Category Archives: General

Intervenció al Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ AL CONSELL NACIONAL DEL PSC PER VALORAR ELS RESULTATS DE LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017

Barcelona, 28 de desembre de 2017

 

Gràcies, presidenta del Consell Nacional, companyes i companys,

Aquest serà molt probablement el darrer cop que el Consell Nacional del partit se celebri a la seu del carrer Nicaragua. La propera sessió del Consell Nacional tindrà lloc a la nova seu.

Ens reunim avui per valorar el resultat de les eleccions del 21 de desembre; un resultat que no ha estat el que volíem.

Hem augmentat més de 80.000 vots, 1,2 punts i 1 diputat amb respecte de les eleccions celebrades el 2015, però no és el resultat que esperàvem. Esperàvem un major avenç de les nostres posicions.

Certament trenquem amb una dinàmica de pèrdua de suports elecció rere elecció al Parlament des de 1999. Però hem treballat per aconseguir un millor resultat i no l’hem obtingut. Ens sentim orgullosos de la feina feta, però no satisfets pels resultats. I això ens obliga a analitzar la situació de forma profunda i sincera per poder orientar adequadament l’acció política del partit en l’etapa que s’obre. I per promoure els canvis necessaris.

L’enquesta de Metroscopia publicada per El País el 28 de novembre ens havia advertit de la dificultat del moment, quan ens atribuïa un 14,9% dels vots, i finalment hem aconseguit un 13,9%, un punt menys; i ens atorgava 19 escons, i finalment n’hem aconseguit 17. La mateixa enquesta pronosticava que Ciutadans obtindria un 25,3% (ha estat un 25,4%) i 35 diputats (han estat 36). És l’enquesta que més s’ha aproximat al que ha passat realment i es va publicar abans d’iniciar-se la campanya electoral.

Certament l’escenari polític era endimoniat. La convocatòria electoral havia estat signada per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, després que el Parlament hagués declarat la independència, després d’haver-se celebrat l’1 d’octubre un referèndum il·legal que va ser reprimit per la policia amb danys a les persones, i després d’haver-se trencat la legalitat constitucional i estatutària els dies 6, 7 i 8 de setembre al Parlament de Catalunya.

Les eleccions s’han celebrat amb dos membres del govern cessat i els màxims dirigents de l’ANC i d’Òmnium Cultural a la presó, i el president i 4 membres del govern cessat residint a Brussel·les.

En aquest context políticament enrarit, descrit de forma molt resumida, vàrem decidir desenvolupar una campanya que tenia com a fil conductor la reconciliació i la recerca de solucions acordades. Un missatge que tenia dificultats a fer-se sentir en un escenari políticament molt polaritzat.

Una gran majoria de catalans ha votat en clau d’autoafirmació, de reivindicació, d’autodefensa, digueu-li com vulgueu. Més que per deixar enrere el conflicte, la majoria ha votat per deixar clara la seva posició.

En expressió d’Oriol Bartomeus ha estat “la victòria dels ofesos”. Emma Riverola parla de la mobilització dels que s’han sentit menystinguts per uns o per uns altres.

La majoria no volia l’empat. La majoria perseguia la victòria o, millor dit, la derrota de l’adversari, mentre nosaltres oferíem un acord. La nostra proposta no ha obtingut prou suport per reeixir. Però segueix essent la única que ens permetria avançar com a país.

Com ja va succeir el 2015, però de forma encara més aguda, el vot no independentista s’ha concentrat en Ciutadans, que s’ha convertit en el primer partit català. Cal felicitar-los per l’èxit, però cal recordar-los també que és una victòria que no servirà per modificar el rumb de la política catalana, tal com nosaltres havíem advertit. La seva manca d’iniciativa d’aquests dies ho posa especialment de relleu.

La principal víctima d’aquest procés de concentració de vot en Ciutadans ha estat el Partit Popular que ha perdut sis escons.

En el camp independentista, també s’ha produït una sacsejada que ha permès, en contra del que pronosticaven totes les enquestes, que la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont s’hagi imposat per sobre de la d’Oriol Junqueras.

Tot i la davallada de la CUP, la majoria independentista al Parlament es manté amb 70 diputats (eren 72 el 2015), i els 62 diputats de Junts pel Sí el 2015, són avui 66; 34 de Junts per Catalunya i 32 d’Esquerra Republicana de Catalunya.

No hem pogut contrarestar la polarització. Probablement hem perdut vots cap a Ciutadans, vots que hem pogut compensar, i d’aquí la millora en més de 80.000 vots, atraient nous votants, antics votants del catalanisme moderat, i també alguns del món dels Comuns, decebuts amb una estratègia de seguidisme dels independentistes que va culminar amb el trencament unilateral del pacte municipal a Barcelona.

En aquest sentit podem dir que la nostra estratègia d’incorporar candidats d’Units per Avançar i persones de l’esquerra federalista ens ha permès de millorar resultats.

Però el cert és que el nostre missatge de reconciliació i de recerca de solucions acordades no ha obtingut el suport que esperàvem.

Naturalment respectem absolutament els resultats i ara correspon als responsables polítics traduir-los en un esquema de govern estable. I estranya molt que els guanyadors de les eleccions no estiguin formulant cap proposta concreta en aquesta direcció.

Els catalans mereixen ser governats des de Catalunya. I la política catalana de la nova legislatura no pot estar supeditada a una agenda judicial derivada de la legislatura que ara acaba.

Estic molt orgullós de l’esforç realitzat. Crec que la campanya desenvolupada pel partit ha estat magnífica des del punt de vista de la mobilització i del suport al candidat. La valoració positiva de la campanya no exclou que no s’hagin pogut produir errors i que no tinguem marge de millora en molts aspectes. En tot cas vull dir-vos que m’he sentit molt ben acompanyat tant pel PSC com pel PSOE en un context ben complex.

Volíem canviar el rumb de la política catalana però necessitàvem uns millors resultats per aconseguir-ho, i l’escenari més probable avui és la reedició d’una majoria independentista al Parlament.

Aquesta campanya no era de programa, i ha semblat que érem l’únic partit que el teníem, l’únic que explicava el camí per impulsar el creixement econòmic, crear ocupació, promoure amb un pla de xoc les polítiques socials, enfortir l’autogovern i millorar el finançament.

No sembla tampoc que la divisòria dreta/esquerra hagi estat determinant. La davallada dels Comuns (3 diputats menys) i de la CUP (6 diputats menys) així ho demostren.

El resultat electoral reflecteix, sobretot, la divisió interna entre els catalans sobre quina ha de ser la nostra relació amb la resta d’Espanya.

És legítim preguntar-nos sobre les raons per les quals una part dels electors progressistes no independentistes han preferit fer confiança a Ciutadans.

Se’ns ha retret la formació de dos tripartits amb ERC amb octavetes anònimes bustiades a algunes localitats, se’ns ha retret també el fet que governem alguns ajuntaments amb forces independentistes, l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència d’alguns ajuntaments on governem, o la meva prematura proposta d’indultar dirigents independentistes, criticada per gosar prefigurar un escenari de reconciliació en el que molts no volen situar-se encara.

Tampoc ha aparegut com a prou sòlida i viable la tercera via, la nostra proposta federal, a la vista de l’enrocament del Partit Popular. El seu evident fracàs electoral en benefici de Ciutadans no sembla que afavoreixi la flexibilització de posicions en aquest terreny a curt termini, però cal que hi insistim de la mà del PSOE, no només perquè es tracta de la nostra proposta, sinó també perquè és la única formulada fins ara per trobar una sortida al conflicte.

No estic disposat a acceptar la perspectiva d’un etern empat d’impotències entre els que volen imposar el trencament i els que volen imposar una Espanya uniforme, mentre Catalunya segueix dividint-se socialment i empobrint-se econòmicament.

Els blocs ens condemnen a la decadència, com diu Antoni Gutiérrez-Rubí. És el risc de la divisió cronificada, de la que parla Josep Borrell. La Catalunya enfrontada i paralitzada, de Joan Tapia.

Hem intentat evitar en tot moment una política de blocs des d’una posició inequívocament contrària a la independència. No ens resignem al frontisme.

Creiem que només convencent una part significativa dels electors independentistes de la viabilitat d’una proposta federal serem capaços de canviar el rumb de la política catalana. Però hem de reconèixer que en una fase aguda del conflicte aquest objectiu és encara llunyà.

El PSC no està disposat a renunciar al catalanisme ni al federalisme per un grapat de vots. Som el que som, i estem convençuts que el que defensem és el que més convé a Catalunya, el que s’assembla més a un acord de futur al que no volem renunciar.

Defensaré aferrissadament la unitat civil dels catalans des del respecte a la pluralitat i la diversitat. No vull portar una disputa lingüística a les escoles. Ni combatre un nacionalisme amb un altre nacionalisme.

Segueixo absolutament convençut que només una proposta de respecte per totes les idees, de respecte per les institucions i de respecte a la llei pot treure’ns a tots plegats del carreró sense sortida en el que sembla haver-se instal·lat la política catalana.

Només una proposta de reconciliació podrà superar una dinàmica de blocs enfrontats. I aquesta proposta passa inevitablement per un acord que impliqui enfortir l’autogovern de Catalunya, millorar el finançament de la Generalitat i impulsar una reforma federal de l’Estat.

Els blocs, mai millor dit, bloquegen.

L’independentisme ha de valorar si la seva deriva unilateral i il·legal, i la seva radicalització no està donant peu a una fractura social i territorial que Catalunya no es pot permetre. Encara ressona l’afirmació de José María Aznar quan deia: “Antes de romperse España, se romperá Cataluña”.

I tots plegats hem de fer possible que retorni la confiança al món econòmic, a empresaris i inversors que han de tornar a confiar en el país i en les seves institucions. Hem de promoure l’estabilitat política i la seguretat jurídica si no volem malmetre el creixement econòmic, la prosperitat del país i el benestar de la seva gent.

Però també és evident que la solució no pot venir només des de Catalunya, sinó que requereix també d’una complicitat del sistema polític espanyol. És per això que reiterem la proposta de Pacte d’Estat per Catalunya.

Vist el fracàs de l’aposta política del PP per resoldre el problema català, no convindria que des de les institucions de l’Estat hi hagués una proposta per a Catalunya? La nostra resposta és molt clara: sí.

No pot haver-hi solució al problema que tenim entre mans sense oferir una alternativa sòlida als més de dos milions de catalans que de forma sostinguda donen suport als partits independentistes. I ha de ser una resposta política, no judicial. Una proposta en el marc de la legalitat vigent i dels mecanismes de reforma que incorpora.

I molt probablement només el canvi a Espanya, el canvi que poden i han d’encapçalar Pedro Sánchez i el PSOE, pot contribuir a desbloquejar la política catalana i resoldre el problema de fons.

Avui volem assenyalar quatre línies d’actuació política.

Una, l’esforç permanent per evitar el frontisme en la política catalana, recuperant el respecte per totes les idees, per les institucions que són de tots i per la llei que a tots empara. El camí del diàleg, negociació i pacte ha de començar Catalunya endins, i ha de projectar-se Catalunya enfora.

Dos, intensificar la nostre presència ciutadana i associativa, portant arreu el nostre projecte de canvi i el nostre missatge de reconciliació, fent indestriables unitat civil i cohesió social, evitant una fractura comunitària que ens esquinçaria com a país, i que implicaria el nostre retrocés com a societat.

Tres, implicar-nos de forma activa en la construcció de l’alternativa a Espanya, sense descuidar l’esforç per comprometre les institucions de l’Estat en la solució del problema català a través dels continguts recollits a la Declaració de Barcelona, subscrita entre el PSC i el PSOE el 14 de juliol de 2017.

I quatre, mobilitzar el conjunt del partit i els nostres simpatitzants en la preparació del formidable repte polític de les eleccions municipals que se celebraran el maig del 2019.

Comencem avui, doncs, el debat sobre el resultat de les eleccions del 21 de desembre, sabent que la Comissió Executiva proposarà la celebració d’un Consell Nacional abans de mitjans de febrer en el que sotmetrem a debat un document sobre l’actuació política del partit pels anys 2018 i 2019.

Moltes gràcies.

Intervenció en el debat a la Diputació permanent del Parlament

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA DIPUTACIÓ PERMANENT SOBRE LA INTERPOSICIÓ D’UN RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT SOBRE L’ACORD DEL SENAT QUE AUTORITZA AL GOVERN D’ESPANYA A L’ADOPCIÓ DE MESURES EN APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

Palau del Parlament, 27 de desembre de 2017

 

Gràcies, senyora presidenta,

Molt bon dia a tots i a totes,

En nom del nostre grup parlamentari vull afegir-me a la rotunda condemna del nou assassinat masclista al que feia referència la presidenta de la Cambra a l’inici de la sessió.

Em permetran que aprofiti per desitjar-los una bona entrada d’any. I per felicitar els diputats que han estar reelegits i també el conjunt de forces polítiques, a començar per Ciutadans que ha guanyat les eleccions, i a Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya que han vist revalidada la seva majoria en aquesta Cambra. Els desitjo a tots sort i encert en el moment d’enfocar la nova legislatura.

Saben que sempre podran comptar amb nosaltres per trobar solucions acordades en el marc de la legalitat, i per resoldre els problemes concrets dels nostres conciutadans. En la nostra opinió és urgent retrobar l’estabilitat política i la seguretat jurídica que permetin rellançar l’activitat econòmica i dissipin qualsevol temor empresarial o inversor.

Estic convençut que serem capaços de trobar amplis consensos si ens centrem en allò que veritablement importa que no és altra cosa que la prosperitat del nostre país i el benestar dels nostres conciutadans.

Avui es produeix el debat sobre la interposició de recurs d’inconstitucionalitat sobre l’acord del Senat pel qual es va aprovar les mesures requerides pel govern d’Espanya en aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

En la nostra opinió no és un debat que es pugui separar del context general de la legislatura que acaba i de la manca de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya.

Una legislatura que va començar a efectes pràctics el 9 de novembre de 2015 amb l’aprovació d’una resolució en la que, cito literalment: “es declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república”; “es proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura Constitució catalana”; i “el Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències”.

Com recordaran, el nostre grup parlamentari no només va votar negativament aquesta resolució sinó que va recórrer-la davant del Tribunal Constitucional que va suspendre-la, primer, i anul·lar, després.

El 27 de juliol de 2016, aquest Parlament va aprovar les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent d’entre les que vull destacar la setena: “Després de la fase de participació ciutadana, completarà la desconnexió amb la legalitat de l’estat espanyol per mitjà de l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent. Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”.

Les conclusions de la Comissió d’Estudi van ser també recorregudes davant de l’Alt Tribunal que les va suspendre, primer, i anul·lar, després.

La qüestió de confiança a la que es va sotmetre el president Puigdemont va suposar l’enèsim canvi del full de ruta independentista, i va tornar a situar en l’horitzó la celebració acordada o no d’un referèndum sobre la independència.

Els dies 6, 7 i 8 de setembre d’enguany es van aprovar la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

L’aprovació d’aquestes dues lleis es va produir en unes duríssimes sessions parlamentàries envoltades per la polèmica en la mesura en que es va incomplir el Reglament de la Cambra, es van desatendre les consideracions dels lletrats del Parlament i sengles acords del Consell de Garanties Estatutàries, i es van vulnerar de forma flagrant l’Estatut d’Autonomia i la Constitució espanyola.

Així ho va entendre el nostre grup que va decidir no participar en la votació final d’ambdós projectes i els va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Malgrat la suspensió de la llei del referèndum d’autodeterminació dictada pel Tribunal Constitucional el 7 de setembre d’enguany, el govern de la Generalitat va mantenir la convocatòria de l’1 d’octubre.

El 10 d’octubre es va suspendre per part del president Puigdemont en una confusa intervenció davant del Ple del Parlament, una declaració d’independència que el ple de la Cambra no havia aprovat.

Requerit pel govern d’Espanya, com a tràmit previ per l’activació de les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, el president de la Generalitat no va voler aclarir si la independència havia estat o no declarada.

Molts vàrem demanar al president de la Generalitat que evités l’activació de les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, abstenint-se de declarar la independència i procedint a convocar les eleccions al Parlament de Catalunya en aplicació de la legalitat vigent. Després d’haver decidit fer-ho així, el president es va fer enrere i no va convocar els comicis al Parlament.

En el decurs del ple del Parlament celebrat els dies 26 i 27 d’octubre, es va produir una declaració d’independència en la votació de la qual el nostre grup va decidir no participar i la va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Un cop aprovada aquesta declaració d’independència, el ple del Senat, que s’estava celebrant el mateix dia, va decidir autoritzar les mesures requerides pel govern d’Espanya per aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola.

No em puc estar d’assenyalar que també s’havia especulat sobre l’eventualitat de l’aplicació de la llei de Seguretat nacional o fins i tot la declaració de l’estat d’excepció com a resposta a una evident vulneració de la legalitat estatutària i constitucional.

El grup parlamentari de Junts pel Sí va demanar un dictamen sobre l’aplicació de l’article 155 al Consell de Garanties Estatutàries i avui vol que el Parlament interposi un recurs d’inconstitucionalitat sobre l’acord del Ple del Senat.

Les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya són tres: la primera, considera que la dissolució del Parlament i la convocatòria de les eleccions celebrades dijous passat, no vulnera la Constitució i, cito literalment: “constitueix l’opció, entre les disponibles, menys lesiva amb el principi d’autonomia política perquè facilita la restitució plena de l’autogovern en el termini més breu”.

La segona de les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya considera que les restriccions a les funcions parlamentàries en aquest període excepcional, interpretades en el sentit recollit en el fonament jurídic quart, apartat 4, no són contràries a la Constitució.

La tercera de les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, considera que el cessament del president i del govern de la Generalitat no ha respectat els principis de gradualitat i de proporcionalitat, apuntant a la conveniència que hagués estat més adequat implementar mesures menys restrictives.

El nostre grup, vistos els antecedents de la flagrant i continuada violació de la legalitat estatutària i constitucional per part de la majoria parlamentària i del govern de Catalunya, no veu com s’hagués pogut aturar d’una altra manera un procés polític que, a banda de pretendre la liquidació de l’Estat de dret a Catalunya, va dividir la nostra societat, va afeblir notablement la nostra economia i va malmetre la imatge de les nostres institucions i del país.

És per això que votarem en contra de la interposició del recurs que es sol·licita.

En tot cas, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola haurà servit per convocar immediatament unes eleccions, aspecte aquest considerat de forma positiva pel Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. L’elecció d’un nou president i la constitució d’un nou govern acabaran amb l’aplicació de l’article 155, si el nou president i el nou govern ajusten la seva actuació a la legalitat vigent i els mecanismes que incorpora per modificar-la.

No voldria acabar la intervenció en nom del meu grup parlamentari sense fer un parell de comentaris addicionals que em semblen pertinents.

El primer és valorar de forma altament positiva que el grup parlamentari de Junts pel Sí hagi pres aquesta iniciativa. Si la legislatura començava com he dit abans amb una resolució que negava legitimitat i competència al Tribunal Constitucional, ara l’acabem amb l’acceptació explícita d’aquesta legitimitat i competència per part dels que la negaven. Ens sembla enormement positiu i per això volem subratllar-ho.

Si vostès accepten l’autoritat del Tribunal Constitucional estan acceptant també la nul·litat de la llei del referèndum o de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Estan acceptant vostès les decisions del Tribunal Constitucional. I aquesta és una bona manera d’obrir aquesta legislatura.

I la segona i darrera consideració és també de caràcter polític. Creiem que la legislatura que ara acaba ha certificat el fracàs total i absolut de la via unilateral i il·legal amb la que la majoria parlamentària independentista volia assolir el seu objectiu. Per cert, el grup socialista havia advertit des del primer moment i al llarg de la legislatura sobre el greu error que implicava prendre aquesta via unilateral i il·legal. Insisteixo en parlar de majoria parlamentària, les eleccions celebrades dijous passat han confirmat l’absència d’una majoria social favorable a la independència.

El nostre grup espera, pel bé de tots, que la nova majoria parlamentària independentista abandoni qualsevol temptació unilateral i il·legal que no només estaria condemnada al fracàs sinó que seguiria produint danys molt difícils de reparar a la nostra convivència, la nostra economia i la nostra imatge. Per no parlar de les conseqüències penals sobre persones concretes que, desgraciadament, seguiran pesant com a una llosa sobre la política catalana per molt de temps, i a les que no convindria afegir-ne d’altres.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Intervenció en el Fòrum @primeraplana

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM @PRIMERA PLANA

Barcelona, 19.12.2017

Agraïment a El Periódico, Banc Sabadell i patrocinadors.

Salutacions. José Montilla, Núria Marín, Ramon Espadaler i José Luis Abalos.

 

Senyores i senyors,

El dia 21 decidim entre continuar pel camí de la fractura, el temor i el fracàs. O optem per la reconciliació, el seny i el progrés econòmic i social.

Aquesta és l’essència de les eleccions de demà passat.

Unes eleccions a les que jo m’he presentat amb la convicció que tinc les solucions per a liderar l’etapa de diàleg, negociació i pacte que Catalunya necessita.

Convicció que ja tenia al començament de la campanya, però que s’ha refermat en el decurs d’aquests dies perquè no he vist, de part dels meus competidors, cap desplegament de propostes articulades i coherents que serveixin perquè els ciutadans puguin saber del cert què és el que els estan oferint. Això és encara més evident en el cas dels partits independentistes llevat de la CUP.

Fa uns dies explicava que si els ciutadans m’honoren amb la seva confiança i esdevinc president, volia que em veiessin:

  • com una persona honesta, transparent i sincera
  • com una persona dialogant i capaç de teixir consensos i complicitats
  • com algú que inspira tranquil·litat
  • I com una persona preocupada pel benestar social dels catalans

Crec haver fet una campanya mostrant aquestes qualitats que avui vull emfatitzar desgranant el compromís que vull contreure amb els catalans.

Vull obligar-me personalment a establir el meu Contracte amb Catalunya. Un conjunt d’obligacions que entomo voluntàriament al servei de la gent i del que només espero obtenir com a contrapartida el privilegi de poder servir el meu país des de la presidència de la Generalitat.

Quines són els compromisos d’aquest Contracte amb Catalunya?

Primer Compromís.

Obligar-me a obtenir avenços substantius i concrets en 2 anys en el desenvolupament de la meva proposta de Pacte d’Estat per a Catalunya.

Vostès coneixen ja la proposta

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem de cara al futur, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta, doncs, de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral a la resta d’Espanya.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

  1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en les què hi ha moltes possibilitats d’arribar a acords.
  2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques.
  3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…
  4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.
  5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
  6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
  7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis tributaris o solució equivalent.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que ha d’obtenir un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

Segon Compromís.

Obligar-me a que en el primer pressupost, el del 2018, que presentaré per la seva aprovació al Parlament de Catalunya, algunes prioritats socials avui desateses quedin cobertes. M’estic referint a:

  1. Pressupostar 73 M€ perquè accedeixin a una beca menjador que necessiten i avui no tenen 000 nens de secundària que la perden quan passen de la primària a la secundària.
  2. Pressupostar els 100 M€ que ja pressupostava la Generalitat en època del president Montilla i que avui són 0 € perquè puguin accedir a places d’escola bressol 20.000 famílies que avui no poden accedir-hi.
  3. Pressupostar 20 M€ per multiplicar per 3 els diners que la Generalitat es gasta en ajudar a famílies en situació de pobresa energètica. Segons l’Informe d’Ivàlua del 2017, a Catalunya hi ha 854.710 persones que tenen dificultats per pagar la llum o el gas. La pobresa energètica afecta a 11 de cada 100 llars catalanes.
  4. Pressupostar 336 M€ perquè 56.000 persones de les 100.000 que avui estan a llista d’espera de la Dependència tinguin la prestació a la que tenen dret i que la Generalitat no els hi ha proporcionat encara.

Aquestes mesures estaran inserides en l’Agenda per la Igualtat. Un Pacte que farem amb el món local, amb la resta de forces polítiques i amb els agents socials, per rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal. Aquest Pacte inclourà el Pla de Xoc Social de 3.000 M € en quatre anys que he presentat al llarg de la campanya electoral. I també el compromís de recuperar la despesa en salut, educació i serveis socials del 2010.

Tercer Compromís.

Utilitzant a fons la competència que tenim d’inspecció de treball, obligar-me a generar drets per a 100.000 treballadors que avui tenen contractes precaris o fraudulents, ja sigui per contractació fraudulenta o perquè no se’ls reconeixen les hores reals que treballen.

I això estarà emmarcat en la proposta de Pacte del Palau, l’acord que impulsaré entre l’administració, els sindicats i els empresaris per a que acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals.

Un pacte que, a semblança del que van ser al seu dia els Pactes de La Moncloa sigui, no només un pacte econòmic sinó també un pacte que actuï com a element fonamental per a retornar la tranquil·litat a la societat catalana i que contribueixi a esvair la por que molts sectors, inclosos els que avui tenen feina i una alta formació, tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés davant la robotització i la intel·ligència artificial.

Aquests tres compromisos que els acabo de presentar són el meu Contracte amb Catalunya.

Un Contracte que implica un canvi de rumb de la política catalana, abandonant l’aventurisme temerari del procés independentista que no sols ha fracassat sinó que ha tingut un cost exorbitant en forma de divisió social, empobriment econòmic, i erosió de la imatge i el prestigi de Catalunya a la resta d’Espanya i d’Europa.

Un canvi de rumb que no implica tant sols dir no a l’independentisme sinó que ofereix una alternativa sòlida i assenyada que no implica un gir a la dreta ni una menor ambició en termes d’autogovern i finançament.

Ni la dreta, ni l’immobilisme, ni el retrocés no poden derrotar políticament l’independentisme. No n’hi ha prou amb dir no, cal demostrar que la via del diàleg, negociació i pacte que proposo obté rendiments concrets per Catalunya en un termini raonable de temps.

La victòria dels partits anomenats constitucionalistes no resoldrà per si sola el problema. Necessitem guanyar la batalla en el terreny dels avenços concrets, i també en el de les idees i els sentiments. Respecte i reconciliació han de ser la divisa del nou president que haurà de demostrar de forma permanent que ho és de tots els catalans i no sols d’una meitat.

El Contracte que ofereixo als catalans i les catalanes servirà per a encetar una etapa de recuperació de la normalitat institucional, de progrés econòmic, de justícia social i de reconciliació entre nosaltres.

Una etapa per a dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Una etapa per a treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que he esmentat que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Una etapa per a aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

I una etapa per a superar la divisió entre catalans.

Aquestes són les raons per les que els demano el vot per la candidatura que encapçalo. Una candidatura catalanista, progressista, reformista i conciliadora que vol un canvi tranquil però ferm que faci realitat el que diu el nostre himne:

Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.

Moltes gràcies.

 

Intervenció al Fòrum Europa – Tribuna Catalunya

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA

FORUM EUROPA. TRIBUNA CATALUNYA. 15.12.17.

Bon dia,

En primer lloc vull donar les gràcies al Fòrum Europa – Tribuna Catalunya per convidar-me a aquest esmorzar informatiu.

També vull donar les gràcies als patrocinadors, Assistència Sanitària i Fundació “la Caixa”, que fan possible aquest col·loqui i saludo especialment als amics i amigues que avui ens acompanyen. Entre els que destaco el president Montilla; Angel Ros, president del PSC; José Luis Ábalos, secretari d’organització del PSOE; Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya; María Recuero, secretaria general de l’USOC; Mario Romeo, president de Portes Obertes del Catalanisme; Josep Antoni Duran Lleida i Pere Navarro.

Vull agrair Ramon Espadaler per les paraules de presentació. Una campanya electoral es una activitat frenètica que crea uns llaços molt forts entre els que comparteixen un esforç tan intens.

I amb en Ramon ens està passant això, ens anem descobrint mútuament com persones i, haig de dir, que el balanç és magnífic.

Passo ara a la intervenció que vull fer avui en la que voldria dir-los bàsicament 4 coses.

La primera. En la propera legislatura Catalunya no ha de tenir ni un president ni un govern independentista. I, per tant, vull dir-los que els vots que rebi la nostra candidatura no serviran per elegir un president o presidenta independentista.

La segona. Concentrar els vots no independentistes en la candidatura que encapçalo contribueix a una alternativa a l’independentisme que exclou una deriva conservadora i l’immobilisme o el retrocés en matèria d’autogovern i de finançament.

La tercera. La proposta que encapçalo té com a prioritat fonamental la recuperació del respecte envers totes les persones i totes les idees, el respecte a la llei i a les institucions, i la cerca permanent de la reconciliació entre els catalans, i la reconciliació amb la resta dels espanyols, amb les institucions europees i amb el món econòmic.

La quarta. La proposta que encapçalo i la meva pròpia candidatura a la presidència de la Generalitat, emmarcades en un catalanisme de centre-esquerra, poden permetre teixir els acords necessaris per desbloquejar la situació política en un Parlament fragmentat.

En atenció als mitjans, ho repetiré en castellà i així ja no m’ho demanen després.

  • En la próxima legislatura Catalunya no debe tener ni un presidente ni un gobierno independentista. Y, por tanto, los votos que reciba nuestra candidatura no servirán para elegir a un presidente o presidenta independentista.
  • Concentrar los votos no independentistas en la candidatura que encabezo contribuye a una alternativa al independentismo que excluye una deriva conservadora y el inmovilismo o el retroceso en materia de autogobierno y financiación.
  • La propuesta que encabezo tiene como prioridad fundamental la recuperación del respeto a todas las personas y todas las ideas, el respeto a la ley y a las instituciones, y la búsqueda permanente de la reconciliación entre los catalanes, y la reconciliación con el resto de los españoles, con las instituciones europeas y con el mundo económico.
  • La propuesta que encabezo y mi propia candidatura a la presidencia de la Generalitat, enmarcadas en un catalanismo de centroizquierda, pueden tejer los acuerdos necesarios para desbloquear la situación política en un Parlament fragmentado.

Així que començo a explicar-me.

Vull viure en un país on sigui natural poder-se fotografiar amb persones que pensen de forma diferent. Un país en el que la gent es respecti i es saludi sense que les diferències polítiques siguin cap entrebanc. Vull una política de diàleg, negociació i pacte, en la que la bona educació i la cordialitat siguin la norma i no l’excepció.

Vull viure en un país en el que les institucions ofereixin l’estabilitat política i la seguretat política necessàries per promoure l’activitat econòmica i les inversions, en un marc que faci impensable el trasllat de seus socials de les empreses o el trasllat de comptes corrents a altres indrets d’Espanya.

Vull que els catalans recuperem immediatament el control i la direcció de les nostres institucions d’autogovern que, si en aquests moments estan intervingudes, és perquè els seus responsables les han situat fora de la llei, de manera conscient i sense fer cas dels molts advertiments que molts hem fet al llarg de més de dos anys.

Vull una política que no divideixi i que assoleixi èxits de país, en comptes de col·leccionar jornades pretesament històriques i fracassos ben estrepitosos, amb un cost enorme pels seus autors, per les institucions i pel conjunt del país.

Fractura, incertesa, fracàs.

Aquesta és l’herència que ens han deixat Puigdemont i Junqueras. Aquesta es l’herència del procés.

Com pot pensar algú que els socialistes volem permetre que tornin al govern aquells que han fet tan de mal a la societat catalana?

Qui pot pensar que nosaltres puguem ajudar a que tornin al govern aquells que han posat en risc la unitat civil del poble, han posat en perill el creixement econòmic, i han malmès la imatge i el respecte que Catalunya tenia a la resta d’Espanya, a Europa i al món?

De cap de les maneres.

El projecte polític independentista ha fracassat i ha de passar a l’oposició.

Si estiguéssim en un entorn educatiu els hi diríem que s’han d’anar al racó de pensar. I per una llarga temporada.

Senyores i senyors,

El dia 21 els catalans poden optar entre dues opcions.

Mantenir el rumb del procés independentista o canviar de rumb.

Mantenir el rumb del procés implica prosseguir en una dinàmica de fractura social i perjudici econòmic insuportable.

Tenim uns quants exemples del “lío” que proposen:

  • tenir dos presidents i dos governs; un de legítim a Brussel·les que faria la política i un altre d’efectiu a Barcelona que s’encarregaria del dia a dia?.
  • o allò de la “rebel·lió social permanent”
  • o enfrontar-se amb les institucions de l’Estat per fer realitat la República.

Hi ha candidatures que reclamen, com la nostra, un canvi de rumb. Però no volen reconèixer que una gran part de la població ha desconnectat d’Espanya perquè el govern del PP ha gestionat molt malament el problema i/o no fan cap proposta concreta per a redreçar la situació. Creuen que limitant-se a dir “no a la independència” el problema es resoldrà per si mateix.

I s’equivoquen.

La proposta que encapçalo i la meva pròpia candidatura a la presidència de la Generalitat és la única que, de veritat, estarà en condicions de canviar el rumb de la política catalana, és una proposta sensata, que vol deixar enrere el ‘lío’, a través de solucions justes i acordades al conflicte. Una proposta que no vol vencedors ni vençuts, un proposta que cerca la reconciliació.

Perquè dic que el nostre projecte i la meva candidatura a la presidència de la Generalitat són els millors per a sortir del ‘lío’?

Perquè fem la proposta més transversal, més factible i més assenyada per a aplegar les energies de la societat catalana en la consecució del bé comú mitjançant la vella recepta del catalanisme: unitat civil, sumar per ser més forts i tenir un projecte per a Espanya i per a Europa.

I quins són els elements centrals d’aquesta proposta?

Primer.

Que administració, empresaris i sindicats acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb un creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals.

Per això tenim un pla per a lluitar contra l’explotació i el frau laboral en el que, simplement aprofitant una competència que tenim i que va assolir el president Montilla, però que no ha estat utilitzada adequadament, regularitzarem fins a 100.000 contractes avui fraudulents.

Segon.

Que les forces polítiques i els agents socials pactem una Agenda per a la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal.

I per això vam presentar un pla de xoc social. Un pla de prioritats que, permeti’m que ho digui, ha estat l’única proposta que s’ha pogut escoltar en aquesta campanya sobre què fer per a disminuir les desigualtats.

Una proposta que preveu invertir prop de 3.000 M€ al llarg de la legislatura per tal que 96.000 nens tinguin beca menjador, els que estan en llista d’espera per a la dependència accedeixin a la seva prestació, que es creïn 80.000 places d’escola bressol 0-3 anys, o que 100.000 habitatges siguin rehabilitats des del punt de vista de l’eficiència ambiental, entre d’altres mesures.

Tercer.

Un pacte, al Parlament i també amb el món local, per a una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre els diners. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per afavorir la competència, que és el que més afavoreix els ciutadans.

Un pacte que passa per qüestions tals com la reforma de la Llei Electoral, controlar més la despesa dels partits o, fins i tot, en ser més exigents amb l’acompliment dels programes electorals.

Aquests són els pactes que jo proposo que hem de fer els catalans per a començar a sortir del ‘lío’. Són pactes entre els catalans.

Però no ens en sortirem del ‘lío’ si no fem, també, un pacte amb la resta d’espanyols. Per assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per a Catalunya.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya?

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem de cara al futur, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta, doncs, de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral a la resta d’Espanya.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

  1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en les què hi ha moltes possibilitats d’arribar a acords.
  2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques.
  3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…
  4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.
  5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
  6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
  7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis tributaris o solució equivalent.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que ha d’obtenir un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme a Catalunya és assegurar el progrés a tot Espanya.

Perquè si una cosa ha quedat clara és que la desestabilització política i institucional a Catalunya té una traducció immediata i negativa en l’evolució de l’economia catalana i espanyola.

Aquestes que els acabo de explicar son les propostes amb les que ens presentem a les eleccions.

Son propostes, si. Però també son el meu compromís.

Un compromís que començaré a posar en marxa el primer dia del mandat amb 4 accions concretes. Aquells dies el telèfon no pararà.

  1. Faré una primera trucada al presidente del gobierno d’Espanya per a demanar-li, no una hora, moltes hores i posar-nos a treballar en les solucions que he anunciat.
  2. També parlaré amb als agents socials, empresaris, sindicats, entitats municipalistes, per a posar en marxa els Acords als que abans m’he referit.
  3. Trucaré al president Juncker per a dir-li que Catalunya ha deixat de plantejar problemes a Europa. Que estem al servei del projecte europeu i volem ser participar en la cerca de les solucions que es necessiten.
  4. Ah, i quan parli amb Rajoy també li oferiré Barcelona, el Palau de la Generalitat, per a que sigui la seu d’una propera Conferència de Presidents prèvia a les reunions que el Consejo de Política Fiscal i Financera ha de tenir per a reformar el sistema de finançament. Perquè Catalunya tornarà a tirar del carro en aquest tema, com sempre ha fet.

Senyores i senyors,

A partir del dia 22 de desembre s’ha d’obrir una nova etapa a Catalunya.

La etapa de la reconciliació entre nosaltres,

La etapa de l’estabilitat, la tranquil·litat i la seguretat jurídica que es necessiten per tal d’impulsar l’activitat econòmica i crear ocupació.

La etapa de passar de l’engany a la sinceritat, del ‘lío’ a les solucions, de la rauxa al seny, de la inestabilitat a l’estabilitat, de la trinxera als ponts, de la discòrdia a la concòrdia, de l’austericidi a la justícia social, de la frustració a l’esperança.

Per això els hi demano que el dia 21, però, sobretot, pensant en el dia 22 i els que vindran, votin la proposta que jo encapçalo.

Una proposta progressista, catalanista, democràtica, reformista i radicalment moderada que s’adreça als catalans i les catalanes que volen un govern i un president que els hi transmeti esperança, tranquil·litat i progrés i que volen deixar enrere aquest darrer temps de fractura, temor i fracàs que ens han proporcionat Puigdemont, Junqueras i la CUP.

Una proposta conciliadora que vol un canvi de rumb però no vol ni victòries ni revenges i que mira lluny per emprendre un viatge que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis i els nostres pares de manera que puguem fer realitat l’inici d’Els Segadors: Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena.

Només depèn de nosaltres.

Moltes gràcies.

 

Pregunta al president de la Generalitat

Enllaç al vídeo

TRANSCRIPCIÓ:

Molt honorable senyor president,

Vull que les eleccions siguin com abans millor, perquè cal sortir d’aquest embolic com abans millor. Per tant no faré res per intentar ajornar les eleccions.

En la darrera sessió de control li preguntava “qui ho porta tot això?”. Ja sabem la resposta: tot això ho porta vostè, però necessitava trobar uns altres que donessin la cara per vostè. Així s’explica que vulgui seguir sent president però que no vulgui encapçalar la llista que, de guanyar, el faria president a vostè.

Creu que aquesta és una bona manera de prestigiar la presidència de la Generalitat?

*********

President,

Digui el que digui, vostè ha pres una opció que rebaixa el paper de la presidència. Mai no haguessin fet una cosa així els presidents Tarradellas, Pujol, Maragall o Montilla. No hi ha exemples enlloc d’una cosa així. Això no és fer les coses bé, ni és honest

Qui vol ser president, dóna la cara i es posa al capdavant.

Vostè vol evitar retre comptes de la seva gestió.

Qui ha d’explicar com ha augmentat el deute de la Generalitat des de 35.000 milions d’euros a més de 68.000 milions d’euros és vostè.

Qui ha de dir com és que augmentant el deute de forma tan desmesurada la inversió ha caigut en picat i s’han produït retallades socials és vostè.

Les polítiques socials han retrocedit, hi ha hagut fortes retallades en sanitat, educació i ajuts a la dependència. I el responsable és vostè.

Vostè ha estat el primer president de la Generalitat recuperada incapaç de millorar el finançament de Catalunya.

Cap nova competència, cap nou projecte, cap nova inversió, ni pacte fiscal, ni consulta amb efectes reals.

El responsable d’aquest fiasco polític espectacular és vostè.

I per seguir essent president ha inventat una fórmula perquè siguin altres els que donin la cara per vostè.

Potser vostè pensa que així guanyarà, però la institució que vostè representa, i que és de tots, en sortirà perjudicada, la qualitat de la nostra democràcia també.

Com sortirem tots perjudicats si s’entesta a seguir un full de ruta que acabarà situant les institucions catalanes fora de la legalitat democràtica.

 

Les prioritats del PSC en el moment actual

A la Festa de la Rosa repartirem una tarja amb les prioritats del PSC en el moment actual. La trobareu aquí sota, anvers i revers.

argumentari_Endavant_1

argumentari_Endavant_2

Catalunya, claus per a Espanya i Europa

Acaba de sortir en format digital el número monogràfic de la revista Política Exterior “Cataluña, claves para España y para Europa” amb articles de Stéphane Dion, Malcolm Rifkind, Walter L. Bernecker, Jordi Pujol, Miguel Herrero, Xavier Vidal-Folch, Josep Borrell, Oriol Junqueras, Josep Piqué, Javier Pérez Royo, Germà Bel, Araceli Mangas, Miquel Iceta, Gabriel Elorriaga, Josep M. Colomer, Joan Herrera, Angel de la Fuente, Enric Ucelay Da Cal i Màrius Rubiralta. Us el podeu descarregar sencer aquí o podeu descarregar-vos la meva contribució “La solución federal“.

Uns Pressupostos injustos i ineficaços, dossier del PSC

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Especial sobre els Pressupostos Generals de l’Estat presentats pel Govern de Rajoy, que suposen “el maltractament més gran que ha patit Catalunya en la nostra història democràtica”…

Via www.socialistes.cat

El centrifugado del centro izquierda, Andrés Ortega y Angel Pascual-Ramsay

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Los socialdemócratas en Europa no han sabido aún dar respuesta a los cambios que han supuesto la crisis, la globalización, la integración europea, la inmigración y la creciente precariedad…

Via elpais.com

Lluita de classes…, Josep Borrell

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Només si els alemanys consumeixen més, l’eurozona pot corregir els seus desequilibris macroeconòmics. Una mica de lluita de classes a Alemanya que augmentés els salaris, el consum intern i les importacions ens aniria molt bé als espanyols i a les altres economies deprimides d’Europa. Això requereix un canvi en el diagnòstic de la crisi i en les teràpies que s’estan aplicant, cosa que només pot venir d’un canvi en la relació de forces polítiques a Europa com el que produiria un triomf d’Hollande en les eleccions presidencials franceses.

Via www.elperiodico.cat