Author Archives: Miquel Iceta

Intervenció a la compareixença d’Artur Mas sobre el cas Palau i el 3%

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta, després de la compareixença de l’expresident de la Generalitat, Artur Mar, a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya

29 de març de 2017

[enllaç al vídeo de la intervenció]

Gràcies, senyor president,

Senyor Mas, avui vostè compareix davant la Cambra en qualitat de secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya dels anys 2000 a 2012, i en qualitat de president del mateix partit de 2012 a 2016.

Ho fa en relació al finançament de CDC i de les fundacions que hi estaven vinculades. I ho fa també perquè ja havia comparegut en diverses ocasions per aquest motiu davant la Cambra en qualitat de president de la Generalitat. I s’han produït fets nous.

No crec que sigui sobrer aclarir aquests extrems i tampoc ho és intentar delimitar l’objecte i funció de la compareixença. Això no és un tribunal, ni tampoc una Comissió d’Investigació. Per cert, com vostè ha recordat, ja n’hi va haver una sobre el tema. Aquí no prenem testimonis, ni valorem proves, ni tenim mitjans per investigar els fets relacionats amb el finançament del seu partit i de les fundacions que hi estaven vinculades, uns fets que han colpit l’opinió pública.

Avui interessa saber si el que vostè ha afirmat en reiterades ocasions davant la Cambra ha estat o no desmentit pels fets. Avui correspon debatre sobre les seves responsabilitats polítiques com a màxim responsable del seu partit des de l’any 2000 al 2016.

Certament és difícil fer-ho mentre continuen les investigacions policials i actuacions judicials en casos tant rellevants com el cas Palau de la Música i el cas 3%. I deixo de banda altres qüestions com els casos ITV, ADIGSA – que per cert va ser portat als tribunals pel govern de Pasqual Maragall – o les derivades del cas Pujol perquè lluny d’aclarir les coses podríem perdre’ns per les branques, tenint present que vostè, des de l’any 1995 a l’any 2016, va ser successivament Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Conseller d’Economia, Conseller en cap i president de la Generalitat.

Recorden quan va sortir per primer cop el 3% en aquesta Cambra? Era el 24 de febrer de 2005. No crec que ningú ho hagi oblidat, i menys els que hi érem. Ja fa 12 anys que el president Maragall es va referir al 3%, precisament perquè el mateix dia El Periódico de Catalunya se’n feia ressò en un editorial demanant que s’investigués. Vostè, senyor Mas, en termes molt contundents, li va exigir al president Maragall que retirés una afirmació que, certament, no estava sustentada llavors en proves. El president Maragall va accedir-hi i, tot i així, CDC va presentar una querella contra ell, que va ser finalment i feliçment retirada.

Anys després esclatava el cas del Palau de la Música en el que es barrejaven diverses coses: la desviació de fons del Palau a mans privades, els donatius del Palau de la Música a la fundació de CDC, i indicis que apuntaven a un triangle format pel Palau, empreses concessionàries d’obra pública i les fundacions vinculades amb CDC.

A partir de la denúncia presentada per regidors de l’oposició a Torredembarra, s’està investigant també una altra trama de presumpte pagament de comissions al seu partit per concessió d’obra pública.

En tots dos casos vostè ha afirmat sempre i avui ho ha reiterat l’honorabilitat del seu partit, el seu convenciment que no s’ha produït cap delicte ni cap irregularitat, que la responsabilitat en tot cas recauria sobre els successius tresorers del seu partit, els dos darrers, persones de la seva confiança i designats per vostè mateix.

Va ser vostè qui va ordenar el retorn de les donacions del Palau a la fundació del seu partit en virtut d’uns estranys convenis de col·laboració. I així 600.000 euros van retornar al Palau.

En tot cas, el jutge instructor va apreciar que el desviament de fons del Palau de la Música cap al seu partit o cap a les fundacions vinculades al seu partit superava els 6 milions d’euros i va considerar CDC responsable a títol lucratiu imposant una fiança molt important a la que vostès van fer front posant com a penyora immobles propietat del partit.

Sr. Mas, en anteriors compareixences li vaig demanar que tranquil·litzés l’opinió pública desmentint o confirmant els rumors i informacions aparegudes. I vostè ho va desmentir tot i va comparèixer sempre que se’l va requerir. En la darrera ocasió, en una Diputació permanent un cop ja convocades les eleccions de 2015, li vaig preguntar directament què faria si el temps desmentia les seves afirmacions. Jo situava la qüestió, precisament, en el terreny de les responsabilitats polítiques, intentant si és possible desllindar responsabilitats polítiques de fets delictius que estan sent objecte d’una investigació judicial. No ha acabat el judici i vostè té tot el dret de mantenir la seva versió i dir que fins que no hi hagi sentència no hi ha motiu per alterar les seves declaracions davant la cambra.

Però aquí discrepem. El nostre grup, senyor Mas, creu que el pas del temps, les investigacions policials i de la Fiscalia, les actuacions judicials i les informacions periodístiques relatives a aquests dos casos han desmentit les seves paraules.

Per desllindar clarament el que és responsabilitat política del que podria ser eventualment una responsabilitat penal em referiré estrictament a irregularitats i no a delictes que només el jutge pot apreciar. Sé que estem fent un exercici complicat de separar àmbits que tenen massa punts de connexió però, en fi, hi ha coses que són des del nostre punt de vista incontrovertibles.

Sr. Mas, vostè és responsable del nomenament dels senyors Osácar i Viloca com a tresorers del seu partit. Vostè té una responsabilitat en haver-los triat. I diu a més que manté la seva confiança en ells.

Els senyors Millet i Montull han confessat que efectivament CDC es va finançar de forma il·legal a través del Palau de la Música. Vostè pot dir que menteixen, i que ho fan per obtenir un tractament més benèvol per part de la Fiscalia. I que tenen dret a fer-ho.

Té raó senyor Mas, però apareixen massa indicis que alguna cosa irregular succeïa entre el Palau i les fundacions vinculades al seu partit. No només els convenis als que abans he fet referència. Quin sentit té en que la comptabilitat del Palau hi haguessin unes, cito literalment, “factures convergents”? O que es digui que progressivament el 3% es va convertir en el 4% perquè CDC necessitava més diners? Menteixen també petits empresaris que treballaven per les campanyes del seu partit i als quals es demanava que facturessin aquests serveis al Palau de la Música?

O, en referència al 3%, quin sentit té que s’hagi trobat la tarja de visita d’un empresari adreçada al tresorer del seu partit dient:

“Bon dia, Andreu. Et faig arribar els concursos als que ens hem presentat i no hem tingut sort i als que aspirem a tenir sort. Cal que quedem aviat”.

O empreses que diuen que feien donatius a CDC “perquè volien entrar a Catalunya”. O encara aquelles que, en moments de dificultat, obtenien licitacions després de fer generoses donacions?

Vostè diu, i en això no li falta raó, són els tribunals els que haurien d’investigar els procediments de licitació, contractació, concurs i ens haurien de dir el què. Però nosaltres només podem fer la pregunta, no tenim els instruments per esbrinar la resposta.

Crida l’atenció el fet que el primer decret aprovat quan vostè va ser elegit president, atorgués al Departament de presidència la competència sobre, cito literalment, “L’establiment de criteris, direcció i control de la contractació pública”.

Les imputacions dels senyors Rossell i Vives també apunten al pagament de comissions a partir dels concursos d’Infraestructures.cat i de BIMSA.

Sr. Mas, vostè pot seguir afirmant que res d’estrany hi ha en tot això. Que només s’explica en clau de falses declaracions que alguns fan amb l’esperança de veure reduïda la seva condemna, testimonis interessats, o pot dir que les proves documentals són falses. Però nosaltres, que vàrem creure la seva paraula, ja no podem seguir-ho fent. És una qüestió de confiança. La nostra confiança s’ha trencat. Hi ha una gran acumulació d’indicis, proves, testimonis i documents contradiu les seves afirmacions.

Com li deia en iniciar la meva intervenció, no estem en seu judicial. No estem aquí per atribuir a ningú cap delicte. Ni per perjudicar a cap persona que estigui en aquest moment sent objecte d’investigació judicial. Però sí constatem la presència de greus irregularitats que, en la nostra opinió, haurien d’implicar per part seva, per part del màxim dirigent de CDC en el període 2000-2016 l’assumpció de responsabilitats polítiques.

El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, va decidir canviar de nom no per casualitat. Volien deixar enrere i ben enterrats episodis com el cas Pujol, el cas Palau i el cas 3%. I efectivament renovar el seu projecte polític i obrir una nova etapa política que es correspon al seu anàlisi i als seus objectius pel que fa la independència de Catalunya. Però el fet que vostè, secretari general de CDC de 2000 a 2012 i president de CDC de 2012 a 2016, segueixi avui com a president del PDeCAT fa molt difícil veure com, més enllà del canvi de nom, estem davant d’un canvi real, d’una ruptura amb el passat. Però això és quelcom que només vostè i els seus poden dirimir. Nosaltres només tenim una opinió que òbviament és una opinió de part.

Nosaltres no posem ni posarem en dubte mai la presumpció d’innocència de ningú. Però avui, senyor Mas, estem parlant de tota una altra cosa. De responsabilitats polítiques. I amb tot el respecte, nosaltres creiem que li correspon assumir-les a vostè.

Ningú no pot obligar-lo a fer-ho, però segurament molts que no s’atreveixen a demanar-ho li ho agrairien.

Moltes gràcies.

Presentación del acuerdo PSOE-PSC

PRESENTACIÓN EN RUEDA DE PRENSA DEL ACUERDO PSOE-PSC

Miquel Iceta, Madrid, 7.03.17

[enlace al texto del Acuerdo PSOE-PSC]

[enllaç al text de l’Acord PSOE-PSC]

Venimos hoy a celebrar. Tuvimos una discrepancia profunda en momento delicado de la vida del PSOE, y entendimos entonces que teníamos que reforzar nuestra relación y expresarlo de forma pública.

Quiero agradecer el liderazgo de Javier Fernández, que en un momento muy complicado para los socialistas ha sabido encontrar las maneras, las palabras y el tiempo para empujar este acuerdo. Y desde luego a la Comisión Negociadora, a las dos partes que hoy son una. Hoy estamos juntos.

Si algo tengo que lamentar es que se pretende presentar este tipo de negociaciones como que unos ganan y otros pierden, y aquí o todos ganábamos o todos perdíamos, no había escenario alternativo. Y a partir de ahí a seguir caminando juntos.

Me gusta hacer frases que expliquen las cosas: yo quiero más PSOE en Catalunya y más PSC en España. Yo quiero no solo que haya una mayor relación en el sentido del entendimiento, que a pesar de las discrepancias nunca ha faltado, sino más compromiso, más presencia, más empeño, precisamente porque las relaciones entre Catalunya y España así lo exigen y uno de los puentes sólidos de esas relaciones es el Partido Socialista.

Hoy es un día de mucha alegría, mucha gente estará contenta porque sabrá que hemos dejado atrás los problemas pero que somos conscientes que tenemos que trabajar todos mucho para empujar en la misma dirección, abordar un proceso congresual que será apasionante, y para sacar adelante a Catalunya y España porque muchos catalanes y españoles así lo necesitan.

El PSC no ha perdido soberanía, ha ganado peso político. Aunque parezca que doy un paso atrás… les leo el protocolo del 78 ‘el PSC tiene plena soberanía en los ámbitos de competencia que los socialistas propugnamos para la organización política de nuestro país de acuerdo con el marco constitucional aprobado en su programa por los socialistas de todo el Estado’.

Seguimos exactamente igual, pero mejor. Porque quizá en el momento en que se hizo el protocolo de unidad era, como en todo bautizo, un momento de alegría y nadie sabía cómo iba a echar a andar la criatura. Casi 40 años después hemos visto que con la definición que teníamos no era suficiente, merecía explicar más.

Y el PSC y el PSOE a lo que se comprometen es a compartir más, a estar mucho más encima el uno del otro, y eso nadie lo ha de ver como una tutela, sino como una compañía, un reforzamiento, un fortalecimiento, que es el sentido de este documento.

Por lo tanto, el PSC no pierde la soberanía que tenía, el PSOE no pierde la relación federal con el PSC, pero los dos ganamos mayor compromiso y mayores ganas de trabajar juntos.

Aquí no encontraran palabras como acatar, ni marcar, ni tutelar, ni subordinar, ni última palabra… hay otras mucho más bonitas, reconocimiento mutuo, análisis conjunto, consensuar, coordinación política… que es lo que queremos… el PSC esto lo necesita y el PSOE generoso lo ofrece.

El protocolo de unidad sigue vigente, es el que dio a luz un partido nuevo en Catalunya y una relación federal con el PSOE, son nuestros fundamentos que no vamos a cambiar.

Sobre el voto en la investidura de Mariano Rajoy. Yo estoy arrepentido de no haber encontrado una solución acordada a ese problema, no a lo que votamos.

Y me hago directamente responsable y mi único consuelo es que el PSOE se encontraba en un periodo de transición muy difícil que no favoreció el diálogo entre partidos. Nadie imaginó en 1978 que nos íbamos a encontrar en una situación así y, por tanto, es muy difícil que los documentos en sí resuelvan los problemas.

Lo que la gente tiene que tener mayor confianza es que hoy tenemos los instrumentos de diálogo para compartir, para consensuar y para acordar. Este acuerdo debe servir para prevenir, evitar y resolver discrepancias.

Y es verdad que hemos desarrollado una cosa que no estaba en el protocolo de unidad, que es la cuestión de relación bilateral entre el PSC y el PSOE. Estaba muy planteado en término federal el 78, y eso no debe ser visto por nadie –como no lo fue por el Comité Federal cuando lo aprobó- como un privilegio sino sencillamente una necesidad de la acción política.

En la situación actual de las relaciones entre Catalunya y el resto de España necesitamos un instrumento político potente precisamente para evitar, prevenir y resolver esas discrepancias. Confío en que no se produzcan. Si se producen tenemos hoy no solo la voluntad sino los instrumentos para resolverlas de mejor manera que no lo hicimos en noviembre del año pasado.

Los pactos en Catalunya se van a decidir en Catalunya, eso no va a cambiar. ¿Ustedes se imaginan que se reúne la Ejecutiva del PSC y unánimemente acuerda ceder competencias o renunciar a alguna prerrogativa?

Lo que ha decidido el PSC gracias a la voluntad del PSOE es poner en común. Porque yo quiero más PSOE en toda España y también en Cataluña, quiero su compromiso, quiero su implicación, porque ahora las cosas están muy complicadas.

Queremos compartir nuestras alianzas, queremos discutirlas, acordarlas, consensuarlas… lo que cuenta es la voluntad de hacerlo y el instrumento para hacerlo, y ese es el contenido fundamental del documento que hemos suscrito hoy.

La Comisión de coordinación política PSOE-PSC. No hemos fijado una periodicidad en sus reuniones, pero el problema no es de periodicidad sino de uso para la necesidad.

Lo que estoy teniendo con los secretarios generales y con el presidente de la gestora es una comunicación muy fluida. Es Catalunya estamos en una situación política muy complicada, con un gobierno que ha decidido no solo saltarse la ley sino desoír las recomendaciones de órganos del propio autogobierno de Catalunya.

Eso requiere una conexión muy estrecha. No hemos fijado periodicidad, pero tampoco está excluido que en un momento determinado se haga así.

Sobre la participación de la militancia del PSC en las primarias. No hay voto rogado. Estos días al PSC le han salido muchos abogados y es de agradecer. Eso no es así. La explicación es sencilla: PSC y PSOE son dos partidos distintos y el censo del PSC lo gestiona el PSC. El PSOE lo conoce periódicamente pero no tiene un control sobre el cobro de las cuotas. Hubo un tiempo que era así, porque 25 pesetas iban a la Comisión Ejecutiva Federal. Lo que se ha querido establecer es un criterio de transparencia para que la gestión de censos que son distintos sea la misma, y hemos llegado a dos o tres elementos que nos parecen correctos:

Primero, poner en el centro el estar al corriente de cuotas, eso lo dicen los estatutos del PSC, lo que pasa que por muchos motivos entre ellos especialmente la crisis, la aplicación había sido muy laxa.

Segundo, que si algún militante del PSC no quiere participar de ese proceso pueda decirlo, porque aquí hay un tema de control y cesión de datos.

Y tercero, como el PSOE no puede controlar directamente nuestro censo y todos queremos que nadie pueda abusar de un momento de convocatoria de congreso, nosotros vamos a proceder a cerrar nuestro censo con mucha rapidez, de manera que no pueda haber, entre comillas, la preocupación por una avalancha de nuevos militantes. Cuántos más quieran venir que vengan, porque somos pocos, pero no a efectos de alterar correlaciones de fuerzas en un congreso.

Enfermo ante las especulaciones, hay confianza, pero son dos organizaciones distintas, que ante un proceso congresual se ponen de acuerdo en elementos de transparencia y garantía, que no son la humillación de nadie ni pisan la dignidad de nadie, no es que se haya que rogar el voto, sencillamente lo que va a hacer el aparato es garantizar que participan en el proceso los que están al corriente de pago.

Yo no quiero tener ni un delegado más en el congreso ni un miembro más en el comité federal de los que nos correspondan. Si somos la segunda o la cuarta federación me da igual, quiero hablar en nombre de quienes hablo.

Salvador [Illa] y Mario [Jiménez] han encontrado un camino muy fino que nos da a todos lo que necesitamos, que es la tranquilidad y la transparencia, la garantía de limpieza que va a ser vivo y dinámico y va a generar polémicas, pero que por favor sean de orientación política, no sobre sus procedimientos.

El escenario político en Catalunya. Me preguntan si el PSC necesita este acuerdo para huir del tripartito y del derecho a decidir. Sobre el tripartito podríamos hablar tanto… que no tenemos tiempo. Recuerdo que al balcón de la plaça de Sant Jaume [sede del Palau de la Generalitat] se han asomado históricamente pocos dirigentes políticos españoles, uno de ellos fue José Luis Rodríguez Zapatero.

El PSC no va a establecer ningún acuerdo sin que antes no lo hayamos podido hablar con los compañeros del PSOE y que para nosotros es especialmente relevante su opinión. Y sobre el derecho a decidir, recuerdo una reunión del Comité Federal del PSOE en que un anterior secretario general, Alfredo Pérez Rubalcaba, dijo ‘esto del derecho a decidir no lo arregla ni Miquel Iceta’, lo cual ha quedado en la antología de las frases que uno recuerda de lo imposible.

Mire, no hay ciudadano que no quiera decidir, no hay ciudadano que no quiera votar, pero los demócratas queremos decidir y queremos votar respetando siempre el estado de derecho, y ese es el punto de acuerdo de todos los socialistas.

Quiero un PSOE muy presente, activo, conocedor, y muy proponedor, propositivo, en cuánto a la crisis de estado. Y tenemos un fondo de armario muy potente, tantos que trabajaron en los acuerdos de Granada, que fueron suscritos por todo el socialismo español, y ahí está la fuente de solución… vamos a tener que ir ahí todos, cuanto antes mejor y cuanto menos tiempo y energías perdidos mejor.

¿Existió riesgo de fractura entre PSOE y PSC? Yo nunca he visto la ruptura. No concibo un partido socialista en Catalunya que no tenga un vínculo federal muy estrecho y fraternal con el PSOE. A mí nunca nadie en el PSOE me ha dicho que quisiera romper ni que se quisiera privar de voto a los militantes del PSC. Nadie. Jamás.

Sobre los planteamientos de precandidatos a la secretaria general No hemos entrado en los planteamientos de los precandidatos porque no nos toca hacerlo. La Ejecutiva del PSC ya dijimos que seremos neutrales, eso no quiere decir ni pasivos ni indiferentes, pero el aparato del PSC, la organización, no va a entrar en eso.

Agradezco que, en el Partido Socialista, precandidatos o no, haya mucha gente hablando del futuro de las relaciones entre Catalunya y el resto de España, y ahí todos nos vamos a acabar encontrando, para reformar la Constitución necesitamos mucha ayuda.

Por cierto, también a mucha gente ha extrañado que el PSC acepte que el PSOE decida la posición en una reforma constitucional. Es una obviedad. ¿Cabe otra cosa? ¿Quiere decir que el PSC no tendrá posición? La tendrá y la defenderá. Tenemos cosas en el fondo de armario cosas que ningún otro partido en España tiene y tenemos que poner en valor mucho más el trabajo conjunto.

Sobre el censo del PSC. Ante el secretario de organización del PSC no le puedo aceptar el concepto de un censo inflado. Tenemos un censo de alrededor de unas 17.000 personas, en las anteriores primarias no llegaron a votar ni unas 10.000 y al corriente de pago tenemos unas 14.000.

Para nosotros nuestro censo es de 17.000, todos los que figuran en él. Pero a efectos de participar en el congreso del PSOE solo van a contar los militantes al corriente de pago.

Queremos jugar en igualdad de reglas y en el PSOE su gestión del censo ha sido más rigurosa en lo que se refiere al cobro de cuotas por banco, y nosotros no. Jugamos exactamente con las mismas reglas para participar en las primarias y en el congreso, a través de un censo específico.

Per a un enfortiment de les relacions PSOE-PSC

PER A UN ENFORTIMENT DE LES RELACIONS PSOE-PSC

Preàmbul

Al juliol de 1978, els tres partits socialistes a Catalunya es van fusionar en l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) subscrivint el Protocol d’Unitat Socialista. D’aquesta manera naixia una aliança dels socialistes catalans amb els socialistes de tota Espanya amb vocació de permanència.

El socialisme a Catalunya s’expressa i s’articula des de llavors a través del PSC, i aquest i el PSOE es relacionen de manera federal i fraternal per a la consecució dels objectius socials i electorals compartits.

Després de la Unitat Socialista, la història del socialisme a Espanya ha estat una història d’èxits i conquestes en què el socialisme català ha tingut sempre un paper destacat i ha permès una relació fluida i lleial entre els dos partits.

Han estat nombroses les accions conjuntes, els objectius compartits, els compromisos adquirits, el trajecte en comú que PSOE i PSC han mantingut al llarg dels últims 39 anys; una època també, que ha coincidit amb el major període de democràcia i desenvolupament a Espanya de la nostra història recent. Hem sabut impulsar i acompanyar l’evolució de la societat catalana i espanyola al llarg de les últimes dècades, aconseguint objectius i aconseguint noves cotes de democràcia, progrés i modernitat.

És precisament aquesta evolució, que també s’ha donat tant al PSC com al PSOE, en el seu sistema de treball, en el seu funcionament intern i en els seus objectius, el que permet, gairebé 40 anys després de la seva signatura i partint del Protocol d’Unitat del 1978, actualitzar-lo desenvolupant els seus continguts.

Això ha de servir en primer lloc per posar en valor la Unitat Socialista. Per fer un reconeixement mutu, d’ambdós partits, de la seva utilitat, del seu gran valor històric, i de la seva vigència. El Protocol d’Unitat té el seu lloc merescut en la història democràtica del nostre país. I en segon lloc ha de servir per impulsar nous acords, nous compromisos i per un enfortiment de les aliances i estratègies comunes. El futur del país, 40 anys després de la recuperació de la democràcia, necessita d’aliances renovades i estratègies compartides. I el socialisme espanyol i català estan cridats a ser part insubstituïble de la història que ha de venir.

1.- Àmbit

El Partido Socialista Obrero Español, d’ara endavant PSOE, i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), d’ara endavant PSC, mantenen una relació històrica des de la constitució d’aquest partit com a organització política única dels socialistes de Catalunya, segons el que s’estableix al protocol d’unitat subscrit en 1978.

La relació política i organitzativa entre PSOE i PSC ha estat fonamental per a l’avenç democràtic i social produït a Espanya, en l’articulació d’un Estat plural i descentralitzat i, en particular, en el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya.

Ambdós partits coincideixen en la necessitat de desenvolupar i actualitzar el protocol d’unitat impulsant la relació política i organitzativa entre els dos partits, des de la determinació comuna de reforçar el projecte polític compartit i des de l’aposta per una estructura territorial de l’Estat de caràcter federal com la nostra millor aportació a la cohesió social i territorial a Espanya i Catalunya.

Per tot això, PSOE i PSC ACORDEM:

2.- Principis rectors de la relació política entre PSOE i PSC

PSOE i PSC renoven i actualitzen la seva relació política sobre la base dels següents principis:

  • El principi d’unitat en el projecte polític que les dues organitzacions comparteixen.
  • El principi de reconeixement i respecte mutu de l’autonomia de les dues organitzacions.
  • El principi de confiança i lleialtat recíproques.
  • El principi d’equilibri en les relacions polítiques i organitzatives.

3.- Bases polítiques

PSOE i PSC es reconeixen recíprocament com a referents polítics mutus en els seus respectius àmbits territorials.

Correspon al PSOE la definició de la posició política dels socialistes en els assumptes de naturalesa o rellevància constitucional, així com en aquells l’aplicació dels quals excedeix de l’àmbit territorial de Catalunya.

En la definició de la posició política sobre aquests assumptes, el PSC tindrà garantida la seva intervenció mitjançant la seva participació en els òrgans del PSOE, i específicament en el seu Comitè Federal.

Correspon al PSC l’aplicació en el seu àmbit territorial de les posicions polítiques i resolucions adoptades d’acord amb el que estableixen els paràgrafs anteriors, així com la definició de la posició política dels socialistes catalans.

4.- Candidatures electorals, coalicions, pactes i aliances

La presentació de candidatures del PSOE i del PSC en els diferents processos electorals i la celebració de coalicions, pactes i aliances electorals o post-electorals, es realitzarà conforme a les regles següents:

El PSOE presentarà candidatures a les eleccions generals i en les eleccions al Parlament Europeu.

En les eleccions generals, només el PSC presentarà candidatures a Catalunya, amb les sigles PSC (PSC-PSOE) i d’acord amb els procediments que disposin els seus estatuts i normes internes. El PSOE les reconeix com les seves pròpies candidatures en les circumscripcions de Catalunya.

En les eleccions al Parlament Europeu, els membres del PSC s’integraran en la candidatura del PSOE.

Els parlamentaris elegits en aquests processos electorals s’incorporaran, respectivament, al Grup Parlamentari Federal Socialista del Congrés, al Grup Parlamentari Federal Socialista del Senat i a la Delegació espanyola en el Grup Parlamentari que constitueixin els membres del Partit dels Socialistes Europeus.

Els membres del Grup Parlamentari Federal Socialista del Congrés, del Grup Parlamentari Federal Socialista del Senat i de la Delegació espanyola en el Grup Parlamentari del Partit dels Socialistes Europeus han de complir el Reglament intern del Grup Parlamentari Federal Socialista aprovat pel Comitè Federal del PSOE.

En les eleccions al Parlament de Catalunya només el PSC presentarà candidatures.

En les eleccions municipals, cada organització presentarà candidatures en els seus respectius àmbits territorials.

El Comitè Federal del PSOE és l’òrgan competent per establir les línies fonamentals de la política electoral i determinar la política d’aliances del PSOE.

El Consell Nacional del PSC és l’òrgan competent per establir les línies fonamentals de la política electoral i determinar la política d’aliances del PSC a Catalunya.

El Comitè Federal del PSOE és també l’òrgan competent per designar el candidat a la Presidència del Govern, sens perjudici del que disposa el Reglament Federal de Primàries. Les dues organitzacions reconeixen el Comitè Federal com a únic àmbit de decisió en relació amb la investidura del president del Govern.

El Consell Nacional del PSC és l’òrgan competent per designar el candidat a la Presidència de la Generalitat, sense perjudici del que disposa el Reglament de Primàries. Les dues organitzacions reconeixen el Consell Nacional com a únic àmbit de decisió en relació amb la investidura de la Presidència de la Generalitat. Així mateix, la celebració d’acords de governabilitat, la política de coalicions, pactes i aliances electorals serà analitzada i consensuada en la comissió de coordinació política PSOE-PSC.

5.- Participació del PSC en els Congressos Federals i òrgans del PSOE

El PSC participa en els Congressos Federals del PSOE mitjançant una delegació pròpia.

En cada procés congressual federal, inclosa l’elecció del secretari general, podran participar els que tinguin la condició de militants del PSC, sempre que compleixin els requisits exigits als del PSOE, integrant-se en un cens (*) amb validesa per a tot el procés congressual.

La delegació del PSC al Congrés Federal del PSOE serà proporcional al nombre de militants d’aquest cens i conforme al barem establert pel Comitè Federal per determinar el nombre d’integrants de les delegacions provincials i autonòmiques.

El PSC comptarà amb una representació en el Comitè Federal del PSOE proporcional al cens de militants de l’últim procés congressual federal, d’acord amb el barem establert en els Estatuts Federals per determinar la representació de les federacions autonòmiques del PSOE en aquest òrgan. Correspon al PSC la designació d’aquesta representació.

La Comissió Executiva Federal del PSOE comptarà amb la presència de membres del PSC.

El primer secretari del PSC participa en el Consell Polític Federal del PSOE.

6.- Participació dels militants del PSC a les primàries per a l’elecció del candidat a la Presidència del Govern

Els militants del PSC podran participar en els processos d’eleccions primàries per a l’elecció del candidat o candidata a la presidència del Govern, sempre que compleixin els requisits exigits als del PSOE, integrant-se així en un cens (*) a l’efecte.

7.- Comissió de coordinació política PSOE-PSC

Per al seguiment, avaluació i decisió sobre les qüestions recollides en el present acord i d’altres qüestions que considerin les dues organitzacions es reforçarà el comitè de coordinació política PSOE-PSC creat pel comitè federal al juliol del 2013.

Estarà integrat pel secretari general del PSOE, el primer secretari del PSC, dos membres de l’executiva del PSOE, dos membres de l’executiva del PSC i dos membres del grup parlamentari federal del PSOE al Congrés, un en representació de cada partit

 

(*) Els responsables d’organització de PSOE i PSC determinaran el procediment perquè els afiliats i les afiliades del PSC traslladin la seva voluntat d’incorporar-se a aquests censos.

“Para un fortalecimiento de las relaciones PSOE-PSC”

PARA UN FORTALECIMIENTO DE LAS RELACIONES PSOE-PSC

Preámbulo

En Julio de 1978, los tres partidos socialistas en Cataluña se fusionaron en el actual Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) suscribiendo el Protocolo de Unidad Socialista. De esta manera nacía una alianza de los socialistas catalanes con los socialistas de toda España con vocación de permanencia.

El socialismo en Cataluña se expresa y se articula desde entonces a través del PSC, y éste y el PSOE se relacionan de manera federal y fraternal para la consecución de los objetivos sociales y electorales compartidos.

Tras la Unidad Socialista, la historia del socialismo en España ha sido una historia de éxitos y conquistas en las que el socialismo catalán ha tenido siempre un papel destacado y ha permitido una relación fluida y leal entre ambos partidos.

Han sido numerosas las acciones conjuntas, los objetivos compartidos, los compromisos adquiridos, el trayecto en común que PSOE y PSC han mantenido a lo largo de los últimos 39 años; una época también, que ha coincidido con el mayor período de democracia y desarrollo en España de nuestra historia reciente. Hemos sabido impulsar y acompañar la evolución de la sociedad catalana y española a lo largo de las últimas décadas, consiguiendo objetivos y alcanzando nuevas cotas de democracia, progreso y modernidad.

Es precisamente esta evolución, que también se ha dado tanto en el PSC como en el PSOE, en su sistema de trabajo, en su funcionamiento interno y en sus objetivos, lo que permite, casi 40 años después de su firma y partiendo del Protocolo de Unidad del 1978, actualizarlo desarrollando sus contenidos.

Esto ha de servir en primer lugar para poner en valor la Unidad Socialista. Para hacer un reconocimiento mutuo, de ambos partidos, de su utilidad, de su gran valor histórico, y de su vigencia. El Protocolo de Unidad tiene su lugar merecido en la historia democrática de nuestro país. Y en segundo lugar ha de servir para impulsar nuevos acuerdos, nuevos compromisos y para un fortalecimiento de las alianzas y estrategias comunes. El futuro del país, 40 años después de la recuperación de la democracia, necesita de alianzas renovadas y estrategias compartidas. Y el socialismo español y catalán están llamados a ser parte insustituible de la historia que ha de venir.

1.- Ámbito

El Partido Socialista Obrero Español, en adelante PSOE, y el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), en adelante PSC, mantienen una relación histórica desde la constitución de este partido como organización política única de los socialistas de Cataluña, según lo establecido en el protocolo de unidad suscrito en 1978.

La relación política y organizativa entre PSOE y PSC ha sido fundamental para el avance democrático y social producido en España, en la articulación de un Estado plural y descentralizado y, en particular, en el desarrollo del autogobierno de Cataluña.

Ambos partidos coinciden en la necesidad de desarrollar y actualizar dicho protocolo de unidad impulsando la relación política y organizativa entre ambos partidos, desde la común determinación de reforzar el proyecto político compartido y desde la apuesta por una estructura territorial del Estado de carácter federal como nuestra mejor aportación a la cohesión social y territorial en España y Cataluña.

Por todo ello, PSOE y PSC ACORDAMOS:

2.- Principios rectores de la relación política entre PSOE y PSC

PSOE y PSC renuevan y actualizan su relación política sobre la base de los siguientes principios:

  • El principio de unidad en el proyecto político que ambas organizaciones comparten.
  • El principio de reconocimiento y respeto mutuo de la autonomía de ambas organizaciones.
  • El principio de confianza y lealtad recíprocas.
  • El principio de equilibrio en las relaciones políticas y organizativas.

3.- Bases políticas

PSOE y PSC se reconocen recíprocamente como referentes políticos mutuos en sus respectivos ámbitos territoriales.

Corresponde al PSOE la definición de la posición política de los socialistas en los asuntos de naturaleza o relevancia constitucional, así como en aquellos cuya aplicación excede del ámbito territorial de Cataluña.

En la definición de la posición política sobre estos asuntos, el PSC tendrá garantizada su intervención mediante su participación en los órganos del PSOE, y específicamente en su Comité Federal

Corresponde al PSC la aplicación en su ámbito territorial de las posiciones políticas y resoluciones adoptadas conforme a lo establecido en los párrafos anteriores, así como la definición de la posición política de los socialistas catalanes.

4.- Candidaturas electorales, coaliciones, pactos y alianzas

La presentación de candidaturas del PSOE y del PSC en los diferentes procesos electorales y la celebración de coaliciones, pactos y alianzas electorales o post-electorales, se realizará conforme a las siguientes reglas:

El PSOE presentará candidaturas en las elecciones generales y en las elecciones al Parlamento Europeo.

En las elecciones generales, solamente el PSC presentará candidaturas en Cataluña, con sus siglas PSC (PSC-PSOE) y conforme a los procedimientos que dispongan sus Estatutos y normas internas. El PSOE las reconoce como sus propias candidaturas en las circunscripciones de Cataluña.

En las elecciones al Parlamento Europeo, los miembros del PSC se integrarán en la candidatura del PSOE.

Los parlamentarios elegidos en estos procesos electorales se incorporarán, respectivamente, al Grupo Parlamentario Federal Socialista del Congreso, al Grupo Parlamentario Federal Socialista del Senado y a la Delegación española en el Grupo Parlamentario que constituyan los miembros del Partido de los Socialistas Europeos.

Los miembros del Grupo Parlamentario Federal Socialista del Congreso, del Grupo Parlamentario Federal Socialista del Senado y de la Delegación española en el Grupo Parlamentario del Partido de los Socialistas Europeos deberán cumplir el Reglamento interno del Grupo Parlamentario Federal Socialista aprobado por el Comité Federal del PSOE.

En las elecciones al Parlament de Catalunya solamente el PSC presentará candidaturas.

En las elecciones municipales, cada organización presentará candidaturas en sus respectivos ámbitos territoriales.

El Comité Federal del PSOE es el órgano competente para establecer las líneas fundamentales de la política electoral y determinar la política de alianzas del PSOE.

El Consell Nacional del PSC es el órgano competente para establecer las líneas fundamentales de la política electoral y determinar la política de alianzas del PSC en Cataluña.

El Comité Federal del PSOE es también el órgano competente para designar el candidato a la Presidencia del Gobierno, sin perjuicio de lo dispuesto en el Reglamento Federal de Primarias. Ambas organizaciones reconocen al Comité Federal como único ámbito de decisión en relación con la investidura del presidente del Gobierno.

El Consell Nacional del PSC es el órgano competente para designar el candidato a la Presidencia de la Generalitat, sin perjuicio de lo dispuesto en el Reglamento de Primarias. Ambas organizaciones reconocen al Consell Nacional como único ámbito de decisión en relación con la investidura de la Presidencia de la Generalitat. Así mismo, la celebración de acuerdos de gobernabilidad, la política de coaliciones, pactos y alianzas electorales será analizada y consensuada en la comisión de coordinación política PSOE-PSC.

5.- Participación del PSC en los Congresos Federales y órganos del PSOE

El PSC participa en los Congresos Federales del PSOE mediante una delegación propia.

En cada proceso congresual federal, incluida la elección del Secretario General, podrán participar quienes tengan la condición de militantes del PSC, siempre que cumplan los requisitos exigidos a los del PSOE, integrándose en un censo (*) con validez para todo el proceso congresual.

La delegación del PSC en el Congreso Federal del PSOE será proporcional al número de militantes  de este censo y conforme al baremo establecido por el Comité Federal para determinar el número de integrantes de las delegaciones provinciales y autonómicas.

El PSC contará con una representación en el Comité Federal del PSOE proporcional al censo de militantes del último proceso congresual federal, de acuerdo con el baremo establecido en los Estatutos Federales para determinar la representación de las federaciones autonómicas del PSOE en dicho órgano. Corresponde al PSC la designación de esta representación.

La Comisión Ejecutiva Federal del PSOE contará con la presencia de miembros del PSC.

El Primer Secretario del PSC participa en el Consejo Político Federal del PSOE.

6.- Participación de los militantes del PSC en las primarias para la elección del candidato a la Presidencia del Gobierno

Los militantes del PSC podrán participar en los procesos de elecciones primarias para la elección del candidato o candidata a la presidencia del Gobierno, siempre que cumplan los requisitos exigidos a los del PSOE, integrándose así en un censo (*) a tal efecto.

7.- Comisión de coordinación política PSOE-PSC

Para el seguimiento, evaluación y decisión sobre las cuestiones recogidas en el presente acuerdo y cualesquiera otras cuestiones que estimen ambas organizaciones se reforzará el comité de coordinación política PSOE-PSC creado por el comité federal en julio del 2013.

Estará integrado por el Secretario General del PSOE, el Primer Secretario del PSC, dos miembros de la ejecutiva del PSOE, dos miembros de la ejecutiva del PSC y dos miembros del grupo parlamentario federal del PSOE en el Congreso, uno en representación de cada partido

 

 

 

(*)Los responsables de organización de PSOE y PSC determinarán el procedimiento para que los afiliados y las afiliadas del PSC trasladen su voluntad de incorporarse a dicho censo.

Un Dictamen rellevant i molt esclaridor

El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat per al 2017

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya és el màxim òrgan consultiu de la Generalitat. Creat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya està integrat per nou juristes catalans de prestigi, sis dels quals són elegits per una majoria de tres cinquenes parts dels Diputats del Parlament de Catalunya, i els altres tres són elegits pel Govern. El Consell de Garanties vetlla per l’adequació de les lleis catalanes a la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.

Per unanimitat, el Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat que “La disposició addicional trenta-unena del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 és contrària a l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola, en relació amb l’ordre de repartiment competencial, i a l’article 92 de la Constitució espanyola, quant al seu desplegament orgànic, i no troba empara en l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ni en els articles 211 i 212 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

La disposició addicional trenta-unena del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 diu el següent: “El Govern, dins les disponibilitats pressupostàries per al 2017, ha d’habilitar les partides per a garantir els recursos necessaris en matèria d’organització i gestió per a afrontar el procés referendari sobre el futur polític de Catalunya en el marc de la legislació vigent en el moment que es convoqui”.

El Grup Socialista va ser el primer grup parlamentari en sol·licitar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries sobre aquesta disposició addicional perquè enteníem que podia vulnerar l’ordre constitucional i estatutari de repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat. Dies després feien la mateixa sol·licitud els grups de Ciutadans i del PPC.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, per unanimitat, ens ha donat la raó.

El grup parlamentari de Ciutadans afegia també la sol·licitud de dictamen sobre altres partides en l’àmbit dels processos electorals i consultes populars, processos de participació ciutadana i Fons de Contingència. El Consell de Garanties, també per unanimitat, considera que en aquests casos no es produeix un supòsit d’anticonstitucionalitat. És obvi que la Generalitat pot preveure en els pressupostos processos electorals, consultes populars i processos de participació ciutadana. El que no pot és el que pretén fer el Govern que no és altra cosa que organitzar un referèndum sobre la independència.

Val la pena llegir el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya en la seva integritat, però vull subratllar alguns arguments que convé retenir.

El Dictamen del Consell de Garanties recorda que “tant les lleis de pressupostos generals de l’Estat com les dels comptes autonòmics han de reflectir i ajustar-se a l’ordre de repartiment constitucional i estatutari vigent en el període d’aplicació de les normes pressupostàries en qüestió”. És obvi, els poders públics no poden preveure gastar fons públics en qüestions que no són de la seva competència.

El Dictamen afirma que “a data d’avui, la competència de regulació i d’autorització en matèria de referèndums correspon amb caràcter exclusiu a l’Estat, sense que la Generalitat disposi de marge d’actuació normativa o executiva més enllà de la iniciativa de sol·licitud a l’Estat en aquells supòsits referendaris desplegats per la Llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, aprovada en desenvolupament de l’article 92 de la Constitució espanyola i encara vigent en els mateixos termes inicials”.

No hi ha cap ambigüitat ni escletxa al respecte. Com diu el Dictamen unànime del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya: “d’una banda, el poder legislatiu pressupostari no és un poder lliure sinó que ha de respondre al model de repartiment de competències que delimiten la Constitució i l’Estatut, i, de l’altra, hem de tenir present, alhora, que la figura del referèndum és un supòsit d’institució de consulta de la voluntat general ex article 23 de la Constitució espanyola reservat en exclusiva a l’Estat (art. 149.1.32 CE)”.

El Dictamen reitera: “els pressupostos, en la mesura que són la llei per la qual es dirigeix i s’ordena econòmicament l’activitat atribuïda a la Generalitat, no poden preveure, ni que sigui en forma condicional o potencial, disposicions normatives en relació amb competències o facultats que no li són pròpies”.

El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya subratlla: “l’examen jurídic de la disposició addicional trenta-unena no supera el test de l’adequació constitucional i estatutària, perquè, actualment, la jurisprudència constitucional no reconeix a la Generalitat la potestat de regular ni de convocar una consulta referendària sobre el futur polític de Catalunya. I, com a derivació d’aquesta premissa, tampoc pot preveure en la seva legislació pressupostària una habilitació o autorització per a una despesa de diner públic en relació a una competència que no té atribuïda o de la qual no n’és la titular reconeguda”.

Per esvair qualsevol dubte al respecte el Dictamen recorda que “la regulació que conté aquest tipus de llei específica de política econòmica [el projecte de llei de pressupostos] s’ha d’ajustar al marc jurídic vigent en el qual s’insereix en el moment de ser aprovada, sense que hi puguin tenir cabuda clàusules que incorporin un eventual contingut que no està reconegut, com és el cas, a l’òrgan polític o executiu concernit”.

Havent llegit el Dictamen, el govern català segueix dient que convocarà el referèndum. I això que, en aquest cas, la culpa, el Dictamen, no és de Madrid, és d’un organisme ben català. Però el govern de la Generalitat segueix entestat en negar la realitat i en intentar amagar que vol perpetrar una il·legalitat com una casa de pagès.

Com convocar el referèndum era ja, a aquestes alçades, l’únic objectiu polític del govern i, diguin el que diguin, no estan en condicions de convocar-lo i de celebrar-lo, crec que la legislatura ha acabat. Com més aviat es convoquin les eleccions, millor per tots.

Necrològica de Francesc Casares i Potau

NECROLÒGICA DE FRANCESC CASARES I POTAU

(llegida per Miquel Iceta en el Ple del Parlament de Catalunya, 22.02.17)

 

Gràcies, senyora presidenta.

Vull en primer lloc saludar els fills d’en Francesc Casares, Martí, Joan, Laia, Toni i Miquel, i els familiars i amics que avui ens acompanyen amb motiu d’aquest petit homenatge a qui fou diputat en la primera i segona legislatura del Parlament recuperat.

Fer la necrològica d’una persona coneguda i admirada és un honor incòmode. És un honor perquè en retre homenatge a en Francesc Casares fem un acte de memòria i reconeixement que ens dignifica a tots plegats. Però és incòmode perquè mai estàs del tot segur d’estar fent justícia a un home bo, a un home just, a qui s’escau com a pocs el qualificatiu de persona compromesa.

El primer que volia dir és que la comesa de recordar la memòria de Francesc Casares recau en el grup parlamentari al que va pertànyer, però que el seu llegat polític, cívic i jurídic, depassa en molt el que representa el PSC. I això és també un motiu d’orgull.

Demòcrata, resistent antifranquista, catalanista, home d’esquerres, advocat laboralista, europeista, lluitador per la pau, la solidaritat entre els pobles i els drets humans, militant també de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia, la seva tasca i el seu exemple, han de ser recordats i honorats de forma ben àmplia i transversal. I aquest és també el sentit de les meves paraules.

Francesc Casares va néixer a Tarragona, el 22 de desembre de 1927. “El dia de la rifa” com la seva mare no va parar mai de dir-li. Podem donar fe de detalls com aquest perquè en Francesc Casares ens ha llegat les seves memòries en dos volums que val la pena llegir. El primer, publicat per La Campana el 2006, abasta el període 1927-1958 i el segon, publicat recentment per L’Avenç, transcorre entre en 1958 i el 1978, acaba precisament amb el seu record intens del procés d’unitat socialista. Ens deixava el passat 16 de novembre a punt de fer 89 anys.

Les persones que prenen un compromís polític en un moment determinat mereixen el nostre respecte. Quan ho fan en un context de manca de llibertats demostren coratge. Quan el compromís es manté al llarg de molt de temps, els admirem. Quan el compromís abasta tota la seva vida esdevenen referents. És el cas de Francesc Casares i Potau.

Fill de mestres, val la pena recordar, com ell mateix ho feia, que la seva opció pels estudis de Dret tenia molt a veure amb el fet que molts polítics de l’època eren homes de dret.

I a la Facultat comença també el seu compromís polític amb la militància a una organització clandestina. L’any 1945 ingressa al Front Universitari de Catalunya.

Amb 21 anys ja va patir un interrogatori del SEU. És un tràngol pel que havia passat també Carme Roca i Junyent, la que després es convertiria en la seva muller i que va morir el 12 d’octubre de 2012 als 84 anys.

Llicenciat en Dret, Francesc Casares comença a exercir l’advocacia el 1951 i s’especialitza en dret laboral per defensar els drets dels treballadors, i ben aviat defensa també sindicalistes i altres víctimes de la repressió franquista davant del feliçment desaparegut Tribunal d’Ordre Públic. Quanta gent no portava el telèfon d’en Francesc per si feia falta en cas de detencions per motiu d’activitats clandestines!

Ell mateix va ser empresonat el 1958 a causa d’una important caiguda de militants del Moviment Socialista de Catalunya. Participa en l’Assemblea de Catalunya i en l’impuls de Convergència Socialista de Catalunya, del PSC (Congrés), del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i de la UGT de Catalunya.

Activista de la l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, que va presidir de 1987 a 1996. Va presidir també la Federació Catalana d’ONGs pels Drets Humans i l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. Va ser vocal del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya i membre de la junta directiva de l’Institut per a la Reinserció Social. Va rebre el premi Primer de Maig al Compromís de les Fundacions Rafael Campalans i Josep Comaposada, la creu de Sant Raimon de Penyafort el 1989, la Medalla d’Honor del Col·legi d’Advocats i la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla al mèrit del treball President Macià el 2008, i finalment i a títol pòstum, el Premi de Justícia 2016.

Probablement en Francesc trobaria estrany que en la seva memòria destaquéssim els premis i medalles que amb tota justícia va merèixer, però considero que ens ajuden a tots plegats a copsar l’abast del seu compromís i de la seva tasca ingent.

Pels socialistes, la seva figura anirà sempre estretament lligada en el record amb la de Joan Reventós. Eren amics i companys de molts combats. Com és sabut, en Joan Reventós li va proposar ser candidat a l’alcaldia de Barcelona, i en Francesc va declinar l’oferiment, perquè s’estimava més seguir fent d’advocat laboralista.

Sí que va acceptar ser diputat al Parlament per dues legislatures. I sembla obligat fer esment a la seva trajectòria parlamentària recollida en els diaris de sessions.

A la primera legislatura: president de la Comissió de l’Estatut dels Diputats de 1980 a 1983, membre de les Comissions de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, del Reglament, d’Alta Muntanya, d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local i secretari de la Comissió d’Investigació sobre l’assalt i el segrest del Banc Central de Barcelona, la primera Comissió d’Investigació creada en aquest Parlament el 1980.

En aquesta primera legislatura, intervé activament com a ponent socialista, entre d’altres qüestions, en la supressió de limitacions als drets de les dones recollides llavors en la Compilació del Dret Civil especial de Catalunya, en relació amb les Fundacions Privades, els Col·legis Professionals, en la llei que va crear la Policia de Catalunya i en la que va establir la coordinació de les policies locals. També en innumerables proposicions de llei, sobre els drets dels ex-presos polítics, sobre presons, sobre la concessió de l’indult a Xavier Vinader, sobre el dret a expressar-se en català en serveis dependents de la Direcció de la Seguretat de l’Estat a Catalunya, etc.

En la segona legislatura la seva activitat parlamentària va ser igualment intensa com a membre de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, la del Síndic de Greuges, la Comissió d’Investigació dels Jocs gestionats per la Generalitat i la Comissió d’estudi sobre les Bosses de Pobresa. Ponent socialista en lleis tan importants com la de protecció de menors, la creació de l’Escola de Policia, del Col·legi de Periodistes, i en les lleis de reforma de l’article 6 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, la llei de reforma de les reserves legals i la llei successió intestada, que van assentar les bases de la renovació del Dret Civil Català. I en proposicions de llei sobre la despenalització de l’avortament, la condemna del racisme a Sudàfrica, la solidaritat amb els pobles iberoamericans sotmesos a règims dictatorials, objecció de consciència, organització de les demarcacions judicials, etc.

El 1988 deixa l’escó i reprèn amb tota l’empenta la seva trajectòria professional que d’altra banda mai no havia abandonat del tot, i incrementa el seu compromís amb organitzacions de defensa de la pau i els drets humans, amb els juristes demòcrates i també amb els compromesos amb l’impuls de la llengua catalana en el món jurídic.

Tampoc no afluixa en el seu compromís militant i accepta encapçalar el corrent d’Esquerra Socialista de Catalunya amb el que va establir bones relacions amb motiu de la seva aferrissada oposició a la continuïtat d’Espanya a l’Aliança Atlàntica.

No sempre estava d’acord amb el seu partit. El recordo perfectament defensant de forma contundent el seu NO a l’OTAN en el 4rt Congrés del PSC celebrat l’any 1984. En una publicació del PSC de Barcelona d’aquell mateix any, es recollia l’opinió d’en Francesc sobre aquesta qüestió, que contenia com a pòrtic una antiga recomanació de Sèneca que li escau perfectament: “Tingues per una gran cosa comportar-te sempre com el mateix home”. Així ho va fer al llarg de la seva vida. Per això el respectem, l’admirem i ha esdevingut un referent per a molts. Sempre el mateix home, sempre el mateix compromís. No va fallar mai ni als seus, ni als treballadors, ni als socialistes, ni al seu país.

Si hagués de triar una sola paraula per definir-lo, triaria “autenticitat”. Per ell, socialisme era socialisme. No una etiqueta rutinària buida de contingut. Cito una definició d’en Francesc: “l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció, la planificació econòmica, l’assumpció per part dels treballadors dels ressorts polítics i l’assumpció d’un model de relacions laborals i cíviques basat en l’autogestió”. Així entenia ell el socialisme, i així el va defensar sempre. Ens alertava el 2011: “Hem acceptat la desnaturalització del nostre projecte socialista, més preocupats per trobar un programa a la mida d’una majoria que no pas, tal com havia de ser, buscar una majoria per al nostre programa”. Autèntic, d’una peça, sempre el mateix home.

En un dels darrers articles seus que he garbellat es demostra com mai no va abaixar la guàrdia. Es tracta d’un article col·lectiu publicat a El País de títol “La destrucció del dret laboral” alertant contra el greu retrocés que a judici seu implicava la darrera reforma laboral, i recordava el seu compromís contra la flexibilització del mercat de treball i la desregulació de les relacions laborals. Deia: “Si el Dret són normes, el que està fent el Govern és destruir amb aquesta reforma una part del sistema jurídic establert democràticament i consolidat després d’anys de sacrificis i lluites socials”.

Llibertat i justícia social són els ideals que van presidir tota la vida d’en Francesc Casares. La seva fidelitat a aquestes dues causes defineix una vida compromesa.

Un compromís arrelat al seu temps i al seu país.

Permeteu-me que acabi recordant les seves paraules:

“No sóc gens partidari d’aconsellar ningú, i menys encara amb fórmules breus i sintètiques. Més aviat sóc partidari de predicar amb l’exemple. No obstant, per no passar per un vell reganyós, que es nega a parlar, gosaria dir als joves d’avui que no deixin de ser joves ni tan sols quan siguin vells. És a dir, que prenguin el compromís, des d’ara, de seguir mantenint les mateixes idees altruistes i generoses que ara puguin tenir, per sempre més”.

Que la seva memòria ens acompanyi sempre.

Alerta, homofòbia!

Alerta, homofòbia!

MIQUEL ICETA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 15.02.17

Surten gais per la televisió, guanyen premis, n’hi ha que són diputats com jo i, fins i tot, un conseller. Els nostres drets estan garantits legalment, ens podem casar i a Catalunya tenim una llei contra l’homofòbia. Però això no és tot. Continuen els insults, les agressions, el bullying escolar i a les xarxes socials i els suïcidis de joves que ja no poden aguantar més. Massa gent encara, víctimes, amics i famílies, pateixen, sovint en silenci, el dolor infligit per altres que se senten impunes.

No ens podem quedar amb els braços plegats. Hem de recolzar les víctimes i les organitzacions que vetllen pels drets de totes les persones. Però des de les institucions hem de fer més, hem de vetllar perquè les lleis no es quedin en paper mullat. ¿De què serveix una llei si no s’imposen sancions als que la vulneren?

Vaig ser ponent de la llei 11/2014, del 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. I estic alarmat per la lentitud en la seva aplicació. Em va alertar Eugeni Rodríguez, portaveu de l’Observatori contra l’Homofòbia, i la compareixença al Parlament de Joaquim Roqueta, president de Gais Positius i de la Plataforma LGTBIcat, i membre del Consell Assessor de l’Observatori Contra l’homofòbia. És necessari que tots junts encenguem les alarmes.

Encara no s’ha constituït el Consell Nacional LGTBI tal com articula la llei. Encara no s’ha aprovat el decret que regularà el procediment sancionador. Encara no s’ha aprovat el protocol que faci real el deure d’intervenció de l’Administració. Encara no s’ha creat l’òrgan coordinador de polítiques LGTBI, i a la Comissió Interdepartamental existent no participa el LGTBI que, afortunadament, sí que ho fa a la Comissió Interdepartamental de la sida. Ni s’ha aprovat el protocol per tractar les víctimes d’agressions per orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere. No existeix el protocol per prevenir i abordar el bullying homofòbic.

¡Massa deures pendents per abaixar la guàrdia! Govern de Catalunya, posa’t les piles! ¡L’homofòbia encara no ha sigut erradicada!

Dues intervencions al Parlament

Avui he fet dues intervencions al Parlament. Aquí en teniu les transcripcions.

  1. Primera intervenció, rèplica a les paraules del president Puigdemont sobre el judici del 9-N

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta. La intervenció del president ha obert un torn i un debat que jo crec que és obligat i, francament, no se m’hauria acudit mai fer-ho així, però demano a la presidenta que sigui conscient d’aquest context que s’ha produït i que ens doni a tots el marge per produir el debat que el president volia i atendre així al requeriment democràtic de la cambra. Si em fes falta temps, li demanaria llavors una qüestió d’ordre per allargar-ho una mica més.

Però voldria aprofitar aquesta intervenció per fer evident i fer avinent a la cambra la posició del nostre grup amb respecte del judici que s’està celebrant, que, efectivament, és un espectacle no desitjat, sense precedents i inútil des del punt de vista que més ens ha de preocupar, que és la solució del conflicte, del problema, del repte que tenim entre mans; posin-li vostès la paraula que vulguin. La judicialització és sempre un fracàs de la política. El fracàs d’unes institucions, totes les que hagin estat incapaces de dialogar i d’acordar i de trobar solucions, però el fracàs també d’un govern que en un moment determinat, al meu judici de forma molt errònia, va decidir no complir les resolucions del Tribunal Constitucional. I jo els hi he de dir: ens agradi o no, els membres de l’anterior Govern que estan sent jutjats, no ho estan sent per les seves idees sinó per haver desatès indicacions, resolucions, sentències, del Tribunal Constitucional. I, en efecte, deia el president, amb tota la raó: «No hi ha precedents a altres països d’Europa.» Però és que tampoc hi ha gaires països d’Europa en què els governs desatenguin les resolucions, sentències o indicacions dels seus respectius tribunals constitucionals. I, per tant…, en fi, recordem el context concret: això es produeix per la convocatòria de la consulta del 9-N. Escoltin, aquella consulta, segons el Govern, estava perfectament emparada per la Llei de consultes populars no referendàries. Recordaran que és una llei que el nostre grup va votar, advertint, en tot moment, que no serviria per emparar la consulta que ja estava anunciada, perquè alguns, fora d’aquí, ja havien decidit una data i una doble pregunta encadenada. Per tant, nosaltres podem apel·lar, diguem-ne, a l’autoritat que ens donava haver donat suport a una llei, però al mateix temps dir: «Amb aquesta llei no es pot fer allò que vosaltres voleu fer.»

I nosaltres ho hem dit en diverses ocasions: qui se situa fora de l’estat de dret no pot trobar en nosaltres ni comprensió ni solidaritat. Fixin-se vostès, i ho ha dit la líder de l’oposició, en l’estratègia de la defensa. L’estratègia de la defensa ens diu: «No teníem consciència ni voluntat de desobeir.» Bé, no som nosaltres qui hem de jutjar, serà el Tribunal el que haurà de decidir si això és cert o no i si els fets constituïen delicte o no. A nosaltres ens correspon, president, i li agafem el repte que ens fa…, vostè demana: «Impulsem el diàleg», estem pel diàleg? Vostès, que poden dialogar, dialoguin. Nosaltres, que podem i volem dialogar, dialoguem. Ara, president, m’ha ficat el dit en una nafra, i potser vostè no n’era conscient, però és que el nostre grup en el darrer Ple va proposar una moció en la que es demanava l’activació de tot un seguit de mecanismes de negociació bilateral i vostès, el Grup Popular i la CUP, hi van votar en contra. Per tant, nosaltres seguirem, i ja que ens emplaça, doncs, potser el diputat Ferran Pedret tornarà a plantejar la mateixa moció, a veure si tenim millor sort en una altra ocasió.

Potser no tenim la qualitat democràtica que voldríem, president. I tots som molt conscients que el funcionament de totes les nostres institucions no està a l’excel·lència que voldríem, tampoc aquí, quan s’elaboren lleis de desconnexió fora de la cambra, es diu que són inimpugnables, però que, per si de cas, no s’ensenyen, no fos cas que fossin impugnades. Ara, aquesta qualitat democràtica la destrossaríem si nosaltres persistim en una idea, i és que és lícit pressionar els jutges i que és lícit pressionar i vulnerar l’estat de dret. Jo he de recordar-li, president, que si el que fa aquesta cambra o el que fa el Govern no és legal, senzillament no és democràtic.

Moltes gràcies.

  1. Segona intervenció, pregunta al president

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, és per seguir el fil del senyor Rabell, si s’aproven esmenes que el Govern no vol, l’únic que queda demostrat és que aquest Govern no té majoria en el Parlament, i ja està.

Però, el que volia dir-li, el que volia preguntar-li té a veure amb les afirmacions de Santiago Vidal. No perquè me les desmenteixi o no, perquè realment a mi m’importa la seva paraula i la seva paraula en seu parlamentària. I per això li pregunto: el seu Govern ha fet, està fent o pensa fer coses fora de la legalitat espanyola per fer avançar el procés independentista?

Torn de rèplica:

President, jo li agraeixo la precisió, però no li puc agrair la completud, perquè jo he dit si ha fet, si està fent o farà res que se separi de la legalitat espanyola. I, miri, el dubte hi és perquè el seu antecessor ens parlava d’astúcies i d’enganyar l’Estat. Ara l’hem escoltat davant d’un tribunal dient que no era conscient d’estar desobeint. Però vostè ha dit: «Faré un referèndum acordat o no.» Acordat no serà. I, per tant, li queda l’altra alternativa. I l’altra alternativa, si no hi ha acord, el referèndum serà il·legal. El seu antecessor diu: «És que jo no era conscient d’estar desobeint, perquè no em van advertir suficientment.» Però a vostè sí.

Aquesta cambra sí, ha estat advertida suficientment pel Tribunal Constitucional des de la declaració de novembre del 2015: vostè sí que sap que si s’aproven lleis fora del marc constitucional el Tribunal les suspendrà automàticament, vostè sí que sap que si vostè signa una convocatòria de referèndum il·legal el Tribunal Constitucional també la suspendrà.

No hi ha una sortida unilateral o il·legal al problema que tenim entre mans i li demano, com ja ho vaig fer en el debat d’investidura, que no situï les institucions catalanes fora de la llei i no juguin també amb la idea de que hi han diverses legalitats. Hi ha una legalitat i el Tribunal Constitucional en darrera instància és el que diu què és legal i què no. No prengui falses dreceres que no porten enlloc o que ens aboquen als tribunals el que hauria de ser una qüestió a resoldre en l’àmbit polític.

És veritat que no hi ha hagut el debat necessari, el diàleg necessari entre governs, però encara que vostè considerés que el Govern del PP no vol ni voldrà dialogar, això no l’habilita a saltar-se la llei. Per això vull que vostè digui a aquesta cambra si està disposat a desobeir el Tribunal Constitucional i a prendre decisions que trenquin amb la legalitat.

I també m’apresso a dir-li, si no troba alternatives a la desobediència o a la legalitat, si no es veu amb cor de fer les coses d’una altra manera, acabi amb aquesta legislatura estèril i convoqui eleccions perquè els catalans puguin decidir el camí a seguir i que aquest Parlament pugui elegir un altre president.

Moltes gràcies.

Paraules en el comiat de Josep Verde i Aldea

PARAULES DE MIQUEL ICETA EN EL COMIAT DE JOSEP VERDE I ALDEA

Barcelona, 4 de febrer de 2017

 

Hi ha persones discretes que deixen una inesborrable petjada. És el cas d’en Josep Verde i Aldea.

Advocat, cristià progressista, habitual defensor d’encausats per l’ominós Tribunal de Orden Público, membre de Justícia i Pau, cofundador del Grup Cristià de Defensa i promoció dels Drets Humans, el 1969, sis anys abans de morir Franco.

S’incorpora el 1974 al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, partit que es convertí en el PSC (Reagrupament) amb el lideratge indiscutible de Josep Pallach.

La mort sobtada de Pallach el 1977, situa Josep Verde al capdavant del Reagrupament. En les eleccions generals de 1977 participa en el Pacte Democràtic per Catalunya, juntament amb Convergència Democràtica de Catalunya i l’Esquerra Democràtica de Catalunya liderada per Trias Fargas.

Fidel al seu compromís catalanista i socialdemòcrata, impulsa el procés d’Unitat Socialista que culmina en el Congrés de juliol de 1978 en el que es funda l’actual PSC. En la cruïlla va triar unitat socialista. Per aquest motiu, sempre romandrà en la memòria socialista junt amb Joan Reventós i Josep Maria Triginer, els tres fundadors, els tres caps visibles, del PSC.

verde_triginer_reventos

Diputat al Congrés, va ser vicepresident de la Cambra. Va participar en l’elaboració de l’Estatut de Sau, i va ser membre del Consell d’Europa, sent vicepresident de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa de 1983 a 1986. Posteriorment va ser eurodiputat des de 1986, sent vicepresident del Parlament europeu de 1992 fins al 1999. Membre del Consell Català del Moviment Europeu del que va ser president de 2000 a 2006. Va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2011.

Fidel sempre al seu compromís polític, demòcrata, catalanista, socialdemòcrata i europeista. Va encapçalar la llista del PSC a les eleccions europees els anys 1987, 1989 i 1994.

Com ha escrit Raimon Obiols, el socialisme català perd amb Josep Verde i Aldea, un pany de paret, un gran fragment de la nostra vida col·lectiva. Discret, seriós, informat, intel·ligent i honest. No és exagerada la comparació amb Jacques Delors, també socialdemòcrata d’arrels cristianes i europeista de pedra picada. Realista i pragmàtic, tant com infatigable reformista.

Ens correspon als que seguim preservar la seva memòria i estar a l’alçada del seu llegat.

Que la terra li sigui lleu.

Pregunta al president

Enllaç al vídeo

Text original de la pregunta:

Senyor President, quina és la seva valoració dels acords presos a la darrera Conferència de presidents i dels seus efectes sobre els catalans i les catalanes?

********

Senyor President, ja he tingut ocasió de dir-li què n’opino respecte a la seva absència a la Conferència de Presidents.

Crec que és un error majúscul i una dimissió de les seves funcions com a representant de tots els catalans i catalanes.

Crec que vostè, malgrat totes les reticències que pugui tenir respecte de la Conferència de Presidents, malgrat la seva opció independentista, tenia l’obligació d’assistir-hi per defensar els interessos de tots els catalans i les catalanes.

En tot cas vull saber què en pensa vostè i el seu govern dels acords que es van prendre a la reunió.

Quina és la seva opinió sobre el model de finançament i si pensa enviar algun expert a la comissió que es crearà o si ha delegat efectivament aquesta tasca en el govern de les Illes? Renuncien vostès a millorar el finançament de la Generalitat?

Què en pensa sobre l’estratègia front el repte demogràfic, o sobre la convocatòria al Senat de Comissió General de les Autonomies per fer sengles debats monogràfics sobre educació i sobre violència masclista. Voldria saber què n’opina sobre la cooperació en matèria de protecció civil.

Com està la negociació dels 46 punts (45+1) plantejats al president Rajoy?

President, què ha de dir sobre els mecanismes de coordinació que es pretenen impulsar en matèria de pobresa energètica o la dramàtica situació dels refugiats?

Senyor president, ja que no va voler participar en la Conferència, què li plantejarà sobre aquestes qüestions al president Rajoy quan es vegin?

Activarà els mecanismes bilaterals que estan en aquests moments congelats tal com li demanem en la moció que debatrà aquest ple?

Hi haurà algun avenç en matèria d’autogovern o de finançament abans de les eleccions?

Vostè parla de declaració d’interdependència. Tenim interdependència per molt de temps, per sempre, crec.

Necessitem més i millors relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Necessitem diàleg, negociació i pacte. I això és cosa de dos. El govern del PP no ha volgut dialogar en cinc anys, sembla que ara hi està disposat.

Li demano que no es resigni a la manca de diàleg. Aturi el compte enrere i deixi una oportunitat a la negociació.

Perquè, mentre no arriba la independència, què?