Author Archives: Miquel Iceta

Conferència al Col·legi d’Advocats

CONFERÈNCIA AL COL·LEGI D’ADVOCATS DE BARCELONA

9.11.2017

[enllaç al vídeo]

Bona tarda, amigues i amics,

Us agraeixo la vostra nombrosa i ben qualificada assistència.

Catalunya s’enfronta avui a la crisi institucional, política, econòmica i social més important des de la recuperació del nostre autogovern amb el retorn, fa quaranta anys, del president Tarradellas.

Vull recordar, com a petit homenatge a un gran president, una frase que inspira la política que vull desenvolupar en els mesos i anys a venir: “El nostre país és massa petit perquè es menyspreï cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots”.

Una altra frase admonitòria del vell president: “Mai més un sis d’octubre!”. Llàstima que alguns no l’hagin volgut recordar.

El projecte que vull descriure avui s’inspira en les arrels del catalanisme polític. Aquell que ens ha llegat veritats contrastades: units, guanyarem; dividits, perdrem. L’aspiració catalana per l’autogovern s’ha de traduir sempre en bon govern. La unitat civil del poble és el requisit previ a qualsevol bona política. I la cohesió social és l’altra vessant de la unitat civil. Una i altre han estat, són i seran la base del nostre progrés com a societat.

Fa tot just dos anys, el 29 d’octubre de 2015, feia una conferència aquí mateix sota el títol: “El catalanisme social i federal del segle XXI”. En aquella conferència vaig fixar la posició dels socialistes per aquesta legislatura. Deia llavors: no a dividir els catalans, no a sortir de la legalitat democràtica, no a un procés secessionista unilateral.

Lamentablement la majoria parlamentària independentista ha anat en direcció contrària i per això aquesta legislatura ha estat un desastre i ofereix un pèssim balanç. Ningú no pot negar que ha estat la pitjor legislatura del Parlament recuperat des de les eleccions de 1980.

Hi havia clars advertiments en aquest sentit. Enric Fossas, per exemple, qualificava la proposta que el Parlament havia d’aprovar en iniciar-se la legislatura, el 9 de novembre de 2015: “La proposta de resolució no és una declaració unilateral d’independència, és una declaració d’insurgència que situa el procés fora del món civilitzat”.

Segueixo amb el que jo mateix deia fa dos anys: “Catalunya som tots i totes. No ens resignarem a l’esquinçament de la societat catalana en meitats irreconciliables. Som hereus i defensors del caràcter central i integrador del catalanisme polític”.

I les meves paraules de llavors prenen, llegides avui, un cert to profètic. Deia: “De la mateixa manera que els socialistes creiem que la ‘qüestió catalana’ és un problema polític que s’ha de resoldre políticament i no per via judicial, també creiem que quan les lleis democràtiques s’incompleixen deliberadament o quan una institució -es digui Parlament de Catalunya o es digui Govern de la Generalitat- proposa obertament desobeir la legalitat democràtica, això ha de tenir inevitablement conseqüències jurídiques”.

I insistia: “Guanyar les eleccions habilita per governar no per saltar-se la legalitat democràtica i dur Catalunya pel pedregar” (…) Estic convençut que el panorama que he dibuixat fa uns instants conduirà els seus aventurers protagonistes a una gran patacada i al fracàs, amb un elevat cost per a Catalunya”.

No cal dir que m’hagués agradat moltíssim equivocar-me. Però no em vaig equivocar gens.

Molts vàrem advertir del risc de separar-nos del tronc central del catalanisme polític. Però els nostres advertiments no van ser atesos.

En aquella conferència de 2015 els avançava un objectiu polític: construir una “Aliança pel Seny i pel Catalanisme”.

Una Aliança que ahir mateix donava un gran fruit en forma de l’acord polític entre el Partit dels Socialistes de Catalunya i Units per Avançar. Un acord que ha estat possible entre d’altres coses per la feina de plataformes ciutadanes com La Tercera Via i Portes Obertes del Catalanisme.

Permeteu-me, doncs, que saludi de forma especialment afectuosa els amics i amigues d’aquestes plataformes ciutadanes i d’Units per Avançar. Farem molta feina junts!

El pacte subscrit pel PSC i Units per Avançar, que ha de ser definitivament aprovat pel Consell Nacional del PSC demà, és un acord polític. No és una coalició ni prefigura col·laboracions futures. És la resposta generosa i intel·ligent a una situació excepcional. Ni el PSC fa seu el programa d’Units per Avançar. Ni Units per Avançar fa seu el programa del PSC. Però estem d’acord en quelcom molt important: la necessitat d’enfortir el catalanisme no independentista, la urgència de trobar solucions acordades, el compromís de no resignar-nos a un empat d’impotències entre l’independentisme i l’immobilisme, la voluntat d’aixecar la bandera del diàleg, la negociació i el pacte per tal de tornar a cohesionar la societat catalana, defensar el nostre autogovern i recuperar un marc d’estabilitat i confiança que garanteixi el progrés econòmic i la justícia social. Aquest és el sentit del nostre acord.

Ramon Espadaler sempre em demana que recordi que els Socialistes i els d’Units representem dues tradicions polítiques diferents. Les que van ser capaces de reconstruir Europa després de la segona guerra mundial. Dues tradicions que van ser capaces d’impulsar l’economia social de mercat i el pacte social que han promogut el període més pròsper i just de la història. En aquest moment excepcional de Catalunya, aquestes dues tradicions es comprometen a treballar conjuntament per superar la crisi política, econòmica, social i institucional del nostre país.

És normal que aquest acord hagi aixecat crítiques dels nostres adversaris. Hi ha qui no és capaç d’acordar amb altres, a menys que comparteixin al 100% les seves idees. Hi ha qui no vol acordar, sinó que vol imposar. Hi ha qui pensa que només solucionarem el problema quan tothom li doni la raó. No és el nostre cas. Nosaltres creiem en l’acord entre diferents, l’acord des del respecte, l’acord des de la recerca apassionada del que ens uneix. Som així. I Catalunya en aquests moments necessita acords i no enfrontaments. És l’esperit que ens uneix avui aquí.

El nostre acord mostra també el camí que volem seguir: Catalunya necessita més acords i menys divisions. I aquest és el nostre compromís.

Quan parlava fa dos anys de l’Aliança pel Seny i pel Catalanisme fixava tres prioritats que segueixen tenint plena vigència.

Prioritat 1. Dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Prioritat 2. Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Prioritat 3. Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

Avui estem bastant pitjor que fa dos anys. Avui tenim:

Crisi política. Crisi institucional. Crisi econòmica. Crisi social.

Una societat dividida.

Una economia afeblida, amb més de 2.000 empreses que han traslladat fora de Catalunya la seva seu social. I tants i tants que canvien els comptes de sucursal bancària o obren comptes dites “mirall”.

Una imatge europea malmesa.

Unes institucions intervingudes.

L’anterior govern, cessat, part dels seus membres en presó preventiva, a causa d’una decisió judicial desproporcionada, i part dels seus membres i el seu president, a Brussel·les en espera que es resolgui la sol·licitud d’entrega a la justícia espanyola.

Havíem advertit dels riscos.

Vàrem treballar com ningú per evitar la Declaració Unilateral d’Independència i l’aplicació de l’article 155. Volíem que les eleccions fossin convocades pel president Puigdemont. Ho teníem a tocar de dits, però finalment es va fer enrere pressionat pels sectors més radicals del moviment independentista.

No estic eximint de responsabilitat el govern del PP. Són responsables de no haver obert cap porta ni finestra a una solució política. Varen combatre a peu i a cavall l’Estatut del 2006, i han estat incapaços d’oferir una resposta a un problema que el pas del temps no ha fet sinó engrandir.

I cal recordar quines han estat les causes del fracàs del projecte independentista. La primera, no comptar amb un majoria suficient per tirar endavant. Dos milions i escaig de catalans no poden imposar la seva visió a tres milions i escaig de catalans. Si per reformar l’Estatut calen 90 diputats, amb 72 no n’hi ha prou per fulminar-lo. La segona raó és que no hi ha possibilitats de secessió de forma unilateral i il·legal en un Estat democràtic membre de la Unió Europea. La tercera, és que no s’havien preparat bé les coses. N’hi ha prou en veure el desori produït només 24 hores després de declarar la independència. I la quarta raó és que no havien volgut reconèixer la dificultat del plantejament que feien. I per això s’ha produït una enorme frustració, que serà difícil i lent superar.

Però no és moment de retrets. Ara és hora de solucions.

Les eleccions del 21 de desembre ens ofereixen la possibilitat de canviar de rumb.

El president Mas havia fixat un rumb de col·lisió i jo els convido a canviar de rumb, els convido a fixar un rumb d’estabilitat, de seny, de prosperitat, de justícia social i de sostenibilitat. Vull canviar de full de ruta, jo no vull arribar tot sol a cap Ítaca, vull arribar amb tothom a un futur millor. Així, doncs, vull convidar-vos a un viatge ben diferent.

Els convido a recuperar el respecte per totes les idees.

Els convido a deixar enrere actituds sectàries.

Els convido a abandonar projectes que divideixen la societat entre bons i mals catalans.

Els convido a escoltar i a pactar. A transigir i a negociar. A pactar.

Els convido a retrobar el catalanisme pragmàtic que va fer gran Catalunya i ens assegurava el respecte a Espanya i a Europa.

Els convido a renunciar a la rauxa que posa en risc tots els avanços assolits amb tant d’esforç per moltes generacions.

Els convido a abandonar la recerca permanent d’excuses i enemics per justificar errors i fracassos.

Els convido a ser dignes de la nostra història, dignes hereus dels nostres pares i dels nostres avis.

Vull canvi sense trencadissa.

Vull prosperitat sense deixar ningú enrere.

Desconfio de veritats absolutes i de dogmes que pretenen ofegar discrepàncies.

Quan l’argument és insult, no hi ha raó.

Quan el sentiment s’imposa sobre les raons, desapareix el pensament.

Què estem en condicions d’oferir en aquesta nova etapa política?

Passar del ‘lío’ a les solucions.

Passar de la rauxa, al seny.

Passar de la inestabilitat a l’estabilitat.

Passar de la improvisació a la preparació

Passar de la confusió, a la claredat.

Passar de la incertesa, a la certesa.

Passar de l’engany, a la sinceritat.

Passar del miratge, a la realitat.

Passar de la discòrdia, a la concòrdia.

Passar de la desconfiança, a la confiança.

Passar del fracàs, a l’èxit.

Passar de la frustració, a l’esperança.

Vull que Catalunya guanyi i no quedi paralitzada en el record de jornades històriques que no ho eren, i en derrotes que no cal repetir.

Aquests són els meus compromisos.

És per això que vull esdevenir president de la Generalitat.

Certament em presento amb un programa concret. Però en aquestes eleccions em sembla més rellevant subratllar els objectius de país.

Fa uns mesos us hagués dit que els meus objectius eren dos: aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya, i utilitzar tot el potencial del país al servei del progrés econòmic i la lluita contra les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi.

Ara, la raó principal és una altra. Vull ser president per superar la divisió entre catalans.

Si sóc elegit president ho sacrificaré tot al servei d’aquest objectiu.

Recordeu quan vaig oferir-me a acompanyar el president Puigdemont al Senat.

Recordeu les meves intervencions parlamentàries, crítiques, però sempre respectuoses amb els adversaris. Sempre cercant solucions i acords per sobre de titulars i desqualificacions.

Treballaré per evitar la divisió i una política de fronts.

Si sóc president, ningú se sentirà exclòs de la política catalana. Ni els que volen tot segueixi com està o fins i tot voldrien retrocedir, ni els que volen trencar amb tot.

Tots som Catalunya i la meva primera obligació serà trobar la manera que tots siguin escoltats i que tots puguin fer la seva contribució a un futur millor.

Jo no vull la victòria d’uns sobre uns altres. No vull que la satisfacció de la meitat més un impliqui la derrota de la meitat menys un.

Per això més que pactar una votació, vull votar un acord.

Hem d’abandonar els falsos i terribles esquemes de bons contra dolents, el bé contra el mal. Que s’abandoni la política de trinxeres. Vull ponts i no fronteres. No vull retrocedir a l’esperit de les croades. No vull dogmes enfrontats, sinó escoltar les raons de tothom per cercar punts de trobada.

Vull una Catalunya que no sigui el camp de batalla entre bons i dolents, siguin quins siguin els bons i siguin els que siguin els dolents. No vull frontismes. Vull amplis acords. Vull transversalitat. Hem d’abandonar la divisió entre independentistes i espanyolistes, separatistes i unionistes, patriotes i botiflers, camp contra ciutat, interior contra costa.

Crec que podem estar tots units al voltant de tres objectius essencials: respectar la llei, respectar la diversitat i treballar pel bé comú.

Restablir la confiança en el futur. No hi ha dret que els petits estalviadors hagin de patir. Que els pensionistes, després dels esforços de tots una vida, hagin de patir ara pel futur. Que les empreses hagin de marxar. Que els projectes de nova inversió vagin a d’altres llocs.

La nostra principal preocupació són les persones que han de viure de la seva feina, el món del treball. I ens esforçarem, colze a colze amb els sindicats i els empresaris per assegurar el progrés econòmic del país, malmès per la deriva independentista.

La nostra convivència s’ha ressentit. El nostre progrés s’ha ressentit. El que s’havia presentat com un camí de roses és un precipici pel que no hem de caure. S’havia presentat tot com fàcil, senzill, planer, desitjable. Està a tocar de dits. I el que estava a tocar de dits era el desastre. Un desastre que calia evitar i que ara cal remuntar. Sense perdre un instant. Sense assenyalar culpables. No tenim temps per això. No podem perdre energies en això.

Està clar que el rumb de col·lisió no ens era propici. Els dos bancs catalans, sis de les set empreses que cotitzen a l’Ibex, el sector assegurador, les empreses que concentren una facturació que equival al 40% del PIB català. Per por a la inestabilitat política, per por a la inseguretat jurídica han decidit traslladar la seu social. I després poden anar desplaçant els centres de decisió, la seu fiscal i fins i tot part de la seva activitat. Prou! Jo els dic: torneu! Us donarem garanties que mai no tornarà a estar en risc l’estabilitat política ni la seguretat jurídica.

He dit que volia utilitzar tota la potencia del govern de la Generalitat al servei de l’objectiu de millorar l’economia i reduir les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi. I vull fer-ho canviant de política. Jo vull tornar a una política que doni prioritat a l’establiment de pactes, molts acords estratègics que sumin esforços. Tots els pactes possibles que vagin articulant un nou “contracte social” tal i com el defineix el professor Anton Costas en el seu darrer llibre, i cito: “el compromís entre tots els membres i grups d’una societat per compartir un projecte comú de futur i cooperar lleialment entre ells per aconseguir-ho”.

És a dir, amplis recolzaments socials per impulsar les reformes de tot tipus que la nostra societat necessita. Perquè tota reforma, per petita que sigui, necessita d’una àmplia base social que la sustenti ja que canvia inèrcies i equilibris econòmics i socials i, per tant, genera resistències.

Probablement això és el que no van entendre els membres de l’anterior govern de la Generalitat.

Què és el que crec que s’hauria de pactar?

Caldria pactar com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb un nou model econòmic en el que el creixement no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals. I un pacte que allunyi la por que molts sectors tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés.

Caldria pactar una Agenda per la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans de les polítiques actuals, que el que han fet és afavorir que es desplomin els ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal. Perquè la desigualtat a la nostra societat està creixent, i l’hem de combatre no sols per raons de justícia sinó com a garantia d’eficiència econòmica i prosperitat.

Caldria pactar una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre l’economia. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per a afavorir la competència, que és el que més afavoreix als ciutadans.

Quan abans els hi parlava de prioritats he esmentat la d’aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per a assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per Catalunya. Ja veuen, un altre Pacte.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya? L’exposaré breument.

En primer lloc necessitem, precisament, que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer. He dit varies vegades, i no he estat l’únic en dir-ho, que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el què volem, és un problema d’Espanya, fins i tot, en aquest moment és “el” problema d’Espanya. Cap altra vegada, des de 1981 s’ha trobat Espanya en una crisi institucional i social tan greu com aquesta.

Com a mostra, un botó. Cap altre problema, des del 23F, havia provocat un missatge televisat específic del Cap de l’Estat. Per això dic que la solució del problema necessita un Pacte d’Estat.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els tots els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb uns altres. El Pacte ha de servir no per a acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya. Dit en unes altres paraules: això no va de fer un Pacte per acontentar als independentistes. Va de fer un Pacte per a convèncer una àmplia majoria.

El Pacte també ha de servir per a abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació sensata. M’estic referint a temes com:

  1. Negociar les 46 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Gobierno de España en les que jo veig moltes possibilitats d’arribar a acords.
  2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés dels Diputats, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que no podien ser objecte de regulació per part del propi Estatut, però sí a través de les corresponents Lleis Orgàniques.
  3. Abordar la negociació del finançament autonòmic.
  4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que, a més de diners, incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida. Per exemple, el darrer govern socialista va dissenyar, però no va poder executar per l’avançament electoral, un pla per a dotar d’autonomia de gestió i de capacitat d’intervenció de les institucions catalanes a l’aeroport de El Prat.
  5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. En aquest sentit, el Pacte hauria de servir per a que s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Empara de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
  6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
  7. I, per últim però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que hauria de ser votada per la ciutadania i recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:
    • Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.
    • Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern de la Generalitat des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les competències que recullen singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.
    • Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels Consorcis Tributaris o solució equivalent.
    • Representació, a través d’un Senat o un Consell Federal que faci de la Cambra Alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels ciutadans, i que jo vull que obtingui un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó com a President treballaré per a assolir un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, els deia que cal un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme a Catalunya és assegurar el progrés a tota Espanya. Que el respecte a la singularitat de Catalunya és la millor garantia perquè sigui respectada la diversitat dels pobles d’Espanya.

Senyores i senyors,

Com hauran pogut observar, el que jo proposo es pot resumir en restituir la centralitat de la política i, amb ella, la via del diàleg, la negociació i el pacte com a única forma de trobar una solució que, o és acordada, o no serà.

La meva proposta

La meva proposta, tot el que avui els he explicat, s’adreça als catalans i les catalanes que saben que la unitat ens fa forts i que la divisió ens afebleix; als que saben que encara que pensem que tenim la raó, fora de la llei la perdem i posem en perill el més preuat que tenim, que és la convivència i les nostres institucions.

La meva proposta és una proposta catalanista.

  • perquè catalanisme és autogovern i la meva proposta es caracteritza per la defensa aferrissada de les institucions d’autogovern. I la millor manera de defensar-les és no posar-les en risc!
  • perquè catalanisme és federalisme i la meva proposta es caracteritza per la idea d’implicar-nos a fons en la reforma d’Espanya i d’Europa. Al pont de comandament, no pidolant que ens escoltin.
  • perquè catalanisme és integració i justícia social i la meva proposta es caracteritza per la consecució d’aquests objectius a partir del diàleg, la negociació i el pacte, i la transacció, la transversalitat, i el mestissatge si volen, que és el que ha fet gran Catalunya.

Jo vull ser el candidat de tots els que volen l’acord i el canvi. O hauria de dir els acords i els canvis. O millor encara, els acords per canviar les coses a millor.

Jo no vull limitar-me a defensar la legalitat. No vull limitar-me a assenyalar els riscos de la independència. Jo proposo un projecte factible i engrescador perquè vol sumar primer per multiplicar després.

Un projecte que, com he dit al començament, compta amb el suport de molta gent que abans mai s’havia plantejat donar suport a un candidat socialista.

Jo em comprometo a fer una campanya i, més important encara, a desenvolupar una obra de govern inclusiva, de l’esquerra al centre, de l’autonomisme al federalisme. Vull desenvolupar un projecte amb fortes arrels de contingut social, ecològic i feminista en el que ens trobem còmodes molts ciutadans de diverses sensibilitats polítiques, socials, sindicals i culturals.

Vull que l’educació, la recerca i la innovació siguin els motors principals de la prosperitat i les palanques d’igualtat per a les persones i les empreses.

Catalunya endins potenciaré el molt i molt bo que tenim. La meva política serà la de respectar el que funciona buscant com millorar el que no va bé. Sempre amb una actuació gradual i acordada.

Miraré cap a Espanya i seré tan exigent com dialogant amb el govern espanyol, sigui del color que sigui. Recuperaré el paper d’impuls que fins a 2010 ha desenvolupat sempre Catalunya, cooperant amb la resta de Comunitats Autònomes per a construir una Espanya diferent, de baix a dalt. Treballaré perquè Catalunya torni a ser respectada i admirada en el conjunt d’Espanya i a Europa.

I, com he dit al començament, miraré cap a Europa. Reafirmaré i incrementaré l’europeisme del nostre país. Recuperaré el prestigi de l’acció exterior de la Generalitat, malbaratat els darrers anys i enfonsat les darreres setmanes. Estarem sempre presents en els fòrums en els que es discuteixi el futur d’una Europa més unida, més potent, més federal i més solidària.

Per acabar, tot i que no és el moment d’explicar un programa de govern, si que els demano uns minuts de paciència perquè vull dibuixar-los el país que vull.

Un país lector. Un país de biblioteques, mediateques i arxius del segle XXI. Un país d’editorials grans i petites. Un país d’escriptors i escriptores. Un país educat i educador. Un país de persones que llegeixen i animen a llegir. De persones cultes que tenen accés al teatre, el cinema, la música i l’art. Un país que estima el seu patrimoni cultural.

Un país de ciència. En el que la ciència i la recerca siguin les nines dels nostres ulls. En el que floreixin les universitats i es trobin a gust els investigadors.

Un país sà i ben alimentat. Que cuidi l’alimentació dels nostres fills i dels escolars. Amb més cura de l’alimentació, de la cuina i dels mercats. Un país que lluiti contra els trastorns alimentaris, cuidi la producció i no malbarati el menjar.

Un país per a nens i avis. Amb casals, llars d’infants i ludoteques. Que lluiti contra el fracàs escolar. Mai més un pressupost de la Generalitat amb zero euros per a les escoles bressol. Avançarem cap a una xarxa pública universal i de qualitat en l’etapa 0-3 anys. Vull un país que cuidi i estimi la gent gran i que lluiti contra la solitud i la tristor. Un país on ningú no tingui por d’anar envellint.

Un país per caminar i descobrir. Amb ciutats a la mida de les persones. Amb turistes, sí, molts, però amics de Catalunya. Que tornin, i que ho facin des del respecte i el civisme i amb serveis de qualitat. Un país que cuidi la terra i el territori, la costa, els rius i les muntanyes, la qualitat de l’aigua i de l’aire, la nostra qualitat de vida.

Un país digital. Capdavanter en economia digital, cooperativa i col·laborativa. Un país d’economia 4.0, capdavanter en innovació i sectors industrials i de serveis avançats.

Un país obert i participatiu. De voluntaris i persones compromeses. Un país acollidor i d’acollida, capaç d’aprofitar i potenciar totes les energies, tot el talent. Un país d’entitats, associacions i fundacions. Un país de mecenes petits i grans.

Un país que treballa. Que treballa pel futur. En el que a igual feina correspongui un igual salari. Que faci de la Formació Professional un factor d’esperança i competitivitat. Un país que persegueixi l’explotació laboral, amb un bon servei d’ocupació. Un país de treballadors autònoms i emprenedors que generen i redistribueixen riquesa.

Un país connectat. Amb ports, aeroports, trens i carreteres de primera. Amb gestió públic- privada dels recursos assegurant sempre l’interès general. En el que el dret a la mobilitat sigui un principi rector i la sostenibilitat i la transició ecològica siguin objectius permanents.

Un país segur. Per a les dones, els infants, pels més grans, per a les persones amb discapacitat, per a tothom. Amb menys accidents a la carretera i a la feina. Sense violència masclista. Amb habitatges rehabilitats des del punt de vista constructiu i també de l’eficàcia energètica. Un país que lluiti contra el frau i també més segur per consumidors i usuaris.

Comiat

Amigues i amics, en aquest moment difícil de la història de Catalunya, en un moment que, he de dir-los-hi, hagués preferit com tots vostès, que fos ben diferent, m’ofereixo a encapçalar la Generalitat per substituir l’actual laberint per una nova esperança.

Una esperança d’acord i de canvi. L’esperança d’un futur millor que ens hem de llaurar nosaltres mateixos amb esperança, esforç i perseverança. Jo segueixo aquella màxima que diu “el que li passi al país depèn del que nosaltres fem amb el que ens han deixat els que ens han precedit” (Robert Kennedy en el prefaci al llibre de JFK “Profiles in Courage”)

Li dec això al meu país. Porto tota una vida en política preparant-me per a un moment com aquest en que ens cal passar del laberint sense sortida en que ens han ficat, a un horitzó possible i millor.

Un moment en el que ens cal recuperar el pas i el temps perdut.

En un moment en que correm el risc d’abocar-nos a un conflicte permanent entre els que proposen una solució impossible i els que neguen el problema, jo formulo una proposta d’esperança en les nostres possibilitats, en les nostres capacitats de superar aquest moment. Formulo una proposta catalanista, democràtica i reformista que interpel·la als catalans que volen ordre i progrés i que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis.

Vull una Catalunya millor en una Espanya diferent i en una Europa més unida i amb més empenta.

És un horitzó que està al nostre abast.

Els proposo que ens hi posem des d’avui mateix.

Moltes gràcies.

Debat sobre el programa electoral

IMG_7088

INTERVENCIÓ EN LA JORNADA DE REFLEXIÓ SOBRE EL PROGRAMA ELECTORAL (Barcelona, 4.11.2017)

[enllaç al vídeo]

Companyes i companyes, amigues i amics,

Vull en primer lloc agrair Eva Granados, Carles Martí i tots els companys i companyes que han contribuït a l’elaboració de la nostra proposta programàtica.

Anirem a les eleccions amb un completíssim programa electoral.

Quan l’Eva em va enviar el darrer esborrany, el programa tenia 155 pàgines.

No cal dir que li vaig dir: enhorabona per la feina. I tot seguit li vaig preguntar si tindríem un manifest més resumit!

El cert és que tenir un programa complet és una mostra de rigor polític i de respecte a la ciutadania a la que volem servir. I, per tant, és un motiu d’orgull encapçalar una candidatura que té una proposta política sorgida de l’experiència i el debat de tants i tantes companyes i companys.

Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que dipositin la seva confiança en nosaltres podran estar ben tranquils, sabem què volem i com ho volem.

Volem un canvi de rumb de la política catalana.

Un canvi de formes.

Un canvi de polítiques.

Un canvi de govern.

Un canvi de president.

I quan demanem un canvi cal tenir bones raons.

I crec que les tenim sobrades.

Aquesta legislatura ha estat un desastre total i absolut. Quin és el balanç d’aquests dos anys?

Una societat dividida.

Una economia afeblida, amb dues mil empreses que han decidit traslladar les seves seus socials fora de Catalunya.

Un país aïllat, amb una Unió Europea que rebutja la via unilateral i il·legal de la majoria parlamentària independentista.

Membres del govern en presó preventiva i altres a Brussel·les intentant eludir l’acció de la justícia.

Un atur que creix, mentre baixa a València i el País Basc.

Unes perspectives econòmiques incertes.

És evident que cal canviar de rumb.

Com també ho és que haver arribat fins aquí no és només responsabilitat del govern sortint. Hi ha una responsabilitat del govern d’Espanya, que ho és des de l’any 2011. Sense diàleg i sense proposta política per resoldre el problema que tenim entre mans, s’han resignat uns i altres a que la única resposta de l’Estat sigui la del poder judicial.

No ens cansarem de dir-ho, la principal responsabilitat rau en aquells que van decidir emprendre una via unilateral i il·legal cap a la independència, conscients que no tenien un suport ciutadà ni parlamentari suficient. Dos milions no poden imposar la seva voluntat a tres milions. Si per reformar l’Estatut calen 90 diputats, 72 no poden liquidar-lo.

Situar les institucions catalanes fora de la legalitat no sols era un gravíssim error sobre el que vàrem advertir des de l’inici d’aquesta legislatura, el 9 de novembre de 2015, sinó que comportava uns riscos evidents pels que se’n fessin responsables.

No volíem ni Declaració Unilateral d’Independència, ni aplicació de l’article 155 de la Constitució. Volíem eleccions convocades legalment pel president Puigdemont. Al final hem tingut, DUI, 155 i eleccions, finalment convocades pel president Rajoy pel proper 21 de desembre.

Vàrem advertir dels riscos, vàrem parlar amb uns i altres de forma incansable, vàrem estirar les converses fins a l’extenuació. Vaig anar a Madrid a explicar la proposta d’un Pacte d’Estat per a Catalunya, en la línia apuntada per la Declaració de Barcelona subscrita entre el PSC i el PSOE. Em vaig oferir a acompanyar el president al Senat per demanar i oferir diàleg.

Dimecres 25 teníem una solució a tocar de dits. Dijous 26 els nostres esforços, i els de moltíssima altra gent, es van esvair.

I la realitat va aparèixer de forma ben crua.

Com revertir els acords del vergonyós ple parlamentari celebrat els dies 6, 7 i 8 de setembre?

Com aturar la imposició d’una minoria nombrosa però insuficient per trencar amb la resta d’Espanya?

Com retornar les institucions catalanes a la legalitat?

Amb la convocatòria immediata d’eleccions a partir de l’article 155.

Ara ens toca afrontar aquest procés electoral amb tanta lucidesa com fermesa.

Criticant el frau, el fracàs i la frustració que han definit aquesta legislatura.

Oferint una alternativa a l’estèril dicotomia entre independentisme i immobilisme.

Recuperant amb força l’ideal i l’empenta del catalanisme social.

Restituint la centralitat de la política i, amb ella, la via del diàleg, la negociació i el pacte com a única formula per trobar una solució acordada.

Volem tendir ponts, no cavar trinxeres ni aixecar fronteres.

Ara, seny. Ara, diàleg. Ara, acord. Ara, solucions.

És una manera molt adequada de descriure el que ens proposem de fer.

En una situació excepcional, no podem fer el de sempre.

I per això i més que mai ens adrecem al conjunt de la ciutadania. No només als votants socialistes de pedra picada. Volem convèncer molta gent que no ens ha votat mai i que potser mai s’ho havia plantejat que ens facin costat.

Volem obrir una nova etapa política. Volem un canvi de rumb.

Del ‘lio’, a les solucions.

De la rauxa, al seny.

De la discòrdia, a la concòrdia.

De la inestabilitat, a l’estabilitat.

De la improvisació, a la preparació.

De la confusió, a la claredat.

De la incertesa, a la certesa.

Del frau, a la sinceritat.

De la frustració, a l’esperança.

Del fracàs, a l’èxit.

De la marxa d’empreses, a l’atracció de projectes empresarials.

Del malbaratament d’energies, al millor aprofitament possible dels recursos del país.

Aquest és el meu compromís com a candidat.

Vull evitar la divisió entre els catalans.

Vull evitar el trencament entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Vull utilitzar totes les energies, tots els recursos i tot el talent per millorar la situació econòmica, crear riquesa i reduir les desigualtats.

Vull estendre la mà a l’esquerra i al centre, a autonomistes i federalistes.

Vull un gran acord que impliqui una gran victòria per a Catalunya.

Necessitem àmplies majories per a l’acord i el canvi.

Per un Pacte d’Estat per a Catalunya que ha d’implicar:

Més autogovern.

Millor finançament.

Una Espanya federal en la que una Catalunya estimada i respectada se senti còmoda.

I un mecanisme perquè la ciutadania pugui acceptar o rebutjar aquesta proposta.

Com diuen José Andrés Torres Mora i Daniel Innerarity, “el que és raonable, a l’hora de construir el marc de convivència en una societat plural, no és acordar una votació, sinó votar un acord”.

Espero que aquest esperit impregni el nostre programa, que també hauria de recollir, i aquí acabo, els deu compromisos que vaig prendre en la meva intervenció quan em vàreu elegir com a candidat.

Un país que llegeixi.

Un país de ciència.

Un país sà i ben alimentat.

Un país per nens i avis.

Un país per caminar i descobrir.

Un país digital.

Un país obert i participatiu.

Un país de treball.

Un país connectat.

I un país segur.

Moltes gràcies a totes i a tots.

I molt bona feina!

Debat sobre l’article 155

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTA, MIQUEL ICETA, EN EL PLE SOBRE L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155
Parlament de Catalunya, 26 d’octubre de 2017

[enllaç al vídeo]

Senyora Forcadell. Senyor president.

Avui vostè ha dubtat i potser encara dubta. I vull felicitar-lo per la valentia de dubtar. Només vostè pot prendre una decisió transcendent. I ha de calibrar, i només pot fer-ho vostè, quina opció és la millor.

Vostè té la clau per acabar la legislatura d’una determinada manera que preservi les institucions d’autogovern que són de tots. Vostè ha de pensar si acabar aquesta legislatura amb una declaració d’independència ens les actuals circumstàncies no seria altament perjudicial per a Catalunya.

Vostè ha de pensar si desactivar el 155 és el millor que es pot fer.

I, per tant, vull reconèixer-li la valentia de dubtar, de dubtar entre convicció i responsabilitat, entre el confort dels partidaris i la millor defensa dels interessos de tots.

Sóc conscient, o crec ser-ho, de la solitud, la incertesa, i les pressions de tota mena que està patint. I precisament per això vull fer-li aquest reconeixement abans d’iniciar una intervenció que en alguns moments pot ser dura, però que no voldria en cap cas que fos injusta.

No ho podem saber del tot, però aquest podria ser el darrer ple de la legislatura i, per tant, abans d’entrar en matèria volia fer alguns comentaris sobre el balanç de la tasca del govern.

Amb la mà al cor, des del nostre punt de vista i amb nostre respecte. Aquesta legislatura ha estat un desastre total i absolut.

Van començar malament. El candidat a la presidència anava amagat en el quart lloc de la candidatura per Barcelona. La CUP es va negar a investir-lo com a president, i tenia tot el dret a fer-ho. I, llavors, vostè, com a segona opció, va esdevenir president, i era el tercer a la llista per Girona.

Van dir que les eleccions eren plebiscitàries però molts pocs de vostès, jo només en recordo un, van gosar admetre que havien perdut el plebiscit en els termes en què vostès mateixos l’havien plantejat. I perdut el plebiscit mantenir l’objectiu que s’havien proposat era impossible. En negar-se a acceptar que no tenien prou suport per fer el que s’havien compromès a fer varen cometre l’error que ha marcat la legislatura.

I amb aquests inicis el fracàs era previsible.

Tenim avui una societat més dividida, una economia afeblida i un país més aïllat internacionalment.

Tot plegat a causa d’un objectiu legítim però equivocat i una estratègia també equivocada.

Objectiu i estratègia continguts en aquella resolució del 9 de novembre de 2015, que ja va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, en un dels molts episodis fracassats de la legislatura.

El que comença tan malament és impossible que acabi bé.

Hem acabat anomenant estructures d’Estat el que són instruments d’administració i de govern, pensant que un nom més solemne donaria més prestància. Hem celebrat tantes jornades històriques que ja n’hem perdut el compte. I som on érem. Perdó, ara mateix estem a punt de caure al precipici.

Per no saber vostès no saben si han declarat o no la independència. Si ho faran avui o demà. Si ho faran votant o cantant. A l’hemicicle o a l’auditori. Si ho faran de debò o que només ho sembli. Sabem que tenen el text preparat, net i polit. Fins i tot signat per setanta-dos membres de la Cambra.

Però com tot el que han fet vostès en aquesta legislatura, agafat amb pinces, fet de pressa i corrents, mal pensat, pitjor executat i mal acabat.

Semblen haver oblidat aquell antic eslògan que deia “la feina mal feta no té futur”. I també han oblidat que la feina ben feta no té fronteres, perquè vostès estan obsedits en crear-ne una de nova de frontera. Gravíssim error.

Cap àmbit de govern ha suposat cap innovació o cap avenç tangible. Potser ho serà, i així ho esperem, la renda garantida de ciutadania. Però res més.

El procés ha absorbit temps i energies, ha malbaratat recursos i no ens ha fet avançar ni un mil·límetre ni com a país ni com a societat.

I el país, i tots nosaltres, senyor president, fem cara d’esgotats.

Tant que ens agradava llegir premsa estrangera parlant bé de Catalunya, i ara abaixem els ulls per no haver de llegir editorials de Le Monde o del Wall Street Journal que ens avergonyeixen.

Sé que alguns ja estaran pensant que m’han de retreure que no faci crítiques al govern del PP. Però és que el nostre país no millorarà en res si no som capaços de fer primer el nostre propi examen de consciència. Els pecats del PP, com tothom sap, no tenen perdó de Déu. Però nosaltres hem de centrar-nos en el que és la nostra responsabilitat.

Tenim un gran país, però hem tingut un pèssim govern.

I això es paga. Un pèssim govern que es va equivocar en la tria de prioritats, que ha estat incapaç de corregir errors que resultaven del tot evidents, que cercava el xoc de trens fins que l’ha trobat, deixant d’obtenir millores i resultats concrets que tant haguessin pogut beneficiar la ciutadania.

President, jo li demano que compleixi almenys una de les seves promeses electorals. Van dir que només s’hi estarien divuit mesos. Ja han passat amb escreix. Convoqui, doncs, les eleccions i que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin triar un altre rumb i un altre equip.

Però, certament, avui hem vingut a parlar de la possible aplicació de l’article 155 de la Constitució. Aquell article que ha de permetre obligar a una Comunitat Autònoma a retornar a la legalitat quan de forma conscient o inconscient l’ha vulnerat. I pel que fa al nostre cas, sortir de la legalitat ha estat una actuació premeditada. De fet, la resolució del 9 de novembre de 2015 així ens ho indicava.

I vostès avui volen que parlem de les conseqüències d’aquest article. Però voldrien que oblidéssim les causes.

I jo no penso fer-ho.

Saben perfectament perquè existeix avui el risc que s’apliqui l’article 155.

L’origen no és altre que l’aprovació els dies 6 i 7 de setembre de la llei del referèndum d’autodeterminació i de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Dues lleis aprovades de pressa i corrents, vulnerant el reglament de la Cambra, trepitjant els drets de l’oposició, liquidant l’Estatut d’Autonomia, incomplint la Constitució i desobeint el Tribunal Constitucional.

Ho van dir els lletrats de la Cambra. Avui sembla que se’ls tornin a escoltar perquè han fet un dictamen molt crític sobre el contingut de la proposta concreta d’aplicació de l’article 155 que el govern del Partit Popular ha fet per tal que el Senat l’autoritzi.

Ja m’hagués agradat a mi que haguessin fet cas dels lletrats en aquell ple de trist memòria. Ara tot són facilitats per accedir a l’informe sobre el 155, llavors tot eren dificultats per conèixer el criteri dels lletrats sobre l’abús que vostès van perpetrar. Tampoc van voler conèixer el parer del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre les dues lleis. I el Consell de Garanties davant d’aquesta vulneració del reglament de la Cambra i davant de l’atropellament dels drets de l’oposició, ens va assenyalar el camí de recórrer al Tribunal Constitucional. També ho ha fet el Síndic de Greuges en resposta a un escrit sobre aquesta qüestió que li hem adreçat.

Mai hagués pensat que els meus drets com a diputat estarien millor defensats per una institució d’àmbit estatal que no pas per les pròpies institucions catalanes.

Vostès van aprovar dues lleis que sabien perfectament que escapaven a les competències d’aquest Parlament.

I, per cert, van liquidar l’Estatut amb 72 vots, quan per reformar-lo en calen 90. Que també és la manera que tenen d’esquivar una gran veritat. El problema no només el tenim amb el govern espanyol, el problema és que entre nosaltres mateixos, els catalans, no tenim prou acord per afrontar grans reformes, i encara menys la independència.

Aquestes dues lleis han estat lògicament suspeses pel Tribunal Constitucional i, la primera d’elles, definitivament anul·lada. I l’altra ho serà també sens dubte, com vostès saben perfectament.

En aquesta sentència el Tribunal manifesta de forma contundent tres tipus de problemes: substantius, competencials i procedimentals. És obvi que la llei que pretenia regular un referèndum d’autodeterminació atemptava contra la pròpia substància de la Constitució. Ni més ni menys que contra el seu article segon. És obvi que un Parlament autònom no pot regular un referèndum, com ja sabíem d’anteriors sentències del Tribunal Constitucional, i fins i tot ens ho havia dit el Consell de Garanties Estatutàries amb motiu de l’aprovació dels pressupostos d’enguany. És obvi que per assolir el seu objectiu van saltar-se de mala manera els procediments. Un conseller es va atrevir a dir: “no es va fer prou bé”. I vostè mateix va dir: “no teníem altra manera de fer-ho”.

I malgrat la llei del referèndum havia estat suspesa, vostès van voler organitzar la jornada de l’1 d’octubre. Una jornada que en cap cas era el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que vostès s’havien compromès. Fins i tot els seus convidats internacionals així ho van fer constar. El que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible. Era una jornada viciada d’origen i dificultada per l’acció dels poders de l’Estat que van tractar d’impedir la seva celebració. En aquest sentit vàrem lamentar i condemnar accions policials desproporcionades contra persones en l’intent d’evitar que poguessin participar en aquell acte de votació.

I després vostès han volgut extreure de la jornada de l’1 d’octubre un pretès mandat democràtic que els habilitaria a declarar la independència i obrir un procés constituent. Sense cap reconeixement internacional, sense cap suport.

No era legal, no. No podien fer-ho, no.

Però des del meu punt de vista la raó fonamental per la qual no poden procedir com pretenen fer-ho és que no tenen una majoria de la societat que ho avali.

Poden mirar vostès els resultats de la consulta del 9 de novembre de 2014. I veure com els que van votar Sí-Sí, sumen 1.861.753. Com els votants de Junts pel Sí i la CUP de les eleccions de setembre de 2015 sumats són 1.966.508. O com segons les dades proporcionades per vostès mateixos els votants del sí de l’1 d’octubre són 2.020.144 persones.

Són molts. I els respectem absolutament. Però no són majoria. El cens electoral a les eleccions del 2015 era de 5.510.853. El si a la independència no assoleix el 50%.

Una minoria, per nombrosa que sigui, no pot imposar-se a la majoria. I més en el cas d’una decisió que requeriria en opinió de molts i també en la meva opinió una majoria àmplia, per la gran transcendència que té la decisió i pel seu caràcter irreversible.

Quan vostès feien alegres i feliços els seus fulls de ruta, ens prometien a tots, independentistes o no, gairebé el paradís a la terra. Una república. Un nou país. Quan algú els deia que els bancs i les grans empreses es veurien obligats a marxar, vostès alçaven el crit al cel i deien que fèiem el “discurs de la por”.

Que Santa Llúcia els conservi la vista i, a ser possible, els hi augmenti.

Quin desastre!

Els dos bancs. Sis de les set empreses catalanes que cotitzen a l’Ibex 35. I més de 1.300 empreses més. El vicepresident ens diu que no patim, que al cap i a la fi, se n’han quedat moltes més i que aquestes potser tornaran. A qui volen enganyar?

Estem parlant de les 40 empreses més grans que han marxat, que facturen per valor de 65.000 milions d’euros, la qual cosa representa el 30% del PIB català. Si us plau els demano, no ho minimitzin. No insultin la intel·ligència dels catalans.

Certament han canviat les seus socials, però no l’activitat i l’ocupació. Però sabem que després de moure la seu social, moltes poden acabar movent la seu fiscal i més endavant part de la seva activitat. Qualsevol responsable polític sap que cal tenir activitat real al lloc en el que es té la seu social. Hisenda vigila aquest aspecte. I el procés en aquest cas si que és conegut: primer la seu social, després l’alta direcció, després els serveis centrals i qui sap què més. En definitiva, els millors llocs de treball, els millors remunerats, els que prenen les decisions estratègiques.

Sabem que a d’altres països processos similars han estat irreversibles. Com ho mostra l’exemple de les empreses amb seu a Montreal que van marxar a Toronto i ja no van tornar. Quebec no és independent, però ha perdut pes econòmic.

No és una bona manera de reduir el dèficit fiscal sobre la base d’empobrir la nostra economia.

Per tant, li dic que és millor que marxi aquest govern i que no marxin les empreses!

També ens van dir que el món ens mirava i ens esperava. Però des de que el procés es va radicalitzar i es va accelerar hem pogut observar com les institucions europees i els governs dels països europeus desaconsellaven amb fermesa moviments unilaterals i il·legals, tot considerant que el progrés d’Europa necessita més integració o no desintegració, més connexió i no més desconnexions. I encara menys assentar un precedent.

També ens van dir que el procés assegurava la convivència i que el referèndum que volien organitzar era la màxima garantia. Vostè mateix, senyor president, ha fet públiques reflexions sobre la necessitat de mantenir la convivència, d’evitar la fractura social. Són reflexions que compartim. Però, malauradament, avui no podem negar la divisió i l’esquerda. S’ha iniciat un camí de fractura. I una ferida social és difícil de guarir.

La realitat pot ser tossuda, però és la realitat. El disseny d’un món sense gravetat és possible, però en el nostre món la llei de la gravetat és ineluctable.

Vostès volen que parlem de les conseqüències de l’article 155 però volen escamotejar-ne les causes.

I tampoc semblen disposats a que parlem de com impedir l’aprovació per part del Senat de l’autorització demanada pel govern de l’Estat.

President, avui vostè no hauria de ser aquí. Aquest ple no s’hauria d’haver celebrat avui, i potser tampoc demà.

Ens hagués agradat veure’l avui, i potser acompanyar-lo, al Senat.

Des del primer debat de la legislatura, el 9 de novembre de 2015 ens venim advertint sobre els riscos de posar les institucions catalanes fora de la llei, i normalment ho fem recordant que les institucions són de tots. Catalunya som tots. La Generalitat és de tots.

I és per això que vostè hauria d’haver anat al Senat a defensar les institucions d’autogovern i també a demanar i oferir un diàleg polític.

Em podrà dir que l’ambient no és el més propici. I no tindria arguments per rebatre’l. Però això no és raó suficient per defugir la seva responsabilitat com a president de la Generalitat de Catalunya. Com va dir Lincoln: encara que sigui probable que perdis la batalla, això no et pot dissuadir de recolzar una causa que creus justa.

I, per cert, president, recordeu que us vaig demanar per carta que ens rebés als presidents dels grups parlamentaris abans de respondre per segona vegada el requeriment que li feia el govern d’Espanya abans de demanar l’autorització del Senat per aplicar l’article 155?

Ho vaig fer perquè creia que vostè tenia l’obligació de compartir amb nosaltres informació i criteris sobre una qüestió tan transcendental. La presidència de la Generalitat és una institució en si mateixa i ha d’assegurar la representació política i institucional del conjunt de la ciutadania. I, per tant, jo creia que abans de respondre a aquell requeriment vostè estava obligat a conèixer les nostres respectives opinions. La decisió final era seva, mai no li he discutit. Però en un tema que posava en risc les nostres institucions d’autogovern, el nostre model econòmic i la convivència valia la pena que vostè ens hagués consultat. Però vostè no ho va fer.

El requeriment no semblava, en principi, tan difícil de respondre. Es tractava de dir per escrit de la forma més clara i entenedora possible, si vostè o el govern o el Parlament havien declarat la independència en la sessió del passat 10 d’octubre.

Recordo clarament el debat. He llegit les transcripcions i fins i tot he consultat l’acta de la sessió: allà no es va prendre cap acord. I per tant el 10 d’octubre no es va declarar la independència. Ni aquell dia ni els dies que han seguit.

Pels motius que sigui vostè va evitar respondre clarament. I en la segona carta va tenir la sinceritat de dir que no s’havia proclamat la independència, però que podria fer-ho en el moment que considerés oportú.

Com vol, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155?

Perquè vostè, en les seves cartes, deduïa un mandat democràtic d’un referèndum il·legal convocat d’acord amb una llei que havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional i que, torno a dir, ningú en el món ha avalat.

Com vol, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155?

Però vostè encara té l’oportunitat d’evitar l’aplicació de l’article 155.

Pot fer dues coses.

Una, convocar eleccions al Parlament de Catalunya d’acord amb la legalitat vigent. Entre d’altres coses, perquè si convoca eleccions al Parlament d’acord amb la legalitat vigent, tal i com han fet tots els seus predecessors, estaria deixant clar que no considera que les previsions de la suspesa Llei de Transitorietat Jurídica estiguin vigents. El procés electoral seria supervisat per la Junta Electoral Central i no per la Sindicatura Electoral recollida per la Llei de Transitorietat. Per tant, vostè, de forma indirecta hauria demostrat que les institucions catalanes es mantenen en la legalitat.

La segona opció és, des del meu punt de vista, més interessant. Vostè podria haver anat al Senat a dir tot el que tingués per convenient i, a més afegir, dos elements: el primer, reiterar que la independència, tot i ser el seu legítim objectiu, no ha estat ni declarada ni proclamada, afegint que vostè i el govern que presideix estan disposats a iniciar un diàleg polític per resoldre el problema que tenim entre mans sense cap mena d’apriorisme. En aquestes condicions és molt probable que el Senat accedís a no posar efectivament en marxa el mecanisme del 155 en benefici del diàleg polític. Els socialistes ja hem dit que abonaríem aquesta possibilitat. I fins i tot hem presentat una esmena en aquest sentit.

De la mateixa manera vostè hauria d’accedir a no fer passes cap a la independència mentre el diàleg estigués obert.

Rectifico el temps verbal. He dit, vostè podria. I m’he equivocat. Vostè pot anar al Senat. Pot anar-hi demà. M’ofereixo, i estic segur que altres presidents de grup s’oferirien també, a acompanyar-lo si és per obrir una possibilitat real de diàleg polític que tindria, com a primer benefici, l’allunyament de la perspectiva de l’aplicació efectiva de l’article 155 i no aprofundir en la ferida de la convivència.

No em resigno al 155. Ningú diu voler-ho. Si ningú no el vol, perquè no fem per manera que no s’hagi d’aplicar?

Ara bé, no fem jocs de paraules. El 155 serveix per restaurar la legalitat, per restituir l’Estatut, per recuperar el normal funcionament de les institucions. I això requereix que vostès renunciïn a activar les previsions de les dues lleis, una anul·lada i l’altra suspesa pel Tribunal Constitucional. No és tan difícil fer cas al Tribunal Constitucional. Precisament per fer cas al Tribunal, no vàrem celebrar el ple del 9 d’octubre i sí el ple del 10 d’octubre, canviant de data i enunciat de la seva darrera compareixença en el Ple. Un ple que, per cert, s’ha reunit molt poc darrerament.

Vostès amb el Tribunal Constitucional hi tenen una relació ben estranya. El critiquen constantment, i tenen dret a fer-ho, però hi recorren constantment, i també tenen dret a fer-ho i fan bé de fer-ho. La meitat dels recursos pendents al Tribunal Constitucional presentats per les Comunitats Autònomes corresponen a Catalunya.

Exemples ben recents: el que va portar a la decisió de restituir al PDeCAT el seu grup parlamentari al Senat. O ara mateix quan anuncien actuacions davant del Tribunal Constitucional precisament per intentar frenar la posta en marxa del 155.

Les decisions que el Tribunal Constitucional ha pres en relació al procés polític català des de la declaració de sobirania de 2013 han estat preses per unanimitat. El Tribunal Constitucional l’integren 12 magistrats de sensibilitats ideològiques diferents, i dos d’ells catalans, un d’aquests anomenat a proposta de Convergència i Unió. Els dic això perquè la desqualificació total, absoluta i sistemàtica del Tribunal no té gaire sentit.

Per cert, ara me’n recordo també que els dos acords del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre l’aprovació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat, van ser presos per unanimitat, i ignorats olímpicament per vostès.

Sr. President, l’opinió del grup parlamentari socialista es que si vostè, el seu govern i la majoria parlamentària que li dóna suport no accepten ja la legalitat constitucional i estatutària, l’aplicació de l’article 155 és inevitable.

Podem donar-hi les voltes que vulguem, però els Estats democràtics tenen el costum d’assegurar la vigència de les respectives constitucions en el conjunt del seu territori. I tenen mecanismes jurídics per assegurar que aquesta vigència prevalgui sobre d’altres consideracions. En alguns països li diuen coerció federal. És un mecanisme que incorporen entre d’altres les Constitucions d’Àustria, Alemanya, Portugal, Itàlia, Suïssa i Estats Units.

No m’atreveixo a entrar en el detall ni en l’anàlisi jurídica de l’autorització concreta sol·licitada pel govern d’Espanya. Serà un tema sobre el que finalment s’haurà de pronunciar el Tribunal Constitucional. Certament l’article 155 està pensat per obligar al retorn a la legalitat en supòsits de vulneracions concretes. Com va ser el cas de Canàries per obligar aquella Comunitat a respectar alguns acords europeus en matèria de fiscalitat.

Però aquí estem davant d’un cas ben diferent. A partir dels dies 6 i 7 de setembre, el Parlament es va situar fora de la legalitat, com ho va fer el govern en organitzar la jornada de l’1 d’octubre malgrat la suspensió de la vigència de la llei del referèndum per part del Tribunal Constitucional. Com seguiríem fora de la legalitat si pretenguéssim ara que la llei de transitorietat, també suspesa, és vigent.

No ens fem trampes al solitari. O respectem la legalitat vigent o no la respectem. Si la respectem de paraula i en fets, no té sentit aplicar el 155. Si no la respectem, l’aplicació del 155 és inevitable.

Acabo. President, evitar l’aplicació de l’article 155 està en les seves mans. I pot comptar amb nosaltres per fer-ho. Anant al Senat a demanar i oferir diàleg o convocant eleccions al Parlament en aplicació de la legalitat estatutària i de la LOREG.

President, acabo amb una cita de John Kenneth Galbraith que va dir: encara que tot el demés vagi malament, sempre ens podem assegurar la immortalitat cometent algun error espectacular.

Espero que ningú no cometi un error espectacular que pagaríem tots els catalans i les catalanes.

President vostè té la potestat de convocar i fent-ho pot preservar les institucions del nostre autogovern. Li prego.

Moltes gràcies.

Un pacto de Estado para Cataluña

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL CLUB SIGLO XXI (24.10.2017)

UN PACTO DE ESTADO PARA CATALUÑA

Quisiera decirles muchas cosas pero no tenemos mucho tiempo.

Voy al grano.

Nos estamos enfrentando a una gravísima crisis de Estado.

Una crisis que viene incubándose desde hace muchísimo tiempo.

Fue en 2007 cuando el president José Montilla alertó por vez primera del riesgo de desafección entre Cataluña y el resto de España.

Era el tiempo en que de forma irresponsable se pretendía liquidar el Estatuto de 2006.

La Sentencia del Tribunal Constitucional de 2010, no lo liquidó, pero lo dejó muy tocado. De hecho, Cataluña es hoy la única Comunidad Autónoma que está regida por un Estatuto que no fue ni el que sus ciudadanos ni su Parlamento quisieron. Y esa es una anomalía grave de la que venimos alertando desde 2010.

Una anomalía que solo podemos corregir a través de un proceso de diálogo, negociación y pacto que culmine en un referéndum en el que los ciudadanos puedan aceptar o rechazar un nuevo acuerdo. Referéndum estatutario, referéndum constitucional, o consulta en los términos en que se acuerde.

La anomalía que tiene su origen en 2010 no ha hecho más que agravarse desde entonces.

Se ha agravado a causa de la radicalización independentista y a causa de la ausencia de diálogo entre los gobiernos de Cataluña y España.

Desde el inicio de la presente legislatura del Parlament, los socialistas advertimos de los graves riesgos y los altos costes de situar a las instituciones catalanas fuera de la legalidad.

Permítanme dos autocitas.

La primera, del 12 de noviembre de 2015 en la investidura fallida de Artur Mas: “Las instituciones nos representan a todos y por lo tanto, nadie, en ninguna circunstancia, puede arrastrar a nuestras instituciones fuera de la legalidad, por muchos diputados o ciudadanos que lo pidan, precisamente porque las instituciones son de todos, la única forma de garantizar que las instituciones son de todos y han de representarnos a todos, es respetar la legalidad democrática de la que deriva su autoridad representativa”.

La segunda, del 10 de enero de 2016 en el debate de investidura de Carles Puigdemont: “La mayoría que han obtenido les habilita para gobernar, pero no para perseguir la independencia exprés, y menos aún si quieren hacerlo por la vía de desconocer la legalidad. En este camino no nos encontrarán, mejor dicho, nos opondremos a ello de forma extremadamente firme en defensa del interés de Cataluña y de toda su gente”.

El clímax de esta grave crisis de Estado se alcanzó los días 6 y 7 de septiembre en los que se consumó la ruptura de las instituciones catalanas con la legalidad.

Se aprobó en esos días, de la peor manera posible, la ley del referéndum y la ley de transitoriedad jurídica y fundacional de la república.

Digo de la peor manera posible pues se incumplió el propio reglamento del Parlament, se pisotearon los derechos de la oposición, se vulneró la Constitución y se liquidó el Estatuto de Autonomía de Cataluña. Nunca tanto disparate tan concentrado en tan poco tiempo.

No solo lo dijimos los partidos de la oposición. Advirtieron sobre ello con carácter previo los letrados del Parlament, el Consell de Garantías Estatutarias de Cataluña y el Tribunal Constitucional.

El Tribunal Constitucional, como no podía ser de otro modo, suspendió de inmediato la vigencia de esas dos leyes por razones sustanciales, competenciales y procedimentales. A pesar de ello el gobierno de Cataluña siguió adelante con el empeño de celebrar el referéndum del 1 de octubre.

La jornada del 1 de octubre, que no pudo ser impedida por el Estado incluso a pesar de algunas actuaciones policiales desproporcionadas, no constituyó el referéndum efectivo, vinculante y con garantías al que se había comprometido, aunque no tuviera competencias para ello, el gobierno de Cataluña.

El president Puigdemont, el gobierno de la Generalitat y la mayoría independentista que lo sustenta, dan plena validez a los resultados de la jornada del 1 de octubre y extraen de ella un mandato democrático que según ellos pone en marcha las previsiones tanto de la ley del referéndum como de la ley de transitoriedad.

Permítanme un breve paréntesis. Los datos proporcionados por los propios organizadores de la jornada del 1 de octubre demuestran que un 38,47% de los catalanes con derecho a voto están a favor de la independencia, dato similar al 36% del censo que apoyó a las candidaturas de Junts pel Sí y de la CUP. Digo esto porque demasiado a menudo se presenta al independentismo como mayoritario, y si bien lo es en el Parlament, no lo es en la sociedad. La mayoría social no es independentista. Y en ningún lugar una minoría, por importante que sea, debe imponerse a la mayoría. Por lo tanto, no estamos solo frente a un problema Cataluña/España, sino que sobre todo tenemos un problema de división interna en Cataluña.

Cierro el paréntesis.

Ciertamente, ni el president, ni el govern, ni el Parlament han declarado formalmente la independencia. Pero han manifestado su disposición a hacerlo en cualquier momento y 72 diputados han firmado un documento que así lo recoge.

Es evidente para cualquier persona que conserve un mínimo de objetividad que las instituciones catalanas se han situado fuera de la legalidad.

Eso es lo que explica la decisión de los bancos y de muchas grandes empresas catalanas de trasladar sus sedes sociales fuera de Cataluña.

Eso explica también la reacción europea, contraria al proceso unilateral e ilegal de secesión impulsado por el gobierno independentista de Cataluña. Entre otras cosas por el grave precedente que supondría.

Y es obvio para muchos que las instituciones catalanas deben volver a la legalidad cuanto antes, bien voluntariamente, bien a través de los mecanismos legales oportunos.

Por cierto, y por si alguien tiene alguna duda al respecto, los socialistas catalanes y el conjunto del socialismo español defenderemos siempre la legalidad y la vigencia del Estado de derecho, así como la integridad territorial y la soberanía que reside en el conjunto del pueblo español.

El gobierno de España, para garantizar la vigencia del Estado de derecho en el conjunto del territorio, ha decidido activar el artículo 155 de la Constitución, para lo que ha solicitado la preceptiva autorización del Senado, que podría producirse este mismo viernes.

El artículo 155 de la Constitución es un mecanismo de coerción federal, como el que existe en muchas constituciones democráticas (Alemania, Suiza, Austria, Italia, Portugal, Estados Unidos) que nadie quisiera ver aplicado. Y desde luego no lo sería si no se hubiese producido una flagrante vulneración de la legalidad constitucional y estatutaria (y subrayo esta última) por parte de las instituciones catalanas.

Por eso el PSC ha emplazado al president Puigdemont a recuperar la legalidad cuanto antes y por su propia decisión. Puede hacerlo, al menos, por uno de estos dos caminos: o bien convocando elecciones al Parlament de Cataluña a partir de sus competencias y de lo establecido en el Estatuto de Autonomía y la Ley Orgánica de Régimen Electoral General, o bien acudiendo al Senado para comparecer en el trámite previo a la activación definitiva del artículo 155 para pedir y ofrecer un diálogo político.

Porque, amigos y amigas, estamos frente a un problema político que solo puede encontrar solución en la política.

Me gusta ser muy directo: más de dos millones de catalanes quieren separarse de España porque no conciben que España pueda ofrecer un mejor acomodo a las aspiraciones de Cataluña. Y otros muchos catalanes desearían un nuevo acuerdo que permitiese renovar el pacto constitucional de 1978. Yo entre ellos.

Y por eso he venido hoy aquí para pedirles ayuda en el establecimiento de un Pacto de Estado para Cataluña.

Y antes de que nadie se asuste: no pretendo reclamar privilegio alguno, ni romper la igualdad de derechos entre todos los españoles, ni quebrar la soberanía nacional. Pero sí busco resolver un problema político que en estos momentos nadie puede soslayar.

Permítanme una referencia antigua.

¿Fue un privilegio el retorno del Molt Honorable President Tarradellas a Barcelona? El era el depositario de las instituciones catalanas en el exilio. Y el presidente Suárez, verdadero hombre de Estado, vio en el retorno de Tarradellas una forma de iniciar el camino para que muchos catalanes pudieran comprometerse en la transición democrática que él estaba impulsando. Del retorno de Tarradellas se cumplieron ayer 40 años.

Sé que la expresión Pacto de Estado por un lado asusta y por otro a veces se banaliza. Pero permítanme que acuda a la wikipedia. Pacto de Estado es la denominación que se da en la práctica política a los pactos políticos entre partidos políticos de tendencias opuestas para enmarcar la acción del Estado a largo plazo en asuntos de trascendencia, sin consideración de qué partido ocupa el gobierno en cada momento.

¿Alguien duda de qué la relación entre Cataluña y el resto de España es un asunto de trascendencia?

¿Debemos resignarnos a que el único acuerdo de Estado sea la aplicación del artículo 155, que si bien permite el retorno a la legalidad no resuelve el tema de fondo?

¿Cuál podría ser el contenido de ese Pacto de Estado?

Podría acabar aquí pidiéndoles que comprasen mi libro “La tercera vía. Puentes para el acuerdo” publicado este mismo año por Los Libros de la Catarata.

Podría decirles que recuperasen los acuerdos de Granada elaborados por el PSOE en 2013. O la declaración de Barcelona, suscrita entre PSC y PSOE antes del verano.

Brevemente les enunciaré algunos elementos que podrían contribuir a ese Pacto de Estado.

La primera cuestión es, precisamente, dar a esta cuestión un carácter de Estado, no de problema menor, circunstancial o pasajero.

La segunda cuestión es reconocer las características singulares de la sociedad catalana, su identidad nacional y su vocación de autogobierno.

La tercera cuestión es ser conscientes de la necesidad de hablarle a Cataluña, de contar con ella, con toda ella, no con unos o con otros, dirigirse a todos. No pensar en contentar a unos u otros, sino en beneficiar a todos, y con ello beneficiar también al conjunto de España. Esto no va de contentar a los independentistas, sino de seducir a una amplia mayoría.

Y a partir de aquí, abordar temas concretos que por desgracia llevan demasiado tiempo sin ser objeto de una negociación sensata. Al menos desde 2012.

Primero: habría que negociar a fondo las 46 demandas planteadas por el president Puigdemont al Presidente Rajoy. Salvo la demanda relativa al referéndum, los socialistas vemos posibilidades de acuerdo en una gran mayoría de ellas.

Segundo: habría que desarrollar el Estatuto de Autonomía vigente, e incluso, a través de las oportunas reformas legales, abordar algunas de las cuestiones que el Tribunal Constitucional consideró que no podían ser objeto de regulación por parte del propio Estatuto de Autonomía.

Tercero: abordar la negociación del sistema de financiación autonómica.

Cuarto: acordar un ambicioso plan de inversión estatal en infraestructuras estratégicas para Cataluña. No pido más que un trato justo, un diseño global inteligente y una gestión compartida. El corredor mediterráneo y el servicio de cercanías son dos relevantes piedras de toque.

Cinco: profundizar en el reconocimiento de la lengua, la cultura y los símbolos de Cataluña. Y concretamente creo necesario aprobar una Ley Orgánica de reconocimiento y amparo de la pluralidad lingüística de España, y asegurar la presencia de Catalunya y de las culturas catalana y aranesa en la UNESCO, a través de la representación española en dicho organismo internacional.

Seis: reconocer la importancia estratégica y simbólica de la ciudad de Barcelona, como gran capital catalana, española y europea, y sede de la Unión por el Mediterráneo.

Siete: impulsar la reforma federal de la Constitución española.

En una anterior conferencia organizada por el Club Siglo XXI me extendí en el contenido de esa reforma que, como algunos de ustedes recordarán, debe recoger, desde el punto de vista territorial, y vista desde el catalanismo federalista que represento, lo que denominé “las cuatro erres”:

  1. la “erre” de reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña y de los derechos históricos hoy recogidos en nuestro Estatuto de Autonomía;
  2. la “erre” de reglas de reparto competencial que mejoren el autogobierno de la Generalitat desde el respeto y la lealtad institucional, reconociendo las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales, con especial atención a las cuestiones relacionadas con la lengua, la educación y la cultura;
  3. la “erre” de recursos, fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, justo y equitativo, y que recoja los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios; y
  4. la “erre” de representación, a través de un Senado o un Consejo Federal que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Saben ustedes que el federalismo aúna autogobierno y gobierno compartido, que debe ser posible a través de un Senado federal.

No me extiendo más. Pero les emplazo a empezar desde ahora mismo para crear la conciencia sobre la necesidad de este Pacto de Estado para Cataluña y trabajar sobre sus posibles contenidos. Un Pacto de Estado bueno para Cataluña y para España y que, además, proporcione confianza, argumentos y esperanza a quienes queremos combatir políticamente el secesionismo.

Y, desde luego, seguiré comprometido desde Cataluña a proponer soluciones, evitar frentismos y construir una alternativa inclusiva.

Muchas gracias.

Declaració de Miquel Iceta, 19 d’octubre de 2017

DECLARACIÓ DEL PRIMER SECRETARI DEL PSC, 19.10.2017

  1. Avui hem conegut la segona resposta del President Puigdemont al requeriment del Govern d’Espanya.
  2. En la nostra opinió, no és la resposta que esperem i mereixem els catalans.
  3. Certament el President Puigdemont reconeix, finalment, que el 10 d’octubre el Parlament no va declarar la independència.
  4.  Ho hagués hagut de dir així de clar des del primer moment, però comet, en la nostra opinió, un error gravíssim: amenaça amb declarar la independència en qualsevol moment.
  5. Ningú no pot apreciar sinceritat suficient en la seva apel·lació al diàleg mentre formula per escrit una amenaça de secessió.
  6. Ningú no pot oblidar l’origen recent de l’actual crisi. L’aprovació al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica.
  7. Des d’aquest precís moment les institucions catalanes, de forma plenament conscient, es van situar fora de la legalitat.
  8. Els socialistes hem advertit en tot moment dels greus riscos de la vulneració de la legalitat vigent. Ens han donat la raó els Lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries i el Tribunal Constitucional.
  9. La majoria independentista, en triar un camí unilateral i il·legal, està perjudicant greument els interessos dels catalans i posa en perill l’autogovern.
  10. No ens cansarem de dir-ho: una minoria, per important que sigui, no es pot imposar sobre la majoria. Mirem les dades del:  9 novembre de 2014, del 27 setembre de 2015 i, fins i tot, de l’1 octubre de 2017.
  11.  S’està fracturant el país. El procés independentista no té ni l’aval ni el suport de la Unió Europea. Els bancs i les grans empreses catalanes ja han optat per canviar les seves seus socials fora de Catalunya.
  12. Torno a exigir, a demanar, a implorar: abandoneu una via que ens perjudica greument a tots. No demano una renúncia a un objectiu democràticament legítim, pero sí m’oposo frontalment a una via il·legal per assolir-lo.
  13. L’amenaça de declarar en qualsevol moment la independència fa inevitable que l’Estat inciïi els tràmits per aplicar l’article 155 de la Constitució que vàrem votar de forma molt majoritària.
  14. L’article 155 té com a objectiu assegurar que totes les comunitats autònomes compleixen la legalitat i dóna al govern d’Espanya l’autoritat per requerir-les a que ho facin i, fins i tot, a adoptar mesures per tal d’obligar-les a fer-ho.
  15. La decisió definitiva sobre l’aplicació concreta de l’article 155 correspon al Senat.
  16. Demanem, doncs, al govern de Catalunya i al Govern d’Espanya, als Presidents  Rajoy i Puigdemont, que esgotin fins al darrer moment totes les posibilitats de diàleg per evitar mals majors. Per iniciar un camí per trobar una solució política a un problema polític. En el marc de la llei i dels mecanismes per canviar-la.
  17. Reitero el nostre convenciment que la convocatòria de noves eleccions al Parlament seria la millor sortida a aquest atzucac.

 

 

 

 

Intervenció en el debat parlamentari sobre les conseqüències de l’1 d’octubre

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta en el debat parlamentari sobre les conseqüències de l’1 d’octubre

Parlament de Catalunya, 10 d’octubre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies senyora Forcadell,

President, els debats són per debatre, per parlar i per escoltar. Jo ara estava maldant perquè algú em fes la transcripció literal del que heu dit per veure si ho he entès bé. Vostè assumeix un mandat, que jo discuteixo, i al mateix temps diu que proposa suspendre una declaració no feta. És complex, però les situacions polítiques de vegades ho són, i tots hem d’admetre que en la complexitat el diàleg pot fer-se més difícil si no ens entenem prou, però també ofereix marges en els que hem de treballar tots plegats.

No es pot suspendre una declaració que no s’ha pres. I quan vostè ens diu ‘proposo suspendre’, perquè realment estaríem arribant al límit, de que són les paraules del president de la Generalitat les que donen validesa o no a les lleis i ens situen en un terreny molt i molt complex.

Jo li he de dir que aquests dies estic entre la gent angoixada, que com vostè bé ha dit en la seva intervenció són gent que pensen molt diferent. Són gent que probablement coincideixen en dues grans coses: s’estimen el seu país però volen la prosperitat de la seva família i els seus fills. Els hem de servir bé a tots i encertar molt bé.

Jo pensava que en algun moment vostè diria que trasllada uns acords, uns resultats, però que no és una funció que li correspon a vostè. Perquè la llei del referèndum estableix amb molta claredat que dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura Electoral, se celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent. No és aquesta sessió, o jo em confonc molt? Algú ens ho hauria de dir.

Jo volia avui en la meva intervenció reiterar l’advertiment que sovint hem fet els socialistes en aquesta cambra i jo particularment com a president del meu grup. Ja el 9 de novembre del 2015 en l’inici d’aquesta legislatura els deia si havien pensat bé en els costos i conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei. Vaig tenir ocasió de reiterar-ho en els dos debats fallits d’investidura d’Artur Mas, vaig reiterar-ho en el seu propi debat d’investidura, en el debat de la qüestió de confiança, en moltes ocasions.

Des del nostre punt de vista, les institucions catalanes es van situar fora de la llei els dies 6 i 7 de setembre. Des del nostre punt de vista van incomplir el reglament, van trepitjar els drets de l’oposició, van fulminar l’Estatut i van vulnerar la Constitució. Per la nostra “tranquil·litat” no era una opinió només nostra; era una opinió dels lletrats del Parlament, del Consell de Garanties Estatutàries, del Tribunal Constitucional i fins i tot algun membre del seu govern va dir que no es van fer les coses prou bé.

Des d’aquest punt de vista i per aquestes raons li he de dir que l’1 d’octubre no es va celebrar el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al qual es van comprometre. Malgrat això l’Estat va cometre l’error gravíssim d’ordenar o d’emparar accions policials violentes contra les persones que pretenien participar en aquell acte de votació, per il·legal o irregular que alguns el volguessin considerar. Vàrem condemnar aquelles actuacions i vàrem demanar la retirada immediata de les forces de seguretat el mateix matí del dia 1.

Però vull dir-li president: no es pot desprendre cap mandat democràtic de l’acte de votació organitzat el dia 1. Ja sé que és una opinió política i que, com totes les opinions polítiques, és discutible, però és que aquí estem parlant en termes gruixuts o, si es vol, molt sòlids, de mandat democràtic, que vostès avui han volgut recollir o fer-se’n ressò.

Des del nostre punt de vista, va ser un acte de votació sense garanties. Ho han dit fins i tot els seus convidats internacionals. Sense una sindicatura electoral, per les raons que tots coneixem, amb la dimissió de tots els seus membres, afectats per resolucions ben dures del Tribunal Constitucional, que pogués donar per bo aquell procés i que pogués proclamar oficialment els resultats. Per tant, des del nostre punt de vista, de cap de les maneres i no perquè vostè ho suspengui des de la tribuna, sinó perquè no s’han complert els supòsits de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, avui no estem davant del que vostè ha dit. Vostè no pot suspendre un acord no pres.

Vostè va prometre el seu càrrec, i cito literalment perquè va introduir una novetat en aquell moment ben emocionant per qualsevol català de prendre possessió de la màxima magistratura va introduir una expressió que no s’havia utilitzat: “amb plena fidelitat al poble de Catalunya”. Senyor Puigdemont, el 38,47% no és el poble de Catalunya. Amb aquest suport no es pot fer el que volien fer. Vostè no pot acabar el seu mandat permetent que una minoria, per més respectable que sigui, s’imposi a la majoria. Un 38,47% no pot imposar-se al 61,53%, almenys no en el nostre nom.

I com aquests dies efectivament el món ens mira, reitero:

Una minoria no pot imposar-se sobre una majoria.

A minority cannot impose itself upon a majority.

Une minorité ne peut pas s’imposer sur une majorité.

Una minoría no puede imponerse sobre una mayoría.

El desig de dos milions no pot imposar-se sobre tres milions. Per això jo ahir des del respecte li deia, per patriotisme, no declari la independència. Per patriotisme diguem-nos tots la veritat. El procés independentista que ha tingut, sens dubte, alguna virtut, desvetllar il·lusió, mobilitzar, fer vibrar la gent. No em sentirà mai criticar aquest aspecte, al contrari, Però objectivament ha dividit la societat, l’ha polaritzat. En pretendre el trencament amb la resta d’Espanya ens ha separat de la Unió Europea. I, fins i tot, abans de produir-se materialment, ha generat una inestabilitat institucional, una inseguretat jurídica, que ha rebut una resposta d’allò que en diuen els mercats, de forma molt clara.

Vostès ens van dir, ‘el referèndum unirà els catalans’, i no ha estat així. Ens van dir ‘el procés ens aproparà a Europa’, i ha passat el contrari. Ens van dir ‘la independència ens impulsarà econòmicament’, i no és cert. Jo espero que les mesures que hem conegut d’algunes entitats financeres importants i grans empreses del país siguin absolutament temporals i signifiquin un gest per assegurar la seguretat jurídica que fa imprescindible o que exigeix el tràfic econòmic en el nostre temps.

No es poden mai establir paral·lelismes, però molts dels que van marxar de Montreal cap a Toronto, no van tornar. Estem molt preocupats. El desplaçament només de centres de decisió ni que sigui a efectes formals: el Banc Sabadell a Alacant, CaixaBank a València, Criteria a Palma, Gas Natural, Aigües de Barcelona, Gaesco i Cellnex a Madrid, MRW a València, Abertis, Adeslas i Catalana Occidente a Madrid.

Pensi president que segurament, sense voler-ho, havent-ho negat, s’està generant una incertesa que no es podem permetre. L’aplaçament sine die de no se sap ben bé què, no farà res més que incrementar aquesta incertesa. I és incertesa per les empreses però també per les famílies. Aquests dies tots coneixem històries de famílies, a la Franja, a Vinaròs, de visites i cues als bancs, problemes amb els caixers… per què? És fruit d’una conspiració internacional de poders ocults, o el neguit de molta gent, bona gent que no sap això on ens portarà? És l’angoixa de molta gent amb independència del que hagi votat!

I jo crec que algun dia, i avui pot ser el dia bo, ens hem de dir on està el problema. I el problema no és Espanya, ni Europa, ni la legalitat, el problema el tenim entre nosaltres. El dia 6 i 7 de setembre 52 diputats no vàrem participar en la votació; la llei del referèndum i la de transitorietat es van aprovar sense el suport dels dos terços que nosaltres mateixos ens vàrem fixar com a límit mínim per a la reforma de l’Estatut o per l’adopció d’un règim electoral. Perquè sempre hem volgut garantir que cap decisió rellevant que alteri el nostre sistema institucional es prengui sense assegurar-se de que té un consens ampli a la cambra i, per tant, a la societat.

Hi ha una vella màxima catalanista que diu ‘Units vencerem, dividits serem derrotats’. President, el camí de la divisió és un camí de derrota. Ho hem dit moltes vegades, no volem resoldre un empat. No volem que la meitat més un s’imposi sobre la meitat menys un. Volem cercar un acord que pugui aplegar un 80% dels catalans. Més autogovern, millor finançament, i reformar l’Estat. I volem tenir l’oportunitat de votar, en un sentit o en un altre, aquest acord.

Nosaltres no volem tornar enrere 300 anys, però tampoc 38 ni 40. Jo crec que la sortida al problema que tenim són unes eleccions al Parlament, que permetin votar tothom, amb igualtat, amb garanties, i la possibilitat d’optar per projectes polítics diferents que puguin tenir la legitimitat democràtica profunda de futur.

Ara és absurd queixar-nos tots plegats de les conseqüències d’actes que només de nosaltres depenien. I, ho dic des d’un gran respecte per totes les institucions i noms que citaré. Jo no li puc demanar responsabilitats a Òmnium, ni a l’Assemblea Nacional Catalana, només li puc demanar responsabilitats a vostè. I en aquesta hora greu, president, li demano la responsabilitat de dir que aquest Parlament no ha declarat la independència. Que la Sindicatura Electoral no ha proclamat els resultats del referèndum. Que no estem posant en marxa les previsions ni de la llei del referèndum ni de la llei de transitorietat.

I acabo amb tres flaixos. Un primer és una cita de Raimon Obiols: “La política pot ser servidora dels sentiments, però no és admissible servir-se dels sentiments per enganyar-se o enganyar”.

La segona és una cita de Josep Tarradellas: “El nostre país és massa petit perquè es menyspreï cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots”.

I aquesta cita del president Tarradellas em permet donar pas a la coda final. Nosaltres avui no volem ni assenyalar ni escombrar ningú. Tots i totes, en una mesura o altra, hem format part del problema i tots i totes, si ho volem, hem de formar part de la solució.

Moltes gràcies, senyor president.

 

Declaració sobre els fets de l’1 d’octubre

DECLARACIÓ DEL PRIMER SECRETARI DEL PSC (1.10.17)

 

El fracàs de la política que els socialistes hem denunciat des de fa temps ens ha portat als fets lamentables d’avui en una jornada ben trista.

La incapacitat pel diàleg dels governs presidits per Carles Puigdemont i Mariano Rajoy, i la decisió temerària de la majoria parlamentària independentista de celebrar un referèndum unilateral i il·legal, que tampoc ha rebut una resposta política del govern d’Espanya, han estat la causa del xoc de trens sobre el que hem advertit  fa temps.

La irresponsabilitat d’uns i altres ens ha portat fins aquí, i no volem que actuacions policials amb ús de la força puguin malmetre la convivència que, malgrat tot, segueix absolutament vigent a Catalunya.

Ho hem dit des del primer moment: avui no s’està produint un referèndum efectiu, vinculant i amb garanties. Qualsevol intent de donar validesa jurídica a la mobilització d’avui no té cap mena de sentit.

No estem, doncs, davant d’un referèndum que pugui legitimar decisions polítiques rellevants. És per això que considerem inacceptable qualsevol acció policial desproporcionada. Demanem, per tant, el cessament immediat dels intents d’impedir per la força una important mobilització ciutadana en un simulacre de votació.

Ara mateix, els presidents Rajoy i Puigdemont estan obligats a dialogar per evitar mals majors. Ara mateix han de posar les bases perquè es produeixi el diàleg i la negociació que han estat incapaços de mantenir al llarg dels darrers cinc anys.

Ni Rajoy ni Puigdemont han estat a l’alçada. Han de reflexionar sobre si són les persones més adequades per impulsar el diàleg. Si no es veuen capaços de restablir la normalitat i d’obrir la porta a una negociació seriosa, el millor és que renunciïn a les seves responsabilitats en favor de qui pugui fer-ho, o de procedir a convocar eleccions avançades a Catalunya i Espanya.

Ni Catalunya ni el conjunt d’Espanya no es mereixen això. Hi ha un altre camí. Els partidaris del diàleg hem de ser capaços d’ajudar, des de dins o des de fora dels governs, a una negociació que ha de culminar en un pacte que ha d’incloure l’instrument que permeti votar als catalans amb totes les garanties i, si el contingut del pacte inclou una reforma constitucional, al conjunt dels espanyols. Els socialistes ho hem demanat des de fa molt de temps. Hem proporcionat voluntat pel diàleg, instruments pel diàleg amb la creació d’una Comissió al Congrés dels Diputats, i propostes concretes.

Reiterem la nostra mà estesa a tots els que vulguin sincerament dialogar, sense excloure res i sense prefigurar el resultat de la negociació. Estem disposats a donar estabilitat als governs que s’impliquin de forma activa en la recerca d’una solució.

Fem una crida a la calma i la serenitat. El problema que tenim entre mans i les tensions desfermades avui tenen solució a través d’un diàleg sincer al que ens comprometem i al que emplacem a totes les institucions i totes les forces polítiques.

Intervenció en el Fòrum Europa – Tribuna Catalunya

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL FORUM EUROPA TRIBUNA CATALUNYA (26.09.2017)

[enllaç al vídeo]

Molt bon dia,

Moltes gràcies al Fòrum Europa Tribuna Catalunya per la seva amable invitació i als patrocinadors, representats avui pel sr. Serra i l’amic Higini Clotas, per fer possible la celebració d’aquest esmorzar col·loqui.

Gràcies, president Montilla per les teves amables paraules, clarament inspirades per la nostra amistat però també per la preocupació pel país que ens uneix i mou la nostra actuació política.

Gràcies per la nombrosa assistència. Saludo des d’aquí a Lluís Franco, Joaquim Gay de Montellà, Camil Ros, Mario Romeo, Pere Navarro, i els alcaldes i representants de món local socialista que, tot ell, ha mostrat coratge i compromís en defensa de la legalitat i la convivència, saludo en particular a Àngel Ros, Nuria Marin, Pep Fèlix Ballesteros, Antonio Balmón, i Jaume Collboni.

Vàrem haver de canviar la data d’aquest esmorzar a causa del terrabastall del ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre que es va allargar fins el dia 8, que és quan estava previst celebrar aquest esmorzar.

Saben que tinc certa tendència a ironitzar però em temo que avui no serà el cas. Intentaré ser molt clar. No són dies per a filigranes.

Estem travessant una gravíssima crisi institucional de la que encara no podem calibrar l’abast i s’ha obert una fractura social que cal contribuir a tancar com més aviat millor.

Ras i curt. Els que havien de dialogar no ho han fet i l’independentisme ha decidit saltar-se la legalitat caient en el parany del “tot o res”.

Vull traslladar-vos cinc missatges.

Primer missatge. Amb nosaltres que no comptin per aquest disbarat.

Segon missatge. Infringir la llei conscientment comporta conseqüències.

Tercer missatge. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem això.

Quart missatge. Això té solució. El que està passant no és ineluctable, es pot evitar i corregir.

Cinquè missatge. M’ofereixo per posar-hi remei.

Començo, doncs, amb el primer missatge. La convocatòria de l’1-O és un disbarat i la declaració unilateral d’independència seria un disbarat encara més gran, que acabaria deslegitimant les nostres institucions d’autogovern.

Els dies 6 i 7 de setembre al Parlament la majoria independentista va perdre l’enteniment. En només 48 hores van saltar-se el Reglament del Parlament, van trepitjar els drets de l’oposició, van liquidar l’Estatut d’Autonomia i van vulnerar la Constitució. I pel que es veu ho volien fer encara més ràpid i sense soroll.

Van aplicar un corró parlamentari forçant un canvi en l’ordre del dia per incloure de pressa i corrents la tramitació del que, segons ells, són les dues lleis més importants de la història de Catalunya, van obligar a una lectura única impossible per lleis com les aprovades, van negar a l’oposició la sol·licitud d’informes als lletrats i de dictàmens al Consell de Garanties Estatutàries, i van impedir la presentació d’esmenes a la totalitat.

Els disbarats comesos i la vulneració de drets de l’oposició eren tan evidents que els lletrats del Parlament es van veure obligats a fer una nota posant de manifest aquests extrems i el Consell de Garanties Estatutàries a instàncies de l’oposició va emetre dos acords unànimes, assenyalant la vulneració de drets i fins i tot suggerint la conveniència de reclamar davant del Tribunal Constitucional, cosa que els socialistes vàrem fer dimecres i dijous mateix per cadascuna de les tramitacions impugnades.

Rebentat el procediment parlamentari, van aprovar primer la llei del referèndum d’autodeterminació. Una llei el contingut de la qual havia estat ja qualificat d’inconstitucional i antiestatutari pels lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i el Tribunal Constitucional. Un llei i un referèndum, per tant, que incompleixen la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa que assenyala clarament que només són vàlids els referèndums que es convoquen d’acord amb la constitució del país on es pretenguin celebrar o d’acord amb una llei que estigui d’acord amb la constitució d’aquell país.

Reformar l’Estatut requereix de 90 diputats. Per liquidar-lo sembla que n’hi ha prou amb 72.

L’Estatut diu que el règim electoral ha de comptar amb el suport d’un mínim de 90 diputats, però els independentistes convoquen referèndums i creen Sindicatures Electorals amb només 72.

Després es va aprovar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, que s’avança al resultat del referèndum il·legal, acaba amb la divisió de poders i diu que els temes més rellevants dependran de futurs acords amb el que quedi d’Espanya (deute, pensions, funcionaris, contractes públics…)

D’aquella sessió conservarem un sentiment de vergonya i tristesa, i les intervencions d’Eva Granados, Ferran Pedret i Joan Coscubiela que ens recordaven qüestions democràtiques bàsiques que la majoria independentista va decidir oblidar.

Curiosament mentre el govern va predicant que el Tribunal Constitucional no té cap autoritat a Catalunya, segueix presentant-hi recursos (29 afers en estudi pendents l’any 2016 impulsats per la Generalitat), i fins i tot el PDeCAT ha aconseguit finalment tenir grup al Senat gràcies al Tribunal Constitucional. I no hi han renunciat, és clar!

El Tribunal Constitucional és un àrbitre que, pel que es veu, els independentistes només volen respectar quan els dóna la raó. I, disculpin, però això no és cap broma.

Puc entendre la indignació dels que volen celebrar el referèndum de l’u d’octubre davant de les actuacions judicials que pretenen impedir-lo. Però el que no puc acceptar de cap manera és que el govern de Catalunya se’n mostri sorprès. Què es pensaven? Que els poders de l’Estat deixarien fer? És del tot legítim i raonable criticar Rajoy per tot el que no ha fet en els darrers cinc anys per arreglar o encarrilar el problema, però el govern de Catalunya no pot dir que està sorprès que el govern d’Espanya intenti que la legalitat es compleixi a tota Espanya.

I crec del tot irresponsable que ara el govern digui que la resposta vindrà “del carrer”. On és la seva responsabilitat política? Per què ara el govern vol que siguin els ciutadans els que arreglin un problema que ells han creat conscientment?

El govern català a hores d’ara ja sap que no podrà fer el que volia fer. Jo crec que ho ha sabut des del primer moment. Que no recorden el 9 de novembre de 2014? Que es pensaven que podrien tornar a enganyar el govern de Mariano Rajoy? Han passat de voler organitzar un acte de votació “com sempre” a intentar celebrar-lo “com sigui”.

Sense tarja censal, sense cens públic, sense comunicació personal dels llocs de votació, sense integrants de les meses sortejats, sense paperetes, amb urnes amagades, sense cabines de votació, sense vot per correu, amb una burla de votació a l’exterior, sense campanya del no, sense interventors i apoderats del no, sense autoritat electoral… No hi ha referèndum. Podrà haver-hi mobilització, però no referèndum. I una mobilització no habilita a declarar unilateralment la independència.

Van dir que les lleis suspeses ho emparaven tot. Van mentir i ho van fer de forma deliberada. Estan ocultant la veritat a aquells i aquelles que, de bona fe, aspiren a la independència i a ser consultats sobre el futur polític de Catalunya. I tampoc veig cap diferència amb la manipulació que amb motiu del Brexit van protagonitzar Boris Johnson i Nigel Farage quan s’argumenten els grans guanys de la independència, començant pels 16.000 M€ i seguint per la permanència en la Unió Europea.

Però vull que se m’entengui bé, per mi el principal problema del referèndum que es pretenia fer, no és el de la legalitat. El que no entenc és l’entestament en una proposta que divideix per meitats els catalans, que consagraria una divisió entre vencedors i vençuts, meitat més un contra meitat menys un. En un tema que no només afecta conviccions i interessos, sinó que afecta sentiments de pertinença i d’identitat.

No puc entendre com de forma irresponsable es posa en risc la nostra permanència i la de les nostres empreses i entitats financeres en la Unió Europea. O la minimització de tota mena de costos econòmics o en termes de seguretat jurídica.

L’ú d’octubre no només no resol cap problema, sinó que agreuja els que tenim i en crea de nous! No se m’acut un disbarat més gran.

Ja els anuncio des d’ara que nosaltres no donem cap credibilitat al que es faci l’1-O, que no reconeixem la seva legitimitat, que no donarem per bo cap mena de resultat que diguin que se’n desprèn, que no convalidarem cap actuació posterior que es fonamenti en les dues lleis avui suspeses, que recorrerem allà on calgui en defensa de les institucions i dels drets de tothom. No poden substituir el Parlament de Catalunya votat per la ciutadania per un Parlament de la República del que no formaríem part els que no en som partidaris.

Ho dic més clarament, si la majoria parlamentària vulnera la legalitat, les seves decisions ja no obliguen ningú. Passi el que passi nosaltres defensarem les institucions i les lleis que ens han fet representants de la ciutadania i no acceptarem cap iniciativa ni cap decisió que vulneri els nostres drets o que pretengui substituir la legalitat vigent de forma il·legítima.

Ja s’han comès prou disbarats i espero que no se’n cometi un d’extrem com seria la declaració unilateral d’independència que, aquesta sí, posaria en risc les institucions i l’autogovern. Espero que ningú vulgui ara sortir al balcó i proclamar la república catalana. O pensar que una majoria parlamentària, que ni tant sols arriba als dos terços pot declarar la independència quan ni tant sols seria suficient per reformar l’Estatut.

Prou de despropòsits! Prou de disbarats!

El segon missatge és d’alarma, vol prevenir problemes majors. Infringir la llei conscientment comporta greus conseqüències. La democràcia implica fer política i aplicar el Dret. Les dues coses. I no poden anar l’una sense l’altra. Certament, el govern d’Espanya, pel que fa a Catalunya, no ha fet política, sovint ha practicat l’antipolítica.

Encara recordem l’intent del PP de recollir firmes per forçar un referèndum il·legal contra l’Estatut, aquelles falques infames del PP d’Andalusia enfrontant territoris, aquelles declaracions dient que eta estava al darrera de l’Estatut. No ho oblidem i els critiquem sempre que calgui. Però també diem que el PP és ara el govern legítim d’Espanya. Ara veig que Podemos i els Comuns (Pablo Iglesias, Xavier Domènech i Ada Colau) tenen pressa per substituir a Mariano Rajoy, però obliden que la forma més ràpida d’aconseguir-ho hagués estat votar la investidura de Pedro Sánchez. Però van unir els seus vots als del PP per bloquejar-ho.

El PP sembla que comença a entendre que la única resposta al problema que tenim entre mans no pot ser el no sistemàtic, comença a entendre que només amb complir la llei no n’hi ha prou. N’és un primer indici que hagin votat a favor de crear la Comissió pel Diàleg proposada per Pedro Sánchez en el si del Congrés dels Diputats.

Però no fugim d’estudi. Per molts i molts que hagin estat els errors del PP, per molt que alguns dels errors hagin estat malintencionats, res no justifica saltar-se la llei.

Els independentistes repeteixen sovint que convocar un referèndum no és delicte. I és veritat, tan veritat com que vàrem ser els socialistes els que vàrem rectificar l’error comès pel PP en incloure-ho al Codi Penal. Però si el Tribunal Constitucional suspèn una llei, la llei està suspesa. Si el Tribunal Constitucional suspèn la convocatòria d’un referèndum, el referèndum no es pot celebrar. I si algú s’entesta a fer-ho, pot incórrer en els delictes de desobediència, prevaricació o malbaratament de recursos públics. O els que la justícia apreciï. Que si abans érem un país d’àrbitres de futbol i tothom creia saber-ne més que ningú de penalties o fores de joc, ara sembla que som un país de jutges. Qui pot apreciar i sancionar la comissió d’un delicte és el poder judicial. Ningú més.

Espanya és una democràcia amb separació de poders. Tots subjectes a la crítica, però el poder judicial és el que té la capacitat de sancionar delictes. I si algú comet un delicte no li pot estranyar que la justícia li demani comptes. I si és greu que qualsevol ciutadà se salti la llei, ho és encara més quan ho fa un governant. I és patètic que un governant es queixi quan se li exigeix que compleixi la llei. Ningú no està per sobre de la llei.

I no m’importa coincidir amb qui sigui en la defensa de la legalitat, de l’Estat de dret i de la separació de poders. Són temes de principi.

Quan John Fitzgerald Kennedy va fer complir les lleis als Estats del Sud va dir: “Els nordamericans són lliures d’estar en desacord amb una llei, però no poden desobeir-la. Ja que, en un govern de lleis i no d’homes, cap home, per destacat o poderós que sigui, i cap multitud, per rebel o tumultuosa que sigui, té dret a desobeir un tribunal de justícia. Si aquest país arribés al punt que qualsevol home o grup d’homes, per la força o l’amenaça de la força, pogués desafiar els manaments del nostre Tribunal Suprem i la nostra Constitució, llavors cap llei estaria lliure de dubte, cap jutge estaria segur del seu mandat i cap ciutadà estaria a resguard dels seus veïns”.

Més fumut és coincidir amb la reforma laboral, o amb la llei del fons de liquiditat autonòmic. Ho dic pels antics convergents que semblen patir un agut atac de desmemòria. Com quan obliden que van votar dos cops la investidura d’Aznar i els seus set pressupostos. O aquells que van votar amb el PP contra l’Estatut. O contra la investidura de Pedro Sánchez, que no només ho va fer Podemos, ho van fer també el PDeCAT i ERC.

Segueixo el fil: cal complir les lleis. I les lleis poden i han de canviar a través dels mecanismes establerts i de les majories necessàries.

Els poders de l’Estat, en compliment de la llei, impediran la celebració del referèndum, i els que s’hagin entestat en organitzar-lo poden ser objecte de sanció. No poden dir que no ho sabien, que no s’ho esperaven. Per això demano de forma emfàtica que s’aturi per part del govern de Catalunya, del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras, la preparació de l’ú d’octubre. I que, simultàniament, el govern del PP i el president Mariano Rajoy obrin negociacions per trobar una solució dialogada.

I també dic amb rotunditat: l’esforç per part dels poders de l’Estat per impedir la celebració de l’ú d’octubre no pot en cap cas significar la limitació de drets fonamentals o la suspensió de l’autonomia. Cal filar molt prim a l’hora de suspendre actes públics o d’acusar de sedició als organitzadors de manifestacions de protesta.

La llei és la llei, però sense acceptació social suficient les lleis acaben per perdre eficàcia. Tots hem d’anar molt en compte de no afeblir la democràcia ni la confiança ciutadana en les institucions.

El meu tercer missatge és que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem això.

No ens mereixem un president i un vicepresident que pensin que estan per sobre de la llei.

No ens mereixem un president i un vicepresident que només accepten les sentències quan els hi donen la raó.

No ens mereixem un president que vol que els ciutadans s’enfrontin als alcaldes i alcaldesses que volen complir la llei. President, deixi en pau els Alcaldes i les Alcaldesses!

No ens mereixem un president i un vicepresident que han oblidat que ho són de tothom i no només d’una part.

Quan des de les institucions s’atia la desobediència després no ens podem estranyar que hi hagi qui assalti un autobús turístic, inciti a l’atac contra comerços, impulsi boicots a empreses, ocupi il·legalment pisos o intenti impedir l’actuació de les forces de l’ordre.

Què hem fet per merèixer això?

No ens mereixem tenir un govern en el que els seus consellers diuen coses diferents en privat o en públic.

Si ja saben que no anem enlloc i que estem posant coses importants en risc tenen l’obligació de dir-ho i d’aturar el disbarat.

Els que saben que una declaració unilateral de independència posaria en risc les nostres institucions d’autogovern, tenen l’obligació de dir-ho. Tenen l’obligació d’aturar-la per no ser còmplices del major dels disbarats.

Portem més de cinc anys perduts, sense grans projectes, sense millorar el finançament, sense guanyar cap nova competència, perdent prestigi i capacitat de relacions exteriors. Ja fa massa temps que el president de la Generalitat no pot reunir-se amb un comissari europeu o amb un ministre de cap país rellevant de la Unió Europea.

No ens mereixem anar col·leccionant jornades històriques sense cap avenç concret.

No pot ser que ajornem la resposta als problemes concrets de la gent mentre esperem un gran dia en el que teòricament tot se solucionarà com per art de màgia.

No som només els socialistes. Mònica Oltra, la vicepresidenta del govern valencià, també aconsella que el govern català canviï d’estratègia abans de donar-se una gran patacada.

Perdoneu. Estic envejós del govern basc.

5 diputats al Congrés i una capacitat negociadora imbatible. El lehendakari Urkullu és nacionalista, sí. Però toca de peus a terra. I, per cert, es va atrevir a dir que això de l’ú d’octubre no té prou garanties.

I això em porta al quart missatge. Això té solució. El que està passant no és ineluctable, es pot evitar i corregir.

El que passa no és conseqüència de la llei de la gravetat, ni del fet que la terra sigui rodona i giri al voltant del sol.

Això que ens passa té solució. Una solució que consisteix en convocar de forma immediata unes eleccions al Parlament de Catalunya. Han passat ja els divuit mesos que constituïen el mandat democràtic de l’actual majoria que, a més, ha exhaurit el seu programa.

No ens hem de resignar a un escenari permanent de xoc de trens, amb dos governs decidits a protagonitzar un enfrontament permanent en benefici partidista però en perjudici del conjunt de la ciutadania.

No cal que ens resignem a triar entre els que defensen una independència improbable i incerta, amb grans costos en termes econòmics i, sobretot, de convivència, i els que defensen l’immobilisme.

No cal que ens resignem a un escenari d’empat d’impotències, ni tampoc a una sortida amb vencedors i vençuts.

No volem acontentar una meitat més un, aprofundint la fractura social. Volem una solució que pugui satisfer una àmplia majoria d’un 80% dels catalans i les catalanes.

Un 80% que vol més autonomia, un millor finançament i una Espanya federal capaç de reconèixer el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Un 80% que vol assolir objectius ben concrets:

  1. El reconeixement de la singularitat de Catalunya, que és una nació en el marc d’una Espanya que és nació de nacions.
  2. La garantia d’un autogovern fort, amb competències exclusives en matèria de llengua, educació i cultura, i la garantia que l’Estat defensarà i fomentarà totes les llengües d’Espanya.
  3. Un finançament suficient, solidari i equitatiu, que respecti el principi d’ordinalitat (perquè els que més aporten no acabin rebent menys recursos per càpita per a la prestació de serveis públics) i una hisenda federal a través del consorci entre l’agència tributaria de Catalunya i l’agència estatal d’administració tributària.
  4. Votar un acord d’aquesta naturalesa, que hauria d’estar inclòs, al final del camí, en una reforma constitucional federal

Gent que no vol que seguim perdent el temps en querelles inútils, gent que vol que anem per feina, negociant de valent i evitant conflictes i ruptures.

Gent que vol una Catalunya pròspera, respectada, estimada i admirada.

Una Catalunya capdavantera a Espanya i a Europa.

I a Espanya s’està ja obrint l’escenari per fer-ho possible. Una majoria dels espanyols són conscients que Catalunya no ha rebut prou atenció per part del govern del PP. Que quan parlem de corredor mediterrani estem parlant també de València, Murcia i Andalusia. Que promoure el dinamisme català és assegurar el progrés de tot Espanya. Que el respecte a la singularitat de Catalunya és la millor garantia perquè sigui respectada la diversitat dels pobles d’Espanya.

Aquesta és la meva proposta. Juntament amb un ambiciós programa de rellançament econòmic i industrial, de polítiques socials, de reducció de les desigualtats, d’eficàcia de l’administració i de millora de la qualitat democràtica de les nostres institucions. Un programa que situa en primer lloc els problemes de la gent i que pensa sempre en un desplegament de polítiques de la mà dels ajuntaments.

Vull que retorni el seny, l’eficàcia i els resultats. Vull que retorni un catalanisme orgullós i pragmàtic. Vull recuperar el desig d’amplis consensos, la feina transversal, la renúncia a la imposició d’idees de part. Vull treball conjunt, acords estratègics en els temes de país. Cal desvetllar les nostres energies i aplicar-les a objectius de progrés econòmic i social.

Aquesta és la proposta que faré quan arribin les eleccions. Ho faré amb orgull en nom dels socialistes de Catalunya, i ho faré també determinat a representar a tots aquells i aquelles, cada cop més, que volen diàleg, negociació i pacte. Als que no es resignen a l’enfrontament, als de la tercera via, al catalanisme no independentista. Aspiro a rebre el suport de ciutadans que potser no s’haguessin plantejat mai donar el seu vot al PSC. En sóc conscient. Com també sóc conscient de la necessitat d’oferir una referència clara als que no volen la fractura ni es resignen a l’immobilisme. Algú m’ha dit que el PSC pot esdevenir un partit refugi. Altres parlen de vot prestat. Diguin-li com vulguin. La meva proposta parteix de la convicció i la responsabilitat.

Els socialistes estem compromesos amb la unitat civil del poble de Catalunya. Volem ser un pont que uneixi en un moment en què hi ha d’altres que estan obsessionats per dividir i trencar.

No puc deixar de pensar què hauríem pogut aconseguir en aquests darrers cinc anys si no s’hagués perdut el temps en enfrontaments eixorcs per acabar de mala manera trencant-ho tot i amenaçant amb situar les institucions catalanes fora de la legalitat.

Hi ha molt que ens hauria d’unir. Respectar la llei, respectar la diversitat, treballar pel bé comú.

La meva proposta s’adreça als catalans i les catalanes que saben que la unitat ens fa forts i que la divisió ens afebleix, als que saben que tenim la raó però que fora de la llei la perdrem i posarem en risc el més preuat: la convivència, les institucions…

A la Declaració de Barcelona que hem subscrit amb el PSOE de Pedro Sánchez hem recollit un conjunt de propostes que no cal que esperin a la reforma constitucional: la negociació dels 45 punts de Puigdemont (deixant el referèndum independentista a banda), el desenvolupament de l’Estatut vigent i la recuperació a través de reformes de lleis orgàniques d’elements erosionats per la Sentència del Tribunal Constitucional, el nou finançament, les inversions especialment en el corredor mediterrani i en rodalies, temes lingüístics, educatius, culturals i simbòlics, i suport a la capitalitat de Barcelona.

Hi ha molta feina per fer. És un camí de concòrdia i cooperació. Amb una èpica diferent: la d’un camí cert i segur, que aconseguirà resultats, lluny de falses promeses i solucions màgiques. Amb cinc anys perduts és hora d’abandonar els disbarats i les ocurrències, és hora de canviar de rumb, d’estratègia, de govern i de president.

I aquest és el cinquè missatge: m’ofereixo per encapçalar aquesta nova etapa.

Es fa difícil parlar d’un mateix en aquests termes. Em dispensaran, però he de fer-ho. Si ens calen acords, crec que sóc la persona. Si no acceptem haver de triar entre independentisme i immobilisme, crec que sóc la persona. Per establir ponts Catalunya endins, crec sóc la persona. Per establir ponts Catalunya enfora, crec sóc la persona.

Vull ser el candidat de tots i totes els que volen acord i canvi. O hauria de dir acord i canvis. O millor encara acordar per canviar.

No n’hi ha prou amb defensar la legalitat, no n’hi ha prou amb assenyalar els riscos de la independència. Cal proposar un projecte factible i engrescador. Un projecte capaç de sumar primer per multiplicar després. Un projecte alternatiu al de la resta i la divisió.

Vull convèncer a molta gent que potser mai s’ha plantejat votar un candidat socialista. Em comprometo a desenvolupar una campanya i una obra de govern inclusiva, de l’esquerra al centre, de l’autonomisme al federalisme. Vull desenvolupar un projecte socialdemòcrata amb un fort contingut social, ecològic i feminista. Vull que l’educació, la recerca i la innovació siguin els motors principals de la prosperitat i palanques d’igualtat.

L’any 2014 vaig agafar les regnes del PSC en una situació especialment difícil. Ho vaig fer per retornar al meu partit tot el que m’ha donat.

Ara m’ofereixo a encapçalar la Generalitat també en una situació difícil. Li dec al meu país. I porto tota una vida en política, que és la meva vocació, tota una vida preparant-me per un moment com aquest.

Crec que estic a l’alçada per a un moment crític com aquest que, he de dir-los-hi, hagués preferit, com molts de vostès, no haver de viure.

Els convido a acompanyar-me en aquest viatge.

No només per evitar el desastre al que ens conviden uns i altres, sinó per guanyar la batalla d’un futur pròsper i just que tenim a tocar de dits.

Moltes gràcies.

Intervenció en l’acte de Badalona

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN L’ACTE SOCIALISTA DE BADALONA

23.09.2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, Àlex!

Gràcies, Badalona!

Gràcies, Pedro!

L’acte d’avui és especial i d’alguna forma ha canviat de plantejament.

L’havíem pensat com a part de la nostra campanya “Que no comptin amb mi”, “Conmigo que no cuenten”.

Però serà una mica diferent.

És evident que no participarem en una iniciativa independentista.

Com diu Serrat: no ens representa. No val.

Però també cal parlar del que passa als carrers aquests dies.

Fa un parell de dies mentre esmorzava se m’acosta una senyora que, molt amable, em diu: “Acabo d’anar a Rambla de Catalunya –que és on hi ha el Departament d’Economia–, jo no era independentista, però això no s’aguanta”.

Qui s’està mobilizant? Independentistes que defensen el seu referèndum. Però també molta gent que no entén que la resposta a un problema polític sigui estrictament judicial o policial. Si no entenem això no serem útils per cercar solucions.

La gent que es mobilitza no són adversaris nostres, ni ens han de veure com adversaris.

Uns, els independentistes, tenen una idea diferent a la nostra. Una idea que no compartim però que respectem.

Els altres, els que volen una solució política, són els que de vegades ens diuen: si això que proposeu del federalisme fos possible…

I després hi ha molta, molta gent que no es mobilitza però que està molt preocupada.

La majoria independentista s’ho va petar tot al Parlament. I ja sabien quina seria la reacció de l’Estat.

No crec que Puigdemont i Junqueras pensessin en cap moment que l’ú d’octubre es podria votar normalment.

Sempre han cercat una mobilització per eixamplar el seu espai polític.

Són temeraris que juguen amb foc.

Juguen amb foc i amb ventatja. Perquè tenen al davant Mariano Rajoy, l’home més previsible de la terra. És obvi que Rajoy faria tot el que calgués perquè es compleixi la llei, però res més.

La qüestió és que van tenir, uns i altres, cinc anys per trobar un acord que entre d’altres coses permeti canviar la llei.

Fa molt de temps que venim avisant: aquest és un problema polític que només té una solució política. Diàleg, negociació i pacte.

Ja l’any 2013 vàrem fer els acords de Granada dibuixant una reforma constitucional federal.

Volen diàleg i respecte a la llei.

Volem un acord satisfactori per a un 75-80%. No només per a la meitat més un.

No volem que els catalans es divideixin per meitats.

No volem el referèndum no només perquè és il·legal, sinó perquè no volem ni divisió ni enfrontament, no volem vencedors ni vençuts en un tema que afecta als sentiments de pertinença, a la pròpia identitat de les persones.

Per això rebutgem un referèndum sobre la independència.

Rebutgem qualsevol mena de frontisme.

El PSC vol ser un pont pel diàleg. Per a nosaltres la unitat civil dels catalans és imprescindible.

Hem avisat una i mil vegades sobre el risc de situar les institucions fora de la llei. És el camí més ràpid pel desastre.

Uns, incapaços de dialogar, i els altres saltant-se la llei.

Els hem avisat al Parlament i al Congrés dels Diputats. Encara hi són a temps. Encara poden evitar el xoc de trens. Haurien d’anunciar simultàniament la suspensió del referèndum i l’obertura immadiata de negociacions.

Els oferim les nostres propostes: més autonomia, millor finançament, Espanya federal i que l’acord es pugui votar.

També hem aconseguit que s’obri la Comissió pel Diàleg al Congrés dels Diputats. Gracias, Pedro!

Els dies 6 i 7 de setembre es va trencar tota la vaixella al Parlament. Es van saltar el Reglament, van trepitjar els drets de l’oposició, van fulminar l’Estatut i van vulnerar la Constitució.

El gran error de Rajoy ha estat la incapacitat de dialogar. I el gran error de l’independentisme és trencar amb la legalitat.

Els poders de l’Estat han d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal, però en cap cas poden limitar els drets fonamentals. Ni han de suspendre l’autonomia.

Els socialistes defensarem els drets de tots i l’autonomia de Catalunya.

No entenem que es prohibeixin actes públics o que es pretengui acusar de sedició als organitzadors de les protestes. Això no té cap mena de sentit.

S’han prohibit actes a Madrid, Gijón, Vitòria o Saragossa. És del tot incomprensible. És inacceptable.

Cridem al seny, al respecte a totes les idees. Demanem que les institucions que siguin de tots.

Com han defensat els nostres alcaldes i alcaldesses.

I seguim dient que el referèndum dels independentistes és insensat. No té garanties, no hi ha condicions per celebrar-lo. I per això diem: amb nosaltres que no hi comptin.

I seria encara més insensat declarar unilateralment la independència.

Això ens dividiria als catalans i això sí posaria en perill les institucions u l’autogovern.

Rajoy i Puigdemont, encara hi sou a temps, dialogueu!

Ara ens diran que no es votar, que l’ú d’octubre serà una mobilització. Però, compte!, que després no vulguin utilitzar la mobilització per declarar la independència.

La gent dels Comuns ho hauria de tenir ben present abans d’afegir-se a una mobilització que després serveixi de coartada per a una ruptura que no volem.

I ara us deixo amb Pedro Sánchez, la solució!

Pedro, si fueras presidente, las cosas no habrían llegado hasta aquí!

Declaració del primer secretari del PSC, 20.09.17

DECLARACIÓ DE MIQUEL ICETA

20 SETEMBRE 2017

 

Els fets que s’acumulen aquests darrers dies, i que ningú diu voler i dels que ningú vol responsabilitzar-se, ens obliguen a una reflexió col·lectiva a la que el socialisme català vol contribuir.

  1. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya és una qüestió no resolta des de l’any 2010 quan el Tribunal Constitucional va alterar l’Estatut votat pels catalans l’any 2006. L’actitud temerària del PP va contribuir de forma decisiva a dinamitar un acord raonable.
  2. Els governs de Catalunya i Espanya des de llavors han estat incapaços d’establir un diàleg seriós per encarrilar aquesta qüestió.
  3. El govern català i la majoria independentista que li dóna suport han optat per una via unilateral i il·legal. Cal recordar que aquí s’han vulnerat ja, i per aquest ordre, el Reglament del Parlament, els drets de l’oposició, l’Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola.
  4. Aquesta via unilateral i il·legal està condemnada al fracàs, i comporta l’actuació dels poders de l’Estat per evitar la celebració d’un referèndum que està considerat il·legal pels lletrats del Parlament de Catalunya, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, el Tribunal Constitucional i la Comissió de Venècia del Consell d’Europa.
  5. Els socialistes sempre hem alertat contra el xoc de trens que d’altres minimitzaven, i hem defensat sempre un altre camí: el camí del diàleg, la negociació i el pacte. Desgraciadament el nostre plantejament no ha estat atès i el xoc de trens del que advertíem ha arribat.
  6. El diàleg polític es la única via que pot permetre sortir d’aquest carreró sense sortida perquè Catalunya guanyi en autogovern i finançament, i perquè Espanya es transformi en un Estat federal. El pacte que proposem hauria de culminar en una reforma constitucional federal que fos sotmesa al vot de la ciutadania. Els socialistes hem recollit a la Declaració de Barcelona els trets essencials de la nostra proposta i hem impulsat al Congrés dels Diputats la creació d’una Comissió parlamentària per abordar aquestes qüestions.
  7. En aquests moments cridem els governs de Catalunya i Espanya a aturar una escalada que ens porta a tots al desastre. La solució al problema de la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya no vindrà de la mà dels tribunals, però el respecte a la legalitat ens obliga a tots. La determinació de l’Estat d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal no pot implicar en cap cas limitar el debat polític i els drets consagrats a la Constitució.
  8. És per tot això que demanem al govern de Catalunya que renunciï a l’organització d’un referèndum il·legal i que aquesta renúncia faci possible l’obertura immediata d’un procés de diàleg i negociació al que estiguin cridades totes les forces polítiques catalanes i espanyoles. Demanem al govern d’Espanya que doni una resposta política a un problema polític i que no pretengui que la única resposta de l’Estat a aquest problema polític la doni el poder judicial. Els presidents Puigdemont i Rajoy han de fer avui mateix el que fa mesos haurien d’haver fet, parlar.
  9. El socialisme català i el conjunt del socialisme espanyol estem compromesos a contribuir a trobar una solució democràtica i acordada als problemes plantejats i volem emplaçar totes les institucions i partits a fer contribucions positives en aquesta direcció.
  10. Fem una crida a la serenitat i a la calma. Les institucions democràtiques tenen l’obligació de trobar una sortida al conflicte obert que vivim i no han de traslladar a la ciutadania la solució del problema. Els catalans i les catalanes tenen garantits els seus drets i Catalunya com a país la seva autonomia. Només l’entestament en una via unilateral i il·legal pot posar-los en perill. Cridem a la responsabilitat dels governs de Catalunya i Espanya per encetar de forma immediata el diàleg, l’única via, reiterem, de solució.