Category Archives: General

Homenatge a Eduardo Martín Toval

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN MEMÒRIA D’EDUARDO MARTÍN TOVAL (Parlament de Catalunya, 10 d’abril de 2019)

[enllaç al vídeo]

PHOTO-2019-04-09-11-26-46

Gràcies, senyor president,

Molt Honorable president de la Generalitat, membres del govern, senyores i senyors diputats,

Les meves primeres paraules en aquesta intervenció que faig en nom del grup Socialistes-Units per Avançar en homenatge a la memòria del nostre company Eduardo Martín Toval, han d’anar forçosament adreçades als membres de la seva família, i als seus amics que avui ens acompanyen.

Complim amb aquesta intervenció un deure de memòria i també un deure d’amistat.

Intentaré, doncs, resumir la trajectòria d’Eduardo Martín per tal que la Cambra pugui retre-li el més que merescut homenatge.

Eduardo Martín Toval, nascut a Màlaga el 5 de març de 1942, va morir de forma sobtada d’un atac de cor el 15 de gener d’enguany als 76 anys a Rincón de la Victòria, població malaguenya, quan tornava d’una de les manifestacions convocades en aquella jornada pel moviment feminista. Va ser un militant compromès fins al darrer instant.

Per traslladar qui va ser Eduardo Martín Toval i la seva decisiva contribució a la transició democràtica, la unitat socialista a Catalunya, l’elaboració de la Constitució del 78 i de l’Estatut del 79, així com de la vitalitat del projecte socialista a Espanya els anys 80 i 90, he aprofitat la magnífica ressenya biogràfica preparada per Enric Senabre i editada per la Fundació Rafael Campalans amb motiu de la seva mort.

Nét d’un diputat del Partit Radical, nascut en el si d’una família de la burgesia de Màlaga, la seva família va perdre el caràcter d’acomodada quan va morir el pare. El petit Eduardo tenia cinc anys. Ningú no li va regalar res.

Per poder estudiar va treballar per l’empresa Coca-Cola quan aquesta es va instal·lar a Màlaga, i al llarg de diversos estius en un hospital pel tractament de la tuberculosi a Falkenstein (Alemanya).

Es va llicenciar en Dret estudiant per lliure a la Universitat de Granada.

Va iniciar la seva activitat política en ambients cristians i des de molt jove es va comprometre amb la lluita dels treballadors.

Arriba a Barcelona el 1967, en elegir destí a la Delegació provincial de Treball un cop aprovades les oposicions de Tècnic de l’Administració Civil de l’Estat. S’encarregarà del Negociat d’Expedients de Crisi.

Immediatament col·labora com a advocat en la creació del Centre d’Estudis i Assessorament Laboral, integrat per laboralistes de l’àmbit universitari.

Obté el doctorat en Dret i accedeix per oposició al Cos Tècnic Superior d’Inspectors de Treball.

En plena dictadura, amb sindicats clandestins sense dret de vaga, va integrar, i en gran mesura va impulsar, un grup d’inspectors demòcrates que van aplicar de la forma més progressista i avançada possible les restrictives normes laborals vigents en aquell temps. A finals de 1975 aquells Inspectors de Treball van ser objecte d’una sanció administrativa per negar-se a certificar el caràcter procedent de tancaments patronals amb motiu de les vagues del Baix Llobregat.

Va donar classes de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor agregat.

Va impulsar la publicació “Guía Jurídica para Trabajadores”, important instrument de formació de treballadors, sindicalistes i advocats laboralistes.

Va militar successivament a Comissions Obreres, a l’STAC (Sindicat de Treballadors de l’Administració de Catalunya) i a la UGT.

L’any 1969 ingressa a l’Organització Revolucionària dels Treballadors, en la que milita fins el 1972. Forma part del grup obrerista i autogestionari creat al voltant de la revista “El Topo Obrero” que treballava a l’entorn de Comissions Obreres. A partir de finals de 1974, s’incorpora amb altres integrants d’aquest grup a Convergència Socialista de Catalunya, motor de la fundació el 1976 del Partit Socialista de Catalunya (Congrés), defensant des d’aquesta formació el procés d’unitat socialista que culmina el 1978 amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Va formar part de la Comissió Executiva del PSC des de 1978 a 1984.

Va ser elegit diputat al Congrés el juny de 1977 en la candidatura “Socialistes de Catalunya” que va guanyar a Catalunya les eleccions generals. Va ser portaveu adjunt del grup “Socialistes de Catalunya”. El 1979 va ser reelegit com a diputat al Congrés per Barcelona, i va esdevenir portaveu del grup “Socialistes de Catalunya”.

El 1980 dimiteix com a Diputat al Congrés per presentar-se en la candidatura socialista al Parlament de Catalunya encapçalada per Joan Reventós, esdevenint el portaveu del grup socialista en aquesta Cambra.

L’any 1982, renuncia al seu escó al Parlament per tornar al Congrés dels Diputats, on va exercir com a diputat fins el 1995, desenvolupant la tasca de secretari general del grup socialista al Congrés de 1982 a 1985, i posteriorment, de portaveu del grup de 1985 a 1993.

Com a portaveu del grup Socialista al Congrés va participar en les reunions de la Comissió Executiva Federal del PSOE en aquest període. Va ser en aquella etapa en la que va estrènyer amistat i col·laboració política amb Alfonso Guerra.

L’any 1995 renuncia al seu escó i trasllada la seva militància a Màlaga per a presentar-se com a candidat socialista a l’alcaldia d’aquella ciutat. Durant aquell mandat municipal exerceix la tasca de portaveu del grup municipal socialista en l’oposició.

L’any 1998 demana el reingrés a l’Inspecció de Treball i exerceix la seva tasca a Màlaga.

L’any 2004 es nomenat conseller laboral i d’afers socials de l’Ambaixada d’Espanya al Marroc, destí que ocuparà fins el 2010.

Es jubilarà com a Inspector de Treball l’any 2011.

Una trajectòria acadèmica, sindical, en la funció pública i en la política molt intensa en la que destaca el seu compromís amb els treballadors i amb l’ideal socialista.

Per intentar traslladar l’ideal que el va moure al llarg de la seva vida, us llegeixo un manuscrit seu de 1998, que la Fundació Rafael Campalans va editar amb motiu de la seva mort.

“A las puertas del tercer milenio, el socialismo sigue siendo para mí, en lo fundamental, un serio compromiso con los modos de vida solidarios. El socialismo debe seguir combinando la defensa y promoción de los más débiles con la profundización de los derechos personales y colectivos de todos los ciudadanos. En lo económico, deben primar los objetivos de alto crecimiento, elevación racional del consumo, aumento del empleo y estabilidad global de la economía; frente a los paradigmas neoconservadores (los aplique quien los aplique) que privilegian el control de los precios a costa del empleo, del crecimiento económico y de su distribución solidaria. Obviamente el rol del Estado como compensador de las disfunciones económicas y sociales del mercado sigue siendo clave. Social y políticamente el socialismo debe afrontar el reto de obtener el apoyo de los nuevos sectores sociales emergentes comprometidos con el progreso, pero sin perder de vista que el centro de gravedad de su proyecto de transformación ha de seguir nucleándose en torno a los asalariados (trabajen o no). Además, en la España de hoy, el objetivo de cohesión territorial entre las nacionalidades y regiones es, a mi entender, parte inseparable del compromiso solidario al que me refería al principio”.

Mai no va abandonar el seu compromís polític amb el projecte socialista, com ho posa de manifest en la darrera entrevista que va fer, el 23 de desembre de 2018, en el diari “La Opinión de Málaga” quan deia: “Yo sigo afiliado por coherencia. Seguramente esa coherencia tiene mucho de coherencia nostálgica. Y por convicciones. Por convicciones sobre lo que era mi partido y mi militancia en favor de los obreros”.

L’Eduardo es fa fer imprescindible per moltes tasques polítiques i parlamentàries a causa de la seva sòlida formació acadèmica, la seva capacitat de treball, la seva agilitat mental, l’habilitat dialèctica i la disposició a trenar acords entre posicions polítiques diferents.

Les seves capacitats, com ja he dit, es van posar prova en el difícil procés de la unitat socialista i en els acords que van portar a l’aprovació de la Constitució i l’Estatut. En poden donar fe els que compartien amb ell aquests processos i aquest mateix hemicicle si ens pogués retornar l’eco de la seva veu.

Eduardo Martin Toval va formar part de l’Assemblea de Parlamentaris creada el 1977 i va formar part de la Comissió dels Vint que, per delegació de l’Assemblea, va elaborar a Sau l’avant projecte d’Estatut d’Autonomia.

Va tenir un paper molt actiu en l’elaboració de la Constitució espanyola, fins el punt que ,com em va recordar fa ben poc Miquel Roca Junyent, la tripleta “Roca, Solé Tura, Martín Toval” s’autoanomenava la “troika” en les tasques que van portar a l’aprovació de la Constitució de 1978 i de l’Estatut de 1979.

Ell va coordinar, per exemple, les esmenes socialistes a l’avantprojecte de Constitució aprovat per la ponència integrada pels set “pares de la Constitució”, amb l’inestimable ajut entre d’altres, del jurista José Antonio González Casanova.

El seu retorn al Congrés dels Diputats el 1982 i, sobretot, la seva marxa a Màlaga el 1995, han fet que el seu record s’hagi esvaït a Catalunya. I fora injust no intentar recuperar una memòria que, ben segur, pot ser encara útil avui mateix si fóssim capaços d’extreure’n les oportunes conseqüències.

Eduardo Martín Toval era, com ha escrit amb justícia, l’historiador Joan Esculies, “un componedor”. D’altres n’haurien dit “un fontanero”. En paraules d’Esculies “són figures que hi són, però no sempre se les veu, que pacten, inspeccionen, aplanen i, en definitiva, fan política”.

Per l’Eduardo la política era l’instrument per impulsar un permanent procés de reformes que ens havia d’acostar progressivament a la societat ideal. Com va dir amb motiu d’una reunió dels antics membres de la Comissió dels Vint convocada per Pasqual Maragall el gener de 2005: “Afortunadament pel progrés, els avenços en qualsevol àmbit de la nostre realitat social i personal no esgoten la nostra capacitat de reivindicar nous objectius”.

Esculies, en un article publicat després de la mort d’Eduardo Martín ens traslladava unes paraules seves: “L’Estatut l’hem d’aconseguir a Madrid sobre la base d’una força col·lectiva, unànime, de totes les forces polítiques catalanes. Aquest és un tema sobre el que no s’hi pot jugar”.

Si volem política necessitem retrobar componedors i ressuscitar els vells esperits unitaris que avui semblen restar en l’oblit. Units, guanyem; dividits, perdem. Aquesta és una vella màxima del catalanisme que massa sovint semblem haver oblidat tots plegats.

Tampoc no va ser casual que Eduardo Martín acompanyés Joan Reventós en les visites rellevants amb el president Adolfo Suárez i amb el rei Joan Carles per exigir el retorn del President Tarradellas i la recuperació de les institucions de la Generalitat, anul·lades per Franco en acabar la guerra civil.

I no és d’estranyar tampoc que Eduardo Martín Toval prengués part rellevant en la forja del consens sobre el model lingüístic escolar, impulsat decisivament pels ponents socialistes Marta Mata i José González Navas.

Precisament la raó de fons de moltes de les seves decisions i de moltes de les seves aportacions a la política tenia a veure amb la defensa tancada de la unitat civil del poble català, la necessitat de combatre de forma aferrissada qualsevol temptació lerrouxista. I no cal dir que aquesta actitud, defensada sempre amb fermesa per Eduardo Martín Toval, tenia un enorme valor afegit pel seu recorregut vital, orgullós dels seus orígens i capaç d’integrar en una personalitat vibrant una identitat plural.

Com a diputat, com a portaveu, esgrimia una dialèctica afilada però sempre respectuosa envers els seus contrincants, i també el punyent sentit de l’humor que el caracteritzava. Com molts dels seus coetanis va desenvolupar un especial respecte envers les institucions i la necessitat de preservar-les al servei del conjunt de la ciutadania, evitant posar-les al servei d’una o altra opció política.

Eduardo Martín Toval va ser un exemple de compromís sindical i polític, lluitador per la democràcia i la justícia social, i un excel·lent parlamentari que va defensar amb convicció i eficàcia les seves idees.

Va formar part d’una generació que va impulsar la transició convençuda que només els consensos ben amplis podien donar solidesa a les institucions i a les lleis que les sustenten.

Mantinguem vius el seu exemple i la seva memòria. I que tots plegats puguem extreure’n alguns elements rellevants per redreçar la política d’avui.

Acabo traslladant en nom de tots i totes una abraçada ben forta als seus familiars María Victoria, Sara, Jonás, Abigail i Joshua avui presents a la tribuna de convidats.

Moltes gràcies.

Pregunta al president

Pregunta al president de la Generalitat, 10.04.2019

[enllaç al vídeo de la pregunta]

[enllaç al vídeo de la repregunta]

Gràcies, senyor president, i em disculparà el president de la Generalitat si esmerço uns segons a contestar la portaveu d’En Comú Podem. I escolti’m, vostès han caigut també en l’error de pensar que una cosa és Catalunya i l’altra els catalans. Les cent deu mesures del programa socialista estan adreçades als catalans i les catalanes.

I ara, senyor president, voldria preguntar-li quina valoració fa el seu Govern del rendiment del sistema educatiu a Catalunya i quines mesures estan desenvolupant per millorar-lo.

*******************

Gràcies, senyor president. Podem compartir part del que ha dit, però l’objectiu de la nostra pregunta era manifestar la preocupació per l’abandonament escolar prematur, pel fenomen que s’està produint. Avui les diferències socials marquen molt més que ho feien l’any 2003 el rendiment escolar. És veritat que en aquests darrers anys l’abandonament s’ha reduït, estem avui amb un 17%, però encara lluny de la mitjana europea, que és del 10%.

D’altra banda, i com li deia, segons els informes per exemple de Save The Children o de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha crescut l’índex d’abandonament en les classes socials més desfavorides. Avui el 20€ més pobre se situa en el 43% de l’abandonament escolar. La Universitat Autònoma fins i tot parla d’una «racialització intolerable dels resultats escolars».

En definitiva, president, creiem que el problema avui de l’escola catalana no és el problema lingüístic, és un problema de segregació escolar, és un problema de capacitat en els nanos, particularment els que provenen de la immigració o dels sectors socials de la classe treballadora o dels que intenten treballar i no ho aconsegueixen.

I, per tant, les nostres preguntes eren molt concretes:

Pensa destinar recursos addicionals a un sistema que ja està infrafinançat i molt lluny del 6% que marcava la mateixa Llei d’Educació de Catalunya?

Pensen recuperar la coresponsabilitat financera de la Generalitat en l’etapa educativa 0-3 que ja va ser abandonada el 2012, malgrat que hi tenen competències exclusives?

Pensen desplegar el decret d’escola inclusiva perquè l’alumnat amb necessitats educatives específiques compti amb el suport necessari de tot l’àmbit educatiu?

Pensen apostar per l’educació postobligatòria i recolzar, com ara no es fa, noves o segones oportunitats, és per aquí que haurem de garantir, efectivament, que el model educatiu català sigui un model d’èxit.

Sobre homofobia, orgullo y dignidad

“Nos indigna cuando alguien pretende curarnos”

Carta cruzada con José Ignacio González Faus, publicada por la revista El Ciervo en su número 771, septiembre-octubre de 2018

Querido José Ignacio, acepto gustoso responder a tus preguntas siendo consciente de que no puedo ni quiero asumir la representación de todo un colectivo ni tampoco ostento la categoría de experto en la materia. De hecho, los homosexuales somos diversos en cuanto a nuestros planteamientos y nuestra particular manera de vivir la sexualidad. No existen una ortodoxia o una dogmática homosexuales ni tampoco iglesia homosexual que pretenda establecer una común doctrina de obligada aceptación o cumplimiento.

Por desgracia son muchas las religiones que, al condenar la homosexualidad, han causado daños irreparables a muchos homosexuales. Sin ir más lejos, pienso en mi propia experiencia adolescente en la que la realidad de mi deseo se hallaba en contradicción directa con las creencias transmitidas por mis padres y la escuela. Podrás sin duda decirme que también la Iglesia católica acoge, mal que bien, diversas opiniones al respecto de la homosexualidad, y tienes razón, me refiero a la doctrina oficial de la Iglesia católica que durante siglos ha condenado la homosexualidad y que hoy, sin abandonar el antiguo prejuicio, parece abrirse a nuevos enfoques. Ello explica sin duda el por qué cuando desde la Iglesia surgen voces comprensivas, a muchos se nos antojen insuficientes. Y nos indigna cuando alguien pretende “curarnos”. No somos enfermos, en todo caso somos víctimas de instituciones y sociedades enfermas. La Iglesia al imponer sus creencias a sus miembros y, más aún, a sus ministros, les ha causado infinito daño y, quizá, pretendiendo encubrir o negar la sexualidad de muchos de sus sacerdotes, ha causado daños a otros, niños y adolescentes víctimas de abusos silenciados. Tampoco desconozco que la intolerancia de otras religiones con respecto a la homosexualidad nos retrotrae a la Edad Media, en que también la Iglesia Católica prescribía la tortura y muerte de los sodomitas.

Aunque entiendo tu disquisición según la cual lo mejor es enemigo de lo bueno, estoy seguro de que coincidirás conmigo en el carácter irrenunciable de la igual dignidad de las personas y la radical igualdad que debe presidir las relaciones sociales entre ellas. De todo ello se desprende la reivindicación de las personas homosexuales con respecto a su libre sexualidad que solo debe limitarse en cuanto pueda afectar la libertad de otro. Por ello, se me hace difícil renunciar a ese “máximo”, que para mí es un “mínimo”, reconociendo en cualquier caso que el avance producido en algunas sociedades como la nuestra nos permite ser optimistas y redoblar nuestros esfuerzos solidarios con las personas homosexuales que viven en otros entornos.

Coincido radicalmente contigo en que las reivindicaciones de libertad e igualdad no deben circunscribirse a aspectos concretos como es la sexualidad, sino que por su carácter universal deben proyectarse sobre todas las circunstancias de la vida y nos deben situar sin duda alguna al lado de los oprimidos, de los que sufren persecución, pobreza, desarraigo, desigualdad o cualquier circunstancia que limite sus oportunidades en la vida. Personalmente, he encontrado en el socialismo un proyecto político emancipador que integra en una acción global liberadora reivindicaciones concretas de carácter sectorial. Coincido con Norberto Bobbio, que señaló certeramente que la igualdad es la estrella polar de la izquierda.

Finalmente, y entendiendo el impacto chocante de determinadas formas de reivindicación, me atrevo a defender todas y cada una de ellas. Aunque sean los disfraces más extremos y las imágenes más chocantes las que monopolizan los reportajes sobre el orgullo gay, que nadie se engañe: hay tantas maneras de vivir la homosexualidad como homosexuales existen. Por extremas que nos parezcan algunas expresiones, todas son formas de reivindicar una naturaleza y unos derechos que nos han sido negados durante siglos.

Pregunta al president de la Generalitat

Enllaç al vídeo

TRANSCRIPCIÓ:

Molt honorable senyor president,

Vull que les eleccions siguin com abans millor, perquè cal sortir d’aquest embolic com abans millor. Per tant no faré res per intentar ajornar les eleccions.

En la darrera sessió de control li preguntava “qui ho porta tot això?”. Ja sabem la resposta: tot això ho porta vostè, però necessitava trobar uns altres que donessin la cara per vostè. Així s’explica que vulgui seguir sent president però que no vulgui encapçalar la llista que, de guanyar, el faria president a vostè.

Creu que aquesta és una bona manera de prestigiar la presidència de la Generalitat?

*********

President,

Digui el que digui, vostè ha pres una opció que rebaixa el paper de la presidència. Mai no haguessin fet una cosa així els presidents Tarradellas, Pujol, Maragall o Montilla. No hi ha exemples enlloc d’una cosa així. Això no és fer les coses bé, ni és honest

Qui vol ser president, dóna la cara i es posa al capdavant.

Vostè vol evitar retre comptes de la seva gestió.

Qui ha d’explicar com ha augmentat el deute de la Generalitat des de 35.000 milions d’euros a més de 68.000 milions d’euros és vostè.

Qui ha de dir com és que augmentant el deute de forma tan desmesurada la inversió ha caigut en picat i s’han produït retallades socials és vostè.

Les polítiques socials han retrocedit, hi ha hagut fortes retallades en sanitat, educació i ajuts a la dependència. I el responsable és vostè.

Vostè ha estat el primer president de la Generalitat recuperada incapaç de millorar el finançament de Catalunya.

Cap nova competència, cap nou projecte, cap nova inversió, ni pacte fiscal, ni consulta amb efectes reals.

El responsable d’aquest fiasco polític espectacular és vostè.

I per seguir essent president ha inventat una fórmula perquè siguin altres els que donin la cara per vostè.

Potser vostè pensa que així guanyarà, però la institució que vostè representa, i que és de tots, en sortirà perjudicada, la qualitat de la nostra democràcia també.

Com sortirem tots perjudicats si s’entesta a seguir un full de ruta que acabarà situant les institucions catalanes fora de la legalitat democràtica.

 

Les prioritats del PSC en el moment actual

A la Festa de la Rosa repartirem una tarja amb les prioritats del PSC en el moment actual. La trobareu aquí sota, anvers i revers.

argumentari_Endavant_1

argumentari_Endavant_2

Catalunya, claus per a Espanya i Europa

Acaba de sortir en format digital el número monogràfic de la revista Política Exterior “Cataluña, claves para España y para Europa” amb articles de Stéphane Dion, Malcolm Rifkind, Walter L. Bernecker, Jordi Pujol, Miguel Herrero, Xavier Vidal-Folch, Josep Borrell, Oriol Junqueras, Josep Piqué, Javier Pérez Royo, Germà Bel, Araceli Mangas, Miquel Iceta, Gabriel Elorriaga, Josep M. Colomer, Joan Herrera, Angel de la Fuente, Enric Ucelay Da Cal i Màrius Rubiralta. Us el podeu descarregar sencer aquí o podeu descarregar-vos la meva contribució “La solución federal“.

Uns Pressupostos injustos i ineficaços, dossier del PSC

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Especial sobre els Pressupostos Generals de l’Estat presentats pel Govern de Rajoy, que suposen “el maltractament més gran que ha patit Catalunya en la nostra història democràtica”…

Via www.socialistes.cat

El centrifugado del centro izquierda, Andrés Ortega y Angel Pascual-Ramsay

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Los socialdemócratas en Europa no han sabido aún dar respuesta a los cambios que han supuesto la crisis, la globalización, la integración europea, la inmigración y la creciente precariedad…

Via elpais.com

Lluita de classes…, Josep Borrell

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

Només si els alemanys consumeixen més, l’eurozona pot corregir els seus desequilibris macroeconòmics. Una mica de lluita de classes a Alemanya que augmentés els salaris, el consum intern i les importacions ens aniria molt bé als espanyols i a les altres economies deprimides d’Europa. Això requereix un canvi en el diagnòstic de la crisi i en les teràpies que s’estan aplicant, cosa que només pot venir d’un canvi en la relació de forces polítiques a Europa com el que produiria un triomf d’Hollande en les eleccions presidencials franceses.

Via www.elperiodico.cat

La extraña pareja, editorial de El País

Via Scoop.itDiari de Miquel Iceta

CiU y PP pactan la reforma social y económica mientras alimentan la tensión identitaria. El resultado es que la incomprensión crece a ambos lados del Ebro. Artur Mas amaga con la independencia, y cuanto más amaga, más abarca en Cataluña, pero más crece también el anticatalanismo en el resto de España. El PP amaga con una nueva recentralización y cuanto más amaga, más crece en Cataluña el sentimiento antiespañol.

Via elpais.com