Intervenció al Consell Nacional del PSC

INTERVENCIÓ AL CONSELL NACIONAL DEL PSC PER VALORAR ELS RESULTATS DE LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017

Barcelona, 28 de desembre de 2017

 

Gràcies, presidenta del Consell Nacional, companyes i companys,

Aquest serà molt probablement el darrer cop que el Consell Nacional del partit se celebri a la seu del carrer Nicaragua. La propera sessió del Consell Nacional tindrà lloc a la nova seu.

Ens reunim avui per valorar el resultat de les eleccions del 21 de desembre; un resultat que no ha estat el que volíem.

Hem augmentat més de 80.000 vots, 1,2 punts i 1 diputat amb respecte de les eleccions celebrades el 2015, però no és el resultat que esperàvem. Esperàvem un major avenç de les nostres posicions.

Certament trenquem amb una dinàmica de pèrdua de suports elecció rere elecció al Parlament des de 1999. Però hem treballat per aconseguir un millor resultat i no l’hem obtingut. Ens sentim orgullosos de la feina feta, però no satisfets pels resultats. I això ens obliga a analitzar la situació de forma profunda i sincera per poder orientar adequadament l’acció política del partit en l’etapa que s’obre. I per promoure els canvis necessaris.

L’enquesta de Metroscopia publicada per El País el 28 de novembre ens havia advertit de la dificultat del moment, quan ens atribuïa un 14,9% dels vots, i finalment hem aconseguit un 13,9%, un punt menys; i ens atorgava 19 escons, i finalment n’hem aconseguit 17. La mateixa enquesta pronosticava que Ciutadans obtindria un 25,3% (ha estat un 25,4%) i 35 diputats (han estat 36). És l’enquesta que més s’ha aproximat al que ha passat realment i es va publicar abans d’iniciar-se la campanya electoral.

Certament l’escenari polític era endimoniat. La convocatòria electoral havia estat signada per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, després que el Parlament hagués declarat la independència, després d’haver-se celebrat l’1 d’octubre un referèndum il·legal que va ser reprimit per la policia amb danys a les persones, i després d’haver-se trencat la legalitat constitucional i estatutària els dies 6, 7 i 8 de setembre al Parlament de Catalunya.

Les eleccions s’han celebrat amb dos membres del govern cessat i els màxims dirigents de l’ANC i d’Òmnium Cultural a la presó, i el president i 4 membres del govern cessat residint a Brussel·les.

En aquest context políticament enrarit, descrit de forma molt resumida, vàrem decidir desenvolupar una campanya que tenia com a fil conductor la reconciliació i la recerca de solucions acordades. Un missatge que tenia dificultats a fer-se sentir en un escenari políticament molt polaritzat.

Una gran majoria de catalans ha votat en clau d’autoafirmació, de reivindicació, d’autodefensa, digueu-li com vulgueu. Més que per deixar enrere el conflicte, la majoria ha votat per deixar clara la seva posició.

En expressió d’Oriol Bartomeus ha estat “la victòria dels ofesos”. Emma Riverola parla de la mobilització dels que s’han sentit menystinguts per uns o per uns altres.

La majoria no volia l’empat. La majoria perseguia la victòria o, millor dit, la derrota de l’adversari, mentre nosaltres oferíem un acord. La nostra proposta no ha obtingut prou suport per reeixir. Però segueix essent la única que ens permetria avançar com a país.

Com ja va succeir el 2015, però de forma encara més aguda, el vot no independentista s’ha concentrat en Ciutadans, que s’ha convertit en el primer partit català. Cal felicitar-los per l’èxit, però cal recordar-los també que és una victòria que no servirà per modificar el rumb de la política catalana, tal com nosaltres havíem advertit. La seva manca d’iniciativa d’aquests dies ho posa especialment de relleu.

La principal víctima d’aquest procés de concentració de vot en Ciutadans ha estat el Partit Popular que ha perdut sis escons.

En el camp independentista, també s’ha produït una sacsejada que ha permès, en contra del que pronosticaven totes les enquestes, que la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont s’hagi imposat per sobre de la d’Oriol Junqueras.

Tot i la davallada de la CUP, la majoria independentista al Parlament es manté amb 70 diputats (eren 72 el 2015), i els 62 diputats de Junts pel Sí el 2015, són avui 66; 34 de Junts per Catalunya i 32 d’Esquerra Republicana de Catalunya.

No hem pogut contrarestar la polarització. Probablement hem perdut vots cap a Ciutadans, vots que hem pogut compensar, i d’aquí la millora en més de 80.000 vots, atraient nous votants, antics votants del catalanisme moderat, i també alguns del món dels Comuns, decebuts amb una estratègia de seguidisme dels independentistes que va culminar amb el trencament unilateral del pacte municipal a Barcelona.

En aquest sentit podem dir que la nostra estratègia d’incorporar candidats d’Units per Avançar i persones de l’esquerra federalista ens ha permès de millorar resultats.

Però el cert és que el nostre missatge de reconciliació i de recerca de solucions acordades no ha obtingut el suport que esperàvem.

Naturalment respectem absolutament els resultats i ara correspon als responsables polítics traduir-los en un esquema de govern estable. I estranya molt que els guanyadors de les eleccions no estiguin formulant cap proposta concreta en aquesta direcció.

Els catalans mereixen ser governats des de Catalunya. I la política catalana de la nova legislatura no pot estar supeditada a una agenda judicial derivada de la legislatura que ara acaba.

Estic molt orgullós de l’esforç realitzat. Crec que la campanya desenvolupada pel partit ha estat magnífica des del punt de vista de la mobilització i del suport al candidat. La valoració positiva de la campanya no exclou que no s’hagin pogut produir errors i que no tinguem marge de millora en molts aspectes. En tot cas vull dir-vos que m’he sentit molt ben acompanyat tant pel PSC com pel PSOE en un context ben complex.

Volíem canviar el rumb de la política catalana però necessitàvem uns millors resultats per aconseguir-ho, i l’escenari més probable avui és la reedició d’una majoria independentista al Parlament.

Aquesta campanya no era de programa, i ha semblat que érem l’únic partit que el teníem, l’únic que explicava el camí per impulsar el creixement econòmic, crear ocupació, promoure amb un pla de xoc les polítiques socials, enfortir l’autogovern i millorar el finançament.

No sembla tampoc que la divisòria dreta/esquerra hagi estat determinant. La davallada dels Comuns (3 diputats menys) i de la CUP (6 diputats menys) així ho demostren.

El resultat electoral reflecteix, sobretot, la divisió interna entre els catalans sobre quina ha de ser la nostra relació amb la resta d’Espanya.

És legítim preguntar-nos sobre les raons per les quals una part dels electors progressistes no independentistes han preferit fer confiança a Ciutadans.

Se’ns ha retret la formació de dos tripartits amb ERC amb octavetes anònimes bustiades a algunes localitats, se’ns ha retret també el fet que governem alguns ajuntaments amb forces independentistes, l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència d’alguns ajuntaments on governem, o la meva prematura proposta d’indultar dirigents independentistes, criticada per gosar prefigurar un escenari de reconciliació en el que molts no volen situar-se encara.

Tampoc ha aparegut com a prou sòlida i viable la tercera via, la nostra proposta federal, a la vista de l’enrocament del Partit Popular. El seu evident fracàs electoral en benefici de Ciutadans no sembla que afavoreixi la flexibilització de posicions en aquest terreny a curt termini, però cal que hi insistim de la mà del PSOE, no només perquè es tracta de la nostra proposta, sinó també perquè és la única formulada fins ara per trobar una sortida al conflicte.

No estic disposat a acceptar la perspectiva d’un etern empat d’impotències entre els que volen imposar el trencament i els que volen imposar una Espanya uniforme, mentre Catalunya segueix dividint-se socialment i empobrint-se econòmicament.

Els blocs ens condemnen a la decadència, com diu Antoni Gutiérrez-Rubí. És el risc de la divisió cronificada, de la que parla Josep Borrell. La Catalunya enfrontada i paralitzada, de Joan Tapia.

Hem intentat evitar en tot moment una política de blocs des d’una posició inequívocament contrària a la independència. No ens resignem al frontisme.

Creiem que només convencent una part significativa dels electors independentistes de la viabilitat d’una proposta federal serem capaços de canviar el rumb de la política catalana. Però hem de reconèixer que en una fase aguda del conflicte aquest objectiu és encara llunyà.

El PSC no està disposat a renunciar al catalanisme ni al federalisme per un grapat de vots. Som el que som, i estem convençuts que el que defensem és el que més convé a Catalunya, el que s’assembla més a un acord de futur al que no volem renunciar.

Defensaré aferrissadament la unitat civil dels catalans des del respecte a la pluralitat i la diversitat. No vull portar una disputa lingüística a les escoles. Ni combatre un nacionalisme amb un altre nacionalisme.

Segueixo absolutament convençut que només una proposta de respecte per totes les idees, de respecte per les institucions i de respecte a la llei pot treure’ns a tots plegats del carreró sense sortida en el que sembla haver-se instal·lat la política catalana.

Només una proposta de reconciliació podrà superar una dinàmica de blocs enfrontats. I aquesta proposta passa inevitablement per un acord que impliqui enfortir l’autogovern de Catalunya, millorar el finançament de la Generalitat i impulsar una reforma federal de l’Estat.

Els blocs, mai millor dit, bloquegen.

L’independentisme ha de valorar si la seva deriva unilateral i il·legal, i la seva radicalització no està donant peu a una fractura social i territorial que Catalunya no es pot permetre. Encara ressona l’afirmació de José María Aznar quan deia: “Antes de romperse España, se romperá Cataluña”.

I tots plegats hem de fer possible que retorni la confiança al món econòmic, a empresaris i inversors que han de tornar a confiar en el país i en les seves institucions. Hem de promoure l’estabilitat política i la seguretat jurídica si no volem malmetre el creixement econòmic, la prosperitat del país i el benestar de la seva gent.

Però també és evident que la solució no pot venir només des de Catalunya, sinó que requereix també d’una complicitat del sistema polític espanyol. És per això que reiterem la proposta de Pacte d’Estat per Catalunya.

Vist el fracàs de l’aposta política del PP per resoldre el problema català, no convindria que des de les institucions de l’Estat hi hagués una proposta per a Catalunya? La nostra resposta és molt clara: sí.

No pot haver-hi solució al problema que tenim entre mans sense oferir una alternativa sòlida als més de dos milions de catalans que de forma sostinguda donen suport als partits independentistes. I ha de ser una resposta política, no judicial. Una proposta en el marc de la legalitat vigent i dels mecanismes de reforma que incorpora.

I molt probablement només el canvi a Espanya, el canvi que poden i han d’encapçalar Pedro Sánchez i el PSOE, pot contribuir a desbloquejar la política catalana i resoldre el problema de fons.

Avui volem assenyalar quatre línies d’actuació política.

Una, l’esforç permanent per evitar el frontisme en la política catalana, recuperant el respecte per totes les idees, per les institucions que són de tots i per la llei que a tots empara. El camí del diàleg, negociació i pacte ha de començar Catalunya endins, i ha de projectar-se Catalunya enfora.

Dos, intensificar la nostre presència ciutadana i associativa, portant arreu el nostre projecte de canvi i el nostre missatge de reconciliació, fent indestriables unitat civil i cohesió social, evitant una fractura comunitària que ens esquinçaria com a país, i que implicaria el nostre retrocés com a societat.

Tres, implicar-nos de forma activa en la construcció de l’alternativa a Espanya, sense descuidar l’esforç per comprometre les institucions de l’Estat en la solució del problema català a través dels continguts recollits a la Declaració de Barcelona, subscrita entre el PSC i el PSOE el 14 de juliol de 2017.

I quatre, mobilitzar el conjunt del partit i els nostres simpatitzants en la preparació del formidable repte polític de les eleccions municipals que se celebraran el maig del 2019.

Comencem avui, doncs, el debat sobre el resultat de les eleccions del 21 de desembre, sabent que la Comissió Executiva proposarà la celebració d’un Consell Nacional abans de mitjans de febrer en el que sotmetrem a debat un document sobre l’actuació política del partit pels anys 2018 i 2019.

Moltes gràcies.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on divendres 29 Desembre 2017, in Intervencions públiques. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.