Debat sobre l’estructura i la composició del govern

Intervenció del president del grup parlamentari Socialistes – Units per Avançar, Miquel Iceta, en el debat sobre l’estructura i la composició del Govern

Parlament de Catalunya, 6 de juny de 2018

[enllaç al vídeo de la intervenció inicial]

[enllaç al vídeo de la rèplica]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats, molt honorable president de la Generalitat, la veritat és que estem molt satisfets de poder mantenir aquest intercanvi sobre la composició i els objectius del nou Govern de la Generalitat. I aprofito, d’entrada, per desitjar-los a tots vostès sort i encert. I, si m’ho permet, amb el to que faig servir sempre, si m’ho permet la líder de l’oposició, espero que no es compleixin els temors que ella ha expressat des d’aquesta tribuna. Perquè, certament, vostès són –han de ser– el Govern de Catalunya, el Govern de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Això no vol dir que sigui un govern neutre, això no vol dir que sigui un govern sense ideologia, això no vol dir que no sigui un govern determinat a defensar uns plantejaments; però mai poden perdre de vista que aquest país, que és plural, és molt ric i divers, i en ell hi conviuen sensibilitats molt diferents.

La presa de possessió del Govern ha comportat de forma automàtica l’aixecament de l’article 155 de la Constitució. I vostè sap que nosaltres el que hauríem volgut és que pogués ser abans. Des del 31 de gener podíem haver tingut nou president; des de mitjans de febrer podríem haver tingut nou govern. Hem tingut més de tres mesos més de 155. Hem discrepat en això. Vostès han volgut mantenir un pols amb el Govern d’Espanya i amb el poder judicial pel que fa a l’elecció de president i pel que fa a la designació dels membres del Govern. Però finalment s’han vist obligats a acceptar novament que fora de la legalitat no hi ha possibilitats de desenvolupar una acció política viable. Els discursos ho aguanten tot, però la realitat és tossuda: només anirem bé quan discursos i realitat vagin de la mà. I això no és rendir-se –li agafo el mot–, això és acceptar la realitat sense renunciar a canviar-la però des de la realitat. Un ha de ser tossut amb la voluntat, però no ser cec davant de la realitat. I no pensin que els dic això com a retret ni per fer valdre que nosaltres des del primer dia diem que s’han de presentar candidats viables. No, els hi dic perquè jo crec que a tots ens convé ser conscients dels marges de l’acció política. I com tots ens omplim la boca –i suposo que ho fem sincerament– de les paraules «convivència» i «respecte», la convivència i el respecte ens exigeixen l’estricte compliment de la legalitat. O, dit d’una altra manera, trencant la legalitat trenquem la convivència i impedim la política.

És veritat que també voldríem –i vostè ho ha dit també en la seva intervenció– un diàleg profitós amb el Govern d’Espanya. Jo crec que aquest diàleg, president, exigeix respecte a la legalitat i respecte a la separació de poders. És a dir, no pretendre demanar, exigir, reivindicar davant d’un poder de l’Estat el que li correspon a un altre. Sobre el respecte a la legalitat hem sentit ja missatges equivocs i fins i tot contradictoris. Quan la portaveu del Govern torna a posar sobre la taula la unilateralitat, què està fent? Ens està dient, com s’ha dit ja des d’aquesta tribuna, que faran el que van fer en els darrers quatre mesos del 2017? No fa pas tant de temps, d’aquells fets. I, per tant, el que és impossible és desconèixer el cost i les conseqüències de la deriva unilateral i il·legal de l’anterior legislatura. I, per tant –i permeti’m la pregunta–, és que pretenen posar en marxa les previsions ja anul·lades de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república? És això fer república? O, si ho vol, més genèricament: què entenen vostès per «fer república»? Pensen seriosament que es pot negociar prenent com a base la votació de l’1 d’octubre? Nosaltres creiem –i no creiem estar sols en això– que començar per aquí és equivocar-se.

Ja sap que en el debat d’investidura vàrem insistir-li –i no voldria fer-ho més, perquè crec que vostè, en aquest cas va ser clar– que és vostè i ningú més el president de la Generalitat, i que el Govern de Catalunya és el que s’asseu avui aquí, en aquest primer banc del Parlament, i cap altre; i que la seva legitimitat deriva d’una votació parlamentaria que es fonamenta en unes eleccions establertes en l’Estatut i la LOREG i, per tant, emparades en la Constitució. I massa sovint ens hem perdut en jocs de paraules, creant equivocs i fantasies que han confós l’opinió pública i que, de vegades, i en darrer terme, han portat a la intervenció de les nostres institucions d’autogovern i a elevats costos personals, dels quals en tenim bona prova en alguns escons buits d’aquest hemicicle. Tenim ara la possibilitat de fer les coses d’una altra manera; no dic de renunciar, no dic de rendir-se, no dic de canviar d’idees, no estic dient això. Però sí que estic parlant de fer les coses d’una altra manera i de reconèixer algunes qüestions que, efectivament, els dies 6 i 7 de setembre de l’any passat van ser desconegudes. Reconèixer que el canvi de les regles del joc requereix una amplia majoria, requereix el vot favorable d’almenys noranta diputats i diputades, perquè així ho estableix l’Estatut, no perquè ens ho hagi imposat Madrid. Jo crec, president, i potser no és el moment de fer-ho, però crec que caldria un compromís solemne de renunciar a imposar un nou marc institucional que no tingui almenys el suport que la reforma estatutària reclama. Jo crec que això seria un element de confiança, de tranquil·litat, d’estabilitat. Convindria. Perquè també és cert que massa sovint es presenta la qüestió en termes de conflicte entre Catalunya i Espanya. Però això oblida la divisió per meitats entre els mateixos catalans. Divisió d’opinió. No estic parlant, com a vegades es diu, d’una fractura irresoluble, d’una fragmentació, d’un trencament d’aquest «un sol poble»; però sí una divisió sobre quin és el camí, quin és el futur a seguir. I, per tant, home, fins i tot una negociació amb el Govern d’Espanya pot ser afavorida a partir d’un ampli acord més transversal. Això vol dir que el Govern no pot negociar per si mateix? No, no, no estic dient això; lluny de la meva voluntat.

I vull aprofitar aquest moment per agrair-li que ja hagi convocat una ronda de contactes amb els grups parlamentaris a partir d’aquest mateix divendres. Vostè té tota la legitimitat per establir l’imprescindible diàleg amb el Govern d’Espanya. Però em permeto dir-li, senyor president, que la seva posició serà tant més solida com més sensibilitats sigui capaç de representar. Em sembla que ho podria dir aquí o a qualsevol altre lloc. Ara –hi torno–, una negociació que pretengués, que pretengui canviar les regles del joc, canviar el marc institucional, aquesta sí que requereix un ampli consens previ a Catalunya. I, en la nostra opinió, no s’hi val utilitzar mecanismes, processos participatius, processos constituents, per obviar que ha de ser aquest Parlament que, per una majoria almenys de dos terços, ha de plantejar els processos de reforma institucional.

D’altra banda, no és sobrer recordar que el Tribunal Constitucional ja va anul·lar les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent en l’anterior legislatura. I, per tant, nosaltres sempre recomanem no tornar a cometre els mateixos errors. En tot cas assajar-ne de nous. Probablement hem de començar aquest diàleg aquí i fora d’aquí per qüestions menys ambicioses i tal vegada més concretes, sense renunciar als objectius finals d’horitzó que tingui cadascú. Però aquí tenim des del finançament pendent; les lleis recorregudes davant del Tribunal Constitucional, de les quals vostè mateix va parlar en el debat d’investidura; les demandes pendents que va plantejar al Govern d’Espanya el president Mas primer i el president Puigdemont després, i tantes i tantes coses que permetrien millorar i ampliar el nostre autogovern i el nostre finançament, la nostra dotació d’infraestructures estratègiques i la nostra capacitat d’intervenir en decisions que finalment ens afecten, es prenguin a Madrid o a Brussel·les. Nosaltres volem animar-lo a iniciar aquest camí. I si ho estima convenient estem en condicions de contribuir-hi amb idees i amb suport. Com més suports tingui, més possibilitats tindrà d’anar avançant i d’anar aconseguint resultats concrets.

Hem insistit sovint en el caràcter institucional de la presidència. El president surt d’una majoria parlamentària concreta, certament, però ha d’aspirar a representar el conjunt de la societat catalana. L’hi dic d’una altra manera: vostè pot portar el llaç groc, però amb la seva actuació els que no portem el llaç groc ens hi hem de sentir representats, sobretot quan vostè diu parlar, o quan vostè digui parlar en nom de tot Catalunya, de tot el poble. Sé que és difícil, però és la meva obligació demanar-l’hi i plantejar-l’hi. Nosaltres estem disposats a que tothom expressi amb llibertat el seu plantejament, però al mateix temps volem exigir la neutralitat de l’espai públic i de les institucions. N’haurem de seguir parlant i haurem de veure en què es concreta per no violentar les sensibilitats i les opcions de cadascú. Ara bé, vostè és també –i si em disculpa, president, em sembla que amb un minut aconseguiré dir tot el que volia– cap de govern.

A vegades s’ha parlat d’aquesta doble dimensió de la presidència de la Generalitat, institució en si mateixa i símbol, i també cap de Govern. Com a cap de Govern, estem esperant a que els consellers presentin els seus plans en comissió per poder-ne parlar. Jo el que li vull assegurar és la nostra predisposició a col·laborar des de l’oposició en aquelles qüestions que puguem compartir. Nosaltres volem demostrar una cosa que és molt difícil, que és que es pot, fent una bona oposició, millorar l’acció de govern. I aquesta és la voluntat del nostre grup. Gràcies.

 

Rèplica al president

Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, molt honorable president: ja anuncio que els cinc minuts se’m faran curts, perquè el president ha tingut la bondat de fer-me unes quantes preguntes, i no m’agradaria deixar-ne cap sense respondre. Jo crec que aquest hemicicle és per parlar, per compartir, per contrastar, per posar-se d’acord i a vegades senzillament per discrepar. Voldria deixar clara una cosa des del principi. Què pensa Pedro Sánchez? Espero que pugui tenir ben aviat l’ocasió de poder-ho compartir amb ell, i no m’agradaria… Hi havia una frase d’uns francesos: «Moi c’est moi, lui c’est lui.» I, per tant, parli vostè amb ell. Però, sí que m’atreveixo a dir, sense, crec, risc a equivocar-me: Pedro Sánchez, president del Govern d’Espanya, defensarà la integritat territorial d’Espanya i la vigència de la Constitució a tot el territori. És la seva obligació.

Vostè deia: «PSOE 1974, autodeterminació.» Sí, i 1978, Constitució. Vostè em pregunta: «Drets civils i llibertats.» Per nosaltres, això és Constitució i legalitat. Que es poden modificar. Evidentment. I d’això, per modificar una llei, què s’ha de fer? A través dels mecanismes que la mateixa llei incorpora i a través de les majories necessàries per fer-ho. A Catalunya: dos terços. Sense dos terços, no es tirin al barranc. Jo, és un petit consell que dono, que no me l’han demanat.

155. Qui és responsable? Qui va decidir saltar-se la llei, i va activar una previsió constitucional. Ja sé que amb això no hi estem d’acord, però, de totes maneres, a vostè…, crec que els va bé que algú els ho recordi. Sap? Jo tinc, com porto molts anys en política, moltes coses que penso que no vaig fer bé, o que em vaig equivocar. Una de les que penso és que potser no vam insistir prou en el desastre que es produiria si se seguia pel camí que vostès havien decidit emprendre. I, per tant, aquesta vegada no vull fer-me aquest retret. I, per tant, encara que sigui a risc de fer-me pesat o de repetir-me massa, no ho deixaré de dir.

Lleis suspeses. President, vostè segurament ho sap, però, si no, ho torno a posar sobre la taula. Abans de presentar un recurs d’inconstitucionalitat, el Govern d’Espanya i el Govern afectat, tenen un procediment de negociació. Després, és una mica més complicat, però això no vol dir que no es pugui tornar a fer, perquè, efectivament, es pot tornar a presentar una llei al Parlament. I jo recomanaria, modestament, assajar, en el cas de lleis ja suspeses, aquest procediment previ de discussió, perquè si es toca vores, i jo estic d’acord amb vostè, en temes que són competència de la Generalitat i polítiques públiques sobre les que la Generalitat ha de tenir capacitat d’actuació, val molt la pena trobar el camí que ho permeti. La Generalitat…, millor dir: el Govern de Catalunya pot actuar contra la pobresa energètica, contra l’emergència habitacional? Sí. Ha de fer-ho, i hem de trobar la manera de fer-ho, perquè, per sobre de les qüestions competencials hi han les qüestions polítiques.

Més coses. Borrell. Miri, escolti’m, primer, és ciutadà de Catalunya. És un català de La Pobla. És l’home que, quan va ser president del Parlament Europeu, el català va assolir el màxim ús a la cambra. És veritat que molts voldríem que fos llengua oficial, però el Parlament Europeu ens diu: «facin-lo oficial primer al seu país i després ve aquí i m’ho explica.» I, certa raó la tenen, i per tant no projectem alguns problemes que, vostès ja ho saben, el món ens mira, Europa ens espera, etcètera. Bé, alguns problemes potser que primer els resolem aquí. Dir-li, de totes maneres: m’ha animat vostè i demà amb molt de gust aniré a la presa de possessió d’un magnífic ministre d’afers exteriors d’Espanya, i amic meu, que es diu Josep Borrell.

Sobre el tema de l’exili. Miri, per mi l’exili és el que es va produir, efectivament, quan vostè ho deia, a la República, el que va portar tants catalans als camps d’Argelès. És un exili després d’una guerra civil, producte d’un cop d’estat feixista, militar, contra una Constitució. És veritat que no trobaríem, potser, mecanismes de denominació comuna del fenomen que s’ha produït amb compatriotes nostres que han volgut marxar per intentar defugir l’acció de la justícia, diguem-ne com vulguem, però jo no en diria «exili», perquè em sembla que és desmerèixer, que és desfigurar l’exili que, sí, els catalans van patir a partir de l’any 39. Però, això: cosa seva.

Consell de la república. No és que no l’acabem de veure, és que hi estem radicalment en contra. Nosaltres li vam dir: vostè té algunes obligacions. Una d’elles és no erosionar les nostres institucions d’autogovern. I per nosaltres, qualsevol succedani erosiona el prestigi i l’autoritat de les nostres institucions.

No ha parlat, avui, de l’assemblea d’electes. Millor.

Finalment: república? Per mi, república és ciutadania, és drets, aspiració d’igualtat i de justícia. Aquí ens hi trobarem, segur.

I, Prat de la Riba: desitjaria ferventment, president, que d’aquí a uns anys la seva obra de Govern tingués l’anomenada, el prestigi que va assolir l’obra de Govern de Prat de la Riba. Gràcies.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dimecres 6 Juny 2018, in Intervencions públiques. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.