La sentència no és el final

LA SENTÈNCIA NO ÉS EL FINAL

article publicat a El Periódico de Catalunya, 19.10.2019

 

La Sentència de la Sala 2a del Tribunal Suprem acordada per unanimitat i que condemna els líders del procés independentista pesarà com una llosa sobre la política catalana durant molt de temps. L’impacte emocional que senten molts catalans, no tots independentistes, i la controvèrsia suscitada per la decisió del Tribunal em mouen a compartir algunes reflexions.

1. Espanya és una democràcia. Encara que hi hagi qui ho discuteixi, Espanya és una de les 20 democràcies plenes segons els índexs internacionals més acreditats. Aquesta és també la convicció dels Estats membres de la Unió Europea i de l’ONU. Espanya és un Estat de dret, en el qual regeix la separació de poders segons la qual el poder legislatiu fa les lleis i el poder judicial sanciona els que no les compleixen. La sentència és la culminació d’un judici que es va produir, precisament, perquè alguns van decidir saltar-se la llei. Evidentment si la política hagués encarrilat el que era i és un problema fonamentalment polític , aquesta qüestió no hagués arribat als tribunals.

2. Les sentències han de ser acatades per discutibles que puguin ser. I aquesta sentència, a més, es pot recórrer davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu dels Drets Humans. La nostra Constitució empara el dret a la lliure expressió, reunió i manifestació, entre d’altres. Aquests drets s’han d’exercir pacíficament i des del respecte als drets dels altres. I l Estat de dret s’esfondraria si qui no compartís el contingut d’una llei o d’una sentència no estigués obligat a complir-la. Les institucions polítiques tenen un especial deure de respecte a les decisions judicials precisament en atenció a la separació de poders que afortunadament regeix a Espanya .

3. Molts vàrem advertim que la via unilateral i il·legal presa pels independentistes no només estava condemnada al fracàs sinó que comportaria greus conseqüències. Malauradament no es van atendre les nostres advertències. Si el fracàs de la política i la decisió d’alguns d’infringir la legalitat ens ha portat a un judici i a una sentència, ara hauríem d’intentar que aquesta sentència no ens impedeixi retornar a la política, a un procés democràtic de diàleg, negociació i pacte que pugui abordar els problemes de fons. Començant per un diàleg entre catalans. No em canso de recordar que per promoure una reforma estatutària cal construir un consens que reuneixi com a mínim a 2/3 dels membres del Parlament, i avui no hi ha un acord que reuneixi aquesta majoria.

4. El diàleg té un requisit previ: la plena acceptació de les regles de joc. Sense una acceptació plena de la legalitat vigent, que incorpora els mecanismes per a la seva modificació a través de les majories corresponents, el diàleg és impossible. Si persisteix l’obstinació en la recerca de falses dreceres, de vies unilaterals i il·legals per part de l’independentisme, el diàleg esdevé impossible. Qui o quins seran els dirigents independentistes capaços de dir-los-hi la veritat als seus seguidors sobre tot el que ha succeït fins avui, capaços de reconèixer que la via unilateral ha fracassat per sempre i que només des del diàleg podrem aconseguir un acord? Un acord primer, entre els catalans, i un acord després amb el conjunt dels espanyols. Un acord que pugui finalment ser sotmès a referèndum.

5. Per arribar a l’acord caldrà temps però hauríem, precisament per això, de començar com més aviat millor. Hem de crear les condicions de confiança sobre les quals construir el pacte necessari. I començar per manifestar el respecte per totes les posicions. Per a alguns el diàleg sembla limitar-se a que els altres acceptem el 100% de les seves condicions. I si no ho fem, dir-nos que no som demòcrates. No és així com arribarem enlloc. Nosaltres no volem un referèndum per certificar una divisió. Ho volem per certificar un acord. Un acord que no pot ser el manteniment de l’statu quo, ni tampoc la ruptura amb la resta d’Espanya. Un acord que implicarà un autogovern més sòlid, un millor finançament i una participació directa en la presa de decisions per part de l’Estat. Un Estat que reconeixerà la personalitat nacional de Catalunya i el caràcter pluricultural i plurilingüe d’Espanya. Si algú necessita referències, pot trobar-les a la Declaració de Granada subscrita pel PSOE el 2013. http://www.declaraciondegranada.es/

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on divendres 18 Octubre 2019, in Articles i entrevistes. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.