Category Archives: General

Pregunta al President

Pregunta del president del Grup Parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, al president de la Generalitat

Parlament de Catalunya, 10 de juliol de 2019

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor President.

Molt Honorable President de la Generalitat,

Vull aprofitar aquesta sessió de control per mostrar la solidaritat del meu grup parlamentari amb els afectats i afectades per l’incendi de la Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues, i sobretot per agrair totes les persones que van treballar per controlar-lo i apagar-lo: bombers, mossos, forestals, la gent del 112, el personal del Servei d’Emergències Mèdiques, Grup d’Emergències Mèdiques dels Bombers, Protecció Civil, Creu Roja, voluntaris i voluntàries, policies locals, efectius de la resta d’Espanya, la Unitat Militar d’Emergències, etc.

President, un cop extingit l’incendi, que és quan toca, i no abans, i des del convenciment que la reacció va ser correcta, volia preguntar-li quina és la valoració del govern sobre la nostra capacitat col·lectiva per prevenir i apagar incendis d’aquesta naturalesa, i sobre el procés per rescabalar les famílies i territoris afectats.

*************************

Gràcies, president.

Volem aprofitar per alertar en forma telegràfica sobre mancances que hauríem de ser capaços de superar, com vostè ha dit, col·lectivament.

En primer lloc, els problemes de plantilla i de manca de material divers, vehicles i equipament dels bombers, i per la necessitat de renovar alguns parcs i de crear-ne de nous.

He pogut comprovar personalment el cansament i la desmotivació dels nostres bombers. I és un fenomen que cal afrontar.

La nostra sensació és que el sistema d’emergències, entès de forma àmplia, no ha rebut l’atenció, les dotacions, la formació i la motivació suficients en els darrers anys. Ha mancat planificació, un nombre suficient d’operatius i una adequada dotació de material.

Els incendis han posat també sobre la taula les mancances de la gestió del territori.

Estem parlant de despoblació, d’envelliment, d’empobriment i d’abandó del territori.

Estem parlant d’una concentració de la inversió privada en la regió metropolitana de Barcelona i d’una caiguda dràstica de la inversió pública en les zones rurals, que arriba fins i tot a una reducció del 80% des del 2010.

Estem parlant de mancances importants en la gestió dels boscos, dels camins rurals i dels regs.

President, ens cal una resposta integral a aquesta problemàtica, una resposta coordinada amb el conjunt d’administracions.

La prosperitat del nostre país és incompatible amb el sever desequilibri territorial tants cops denunciat. I correspon al govern prendre les oportunes iniciatives per revertir una situació especialment preocupant i que s’ha de fer ràpidament si no volem malmetre el país.

Intervenció davant del Consell Nacional del PSC, 6.07.2019

INFORME POLÍTIC DE MIQUEL ICETA AL CONSELL NACIONAL DEL PSC (6.07.2019)

[enllaç al vídeo]

Presidenta del Consell Nacional,

Companyes i companys,

Aquest informe polític inclou bàsicament la celebració de les eleccions generals del 28 d’abril així com de les eleccions municipals i europees del 26 de maig.

Aquestes convocatòries electorals han consagrat el PSC com la segona força política a Catalunya. Així, doncs, a partir d’ara la nostra feina ha de ser la de fer del PSC la primera força política catalana. Aquest ha de ser el nostre compromís col·lectiu.

Recordem breument els resultats de les eleccions generals a Catalunya.

Eleccions generals del 28 d’abril

958.343 vots / 23.2% / 12 escons

[2016] 559.870 vots / 16.1% / 7 escons

Cal felicitar-nos de forma ben especial per la gran victòria socialista a les eleccions generals a tota Espanya. Pedro Sánchez va aconseguir portar el PSOE a la victòria obtenint 7.480.755 vots / 28.68% / 123 escons. L’any 2016 el PSOE va obtenir 5.443.846 vots / 22.63% / 85 escons.

Aquesta victòria posa de relleu fins a quin punt la ciutadania va valorar positivament la moció de censura de juny de 2018, així com els 11 mesos de govern socialista.

No faríem una anàlisi objectiva dels resultats electorals si no mencionéssim l’impacte de la divisió de les dretes espanyoles (que obtenen plegades més d’onze milions dos-cents mil vots, mentre les esquerres n’obtenen més de dotze milions sis-cents mil) i la gran victòria d’ERC a Catalunya.

Els resultats de les eleccions generals no ofereixen cap mena de dubte: Pedro Sánchez ha de seguir presidint el govern d’Espanya perquè no hi ha cap majoria alternativa possible.

La millor formula de govern és, en la nostra opinió, una formula assajada amb èxit a Portugal, i estrenada fa ben poc a Dinamarca. Un govern socialista, un govern socialdemòcrata amb el suport parlamentari de partits progressistes. Concretament el PSOE ha ofert a Podemos la formula anomenada “govern de cooperació” que integra quatre elements centrals: acord programàtic, suport parlamentari, presència institucional pactada i un mecanisme de seguiment polític.

Cal recordar que la suma PSOE + Podemos és de 166 vots, inferior a la majoria absoluta que se situa en 176 diputats i que, per tant, la investidura requereix d’altres suports en forma de vot positiu o abstenció.

Com ja he dit: no hi ha cap majoria alternativa possible i, per tant, per evitar la convocatòria de noves eleccions, cal exigir el conjunt de forces polítiques que no bloquegin la formació d’un nou govern socialista. Però ara per ara, vista l’actitud de C’s i del PP, aquest és un escenari del tot improbable malgrat que aquestes forces polítiques insisteixen una i altra vegada que volen evitar que la governabilitat depengui de partits independentistes. Però la seva actuació van en sentit contrari.

Confiem en que el mes de juliol es pugui verificar la investidura de Pedro Sánchez, perquè Espanya necessita ja un nou govern i la convocatòria de noves eleccions no és un escenari desitjable.

Crec que en aquest punt de l’informe cal celebrar la decisió del secretari general del PSOE i president del govern en funcions de proposar la nostra companya Meritxell Batet com a presidenta del Congrés, i del senador per Barcelona, Manuel Cruz, com a president del Senat. Us demano un fort aplaudiment per mostrar la nostra alegria i el reconeixement a la proposta feta per Pedro Sánchez.

Sabeu que la proposta inicial de Pedro Sánchez és que jo mateix esdevingués president del Senat, accedint-hi en representació del Parlament de Catalunya. Aquesta proposta no va reeixir perquè l’independentisme i l’abstenció de les dretes van bloquejar la meva designació. Hem portat aquesta qüestió al Tribunal Constitucional perquè considerem que s’ha alterat la composició de la Cambra per manca d’un senador en representació de la Generalitat i s’ha vetat una proposta del grup socialista que institucionalment ens corresponia.

Però hem demostrat un cop més que per a nosaltres aquesta no era una qüestió personal o de cadires. Volíem un president del Senat federalista i dialogant i el tenim. És Manuel Cruz. I tenim també una presidenta del Congrés federalista i dialogant, Meritxell Batet. El nostre és un projecte col·lectiu, no una suma d’ambicions polítiques personals.

Eleccions europees del 26 de maig

766.107 vots / 22%

[2014] 358.621 / 14.3%

Aprofito per dir que estem també molt contents perquè tenim un company del PSC que ha estat proposat com a alt representant de la política exterior i de seguretat de la Unió Europea, responsable de la diplomàcia i la cooperació europees, el company Josep Borrell.

Entendreu que mencioni també la importància que té que la companya Iratxe García Pérez hagi estat elegida presidenta del grup dels Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu. I això ha estat també un efecte directe del magnífic resultat del PSOE a les eleccions europees.

L’elecció dels cinc càrrecs institucionals més rellevants de la Unió Europea, en la negociació dels quals ha estat molt rellevant el protagonisme de Pedro Sánchez, ha posat de relleu la correlació de forces en el Parlament Europeu i, especialment, en els governs dels 28 països membres. No es pot fer una bona política si s’oblida el paper fonamental de la correlació de forces, la vella dama de la que ens parla sovint José Luis López Bulla.

Però tornant a la importància del paper institucional que desenvolupen i desenvoluparan la Meritxell, en Manuel i en Pep, he de dir que molt sovint es parla, i de vegades de forma un pèl despectiva, de la necessitat de gestos. Si algú està demostrant amb fets que creu en la implicació de catalans i catalanes en les tasques institucionals d’abast estatal i europeu és en Pedro Sánchez.

El catalanisme que vol més autogovern, millor finançament, bon govern, reconeixement del caràcter pluricultural i plurilingüe d’Espanya, i un major protagonisme dels catalans en la política espanyola i europea, aquest catalanisme avui el representa millor que ningú el PSC.

Com també representem una força política que vol promoure el respecte i la convivència, fugint d’extremismes i contribuint a superar una dinàmica de blocs enfrontats incapaços de dialogar. Respecte per les persones, les idees, les institucions i la legalitat. Respecte per les regles de joc, i pels mecanismes i majories necessàries per canviar-les.

Unes breus reflexions sobre les eleccions municipals.

Eleccions municipals del 26 de maig

768.667 vots / 22% / 1.315 regidors i regidores / 90 alcaldies

[2015] 531.435 vots / 17% / 1.279 regidors i regidores / 123 alcaldies

Destaco l’increment de vots que, en efecte, ens confirma com a segona força política del país, però ho fa de forma territorialment desigual.

Aprofito per fer una reflexió sobre els pactes post-electorals. Estem assistint al trist espectacle d’uns partits que dimonitzen uns pactes polítics a determinada localitat, quan són pactes ben similars als que aquestes mateixes forces polítiques fan a d’altres poblacions.

Quin ridícul fan alguns quan critiquen a d’altres partits per pactar amb el PSC, quan ells mateixos ho fan allà on els convé?

Quin sentit té escandalitzar-se perquè un partit se sent perjudicat en una determinada localitat perquè no es respecta la llista més votada, quan en d’altres localitats aquest mateix partit participa en operacions per descavalcar la llista més votada.

Si a Barcelona calia respectar la llista més votada, perquè no calia fer-ho a Tarragona, La Seu, Tremp o Vilanova? O a Gelida, Parets del Vallès, Palafrugell, Sant Feliu de Llobregat, Cabrera d’Anoia, El Catllar o Santa Oliva? O a Sant Cugat, Figueres i Tàrrega?

No era sectari intentar evitar la presència del PSC al govern de les Diputacions del país, quan és el segon partit català, i el primer a la demarcació de Barcelona?

La incapacitat d’acceptar acords entre altres forces polítiques, no dic mostrar una contrarietat o un disgust, sinó la incapacitat d’acceptar els acords entre altres partits és una mostra d’escàs compromís democràtic, que ha portat a lamentables espectacles com els produïts a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona o al Saló de Plens de l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners.

Si els responsables polítics no respectem les regles del joc, com demanarem a la ciutadania que ho faci? Com consolidarem una cultura democràtica basada en el respecte i la convivència?

Respectem, doncs, les regles del joc, respectem els mecanismes que estableix la llei electoral, que assenyala com s’obtenen les alcaldies i les presidències de consells comarcals i diputacions. Reconeguem la legitimitat dels pactes assolits amb transparència i governem, tots els partits, sense perdre mai el sentit institucional, evitant el sectarisme i una política de blocs que polaritzaria el país sense remei.

Contra els blocs, transversalitat.

Contra el bloqueig, governs estables.

Contra el sectarisme, respecte institucional.

En aquest període s’ha produït també el balanç d’un any de govern Torra-Aragonés. I no cal dir que en fem un balanç negatiu: inacció, divisió interna i desconcert són les principals característiques de l’actual govern de Catalunya.

Sense nord, sense cohesió, sense pressupostos, sense prioritats i sense la mínima eficàcia exigible a un govern que mereixi aquest nom. Un govern que assisteix impassible al deteriorament dels serveis públics i a la pèrdua d’oportunitats per construir la Catalunya més pròspera i més justa, més lliure i més segura que necessitem i mereixem. Com més aviat passem pàgina, millor.

No voldria acabar sense mencionar la decisió de la Comissió Executiva d’endegar els treballs preparatoris del 14è Congrés del Partit, que se celebrarà, si els calendaris electorals no ens fan alterar la previsió, els dies 14 i 15 de desembre.

Aprofito per desitjar sort i encert a tots els companys i companyes que han estat recentment elegits i elegides. Recordeu-los-hi a tots i totes que han de ser la nostra millor carta de presentació, per la seva capacitat de diàleg, per la seva capacitat de treball, per posar per davant de tot l’interès de la ciutadania, i per recordar sempre que per un socialista, per una socialista, la vocació de servei públic és permanent i sagrada, que serem avaluats pels fets i pels resultats obtinguts, i que la gent espera de nosaltres que contribuïm a construir un país millor, un país per tots i totes, superant enfrontaments i divisions.

Moltes gràcies.

Sobre homofobia, orgullo y dignidad

“Nos indigna cuando alguien pretende curarnos”

Carta cruzada con José Ignacio González Faus, publicada por la revista El Ciervo en su número 771, septiembre-octubre de 2018

Querido José Ignacio, acepto gustoso responder a tus preguntas siendo consciente de que no puedo ni quiero asumir la representación de todo un colectivo ni tampoco ostento la categoría de experto en la materia. De hecho, los homosexuales somos diversos en cuanto a nuestros planteamientos y nuestra particular manera de vivir la sexualidad. No existen una ortodoxia o una dogmática homosexuales ni tampoco iglesia homosexual que pretenda establecer una común doctrina de obligada aceptación o cumplimiento.

Por desgracia son muchas las religiones que, al condenar la homosexualidad, han causado daños irreparables a muchos homosexuales. Sin ir más lejos, pienso en mi propia experiencia adolescente en la que la realidad de mi deseo se hallaba en contradicción directa con las creencias transmitidas por mis padres y la escuela. Podrás sin duda decirme que también la Iglesia católica acoge, mal que bien, diversas opiniones al respecto de la homosexualidad, y tienes razón, me refiero a la doctrina oficial de la Iglesia católica que durante siglos ha condenado la homosexualidad y que hoy, sin abandonar el antiguo prejuicio, parece abrirse a nuevos enfoques. Ello explica sin duda el por qué cuando desde la Iglesia surgen voces comprensivas, a muchos se nos antojen insuficientes. Y nos indigna cuando alguien pretende “curarnos”. No somos enfermos, en todo caso somos víctimas de instituciones y sociedades enfermas. La Iglesia al imponer sus creencias a sus miembros y, más aún, a sus ministros, les ha causado infinito daño y, quizá, pretendiendo encubrir o negar la sexualidad de muchos de sus sacerdotes, ha causado daños a otros, niños y adolescentes víctimas de abusos silenciados. Tampoco desconozco que la intolerancia de otras religiones con respecto a la homosexualidad nos retrotrae a la Edad Media, en que también la Iglesia Católica prescribía la tortura y muerte de los sodomitas.

Aunque entiendo tu disquisición según la cual lo mejor es enemigo de lo bueno, estoy seguro de que coincidirás conmigo en el carácter irrenunciable de la igual dignidad de las personas y la radical igualdad que debe presidir las relaciones sociales entre ellas. De todo ello se desprende la reivindicación de las personas homosexuales con respecto a su libre sexualidad que solo debe limitarse en cuanto pueda afectar la libertad de otro. Por ello, se me hace difícil renunciar a ese “máximo”, que para mí es un “mínimo”, reconociendo en cualquier caso que el avance producido en algunas sociedades como la nuestra nos permite ser optimistas y redoblar nuestros esfuerzos solidarios con las personas homosexuales que viven en otros entornos.

Coincido radicalmente contigo en que las reivindicaciones de libertad e igualdad no deben circunscribirse a aspectos concretos como es la sexualidad, sino que por su carácter universal deben proyectarse sobre todas las circunstancias de la vida y nos deben situar sin duda alguna al lado de los oprimidos, de los que sufren persecución, pobreza, desarraigo, desigualdad o cualquier circunstancia que limite sus oportunidades en la vida. Personalmente, he encontrado en el socialismo un proyecto político emancipador que integra en una acción global liberadora reivindicaciones concretas de carácter sectorial. Coincido con Norberto Bobbio, que señaló certeramente que la igualdad es la estrella polar de la izquierda.

Finalmente, y entendiendo el impacto chocante de determinadas formas de reivindicación, me atrevo a defender todas y cada una de ellas. Aunque sean los disfraces más extremos y las imágenes más chocantes las que monopolizan los reportajes sobre el orgullo gay, que nadie se engañe: hay tantas maneras de vivir la homosexualidad como homosexuales existen. Por extremas que nos parezcan algunas expresiones, todas son formas de reivindicar una naturaleza y unos derechos que nos han sido negados durante siglos.

Pregunta al president de la Generalitat

Enllaç al vídeo

TRANSCRIPCIÓ:

Molt honorable senyor president,

Vull que les eleccions siguin com abans millor, perquè cal sortir d’aquest embolic com abans millor. Per tant no faré res per intentar ajornar les eleccions.

En la darrera sessió de control li preguntava “qui ho porta tot això?”. Ja sabem la resposta: tot això ho porta vostè, però necessitava trobar uns altres que donessin la cara per vostè. Així s’explica que vulgui seguir sent president però que no vulgui encapçalar la llista que, de guanyar, el faria president a vostè.

Creu que aquesta és una bona manera de prestigiar la presidència de la Generalitat?

*********

President,

Digui el que digui, vostè ha pres una opció que rebaixa el paper de la presidència. Mai no haguessin fet una cosa així els presidents Tarradellas, Pujol, Maragall o Montilla. No hi ha exemples enlloc d’una cosa així. Això no és fer les coses bé, ni és honest

Qui vol ser president, dóna la cara i es posa al capdavant.

Vostè vol evitar retre comptes de la seva gestió.

Qui ha d’explicar com ha augmentat el deute de la Generalitat des de 35.000 milions d’euros a més de 68.000 milions d’euros és vostè.

Qui ha de dir com és que augmentant el deute de forma tan desmesurada la inversió ha caigut en picat i s’han produït retallades socials és vostè.

Les polítiques socials han retrocedit, hi ha hagut fortes retallades en sanitat, educació i ajuts a la dependència. I el responsable és vostè.

Vostè ha estat el primer president de la Generalitat recuperada incapaç de millorar el finançament de Catalunya.

Cap nova competència, cap nou projecte, cap nova inversió, ni pacte fiscal, ni consulta amb efectes reals.

El responsable d’aquest fiasco polític espectacular és vostè.

I per seguir essent president ha inventat una fórmula perquè siguin altres els que donin la cara per vostè.

Potser vostè pensa que així guanyarà, però la institució que vostè representa, i que és de tots, en sortirà perjudicada, la qualitat de la nostra democràcia també.

Com sortirem tots perjudicats si s’entesta a seguir un full de ruta que acabarà situant les institucions catalanes fora de la legalitat democràtica.

 

Les prioritats del PSC en el moment actual

A la Festa de la Rosa repartirem una tarja amb les prioritats del PSC en el moment actual. La trobareu aquí sota, anvers i revers.

argumentari_Endavant_1

argumentari_Endavant_2

Catalunya, claus per a Espanya i Europa

Acaba de sortir en format digital el número monogràfic de la revista Política Exterior “Cataluña, claves para España y para Europa” amb articles de Stéphane Dion, Malcolm Rifkind, Walter L. Bernecker, Jordi Pujol, Miguel Herrero, Xavier Vidal-Folch, Josep Borrell, Oriol Junqueras, Josep Piqué, Javier Pérez Royo, Germà Bel, Araceli Mangas, Miquel Iceta, Gabriel Elorriaga, Josep M. Colomer, Joan Herrera, Angel de la Fuente, Enric Ucelay Da Cal i Màrius Rubiralta. Us el podeu descarregar sencer aquí o podeu descarregar-vos la meva contribució “La solución federal“.

Uns Pressupostos injustos i ineficaços, dossier del PSC

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Especial sobre els Pressupostos Generals de l’Estat presentats pel Govern de Rajoy, que suposen “el maltractament més gran que ha patit Catalunya en la nostra història democràtica”…

Via www.socialistes.cat

El centrifugado del centro izquierda, Andrés Ortega y Angel Pascual-Ramsay

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Los socialdemócratas en Europa no han sabido aún dar respuesta a los cambios que han supuesto la crisis, la globalización, la integración europea, la inmigración y la creciente precariedad…

Via elpais.com

Lluita de classes…, Josep Borrell

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Només si els alemanys consumeixen més, l’eurozona pot corregir els seus desequilibris macroeconòmics. Una mica de lluita de classes a Alemanya que augmentés els salaris, el consum intern i les importacions ens aniria molt bé als espanyols i a les altres economies deprimides d’Europa. Això requereix un canvi en el diagnòstic de la crisi i en les teràpies que s’estan aplicant, cosa que només pot venir d’un canvi en la relació de forces polítiques a Europa com el que produiria un triomf d’Hollande en les eleccions presidencials franceses.

Via www.elperiodico.cat

La extraña pareja, editorial de El País

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

CiU y PP pactan la reforma social y económica mientras alimentan la tensión identitaria. El resultado es que la incomprensión crece a ambos lados del Ebro. Artur Mas amaga con la independencia, y cuanto más amaga, más abarca en Cataluña, pero más crece también el anticatalanismo en el resto de España. El PP amaga con una nueva recentralización y cuanto más amaga, más crece en Cataluña el sentimiento antiespañol.

Via elpais.com