Author Archives: Miquel Iceta

Necrològica de Francesc Casares i Potau

NECROLÒGICA DE FRANCESC CASARES I POTAU

(llegida per Miquel Iceta en el Ple del Parlament de Catalunya, 22.02.17)

 

Gràcies, senyora presidenta.

Vull en primer lloc saludar els fills d’en Francesc Casares, Martí, Joan, Laia, Toni i Miquel, i els familiars i amics que avui ens acompanyen amb motiu d’aquest petit homenatge a qui fou diputat en la primera i segona legislatura del Parlament recuperat.

Fer la necrològica d’una persona coneguda i admirada és un honor incòmode. És un honor perquè en retre homenatge a en Francesc Casares fem un acte de memòria i reconeixement que ens dignifica a tots plegats. Però és incòmode perquè mai estàs del tot segur d’estar fent justícia a un home bo, a un home just, a qui s’escau com a pocs el qualificatiu de persona compromesa.

El primer que volia dir és que la comesa de recordar la memòria de Francesc Casares recau en el grup parlamentari al que va pertànyer, però que el seu llegat polític, cívic i jurídic, depassa en molt el que representa el PSC. I això és també un motiu d’orgull.

Demòcrata, resistent antifranquista, catalanista, home d’esquerres, advocat laboralista, europeista, lluitador per la pau, la solidaritat entre els pobles i els drets humans, militant també de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia, la seva tasca i el seu exemple, han de ser recordats i honorats de forma ben àmplia i transversal. I aquest és també el sentit de les meves paraules.

Francesc Casares va néixer a Tarragona, el 22 de desembre de 1927. “El dia de la rifa” com la seva mare no va parar mai de dir-li. Podem donar fe de detalls com aquest perquè en Francesc Casares ens ha llegat les seves memòries en dos volums que val la pena llegir. El primer, publicat per La Campana el 2006, abasta el període 1927-1958 i el segon, publicat recentment per L’Avenç, transcorre entre en 1958 i el 1978, acaba precisament amb el seu record intens del procés d’unitat socialista. Ens deixava el passat 16 de novembre a punt de fer 89 anys.

Les persones que prenen un compromís polític en un moment determinat mereixen el nostre respecte. Quan ho fan en un context de manca de llibertats demostren coratge. Quan el compromís es manté al llarg de molt de temps, els admirem. Quan el compromís abasta tota la seva vida esdevenen referents. És el cas de Francesc Casares i Potau.

Fill de mestres, val la pena recordar, com ell mateix ho feia, que la seva opció pels estudis de Dret tenia molt a veure amb el fet que molts polítics de l’època eren homes de dret.

I a la Facultat comença també el seu compromís polític amb la militància a una organització clandestina. L’any 1945 ingressa al Front Universitari de Catalunya.

Amb 21 anys ja va patir un interrogatori del SEU. És un tràngol pel que havia passat també Carme Roca i Junyent, la que després es convertiria en la seva muller i que va morir el 12 d’octubre de 2012 als 84 anys.

Llicenciat en Dret, Francesc Casares comença a exercir l’advocacia el 1951 i s’especialitza en dret laboral per defensar els drets dels treballadors, i ben aviat defensa també sindicalistes i altres víctimes de la repressió franquista davant del feliçment desaparegut Tribunal d’Ordre Públic. Quanta gent no portava el telèfon d’en Francesc per si feia falta en cas de detencions per motiu d’activitats clandestines!

Ell mateix va ser empresonat el 1958 a causa d’una important caiguda de militants del Moviment Socialista de Catalunya. Participa en l’Assemblea de Catalunya i en l’impuls de Convergència Socialista de Catalunya, del PSC (Congrés), del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i de la UGT de Catalunya.

Activista de la l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, que va presidir de 1987 a 1996. Va presidir també la Federació Catalana d’ONGs pels Drets Humans i l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. Va ser vocal del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya i membre de la junta directiva de l’Institut per a la Reinserció Social. Va rebre el premi Primer de Maig al Compromís de les Fundacions Rafael Campalans i Josep Comaposada, la creu de Sant Raimon de Penyafort el 1989, la Medalla d’Honor del Col·legi d’Advocats i la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla al mèrit del treball President Macià el 2008, i finalment i a títol pòstum, el Premi de Justícia 2016.

Probablement en Francesc trobaria estrany que en la seva memòria destaquéssim els premis i medalles que amb tota justícia va merèixer, però considero que ens ajuden a tots plegats a copsar l’abast del seu compromís i de la seva tasca ingent.

Pels socialistes, la seva figura anirà sempre estretament lligada en el record amb la de Joan Reventós. Eren amics i companys de molts combats. Com és sabut, en Joan Reventós li va proposar ser candidat a l’alcaldia de Barcelona, i en Francesc va declinar l’oferiment, perquè s’estimava més seguir fent d’advocat laboralista.

Sí que va acceptar ser diputat al Parlament per dues legislatures. I sembla obligat fer esment a la seva trajectòria parlamentària recollida en els diaris de sessions.

A la primera legislatura: president de la Comissió de l’Estatut dels Diputats de 1980 a 1983, membre de les Comissions de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, del Reglament, d’Alta Muntanya, d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local i secretari de la Comissió d’Investigació sobre l’assalt i el segrest del Banc Central de Barcelona, la primera Comissió d’Investigació creada en aquest Parlament el 1980.

En aquesta primera legislatura, intervé activament com a ponent socialista, entre d’altres qüestions, en la supressió de limitacions als drets de les dones recollides llavors en la Compilació del Dret Civil especial de Catalunya, en relació amb les Fundacions Privades, els Col·legis Professionals, en la llei que va crear la Policia de Catalunya i en la que va establir la coordinació de les policies locals. També en innumerables proposicions de llei, sobre els drets dels ex-presos polítics, sobre presons, sobre la concessió de l’indult a Xavier Vinader, sobre el dret a expressar-se en català en serveis dependents de la Direcció de la Seguretat de l’Estat a Catalunya, etc.

En la segona legislatura la seva activitat parlamentària va ser igualment intensa com a membre de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, la del Síndic de Greuges, la Comissió d’Investigació dels Jocs gestionats per la Generalitat i la Comissió d’estudi sobre les Bosses de Pobresa. Ponent socialista en lleis tan importants com la de protecció de menors, la creació de l’Escola de Policia, del Col·legi de Periodistes, i en les lleis de reforma de l’article 6 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, la llei de reforma de les reserves legals i la llei successió intestada, que van assentar les bases de la renovació del Dret Civil Català. I en proposicions de llei sobre la despenalització de l’avortament, la condemna del racisme a Sudàfrica, la solidaritat amb els pobles iberoamericans sotmesos a règims dictatorials, objecció de consciència, organització de les demarcacions judicials, etc.

El 1988 deixa l’escó i reprèn amb tota l’empenta la seva trajectòria professional que d’altra banda mai no havia abandonat del tot, i incrementa el seu compromís amb organitzacions de defensa de la pau i els drets humans, amb els juristes demòcrates i també amb els compromesos amb l’impuls de la llengua catalana en el món jurídic.

Tampoc no afluixa en el seu compromís militant i accepta encapçalar el corrent d’Esquerra Socialista de Catalunya amb el que va establir bones relacions amb motiu de la seva aferrissada oposició a la continuïtat d’Espanya a l’Aliança Atlàntica.

No sempre estava d’acord amb el seu partit. El recordo perfectament defensant de forma contundent el seu NO a l’OTAN en el 4rt Congrés del PSC celebrat l’any 1984. En una publicació del PSC de Barcelona d’aquell mateix any, es recollia l’opinió d’en Francesc sobre aquesta qüestió, que contenia com a pòrtic una antiga recomanació de Sèneca que li escau perfectament: “Tingues per una gran cosa comportar-te sempre com el mateix home”. Així ho va fer al llarg de la seva vida. Per això el respectem, l’admirem i ha esdevingut un referent per a molts. Sempre el mateix home, sempre el mateix compromís. No va fallar mai ni als seus, ni als treballadors, ni als socialistes, ni al seu país.

Si hagués de triar una sola paraula per definir-lo, triaria “autenticitat”. Per ell, socialisme era socialisme. No una etiqueta rutinària buida de contingut. Cito una definició d’en Francesc: “l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció, la planificació econòmica, l’assumpció per part dels treballadors dels ressorts polítics i l’assumpció d’un model de relacions laborals i cíviques basat en l’autogestió”. Així entenia ell el socialisme, i així el va defensar sempre. Ens alertava el 2011: “Hem acceptat la desnaturalització del nostre projecte socialista, més preocupats per trobar un programa a la mida d’una majoria que no pas, tal com havia de ser, buscar una majoria per al nostre programa”. Autèntic, d’una peça, sempre el mateix home.

En un dels darrers articles seus que he garbellat es demostra com mai no va abaixar la guàrdia. Es tracta d’un article col·lectiu publicat a El País de títol “La destrucció del dret laboral” alertant contra el greu retrocés que a judici seu implicava la darrera reforma laboral, i recordava el seu compromís contra la flexibilització del mercat de treball i la desregulació de les relacions laborals. Deia: “Si el Dret són normes, el que està fent el Govern és destruir amb aquesta reforma una part del sistema jurídic establert democràticament i consolidat després d’anys de sacrificis i lluites socials”.

Llibertat i justícia social són els ideals que van presidir tota la vida d’en Francesc Casares. La seva fidelitat a aquestes dues causes defineix una vida compromesa.

Un compromís arrelat al seu temps i al seu país.

Permeteu-me que acabi recordant les seves paraules:

“No sóc gens partidari d’aconsellar ningú, i menys encara amb fórmules breus i sintètiques. Més aviat sóc partidari de predicar amb l’exemple. No obstant, per no passar per un vell reganyós, que es nega a parlar, gosaria dir als joves d’avui que no deixin de ser joves ni tan sols quan siguin vells. És a dir, que prenguin el compromís, des d’ara, de seguir mantenint les mateixes idees altruistes i generoses que ara puguin tenir, per sempre més”.

Que la seva memòria ens acompanyi sempre.

Alerta, homofòbia!

Alerta, homofòbia!

MIQUEL ICETA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 15.02.17

Surten gais per la televisió, guanyen premis, n’hi ha que són diputats com jo i, fins i tot, un conseller. Els nostres drets estan garantits legalment, ens podem casar i a Catalunya tenim una llei contra l’homofòbia. Però això no és tot. Continuen els insults, les agressions, el bullying escolar i a les xarxes socials i els suïcidis de joves que ja no poden aguantar més. Massa gent encara, víctimes, amics i famílies, pateixen, sovint en silenci, el dolor infligit per altres que se senten impunes.

No ens podem quedar amb els braços plegats. Hem de recolzar les víctimes i les organitzacions que vetllen pels drets de totes les persones. Però des de les institucions hem de fer més, hem de vetllar perquè les lleis no es quedin en paper mullat. ¿De què serveix una llei si no s’imposen sancions als que la vulneren?

Vaig ser ponent de la llei 11/2014, del 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. I estic alarmat per la lentitud en la seva aplicació. Em va alertar Eugeni Rodríguez, portaveu de l’Observatori contra l’Homofòbia, i la compareixença al Parlament de Joaquim Roqueta, president de Gais Positius i de la Plataforma LGTBIcat, i membre del Consell Assessor de l’Observatori Contra l’homofòbia. És necessari que tots junts encenguem les alarmes.

Encara no s’ha constituït el Consell Nacional LGTBI tal com articula la llei. Encara no s’ha aprovat el decret que regularà el procediment sancionador. Encara no s’ha aprovat el protocol que faci real el deure d’intervenció de l’Administració. Encara no s’ha creat l’òrgan coordinador de polítiques LGTBI, i a la Comissió Interdepartamental existent no participa el LGTBI que, afortunadament, sí que ho fa a la Comissió Interdepartamental de la sida. Ni s’ha aprovat el protocol per tractar les víctimes d’agressions per orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere. No existeix el protocol per prevenir i abordar el bullying homofòbic.

¡Massa deures pendents per abaixar la guàrdia! Govern de Catalunya, posa’t les piles! ¡L’homofòbia encara no ha sigut erradicada!

Dues intervencions al Parlament

Avui he fet dues intervencions al Parlament. Aquí en teniu les transcripcions.

  1. Primera intervenció, rèplica a les paraules del president Puigdemont sobre el judici del 9-N

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta. La intervenció del president ha obert un torn i un debat que jo crec que és obligat i, francament, no se m’hauria acudit mai fer-ho així, però demano a la presidenta que sigui conscient d’aquest context que s’ha produït i que ens doni a tots el marge per produir el debat que el president volia i atendre així al requeriment democràtic de la cambra. Si em fes falta temps, li demanaria llavors una qüestió d’ordre per allargar-ho una mica més.

Però voldria aprofitar aquesta intervenció per fer evident i fer avinent a la cambra la posició del nostre grup amb respecte del judici que s’està celebrant, que, efectivament, és un espectacle no desitjat, sense precedents i inútil des del punt de vista que més ens ha de preocupar, que és la solució del conflicte, del problema, del repte que tenim entre mans; posin-li vostès la paraula que vulguin. La judicialització és sempre un fracàs de la política. El fracàs d’unes institucions, totes les que hagin estat incapaces de dialogar i d’acordar i de trobar solucions, però el fracàs també d’un govern que en un moment determinat, al meu judici de forma molt errònia, va decidir no complir les resolucions del Tribunal Constitucional. I jo els hi he de dir: ens agradi o no, els membres de l’anterior Govern que estan sent jutjats, no ho estan sent per les seves idees sinó per haver desatès indicacions, resolucions, sentències, del Tribunal Constitucional. I, en efecte, deia el president, amb tota la raó: «No hi ha precedents a altres països d’Europa.» Però és que tampoc hi ha gaires països d’Europa en què els governs desatenguin les resolucions, sentències o indicacions dels seus respectius tribunals constitucionals. I, per tant…, en fi, recordem el context concret: això es produeix per la convocatòria de la consulta del 9-N. Escoltin, aquella consulta, segons el Govern, estava perfectament emparada per la Llei de consultes populars no referendàries. Recordaran que és una llei que el nostre grup va votar, advertint, en tot moment, que no serviria per emparar la consulta que ja estava anunciada, perquè alguns, fora d’aquí, ja havien decidit una data i una doble pregunta encadenada. Per tant, nosaltres podem apel·lar, diguem-ne, a l’autoritat que ens donava haver donat suport a una llei, però al mateix temps dir: «Amb aquesta llei no es pot fer allò que vosaltres voleu fer.»

I nosaltres ho hem dit en diverses ocasions: qui se situa fora de l’estat de dret no pot trobar en nosaltres ni comprensió ni solidaritat. Fixin-se vostès, i ho ha dit la líder de l’oposició, en l’estratègia de la defensa. L’estratègia de la defensa ens diu: «No teníem consciència ni voluntat de desobeir.» Bé, no som nosaltres qui hem de jutjar, serà el Tribunal el que haurà de decidir si això és cert o no i si els fets constituïen delicte o no. A nosaltres ens correspon, president, i li agafem el repte que ens fa…, vostè demana: «Impulsem el diàleg», estem pel diàleg? Vostès, que poden dialogar, dialoguin. Nosaltres, que podem i volem dialogar, dialoguem. Ara, president, m’ha ficat el dit en una nafra, i potser vostè no n’era conscient, però és que el nostre grup en el darrer Ple va proposar una moció en la que es demanava l’activació de tot un seguit de mecanismes de negociació bilateral i vostès, el Grup Popular i la CUP, hi van votar en contra. Per tant, nosaltres seguirem, i ja que ens emplaça, doncs, potser el diputat Ferran Pedret tornarà a plantejar la mateixa moció, a veure si tenim millor sort en una altra ocasió.

Potser no tenim la qualitat democràtica que voldríem, president. I tots som molt conscients que el funcionament de totes les nostres institucions no està a l’excel·lència que voldríem, tampoc aquí, quan s’elaboren lleis de desconnexió fora de la cambra, es diu que són inimpugnables, però que, per si de cas, no s’ensenyen, no fos cas que fossin impugnades. Ara, aquesta qualitat democràtica la destrossaríem si nosaltres persistim en una idea, i és que és lícit pressionar els jutges i que és lícit pressionar i vulnerar l’estat de dret. Jo he de recordar-li, president, que si el que fa aquesta cambra o el que fa el Govern no és legal, senzillament no és democràtic.

Moltes gràcies.

  1. Segona intervenció, pregunta al president

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, és per seguir el fil del senyor Rabell, si s’aproven esmenes que el Govern no vol, l’únic que queda demostrat és que aquest Govern no té majoria en el Parlament, i ja està.

Però, el que volia dir-li, el que volia preguntar-li té a veure amb les afirmacions de Santiago Vidal. No perquè me les desmenteixi o no, perquè realment a mi m’importa la seva paraula i la seva paraula en seu parlamentària. I per això li pregunto: el seu Govern ha fet, està fent o pensa fer coses fora de la legalitat espanyola per fer avançar el procés independentista?

Torn de rèplica:

President, jo li agraeixo la precisió, però no li puc agrair la completud, perquè jo he dit si ha fet, si està fent o farà res que se separi de la legalitat espanyola. I, miri, el dubte hi és perquè el seu antecessor ens parlava d’astúcies i d’enganyar l’Estat. Ara l’hem escoltat davant d’un tribunal dient que no era conscient d’estar desobeint. Però vostè ha dit: «Faré un referèndum acordat o no.» Acordat no serà. I, per tant, li queda l’altra alternativa. I l’altra alternativa, si no hi ha acord, el referèndum serà il·legal. El seu antecessor diu: «És que jo no era conscient d’estar desobeint, perquè no em van advertir suficientment.» Però a vostè sí.

Aquesta cambra sí, ha estat advertida suficientment pel Tribunal Constitucional des de la declaració de novembre del 2015: vostè sí que sap que si s’aproven lleis fora del marc constitucional el Tribunal les suspendrà automàticament, vostè sí que sap que si vostè signa una convocatòria de referèndum il·legal el Tribunal Constitucional també la suspendrà.

No hi ha una sortida unilateral o il·legal al problema que tenim entre mans i li demano, com ja ho vaig fer en el debat d’investidura, que no situï les institucions catalanes fora de la llei i no juguin també amb la idea de que hi han diverses legalitats. Hi ha una legalitat i el Tribunal Constitucional en darrera instància és el que diu què és legal i què no. No prengui falses dreceres que no porten enlloc o que ens aboquen als tribunals el que hauria de ser una qüestió a resoldre en l’àmbit polític.

És veritat que no hi ha hagut el debat necessari, el diàleg necessari entre governs, però encara que vostè considerés que el Govern del PP no vol ni voldrà dialogar, això no l’habilita a saltar-se la llei. Per això vull que vostè digui a aquesta cambra si està disposat a desobeir el Tribunal Constitucional i a prendre decisions que trenquin amb la legalitat.

I també m’apresso a dir-li, si no troba alternatives a la desobediència o a la legalitat, si no es veu amb cor de fer les coses d’una altra manera, acabi amb aquesta legislatura estèril i convoqui eleccions perquè els catalans puguin decidir el camí a seguir i que aquest Parlament pugui elegir un altre president.

Moltes gràcies.

Paraules en el comiat de Josep Verde i Aldea

PARAULES DE MIQUEL ICETA EN EL COMIAT DE JOSEP VERDE I ALDEA

Barcelona, 4 de febrer de 2017

 

Hi ha persones discretes que deixen una inesborrable petjada. És el cas d’en Josep Verde i Aldea.

Advocat, cristià progressista, habitual defensor d’encausats per l’ominós Tribunal de Orden Público, membre de Justícia i Pau, cofundador del Grup Cristià de Defensa i promoció dels Drets Humans, el 1969, sis anys abans de morir Franco.

S’incorpora el 1974 al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, partit que es convertí en el PSC (Reagrupament) amb el lideratge indiscutible de Josep Pallach.

La mort sobtada de Pallach el 1977, situa Josep Verde al capdavant del Reagrupament. En les eleccions generals de 1977 participa en el Pacte Democràtic per Catalunya, juntament amb Convergència Democràtica de Catalunya i l’Esquerra Democràtica de Catalunya liderada per Trias Fargas.

Fidel al seu compromís catalanista i socialdemòcrata, impulsa el procés d’Unitat Socialista que culmina en el Congrés de juliol de 1978 en el que es funda l’actual PSC. En la cruïlla va triar unitat socialista. Per aquest motiu, sempre romandrà en la memòria socialista junt amb Joan Reventós i Josep Maria Triginer, els tres fundadors, els tres caps visibles, del PSC.

verde_triginer_reventos

Diputat al Congrés, va ser vicepresident de la Cambra. Va participar en l’elaboració de l’Estatut de Sau, i va ser membre del Consell d’Europa, sent vicepresident de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa de 1983 a 1986. Posteriorment va ser eurodiputat des de 1986, sent vicepresident del Parlament europeu de 1992 fins al 1999. Membre del Consell Català del Moviment Europeu del que va ser president de 2000 a 2006. Va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2011.

Fidel sempre al seu compromís polític, demòcrata, catalanista, socialdemòcrata i europeista. Va encapçalar la llista del PSC a les eleccions europees els anys 1987, 1989 i 1994.

Com ha escrit Raimon Obiols, el socialisme català perd amb Josep Verde i Aldea, un pany de paret, un gran fragment de la nostra vida col·lectiva. Discret, seriós, informat, intel·ligent i honest. No és exagerada la comparació amb Jacques Delors, també socialdemòcrata d’arrels cristianes i europeista de pedra picada. Realista i pragmàtic, tant com infatigable reformista.

Ens correspon als que seguim preservar la seva memòria i estar a l’alçada del seu llegat.

Que la terra li sigui lleu.

Pregunta al president

Enllaç al vídeo

Text original de la pregunta:

Senyor President, quina és la seva valoració dels acords presos a la darrera Conferència de presidents i dels seus efectes sobre els catalans i les catalanes?

********

Senyor President, ja he tingut ocasió de dir-li què n’opino respecte a la seva absència a la Conferència de Presidents.

Crec que és un error majúscul i una dimissió de les seves funcions com a representant de tots els catalans i catalanes.

Crec que vostè, malgrat totes les reticències que pugui tenir respecte de la Conferència de Presidents, malgrat la seva opció independentista, tenia l’obligació d’assistir-hi per defensar els interessos de tots els catalans i les catalanes.

En tot cas vull saber què en pensa vostè i el seu govern dels acords que es van prendre a la reunió.

Quina és la seva opinió sobre el model de finançament i si pensa enviar algun expert a la comissió que es crearà o si ha delegat efectivament aquesta tasca en el govern de les Illes? Renuncien vostès a millorar el finançament de la Generalitat?

Què en pensa sobre l’estratègia front el repte demogràfic, o sobre la convocatòria al Senat de Comissió General de les Autonomies per fer sengles debats monogràfics sobre educació i sobre violència masclista. Voldria saber què n’opina sobre la cooperació en matèria de protecció civil.

Com està la negociació dels 46 punts (45+1) plantejats al president Rajoy?

President, què ha de dir sobre els mecanismes de coordinació que es pretenen impulsar en matèria de pobresa energètica o la dramàtica situació dels refugiats?

Senyor president, ja que no va voler participar en la Conferència, què li plantejarà sobre aquestes qüestions al president Rajoy quan es vegin?

Activarà els mecanismes bilaterals que estan en aquests moments congelats tal com li demanem en la moció que debatrà aquest ple?

Hi haurà algun avenç en matèria d’autogovern o de finançament abans de les eleccions?

Vostè parla de declaració d’interdependència. Tenim interdependència per molt de temps, per sempre, crec.

Necessitem més i millors relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Necessitem diàleg, negociació i pacte. I això és cosa de dos. El govern del PP no ha volgut dialogar en cinc anys, sembla que ara hi està disposat.

Li demano que no es resigni a la manca de diàleg. Aturi el compte enrere i deixi una oportunitat a la negociació.

Perquè, mentre no arriba la independència, què?

Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 21.12.16

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta,

Molt Honorable senyor president,

Recentment hem conegut les dades de l’informe PISA que si bé no contenen tots els elements necessaris per avaluar correctament el rendiment del nostre sistema educatiu, sí que ens donen algunes pistes.

Cal celebrar una millora de les dades corresponents a Catalunya, tot i que ocupar la cinquena o sisena posició del rànquing global o per matèries entre les Comunitats Autònomes, no és encara l’excel·lència que volem.

Els experts alerten que Catalunya, juntament amb Múrcia o Astúries, són les Comunitats en què el nivell socioeconòmic i la classe social tenen un pes més important en els resultats educatius i no és produeix una igualació tan forta com la que es produeix, per exemple, al País Basc o Castella i Lleó.

Els pressupostos que ahir van superar les esmenes a la totalitat de l’oposició continuen mantenint infrafinançada l’educació pública. Quina és la seva opinió al respecte? Com podrem assolir l’excel·lència i l’equitat que tots diem perseguir?

***************

President, és evident que els pressupostos que acaba de presentar el seu govern presenten algunes millores que no pretenem negar, però sí volem cridar l’atenció sobre algunes dades molt rellevants.

L’objectiu del 6% d’inversió educativa acordat amb motiu de l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya de 2009 és encara molt lluny. Ens proposen un 2.17% i hem retrocedit respecte del nivell assolit el 2010. Li recordava ahir la diputada Reguant: mentre el 2010 la despesa per alumne era de 4.215 euros, enguany se’ns proposa que sigui de 3.620 euros.

Les partides dedicades a la construcció, reforma i millora dels centres són molt insuficients, quan encara hi ha a Catalunya 1.010 barracons.

No només no augmenten suficientment les places de professorat (molt lluny de l’augment de 6.000 places àmpliament reivindicat, s’augmenta en 870, quan aquest any ja van haver de contractar 798), sinó que tampoc s’assegura la millora dels programes de formació permanent i l’increment de la seva oferta. La inversió en formació del personal docent cau en més del 57% respecte de 2010. No es destina ni un euro a la innovació pedagògica.

És imprescindible garantir la substitució de les baixes des del primer dia, cal augmentar les plantilles per millorar l’atenció a l’alumnat, i recuperar la sisena hora a l’educació pública, perquè així es podria assegurar que el nivell socioeconòmic de les famílies no sigui tan determinant en el rendiment dels estudiants.

President, som encara lluny de l’excel·lència i l’equitat que volem. I els pressupostos del seu govern no ens hi acosten, ni tan sols compleixen els acords aprovats per la Comissió d’Ensenyament de l’actual legislatura.

 

Pregunta al president

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta,

Molt Honorable senyor president de la Generalitat,

En la passada sessió de control li vaig preguntar si tenia previst anar a la reunió de la Conferència de presidents quan fos convocada. Em va dir que no, que això era autonomisme ranci. Li vull recordar que vostè no només representa els independentistes. Vostè també representa la majoria de catalans que no van votar opcions independentistes. Gent que paga els seus impostos i té dret que vostè defensi els seus interessos a tot arreu, en tot moment, i en especial a les institucions de les que forma part.

Avui hem sabut que, en canvi, el Govern sí participarà en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. No cal dir que ens n’alegrem. El vicepresident anirà a defensar els interessos dels catalans i les catalanes, anirà a defensar el marge financer de la Generalitat, el sostre de despesa i la modulació de l’esforç de reducció del dèficit. Sap que hi trobarà suports, els de la generalitat valenciana i el Govern de les Illes i altres Comunitats Autònomes.

Senyor president, no creu que aquesta hauria de ser sempre la línia de conducta del seu govern. Participar, cercar complicitats i intentar fer avançar els interessos del país en tots els instruments multilaterals sense menys tenir la necessària relació bilateral?

 

********

 

Sr. president, aquest mateix matí la meva companya Meritxell Batet preguntava a vicepresidenta del govern en la sessió de control al Congrés sobre la necessitat d’avançar en el camí del diàleg, la negociació i el pacte. Li demanava passar dels gestos a l’acció. Li demanava obrir la perspectiva de la reforma constitucional.

Com vostè sap nosaltres no compartim la política de falses dreceres, el problema que tenim no es resoldrà de forma unilateral ni saltant-se la llei.

Li dic això perquè ahir un diari català, l’ARA, tenia el següent titular de portada: “Pressupostos 2017. Junqueras gestionarà la partida oculta del referèndum”. Fa dies que es parla d’un projecte en el que figura una partida per ser impugnada i una altra, amagada, per intentar fer el que tothom sap que no es pot fer. Em recorda les declaracions del seu antecessor quan va dir: “Hem d’enganyar l’Estat”.

Sr. president, l’aposta pel diàleg és incompatible amb iniciatives unilaterals i il·legals. Li demano en nom del meu grup que ho tingui ben present si el que vol és, de veritat, defensar els interessos de Catalunya, i de tots els catalans i les catalanes.

Dues conferències

En dues conferències, pronunciades una a Barcelona i l’altra cinc dies després a Madrid, he presentat la meva visió de la situació actual de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i he intentat descriure un camí per sortir de l’atzucac. Aquí les teniu en format pdf “Catalunya i Espanya: el moment decisiu” i “Trabajar por el pacto“.

Intervención en el desayuno informativo organizado por Nueva Economía Fórum

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL DESAYUNO INFORMATIVO ORGANIZADO POR NUEVA ECONOMÍA FÓRUM (Madrid, 23.11.16)

[enlace al vídeo]

Muy buenos días, señoras y señores,

Empiezo agradeciendo a Nueva Economía Fórum su invitación, a los patrocinadores su inestimable colaboración y a Ángel Gabilondo su cariñosa presentación, en la que se pone en evidencia la amistad que nos une.

Quiero agradecer la numerosa asistencia a este acto, al tiempo que debo disculpar a mis compañeros diputados y diputadas en el Congreso que no han podido acompañarnos por celebrarse hoy un pleno de la Cámara que se inicia con la sesión de control al Gobierno.

No me resisto a dar algún dato de presentación. Soy Miquel Iceta, primer secretario del PSC. Elegido el pasado 15 de octubre en un proceso de primarias al que concurrimos dos candidatos, encabezo una Comisión Ejecutiva que contó con el apoyo de un 88% de los delegados y delegadas al Congreso.

Por otra parte no soy un recién llegado a la política. En 1977 me afilié al Partido Socialista Popular Catalán y me incorporé por primera vez a la dirección del PSC en 1984.

El PSC representa electoralmente entre 500.000 y 600.000 catalanes y catalanas, como se ha demostrado en las recientes elecciones municipales, autonómicas y generales. Mantiene 123 alcaldías y está presente en los gobiernos locales donde vive el 64% de los catalanes, entre ellos las cuatro capitales de provincia, manteniendo en Lleida y Tarragona la alcaldía.

La relación entre Cataluña y el resto de España es uno de los tres principales problemas a los que nos enfrentamos. Los otros dos son la crisis económica, sus secuelas y la necesidad de impulsar la incipiente recuperación creando empleo y reduciendo las desigualdades, y la necesidad de recuperar la confianza en la política y las instituciones combatiendo y castigando eficazmente la corrupción.

Entenderán que me centre en el problema de la relación entre Cataluña y el resto de España. La posición del PSC es la siguiente: ni la independencia ni el inmovilismo son opciones viables ni sensatas. Nos oponemos frontalmente a dividir la sociedad catalana y a separar a Cataluña del resto de España. Por ello proponemos renovar el pacto de 1978 a través de una reforma constitucional federal cuyas líneas maestras acordamos con todos los socialistas de España el 6 de julio de 2013 en Granada.

Los socialistas catalanes queremos representar un catalanismo abierto e integrador, dialogante, pragmático y pactista, que rechaza tanto el inmovilismo como las iniciativas unilaterales que pretenden ignorar la legalidad. Queremos superar la disfunción democrática causada por la Sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el Estatuto votado por la ciudadanía, al tiempo que queremos dar un nuevo impulso a la modernización del Estado, y deseamos proporcionar un marco de convivencia que pueda recibir el apoyo mayoritario de los catalanes y del conjunto de los españoles.

Ni defendemos la independencia ni reclamamos el derecho de autodeterminación. Y como hablamos de cambiar España, cuando hablamos de referéndum nos referimos a un referéndum en el que estarán llamados a participar todos los españoles.

Un referéndum en el que se someta a ratificación un ambicioso pacto político que debe alumbrarse en el periodo 2016-2020. Un pacto para muchos años, para seguir juntos y progresar juntos.

¿Qué elementos deberían incorporarse a esta reforma constitucional federal en lo que se refiere a la estructura territorial del Estado? Para simplificar, desde el PSC hablamos de “cuatro erres”. R de reconocimiento. R de reglas. R de recursos. Y R de representación. Dejo la primera R para el final.

Reglas. Para mejor distribuir las competencias, para evitar conflictos, duplicidades, solapamientos e interferencias. Para reconocer las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales.

Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, pero también justo y equitativo. Recogiendo los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios.

Representación. A través de un Senado o un Consejo federales. Que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Que haga posible el gobierno compartido. Saben ustedes que federalismo aúna autogobierno y cogobierno. El cogobierno reside fundamentalmente en la cámara territorial, sea un Senado o un Consejo federal.

La primera R, reconocimiento, es la más compleja, a pesar de que no tiene coste económico alguno y forma parte de los intangibles. Queremos que la Constitución reconozca a Cataluña en su identidad y su aspiración. Los acuerdos de Granada lo explican así: “Creemos que en el federalismo se ubican las mejores soluciones para reconocer, respetar e integrar las diversas aspiraciones nacionales que conviven en España” (punto 16, página 6). Y apunta una posibilidad concreta que consiste en incorporar al texto constitucional los derechos históricos de Cataluña recogidos hoy en el artículo 5 del vigente Estatuto, que dice lo siguiente: “El autogobierno de Cataluña se fundamenta también los derechos históricos del pueblo catalán, en sus instituciones seculares y en la tradición jurídica catalana, que este Estatuto incorpora y actualiza al amparo del artículo 2, la disposición transitoria segunda y otros preceptos de la Constitución, de los cuales deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat con relación al derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en el que se organiza la Generalitat”.

Para muchos catalanes, y para el PSC, Cataluña es una nación. Esa definición forma parte de la tradición catalanista desde hace ya más de siglo y medio, está recogida en los documentos fundacionales del PSC, y se mantiene viva en nuestra cultura y nuestras leyes. Ustedes saben, por ejemplo, que el 11 de septiembre es la Fiesta Nacional de Cataluña, y que fue regulada por ley, aprobada en su día con el voto unánime del Parlament en 1980. Y no fue recurrida.

Para los socialistas catalanes, nación no es un concepto que lleve aparejado el de soberanía o el de Estado. Hay naciones que no son Estados. O mejor, naciones que comparten Estado con otras naciones.

España es plural, sí. España es diversa, sí. Algunos de los pueblos que la integran tienen una identidad diferenciada y tienen aspiraciones nacionales porque se consideran a sí mismos una nación, sí.

Pero la convicción de que España integra diversas naciones no es incompatible con considerar que España es una nación. Una nación de naciones como decía el socialista leonés Anselmo Carretero hace ya muchos años. Como señalaron Felipe González y Carme Chacón en un valiente artículo del año 2010: “La concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos”.

Algunos desconfían y dicen: hombre si queréis que se os reconozca como una nación es porque queréis ser un Estado independiente. Y nosotros decimos que, en Cataluña ciertamente hay muchos que sí que lo quieren, pero nosotros no. Nosotros queremos un Estado moderno que nos represente mejor y que defienda mejor nuestros intereses, no un Estado solo para nosotros.

Por eso decimos que ya tenemos un Estado que es el Estado español, dentro del cual se incluye la Generalitat de Cataluña, para la cual queremos el máximo de competencias para lograr el máximo autogobierno posible en el marco del proyecto compartido que se llama España en donde la soberanía reside en el conjunto del pueblo español.

¿Es esto tan difícil de entender? ¿Y por qué Cataluña es una nación? Pues, sencillamente, porque muchos catalanes lo sienten así. Es difícil encontrar una definición de nación que sea unánimemente aceptada. Para unos es sujeto de soberanía, para nosotros es sentimiento de identidad y de pertenencia.

Que muchos catalanes sientan que Cataluña es una nación, ¿la hace mejor o peor que otras Comunidades Autónomas españolas? No. Simplemente la hace diferente. Desde luego no hay muchas Comunidades españolas en las que haya partidos que prometan conseguir la independencia de forma unilateral y recojan casi un 48% de los votos.

¿Y es malo ser diferente? No debería serlo. De lo que se trata precisamente es de integrar y hacer compatibles las diferencias con la existencia de un proyecto compartido común.

¿Quién tiene miedo a reconocer que España es un país muy diverso con grandes diferencias entre unas zonas y otras?

  • El 40% de la población española vive en CCAA con lengua cooficial distinta del castellano para toda la comunidad (Cataluña, Comunidad Valenciana, Galicia, Euskadi, Baleares), lo que se incrementa a más de un 45% si tenemos en cuenta las protecciones específicas que tienen el bable en Asturias y el catalán en partes de Aragón.
  • El 22% de la población española es protegida por una policía diferente al Cuerpo Nacional de Policía.
  • El 16% de la población española tiene una gestión de las prisiones diferente del resto.
  • El 10% de la población vive en CCAA con sistemas fiscales diferenciados (Euskadi, Navarra y Canarias)

Yo creo que un estado moderno, de tipo federal, como el que tenemos y en el que queremos profundizar más para que sea más eficaz, es el mejor instrumento que se ha inventado hasta la fecha para que los diversos territorios con identidades, culturas y necesidades diferentes puedan convivir armónicamente.

En resumen, los socialistas catalanes creemos que Cataluña es una nación, una comunidad nacional, pero no abrazamos la causa de la independencia. No reivindicamos el derecho de autodeterminación y acabamos de ratificar en nuestro Congreso que la decisión respecto de qué es lo que ha de ser España corresponde a todos los españoles y no a una parte de ellos.

En fin, tiempo habrá para discutir cómo reconocer constitucionalmente la aspiración nacional de Cataluña, pero me gustaría haber dejado claro que para los socialistas catalanes la reivindicación de Cataluña como nación no implica una disputa sobre soberanía, ni un atajo a la autodeterminación, ni la quiebra de la igualdad de derechos entre todos los españoles.

No somos una especie de quintacolumna soberanista o independentista, quizá somos la última viga que resiste la presión que amenaza con derribar el puente de la esperanza de encontrar una solución no traumática al problema de la relación entre Cataluña y el resto de España.

Déjenme que haga un inciso en este momento. Ya hace 8 años que las personas que nos vamos sucediendo al frente del PSC venimos a Madrid a avisarles, a advertirles, de que algo muy grave está pasando en Cataluña.

Cuando el president Montilla, que también era primer secretario del PSC, advertía, ya en el año 2008, del riesgo de desafección en Cataluña hacia España no se le hizo mucho caso. Luego lo repitió Pere Navarro y yo creo haberlo dicho también en otras ocasiones en este mismo foro. Con idéntico éxito. Es decir, ninguno.

Hoy, ante el cariz que han tomado los acontecimientos, quiero creer que algunos en Madrid piensan que quizá deberían haber atendido más este tipo de advertencias.

¿Por qué digo que quizá somos la última viga? Pues porque en Cataluña existen básicamente 3 posiciones:

Una, la que representan Ciudadanos y el PP, que creen que el problema no es tan grave, que el paso del tiempo y el Código Penal lo resolverán. Otra, la que de quienes forman hoy la mayoría parlamentaria que nos gobierna en Cataluña que dice que ya ha desconectado de España. Su imaginario colectivo es lo que llaman República Catalana y en el que España ya no es más que un poder que, todavía (y el adverbio de tiempo es muy importante) les oprime y al que hay que buscar cada día cómo desafiar hasta derrotar.

Y yo digo que cuando desafiar al Estado y desobedecer a los jueces y tribunales se convierte para una parte significativa de la sociedad en una anécdota graciosa, algo muy grave está sucediendo.

Y, por último, estamos los catalanistas. Y, singularmente, los socialistas catalanes.

El catalanismo, esa idea dominante en los últimos 150 años en la política catalana y que consiste en luchar para conseguir el máximo autogobierno para Cataluña al tiempo que se participa en la modernización de España.

Durante mucho tiempo, esta postura catalanista era la defendida por el propio PSC, por CIU y por ICV; cada uno con sus matices.

Ahí quedan los logros de Narcís Serra democratizando las Fuerzas Armadas, los de Ernest Lluch implantando la sanidad universal, y los de tantos y tantos otros socialistas catalanes comprometidos en diferentes niveles en todos los gobiernos de España.

También el impagable esfuerzo de Miquel Roca y Jordi Solé Tura en la redacción de la Constitución. Y el esfuerzo de la antigua CiU de Roca y Duran contribuyendo a la gobernabilidad de España durante muchos años, colaborando con el PSOE y aún más con el PP.

Pero déjenme que les diga una cosa que aún no ha calado suficientemente en Madrid.

Hoy, tanto en las Cortes Generales, como en el Parlament de Cataluña, el único partido que representa hoy ese catalanismo pragmático y pactista es el PSC.

Nosotros somos el único partido que mantiene la voluntad de construir un proyecto en el que sea compatible conseguir el máximo autogobierno posible para Cataluña y, al mismo tiempo, participar en primera línea en el esfuerzo de modernizar España.

Porque CiU hoy ya no existe. Unió ha dejado de tener representación parlamentaria en Madrid y en Barcelona. El PDECat, los herederos de Convergencia, está planteando un referéndum unilateral de independencia junto con ERC y la CUP. Y los antiguos miembros de ICV, hoy inmersos en un proceso de confluencia con Podemos y otros actores como Ada Colau, están en proceso de definición y parece que se decantan por el soberanismo.

El último barómetro del CEO (noviembre de 2016) dice que un 5,7% de los catalanes quieren ser una región de España, al 24,1% ya le parece bien ser una comunidad autónoma, el 23,2% quiere un Estado dentro de una España federal y el 38,9% quiere un Estado independiente; mientras que el resto no sabe o no contesta.

¿Hacia dónde acabará decantándose ese 23,2% que quiere estar en España, pero de una manera diferente a la de ser una Comunidad Autónoma, si no hacemos reforma alguna? ¿Queremos sumar apoyos en favor del pacto o les empujamos hacia la ruptura?

¿Entienden por qué les digo que acaso el PSC y su apuesta federal por la que se decantan el 23% de los catalanes es la última viga del puente? Por eso les pido que nos escuchen y que nos ayuden. No es necesario que estemos de acuerdo en todo, pero sí en una cosa. En la disyuntiva “pacto o riesgo de ruptura” vamos a trabajar por el pacto.

Señoras y señores,

Nosotros conocemos los problemas y somos conscientes de los riesgos de tomar posiciones. Pero preferimos los riesgos derivados de mantener las posturas que nos parecen correctas a los riesgos derivados del absentismo, la claudicación o el silencio.

Por eso no vamos a renunciar a nuestro proyecto de construir una Cataluña mejor en una España diferente. Y una España diferente es una España que debe reconocer la singularidad de Cataluña, y también las demás singularidades que existen, al tiempo que asegura la igualdad de derechos de todos los españoles.

Nosotros queremos un trato diferente en lo que somos diferentes y un trato igualitario y justo en lo que debemos ser todos tratados por igual. Y con eso me estoy refiriendo a la financiación de los servicios públicos esenciales.

Ahora que parece que se va a abrir, ¡por fin!, la reforma del modelo de financiación de las Comunidades Autónomas quiero decir que nosotros coincidimos mucho con aquellos que defienden que los recursos destinados a financiar la educación, la sanidad y los servicios sociales, que son las grandes partidas del gasto del Estado del bienestar que gestionan las CCAA, han de ser los mismos, per cápita, para todos los españoles, residan donde residan. Y que, además, han de ser suficientes para la prestación de unos servicios dignos.

Lo que significa que las administraciones responsables de prestar servicios a los ciudadanos: la Administración General del Estado, las CCAA y los municipios, han tener asignadas las partidas suficientes para proveerlos en función de sus competencias.

También defendemos que los impuestos los pagan las personas, no los territorios. Aunque hay que mantener un equilibrio entre el conjunto de lo que los ciudadanos de un territorio pagan y lo que reciben. Por eso no vamos a dejar de defender la solidaridad interterritorial, que queremos que sea compatible con el principio de ordinalidad recogido también en los acuerdos de Granada.

Y quizá lo vamos a tener que hacer solos porque, en un ejercicio de inconsciencia política, el gobierno de la Generalitat parece que ha decidido inhibirse de esa reforma de la financiación. Quieren dejar a Cataluña sin voz en España, sin nadie que represente sus intereses.

¿Qué puede ser más demostrativo de ese espíritu de desconexión que renunciar a discutir la financiación porque prefieren verse ya como un Estado independiente? Un verdadero disparate.

¿Cómo volver a la vía del diálogo, la negociación y el pacto? Poco podemos esperar del gobierno catalán, decidido a romper en el plazo de un año. Tiene poco interés en arreglar problemas concretos, porque sólo busca aumentar su memorial de agravios. A pesar de todo les seguiremos instando a cumplir con su obligación de trabajar para todos. ¡A ver si toman ejemplo del País Vasco y del pacto PNV-PSE!

¿Y qué podemos esperar del gobierno de España?

Hasta ahora no le hemos visto buscar aproximaciones ni acuerdos. A veces ha parecido esconderse en un burladero como si su único papel fuese el de resistir. Pero es el más fuerte desde cualquier punto de vista. Y por eso le hacemos también responsable de la ausencia de diálogo. No debería escudarse en la falta de voluntad negociadora del gobierno catalán. Pues el gobierno de España lo es de toda España, de todos los españoles y, por tanto, de todos los catalanes. Y tiene la obligación de proponer alternativas que no se limiten a esperar a que el paso del tiempo resuelva el problema o a judicializarlo.

El gobierno de España, y si no lo hace el gobierno deberá hacerlo el Congreso de los Diputados, tiene que plantear que se abra ya el debate sobre la reforma constitucional. Y con mayor urgencia el gobierno de España debe trabajar para acordar la financiación, reducir la conflictividad competencial, tener una especial sensibilidad con respecto a los temas educativos, culturales y lingüísticos, acordar las inversiones, impulsar el corredor mediterráneo, mejorar la gestión del servicio de cercanías, revisando si conviene los términos de la transferencia. El gobierno de España, y si no lo hace el gobierno deberá hacerlo el Congreso de los Diputados, tiene que plantearse la necesidad de revisar algunas leyes orgánicas para profundizar en el autogobierno de las Comunidades: la Ley Orgánica del Poder Judicial, la Ley de Régimen Local, la LOMCE. Hay mucho por acordar y por hacer y el tiempo corre desgraciadamente en favor del conflicto. Por eso hablo de urgencia.

El socialismo catalán hubiese preferido otro gobierno en España. Pero reconoce la legitimidad del gobierno actual. Y precisamente porque queremos a Cataluña y la queremos en España, le pedimos al gobierno del PP que no se limite a esperar el desastre anunciado. Le pedimos que actúe, y nos ofrecemos en lo que se nos requiera para echar una mano. Lo sabe ya la Vicepresidenta y lo sabe el nuevo Delegado del Gobierno en Cataluña.

En nuestra opinión, la disyuntiva es clara: pacto o riesgo de ruptura. Y el socialismo catalán, como siempre, trabajará por el pacto. Nos gustaría contar con la ayuda de muchos para conseguirlo. Desde Cataluña y también en el resto de España.

Y ofrecemos también la colaboración de los municipios en los que gobernamos, a empezar por la ciudad de Barcelona que reclama también un mayor compromiso del Estado en materia de inversiones y equipamientos culturales.

Dejo para el debate las cuestiones que por razón del tiempo han quedado fuera de mi intervención. Y sin duda la situación del PSOE y las relaciones entre el PSC y el PSOE merecerán alguna pregunta.

Muchas gracias por su atención.

 

[descarga la intervención en formato pdf]

Catalunya i Espanya: el moment decisiu

CATALUNYA I ESPANYA: EL MOMENT DECISIU

Conferència a Barcelona Tribuna el 18 de novembre de 2016

 

Correspon en primer lloc agrair la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, a l’Associació Espanyola de Directius i al grup Godó i a La Vanguardia la seva amable invitació a aquesta conferència i dinar-col·loqui. No vull oblidar tampoc agrair els patrocinadors que fan possible l’organització de l’acte.

No cal dir que agraeixo en Miquel Roca la seva amable presentació i l’oportunitat que em dóna per mostrar públicament l’admiració envers la seva trajectòria política, cívica i professional, així com l’afecte que li tinc i el seny que li envejo. Un seny que Catalunya necessita encara més que l’aire que respirem. I no exagero.

El perquè del títol d’aquesta conferència

Els diccionaris diuen que “moment” és un període de temps breu en relació amb un altre. Normalment s’utilitza com a sinònim d’instant. Però també pot ser utilitzat, com ho faig jo avui, per a descriure un període temporal més o menys llarg, però capaç de singularitzar o simbolitzar una circumstància.

I suposo que tots coincidim amb que estem travessant un període de temps singular. I espero que molts comparteixin amb mi que aquest temps ja s’està fent massa llarg. I especialment poc profitós.

Si em pregunto, com Vargas Llosa a Conversación en la Catedral “¿Cuándo se jodió el Perú? o “¿Cuándo se jodió lo nuestro?” com va titular Arturo San Agustín un llibre sobre el nostre monotema particular, no sé si trobaria una resposta satisfactòria.

Alguns dirien que tot va començar amb la Sentència del TC de 2010. Altres dirien que ja en el moment en que es va encarregar un esborrany d’Estatut inflat a l’alça perquè fos retallat a Madrid. O, pot ser, quan vam decidir que ens calia un nou Estatut i no, simplement, una modificació del que hi havia. I, fins i tot, trobaríem qui diria que la cosa mai no ha tingut solució. Des del 1714.

Però el que està clar és que sí que sabem quin final tindrà. I, per a utilitzar els falsos dilemes, com fa el president Puigdemont, jo diré que acabarà “en fracàs o en desastre” el que no és molt esperançador. A menys que canviem de rumb i de ritme. I que ho fem relativament de pressa, abans que sigui massa tard.

Em podran dir exagerat. Però permetin-me que em faci ressò d’un fet que s’esdevindrà demà. Els llegeixo el titular: “Artur Mas inaugurarà un carreró sense sortida dedicat al 9-N”.

Sí, han escoltat bé: “Artur Mas inaugurarà un carreró sense sortida dedicat al 9-N”. Com a subtítol: “Montoliu de Lleida serà la primera població que rendeix homenatge al succedani de consulta amb el nom d’un carrer”. Així ho explica El Periódico. La mateixa notícia a El País: “Un poble de Lleida dedica un carreró sense sortida al 9-N”. I el subtítol: “Artur Mas inaugurarà una via pública que no té sortida dedicada al referèndum del 2014 a Montoliu de Lleida”.

Ho he dit en d’altres ocasions, des de 2010 portem ja prop de 6 anys perduts en el laberint d’un procés que no ha produït cap profit concret, cap avenç tangible, ni pel país ni per a la gent.

Vull que se m’entengui bé. No considero que sigui un profit ni pel país ni per a la gent que Artur Mas o Carles Puigdemont hagin pogut guanyar temps mentre intenten reconstruir el seu partit per a conservar la presidència de la Generalitat. De fet, l’antiga Convergència, des del 2012, només prova de guanyar temps mentre perd pistonada, mentre ERC es dedica a guanyar-li terreny, i la CUP a marcar-los a tots dos.

Esperant el gran dia que tot ho arreglarà, no es preocupen ni d’aprofitar el potencial del nou Estatut ni per assolir noves competències no afectades per la Sentència del Tribunal Constitucional.

Algú em podria dir que es que el govern Rajoy ha tancat l’aixeta de les transferències, i jo li diria que si Andalusia (entre d’altres CCAA), que mai ha tingut un president del PP, ha pogut assolir noves competències amb el govern Rajoy, per quina raó Catalunya no hauria pogut?

A cau d’orella alguns prohoms independentistes ens diuen, mireu a veure si el PP afluixa una mica. Però el govern no té cap estratègia per negociar. Només pensa en el moment de trencar. Qui es pot creure que es vol negociar el referèndum si simultàniament s’afirma que es farà tant sí com no el 2017?

I ara, el President Puigdemont ens diu que no pensa assistir a la conferència de presidents convocada per Rajoy. Autonomisme ranci, diu. No sé què farà el vicepresident Junqueras amb la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Però la qüestió és, té dret el govern de la Generalitat a deixar Catalunya i els catalans sense veu en instàncies on es prenen decisions que ens afecten?

Algú em dirà que els bascos també diuen que potser no hi aniran. Però ells tenen el concert econòmic, el ‘cupo’ quinquennal, i 5 diputats d’or al Congrés que faran meravelles. I no els critico. Ells van a la seva i van endavant. Nosaltres, no.

Però torno aquí. El president Puigdemont ostenta la més alta representació de la Generalitat i és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya. La llei catalana li atribueix la responsabilitat de, cito literalment, “mantenir les relacions amb les autoritats de les institucions de l’Estat, de les comunitats autònomes, i dels ens locals, i de llurs administracions públiques, i també amb les autoritats de l’àmbit internacional”. Això darrer no li dóna gaire feina perquè no hi ha cua de primers ministres o presidents amb els que entrevistar-se. La llei catalana diu també que correspon al president de la Generalitat, i torno a citar literalment, “demanar la col·laboració a les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a Catalunya”.

Li vaig dir al president Puigdemont en una sessió de control al Parlament. Cal que li recordem que representa a tots els catalans i no només als independentistes? Cal que li recordem les obligacions institucionals fixades per la pròpia llei catalana? Té dret a deixar Catalunya i els catalans sense veu?

El govern català va decidir crear un grup de treball conjunt amb el govern de les Illes per treballar sobre la revisió del finançament. I ara no anirà a defensar-lo? No és molt incongruent tot plegat? Espera que siguin uns altres els que defensin els nostres interessos? Ahir mateix el president Montilla assenyalava en un article la necessitat de tenir una estratègia encertada en el nou escenari polític obert a nivell espanyol. Una estratègia que el govern no té.

El problema és que els que volen la independència la presenten com a la única solució i, per tant, no volen resoldre cap problema petit o gran mentre no s’arribi a la independència perquè creuen que així tenen més arguments de cara al seu objectiu final. Però, com diu avui mateix en un article Jordi Casas, convé que com més aviat millor passem de la ficció a la realitat.

Em permetran que insisteixi en que no hi ha solució que no passi pel diàleg, la negociació i el pacte. Que torni a dir que unilateralitat i desobediència no porten enlloc.

Màrius Carol ho definia el passat dimarts en termes incontestables: “Es poden canviar les regles per les que es regeixen les societats, però no és possible saltar-se lliurement les normes de comportament col·lectiu. (….) Si les lleis no ens agraden, no ens semblen justes, o considerem que exigeixen ser actualitzades, utilitzem els mecanismes de la democràcia per eliminar-les, canviar-les o reformar-les. El que resulta un disbarat és saltar-se-les, com si poguéssim ser art i part en la gestió de la societat. No queda clar com es pot governar incomplint el marc legal”. En parla també Jordi Casas de forma taxativa en el seu article d’avui: “Sense respecte al principi de legalitat no hi ha diàleg democràtic possible”.

Catalunya, malgrat que de vegades ho sembli, no està condemnada sense remei a patir el bloqueig d’un procés que no se sap a on va. Un procés que canvia d’estratègia i fulls de ruta amb la mateixa velocitat amb la que es fa zàping televisiu.

Faig una pregunta retòrica.

Algú sap en quina fase del “full de ruta” estem ara mateix? Algú sap quina és l’estratègia dels qui governen Catalunya més enllà de la setmana vinent?

Que jo pugui fer aquesta pregunta ja significa que el país no funciona be.

Però, quan succeeix, com desgraciadament succeeix, que cap de les persones del govern (i quan dic cap, vull dir cap) te una resposta clara a aquestes qüestions, és símptoma de que el govern no està en bones mans. Els hi puc fins i tot reconèixer que fan el que fan amb tota la seva convicció i bona intenció; però governar un país es quelcom més que tenir conviccions o bones intencions.

Cal saber què pots fer i què no pots fer. Quina força tens i quins son els obstacles que trobaràs. Quines complicitats pots establir. I, sobre tot, governar és evitar que la societat es trenqui per la meitat com a conseqüència de les teves accions u omissions.

Suposo que tots vostès han seguit el resultat de les eleccions a Estats Units. Al respecte del que ha passat vull ressaltar un aspecte que em va cridar l’atenció i va ser el reconeixement, tant per part de qui havia guanyat com per part de qui havia perdut, de que el país s’havia trencat i que el més important de tot era tornar-lo a cosir.

Qui està cosint a Catalunya?

Anem sense remei cap al fracàs o al desastre? Em temo que si. Per la via de la unilateralitat i la desobediència o bé hi haurà fracàs i frustració, o pitjor, el desastre de la divisió dels catalans posant en risc el propi autogovern.

Però podem evitar-ho si aconseguim dues coses.

Per un costat que la societat es mobilitzi i exigeixi que les necessitats de les persones que conformen l’agenda social, passin per davant d’un procés que no porta enlloc.

Abans he assenyalat que, delerós per tocar el cel i alimentar la il·lusió dels seus seguidors, que no són majoria, el govern s’ha oblidat de posar els peus a terra i preocupar-se de les necessitats materials de la majoria de la gent que necessita un govern que actuï en la seva defensa.

Per exemple, dijous passat, el Govern va rebutjar reduir la tarifa d’IRPF a les rentes més baixes i pujar-la a les més altes. Després dirà que no té prou recursos i que les desigualtats augmenten per culpa de Madrid.

He de dir, però, que crec que alguna cosa està començant a canviar en la percepció social, perquè ja es publiquen notícies sobre la inoperància de les reunions del Consell Executiu. Ni lleis, ni decrets, ni acords de govern. Molta anàlisi, i plans a dojo, però decisions concretes ben poques. Tot esperant el gran dia en què tot s’arreglarà per art de màgia.

L’objectiu i l’estratègia són equivocats.

Ja m’he referit a aquesta qüestió però vull insistir-hi. Com hem de qualificar les intencions del govern de la Generalitat quan ens diu que no mourà un dit per la millora del sistema de finançament en la negociació que aviat es posarà en marxa i al començament de la qual el President no considera necessari fer acte de presència? És un acudit, una broma de mal gust o una greu irresponsabilitat?

Com pot dir el govern que no s’implicarà en aquest tema, i més si tenim en compte la potència d’emulació que té Catalunya sobre la resta de CCAA?

Com es pot inhibir el govern català en un debat per definir el model de finançament que ens proporcionarà els recursos econòmics amb els que haurem de gestionar els serveis públics essencials els propers anys?

Com pot dir que no s’hi pensa posar? A on s’és vist això?

M’indigna aquesta actuació tan poc intel·ligent i tan poc pràctica. I, sobretot, tan lesiva, per omissió, pels interessos dels ciutadans.

La veritat, no m’imagino a la Sra. Sturgeon renunciant a discutir amb la Sra. May res important per les necessitats d’avui dels escocesos perquè pensa convocar un altre referèndum algun dia. La Sra. Sturgeon està contra el Brexit però segur que no renuncia a negociar que es faci en les condicions més favorables per a Escòcia.

I això de renunciar a intervenir en la millora del finançament encara és pitjor si tenim en compte que, fins i tot en el millor dels somnis independentistes que s’assolís d’aquí a uns anys la independència, encara hauríem de gestionar el país durant uns quants anys amb els recursos que vinguin del sistema de finançament estatal. Que no veiem com està anant el Brexit? A poc a poc és el mínim que es pot dir.

Aquest es un clar un exemple de com es pot perjudicar als ciutadans des del poder públic per omissió, per no exercir les pròpies responsabilitats, per no defensar els propis interessos.

Abans els he dit que hi havia una segona cosa que hauríem d’aconseguir al mateix temps que la primacia de l’agenda social. Es tracta d’aconseguir que els catalanistes que s’han deixat seduir pel cant de les sirenes independentistes tornin al catalanisme. Al vell i enyorat catalanisme de diàleg, negociació i pacte que van predicar i practicar tots els que ens han precedit i del que Miquel Roca n’és un destacat exponent. Quan el cove porta buit més de quatre anys, tornar al peix al cove no em sembla una perspectiva gens dolenta!

Si podem aplegar més d’un 80% de catalans en favor d’un major autogovern i un millor finançament, perquè hauríem de renunciar-hi en favor d’una reivindicació que no té suport majoritari i que, a més, és avui per avui impossible? Per què quedar-nos en l’estèril procés del post-autonomisme pre-independent no-sobirà que ens proposa Junts pel Sí tutelat per la CUP?

Parlo d’enfortir un catalanisme que sigui capaç de revertir la dinàmica de les relacions conflictives entre els governs espanyol i català. Un catalanisme que, aprofitant l’aritmètica parlamentària avui existent a Madrid, treballi per a resoldre els elements d’autogovern que van quedar tocats per la STC i que la pròpia STC apunta que poden canviar per la via de la reforma de les corresponents Lleis Orgàniques.

Per cert, els hi vull recordar que, amb la composició actual, hi ha majoria parlamentària suficient al Congrés dels Diputats per a fer-ho.

Un catalanisme que es posi a treballar per abordar els 23 temes plantejats pel president Mas a Rajoy. Un llistat que ara el president Puigdemont ha duplicat. Ara en són 46.

Per què no treballem per a derogar la LOMCE, per aprovar una Llei de Llengües, per assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la UNESCO, i tants i tants temes que es poden assolir mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte amb la resta de forces polítiques?

Fins i tot temes com el que reivindiquem tots, com és la transferència efectiva del servei de rodalies, es poden assolir amb diàleg, negociació i pacte més que portant a ADIF als tribunals.

Per cert, parlant de tribunals.

Nosaltres no volem la judicialització de la política. No creiem que els conflictes polítics s’hagin de resoldre als tribunals. Ens sembla un fracàs de la política.

Ara be, al mateix temps que diem això, també diem que els polítics no es poden saltar les lleis. Encara que no els agradin. Encara que els semblin injustes. Encara que pensin que això és el que vol la gent.

És per aquesta raó que ningú pot esperar la nostra comprensió o solidaritat quan s’hagi saltat conscientment la llei o les resolucions del Tribunal Constitucional.

Perquè succeeixin aquestes dues coses que acabo de comentar i que poden evitar que anem al fracàs o al desastre, el PSC és un instrument necessari.

Al llarg del Congrés que vam fer fa quinze dies, em vaig esforçar per transmetre als meus companys i companyes de partit que la nostra obligació era construir (o re-construir, si volen) un partit útil per a la societat.

Útil per a aquells que avui pateixen les conseqüències de la crisi; útil per a aquells que veuen com, fins i tot amb una feina de jornada sencera, no poden superar la situació de pobresa. Útil, també, per a aquells que, gràcies a que encara tenim un bon sistema educatiu, tenen capacitat i aspiren a que la societat els hi permeti desenvolupar aquestes capacitats adquirides (i que han estat pagades per aquesta societat) preferentment aquí i no a d’altres països.

Vaig insistir molt en que nosaltres no som, només el partit dels perjudicats per la crisi, el partit que defensa la redistribució de la riquesa perquè els més febles no quedin enrere o fora de combat.

Volem representar-los, és clar. Perquè som socialistes i defensar els febles en front dels poderosos forma part de la nostra identitat política.

Però també som, hem de ser, el partit dels innovadors, dels emprenedors, dels que tenen com objectiu crear riquesa.

El partit dels que creuen que el benestar de la gent s’assoleix millor quan la gent té feina i que la feina l’han de crear les empreses actuant en un marc de lliure competència, en un marc de normes clares i bona regulació que ha de proporcionar el govern.

Ho diré en termes una mica crus perquè se m’entengui be.

La globalització és un fet. I és una oportunitat per a molts al temps que una amenaça per d’altres.

I el PSC no vol, i no pot, ser només el partit dels perdedors de la globalització.

Volem ser, sí, el partit que defensa els que ho passen malament amb la globalització; alhora que volem ser un partit que transmeti confiança i sigui útil a aquells que volen aprofitar, legítimament, amb el seu talent les immenses oportunitats que ofereix la globalització.

També em vaig esforçar en dir que, per circumstàncies de la vida política, el PSC ha esdevingut l’únic representant parlamentari del catalanisme polític al que m’he referit anteriorment.

El catalanisme de tota la vida. El del diàleg, la negociació i el pacte. Pactista i pragmàtic. Impregnat de valors, compromès amb la unitat civil dels catalans i que busca l’excel·lència. El que vol construir Catalunya cap endins i, al mateix temps, vol ser decisiu a Espanya i a Europa.

Un catalanisme que, al llarg dels darrers 35 anys, per cert, durant els que s’ha arribat als nivells més alts assolits mai d’autogovern, llibertat i desenvolupament econòmic a Catalunya, han representat CiU, el PSC i el PSUC, primer, i ICV, després; però que ara, com els deia fa un moment, només el representa el PSC, degut a que l’antiga CDC s’ha vist absorbida pel magma independentista, Unió no ha assolit representació parlamentària i ICV es troba en procés de confluència amb altres forces polítiques i socials que estan encara en procés de definició del seu projecte.

Doncs bé, en un escenari com el que avui em proporcionen Barcelona Tribuna i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País vull tornar dir el que també els hi deia fa uns dies als delegats i delegades al Congrés del partit: el PSC accepta el repte de recollir i representar aquest llegat. El PSC accepta que té una responsabilitat afegida a la de representar als seus actuals electors. I estem oberts a col·laborar amb qui calgui per aconseguir-ho.

Sabem que, a més d’aquells que ens han votat i als que ens devem, hem de representar i fer-nos útils, tot i que no ens hagin votat, també a centenars de milers de catalanistes que entenen que sense diàleg, negociació i pacte no és possible avançar en cap dels objectius del catalanisme i que no volen que el futur del país acabi en fracàs o en desastre.

I què vol dir això?

Doncs, per exemple:

Que nosaltres sí que treballarem per una proposta de model de finançament millor per a Catalunya malgrat la inhibició del govern de la Generalitat. Que trobarem la complicitat d’aquelles Comunitats que tenen problemes similars al nostre com la Comunitat Valenciana o les Illes Balears per sumar forces i que farem per manera que algú defensi els interessos del país si el govern català s’entesta a no fer-ho.

Que presentarem propostes de llei al Congrés dels Diputats per al reconeixement i recolzament, per part de l’Administració General de l’Estat, de l’ús i la promoció a Espanya i internacional del català, mitjançant una llei de llengües.

Que presentarem propostes per a modificar la Llei de Règim Local perquè Catalunya es pugui organitzar administrativament en vegueries.

També ho farem amb la Llei Orgànica del Poder Judicial i d’altres que, com he dit abans, ens permetin desenvolupar les competències que la STC ens va dir que s’havien d’assolir per la via de Llei Orgànica.

I, naturalment, junt amb els nostres companys del PSOE modificarem la Reforma Laboral.

I tampoc no renunciem a intentar una negociació amb el govern del PP. No en semblen gaire partidaris, però ells tampoc no tenen una estratègia ni propostes per resoldre el problema. Els emplaçarem a fer-ho. I si estan oberts a parlar-ne serem els primers a estendre’ls-hi la mà.

Aquesta és la nostra manera de ser útils en el “moment” polític que vivim. Aquesta serà la nostra contribució socialdemòcrata i catalanista perquè aquest moment decisiu no es vegi condemnat al dilema de fracàs o desastre que abans els he descrit. Sense perdre de vista el nostre objectiu de reforma constitucional federal.

Moltes gràcies.

 

[Aquí pots descarregar el text de la conferència en format pdf]