Darreres hores de campanya

A menys de tres hores del tancament de la campanya electoral i pensant que diumenge no actualitzaré el meu Diari a Internet, no em puc estar de recomanar-vos deu lectures ben significatives d’articles i manifestos apareguts aquests darrers cinc dies. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives. També aprofito per recomanar-vos molt especialment que visiteu el meu web Federalista.info on hi trobareu una gran quantitat de materials d’estudi i debat sobre federalisme.

En primer lloc, el millor article -i de llarg- dels que he llegit al llarg de la campanya signats per líders polítics. Es tracta de l’article del nostre candidat, Pere Navarro, publicat dimecres a El País amb el títol “Crisis de Estado, pacto federal”.

A continuació tres articles de gran profunditat sobre el debat que gairebé ha monopolitzat la campanya electoral. Es tracta de “Malentendidos del saldo fiscal catalán” d’Antoni Zabalza, “Afrontar el futuro con recetas del pasado” de José Alvarez Junco i Josep Maria Fradera, i “Qué cambiar, qué mantener” de José Ignacio Torreblanca.

M’ha impressionat especialment el contundent “¿Cuándo se jodió España?” de Francisco de Sert, que em va avisar ahir que l’article sortia avui quan ens vàrem trobar per casualitat sopant en el mateix restaurant.

Us recomano el magnífic article “¿Un plebiscito sobre la independencia de Cataluña o sobre el gobierno de Artur Mas? que mostra les qualitats d’Esther Niubó com a analista política.

No poden faltar en aquesta tria les entrevistes a Pere Navarro que li van fer, respectivament, Lluís Amiguet a La Vanguardia, i Miquel Noguer a El País.

I, finalment, dos manifestos, el de la plataforma “Prou retallades” i el “Manifest pel federalisme“.

Fora d’aquest recull, em permeto recordar dues aparicions meves a mitjans de comunicació en aquesta campanya: podeu llegir l’entrevista que em va fer el bloc d’actualitat “Un per un” i veure l’entrevista que em va fer Manuel Roca Cuadrada a la televisió local de Mataró i el Maresme.

I, ara sí, acabo demanant el vot, amb un material produït pel PSC de Barcelona. Fins aviat!

 

Darrer dia de campanya

Amb motiu del darrer dia de campanya publico en el meu Diari el guió que faig servir en les meves intervencions públiques. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives. També aprofito per recomanar-vos molt especialment que visiteu el meu web Federalista.info on hi trobareu una gran quantitat de materials d’estudi i debat sobre federalisme.

Diumenge se celebren unes eleccions anticipades a causa de la irresponsabilitat de Mas i Rajoy incapaços de posar-se a negociar seriosament sobre el pacte fiscal, després d’haver-se posat d’acord en totes i cadascuna de les retallades socials i de la recent reforma laboral.

Artur Mas avança les eleccions amb l’objectiu de tapar els seus fracassos després d’haver anunciat a l’inici del seu mandat tres grans objectius: reactivar l’economia i reduir l’atur a la meitat, defensar les polítiques socials i assolir un pacte fiscal. Ha fracassat estrepitosament en els tres: 150.000 aturats més, retallades socials, més endeutament, no ha desenvolupat l’Estatut i de pacte fiscal res de res. Per defugir la seva responsabilitat s’apropia de la manifestació de la Diada, escenifica una discrepància amb Mariano Rajoy, amb qui ho havia pactat tot (retallades, reforma laboral, baixades d’impostos als més rics) i convoca eleccions.

Mas vol presentar les eleccions com un plebiscit sobre la independència. I no ho són. Però si ell obté la majoria extraordinària que demana seguirà fent retallades i, a més, ens portarà cap al precipici.

La nostra proposta: abordar els problemes reals de la gent i resoldre l’encaix entre Catalunya i Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Amb tres grans objectius: combatre la crisi, defensar la justícia social protegint l’Estat del benestar, i assolir un pacte federal amb la reforma de la Constitució.

Vuit compromisos programàtics:

1. Reactivació econòmica: recuperar l’acord estratègic amb els agents econòmics i socials per promoure la competitivitat i la creació de llocs de treball, sumar ICF i ACCIO per ajudar les empreses.

2. Fiscalitat: recuperar l’impost de successions, augmentar l’impost patrimoni, augmentar l’IRPF pels que tinguin rendes superiors a 1 milió d’euros, combatre el frau fiscal, fiscalitat verda amb impost sobre les centrals nuclears.

3. Amb la recaptació de l’impost de successions volem impulsar el concepte d’herència universal, que es traduirà en un ajut als joves per seguir estudiant, muntar petits projectes empresarials o emancipar-se (entre 1.500 i 3.000 euros)

4. Sanitat: defensarem el seu caràcter universal, gratuït i de qualitat. Eliminarem l’euro per recepta.

5. Educació. No retallarem l’educació, volem recuperar els ratios alumnes/professor, recuperar l’ajut a les places d’escoles bressol, les beques universitàries i l’accés gratuït a la FP.

6. Desnonaments. Moratòria absoluta. Canviar la llei hipotecària. Prioritat al lloguer social.

7. Atenció a la família i protecció a la infància.

8. Combatrem la pobresa i l’exclusió social. Renda Garantida i PIRMI.

Per tant, no a les retallades. No a les polítiques de CiU i PP.

Però també rebutgem la falsa dicotomia entre el centralisme del PP i la proposta independentista de CiU.

No al centralisme ni a l’immobilisme, no al projecte del PP.

No a la independència, no al projecte de CiU.

Sí al federalisme, per avançar sense trencar, per tenir més autogovern i un finançament just, per evitar tensions i incerteses, per assegurar la nostra permanència en tot moment a la Unió Europea.

Aconseguirem una Espanya federal amb una reforma constitucional que conté quatre objectius, quatre erres:

• Reconeixement de Catalunya com a nació (reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat)
• Recursos a través d’un pacte fiscal just i solidari que no penalitzi les comunitats que més aporten al sistema
• Regles clares per preservar les competències de la Generalitat, evitant duplicitats i interferències per part del Govern central
• Representació de les Comunitats Autònomes en un Senat federal

Catalunya necessita una alternativa sensata, l’alternativa que representa el PSC.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya necessiten una veu socialista forta al Parlament per lluitar contra la crisi i defensar els drets socials. Vota Pere Navarro. Vota PSC.

A una setmana de les eleccions generals

A una setmana de les eleccions generals l’actualització dominical del meu Diari a internet tindrà un clar contingut de campanya, però vull començar amb la decisió del govern socialista de crear el Consell rector de l’Aeroport d’El Prat, que tindrà una majoria catalana, per demostrar que, un cop més, el govern del PSOE compleix els seus compromisos amb Catalunya. Podeu llegir la notícia a La Vanguardia “El gobierno crea el consejo rector del aeropuerto de El Prat” a partir de les informacions d’agència, la satisfacció del Conseller de Territori i Sostenibilitat “Recoder tilda de histórica la mayoría catalana en el consejo rector de El Prat” també recollida a La Vanguardia a partir de les informacions d’agència, i la declaració de Carme Chacón al respecte “El govern de l’Estat ha tornat a complir amb Catalunya”.

Sobre la campanya electoral a Catalunya vull destacar els actes de Carme Chacón a Girona i a Lleida, on ha declarat “L’únic vot que pot aturar la dreta és el vot al PSC“. També us interessarà la intervenció de José Montilla en el míting celebrat a Santa Coloma de Gramenet on fa afirmar: “Si l’esquerra es mobilitza, Rajoy no serà president”.

Divendres es va produir a TV3 el debat entre els cinc caps de llista per Barcelona. Crec que va ser un debat força interessant en el que destaco la claredat expositiva i la convicció de Carme Chacón, l’esforç per mobilitzar els electorats respectius per part de Joan Coscubiela i Alfred Bosch, el meritori paper de Jorge Fernández afectat per una inoportuna afonia que li rovellava la veu i un discret paper de Duran Lleida que va quedar força difuminat. Podeu llegir al respecte l’anàlisi de David Miró “Foc creuat per trencar el triple empat” i les notes d’Oriol Bartumeus al seu bloc. A la web del PSC hi trobareu les xifres i els gràfics utilitzats per Carme Chacón en el debat, que parlen per si sols.

A 14 dies de les eleccions generals

A 14 dies de les eleccions generals i amb la campanya electoral a tot gas, resulta obligat començar l’actualització setmanal del meu Diari a Internet parlant d’aquest tema. Hi ha moltes coses en joc el 20 de novembre, qui governarà Espanya, amb quins valors ho farà, quines polítiques desenvoluparà, quins interessos concrets defensarà. Immersos en una greu crisi econòmica internacional, que té a Espanya un perfil propi amb una molt alta taxa d’atur i els estralls causats sobre una economia massa depenent de la bombolla immobiliària, les perspectives electorals pel partit que governa, pels socialistes, no són positives. Ens ho diu de forma ben clara l’enquesta del CIS, que dóna al PP un avantatge de 16 punts sobre el PSOE, que obtindria una clara majoria absoluta, amb una forquilla d’escons de 190 a 195 pel PP i 116-121 pel PSOE. A Catalunya el CIS dóna 16 escons al PSC, 13 a CiU, 12 al PP, 3 a ICV-EUiA i 3 a ERC. Es tracta d’una enquesta domiciliària i les entrevistes es van produir del 6 al 23 d’octubre, feta, doncs, abans de la campanya, i abans del debat cara a cara que tindrà lloc demà.

De confirmar-se la tendència assenyalada per aquesta enquesta el PP obtindria una rotunda majoria absoluta i el proper president del govern seria Mariano Rajoy, la persona que ha encapçalat una oposició irresponsable, que no ha fet mai costat al govern en una situació econòmica tant delicada, la persona que va ostentar fins a cinc responsabilitats ministerials en els governs de José María Aznar, responsabilitats que costa recordar i que no es van traduir en una obra de govern que podem recordar més enllà de la desafortunada descripció del vessament de petroli del Prestige com a “quatre filets de plastilina”. Guanyaria un PP que amaga les seves intencions en un programa eteri però que està aplicant ja les receptes de la dreta més dura i antisocial en les Comunitats Autònomes on governa, i que acumularia el poder més absolut concentrat mai en la història democràtica d’Espanya en les mans d’un sol partit. Sabem que els governs europeus de dretes no estan essent capaços tampoc de donar una resposta rotunda a la crisi però sí que estan impulsant un increment de les desigualtats i al pobresa i el desballestament de l’Estat del benestar. Jo estic convençut que la majoria dels catalans i les catalanes no volen això i tampoc una victòria abassegadora del partit que es va oposar de forma ferotge a l’Estatut que vàrem votar, al finançament que vàrem negociar i al model educatiu de les escoles catalanes. Per això val la pena donar la batalla fins al darrer moment, conscients que només la màxima mobilització i el millor resultat dels socialistes a Catalunya pot evitar la victòria del PP o, al menys, evitar la majoria absoluta pronosticada per l’enquesta del CIS. No serà CiU, la força de les retallades, qui ho impedeixi. Per això, perquè no és el mateix Rubalcaba que Rajoy, el PSC i la seva cap de llista Carme Chacón estem desenvolupant una intensa campanya.

Us convido a llegir l’entrevista a Carme Chacón que li ha fet Albert Om pel diari ARA, i a veure els videoclips de l’inici de campanya a Esplugues, el primer spot electoral del PSC, el documental “Carme Chacón: retrat d’una candidata” i l’acte de Carme Chacón i Felipe González a L’Hospitalet. També us pot interessar l’article que em va publicar dijous el diari ABC “Unidad civil y cohesión social“.

Discurs de Carme Chacón al Cercle d’Economia

Intervenció de la candidata del PSC i ministra de Defensa, Carme Chacón, al Cercle d’Economia

“Catalunya, una estratègia per a la prosperitat” 

26 d‘octubre de 2011

INTRODUCCIÓ 

Els descriuré una situació que no és ficció: en cert moment, el món s’enfronta a una crisi econòmica sense precedents, provocada per una especulació financera sense regles ni control. En ple desastre, els ciutadans, indignats, assenyalen a dos culpables: els experts en finances i els polítics. De la frustració sorgeix un moviment que proposa apartar als polítics del poder i deixar el Govern en mans d’experts tècnics i científics.

No és ficció, és història. Va succeir als Estats Units, a inicis dels anys 30, durant la Gran Depressió. L’anomenat “moviment tecnocràtic” que va fundar l’enginyer Howard Scott a Nova York, va causar furor. El 1932, els diaris van dedicar més portades al moviment tecnocràtic que a qui aquell any es convertiria en el president del país, Franklin Roosevelt.

En una societat dominada pel progrés tecnològic i científic, deien els defensors d’aquesta teoria, ¿per què volem als polítics? Segons ells, el país estaria millor dirigit pels 300.000 enginyers i experts tècnics.

Però la popularitat del moviment va caure en picat en pocs mesos, quan els tecnòcrates van explicar les seves propostes: aspiraven a una societat estructurada entorn de les regles de la física i la termodinàmica. Això, per exemple, suposava eliminar els diners i substituir-los per la quantitat exacta d’energia necessària per produir un bé o un servei. Era una societat sense democràcia, ¿per què calia donar participació a la ciutadania, si bastava amb el lideratge d’aquests pocs savis? Era una societat on valors com la llibertat, la igualtat, i la solidaritat es trobaven, en última instància, subjectes a l‘utilitat racional i científica.

El moviment es va desintegrar tan ràpid com havia sorgit. L’arribada al poder de Roosevelt i la posada en marxa d’una política social impulsada des de l’Estat, el ‘New Deal’, van demostrar que el camí cap a la prosperitat era un altre.

L‘efímera popularitat d‘aquell moviment ens ha deixat dues coses:

• Una paraula: “tecnòcrata”;
• I, sobre tot, una lliçó: que en els moments de major angoixa, en els moments crítics, la resposta als problemes dels ciutadans no es troben només en la tècnica freda. La resposta està en la política.

AGRAÏMENT 

La setmana passada el Cercle d‘Economia va publicar una reflexió que vaig llegir amb molt interès i que demanava a la política que fes un pas per aconseguir aquesta recuperació econòmica. I d’això vull parlar-los avui.

Festa de la Rosa 2011

Avui l’actualització setmanal del meu diari a Internet arriba més tard i, potser, amb més errors i mancances que de costum a causa de la celebració a Gavà de la Festa de la Rosa del PSC a la que he participat entusiasta. Però abans d’entrar en matèria, us recomano que llegiu la magnífica intervenció que va fer ahir Carme Chacón amb motiu de la seva elecció com a cap de llista de Barcelona per part del Consell Nacional del PSC. També us interessarà el discurs que, ja candidata, ha fet avui Carme Chacón a Gavà. Aquí hi trobareu la notícia al web del PSC. I no us hauríeu de perdre de cap de les maneres el vídeo del discurs d’Alfredo Pérez Rubalcaba a la Festa de la Rosa de la que podeu veure aquí sota una foto.

El projecte i el compromís de Carme Chacón

Discurs de Carme Chacón en el Consell Nacional de proclamació com a candidata a les eleccions generals
Barcelona, 17 de setembre de 2011

Gràcies.

No em resigno. No m’he resignat mai. Mai. Molts em coneixeu bé. Per això ho sabeu. Per això vull agrair-vos especialment que em permeteu encapçalar la llista del PSC a les properes eleccions generals. I encapçalar-la, precisament, enaquestes eleccions, quan hi ha molts ciutadans que han donat l’esquena a la política, i més darrerament.

És cert que l’actitud d’alguns polítics no ajuda. Són aquells que utilitzen el càrrec en benefici propi, els que no diuen la veritat ni per casualitat, els que donen l’esquena als ciutadans o es passen el dia bàsicament intercanviant pessics amb els adversaris. Això no és Política; això és politiqueria.

En teoria, qualsevol podria decidir passar de la política. Però la política no passa de ningú. I tot i que l’hem de millorar, no serveix de res donar-li l’esquena. Perquè si tu no vas a la política, la política ve a tu. Per bé o per mal.

Ho vaig aprendre des de que vaig néixer.

Vaig néixer lluitant contra un cor defectuós, contra una cardiopatia congènita, com fan avui unes 100.000 persones a Espanya.

Sense la sanitat pública jo no podria viure com una dona sana, que és el que em sento. Tampoc no hagués estat mare. En un sentit molt real, dec la meva vida i la del meu fill a què tenim un excel·lent sistema sanitari públic.

Sense la política, la meva vida hauria estat ben diferent.

Com tants d’altres joves, fa 20 anys vaig estudiar, en bona part, gràcies a les polítiques progressistes del Partit Socialista.

Van ser les beques del govern de Felipe González les que em van donar l’oportunitat de fer la carrera de Dret. No vaig ser l’única: vaig néixer l’any 1971, i quan tenia 21 anys, al 1992, hi havia 800.000 estudiants becats; quatre vegades més que els que hi havia al 1982, quan els socialistes vam arribar al govern.

I en aquells anys de govern de Felipe, la quantia mitjana de les beques es va multiplicar per 6. És a dir, la inversió en beques es va multiplicar per 15. O sigui que es van destinar 15 vegades més diners per garantir en aquest país la igualtat d’oportunitats. És que els governs anteriors no creien en la igualtat d’oportunitats? Probablement sí. Però hi creien, com a mínim, 15 cops menys.

I si Espanya no hagués entrat a la Unió Europea l’any 1986, i això també va ser política, tampoc no hauria pogut estudiar fora, a Gran Bretanya, amb una beca Erasmus.

Sense la Política la vida de moltes persones hauria estat molt diferent.

Però tampoc no li podem demanar tot a la política. Ni la política, si és sincera, ho pot prometre. La societat avança amb l’impuls de les seves institucions, dels seus serveis públics, però també cal alguna cosa més: l’esforç de cadascun.

El valor de l’esforç i de l’obstinació el vaig aprendre de la meva àvia. Sóc la néta de la Severina, una portera del barri de Sants. Després que al 39 assassinessin el seu pare en una cuneta d’un poble de Burgos, va decidir venir a Barcelona a servir en una casa. I després, durant 38 anys va treballar més de 14 hores diàries a una porteria de Sants.

Ella sempre em deia que, en la vida, les coses costen. I que s’han d’aconseguir amb esforç. M’ho va ensenyar la meva àvia, però també ho vaig aprendre del tot mentre estudiava la carrera, treballant en uns grans magatzems. Van ser treballs eventuals, però amb aquesta experiència vaig comprendre la importància de guanyar les coses per una mateixa, i com d’important era la feina.

Era quelcom que llavors ens semblava difícil, però que teníem a l’abast. Avui en dia, en plena crisi, tenir una feina s’ha convertit en un somni per a molts joves.

A Catalunya i a Espanya ens trobem en una situació molt difícil: estem vivint la pitjor crisi econòmica que ha conegut el món des de fa més de 80 anys. Una crisi que té el seu origen en el sector financer, i que després ha contagiat brutalment l’economia productiva.

A aquesta situació s’uneixen els problemes propis del nostre país, en particular l’elevada dependència que tenia la nostra economia del sector de la construcció.

En aquesta crisi hem perdut dos milions i mig de llocs de treball. D’aquests, un milió i mig provenien de la construcció. I l’altre milió ha estat degut a la caiguda de la demanda i a les dificultats de milers d’empreses per accedir al crèdit.

I això és així perquè tenim un deute elevat, més privat que públic –dos terços de tot el que deu Espanya ho deuen les seves empreses i els seus particulars–. Sols menys d’un terç és deute de les administracions, i aquesta part del deute públic deriva del dèficit.

Però que no us enganyin. La gent té dret a saber la veritat: el dèficit no és la causa d’aquesta crisi, com diu el PP. És la seva conseqüència. La veritat és que portem més d’una dècada amb una economia trucada, intentant que funcionin receptes fallides i enganyoses.

Ens van fer creure que com menys controlats estiguessin els mercats, més riquesa es crearia. I és veritat, es va generar riquesa, fictícia per a la majoria i només real per a uns pocs. I l’Estat ha hagut d’intervenir per arreglar les destrosses després de més d’una dècada d’aquesta visió miop.

Ens van dir que com més es liberalitzés el sòl més rics seríem. I sí, els pisos van pujar, però la bombolla va esclatar i avui tots som més pobres i estem més endeutats.

Aquesta és la realitat que hem d’afrontar. Ara tenim un camí molt difícil per davant, per canviar el nostre model productiu fins aconseguir que es recuperi l’economia i la creació d’ocupació. I hem de decidir com volem recórrer aquest camí.

Per descomptat, aquest camí no pot passar per retallar tot allò que ens fa més forts com a societat.

Si amb l’excusa de la crisi:

• Sacrifiquem la sanitat, com fan CiU i el PP;
• Si amputem l’educació, com fan CiU i el PP;
• Si escatimem allò imprescindible a qui menys té, com fan CIU i el PP

Si amb l’excusa de la crisi renunciem a la xarxa de solidaritat, de cohesió, que amb tant d’esforç hem construït en aquests 30 anys de democràcia, acabarem molt pitjor de com estàvem: empobrits i sense futur.

Aquest és el model dels altres. Aquest no és el nostre model.

M’explicaré.

El deute no cau del cel. És la diferència entre el que ingressem i el que gastem. I per solucionar-ho, una de les claus és vendre més del que comprem. En altres paraules: exportar més. I aquesta és una de les nostres fortaleses. A Catalunya hi ha les empreses en millor posició per fer-ho.

Som la Comunitat que més exporta de tota Espanya; tant, que exportem el doble que la segona, Madrid.

Una altra manera d’ingressar més del que gastem és atreure diners. I una forma de fer-ho és amb més turistes. Doncs Catalunya també és capdavantera en turisme, i en turisme, a més, de qualitat. Només a Barcelona, el nombre de visitants s’ha multiplicat per cinc en els últims 20 anys. I també, els que vénen,
gasten més.

I no podem parlar de futur sense parlar de recerca i d’innovació. I en això Catalunya també és avui capdavantera. Gràcies als Governs socialistes, aquí s’inverteix en Recerca, Desenvolupament i Innovació el doble que quatre anys abans. En total tenim més de 20 centres tecnològics i parcs científics que són referència dins i fora d’Espanya.

Som, a més, el 25% de tota la producció industrial d’Espanya.

Per tant, tenim l’energia, els recursos i el teixit productiu per afrontar les dificultats que vénen.

Amb el lideratge adequat, Catalunya ha de marcar el camí de sortida de la crisi: ho hem fet abans i ho tornarem a fer. Perquè està en la nostra forma d’entendre la vida: esforç, creativitat i dinamisme.

I ho farem sense deixar pel camí ni un sistema educatiu que ha estat clau per la cohesió social, ni debilitant un sistema sanitari que avui és un dels millors d’Europa. Perquè l’educació i la sanitat actuals també formen part, avui, de la nostra identitat com a Catalunya.

Molts cops m’he preguntat per què, si Catalunya ha estat un motor per a la resta d’Espanya, si ha estat en l’avantguarda de les llibertats i dels drets dels que avui tots gaudim; per què existeix aquest grau d’anticatalanisme? Per què tenim una dreta espanyola tan feroçment anticatalana? Què és el que odien de nosaltres?

Com sabeu, durant els últims quatre anys el vot ciutadà em va confiar dirigir el Ministeri de Defensa. Per aquest motiu, he hagut de viatjar moltíssim i de vegades molt lluny.

I no han estat viatges agradables. M’ha tocat anar a llocs complicats:

• He estat a la frontera entre el Líban i Israel, on una muralla de cascos blaus de 35 països, mil d’ells espanyols, són el parapet contra la guerra;

• M’ha tocat visitar unes quantes vegades la Banya d’Àfrica i Uganda, per ocupar-me de Somàlia, un país devastat, un Estat fallit que viu una guerra des de fa dècades, de la qual s’aprofiten fanàtics i criminals.

En els seus mars, la Unió Europea tracta d’imposar una precària seguretat perquè transitin els bucs del Programa Mundial d’Aliments i treballin els pesquers.

• També he hagut de visitar el Txad, Haití, l’Afganistan… L’Afganistan és, de fet, el país que més vegades he visitat en la meva vida: 15 cops.

Tots ells són alguns dels països més pobres del món. I encara que són diferents entre si, tenen alguna cosa en comú: no tenen institucions que funcionin. I t’adones que sense institucions només existeix devastació, ruïna i barbàrie. On desapareix l’Estat de Dret, on desapareix la Política, apareixen els criminals. És la Política la que fa possible l’enteniment, el creixement i el futur.

També m’he patejat Espanya de dalt a baix. He estat a gairebé totes les províncies, més de 40, supervisant les instal·lacions militars, assistint a maniobres i exercicis de tropa i d’oficials.

I m’he creuat amb moltes persones, de tot tipus, i ni una sola m’ha deixat mai de parlar de Catalunya. Tots saben d’on sóc. I us puc dir que la majoria ens valora; que ens estimen com som.

Però també existeixen els anticatalans. Existeixen. Són la minoria, però n’hi ha.

I he arribat a la conclusió que hi ha dos tipus d’anticatalans.

Un d’ells és producte de la ignorància: aquest es cura obrint la ment, coneixent els altres, amb diàleg mutu i sincer.

Però hi ha un altre tipus d’anticatalans, molt més nocius: aquests són producte de la mala fe. Són els anticatalans de la dreta reaccionaria. Què és allò que els molesta tant?

La resposta me la va donar fa molt temps el meu avi: “repassa la història, Catalunya i els catalans sempre hem estat l’avenç, el progrés, l’avantguarda”.

I és cert. En relació a la resta d’Espanya, Catalunya sempre ha estat:

• un pas més a prop del desenvolupament econòmic;

• un pas més a prop de la democràcia;

• un pas més a prop de la llibertat;

• un pas més a prop d’Europa.

Precisament per això, seguia dient-me el meu avi, Catalunya molesta els cacics, els que s’aprofiten de l’endarreriment dels altres, els que volen controlar la gent fent servir la ignorància o les prohibicions, és a dir, a base de por. Són pocs, però es troben a molts llocs.

• De vegades fan de tertulians, i bramen contra Catalunya i contra el català. Diuen que no al català i tenen una visió tan excloent de la seva Espanya que volen imposar només el castellà. I a tot arreu. Però és que Espanya té quatre llengües, no una. I això no és un problema, és una de les nostres grans riqueses. I nosaltres aquí tenim la nostra llengua i la volem preservar, a més del castellà, que no corre cap perill a Catalunya.

• De vegades són polítics que podríem anomenar politiquers, i te’ls trobes a les places i als mercats recollint signatures contra l’Estatut o agitant la por contra qui és diferent, per aconseguir el poder.

• De vegades, fins i tot, porten toga, i te’ls trobes intentant imposar la seva ideologia amb sentències des dels més alts tribunals de l’Estat. Ho vaig explicar en un article amb Felipe González.

I és cert que això també passa en sentit invers. Aquí a Catalunya, alguns magnifiquen els més anticatalans, els deixen l’altaveu per poder dir que tots els espanyols són anticatalans.

No és veritat. En realitat, són pocs. Però són molt sorollosos i molt nocius per a la convivència.

I sabeu a què aspiren? Que Catalunya es desentengui d’Espanya. Per això els anticatalanistes s’entenen de meravella amb els que volen trencar.

Quan uns diuen “que se’n vagin”, els altres contesten “marxem”. Busquen el mateix: una Espanya fora de Catalunya i una Catalunya fora d’Espanya.

Trencar no és el camí. Trencar significa claudicar, perquè és l’argument fàcil de qui renuncia a convèncer els altres. Però és una drecera que només condueix al fracàs. Ho sabem tots: a Espanya li ha anat bé quan a Catalunya li ha anat bé; i a Catalunya li ha anat bé quan a Espanya li ha anat bé.

A mi m’han dit de tot.

Uns creien que m’insultaven dient-me catalana. A sobre, alguns em retreien que sóc “catalana i pacifista”:

• Sí, vull la pau com la majoria de la gent de bé, i sobretot, els que coneixem els efectes de la guerra.

• I sí, sóc catalana, i em sento molt honrada i molt orgullosa de ser-ho!

Altres aquí creuen que m’ofenen quan em retreuen que treballo a Madrid. Però és molt fàcil dir “Visca Catalunya” a Barcelona. Aquí a Catalunya és fàcil ser català. On també cal ser-ho, i exercir-ne, és on ens insulten.

Per això no em resigno i segueixo lluitant per allò en el que crec: crec en una Catalunya progressista, més forta, més forta en el que té de Catalunya i en el que té de progressista; que lideri una Espanya moderna i avançada en una Europa més capaç. I lluitaré per tot això.

No em resigno, com tampoc es van resignar tants catalans que han lluitat per aquesta terra al llarg de la nostra història.

Un d’ells va ser Josep Tarradellas, qui durant dècades d’exili va mantenir encesa la flama de la Generalitat i de l’autogovern català.

Van ser anys, vull recordar-vos, en els quals la nostra llengua estava prohibida, la nostra cultura era perseguida, i en què t’enviaven a la presó per reivindicar la llibertat.

Doncs bé, en aquells anys terribles, Tarradellas no es va rendir davant la dictadura. Però tampoc va claudicar davant l’independentisme.

Hi ha unes paraules seves del 1977, a l’hotel de France a Perpinyà, poc abans de tornar a Catalunya, que resumeixen la seva visió: “Catalunya té vocació d’autonomia, esperit independent, però no és separatista”.

Fins i tot en els pitjors moments de la nostra història, Tarradellas sabia que l’independentisme no era la via per a Catalunya, i mai va deixar de lluitar per allò en el que creia: per la nostra cultura, per la nostra llengua, per la nostra identitat, i per una Catalunya autònoma dins d’una Espanya democràtica i plural.

Com ell, la immensa majoria dels catalans no es van resignar. Quan van veure que se’ls negaven els seus drets, no van baixar els braços. Sabien que el que reivindicaven era just, i que acabarien guanyant la lluita, amb esforç i amb perseverança.

I nosaltres, ara, hem de fer el mateix.

És veritat que tot és molt fosc avui al nostre al voltant.

Però hi ha un futur millor. I aquest futur passa per una Catalunya que sigui un altre cop capdavantera en el progrés, i que ho faci amb pas ferm a Espanya.

En tots aquests anys a Madrid, he tractat de lliurar certes batalles per Catalunya.

Unes batalles es guanyen:

• Tenim el millor model de finançament que ha tingut mai Catalunya en la seva història. El millor. Cal seguir avançant, però el que hem aconseguit és un gran pas. El PSC ha aconseguit que Catalunya tingui vuit vegades més capacitat financera que al 2001, quan governava CiU. En menys d’una dècada, vuit vegades més capacitat financera.

• També hem aconseguit que l’Estat inverteixi a Catalunya el doble que fa set anys. Avui Catalunya és la comunitat amb més inversió en infraestructures per càpita de tota Espanya.

Altres batalles es guanyen sols en part:

• Avui tenim un Estatut, que no és el 100% d’allò que volíem, però que li garanteix a Catalunya el millor autogovern de la seva història. I aquesta conquesta també porta el nom del socialistes.

I d’altres batalles es perden:

• Com va passar amb el Pla Hidrològic Nacional, l’any 2001, quan CiU va posar l’aigua de l’Ebre en mans del PP. Aquella batalla es va perdre. Però nosaltres no ens vam rendir i al 2005, gràcies a un govern progressista aquí, i a un govern progressista a Espanya, vam acabar guanyant.

Això demostra que les úniques batalles que no es guanyen són les que no es lliuren. I la lliurarem.

Aquest és el doble joc de CiU: posen cares llargues, s’indignen, i s’esquincen les vestidures cada vegada que el PP insulta els catalans.

Això sí, quan es tracta de buscar el poder; o quan sorgeix la més mínima ocasió de pactar, com ha succeït ara a Castelldefels o a Badalona, CiU se n’oblida. Com se n’oblidaria si guanyés Rajoy les properes eleccions generals.

• S’oblidaria que el PP va recórrer l’Estatut davant els tribunals;

• S’oblidaria que el PP va acusar Catalunya de robar a la resta d’Espanya;

• S’oblidaria que el PP va dir que l’Estatut el tutelava ETA;

• O s’oblidaria que el PP va dir que Catalunya espoliava l’arxiu de Salamanca. Fins i tot van batejar el carrer de l’arxiu com “carrer de l’espoli”

• S’oblidaria que el PP ha recorregut la immersió lingüística a la nostra escola.

La dreta catalana gesticula i entra en còlera, sobretot abans de les eleccions. I als quatre dies se n’obliden, callen i pacten amb la dreta espanyola.

CiU treu pit quan parla de Catalunya, de la pàtria i dels seus símbols. Però sacrifiquen l’essencial: s’obliden dels catalans.

Per això no em resigno que els catalans sols puguin escollir entre la dreta catalana i la dreta espanyola, perquè aquesta no és una elecció. És el mateix retrocés social, la mateixa política cruel en dues llengües diferents. Però la mateixa política.

Companyes i companys,

Vull encapçalar la candidatura del PSC per a les properes eleccions generals per Catalunya i pels catalans.

Vull encapçalar un projecte per a Catalunya que tingui els catalans i els seus problemes al centre de les seves prioritats.

Vull una Catalunya segura, on ningú tingui por a posar-se malalt perquè l’hospital més proper estigui a desenes quilòmetres.

Vull una Catalunya de futur, que ajudi els professors a dedicar tot el temps que necessiten als nostres fills.

Vull una Catalunya justa, en la qual aporti més qui més té.

Vull una Catalunya activa i dinàmica, que generi oportunitats, que doni espai a la innovació i que protegeixi i fomenti els emprenedors.

I, sobretot, vull respecte: que Catalunya sigui una terra de respecte dins, i que sigui respectada fora. I això no es guanya ni amb insults ni amb victimisme. Es guanya com sabem fer: amb esforç, fermesa i tenacitat.

Em proposo encapçalar un projecte que afirmi el nostre catalanisme progressista, el nostre catalanisme social, el nostre catalanisme europeista.

I que afirmi la nostra visió de Catalunya, que no és patrimoni dels qui volen trencar; en una Espanya que no és patrimoni dels que ens volen sotmesos.

Vull una Catalunya i una Espanya plurals, conscients que la seva força, la nostra força, és la suma.

Mai em resigno. Mai em dono per vençuda.

I per aconseguir-ho, aportaré el més valuós que tinc: el meu entusiasme i el meu treball.

Però necessito el més important: l’entusiasme i el treball de tots vosaltres.

Moltes gràcies.

Una elecció decisiva

A les eleccions del proper diumenge dia 22 de maig decidirem qui ha de governar les nostres ciutats i pobles en els propers quatre anys. Com se celebren 947 eleccions municipals a Catalunya cal analitzar cas a cas quina és la candidatura que presenta el millor equip i el millor programa. Els que han governat han d’explicar què han fet perquè la ciutadania els renovi la confiança, els que han estat a l’oposició han d’explicar també quina ha estat la seva feina, quines crítiques han fet, quines alternatives han ofert. Des d’aquest punt de vista, l’elecció a Barcelona és, molt clara: el millor equip i el millor programa són els que presenta Jordi Hereu que, a més, té l’aval de la feina feta. En Xavier Trias, en la meva opinió, no té la força suficient per impulsar un nou salt endavant de Barcelona. Barcelona és una ciutat puntera en molts aspectes i no s’hi val a badar, Barcelona no en té prou amb l’anar fent, l’anar tirant. Xavier Trias no tindrà prou força per plantar-se davant les retallades del govern d’Artur Mas, ni per defensar Barcelona davant de qui calgui, ni per evitar l’entrada del PP en el govern de la ciutat. Per això, jo, Jordi Hereu. Com ens diu Manel Terrón i Cusí, autor del botó que trobeu a continuació, i que, si el cliqueu, us portarà al web de Jordi Hereu.

Primera anàlisi dels resultats electorals

Aquest matí he intervingut en un col·loqui amb David Madí sobre l’anàlisi del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades diumenge, en un acte organitzat pel Fòrum Europa – Tribuna Catalunya, del grup Nueva Economía Fòrum. A continuació trobareu les notes que he utilitzat per estructurar la meva intervenció.

LECTURA GENERAL DELS RESULTATS

El resultat de les eleccions és inequívoc. CiU ha obtingut una important victòria, àmplia i contundent. Ha passat del 31,5% dels vots l’any 2006 al 38,5% el 2010, ha passat de 48 escons a 62 escons. És el quart millor resultat de la seva història, al darrera de les majories absolutes dels anys 1984, 1988 i 1992.

El PSC ha perdut les eleccions, ha passat del 26,8% dels vots l’any 2006 al 18,3% l’any 2010. Ha passat de 37 escons a 28. És el pitjor resultat de la seva història. El PSC perd vots cap a l’abstenció, el vot en blanc i CiU, manté una frontera molt porosa amb ICV-EUiA, i no es pot descartar alguna fuita cap a formacions conservadores. El PSC té una fidelitat de vot del 60% , mentre CiU i PP tenen una fidelitat del 90%.

Cal assenyalar com a dada molt positiva un grau de participació molt superior al previst i superior al de l’any 2006 gairebé en quatre punts. Els majors increments de participació s’han donat en l’àrea costanera, i amb especial incidència a les ciutats grans de 100.000 a 500.000 electors. Els majors beneficiaris d’aquest increment de la participació haurien estat CiU i el PP.

També ens ha de fer reflexionar un augment significatiu del vot en blanc (92.331, 32.087 més que el 2006).

Cal remarcar l’augment del PP, que passa del 10,6% dels vots al 12,3% dels vots, i de 14 a 18 escons, el màxim històric d’escons obtinguts encara que el 1995 obtingués més vots.

ERC perd gairebé la meitat dels vots i passa de 21 a 10 escons.

ICV-EUiA perd 52.000 vots i passa de 12 a 10 escons, perdent la seva representació a Lleida.

Ciutadans guanya 16.000 vots i manté els seus 3 diputats per Barcelona.

Es produeix l’entrada al Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència amb 102.000 vots i quatre escons, tres per Barcelona i un per Girona.

Els tres grups que donen suport al govern retrocedeixen, els grups de l’oposició pugen, i entra un nou partit al Parlament.

En general es pot dir que la dreta avança mentre l’esquerra retrocedeix; i que hi ha un enfortiment del vot nacionalista mentre el vot independentista retrocedeix.

No s’han d’oblidar els 75.000 vots de Plataforma per Catalunya.

Resultats esperats, amb una davallada del PSC i d’ERC més gran de la prevista.

Subratllar l’encert de l’enquesta d’El País del 26 de setembre que va pronosticar amb gran aproximació els resultats registrats abans d’ahir.

INTERPRETACIÓ DELS RESULTATS DEL PSC 

Des del meu punt de vista és erroni cercar un únic factor explicatiu, tot i que el més important, en la meva opinió, és la crisi econòmica i els seus efectes d’erosió sobre els governs. Exemples n’hem tingut a d’altres països europeus o en les midterm elections als Estats Units. Sense anar més lluny, les enquestes actuals a Espanya assenyalen un avantatge del PP sobre el PSOE de tretze punts. I això ens afecta aquí també.

Els efectes electorals de la crisi són, en la meva opinió, quatre:

a)    Descontentament de l’electorat progressista que veu com els governs d’esquerres es veuen obligats a practicar polítiques d’ajustament econòmic i són incapaços de dominar ‘els mercats’.

b)    Desànim dels sectors afectats directament per la crisi, que tendeixen a abstenir-se o a cercar culpables (immigració)

c)    Incertesa sobre el futur que porta a molta gent a confiar en un govern fort i cohesionat (penalització de les coalicions)

d)    Replegament individual i identitari, que tendeix a traduir-se en un major conservadorisme i el suport a posicions sobiranistes i identitaristes.

També hi ha certament causes polítiques:

– errors del govern i dels partits que li donen suport

– manca de relat conjunt, errors de comunicació

– esgotament de la fórmula de govern (qualificat des de dins com ‘artefacte inestable sense projecte de país’)

– insatisfacció sobre l’autogovern (tant per la percepció d’insuficiència, com per la sentència del TC, com per les tensions generades per la negociació del finançament, com pel cansament que causa en determinats sectors)

– tensió identitària (que es projecta sobre la qüestió de la immigració, o en conats de conflicte lingüístic)

– també elements de desafecció política i corrupció, als quals l’electorat progressista és especialment sensible.

Finalment i per resumir, en la meva opinió els ciutadans no percebien que el president Montilla i el PSC estiguessin en condicions de proporcionar al país el govern fort i cohesionat que necessita.

No vull desmerèixer l’encert de la campanya dels nostres adversaris i el treball d’Artur Mas i el seu equip, però m’he volgut centrar en el que crec que explica més directament el nostre resultat.

ES PODEN EXTRAPOLAR ELS RESULTATS? EFECTES A NIVELL D’ESTAT. 

Tenim prou història electoral com per afirmar amb rotunditat que no es poden extrapolar els resultats. Està comprovat que les dinàmiques electorals són específiques de cada convocatòria. Però això no vol dir que els mals resultats de diumenge no tinguin cap efecte sobre les eleccions municipals de finals de maig. El seu efecte sobre les generals serà sens dubte menor perquè estan molt més lluny. En principi els partits guanyadors de diumenge tenen una certa prima de sortida, tot i que també es pot produir una reacció dels electors dels partits perdedors.

Els efectes a nivell d’Estat són evidents. Fa un mes CiU volia que Zapatero caigués i convoqués eleccions anticipades, el van titllar de ‘cadàver polític’ i avui li reclamen que tiri endavant les reformes anunciades a causa de la difícil situació econòmica i de l’enrarit context europeu. No cal dir que estic més d’acord amb l’actual posició de CiU que quan des de CiU es reclamava al PNB que deixés caure Zapatero.

Pel bé de tots espero que la col·laboració es produeixi i que, cadascú des de la seva responsabilitat, es contribueixi a la necessària estabilitat política i a un esforç concertat per vèncer la crisi. El PSC també ho farà, des d’unes posicions prou conegudes perquè han estat en el centre de la nostra oferta electoral.

CONCLUSIONS

Catalunya ha parlat i ha parlat clar. Correspon a CiU governar i a Artur Mas ser president de Catalunya. Nosaltres no li negarem ni la legitimitat, ni el tractament, ni el respecte, ni el suport en grans temes de país. He citat la crisi, podria afegir-hi la defensa de l’autogovern i de la llengua o la qüestió de la immigració.

El PSC no sols ha acceptat i assumit la seva derrota sinó que, a partir de les decisions anunciades pel president Montilla, ha començat la seva reflexió. El president havia dit que no tornaria a ser candidat, diumenge va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a primer secretari del PSC i ahir que no formarà part del nou Parlament. Quim Nadal dirigirà el nostre grup parlamentaria amb la solidesa, experiència i habilitat que el caracteritza. Des del Parlament controlarem i intentarem impulsar l’acció del govern, participarem en la construcció de l’alternativa però mantindrem des del primer moment una actitud responsable i constructiva.

El PSC prepararà a consciència les eleccions municipals i, en la perspectiva de la tardor de l’any vinent, convocarà un Congrés en el que haurà de renovar el seu projecte i el seu lideratge després d’un debat en profunditat que José Montilla s’ha compromès a impulsar.

Els problemes de Catalunya, però, no esperen. Crec sincerament que el govern sortint ha deixat un país millor preparat. Amb els problemes derivats de la crisi, sí, però amb enormes oportunitats i un fantàstic potencial en termes empresarials, de recerca, de cultura de concertació social, d’innovació i d’emprenedoria, que són les bases sobre les que construir un futur d’oportunitats per a tothom.

Desitjo al nou govern, encert. Nosaltres intentarem desplegar una bona oposició, responsable i constructiva, que estimuli al govern a donar el millor de si mateix. En aquests temps difícils, convé gent seriosa. Nosaltres, que ho hem estat des de la presidència i des del govern, pretenem ser-ho també en l’oposició.

Reflexions de la nit electoral

Celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya us convido a consultar els resultats al web de la Generalitat i a llegir la primera valoració que vaig fer ahir deu minuts després de tancades les urnes i la intervenció de José Montilla reconeixent la nostra derrota i obrint un procés de reflexió, canvis i renovació en el si del PSC.