Intervenció en el ple del Parlament

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL PLE DEL PARLAMENT

Palau del Parlament, 24.03.2018

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president.

Senyores i senyors diputats, com vostès saben el nostre grup va plantejar ahir la desconvocatòria d’aquest Ple i crèiem que era el que procedia. Però avui el president ens ha reunit, ens ha explicat les seves raons, ens ha diy: «Efectivament, no podem fer un ple d’investidura, però al Ple convocat us donaré la paraula als grups perquè us hi pronuncieu.» I és fent aquest esforç d’empatia i de comprensió que potser avui no complim escrupolosament el Reglament

Però si hi ha algun moment per fer-ho és aquest, perquè vivim en un país que té el cor encongit. Uns, «frapats» per una actuació contundent, fins i tot desproporcionada, per alguns considerada injusta, del poder judicial, i altres per la incertesa política que s’arrossega des de fa mesos i per la separació en dos meitats del nostre poble. Tots amb el cor encongit. Tots amb les seves raons. I nosaltres, en aquest sentit, volem afirmar novament la nostra voluntat de fer un esforç d’empatia amb tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I també amb els que han estat colpits per decisions judicials que vam conèixer ahir.

Un esforç d’empatia no vol dir compartir arguments, motivacions i objectius, però sí comprendre el que hi ha darrere de cada persona, de cada paraula i de cada actuació. Nosaltres ens hem autoimposat aquesta obligació. I per això avui també hem volgut intervenir en aquest Ple, perquè convé que aquest sentiment que tots compartim des de posicions molt diferents sigui traslladat al conjunt del nostre poble.

I ara passo a expressar-los la posició del nostre grup, una posició basada en dos pilars. Un primer que és el respecte a la legalitat, a l’estat de dret i a la separació de poders. I, l’altre, la convicció que els problemes polítics només poden trobar solució en la política. I estem davant del problema polític més rellevant de la democràcia des de l’any 1981.

Vivim en democràcia. La nostra presència avui aquí, en aquest Parlament de Catalunya, ho demostra. Però certament la nostra democràcia ha de guanyar en qualitat, pot i ha de guanyar en qualitat. Però això no desvirtua en absolut l’obligat respecte a la legalitat vigent i als mecanismes i les majories necessàries per canviar-la. I també l’absoluta necessitat de respectar la separació de poders i l’autoritat de qui ha de verificar el compliment de la llei, l’autoritat del poder judicial.

Dit això, i ho hem dit des de fa molt de temps, mesures cautelars de presó preventiva són desproporcionades. Però també vull recordar: en cap cas alteren el dret a la presumpció d’innocència constitucionalment reconeguda.

Què els hi proposem, doncs? Respecte a la llei, primacia de la política i recerca dels més amplis acords possibles.

Algú tan poc sospitós com Felipe González ha parlat aquests dies dels riscos d’apartar la política, de marginar-la. Crec que la cita és exacta, Felipe González va dir ahir mateix, entre altres coses: «No hay que ampararse en los jueces para no asumir la responsabilidad de la política.» Hi coincideixo al cent per cent. Anava encara més lluny quan va dir, i lògicament m’incloc en la part de crítica que l’expressió contempla: «Nos amparamos en las togas porque como políticos somos unos inútiles.»

Parlava, fent-se ressò d’una escola política ben antiga, dels riscos del “govern dels jutges”. I perquè els jutges no governin hi ha d’haver govern. Govern que no és altra cosa que l’acció col·lectiva decidida democràticament i aplicada amb respecte a majories i minories. Avui mateix el lehendakari Urkullu, persona que també admiro, diu: «La política ha desaparecido.»

Els primers obligats, crec, per aquestes interpel·lacions som nosaltres mateixos com a representants del poble de Catalunya. I, per tant, la nostra responsabilitat avui, per gran que sigui el dolor que puguem sentir uns i altres per raons, a vegades, ben diferents, és tornar a posar la política en el primer pla.

Els diré, i sé que és polèmic, però el nostre grup, quan deia: «Cal atorgar responsabilitats de govern a qui pugui exercir-les amb plenitud», ho feia precisament per aquest sentit de posar la política en el primer pla, i no supeditar-la en cap cas, a decisions judicials. No només… Ja sé que després va fer polèmica, però hi havia hagut declaracions ben assenyalades d’exponents que pensen molt diferent al que pensem nosaltres en el mateix sentit, quan ens deien: «No es pot presidir un govern des de la presó», o: «Convé que els membres del Govern tinguin plena llibertat d’actuar i siguin lliures de veu, tinguin la veu lliure», era la cita.

No pot haver-hi un retorn a la política sense la recuperació del control de les nostres institucions d’autogovern. Aquest hauria de ser el primer punt de qualsevol programa polític que mereixi aquest nom i que pugui ser discutit i compartit per amplis sectors d’aquesta cambra. I això vol dir elegir un president o una presidenta que efectivament pugui exercir amb plenitud la seva tasca, i que accepti fer-ho des del respecte a la legalitat per no tornar a caure en errors i conseqüències que avui tots lamentem. I s’ha de formar Govern amb aquestes condicions.

Sabem perfectament que a la cambra hi ha una majoria independentista, amb algunes dificultats d’entesa, però a les majories compostes per diversos grups això és el normal.

Aquesta majoria té dret a elegir president i formar Govern. Ara, també els hi dic, haurien de ser un president i un govern que no oblidessin que no tenen una majoria social al darrere i que, tenint plena legitimitat per governar, tenen l’obligació de fer-ho des del respecte a la legalitat i comptant amb el conjunt de la ciutadania a la que tenen la responsabilitat de representar. Cal pensar en el país sencer i no només en una part, per gran que sigui. Jo comprenc, i quan sento discursos que un creu tenir la raó i està emparat en les virtuts cíviques més potents… Però jo els demano: no pensin que hi ha una altra meitat del país que no és la seva, la de qui sigui, que no té virtuts cíviques, que no té raons, i que, per tant, no mereix ser escoltada i tinguda en compte. Seria un gravíssim –gravíssim– error.

Deia: els grups independentistes tenen la responsabilitat de dir-nos si realment volen governar amb aquest dret que les urnes el 21 de desembre els hi va donar.

Permetin-me una reflexió que faig en nom del meu grup, però que té, com saben vostès sempre, una càrrega personal molt gran: des del nostre punt de vista la sortida a aquesta gravíssima crisi política, institucional, econòmica i social exigeix d’amplíssimes majories. Sabem que és molt difícil, no volem enganyar ningú. Però cada cop que diem, com jo he dit: «La crisi més important des de l’any 81», com vostès diuen: «L’abans i el després», l’abandó definitiu de determinades perspectives, sigui quina sigui l’argumentació, l’abast d’aquesta crisi és obvi que ens està depassant a tots nosaltres, individual i col·lectivament.

Pensem que un govern d’una part serà capaç d’afrontar amb èxit aquest problema? Permetin-me, jo ho dubto molt. No dubto de la bona voluntat de ningú, de les bones intencions. Però també hem vist que moltes vegades bona voluntat i bones intencions no ens impedeixen d’avançar a empentes i rodolons i a vegades a retrocedir a batzegades impensades.

Estem molt lluny del consens necessari per fer una operació política com la que d’alguna manera estic descrivint. Però en canvi estem molt –molt, molt– a la vora de caure en un abisme que faci la divisió, la ruptura, que faci la fractura irreversible. I efectivament –i ho deia en un altre sentit Sergi Sabrià–, potser d’aquí un temps tots ens preguntarem què vam fer quan calia aquest esforç, quan calia aquest esforç d’empatia, de compartir, de renunciar al programa màxim en benefici del programa mínim; quan el que calia era recuperar les institucions d’autogovern i un govern de Catalunya que mereixi aquest nom. Què vam fer? Ens vam refugiar a la comoditat cadascú del seu bloc, emparat per la convicció profunda de tenir la raó, tota la raó, i que els altres estan equivocats? Crec que seria un error.

Tots som conscients, i n’hem parlat moltes vegades, dels obstacles per al nostre progrés econòmic i social, per a l’avenç del nostre autogovern, per al ple assoliment de les aspiracions nacionals del nostre poble. Però com més gran dibuixem l’obstacle, més petita sembla la nostra política, si no és capaç d’abraçar el conjunt de la ciutadania i una àmplia majoria d’aquesta cambra.

Sabem que és arriscat, ja els hi diré: tan arriscat com que ens hem de posar d’acord alguns que pensem radicalment el contrari sobre l’article 155 de la Constitució, mirin. Mirin si els hi poso difícil. Uns pensen que ha estat un caprici d’un estat autoritari destinat a anorrear l’independentisme, altres pensem que era la forma de restituir la legalitat. Miri si estem lluny. I encara m’he deixat, òbviament, posicions intermèdies que no vull desmerèixer, ans el contrari. Però volia situar els dos extrems.

Doncs, bé, o acceptem que només aproximant posicions d’aquests extrems serem capaços de trobar el camí per avançar o ens tornarem a equivocar. I m’hi poso: ens tornarem a equivocar tots. Alguns pensem que efectivament el 6 i 7 de setembre es va trencar la legalitat, que es van trepitjar els nostres drets. Pensem que va ser un error proclamar una república i no convocar unes eleccions; sí, ho pensem. Però això, què ens dona? La satisfacció d’estar convençuts que tenim la raó? Arregla això qualsevol problema dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país, aquest convenciment, aquest confort? Jo crec que no.

I per això els dic: Nosaltres pensem que vulnerar la llei en un estat democràtic és un greu error que té greus conseqüències, com s’ha vist, però sobretot ens allunya de la política, que és la nostra obligació. Aquell compromís que hem contret davant la ciutadania del nostre país.

Tornem a la política ja. I és veritat que alguns trobaran el que ara els diré ben poca cosa. Però, recuperar les institucions d’autogovern val l’esforç? Tenir un govern de la Generalitat que se senti en aquest primer banc, que cada dia respongui les preguntes de l’oposició, que cada setmana pugui utilitzar els instruments de govern al servei d’un projecte de país? No crec que sigui poca cosa.

I després situem les tres grans prioritats del país al capdavant, el discurs de l’altre dia del candidat Jordi Turull en parlava: no estem d’acord en que cal impulsar l’economia d’aquest país, la seva competitivitat? No estem d’acord en que cal recuperar la justícia social, erosionada encara més per la crisi, ben recent, que encara no podem donar per superada? No ens podem posar d’acord en com avançar en l’autogovern que tenim, en el camí que alguns volen, molt més llunyà que el meu? No val la pena això?

Per això, president, potser jo ho hagués fet d’una altra manera, però potser avui, en poder parlar en aquest Ple, transmetent, traslladant-li la posició del nostre grup ens estalviem fer un ple de pressa i corrents la setmana vinent per fer un altre cop tots grans abrandats discursos i brindis al sol sense haver treballat la possibilitat real de donar sentit i contingut als anhels del nostre poble, efectivament dividit, i sobretot donar alguna raó perquè aquest cor encongit que batega a les llars de Catalunya pugui estar una mica menys encongit, perquè hagi vist que almenys els seus representants estan a l’alçada.

Si es vol diàleg, cal voler-ho de veritat. Serà molt difícil, però jo els dic: nosaltres estem disposats a abandonar el refugi dels blocs per avançar en el camp obert del diàleg. Serà la millor contribució per al país i també, i els diré, penso en ells i en elles, en les persones i les seves famílies que avui ho estan passant pitjor i que vostès saben perfectament quines són.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments.)