Category Archives: Finançament

La responsabilitat del PSC

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit aquí sota.

La responsabilidad del PSC

EL pasado lunes la Ejecutiva del PSC decidió, a propuesta de su Primer Secretario, votar a favor de levantar el veto del Senado a los Presupuestos Generales del Estado, ratificando nuestra confianza en los Presupuestos aprobados en la sesión del pasado 12 de noviembre.

Estos Presupuestos, en nuestra opinión, son buenos para los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Entre otras cosas, porque contemplan los 4.626 millones de inversión en infraestructuras fruto del pacto entre el conseller Castells y el ministro Solbes, que dan efectivo cumplimiento a la Disposición adicional tercera del Estatuto de Autonomía.

Son, además, unos presupuestos adecuados para afrontar la crisis económica, en un año especialmente difícil para las economías familiares y para las pequeñas y medianas empresas. Unos presupuestos que son solidarios con los que más lo necesitan, pues 1 de cada 2 euros se destina a políticas sociales; por poner un ejemplo, las pensiones mínimas registran un incremento del 6%, mientras que si se prorrogasen los presupuestos sólo subirían como máximo el IPC.

El PSC no va a hacer el juego a los adversarios de Zapatero, que también son los nuestros. No será el PSC el que actúe desde la insensatez ni el que provoque una situación de inestabilidad política, económica y parlamentaria que únicamente tendría un beneficiario, el Partido Popular.

El PSC tiene, por encima de todo, un doble compromiso con los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña, la defensa de sus intereses y la defensa de nuestra norma legislativa básica, el Estatuto. Y la defensa de esos intereses no pasa por el rechazo de los Presupuestos, hecho que, por otro lado, tampoco comportaría una mejor financiación para Cataluña. El objetivo principal de PSC es conseguir un sistema de financiación justo y solidario, de acuerdo con lo establecido en el Estatuto y que entre en vigor el 2009. Hubiésemos deseado que este acuerdo se hubiese producido antes, pero seguimos confiando en alcanzarlo a tiempo. Hubiésemos podido obrar como CiU hacía siempre, poniendo parches y vendiendo humo, pero preferimos seguir negociando con el Gobierno de España para alcanzar un buen acuerdo.

Queda poco tiempo para el acuerdo pero los socialistas catalanes, encabezados por el President Montilla, no cejaremos en el empeño, y lo haremos actuando con responsabilidad, prescindiendo de la comodidad o incomodidad del PSC y del PSOE, negociando con el PSOE de Zapatero, con el que mantenemos y queremos seguir manteniendo una relación de fraternidad, compartiendo un proyecto socialista y federal, capaz de satisfacer las aspiraciones de la mayoría de ciudadanos y ciudadanas de Catalunya.

L’hora de la veritat

Avui no hi ha cap dubte sobre quina és la qüestió que he d’abordar i, per tant, començo per aquí. Sense oblidar que sóc el portaveu del PSC i que tota decisió sobre el que faran els càrrecs electes del PSC a qualsevol institució depèn únicament i exclusivament del que acordi la Comissió Executiva del partit. No puc, per tant, avançar-me a deliberacions i decisions que no s’han produït i sobre les que, lògicament, té una importància determinant l’orientació i informacions que proporcioni el Primer Secretari del PSC, José Montilla que en aquest moments és, a més, i per sobre de tot, President de la Generalitat.

Però, tot esperant el debat i les decisions que pugui prendre demà la Comissió Executiva del PSC al respecte, considero obligat comentar com veig la qüestió de la negociació del nou sistema de finançament. I començo per dir que coincideixo fil per randa, paraula per paraula, amb l’editorial d’avui de La Vanguardia, lectura obligada aquí i a Madrid. És del tot imprescindible culminar amb èxit una negociació que s’ha allargat més enllà d’allò que és necessari i convenient. No caldria haver de recordar que l’Estatut de Catalunya va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006, és a dir, fa més de dos anys i quatre mesos, que és una llei vigent, negociada entre el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, aprovada per les Corts Generals i referendada de forma majoritària pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Sobre les raons de Catalunya que cal atendre vaig escriure un article a El País el passat mes d’agost que continua plenament vigent. Tampoc no és sobrer recordar que la necessitat d’una revisió en profunditat del sistema de finançament té també els seus orígens en la manca de clàusules de revisió del sistema vigent acordat per Artur Mas i el govern del PP l’any 2001, un sistema que, per cert, va suposar un increment de recursos de la Generalitat en el seu primer any d’aplicació de 254 milions d’euros.

Estem reclamant un nou sistema perquè així ho estableix l’Estatut. Perquè ho necessiten els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, perquè ho necessita la Generalitat per desplegar les seves polítiques, en particular els serveis públics de salut, sanitat, serveis socials i atenció a la dependència. La nostra població i les nostres necessitats han crescut molt els darrers anys. I, com he dit en altres ocasions, si es vol que Catalunya segueixi fent de locomotora, se li ha de proporcionar carbó. L’esforç de solidaritat no es pot girar contra qui el practica i aquest és el risc que correm si no es produeix un replantejament seriós del sistema. I, òbviament, també s’està discutint de diners. Certament en una situació de crisi els marges són més estrets, però és també cert que el compromís del govern Zapatero de protegir els més febles, de no retrocedir en polítiques socials, passa també per millorar les perspectives financeres de les Comunitats Autònomes que veuen com els seus ingressos creixen molt menys que les seves despeses, i que tenen limitada la seva capacitat d’endeutament per la vigència del pacte d’estabilitat pressupostària.

No es sobrer recordar el que diu l’Estatut al respecte del finançament, especialment el seu article 206 que realment val la pena llegir íntegrament perquè és prou clar.

ARTICLE 206. PARTICIPACIÓ EN EL RENDIMENT DELS TRIBUTS ESTATALS I MECANISMES D’ANIVELLAMENT I DE SOLIDARITAT

1. El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s’ha de basar en criteris de necessitats de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris. A aquests efectes, els recursos de la Generalitat són, entre altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l’alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d’anivellament i de solidaritat.
2. La Generalitat participa en el rendiment dels tributs estatals cedits. El percentatge de participació s’estableix tenint en compte els seus serveis i les seves competències.
3. Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l’estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d’anivellament i de solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l’Estat.
4. La determinació dels mecanismes d’anivellament i de solidaritat s’ha de fer d’acord amb el principi de transparència, i se n’ha d’avaluar el resultat quinquennalment.
5. L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.
6. S’ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l’apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s’han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d’exclusió social.

El meu article del mes d’agost acabava amb unes paraules que repeteixo aquí: “El nostre únic objectiu és obtenir un sistema de finançament just. Som conscients que alguns demanen que tensem la corda amb l’únic objectiu que es trenqui, però no seran els que van acceptar l’anterior model els que avui poden donar-nos lliçons de fermesa. Com tampoc no acceptarem que se’ns demani per una responsabilitat mal entesa que abandonem la defensa de l’Estatut i del que considerem just”.

I aquesta és la qüestió. No és estrany que tothom tingui els ulls posats sobre el PSC. El que altres puguin dir o fer té una escassa rellevància. Qui té, perquè així ho van voler els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, 25 escons a Madrid, és el PSC. De nosaltres depenen moltes coses i hem de ser plenament conscients de les conseqüències dels nostres actes. Altres poden fer brindis al sol, nosaltres no.

Demà decidirem sobre el suport a uns pressupostos que ja hem votat, decidirem si aixequem o no el veto que l’oposició va forçar al Senat. Uns Pressupostos que, per cert, incorporen una inversió de 4.626 milions d’euros per a Catalunya, i algunes esmenes que tant ERC com CiU van tenir molt interès a incorporar i exhibir públicament. A ningú no se li escapa la importància que els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2009 tirin endavant o no. Té conseqüències molt importants sobre l’estabilitat del govern d’Espanya, en un moment especialment delicat com el que planteja la crisi econòmica que estem travessant.

Sigui quina sigui la decisió que prenguem demà, la prendrem pensant en l’interès de Catalunya i no en la comoditat o incomoditat del PSC. Són els ciutadans els que van decidir posar aquesta responsabilitat en les nostres mans, i no els fallarem. Ens hem compromès a no acceptar cap acord que no sigui satisfactori. I per això encara no hi ha hagut acord, perquè no hem acceptat el que fins ara ha proposat el Ministre d’Economia negociant amb l’incansable Antoni Castells. Ens hem compromès a no acceptar un acord que no ens proporcioni un sistema de finançament just per a Catalunya en compliment d’allò que estableix l’Estatut. I tenim fins a final d’any per aconseguir-ho. I és un acord que, en darrera instància, hauran de fer els Presidents Montilla i Zapatero.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya esperen de nosaltres fermesa en la defensa dels seus interessos. I no els fallarem. Uns interessos que no passen per fomentar la inestabilitat, aventures o trencadisses, que no formen part ni del nostre projecte ni del compromís que tenim amb els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Dirigits pel president Montilla sabrem gestionar aquesta situació complexa conscients del molt que s’hi juga el nostre país. I estic convençut que ens en sortirem.

Som també conscients que del que acabi passant amb el finançament i, més en general, amb el desplegament estatutari, dependrà el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya. Nosaltres mai hem amagat el nostre projecte: volem una Catalunya amb més autogovern en una Espanya més respectuosa de la pluralitat de pobles que la integren. Volem una Espanya plural, volem un Estat federal. Nosaltres no pensem que el futur de Catalunya passi per trencar amb Espanya, ni som partidaris d’aventures sobiranistes, carrerons sense sortida, grans escarafalls ni brindis al sol. Volem la Catalunya plena, pròspera, ben governada, amb un autogovern potent i en expansió, ben relacionada amb la resta d’Espanya, impulsora de l’euroregió Pirineus-Mediterrània, partícip activa en el procés de construcció europea, amb la vista posada en el projecte de la Unió pel Mediterrani. I som conscients de la importància que té pel futur resoldre bé les qüestions pendents. Fem un balanç positiu dels 30 anys de Constitució, que voldríem reformar per tenir un Senat federal. Fem un balanç positiu de l’aprovació del nou Estatut, del nivell d’inversió pública de l’Estat que hem assolit, de les primeres transferències obtingudes. Sabem també que hi ha qüestions pendents molt importants com la gestió del servei de Rodalies o la participació en la gestió de l’aeroport de Barcelona. Som conscients que aquests objectius sols són possibles a través d’un diàleg fructífer amb el govern socialista i som conscients també de la regressió que implicaria un govern del PP a Espanya, el PP que ha recorregut l’Estatut, el que amenaça amb una Llei de protecció del castellà que trencaria amb el nostre model educatiu a l’escola, el que considera que Espanya està en perill i que les autonomies han anat massa lluny, el que no censura Fraga quan aquest diu que als nacionalistes se’ls hauria de penjar. Dic això perquè no n’hi ha prou amb saber el què es vol, cal saber també com aconseguir-ho, amb quins guanys i quins costos. I no tots els projectes polítics donen resposta a aquesta segona pregunta. El nostre repte i la nostra tasca quotidiana és avançar en el projecte que abans he descrit de forma molt resumida.

També en aquest sentit és bo conèixer quina és l’opinió del President del Govern d’Espanya sobre els 30 anys de vigència de la Constitució i les seves perspectives. És per això que considero important que llegiu la conferència de José Luis Rodríguez Zapatero en el Centre d’Estudis Constitucionals amb motiu del 30 aniversari de la Constitució espanyola.

També és important seguir el debat sobre el federalisme que la nostra Carme Valls-Llobet impulsa a la resta d’Espanya. Llegiu el manifest “Construyendo la España federal”, la nota de premsa difosa amb motiu de la seva presentació a Madrid i la crònica de l’acte que va fer Fidel Masreal a El Periódico de Catalunya. Convé parlar-ne molt perquè en aquests moments, com veurem, sembla que el debat polític s’instal·li més en l’exabrupte i la desqualificació que en el debat i la proposta.

I és que, en efecte, soroll prima sobre substància. Vegeu-ho als articles de Joan Tapia, Emilio Lamo de Espinosa, Antoni Puigverd i El Gran Wyoming i en l’editorial de La Vanguardia.

Just quan tancava el meu diari de la passada setmana es produïen importants detencions que deixaven temporalment sense cap militar la banda terrorista eta. Vegeu-ho a l’editorial d’El País. Desgraciadament, en aquest context d’extrema feblesa d’eta, el PP ha decidit trencar per enèsima vegada la unitat en la lluita antiterrorista. Vegeu-ho a la crònica d’El País. De la mateixa manera que el PP va utilitzar la relliscada de Pedro Castro per desviar l’atenció sobre el pla de xoc de 8.000 milions d’euros impulsat per Zapatero per tal que els ajuntaments puguin realitzar obres urgents i que creïn ocupació, el PP vol ara desviar l’atenció de la brillant acció policial dirigida per Alfredo Pérez Rubalcaba cap a altres qüestions. Un Rajoy en retirada, ha acabat per acceptar l’estratègia Aznar-Aguirre que passa per utilitzar les tàctiques importades de la dreta republicana nord-americana que propugna atacar sense defallir, amb raó o sense, cercant embrutar el debat polític, erosionar la confiança ciutadana, desanimar els progressistes i evitar el judici objectiu sobre l’obra de govern i les propostes dels socialistes. Sabrem derrotar aquí aquesta estratègia com Obama i els demòcrates van derrotar-la el passat 4 de novembre.

Segueix el debat obert sobre diverses qüestions educatives. Destacant el debat sobre la futura Llei d’Educació de Catalunya que, com ens recorda Miquel Roca, “corre pressa”. També segueix el debat a les Universitats sobre el Pla de Bolonya, en la seva recta final ja que, com vaig dir la passada setmana, el pla té el seu origen en una declaració signada el 1999! Jordi Casavella en una magnífica crònica a El Periódico de Catalunya respon als 10 interrogants que suscita el Pla. I Salvador Giner alerta contra actituds incíviques absolutament incompatibles amb l’esperit universitari que estan essent protagonitzades per alguns petits grups en alguna universitat. No puc deixar d’assenyalar la necessitat d’explicar bé el que significa el procés de Bolonya, d’apostar per la participació i el diàleg amb la comunitat universitària i especialment amb els estudiants. El mateix diria de la relació dels poders públics i de la política amb els joves en general. Seria absurd no veure que es va covant un malestar juvenil en el moment en que, per primera vegada en cinquanta anys les generacions més joves intueixen que el progrés constant de les societats avançades pot haver-se estancat i fins i tot corre el risc de retrocedir.

Us recomano també que llegiu l’article de l’alcalde Jordi Hereu reivindicant el projecte de l’estació de l’AVE de La Sagrera i l’article de Llàtzer Moix alertant sobre la degradació de l’obra gaudiniana.

La situació econòmica, però, segueix essent la principal preocupació ciutadana i ho serà al llarg dels mesos a venir. Un cop aprovats els plans internacionals, europeu i espanyola per rellançar l’economia, es tracta de valorar la seva posta en marxa i primers efectes. Ho fan La Vanguardia i El País en sengles editorials.

També és moment de reflexionar sobre problemes concrets que ens afecten més de prop com la situació de Nissan, analitzada per José Antonio Bueno, i la perspectiva que se li obre a Seat amb la possibilitat de produir un nou model de la casa Audi recollida en la crònica d’Antoni Fuentes a El Periódico de Catalunya.

M’ha estranyat bastant alguna declaració dels dirigents sindicals catalans sobre la visita del President de la Generalitat al Japó. Montilla ha demostrat que està al costat dels treballadors i que, en el marc de les seves competències i utilitzant tots els mecanismes a la seva disposició mou cel i terra per defensar la indústria catalana i l’ocupació. Va anar a Paris a entrevistar-se amb Carlos Ghosn president de l’aliança Renault-Nissan i ha anat a Tòquio a entrevistar-se amb els màxims representants del govern japonès i de les empreses japoneses amb interessos a Catalunya. La inversió japonesa a Catalunya és el 75% de la inversió japonesa a Espanya (dades del 2007), de les 192 empreses japoneses amb presència a Espanya 150 estan instal·lades a Catalunya. Tot i les dificultats de l’economia japonesa i la brutal davallada del consum a Espanya i a Europa, Yamaha s’ha compromès a fabricar tres nous models de motocicleta fins el 2011 a la planta de Palau-Solità, Nissan ha canviat la proposta d’un Expedient de Regulació d’Ocupació que afectava a 1680 treballadors per una suspensió temporal de tres mesos, Sony està en disposició de mantenir la seva planta a Viladecavalls i està negociant amb els sindicats les condicions més adients per a garantir la seva continuïtat, i Japan airlines està estudiant la posta en marxa d’un vol intercontinental directe entre Tòquio i Barcelona. Hagués entès les crítiques si hi hagués hagut passivitat per part del govern, però no ha estat així. Difícilment podrien defensar bé els interessos dels treballadors si els sindicats s’equivoquessin d’adversari.

La crisi està contribuint a obrir interessants debats sobre la millor manera d’abordar-la. Llegiu al respecte les opinions d’Anton Costas, Germà Bel, Ramon Folch, Manuel Castells, José Miguel Andrés Torrecillas i Xosé Carlos Arias.

I en comptes de treballar per superar la crisi, al PP sols l’interessa mantenir o millorar les seves posicions d’influència en les institucions financeres. Vegeu-ho en la crònica de Manel Pérez a La Vanguardia sobre l’intent d’Esperanza Aguirre de controlar Caja Madrid.

També se segueix desenvolupant la polèmica interna en l’interior de la Confederació Sindical de Comissions Obreres. Podeu fer-vos-en càrrec a les cròniques de Mariano Guindal a La Vanguardia i Pere Rusiñol a Público.

Per acabar amb el “capítol” econòmic, us convido a llegir l’article de Reyes Mate sobre el retorn de Marx i la crònica de Jordi Goula al suplement Dinero de La Vanguardia sobre les possibilitats del sector cooperatiu per superar la crisi i adaptar-se a la nova realitat.

Certament, Europa no és encara el subjecte polític potent, dinàmic i actiu que voldríem. Ho diuen amb gran contundència els signants del manifest “Face à la crise, un besoin d’Europe” iniciativa del think-tank Notre Europe. Malgrat les deficiències, però, alguna cosa es mou. Per exemple, en el terrreny del canvi climàtic. Ens ho explica Andreu Missé en la seva crònica a El País. Vegeu també els editorials al respecte de La Vanguardia i d’El País. Malgrat tot, com ens recorda Eugenio Bregolat, Paulson va a la Xina i no a la Unió Europea.

Llegiu amb preocupació l’article de Sami Naïr sobre la difícil situació que travessa el Partit Socialista francès.

Us convido també a llegir les reflexions de Julio María Sanguinetti sobre la manca de lideratge per fer front a la crisi mundial, d’Emilio Menéndez del Valle sobre la situació al subcontinent indi després dels atemptats de Bombay i de Carlos Nadal sobre la situació a l’Afganistán.

I, per acabar, podeu llegir l’entrevista que li fa a les pàgines de Público, Gonzalo López Alba a Emilio Pérez Touriño, que avui ha estat proclamat candidat socialista a la presidència de la Xunta de Galicia.

“Perles” del programa Polònia emès l’11 de desembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
– Monegal: “Un altre episodi de la sèrie Perdidos, Lots pels que la veuen en anglès”

– Mʼencanta la màquina de retornar al passat de Soler. Veiem a Aznar lʼany 1979 garlant contra la Constitució que ara es veu que és tan bona i que no es pot tocar.

– Monzó i Gimferrer (re)llegeixen la Constitució espanyola. Monzó: “Jo el trobo brillant, ja des del títol: Constitució espanyola…. també es podria haver titulat Guerra i pau, o Sodoma i Gomorra”. Gimferrer: “És una de les perles de la literatura universal…. podríem comparar-la al Codi Penal o La filla del Ganges, dʼAsha Miró, per exemple”

– Lʼanunci de la CAMPANADES de Cap dʼAny: Molina vs. Molina. Segur que serà simpaticot!

EL PITJOR
– Doncs, mira, no!

EL MILLOR
– La nova estratègia de Duran per carregar-se Mas i ser ell el líder indiscutible. Oferir-se per ser el candidat a President de la Generalitat. Com??? Amb la llegenda del Breu, el Llarg, lʼAnodí i lʼAfusellat. Algoritme històric dʼalçada formulat per Duran i Lleida. Hi ha una seqüència històrica de quatre que es repeteix a Catalunya però sempre amb un ordre diferent. Si a un President Breu, el succeí un dʼAfusellat, després un dʼAnodí i un de Llarg, és a dir, Macià-Companys-Irla-Tarradellas…. la seqüència ara va així: Llarg-Breu-Anodí-Afusellat, és a dir, Pujol-Maragall-Montilla i…….. qui serà lʼAfusellat? Duran, que sʼofereix a autoimmolar-se.

SURREALISTA
– Lʼactuació de final de curs de les ministres Chacón i De la Vega que munta Solbes per distreure Montilla i no donar-li LA NOSTRA PASTA, de la Grancaja de Hacienda, renoi!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– La nit al dia. Pujol va a la Terribas a presentar el primer volum de les seves memòries. Veiem un flashback dels interrogatoris a la presó. Pujol ja era “genio y figura” i engalta unes lliçons als policies de por… recordeu que ell ho sap TOT de TOTHOM. Extraordinari quan diu mirant a càmera: “I recordeu, catalans són aquells croissants que es fan i es mengen a Catalunya”. Mira que ho fa bé el Latre!!!

LA PICADA D’ULLET
– La Reina al Rei per les ones Molinero: “La lavadora se pone llamando a la chica de servicio, gracias”

KA FORT
– La vacuna de la grip que subministra la consellera Geli aquest any té regust dʼescudella barrejada.

– El President Montilla diu que vol que els immigrants votin a les eleccions municipals. De moment, només en aquestes. “Si voten al PSC ja els deixarem que votin en les importants”

POLONEWS
– Efectes positius de la Kronya Borroka a Atenes: ara tenen més ruïnes per visitar que abans.

LA NOVETAT
– Joan Tardà troba la seva mitja taronja en la Reina: tots dos diuen el primer que seʼls passa pel cap ;)

– Paquita Molina, la iaia simpaticota.

LA PREVISIÓ DE LA SETMANA DE TOMÀS MOLINA
– La nit ha estat grisa, i fresca, no perdó, és broma, volia dir grisota i frescota! Ara sí, la previsió: neu, neu, neu, neu a cagar!

ZW 154 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Guia de Think Tanks a Espanya

La “Fundación Ciudadanía y Valores” va presentar fa uns dies la Primera Guia de Think Tanks de Marta Tello Benítez. Una eina útil de treball per a totes aquelles persones interessades en la vida pública a Espanya. Pretén ser un document informatiu i de coneixement que, tot i que no recull totes les referències existents tant a Espanya com a Catalunya, aglutina més de 30 think tanks d’origens i plantejaments diferents però amb un objectiu comú: “influir en els responsables públics directament i sensibilitzar l’opinión pública”.

La majoria dels think tanks espanyols són de caràcter independent i sense afany de lucre i solen establir-se com a fundacions. Tanmateix, la guia inclou un ampli ventall ideològic i temàtic. Una excepció serien els think tanks de partit com FAES o la Fundació Pablo Iglesias, la finalitat de les quals és proporcionar idees als seus propis partits polítics a través de l’elaboració de documents i informes sobre aquells temes de major interès per al partit.

La Guia, que es pot descarregar en format pdf, ofereix informació bàsica sobre qui hi ha darrera d’aquestes institucions, quins són els seus objectius, etc. A continuació teniu una llista amb els enllaços als seus webs:

1. Centre d’Estudis Jordi Pujol
2. Cercle per al Coneixement
3. Círculo de Empresarios
4. COTEC
5. FAES, Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales
6. FEDEA, Fundación de Estudios de Economia Aplicada
7. FRIDE, Fundación para las Relaciones Internacionales y el Diálogo Exterior
8. Fundación Alternativas
9. Fundación Burke
10. Fundació Catalunya Oberta
11. Fundación CIDOB
12. Fundación Ciudadanía y Valores
13. Fundación de Cajas de Ahorro
14. Fundación de Investigaciones Marxistas
15. Fundación Ecología y Desarrollo
16. Fundación Encuentro
17. Fundación Independiente
18. Fundación Internacional para la Libertad
19. Fundación Ortega y Gasset
20. Fundación Pablo Iglesias
21. Fundación Sistema
22. GEES, Grupo de Estudios Estratégicos
23. INCIPE, Instituto de Cuestiones Internacionales y Política Exterior
24. Institución Futuro
25. Instituto de Estudios Fiscales
26. Instituto de Estudios Económicos
27. Instituto Europeo del Mediterráneo
28. Instituto Juan de Mariana
29. Poder Limitado
30. Real Instituto Elcano
31. Revista Claves de Razón Práctica

ZV (Zona Vídeo). Les jornades La Web Mediatitzada 2008 (2ª edició) s’emetran per Internet en directe des del Laboratori LIVEMEDIA, del dimarts 16 al divendres 19 de desembre. Conferències i debats on s’adreça la problemàtica de la cultura i la comunicación en el Web.

A l’Estatut no hi ha el concert econòmic

Contràriament al que defensen els que volen desqualificar-lo per inconstitucional, la proposta de nou Estatut de Catalunya no conté el concert econòmic. Les diferències entre el sistema proposat en el nou Estatut i els sistemes de concert són fàcils de veure en l’article publicat per Núria Bosch el dia 3 d’octubre a El Periódico de Catalunya (també en versió castellana).

Ara va de bo

Quan escric aquestes ratlles estic encara molt cansat. Suposo que no he recuperat encara les hores de son perdudes, i la contractura muscular a la base de coll no ha estat encara resolta ni pel massatge que em van donar divendres a la tarda ni pels comprimits de Voltarén que he pres. Ara bé, no cal dir que estic molt satisfet per haver contribuït a l’acord de dijous que va fer possible que divendres el nou Estatut de Catalunya fos aprovat amb 120 vots a favor i 15 en contra. Una satisfacció que porta aparellat un sentiment de responsabilitat davant del repte que suposa ara negociar, acordar i aprovar aquest Estatut a les Corts Generals.

Avui he d’aprofitar el Diari per agrair tots els missatges de felicitació que he rebut (trucades, emails, SMS), alguns dels quals no he pogut encara respondre. Sembla mentida com la recta final de l’Estatut ha semblat desvetllar interès en molta gent que fins ara sols havia mostrat indiferència. Potser no era tant cert que l’Estatut no interessava ningú. I potser un fracàs hauria tingut conseqüències molt més negatives de les que s’havien pronosticat.

Molta gent ha seguit el debat parlamentari; de fet, molts emails que he rebut tenen a veure amb l’emoció amb la que escoltava Manuela de Madre divendres explicant el vot favorable del nostre grup i aclaparant-me amb els seus elogis. A més, per si algú no ho sabia, la relació que m’uneix amb la Manuela va molt més enllà de la militància política compartida de més de 25 anys i de la feina que desenvolupem conjuntament a la direcció del PSC i del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi. Han estat molts anys de compartir també vivències personals com la seva malaltia, la seva dolorosa decisió de deixar l’Alcaldia de Santa Coloma, les morts de Xavier Soto i Francesca Martín…

La tensió de les darreres setmanes ha portat, com sempre havíem perseguit, l’aprovació de l’Estatut. Podeu llegir-lo ja tal com el llegíem els Diputats i Diputades en el moment de votar-lo. I també podeu llegir-lo en versió castellana. Aquí hi trobareu la meva intervenció inicial en presentar el Dictamen, la meva intervenció presentant l’acord sobre finançament (Títol VI de l’Estatut), i la intervenció final de Manuela de Madre, com a Presidenta del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, explicant el nostre vot.

Aprovat l’Estatut, ha arribat l’hora de les reaccions. La reacció dels sectors més conservadors i centralistes d’Espanya ha estat immediata. I ha estat brutal. Com era d’esperar. No sols s’han accentuat els brots d’anticatalanisme, sinó que ha sorgit amb tota la seva virulència l’esperit de revenja contra José Luis Rodríguez Zapatero, a qui no perdonen la derrota electoral del PP del 14 de març del 2004. Com a contrast, resulta balsàmica la lectura de l’editorial del diari El País de dissabte.

La reacció de Zapatero i el seu govern ha estat respectuosa i serena, com correspon a un govern democràtic a l’hora de valorar la decisió amplíssimament majoritària d’una assemblea legislativa autonòmica. Res d’obstaculitzar la presa en consideració de la proposta sorgida del Parlament de Catalunya, però tampoc renúncia a debatre-la per garantir la seva constitucionalitat i assegurar que la seva adopció sigui bona al mateix temps per a Catalunya i per a Espanya. Com ha de ser. Ni tant sols els defensors a ultrança de la bilateralitat no poden pretendre que el que digui una part, l’altra ha d’acceptar-ho sense més. Faríem ara un gran error si contribuíssim per acció o per omissió a afeblir la posició dels que estan disposats a escoltar i acordar, posant-nos, de fet, en mans dels que sols saben desqualificar i bloquejar qualsevol possibilitat de reforma.

La posició del PP no deixa de ser curiosa. Exigeix que la proposta de nou Estatut es discuteixi com si fos una proposta de reforma constitucional i, cas de no ser així, reclama eleccions anticipades. És evident que el PP farà el que sigui per intentar escurçar la present legislatura, però caldria que els arguments que posés sobre la taula tinguessin alguna lògica. I la seva petició no la té. Tothom sap que reforma dels Estatuts i reforma de la Constitució són procediments del tot diferents. Com tothom sap que la reforma d’un Estatut no pot instar una reforma constitucional ni, encara menys, fer que se’n dedueixi una de forma subreptícia. Precisament per evitar tot dubte al respecte, el projecte de nou Estatut va ser sotmès al Dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat, les recomanacions del qual han estat incorporades al text definitiu.

Això no vol dir que no puguin haver-hi altres interpretacions sobre constitucionalitat. Per això, el Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi ha defensat esmenes que entenem interpreten millor el Dictamen del Consell Consultiu. Ja Manuela de Madre en la seva explicació de vot va dir: “El nostre Grup és conscient, potser més que cap altre grup de la Cambra, de les dificultats que trobarem en el camí. Potser aquestes dificultats haurien estat menors si s’haguessin atès en major mesura els nostres plantejaments. Com vostès saben, ahir van ser derrotades una desena de les nostres esmenes, i en vàrem retirar, en el decurs del propi Ple, una trentena en nom del consens. Aquest Estatut és del tot nostre, malgrat això que acabo de dir, malgrat les diferències i discrepàncies que mantenim en alguns extrems. Confio que tots sabrem defensar-lo amb tanta fermesa com intel·ligència, amb tanta passió com rigor, sabent destriar el que és fonamental del que és accessori, el que és essencial del que no ho és –que potser agrada molt a alguns, però que pot allunyar-nos d’aquells amb els quals, a la resta d’Espanya, i ho dic amb veu ben alta, d’aquells amb els quals, a la resta d’Espanya, volem compartir per sempre un projecte de prosperitat, de llibertat i de justícia”.

Jo mateix, en presentar l’acord sobre finançament, també vaig afirmar: “A nosaltres ens hagués agradat que el blindatge del sistema de finançament consistís en la inclusió d’un precepte que digués: «El finançament de la Generalitat es regula per aquest estatut i, d’acord amb ell, per la Llei orgànica que preveu l’article 157 de la Constitució espanyola». Pels que no segueixin molt aquestes coses, és la manera elegant de dir LOFCA sense que ningú es fiqui les mans al cap. Que és una bona llei. És veritat que podria haver donat més rendiments, però és una bona llei. Saben vostès per què considero que és una bona Llei? Perquè té una disposició final magnífica, que diu, literalment, em sembla que no m’equivoco: «Els preceptes d’aquesta Llei s’aplicaran harmònicament amb el que disposin els estatuts d’autonomia». Tant de bo totes les lleis tinguessin aquesta disposició, a ser possible no al final, sinó al principi, i es complissin”.

Ja es discutirà al Congrés dels Diputats tot plegat. Cosa que no succeiria si s’apliqués el criteri del PP de no admetre a tràmit la proposta. El criteri del PP és profundament erroni, com errònia i profundament perjudicial és la seva estratègia d’atiar l’anticatalanisme per a erosionar Zapatero.

Tots som conscients que l’encaix de Catalunya a Espanya no està definitivament resolt. O és que cal recordar que en aquest moments al Parlament de Catalunya hi ha la possibilitat d’una majoria absoluta formada per partits sobiranistes i independentistes? O és que no es vol reconèixer el mèrit que un partit independentista com ERC hagi abonat la via d’una reforma estatutària i s’hagi compromès amb la governabilitat de l’Estat? És que algú pensa que arxivant l’Estatut el problema es resoldria? Afortunadament, i no crec que sigui casual, qui governa Espanya en aquests moments té una gran sensibilitat i intel·ligència política, una intuïció que no li ha fallat mai. I per això ha encarat dos reptes que l’honoren: la pau al País Basc i la reforma de l’Estatut català. Ho repeteixo: si des de Catalunya no som capaços no sols d’aprofitar aquesta oportunitat, sinó d’evitar que la dreta espanyola i els poderosos sectors mediàtics que l’alimenten utilitzin aquest procés per erosionar Zapatero, demostrarem ceguesa política i no estar a l’alçada de les circumstàncies. Per això convé reiterar una i altra vegada que aquesta és una proposta per a ser acordada, una proposta de mà estesa envers la resta de pobles d’Espanya.

Des de Catalunya hem d’exigir respecte envers el que ha aprovat el Parlament, hem de ser ferms en la defensa del que és essencial, i, al mateix temps, hem de ser intel·ligents i flexibles en la negociació. Una negociació per a la que no cal esperar a l’admissió a tràmit de la nostra proposta. O és que no ha estat positiu que totes les forces polítiques que hem aprovat l’Estatut haguem iniciat ja fa mesos un diàleg amb el govern d’Espanya? Aquest esforç ha de prosseguir. I podem, a partir, d’ara, fer-ho junts.

Un dels elements que està resultant més polèmic és la definició de Catalunya com a nació. No és una novetat. És una definició recollida ja des de la primera lectura del text estatutari. Els socialistes de Catalunya la vàrem defensar ja, per boca de Manuela de Madre, en la darrera reunió del Comitè Federal del PSOE. Avui mateix, Josep Ramoneda en un article publicat a El País, defensa que la definició de Catalunya com a nació no hauria de plantejar problemes conceptuals ni de principis. Potser és un bon moment per a recordar el plantejament dels federalistes sobre la matèria, que podeu trobar resumit en els meus articles a El País, “¿Es el federalismo cosa de ingenuos?” i a ABC, “A vueltas con el nacionalismo”.

En tot cas, crec que un dels principals problemes que trobarà el projecte de nou Estatut en la seva tramitació a les Corts Generals serà el del finançament. Entre d’altres coses, perquè si moltes eren les resistències davant la proposta presentada originalment pel Govern de Catalunya, ara es fa córrer la brama que hem aprovat una proposta de concert econòmic. Cosa que no és veritat. Sols cal comprovar què és el concert econòmic, que trobareu definit en la Introducció a l’INFORME ANUAL INTEGRADO DE LA HACIENDA VASCA 2001, i comparar-lo amb el Títol VI de la proposta de nou Estatut que hem aprovat. En el concert, les relacions econòmiques i fiscals entre Euskadi i l’Estat són tan bilaterals que no inclouen cap referència a la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya. Els impostos són tots dels territoris forals, llevat de les Rendes de Duanes i els recaptats pels monopolis fiscals; en el nostre cas seran, d’aprovar-se la proposta, cedits. La capacitat normativa és una potestat pròpia d’Euskadi, no delegada per l’Estat, com ho seria en el nostre cas. L’aportació basca a la hisenda estatal és el “cupo”, una quantitat taxada, no el resultat del repartiment dels rendiments dels impostos que s’acordi, com ho serà en el nostre cas. El model basc és de sobirania fiscal, el nostre, no.

Certament la manera de presentar la proposta de finançament continguda a l’Estatut pot ajudar a la negociació i l’acord o pot embolicar-la. Així vaig presentar-la jo al Ple del Parlament. Es digui el que es digui, la proposta final és, en gran mesura, la proposta formulada pel Govern l’abril d’enguany, incorporant-hi les recomanacions del Consell Consultiu i alguns elements de la proposta de CiU que no desvirtuen el model elaborat per Antoni Castells, Josep Huguet i Joan Saura, amb el suport de Martí Carnicer, Antoni Soy i Francesc Baltasar. Pot seguir-se el debat a través dels meus articles sobre el tema publicats a Expansión, el primer el 29 d’abril, el segon el 13 de maig i el tercer el 16 de setembre. És també fàcil comprovar com els eixos de la proposta d’acord oferts pel President de la Generalitat dissabte dia 24 de setembre es mantenen de forma íntegra al text definitiu. I com en la disposició final primera del text lliurat pel President en aquesta data, qualificat de “paperot” en una nota oficial de CiU, ja s’hi conté l’expressió “La Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat determinarà l’Aportació Catalana a la Hisenda Estatal en els seus composants d’aportació a les despeses de l’Estat i d’aportació a la solidaritat i als mecanismes d’anivellament”. Situar el concepte d’Aportació Catalana a la Hisenda Estatal en l’articulat com a formula per sumar les dues aportacions ja contingudes en la proposta del govern va fer possible l’acord, sense modificar el nucli del sistema proposat. Dic tot això no per restar cap mèrit a CiU, ja que és evident que el President de la Generalitat va fer esforços d’aproximació molt notables al llarg de les darreres setmanes, però sí per negar el caràcter de “concert econòmic” que alguns volen atribuir a la proposta de finançament recollida per la proposta de nou Estatut per titllar-lo arbitràriament d’inconstitucional.

En fi, el debat sobre el nou Estatut sols ha fet que començar. I el President Maragall ha reprès el fil de les paraules del Maragall poeta: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” amb la seguretat que el final del poema serà un final feliç, un final de fraternitat i de federalisme. Amén.


Recomanació d’enllaços d’interès realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ndipartidos.org/index.php

RED DE PARTIDOS POLÍTICOS (NDI, National Democratic Institute for International Affairs), és una iniciativa de l’Institut Nacional Demòcrata d’Afers Internacionals orientada preferentment a l’espai iberoamericà. Facilita recursos i idees per organitzar i consolidar partits polítics, intercanviar experiències, etc. Vol “estimular el desenvolupament de pràctiques gerencials i d’organització modernes i participatives”. En aquesta pàgina es pot consultar una Guia per a la gerència política (de l’any 2002), a més d’altres materials de consulta com els “manuals per a la construcció de la democràcia”. És una iniciativa complementària del Programa de Lideratge que van iniciar l’any 1999.

Per la seva banda, l’Institut Nacional Demòcrata d’Afers Internacionals (NDI) és una organització no governamental amb seu a Washington DC i amb projectes en uns 80 països. Segons la seva definició, són “una expressió concreta de la solidaritat internacional del Partit Demòcrata dels EE.UU. i el seu propòsit fonamental és el desenvolupament de programes que ajudin a promoure i consolidar institucions democràtiques”.

Les meves dues intervencions en el debat sobre l’Estatut

Aquí hi trobareu les meves dues intervencions en el debat sobre l’Estatut. La intervenció inicial, defensant el Dictamen de la Ponència, i la intervenció defensant el model de finançament acordat que s’inclou en el Títol VI del nou Estatut.

Ja tenim Estatut!

Aquí teniu la versió provisional del text estatutari aprovat avui al Parlament de Catalunya. També trobareu aquí la meva intervenció sobre el nou model de finançament que incorpora.

Nova proposta de finançament

NOVA PROPOSTA DE FINANÇAMENT PRESENTADA A ARTUR MAS


BLINDATGE

L’Estatut és la norma que regula les relacions financeres i tributàries entre l’Estat i Catalunya i és d’aplicació preferent en cas de conflicte normatiu.

CESSIÓ DE TRIBUTS

Tots els tributs estatals recaptats a Catalunya tenen la condició de cedits.

CAPACITAT NORMATIVA

La Generalitat tindrà capacitat normativa plena sobre els tributs propis. També tindrà capacitat normativa sobre els tributs cedits intervenint en la fixació del tipus impositiu, les exempcions, les reduccions i bonificacions sobre la base imposable i les deduccions sobre la quota.

AGÈNCIA TRIBUTÀRIA

La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya correspon a l’Agència Tributària de Catalunya.

COL·LABORACIÓ AMB L’ADMINIST. ESTATAL

Els mecanismes de col·laboració amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat s’establiran a partir de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals entre la Generalitat i l’Estat.

APORTACIÓ A L’ESTAT

Una part dels impostos cedits a Catalunya s’aportarà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i les seves competències.

SOLIDARITAT

L’aportació a la solidaritat ha de permetre nivells de serveis similars per un esforç fiscal similar. Es tindrà en compte la població i l’esforç fiscal. El resultat final no ha de suposar un canvi en l’ordenació de les CCAA abans de l’anivellament.

APORTACIÓ INICIAL

Per càlcul de l’aportació inicial es tindrà en compte la població i l’esforç fiscal.

COMISSIÓ MIXTA D’ASSUMPTES ECONÒMICS I FISCALS

Òrgan bilateral de relació entre l’Estat i la Generalitat.

Determinarà les aportacions a l’Estat i a la solidaritat.

Definirà els mecanismes de col·laboració.

Aplicarà i revisarà cada 5 anys el model de finançament.

Determinarà la primera aportació a l’Estat.

HISENDES LOCALS

La Generalitat tindrà capacitat per regular els tributs locals.

Distribuirà les participacions locals en els tributs de l’Estat respectant les disposicions bàsiques.

Una financiación constitucional

Podeu llegir avui l’article sobre la nova proposta de finançament presentada per CiU que em publica avui el diari Expansión.

UNA FINANCIACIÓN CONSTITUCIONAL

El pasado martes CiU presentaba una nueva propuesta de financiación anunciada como última y definitiva, eso sí, manifestando explícitamente una voluntad de acercarse a la posición del gobierno tripartito para alcanzar un acuerdo. Quienes venimos trabajando desde el principio para que haya Estatut confiábamos que la nueva propuesta de CiU se situase dentro de los parámetros de constitucionalidad expresados por el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya. Lamentablemente no ha resultado ésa la orientación general de la propuesta de CiU.

Si bien es cierto que en la nueva propuesta presentada por Artur Mas se observan algunos pequeños cambios, la propuesta es demasiado parecida a la ya rechazada por la Comisión primera del Parlament de Catalunya, y no sólo no acoge el criterio expresado por el Consell Consultiu sino que reitera preceptos y planteamientos sobre los que la máxima autoridad consultiva catalana ya ha declarado de forma explícita su carácter inconstitucional. Se mire por donde se mire, la nueva propuesta presentada por CiU no es más que un régimen de financiación autonómico en forma de concierto y cupo, inspirado en los sistemas vigentes en el País Vasco y Navarra.

Como bien recordaba el Consell Consultiu en su Dictamen, los principios constitucionales que inspiran el sistema general de financiación de las Comunidades Autónomas son varios. En primer lugar, se afirma la competencia del Estado para establecer los elementos estructurales del sistema de financiación, es decir, la columna vertebral del sistema tributario. En segundo lugar, la Constitución permite una amplia participación de las Comunidades Autónomas en la determinación de su sistema de financiación a través de mecanismos bilaterales y multilaterales, y les garantiza unos recursos sin fijar ni su atribución concreta, ni su cuantía. En tercer lugar, la LOFCA se sitúa como elemento esencial en la coordinación del sistema, lo que no impide afirmar el principio de autonomía financiera vinculado al ejercicio de las competencias autonómicas, un ejercicio sólo condicionado por los principios de coordinación con la hacienda estatal y de solidaridad entre españoles.

Por cierto, tan preeminente es el papel constitucional de la LOFCA, que el vigente Estatut de Autonomía de Catalunya, aprobado cuando la LOFCA como tal aún no existía, establecía en su Disposición adicional séptima que “el ejercicio de las competencias financieras de la Generalitat se ajustaría a lo que estableciese la Ley Orgánica a la que se refiere el apartado 3 del artículo 157 de la Constitución”, la futura LOFCA. De ahí que resulte incomprensible la pretensión de CiU de haber asegurado la constitucionalidad de su propuesta recogiendo elementos del modelo definido en el Estatut vigente. Casualmente parecen haber olvidado un elemento central.

No debe extrañarnos esa curiosa manera de entender las previsiones constitucionales practicada por CiU si recordamos que su anterior propuesta fue presentada a bombo y platillo a través de un documento que llevaba el título “Una proposta Constitucional. Acord Econòmic: El model de finançament per al Nou Estatut de Catalunya”. A pesar de la rotundidad con que se afirmaba la constitucionalidad de la propuesta, el Consell Consultiu declaró inconstitucionales elementos esenciales contenidos en ella como la negación de la competencia normativa estatal para fijar los principios de la hacienda general, negación de la intervención de la LOFCA y de la potestad de coordinación estatal, y el establecimiento de un modelo exclusivamente bilateral. No es difícil comprobar cómo estos elementos claramente inconstitucionales se mantienen en la nueva propuesta, en algunos casos de una forma literal que mueve a escándalo, como la pretensión de que la Generalitat tenga la competencia exclusiva en materia de financiación local.

También es inconstitucional la determinación y el cálculo de la cuota de retorno, y lo es en tanto que, como también advirtió en Consell Consultiu “corresponde al Estado la concreción del principio de solidaridad…, no puede por tanto el Estatut imponer el contenido de dichas decisiones estatales”. No vale, por tanto, pasar de una “cuota de contribución” a una “cuota de retorno”, pues el problema no es el nombre, el problema es la cosa.

En el frenesí anticonstitucional de la propuesta no sólo se establece la cesión total a la Generalitat de todos los tributos del Estado actualmente existentes sino también “de los que se puedan crear en el futuro, los cuales se considerarán cedidos directamente desde el momento de su creación”.

A pesar de lo dicho, queremos apreciar en la nueva propuesta de Artur Mas algunos aspectos dignos de consideración, entre los que destaco la exigencia de introducir cláusulas que protejan a la financiación acordada en el Estatut de modificaciones impuestas de forma unilateral por el Estado. Maneras habrá para garantizar ese objetivo pues debe saberse que la Disposición Final de la LOFCA establece que dicha ley se debe “interpretar armónicamente con las normas contenidas en los respectivos estatutos”.

La propuesta de CiU no sólo no sirve al acuerdo sino que constituye una garantía de fracaso para el Estatut, intentaremos extraer de ella los elementos que mejoren la propuesta del Gobierno y aseguren la aprobación del Estatut con el aval del Dictamen del Consell Consultiu que para los socialistas es la mejor garantía jurídica para hacer posible un Estatut ambicioso.

Petit dossier sobre finançament

Us relaciono un seguit de materials útils per seguir el debat sobre finançament:

  1. La proposta del govern
  2. Argumentari de la proposta del govern
  3. Dades de suport de la proposta del govern
  4. Entrevista al Conseller Castells (El País)
  5. Entrevista al Conseller Castells (La Vanguardia)
  6. Article de Xavier Vidal-Folch
  7. Article de Xavier Vives
  8. Article de Miquel Iceta
  9. Article de Miquel Iceta
  10. Article de Miquel Iceta
  11. El finançament en l’Acord del Tinell
  12. El finançament en el programa electoral del PSOE
  13. La proposta de CiU
  14. La proposta del PPC

No siempre obtiene más…

Article publicat al diari Expansión el divendres dia 13 de maig de 2005

NO SIEMPRE OBTIENE MÁS QUIEN PIDE MÁS

Acabada ya la primera lectura en ponencia, sorprende sobremanera la actitud de Artur Mas por lo que supone de ruptura con respecto al planteamiento político sostenido a lo largo de 23 años de gobierno de CiU en los que no se abordó la reforma del Estatuto, a pesar de haberse comprometido a ello con ERC a cambio de su apoyo a la investidura de Jordi Pujol en 1980. La moderación practicada a lo largo de 23 años se ha tornado en radicalismo maximalista. Se hace evidente para muchos la incomodidad de CiU para colaborar en una reforma estatutaria estando en la oposición. Y por ello Artur Mas parece querer dificultar al máximo la aprobación de un nuevo Estatuto tildando la propuesta de insuficiente o exigiendo la inclusión en él de reivindicaciones que hagan imposible su aprobación por parte de las Cortes Generales.

Este último aspecto se hace particularmente evidente en el tema de la financiación autonómica. En este terreno, CiU reivindica un sistema de concierto y cupo semejante al vigente en el País Vasco y Navarra. Para disimular, en lugar de concierto económico la propuesta de CiU se denomina “acuerdo económico” que debería desarrollarse de forma bilateral a través de una ley paccionada, y en lugar de cupo CiU habla de “cuota de contribución”. Y CiU plantea como exigencia irrenunciable que la Agencia Tributaria de Cataluña sea totalmente independiente de la administración tributaria estatal.

Desde el punto de vista constitucional y en consonancia con lo que se establece en la Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas, es perfectamente factible que la Generalitat recaude a través de su Agencia tributaria todos los impuestos pagados por los ciudadanos y empresas de Cataluña, ya sean los tributos propios de la Generalitat, los tributos total o parcialmente cedidos a ésta por el Estado, así como los demás ingresos tributarios del Estado. Pero, tal como señalan las Sentencias del Tribunal Constitucional 35/1982 y 16/2003, la cesión total o parcial de un tributo no implica la renuncia del Estado a la titularidad de esas figuras impositivas. Por ello el sentido común indica la necesidad de un vínculo estrecho entre la Agencia Tributaria de Cataluña y la administración tributaria estatal, pues ¿cómo iba el Estado a ceder la recaudación de la totalidad de los impuestos a una Agencia en la que no tuviese ningún tipo de presencia o capacidad de intervención? Por otra parte, el establecimiento de un consorcio entre la Agencia Tributaria de Cataluña y la administración tributaria del Estado, sin privar de autonomía a la Agencia catalana, garantizaría el constante flujo de información que permitiría conocer las balanzas fiscales, impedir el fraude y evitar que pudiera producirse un diferente nivel de exigencia fiscal que penalizase a las Comunidades que se tomaran más en serio las obligaciones tributarias.

Como me decía un conocido dirigente sindical: “el buen sindicalista no es el que más reivindica, sino el que más obtiene en la negociación”. En este sentido, la propuesta de financiación de CiU es un magnífico e inconstitucional brindis al sol que sólo puede tener como objetivo el fracaso del Estatuto. ¿Cómo puede justificar Artur Mas su negativa a apoyar la ambiciosa propuesta del Govern que es, ésta sí, plenamente constitucional, que ha suscitado un amplio apoyo en la sociedad catalana y que se enfrenta a importantes resistencias más allá del Ebro?