Author Archives: Miquel Iceta

Declaració del primer secretari del PSC, 20.09.17

DECLARACIÓ DE MIQUEL ICETA

20 SETEMBRE 2017

 

Els fets que s’acumulen aquests darrers dies, i que ningú diu voler i dels que ningú vol responsabilitzar-se, ens obliguen a una reflexió col·lectiva a la que el socialisme català vol contribuir.

  1. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya és una qüestió no resolta des de l’any 2010 quan el Tribunal Constitucional va alterar l’Estatut votat pels catalans l’any 2006. L’actitud temerària del PP va contribuir de forma decisiva a dinamitar un acord raonable.
  2. Els governs de Catalunya i Espanya des de llavors han estat incapaços d’establir un diàleg seriós per encarrilar aquesta qüestió.
  3. El govern català i la majoria independentista que li dóna suport han optat per una via unilateral i il·legal. Cal recordar que aquí s’han vulnerat ja, i per aquest ordre, el Reglament del Parlament, els drets de l’oposició, l’Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola.
  4. Aquesta via unilateral i il·legal està condemnada al fracàs, i comporta l’actuació dels poders de l’Estat per evitar la celebració d’un referèndum que està considerat il·legal pels lletrats del Parlament de Catalunya, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, el Tribunal Constitucional i la Comissió de Venècia del Consell d’Europa.
  5. Els socialistes sempre hem alertat contra el xoc de trens que d’altres minimitzaven, i hem defensat sempre un altre camí: el camí del diàleg, la negociació i el pacte. Desgraciadament el nostre plantejament no ha estat atès i el xoc de trens del que advertíem ha arribat.
  6. El diàleg polític es la única via que pot permetre sortir d’aquest carreró sense sortida perquè Catalunya guanyi en autogovern i finançament, i perquè Espanya es transformi en un Estat federal. El pacte que proposem hauria de culminar en una reforma constitucional federal que fos sotmesa al vot de la ciutadania. Els socialistes hem recollit a la Declaració de Barcelona els trets essencials de la nostra proposta i hem impulsat al Congrés dels Diputats la creació d’una Comissió parlamentària per abordar aquestes qüestions.
  7. En aquests moments cridem els governs de Catalunya i Espanya a aturar una escalada que ens porta a tots al desastre. La solució al problema de la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya no vindrà de la mà dels tribunals, però el respecte a la legalitat ens obliga a tots. La determinació de l’Estat d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal no pot implicar en cap cas limitar el debat polític i els drets consagrats a la Constitució.
  8. És per tot això que demanem al govern de Catalunya que renunciï a l’organització d’un referèndum il·legal i que aquesta renúncia faci possible l’obertura immediata d’un procés de diàleg i negociació al que estiguin cridades totes les forces polítiques catalanes i espanyoles. Demanem al govern d’Espanya que doni una resposta política a un problema polític i que no pretengui que la única resposta de l’Estat a aquest problema polític la doni el poder judicial. Els presidents Puigdemont i Rajoy han de fer avui mateix el que fa mesos haurien d’haver fet, parlar.
  9. El socialisme català i el conjunt del socialisme espanyol estem compromesos a contribuir a trobar una solució democràtica i acordada als problemes plantejats i volem emplaçar totes les institucions i partits a fer contribucions positives en aquesta direcció.
  10. Fem una crida a la serenitat i a la calma. Les institucions democràtiques tenen l’obligació de trobar una sortida al conflicte obert que vivim i no han de traslladar a la ciutadania la solució del problema. Els catalans i les catalanes tenen garantits els seus drets i Catalunya com a país la seva autonomia. Només l’entestament en una via unilateral i il·legal pot posar-los en perill. Cridem a la responsabilitat dels governs de Catalunya i Espanya per encetar de forma immediata el diàleg, l’única via, reiterem, de solució.

Intervenció de Miquel Iceta en la Festa de la Rosa 2017

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA FESTA DE LA ROSA (text sense corregir)

Gavà, 17.09.2017

 

[enllaç al vídeo]

Gràcies!

Gràcies a les més de 20.000 persones que us heu aplegat avui aquí!

Gràcies per confiar en el PSC!

Gràcies, Pedro!

Gràcies, alcaldes i alcaldesses!

Gràcies, Mingo!

Orgull socialista!

Heu sentit una gravació que mereix una explicació.

Quan Oriol Junqueras era alcalde, no posava l’estelada en el seu ajuntament. Complia amb la llei. I feia bé.

Quan era alcalde, Junqueras complia la llei.

I per què ara vol que els alcaldes i alcaldesses socialistes no ho facin?

Vergonya!

Ada Colau ahir es solidaritzava amb els alcaldes que diuen que incompliran la llei.

La pregunta és: per què no es solidaritzava amb els alcaldes i alcaldesses socialistes que rebien insults i amenaces per complir la llei?

És, com a mínim, inquietant.

Ara diu que té un acord amb Puigdemont però no l’ensenya. És aquesta la transparència de la nova política?

Diu que l’1 d’octubre anirà a votar, tot i que no és el referèndum que Catalunya necessita. No ho trobeu estrany?

I no diu què votarà!

La pregunta aquest cop és molt clara: independència sí o no?

No ho té clar? No ho vol dir? No sap el que més convé a Catalunya?

No es pot acontentar tothom ni es pot enganyar tothom a tothora!

En Mingo ho té clar, sense garanties no vol votar.

Gràcies, Mingo!

L’1 d’octubre és una convocatòria feta i organitzada per independentistes que només té com a objectiu la independència.

Amb nosaltres que no hi comptin!

Garanties?

És il·legal.

Ens ho han avisat els lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, ho ha dit moltes vegades el Tribunal Constitucional.

Amb urnes amagades

Amb paperetes fetes a casa

Sense cens

Sense rebre informació a domicili

A quinze dies no se sap on hauria de votar cadascú.

No hi ha vot per correu

El vot exterior és una burla

A la Sindicatura / Junta electoral no hi ha cap jutge

Els del NO no fem campanya

No queremos la división de los catalanes en dos mitades

No queremos separarnos del resto de España

No queremos salir de la Unión Europea, que es la garantia de nuestro progreso económico, nuestros empleos, nuestras pensiones

No aceptamos el falso dilema de romper con todo o quedarnos como estamos

Tampoco aceptamos la falsa idea de que España y el PP son lo mismo.

NO!

España es mucho más que el PP.

Es Machado.

Es Cervantes

Es García Lorca

Es Miguel Hernández

Es Rosalía de Castro

Es Bernardo Atxaga

Es Salvador Espriu

Basta de dividir!

Basta de enfrentar!

Basta de engañar!

No queremos la independencia!

No queremos tampoco seguir así!

Queremos más autonomía

Queremos mejor financiación

Queremos una España federal

Y queremos votar de verdad, con todas las de la ley

La convivencia y el respeto solo son posibles en el marco de la ley.

Si un alcalde incumple la ley, por qué tenemos que pagar las multas y los impuestos municipales?

Prou bestieses!

Prou tonteries!

Tonteria zero!

Volem una Catalunya millor en una Espanya diferent

I per això, un cop més, li dono les gràcies a Pedro Sánchez, que és l’esperança, la garantia del canvi.

Recordeu fa un any…

S’acabava el temps, jo li demanava al Pedro que ens deslliurés del PP…

… i va arribar el Comitè Federal de l’1 d’octubre

No és una bona data!

Allà va saltar tot.

El PSC es va plantar en el NO a Rajoy

I teníem raó!

Per moltes coses:

la corrupció…

les desigualtats…

i Catalunya!

Tenim un problema polític, que necessita una solució política.

És clar que cal respectar la llei, però només amb això no n’hi ha prou per resoldre el problema.

Contra la llei, no.

Només amb la llei, tampoc.

No entenem els que han decidit saltar-se la llei i després es queixen de les conseqüències.

Però no entenem tampoc el govern del PP, que està en l’origen del problema, porta cinc anys sense fer cap proposta i ara espera que jutges i fiscals solucionin el que només la política pot solucionar.

És lògic que la justícia i la fiscalia intentin impedir la celebració d’un referèndum il·legal, però cal defensar en tot moment la llibertat d’expressió de persones, partits i entitats.

La irresponsabilitat dels que volen situar les institucions fora de la llei és total.

Necessitem llei i diàleg, acord i canvi.

Però per negociar cal posar el comptador a zero. No és possible negociar amb un referèndum il·legal convocat per l’1 d’octubre. Si el govern català vol negociar de veritat ha de suspendre el referèndum.

Y para negociar, Pedro, tu papel, es imprescindible.

Quiero agradecer tu compromiso, tu empeño en mantener abiertas las vías del diálogo, tu esfuerzo en abrir caminos para el acuerdo, en explorar soluciones y en haber convencido al PP de crear un espacio institucional en el Congreso de los Diputados para encontrar soluciones.

Acuerdos de Granada

Declaración de Barcelona

Una España federal en la que una amplia mayoría de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña se sientan cómodos.

No una solución para la mitad más uno, no la derrota de la mitad menos uno.

Ese es el reto

Ese es nuestro compromiso.

Gracias, Pedro!

Faltan 15 días para el 1 de octubre

Una convocatoria ilegal a la que no hay que acudir.

Precisamente porque somos demócratas nos tomamos la democracia en serio y no participamos en simulacros.

Si los independentistas quieren contarse otra vez como hicieron el 9-N de 2014 que lo hagan

Con nosotros que no cuenten!

Companyes i companys,

Amigues i amics,

Us demano suport pels nostres alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores

Us demano l’esforç de fer arribar a tothom els nostres arguments

Des del respecte a totes les idees

Amb respecte també a les lleis, que poden i han de canviar

Conscients que les institucions són de tots

Per Catalunya, la democràcia i el socialisme!

Visca Catalunya!

Visca l’Espanya federal!

Intervenció en el Consell Municipal Obert, 12.09.17

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL OBERT MUNICIPAL DEL PSC

Santa Coloma de Gramenet, 12.09.2017

[enllaç al vídeo de la intervenció]

[enllaç al Manifest dels alcaldes i alcaldesses socialistes sobre l’1-O]

Companys i companyes, amigues i amics,

Avui ens reuneix aquí una voluntat de servei públic des del món local, uns valors profundament cívics i democràtics, una determinació a fer unes ciutats i pobles més habitables, més pròspers, més justos, més sostenibles, més igualitaris, més solidaris.

Ara sembla que se’n recorden del PSC! Tenim 122 alcaldies en municipis en què viu el 30% de la població catalana. I estem en el govern de 192 municipis en què viu el 65% de la població catalana. Ara se’n adonen!

En nom de tots els socialistes i les socialistes de Catalunya vull agrair-vos el vostre compromís i la vostra feina.

Vull agrair-vos també la defensa de la legalitat.

Sabeu què és el que millor garanteix la cohesió i la convivència? El respecte a totes les idees i el respecte a la llei.

La tolerància i la convivència tenen la millor garantia en el respecte a la llei. La llibertat de cadascú i la llibertat de tots plegats té la millor garantia en el respecte a la llei.

Sense respecte a la llei no hi ha democràcia.

Tot càrrec electe a Catalunya ha promès la Constitució i l’Estatut.

Però ara ens diuen que no cal complir-los.

Si una promesa solemne no val res, per què hauríem de confiar en altre tipus de promeses?

Els electes socialistes som gent de paraula.

Per això, avui mateix, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores socialistes, sou els electes més fiables de Catalunya.

Com els nostres diputats i diputades al Parlament, al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu.

S’han mencionat abans les magnífiques intervencions de Ferran Pedret al Parlament la setmana passada. I les que no vàreu sentir perquè es produïen en el marc de la Junta de Portaveus. I el minut d’or d’Eva Granados que va resumir el debat en forma fantàstica: “Vostè no ens pot negar la paraula! Vostè no ens pot negar drets a l’oposició! Vostè no està essent la presidenta de tots!”.

Afortunadament, la convivència, el respecte i la llibertat dels catalans depenen més de la vostra actitud que la d’un president que vol situar les institucions fora de la llei i que vol enfrontar la ciutadania amb les institucions.

“A veure si deixeu tranquils els alcaldes i les alcaldesses!” Deixeu en pau els alcaldes!

Així de clara és la demanda que, Núria Marín, en nom de tots i totes nosaltres li feia al president de la Generalitat.

Ell, en una afirmació irresponsable i temerària, va demanar que els ciutadans interpel·lessin els seus alcaldes sobre la votació que pretén fer l’1 d’octubre.

En primer lloc, la generalitat disposa de prou equipaments per organitzar el que vulgui l’1 d’octubre

Ja és prou penós que el govern de Catalunya vulgui saltar-se la llei, com per voler a més que se la saltin uns altres.

Permeteu-me que us llegeixi el missatge d’un d’aquests ciutadans que s’ha adreçat al seu alcalde. En aquest cas el de Bagà.

“’No haurien ni poder sortir de casa…’”, és poc, se’ls tindria que fer fora del poble i decomissar-los tots els seus bens (si en tenen) dintre del poble, i fora del poble. Que marxessin amb una mà al davant, i una darrera, tal com van venir a aquest món. I posats a ser violents…, amb una bona pallissa. I si han dividit al poble afusellar-los”.

És evident que no es tracta de la forma serena de la que parlava Carles Puigdemont. Inconscient! Temerari! Irresponsable! Imprudent! No dic més paraules, però les tinc.

Pintades. Insults. Amenaces.

Pintades, per exemple, a L’Hospitalet de l’Infant o a Palau-Solità i Plegamans.

Intents d’intimidació a Mataró. A Sant Pere de Ribes o a Les Masies de Voltregà, a Sant Adrià del Besòs, a Tarragona amb una soga per penjar algú al costat d’una foto de socialistes. A Santa Coloma de Gramenet.

Us llegeixo un dels tuits que s’han adreçat a Núria Parlon.

“Xarnega de merda no us volem a Catalunya foteu el camp a la vostra terra morts de gana”.

On s’hi havia de posar calma, algú va decidir animar el personal a interpel·lar càrrecs electes. D’altres en diuen mambo.

Tot per un acte de votació que no va enlloc.

Un referèndum il·legal.

Ho han dit els lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, el Tribunal Constitucional. Tothom.

Un referèndum sense garanties. Us convido a visitar la meva pàgina web garantia.cat / lagarantia.es

Un referèndum que planteja una disjuntiva equivocada i falsa: trencar o seguir com estem.

Un referèndum que, sense resoldre cap problema, en crearà més.

Un referèndum que pretén resoldre un empat per la mínima, deixant insatisfeta a una meitat dels catalans.

Amigues i amics,

En aquests moments de confusió i desconcert, us demano que siguem ferms en la defensa de les nostres conviccions democràtiques i del nostre projecte polític.

Volem un acord. Volem un canvi.

Més autonomia.

Millor finançament.

Una Espanya federal que reconegui el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Un acord que es pugui votar. De veritat. Amb totes les de la llei. Això farem.

Però l’1 d’octubre, amb nosaltres que no hi comptin!

Para dividir, para separar, para romper: con nosotros que no cuenten!

Así no, no participaremos en un simulacro!

Per Catalunya, la democràcia i el socialisme!

Intervenció en el debat sobre la llei de transitorietat

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei de transitorietat

Parlament de Catalunya 7 de setembre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora Forcadell; senyores i senyors diputats.

En primer lloc, potser una explicació de per què el debat ha anat com ha anat. El debat ha anat com ha anat, entre d’altres coses, perquè s’han produït dues modificacions de l’ordre del dia, s’ha pretès utilitzar l’article 81.3, des del nostre punt de vista, de forma abusiva, i se’ns han negat reiteradament els informes jurídics i els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries que hem demanat.

En segon lloc, els volia dir que efectivament hem tingut coneixement de la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la llei que pretenia regular el referèndum. Recordar la Comissió de Venècia, que és la que ens diu que la supremacia de les constitucions no es pot posar en dubte, que el màxim intèrpret d’una constitució és el tribunal constitucional, que hi ha l’obligació de complir les seves sentències i resolucions, i que només es poden fer referèndums d’acord amb la constitució vigent o una llei d’acord amb aquesta.

Aquesta proposició constitueix un nyap jurídic monumental.

D’entrada, el títol. Com es pot establir un règim transitori i dir al mateix temps que és fundacional? És evident quin és l’objectiu polític d’aquesta proposició: liquidar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, i substituir-los per un model d’escassa qualitat democràtica, no sé en aquests moments si més inspirat en Kosovo o Montenegro.

Com ja han advertit els lletrats, aquesta proposició contravé directament les resolucions del Tribunal Constitucional i, per tant, anirà directament a la paperera de les iniciatives legislatives primer suspeses i després anul·lades. I, a més, pot comportar sancions que després seran lamentades encara que en aquest cas hagin estat autoinfligides.

Ho dic en forma més planera: si els lletrats adverteixen sobre la comissió d’un delicte i no se’ls fa cas, no té gaire sentit queixar-se després si la justícia persegueix el delicte. És un absolut contrasentit.

Precisament per això voldria començar intentant respondre la pregunta que em sembla més rellevant: per què volen aprovar avui, abans de celebrar l’1 d’octubre això que vostès anomenen «referèndum», aquesta proposició? Per demostrar que va de debò? Per intentar que els que no estiguin d’acord amb aquesta proposició, amb el seu contingut, participin l’1 d’octubre? O, senzillament, perquè com que saben que l’1 d’octubre no se celebrarà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties, vostès el que volen és que, com a mínim, hagi quedat alguna cosa en el Butlletí Oficial del Parlament i en el Diari Oficial de la Generalitat, ni que sigui per quaranta-vuit hores.

Vostès saben que el referèndum que han promès no es pot fer. Vostès saben que no hi haurà república catalana el dia 2 d’octubre. Però, en tot cas, que quedi això escrit.

Jo crec que aquest és el gran objectiu: passar a la història encara que sigui amb una nota a peu de pàgina. Jo no m’estendré gaire en la crítica al contingut jurídic de la proposició, però vostès mateixos ja accepten que és d’un escàs rigor. Perquè, si no, no els importaria que els lletrats s’hi pronunciessin, o ens neguen un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries…, per què? Perquè no volen que els diguin las verdades del barquero i els posin un mirall demostrant una obvietat. Escoltin, vostès menystenen els lletrats, que almenys han guanyat un concurs-oposició. Després parlarem dels membres del Consell de Garanties Estatutàries.

Escoltin, si tinguessin la seguretat de que han fet una bona feina, no els faria cap por un informe dels lletrats; no tindrien cap recança a un dictamen del Consell de Garanties. Però és que, a més, això és més evident avui que ahir. Perquè ahir amb la Llei del referèndum vostès podien tenir pressa i dir: «Escolti’m, és que això s’ha de fer abans de l’1 d’octubre i, per tant, si ens hem de petar algun tràmit o algun termini, doncs, ho hem de fer.» Però aquesta llei, un dictamen del Consell de Garanties per a una llei que s’està tramitant per via d’urgència, triga només una setmana. Podria estar perfectíssimament aprovada abans de l’1 d’octubre. Però aquí aquest no era el problema, el problema és que vostès no volien passar la ITV –prou problemes han tingut amb les ITVs, vostès– i, per tant, van decidir fer una altra cosa: anar pel «rapidillo». Jo crec que vostès, i em temo que en això hi ha una cultura hispànica molt –molt– fixada, si la razón no me alcanza, uso la fuerza. I, com que hi ha una majoria i la majoria ho pot fer tot… Però, escoltin, és que avui, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya ens diu una cosa, que és que no hi ha cap proposició que pugui restar sense la possibilitat de demanar un dictamen al Consell –ens ho diuen.

Es diu que el Consell de Garanties dictamina sobre l’adequació a la Constitució dels projectes i proposicions de reforma de l’Estatut abans que el Parlament els aprovi. Home, si això no reforma l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, «que venga Dios y lo vea». Fins i tot diu: «L’adequació a l’Estatut i la Constitució dels projectes i les proposicions sotmesos a l’aprovació del Parlament, inclosos els de lectura única.» És l’article 16 de la Llei del Consell de Garanties Estatutàries. Per tant, vostès, per què no han volgut? Home, perquè tenen por que els ensenyin la tarja vermella.

I qui els ensenyaria la tarja vermella? Jo vull reconèixer la feina de tothom que intenta ajudar-nos per fer les coses bé, ja siguin lletrats del Parlament o el Consell de Garanties. No, no, al Consell de Garanties vostès hi han anat per la porta del darrere. No, sobre la porta del darrere no m’hi estendré. Però, diuen, és que a més els hem pressionat! Hem pressionat, sembla, el senyor Àlex Bas. Ben conegut per vostès, almenys alguns, i que va deixar molt bon record en aquesta cambra. «Heu pressionat el senyor Carles Jaume.» «Heu pressionat el senyor Pere Jover.» «Heu pressionat a la senyora Margarida Gil», proposada per l’actual Govern. Devem haver pressionat també el senyor Joan Egea, president del Consell de Garanties Estatutàries que vostès deuen conèixer molt bé. O si més no, els Demòcrates, aquests segur que sí. O el senyor Marc Carrillo, o el senyor Jaume Vernet o el senyor Francesc de Paula Caminal. Miri, no: si aquestes persones han decidit fer un acord del Ple del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya dient el que diuen, és perquè estan convençuts que el millor servei que poden fer a Catalunya i les seves institucions és dir les coses tal com les veuen. Vostès han decidit que no, que no cal. Bé. Doncs, ho farem sense el dictamen.

Ara, la nota que ens ha fet avui arribar el Consell de Garanties, diu una cosa: se’n poden anar al recurs d’empara al Tribunal Constitucional. I així ho farem. De fet, ja ho hem fet. Ho vam fer ahir, amb motiu dels drets trepitjats ahir, ho fem avui amb el motiu dels drets trepitjats avui. Però els he de dir: a mi no m’agrada haver d’anar a una institució fora de les nostres per defensar els meus drets. Jo sempre havia pensat que la millor defensa dels drets dels catalans estaria a les institucions catalanes. Em temo que em vaig equivocar.

Sobre el contingut jurídic: poc a dir.

L’article primer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 2 és contrari a l’Estatut i la Constitució. El 3 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 6 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 7 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol segon, contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol tercer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol quart és contrari a l’Estatut i a la Constitució.

Per cert, títol quart: conté un capítol, que és el cinquè, que diu quin és el règim electoral català. I el nostre Estatut diu que el règim electoral de Catalunya requereix el suport d’una majoria superior a dos terços del Parlament. Ja sabem que a vostès això els és igual. Però, jo els recordo: aquesta disposició del nostre Estatut la vam posar nosaltres. Aquí, en aquest Parlament, no va ser ningú de fora que ens ho va dir. I per què? Perquè suposo que, guiats per una prudència que de tant en tant passeja pels passadissos del Parlament, vam dir: en temes en els que hauríem d’estar, si no tots d’acord, al menys una àmplia majoria, forcem que dos terços es posin d’acord. És veritat que això, per exemple, ha impedit que hi hagi una llei electoral. Però, en fi, per alguna cosa es devia fer, per garantir que una meitat no imposava el seu criteri sobre una altra meitat. I això és el que volen fer vostès amb aquesta proposició de llei.

El títol cinquè, també contrari a la Constitució i l’Estatut, i finalment, dona satisfacció plena a aquell dirigent socialista de qui es deia que havia anunciat la mort de Montesquieu. Doncs, realment, ho ha fet el Parlament de Catalunya, amb gran eficàcia, i la separació de poders ha desaparegut. El títol sisè també contrari a la Constitució i l’Estatut. El setè, també. I, finalment, la disposició final tercera, també.

Escolti’m, si vostès volien canviar la Constitució, el Parlament pot fer una proposta i aixecar-la al Congrés dels Diputats. Si vostès volien canviar l’Estatut, ens posem d’acord per dos terços i fem una proposta de reforma. Però vostès han volgut fer-ho pel rapidet.

“Si per majoria absoluta es canvien unes regles que tan sols es podrien modificar per una majoria de dos terços, la crisi pot ser majúscula. L’oposició es queixaria per un canvi irregular, a mida d’una majoria parlamentària que no té un suport proporcional equivalent entre els votants. I si no hi ha consens sobre les regles del joc, difícilment s’acceptaran els resultats. Si es busca donar una imatge de pulcritud democràtica que el món admiri, em sembla que no anem per bon camí”. I diran: «I aquesta frase tan rodona és d’ell?» No, és del doctor Xavier Arbós en un article publicat a El Periódico fa tant de temps com el 13 de setembre de l’any 2016. Potser a vostès això no els importa, però a nosaltres sí. Nosaltres volíem fer acords amplis. Hi han moltes coses de la llei… Es diu: «Els catalans volem acords i hem de poder acordar funcionaris, contractes, prestacions socials, protecció social, autoritat tributària, seguretat social amb l’Estat.» Doncs, ja es farà.

Han decidit canviar el Consell de Garanties Estatutàries. Bé, ara li diuen «consell de garanties democràtiques», que serà més potent, perquè ara farà dictàmens vinculants. Ah, sí, però sempre que no es faci per decret llei, perquè així com el Consell de Garanties Estatutàries pot entendre en matèria de decrets llei, el futur consell de garanties democràtiques ja no podrà. Per tant, si un govern no vol –com això que fan ara, vaja– que el Consell de Garanties pugui dictaminar, doncs, ho fa per decret.

El tema de la fantasia del procés constituent ja el vam discutir aquí a la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Vostès parlen d’un fòrum social, que no sabem qui l’integrarà, que és el que establirà un mandat vinculant sobre una assemblea constituent. A aquesta assemblea constituent m’agradaria ser-hi, ho intentaré, perquè en exercici del seu poder no serà susceptible de control, suspensió, impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal. Serà, doncs, finalment, només responsable davant de Déu i de la història. Em sona.

Però, mirin, jo no sé si aquest és un projecte poc madur o massa madur.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps.

Sí, si no l’importa… En fi, no, ja tallaré, perquè ja sé que no els ha agradat gaire. Després diuen que discutim poc dels continguts; jo volia parlar dels continguts. Escoltin-me, aquesta llei liquida el tema dels dos terços, perquè entre d’altres coses per reformar-la es pot fer per majoria absoluta. Brillant. O sigui, ens polim l’Estatut, ens polim el que vam decidir y tira que te vas. Nosaltres creiem que és un mal camí, però tenen vostès…, o tindrien…, o tenen, vaja, perquè ho diuen sovint, raó. Diuen: «Home, és que l’Estatut ja no és l’Estatut.» I en això tenen raó, però això ens habilita a liquidar-lo. Nosaltres ens hi abonem? Amb això vostès liquiden l’actual i fins i tot, si m’apuren, l’anterior. Vostès no tenen cap obligació…

La presidenta: Senyor Iceta, em sap greu, però ha exhaurit el temps.

Miri, el que vostè digui, que ens dóna poc la paraula al meu grup darrerament.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons. Estan aquí i ho poden veure tots els grups parlamentaris, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons, si us plau.

(L’orador continua parlant sense fer ús del micròfon.) …perquè vostè diu això i té raó, però vostè hauria de dir que és que com que el Grup Socialista no ha presentat esmenes té menys temps… vostè llavors hauria de tenir la valentia de dir que no hem presentat esmenes perquè vostès ens han negat el dret a presentar una esmena a la totalitat.

Intervenció en el debat sobre la llei del referèndum

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei del referèndum

Parlament de Catalunya, 6 de setembre de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora Forcadell. Senyores i senyors diputats.

El catalanisme ha estat, és, i treballem perquè segueixi essent, un factor de vertebració del país, una aspiració col·lectiva d’assolir cotes cada dia més altes de llibertat, de justícia i d’igualtat.

Al llarg de la història el catalanisme ha conegut moments de glòria i moments de dificultat, llums i ombres, moments d’unitat i moments de divisió profunda. No ens ha d’espantar, doncs, que de tant en tant es produeixin importants diferències de criteri en una societat diversa i dinàmica com la nostra.

Des del nostre punt de vista, hi ha, però, tres límits que mai no hauríem de sobrepassar.

El primer és el respecte a totes les idees que busquen, des de perspectives ben diferents, el progrés i el benestar del país. No convé, doncs, crear falses i interessades divisions entre demòcrates i no demòcrates, bons i dolents, patriotes i botiflers, súbdits i ciutadans.

El segon límit és la unitat civil del nostre poble. Mai l’existència de projectes polítics diferents –i, de vegades, enfrontats durament– no ha de comportar una divisió en meitats irreconciliables per raons de llengua, origen o plantejament polític; no és bo per al país; no ho ha estat mai en la nostra història; no ho seria ara mateix ni ho seria tampoc en el futur.

El tercer límit és l’esforç permanent per assegurar que les institucions marc en el que es produeix al debat democràtic i l’acció de govern…, ho són sempre de tots i han de merèixer el respecte de tots.

És bona l’existència de projectes polítics diferents que puguin lliurar un combat democràtic per a l’assoliment de majories i objectius polítics diversos. Però seria terrible que aquest combat democràtic acabés erosionant les institucions i una part significativa del país –la que sigui, més gran o més petita– deixés de sentir-se representada, que hi hagi ciutadans i ciutadanes de Catalunya que acabin considerant que les institucions de tots no són les seves institucions.

I avui he de dir que, des del nostre punt de vista, la presidència del Parlament no ha estat la presidència de tots. Per tant, vull agrair als membres de la Mesa i als lletrats de la cambra que han defensat els drets de tots els diputats i de tots els grups.

He volgut començar amb aquesta reflexió la meva intervenció en el debat de totalitat de la proposició de llei que pretén regular la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, per intentar contextualitzar les meves paraules i per advertir del que crec que pot esdevenir un error històric del catalanisme.

Ferrater Mora defineix, en el seu llibre “Les formes de la vida catalana”, els quatre elements que considera decisius en la construcció de la nostra personalitat col·lectiva; ens parla de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Certament, la historia del catalanisme ha estat empeltada d’aquests i d’altres atributs; ha tingut llargs períodes de seny, de continuïtat, de construcció d’autogovern, i també moments de divisió i rauxa que, en comptes d’afavorir avenços, han causat retrocessos, desconcert i desànim.

Crec que correm el risc d’endinsar-nos definitivament en una etapa de desconcert i de desànim; voldria equivocar-me, que quedi clar. La generació d’expectatives no fonamentades, en la meva opinió, ens hi està portant.

Quan portem de procés? El considerem iniciat el 2010 o el 2012? Tant se val, siguin cinc o set anys; no han estat anys d’un gran avenç. Certament, la crisi econòmica hi ha tingut molt a veure. Però en la meva opinió, la fixació d’objectius equivocats, l’apreciació equivocada de fortaleses, majories i obstacles, ha comportat una tria errònia d’estratègies i instruments que corre el risc de perpetuar –i perdonin l’aparent contradicció– un moviment immòbil, eixorc i sense resultats. Si això és així, si això segueix així, és una mala notícia per al país. Però si, a més, això deteriora les nostres institucions, el mal pot ser profund i durador. I això té molt a veure amb el debat que estem tenint avui aquí.

No els descobriré res de nou si els dic que el nostre grup s’oposa, amb totes les seves forces, a una proposició de llei que d’una forma tan original –deixin-m’ho dir així– ens porten avui aquí.

Les nostres raons són conegudes: nosaltres, com tampoc ho fa el Consell de Garanties Estatutàries ni els serveis jurídics de la cambra, no creiem que Catalunya pugui exercir així el dret d’autodeterminació. I la pretensió d’emparar-lo en el dret internacional és ingènua o maldestra; ja se sap, les exposicions de motius, en fi, ho permeten tot.

Nosaltres no creiem que les opcions de futur de Catalunya, amb relació a la resta d’Espanya, puguin quedar-se reduïdes a dues: quedar-nos com estem o trencar per sempre.

La mateixa lògica del referèndum que ens proposen és la de resoldre un empat que deixarà inevitablement una profunda insatisfacció permanent a gairebé una meitat dels catalans. Nosaltres ens estimem més treballar per trobar una solució que resulti prou satisfactòria per a una majoria més àmplia que el 50 per cent. Els hi resumeixo: més autogovern, millor finançament i Espanya federal. No és una solució senzilla, és complexa. No és fàcil, té grans dificultats. Però creiem que és molt millor, d’entrada, perquè en cap cas posa en risc la unitat civil del poble català.

Nosaltres volem que els governs de Catalunya i Espanya negociïn les demandes que el Govern català ha posat sobre la taula; volem desenvolupar l’Estatut i recuperar elements erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional a través de reformes de lleis orgàniques i de la mateixa Constitució; volem un millor finançament que garanteixi  l’ordinalitat i que posi en marxa el consorci tributari definit a l’Estatut; volem assegurar les inversions estratègiques, d’entre les que destaquem el Corredor Mediterrani i els serveis de rodalies; volem que l’Estat es comprometi en el respecte a la defensa i la promoció de la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres símbols; volem que Barcelona pugui desenvolupar sense embuts la seva capitalitat, que no sols és catalana, sinó que també ho és espanyola i europea, i volem, sí, que tot aquest esforç culmini en una reforma constitucional que faci d’Espanya un estat federal que reconegui sense embuts el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe, i que catalans i espanyols puguem votar de veritat, amb totes les de la llei, si acceptem o rebutgem aquest nou pacte.

Vostès, en canvi, pretenen en un sol dia liquidar una relació de més de cinc segles sense miraments i de manera il·legal, pretenen convocar un referèndum organitzat en tres setmanes, amb unes urnes que diuen tenir amagades i amb unes despeses que han de camuflar, o potser sufragar amb aportacions externes que escapin a la fiscalització comptable.

Un procés sense empara legal, o no porta enlloc o comportarà conseqüències molt negatives per a les persones i per a les mateixes institucions. I s’hi posin com s’hi posin, aquest procés no té empara legal, ens ho ha dit per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya; incompleix moltes, però entre elles la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, perquè no està emparat ni per la Constitució ni per una llei d’acord amb la Constitució.

Ens ho ha dit mantes vegades també el Tribunal Constitucional, que a més ha advertit sobre les greus conseqüències de prendre acords que vulnerin de forma flagrant la legalitat, com aquesta proposició de llei o la de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Permetin-me, ja que avui s’ha llegit poc, que llegeixi dos punts només de la nota que els lletrats avui han fet pública. Recorden que les dues proposicions de llei a les que m’he referit, per raó del seu contingut i objectivament considerades, tenen una relació directa amb les resolucions del Parlament 1/11, de 27 de setembre 2015; 5/11, de 20 de gener de 2016; 263/11, de 27 de juliol de 2016; i 306/11, de 6 d’octubre de 2016, en tant que presenten una línia de continuïtat, desenvolupament i suport dels objectius expressats en les esmentades resolucions. Per aquesta raó, la tramitació de les proposicions de llei està afectada pel deure de compliment de la sentència del Tribunal Constitucional 259/2015, de 2 de desembre, que declara inconstitucional i nul·la la resolució 1/11 del Parlament de Catalunya, i les interlocutòries del Tribunal Constitucional 141/2016, 170/2016 i 24/2017, dictades en el marc d’incidents d’execució de la sentència abans al·ludida, 259/2015, referits a d’altres resolucions del Parlament esmentades.

Ho diuen els lletrats. No és una opinió meva, del nostre grup, dels unionistes, de Mariano Rajoy, de la vicepresidenta del Govern, de la caverna mediàtica… No, són els lletrats del Parlament de Catalunya que han volgut, en exercici de la seva responsabilitat – que els hi agraeixo–, advertir sobre les greus conseqüències de l’acte que avui vostès volen perpetrar aquí.

Nosaltres no podem ni volem avalar un procés il·legal, unilateral i sense garanties. No ho farem.

Però permetin que els hi digui: la primera legalitat amb la que vostès trenquen és la catalana. Per reformar l’Estatut cal un suport mínim de dos terços del Parlament, i vostès volen liquidar-lo per majoria absoluta.

I no em diguin que això dependrà dels resultats del referèndum, perquè comencen per crear una sindicatura electoral, que també, segons l’Estatut, requereix el suport d’una majoria de dos terços que no tenen. Per cert, una sindicatura a la que no incorporen jutges; segurament perquè saben que en trobarien ben pocs. Són vostès tan conscients de com estan trepitjant la legalitat catalana que, fins i tot amb aquestes esmenes que no s’han atrevit a defensar des de la tribuna, s’autoesmenen per evitar el procediment d’avaluació parlamentària dels candidats a proveir la sindicatura electoral i, a més, eliminen els terminis que les lleis catalanes i el Reglament de la cambra estableixen.

Per tant, la primera víctima de tot aquest –perdonin l’abús de l’expressió– «procés», és la legalitat catalana: l’Estatut, el Reglament de la Cambra i la llei que regula el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. I volen fer-ho, tot això, avui, de pressa i corrents, trepitjant els drets de l’oposició, impedint que el Consell de Garanties pugui emetre un dictamen sobre aquesta llei. I permetin-me, perquè no n’ha estat autoritzada la lectura, però és que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya avui mateix ha emès una nota que recull un acord pres per unanimitat, que diu: «Fer avinent al Parlament el caràcter preceptiu, en el si del procediment legislatiu, de l’obertura subsegüent a la publicació de qualsevol proposició de llei del termini de sol·licitud de dictamen en aquest Consell, amb garantia del dret dels diputats.»

No estem parlant d’un tràmit administratiu ni reglamentari, sinó d’un dret dels diputats, tal com prescriuen els articles corresponents de l’Estatut i de la Llei del Consell de Garanties Estatuàries. I diu el Consell de Garanties: «D’acord amb això, correspon a la Mesa, com a òrgan parlamentari competent, per a la qualificació i admissió a tràmit de totes les iniciatives parlamentàries, la tramesa de les sol·licituds de dictamen al consell, en compliment de l’Estatut, del Reglament del Parlament i la Llei 2/2009.»

Aquest matí els he anunciat que el nostre grup havia acudit –i així ho ha fet– en empara al Tribunal Constitucional per la vulneració dels nostres drets. Avui els anuncio que demà els enviarem un annex perquè s’ha produït una segona vulneració en aquesta sessió de la tarda, que a més es veu agreujada per l’advertiment previ per escrit i unanimitat per acord del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Per tant, vostès estan erosionant les nostres institucions.

Estan retallant els drets dels grups i dels diputats de l’oposició. Perdonin l’expressió, intento no aixecar la veu ni els adjectius, però això és una vergonya, des del nostre punt de vista.

Perquè, si vostès diuen que no els importa el que pugui decidir el Tribunal Constitucional, per què no fan les coses bé? Per què no respecten, com a mínim, el Reglament del Parlament? Per què priven l’oposició d’exercir els seus drets? I vostès diuen: «No, és que vostès han estat bloquejant el que volíem.» Però anem a veure. Els fets són fets. Quin dia vam conèixer la data i la pregunta de l’1 d’octubre? Senyor president, segur que la recorda bé i no em desmentirà. Era el 10 de juny. Fins al 31 de juliol no vam conèixer la llei; que, per cert, la varen entrar al Registre del Parlament el darrer dia del període de sessions. Per què no es podia començar a tramitar abans si els era igual el que havia de dir el Tribunal Constitucional? Ens van dir que habilitaven la segona quinzena d’agost, no fos cas… I sí, sí, el 15 d’agost, molts ja estàvem aquí, preparats per al dia 16, que havia de ser, amb perdó de l’expressió –i permetin-me la broma–, el ‘santo advenimiento’. I no va ser així. Per tant, si vostès avui fan tard i s’han hagut de petar el Reglament del Parlament, els terminis, els requisits, els tràmits i els nostres drets, no és per culpa de que hi hagi partits que no compartim el seu projecte polític, és que vostès, que van dient que volen desobeir i que els és igual el que faci el Tribunal Constitucional, pel que sigui –diguem-ho suau–, no s’han decidit de fer-ho fins al darrer moment. Deixem-ho aquí.

Per tant, no els podem acompanyar. Nosaltres no podem donar per bo un projecte que incorpora el germen de la divisió i que situa les institucions, que són de tots, fora de la llei. No podem ni tan sols legitimar aquest disbarat amb la nostra presència en el moment de votar-lo. I és graciós que algú ens ho critiqui, quan es trepitgen els drets del nostre grup, de tots els diputats, d’aquesta manera, quan se’ns ha negat sistemàticament fins i tot l’assessorament jurídic dels serveis de la cambra; que avui entenem per què.

Perquè curiosament semblen coincidir bastant amb el plantejament que nosaltres hem defensat, no sigui que algú amb autoritat reconeguda i que ningú no pot dir que actua a dictat del Govern de l’Estat els digui que estan perpetrant un disbarat. Per això no es podia conèixer el que opinaven els lletrats. Per això vostès no han volgut que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya emeti el seu dictamen. Per cert, en aquell capítol que vaig guardant que vostès saben, que és «Iceta-profeta», ja ho vaig dir jo el 16 d’agost: tot això, tot aquest disbarat només tenia un objectiu: evitar que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya pogués emetre un dictamen sobre aquesta proposició de llei i la que sembla que ens vindrà.

No en el nostre nom. No. No amb la nostra presència. L’acte d’avui tindrà conseqüències molt negatives. Ara, només vostès en són responsables. Tot i que molt em temo que les conseqüències ens causaran un gran mal a tots. Vostès s’entesten a repetir un 9N. No comptaran amb el nostre suport. Ara explicaran que sí, que ara va de bo, com ho van fer el 9 de novembre, com ho van fer amb les eleccions del 2015, que vostès van dir que eren plebiscitàries, com quan ens van dir que en divuit mesos Catalunya seria independent.

Vostès creen expectatives falses que generen veritables frustracions. Ens diuen que això va de democràcia, però això només va d’independència, perquè la democràcia comença per respectar els drets de l’oposició, els drets que vostès avui han decidit vulnerar de forma temerària i irresponsable. No ens demanin que els acompanyem, no ho farem. El dia 1 no hi haurà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que s’han compromès.

Hi ha un conseller que va dir la veritat en una entrevista publicada en un mitjà de comunicació diumenge passat. Diu: «Nosaltres ja ho sabem, que això no va enlloc, però volem provocar una reacció de l’Estat, a veure si és prou desmesurada com perquè la gent ens acabi acompanyant.» Aquesta irresponsabilitat nosaltres no la compartim en absolut i la denunciem amb contundència. I és per això que en aquest moment retiro la nostra esmena i els anuncio que a l’hora de votar no hi serem.

Gràcies senyora Forcadell, senyores i senyors diputats.

El grup socialista demana que no siguin admeses a tràmit ni la llei del referèndum ni la de transitorietat jurídica

El grup socialista, en un escrit adreçat a la Mesa del Parlament, sol·licita que s’incorpori a l’ordre del dia de la propera sessió de la Mesa la decisió sobre la qualificació i admissió a tràmit de la “Proposició de llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya” i de la “Proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república”, i que decideixi, fonamentadament i raonada, no admetre-les a tràmit.

No tenim por!

Raons jurídiques per rebatre la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació

Fa pocs dies em referia a les raons polítiques per les que els i les socialistes de Catalunya rebutgem el plantejament de l’anomenada proposició de llei del referèndum d’autodeterminació. Avui us recomano la lectura de la que seria la nostra sol.licitud de dictamen al Consell de Garanties Estatutàries respecte d’aquesta proposició de llei, en la que trobareu la nostra crítica jurídica al text.

Desgraciadament crec que no podrem conèixer l’opinió del Consell de Garanties respecte d’aquesta proposició, perquè totes les maniobres de la majoria independentista al voltant de la tramitació parlamentària d’aquesta proposició de llei tenen com a objectiu evitar un debat serè sobre el contingut de la mateixa i impedir que l’oposició pugui demanar-ne un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries.

Un Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya que, per unanimitat, recordem-ho, ja ha dit que la Generalitat no té competències per convocar aquest referèndum i ha posat de manifest que una proposició o projecte de llei d’aquestes característiques no s’hauria de tramitar per lectura única, privant a l’oposició de la possibilitat de presentar-hi esmenes o de demanar el corresponent dictamen al propi Consell.

10 raons per rebutjar la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació

El Grup Socialista al Parlament de Catalunya és contrari a la tramitació de la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació pels següents motius:

  1. La proposició de llei del referèndum d’autodeterminació cerca una empara impossible en el Dret internacional. El Dret d’autodeterminació reconegut per Nacions Unides no és aplicable a Catalunya (per això alguns van optar per recórrer a l’anomenat ‘dret a decidir’).
  2. La proposició de llei del referèndum d’autodeterminació diu basar-se en el mandat democràtic de les eleccions del 27 de setembre de 2015, oblidant que els partits independentistes no van assolir la majoria en vots i que aquest referèndum no figurava en els seus programes electorals.
  3. La proposició de llei del referèndum d’autodeterminació parteix del reconeixement del poble de Catalunya com a subjecte polític sobirà, qüestió que seria en tot cas conseqüència del referèndum i no la seva premissa. Cal recordar que el propi Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya va afirmar per unanimitat que la Generalitat no té competències per convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya.
  4. La proposició de llei del referèndum d’autodeterminació es declara llei d’excepció i pretén desconèixer el principi de jerarquia normativa establert a la Constitució espanyola i el de lleialtat institucional establert a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
  5. La proposició de llei del referèndum d’autodeterminació pretén emparar les autoritats que participin en l’organització del referèndum bo i sabent que la seva convocatòria és il·legal.
  6. La proposició de llei del referèndum d’autodeterminació pretén regular el règim electoral de Catalunya desconeixent que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya estableix que per fer-ho es necessita el suport d’un mínim de 2/3 dels diputats al Parlament de Catalunya.
  7. La proposició de llei del referèndum d’autodeterminació pretén establir un règim electoral sense representació del poder judicial, amb un cens que legalment és competència estricta de l’Estat, amb un quòrum insuficient per a l’elecció dels membres de la Sindicatura Electoral, i pretén que aquesta sigui la darrera instància substituint l’ordre jurisdiccional pel que fa als recursos dels membres designats per a integrar les meses electorals.
  8. La proposició de llei del referèndum d’autodeterminació no dóna la cobertura jurídica necessària als Ajuntaments als quals pretén responsabilitzar del procés referendari.
  9. Es pretén aprovar la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació poques setmanes abans de la celebració del referèndum que vol regular.
  10. Per tots aquests motius, la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació no pot oferir cap garantia democràtica.

Debat sobre els canvis en el Govern

INTERVENCIÓ EN EL DEBAT SOBRE ELS CANVIS EN EL GOVERN

Parlament de Catalunya, 26 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyora presidenta. Senyor president, fa quinze dies fèiem un debat sobre la remodelació del Govern. I ens veiem obligats avui a fer-ne un altre. I jo li he de dir, crec que amb un to que no pot ser qualificat d’agre, que com més ho explica menys s’entenen els canvis. La qual cosa, des del punt de vista del debat parlamentari, doncs, no és bo. I perdoni’m que li digui, però el viatge a Ítaca està agafant aires d’El rai de la Medusa… La balsa de la Medusa, en castellà, és El rai de la Medusa en català. El viatge a Ítaca va ser heroic, sí, però només amb un únic supervivent. No sé si serà Ulisses Junqueras. I El rai de la Medusa, magistralment pintat per Géricault, ens descriu el dramàtic intent de sobreviure en un fràgil rai després d’un naufragi. Ja ens va advertir Artur Mas que empreníem rumb de col·lisió i que ens trobàvem en terra incògnita, però potser no calia, senyor president, que vostè s’ho prengués tan al peu de la lletra.

Quines han estat les raons del canvi de govern? Si hem de fer cas a vostès mateixos, els que deixen el Govern estan preocupats pel patrimoni o la família. Són aquells i aquelles que no estan disposats a emprendre la darrera part de la travessia, envoltada d’incerteses i de perills, segons sembla, insuportables. Deia vostè, i això l’honora, que els que marxen estan guiats…, o la seva tasca ha estat guiada per l’ètica de la responsabilitat. Espero que els que entren o els que segueixen, també. I que les coses que li diu el senyor Germà Bel siguin útils si hi ha rèplica. Avui, almenys, els ha presentat, cosa que l’altre dia no es va fer. I també li he de dir que ha explicat el que van fer, cosa que l’altre dia no va fer al respecte del conseller Baiget. I, nosaltres li hem dit des del primer moment, nosaltres no pretenem discutir-li ni les seves prerrogatives ni les seves competències en el moment de formar govern o de canviar-lo. Això sí, ens permetem de dir-li que potser no convé fer-ho cada quinzena. I, per tant, la pregunta és obligada: seran aquests els darrers canvis? Quan s’estabilitzarà definitivament el quadre de direcció dels departaments? Hi ha hagut un secretari general que ens ha durat quinze dies, no?, a tots plegats, vull dir. I alguns canvis ens han sobtat especialment, senyor president.

Permeti’m la pregunta: val la pena un projecte en el qual no es pot comptar amb Neus Munté com a membre del Govern? És una resposta que només vostès poden donar. A la resta, ens intriga i ens inquieta. Perquè, quines poden ser les raons que en el moment de culminar la travessia una persona de pedra picada, de lleialtat a prova de bomba, discreta, eficaç, militant ferma i disciplinada, dirigent estimada, fa nosa o no se sent a gust o no prou motivada? Si en el que han de fer a partir d’ara no hi cap la Neus Munté, pensi-s’ho bé. Potser, estan equivocant objectiu i instrument.

Sobre el canvi a la conselleria d’educació no m’hi estendré. Probablement, té a veure amb els riscos evidents d’aquest departament en un context d’una eventual utilització fraudulenta dels centres educatius; millor que no ho faci, vista l’experiència.

l canvi al Departament d’Interior em mereix una constatació addicional: es canvia un conseller que feia tot just una setmana havia desbloquejat una difícil qüestió que portava vuit anys bloquejada, la convocatòria de la Junta de Seguretat de Catalunya, que vostè presideix, qui…, amb quinze acords rellevants presos, als que cal afegir la convocatòria de cinc-centes noves places de Mossos d’Esquadra. Home, és una manera ben estranya de reconèixer una feina ben feta. De totes maneres, com vostè ha volgut subratllar la continuïtat en la feina, donem per fet que tots els acords presos a la Junta de Seguretat segueixen vigents i el Govern es compromet a desenvolupar-los. Jo he de dir-li, senyor president, perquè em consta personalment, que va ser precisament al tarannà del conseller Jané i del fins ara director general de la Policia als que devem la convocatòria i els acords de la Junta de Seguretat. Té molta importància a la política el tarannà de les persones, la confiança que generen. Els hi devem també el desbloqueig de la convocatòria de les places de Mossos. Són temes que jo he seguit, he parlat amb el conseller, en vaig parlar fins i tot amb el ministre i amb la vicepresidenta del Govern d’Espanya. I, permeti’m que ho dubti, jo crec que amb el nou equip, els acords haurien estat si no impossibles, molt més difícils.

Sobre els nous consellers, com ja he apuntat, res a dir. I, per tant, ho vaig fer amb els consellers Vila i Puig i ho torno a fer ara, tota la sort, tot l’encert. Deuen el seu càrrec a la confiança que hi ha dipositat el president, que és l’únic títol que un necessita per formar part d’un govern. I és un bon títol, creguin-me. Normalment, els presidents tenen molt criteri. Però els canvis no només han afectat als titulars sinó a alguns alts càrrecs. En molts casos, poden ser considerats canvis normals, perquè si un canvia el conseller, doncs, ell s’ha de dotar del seu equip en el departament i, per tant, tenir col·laboradors de la més estricta confiança. Però en alguns casos també hi ha hagut persones que no han volgut participar en aquesta darrera etapa de la singladura d’alt risc. Vull referir-me concretament al director dels Mossos d’Esquadra. Nosaltres hem lamentat la sortida d’Albert Batlle del Govern, senyor president, i probablement vostè també; vull dir que amb això no… Però, per què ho hem lamentat? Home, perquè el coneixem bé –llargs anys de militància compartida–, però sobretot, i molt més important, encara molt més temps de vocació de servei públic, a poca gent li escau millor el títol de servidor públic. I ens preocupa que en aquesta nova etapa la independència i la professionalitat de persones com Albert Batlle no hi càpiguen. Massa coses, senyor president, des del nostre punt de vista, només tenen una explicació: estem en una situació excepcional. I com estem en una situació excepcional tot s’hi val.

Tampoc no ens ha tranquil·litzat gaire –i vaig tenir ahir l’oportunitat de dir-l’hi personalment– que la persona que ha de substituir aquest servidor públic, que nosaltres lamentem que ho hagi deixat de ser, en un tema tan sensible com el de la seguretat i el comandament del nostre cos policial, sigui coneguda pel seu caràcter radical i el menyspreu cap a partits i persones que no pensen com ell. Dit això, jo vull donar per fet que un cop anomenat es comportarà en funció de l’alta responsabilitat que exercirà. I, per tant, jo no estic ja en aquest cas posant a qüestió la persona, sinó el criteri que ha portat a nomenar-lo, que és diferent. Jo espero que el criteri no hagi estat la radicalitat expressada en altres moments de la seva vida, permeti’m l’expressió –també amable, pretén–, civil, però jo sí que li he de dir que si jo fos president m’ho hauria pensat molt bé abans d’atribuir una responsabilitat tan singular amb un tema tan sensible a algú que s’ha expressat de forma molt poc respectuosa amb el pluralisme polític i social. En tot cas, li ho repeteixo, dono per fet que ara que és el responsable de la seguretat de tots, també de la meva, actuarà seguint les obligacions del seu càrrec, que estan recollides en una llei catalana que potser convé recordar. És la llei catalana… –si diguéssim «llei Corominas» crec que no estaríem exagerant–, que és la Llei catalana de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que en el seu article 55, com el senyor Lluís Corominas sap perfectament, diu que aquestes obligacions són: «a, el respecte de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i el principi de legalitat; b, el respecte i la protecció dels drets fonamentals i les llibertats públiques i dels drets estatutaris; c, la transparència de les activitats oficials dels actes i decisions relacionats amb la gestió dels assumptes públics que tenen encomanats i de llur agenda oficial, als efectes de publicitat del Registre dels grups d’interès, establert per aquesta llei també; d, la imparcialitat en la presa de decisions, amb garantia de les condicions necessàries per a una actuació independent i no condicionada per conflictes d’interessos; e, la igualtat de tracte de totes les persones, evitant qualsevol mena de discriminació i arbitrarietat en la presa de decisions; f, l’ajustament de la gestió i l’aplicació dels recursos públics a la legalitat pressupostària i a les finalitats per a les quals s’han concebut; g, el retiment de comptes i la responsabilitat per les actuacions pròpies i dels òrgans que dirigeixen.» Hi ha més obligacions, però he volgut subratllar, perquè és una llei catalana. És una llei no contaminada per òrgans que habitualment en el debat polític en aquest cambra mereixen tota mena de menyspreus. Però aquesta, no. Aquesta l’hem fet nosaltres. L’hem fet amb tot…, amb consciència de servir al país. I, per tant, jo confio, dono per fet, que tots els alts càrrecs la seguiran. Són obligacions que, creguin-me, no estic pensant en l’1 d’octubre, estic pensant en cada dia, en tots els dies. I no només pel director general de la Policia, només faltaria, sinó de tots els alts càrrecs, també els consellers i les conselleres i el mateix president. L’hi he dit en altres ocasions: no es pot demanar a ningú que respecti les institucions si aquestes no respecten el sistema legal en què es fonamenten. El dia en què vostès deixin de respectar la Constitució i l’Estatut no mereixeran cap respecte de la resta. S’ho hauran, amb perdó de l’expressió, petat tot. I un cop més li demano i li prego que no situï les institucions catalanes fora de la llei.

Ens diu que la feina tindrà continuïtat, però que queda molt poc de legislatura. Molt bé. Abans em deia: «Oh, és que lleis n’estem fent moltes.» Sí; però, president, jo compto només des del moment que entren al registre de la cambra. Jo no dubto que el Govern estigui fent memòries, estigui posant a exposició pública, estigui treballant. Però les lleis que jo li he comentat no estan a la cambra, perquè el Govern no està en condicions encara o no ha volgut presentar-les.

Per últim, un comentari, tot i que sé que no hi haurà resposta, i, per tant, el faré encara en termes més respectuosos que de costum. L’informe Junqueras, que ha estat avui notícia, fulmina l’única explicació que se’ns va donar en seu parlamentària sobre el 3 per cent. Ho recordaran, el president Mas ens va dir: «Ningú ha pogut demostrar mai cap mena d’irregularitat, d’arbitrarietat en la licitació.» I l’informe, li dic «Junqueras», perquè deu tenir un altre títol, assenyala subjectivitat i discrecionalitat en les adjudicacions. En un informe que diu això la política d’Infraestructures.cat queda en entredit. I l’excusa, l’explicació, que el president Mas va donar sobre el 3 per cent salta pels aires. Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.