Debat sobre el 6 i 7 de setembre de 2017

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP SOCIALISTA-UNITS PER AVANÇAR EN EL DEBAT SOBRE ELS FETS DEL 6 I 7 DE SETEMBRE DE 2017, 19 de desembre de 2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la segona intervenció]

Gràcies, senyor president,

Senyores i senyors diputats,

Molt honorable president de la Generalitat

Afortunadament, el format d’aquest debat després portarà un torn on hi hagin propostes de resolució, és a dir, que s’hauran de formular algunes propostes que ens permetin avançar

Jo, de totes maneres, avui volia començar dient que aquesta nit novament hem tingut vidres trencats i pintades, però nosaltres seguim decidits, compromesos amb el diàleg. Però, de totes maneres, em permetran que en primer lloc reti un petit i simbòlic homenatge a totes aquelles persones, grups i partits que defensen les seves respectives opinions i posicions polítiques de forma escrupolosament democràtica; a aquelles persones, grups i partits que estan tan segurs de les seves raons que mai no han intentat boicotejar els actes d’altres formacions, que mai s’han dedicat a embrutar parets i locals, que mai han perpetrat una agressió, que mai no han comès cap acte d’intimidació o violència envers els que no comparteixen les seves posicions; persones, grups i partits que respecten les persones, grups i partits que no pensen com ells, i que saben que només el respecte assegura la convivència i enforteix la democràcia.

I els vull posar un exemple. Jo, no recordo ara si va ser dilluns o dimarts, vaig anar a fer un acte polític del meu partit a Sant Just Desvern. A l’entrada d’aquell acte una dotzena de persones portaven uns cartells assenyalant les persones que estan a presó o que estan a l’estranger, amb una actitud absolutament respectuosa, però volent manifestar una preocupació. Jo vaig entrar en aquest acte i el primer que vaig dir és agrair aquella posició d’aquelles persones que havien volgut compartir amb nosaltres el seu patiment, el seu pensament, però ho havien fet de forma absolutament escrupolosa, amb el respecte degut a l’acte d’una formació política que pretenia en aquest cas presentar un candidat.

És perfectament possible fer compatibles els drets a la lliure expressió, opinió i manifestació d’uns i altres. Això no ha de comportar en cap cas la lesió de drets d’uns o altres, i menys encara una violència.

I, ara sí, començo amb el debat que ens porta avui aquí. I és un debat, efectivament, sobre les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de l’any passat, que, des del nostre punt de vista, ha estat l’error més important comès per una institució catalana des de 1977. Va ser el dia en què de forma temerària, però plenament conscient, es van situar les nostres institucions d’autogovern fora de la legalitat, amb fatídiques conseqüències per a l’autogovern, per a tots i també, en especial, per als que en aquests moments tenen un judici pendent.

Miri, senyor president, jo aquest matí he sentit la seva explicació i li he de reconèixer una cosa: vostè no hi era, i, per tant, segur que devia seguir amb cert interès els esdeveniments, però potser no domina tot el que va passar en el seu detall. I, potser, per no perdre’ns en els detalls, hem d’anar a l’engròs.

L’engròs és que els dies 6 i 7 de setembre la majoria independentista va decidir petar-se la Constitució i l’Estatut, i ho va fer –articles reglamentaris apart. Això és el que va passar, des del nostre punt de vista. Desoint els lletrats de la cambra, desoint el Consell de Garanties Estatutàries. El Parlament va decidir aprovar unes lleis manifestament il·legals per tal de convocar un referèndum il·legal i declarar il·legalment la independència. Això és el que va passar.

I nosaltres hem de recordar que això va obrir tot un període molt convuls. L’anterior Govern d’Espanya per evitar la celebració del referèndum de l’1 d’octubre va ordenar càrregues policials desproporcionades contra les que el nostre grup es va manifestar aquell mateix dia.

De totes maneres i sense voler entrar en una discussió terminològica que potser és absurda, els dies 6 i 7 de setembre és obvi que aquí es van prendre decisions adreçades a deixar sense vigència l’Estatut i la Constitució amb l’objectiu de separar Catalunya de la resta d’Espanya, atemptant contra la integritat territorial d’Espanya i desemparant els drets dels ciutadans catalans i espanyols.

Jo vull recordar algunes vegades que els vaig advertir personalment i en nom del meu grup des d’aquest faristol contra la temeritat de situar les institucions catalanes fora de la legalitat.

He hagut de fer una repassada i he trobat la primera, parlant amb el president Mas llavors, data tan llunyana com el 16 de setembre del 2014, jo li deia: «Per fer les coses bé –recordem que el president Mas li agradava molt la terminologia fem les coses bé, fem-ho bé, deia–, per fer les coses bé hem de mantenir-nos sempre en el marc democràtic de l’estat de dret, principal obligació de les institucions públiques i de tot govern.» Això és el que els dèiem ja el 2014.

El 2015 vam tenir el primer advertiment, jo crec seriós, del problema que se’ns venia a sobre quan el 9 de novembre s’aprova per part del Parlament, estàvem abans fins i tot nova legislatura però abans del debat d’investidura del president Mas, del segon debat, es feia una resolució que es deia «iniciem el procés cap a la independència». Llavors nosaltres els dèiem: «L’aprovació d’aquesta proposta, en situar les institucions catalanes fora de la legalitat, ens perjudicarà greument a tots, a començar pels que pretenguin aplicar-la un cop que el Tribunal Constitucional l’hagi suspès primer i l‘hagi anul·lat més tard, com succeirà amb seguretat total i absoluta.»

En aquell discurs jo els preguntava a vostès i em preguntava en veu alta: «Han pensat en els costos i les conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei? –i deia– ho dic perquè alguns d’aquests costos i d’aquestes conseqüències no només recauran sobre vostès sinó que poden recaure sobre el conjunt de la ciutadania», 9 de novembre de 2015.

Tres dies després, ja era la segona sessió del debat d’investidura fallit del president Mas, de la segona investidura del president Mas, i vaig dir: «Escolti’m, encara que sigui president en funcions li demano que no desplegui cap actuació relacionada amb la resolució que havia estat aprovada el 9 de novembre i que dos dies després havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional.»

El president Puigdemont, també el vaig advertir en el seu debat d’investidura amb paraules que jo crec que eren contundents: «Vostès no tenen dret a situar les institucions fora de la legalitat. La majoria que han obtingut els habilita per governar però no per perseguir la independència exprés i menys encara si volen fer-ho per la via de desconèixer la legalitat.»

El febrer del 2017 també li deia al president Puigdemont: «No prengui falses dreceres que no porten enlloc o que aboquen als tribunals el que hauria de ser una qüestió a resoldre en l’àmbit polític.» I seguia: «Encara que vostè considerés que el Govern del PP no vol ni voldrà dialogar això no l’habilita a saltar-se la llei.» I encara: «Si no troba alternatives a la desobediència o a la legalitat, si no es veu amb cor de fer les coses d’una altra manera, acabi amb aquesta legislatura estèril i convoqui eleccions perquè els catalans puguin decidir el camí a segur i que aquest Parlament pugui elegir un altre president.» Febrer del 2017.

I llavors arribem efectivament a la sessió del 6 de setembre. Una sessió en la qual els deia: «Un procés sense empara legal o no porta enlloc o comportarà conseqüències molt negatives per les persones i les mateixes institucions. I si posin com si posin aquest procés no té empara legal, ens ho ha dit per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Incompleix moltes però entre elles la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia, del Consell d’Europa, perquè aquest acord, no està aquesta llei, no està emparada ni per la Constitució ni per una llei d’acord amb la Constitució.»

I els deia: «La primera legalitat amb la que vostès trenquen és la catalana. Per reformar l’Estatut cal un suport mínim de dos terços del Parlament i vostès volen liquidar-lo amb majoria absoluta.» I acabava la meva intervenció dient: «No podem donar per bo un projecte que incorpora el germen de la divisió i que situa les institucions que són de tots fora de la llei.»

I és de justícia recordar en aquell debat les magnífiques intervencions de Joan Coscubiela i de Lluís Rabell que des de posicions diferents a la nostra van denunciar claríssimament el que es considerava un atropellament dels drets dels diputats i del mateix sentit de la feina parlamentària d’aquesta cambra. Però és veritat vostès van decidir trepitjar els drets dels diputats de l’oposició, incomplir el Reglament, desatendre els consells dels lletrats, els informes del Consell de Garanties, les resolucions del Tribunal Constitucional i vulnerar de forma flagrant l’Estatut i la Constitució. I sent així què podia anar malament? Doncs tot.

Tot va anar malament. I el problema no va ser la tramitació per via d’urgència. El problema no va ser la lectura única. Diguem-ho perquè ens pugui entendre tothom, vostès van actuar de l’única manera que els permetia evitar que la cambra conegués formalment un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Això és el que vostès van pretendre.

No els faltava raó perquè quan el Consell de Garanties Estatutàries no va emetre un dictamen, perquè no se li havia demanat però sí va evacuar un informe, va dir que per unanimitat que tot el que vostès pretenien fer en aquells plens no s’ajustava a la legalitat. I, per tant, que millor que intentar impedir que qui ens ha de dir que el que fem ho fem malament no ho digui. Això és el que van intentar.

I què podia anar malament? Doncs tot: seqüeles judicials, intervenció de les institucions, una important ferida en la societat catalana, l’afebliment de l’economia, un nul reconeixement internacional, que per cert desmentia les il·lusòries previsions del Govern. I algú es pot preguntar a aquestes alçades, això té sentit parlar-ne avui? Home jo crec que té sentit quan encara s’evoca la via eslovena, quan es cerquen solucions que ja no sé si dir que són balcàniques –i em permetrà la broma– o volcàniques.

Té sentit recordar allò? Home per nosaltres sí si això ens evita tornar a caure en aquell error. Ho he dit vint mil vegades no podem comprometre’ns a no cometre errors, però ens hauríem de comprometre a no repetir els mateixos errors. No hi ha una solució unilateral i il·legal. Només trobarem una sortida a aquest atzucac a través d’un procés de diàleg, negociació i pacte, i si reconeixem que convindria abans de res assolir un ampli consens entre les forces polítiques catalanes representades en el Parlament.

I ja sé, president, que vostè ens parla sovint d’aquest 80 per cent o d’un triple 80 per cent. No el vull desmerèixer, però necessitem dos terços, mínim de dos terços d’aquesta cambra, no del 80 per cent d’una enquesta, per avançar, i no el tenim. Si el que pretenem, o el que alguns pretenen…, i nosaltres ens hi podríem afegir en certa mesura, és un canvi del nostre sistema institucional necessitem, com a mínim, el suport de dos terços dels membres d’aquesta cambra.

Però ens equivocaríem, i em sembla que ho he dit, si aquest debat només servís com a recordatori d’errors passats, que a més tenim opinions diferents al respecte, o per intercanviar retrets. I des del nostre punt de vista aniria molt bé si aquest debat servís per llançar algunes propostes que permetessin, si no superar l’atzucac, almenys començar a parlar de com fer-ho.

Mirin, nosaltres creiem que tenim una societat dividida al voltant de la independència, però no fracturada. I això depèn, que no arribi a aquesta fractura, de la capacitat de les forces polítiques de tendir ponts en comptes de cavar trinxeres. I aquest és el sentit de la nostra intervenció i de les propostes de resolució que presentarem.

Nosaltres volem recuperar el respecte i la convivència en la societat, començant per condemnar tot acte vandàlic, tota agressió, tota amenaça, tota intimidació, i assegurar el pluralisme en l’espai públic i la neutralitat de les institucions.

Segona qüestió: voldríem garantir el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, així com els mecanismes i majories establerts per a la seva reforma. Per tant, que ningú pensi que reclamar respecte al marc institucional no vol dir bona disposició a modificar-lo, però a través dels mecanismes i les majories establerts.

Tercer: volem que es desbloquegin les institucions, evitant que s’erosionin a través de la creació d’organismes paral·lels i refent alguns consensos molt importants trencats i, a ser possible, afavorint que hi hagi nous consensos. Només el diàleg, la negociació i el pacte ens serviran per tirar endavant. I, des del nostre punt de vista, ni l’immobilisme ni la recentralització ni la ruptura són camins transitables.

I per això nosaltres creiem que caldrà impulsar l’autogovern del Catalunya, el seu enfortiment i la federalització d’Espanya i Europa. I, finalment, també ho diem, nosaltres creiem que cal aprofitar l’existència d’un govern espanyol dialogant i progressista per resoldre de forma acordada els problemes pendents, siguin de tipus competencial, financer, cultural o en matèria d’inversions i de gestió de grans infraestructures.

President, hi ha un consens equivocat en amplis sectors, en sectors oposats de la cambra. Mirin, la Constitució espanyola no és només la monarquia, la unitat de l’Estat i el 155. I això a vegades sembla que ho pensen els independentistes, però també alguns sectors, diríem, de sentit absolutament oposat.

Jo els convido a llegir, quan tinguin temps, els articles 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24 i 25 de la Constitució, perquè no sigui que avui els que l’ataquen demà només puguin trobar precisament en la Constitució la defensa dels seus drets. I això, malauradament, pel camí que portem, em temo que podria ser així.

I acabo, president, no digui que anar al Tribunal Constitucional és intentar boicotejar o posar pals a les rodes. Sempre defensarem a qui sigui que vagi al Tribunal Constitucional en defensa dels seus drets. Gràcies.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Gràcies, senyor president.

Molt honorable president de la Generalitat,

primer un petit comentari sobre una qüestió que em sembla rellevant, i és felicitar en Lluís Guinó per la seva intervenció. Discrepo de moltes de les coses que ha dit, però quan una intervenció afegeix valor, i no n’hi ha tantes, s’ha de reconèixer.

Una segona cosa que volia fer és replicar un grup que m’ha al·ludit, o ha al·ludit el nostre grup sense necessitat, que és el grup dels comuns. Vostè parlava de la nostra fundació, de si ens reconeixíem o no. Miri, jo el que no reconec són els nous comuns amb el vell PSUC, quan declaren que la Constitució és antidemocràtica i antisocial.

President, per reprendre una cosa de la seva intervenció inicial, vostè deia: «Juguin a la política.» Ens ho deia a tots. Si m’ho permet, per jugar cal comprometre’s a complir amb les lleis i acceptar l’àrbitre. Llavors es pot jugar.

Vostè parla molt, i amb raó, de la democràcia. La democràcia no és només la regla de la majoria, també ho és el respecte a les minories i el respecte als procediments, i d’això és del que jo crec que havia d’anar el debat d’avui.

I acabo amb qüestions que ha citat ara en la seva intervenció final. Sobre la legitimitat, miri, de la constitució americana no queda ningú que la votés, i no per això deixa de ser respectada per una majoria. Per tant, el problema no és aquest, sinó senzillament una societat pot haver evolucionat i no sentir-se representada, i per això afortunadament les constitucions es poden reformar, més encara la nostra, que ho pot ser en la seva integritat.

Segona qüestió que tenia a veure també amb la Constitució. Miri, només un diputat català, l’honorable Heribert Barrera, va mencionar com a criteri de no acceptació de la Constitució, el no reconeixement del dret d’autodeterminació. Jo ho sé perquè el meu avi, que encara recordava la vella Esquerra Republicana, em va fer comprar un petit opuscle editat suposo per Esquerra, amb el discurs del molt honorable Heribert Barrera en el debat constitucional. Per tant, no crec que una discrepància que era legítima, però que llavors representava el que representava pugui ser esgrimida avui com a element d’impugnació del conjunt, crec que no.

I compte quan parlem de legitimitat, perquè abans també algun diputat ha deixat anar que les eleccions del 21 de desembre no eren legítimes. Escolti’m, si aquelles eleccions no eren legítimes, aquesta cambra no ho seria, i jo crec que això sí que ens portaria per un camí molt complicat.

I, per últim, proposta del PSOE. President, la proposta del PSOE vindrà inspirada per la declaració de Granada, per la declaració de Barcelona, per una reforma constitucional amb un sentit federal i per un nou pacte d’autogovern expressat amb una reforma estatutària.

Si ara vostè surt i diu: «Ah, és que això a mi no m’hi agrada.» No cal que pugi per dir-m’ho, ho sé perfectament. Però la proposta és coneguda. Aquí el problema no és la proposta d’un o d’altre, sinó si podem entre tots construir-ne una que sigui acceptada per una àmplia majoria.

Moltes gràcies, senyor president.