer entre tots.

Tenim un problema en aquest país amb l’espai públic. Tots hem vist com al Regne Unit portar símbols polítics està prohibit enun camp de futbol pels protagonistes de la competició. El Regne Unit és el bressol de la democràcia. Vostè ha dit que vol que el Palau de la Generalitat llueixi un llaç groc, suposo que gran. No creu que hi ha el risc que algú pensi que les institucions només serveixen pels que comparteixen aquell sentiment? (Remor de veus.) És un risc, i ja l’hi dic: prengui-s’ho estrictament com una reflexió que haurem de fer, de forma que prevalgui també el dret a la llibertat d’expressió dels sentiments i la solidaritat que molts poden sentir per companys, amics, familiars o conciutadans que estan patint un determinat procés judicial, però fem la reflexió.

Per exemple, a l’escola: jo, si donés classe cada dia, no portaria el símbol del meu partit com a professor a l’aula; crec que no és bo. I, per tant, hauríem de fer, per manera, de preservar determinats espais que ho han de ser de tots. Aquesta reflexió –que, l’hi dic, prengui-se-la com el que és…–, imagini’s vostè un tribunal d’oposicions per accedir a la funció pública: si algú pensa que li pot anar millor o pitjor en funció de que porti o no un llaç groc, estaríem traint el sentit de la funció pública –dic si algú ho pensés.

I, per tant, és una reflexió que no em sembla sobrera. Hem de fer compatible la lliure expressió de sentiments,i de posicionaments fins i tot polítics, si cal, amb la preservació d’un espai públic que és de tots.

I, per què li dic tot això? Perquè per nosaltres segueix sent molt important, com ja li vam dir dissabte, aquesta noció de respecte. Una societat dividida com la nostra necessita un especial esforç de respecte. I el president de la Generalitat és qui pot fer més o pot fer molt en aquesta direcció. I li vam dir que jutjarem decisions i actuacions concretes, i, per tant, no és que li proposi un reset, que no és el cas, però per nosaltres és molt més important el que faci vostè un cop investit que tot el que hagi fet o dit abans de ser investit, i ho diem avui i ho mantindrem.

Ara, tercera preocupació, li deia. Vostè proposa un diàleg, i va dir… –i no dubtem de la seva sinceritat, en absolut–, vostè deia, en castellà, dissabte, parlant amb Rajoy, diríem indirectament, diu: «¿Hablamos, señor Mariano Rajoy? ¿Nos sentamos, de una vez, juntos, en una misma mesa, su Gobierno y el Gobierno de Cataluña? Nosotros estamos dispuestos a dialogar mañana mismo, sin condiciones, sin vetar nada, con el mismo respeto institucional debido entre gobiernos y la necesidad urgente de reconducir la política a la política, por nosotros no quedará.»

Totalment d’acord, president –futur president. Ara, sense condicions? Segur que no posem per davant la república i el referèndum sobre la independència? Això ho sap la CUP? Un diàleg sense condicions vol dir això, sense condicions. Però el respecte a la llei i als mecanismes i majories necessaris per canviar-la és imprescindible.

Dèiem coses a negociar possibles. N’hi ha moltes. Li’n faig un petit tast. Les quaranta-sis demandes plantejades pel president Puigdemont, que si deixem el referèndum a part queden en quaranta-cinc. El desenvolupament de l’Estatut, la recuperació d’elements erosionats per la sentència a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques. El finançament –després en parlaré una mica més. La inversió estatal en infraestructures estratègiques. Temes relatius a la llengua catalana, els símbols i la cultura. Temes relatius a la capitalitat de Barcelona. La reforma constitucional federal.

Li vaig preguntar si estaria disposat a complir amb el que nosaltres creiem que és la seva obligació de defensar els interessos de Catalunya en la negociació del finançament, i no vaig obtenir resposta. Vostè sabrà. Però, des del nostre punt de vista, sobre el finançament hi ha moltes coses a parlar en el camí cap a un pacte fiscal federal. Un increment de recursos, un sistema equitatiu sense discriminacions, la garantia de l’aplicació del principi d’ordinalitat en els recursos finals, la convergència entre els règims foral i comú, més coresponsabilitat fiscal, el consorci tributari entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Estatal d’Administració Tributària, recollida a l’Estatut, més simplicitat i transparència, la retirada del FLA, l’alleujament i la reestructuració del deute, i la negociació també del sistema fiscal.

Senyor candidat, vostè podria esvair alguns o tots aquests dubtes. Potser no ho farà perquè amb la resposta global i tot això moltes coses es perden, i perquè després, depèn de què digués, si és que vostè ho compartís, podria perdre algun suport, i, per tant, segurament no és el dia. Potser tampoc comparteix, i hi té tot el dret, el nostre plantejament de fons.

Nosaltres volíem investidura i govern, però potser de forma ingènua també volíem nova etapa. No sembla –dic «no sembla»– que els que ens proposa sigui això: eleccions en uns mesos, probablement molta gesticulació, i probablement algun gest de desobediència, a ser possible sense conseqüències. Li he de dir –i el català que faré servir ara potser no és del tot curós– «al tanto» –«al tanto»–, perquè de vegades un acaba tan lligat al que va dient que acaba cometent errors fatals. I recordo el 27 d’octubre, aquí mateix.

I si vas dient, vas dient, vas dient, vas dient…, el teu marge es va estrenyent, estrenyent, estrenyent…, i finalment, allò…, estàvem al caire del precipici i vam decidir fer un pas endavant.

Doncs, jo crec que no és el que espera ni mereix el nostre país ni la nostra societat. Si aquest fos el camí, la màxima perjudicada seria la societat catalana, i també, crec, seria un plantejament que no faria avançar el seu projecte ni tampoc serviria els interessos d’aquells i aquelles que esperen judici. Tant de bo que no sigui així; tant de bo m’equivoqui, o, encara millor, tant de bo vostès fossin capaços d’anar rectificant el rumb, cosa amb la que els acompanyaríem.

Tant de bo tinguem estabilitat política, normalitat institucional, impuls a la recuperació econòmica, impuls a les polítiques socials i inici d’un diàleg i una negociació amb les institucions de l’Estat. Sé que la composició concreta del Govern no depèn gaire… –bé, potser sí, perquè després d’escoltar en Sabrià… però, en fi…–, pensava que no depenia gaire de vostè; però, en tot cas, serà el seu Govern, vostè el presidirà. Serà el primer signe clar, aquesta composició concreta, sobre si es vol avançar cap a la distensió o es vol mantenir o incrementar la confrontació. Vostè –vostès–, i tots, ens hi juguem molt.

Senyor president –i acabo–, sabem…, vostès saben, per a què poden comptar amb nosaltres i per a què no; ho dic perquè aquí, com ja fa temps que fem de la vida, sabem en què podem col·laborar i en quines coses no. Però sí que l’hi he de dir: la iniciativa i la responsabilitat seran, a partir de la votació, si la guanya, seves.

Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

(Aplaudiments.)

RÈPLICA

Gràcies, senyor president.

Intentaré ser breu però no deixar-me res. Es queixa el candidat, i potser té raó, que les seves propostes no han merescut gran atenció en el conjunt del debat. Però jo li he donat l’explicació. Són propostes que venim escoltant des de l’any 2012, que porten anys dient que es faran i no s’han fet, i vostè s’ha donat una expectativa de vida de govern de cinc mesos. És potser per això que no li hem atribuït la importància que devíem.

No m’ha resolt algunes de les preguntes, hi té tot el dret, però n’hi ha alguna que jo crec que té cert interès, que és el tema de què farem amb el finançament. Perquè jo ja sé que volem el pa sencer, però mentrestant, què anirem fent? Perquè si només tindrem el pa sencer el dia que arribi la república ideal, doncs, mentrestant, alguna cosa haurem de fer, i, per tant, haurem de negociar. I aquí recordem que… Jo tinc declaracions ben recents del conseller Mas-Colell, que tothom li atribueix una certa autoritat, i diu: «Aproximadament Catalunya paga impostos amb proporció a la seva contribució al PIB i rep en proporció a la seva població.» Si és així, el marge de discussió serà petit; però l’haurem de fer, en tot cas.

Vostè diu: «Això acabarà amb república.» Jo crec que això comença sense República, i acabarà, en el millor dels casos, sense República.

Però vull agafar-me a les coses en les que ha dit que coincidim: 7 milions i mig de catalans –7 milions i mig. I no en parlem més.

Dos. La ironia de la cabra. Jo sabia que hi havia la migdiada de la cabra, “la siesta de la cabra”; la ironia de la cabra no la coneixia. Miri, la ironia és molt bona, i jo la gasto, també. Però, cregui’m, quan hi ha una acumulació d’afirmacions, escrits, com els seus, algun comentari addicional, jo, de vostè, l’hauria fet, perquè l’hemeroteca és llarga.

Després deia: Temes de llaç groc: parlin amb el senyor Guardiola.

Temes de referèndum. Miri, el Govern escocès mai es va plantejar saltar-se la llei. És una bona guia de conducta. (Aplaudiments.)

Després, diu: «L’únic a qui dec obediència és al poble de Catalunya.» Jo, igual. Ara, si jo tinc poder l’exerceixo segons el que diu l’Estatut: «Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució.»  Aquest és l’article 2.4 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Si no es fa cas d’això, en nom del poble es fan disbarats, es cometen grans errors i el terrabastall el podem pagar entre tots. I, per tant, seria important saber si el president de la Generalitat, que ho serà entre altres coses perquè hi ha hagut la veu del poble el 21 de desembre, també es conduirà d’acord amb les lleis del país, que són les que donen legitimitat a la institució que encarna.

I, per últim, els agrada molt aquesta expressió, i, per tant, segurament arribo tard perquè la canviïn. Però, escolti’m, hem escoltat «els carrers seran sempre nostres», «l’escola serà sempre nostra», fins i tot «el Palau serà sempre nostre». Pensin que convindria que aquest «nostre» sigui una mica inclusiu. Els carrers, les escoles i el Palau que ho siguin de tots els catalans.

Moltes gràcies.

 

Intervenció en el debat d’investidura de Quim Torra

Intervenció del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar, Miquel Iceta, en el debat d’investidura del candidat Joaquim Torra.

Parlament de Catalunya, 12 de maig de 2018

[enllaç al vídeo]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, senyor candidat: no s’estranyarà, però vull començar confirmant que no tindrà el nostre vot favorable, ni tampoc la nostra abstenció. Però m’agradaria justificar-ho des del respecte a totes les posicions polítiques, i encara més a les persones. No els tindrà per tal com ha estat proposat. Perquè no només és que l’hagin proposat digitalment –era la Catalunya digital de la qual vostè parlava–, sinó que vostè ha acceptat encantat la subordinació a qui vostè considera president legítim. Jo, sobre això, l’hi he de respectar. Vostè considera que és el president legítim, però és que molts catalans només podem considerar legítim el president que obtingui la confiança d’aquest Parlament. I, per tant, de vostè se’n podria dir que serà president de la Generalitat, si és que hi arriba, per gràcia d’en Puigdemont i amb el permís de la CUP. El Govern ja li han fet. I ara estem llegint ja a l’Stampa que sembla que la convocatòria de les properes eleccions també li faran. Escolti’m: no és bo. Però no per a vostè, sinó per a la institució.

La Presidència de la Generalitat és la institució més alta del nostre país. No pot quedar subordinada a cap altra persona i a cap altre plantejament. I ens fa l’efecte que, així com Artur Mas va optar pel perfil, per dir-ho així, més ferreny, més fonamentalista, i no ho dic despectivament, sinó més, en fi, ferreny – crec que és la paraula més adequada en català–, com a successor, en Carles Puigdemont sembla que ha optat pel mateix criteri en el moment de proposar-lo a vostè. I vostè ho accepta, i acceptant explícitament la seva autoritat superior. Molts catalans no podem acceptar un president rebaixat. No podem. Per respecte a la institució, a l’Estatut i a les lleis. No cal que li recordi què és el que diu la Llei de la presidència. «El president o presidenta de la Generalitat té la més alta representació de la Generalitat. També té la representació ordinària de l’Estat a Catalunya. El president o presidenta de la Generalitat dirigeix i coordina l’acció del Govern.» I, permeti’m, i potser és un prejudici i estaríem encantats d’esvair-lo, avui no tenim clar que així serà. Vostè ha acceptat ser president temporal i per delegació. I nosaltres no volem un president temporal i per delegació. I, per tant, no podem donar suport a la seva candidatura.

A més, vostè ha fet un esforç, en el seu discurs, de dir que parla per al conjunt del país, per al conjunt de la societat, per a tots els catalans. Però nosaltres considerem, en canvi, que vostè només s’ha adreçat als catalans que ja donen suport al projecte independentista. Com he dit des del principi, seran les seves decisions i la seva actuació concreta com a president la que ens permeti jutjar amb ple coneixement de causa i objectivitat. Ara, sí que ens permetem dir, des del respecte, que sense revisar alguns dels plantejaments que vostè ha anat tenint al llarg del temps, és molt difícil que es pugui adreçar al conjunt de la societat i aspirar a representar-la. I és veritat els tuits a vegades són fruit d’un moment, diríem, de tensió. Però és que vostè ha escrit coses, com per exemple aquesta, el 2010. Diu: «Si la senyora Martínez-Sampere i el president Montilla són catalanistes, és evident que uns quants tenim un problema. Aquí no hi cap tothom.» Miri, senyor candidat, si aquí no hi cap tothom, no hi acabarà cabent ningú. He de dir que he agafat la cita perquè vostè esmentava persones concretes, però és veritat que alguna vegada vostè ha teoritzat sobre això, dient que li costa d’imaginar que fora de l’independentisme hi hagi catalanisme. Però, cregui’m, n’hi ha, i molt. Històricament, tot. I ara també.

Després d’escoltar les abrandades, o no tant, paraules de Sergi Sabrià, així eixamplaran la base? Expulsant els que no siguin independentistes, no comptaran? Fins i tot discutiran la seva catalanitat? No em sembla la manera. Sona molt a allò del «nosaltres sols». I nosaltres creiem que això no respon a la Catalunya d’avui. Vostè, a més, parla –i respectem el plantejament–: «Cal recuperar la república, cal fer república». Valors republicans, projecte república, mandat república… Molt bé. Si no estic mal fixat, el concepte central del republicanisme és la ciutadania, no la llengua, no cap qüestió ètnica ni identitària: la ciutadania. I vostè tendeix a oblidar-ho, ens sembla, en molts dels plantejaments que ha fet. Però aquesta república, que es vol de tots, no hauria de posar barreres, i menys de totes, les de la llengua, que ens semblaria un error.

Però és que, vostè, és veritat que a vegades és molt abrandat, i això no és criticable, però un s’ha de mesurar una mica. En una entrevista el 2015 va dir: «Si Espanya s’equivoca i ens envia els tancs hi guanyarem molt; tant de bo ens els enviï, perquè podrem guanyar alguna simpatia.» Home, senyor candidat, que no ens els enviïn. Perquè, espero que hagi canviat d’opinió, imaginem que vostè accedeix a la presidència, faria dues coses: situar una torre de guaita a l’entrada de la Diagonal per avisar i fer tots els possibles perquè algú els enviés. No és manera.

A més, i quan he citat l’article segon de la Llei de la presidència de la Generalitat, ho he fet expressament citant que vostè, si esdevé president de la Generalitat, ostentaria la representació ordinària de l’Estat a Catalunya; vostè seria més estat que mai. O sigui, que vostè al mateix temps hauria de cridar-los i rebre’ls. Home, no ens sembla el més adequat. Però els temes lingüístics, efectivament, en alguns plantejaments que ha fet vostè, ens han preocupat. Deia –deia–: «La llengua» –i em sembla que Inés Arrimadas ha citat un fragment molt similar, si no aquest–, diu, «qualsevol llengua de qualsevol país del món és l’anima de la pàtria. Sense llengua no hi ha país, i quan es decideix no parlar en català s’està decidint girar l’esquena a Catalunya.» Miri, és tant com dir que la meitat de catalans han girat l’esquena al seu país. Doncs, no. Fixi’s vostè què ha dit dels del PSC, i jo inclòs, diu: «Pobres, parlen l’espanyol com els espanyols». Bé, de fet, als del PSC ens agrada parlar llengües; i jo que parlo, a part del català i el castellà, doncs, l’anglès i el francès de forma acceptable… Però vostè sembla que el problema el té amb el castellà. Que no se n’adona que el castellà és la llengua de molts catalans? Que és que no es pot concebre un país en el que es parlen diverses llengües? Com vol aspirar a representar el conjunt de la ciutadania si considera que els que no parlen català han girat l’esquena al país? Vostè, en canvi, sí que està disposat a parlar en castellà quan parla amb el rei o el president del Govern. Però, en canvi, sembla que li costi acceptar que molts catalans el parlen habitualment. L’hi diré més fàcil: el castellà no és una llengua estrangera a Catalunya. Si arriba a president li recomano que s’esforci a acceptar aquesta realitat i que valori els consensos llargament treballats en favor de la llengua, i no cometre errors que trenquin aquests consensos bàsics, que alguns estan posant ja en qüestió, en un país tan divers i plural com el nostre. Per aquestes coses i altres no tindrà ni el nostre vot favorable ni la nostra abstenció, però certament hi ha moltes coses en el seu discurs que mereixen que en parlem.

Sembla que als debats d’investidura està tot dat i beneït, com si ja estigués tot fet. Ens agafa una cosa com si perdéssim una mica de tensió dramàtica, com si aquí només vinguéssim a posar un segell i a oficialitzar, com en un tràmit administratiu, l’acte polític més important que aquest Parlament té a les seves mans. Tampoc diré que això és una jornada històrica –n’hem abusat tant, de jornades històriques, que potser no cal–, però, potser, que ens convoquem per telèfon d’un dia per a l’altre, perd una mica de sentit institucional. Però nosaltres, que des del primer dia hem dit que calia elegir president i formar govern, avui no volem semblar molt tristos si realment s’elegeix un president i es forma govern. Certament no és el que nosaltres voldríem, però vostès han guanyat les eleccions i vostès tenen dret a governar, fins i tot diria l’obligació de governar. El que no poden és desvirtuar les nostres institucions, el que no poden és saltar-se la llei, el que no poden és prescindir de mig país; però governar, elegir un president i formar govern, oh!, i tant.

I a nosaltres què ens hauria agradat? Que, efectivament, algunes de les coses que vostè ha dit, i que no tenim dret a dubtar de la intenció, després es facin realitat. Vostè ha parlat molt de diàleg, moltes vegades, però, quan m’he llegit el seu discurs…, he dit: «I aquest home, com s’hi posarà, per dialogar?» Anant amb això que s’ha dit aquest matí a dialogar amb les institucions de l’Estat li veig, com diuen ara els moderns, poc recorregut. I, per tant, no n’hi ha prou amb parlar de diàleg, no n’hi ha prou amb oferir-lo, cal voler-lo. I, president…, futur president si és investit, millor dit, no ho sabem, si això serà possible. Vostè també diu: «No, és que no m’agradaria estar aquí, hauria d’haver estat un altre». No l’hi poso en dubte, me’l crec. Però, escolti’m, si no es va investir el president Carles Puigdemont és perquè vostès van decidir no desobeir el Tribunal Constitucional. I per això la CUP malfia, crec. No vull dir que el Tribunal Constitucional sigui bo, però aquí les decisions, al final, i les responsabilitats són de tots. I si aquí es va decidir no investir Carles Puigdemont, no investir Jordi Sànchez, no investir Jordi Turull és perquè la majoria independentista va decidir no desobeir. I va fer bé, ho repeteixo. Però no diguin només «perquè hi ha un estat opressor, dolent», etcètera, no, sinó perquè aquí algú devia considerar que mirant avantatges i inconvenients potser millor no tornar a desobeir, vist el que havia passat abans.

De totes maneres, certament, la proposta que avui vostès ens suggereixen és una proposta d’investidura viable. Una altra cosa és que a nosaltres no ens agradi el plantejament que vostè fa, però de totes maneres volem alegrar-nos de que efectivament, si es confirmés amb la votació, dilluns probablement, d’aquesta investidura arrancaríem la legislatura. És veritat que la seva trajectòria a vegades ha mostrat, des del nostre punt de vista i, ho torno a dir, des del respecte, un cert abrandament, intolerància, diguem-li com vulguem. Però jo crec de veritat que al final el hábito puede hacer al monje. De fet, la cita és molt bona perquè diu: «El hábito no hace al monje, pero le distingue.» O sigui que quan te’l poses les circumstàncies canvien. Jo el que espero, en el seu cas o en el de qualsevol dels membres d’aquesta cambra, que si arriba a esdevenir president de la Generalitat sigui conscient de la responsabilitat enorme que entoma. No només pel que fa al desenvolupament del seu projecte polític, sinó la responsabilitat que entoma envers el conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Avui, és veritat, s’ha parlat de dolors, i, és veritat, s’aprecien dolors seriosos a la societat catalana. Els dolors dels que han viscut amb dolor l’aplicació de l’article 155, però també el dolor de molts que pensaven que si no es prenia una mesura d’aquestes característiques, per dir-ho així, el seu món es veia esberlat. Jo he vist aquest dolor i no em vull posar en una posició equidistant, ni em correspon ni seria just, però crec que qui es posi de president ha d’atendre a tots aquests dolors. I que moltes vegades quan parlem de dialogar amb l’Estat algú pot pensar: «Escolta, però si vostès no són capaços de posar-se d’acord entre vostès en aquest Parlament, com podran fer, de veritat, un diàleg amb les institucions de l’Estat?» I no és un tema menor. Jo ja sé que insisteixo moltíssim, i fins a fer-me pesat, però si nosaltres mateixos vam decidir que per canviar les nostres regles del joc calia el suport de dos terços d’aquest Parlament, fer canvis sense tenir el suport d’una majoria de noranta diputats és equivocar-se segur, no només per un problema de legalitat, que ja seria prou problema, com s’ha vist, sinó sobretot perquè no hi hauria la majoria social que sustentés aquella operació política.

Jo l’he sentit a vostè parlar avui un altre cop de procés constituent. Com en l’anterior legislatura vostè no hi era, doncs, no té per què conèixer la tasca que va fer la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Allò no va anar fi. Bé, hi havia gent que estava molt contenta, però nosaltres vam advertir d’alguns riscos. Després, el Tribunal Constitucional, a més, va decidir que efectivament les conclusions d’aquella comissió d’estudi desbordaven el marc constitucional i estatutari. I, per tant, allò es va quedar, perdó, en no re. Perquè jo sempre he reivindicat el dret dels responsables polítics a cometre errors; però, una certa obligació de no repetir-los. És a dir, si hi ha d’haver errors, que siguin nous, que siguin nous de trinca, que sigui per assajar una cosa diferent, i els camins que no han funcionat, doncs, home, aquests no cal que els tornem a emprendre.

I abans, que jo li deia: «Escolti’m, quan vostè parlava dels espanyols com d’una cosa forana, vostè oblida, entre altres coses, que hi ha molts catalans que se senten espanyols.» I, per tant, és impossible que fent una menció que pugui ser llegida com a menyspreu dels espanyols no hi hagi una part molt significativa de la societat catalana que també se senti concernida i afectada. Per tant, vostè, si esdevé president, seria impossible que fes un comentari d’aquesta natura sense afectar directament els sentiments de bona part de la societat catalana. Per tant, des d’aquest punt de vista no ho dic ni com a advertiment, com a constatació de les noves responsabilitats que una persona que adquireixi la condició de president de la Generalitat entoma. És veritat que no tots pensem igual. Jo aquests dies estava pensant si no hauríem de fer tots plegats una mateixa campanya en favor del respecte, que posés alguna cosa així com dient: «Escolta, jo no penso com tu, però, en fi, no passa res», Get over it, que diuen els americans. Doncs, no pensem tots igual. I és bo. Jo em sembla que no sabria viure en un país que tothom pensés igual. Però si no hi ha aquest respecte a les opinions diferents realment no podrem realment avançar. I jo el que espero…

Ahir un diari català parlava de que la legitimitat la dona el funcionament normal del Parlament, de les institucions, de la relació entre el Parlament i el Govern i el president. Si és l’únic que jo crec que encara té el reconeixement del conjunt de la societat catalana, altres coses poden no tenir-lo. Per tant, no desmereixem, no erosionem nosaltres mateixos aquells elements que sí que fan consens entre tots. Si em permet, també, un exemple, si s’han de donar Creus de Sant Jordi, que em sembla que cada any, sí, decideixi finalment vostè a qui, que no ho faci ningú altre.

Des del nostre punt de vista no és acceptable aquesta diferenciació entre un govern interior i un govern exterior. Jo no dic que per vostè o per vostès pugui tenir, diríem, un reconeixement Carles Puigdemont. Ho dic claríssim, això és un tema absolutament personal. Jo el que sí els demano és que facin l’esforç de separar el que pot ser una legítima qüestió política, o fins i tot personal o d’estima o de reconeixement, amb el que ha de ser el funcionament de les nostres institucions. Crec que això sí que tenim el dret de plantejar-jo. Jo, almenys, així ho faig en nom del nostre grup. Vostès diuen: «Farem un consell de la república.» Home, abans ho deia Inés Arrimadas, aconsellen que només hi siguin vostès, doncs, tindrà valor per a vostès. No ens demanin als demés que donem valor a una cosa que per a nosaltres no el té. I aquest país, jo no sé si amb fractura interessada, com deia ahir un diari, o no, però està fragmentat, està dividit, i amb uns equilibris fràgils. Jo crec que l’obligació de tots els responsables polítics és no agreujar aquesta divisió i aquesta fractura, no fer-la irreversible, no deixar que mai una manca de respecte faci imparable un procés, sigui aquest de fragmentació. I nosaltres ens oferim, en la mesura que siguem capaços de fer-ho, a qui sigui, o a tots, per intentar evitar-ho.

Tampoc ens ha agradat aquesta obsessió de dir que això durarà poc. Jo en això ja saben que soc una mica reconsagrat. Per a mi, les legislatures són de quatre anys. Si després duren una mica menys, doncs, mira, duren una mica menys, però que des del principi s’estigui dient: «Bé, això durarà un any pelat», ho trobo molt dolent. Potser això explica per què no s’ha detingut en gaires coses de gestió, perquè clar, en un any ja se sap que tampoc hi ha tant de temps per fer coses. No és bo. No és bo per al país, no és bo per al Govern, ni per recuperar algunes coses que a nosaltres ens semblen fonamentals, que és l’estabilitat i la normalitat en el funcionament de les institucions. Per tant, escolti, vam tenir eleccions al 2010, al 2012, al 2015, al 2017, i ara ja diuen que potser a finals del 2018. Home, anava a dir: no ho suportarem. Sí, ho suportarem perquè hem suportat tot, però no és bo. I la intenció inicial hauria de ser esgotar la legislatura. Jo entenc que vostè digui, i té raó, que, escolti, és una situació excepcional. Jo no puc dir el primer dia això: ho faré durar tant com sigui. Però una mica més d’un any, si pogués ser, si ho poguéssim allargar una mica i fer feina…

Jo crec que l’anterior legislatura ens ha de servir per a algunes coses. Ja sé que discutirem molt sobre el que no va funcionar, però en tot cas, jo sí que li he de dir que des del nostre punt de vista, des que es va desconèixer el reglament del Parlament, l’Estatut, la Constitució, les majories necessàries per canviar-ho, va descarrilar. Després es va fer, efectivament, el referèndum de l’1 d’octubre. Jo no voldria que ningú se sentís ofès, però vostès han de saber que per a nosaltres, aquell era un referèndum il·legal. Que amb totes les benevolències del món podíem dir que va considerar que era un referèndum legal i va participar-hi la meitat. Per tant, no li podem donar a aquell 1 d’octubre el valor de mandat democràtic que vostès li donen. Creiem, i ho diem des del respecte i des d’intentar entendre el dolor, els dolors, millor dit, de tothom. I per tant, no intentem justificar en aquell 1 d’octubre decisions que haguem de prendre ara, perquè crec que faríem un mal servei. Va tenir, efectivament, una actuació policial que nosaltres vam considerar des del primer moment desproporcionada, va dividir la societat, va generar una inestabilitat econòmica i la fugida d’algunes seus socials, bastantes. També la intervenció de la Generalitat, i també l’empresonament de dirigents independentistes. El balanç d’aquell procés polític no pot ser bo per a ningú. Un pot dir: és que l’Estat s’hagués hagut d’abstenir de fer cap acció. Jo també li diré: els estats tendeixen a garantir que la llei s’aplica en el conjunt del territori sobre el que tenen sobirania, i que per tant, era molt difícil pensar que l’Estat espanyol, de cop i volta, decidiria que les lleis no s’aplicarien en un tros del seu territori. Per tant, que algunes de les conseqüències d’aquella jornada eren sabudes. I després hem tingut oportunitat de llegir reportatges, llibres, i fins i tot de gent amb responsabilitats en aquell moment, en el Govern o en el sotogovernode la Generalitat, en els quals es diu clarament que algunes de les conseqüències, si no desitjades, no vull anar tant lluny, però, en fi, estaven previstes. Per tant, ara no intentem justificar o legitimar decisions que s’haurien de prendre en tot cas a partir d’ara allà. Jo, la veritat, no ho faria. I després, una cosa en què nosaltres hi insistim molt: hi ha una majoria parlamentària independentista incontestable. Hi ha tres grups parlamentaris que sumen setanta diputats i diputades, que a l’anterior legislatura eren setanta-dos, però avui són setanta. Però no hi ha una majoria ciutadana en favor del projecte independentista, o com a mínim no s’ha pogut constatar. Per tant, fer un plantejament de govern basat en l’existència d’una majoria inexistent és, segur, un error, i a més, tendeix a donar per fet que és que l’opinió dels que encara no s’hi han apuntat, no compta gaire.

Per tant, la pregunta és relativament senzilla, senyor candidat: si és elegit, si és elegit president, vostè voldrà contribuir a mantenir aquesta tensió i aquesta dinàmica, o al revés, intentaria contribuir a disminuir-la cercant una solució? Perquè aquest és el tema jo crec fonamental d’aquesta investidura, de la seva o de qui fos. Seguirem en el referèndum o referèndum independència o independència, o estem disposats, de veritat, a parlar-ne? Nosaltres és obvi que tenim una posició que no té per què ser compartida, i que fins i tot alguns poden titllar de minoritària, etcètera. Bé, ho acceptem, però en tot cas no és la que ha expressat la majoria independentista, i no creiem que decisions d’aquest calat, d’aquesta envergadura, es puguin prendre amb majories escadusseres, molt menors de les que les nostres lleis indiquen.

Nosaltres voldríem estabilitat política, voldríem normalitat institucional, impuls a l’activitat econòmica. Vostè no ha parlat d’infraestructures, espero que també hi hagi. Hi ha moltes coses que necessitem perquè l’economia tiri, que està anant millor del que alguns deien i potser volien, i ens n’hem d’alegrar. Mai no sabrem si podria anar encara millor si no haguéssim tingut els daltabaixos que vam tenir, però la nostra obligació és que funcioni encara millor i, per tant, fer les coses. M’ha agradat que de les poques coses concretes que vostè ha mencionat sigui el Pacte de la Indústria. Realment ens hi hem de posar. Ara, també li diré: si la legislatura només dura un any, no tocarem vores. Una política industrial seriosa requereix d’una continuïtat superior a un any. Voldríem garantir el progrés social, i som conscients que aquí hi ha un problema de recursos. No li he sentit dir, potser no era encara el moment, quina serà la seva actitud davant de la negociació del finançament autonòmic. L’anterior govern va decidir que no anava amb ells i que no hi participaven. Fins i tot, que seguien tot el procés a partir del que decidissin a les Illes Balears. És una opció crec que equivocada. Es tornarà a engegar, i més si hi ha govern a Catalunya, aquesta discussió, i a mi m’agradaria saber si vostè és elegit president, si es compromet a participar i a defensar els interessos de tots en una negociació que serà força complicada, o ho deixaria córrer. I, efectivament, els diners no només són el finançament, també la fiscalitat l’haurem de revisar, i les despeses. Potser no arribarem a tot el que volem, i llavors hauríem d’intentar posar-nos d’acord en què és el més prioritari.

S’ha dit que hi ha algunes coses que el 155 ha dificultat. Bé, hi ha algunes coses que tenen dificultats per se, amb o sense 155. La posta en marxa de la renda garantida, per exemple, ja vam advertir que tindria problemes de desplegament i, per tant, algunes potser es poden atribuir a causes més remotes, però altres tenen a veure amb el nostre propi funcionament. I després, nosaltres voldríem fer aliances per acordar polítiques i per acordar fites de major autogovern i de major finançament, si és possible. Ara, si l’objectiu és només la república, doncs, és obvi que aquestes aliances no podran ser tan transversals i àmplies com voldríem. Nosaltres li hem sentit un discurs que en alguns moments ens ha semblat una continuació de la legislatura anterior. Nosaltres no voldríem que si vostè arriba a la presidència, la seva presidència fos la zona zero del nostre autogovern. I depèn de quines coses es facin correm aquest risc. I per tant, escoltin, jo ja comprenc que vostès tenen una dificultat que no vull disminuir.

Vostès van anar a les eleccions i van dir: «Si guanyem, retornarà en Carles Puigdemont, restablirem la república, els presos sortiran de la presó.» Realment eren objectius polítics però que no depenen d’un resultat electoral, com s’ha vist. I per tant, ara vostès i el conjunt de la societat s’han de replantejar quins són els objectius possibles en aquest marc. No ens diguin que hi ha un mandat democràtic per a la república, perquè no hi és; no ens diguin que tornaran a saltar-se la llei, perquè això no importa; no ens diguin que la via unilateral i il·legal encara ha de proporcionar grans moments o tardes de glòria a Catalunya, no és veritat. I nosaltres no deixarem de dir-ho, ni que sigui de forma preventiva. Avui es tracta de recuperar el control de les institucions d’autogovern, de refer consensos a Catalunya, i això vol dir parlar entre els dos sectors de la cambra, i parlar amb el primer grup de la cambra que, a més, va guanyar en vots a les eleccions. No intentar no veure’l. Són tots aquests, són molts. Per no dir els nostres, els altres i els de més enllà. Jo els demano que facin aquest esforç.

Vostè ha dit que s’ha adreçat a tothom, nosaltres només l’hem vist parlar per a una part, però repeteixo, el nostre judici en tot cas es produirà a partir de fets, a partir de decisions, a partir de gestos, un cop, si és que és així, vostè esdevé president. Amb el Govern d’Espanya cal parlar-ne, sens dubte. Vostè ha dit de govern a govern, i ho respectem –ho respectem. Però també li diem: si en algun moment es considera que la nostra aportació pot ser positiva en aquest esforç, no ho dubti –no ho dubti– perquè nosaltres fa molt de temps, potser de forma no prou destra o, en fi, audaç o digui-li com vulgui, hem demanat aquest diàleg, i estem disposats a contribuir-hi en la mesura en què sigui possible. Però hi ha hagut un moment en què, i aquí acabo, vostè diu: «No, el programa és el d’en Turull.» Bé, però vostè ha introduït una cosa que cito literalment: «Una visió disruptiva del règim autonòmic.» Ens hem posat a treballar molt sobre l’expressió. Escolti, en el discurs de Jordi Turull no hi havia una visió disruptiva del règim autonòmic i, per tant aquí, o una cosa o l’altra. I és legítim, una cosa o l’altra, però nosaltres, amb una visió disruptiva del règim autonòmic segurament no podrem col·laborar; amb un intent que les polítiques públiques del nostre país millorin, segur.

Per tant, i aquí acabo, senyor candidat, no tindrà el nostre suport, però en tot cas, tindrà el nostre desig que si vostè és llegit president de la Generalitat de Catalunya, se’n surti pel bé del país i pensant en el conjunt dels catalans que, com bé sabem, són molt diversos. Gràcies.

Intervenció en el debat sobre la reforma de la llei de la presidència i del Govern de la Generalitat

INTERVENCIÓ EN EL DEBAT SOBRE LA REFORMA DE LA LLEI DE LA PRESIDÈNCIA I DEL GOVERN (4.05.2018)

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyor president.

  • No es pot fer una investidura sense presència del candidat a la presidència
  • No es pot governar Catalunya des de fora de Catalunya

Amb aquests arguments n’hi ha prou per explicar la nostra oposició a la reforma que se’ns proposa. Són arguments de sentit comú.

Però arguments jurídics no falten. Ja en els proporcionaven els lletrats de la Cambra fa setmanes, el cinc de març. N’hi ha prou amb llegir el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. He llegit molts dictàmens de l’antic Consell Consultiu, ara Consell de Garanties Estatutàries, i no en recordo cap ni un tan contundent com el que ha originat el seu projecte. Un dictamen unànime, d’una institució ben nostra, prèvia a l’article 155, sense cap ingerència de l’Estat, amb una composició inobjectable. Tots coneixem prou bé quins són els seus membres. Gens sospitosos, doncs.

Sempre hem defensat que aquí fem les coses millor, que som més rigorosos. Recordin que fins i tot volíem, i el Tribunal Constitucional ho va impedir, que els dictàmens del Consell de Garanties fossin vinculants. En la pràctica, fer vinculants les decisions del Consell de Garanties només depèn de nosaltres. Però vostès, en aquest cas, es sotmeten al criteri del Tribunal Constitucional.

I el Consell de Garanties Estatutàries ens diu coses ben rellevants.

Cito literalment: “La llei no pot regular vàlidament matèries que estan protegides per la reserva de reglament parlamentari”.

Diu més.

“El caràcter oral i personal de la presentació, l’ordenació del debat subsegüent, amb les seves rèpliques i contrarèpliques i el temps de què disposen els intervinents, i la forma de votació final formen, sens dubte, d’un procediment que només pot ser regulat pel Parlament mateix al seu Reglament”.

La proposta que se’ns sotmet a debat per via de reforma de la Llei de la presidència de la Generalitat i del Govern no és altra cosa que una reforma encoberta del Reglament del Parlament.

És absolutament pueril i ridícul voler esmenar aquesta tara a partir de la disposició addicional que ara ens proposen.

Com és ridícul pretendre equiparar la possibilitat de delegació en cas d’absència, que només afecta l’expressió del vot, i en cap cas les intervencions i actuacions durant la celebració del Ple o de les Comissions.

Fins al punt que el Consell de Garanties es veu obligat a recordar-los-hi que, cito literalment, “és competència del Reglament del Parlament imposar el deure d’assistència a tots els diputats i, consegüentment, també al candidat o candidata a la presidència, que és precisament el protagonista de la sessió”.

Diu més.

“El caràcter oral i l’essència del debat parlamentari d’investidura exclou tota delegació o qualsevol altra forma de presentació del programa d’investidura que l’establerta en l’article 149 del Reglament del Parlament”.

I el Consell de Garanties és taxatiu al respecte quan diu: “El diputat o diputada, quan accepta la iniciativa del president per comparèixer davant del Ple com a candidat, ha d’estar en condicions de realitzar i completar amb plenitud el debat d’investidura, en el marc de les normes que regulen i ordenen l’activitat parlamentària que, com sabem, és eminentment presencial”.

El dictamen és rotund: “el text del nou paràgraf 4.2 (ara 4.3) és incompatible amb l’actual ordre constitucional i estatutari”.

Més clar, impossible. Si algú encara no ho ha entès, el dictamen no estalvia explicacions quan diu: “el contingut del precepte desdibuixa el procediment d’investidura alhora que vulnera les garanties dels diputats en l’exercici de la seva funció de representació política i, de manera especial, la d’aquells que se situen fora dels marges de la majoria que és susceptible d’atorgar la seva confiança al candidat legítimament proposat”.

I com no sempre s’ha fet cas al Consell de Garanties, aquest no s’ha estalviat alguna reiteració, com quan diu: “No resulta sobrer recordar que el sistema parlamentari es regeix amb caràcter general i prevalent per la regla de la majoria, però, de manera simultània, ha de donar compliment curós a les normes substantives i de procediment que garanteixen els drets de la minoria”.

Vostès, novament, volen trepitjar els drets de la minoria. Com els passats 6 i 7 de setembre. Ho fan avui i ho pretenen fer en una sessió d’investidura.

La investidura telemàtica, no prevista al Reglament i que, per tant, no es podria preveure a través d’aquesta reforma legal, segons ens diu el Consell de Garanties “estaria limitada a situacions de malalties o determinades incapacitats que, de manera provisional, impossibilitessin el candidat o candidata a la presidència per a l’acte d’acudir físicament al Parlament durant el període de temps en què s’ha de produir el debat i la votació d’investidura. (…) En tot cas, aquesta opció només hauria de poder ser prevista per als casos que, com acabem d’indicar, malgrat respondre a l’esmentada limitació transitòria, siguin compatibles i no contradictoris, des del moment mateix de ser acceptats i tramitats per aquesta via, amb la immediata i subsegüent capacitat del candidat, repeteixo, amb la immediatai subsegüent capacitat del candidat, si finalment és escollit pel ple, per prendre possessió i exercir amb plenitud el rellevant càrrec per al qual ha estat votat majoritàriament, segons els termes que estableix l’Estatut i la legislació aplicable”.

Tampoc estalvia arguments el Consell de Garanties sobre els mecanismes telemàtics en el procés de deliberació i presa de decisions del Govern.

Diu: “Pel que fa a les reunions del Govern, l’article 10 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, estableix que la seu permanent d’aquest òrgan és Barcelona, sens perjudici que es pugui reunir en altres llocs de Catalunya, d’acord amb el que estableix la llei. D’aquesta regla de territorialitat estricta, que, d’altra banda, és d’aplicació directa i, consegüentment, no cal que la llei reiteri, resulta que, per a la seva vàlida constitució, als efectes de la celebració de sessions i deliberacions així com de la presa d’acords, cal que les reunions tinguin lloc a Barcelona, tot i que, ocasionalment es puguin dur a terme en altres llocs, si bé sempre en el territori català”. Repeteixo, sempre en el territori català.

El Consell de Garanties recorda que “això no significa, però, que sigui imaginable ni constitucionalment ni estatutàriament admissible que les sessions a distància del Govern desplacin el règim general de les sessions presencials en la seu permanent d’aquest, la ciutat de Barcelona (art. 10 EAC)”.

El dictamen, a més, és rotund respecte un dels supòsits que potser són els que motiven aquest intent maldestre de reforma: “Volem tornar a recordar que aquesta participació remota se circumscriu a una assistència no presencial en l’àmbit territorial català”.

De fet, el dictamen del Consell de Garanties fixa de forma rotunda que “L’exercici ordinari de les funcions del titular de la presidència requereix ineludiblement la seva presència a Catalunya”. I el mateix diu de la resta de membres del govern.

El dictamen no deixa cap escletxa al respecte quan diu: “El funcionament a distància del Govern no pot servir per obviar l’aplicació dels principis que regeixen aquest tipus d’òrgans, en especial, l’ordinari règim de sessions en la seva seu permanent i de suplència o encàrrec de funcions en cas d’absència. Ultra això, l’admissió de l’ús dels mitjans telemàtics per resoldre situacions d’absència permanent fora del territori català desdibuixaria la configuració mateixa del Govern el qual, per dirigir, conduir i administrar adequadament tots els assumptes que pugui suscitar la població de Catalunya, ha de poder exercir ordinàriament les funcions que li atribueix l’Estatut amb proximitat territorial i de manera visible per als ciutadans”.

Així, doncs: ni investidura a distància ni govern telemàtic des de l’estranger no són possibles.

No són possibles a través de la reforma encoberta del Reglament que vostès pretenen. Tampoc no seria legal reformar el Reglament per fer-ho possible. Aquests canvis subvertirien les previsions constitucionals i estatutàries, vulnerarien els drets dels diputats i pervertirien els mecanismes de control parlamentari.

Arribats aquí voldria preguntar-los-hi, per què s’entesten en camins que no porten enlloc. Per què no intenten la investidura d’un president o presidenta de la Generalitat a través de la presentació d’un candidat o candidata viable?

Els resultats electorals del 21 de desembre els habiliten a governar, però no a desvirtuar els nostres mecanismes parlamentaris i de govern.

Vostès mateixos es desplacen demà a Berlin. Creuen que per prendre decisions importants no n’hi ha prou amb una vídeo conferència. I tenen raó.

Pensin en el país, pensin en el conjunt de la ciutadania, pensin també en com contribuïm entre tots a normalitzar el funcionament institucional del país, com servim millor a l’interès general i, fins i tot, com podem contribuir de la forma més eficaç possible a tancar ferides, superar divisions i fins i tot fer més planer el difícil camí dels que esperen una resolució judicial.

Respectin la llei, respectin les formes, perquè sense respecte a la llei i les formes no hi ha respecte a la democràcia.

Des del 21 de gener podíem i havíem de tenir govern. Estem a 4 de maig. Els demano que no esgotin el termini que fineix el 22 de maig. Facin el que la immensa majoria de catalans, el que la immensa majoria de vostès mateixos saben que cal fer.

Moltes gràcies.

Intervenció contrària al procediment de lectura única

INTERVENCIÓ CONTRÀRIA AL PROCEDIMENT DE LECTURA ÚNICA (4.05.2018)

[enllaç al vídeo]

Per què?

Per què fer una llei que vostès mateixos ja han dit que no pensen fer servir? Per què fer una llei per investir algú que no podrà ser investit?

Per què desatendre un dictamen contundent i unànime del Consell de Garanties Estatutàries? És que no confien en els seus membres?

Per què volen aprovar aquesta llei per lectura única?

Mirin què diu el Consell de Garanties Estatutàries, literalment…

“El mecanisme de lectura única s’hauria de restringir a supòsits d’ampli consens entre els grups parlamentaris o de regulacions d’escassa entitat que hagin de ser aprovats per raó de l’interès general”.

Ahir mateix en aquest Ple vàrem tenir un exemple magnífic d’aquest supòsit amb motiu de la moratòria de l’exigència de la tercera llengua en els estudis universitaris.

Més cites literals del dictamen del Consell de Garanties.

“Prescindir del tràmit de ponència i el seu informe, de les compareixences prèvies a l’obertura del termini d’esmenes i el treball en comissió amb el corresponent dictamen van en detriment de l’exercici de l’acció dels parlamentaris, especialment els de la minoria”.

El Consell de Garanties, com ja ho fa fer els passats 6 i 7 de setembre, els adverteix que no trepitgin els drets de la minoria.

Segueix el dictamen del Consell.

“La lectura única no esdevé una opció gaire adequada en casos d’elevada sensibilitat social o política en la matèria en els quals es dóna una evident manca de consens mínim entre les forces parlamentàries”.

Vostès pretenen saltar-se això per canviar ni més ni menys que el procediment d’investidura del president de la Generalitat i la forma de prendre decisions del Govern!

Encara més cites literals.

“Les lleis de desenvolupament bàsic, almenys en els seus elements més substantius, no poden ésser aprovades ni reformades pel procediment legislatiu de lectura única”.

Més cites.

“La configuració singular de les lleis de desenvolupament bàsic esdevé contradictòria amb el caràcter excepcional, abreujat i simplificat del procediment parlamentari de lectura única”.

Darrera cita.

“La tramitació parlamentària elegida és una incompatibilitat insalvable respecte de les prescripcions de l’Estatut i el mateix Reglament del Parlament”.

L’anterior legislatura va descarrilar definitivament quan vostès van decidir desatendre els criteris del Consell de Garanties respecte de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica. Els hi demanem, els implorem: no caiguin novament en el mateix error.

Després diran que l’Estat no els deixa, però el cert és que al nostre país no li convé. I ens ho diu el Consell de Garanties Estatutàries, no Madrid.

Moltes gràcies.