Category Archives: Articles i entrevistes

Alerta, homofòbia!

Alerta, homofòbia!

MIQUEL ICETA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 15.02.17

Surten gais per la televisió, guanyen premis, n’hi ha que són diputats com jo i, fins i tot, un conseller. Els nostres drets estan garantits legalment, ens podem casar i a Catalunya tenim una llei contra l’homofòbia. Però això no és tot. Continuen els insults, les agressions, el bullying escolar i a les xarxes socials i els suïcidis de joves que ja no poden aguantar més. Massa gent encara, víctimes, amics i famílies, pateixen, sovint en silenci, el dolor infligit per altres que se senten impunes.

No ens podem quedar amb els braços plegats. Hem de recolzar les víctimes i les organitzacions que vetllen pels drets de totes les persones. Però des de les institucions hem de fer més, hem de vetllar perquè les lleis no es quedin en paper mullat. ¿De què serveix una llei si no s’imposen sancions als que la vulneren?

Vaig ser ponent de la llei 11/2014, del 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. I estic alarmat per la lentitud en la seva aplicació. Em va alertar Eugeni Rodríguez, portaveu de l’Observatori contra l’Homofòbia, i la compareixença al Parlament de Joaquim Roqueta, president de Gais Positius i de la Plataforma LGTBIcat, i membre del Consell Assessor de l’Observatori Contra l’homofòbia. És necessari que tots junts encenguem les alarmes.

Encara no s’ha constituït el Consell Nacional LGTBI tal com articula la llei. Encara no s’ha aprovat el decret que regularà el procediment sancionador. Encara no s’ha aprovat el protocol que faci real el deure d’intervenció de l’Administració. Encara no s’ha creat l’òrgan coordinador de polítiques LGTBI, i a la Comissió Interdepartamental existent no participa el LGTBI que, afortunadament, sí que ho fa a la Comissió Interdepartamental de la sida. Ni s’ha aprovat el protocol per tractar les víctimes d’agressions per orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere. No existeix el protocol per prevenir i abordar el bullying homofòbic.

¡Massa deures pendents per abaixar la guàrdia! Govern de Catalunya, posa’t les piles! ¡L’homofòbia encara no ha sigut erradicada!

Razones del PSC para el ‘no’

RAZONES DEL PSC PARA EL ‘NO’
20 minutos, 25.10.16

 

El pasado Comité Federal del PSOE, defendí la posición de los socialistas catalanes de votar no a la investidura de Mariano Rajoy. Es la misma posición que hoy martes defenderé ante el Consell Nacional del PSC y la que, de salir adelante, mantendrán nuestros diputados y diputadas en las dos votaciones previstas en la sesión de investidura.

Creo que el cambio de posición del PSOE respecto a lo decidido en el Comité Federal del 28 de diciembre de 2015 es un error, y así lo expliqué delante de mis compañeros socialistas, desde la libertad, el respeto y la fraternidad.

La libertad, para decir lo que pensamos. El respeto, para escuchar a todos, coincidan o no con nuestras opiniones. Y la fraternidad de querer seguir compartiendo un proyecto federal, siendo capaces de gestionar la discrepancia.

Las razones del no a Rajoy son sobradamente conocidas. No compartimos su proyecto. Desconfiamos de su capacidad y de su voluntad de luchar contra la corrupción. Y creemos que nuestra posición política quedaría gravemente hipotecada por nuestra abstención, máxime sin haber intentado de verdad un gobierno distinto.

Son razones, son argumentos. No cuestiones de principio, ni de una cruzada del bien contra el mal. No son una verdad dogmática enfrentada a otra. Son nuestros argumentos. Y también el temor de alejarnos de tantos militantes y de tantos electores. Temor acrecentado por haber tomado una decisión sin escuchar a la militancia, como sí hicimos con motivo del pacto con Ciudadanos. Sí, nos da más miedo ese abismo con militantes y electores que la convocatoria de unas terceras elecciones. Y en el caso del PSC, la situación aún es más justificada.

n las primarias recientemente celebradas, he hablado con muchísimos militantes, y estoy convencido de que nuestra posición es ampliamente compartida entre los socialistas y las socialistas de Cataluña, así como por muchos de nuestros votantes y amplios sectores de la ciudadanía catalana.

Por eso, la cuestión es si el socialismo español es capaz de reconocer que hay un elemento diferencial crucial en este tema cuando se aborda desde Cataluña.

El independentismo tiene hoy el apoyo de casi el 48% de los catalanes. Y nosotros hacemos en gran medida responsable de esta situación a un gobierno del PP incapaz de abrir una perspectiva de diálogo. En Cataluña hoy somos pocos quienes propugnamos la vía del diálogo, la negociación y el pacto, desde un total respeto a la legalidad. Estamos convencidos de que es la única solución, la que acabará por imponerse. Pero hoy estamos muy solos en su defensa. Y en este momento, cuando empieza el curso en el que el choque de trenes parece inevitable, no podemos aparecer ni siquiera absteniéndonos en la investidura de uno de los máximos responsables de la ausencia de diálogo. Si lo hiciésemos, dejaríamos de ser útiles para tender puentes, para encontrar una solución a un problema muy serio.

El futuro depende, precisamente, de nuestra capacidad de aceptar las diferencias y gestionar las discrepancias, desde la voluntad de seguir caminando junto a todos los socialistas para construir un proyecto federal para España.

Unes primàries en un moment excepcional

Unes primàries en un moment excepcional

MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 13.10.16

Dissabte, dia 15, més de 17.000 persones estan cridades a participar en les eleccions primàries per escollir la persona que ha de liderar el Partit dels Socialistes de Catalunya. És una responsabilitat enorme la que recau sobre els meus companys i companyes: no són unes primàries ­normals, ja que estem vivint un període excepcional.

Dissabte decidim qui serà el líder del PSC, i si el líder del PSC serà o no al Parlament de Catalunya en un moment crucial.

Decidim qui serà la veu que se sentirà als mitjans de comunicació representant tots els que volem diàleg, nego­ciació i pacte, enfrontant-se als que estan disposats a continuar en la seva cursa boja
i unilateral cap a l’abisme o, en el millor dels casos, cap al fracàs.

En cap altre moment de la història de Catalunya d’aquests últims anys les institucions catalanes s’han vist sotmeses a la tensió i la crisi imposades per l’estratègia insensata que l’independentisme ha dissenyat fins al setembre del 2017 amb un enfrontament amb la legalitat i una fractura profunda en la societat catalana.

Per això és tan important qui estigui al capdavant del PSC. Perquè avui el PSC és, independentment de si té més o menys representació parlamentària, la pedra angular de la reconstrucció del ­catalanisme a Catalunya. Un catalanisme avui injuriat pel bloc sobiranista, per la seva voluntat de pacte i perquè vol construir Espanya sense renunciar a aconseguir més autogovern per a Catalunya, però que és l’instrument que ens ha proporcionat el grau més alt d’autogovern, llibertat i prosperitat de la història.

El PSC és l’únic partit que té un projecte sòlid, no màgic, tant per a Ca­talunya com per a Espanya. Un projecte perquè Catalunya sigui reconeguda com a nació per Espanya i perquè Espanya s’accepti a si mateixa com a nació de nacions. Un projecte en què és tan important la nostra capacitat de convicció cap a la ciutadania catalana com la capacitat de convicció sobre el PSOE i el conjunt de la ciutadania espanyola. No és un projecte fàcil, però és un projecte factible, a diferència dels altres. Si la democràcia és el pitjor de tots els sistemes polítics, a excepció de tots els altres, m’atreveixo a dir que
el nostre projecte federal és el pitjor dels projectes possibles, exceptuant tots els altres.

Per això la responsabilitat de les afiliades i els afiliats del PSC és enorme. No només han d’escollir una persona per ­liderar el partit; han d’escollir una persona per liderar una part de la societat que vol i presentarà batalla democràtica, la batalla ideològica, la batalla mediàtica i la batalla social perquè la raó i la sen­satesa tornin a la política catalana i a l’es­panyola.

Vull ser aquesta persona. Vull ser primer secretari del PSC. Tinc la força, la convicció, la capacitat, l’experiència i el reconeixement social, fins i tot el dels meus adversaris. Poso a disposició del socialisme català la meva capacitat per defensar les nostres idees sense oblidar que la societat el que necessita és que els polítics siguem capaços de trobar solu­cions factibles als problemes que tenim a Catalunya, a Espanya… i al PSOE.

Una proposta per sortir de l’atzucac

Una proposta per sortir de l’atzucac

MIQUEL ICETA
EL PUNT AVUI, 20.09.16

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya posa damunt la taula un interrogant: té sortida raonable, sense conflictes i amb un ampli suport social l’actual atzucac en què es troba la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya? Malauradament, no hi ha motius per a l’optimisme si mirem el que ha anat succeint del 2010 ençà. Agradi o no, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que havia votat la ciutadania catalana va deixar en suspens la via del pacte. I fins ara no
hi ha hagut cap iniciativa seriosa per reprendre aquesta via. El govern del PP nega directament el problema, mentre que el govern de Junts pel Sí l’aprofita per sumar arguments i suports al seu projecte separatista. Ni immobilisme ni unilateralitat no porten enlloc.

El primer que necessitem és tenir un govern d’Espanya que no negui el problema ni amagui el cap sota l’ala, perquè el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 és inequívoc: tot i que no hi ha una majoria ciutadana en favor de la independència, sí que hi ha una àmplia majoria insatisfeta amb l’actual estat de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, una majoria de la qual formen part destacada les persones que volen la independència i també molts altres que desitgem el reconeixement de la nostra realitat nacional, més autogovern, un millor finançament i la participació directa en la governança de l’Estat a través d’un Senat federal.

Si s’accepta aquesta realitat, cal redreçar de manera progressiva l’actual estat de les coses, descartant falses dreceres i solucions màgiques o immediates. Per això és important que des de Catalunya es percebi amb claredat un canvi d’actitud a Madrid que enforteixi les posicions partidàries del camí del diàleg, la negociació i el pacte com a única via per resoldre el problema. Juan-José López Burniol adverteix des de fa molt de temps del risc d’instal·lar-nos en un empat infinit: ni una majoria d’espanyols pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels catalans, ni una majoria de catalans pot imposar una solució que no sigui acceptada per la majoria dels espanyols. És per això, entre altres motius, que els socialistes proposem un camí que culmina en una consulta a Catalunya i al conjunt d’Espanya. És l’única manera de verificar si la proposta té el consens necessari.

Però el referèndum sobre la reforma constitucional federal que proposem serà una de les darreres etapes d’aquesta via, i la darrera serà el nou Estatut o Constitució catalana fruit del pacte federal. Perquè aquesta solució sigui viable, cal començar des d’ara un llarg camí que tanqui ferides, esmeni errors i obri perspectives per a un diàleg polític de fons.

Des del meu punt de vista, caldria primer abordar, entre d’altres, les qüestions següents:

1) Revertir la dinàmica de relacions conflictives entre els governs de Catalunya i Espanya. En aquest terreny convé resoldre per la via de la negociació els conflictes competencials pendents i treballar per recuperar els elements d’autogovern erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional, que la mateixa sentència ja apunta que es podrien resoldre modificant lleis al Congrés dels Diputats (per exemple, reformant la llei orgànica del poder judicial, la llei de règim local –per fer possible l’organització territorial pròpia de Catalunya en vegueries–, la normativa d’organismes i institucions estatals per impulsar-hi la participació de les comunitats autònomes, etc.). Abordar els 23 temes plantejats pel president Mas al president Rajoy. Derogar la Lomqe, particularment pel que implica d’ingerència en la política lingüística i educativa de la Generalitat. Aprovar una llei de llengües. Assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la Unesco. Resoldre qüestions relatives a la memòria històrica com l’anul·lació del judici al president Companys. I fins i tot abordar qüestions d’ordre menor com la introducció d’un distintiu autonòmic a les matrícules dels vehicles tal com s’ha fet a França.

2) Abordar sense dilació la negociació del nou model de finançament, revisant l’excessiu esforç de reducció del dèficit imposat a les comunitats autònomes, negociant el quitament parcial del seu deute, introduint el principi d’ordinalitat i impulsant els consorcis tributaris.

3) Revisar la política inversora de l’Estat. Impulsar decididament el corredor mediterrani i abordar problemes sagnants com la millora del servei de rodalies.

Si fóssim capaços de capgirar l’actual situació d’absència de diàleg, podríem entrar en un debat polític de fons que hauria de culminar en la necessària reforma constitucional. En el marc de la reforma, els independentistes podrien plantejar totes les seves reivindicacions, acceptant que
no les poden imposar de manera unilateral i que, per definició, un pacte implica cessions de les dues parts.

Sóc conscient que el camí que proposo no és senzill i que, fins i tot, alguns independentistes poden preferir jugar-s’ho a tot o res, però considero que tant l’immobilisme de Rajoy com la deriva unilateral de l’independentisme estan abocats al fracàs i poden comportar finalment un xoc de trens en el qual tots sortirem perdent i que posarà en risc, fins i tot, la unitat civil del poble català i el seu autogovern.

Per això, primer caldria canviar de govern a Espanya, substituint Mariano Rajoy com a president del govern. Estic convençut que una gran majoria de catalans i catalanes (més del 75% si prenem com a indicador el resultat de les darreres eleccions generals) desitgen que el PP no governi a Espanya. I la qüestió és si els partits independentistes o els partidaris del dret a decidir seran capaços d’afavorir aquest canvi sense condicionar la investidura d’un nou president del govern d’Espanya a la celebració d’un referèndum sobre la independència. No dic que canviïn d’objectius polítics ni que abandonin les seves reivindicacions, tan sols els demano que no impossibilitin el canvi polític a Espanya. Crec que tots hi sortiríem guanyant.

Per poder decidir, primer hem d’acordar

Para poder decidir, primero hemos de acordar

MIQUEL ICETA
ECONOMIA DIGITAL, 1.04.16

La sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el texto estatutario que había sido votado en referéndum por los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña, tras haber sido aprobado por más de 2/3 de los miembros del Parlament de Cataluña y negociado en las Cortes Generales que lo aprobaron por mayoría absoluta, fue la gota que colmó el vaso de la incomodidad de amplios sectores de la sociedad catalana con respecto de la relación de Cataluña con el resto de España.

Más de dos millones de ciudadanos votaron por la independencia en el simulacro de consulta del 9 de noviembre de 2014 y casi un 48% de los votantes depositaron el 27 de septiembre de 2015 su confianza en partidos que se proponían alcanzar la independencia en 18 meses.

Las razones de la incomodidad catalana no se refieren sólo a la mencionada sentencia, sino que se producen también a causa de la falta de un reconocimiento real del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España, de la percepción de un maltrato económico, fiscal e inversor, de políticas recentralizadoras que erosionan el autogobierno y de la ausencia de mecanismos eficaces de participación de las Comunidades Autónomas en el gobierno del Estado.

Esa incomodidad ha llevado a muchos catalanes a abrazar la causa de la independencia que, para los socialistas, no es una solución ni deseable ni viable. La independencia crea más problemas de los que pretende resolver y no puede alcanzarse de forma unilateral ni aún menos de forma ilegal.

Para resolver el problema de fondo proponemos que en esta legislatura se acuerde una reforma constitucional federal que debería ser sometida a referéndum de todos los españoles y que puede resumirse en ocho puntos:

1. La definición de España como Estado federal.

2. El reconocimiento de la realidad nacional catalana (personalmente sostengo que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones, y que el Estado integra Comunidades nacionales, forales y autónomas).

3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio, y la atribución de todas las demás competencias a las Comunidades Autónomas.

4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes.

5. La consideración de los temas lingüísticos y culturales como competencia estricta de las Comunidades con lengua propia.

6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las Comunidades Autónomas.

7. La descentralización efectiva del Poder Judicial.

8. La transformación del actual Senado en una verdadera Cámara territorial (personalmente defiendo un Consejo Federal integrado por representantes de los Gobiernos autónomos).

Estoy convencido de que una mayoría de catalanes y con ellos una mayoría de españoles darían su apoyo a una renovación del pacto constitucional de 1978 que contuviera los elementos antes mencionados.

A veces me preguntan qué pasaría si los catalanes de forma mayoritaria rechazaran esta reforma. No creo que eso vaya a suceder pero, en ese caso, desde la democracia y la legalidad habría que acordar una fórmula para que los catalanes pudiesen ser consultados; pues para poder decidir, primero hemos de ser capaces de acordar.

Para acordar el contenido y alcance de esta consulta, la ley de la claridad canadiense aporta elementos muy relevantes que deberían ser tenidos en cuenta.

Como dice la Sentencia del Tribunal Constitucional que anuló la declaración de soberanía aprobada por el Parlament: “La Constitución no aborda ni puede abordar expresamente todos los problemas que se pueden suscitar en el orden constitucional, en particular los derivados de la voluntad de una parte del Estado de alterar su estatus jurídico.

Los problemas de esa índole no pueden ser resueltos por este Tribunal, cuya función es velar por la observancia estricta de la Constitución. Por ello, los poderes públicos y muy especialmente los poderes territoriales que conforman nuestro Estado autonómico son quienes están llamados a resolver mediante el diálogo y la cooperación los problemas que se desenvuelven en este ámbito”.

Diálogo, negociación y pacto. Esa es la tarea en la que todos debemos empeñarnos.

¡Viva la (reforma de la) Constitución!

¡Viva la (reforma de la) Constitución!

artículo publicado en eldiario.es

En el momento de celebrar el 37º aniversario de nuestra Constitución es hora de rendirle un merecido homenaje: la Constitución de 1978 abrió el período más próspero y fecundo de la historia de España, se mire por donde se mire. Hago esta afirmación para salir al paso de los que de forma injusta, ignorante o interesada tienden a desmerecer la Transición española y sus logros. La Transición, como cualquier obra humana, puede y debe ser objeto de crítica, pero no de descalificación gratuita. Las elecciones de 1977, los Pactos de La Moncloa y la Constitución de 1978 fueron el trípode en el que se asentó el mayor acierto político de nuestra historia colectiva, un acierto que recibió un decisivo empuje en la derrota del intento de golpe de Estado del 23 de febrero de 1981 y en la victoria socialista del 28 de octubre de 1982. Quizá en el futuro se alcancen hitos democráticos y de progreso de calado histórico como la Constitución de 1978, pero será difícil que la superemos.

Precisamente el entusiasmo con el que cabe saludar el 37º aniversario de la Constitución y el deseo de que podamos celebrar otros muchos justifica el empeño por reformarla. Debemos renovar el pacto de convivencia de 1978 reconociendo nuevos derechos y libertades, mejorando la eficacia de las instituciones y la calidad de nuestra democracia, blindando el Estado social, y caminando hacia la España federal en una Europa federal. No hay Constituciones democráticas que resistan el paso del tiempo sin reformas. Ha llegado el momento de hacerlo en España. Son muchas las razones para acometer la reforma constitucional, y no es menor la de dar respuesta a la necesidad de encontrar un mejor acomodo de Cataluña en una España verdaderamente de todos. Cuando dos millones de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña prestan su apoyo electoral a opciones políticas que defienden la independencia y cuando otros muchos catalanes y catalanas consideramos insostenible la actual situación, no vale mirar hacia otro lado ni atribuir a la Constitución una carácter intangible que la propia Constitución niega al haber previsto mecanismos de reforma que no ponen más límites que los derivados de alcanzar las mayorías parlamentarias previstas y, en algunos casos, el refrendo mayoritario de la ciudadanía.

El Partido Socialista, en los acuerdos alcanzados en Granada en 2013 ( Un nuevo pacto territorial: la España de todos y Hacia una estructura federal del Estado) y en la más reciente Propuesta socialista de reforma constitucional, desarrolla los contenidos de la reforma constitucional que propugnamos, desmintiendo a quienes nos atribuyen ambigüedades o inconcreción. Basta con tomarse la molestia de leer los mencionados documentos.

Merece la pena dedicar una reflexión específica sobre el papel que la propuesta socialista de reforma constitucional puede desempeñar en la resolución del problema catalán que, aunque con un marcado perfil propio, no es separable de la crisis institucional y política de España.

Estoy convencido de que en el marco de una reforma federal podremos resolver el reconocimiento constitucional de las aspiraciones nacionales catalanas, de su singularidad y sus derechos históricos, del carácter plural y diverso de los pueblos de España, unidos desde la libertad y el respeto mutuo en el afán de construir una sociedad más justa. Podremos delimitar mejor las competencias del Estado y de las Comunidades, atribuyendo también a las Comunidades con lengua propia especiales atribuciones en materia de educación y cultura. Podremos facilitar el establecimiento de Consorcios Tributarios y constitucionalizar los principios que deben informar la financiación autonómica, garantizando la solidaridad pero también su carácter equitativo que debe poder impedir, como señala el propio Tribunal Constitucional en su Sentencia sobre el Estatuto, “la peor condición relativa de quien contribuye con respecto a quien se beneficia” (principio de ordinalidad). Podremos, finalmente, tener un Senado federal que permita la participación efectiva de las Comunidades Autónomas en el gobierno del conjunto.

Desde el profundo respeto a lo conseguido en 1978 y precisamente para ser fieles al espíritu de consenso que animó a los constituyentes, debemos hoy abrir un espacio para el diálogo, la negociación y el pacto. Solo así seremos capaces de resolver el mayor de los problemas a los que hoy nos enfrentamos.

El catalanisme del PSC

El catalanisme del PSC

MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 6.11.15

He de reconèixer que va ser l’abrandat final (“Visca el PSOE”) de l’article de Pilar Rahola publicat ahir en aquest diari el que em va moure a llegir-lo. Com preveia, no contenia res de nou: els socialistes d’abans eren els bons i els d’ara són els dolents, especialment, pel que sembla l’Àngel Ros, un socialista camuflat de catalanista en opinió de Rahola.

No cal tenir gaire memòria per recordar com tots els socialistes d’abans, en un moment o altre, varen ser titllats de traïdors a Catalunya. La magnífica hemeroteca d’aquest diari ens proporciona, per exemple, la crònica de la celebració de la Diada el 1982, en la que Obiols i Reventós van ser increpats, i els militants socialistes objecte d’agressions (LV, 12/IX/1982). I no cal parlar de l’intent d’agressió que Raimon Obiols va patir en el Parlament de Catalunya en acabar la sessió d’investidura de Jordi Pujol, pel fet d’atrevir-se a criticar la gestió d’aquest últim en l’afer Banca Catalana (LV, 31/V/1984). Quantes vegades Lluch o Maragall van haver de sentir el crit de “botifler!”? No perdo, doncs, el temps en sortir al pas de desqualificacions que sempre han tingut una clara intencionalitat sectària.

Té més sentit reivindicar el fil roig del catalanisme sempre present en l’actuació del socialisme català des de la seva fundació. Un catalanisme que fuig com de la pesta de la manipulació partidista del sentiment patriòtic, que sempre respecta la legalitat fins i tot quan pretén canviar-la, que sempre persegueix la unitat civil dels catalans i que cerca la construcció d’una Catalunya cada dia més lliure i segura, més pròspera i més justa. El catalanisme del PSC, el catalanisme social i federal, està amarat d’estima pel país i la seva gent, de defensa aferrissada del seu autogovern i de la seva projecció hispànica i europea. Un catalanisme integrador que ha fet bandera de la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Un catalanisme que no ha contraposat mai la llibertat de Catalunya a la fraternitat amb la resta de pobles d’Espanya. Un catalanisme no independentista, fidel a la tradició majoritària del catalanisme polític, pactista i delerós per liderar la modernització democràtica i federal d’Espanya.

Els que avui volen reduir el catalanisme a l’independentisme s’equivoquen molt. L’abandó de la dimensió transversal del catalanisme seria el pitjor dels errors que podríem cometre col·lectivament. El catalanisme ha après dramàticament dues lliçons en la seva història: la divisió dels catalans per meitats irreconciliables condueix al desastre, i situar les institucions catalanes fora de la legalitat porta a la derrota. Per això considerem un gravíssim error polític el plantejament de la proposta de resolució de Junts pel Sí i la CUP. No podem esperar res de bo d’una legislatura que comença tan malament. Val més que tornem al seny que identifica el millor catalanisme.

Entrevista a El Punt Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, PRIMER SECRETARI DEL PSC

“Al PSC alguns potser l’han esborrat massa aviat de la llista d’adreces”
“Espero les municipals amb candeletes, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som”
“Els que volen projectar que les eleccions del 27-S poden portar a la independència, o enganyen o s’enganyen”
“El seu full de ruta ha arribat al final”
Sóc sincer. Crec que no hi haurà una nova llei electoral. I menys vuit mesos abans d’unes eleccions
Estic convençut que dilluns el president Mas sortirà airós de la seva compareixença a la comissió d’investigació
En aquest país sembla que és més fàcil fer una nova constitució que una llei electoral
El meu càrrec sempre està a disposició del partit. Ja veurem què passa el 27-S, i després vindrà un congrés
L’expedient al jutge Vidal és una barbaritat. Per què hem de jutjar què fa en hores lliures?
Navarro va haver d’afrontar una situació molt difícil. El procés va crear molta tensió al PSC
A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada

EL PUNT AVUI, 07/02/15
XEVI XIRGO

Amable i optimista de mena, i equipat amb la seva habitual Coca-Cola Zero, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, repassa i analitza en aquesta entrevista no només la situació que viu el PSC, sinó també el país, a les portes d’unes eleccions municipals i d’una convocatòria electoral al Parlament d’aquí a vuit mesos.

-Se’l veu còmode, en el càrrec de primer secretari. És allà on sempre havia volgut ser?
-Sí. Hi estic còmode. De fet, jo ja m’havia ofert per ser primer secretari el 2011, però llavors molts em van dir que no era la meva hora, i es va fer consens al costat de Pere Navarro. I vaig tornar a fer l’oferiment quan ja no hi pensava gaire, la veritat, i potser en un moment en què estaven molt forçats a acceptar-ho. Fixi’s si no hi pensava que fins i tot havíem parlat de la possibilitat que jo anés al Parlament Europeu. No m’imaginava tornant a la primera fila de la política catalana, però les circumstàncies m’hi han portat. I no voldria que sonés malament, però a mi em sembla que m’he estat preparant tota la vida per a un moment així.

-Si vostè mateix diu que ha viscut de la política tota la vida, deu ser fàcil dir que forma part de la casta.
-Sí, sí. Jo estic en política des del 1977, i no me n’amago. Però la gent que ens vam comprometre políticament de molt joves, i que hem mantingut aquest compromís, a mi em sembla que és un valor i no pas res criticable. I si d’això en diuen formar part de la casta, doncs bé…

-No crec que es digui en sentit positiu.
-Sap què passa? Sóc dels que pensen que val més boig conegut que savi per conèixer. L’experiència és un grau. Per a una operació a cor obert, cirurgià experimentat. Ara no és hora de venedors de safrà, és hora de solidesa i d’experiència, i de regeneració, que és el que jo i molta gent del PSC podem aportar.

-Tants anys fa que vostè està al PSC com que a Catalunya no hi ha una llei electoral pròpia.
-Sí, això és un fracàs.

-La veurem aviat, aquesta llei?
-Crec que no. Sóc molt sincer. Quan sento segons qui parlar amb tanta insistència d’aquesta estructura d’estat que anomenem administració electoral, el que en el fons admeten és que no hi haurà llei electoral. Hi renuncien. Perquè ho veuen molt difícil. I amb unes eleccions d’aquí a vuit mesos, encara és més complicat. Tot i això, no deixa de ser un fracàs col·lectiu… En aquest país sembla més fàcil fer una nova constitució que no una llei electoral.

-Ho diu per la constitució catalana del jutge Vidal?
-Sí. Cal posar les coses en perspectiva, i entendre que les coses no són tan fàcils com semblen. En un dels fulls de ruta que circulen, que ja no se sap mai quin és el bo, es parla de fer una constitució en deu mesos. Però si no hem estat capaços de fer una llei electoral en trenta anys! Potser que ens centrem en les coses que toquen. I aquí, en la llei electoral, permeti’m que li ho digui, Madrid no hi té cap culpa. De qui és culpa que no hi hagi llei electoral? Del PSOE? De Zapatero? De González?

-Ara sembla que del PSC. Si ho tinc ben entès, CiU, ERC, IC i fins i tot C’s setmanes enrere havien arribat a un consens, però el PSC no s’hi va incorporar…
-No és veritat, no és cert. Nosaltres volem més proporcionalitat i l’elecció directa de diputats de districte. Ens sembla que és el que vol la gent. La manera d’aproximar la política al ciutadà és que puguem votar directament el diputat d’aquell districte. Estan molt bé les llistes obertes i poder marcar creuetes en una llista, però és molt millor poder elegir el diputat directament. Ara, un sistema que no s’assemblés molt a l’alemany no satisfaria els ciutadans.

-I la proporcionalitat dels vots.
-Sí. La proporcionalitat és important. Ara mateix, si vostè explica a algú que el PSC va tenir més vots que ERC en les darreres eleccions, ningú s’ho creu, perquè ERC té 21 diputats i el PSC, 20. Volem un sistema més just. El pes dels partits al Parlament ha de ser proporcional al seu pes en vots. Volem això i volem l’elecció directa de diputats. I tan cert és això com que la resta de partits ho veuen de manera diferent, és cert.

-Per aprovar la llei, cal el suport de 90 diputats, dos terços del Parlament. I això quan falten vuit mesos per a unes eleccions…
-Vuit mesos abans d’unes eleccions no és el moment més feliç per plantejar aquesta llei. Però vaja, si ho proposen els mateixos que es veuen amb cor de redactar una constitució en deu mesos, és que els deu semblar bufar i fer ampolles…

-Si vostè estigués al CGPJ, li hauria obert expedient al jutge Vidal?
-No. Em sembla una barbaritat. Un jutge és un jutge i ha de ser imparcial quan fa de jutge. I si en les hores lliures vol fer una constitució o anar-se’n a l’Ateneu si n’és soci, per què ens hi hem de posar? No ho he entès. No acabo d’entendre en què es basa un càstig a un jutge per haver col·laborat desinteressadament a fer una constitució en hores lliures.

-A vostè, quan sent a parlar d’estructures d’estat, se li deuen posar els pèls de punta.
-No. Perquè ja en tenim. El Parlament ho és, el Síndic també, el govern, l’oficina antifrau… En tenim moltes. Però a mi ara em preocupa molt més l’estat d’algunes estructures, com la sanitat pública, que no pas les estructures d’estat. Abans de tenir-ne de noves, ens hauríem de preocupar de fer funcionar millor les que tenim.

-“Catalunya ha perdut quatre anys inútilment.” La frase és seva. Ho creu de veritat? Vol dir?
-Sí. En quatre anys, què tenim que no tinguéssim abans? Ni una competència nova, ni una inversió nova, ni un projecte potent nou… Ni hem resolt cap dels problemes que teníem abans. Han estat quatre anys perduts. Han passat coses? Sí. Però què en quedarà? Res. Han estat quatre anys d’estratègia i objectius equivocats. No hi ha hagut guanys reals. I, d’això, n’hauríem de ser conscients. No dic que els independentistes hagin de canviar el seu objectiu; només dic que analitzin el resultat real i què en quedarà: res.

-A veure si ara em dirà que entre Catalunya i Espanya no hi ha cap problema. Això es deu haver fet molt evident, en aquests quatre anys.
-Cert. Però això ja ho sabíem abans. Ho vam constatar el 2010 amb la sentència de l’Estatut i amb la manifestació posterior.

-Els dos milions de persones que van sortir al carrer el 9-N són uns ingenus?
-No. De cap manera. Volen un canvi. Però els partits que els proposen un canvi no els acaben de dir com el faran.

-Però dir que s’ha perdut el temps durant quatre anys…
Compte! Jo no dic que no hagin servit de res, aquests quatre anys. Tot serveix, a la vida. Respirar cada dia serveix molt, també. Ara potser sabem que hi ha 1.800.000 catalans que volen la independència, però això no els ha portat a la independència. Ni els hi durà. Estem empantanegats, bloquejats. Hi ha qui parla d’un empat d’impotència. Ni Catalunya pot fer l’estrebada per marxar, ni Espanya és capaç d’oferir un nou marc satisfactori per a la majoria de catalans. I això cal desfer-ho. Per mi, el camí, ja ho sap, és la reforma constitucional el 2016.

-Quan va dir que el dret a decidir és un ‘engañabobos’, estava dient ‘bobos’ als dos milions que s’ho van creure el 9-N?
-No. Els van dir que el que feien serviria per a una cosa i no ha estat així. I la prova és que els partits que estaven en aquesta història ara ja no en parlen, del dret a decidir. Ara ja estan en una altra pantalla. On és el Pacte Nacional pel Dret a Decidir? Estan decidint si l’enterren o el ressusciten. Potser esperen que arribi Setmana Santa…

-Vostès bé hi van ser, a la Comissió pel Dret a Decidir…
-I hi som. Però no s’ha reunit més. Ha quedat allà. Era tan important que la va presidir la presidenta del Parlament. I era tan important que ja no n’hem sentit a parlar més. Amortitzem molt ràpidament les coses. Si vostè decideix incloure aquest fragment de la conversa en l’entrevista, potser sí que farà que algú es pregunti on ha anat a parar, aquesta comissió. El dret a decidir ens ha durat només quatre mesos.

-I del full de ruta, què en pensa?
-El full de ruta diu moltes coses. Eleccions el 27-S, una declaració de sobirania (una altra, vaja), actes de sobirania, estructures d’estat, i eleccions i referèndum. Diu moltes coses, el full de ruta. Però no porta a la independència. No porta enlloc. No hi ha canvi significatiu en les relacions entre Catalunya i Espanya si no és per via d’un acord. Cal forçar una negociació. No hi haurà res unilateral.

-Potser s’oblida que no ens van deixar fer com a Escòcia i al Quebec…
-Si el que es vol és fer un referèndum sobre la independència, no hi ha cap altre camí que aquest, una llei de la claredat. I pensi que, tant a Escòcia com al Quebec, el que va fer possible un acord polític va ser que hi havia una majoria absoluta d’un partit independentista, i un lideratge clar. Aquí no sé si és així. I aquesta és una reflexió que haurien de fer els partits independentistes. Però vaja, a veure si ara jo em posaré a dir com s’han d’assolir uns objectius que no són els meus…

-No es freni…
-A mi el que m’agradaria és que els catalans poguessin votar un nou acord, una nova reforma constitucional que pogués ser sotmesa a referèndum. Si algú el que vol és un referèndum sobre la independència, el que necessita primer és una llei de la claredat.

-Per tant, les eleccions del 27-S vostè no les considera plebiscitàries? No serviran per comptar quants són els del sí i quants els del no?
-Però que no ho vam fer el 9-N, això? Ara, comptant no n’hi ha prou. Unes eleccions són unes eleccions, i un referèndum és un referèndum. El 27-S hi ha molts sís i molts nos, i això no és un referèndum. Al president li reconec la coherència, i ell mateix va dir que només podrien ser plebiscitàries si hi havia llista única, si els del sí anaven junts. I no ha estat així. Diuen que el contingut plebiscitari ja li donaran després, però això on va? Algú ens ho reconeixerà? No. I el que em preocupa és que hi haurà ciutadans que s’ho creuran i després se sentiran frustrats, enganyats. Potser no els agrada sentir-ho, però això s’ha de dir: Mas no ha aconseguit convocar unes eleccions plebiscitàries. El full de ruta del president ha quedat tocat, ha arribat al final.

-Si hi ha una majoria independentista al Parlament, insisteixo, no servirà de res?
-Els que volen projectar que aquestes eleccions poden portar a la independència, enganyen o s’enganyen. No seré més radical del compte. De les eleccions del 27-S, no se’n derivarà la independència. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no durà a la independència. Siguem seriosos. No hi ha una relació causa-efecte com algú pretén establir. Per voluntarisme o per ingenuïtat, no ho sé, però no n’hi ha.

-El full de ruta s’ha donat per mort en tantes ocasions…
-Veurem què passa d’aquí al 27-S. No sé si després de les municipals el president tornarà a insistir a ERC amb la llista unitària. Però el president ho té molt difícil.

-Gairebé tan difícil com que a vostè li facin cas amb la proposta federalista, no? No sembla que ni el PP ni el PSOE vagin per aquí…
-Sí, sí. Cert. Però veurem què passa en la propera legislatura espanyola. Jo crec que hi haurà espai per a una reforma constitucional. Crec que el PP no tindrà majoria absoluta, crec que el PSOE portarà en el programa la reforma constitucional i Podem parla d’un procés constituent. Això passarà segur? No ho sé. A diferència d’altres, jo no dono res per segur. Però crec que hi ha espai. I respecto aquells que no ho volen i aquells que creuen que no passarà. Però jo m’estimo més una reforma que una ruptura.

-El 27-S al Parlament probablement ja hi haurà una majoria de diputats partidaris de la independència.
-Molt bé. I faran una declaració de sobirania, serà anul·lada i tornarem a començar.

-No hi ha recorregut?
-Té un valor, no ho nego. Però no té recorregut. No té efectes. La declaració unilateral no té efectes. No ho reconeixerà ningú. I pot ser paper mullat. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no un efecte real.

-Vostè és el candidat ‘in pectore’ del PSC en les eleccions del 27-S vinent.
-No sabem si n’hi haurà més. Veurem si hi ha altres candidats que es presentin a les primàries. De moment, a mi no me’n consta cap més. I jo ho faré.

-Competirà amb altres socialistes que se n’han anat del PSC…
-Serem més socialistes al Parlament, si van en altres llistes. És possible que hi hagi excompanys meus en altres llistes, amb ERC o amb la del president. O sols. Ja ho veurem.

-Les probabilitats són altes. Quina sensació li provoca el fet que hagi marxat tanta gent?
-En general, tristesa. Tristesa i respecte, perquè amb alguns havíem passat molts anys junts. I va valer la pena. No faig retrets, perquè valoro molt més el que pugui passar a partir d’ara.

-Allò de les dues ànimes del PSC era fals, doncs?
-Al PSC hi ha tantes ànimes com gent. Som un partit catalanista, ens hi sentim i ho proclamem. No som independentistes, alguns no són sobiranistes, però tots som catalanistes. Sempre hi ha hagut moltes ànimes, al PSC. Què ha passat? Doncs que hi ha gent que ha arribat a la conclusió que sense una estrebada sobiranista no es mourà res, i hi ha gent que creu que a Espanya el federalisme no és possible. I aquests no s’han sentit ben representats pel PSC i han triat una altra opció.

-Sembla estrany que, tenint en compte el convenciment amb què vostè s’expressa, les enquestes continuïn pronosticant una nova davallada al PSC.
-Les enquestes ens diuen que els que pugen són Ciutadans i Podem, que no són pas precisament els entusiastes del procés. Entre ERC i CiU hi ha un efecte balancí, però la seva suma no sembla més potent ara que abans. I el PSC apareix per a molta gent com un partit més ambigu, que no vol una política de fronts, que no és independentista però que vol canvis… Potser això no té la credibilitat suficient per a molta gent. Però ja veurem què passarà quan arribin les eleccions. I jo respectaré el que decideixin els ciutadans. Si el PSC obté un mal resultat en les eleccions no serà perquè algú li vulgui mal, serà perquè la seva proposta no tindrà la credibilitat o el suport suficients per tirar endavant.

-I si en les municipals hi ha un altre daltabaix…?
-Crec que en les municipals el PSC serà el segon partit més votat a Catalunya. Com a molt, el tercer. Per tant, serà un daltabaix molt relatiu. Quan algú sumi i vegi que som el segon o el tercer partit més votat, potser dirà: “Carai, però no eren morts, aquests? No els havia substituït no sé qui?” És cert que hi ha partits que faran moltes més llistes, però en llocs molt petits. Nosaltres ja n’hi voldríem tenir, no es pensi. Però a l’hora de comptar els vots veurà que passa això. Que seguirem sent el que som: la segona o la tercera força política, encara que a vegades se’ns tracti com si fóssim la setena o la vuitena.

-Se senten maltractats? Pels mitjans de comunicació?
-Maltractats no és la paraula. Però com que el debat polític ara gira sempre a l’entorn del procés, i el PSC no en forma part, som menys presents. No formem part de la roda. I això té un preu en la presència mediàtica.

-A TV3, per exemple?
-Allà diuen que sortim moltíssim. I deu ser cert. Però em fa l’efecte que, del PSC, tendeixen a interessar molt més els efectes negatius que ens provoca el procés, molt més que altres coses. No és una qüestió de minutatge, sinó potser de contingut. Però vaja, jo no em queixo mai públicament dels mitjans. Qui fa culpable de les seves penes els missatgers, normalment el que està fent és no acceptar la realitat…

-El que és evident és que el procés al PSC l’ha afectat molt.
-I tant. En algun moment em sembla que havíem donat lloc a quatre partits nous. Ara sembla que no, que només en sortirà un altre, de nou. Imagini’s si dóna, el PSC… Els efectes interns del procés al PSC s’han airejat molt. Del PSC gairebé no es parlava de res més. No em queixo, simplement constato. Per això espero amb candeletes les municipals, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som. Que algú vegi que al PSC potser se l’ha esborrat de la llista d’adreces massa aviat.

-Però, de governar a la Generalitat, a les diputacions i als principals ajuntaments, han passat a un oasi… A perdre més d’un milió de vots.
-Però som el tercer partit de Catalunya. I en les municipals podem ser els segons. Veurà. Som això i no volem ser més. No podem reclamar més del que som, però també reivindiquem el que som. Encara que no siguem cada dia dalt la roda aquesta del procés independentista.

-Si el 27-S, però, les enquestes tenen raó i el PSC no és ni la segona ni la tercera ni la quarta força política, vostè posarà el seu càrrec a disposició?
-El meu càrrec sempre hi està, a disposició del partit. I quan s’hagin produït les eleccions, probablement molt aviat hi haurà un congrés i el partit decidirà què vol fer. Com que les enquestes ara ens donen tan mals resultats, també podria ser que quan hi arribem el resultat no sigui tan dolent, no? A veure si encara em salvarà que no sigui bo, sinó que sigui millor que el que alguns es dediquen a vaticinar.

-Què li va passar a Pere Navarro?
-Que va haver d’afrontar una situació molt difícil. Que el procés sobiranista va causar unes tensions molt fortes sobre el PSC, i que eren molt difícils de governar. Però a ell li devem la negociació amb el PSOE de la reforma federal. Va considerar que no era bo per al partit continuar. Hi ha vegades en què les situacions són molt complicades. Crec que si jo hagués estat primer secretari del partit en aquell moment, el resultat de les eleccions europees no hauria estat millor, francament.

-Ell va denunciar crispació social al carrer. Vostè n’hi veu?
-Crec que n’hi ha hagut. Algunes coses que a mi em diuen per Twitter probablement no les diuen a ningú més. Ara, això és crispació social? A mi a la Diada del 82 van estar a punt d’agredir-me i em van dir botifler. Miri si fa temps. Però jo, a això, hi dono una importància molt relativa. En política no agrades a tothom. I la gent ha de poder expressar la seva incomoditat o animadversió. Sense agressions, és clar, que això és intolerable. A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada.

-De què servirà la comissió d’investigació del cas Pujol?
-Totes les comissions serveixen d’alguna cosa. Però potser servirà més per establir mesures a prendre que no pas per aclarir el cas. La comissió no té mecanismes d’investigació policial. Hi ha qui no està obligat a comparèixer. No espero dades noves sobre el cas, però potser sí que traurem conclusions per millorar coses. També és cert que a la comissió tot s’ha desbordat, que s’han demanat moltes compareixences i que correm el risc de perdre’ns enmig de tot plegat.

-I sobre la compareixença del president Mas?
-Estic convençut que en sortirà airós. I la gent apreciarà que hi vagi. La gent ha de veure que els responsables polítics ho són, i que en reten compte davant les institucions quan els ho reclamen. Encara que hagin de donar explicacions sobre coses de les quals personalment no són responsables, però que pel lloc que ocupen en podrien tenir coneixement. O perquè surten en algunes converses. No em sembla tan estrany que el president hi comparegui. Pot tenir la virtut de tranquil·litzar l’opinió pública i de deixar clar que res s’escapa de l’escrutini parlamentari.

-Darrere les eleccions del 27-S vindran les espanyoles. Carme Chacón és una bona candidata?
-Això ho hauria de parlar amb ella. En les darreres enquestes que havíem fet temps enrere sobre política espanyola, Chacón era una persona molt coneguda i ben valorada per l’electorat socialista. Però això era fa temps. Ara s’hauria de parlar amb ella. No ho he fet. I no sé ella què en pensa.

-I les eleccions andaluses, quina repercussió tindran?
-Tot a la vida té repercussions. Si el resultat dels socialistes fos bo, podria tenir un molt bon efecte en l’ànim dels socialistes. També veurem què passa amb Podem, què fa quan tingui responsabilitats: si fa acords o no, si vol governar o no…

-Si guanya Susana Díaz, sembla que Pedro Sánchez ja pot anar fent les maletes…
-No ho crec. Ella ha dit, i haurà de dir molt més, que el seu objectiu és Andalusia. Al cap de quatre mesos de ser elegida a Andalusia, no crec que surti disparada cap a un altre lloc… Però vaja, el futur està per escriure. Ara ella se l’ha jugat molt, i caldrà veure què passa.

-Tots donem per fet que Podem serà clau en molts llocs a mesura que s’acostin les eleccions. I que Podem haurà de decidir si fa pactes amb el PSOE o amb el PP. Però això també es pot llegir a la inversa, no? I que la clau la tingui el PSOE. Miquel Iceta per qui es decantaria?
-Jo em decanto sempre per pactes d’esquerres. És la meva inclinació natural. Però mai se sap. Jo també he ofert pactes de col·laboració al president Mas, que no és pas d’esquerres. Els pactes s’han d’establir en funció de compromisos i programes concrets.

-Finta la resposta?
-No. És que la vida fa moltes voltes. El que és clar, però, és que a Espanya és molt difícil pactar amb un PP que es nega a reformar la Constitució. Això és impossible. I si un PP sense majoria absoluta canvia d’orientació? No ho sabem. Tot i que això ara com ara és impensable.

-La seva tendència natural, per tant, és pactar amb Podem?
-Sí. Sí, amb peròs. I ho dic perquè Podem és molt incert. Els puc concedir el benefici del dubte, però per ara es fa molt difícil saber si ells volen cap acord amb ningú, si el que volen no és conservar aquesta mena d’aureola virginal. No sé si hi haurà d’haver pactes amb ells, però si n’hi ha han de ser amb un programa concret i amb transparència.

I ara què?

Avui el diari El País em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

¿Y AHORA QUÉ?

El pasado viernes, el Parlament de Cataluña aprobó la ley de consultas populares no referendarias con el amplio apoyo de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA y la CUP. Los socialistas catalanes hemos votado la ley porque creemos que hay que revitalizar la democracia abriendo espacios de deliberación ciudadana. Es la misma voluntad, por ejemplo, que guía el anteproyecto de ley andaluza de participación ciudadana, que en su artículo 23 dice lo siguiente: “Conforme a lo dispuesto en el artículo 78 del Estatuto de Autonomía de Andalucía, las Administraciones Públicas andaluzas podrán convocar y realizar, en el ámbito de sus competencias y en los términos que se regulen reglamentariamente, procesos de participación ciudadana mediante cualquier instrumento de consulta popular cuando consideren oportuno conocer la opinión de la ciudadanía sobre determinados asuntos o políticas públicas, ya sea para valorar los efectos reales de las mismas o para adoptar decisiones sobre ellas”.

Lamentablemente, el president Mas, obligado por el acuerdo al que llegó con ERC, ICV-EUiA y la CUP, pretende utilizar la ley catalana de consultas populares no referendarias para convocar una consulta formulando una pregunta propia de un referéndum. Llegado este momento, es obvio que el Gobierno de España, en uso de sus atribuciones, pedirá al Tribunal Constitucional la inmediata suspensión del decreto de convocatoria de la consulta y seguramente también la de la ley en que se ampara. Enric Fossas escribió el viernes en EL PAÍS un artículo absolutamente esclarecedor sobre esta cuestión.

En este supuesto, desde mi punto de vista, lo que habrá que hacer es dejar en suspenso los preparativos de dicha consulta y esperar la decisión definitiva del alto tribunal, que dará o quitará razones a unos y otros. Solo entonces podremos ajustar a su resolución las decisiones tomadas estos días. No me imagino que un responsable político, y máxime si ejerce responsabilidades de gobierno, piense siquiera en otra línea de conducta.

Es obvio que ni la suspensión de la consulta ni la eventual anulación definitiva de la convocatoria y la ley en que se sustenta resuelven el problema de fondo, que no es otro que la necesidad de dar cauce político y democrático al profundo malestar de importantes sectores de la sociedad catalana sobre la actual relación de Cataluña con el resto de España. No hay más que ver el seguimiento de las movilizaciones con motivo de la Diada Nacional en los últimos años y recientes resultados electorales para calibrar el alcance de ese malestar.

Es evidente que así no podemos seguir; y también lo es para mí que no habrá solución estable al problema de fondo que no pase por dar la palabra a la ciudadanía. Las razones del malestar son profundas y tienen que ver con una severa crisis de sistema que requiere de una revolución democrática en toda España. Pero si nos ceñimos estrictamente a las relaciones entre Cataluña y el resto de España, el actual malestar trae causa de la sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el Estatuto de Cataluña que, tras haber sido aprobado por mayoría absoluta por las Cortes Generales, fue sometido a referéndum de los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Resulta imprescindible superar esa anomalía democrática a través de un nuevo pacto político que deberá, a su vez, ser sometido a referéndum de la ciudadanía.

La solución al problema de fondo solo puede venir a través de la vía del diálogo, la negociación y el pacto. Un diálogo que deben protagonizar los presidentes Mas y Rajoy. Un diálogo al que los socialistas les urgimos, y al que estamos dispuestos a aportar nuestras propuestas. El presidente Rajoy no debe olvidar que han sido políticas y actuaciones de su partido las que más han contribuido al actual malestar catalán (¿recuerda el PP su cruzada contra el nuevo Estatuto?) y no debe abdicar de su responsabilidad como presidente del Gobierno de España, que no se agota en cumplir y exigir el cumplimiento de la ley, sino que debe procurar la solución de un problema tan delicado como el que nos ocupa.

Por su parte, el president Mas debe rectificar una estrategia basada en decisiones unilaterales que no llevan a ninguna parte. Confío en que el periodo que se abrirá tras la más que previsible suspensión cautelar de la consulta por parte del Tribunal Constitucional pueda servir para que dialoguen los Gobiernos. Por ello exijo a los presidentes Rajoy y Mas el diálogo, que no se atrincheren en sus razones, que no busquen excusas en los errores de la otra parte, que abandonen cálculos partidistas y electorales, que no esperen a que se llegue a un punto sin retorno, que nos eviten un enfrentamiento sin sentido que a todos perjudicaría.

Por nuestra parte los socialistas catalanes insistimos en la necesidad de una reforma constitucional federal que deberá ser sometida a referéndum. Una reforma que contemple, al menos, las siguientes cuestiones:

1. La definición de España como Estado federal.

2. El reconocimiento de que España es una nación que integra naciones, nacionalidades y regiones.

3. La definición precisa de las competencias del Estado y de las pautas sobre su ejercicio y la atribución de todas las demás competencias a las autonomías.

4. El reconocimiento de una asimetría competencial que atienda a los hechos diferenciales y los derechos históricos ya reconocidos por la Constitución y los Estatutos vigentes.

5. La consideración de los temas lingüísticos, educativos y culturales como competencia estricta de las comunidades con lengua propia.

6. La constitucionalización de los principios de solidaridad y ordinalidad que han de informar la financiación de las autonomías.

7. La descentralización efectiva del Poder Judicial.

8. La transformación del actual Senado en un Consejo Federal integrado por los Gobiernos autónomos.

Hay quien piensa que una reforma de tal calado es imposible y que quizá resulte más sencillo buscar un encaje singular de Cataluña introduciendo en nuestra Constitución una disposición adicional específica. Estamos dispuestos a hablar de ello. Pero a lo que no estamos dispuestos es a cruzarnos de brazos mientras se arruina el mejor periodo de nuestra historia en común.

La reciente experiencia del referéndum escocés proporciona buenas pistas para resolver el problema: un mecanismo democrático de consulta o ratificación en las urnas; una oferta ambiciosa de pacto inspirada en las técnicas federales; un despliegue de reconocimiento y afecto adaptado al carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España; y, para empezar, una disposición proactiva e inteligente al diálogo y la negociación necesarios.

No, la secessió perjudicaria els ciutadans

Avui el Huffington Post em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

No, la secesión perjudicaría a los ciudadanos

La independencia sería, desde mi punto de vista, la expresión de un fracaso colectivo: la constatación de nuestra incapacidad de construir, en Cataluña y en España, un proyecto común en que conviven ciudadanos con identidades múltiples y sentimientos diversos.

No soy independentista. No por no querer lo suficiente a Cataluña, sino porque creo que la independencia sería altamente perjudicial para Cataluña y para España.

En un mundo de interdependencias crecientes y soberanías compartidas; en una España plural y diversa, levantar barreras y divisiones es un mal negocio.

El federalismo, el ideal de la convivencia entre diferentes, es la mejor solución al encaje de Cataluña en España. Quiero una España federal, suma de autogobierno y Gobierno compartido. Quiero una Cataluña hermanada con el resto de pueblos de España y cuya singularidad sea plenamente reconocida en una España nación de naciones.

La pérdida de dimensión económica, cultural, demográfica y política es un grave riesgo, tanto para Cataluña como para España. En el mundo en que vivimos, perder tamaño es perder oportunidades. Nadie ha sido capaz de calcular los costes y las incertidumbres de un proceso de separación, con toda seguridad excesivos; probablemente, insoportables.

Por otro lado, si Cataluña se separase de España no dejarían de ser vecinas. Cataluña puede separarse de España pero no puede abandonar la península ibérica. ¿Cómo puede beneficiar a Cataluña la separación, el alejamiento traumático de sus vecinos más inmediatos, que serán para siempre sus vecinos y con los que siempre le convendrá tener las mejores relaciones posibles?

La secesión perjudicaría a los ciudadanos, una gran mayoría sufriría al ver desgarrarse sus identidades plurales y compartidas; obligados a considerar como extranjeros a buena parte de sus conciudadanos, de repente muchos deberían considerar como extrañas cosas que les eran propias.

Y, además, la secesión perjudicaría también a la integración europea. Más allá de la evidencia de que, al menos por cierto tiempo, Catalunya quedaría fuera de la UE, la fractura de un país miembro de la Unión Europea plantea interrogantes sobre el propio funcionamiento de la Unión, sus relaciones con lo que a partir de entonces sería un país tercero y sobre el riesgo de incentivar procesos similares en otros países miembros.

La secesión crearía más problemas de los que pretende resolver. Ante esto, cabe buscar otras respuestas. Soluciones que pasan necesariamente por el diálogo, la negociación y el pacto, elementos definitorios del federalismo.