Informe al Consell Nacional del PSC, 6.03.16

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL PSC

6 DE MARÇ DE 2016

 

Companyes i companys,

La celebració d’aquest Consell Nacional es produeix en un moment polític especialment delicat. Probablement fins i tot l’expressió crisi política es queda curta. Una crisi política europea, incapaç de fer front a la crisi dels refugiats, paralitzada per l’amenaça de sortida de la Unió del Regne Unit, mancada de lideratge i força per assegurar la reactivació econòmica i la defensa del model social europeu en l’actual fase de la globalització.

Una crisi política espanyola per les dificultats de traduir en una oferta estable de Govern el mandat electoral del 20 de desembre en un govern de canvi sòlid i solvent.

Una crisi política catalana per la sensació creixent que el full de ruta que en 18 mesos, que ara ja són 16, havia de portar a la independència és incapaç de produir els resultats que prometia. Ho hem dit, ho hem repetit i insistirem: no hi ha un procés unilateral i il·legal a la independència en el marc d’un Estat democràtic membre de la Unió Europea.

Aquesta crisi política que es correspon també a una crisi econòmica i social aguda, que es van retroalimentant i s’aguditza la percepció d’incapacitat de la política per donar resposta als problemes reals i concrets de la gent.

Terreny abonat als populismes de tota mena, a aquells que identificant amb agudesa els problemes proposen solucions màgiques, falses dreceres o assenyalen culpabilitats a tort i dret per defugir les seves pròpies responsabilitats o la seva pròpia impotència.

Per això us demano que denunciem amb contundència la demagògia i els falsos profetes. No podem aspirar a convèncer tothom, però sí ens hem de comprometre com sempre a no enganyar ningú, ni a restar impassibles davant els intents d’enganyar la gent amb posicions impossibles.

La necessitat de pactar té a veure amb la fragmentació social, amb la multiplicitat de demandes i al seu caràcter sovint contradictori. La nova gramàtica de la política exigeix pactes. I la centralitat l’ocupa qui és més capaç d’establir pactes amb caràcter transversal.

Justícia social. Pacte federal. Sentit comú. Bon govern. Solucions per sobre de demagògia i d’enfrontaments en clau partidista. Sentit de país, defensa de l’interès general. Estabilitat, governabilitat, aportacions en positiu, això hem estat, som i serem els socialistes.

Com en d’altres moments difícils toca als Ajuntaments donar resposta urgent i eficaç a molts problemes sense les competències i els recursos necessaris per fer-ho. Els regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses socialistes estan marcant el camí a seguir, i la nostra principal obligació com a partit és donar-los-hi suport i impulsar un canvi de polítiques envers el món local, amb la derogació de la LRSAL, l’abonament de deutes pendents i l’exigència d’una llei catalana de finances locals tants cops promesa i tantes vegades ajornada.

Però no n’hi ha prou amb això.

Cal que fem d’un canvi profund de la política europea un dels eixos fonamentals de l’acció política del PSC. Cal que la gent sàpiga que les insuficiències de la Unió Europea no tenen com a causa principal a un ens abstracte que es diu “Brussel·les”, tenen a veure amb un disseny no prou intel·ligent i eficaç de les institucions i, sobretot, de la manca de visió i lideratge dels governs dels països membres, d’un enfocament esbiaixat envers els plantejaments nacionalistes, neoliberals i conservadors de les pròpies institucions europees i de massa governs europeus.

Per això lamentem especialment que encara no s’hagi produït el canvi polític a Espanya. Voldríem sumar esforços de manera immediata amb els governs francès, grec, italià i portuguès. Fa ràbia que petits càlculs partidistes estiguin ajornant i dificultant innecessàriament un canvi imprescindible.

Però el rellotge del canvi s’ha posat en marxa. Tic-tac, tic-tac. I ara tothom s’ha de retratar. I cal retratar-se des d’una lectura acurada dels resultats electorals. No hi govern possible des del frontisme, no hi ha majoria d’esquerres, no és prudent que un govern d’Espanya depengui de partits compromesos en un procés independentista exprés.

Des del primer moment vàrem fer una crida a les forces del canvi per posar-nos d’acord. I només hem trobat fins ara la resposta positiva de Ciudadanos. Una resposta necessària però insuficient. Reiterem el nostre emplaçament a Podemos. No volem esperar a unes noves eleccions per posar en marxa el canvi. No hi ha excuses per deixar d’impulsar les moltes reformes en que coincidim, les lògiques i legítimes discrepàncies no poden imposar-se a la necessitat urgent del canvi polític a Espanya. Un canvi que és percebut de forma especialment nítida a Catalunya.

Pedro Sánchez ha estat a l’alçada i tots n’hem d’estar orgullosos. Estem en situació de recuperar la iniciativa política i el suport social. I estem en el bon camí per aconseguir-ho.

No deixarem d’intentar la constitució d’un govern reformista i progressista. I els electors hauran de jutjar, si les eleccions s’avancessin, qui ho ha intentat de debò i els que s’han refugiat en falses excuses per fer-ho impossible. Afortunadament tenim documentades les propostes i les negociacions i resulta molt senzill desmuntar les tesis que pretenien titllar de conservador l’acord PSOE-Ciutadans i els que afirmaven que no hi havia propostes progressistes sobre la taula. N’hi ha prou amb la lectura del darrer dels documents preparats per la Comissió Negociadora Socialista “140 mesures compartides per més de 200 diputats”. Una Comissió a la que ¡, per cert, vull retre públic agraïment per la seva dedicació i compromís amb l’acord. La discrepància amb algunes coses ha d’impedir que posem en marxa allò en què estem d’acord?

Com deia, a Catalunya es percep amb més intensitat la necessitat de canvi. No només per l’especial rebuig envers les polítiques del PP sinó per la necessitat de superar el bloqueig polític imposat per la dialèctica entre independentistes i immobilistes.

Hi ha qui ha volgut minimitzar el que suposaria un govern de canvi pels catalans. Com si les més de 200 reformes concretes compromeses no estiguessin en condicions de millorar de forma decisiva les condicions de vida i treball dels catalans. Com si a Catalunya no hi haguessin treballadors i treballadores, emprenedors i emprenedors, autònoms i autònomes, sindicalistes, pensionistes, aturats i aturades, persones i famílies en risc d’exclusió social, joves, infants, dones, gent de la Universitat i de la cultura, persones dedicades a la investigació i la innovació, mestres, estudiants, persones preocupades pel medi ambient i persones compromeses amb la defensa de les llibertats, la reforma de la justícia i la regeneració de la política.

Però també hi ha havia i es mantenen compromisos rellevants per sortir del cul de sac al que uns i altres ens han abocat, independentistes i immobilistes. On no hi ha hagut diàleg, nosaltres proposem que n’hi hagi. On només hi ha hagut problemes, nosaltres proposem solucions. On hi ha hagut exabruptes i desqualificacions, nosaltres aportem arguments i raons.

Abordar la reforma del finançament, cercar l’acord sobre els 23 punts que Artur Mas va deixar sobre la taula de Rajoy, potenciar el caràcter plurilingüe de l’Estat, impulsar la reforma constitucional federal, això és el que ens proposem de fer. Molts saben que aquest és l’únic camí practicable, però es guarden molt de dir-ho en públic perquè això implicaria reconèixer fins a quin punt s’han aixecat falses expectatives.

Tot això seria possible amb els documents que tenim sobre la taula, amb un govern presidit per Pedro Sánchez amb el suport de les forces del canvi. I podríem començar a fer-ho de forma immediata, sense necessitat de tornar a anar a eleccions, que només demostrarien un fracàs de la política i deixarien un escenari força semblant a l’actual i la mateixa necessitat d’acordar entre les forces del canvi.

Perquè, com va dir Pedro Sánchez, qualsevol govern de canvi haurà de sorgir de l’acord, un govern de canvi haurà de reunir partits amb sensibilitats ideològiques diverses i un govern de canvi haurà de comptar amb els socialistes. I va deixar unes preguntes a l’aire, perquè tothom es faci la seva resposta:

Es vol un acord entre partits?

Es vol evitar unes noves eleccions?

Es vol que el canvi comenci com més aviat millor?

Aquestes són les preguntes a les que tots hem de respondre. I si la resposta és afirmativa tenim la solució ben a l’abast. I si no caldrà anar a unes noves eleccions en les que la ciutadania sabrà jutjar la responsabilitat d’uns i altres.

A Catalunya la investidura es va resoldre en el darrer moment, en temps de descompte. Però la paràlisi política continua. Perquè el full de ruta que se’ns proposa és impossible i no compta amb el suport de la majoria dels catalans. Començava la legislatura amb l’aprovació de la mal anomenada resolució de la ruptura en la que s’anunciava a bombo i plateret que el Tribunal Constitucional ja no tindria autoritat a Catalunya. I al cap d’uns dies ja s’hi presentaven al·legacions. Com ha succeït fa ben poc amb el nom del Departament d’Exteriors, al que fins i tot s’ha canviat el nom per si de cas. No es pot enganyar la gent: no hi ha un camí unilateral i il·legal per la independència. Ara pretenen diluir i ajornar tant com puguin l’aprovació de les mal anomenades lleis de la desconnexió a través de la constitució d’unes ponències conjuntes que els propis lletrats del Parlament consideren instruments inadequats que poden lesionar els drets dels diputats i dels grups. Volen anomenar ponències conjuntes a unes ponències en les que 4 dels 6 grups que conformen el Parlament ja han dit que no participaran. Així no anem enlloc. Afortunadament, tenim un grup parlamentari potent des del punt de vista de les capacitats, la coordinació i l’impuls.

No anem enlloc amb un acord entre Junts pel Sí i la CUP que fa aigües. Aigües Ter-Llobregat sense anar més lluny. Però també fa aigües en política educativa i en política sanitària. La pròpia cohesió de Junts pel Sí trontolla quan es planteja fer una consulta sobre el Centre Recreatiu i Turístic de Vilaseca i Salou i ja no saben a qui li volen formular la pregunta, si al territori afectats o a tot el país. Fins i tot trontollen sobre què fer amb un monument franquista que enterboleix les aigües de l’Ebre al seu pas per Tortosa. Quan se’ls pregunta pels pressupostos fan cara de pomes agres i diuen que potser pel juliol. Aquest no és el govern que els catalans necessiten i mereixen.

I per sort hi ha l’oposició socialista que planteja els debats que de veritat preocupen, ja sigui el debat sobre les llistes d’espera, sobre el compromís amb l’escola pública i les escoles bressol, l’emergència social, la reactivació econòmica, la vocació industrial del nostre país el funcionament del SOC.

L’únic consol que tenim els catalans és que sembla que només queden ja 16 mesos. Però és un trist consol. Nosaltres no volem ni perdre el temps ni que el govern fracassi encara que no sigui el nostre, no volem que se’ns digui que s’ajorna la solució als problemes al gran dia de la independència. Catalunya no pot esperar, els catalans i les catalanes no poden esperar. I a nosaltres ens toca fer sentir la seva veu al Parlament.

Dilluns prepararem amb el món local socialista el ple específic sobre emergència social i reactivació econòmica.

I això és amb el que vull acabar. Vull ser breu perquè el missatge ha de ser molt clar.

Estem fent les coses bé. I hem de confiar en el nostre camí.

Un camí que no està exempt de dificultats i que hem de recórrer junts. Amb pluralitat, amb debat obert, però també amb cohesió interna i amb contundència en la defensa de les nostres posicions. Tenim raó i, sobretot, tenim moltes raons. I estem disposats a compartir-les amb els que ho vulguin. A dialogar, a negociar i a pactar. A proporcionar estabilitat, bon govern, bons governs i polítiques de progrés.

Aquest és el sentit de la tasca dels i de les socialistes de Catalunya.

I el nostre partit també ha de canviar si vol ser una eina encara més útil.

Canvis que han de començar a cada agrupació, a cada organització sectorial, a cada Federació. Canvis que han de culminar en un Congrés que ha de ser un Congrés molt poc ordinari.

La Comissió Executiva té la voluntat de portar el partit a un debat complet i sincer sobre quin ha de ser el nostre rumb i la nostra línia, sobre els canvis que cal introduir en el nostre projecte, la nostra organització i la nostra connexió amb la ciutadania. I per això necessitarem temps, implicació i voluntat.

Cal que fem aquest debat a fons si volem reeixir en l’esforç titànic de ser fidels als nostres valors, a la nostra història i als anhels de canvi de molts catalans i catalanes.

Hem de refer el nostre partit per a oferir-lo un cop més a la societat catalana com a referent de l’esquerra catalanista i federal, un partit dialogant, obert, modern i transversal, capaç de teixir complicitats molt més enllà de les fronteres de la pròpia organització

Un partit més jove, més plural, amb noves veus, amb lideratges socials i polítics compartits, donant veu a les diferents visions, i creant una unitat més forta per la suma de tots i totes.

Companyes i companys, no podem arriscar-nos a un procés congressual que s’encavalqui amb un procés electoral.

Per això, i després d’haver-ne parlat amb els responsables de les Federacions, us proposo que fem el nostre congrés els dies 28, 29 i 30 d’octubre. Lògicament i com falta molt fins llavors, podem ajustar les dates si es produeixen canvis en l’escenari polític que ho aconsellin.

Companys i companyes, que la força i l’encert ens acompanyin.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 6 Març 2016, in Intervencions públiques. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.