Presentació de la proposta de resolució pel diàleg i la reconciliació

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DEFENSANT LA PROPOSTA DE RESOLUCIÓ PEL DIÀLEG I LA RECONCILIACIÓ

Palau del Parlament, 28.03.2018

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyor president,

Senyores i senyors diputats,

Aquest Parlament es va constituir el 17 de gener, estem a 28 de març i seguim sense president i sense govern. Vàrem celebrar un ple l’1 de març que va servir per conèixer la posició de cada grup parlamentari a l’inici de la legislatura i, finalment, la fallida sessió d’investidura del 22 de març ha posat en marxa el rellotge. Però el cert és que seguim sense president i sense govern. I, per tant, se segueixen aplicant les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola autoritzades pel Senat.

Mentrestant, la profunda divisió social es manté i fins i tot determinats sectors es radicalitzen i apareixen actituds violents i intolerants respecte de persones i seus de partits, i fins i tot s’assenyalen comerços i propietats d’aquells que no comparteixen l’opinió dels intolerants.

Sense escarafalls però amb fermesa cal denunciar actituds i actuacions que poden destruir la convivència i que poden atiar una violència sense aturador. Ni aldarulls ni intolerància han portat res de bo al nostre país, a cap país, i cal prevenir-los i aturar-los mentre encara hi som a temps. Exemples no gaire llunyans, ni en el temps ni en l’espai, ens haurien d’ajudar a evitar mals majors. Per cert, nosaltres, i ho veuran en el text, condemnem qualsevol violència, no pretenem atribuir tota la responsabilitat a uns o altres.

En el Ple del dia 1 de març, el nostre grup va presentar una proposta de resolució que, en part, reiterem avui perquè no ha perdut vigència:

  • Cridem a restablir consensos bàsics.
  • Proposem l’establiment d’un marc de diàleg entre les forces polítiques i socials catalanes.
  • Apel·lem a un constant esforç de diàleg, negociació i pacte rebutjant qualsevol proposta unilateral i il·legal.
  • Defensem el compliment de la llei, perquè només hi ha democràcia des del respecte a la legalitat.
  • Reclamem que es garanteixin en tot moment els valors constitucionals bàsics, els drets de la ciutadania i els tractats internacionals subscrits per Espanya que asseguren els drets de tots.
  • I recordem que els conflictes polítics s’han de resoldre en el marc de la política i no trobaran solució en la seva judicialització.

En la meva intervenció en el fallit debat d’investidura, parlava de la impossibilitat de fer avançar el país si no som capaços de superar la lògica de dues meitats enfrontades, de superar una política de blocs. No podem deixar que qualli una política de blocs enfrontats.

I també els diré: no ens sembla que la millor manera de superar els blocs sigui crear un front, i menys que ho faci el president del Parlament, que té l’obligació d’intentar representar el conjunt de la cambra i tots els seus integrants. Faig un parèntesi: nosaltres no creiem que l’actitud sistemàtica del president del Parlament sigui sectària o parcial; podem criticar algunes de les seves declaracions i actuacions, però no veiem que calgui demanar-li la dimissió.

El dia 22 els deia que la força que necessitem per remoure els obstacles que limiten el nostre potencial és un gran acord Catalunya endins que no tenim. Necessitem, i ho torno a dir, acords transversals de país.

En el Ple de dissabte passat vaig desenvolupar el nostre plantejament sobre tres eixos: respecte a la llei, primacia de la política i recerca dels més amplis acords possibles. Sense respecte a la llei, no hi ha democràcia. Sense democràcia, no podem fer política. I la política adequada per evitar la fractura del país en dues meitats requereix amplis acords.

És obvi que es necessiten acords d’àmplia majoria. Com volem, si no, superar la gravíssima crisi política, institucional, econòmica i social que tenim entre mans?

Em preguntaven l’altre dia per un govern de concentració. I els dic: «Sí, seria bo.» Sí, si fos possible. Que és que no recordem el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas? Aquell Govern tenia consellers polítics que representaven tots els partits. I a aquell Govern els partits hi enviaven els seus representants més capaços.

De vegades, és cert, no és possible un govern d’unitat. Però, en tot cas, calen grans acords.

Recorden vostès també els pactes de la Moncloa. Qui dubta que aquells pactes van impulsar la democratització d’Espanya, la superació de la crisi econòmica i social, van garantir l’estabilitat política, la modernització del país i, finalment, fins i tot, l’ingrés a la llavors anomenada «Comunitat Econòmica Europea»?

Els països que s’enfronten a greus crisis les superen millor i més ràpidament com més acords i més amplis assoleixen.

Els ho vaig dir dissabte, i ho repeteixo avui: nosaltres estem disposats a abandonar el refugi dels blocs per avançar en el camp obert del diàleg. I la nostra disposició és sincera i permanent, no necessàriament en un govern, encara que siguem a l’oposició, la mateixa disposició en qualsevol cas.

Ara bé, desencallar això no depèn de nosaltres, ni fonamentalment de nosaltres. Per començar, si avui encara no hi ha govern és perquè la majoria independentista no s’ha posat d’acord en un candidat viable. I jo sé que em diran vostès i em poden dir: «Escolta’m, és que no ens han deixat.» Però, escolteu, a la mesa d’avui se li ha sotmès la possibilitat de delegació de vot de Carles Puigdemont i és la mateixa mesa la que no ho ha atès, almenys avui. Si no som capaços, perquè crec que no es pot, d’assegurar aquella delegació, com podríem assegurar la presidència? I els recordo que en aquesta mesa hi ha una majoria que és la que és.

Ara, tenen temps, és veritat. Tenen temps per posar-se d’acord. Però, els ho recordo, mentrestant el 155 segueix vigent. I també els ho recordo: és un article que es va aplicar perquè algú va tòrcer la voluntat i la decisió del president Carles Puigdemont de convocar eleccions. I convé no oblidar-ho, perquè les coses no cauen del cel. I és veritat, mentre no hi hagi un acord com a mínim entre vostès, aquest article seguirà vigent.

Ara, més enllà d’això, i avui hem vist altres exemples. Els dos grups més importants de la cambra no es parlen entre ells –jo no dubto de la paraula de la senyora Arrimadas. No convé que comencem a parlar entre tots? Si volen, pel que és petit, però comencem, i després anirem al que és gros. Però si no es produeix aquest respecte a les diferents opinions, sense voluntat de diàleg amb tothom, sense exclusions, i sobre tot, no ens en sortirem.

També els diré: hauríem d’atribuir més responsabilitats a qui major representació té. Nosaltres tenim disset diputats, no cal dir que en voldríem tenir molts més. Ara, hi ha qui en té trenta-sis, hi ha qui en té trenta-quatre, hi ha qui en té trenta-dos… Jo els demano que facin aquest esforç. No cal que ho diguin avui, no cal escenificar, però cal posar-s’hi. No per nosaltres, sinó pel país, per la ciutadania que representem.

I abans de parlar probablement s’han d’acceptar unes regles comunes, si no, el diàleg es fa impossible. Quines són? Home, la primera: respecte a la legalitat i a les institucions democràtiques emparades per la llei i que emanen de la voluntat popular, la primera, aquest Parlament.

I aquí hem de dir que algú pot plantejar una disjuntiva. O una de dos: o desobediència o legalitat, o insurrecció o institucions, o talls de carreteres o Parlament, o pintades o discursos, o pedrades o negociacions.

Jo els demano que no permetem que la ràbia, la indignació o un sentiment d’impotència dictin la nostra política col·lectiva. Ni la ràbia ni la indignació ni la impotència ens serveixen avui per avançar.

Fem el favor, tots plegats, d’escoltar els màxims comanaments dels Mossos d’Esquadra: hi ha el risc d’un gir violent i cal tallar-lo en sec per retornar a la política amb llibertat, democràcia i respecte per totes les idees abans que sigui tard.

Tinguem també molta cura amb les paraules i més encara, més cura, amb les grans paraules. Un «front per la democràcia» no pot ser utilitzat com a sinònim de front contra la Constitució i l’Estatut; un front per la democràcia no pot ser sinònim de desacatament del poder judicial; un front per la democràcia no pot servir per dir que s’està a punt de repetir l’entrega del president Companys per la Gestapo; un front per la democràcia no pot implicar la pretensió que el Parlament de Catalunya dicti a un jutge quines disposicions pot prendre i quines no. Això va en contra de la separació de poders.

Recordin la recent declaració de la primera ministra d’Escòcia, radicalment en contra de processos d’extradició, del que se li preguntava, del que afecta a Clara Ponsatí, però deia: «Però, escolti’m, això ho han de decidir els jutges.» Exactament el que hem de dir nosaltres: això ho han de decidir els jutges.

Un front per la democràcia no pot emparar els que amenacen els jutges i les seves famílies. Ja ens hem dividit prou, ja ens hem enfrontat prou, ja hem erosionat prou les institucions, ja hem espantat massa gent, ja hem malmès prou inversions i hem foragitat prou empreses, ja hem perdut massa oportunitats i massa energies.

I la millor manera que tenim tots plegats per resoldre aquest problema és retornar d’immediat a la política. La millor manera és demostrar que som capaços de dialogar i d’acordar, que respectem la legalitat i que rebutgem tota forma de violència.

Fem-ho pels que estem aquí, pels ciutadans als que servim, i també pels que avui se senten víctimes d’una gran injustícia i les seves famílies. La millor manera d’ajudar-los és fent les coses bé, no estripant les cartes, cercant acords, respectant la llei. condemnant violències i aldarulls, fent Govern.

Moltíssimes gràcies.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dimecres 28 Març 2018, in Intervencions públiques. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.