Category Archives: Campanya electoral

Esprint final

En l’esprint final de la campanya electoral he volgut fer una darrera anotació del bloc. En primer lloc, per agrair els militants, simpatitzants, amigues i amics que han col·laborat en la campanya, parlant amb la gent, participants als actes, enganxant cartells, penjant banderoles i pancartes, organitzant activitats de tota mena i essent especialment actius i actives en les xarxes socials. En segon lloc, per celebrar l’èxit del míting final al Palau Sant Jordi. Ens hi vàrem aplegar 20.000 persones, per escoltar Jordi Hereu, Carme Chacón, Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i el president Montilla. Tota la nostra campanya ha estat adreçada a mobilitzar els electors i electores, a traslladar el missatge clar del president, lluny de l’ambigüitat del nostre principal adversari. Ho ha fet avui el president Montilla en una marató de mítings llampec que ha començat a la SEAT a les set del matí i acaba aquesta nit a la sala Razzmatazz amb la gent de la Joventut Socialista de Catalunya. I, en tercer lloc, per recomanar-vos uns darrers materials de lectura. La foto que trobareu aquí sota ens recorda l’inici de campanya i és una magnífica il·lustració del que hem estat fent al llarg de quinze dies.

Lògicament començo pel discurs del president Montilla ahir al Palau Sant Jordi. I l’entrevista a José Montilla que li fa avui Xavier Sardà a El Periódico de Catalunya.

També us interessarà el recull de les 50 mesures pels 100 primers dies del futur govern del president Montilla. Aquí les podeu veure resumides en un gràfic. I aquí trobareu l’anotació corresponent al web del president Montilla.

Us recomano també que llegiu els articles de Carme Chacón “Molt de soroll i moltes nous”, i els que he publicat a El Socialista “El reto del PSC” i a eldebat.cat “Les dues opcions de diumenge“.

Sobre el repte fonamental de la nostra campanya podeu llegir l’article de Joan Tapia “Despertar els socialistes dorments”.

Carles Navales ha publicat una bona colla d’articles sobre les eleccions al Diari de Girona i a La Factoria: “Andalusos, moros i cristians“, “CDC: la por al joc net“, “L’arbre i el bosc“, “La demagògia sobre Andalusia“, “Un govern Montilla sense crosses“, “Elecciones catalanas: la evolución del voto“, “28N: ¿Habrá sorpresa?“, “Avui, el gran míting” i “Tornarà la dreta? Vostè decideix“.

I acabo amb una prova de la nul·la credibilitat de l’aposta d’Artur Mas pel concert econòmic. Veureu en aquest arxiu de notícies de premsa com la promesa “irrenunciable” del concert feta solemnement per Artur Mas el 2004, era abandonada el 2005. És la gran especialitat de la casa convergent, generar falses expectatives i després recollir els fruits de la frustració atribuint la responsabilitat a uns tercers. Més curt, prometre el que sigui per recollir vots i oblidar després culpant-ne els altres.

En fi, la campanya va acabant, a les dotze de la nit acaben les activitats dels partits però tots plegats, com a ciutadans, tenim un deure democràtic diumenge i la possibilitat de convèncer els indecisos, que són molts, d’anar a votar. Votar Montilla, votar socialista, garantia de progrés.

 

A punt pel Palau Sant Jordi!

A punt de sortir de casa amb Manuela de Madre cap al Palau Sant Jordi, no em puc estar de fer una anotació al diari ni que sigui telegràfica.

Us convido a llegir les entrevistes al president Montilla publicades a l’Avui i a El Mundo Deportivo. En aquesta darrera entrevista el president manifesta la seva admiració per Andrés Iniesta i, per demostrar que som amics, em compara amb Messi!

No estic d’acord amb l’article “Alea jacta est” d’Esther Vera en el que diu que tot està dat i beneit, però sempre és interessant llegir-la.

Us interessarà llegir el Manifest dels Alcaldes i Alcaldesses socialistes en suport del president Montilla. I també el Manifest del PSC amb motiu de la diada contra la violència de gènere.

David Elvira, portaveu de Ciutadans pel canvi, publica avui un interessant article amb el títol “El canvi real que uneix”.

Ahir a Manresa, el president Montilla va anunciar que comptarà amb Antoni Castells i Ferran Mascarell per encapçalar, respectivament, les macroàrees d’Economia, Ocupació i Empresa, i Educació, Universitats i Societat del coneixement. Essent temes tant transcendentals, sorprèn que Artur Mas ni tant sols digui qui serà el seu conseller d’Economia! També a Manresa i en relació amb aquestes prioritats, el president Montilla va anunciar 25 mesures pels 100 primers dies.

Finalment, us recomano que llegiu els articles de Joaquim Coll “La batalla dels ni-ni” i Vicenç Navarro “CiU, PP e Irlanda”.

 

Entrevista al president Montilla a La Vanguardia

ENTREVISTA A JOSÉ MONTILLA

“Me fío más de Zapatero que de Mas, obviamente”

QUIM MONZÓ / SERGI PÀMIES
LA VANGUARDIA, 24.11.10

Un spot de la campaña del PSC afirma que hay algo de Montilla en todos nosotros. Mientras dura la conversación nos cuesta un poco concentrarnos: no podemos evitar preguntarnos qué parte de José Montilla (Iznájar, 1955) llevamos dentro. ¿El omóplato? ¿Los silencios? ¿La vesícula biliar? El mobiliario impersonal del despacho presidencial, en el Palau de la Generalitat, no está a la altura de la arquitectura del edificio. Menos mal que dos elementos ayudan a identificar el contexto: las botellas de Aigua del Montseny y el cuadro del exasperante pintor mayor del reino.

Hemos desayunado aquí al lado, en el bar Conesa. ¿Ha ido usted alguna vez?
La verdad es que desayuno muy pronto y lo hago en casa.

¿A qué hora?
Pues la verdad es que llego al despacho a las ocho, pero ya hace rato que he desayunado. Alguna vez salgo, pero excepcionalmente. Hace muchos años había tenido el despacho aquí cerca, en la calle Jaume I. A principios de los ochenta, cuando estaba en la Diputación. Entonces iba a desayunar a un bar que ya no existe. Ahora han puesto un establecimiento de zumos. El bar lo llevaba una pareja de homosexuales, mayores y tal, muy simpáticos y que cocinaban muy bien. Estaba justo donde ahora está uno de los hoteles de la calle Jaume I. En la última planta de ahí tenía yo el despacho.

¿Por qué cree que es usted el mejor candidato a lapresidencia? ¿Por la experiencia?
La experiencia es un factor más, pero también por las propuestas y el proyecto que representas. Tú no te representas a ti mismo, ni a un proyecto personal exclusivamente. También, porque creo que represento a la formación política que más se parece al país.

Aparte del proyecto está el carácter. Pujol marcó mucho en sus años de presidencia, no sólo por su proyecto, sino por su modo de ser. Maragall igual. ¿Cuáles son las características que usted aporta al cargo?
Experiencia, conocimiento del país, sensatez, ideas claras, capacidad de concertar y de sumar. Y un tipo de liderazgo que no es en absoluto mesiánico o unipersonal. Seguramente es un liderazgo más colectivo, que en estos momentos es lo que hace falta.

Hace unos días usted le decía al presidente Zapatero: “José Luis, no te fíes de Mas”. ¿De quién se fía usted más: de Zapatero o de Mas?
Si tengo que escoger, me fío más de Zapatero que de Mas, obviamente. Pero de lo que me fío más es del colectivo, de la colectividad, del pueblo de Catalunya.

Pero cuando le decía a Zapatero que no se fiara de Mas, ¿a qué se refería?
A que CiU tiene más de una cara. Hay una cara que está presente en el Congreso. Es la cara que se mueve bien en Madrid, especialmente en los grandes despachos de abogados, en los lobbies empresariales. Es la cara más autonomista. Pero esa no es la CiU que manda en este momento. Es otra. Es la más soberanista o independentista, la que en estos momentos tiene preponderancia y hegemonía; dentro de Convergència de manera muy especial.

Cuando usted ya no sea presidente de la Generalitat, ¿qué aspiraciones políticas tiene?
Creo que el máximo honor para un político catalán es ser presidente de su país. Es así. Yo he tenido la suerte de estar durante muchos años al frente de un municipio; por lo tanto, de conocer a fondo la administración más cercana al ciudadano, que tiene un papel fundamental en nuestro país. También he conocido la Administración central, durante la etapa en la que fui ministro y un poco la administración europea por las relaciones obvias de aquel momento. También fui presidente de la Diputación y del consejo comarcal.

Y president de Catalunya…
Y president de Catalunya. Al país se le puede servir desde muchos sitios; yo le he servido desde todos esos. Obviamente, durante esta etapa como president de la Generalitat pero también desde los otros cargos. Del mismo modo que sirven al país muchas personas que no tienen un cargo institucional y trabajan desde una organización no gubernamentalodesde otras administraciones… Esto no es una carrera de ir superando posiciones y mejorando en el ranking. Mi aspiración es servir al país.

Una de las características del cargo de president es la responsabilidad que comporta, pero a menudo se dice que la Generalitat no tiene poderydepende exclusivamente de Madrid. ¿Qué da más poder? ¿Un ministerio español o la presidencia de la Generalitat?
La presidencia de la Generalitat, sin lugar a dudas. Los que dicen que no tiene poder no conocen el poder del autogobierno de Catalunya ni de la administración central. Hoy, a diferencia de hace unas décadas, lo que pasa es que todos los gobiernos tienen menos poder. Creo que esta crisis económica global lo ha puesto de relieve. El autogobierno de Catalunya es responsable de la mayoría de los servicios básicos que tienen relación con la población, de un presupuesto de cerca de cuarenta mil millones de euros. ¿Cómo no va a ser importante todo eso? La seguridad, la educación, la salud, una parte importante de la justicia, los servicios sociales, la investigación… ¿Qué tiene la Administración central? Es una pregunta que a veces hago. ¿Qué tiene? ¿El aeropuerto? Catalunya es mucho más que un aeropuerto. El problema es otro. Es la limitación de los gobiernos, que se ha puesto en evidencia con la llegada de la crisis, donde mandan más los mercados que los gobiernos elegidos democráticamente.

¿En qué se ha equivocado el Govern durante estos años?
Una de las cosas que más me reprochan en la campaña es que no hemos explicado lo que hemos hecho. Lo hemos intentado pero lo hemos explicado mal.

¿La gente no se ha enterado de lo que han hecho?
No. Hay mucha gente que además te recrimina. En estos mítines relámpago te dicen: “Oh, es que no habéis explicado lo que habéis hecho…”. Es un error, sin lugar a dudas. Creo que aunque fuimos de los primeros en tomar la iniciativa respecto a la crisis económica, lo que está claro es que tenemos más de medio millón de parados. Algo no habremos hecho bien. Es obvio que el problema del paro no lo resuelve un gobierno como el catalán actuando exclusivamente por libre, pero seguramente hubiésemos podido hacer más.

¿En qué han acertado?
Con una crisis económica tan grave como la actual y un crecimiento espectacular de la población hemos sido capaces de mantener y mejorar los servicios básicos de educación, salud, cohesión en los barrios, e incrementar los servicios sociales. Estoy orgulloso de que empiece a haber una cuarta pata del Estado de bienestar. Y sin haber tenido que enfrentarnos a demasiados problemas. No hemos tenido situaciones que se hubiesen podido dar, como explosiones sociales. Todo eso gracias también a que estamos en una etapa con más autogobierno que nunca. Aunque haya limitaciones. Para algunos será insuficiente, es obvio, pero es la etapa de mayor autogobierno y más recursos. Por primera vez, tenemos un sistema de financiación por encima de la media española. Algunos pedirán otras cosas, pero es la primera vez en treinta años que tenemos ese sistema de financiación, y unas inversiones del Estado en consonancia con nuestro peso en el conjunto de la economía del Estado, y eso tampoco había sucedido nunca.

Antes se refería usted a los mítines relámpago. En esta campaña han innovado un poco con ese tipo de mítines de diez minutos: aparecer, desaparecer y también esta singular iniciativa del Increíble Hombre Normal. ¿Cómo se siente frente a una presentación tan distinta de su imagen?
Bueno, eso del Increíble Hombre Normal es cosa de las juventudes…

Cuando se lo comentaron, ¿cómo reaccionó?
No me lo comentaron: las juventudes lo hicieron y me lo encontré hecho.

¿Qué me dice…?
Lo hicieron y me lo encontré hecho. En cambio, lo de los mítines relámpago no. Creo que es una manera de incrementar la presencia ante un público diferente y en unos horarios distintos. Eso significa que te encuentras con un determinado perfil de gente. Aparte de que haya elementos, mensajes y propuestas para los medios, también te permite acercarte a un público con el que está bien hablar. No digo tener los pies en el suelo porque siempre intento tener los pies en el suelo.

Durante los mítines no tiene los pies en el suelo: está sobre un palet rojo.
Me refiero a estar hablando con la gente. Realmente, hay sectores de la población muy tocados, familias con hijos en paro…

Se ha subrayado mucho esa condición de normal. ¿Ser normal es una virtud, en política?
Creo que sí, aunque haya gente que no lo crea y prefiera líderes iluminados, místicos. Yo no creo en ese tipo de líderes, nunca he sido mitómano, ni cuando era de extrema izquierda.

¿No tenía pósters en la habitación?
Nunca tuve pósters. Ni del Che ni de nadie.

¿No?
No soy mitómano.

Hay un anuncio de su campaña que parece redactado por Puigcercós. Dice: “Ser catalán es trabajar duro y con las ideas claras”. ¿Por qué los catalanes? Todas las personas tienen o tendrían que trabajar duro en este mundo, no sólo los catalanes.
Creo que una virtud colectiva del pueblo de Catalunya es ser trabajador.

¿Más que otros?
Seguramente más que otros, sí. Ser trabajador es una virtud. Evidentemente, también tenemos gente a quien no le gusta trabajar, como en todas partes. En la propaganda, normalmente se ponen de relieve las virtudes y no los defectos. El trabajo, para alguien que empezó a trabajar a los dieciséis años como yo, es una virtud.

¿De qué empezó a trabajar?
En un taller de artes gráficas, en Esplugues de Llobregat. En una empresa que todavía existe, aunque ha cambiado de nombre y de propietarios: Industrias Gráficas Pauta. Básicamente, hacíamos cajas para los bombones Nestlé…

… Que también está en Esplugues.
Y para Varón Dandy. Cajas, básicamente. Era en 1971. Trabajé nueve meses y la mayor parte de noche, de seis de la tarde a seis de la mañana.

Y, de día, ¿dormía, estudiaba?
En aquel periodo dormía y no pude estudiar. Por eso dejé el taller.

¿Para poder estudiar?
Dejé el taller por otra empresa donde trabajaba de siete y media a tres y media, y eso me permitió seguir estudiando. Esta vez en Sant Joan Despí.

¿Y en el taller de artes gráficas, qué hacía, cuál era su trabajo?
Era aprendiz.

¿Estaba con las impresoras?
Sí, las offset.

¿Había Minervas?
La actividad de la Minerva era mínima. Lo que más había eran máquinas offset. Unas alemanas, que eran las Mann, y una Planeta, de Alemania del Este. Un trasto muy antiguo que decían que era muy preciso.

Debía de ser un tanque reciclado. ¿Si volviera a formar gobierno, cuál sería el principal objetivo de esta legislatura?
La lucha contra la crisis para la creación de ocupación. Aunque no sé si es lo que más preocupa a los políticos, a la sociedad catalana, sí.

¿Cuál es la línea que separa el servicio al ciudadano o al país y la ambición personal?
Eso depende de cada persona.

¿Y en su caso?
Yo estoy en política por vocación de servicio público. Nunca pensé que sería presidente de la Generalitat, ni cuando era pequeño, ni hace 15 años, ni hace 10. Ni ministro. Ahora bien, cuando tienes un cargo debes hacerlo lo mejor posible, con una ambición que no sea personal pero sí colectiva. Estás representando a un conjunto de ciudadanos. Un político, un representante institucional, tiene una doble función. Una, gestionar los asuntos públicos y, dos, representar a los ciudadanos.

¿Sabe de dónde viene su apellido y qué significa?
No. Una vez unos expertos me dijeron que tiene raíces vascas. Me sorprendió. Así como hay apellidos que tienen muy claras sus raíces, en mi caso el origen…

¿No le han dicho nunca que tiene que ver con Munda?
¿Munda, la batalla que libró Julio César…? No, Pompeyo, perdón.

Más el sufijo árabe -ya.
También, también, pero aquellos expertos… La batalla de Munda se libró cerca del pueblo de Montilla, pero dicen que no viene de ahí, que el apellido tiene raíces vascas.

En estas elecciones hay toda una serie de partidos que nunca se habían presentado. Uno de ellos es la Coordinadora Reusenca Independent, con Ariel Santamaría y Carmen de Mairena. ¿Qué opina un presidente de la Generalitat de este tipo de representación?
No es un fenómeno nuevo. Lo es aquí, pero lo hemos visto en otros países en procesos electorales.

Cicciolina…
Cicciolina, o Coluche en Francia, aunque era otra cosa. Por lo tanto, seguramente cada vez nos vamos normalizando y cada vez somos más europeos. Tiene relación con el hecho de que nuestra sociedad cada vez es más plural. No necesariamente más fragmentada, pero sí más plural. Y más compleja, y por lo tanto fenómenos como ese serán más habituales, del mismo modo que se tiende a la fragmentación del mapa político en toda Europa. Es necesario recordar que, en Alemania, hace 25 o 30 años, los dos grandes partidos sumaban el 70% del electorado y ahora no. Hay más ofertas electorales y algunas que expresan posiciones de rechazo, o antisistema a su manera.

¿Qué opina del voto en blanco?
El voto en blanco me preocupa más que esas candidaturas anecdóticas. Porque lo ejercen personas que creen en el sistema democrático pero que no encuentran referentes que les sirvan, ni ofertas que les satisfagan. Con el voto en blanco envían un mensaje de rechazo.

El voto en blanco no ha dejado de aumentar.
Prefiero el voto en blanco porque es más consciente. Tenemos que reflexionar y seguramente hacer mejor las cosas. Esa gente no son pasotas, son conscientes de lo que significa la democracia y del valor del voto.

Si junto a su casa se tuviera que construir una mezquita, una narcosala, un megaprostíbulo como el de La Jonquera, un cementerio nuclear o una cárcel, ¿qué preferiría?
Una cárcel. A veces ya he hecho referencia, en diversos actos, a la insolidaridad de la sociedad. Porque encontrarás manifestaciones pidiendo una escuela o un hospital, pero no encontrarás una manifestación pidiendo una cárcel, una narcosala o una instalación de residuos. Pero los necesitamos. Y después la gente exige que los ladrones no estén en la calle, que los residuos estén recogidos y eliminados, y piden otros equipamientos para grupos minoritarios de nuestra sociedad, como son las personas con problemas de drogadicción. Yo sería respetuoso con la decisión que tomaran las autoridades competentes. Esas instalaciones las necesitamos. Lo que no podemos decir es lo de “en el patio de mi casa, no…”. Pero, si no es en el patio de tu casa, ¿dónde va a ser? ¿En el patio del vecino? Pues si resulta que el emplazamiento idóneo está cerca de tu casa, pues oiga…

Hablaba de equipamientos: de cárceles, de narcosalas… Pero, en el caso del macroprostíbulo, que de repente te encuentres que se está construyendo justo al lado de tu casa o de tu empresa…
Francamente, no sé si puede decir que un prostíbulo sea un servicio a la comunidad ni un equipamiento. (Sonríe.) No me gustaría y por lo tanto utilizaría los mecanismos que el Estado de derecho tiene a su alcance para evitarlo. Pero los servicios públicos, los equipamientos y los servicios a la comunidad, si te tocan, te tocan.

En las Terres de l’Ebre dicen que siempre les toca a ellos. ¿Le parece justo que siempre toque a los mismos?
Creo que eso que dicen es injusto, francamente. Porque las centrales se construyeron en una determinada etapa, hace muchos años. Algunas de ellas, cuando no había democracia o era muy incipiente. Creo que, entre otras cosas, el autogobierno ha buscado el equilibrio territorial. Algo parecido ocurre con los molinos de viento. ¿Dónde se pueden poner? Pues allá donde haya viento.

¿Cuánto cuesta la campaña electoral del PSC?
Está muy cerca de los tres millones de euros. Dos coma nueve y pico. No recuerdo el pico. Son 2 millones 914, o 2 millones 920… En cualquier caso, no llega a los tres millones.

¿Cómo se financia?
Con los recursos del partido. Una parte procede de las cuotas de los militantes. Otra, de las cuotas de los cargos públicos, que son importantes. Y, luego, están las subvenciones, que recibimos de acuerdo con la legislación: las que nos tocan por ley.

Cuando dice “las cuotas de los cargos públicos”, ¿se refiere a una parte del salario?
Los cargos públicos con carnet tenemos una cuota extraordinaria que pagamos al partido, además de la cuota que se paga como afiliado.

En esta etapa de president, ¿cuál ha sido su mayor decepción política?
Prefiero quedarme con los buenos momentos más que con las decepciones o con los problemas. Intento no decepcionarme por nada. Hemos tenido momentos duros. Especialmente cuando se producen muertes de servidores públicos, como ocurrió con los bomberos fallecidos en el incendio de Horta de Sant Joan. Son momentos difíciles. Como la sequía.

No ha vuelto a haber sequía.
Ahora que hemos hecho las infraestructuras, ahora que podría no llover… Si vuelve a no llover no tendremos problemas.

La Virgen de Montserrat lo resolvió mejor.
Sí, pero, por si acaso, las infraestructuras ya las hemos hecho. Las desalinizadoras y las interconexiones entre las cuencas internas…

¿Qué es lo que más le aburre de una campaña electoral? Aparte de las entrevistas.
Entre otras cosas, una que está muy presente en la política y que se magnifica cuando hay campaña: la banalidad, la superficialidad, la mentira. Cada uno puede intentar defender sus posiciones y propuestas, pero es que te encuentras con personajes que, pura y simplemente, mienten. Me parece bien que defiendan sus ideas. Pero cuando una cosa es negra, es negra. Con o sin gafas continuará siendo negra. Me molesta la simplificación de los mensajes, seguramente obligada por el contexto en el que vivimos, donde lo importante es el corte de voz para la tele.

 

Enfilant la recta final de campanya

Avui faig l’actualització del diari a cuita corrents. Demano per tant excuses per errors u omissions que només s’expliquen pel fet d’estar en el bell mig de l’organització d’una campanya que és molt i molt exigent.

Abans de començar amb la recomanació d’intervencions i propostes del president, vull cridar-vos l’atenció sobre el document de Nou Cicle “Un govern de progrés i una aliança pel futur de Catalunya”. Es tracta d’una reflexió política profunda que val la pena llegir amb deteniment.

De les principals intervencions del president Montilla vull destacar les següents:

  • Intervenció en el míting de Girona, ahir dissabte
  • Intervenció en el míting de Lleida, avui diumenge

A mesura que la campanya ha anat agafant embranzida el president ha assenyalat el repte de tornar a omplir el Palau Sant Jordi el proper dijous. Aquí sota teniu una mostra de les octavetes improvisades per a convocar l’acte

En les intervencions del president i candidat socialista s’ho contenen importants propostes programàtiques. Diumenge passat recollia fins a la vuitena. Avui us convido a llegir la novena sobre peatges, la desena “Catalunya emprèn”, l’onzena sobre la multireincidència, la dotzena sobre oportunitats per a les persones que cuiden a d’altres persones, i la tretzena, el contracte de servei públic a la ciutadania, que conté mesures concretes per assegurar la transparència i l’eficàcia de l’actuació dels servidors públics així com mecanismes per prevenir qualsevol actitud irregular o corrupta. En la pàgina presidentmontilla.cat trobareu totes les mesures presentades i també el programa electoral.

També us interessaran les entrevistes fetes al president per El Mundo, El País i Público.

Avui ha estat dia d’enquestes. N’he vist a El País, La Vanguardia i El Mundo. Totes elles apunten el que ja sabíem: el pronòstic és per ara clarament favorable a CiU, tot i que hi ha encara més d’un terç d’electors indecisos, que la participació se situarà lleugerament per sobre del 50% i serà probablement la més baixa registrada mai en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Com sempre que hi ha enquestes considero imprescindible llegir l’article de Julián Santamaría, responsable de l’enquesta publicada avui per La Vanguardia, que atribueix a CiU de 63 a 65 escons, al PSC 31 o 32 escons, 14 al PP, 10-12 a ERC, 9 o 10 a ICV-EUiA, 4 a Ciutadans i 0 o 1 a Solidaritat Catalana per la Independència. L’enquesta de La Vanguardia registra una clara millora de la valoració del president Montilla i, com totes, una millora relativa de les posicions del PSC amb respecte del que apuntaven les enquestes el mes de setembre.

L’alt grau d’indecisió i la previsió d’una baixa participació permet afirmar que no està tot el peix venut, ni molt menys. Com ha reiterat el president Montilla: “Encara hi ha partit, l’escenari està obert”.

L’electorat de CiU ja està mobilitzat del tot però fa temps que ha deixat de créixer. Està en el seu màxim. Ara ens toca a nosaltres. Ara és l’hora de convèncer els indecisos. Molts d’ells estan lògicament capficats amb la crisi i empipats amb tothom, però al mateix temps tenen ganes que els parlem, que els escoltem, que els expliquem les nostres propostes, sense la prepotència i la vareta màgica dels nostres rivals.

La campanya del president Montilla és d’una claredat extrema. Les prioritats: lluitar contra la crisi i defensar l’Estatut i les polítiques socials. Les aliances: no pactar en cap cas amb el PP, ni amb els que vulguin la independència, els referèndums o la tensió creixent amb la resta d’Espanya.

Per contra Artur Mas deixa entendre que podria pactar tant amb el PP com amb ERC. Com si fossin i representessin el mateix!

Artur Mas diu que vol pactar, però no diu amb qui.

Artur Mas diu que vol la independència, però no diu quan.

Artur Mas diu que convocarà el referèndum, quan pugui guanyar-lo.

Artur Mas diu que vol reduir l’administració, però no diu com.

Artur Mas diu que vol rebaixar els impostos, però no diu què retallaria.

Artur Mas diu que hem engreixat massa l’administració, però no diu quants mestres, metges o mossos acomiadaria.

Artur Mas no diu res sobre el que va passar al Palau de la Música i quan la Fiscalia assenyala presumptes irregularitats, es limita a dir que la Fiscalia ha entrar en campanya. Si en el futur els fets el desmentissin, què farà? Plegar?

Cada dia que passa està més clar el que ens juguem en aquestes eleccions: o un govern socialista i progressista, d’esquerres i catalanista, presidit per José Montilla, o un govern del nacionalisme conservador hipotecat pel PP o per ERC, presidit per Artur Mas, que ha afirmat que persegueix tres mandats consecutius, fins el 2022!.

Mentre José Montilla pretén guanyar la presidència parlant clar, Artur Mas pretén guanyar-la amagant l’ou.

Tot dependrà de la nostra capacitat d’arribar al màxim d’electors amb el missatge clar, transparent i contundent del president Montilla.

Us recomano el document en format powerpoint preparat per l’Associació Progressista de Catalunya que compara la gestió del govern presidit per José Montilla amb els governs de CiU, i els articles de Vicenç Navarro “El Tripartito, buena gestión con mala prensa”, Josep Borrell “Crisi i autogovern”, Manuel Rivas “El orgasmo”, Margarita Rivière “Votos como cubitos de hielo” i Joaquim Coll “Dreta i consciència de classe”.

Us recomano també l’article de Manuel Bustos “Davant la desconfiança, transparència”. I dos articles sobre els darrers esdeveniments del cas Palau de la Música: Francesc Valls “La ley del silencio” i Jordi Font “Respectin l’Orfeó, senyors”.

Sobre política espanyola us recomano l’article de Manuel Rico “Miente Cospedal” i la llarga entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero que li fa avui el director d’El País, Javier Moreno.

També us interessarà l’entrevista a Barack Obama que li fa Antonio Caño a El País i l’article de Javier Solana “Cumbre de Lisboa: el tiempo corre”.

M’ha interessat també la reflexió de Jordi García-Petit “Polititzar l’economia”.

He celebrat la concessió del Premio Nacional de las Letras a Josep Maria Castellet, de la que trobareu referència a les cròniques de Justo Barranco a La Vanguardia, Carles Geli a El País i Lluís Llort a l’Avui / El Punt.

Vull afegir-me a la commemoració del desè aniversari de l’assassinat d’Ernest Lluch a través de l’article de Lluís Maria de Puig “10 anys sense Ernest Lluch”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 18 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

PERLES DEL POLÒNIA
– “Entendéis todos el catalán?” pregunta Oriol Pujol als seus nopus companys del Govern de la Generalitat: Celestino Corbacho i José Montilla!! Sí, Polònia ofereix en exclusiva les primeres imatges del Govern sociovergent! Aquesta és la visió d’Artur Mas… però José Montilla també té la seva i hi ha alguna cosa que es repeteix en les dues versions, la frase de Corbacho: “No he vingut de Madrid per fer el panoli”. Ai senyor, sí que seria complicat sí…

– La sèrie que farà oblidar “Serrallonga”…. Recurro Jiménez, amb Mariano Rajoy (Recurro), Alícia Sánchez-Camacho (La Estudiante) i Xavier Garcia-Albiol (El Algarrobo). Recurro ha recorregut molts camins per recórrer lleis… cap llei democràtica pot estar segura gràcies a Recurro Jiménez!

– “És gravíssim!” s’exclama Miquel Iceta a la manera de Josep Lluís Núñez, quan veu que CiU també vol omplir el Sant Jordi! Montilla té por de no omplir… però Iceta sap com resoldre la papereta (mai millor dit), posant Chacón i els seus 25.000 soldats, mans a l’obra sota el crit militar de “garantia de govern, és votar al PSC”. Presenten banderolas…. ar!

KA FORT
– Repartiment de mitjans en l’hipotètic govern sociovergent de Mas: “Nosaltres ens quedarem TV3 i el 33 i vosaltres [a Montilla] iCATFM”

LA CANÇÓ [Waka-waka o guapo-guapo, by Artur Mas]
[Tots] Béeeee
Vinga, que això està guanyat
Guaaapo! Guaaapo!
Vinga, que això està guanyat
Guaaapo! Guaaapo!
Vinga, que això està guanyat
Guaaapo! Guaaapo!
[Mas] D’aquí a pocs dies
pringa el Montilla
Està tan clar
que ja en tenim mil
esperant a què “pillen”
[Pujol] Prenc la guitarra
fem una “farra”
per celebrar
que tot convergent
tindrà aviat càrrec.
[Duran] Per què aneu
tan de pressa?
No us fieu
de les enquestes!
[Pujol] Relaxa’t una estona
pels teus també hi ha poltrona.
[Mas] Que la tercera és la bona, t’ho juro!
[Duran] Tot i que…
[Mas] Deixa’t de suspicàcies…
[Tots] Guaaapo! Guaaapo!
[Mas] Gràcies!
Vaig a la Sala Tàpies
a fer de president!
Deixa’t de suspicàcies…
[Tots] Guaaapo! Guaaapo!
[Mas] Gràcies!
Obre’m la Sala Tàpies
sóc quasi president!
[Tots] Quina gran eficàcia
Guaaapo! Guaaapo!
[Mas] Gràcies!
Visca la democràcia.
[Mas i Duran] Que ens farà presidents!

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Puigcercós, Carretero i Laporta ens veuen abocats (per fi!) a unir forces, ja que cadascun d’ells ha anat a la SGAE a registrar paraules clau com “independència” “autodeterminació” o “al loro” i si no actuen junts no poden defensar les seves idees.

LA BAJANADA PER SORTIR AL TN
– Herrera promou l’alletament matern provant de fer-ho ell mateix! (alletar un nedó, vull dir)

ARXIU HISTÒRIC (avui fa un any)
– La llista de Schindler en versió Jiménez Losantos treballant colze a colze amb Pedro J. Quina por aquest parell! Estan fent una llista dels noms de les persones que salvarien de Catalunya… aghhh… “Federico, esta lista… es España!”

LA PICADA D’ULLET
– Pretendre que tothom truca a Puigcercós perquè vagi a resoldre conflictes: que si Jerusalem, que si Mourinho… gràcies al seu triomf diplomàtic amb els andalusos… i Déu…. “Quan em poso trabucaire, ni Laporta ni Carretero pillen catxo”

LA FRASE DE LA SETMANA
– “Programes electorals o instruccions del DVD?” La pregunta del dia a L’Hora del lector, de difícil elecció, certament.

ZW 236 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

ELECCIONS CATALANES 2010. A pocs dies de celebrar-se les eleccions al Parlament de Catalunya, aquí va una relació de webs que tracten el tema des de diferents enfocaments:

Electoralia.cat. Un agregador que, en temps real, recull tot allò que es publica associat al 28N, a blocs, webs, mitjans de comunicació, xarxes socials com Twitter o YouTube. Realitza una enquesta setmanal per conèixer les preferències de vot.

Eleccions.online’10. Una pàgina similar a l’anterior però que se centra en la informació que generen els propis partits polítics. Compta amb una secció d’anàlisi de la campanya.

Eleccions2010.cat. Facilita, de manera gràfica a través de barres, una visió sobre quines són les paraules més utilitzades pels partits i quina és l’evolució de la presència dels candidats a la xarxa, per exemple.

Elecciones.es. Ens proposa una sèrie de preguntes i, en funció de les respostes, ens ofereix el perfil del partit que més s’acosta a les nostres preferències.

Podeu ampliar la informació i referències associades a aquests comicis a: Elecciones catalanas 2010.

ZV (Zona Vídeo). How the Internet is Changing Advertising (Com Internet està canviant la publicitat). Les noves tecnologies reclamen nous models de comunicació. Un vídeo divertit i interessant que fa un recorregut a través dels anys. La paraula clau: compartir.

 

Crisi i autogovern

Avui trobareu d’especial interès l’article de Josep Borrell sobre els temes centrals de la campanya electoral. El transcric a continuació.

Crisi i autogovern

JOSEP BORRELL, President de l’Institut Universitari Europeu de Florència
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 20 de novembre del 2010

D’una campanya electoral s’espera que canalitzi racionalment les emocions col·lectives i proposi polítiques que els ciutadans puguin valorar i triar. Tot el contrari d’aquesta mostra sublim de la patologia de la queixa que consisteix a acusar l’Agència Tributària d’acarnissar-se amb els catalans mentre deixa que Andalusia es converteixi en un paradís fiscal. El contrari també del discurs xenòfob que converteix els immigrants en el boc expiatori dels nostres problemes. Compte perquè es pot acabar imitant la República Txeca, que el Tribunal de Drets Humans acaba de condemnar per matricular obligatòriament els nens gitanos en escoles per a discapacitats mentals.

No només per aquí es manipula la visceralitat per aconseguir rèdits electorals. A l’empara de la crisi i la por de la globalització, a tot Europa ressorgeixen la reacció identitària i els nacionalismes populistes. Però mentre la riquesa mundial continuï tan mal repartida i les demografies tan diferents, la immigració continuarà augmentant i els països més envellits la necessitaran (la necessitarem) cada vegada més. Criminalitzar els emigrants no farà sinó posar en perill la cohesió social. Assimilar la nova immigració sense pèrdua d’identitat, en una Catalunya on ja supera el 15 %, serà el gran repte que tindran els pròxims governs. S’ha d’escollir les persones i el partit més capaç de portar a terme aquesta tasca. I el PSC en això té avantatge perquè ha creat l’argamassa social gràcies a la qual Catalunya ha enfortit la seva identitat evitant partir-se en dues meitats.

En la immigració es reflecteixen els dos grans temes d’aquestes eleccions: el futur de l’autogovern i la classe de societat que volem construir per sortir de la crisi repartint-ne amb equitat els costos. Són els dos eixos, l’identitari i el dreta-esquerra, sobre els quals es defineix la política a Catalunya. En la lògica política del 2003, amb tots els seus socis entestats pragmàticament a millorar l’Estatut, el finançament i el desenvolupament social, el tripartit tenia la seva raó de ser. Però, amb els plantejaments que avui es fan, ja no és tan segur que no fos un pacte contra natura. I per això fa bé el president Montilla de no voler reeditar-lo, encara que pogués.

Malgrat tot, que no ha estat poc, pel que fa a polítiques socials, el Govern de Montilla ha estat millor que qualsevol dels de Pujol. Catalunya ha viscut un important salt demogràfic i els serveis públics no s’han col·lapsat, que ja és molt. Sense aquest èmfasi en les polítiques socials, que no hauria tingut ni tindrà un Govern de CiU, la situació seria de crisi profunda.

Malgrat tot, que no ha estat poc, el tripartit ha fet en l’autogovern un salt molt més important del que es diu i, malgrat la sentència de l’Estatut, el finançament autonòmic ha millorat i respon a una lògica més federal, i s’ha invertit més que mai en infraestructures, educació, sanitat i barris.

Però això ara és aigüa passada. Només el PSC o CiU podrien moure el molí de demà. Per això ara s’ha d’analitzar el contrast entre les seves propostes. En termes econòmics, les propostes de Mas semblen inspirades en el pensament neoliberal que s’està aplicant al Regne Unit, que deixa petita Thatcher. Rebaixes d’impostos i dràstiques reduccions dels serveis públics i de les polítiques socials. Menys esforç col·lectiu i que cadascú s’apanyi com pugui.

El PSC proposa reformes per fer l’economia més sòlida: més i més bona educació, innovació, infraestructures, ajudes a la requalificació dels treballadors i a la competitivitat de les empreses. I manteniment de les polítiques socials per garantir la cohesió. Tot això s’ha de pagar, i és per això que no proposa rebaixes d’impostos.

En autogovern, les diferències són encara més clares. Mas considera que l’autogovern de Catalunya ja no té espai a Espanya i és per això que votaria en un referèndum per la independència, però diu que ara no perquè el perdria. Reclama el concert econòmic, de naturalesa confederal, amb un aire de Lliga Nord italiana, i converteix la relació amb Espanya en un mer mercat d’interessos sense lloc per a llaços humans ni projectes compartits.

En un món que necessita més projectes comuns i que reclama més cooperació, els nacionalistes continuen cultivant el mite d’un espai propi on ofegar-se. El mite de la independència en un món vertebrat per les interdependències que ens vinculen.

Montilla i el PSC mantenen la defensa de l’Estatut, el pacte constitucional i l’evolució federal de l’Estat autonòmic. No volen propostes inviables que sols generen frustració, ni falses dreceres ni passos enrere. No volen ser com els que parlen com De Gaulle i es comporten com Petain. No volen referèndums sobiranistes que només conduirien a una greu divisió interna .

Montilla explica ben clarament les seves posicions. Aquesta vegada Mas no ha anat a veure el notari, de manera que no sabem si pactaria amb el PP o amb ERC. El que sí que sabem és que el resultat d’aquestes eleccions marcarà el rumb d’una generació.

 

En l’equador de la campanya

En l’equador de la campanya electoral, les coses s’estan posant interessants. Les tres enquestes més recents que he pogut estudiar a fons (CIS, El Periódico de Catalunya i Racòmetre) certifiquen el que estàvem esperant de fa molt de temps: les coses es mouen.

El vot socialista està quallant, es fa més i més compacte a mesura que passen els dies i es tanquen fuites cap a d’altres partits, el vot en blanc i l’abstenció. Ei! No és un panorama per cantar victòria ni per adormir-se en els llorers, però és un inici de canvi de tendència que, si aconseguim consolidar, pot provocar el venim dient fa mesos: no està tot el peix venut, ni molt menys. Com ha dit avui mateix el president Montilla: “Encara hi ha partit, l’escenari està obert”.

De setembre fins avui, la fidelitat del vot socialista es va fent més forta. Hem recuperat uns set punts (50.000 vots). Les fuites a d’altres partits s’han reduït a la meitat. Comptem encara amb una “bossa” de viot indecís de més de 200.000 votants. Mobilitzar-los segueix essent el nostre objectius.

L’electorat de CiU ja està mobilitzat del tot. Han aconseguit penetrar en l’espai d’ERC i clavar-los una bona mossegada amb la pastanaga del concert, amagant el seu programa econòmic i sobretot amagant el seu més que previsible pacte amb el PP. Però l’electorat de CiU fa temps que ha deixat de créixer. Està en el seu màxim.

Ara ens toca a nosaltres. Ara és l’hora de convèncer els indecisos. Molts d’ells estan lògicament capficats amb la crisi i empipats amb el món, però al mateix temps tenen ganes que els parlem, que els escoltem, que els expliquem les nostres propostes, sense la prepotència i la vareta màgica dels nostres rivals.

La campanya del president Montilla és d’una claredat extrema: les prioritats, lluitar contra la crisi i defensar l’Estatut i les polítiques socials; les aliances, no pactar en cap cas amb el PP, ni amb els que vulguin la independència, els referèndums o la tensió creixent amb la resta d’Espanya.

Per contra Artur Mas deixa entendre que podria pactar tant amb el PP com amb ERC. Com si fos igual!

Artur Mas diu que vol pactar, però no diu amb qui.

Artur Mas diu que vol la independència, però no diu quan.

Artur Mas diu que convocarà el referèndum, quan pugui guanyar-lo.

Artur Mas diu que vol reduir l’administració, però no diu com.

Artur Mas diu que vol rebaixar els impostos, però no diu què retallaria.

Artur Mas diu que hem engreixat massa l’administració, però no diu quants mestres, metges o mossos acomiadaria.

Artur Mas no diu res sobre el que va passar al Palau de la Música i quan la Fiscalia assenyala presumptes irregularitats, es limita a dir que la Fiscalia ha entrar en campanya. Si en el futur els fets el desmentissin, què farà? Plegar?

Avui el president Montilla s’ha compromès a fer públic el seu patrimoni abans de les eleccions, Artur Mas diu que no ho farà perquè ho considera “electoralista”. Sí, heu llegit bé. Artur Mas considera electoralista la transparència. ¿És que té coses a amagar?

Avui el president Montilla s’ha compromés a limitar la seva presidència a dues legislatures, vuit anys, mentre ahir Artur Mas parlava d’una presidència de dotze anys.

Cada dia que passa està més clar el que ens juguem en aquestes eleccions: o un govern socialista i progressista, d’esquerres i catalanista, presidit per José Montilla o un govern del nacionalisme conservador hipotecat pel PP o per ERC presidit per Artur Mas.

Mentre José Montilla pretén guanyar la presidència parlant clar, Artur Mas pretén guanyar-la amagant l’ou.

Tot dependrà de la nostra capacitat d’arribar al màxim d’electors amb el missatge clar, transparent i contundent del president Montilla.

Aquí hi trobareu l’onzena proposta presentada pel president Montilla “Per la convivència, contra la reincidència” i la important intervenció del president Montilla pronunciada avui al Fòrum primeraplan@ organitzat per El Periódico de Catalunya.

 

La posició de Nou Cicle davant les eleccions del 28N

Un govern de progrés i una aliança pel futur de Catalunya

1. El pacte d’Entesa es proposà dues finalitats: una acció de govern de sentit progressista, i una nova etapa de més autogovern, amb l’aprovació d’un nou Estatut.

El primer objectiu s’ha assolit pràcticament en tots els camps, s’ha fet més en 7 anys de governs d’Entesa que en els 23 anys de governs convergents. En les polítiques de cohesió social, equipaments, infraestructures, territori, recerca, innovació, economia, salut, educació, igualtat de gènere, immigració, pla de barris, seguretat laboral, presons, i un llarg etcètera, el resultat de l’acció dels governs d’Entesa ha estat molt positiu i ha marcat clarament un abans i un després. Cal valorar també que els governs de Maragall i Montilla han estat els més nets de les tres darreres dècades d’autogovern: cap escàndol, en contrast amb els anys de governs convergents.

Però el segon objectiu ha tingut un balanç frustrant. La llarga i enrevessada negociació de l’Estatut i la sentència involucionista del Constitucional han generat indignació, desorientació i desafecció. Això, en comptes de produir una confluència de les diferents forces polítiques catalanes, ha tendit a generar dispersió. La manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Constitucional no ha donat lloc a una resposta amb plantejaments polítics comuns. Les diferències entre els partits de l’Entesa i entre aquests i l’oposició s’han accentuat. Àdhuc en el camp de l’independentisme hi ha una evident fragmentació.

2. Les eleccions tenen lloc en un context de dificultats: la crisi i l’atur; la llarga negociació del nou Estatut i la sentència del Constitucional; les campanyes de la dreta política i mediàtica;  gèrmens de populisme i de foment de l’antipolítica.

A l’inici de la legislatura, l’atur era el principal problema per al 19 % de l’opinió; ara ho és pel 66 %. L’impacte de la crisi financera i econòmica mundial, que esclatà el 2008, es fa sentir profundament. Catalunya té un model econòmic més industrial i internacional que l’espanyol, el govern de la Generalitat ha donat respostes econòmiques i polítiques adequades, hi ha signes de sortida de la crisi, s’està creant la meitat de l’ocupació de tot l’Estat, però la recuperació és lenta i els problemes són considerables.

Existeix, a més, l’expansió de l’antipolítica i de la desafecció democràtica. És un fenomen general: arreu d’Europa es creen sentiments de descontentament, de por al futur, d’inseguretat i desconfiança. Creixen els gèrmens populistes i xenòfobs. Aquest procés, que troba en la crisi un terreny abonat, no és espontani. Hi ha intents d’instrumentalitzar l’opinió pública per part de poders econòmics, mediàtics i polítics que fomenten l’antipolítica, el desànim i les divisions.

Catalunya no és una excepció. Hi ha el risc d’una elevada abstenció i d’un Parlament molt fragmentat. Cal evitar una legislatura del malestar. Una situació de tots contra tots i una fugida endavant vers objectius irrealitzables en els propers anys, portarien a la frustració. La irresponsabilitat d’enfrontar els catalans els uns contra els altres no portaria enlloc. Limitar-se a l’agitació i la propaganda, a la  retòrica o a les polítiques de “peix al cove” és caure en la resignació, l’oportunisme i la frustració.

3. Hom ha alertat amb raó sobre el risc de frustració que deriva de plantejar com objectius de la legislatura el federalisme, la independència o el concert econòmic. No és fàcil el camí vers un model de federalisme fort, plurinacional, amb contingut. Encara ho és menys el model de la independència. El model del concert econòmic tampoc és viable: per homologar-se al cas d’Euskadi es necessitaria la reforma de la Constitució. Dir el contrari és enganyar la gent. No hi ha fórmules màgiques.

Per tal d’evitar aquest risc, el nou govern que surti de les eleccions del 28N ha de continuar i millorar l’obra de progrés realitzada en els darrers anys i ha de plantejar una nova política d’acords que enfoqui de manera realista i eficaç el desenvolupament de les llibertats i competències de l’autogovern de  Catalunya i l’enfortiment de la seva unitat civil.

Cal definir els reptes veritables i les oportunitats reals. L’objectiu immediat és, de manera irrenunciable, recuperar tots els continguts de l’Estatut pactat entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, és a dir, entre els  representants democràtics de Catalunya i del conjunt d’Espanya. No es pot abandonar la partida ara. No val a renunciar per retornar al còmode estira-i-arronsa del passat. El nostre autogovern s’ha de defensar dia a dia i des de les cotes guanyades. S’han de realitzar els traspassos previstos, les reformes legislatives i polítiques necessàries, en matèria de descentralització, de gestió d’infraestructures, etc.

4. El govern de l’Estat i les forces democràtiques majoritàries que van votar l’Estatut a les Corts han de complir el pacte subscrit amb el poble de Catalunya. Han de donar una resposta democràtica i progressista a l’ofensiva del centralisme i el nacionalisme de la dreta espanyola i han de tenir el valor d’avançar en el reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat.

Per tal de sumar Catalunya i Euskadi a la transició vers l’Estat democràtic va ser imprescindible reconèixer el dret a l’autonomia, que es va generalitzar a tots els territoris de l’Estat espanyol. Però aquesta fase autonòmica no ha resolt el problema de la plurinacionalitat de l’Estat ni l’encaix positiu de Catalunya i d’Euskadi. No hi ha un “problema català” o un “problema basc” que es pugui anar trampejant, a l’espera d’una assimilació nacional espanyola que no es produirà. Hi ha un problema irresolt de la democràcia espanyola i volem escoltar les paraules de l’Espanya democràtica i progressista sobre el “problema espanyol”, sobre el reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat, sobre la igualtat de drets i deures de les llengües oficials, sobre l‘efectiva descentralització de la justícia, sobre l’encaix democràtic de Catalunya i Euskadi amb Espanya.

5. Els grans temes dels pròxims quatre anys seran la sortida de la crisi i la creació de treball; el manteniment i la millora dels serveis públics; la cohesió social i la unitat civil; l’augment progressiu de l’autogovern; la incorporació de la nova immigració a la societat, la cultura, la llengua i la política catalanes;  un model de país recolzat en la cultura del treball i de la responsabilitat; l’evolució vers una economia productiva, eficaç i socialment responsable; millors infraestructures; una societat més sòbria i sostenible i un territori més endreçat. Volem un país amb un ordre just i volem que Catalunya sigui una comunitat de respecte.

Un govern de la dreta seria un retrocés perillós. Amb el suport del PP, un govern convergent tendiria a una política de privatització dels béns públics i d’individualisme a ultrança. La proposta de CiU de reduir l’administració pública en un 20 % és temible: s’inscriu en el corrent que governa a Gran Bretanya, França o Itàlia. Això  significaria l’evolució cap a una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies objecte de l’especulació, amb precarietat del treball, deslocalitzacions, malbaratament de possibilitats de futur.

Volem una majoria de govern que continuï i aprofundeixi, en un sentit social i ecològic, les polítiques serioses i progressistes que s’han desenvolupat en els darrers anys. Volem una majoria de govern que sigui una garantia de progrés, d’unitat civil, de cohesió social, de construcció nacional.

6. Que el nacionalisme espanyol vol fragmentar la societat catalana és evident. Pretenen aprofitar-se de la complexitat social, lingüística i cultural de la societat catalana per tal de generar confrontacions i ruptures en el terreny de la llengua, del sistema educatiu,  de la integració i socialització de la nova immigració. Ens volen veure exaltats, irreflexius i dividits. No els hem de procurar aquesta satisfacció. Hem d’evitar fer el joc a aquests intents de confrontació per raó de sentiments d’identitat. El cas del País Valencià ens ha d’alertar. Hem d’anteposar la cohesió de la societat catalana a tota altra consideració: el valor absolut és la unitat civil.

El tret més positiu del catalanisme popular ha estat la seva capacitat de produir un sentiment de pertinença comuna de tots els ciutadans i ciutadanes. D’això, n’hem dit la Catalunya-gresol, feta de ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons i units per una consciència ciutadana comuna.

És vital mantenir la unitat civil del poble de Catalunya, sotmesa avui a provocacions que busquen polaritzar i dividir la nostra societat. El risc que es planteja és una possible centrifugació multicultural i civil, un deteriorament produït per una progressiva confrontació d’identitarismes, una progressiva disgregació social, cultural i política.

Alguns acusen els socialistes d’exagerar aquest risc. Els qui ho fan desconeixen la realitat del país.  El catalanisme popular dels partits i sindicats de l’esquerra social ha estat un gresol formidable, un factor essencial de cohesió social i d’unitat civil de Catalunya. Ho ha de seguir essent. La nostra nació s’enfronta al repte de la integració dels nous immigrats. Els hem de dir que val la pena fer-se en aquest país i fer-se d’aquest país, on han nascut o naixeran els seus fills i els seus néts.

7. Les candidatures socialistes representen un amplíssim sector de ciutadans i ciutadanes que estimem Catalunya sense aixecar la veu, sense radicalismes ni retòriques instrumentals. Que creiem que Catalunya és i ha de seguir sent una comunitat basada en el respecte. Que no volem manipulacions populistes ni fugides endavant. Que tenim un sentiment de pertinença a una societat comuna; i volem que aquest sentiment de pertinença comuna permeti que la nació estableixi lliurement, sense manipulacions i divisions,  la seva identitat col·lectiva, de manera cohesionada, unida, igualitària, democràtica i pluralista. Sense lexcitació, la instrumentalització i les confrontacions dels nacionalismes instrumentals  i excloents.

Sóm la majoria del país i només l’antipolítica i l’abstenció poden impedir que siguem una majoria política. El president Montilla, nascut a Andalusia, català i catalanista per elecció, simbolitza aquesta Catalunya real. Ell ha plantejat clarament, en aquesta campanya, la qüestió de fons:  no únicament la qüestió essencial de l’alternativa entre un govern de progrés o un govern de la dreta, sinó també la qüestió, no menys essencial, d’optar per una perspectiva de diàleg i d’acords i de superació de les confrontacions o les divisions estèrils en el nostre país. Per això, el president Montilla té tot el nostre suport i demanem a tothom que li doni el seu vot.

Per dues raons: perquè cal un govern de progrés a la Generalitat i perquè la situació, després de les eleccions, exigirà sensatesa, diàleg i respecte entre els uns i els altres, acords amples, de sentit comú, aliances estratègiques de país.

Cal que, per damunt de les diferències, ens uneixi la causa comuna de Catalunya, de la seva cohesió i preservació, de la seva llibertat, del seu futur nacional. Catalunya dividida no podria guanyar. No podem renunciar a la unitat civil del poble de Catalunya i a la unitat del catalanisme en la seva pluralitat.

Nou Cicle

Novembre de 2010

 

El discurs econòmic del president Montilla

Avui José Montilla ha explicat el seu programa econòmic davant els representants del món empresarial català. Us convido a llegir la intervenció del president Montilla. En aquest important discurs hi trobareu recollida la desena proposta del candidat socialista, el programa “Catalunya emprèn“. Ahir, al Maresme, José Montilla va presentar la novena proposta, adreçada en aquest cas a reduir significativament els peatges de Catalunya. Aquí hi trobareu el programa socialista, les sis primeres mesures proposades per José Montilla, i la setena i la vuitena en anteriors entrades del meu bloc, i totes juntes en el web president Montilla. No hi ha cap mena de dubte que la candidatura que està proposant més mesures concretes i amb un discurs més sòlid és la que encapçala el president Montilla.

 

La campanya socialista agafa empenta

Les enquestes més recents (CIS, El Periódico de Catalunya i Racòmetre) estan registrant ja l’impuls de la campanya socialista. Tot i que encara queda molt a fer, els electors socialistes i progressistes s’estan mobilitzant en major mesura que fa tres setmanes i avui es pot dir sense embuts que el resultat electoral està molt obert, amb un volum molt important de persones indecises a les que cal convèncer, i amb pronòstics de baixa participació que cal desmentir a través d’un gran esforç de mobilització.

Us recomano que veieu tres vídeos, el que correspon al segon espot del PSC “Confiança”, el magnífic tercer espot de la campanya socialista “Hi ha alguna cosa de Montilla en tots nosaltres” i el minireportatge sobre el míting llampec celebrat ahir mateix a Cerdanyola.

Us convido també a llegir les intervencions del president Montilla d’ahir mateix al Fòrum Europa i al míting celebrat a Santa Coloma.

També us interessarà el document “Dades Catalunya 2010” en format powerpoint (ull! pesa més d’un mega) difòs per l’Associació Progressista de Catalunya i l’article de Vicenç Navarro “El Tripartito, buena gestión con mala prensa”.

 

Diumenge, a votar!

Falten poques hores perquè la campanya acabi. Lògicament no faré diari diumenge. Votaré i esperaré els resultats a la seu central del PSC. Però no he volgut faltar a la cita setmanal amb els lectors i lectores del meu diari. I faig una entrada breu però intensa. La que podeu llegir tot seguit.

En primer lloc, per celebrar que per primer cop després d’un any, l’atur comença a baixar. Llegiu xifres i arguments sobre el tema en el documents “Puntos de vista” i “Baja el paro”.

És clar que el gruix del diari està dedicat a les eleccions europees, també per alertar sobre la importància de participar. Entre d’altres coses perquè no passi com a ahir mateix a Holanda, on una baixa participació ha impulsat com mai l’extrema dreta. Cal donar un gir d’esquerres a la construcció europea. I al Parlament Europeu això implica fer del Grup socialista el primer grup de la cambra, desplaçant el Partit Popular Europeu.

Per trobar molts dels nostres arguments de campanya us convido a llegir la magnífica intervenció de José Montilla en l’esplèndid acte central de la campanya del PSC celebrat ahir al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona.

Vull aprofitar per felicitar Maria Badia per una excel·lent campanya. Avui mateix hem publicat en els principals diaris un anunci que diu molt del que és i representa Maria Badia, la única dels cinc principals candidats que va votar sí a la Constitució europea i sí a l’Estatut. El trobareu aquí sota.

Maria Badia ha donat centenars d’arguments en campanya. En trobareu uns quants a les entrevistes que li han fet Cristina Sen a La Vanguardia, Enric Company a El País i Leonor Mayor a El Mundo. També ens ha explicat la tasca impressionant dels socialistes al Parlament europeu que trobareu resumida en aquest document. La nostra campanya ha estat també polèmica. Hem explicat que el Parlament europeu pren decisions importants, que no ens trauran de la crisi els que ens hi van ficar amb les seves polítiques conservadores i neoliberals, i que no votar té conseqüències (vegeu aquesta tanca aquí sota). Neus Tomàs i Fidel Masreal expliquen en una crònica a El Periódico de Catalunya els perquès de la nostra campanya.

Us convido també a llegir els arguments de Ramon Jáuregui en el debat dels candidats en la crònica d’El País i l’entrevista a Joan Tapia li fa a Carmen Romero a El Periódico de Catalunya.

En la recta final de la campanya els nostres adversaris de dretes s’han tret la careta i han perdut definitivament els papers. Ramon Tremosa va començar per confessar que se sent més a gust quan el PP governa Espanya, va intentar argumentar que a Catalunya li anava millor en matèria d’inversions amb el PP –però El País el va desmentir amb contundència– i va acabar dient que la visita de Zapatero a Barcelona li recordava les que feia Franco. Aquí trobareu un petit recull de “perles” de Ramon Tremosa en campanya. Encara no entenc com CiU va triar com a candidat a una persona que va votar contra la Constitució europea i contra l’Estatut de Catalunya, és a dir, en contra del que van decidir la majoria dels votants de CiU. Ells sabran.

Aleix Vidal-Quadras tampoc no es va quedar curt. Va començar dient que defensar la llengua catalana a Europa és “una chorrada” i ha acabat dient que l’accident nuclear de Chernobyl és un “accident socialista”. Suposo que ho feia per competir amb Mayor Oreja orgullós d’un besavi que prohibia parlar l’euskera a casa… El pitjor del cas és que el PP té només dos objectius en aquesta campanya: “absoldre” els seus dirigents implicats en presumptes casos d’irregularitats, espionatge i corrupció, i fer fora Zapatero del govern d’Espanya per desenvolupar polítiques de dretes. Llegiu alguns articles i cròniques sobre la campanya i les posicions del PP: el de Gemma Lienas “Dos comprimidos y a votar”, Ignacio Escolar “Rajoy y el fuego amigo”, Miguel Angel Aguilar “Usad más los aviones”, Reyes Mate “Irresponsables i ben vestits”, Carlos E. Cué “Un informe de los asesores de Mayor admite que se le ve ‘muy de derechas’” i Ignacio Escolar “Los dos tenores del PP desafinan”.

Sobre la importància d’aquestes eleccions i del que ens hi juguem us convido a llegir els articles de: Felipe González, José Ignacio Torreblanca, José María Ridao, Max Vives, Lluís Foix, Esther Vera, Salvador Giner, Xavier Vidal-Folch, Carles Duarte, Anna Terrón, Fernando Vallespín i Diego López Garrido.

Des d’un plantejament més marcadament ideològic us convido a llegir el manifest de Comissions Obreres i UGT cridant a la participació, i els articles de Joaquín Estefanía “Europa es de derechas”, Matías Carnero “Per una Europa a la dreta o a l’esquerra” i, molt especialment, el de Santiago Carrillo “La izquierda y Europa”.

Sobre els escenaris que s’obren a partir dels resultats us convido a llegir els articles de Joan Tapia, Ignacio Urquizu i Gilles Finchelstein.

Telegràficament us recomano alguns articles sobre el debat al voltant del catalanisme i algunes cròniques sobre temes culturals relacionats. L’article d’Antoni Segura sobre l’exposició sobre la solidaritat de Catalunya amb Madrid en temps de la República, els articles de Carles Duarte, Agustí Colomines i Ferran Mascarell, i la crònica de Rosa Maria Piñol sobre la victòria de Salvador Giner que seguirà quatre anys més al capdavant de l’Institut d’Estudis Catalans.

Sobre política internacional us convido a llegir l’article de Brahma Chellaney “EE.UU. libra la guerra equivocada” sobre la situació a Afganistan i Pakistan, i l’importantíssim discurs de Barack Obama a El Cairo.

Sobre el debat al voltant de la reforma de la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs us convido a llegir els articles de Santiago Barambio i Francisca García, Carlos Carnicero, Carmen Montón, Isabel Serrano, Ignacio Escolar i Manuel Rico.

I per acabar us convido a llegir l’article d’Antoni Soy sobre els ajuts directes a la compra de vehicles, l’article d’Enric González sobre el prestigi de polítics i periodistes, l’entrevista de David Caminada a Iñigo Lamarca, l’entrevista d’Agustí Sala a Ricardo Lagos, la crònica d’Antonio Cerrillo sobre la designació de Barcelona com a lloc de trobada previ a la Cimera de Copenhague sobre canvi climàtic, l’article de Robert Skidelsky “La traición de los economistas”, el de Vicenç Navarro sobre “Las supuestas rigideces laborales”, el de Germà Bel “¿Unidad de mercado o unidad nacional?”, el de Joaquín Estefanía “Hacia un ‘New Deal’ global”, el de Núria Bosch “¿Subirán los impuestos?” i el d’Enric González “Paz” sobre l’entesa entre Prisa i Mediapro.

I aquí sí que acabo: No deixeu de votar diumenge!

“Perles” del programa Polònia emès el 4 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– Montilla sʼho fa amb lʼAlícia Sánchez-Camacho per fer la pinça a CiU, però… truquen al timbre i és Oriol Pujol, així que lʼAlícia cap al lavabo! Montilla sʼho fa amb lʼOriol i li agrada, així que Montilla el tempta “si visquessis amb mi a la Generalitat no ens caldrien els dʼERC”, però… truquen al timbre i és Carod, així que lʼOriol cap al lavabo! Amb lʼAlícia, i amb el Saura que ja hi era, amagat darrere la cortina de la dutxa… Carod sʼafegeix també a la reunió, i la pregunta és, si tots els líders eren al lavabo [tipus camarot dels Germans Marx], qui trucava ara a la porta?

– Oriol Pujol, Artur Mas, David Madí i Ramon Tremosa… tots parlen igualet igualet, tu! El Duran marca distàncies, fins que… veiem que la seva secretària és un clon seu! es veu que la cosa va per partits, no per coalicions.

– No hi ha res a fer, mʼencanta el Justo Molinero polac i el seu domini dels volums i les publicitats radiofòniques… ara silencia a la dona perquè no li doni la tabarra.

EL MILLOR
– El tràiler imaginari de Batman a Barcelona. El timen amb el cafè, amb el Batmòvil, amb les bicis, amb el soterrani de lloguer per instal·lar-hi la Batcova, amb les clàssiques onomatopeies a color!! [ei, però hi falta la meva preferida, Kapow!]

EL PITJOR
– Lʼaniversari del Miquelet Chacón a un Chiquipark i tota la JUJEM que li explica el conte dels tres porquets afgans als quals els queia a sobre un míssil!

SOM UNA CLONACIÓ
– Celestino Corbacho, molt institucional.

LA FRASE DE LA SETMANA
– De la mateixa manera que lʼhàbit no fa al monjo, els tratjes no fan el corrupte.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– El duel final: Espe i Rajoy pistoles en mà a lʼOK Corral. Però la guerra és desigual, és clar, i al bàndol Espe hi ha molts més pistolers (Zaplana, Acebes, Aznar, Rouco…). Sirera sʼofereix a interceptar la bala tipus guardaespatlles però Espe encara vol negociar “ríndete y te haré diputado”. Però a Mariano encara li queda honor patri: ˮSeguiré el ejemplo de los héroes del 2 de mayo.”

LA NOVETAT
– Vidal-Quadras i la seva herència familiar… Millor cenyir-nos a les caretes.

– El micromolina, lʼajudant del minimolina… no hi veig lʼ”adelantu”

ZW 175 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Qué Europa Queremos
http://www.queeuropaqueremos.com/

En el context de les eleccions europees, ha sorgit aquest projecte web impulsat per l’Observatori de política exterior espanyola (Opex) y la Fundación Alternativas. Un portal de participació ciutadana enfocat a crear un espai de debat polític sobre Europa que pretén implicar a la ciutadania d’una manera activa, més enllà de la cita amb les urnes (en aquest cas, cada 5 anys). La iniciativa busca fomentar el debat i la implicació de la societat en la política que es realitza a nivell supranacional, aprofitant que en el primer semestre de 2010 Espanya ocuparà la presidència de la Unió Europea. A més de facilitar una completa informació a la ciutadania sobre tot allò que es fa des de les institucions, ja siguin espanyoles o europees, pretén aconseguir que aquesta opini, jutgi i proposi.

El web que serà realitzat per joves i dirigit especialment a aquest col·lectiu (que es comunica de manera activa a través d’Internet) s’articularà a través de diferents seccions: Tengo una protesta; Tengo una propuesta; La Europa de… (en la qual un personatge conegut del món de l’art o la cultura oferirà la seva particular visió del que Europa representa); Qué Europa Queremos i Presidencia 2010 (on es tractarà d’establir un debat productiu del qual es puguin treure conclusions a traslladar als dirigents perquè la Presidència espanyola de la Unió Europea sigui realment dels seus ciutadans). Bitácora EU és el lloc on els internautes podran crear-se un usuari o importar les seves dades de Facebook a través de la seva aplicació ‘Facebook Connect’. Des d’allà, podran comunicar-se amb altres usuaris, fer les seves aportacions, etc. en definitiva, interactuar i participar de manera activa en aquest espai social.

ZV (Zona Vídeo). Europa Europa és un canal de televisió per cable dedicat al cinema de producció europea. Un dels seus blocs, NeuRopa, està dedicat al cinema europeu actual. Ofereix, també, notícies d’actualitat i informació sobre els festivals més destacats.