Intervenció en el debat sobre l’orientació política general del Govern

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL DEL GOVERN

[enllaç al vídeo]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

President Torra,

Ahir vostè va desgranar l’orientació política general del seu govern i correspon avui a les forces polítiques de la cambra fixar la nostra posició al respecte.

En opinió del grup Socialista i Units per Avançar, senyor president, vostè va perdre ahir l’oportunitat de traçar un nou rumb.

Diem perdre l’oportunitat de traçar un nou rumb, perquè partim de la premissa que mantenir el rumb de l’anterior legislatura és un greu error.

Quin és el balanç de l’anterior legislatura?

Tenim avui una societat més dividida, una economia més feble, hem patit la intervenció de les nostres institucions d’autogovern, i hi ha responsables polítics i líders socials a la presó, a l’espera de judici o a l’estranger. La independència no va arribar i, en canvi, l’autogovern es va malmetre.

Des del nostre punt de vista, si alguna cosa va quedar clara és la inutilitat de la via unilateral i il·legal que, a més, va tenir efectes contraproduents.

Quin sentit té, doncs, pretendre seguir per aquell camí?

No seria millor rectificar? Revisar plantejaments? No dic renunciar, senzillament dir que aquella via no funciona.

Crec sincerament que s’imposa una revisió d’estratègies i objectius. Ni tant sols demano que facin autocrítica. Les frases “anàvem de farol” o “no teníem res preparat”, ja són prou autocrítiques.

I tampoc no val a enganyar-se o enganyar sobre algunes coses. Ahir mateix, aquí mateix. No es pot dir que no s’està acatant una resolució judicial mentre s’aprova una resolució per fer-la efectiva, com es va fer en el cas dels sis diputats suspesos per decisió del jutge Llarena.

Ahir un diari català ho expressava així: “El president Torra pateix per la distància que hi ha entre les seves paraules i els seus fets”. I això no ho arreglarem fent passar bou per bèstia grossa.

Si s’actua dins de la llei –com ha de ser– no s’està desobeint. Només el respecte a la legalitat garanteix la convivència i el respecte als drets de tots. Una legalitat que sempre pot ser modificada a través de les majories i instruments que permeten reformar-la.

President, quan es fa un discurs que no té a veure amb la realitat es genera una gran frustració. I la frustració pot generar violència.

Això ho vàrem veure dilluns a les portes d’aquest Parlament. Vostè no pot convocar mobilitzacions demanant als CDRs que apretin i després enviar els Mossos perquè els dissolguin. I després no donar suport als Mossos en el desenvolupament de la tasca que els hi ha assignat. I després fer discursos abrandats per consolar els ciutadans que no entenen perquè el president els convoca a mobilitzar-se i després envia els Mossos a dissoldre’ls.

Parlar d’una tardor calenta, cridar a encendre els carrers,no és tasca pròpia de qui té encomanada la seguretat de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, de qui ha de garantir els drets de tothom, la tranquil·litat de tothom. No és tasca per vostè.

Li recordo la Llei de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra, que estableix en el seu article 2: “Pertoca al Govern de la Generalitat, per mitjà del president, el comandament suprem del Cos de Mossos d’Esquadra. Aquest comandament és exercit per la persona titular del Departament de Governació, en els termes que estableix l’article 16”.

Doni suport als Mossos als que hem encomanat la seguretat de tots.

En la nostra opinió, senyor president, el seu discurs s’adreça només als i a les independentistes, oblidant els demés. I això és un error.

Vostè em dirà que les mesures contingudes al Pla de Govern tenen com a destinatari el conjunt de la ciutadania de Catalunya. Però l’objectiu de la independència, clarament present en el seu discurs, no és el de la majoria de catalans.

És relativament senzill demostrar-ho amb xifres. En les eleccions al Parlament de Catalunya del proppassat 21 de desembre Junts per Catalunya, ERC i la CUP van obtenir 2.079.340 vots, el 47,5%, en un cens de cinc milions i mig de persones.

Podríem parlar de 1.897.274 persones que van votar l’opció Sí-Sí en la consulta del 9 de novembre de 2014, o de 1.966.508 persones que van votar Junts pel Sí i la CUP en las eleccions al Parlament de 2015, o de les 2.044.038 persones que van votar Sí l’1 d’octubre de 2017.

El cert és que sovint, i per arrodonir, fem servir la xifra de dos milions de persones. Però el cens és de cinc milions i mig de persones.

Quan vostès se centren en l’objectiu de la independència, obliden més de la meitat dels catalans.

Vostè va dir fa unes setmanes una frase que ens va preocupar moltíssim. Va dir, i he repassat la cita a la web de TV3 per esvair qualsevol dubte: “Em nego a acceptar que no tenim la majoria social suficient; la tenim”.

Si volia dir que no es resigna, que vol augmentar aquest suport, res a dir. El que no pot és pretendre que la independència és el projecte majoritari dels catalans, i el seu govern sembla supeditar-ho tot a aquest objectiu.

Vostès tenen una majoria parlamentària que els habilita a governar, però no tenen una majoria que els permeti ni saltar-se la legalitat ni perseguir objectius rupturistes que no compten amb el suport majoritari de la ciutadania.

Parlen vostès molt sovint de mandat democràtic però, senyor president, no hi ha un mandat democràtic a favor de la independència. No hi va ser en les eleccions de 2012, ni en la consulta de 2014, ni en les eleccions de 2015, ni l’ú d’octubre de l’any passat, ni tampoc en les eleccions del 21 de desembre passat.

Vostès mateixos ho admeten quan novament reclamen un referèndum, acceptant així que no s’ha fet, o que no s’ha guanyat.

Si no el vaig entendre malament ahir ens deia: si pactem un referèndum ens oblidem del que ja hem realitzat. I també deia que si no ens agrada la sentència del Suprem això ens habilitarà per a la independència.

President, no és aquest el camí.

Primer caldria reconèixer que hi ha una divisió important entre els catalans. I podria donar moltes raons i molts exemples. Però permeti’m només un.

L’exemple d’aquest documental de Netflix del que molts parlen però que jo encara no he pogut veure, però que porta un títol ben il·lustratiu “Dos Cataluñas”. President, el nostre grup parlamentari no vol dues Catalunyes, en vol una de sola. Massa anys lluitant sota la bandera d’un sol poble, com per resignar-nos ara a una divisió per meitats. Precisament perquè som catalanistes no volem resignar-nos a aquesta divisió.

Estem convençuts que podríem aplegar una àmplia majoria de catalans en un esforç col·lectiu d’enfortiment de l’autogovern, de millora del finançament, d’assegurar el present i el futur, de lluitar per una societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa. Molts podríem avançar junts per aquest camí. I Catalunya hi sortiria guanyant.

President, la divisió ens perjudica i ens impedeix avançar. Vull recordar-li que el passat 5 de juliol el ple del Parlament va aprovar una moció que instava el govern a “Convocar, per part del president de la Generalitat, totes les presidències dels grups i subgrups parlamentaris amb l’objectiu de constituir un espai de diàleg per a facilitar acords sobre tots els grans temes de país”.

President, que jo sàpiga, vostè no ha pres cap iniciativa en aquest sentit.

Vostè vol negociar amb el govern d’Espanya sense preocupar-se abans de tenir un acord ampli a Catalunya. I això és un error. Vostè no pot prendre iniciatives oblidant la majoria de catalans, prescindint de la majoria de catalans.

Ara ens parla d’un Fòrum Cívic per elaborar una Constitució, però no l’hem vist treballar per l’imprescindible acord entre les forces polítiques parlamentàries.

El 27 de juliol de 2016 aquest Parlament va aprovar les conclusions de la Comissió d’estudi del Procés Constituent, que no comptaven amb el suport de 2/3 de la Cambra i que després van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional. Aquest és un camí que no va enlloc.

Tots sabem que no hi ha possibilitat d’impulsar un canvi del nostre marc institucional sense un suport mínim d’almenys dos terços dels membres d’aquest Parlament.No ens enganyem. No enganyem.

El que li proposem no serà un camí fàcil, però no serà el carreró sense sortida al que ens convida.

President, units avançarem, dividits serem derrotats. Aquesta antiga màxima catalanista no ha perdut vigència.

De tots depèn construir una proposta que pugui ser àmpliament majoritària. No una proposta del 51% contra el 49%, sigui qui sigui el 51 o el 49. No creiem que qüestions que afecten els sentiments d’identitat o pertinença puguin resoldre’s per la pura aplicació de la regla de la majoria. I menys en situacions polaritzades com la que ens ocupa.

Un autogovern més potent, un millor finançament, més i millors infraestructures, això és el que necessitem. I crec que tenim un camí per aconseguir-ho.

Per cert, crec que no va estar encertat no anar a la cimera sobre el corredor mediterrani celebrada recentment a Barcelona.

Per això president, si m’ho permet, vull expressar la satisfacció del meu grup parlamentari per la represa del diàleg entre el seu govern i el govern d’Espanya.

Es va produir la primera entrevista entre vostè i el president Sánchez, la reunió entre els vicepresidents, la reunió entre el Conseller d’Economia i la Ministra d’Hisenda, la reunió entre el Conseller de Relacions Institucionals i la Ministra de Política Territorial i Funció Pública, la reunió entre la Ministra i la Consellera d’Indústria, la reunió entre la consellera de la Presidència i la Ministra de Política Territorial, la reunió entre el Conseller d’Acció Exterior i el Ministre d’Afers Exteriors, la reunió entre la Ministra de Justícia i la consellera de Justícia, la reunió de la consellera d’Agricultura amb el Ministre d’Agricultura, la reunió de la consellera de Cultura amb el ministre de Cultura, la reunió del Ministre de Foment amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, la reunió de la Comissió Bilateral, la reunió de la Junta de Seguretat i de la comissió mixta de seguretat, i potser encara me’n deixo alguna de reunió. Ahir mateix se’n celebraven dues a Barcelona, una sobre polítiques d’habitatge i la comissió mixta de seguretat que acordava fer efectiva el proper divendres la incorporació dels Mossos al Centre d’Intel.ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO).

Fins i tot hem conegut la notícia de la presència del vicepresident a la propera reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Aquest és el camí. Reunir-se, dialogar i acordar.

També hem conegut ja la decisió del govern d’Espanya de retirar el recurs d’inconstitucionalitat sobre la llei catalana que retornava a la universalització de la sanitat pública, i un primer acord econòmic: el pagament de 759 M€ en concepte de dèficit inversor, de 700 M€ per integrar costos dels Mossos d’Esquadra en el model de finançament i el refinançament de 2.773 M€ de deute a curt termini.

Queda molt a fer, però no pot haver-hi cap mena de dubte sobre el camí correcte: la cooperació i la lleialtat institucional. Certament hem tingut massa temps sense diàleg. Convindria aprofitar ara l’oportunitat.

Crec que ningú no pot dubtar dels efectes positius del canvi de govern a Espanya i la necessitat d’aprofitar pel bé dels nostres conciutadans la finestra d’oportunitat que s’ha obert.

Però vostè torna a cometre l’error de dir: autodeterminació o res. Subvertir la separació de poders o res. Deixarem caure el president Sánchez, a veure si Albert Rivera i Pablo Casado ens ho arreglen.

President, Catalunya ha perdut sempre quan ha jugat al tot o res.

No cometem novament aquest error.

Comentaré ara quines haurien de ser en la nostra opinió les prioritats del govern. D’economia i pressupostos ja en parlarem quan arribi el debat pressupostari.

Començo per parlar de la política social. Catalunya no només ha estat la comunitat autònoma que més ha patit les retallades, sinó que és la que més està trigant a recuperar-les.

El darrer informe sobre l’Índex de Desenvolupament de Polítiques Socials de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials indica que Catalunya es converteix en la comunitat autònoma que més ha retallat la seva despesa social des de l’any 2009.

Pel que fa al Sistema de Dependència a Catalunya, ens hem convertit en la Comunitat Autònoma amb més llista d’espera de tota Espanya (88.237 persones). 1 de cada 3 dependents en llista d’espera arreu de l’Estat, és català.

Segons dades de l’IMSERSO, tot i la incorporació l’any 2015 dels beneficiaris del Grau I, actualment només s’atenen 1.527 persones més de les que s’atenien l’any 2013, un lleu increment que es dóna fonamentalment durant el darrer trimestre de l’any 2017. Més enllà d’aquesta dada, el Govern català continua la seva croada per reduir les prestacions als cuidadors no professionals. Del 2013 al 2017, s’han deixat d’atorgar 25.246 prestacions d’aquestes característiques, segons indiquen les dades del Departament de Benestar Social i Famílies de la Generalitat de Catalunya. Atendre-les, suposaria la creació d’uns 14.000 llocs de treball.

La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies ha fet públiques les dades del primer any d’aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania. De les 69.197 persones que l’han sol·licitat, només 5.043 persones han pogut rebre-la, poc més del 7%, i més de 19.500 persones estan pendents encara de valoració. Cal destacar que per l’anul·lació del ple ordinari del mes de juliol, les persones sense sostre i víctimes de violència masclista no poden cobrar la Renda Garantida de Ciutadania.

Avui hem pogut llegir la notícia que el Govern només va gastar el 60% del pressupost per lluitar contra la pobresa energètica!

El col·lectiu de persones amb discapacitat continua sense ser prioritari pel Govern de la Generalitat. El Govern incompleix la moció que obliga a subvencionar fins el 50% de l’SMI als Centres Especials de Treball amb persones amb discapacitat física. Per altra banda, hi ha una manca de desenvolupament legislatiu que afecta a lleis com la Llengua de Signes Catalana, de l’any 2010, o la Llei d’Accessibilitat, de l’any 2014. Sobre aquesta darrera Llei, el Govern acaba d’anunciar l’impuls del Codi d’Accessibilitat, però queda encara per desenvolupar bona part de la llei, que es troba sense finançament, així com adaptar la legislació catalana a la Convenció Sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Hem de posar atenció al col·lectiu de persones sordes. Els estudiants sords de Catalunya (uns 2.000) no tenen intèrpret per a totes les hores lectives, o manquen residències de la tercera edat de referència per a persones amb discapacitat sensorial.

Un dels temes socials que més ha colpit enguany les polítiques de protecció a la infància i a l’adolescència és l’arribada de Menors no Acompanyats (MENA) a Catalunya, que només en els sis primers mesos de l’any van superar els 1.489 que van arribar el 2017. Aquest fenomen, de gran complexitat i difícil abordatge, supera l’àmbit català i desborda els recursos de protecció actual, especialment els d’acolliment residencial.

El nostre grup considera que les polítiques d’infància no reben l’atenció que mereixen. La xifra de pobresa infantil a Catalunya ha crescut més de quatre punts en un any i se situa en 28,5%. Només països com Romania i Bulgària tenen xifres tan altes. No és un problema nou, les xifres de pobresa infantil han estat excepcionalment altes a Catalunya i s’han vist agreujades amb la crisi econòmica que ha afectat en major mesura a les famílies vulnerables amb infants al seu càrrec. Més de 116.000 famílies esperen un pis protegit a Catalunya. Davant aquesta situació, la inversió en polítiques d’infància i família és totalment insuficient: mentre la mitjana de països europeus destina un 2,4% del seu PIB a aquest concepte, a Catalunya és només de 0,8%. I estem parlant de nens i nenes que no accedeixen a una alimentació adequada ni de roba adequada, amb una afectació especial sobre els infants de famílies immigrants. Potser la nova Secretaria que ens va anunciar ahir suposarà una inflexió en positiu.

Passo ara a fer alguns comentaris sobre polítiques de salut.

Com és sabut, la salut i la pobresa s’hereten. Existeix una relació causal entre els baixos ingressos econòmics, l’atur de llarga durada, el risc de pobresa i exclusió social i una menor esperança de vida (fins a més de sis anys de diferència). A això cal afegir-hi els canvis en l’estructura i les necessitats de la població, i la no reversió de les retallades.

Les llistes d’espera, s’han incrementat entre abril i juliol, amb 3.000 persones més en espera quirúrgica, 5.000 més esperant una prova mèdica i 7.000 addicionals a l’espera de visitar l’especialista (increment que s’ha produït quan s’han acabat els fons extraordinaris).

Els professionals han estat els més afectats per les retallades, reducció de sous del 25%, alts índexs de precarietat, reduccions de plantilles, no substitucions, sobrecàrregues de treball. Bàsicament la situació és límit, amb un ambient molt enrarit entre els professionals de l’atenció primària. El que fa que només el 21% dels nous metges triïn l’especialitat de Primària (l’any 1996 era el 45%).

La massa salarial total de facultatius de l’ICS, l’any 2010 era de 721 milions d’euros, l’any 2017 és de 652. 70 milions menys.

La manca d’inversions en infraestructures i la no renovació dels equipaments tecnològics, fa que un 10% dels aparells estan obsolets.

Per això cal incrementar la despesa per càpita en salut. L’any 2010  estàvem casi a 1.300 euros/habitant l’any 2017, a 1.186 Euros/habitant/any. Pensem que l’objectiu seria apropar-nos als 1.500.

Necessitem un pla de recursos humans per revertir les retallades i preveure que en 10 anys es jubila el 25% dels professionals, un pla de xic per reduir les llistes d’espera i un pla de reposició i manteniment del material diagnòstic i quirúrgic, i convertir l’Atenció Primària i Comunitària en el veritable eix del sistema.

En matèria d’educació, he de dir-li que no només estem pitjor que al 2010 sinó que aquest curs escolar ha començat pitjor que l’any passat

Continuem tenint una educació pública infrafinançada(2.8%), lluny de la mitjana d’inversió pública en educació dels països del nostre entorn i lluny del 6% que fixa la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). I, si no es produeix en el següent exercici pressupostari un increment important d’inversió en matèria educativa, serà pràcticament impossible d’afrontar els reptes que tenim.

Continuem amb ràtios massa elevades: l’increment d’alumnat no s’acompanya d’un increment suficient de professorat, la qual cosa repercuteix negativament en la qualitat de l’atenció educativa.

El govern segueix sense garantir l’escola inclusiva: calen més recursos i dotacions de professorat (personal docent, tècnic i de suport) a totes les etapes educatives i àmbits educatius per atendre adequadament l’alumnat amb NEE, a banda d’incrementar la formació del professorat.

L’etapa educativa 0-3 segueix abandonada un curs més, malgrat les promeses fetes, i ja en van 6. I no veiemmassa predisposició en el Departament d’assumir la responsabilitat que es deriva de les competències exclusives que té el govern de la Generalitat en aquesta etapa.

La FP segueix sent la gran oblidada, cal que es facin més esforços per garantir-ne la gratuïtat, continuar incrementant l’oferta pública, les taxes de graduació, reduint la taxa d’abandonament i millorant els serveis d’orientació i assessorament en la secundària obligatòria. Igualment, el desplegament de la llei de 2015, totalment aturada, ja no pot esperar més.

En definitiva, estem pendents d’uns nous pressupostos que ens permetin donar respostes als actuals incompliments i reptes educatius de país: la igualtat d’oportunitats, la lluita contra la segregació, i situar l’educació com un ascensor social que ha de tornar a funcionar.

Sens dubte la Universitat pública catalana és una de les institucions del país que més ha patit i està patint les retallades. Des del 2010 les retallades a la universitat pública han estat del 30%, passant d’un finançament públic d’uns 1.000M€ als 700M€ actuals. Si, a més, hi sumem que des del 2012 es varen augmentar un 66% els preus de les matrícules, convertint-nos així amb la CCAA més cara de tot l’Estat (duplicant i triplicant els preus d’altres CCAA), el diagnòstic no és gens esperançador. Creix la temporalitat i la precarietat a la universitat mentre s’envelleixen les plantilles per falta de convocatòria de noves places.

En matèria d’ocupació trobem a faltar un Pla Especial d’Inspecció de Treball. El mercat de treball català pateix d’una precarietat de tal magnitud que ha desvinculat el fet de tenir un lloc de treball al fet de sortir de la pobresa. A Catalunya tenim prop de 500.000 treballadors pobres, segons la Taula del Tercer Sector. La temporalitat i la parcialitat són els elements dominants al mercat de treball a Catalunya, sobrepassant els llindars pre-crisi, ja molt alts si els comparem amb els països de l’UE.

L’any 2017 es van firmar prop de 3 milions de contractes a Catalunya, i quasi el 90% van ser contractes temporals. A més, un de cada tres contractes temporals és de molt curta durada, fins a un màxim de 7 dies. Això vol dir més de 880.000 de duració inferior a una setmana.

Pel tipus de jornada, quasi el 40% dels contractes firmats són parcials. Els contractes per ETT han augmentat un 11,2% respecte a l’any anterior, un fet simptomàtic de la precarietat del mercat laboral.

El principal problema laboral d’avui en dia són les condicions de treball, la qualitat de l’ocupació i la protecció social dels treballadors, i cal situar l’incompliment de les normes laborals i de Seguretat Social com a causa de l’augment de la desigualtat, la precarietat i el deteriorament de les condicions de treball dels assalariats.

I per combatre aquesta situació, cal dotar de recursos als equips de la Inspecció de Treball així com als organismes responsables de vetllar per la salut i seguretat en el treball. Però no només això, cal orientar les tasques de la inspecció cap als sectors que més frau i abusos concentren, protegint als col·lectius més vulnerables.

Habitatge

Davant la realitat de manca d’habitatge social i de lloguer, la problemàtica dels pisos buits i les ocupacions il·legals, es constata una manca de lideratge del govern de Catalunya, i la manca de recursos suficients per incrementar el parc públic.

Igualtat

Els indicadors de desigualtat entre homes i dones a Catalunya no han millorat en els últims anys i aquesta qüestió no ha estat una prioritat dels últims governs que han retallat el pressupost dedicat a polítiques de dones en un 31% des de 2010.

Són les dones les que realitzen els treballs més precaris en la nostra societat i reben els salaris més baixos. La bretxa salarial a Catalunya és d’un 23,9%: si el salari mitjà dels homes se situa en 27.514 euros anuals, el de les dones és de 20.946 euros.

La taxa d’activitat femenina és actualment deu punts inferior que la dels homes i la d’atur, quatre punts superior. El 67% de l’ocupació temporal i el 81% dels contractes a temps parcial són realitzats per dones. La bretxa salarial també té el seu equivalent en les pensions: només un 36% de les persones jubilades amb dret a pensió són dones i reben com a mitjana 768 euros davant 1.220 euros dels homes.

Una altra de les manifestacions més greus de desigualtat entre homes i dones és la violència masclista que s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la ciutadania com va quedar de manifest el passat 8 de març. La violència masclista és un fenomen que vulnera drets fonamentals de les dones com el dret a la vida, a la integritat física i psíquica, a la salut i a la dignitat. Segons l’última enquesta de Violència Masclista a Catalunya, el 64% de les dones reconeix haver-la patit i un 17,6% el 2016. Aquestes dades mostren el caràcter urgent i prioritari del Pacte Català contra la Violència Masclista i ens n’alegrem que vostè ahir s’hi comprometés.

LGTBI

De forma incomprensible encara no s’ha aprovat el decret que ha de regular el procediment sancionador ni s’ha creat el Consell Nacional de les persones LGTBI, ni s’ha creat l’òrgan de coordinació de les polítiques LGTBI del govern, tots tres instruments continguts en la llei aprovada el 2014 per garantir els drets de les persones LGTBI i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.

Joventut

Si ens fixem en el col·lectiu de joves, s’ha estimat un total de 171.900 persones menors de 34 anys que es troben en situació d’atur, el 37,47% sobre el total. Del total de joves, el grup més afectat és el de les joves d’entre 25 i 34 anys, ja que s’han registrat 92.700 persones en situació d’atur.

L’alt nivell d’atur juvenil experimentat en els últims anys ha comportat que moltes persones joves hagin emigrat a altres països a la recerca d’oportunitats laborals i formatives.

El darrer informe publicat per Avalot ens mostra com, des de 2009 fins a 2018, s’ha produït un augment de 41.108 joves (115,63%) que decideixen marxar a l’estranger, ascendint d’aquesta manera la pèrdua de capital humà a 76.658 joves.

A diverses comunitats autònomes de l’Estat, com Andalusia, País Basc o Balears s’han posat en marxa plans de retorn juvenil amb diferents mesures que incentiven la tornada dels i de les joves que van emigrar. És imprescindible impulsar a Catalunya un Pla de Retorn Juvenil.

Cultura i llengua

Des de 2010 el pressupost de cultura s’ha vist retallat un 35%, actualment només representa el 0,7% del pressupost de la Generalitat i, segons els estàndards europeus hauria de representar un 2%. També cal reformular el CoNCA i renovar els seus membres, la majoria amb el mandat caducat des de fa anys.

Agricultura

Tot i que Catalunya és una de les regions agroalimentàriesmés importants d’Europa, tenim greus problemes per resoldre: la crisi de preus de productes bàsics, la retallada pressupostària patida pel Departament (20% des de 2010), la retallada dràstica d’inversions a les comarques rurals, l’abandonament dels Parcs Naturals i la manca de suport als petits agricultors i ramaders.

Turisme

Tot i que el turisme representa el 12% del PIB català i el 14% de l’ocupació directa, aquesta temporada s’ha constatat el descens de turistes i s’apunten símptomes preocupants de cara al futur. El sector fa grans esforços, però cal que tornem a parlar en positiu del turisme ajudant a un futur sostenible d’un sector estratègic.

Transició energètica

Volem mostrar la nostra preocupació per la manca de compromís de les polítiques públiques en favor de l’estalvi, l’ús eficient i l’esforç per augmentar de forma dràstica el pes de les energies renovables en el nostre mix energètic.

Món local

El nostre grup parlamentari segueix apreciant poccompromís del govern amb respecte del món local, incomplint de forma reiterada els compromisos de presentar els projectes de llei de governs locals i d’hisendes locals. Des de la vicepresidenta Ortega el Govern no ha convocat el Consell de Governs Locals. La nostra proposta se centra en tres grans qüestions: cal governar en connexió amb el món local, cal incrementar els recursos a disposició del món local, i el govern de Catalunya no pot ni per activa ni per passiva delegar en el món local tasques sense el finançament adequat.

Administració pública

Cal revertir les retallades salarials en la funció pública, retornar les pagues extres de 2013 i 2014, i reduir l’eventualitat.

Administració de Justícia

Cal augmentar el nombre de jutjats, cal millorar-ne les ubicacions i serveis, cal desplegar efectivament l’Oficina judicial i impulsar la construcció de nous equipaments penitenciaris per substituir els que han quedat definitivament obsolets i millorar les condicions de vida i treball en d’alguns d’ells greument deteriorats.

Interior

Cal millorar les condicions de treball del cos de Mossos d’Esquadra i adequar les plantilles a les necessitats del país, cal millorar la col·laboració entre la policia de Catalunya i les policies locals, millorar la dotació, equipaments i instal·lacions dels Bombers de Catalunya, impulsar una potent política de protecció civil i emergències, i revisar els objectius de seguretat vial.

Moltes gràcies.