No tenim por!

Un Dictamen rellevant i molt esclaridor

El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat per al 2017

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya és el màxim òrgan consultiu de la Generalitat. Creat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya està integrat per nou juristes catalans de prestigi, sis dels quals són elegits per una majoria de tres cinquenes parts dels Diputats del Parlament de Catalunya, i els altres tres són elegits pel Govern. El Consell de Garanties vetlla per l’adequació de les lleis catalanes a la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.

Per unanimitat, el Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat que “La disposició addicional trenta-unena del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 és contrària a l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola, en relació amb l’ordre de repartiment competencial, i a l’article 92 de la Constitució espanyola, quant al seu desplegament orgànic, i no troba empara en l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ni en els articles 211 i 212 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

La disposició addicional trenta-unena del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 diu el següent: “El Govern, dins les disponibilitats pressupostàries per al 2017, ha d’habilitar les partides per a garantir els recursos necessaris en matèria d’organització i gestió per a afrontar el procés referendari sobre el futur polític de Catalunya en el marc de la legislació vigent en el moment que es convoqui”.

El Grup Socialista va ser el primer grup parlamentari en sol·licitar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries sobre aquesta disposició addicional perquè enteníem que podia vulnerar l’ordre constitucional i estatutari de repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat. Dies després feien la mateixa sol·licitud els grups de Ciutadans i del PPC.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, per unanimitat, ens ha donat la raó.

El grup parlamentari de Ciutadans afegia també la sol·licitud de dictamen sobre altres partides en l’àmbit dels processos electorals i consultes populars, processos de participació ciutadana i Fons de Contingència. El Consell de Garanties, també per unanimitat, considera que en aquests casos no es produeix un supòsit d’anticonstitucionalitat. És obvi que la Generalitat pot preveure en els pressupostos processos electorals, consultes populars i processos de participació ciutadana. El que no pot és el que pretén fer el Govern que no és altra cosa que organitzar un referèndum sobre la independència.

Val la pena llegir el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya en la seva integritat, però vull subratllar alguns arguments que convé retenir.

El Dictamen del Consell de Garanties recorda que “tant les lleis de pressupostos generals de l’Estat com les dels comptes autonòmics han de reflectir i ajustar-se a l’ordre de repartiment constitucional i estatutari vigent en el període d’aplicació de les normes pressupostàries en qüestió”. És obvi, els poders públics no poden preveure gastar fons públics en qüestions que no són de la seva competència.

El Dictamen afirma que “a data d’avui, la competència de regulació i d’autorització en matèria de referèndums correspon amb caràcter exclusiu a l’Estat, sense que la Generalitat disposi de marge d’actuació normativa o executiva més enllà de la iniciativa de sol·licitud a l’Estat en aquells supòsits referendaris desplegats per la Llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, aprovada en desenvolupament de l’article 92 de la Constitució espanyola i encara vigent en els mateixos termes inicials”.

No hi ha cap ambigüitat ni escletxa al respecte. Com diu el Dictamen unànime del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya: “d’una banda, el poder legislatiu pressupostari no és un poder lliure sinó que ha de respondre al model de repartiment de competències que delimiten la Constitució i l’Estatut, i, de l’altra, hem de tenir present, alhora, que la figura del referèndum és un supòsit d’institució de consulta de la voluntat general ex article 23 de la Constitució espanyola reservat en exclusiva a l’Estat (art. 149.1.32 CE)”.

El Dictamen reitera: “els pressupostos, en la mesura que són la llei per la qual es dirigeix i s’ordena econòmicament l’activitat atribuïda a la Generalitat, no poden preveure, ni que sigui en forma condicional o potencial, disposicions normatives en relació amb competències o facultats que no li són pròpies”.

El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya subratlla: “l’examen jurídic de la disposició addicional trenta-unena no supera el test de l’adequació constitucional i estatutària, perquè, actualment, la jurisprudència constitucional no reconeix a la Generalitat la potestat de regular ni de convocar una consulta referendària sobre el futur polític de Catalunya. I, com a derivació d’aquesta premissa, tampoc pot preveure en la seva legislació pressupostària una habilitació o autorització per a una despesa de diner públic en relació a una competència que no té atribuïda o de la qual no n’és la titular reconeguda”.

Per esvair qualsevol dubte al respecte el Dictamen recorda que “la regulació que conté aquest tipus de llei específica de política econòmica [el projecte de llei de pressupostos] s’ha d’ajustar al marc jurídic vigent en el qual s’insereix en el moment de ser aprovada, sense que hi puguin tenir cabuda clàusules que incorporin un eventual contingut que no està reconegut, com és el cas, a l’òrgan polític o executiu concernit”.

Havent llegit el Dictamen, el govern català segueix dient que convocarà el referèndum. I això que, en aquest cas, la culpa, el Dictamen, no és de Madrid, és d’un organisme ben català. Però el govern de la Generalitat segueix entestat en negar la realitat i en intentar amagar que vol perpetrar una il·legalitat com una casa de pagès.

Com convocar el referèndum era ja, a aquestes alçades, l’únic objectiu polític del govern i, diguin el que diguin, no estan en condicions de convocar-lo i de celebrar-lo, crec que la legislatura ha acabat. Com més aviat es convoquin les eleccions, millor per tots.

Intervenció (no pronunciada) en la Conferència del PSOE

Els organitzadors de la Conferència del PSOE havien previst que intervingués breument en la sessió inaugural. Ahir a la nit, colpit per les notícies de París, vaig escriure unes breus notes per a la meva intervenció. La Conferència s’ha suspès i per tant no hi he intervingut. Us transcric les breus notes que em vaig preparar ahir de matinada.

Hoy nuestro pensamiento y nuestro corazón están en París.

Con las víctimas de la barbarie y sus familias, con todo el pueblo de Francia.

Con François Hollande, Manuel Valls y Anne Hidalgo.

Su dolor es el nuestro, su coraje es el nuestro, su esperanza es la nuestra.

Dolor, coraje y esperanza que deben fortalecer nuestros valores y nuestras convicciones.

Debemos recordar hoy por qué hacemos política.

Para construir una sociedad mejor, en la que la libertad de cada uno debe ser la libertad de todos, en la que las oportunidades de cada uno deben ser las oportunidades de todos.

Una sociedad abierta, tolerante y justa.

Una sociedad laica que promueve el respeto a las ideas y creencias de todos.

Mientras hay quien cultiva y exacerba diferencias, nosotros cultivamos y promovemos la igualdad.Mientras hay quien se resigna frente a la pobreza y la injusticia, nosotros luchamos por la prosperidad de todos y la justicia social.

Nuestros adversarios son los intolerantes y los fanáticos. Nuestros enemigos son la pobreza, la desigualdad y la incultura. Y sabremos derrotarlos.

No vamos a dejarnos vencer por el miedo ni la oscuridad. Somos portadores de esperanza y de la luz del progreso.

Hoy somos todos franceses, pero también sirios e iraquíes, libios y tunecinos, turcos y egipcios.

Hoy recordamos también a las víctimas de Nueva York, Londres y Madrid.

Con todos ellos y ellas somos uno. Y compartimos la convicción de la igual dignidad de todas las personas. Y compartimos con todos ellos y ellas el ideal de libertad y de justicia para las personas, los pueblos y la humanidad entera.

Los asesinos pueden arrebatarnos una o muchas vidas, pero jamás podrán arrebatarnos nuestros ideales.

La independència ens allunya de la resta de territoris de parla catalana i també d’Europa

Ahir vaig anar a València a mantenir una reunió amb el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Vaig comprovar el malestar que havien aixecat les declaracions de Germà Gordó oferint la nacionalitat catalana a la gent de les Illes, València i Aragó que ho volguessin. Els que defensen la independència no saben com justificar que això milloraria les relacions amb els altres territoris de parla catalana i improvisen solucions que generen incomoditat arreu. En canvi, quan parles amb gent de València, les Illes i l’Aragó, el que volen és estrènyer els llaços amb Catalunya a partir del respecte mutu i dels projectes que podem compartir: finançament, inversions i transformació d’Espanya en un Estat federal.

Cal ser molt clars sobre tot això: la independència aixeca barreres i ens allunya dels altres. I també d’Europa. A partir d’unes declaracions del president de l’ANC reconeixent que Catalunya hauria de demanar l’adhesió a la Unió Europea si sortís d’Espanya. Però no és que ho digui ell, ho diuen les pròpies institucions europees. Vegeu per exemple el Dictamen del Comitè de les Regions aprovat el passat 12 d’abril a Brusel·les que, entre d’altres coses, diu: “El Comitè de les Regions declara que segons l’article 4.2 del Tractat de la Unió Europea (TUE), l’avenç d’una regió cap a la independència ha de ser considerat com un afer intern de l’Estat afectat i recorda que en el cas que una regió obtingués la independència i volgués integrar-se a la Unió Europea, hauria de presentar una candidatura oficial al Consell i seguir el procediment d’adhesió de l’article 49 del TUE com qualsevol Estat que volgués esdevenir un Estat membre de la UE”.

S’ha volgut presentar el camí cap a la independència com a cosa senzilla, ràpida i planera, i amb efectes gairebé miraculosos. Però no és així. En fi, la campanya electoral hauria de permetre anar aclarint aquestes qüestions que són de vital importància per prendre decisions amb la millor informació disponible.

Sobre aquestes i altres qüestions us convido a llegir, veure o escoltar les notícies següents:

• Entrevista de Miquel Iceta a Antena 3
• Entrevista de Miquel Iceta a RNE
• Notícia sobre la visita a València (La Vanguardia)
• Polèmica generada per les declaracions del president de l’ANC (El País)
• El PSC contra una política de fronts (El País)
• Editorial d’El País “Secesión o pluralismo”
• Article de José Juan Toharia “La izquierda y el nacionalismo”

En record de Txiki Benegas

És molt probable que no aconsegueixi mantenir la regularitat d’un apunt diari en aquest blog. Les exigències de la campanya electoral i una agenda atapeïda m’ho impediran en més d’una ocasió.

Avui escric aquesta entrada colpit per la noticia de la mort de Txiki Benegas, dirigent socialista basc amb qui vaig mantenir una relació política i d’amistat al llarg de molts anys. Admirava en ell les fermes conviccions socialistes, la coherència, la lleialtat i un tarannà dialogant que massa sovint es troba a faltar en la política. Avui el recordem amb motiu de la seva mort i ens sentim especialment propers a la seva família, als seus amics i als seus companys socialistes del País Basc i de tota Espanya. Trobarem a faltar la seva paraula amiga i els seus consells, sempre útils per afrontar la solució de problemes delicats de convivència de sentiments d’identitat diversos i de conciliació d’interessos enfrontats.

A Catalunya segueix oberta la polèmica sobre les desafortunades declaracions de Germà Gordó que han aixecat el malestar de la resta de Comunitats en les que es parla català. Trencar amb la resta d’Espanya no servirà per apropar-nos a les Illes, el País Valencià i l’Aragó, ans al contrari, ens allunyarà d’ells. I el pitjor que es pot fer és el que ha fet el conseller de Justícia: oferir-los-hi la nacionalitat catalana. Això no és un tracte d’igual a igual per construir plegats un projecte comú, és intentar assimilar-los. Construir l’Espanya federal pot ser aquest projecte comú. Demà em desplaço a València per parlar-ne amb el president Ximo Puig, com ho vaig fer fa dies a Maó amb la presidenta Francina Armengol, i com ho faré a Saragossa amb el president Lambán. Tres territoris on s’ha produït el canvi, l’alternança que ha expulsat dels governs la dreta anticatalanista del PP. Convindrà prosseguir aquest canvi en la perspectiva de les eleccions generals, i aquest és el compromís de tots els socialistes d’Espanya i de tots els progressistes espanyols.

Acabo recomanant-vos una notícia de La Vanguardia en què es fa ressò d’un informe de Càritas. Els que volen reduir el debat electoral a la qüestió de la independència semblen voler oblidar l’important increment de les desigualtats a Catalunya. Serà perquè no han fet res des del govern per evitar-ho. I per això volen evitar retre comptes.

Trencar amb Espanya és contradictori amb estrènyer els llaços amb València i les Illes

Avui, havent esmorzat, he estat a RAC1. Allà, entrevistat per Laura Rosel, i en conversa amb Ignasi Llorente, Genís Sinca i Joan Planas, he parlat llarg sobre la situació política catalana, les eleccions del 27S i la proposta dels socialistes. Aquí teniu l’àudio sencer. El País, a partir del teletip de l’agència EFE, ha fet un petit resum de l’entrevista.

Abans de marxar de RAC1 he hagut d’atendre altres mitjans de comunicació que volien la meva reacció a les declaracions del conseller Gordó en què oferia la nacionalitat catalana a la gent del País Valencià i de les Illes que ho volgués (després de la independència de Catalunya, s’entén). Alguns pretenen fer veure que la independència de Catalunya és el millor que podem fer per estrènyer els llaços amb els territoris de parla catalana. Ho trobo absolutament contradictori, i més en un moment en que des de València i les Illes es volen teixir complicitats estretes amb Catalunya.

Abandonar la lluita per la transformació d’Espanya, que és l’Estat que compartim amb València, les Illes i la resta de pobles d’Espanya, i amb el que cap d’ells no té cap voluntat de trencar, lluny d’apropar-nos-hi aixecarà murs difícils de superar. Aquesta idea és un despropòsit més en aquesta fugida endavant cap a un carreró sense sortida en el que alguns ens volen ficar.

Després, visita a L’Arboç, convidat per l’alcalde Joan Sans (PSC amb majoria absoluta), amb motiu de l’actuació castellera en el marc de la Festa Major. Hem pogut gaudir dels esforços dels Minyons de L’Arboç, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca (als que veieu en la foto que acompanya aquestes línies, carregant una torre de 9 amb folre i manilles). Hi he pogut saludar els alcaldes de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i El Vendrell, Martí Carnicer, el diputat al Congrés, Joan Ruiz, el nostre cap de llista per Tarragona, Carlos Castillo, i la número 2 de la nostra candidatura, Rosa Maria Ibarra, que celebrava avui el seu sant, i a molts altres companys i amics.

Avui es publica l’article “Más sobre la ballena” de Llàtzer Moix, a partir de la polèmica desfermada pel seu article de diumenge passat “Tras la gran ballena blanca”. Val molt la pena llegir-los. Com també trobareu interessant el que deia Francesc Granell en el seu article “Vots i realitats”, publicats tots tres a La Vanguàrdia, i la reflexió de fons de Daniel Cohn-Bendit publicada a Libération “Le souverainisme est de droite parce qu’il repose sur l’égoïsme national et l’égoïsme n’est pas une valeur de gauche”.

L’estratègia de Mas oblida que Catalunya dividida sempre perd i quan abandona la legalitat és sempre derrotada

Avui és dia d’ordinador, internet, papers i lectures. Com si fos per compensar-ho, apareixen publicades dues entrevistes fetes per dos mitjans de comunicació catalans, dos periodistes diferents i dos fotògrafs diferents. La Vanguardia i Diari de Girona; Jaume V. Aroca i Pau Esparch; Roser Vilallonga (autora de la foto de la que he aprofitat un detall per il·lustrar aquesta entrada al blog) i Marc Martí. Plantejaments ben diferents d’una gran professionalitat.

La imminent campanya campanya electoral -falten 36 dies-, incrementa la meva obsessió per explicar amb claredat i sinceritat els nostres plantejaments. Es tracta de fer balanç del govern d’Artur Mas (un pobre balanç d’embolics permanents sense resultats i fortes retallades socials) i d’explicar com veiem les coses i què proposem de cara al futur. El balanç és important, perquè sempre ho és en unes eleccions i encara més en aquest cas perquè Mas vol seguir al capdavant del govern encara que no encapçala la llista la victòria de la qual l’hauria de fer president, defugint així retre comptes de la seva gestió.

I es tracta també de negar el caràcter plebiscitari de les eleccions, sense que això els hi tregui importància. Ans al contrari, si una futura aliança Junts pel sí-CUP obté la majoria absoluta no sols seguirà Artur Mas com a president, sinó que la dinàmica d’embolics permanents i carrerons sense sortida s’accentuarà. No em cansaré d’assenyalar que no hi ha solució unilateral al problema que tenim. Que l’única via de solució és la del diàleg, la negociació i el pacte. Que dividir Catalunya en dos blocs irreconciliables és un error com una casa de pagès. Que especular amb la sortida de la legalitat ens treu raons i ens situa en una dinàmica molt perillosa. Que hi ha un altre camí, el camí de la reforma constitucional, i el camí d’implicar-nos en la transformació d’Espanya. La decisió lliure i informada de la ciutadania implica que els diferents plantejaments arribin a tothom. I aquesta és la nostra principal feina d’aquí al 27S.

Camí de la reforma constitucional, sumem suports per l’Espanya federal

Ahir vaig visitar la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, a Maó. El president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, pronunciava al vespre una conferència a Es Mercadal, també a Menorca, i vàrem aprofitar per dinar tots tres a Maó. La presidenta Armengol feia un parell de tuits que poden resumir bé la jornada, un parla de l’Espanya federal i l’altre sobre finançament. El president Puig a la seva conferència a Es Mercadal va aprofitar per dir: “Hay que impulsar una reforma constitucional que haga possible una España federal”.

És obvi que després de les properes eleccions generals s’obrirà el camí per la reforma constitucional i hem d’aprofitar-la per transformar Espanya en un Estat federal. Fer una Catalunya millor en una Espanya diferent, aquest és el nostre objectiu que se situa en la tradició més genuïna del catalanisme polític: defensa de la identitat i de l’autogovern, combat per la modernització d’Espanya i protagonisme en la transformació de l’Estat. Màxima unitat Catalunya endins, màxima ambició Catalunya enfora i cerca constant de complicitats.

Ara que moltes Comunitats Autònomes reclamen un millor finançament, ara que el socialisme espanyol es compromet amb la reforma constitucional, ara que els pobles germans de ses Illes, el País Valencià i l’Aragó han produït canvis de govern, desempallegant-se de la dreta carca i anticatalanista del PP, no podem desertar del combat per una Espanya diferent. Aquest és el nostre compromís.

 

A trenta-vuit dies de les eleccions

Ahir vaig acompanyar els companys i companyes socialistes de les comarques gironines per fer la foto de la candidatura del PSC en aquella demarcació, al Far de Sant Sebastià (la foto del qual acompanya aquestes línies) i per la trobada socialista d’estiu que enguany es va celebrar a Llofriu. Allà un company em va regalar el llibre de poemes “El llibre dels verns” del seu pare, Josep Pedreira. Us en regalo un que porta per títol “Llampurnes de foc…”

Llampurnes de foc s’eleven.

Mira-sols al sol es baden.

Les gavines, radioses,

Amunt, amunt, sense marges.

Un breu comentari sobre la pre-campanya electoral. No em deixa de sorprendre la insistència d’alguns perquè els ajudem a bastir un front contra un altre. Els socialistes no participarem en l’intent de dividir per meitats la societat catalana en dos fronts irreconciliables. Creiem que es possible teixir amplis acords per resoldre els problemes concrets de la ciutadania, per fer una Catalunya millor en una Espanya diferent, per reactivar l’economia i crear ocupació, per defensar l’Estat del benestar, la sanitat i l’educació públiques i els sistemes de protecció social, per recuperar el prestigi de la política, lluitar contra el frau fiscal i la corrupció, i per cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar la reforma constitucional federal per la que lluitem.

La història ens demostra que Catalunya ha estat derrotada quan es divideix per meitats i quan algú pretén arrossegar les institucions catalanes fora de la llei, fora de l’Estat de dret. Els socialistes farem el que calgui per evitar qualsevol d’aquest dos greus errors.

A trenta-nou dies de les eleccions

Ahir vaig gaudir de la visita a les Festes de Gràcia on vaig visitar el carrer Verdi del Mig, just guanyador del premi al carrer millor decorat. La foto que il·lustra aquestes línies correspon precisament a un dels elements decoratius guardonats, possiblement inspirat en el Fushimi Inari-Taisha de Kyoto. Vull agrair especialment l’amabilitat i el temps que em va dedicar Sergi Font i Torrent, una de les ànimes del carrer premiat i que és també vicepresident de la Fundació Festa Major.

Avui he començat el dia amb una entrevista a Onda Cero que us pot interessar. I aquesta tarda vaig cap a Girona a fer una entrevista al Diari de Girona, la foto oficial de la candidatura socialista per aquella demarcació i la trobada socialista d’estiu a Llofriu.

El debat sobre la reforma constitucional s’anima. Els socialistes vàrem obrir el debat a Granada el juliol del 2013 i el PP s’hi mostrava radicalment hostil. Ara es van produint moviments: Podemos parla de procés constituent, Ciudadanos ha demanat un informe al respecte, Unió parla d’una disposició addicional específica per Catalunya i fins i tot Rajoy accepta que caldrà parlar-ne. No hi ha res més potent que una idea a la que arriba el seu moment. I el moment és aquest.

Finament, Romeva i Junqueras han hagut d’acceptar una veritat incòmoda: si guanya la seva llista i es poden posar d’acord amb la CUP, el president seguirà sent Artur Mas. Tot plegat per continuar la política del ‘lío’, les retallades i per no obtenir cap avenç concret. I noves eleccions al cap de vuit mesos. Espero que no sigui així i que els nostres esforços per tenir una majoria, un govern i un president diferent es vagin obrint camí.