Intervenció en el debat sobre la crisi de la monarquia

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA SITUACIÓ POLÍTICA CREADA PER LA CRISI DE LA MONARQUIA ESPANYOLA (7.08.2020)

[enllaç al vídeo]

Molt bon dia.

Gràcies, president.

Després de la primícia que ens ha deixat el senyor Carrizosa desitjant que hi hagi un nou president independentista, passo ara a comentar el que ens ha portat avui aquí.

I li he de dir, president, que estem un pèl sorpresos perquè vostè el 27 de juliol ens anunciava que començaven els deu dies més crítics de l’estiu. Jo pensava que passats aquests deus dies en faríem balanç, ens dirien com anirem en les properes setmanes però no, ens convida, però, a debatre, sobre una altra cosa.

Nosaltres aprofitem per dir-li que assistim amb preocupació als rebrots, que tenim la sensació que el govern que vostè presideix ha actuat tard i malament fins l’arribada almenys del nou secretari de Salut Pública, i que seguim amb massa centres d’assistència primària tancats i massa deficiències en el procés de detecció precoç i de rastrejament dels contactes. Però d’això sembla que no hi ha gaires ganes de parlar-ne. Tampoc sembla que es vulgui entrar massa a fons en les raons per les quals els catalans i les catalanes no vàrem ser presents a la darrera conferència de presidents en què precisament s’abordava el procés de desescalada i el repartiment dels fons extraordinaris de la Unió Europea. Vostè va ser l’únic a deixar la cadira buida.

La raó és simple: vostè només vol representar els que pensen com vostè encara que això pugui perjudicar els interessos del país, i això, des del nostre punt de vista, és tot el contrari al sentit institucional que hauria de presidir la seva actuació com a president de la Generalitat que és i com a representant ordinari de l’Estat a Catalunya, que també ho és.

El 31 de juliol s’acabava l’actual període de sessions i jo pensava que potser vostè aprofitaria per comunicar quan pensa convocar les eleccions. Ho pensava perquè ja fa sis mesos –concretament el 29 de gener– vostè va anunciar a bombo i plateret que la seva majoria de govern l’havia desautoritzat en no defensar la seva condició de diputat i ens va dir també que tenia un govern dividit i que la legislatura estava esgotada. Jo pensava que potser sis mesos després podia fer honor al seu compromís d’anunciar una data electoral però no, o almenys per ara no.

Vostè ha cregut convenient prioritzar un debat sobre la situació política creada per la crisi de la monarquia espanyola, tema que sembla interessar-lo més que donar comptes del per què en plena crisi sanitària hem estat 46 dies sense secretari de Salut Pública – 46 dies en plena crisi sanitària– . O sense explicar per què el Govern ha decidit incomplir una resolució unànime del Parlament sobre el pagament de beques menjador en el període estiuenc. Osense explicar com ho pensa fer per recuperar la posició capdavantera de Catalunya en termes de PIB espanyol o en termes d’inversió estrangera. O sense explicar per què encara no ha convocat les forces polítiques per establir un pacte català per a la reactivació econòmica i la reconstrucció social.

Miri, ahir mateix celebraven a València un pacte polític a les Corts Valencianes que s’afegia a un acord social ja fet i a una aliança institucional ja subscrita sobre la reactivació econòmica i la reconstrucció social. Ahir mateix es ratificava l’acord de Nissan, una bona notícia per al país que caldrà arrodonir a través d’una activitat industrial substitutiva que hem de trobar al cap de setze mesos, i esperem que el Govern sigui actiu en aquesta direcció. També esperem que el Govern mobilitzi energies i acords perquè molts projectes catalans es presentin davant la Comissió Europea per rebre el finançament necessari.

Ara, jo dic: ens sobta aquesta tria de prioritats però no hauríem d’estranyar-nos-en. Vostè va expressar quines eren les seves prioritats amb tota claredat l’estiu passat a Prada de Conflent, concretament el 20 d’agost. Vostè va dir que no havia vingut a presidir una comunitat autònoma i que optava clarament per la via de la confrontació en les relacions de la Generalitat amb la resta d’Espanya.

Certament, és xocant que algú que ha optat per presidir una institució confessi obertament que no està disposat a acceptar les normes que la regulen, ni tan sols vol reformar-les sinó que només pensa a fer-les malbé a través de la confrontació sistemàtica. Sempre es poden reclamar competències i recursos, faltaria més.

Però abans cal donar comptes sobre com s’utilitzen les competències i els recursos de què es disposa, els 46.000 milions d’euros del pressupost de la Generalitat i els 250.000 treballadors públics que en depenen. Però això vostè no sembla interessar-li gaire, i això explica les seves prioritats i l’objecte del debat que ens porta avui aquí: confrontació institucional per damunt de qualsevol altra consideració. I certament, i no vull esquivar la qüestió.

La conducta de l’anterior monarca que l’ha fet marxar d’Espanya és i ha de ser objecte de crítica i també d’investigació judicial com els procediments oberts a Espanya i a Suïssa. Però deduir de la conducta personal de l’anterior cap de l’Estat que cal canviar de règim és un disbarat des del nostre punt de vista. Vostè es preguntava “què ha de fer la Generalitat en una situació com aquesta?”. La nostra opinió: defensar el marc legal o proposar canviar-lo a través de les majories i els procediments establerts, és a dir, fer el que es fa en qualsevol estat democràtic.

Ara, vostè s’entesta en dir que Espanya no és un estat democràtic. Li és igual que aquest no sigui el criteri que manté la Unió Europea i els seus països membres. Li és igual que The Economistsituï Espanya com una de les 20 democràcies plenes del món, el cinquè millor país del G-20; només Canadà, Austràlia, Alemanya i el Regne Unit obtenen millors qualificacions, però com que això no s’ajusta al seu plantejament polític s’entesta a negar-ho.

El nostre grup parlamentari creu –i que ningú no ho dubti– que ningú està per sobre de la llei i que per tant, la justícia ha d’esclarir, i si s’escau sancionar, qualsevol comportament il·lícit, l’hagi comès qui l’hagi comès.

I també creiem que cal revisar els criteris d’aforament i d’inviolabilitat per deixar clar que només emparen la tasca institucional i no les activitats privades del cap d’Estat. I creiem que cal revisar els honors atribuïts a una persona si la seva conducta no es correspon al que el va fer mereixedor de tals honors. Cal recordar que les conductes que en aquest cas es posen en dubte són conductes personals, no conductes institucionals.

Aquí també vàrem tenir un president de la Generalitat que tenia diners a l’estranger i que ho va fer i ho va amagar al llarg de molt i molt de temps, concretament al llarg d’un llarg mandat de 23 anys, però no per això van decidir canviar el nostre sistema institucional, ni tan sols quan s’han descobert trames de corrupció estructural com les del 3 per cent o el cas Palau. Això no ha implicat a la institució de la Generalitat, sinó només als responsables concrets de les decisions que han estat o estan sent jutjades. I per cert, ha estat també dit, el seu govern fa tard en la mesura que encara no s’ha personat com a acusació particular en aquests procediments judicials, ja que tot indica que han significat un perjudici econòmic a la Generalitat. I també cal recordar que aquest Parlament amb una moció va acordar que així es fes.

Miri, s’ha parlat molt del règim del 78, i jo crec que se’n parlarà encara molt més. El nostre sistema institucional és fruit d’un acord polític establert entre forces polítiques ben diverses amb un esforç de consens encomiable. Un acord polític que, per cert, va ser referendat pels catalans amb una major participació i un major percentatge de vots afirmatius que en el conjunt d’Espanya. I és un acord, com tot a la vida, discutible, però que ens ha permès una etapa ben positiva. M’atreveixo a dir –tot i que pot ser discutit també– els millors quaranta-dos anys dels darrers tres segles de la història d’Espanya, Catalunya inclosa.

I és obvi que la Constitució es pot reformar, i que des del nostre punt de vista s’ha de reformar, però construint àmplies majories, assolint acords molt majoritaris per sotmetre’ls després a referèndum. Obrir debats sobre canvis de règim sense garanties de poder-los tancar bé des del nostre punt de vista és un disbarat.

No és raonable pensar en fer consensos inferiors als que vam assolir l’any 78. I menys encara quan el que hauria de centrar els nostres esforços és la lluita contra la pandèmia, per la reactivació econòmica i per la reconstrucció social.

La democràcia és fons i també són formes; la democràcia és un sistema a voltes lent, contradictori i feixuc; la democràcia, entre altres coses, exigeix convèncer els que no pensen com tu, que és una feina a la que tots ens hauríem de posar, intentar convèncer els que no pensen com nosaltres, no pensar que, com tenim la raó, ja ens la donaran, que és com sembla que molts actuen.

I no hi ha dreceres en aquest procés de construcció d’acords i de majories, a menys de que algú vulgui caure en l’arbitrarietat o l’autoritarisme, com quan es volia que el president de la Generalitat designés a dit els jutges a través de la Llei de transitorietat. La confrontació que vostè propugnava a Prada de Conflent i que practica de forma sistemàtica té molt a veure amb la necessitat de defugir les crítiques sobre una evident mala gestió i amb l’intent d’aprofitar-ho tot al servei del projecte independentista, encara que de camí es pugui perjudicar l’interès del país.

Ara hem vist com han arribat tard i malament a la desescalada. Tres mesos criticant el Govern d’Espanya, però també tres mesos que haurien d’haver servit per estar millor preparats del que després s’ha demostrat. I confiem que ara s’estiguin preparant millor per a la tardor, perquè avui tenim tots plegats la sensació que el desplegament dels dispositius de vigilància epidemiològica ha anat amb retard.

Avui –i ha sortit també– ens indignen per la manca de sensibilitat social sobre el tema de les beques menjador a l’estiu; avui encara planen dubtes sobre l’inici del curs escolar; avui el PIB català cau tres punts més que la mitjana de l’Estat, i hem perdut per primer cop la primera posició com a comunitat autònoma en percentatge del PIB sobre el conjunt estatal –Madrid ens ha passat a davant.

Es parla bastant de la necessitat d’un nou pacte per la salut, però no es posa el fil a l’agulla per concretar-lo.

Estem tots d’acord en que cal impulsar la reindustrialització a través de la innovació, la digitalització.

Segueixen creixent les desigualtats i no avança prou el combat contra la pobresa i l’exclusió social.

Cal donar una nova empenta, i estem molt d’acord amb això, a la transició energètica i ecològica, entre d’altres coses perquè estem a la cua en producció d’energies renovables com l’eòlica.

Potser hauríem de centrar els esforços en això.

Potser caldria deixar de jugar amb la data de les eleccions, perquè els que volem una Catalunya millor, volem un govern millor, no la continuïtat renovada amb un altre president d’aquest Govern.

Però nosaltres en cap cas buscarem dreceres. A nosaltres no ens hi trobaran en cap intent de desestabilitzar les institucions; a nosaltres no ens trobaran atiant la confrontació. Creiem, i ho hem practicat, ho hem dit i ho mantenim, que és temps de cooperació i de diàleg, no de confrontació ni d’imposició.

Necessitem, sí, una estabilitat per donar una bona gestió; fugir de l’oportunisme, que no afavoreix la reforma sinó tot el contrari, aixeca recels i obstacles de tota mena. Nosaltres volem teixir consensos, i això requereix també triar amb encert les prioritats i deixar de banda allò que ens divideix.

La nostra democràcia és perfectible, sí, però la perfeccionarem amb consensos i reformes, no a batzegades ni amb ocurrències, i respectant sempre la legalitat, els procediments i les majories necessàries –no hi ha, des d’aquest punt de vista, i afortunadament, dreceres. President, la monarquia espanyola té problemes, sens dubte. Molts d’ells es poden abordar sensatament amb les adequades reformes legals, les que evitarien qualsevol sensació d’impunitat.

Però, cregui’m, abans de plantejar-se grans canvis de règim hauríem d’intentar posar-nos d’acord sobre coses més urgents i més necessàries. I si algun dia hi han majories prou sòlides per plantejar-se reformes més en profunditat, ja ho veurem, però no és ara, i crec que qualsevol observador objectiu de la realitat així coincidirà amb nosaltres.

Nosaltres volem un país millor, com sens dubte el seu Govern també vol, però no sembla que sempre posi la banya, l’accent, la prioritat en aquest esforç. I com vostè mateix va dir que no estava cridat a presidir una autonomia i que el que volia prioritzar és la confrontació, trobem que aquesta és l’explicació de per què avui s’ha volgut suscitar un debat.

Hi ha hagut per part d’un grup parlamentari l’intent de qüestionar la celebració del debat. Nosaltres no hi hem donat suport, perquè creiem que aquesta cambra ha de servir per debatre de tot. Altra qüestió és poder prendre decisions que s’escapen de les seves competències o que són manifestament inconstitucionals, també volem advertir sobre això.

És evident que els que volen la confrontació moltes vegades volen entrar en aquest tipus de deriva, però està condemnada al fracàs i desgasta qui la practica i qui la pateix.

Nosaltres creiem que els catalans esperen molt de nosaltres, probablement més del que els podem garantir i proporcionar. Però el que sí que tenen dret a esperar és que siguem capaços de sumar esforços per allò que realment importa. Amb una pandèmia encara en curs, amb uns problemes econòmics i socials molt rellevants, amb unes incògnites sobre l’inici del curs escolar i sobre les capacitats mateixes per controlar els rebrots que s’estan produint en aquests moments, crec que és difícil entendre per què es prioritzen debats sobre els que no tenim possibilitats reals d’incidir ni de prendre decisions al respecte.

Nosaltres intentem sempre respectar els procediments. Intentem sempre respectar els adversaris polítics i les opinions diferents. Només faltaria. És la nostra convicció, és la nostra obligació, és el nostre compromís.

Però, president, des de la lleialtat a aquestes conviccions democràtiques, creiem que és també la nostra obligació assenyalar quan creiem que s’està errant sobre les prioritats, quan creiem que s’estan prenent decisions que no corresponen, quan creiem que hi ha camins que no porten enlloc.

La pandèmia potser ha tingut un element de reflexió sobre el que no ens hem aturat prou i és que això no ho atura ni un ciutadà sol, ni un barri sol, ni una ciutat sola, ni un país, ni un estat, ni un continent. Realment la pandèmia ens està ensenyant que necessitem cooperació, que necessitem realment treball conjunt, que necessitem lleialtat, la que permet dir el que pensem i discrepar amb respecte, però també sobretot l’esforç de posar en comú recursos que sens dubte són insuficients per la crisi que ens ha calgut entomar. Per això, nosaltres hem criticat, president, la seva absència de la Conferència de Presidents.

Cal alinear les polítiques de Catalunya, Espanya i Europa. I això vol dir moltes vegades, sí, moltes reunions; sí, a vegades escoltar opinions que no són com les teves; sí, a vegades anar a una reunió, fins i tot sense gaires esperances de convèncer els que t’han d’acompanyar. Certament, però és que en democràcia no hi ha dreceres, no hi ha altre camí que aquest.

Nosaltres l’emplacem a agafar un camí ben diferent al de la confrontació. Nosaltres l’emplacem a fer l’esforç de teixir consensos Catalunya endins. I alguns passos que ha fet el seu Govern, els celebrem i no ens costa de dir-ho en públic: l’acord amb els agents econòmics i socials, aquest és el camí. Ja li deia que abans, a València, acord econòmic i social, acord institucional i acord polític, entre forces polítiques. Aquí encara estem molt lluny d’haver arribat a aquest nivell, però no és només que estem molt lluny, és que vostè encara no ens ha convocat ni per explicar-nos la feina del Coreco, ni per intentar escoltar les aportacions que els grups parlamentaris puguem fer-ne.

Realment, si un no treballa pel consens intern, difícilment se’n sortirà amb les propostes de reforma que exigeixen una gran capacitat de negociació i no només la fermesa d’unes paraules. Aquí no estem per rebre l’Englantina, això és propi dels Jocs Florals. Aquí el que estem és perquè la gent pugui jutjar si les nostres paraules i les nostres accions es corresponen i si utilitzem amb eficàcia les competències i recursos dels que disposem.

President, des d’aquest punt de vista, el seu Govern, des de la nostra humil opinió, està en fals, però no ho celebrem, en absolut, perquè dels errors i les mancances d’un Govern al final el destinatari és el conjunt de la societat. Per tant, a nosaltres ens interessa que vostès ho facin molt i molt bé. I en la mesura que puguem contribuir, ni que sigui mínimament, a aquest encert, des de la proposta, des de la col·laboració, a vegades també des de la crítica, compti que ho farem, perquè nosaltres ens estimem molt el país. I encara que vostè, almenys d’algunes de les seves paraules, es pot desprendre que no ens cregui demòcrates, ho som i, per això, respectem molt les institucions.

Per això respectem, i molt, els nostres adversaris. Per això no ens deixem endur a vegades per una retòrica que pugui ferir, però en canvi no volem estalviar tampoc, si convé, les crítiques i els estímuls a una acció més positiva, més ferma i més encertada del Govern de Catalunya.

Ho vaig dir amb motiu d’un debat monogràfic sobre la crisi sanitària. Tots els governs s’han vist en una forma o altra sorpresos per aquesta pandèmia. Tots en un moment o altre s’han vist desbordats pels requeriments d’una malaltia que encara no coneixem prou. Raó de més per intentar sumar, per intentar deixar de banda el que ens divideix, per intentar posar en comú allò que ens uneix i sobretot allò que uneix els catalans i les catalanes, que és l’intent d’aconseguir una vida millor per a les seves famílies, un futur millor per al seu país.

I des d’aquest punt de vista, president, molt probablement el proper curs polític serà molt exigent envers tots nosaltres. Ho serà no només perquè es puguin celebrar, quan vostè digui, unes eleccions sinó perquè realment els problemes als que hem fet front des del mes de febrer-març, encara són vigents, continuaran en el temps i tindran una projecció sobre la situació econòmica i social que realment fa patir a moltes famílies i fa patir als que ens estimem aquest país, com estic ben segur, vostè també les pateix.

Moltes gràcies.