Intervenció en el debat parlamentari sobre l’orientació política general del Govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL DEL GOVERN

Palau del Parlament, 25.09.19

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats,

Molt Honorable senyor president de la Generalitat,

 

Li parlo com a president del grup Socialistes – Units per Avançar i, per tant, com a persona compromesa amb el seu país. Li dic perquè no cregui que només estan compromesos amb el país els que pensen com vostè.

Aquest és un dels debats parlamentaris més rellevants de l’any: el debat sobre l’orientació política general del govern. I el mínim que es pot dir en iniciar-lo és que, des del nostre punt de vista, no hi ha una orientació política general del govern. Per això parlem de govern desorientat, de govern dividit, de govern en fallida.

Desorientat o desnortat. Sense orientació i sense nord. Incapaç de dir cap on vol anar ni com hi pot arribar. El propi govern assenyala com a element prioritari el que anomena la “resposta a la sentència” però fins ara seguim sense conèixer-la. I tampoc la seva intervenció d’aquest matí contribueix a aclarir-ho gaire. Vostè va dir en la seva intervenció a la Universitat Catala d’Estiu: “En el seu moment, ja faré la proposta política que pertoqui”. No l’ha fet avui. Suposo que ja la farà.

El seu Govern està dividit, a causa de la divisió entre els dos socis de govern, més preocupats per la lluita per l’hegemonia en el si del moviment independentista que de cap altra cosa.

Govern en fallida. Quan un dels socis parla sense embuts de la necessitat de substituir l’actual govern per un govern de concentració sobiranista, si ERC pensa que cal un altre govern és perquè l’actual govern no funciona.

I la desaprovació del govern no és només l’opinió de l’oposició. El darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de juliol era prou explícit: el 55,8% dels catalans desaprova la gestió del seu govern. Una desaprovació que va en augment, perquè el març la desaprovació era del 48,4%, mentre els que aprovaven la gestió eren un 48,1% i ara només són el 40,5%.

I el govern no funciona per la seva desorientació, la seva divisió i el seu fracàs en la gestió. Després m’hi referiré, tot i que el passat debat sobre els problemes de la Catalunya real ja va posar en evidència les greus mancances i errors en la gestió del govern. La seva incapacitat per presentar a la Cambra un projecte de pressupostos per l’exercici 2019 n’és la prova més contundent.

President, vostès no saben on van.

I quan vostè s’expressa amb claredat, com ho va fer a Prada de Conflent el passat 20 d’agost, assenyala un rumb que: 1) no sabem si és realment el del seu govern 2) no el compartim en absolut 3) considerem que seria totalment perjudicial pel país.

Permeti’m que recuperi els elements centrals del seu discurs a Prada.

Una primera constatació, que compartim, quan vostè feia un exercici d’autocrítica que l’honora. Referint-se al temps que porta com a president, des del 14 de maig de 2018, vostè va dir literalment: “ens ha faltat allò que ens havia fet grans: iniciativa i projecte”. I, en efecte, avui el govern que vostè presideix segueix mancat d’iniciativa i de projecte. És, a més, el govern que més votacions perd en aquest Parlament des de 1980 i el que més resolucions parlamentàries incompleix.

En la seva intervenció va dir una altra cosa que compartim i que el temps no està desmentint. Vostè va dir: “No soc president per gestionar una autonomia”. Certament, no ho és. Potser voldria ser el President de la República Catalana, però no és el president que convé a la Generalitat de Catalunya.

Pot ser aquí rau una de les raons del seu fracàs, perquè vostè o és el president capaç de gestionar l’autonomia definida per la Constitució i l’Estatut, o no sabem què és. Vostè va rebre la confiança majoritària de la Cambra precisament per desplegar les seves funcions en un determinat marc legal. Vostè és president per gestionar un pressupost d’uns 40.000 milions d’euros, per dirigir una administració d’uns 250.000 treballadors públics, 18.000 dels quals són mossos d’esquadra. I si no es veu amb cor de fer-ho, perquè voldria ser una altra cosa, doncs el que millor pot fer és deixar pas a algú que sí s’hi vegi amb cor.

Vostè podrà dir que aspira a una altra cosa. Hi té tot el dret. Però per arribar a aquesta altra cosa, haurà de reformar el nostre marc legal, el nostre marc institucional, d’acord amb les majories i els instruments parlamentaris que estableixen la Constitució i l’Estatut. I no de cap altra manera.

Per tant, vostè no pot fer bé la seva feina, perquè la feina que fa no és la feina que vol fer. Vol fer-ne una altra que, ara per ara, no està al seu abast.

La seva intervenció a la Universitat Catalana d’Estiu contenia altres afirmacions i compromisos rellevants que al nostre entendre expliquen per què les coses no van bé i també expliquen el perquè el nostre grup no pot compartir els seus objectius.

Vostè deia: “Tan sols ens queda la confrontació democràtica i pacífica en defensa de la llibertat, els drets civils i polítics i el dret d’autodeterminació”. Nosaltres discrepem frontalment d’aquesta concepció. No sols perquè no creiem en una confrontació amb la resta d’Espanya, sinó perquè, sobretot, perquè volem evitar una confrontació entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Ho he dit sovint. La nostra prioritat és trobar un acord entre catalans. Només des d’un ampli acord entre catalans podrem tenir la força suficient per assolir un acord sòlid amb la resta dels espanyols.

I no em cansaré de dir-ho. Ens equivoquem cercant un conflicte extern quan no tenim resolt encara un debat intern.

Torno a referir-me al darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de juliol d’enguany: un 7,8% dels catalans creuen que Catalunya hauria de ser una regió d’Espanya, un 27% creu que hauria de ser una Comunitat Autònoma, un 24,5% creu que Catalunya hauria de ser un Estat dins una Espanya federal, un 34,5% creu que Catalunya hauria de ser un Estat independent, el 4,6% no ho sap i l’1,6% no contesta.

També són significatives les respostes a la pregunta binària sobre la independència: mentre un 44% voldria que Catalunya fos un Estat independent, un 48,3% diu que no ho voldria.

I la dada més rellevant des del meu punt de vista, només un 9,1% dels catalans defensa una política unilateral per part del govern de Catalunya.

President, la confrontació en els termes que vostè la planteja només té el suport del 9,1% dels catalans. Creu de veritat que aquest és el rumb que ha de fixar el govern?

Com a premissa d’aquesta confrontació vostè fa una afirmació que també volem discutir. Deia vostè a Prada que el moviment independentista ha d’estar determinat a l’escrupolós compliment dels drets humans per sobre de les lleis injustes. Vostè proposava “desobeir lleis injustes, obeir la pròpia sobirania”.

Deia vostè a Prada: “Ja no podem seguir aprovant al Parlament de Catalunya més resolucions sobre el dret d’autodeterminació dels catalans o qualsevol altre dret si els seus representants no som capaços d’aplicar aquestes resolucions per sobre de qualsevol llei injusta”.

Doncs bé, qui decideix que una llei és injusta? Vostè? Jo? El govern? Una majoria del Parlament? Els lletrats de la Cambra? El Consell de Garanties Estatutàries? O el Tribunal Constitucional?

Potser cal recordar la decisió [75147/17] del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el recurs presentat per Carme Forcadell i 75 diputats més, on es declara que una majoria del Parlament de Catalunya no té dret a desobeir la Constitució ni les sentències del Tribunal Constitucional.

Permeti’m que porti a l’extrem la seva idea: si una llei no m’agrada, només cal que la qualifiqui d’injusta per tal de poder dir que no vull complir-la. Imaginem que aquest criteri l’apliquessin els restauradors a la normativa sobre terrasses. O els conductors al codi de la circulació…

Nosaltres som de l’escola del prestigiós jurista italià Piero Calamandrei, antifeixista i pare de la Constitució italiana de 1948, que afirma rotund: “La legalitat és condició de llibertat. Sense certesa del dret no pot existir llibertat política”.

President, il·legalitat i desobediència no porten enlloc. Millor dit, ens tornarien a portar al desastre. I per això malfiem d’expressions del tipus “ho tornarem a fer”. Perquè depèn de què tornem a fer, tornarem a prendre mal.

La confrontació no és el camí. Ni tampoc dir als sectors més radicals que apretin. una mala interpretació de l’ “apreteu” pot servir per justificar l’injustificable. Qualsevol circumstància, qualsevol debat és bo per traçar una línia clara entre projectes legítims i qualsevol forma de violència.

Dilluns estava en una ràdio i em preguntaven sobre les detencions que s’acabaven de produir, i les meves primeres paraules van ser per afirmar el caràcter democràtic i pacífic del moviment independentista. I convé que així segueixi essent, i que ningú pugui practicar o planificar cap tipus d’acció violenta en nom de cap ideal, el que sigui. Tot sigui dit des de la més estricta presumpció d’innocència i també des del respecte a la tasca policial i judicial. Presumpció d’innocència i actuació policial i judicial no són contradictòries. I sempre demanem que es persegueixi el delicte, però també que s’eviti la comissió de qualsevol delicte.

I també convé saber qui fa què. No té cap sentit demanar responsabilitats al govern d’Espanya per una actuació policial instada pel poder judicial. Estat de dret. Separació de poders. I la constatació segons estàndards internacionals que Espanya és una de les 20 democràcies plenes que hi ha al món.

Torno al fil de la intervenció. President, no volem la confrontació. Una confrontació que seria, en primer lloc i ho repeteixo, una confrontació entre catalans.

El nostre grup és ben conscient que la sentència del Tribunal Suprem pot ser controvertida, com ho ha estat el propi judici i la llarga presó preventiva. Potser molts catalans i catalanes no compartiran el contingut de la sentència. Respectem la seva opinió i els seus sentiments. Però els diem que en democràcia les sentències poden ser objecte de crítica però no de desobediència. I si les persones no poden desobeir una sentència encara menys poden desobeir-la les institucions, que emanen de la llei i tenen com a primera obligació complir-la i fer-la complir.

Vàrem alertar en el passat dels riscos de situar les institucions al marge de la legalitat. I ho tornem a fer. No volem cridar al mal temps, però tampoc podem deixar d’advertir d’unes conseqüències que desgraciadament d’una o altra manera ja hem patit. I no volem tronar-hi a passar.

Deia vostè a Prada: “No podem acceptar que un Govern escollit per la majoria de a ciutadania del nostre país sigui condemnat per haver fet allò que van prometre en les eleccions”. President, ningú és condemnat per complir les seves promeses, sinó en tot cas per haver infringit la llei. Per cert, va afegir una frase que encara avui em grinyola molt. Vostè va dir: “I penso que així com no ho puc acceptar jo, no ho ha de poder acceptar la majoria del poble de Catalunya”. Confondre la part amb el tot és erroni. Com ho és confondre el “jo” amb “la majoria”.

President, la confrontació no és el camí. Com no ho és la divisió dels catalans. Una de les nostres crítiques al seu discurs és precisament que no s’adreça al conjunt del país en la mesura que només es planteja com a objectiu una fita que només comparteix el 44% dels catalans, o el 48%, tant se val. La independència no és un projecte que pugui unir els catalans. Ni tant sols aplega la majoria, ni la meitat.

En el seu discurs, quan vostè parla d’unitat es refereix sempre a la unitat independentista. Recordo novament el seu discurs a Prada: “Cal que les famílies de l’independentisme ens posem d’acord per desbloquejar la situació, establir aquesta agenda de ruptura democràtica i donar l’estabilitat al Govern i a la majoria parlamentària per poder encarar aquest tram cap a fer realitat la República. En aquest sentit, i com demana la CUP, estem d’acord que cal tenir un pressupost que sigui el motor del canvi republicà”.

President, abans de l’estiu li vaig oferir un diàleg sobre els pressupostos. Entenent que aquesta va ser la seva resposta comprendrà que amb nosaltres per segons què no s’hi pot comptar. Per coherència seva. Per coherència nostra.

Ara bé, vostès facin la seva feina. Aprovin el projecte de pressupostos a govern i el portin-lo al Parlament.

President, quan es va obrir un espai de diàleg convocat per vostè, a instàncies d’aquest Parlament, a proposta del grup Socialistes-Units per Avançar, proposàvem sis línies de treball que segueixen essent, en la nostra opinió, les més adequades.

• Assegurar la convivència, el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.
• Garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, fins que no hi hagi el necessari consens per reformar-lo a través dels mecanismes i les majories establerts.
• Desbloquejar les institucions, evitar erosionar-les creant organismes paral·lels i refer consensos.
• Prioritzar el desenvolupament econòmic, la igualtat d’oportunitats i el combat contra la pobresa i l’exclusió social.
• Obrir el debat sobre la millor manera d’enfortir l’autogovern i millorar el finançament, i sobre els procediments per acreditar un suport ciutadà majoritari a l’acord al qual s’arribi.
• Aprofundir en el diàleg amb el govern d’Espanya per avançar en la resolució de problemes pendents.

Si és per això, compti amb nosaltres, si és per la confrontació i l’autodeterminació, no.

Per cert, el renovat entusiasme pel dret a l’autodeterminació no lliga amb l’escepticisme amb el que el Consell Assessor per a la Transició Nacional abordava la qüestió.

Recordaran vostès els 18 volums produïts pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, oi?

Doncs bé, en el primer dels 18 informes, el Consell Assessor per a la Transició Nacional afirmava rotund: “El principi de lliure determinació dels pobles es va reconèixer originàriament, sense cap dubte, en dos supòsits: els dels pobles sotmesos a domini colonial, i per extensió, els sotmesos a dominació estrangera, i els dels pobles oprimits”.

I seguia: “Principi democràtic, dret d’autodeterminació dels pobles i principi de protecció de les minories nacionals no són justiciables en el sentit de poder-se fer valdre davant institucions judicials internacionals o europees per tal de declarar, si fos el cas, l’existència d’obligacions jurídiques vinculants per a l’Estat espanyol o altres Estats o organitzacions internacionals”.

L’Informe afegia: “Els tres ‘drets i principis’ esmentats estan recollits en els instruments legals i en la jurisprudència més com a valors i principis que no pas com a drets en sentit estricte”.

I l’Informe acabava reblant el clau: “Ni en l’àmbit europeu ni en l’internacional es preveuen procediments que permetin canalitzar hipotètiques demandes basades en aquests principis. (…) La Generalitat trobaria problemes de legitimació per plantejar demandes judicials”.

Ho deixo dit perquè novament em sembla que s’estan generant falses expectatives que només poden comportar enormes frustracions.

President, crec haver deixat clar que no compartim el seu projecte, i que no sabem si és aquesta l’orientació d’un govern que veiem desorientat, dividit i en fallida.

************************

Però, finalment, el que cal avaluar és la gestió concreta del govern. I aquí també no podem fer altra cosa que fer un balanç molt negatiu de l’acció del govern que vostè presideix.

President, estan creixent les desigualtats socials, i vostès estan consolidant una Catalunya de dues velocitats. D’acord amb l’índex de progrés social europeu, Catalunya es troba en la posició 163 (sobre un total de 272 regions europees), una classificació exageradament inferior a la que ens correspon en termes de riquesa, on assolim el lloc 68.

Catalunya pateix un gran dèficit d’inversió en polítiques socials. Segons el recent informe de la Despesa Autonòmica en Polítiques Socials fet públic aquest mes, Catalunya destina un 20% menys en polítiques socials que abans de la crisi.

La pròrroga pressupostària en la que viu Catalunya des de l’any 2017 no fa més que empitjorar la manca d’inversió social, una inversió que necessitem per tenir serveis de qualitat.

Mentre la mitjana d’inversió de la resta de Comunitats Autònomes en salut, educació i serveis socials és del 60%, a Catalunya s’hi destina el 54%. Catalunya va destinar a salut l’any 2018 un 27,5% menys d’inversió que al 2009. A educació, un 12%. Tan sols ha incrementat 20 milions d’euros en serveis socials, que resulten clarament insuficients.

Pel que fa a la cura de la salut de la nostra ciutadania la Generalitat dedica un 27,5% menys de recursos a Salut que l’any 2010.

Les llargues llistes d’espera, per visita a l’especialista, proves diagnòstiques o intervencions quirúrgiques es van incrementant de manera constant, amb un increment de 91.000 persones en el darrer semestre, i no es compleix de manera sistemàtica tenir hora en el teu ambulatori en 48 hores (estem en temps d’espera de 2 a 3 setmanes).

I què em diu de la situació de la nostra educació pública? El 2010 teníem una despesa pública no universitària de gairebé 5.300 milions d’euros i en aquests moments la despesa no arriba als 5.000 milions d’euros, quan tenim 67.000 alumnes més, més necessitats educatives i una major complexitat a les aules. Educació pública infrafinançada, lluny del que ens vam fixar en la Llei d’educació de Catalunya, que parlàvem del 6 per cent; ara tenim el 2,8.  El Curs 2018-2019 va començar amb 1.015 barracons en 422 escoles.

Pel que fa a la lluita contra la violència masclista, una xacra que hem d’eliminar amb polítiques i actuacions decidides, però a Catalunya gairebé totes les mesures que s’han anunciat es finançaran amb els fons del Pacte d’Estat. A casa nostra, les mesures per a combatre la violència masclista són totalment insuficients, ho reconeixen els informes de l’Institut Català de les Dones que constaten que la xarxa arriba només a una de cada deu dones que s’estima són víctimes de violència masclista.

Li vaig recordar al juliol i ho torno a fer ara: no han fet el desplegament de la llei d’infància. Espera des del 2010. Esperen les famílies i infants en risc d’exclusió situada en el 28,5%. Segons l’Idescat durant l’any passat les transferències socials només van aconseguir reduir un 15 per cent el risc de pobresa en la població menor de divuit anys a Catalunya. No hi ha recursos ni es prenen mesures per revertir aquesta situació dels nostres infants més vulnerables.

Ara que s’estan manifestant a les portes del Parlament, son vostès grans protagonistes del fracàs en el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania. El Govern ja ha reconegut que no té els recursos necessaris, i un any i mig després de la seva posada en marxa encara no tenim reglament de la Llei. Més de 19.500 persones pendents de validació i des de la implantació de la Llei només s’han resolt el 5% de les sol·licituds presentades.

A l’atenció a les persones amb dependència tampoc s’hi dediquen prou recursos: Hi ha 18.500 persones esperant per accedir a una residència pública a Catalunya. A més, a les que ja hi resideixen cal garantir una bona atenció i saben que s’ha denunciat problemes en la gestió de diferents residències on el menjar no és el correcte, no es compleixen les ràtios i els serveis mèdics i sanitaris no són els adequats. 88.000 persones en llista d’espera. Un de cada tres dependents de l’Estat és català.

Ocupació i qualificació professional: el Govern és totalment incapaç de posar en marxa l’acreditació professional de 100.000 persones cada any, com disposa la llei. En els darrers anys, col·lectius com els treballadors/es de les càrnies, els repartidors de menjar a domicili o les cambreres de pis dels hotels han concentrat les denúncies sobre vulneració de drets laborals. Noves i velles ocupacions es veuen afectades per una creixent precarietat, que es tradueix en una major sinistralitat i pitjors condicions de treball. Durant els primers 6 mesos del 2019 s’han produït a Catalunya més accidents laborals respecte al mateix període de 2018, i molt especialment en els accidents mortals i en el sector de la construcció.

Manca de política d’habitatge, un govern que ha destinat un 54% menys a inversions en infraestructures que són competència pròpia que la mitjana de la resta de Comunitats Autònomes. La renuncia a fer un reforma fiscal per comptar amb un model més just i progressiu, on pagui més qui més té.

No em vull allargar amb més exemples. En tenim molts que ens diuen que necessitem un bon govern i que vostès o no poden o saben o no volen governar.

Si començava el resum del mal govern amb la davallada en l’índex de progrés social europeu, acabo amb una altra comparativa: a principis de l’any 2000 Catalunya era un dels quatre motors industrials d’Europa, avui Catalunya ocupa el lloc 140 en el Regional Innovation Scoreboard de la Unió Europea, trobant-se entre les regions de 3er nivell en capacitat d’innovació. La inversió en R+D de l’economia catalana segueix sent extremadament baixa: 1,47% sobre PIB, fa 10 anys estàvem a l’1’7%, molt a prop de l’objectiu del 2% que calia complir al 2010.

Davant d’aquest panorama, és evident que Catalunya no té el govern que mereix, que Catalunya necessita un bon govern. Un govern que impulsi la qualitat dels serveis públics d’educació i salut, un govern capaç d’ajudar les empreses, capaç de vetllar per una ocupació digna, estable i de qualitat, capaç de garantir la seguretat ciutadana, d’oferir habitatge assequible per a l’emancipació dels joves.

Necessitem un Govern que cregui en la cultura, els creadors i el patrimoni cultural.

Necessitem un govern capaç de gestionar la renda garantida, que cerqui les complicitats necessàries per acabar amb la pobresa severa infantil, que proporcioni els recursos a la gent gran i a les persones amb discapacitat perquè puguin el màxim d’autònomes en una societat cada cop més inclusiva.

Necessitem un govern que impulsi una Inspecció laboral que persegueixi de manera efectiva el frau i l’explotació i que garanteixi que tot l’empresariat competeix en igualtat de condicions. Un govern que millori la inversió productiva i redistribueixi la riquesa que generem amb l’esforç de tothom amb una fiscalitat més justa.

Un govern que cregui en el territori i el necessari equilibri. Que miri el país en tota la seva extensió: grans ciutats i petits pobles, la plana i la muntanya, els rius i el mar, les infraestructures físiques i les tecnologies que arriben i han d’arribar a tot arreu. Les comarques amb més empenta i les que pateixen despoblació.

Un Govern capaç de dinamitzar l’administració, amb uns empleats formats i orientats a la millora continua. Un Govern que respecti i faci respectar les normes de convivència i tingui el servei a la ciutadania i el seu progrés com a únics objectius. Necessitem un bon govern. I el seu no ho és, senyor President.

I vull acabar amb dos qüestions que ens preocupen especialment: la lluita contra el canvi climàtic i la necessitat d’impulsar el domini de l’anglès.

Necessitem un govern capaç de fer front als reptes que com a planeta i espècie tenim pel davant. L’emergència climàtica i la necessitat de canviar el nostre model productiu. Un model econòmic a l’alçada de la transició ecològica.

Mentrestant, els darrers Governs de la Generalitat, malgrat disposar d’instruments legals i mandats parlamentaris clars i taxatius, han estat paralitzats, moltes declaracions i poca actuació. I una llei de canvi climàtic que no s’activa.

Una prova d’això són els nuls avenços en energia renovable, que en els darrers anys pràcticament no s’han instal·lat a Catalunya. O la contaminació de l’aire que provoca milers de morts prematures cada any al nostre país.

Estem convençuts  que la lluita davant aquesta emergència climàtica és una oportunitat també per bastir un nou model econòmic que utilitzi recursos renovables, reciclables i quer aposti per l’economia circular.

La lluita contra el canvi climàtic i les polítiques d’adaptació han de ser un eix central en les polítiques del país tenint en compte també que el canvi climàtic és motor de transformació dels models econòmics i productius, capaç de generar nous àmbits d’activitat compatibles amb la sostenibilitat econòmica, social i ambiental.

Amb aquesta lògica, cal promoure una Cimera contra el canvi climàtic, amb la participació de totes les administracions, entitats i ciutadania que tingui per objectiu compartir el diagnòstic de la situació d’emergència climàtica i dissenyar conjuntament un Pla d’Acció amb concreció de compromisos, decisions i calendari.

Pel que fa al model energètic, atès que l’objectiu és que la participació de les energies renovables en el mix energètic català arribi al 100%  l’any 2050, cal desenvolupar el màxim potencial de les energies renovables, els hi proposem que en la propera dècada es posin en servei 4000MW de generació eòlica  i 6000MW de generació fotovoltaica, per poder prescindir d’una vegada de l’energia nuclear.

També és necessari disposar d’un pla estratègic que permeti garantir l’emmagatzematge d’energia elèctrica en un model creixent de generació elèctrica amb renovables.

També cal posar en marxa una Estratègia per a la Renovació Energètica dels Edificis.

És urgent delimitar i planificar amb els ajuntaments afectats pels nivells de contaminació atmosfèrica elevada, zones de baixa emissió a nivell mitjançant polítiques de disminució del trànsit privat i potenciació del transport públic.

Necessitem un país que parli català, castellà i també l’anglès.

A Catalunya l’anglès continua tenint grans dèficits en general però molt especialment a l’ensenyament públic inclosa la universitat amb la qual cosa es crea una esquerda social molt més profunda que la digital. Quantes vegades hem aprovat la moratòria del B2 per poder acabar les carreres universitàries? Quants anys més estem disposats a fer-ho sabent que no fem res i que els nostres joves competeixen amb un gran handicap al mercat laboral? Ara a qualsevol oferta laboral l’anglès és condició imprescindible. I qui pot pagar els costos addicionals que suposa que el teu fill domini l’anglès? És una clara discriminació econòmica.

A la UE tothom es parla en anglès i aquí tenim un gran endarreriment en aquesta matèria que ens treu competitivitat.

Però a casa nostra tenim que a les proves de competències bàsiques de quart d’ESO de l’abril del 2019, realitzades a tots els alumnes catalans de 15 anys, el percentatge d’alumnat que no supera el nivell d’expressió escrita en llengua anglesa és el 33,6%. A més, la diferència de puntuació entre l’alumnat dels centres amb un nivell baix i un nivell alt de complexitat és de 19 punts en llengua anglesa. Les dades de l’any 2015 ens demostren que els adolescents d’escoles situades en zones riques van obtenir una nota mitjana de 8 en anglès, mentre els de barris de rendes inferiors es van quedar amb menys d’un 6, bàsicament per la possibilitat dels primers de pagar-se classes extraescolars o cursos d’estiu a l’estranger.

D’altra banda, segons dades publicades, no arriben a 20.000 els docents catalans (dels 72.000 que treballen en escoles i instituts públics) que tenen un nivell suficient d’anglès per impartir classes en aquest idioma.

Entre les nostres propostes vull subratllar aquesta ja que s’adreça a la igualtat d’oportunitats que vostès no estan impulsant: és imprescindible augmentar considerablement el domini de la llengua anglesa entre tota la població i especialment entre els joves. Cal desenvolupar un programa de xoc seriós i efectiu amb partides finalistes, amb implicació de tots els actors i amb apostes de resultat a mitjà i llarg termini. Per això és imprescindible que els poders públics treballin per acabar amb la bretxa existent pel que fa al domini de l’anglès entre l’alumnat segons origen socioeconòmic, encara massa important.

A les Escoles Oficials d’Idiomes manquen places disponibles en les llengües més sol·licitades com l’anglès. Concretament, en les EOI del Consorci d’Educació de Barcelona o del Vallès Occidental, només un 32% de les sol·licituds són ateses en primera opció en el procés de preinscripció i matriculació d’alumnes. I, des de 2010, els increments de taxes d’entre el 50 i el 180% en alguns casos han limitat igualment les possibilitats d’accés a aquestes EOI de les famílies de rendes més baixes.

A les nostres resolucions, evidentment, tractem molts altres temes que tenen a veure amb la igualtat d’oportunitats, però he volgut posar un exemple concret i transformador que seria un motor generador d’igualtat i cal urgentment posar en marxa.

President, hi ha molts problemes per resoldre, hi ha molta feina a fer. Catalunya necessita govern, un bon govern. Però no el govern que vostè presideix.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.