Intervenció a la reunió interparlamentària del PSC
INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA REUNIÓ INTERPARLAMENTÀRIA (25.07.2020)
Bon dia companyes i companys,
avui tanquem el curs polític amb aquesta reunió dels grups parlamentaris del PSC tant al Parlament de Catalunya com al Congrés com al Parlament Europeu i al Senat. I ho fem amb aquesta reunió en format híbrid: alguns estem aquí reunits a la sala Ernest Lluch del Casal Socialista Joan Reventós a Barcelona i d’altres o des del vostre despatx o des de casa. Com sabeu, l’emergència sanitària continua i, per tant, hem de ser els primers a donar exemple amb el compliment de les condicions de distància interpersonal.
Vull agrair a Salvador Illa, el secretari d’Organització del partit, que hagi promogut aquesta convocatòria perquè crec que era important tancar el curs amb una anàlisi general de les coses que han passat aquest darrer any i també per parlar de les perspectives immediates de treball en els mesos que vindran. Sempre diem que el curs polític ha estat frenètic i sempre és veritat. Cada curs polític té els seus reptes, els seus problemes, els seus moments dolços i els seus moments més difícils. Però aquest ho ha estat especialment per la COVID-19, que ha trasbalsat la nostra vida política, social, econòmica i cultural. I realment a més, com els fenòmens que arriben per sorpresa, sense avisar, sense estar amb cap previsió doncs han alterat de forma molt molt important la nostra manera de fer política i la manera de viure i de treballar de tantes i tantes persones.
Per tant, i tot i que ho hem fet sovint, no és sobrer recordar les víctimes. Hem perdut molta gent en aquesta pandèmia. Molta gent que no ha pogut superar una malaltia que ens ha colpejat per sorpresa i que tot just ara comencem a conèixer com funciona. També és veritat que és un molt bon moment per tornar a reconèixer la feina de tot el personal sanitari, sobretot i també d’aquells i aquelles que han garantit el funcionament normal de la nostra societat en unes circumstàncies especialment difícils i dramàtiques.
Recordem com començava amb el curs començàvem el curs amb una perspectiva de repetició electoral. Hi havia hagut unes eleccions però un bloqueig polític va impedir obrir la legislatura i el 10 de novembre vam tenir unes noves eleccions que bàsicament eren una tria entre un govern que estigués hipotecat per l’extrema dreta o el desbloqueig de la mà d’un govern progressista.
Afortunadament, i intel·ligentment, els votants i les votants de tot Espanya van triar el desbloqueig i el progrés. Aquestes eleccions van dur a un pacte de govern de coalició amb Unidos Podemos, un govern progressista i de coalició que es comprometia i segueix compromès en tota la seva acció política a consolidar el creixement i la creació d’ocupació de qualitat, garantir els drets socials, la regeneració democràtica, la ciència i la innovació. Un govern que té cura dels serveis públics i els enforteix. Un govern que lluita contra el canvi climàtic, treballant per una transició ecològica justa. Un govern que ha apostat per ajudar les petites i mitjanes empreses i els autònoms. Un govern que s’ha compromès a aprovar nous drets que aprofundeixin el reconeixement de la dignitat de les persones com el dret a una mort digna. Un govern feminista, que garanteixi la seguretat, la independència i la llibertat de les dones a través de la lluita decidida contra la violència masclista, i contra l’escletxa salarial. Un govern que aposta per una Espanya cohesionada que garanteixi la seva diversitat i pluralitat.
Un govern progressista que impulsa polítiques socials i nous drets d’acord amb els acords de responsabilitat fiscal d’Espanya amb Europa gràcies a un millor ús dels recursos públics, a una reforma fiscal justa i progressiva que ens apropi a Europa i en la qual s’eliminin privilegis fiscals. No ens hauríem de cansar mai de dir que la mitjana europea de pressió fiscal és superior a la pressió fiscal espanyola, em sembla que són nou punts de diferència. A Europa tenen millors serveis públics perquè tenen una fiscalitat més potent que la nostra.
El Govern va demostrar valentia i empenta. Dues o tres setmanes després de prendre possessió esclatava la pandèmia de forma brutal. No va ser gens fàcil. No ho és ara i no ho serà en el futur immediat. Tot i que és veritat que vull celebrar que comencen a sortir notícies que apunten a que potser disposarem de vacuna abans del que ens pensàvem, ens queden mesos i mesos de convivència amb el virus i, per tant, d’exigència, de precaució, d’alerta a la qual els electes socialistes també hem de contribuir amb les nostres intervencions tant públiques com privades.
L’important és que arribada la pandèmia el govern presidit per Pedro Sánchez va demostrar estar a l’alçada en els dos grans objectius: el primer era contenir-la i després evitar que els seus efectes recaiguessin sobre els de sempre, que hi hagués gent que quedés enrere a causa de la crisi econòmica i social que es deriva de la pandèmia.
I, lògicament en aquest moment hem de fer un breu incís i mostrar el nostre orgull, la nostra satisfacció, per la feina duta a terme pel ministre de Sanitat, el nostre secretari d’Organització, Salvador Illa, que s’ha guanyat un respecte sobretot dels que no el coneixien. Els que el coneixíem estàvem segurs que estaria a l’alçada. Jo crec que ho he dit en algunes entrevistes però el Salvador té avantatges que altres no tenim. Aquesta barreja del filòsof, polític i gestor públic és una barreja ideal per una circumstància com la que hem travessat. El Salvador ha mostrat en aquests moments el millor del PSC. I què és el millor del PSC? Un partit centrat en els problemes i les necessitats de la gent, un partit dialogant, un partit al que li agrada tendir ponts i crear escenaris d’acord polític i de pacte, i també un partit respectuós de les altres ideologies, dels altres projectes polítics.
I això ens ha proporcionat moments molt interessants amb la seva presència tan sovintejada en els mitjans de comunicació i que han estat celebrats, perquè demostren que es pot fer política d’una forma diferent. Demostren que es pot fer política des del coneixement, des de la fermesa, però també des de l’empatia. I això ha fet el Salvador en nom de tots, i jo crec que molta gent (i molta gent que no ens vota) ha apreciat també en ell aquesta manera de fer. I també aquest respecte per la ciència, pel que sabem i també el respecte pel que no sabem. Potser massa vegades estem massa convençuts que ho sabem tot. I la vida ens demostra de forma bastant constant que no ho sabem tot i que quan no ho saps has d’aprendre dels que més en saben i has d’aprendre també sobre la base de l’experiència i l’error.
Moltes vegades han estat criticats alguns canvis de posició del govern. Doncs jo us he de dir que jo els he celebrat, perquè un govern que va descobrint nous elements d’una pandèmia i que ajusta les seves decisions a aquest nou coneixement em mereix bastant més respecte a aquells polítics que, guiats per un dogma únic, són incapaços d’ajustar se a la realitat i a les necessitats de la gent.
Dir–vos que la crisi causada per la COVID-19 no ha acabat i, per tant, no ens hem de cansar i ho demano per exemple en totes les publicacions que es fan, tant digitals com el paper, hi aparegui aquesta espècie de trípode mans–mascareta–distància formi part permanent dels nostres missatges i de la nostra comunicació. Hi hem afegit altres coses: la no concentració de més de 10 persones, l’estricta vigilància en els espais més tancats, evitar aglomeracions en les que no es produeixin aquestes mesures… D’això en tenim per bastanta estona… A mi no m’agrada dramatitzar perquè en aquest sentit doncs intento guiar-me pel que està fent el Salvador i el camí que ell ha traçat, però estem en un moment especialment difícil. Ho estem al Segrià, però també a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, a determinats entorns de Girona, i en qualsevol moment ens podem trobar amb situacions similars a altres indrets del país i, per tant, això no s’ha acabat.
Li hem de demanar a la gent que estigui especialment alerta. Li hem de demanar a la gent que faci cas de les recomanacions, de les prohibicions i de les decisions de les autoritats públiques. Fins i tot quan a vegades no les entenem del tot o considerem que poden ser contradictòries o que poden ser no adequades. En aquests moments no hi ha millor lluita contra el virus que la responsabilitat individual i que fer cas a les instruccions dels que prenen en nom de tots les decisions oportunes.
També és un moment per agrair als nostres alcaldes i alcaldesses i al conjunt dels electes locals la seva feina la seva feina que ens està ajudant en moments crítics, el seu lideratge i el seu acompanyament a situacions econòmiques i socials ben dures.
Des d’aquest punt de vista no vull deixar passar tampoc l’oportunitat de remarcar la nostra satisfacció per l’aprovació de l’Ingrés Mínim Vital. Hi havia un tema importantíssim que és que la crisi que tenim i que seguirem tenint durant un cert temps no deixés a ningú enrere. I això volia dir fer una aposta decidida per als que pitjor ho passen, per la gent que no té ocupació i que no té a vegades esperances d’inclusió social. I des d’aquest punt de vista l’Ingrés Mínim Vital serà un dels en fi dels trofeus més preuats de la gestió del govern.
Per tant, lluita contra la pandèmia i lluita contra els efectes econòmics i socials de la pandèmia. Des d’aquest punt de vista també dir vos jo crec que el Govern presidit per Pedro Sánchez ha encertat les prioritats, i això és el que hem d’exigir a tots els governs. Posar per davant allò que és més important i deixar per més endavant o més enrere aquelles qüestions que no són tan rellevants en una crisi com aquesta.
També he de fer breu menció del Congrés del partit que va formar part també d’aquest curs polític que ara tanquem. Vam fer un bon congrés; els bons congressos segurament són els que no donen gaires notícies, ni gaires titulars però que suposen la consolidació d’un projecte, d’un equip de direcció i la imatge de solidesa, de cohesió, d’un partit que és un partit fiable, un partit que està unit i que està proposant, a més, un altre rumb polític per al nostre país. Un partit amb vocació de servei, amb vocació majoritària i de govern i amb un clar projecte de futur.
Moltes vegades intentem resumir els nostres projectes i aquí que tinc al costat l’Eva Granados que fa aquest esforç de recollir i sintetitzar el conjunt d’aportacions i de donar los en forma de programes. Moltes vegades les grans discussions són quants eixos fem, com vertebren tot això, com trobem un fil que expliqui les coses. I encara no podem dir que ja hem parat la pilota i que ho tenim absolutament tot clar de com ho vertebrarem. Però sí que crec que hi ha sis o set elements que hem de recordar una i una altra vegada:
Permeteu me que faci en aquest moment un esment especial a les comarques de Ponent i de muntanya. La crisi que hem tingut ara amb aquests rebrots han posat també en evidència que hi ha parts molt significatives del territori català que s’han sentit abandonades, que s’han sentit menystingudes. Hem sentit expressions des de “Lleida existeix!” o el crit “Som Lleida”, de gent que diu “escolti, que nosaltres som els que estem sempre aquí que som els que garantim entre d’altres coses el subministrament agroalimentari del nostre país, i no hem rebut gaire sovint o massa sovint l’atenció deguda”. Hi ha un sentiment de frustració i d’injustícia que s’estén pels territoris, amb una contradicció que és evident, i és que els que han guanyat les eleccions en aquests territoris habitualment són els que s’omplen la boca de defensa d’aquests territoris, però després d’anys i panys de governar han demostrat que tot és més aviat de “boquilla”. Ho diuen però no ho fan. I és això el que explica la indignació de determinats sectors de Lleida en aquest moment que la COVID-19 els ha colpejat de forma especial en forma de rebrot.
Les nostres institucions han de ser millors, la qualitat de la democràcia, la qualitat de la participació, la qualitat de la informació la cooperació entre institucions. També la crisi de la COVID-19 ens ha demostrat fins a quin punt tot això no funciona prou. L’altre dia vaig sentir una cosa que em va indignar: una consellera de la Generalitat dient que els ajuntaments van a la seva. Malauradament, els ajuntaments s’han sentit massa sovint abandonats. S’han sentit sense la informació: Se’ls deia “tenim un problema de salut” i ningú no els donava una xifra, no els donaven les dades sobre les quals aquella anàlisi es feia i, per tant, necessitem un millor funcionament institucional del país.
I després òbviament guanyar en respecte i convivència. Avui hi ha un titular en un diari català d’un dirigent independentista que ve a dir “hauríem de resoldre l’embolic que nosaltres mateixos hem creat”. Doncs efectivament un embolic que entre altres coses ha dividit la societat catalana. Per tant nosaltres, en el nostre projecte, hem de posar aquesta dimensió de retrobament, de reconciliació, diguem-ne com vulgueu, i de guanyar en respecte i convivència.
Hem acabat el curs polític amb una bona notícia que ve d’Europa i per tant que ve de nosaltres mateixos, perquè no sé com ho haurem de fer perquè cada cop quedi més clar que quan parlem d’Europa no parlem d’una realitat diferent, sinó d’una realitat de la que formem part i de la que ens sentim protagonistes.
Aquest acord que ha fet el Consell Europeu sobre la mobilització extraordinària de recursos per fer front a la COVID-19 i per garantir una recuperació econòmica i social amb un sentit de solidaritat i també de compromís ecològic ha estat una magnífica notícia i ha estat el resultat d’una batalla política molt i molt forta.
Ens hauríem de remuntar a aquella època en què José María Aznar qualificava de “pedigüeño” a Felipe González per trobar un altre exemple d’una batalla política de primer ordre a nivell del conjunt de la Unió Europea. I jo crec que és de justícia que diguem que aquesta batalla l’hem guanyada els europeistes, i no els que necessitaven més recursos com alguns han dit, sinó els europeistes, els que creuen que el projecte europeu és un projecte de model de societat, de model de convivència, de model de desenvolupament, i no un caprici o una estricta negociació entre interessos contradictoris.
Hem de retre homenatge a Pedro Sánchez pel seu lideratge perquè ha guanyat i s’ho ha guanyat. Però també dir–ho: ens hem sentit molt ben acompanyats. D‘entrada i òbviament pels nostres veïns portuguesos i italians, però també amb un lideratge que ha jugat fortament a favor de les posicions europeistes i de les que defensava el nostre govern. I hem de dir que el president Macron i la cancellera Angela Merkel han estat al nostre costat i moltes vegades han donat la batalla en primera línia i primera persona precisament per fer valdre aquests criteris que faran d’Europa un projecte que torni a interessar, que torni a engrescar, i que torni a donar esperances al continent.
Sempre hem defensat que la resposta a aquesta crisi havia de ser molt diferent a la resposta de la crisi del 2008. Allà ja vam veure que les receptes de l’austeritat i del ‘campi qui pugui’ no eren les millors receptes ni per vèncer la crisi ni per crear i enfortir un projecte europeu que valgués la pena.
Què va passar amb la crisi del 2008? Siguem molt clars: van incrementar–se les desigualtats dins de cada país i també les desigualtats entre els diversos estats membres, i per tant avui donem la benvinguda a aquest ambiciós programa d’estímul econòmic que ha de servir per donar resposta a les necessitats econòmiques i socials d’una ciutadania que s’ha vist afectada per una crisi econòmica molt greu poc després d’haver estat víctima de l’anterior crisi econòmica.
Massa sovint la Unió Europea apareix com a llunyana amb alguns mecanismes de decisió complexes. Escolteu, diguem–ho clar: posar d’acord 27 països, 27 governs, 27 parlaments nacionals és difícil. La democràcia és difícil. Les dictadures en això són més simples: hi ha un que mana i els demés que obeeixen. Nosaltres volem construir col·lectivament un projecte. I això requereix d’un esforç de negociació, de diàleg, d’entendre les raons d’uns i altres i trobar camins que ens permetin avançar plegats. Des d’aquest punt de vista, també crec que la solució finalment adoptada mostra que aquest camí és un camí que no té per què ser paralitzant, que no té per què ser un camí d’insuficiències sinó un camí clarament d’avenços.
Ara li toca al Parlament Europeu vetllar perquè tots aquests acords tirin endavant i tinguin el seu reflex en el conjunt de les polítiques europees. Els europeus només tenim un instrument per fer sentir la nostra veu, que és el Parlament Europeu, i per tant si bé hem assistit, com no podia ser d’una altra manera, a una negociació entre governs, entre caps d’Estat i de Govern dels països membres de la Unió, ara li correspon al Parlament Europeu, veritable representant de tots els ciutadans i ciutadanes d’Europa, garantir que aquests acords tiren endavant i que no es resta ambició, sinó que se suma. És veritat que hi ha unes perspectives financeres de la Unió que es poden veure malmeses si es fa una interpretació mesquina d’aquest acord i per tant al Parlament se li ha girat molta feina i ja en tenia molta però ara afortunadament en tindrà més.
I deixeu me que parli potser no tan breument sobre Catalunya. Mireu, el curs polític a Catalunya s’assembla com una gota d’aigua a l’anterior. Quan preparàvem aquesta intervenció recordàvem el que va dir el president Torra l’agost de l’any passat a Prada de Conflent, que ja ens va advertir… Se li ha de reconèixer una claredat en aquest sentit i una gran sinceritat: “Jo no sóc president per gestionar una autonomia”. Efectivament no és president per gestionar una autonomia. Ara, el que tenim entre mans és una comunitat autònoma, amb un pressupost de 46.000 milions d’euros, amb 250.000 treballadors públics i per tant això és el que s’ha de gestionar. Això no impedeix aspirar a tenir més competències i més recursos, però obliga a utilitzar les competències i recursos dels quals es disposa amb moltíssima més eficàcia.
També ens va dir que hi veia un camí de confrontació i n’hi ha hagut. Hi ha hagut confrontació en els pitjors moments per la confrontació. Aquests dies que estem veient les insuficiències del Govern de Catalunya en la lluita contra la pandèmia, a més està pagant la factura de tres mesos seguits en els quals ha fet una política, una estratègia de confrontació i d’intentar fer avançar la seva agenda política enmig d’una pandèmia. Sempre deia que el Govern d’Espanya ho feia tot tard i malament, sense comptar amb ningú, i amb molt poc temps ha quedat acreditat que si algú ha arribat tard i malament, tenint més temps per preparar–se, ha estat el Govern de Catalunya.
No hi ha hagut lideratge. Hi ha hagut mala gestió. Hi ha divisió interna en el govern. Hi ha manca d’objectius i de projectes. I no hi ha eficàcia. I ho lamentem, perquè de la ineficàcia del Govern se’n ressent el conjunt de la societat. No és un problema només d’un o altre partit o d’un o altre responsable polític. Si un no té un bon conseller de Treball i Benestar Social, se’n ressenten els serveis públics. Si un no té un bon vicepresident i un bon conseller d’Economia, resulta que els recursos no arriben a temps o no s’apliquen com s’hauria de fer. Si un no té una bona consellera de Salut, els serveis de salut se’n ressenten. Si un no té un bon conseller o consellera d’Educació, l’educació dels nostres nanos se’n ressent. I això és el que està passant. I això és el que nosaltres hem intentat des de la lleialtat, des d’un esperit de col·laboració però sense deixar d’assenyalar les coses que no funcionen.
Estem preocupats perquè no tenim sisena hora, estem preocupats perquè no tenim una educació adreçada sobretot a reduir desigualtats i a donar resposta als nens i nenes amb especials necessitats educatives. Estem preocupats perquè l’ensenyament de l’anglès no progressa adequadament, etcètera. I estem preocupats perquè aquest curs s’ha vist estroncat i els mecanismes d’educació a distància no han funcionat i tenim encara seriosos dubtes sobre l’arrencada del proper curs escolar. Per a nosaltres totes aquestes coses són importants, són les que poden garantir una prosperitat econòmica i una justícia social que aquest país necessita cada dia que passa més.
I si això ho diem d’aquest curs polític doncs realment podem estendre aquest balanç als darrers deu anys. Hem parlat alguna vegada d’una dècada perduda, però Catalunya com a país perquè té un govern que no té clares les prioritats, que no ha encertat el seu rumb, ha pagat les conseqüències en termes d’una societat dividida, en termes d’una economia empobrida, en termes d’uns serveis públics deteriorats, i d’una pèrdua constant de temps, recursos i oportunitats. Aquesta és la gran crítica que nosaltres fem el govern català. I, a més, un govern que havia fixat un gran objectiu sobre el qual ha fracassat, i a més amb un cost molt alt,un cost que ha pagat el conjunt de la societat catalana però també un cost que han pagat els propis dirigents independentistes.
I davant d’això que tenim? Doncs un govern que en comptes de fer un mínim esforç d’autocrítica, de revisió dels seus plantejaments, de reformular el seu projecte, el que fa és gesticular més i més… I ara quan es pregunta al president de la Generalitat “què hem de fer?” ell diu “un referèndum”. Aquesta és l’única resposta que trobem en el govern de Catalunya. Un govern que, a més, en el que sí realment excel·leix és en la publicació/edició/plantejament de memorials de greuges. Tenen una llista enorme de coses que es fan en contra del govern o del que ells consideren que és l’interès del país.
És un govern que excel·leix també en derivar responsabilitats. Ara ja no poden dir que són del Govern d’Espanya i per això ara sembla que diu la consellera Vergés que la culpa és dels ajuntaments que van a la seva. Sempre són capaços de trobar formes que els treguin a ells del mig, que no són responsables de res. Millor dit: el que va bé és gràcies a ells, el que va malament és sempre culpa d’un altre. Aquesta és la fórmula de gestió i de gesticulació d’aquest govern: més gesticulació que gestió. I han amagat alguns efectes evidents de polítiques d’aquests darrers deu anys: les retallades en sanitat, les hem pagat a un preu altíssim; el desentendre’s del sistema de serveis socials de les residències, ho hem pagat molt durament. Per tant els errors en el plantejament polític, els errors en la gestió concreta dels serveis públics els paguem el conjunt dels ciutadans i ciutadanes del nostre país i nosaltres creiem que és hora de dir prou.
És hora de canviar de rumb. És hora de renunciar a fórmules caduques, fracassades i equivocades. I aquesta és la nostra la nostra feina. La confrontació política no resoldrà cap problema. És obvi i més davant d’una crisi tan greu com aquesta que el que necessitem és que els governs cooperin entre si i no es barallin entre ells. Necessitem alinear amb polítiques públiques eficaces el conjunt de les administracions. En aquests moments la magnitud dels problemes i dels reptes als que ens enfrontem requereixen d’un especial esforç de cooperació.
I això és el que nosaltres també podem oferir. Nosaltres som el partit de la cooperació entre governs, el partit del diàleg, el partit de les polítiques públiques, el partit de les polítiques progressistes.
Com us deia, l’estat d’alarma va suposar un moment especial en la vida del nostre país i va donar una major autoritat al Govern d’Espanya sobre determinades qüestions, com no podia ser d’una altra manera. Aturar la pandèmia requeria de decisions que alteraven drets i llibertats fonamentals i que s’havien d’aplicar amb coherència en el conjunt del territori espanyol. I això era el que requeria d’un esforç dels governs. Aquests criteris que s’han anomenat de cogovernança no són altra forma de dir criteris federals. Els països que tenen diversos nivells de govern s’han d’organitzar federalment i això vol dir autogovern, això vol dir que la governança del conjunt i això vol dir lleialtat mútua. I des d’aquest punt de vista jo vull agrair que el Govern d’Espanya ha practicat i ha predicat lleialtat. Malauradament, el Govern de Catalunya no ha correspost de la mateixa manera. I el que és pitjor, després d’estar tres mesos queixant–se sobre el que feia segons ells tard i malament el Govern d’Espanya, no van aprofitar aquests tres mesos per preparar–se pel que era obvi que després d’aturar la pandèmia s’havia de produir: la desescalada. Què necessitava la desescalada? Autoritat, bona gestió, prestigi, detecció precoç de contagis, rastrejament dels contactes d’aquests contagis, elements de confinament per a les persones infectades per evitar que expandissin la malaltia… El que sabia ja tothom sense necessitat de ser epidemiòleg. I van tenir tres mesos llargs per preparar se per a aquest moment i no els van aprofitar. Ha arribat el moment dels rebrots que estaven anunciats des del primer moment i ens hem trobat una administració de la Generalitat no preparada per a aquesta dimensió. Encara estem discutint d’uns quants rastrejadors i rastrejadors necessitem, si és millor una provisió pública o privada d’aquests serveis de rastreig... I com és possible que al llarg de més de quaranta cinc dies enmig de la pitjor crisi sanitària que ha viscut Catalunya no tingués secretari o secretària de Salut Pública? És impossible explicar–se això. O és que un ha equivocat radicalment les prioritats o que no disposa de persones de confiança suficients per cobrir llocs crucials. Afortunadament els 45 dies han passat i ara tenim un nou secretari de Salut Pública al qual hem desitjat lògicament tot l’encert i ens hem posat a la seva disposició per ajudar.
Escolteu, els ciutadans i ciutadanes del nostre país ens ho diuen. No volem baralla política, volem solucions, no volem partits que aprofitin una crisi per fer avançar la seva agenda política partidista. Volem solucions, volem la tranquil·litat de saber que els nostres càrrecs electes dediquen la major part del seu temps, de les seves energies a trobar solucions i a resoldre problemes i acompanyar la gent.
Ens hem trobat un mal govern a Catalunya per una circumstància com aquesta, i no gestiona bé ni genera cap confiança. Som nosaltres els primers que diem públicament a la ciutadania que cal que atengui les instruccions, les recomanacions del Govern de Catalunya. Probablement no és un govern que s’hagi guanyat ni l’autoritat ni el prestigi i, per tant, en la mesura que nosaltres puguem, volem afegir la nostra veu a l’únic esforç que val la pena, que és el de combatre la malaltia tant des del punt de vista de les responsabilitats individuals com des del punt de vista de la bona gestió de govern.
És un govern que arriba tard i malament a tot. No serà perquè no haguem insistit en la necessitat de comptar amb un pacte català per a la reactivació econòmica i per la reconstrucció social. L’hem reclamat en sessions de control, en interpel·lacions, en mocions, amb la creació d’una comissió d’estudi que, per cert, presideix la nostra companya Eva Granados. Hem fet papers, hem rebut la delegació de la comissió d’experts que va nomenar el Govern per pensar una mica el futur immediat després de la pandèmia, els hem lliurat la nostra documentació, ens hem compromès a seguir proporcionant propostes… Però encara és hora que el Govern de Catalunya ens convoqui a les forces polítiques per establir aquest pacte català per a la reactivació econòmica i la reconstrucció social.
Ara que tindrem una batalla legítima per intentar captar la major part possible de recursos europeus, tampoc s’està treballant per part del Govern en el sentit d’establir els consensos, les complicitats i demanar els ajuts que calguin perquè Catalunya hi surti guanyant. I veiem que hi ha en altres comunitats que legítimament estan fent aquest esforç. I us he de dir que al llarg d’aquesta pandèmia hem sentit una enveja per la Generalitat Valenciana, per la seva capacitat de gestió, pel lideratge del company President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Per què? Perquè ha aconseguit guanyar-se l’autoritat, el respecte, de vegades reivindicant i fins i tot discrepant d’algunes decisions del Govern d’Espanya, però sempre amb propostes, amb avenços i amb un consens creixent de la societat valenciana. Això no ho tenim a Catalunya perquè el Govern o ho no ho sap o no ho vol cercar.
És obvi que si un té un projecte polític que divideix difícilment pot fer avançar propostes que uneixen. I això és el que falta en el nostre país. Nosaltres seguirem insistint en aquesta necessitat de concertació i de pacte per als temes de reactivació econòmica, de reconstrucció social i de captació de recursos europeus.
Cal reindustrialitzar el nostre país diguem-ho clar. No ens podem resignar a una pèrdua de pes de la indústria. No podem pensar que els nous requeriments de transició ecològica, de digitalització, no han de ser tinguts en compte. Les empreses, els països, les persones que no tinguin presents aquests reptes perdran el tren del progrés. I Catalunya ha perdut ja massa trens en aquests darrers deu anys com perdre ni un mes.
Anem a unes noves eleccions a la tardor. No sabem quan, però sí que sabem en quines condicions arriba el govern independentista. Les va fixar el mateix president de la Generalitat va dir em sembla que era el 29 o 30 de gener: em sento desautoritzat, tinc un govern dividit, la legislatura està esgotada. Això va dir a finals de gener. Estem ara a finals de juliol i encara no s’ha fixat una data electoral. Suposem que perquè estan intentant jugar buscant la data que millor els convingui a uns o altres independentistes, perquè estan dividits també sobre aquesta qüestió.
Nosaltres creiem que cal posar per davant els interessos del país. Probablement a Catalunya li hagués anat molt millor si haguéssim celebrat eleccions com ho van fer al País Basc i a Galícia el 12 de juliol. Tindríem ja resolta aquesta qüestió i tindríem un govern amb una nova legitimitat, amb una nova majoria per afrontar un repte fonamental com el que tenim entre mans.
I realment això és el que decidirem a les eleccions sigui quan sigui quan es produeixin: o bé seguir amb una orientació política fracassada de mala gestió, de divisió, i de pèrdua d’energies, de temps, oportunitats i recursos o bé canviem de rumb. Per a aquest canvi de rumb, un resultat magnífic, excepcional, una victòria dels socialistes seria el camí més ràpid per assolir–ho. Si tornen a sumar, malgrat aquesta divisió que tenen, malgrat el seu enfrontament, si tornen a sumar els independentistes es tornaran a posar d’acord per seguir amb aquest camí que no porta enlloc.
Per tant nosaltres hem de fer per ser capaços d’encapçalar una alternativa diferent i per això ens cal un resultat electoral excepcional. Nosaltres estem preparats des del punt de vista dels equips, dels candidats, de les candidatures. Les triarem quan toqui, però les tenim en aquests moments ja molt parlades, molt consensuades arreu del territori, i estem preparats per liderar aquest esforç i lluitarem com mai per arribar als primers.
I mireu és fàcil explicar el que volem: nosaltres creiem que Catalunya pot ser un país millor. Creiem que podem fer millor les coses, i que si volem un país millor d’entrada necessitem un millor govern. Algú pot dir que un millor govern que l’actual no és ambiciós perquè aquest no és gaire bon govern… Però necessitem un millor govern i nosaltres estem en condicions d’encapçalar lo.
Aquest país té energies, té potencial i cal que hi hagi un govern capaç d’aprofitar- lo, de projectar–lo, d’amplificar–lo i de cooperar amb la resta d’administracions locals, espanyoles i europees perquè Catalunya faci un salt endavant i per tornar-nos a posar a la primera línia del progrés econòmic i social d’Espanya.
Aquest és el nostre objectiu. Tenim les idees clares, tenim uns valors, una trajectòria, i també uns amics i amigues amb els que treballar conjuntament. Algú pensa que Catalunya pot guanyar el seu futur d’esquenes a Espanya? Nosaltres no, sense cap mena de dubte. Nosaltres creiem en la suma, en les sinergies, en les capacitats compartides. Creiem en els lideratges que es creen a partir del diàleg, la negociació i el pacte. I, per tant, això és el que oferirem a la societat catalana: un bon govern. Un govern que toqui de peus a terra, un govern capaç d’utilitzar els recursos i les capacitats que té a les seves mans i capaç també d’ampliar aquests recursos per la via positiva del diàleg, la negociació i el pacte.
Amb un millor govern tindrem un millor país, i necessitem un Govern perquè Catalunya avanci, perquè no retrocedeixi. N’estem farts de governs que el que acumulen són derrotes i frustracions. Nosaltres volem acumular victòries, avenços, guanys, en positiu, amb força, amb determinació, amb pacte, amb consens. Aquesta és la nostra feina. I ho aconseguirem.
L’alternativa a aquest rumb equivocat i fracassat de l’independentisme som nosaltres i, per tant, nosaltres farem tot el que estigui a les nostres mans per poder encapçalar aquesta alternativa diferent. Una alternativa que posa per davant de tot la resolució dels problemes de la gent, una alternativa pensant en el país sencer i no només en una part per important que sigui. I aquesta serà la gran diferència, la gran alternativa que nosaltres proposarem enfront del projecte ja deu anys fracassat dels independentistes.
Si no guanyem nosaltres hi haurà quatre anys del mateix, quatre anys més de retrocés. I segurament a alguns els farem feliços, però no als catalans. Els catalans volen guanyar, volen avançar. Volen ser respectats i estimats. Volen estar convençuts que els seus recursos s’utilitzen amb màxima eficàcia. Això és el que nosaltres ens proposem de fer i, per tant, us crido a fer aquest esforç per tenir un país millor, per tenir una Catalunya de primera, per tenir un país del qual sentir–nos orgullosos. Un país que sigui capaç de millorar les condicions dels que viuen i treballen avui i de preparar les millors condicions per als que ho hauran de fer demà i demà passat.
Catalunya ha tingut en diversos moments de la història períodes de retrocés però que després han anat seguits de processos de gran avenç. Nosaltres voldríem protagonitzar, liderar una etapa de progrés, de prosperitat compartida, de justícia, de feminisme i ecologia en el nostre país. És la feina que hem de preparar en les setmanes i mesos que vindran i que culminaran en les properes eleccions. Jo us crido a tots i a totes a donar el millor de vosaltres mateixos com jo intentaré donar el millor de mi mateix per guanyar aquest combat en nom dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
Moltes gràcies.
Posted on dissabte 25 Juliol 2020, in Intervencions públiques. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.
DIARI DE MIQUEL ICETA 