Intervenció en el debat d’investidura del candidat Carles Puigdemont

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT D’INVESTIDURA DEL CANDIDAT CARLES PUIGDEMONT (10.01.16)

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats, senyor president de la Generalitat en funcions, membres del govern en funcions, senyor candidat,

Bon diumenge!

Vull que les meves primeres paraules siguin una mostra de solidaritat i compromís amb la gent de l’Ebre, en la defensa del riu, que és vida, que és passat, present i futur, no sols d’aquelles Terres sinó de tot Catalunya. Solidaritat i compromís contra el Pla de Conca de l’Ebre aprovat divendres pel Govern en funcions del Partit Popular.

La primera consideració que volia traslladar-los-hi és que faríem un mal servei al país si ens prenguéssim aquest debat com una mena de tràmit burocràtic que cal passar de forma ràpida i matussera.

Podríem donar per reproduïts els arguments del primer debat d’investidura i prendre acta de l’acord anunciat ahir per un tuit del president de l’Assemblea Nacional Catalana i explicat després pel president Mas.

Però no és així, no ha de ser així. La decisió d’investir o no el candidat que se’ns presenta com a 130è president de la Generalitat de Catalunya l’ha de prendre aquesta cambra, després d’un debat en què quedin clares les intencions polítiques del candidat, els seus compromisos solemnes, i en què els diferents grups de la cambra fixem les nostres posicions al respecte.

Espero que no em diguin que això són subtileses tècniques. A Catalunya tenim -o potser cal dir teníem- el bon costum de fer les coses bé. No només amb respecte formal de les normes, sinó amb una certa ambició d’excel·lència.

Certament les coses han anat com han anat i de vegades cal ajustar-se a la realitat del possible, que no sempre és l’òptim. Però a mi m’hagués agradat més que les consultes als grups de la cambra que havia de realitzar la presidenta del Parlament s’haguessin fet com cal, és a dir, com es van fer abans del primer debat d’investidura. Que la Junta de Portaveus no s’hagués celebrat tot just abans de començar el Ple, es podia haver fet aquest matí. I, posats a fer, que no haguéssim hagut d’esperar al darrer minut, al darrer segon, com qui diu, per mantenir aquest debat.

En tot cas, cap ni una d’aquestes consideracions no treu ni legitimitat ni importància al debat que celebrem.

Celebrem aquest debat en aplicació del Reglament de la cambra, recordem-ho. Perquè es van celebrar unes eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre, unes eleccions emparades i regides per l’Estatut de Catalunya i la Llei orgànica del règim electoral general, emparats tots dos en la Constitució Espanyola.

Els recordo això, precisament, perquè ningú no oblidi que les decisions d’aquest Parlament són legítimes i democràtiques si s’emparen en la legalitat vigent. Si no, no ho són.

Es tracta, afortunadament, d’una legalitat que estableix mecanismes per la modificació de qualsevol norma, sigui quina sigui la seva importància, incloent-hi, és clar, la pròpia modificació de la Constitució i l’Estatut que ens emparen a tots i que van ser referendats per la ciutadania de forma ben àmplia.

Abans d’entrar a valorar la intervenció del candidat i de demanar-li algunes precisions sobre les intencions que ha exposat davant la cambra, voldria fer algun comentari sobre el temps transcorregut des del 27 de setembre fins ahir. Han estat tres mesos i mig que han posat de relleu algunes dificultats que no podem deixar d’assenyalar.

La primera té a veure amb les diferents lectures que fem tots plegats del resultat electoral. Saben des del primer moment quina és la nostra. Des del nostre punt de vista, el resultat electoral habilita a formar un govern amb el recolzament de la majoria independentista sorgida de les urnes, però no habilita en canvi a aquest govern a emprendre un camí unilateral ni il·legal d’independència. Des del nostre punt de vista, vostès no van guanyar el plebiscit sobre la independència en els mateixos termes en què vostès el van plantejar.

Per il·lustrar aquesta idea, i com a cita d’autoritat, i per deixar clar que no és una opinió només d’una part, els cito una frase de l’article d’avui mateix a La Vanguardia, de Francesc-Marc Alvaro, per cert autor del llibre Per què hem guanyat? que diu literalment: “Més enllà d’aquest nou gir de guió, els partits independentistes i les entitats que els acompanyen s’equivocarien si no assumeixen de manera adulta que el procés necessita més múscul i menys velocitat: ha de canviar el ritme i ha d’eixamplar la base social partidària de la secessió, perquè un 48% és una xifra molt important però insuficient per saltar la paret”. Acaba la cita. Tornaré sobre aquesta qüestió més endavant.

Fa 48 hores se’ns va dir que la Presidència de la Generalitat no s’havia subhastat i que el procés no podia seguir sobre la base d’exclusions. La nostra impressió és que la subhasta, lamentablement, s’ha produït, i que s’han produït exclusions, les d’Artur Mas i, sembla que les d’alguns diputats i diputades de la CUP.

Certament no és ben bé una subhasta del peix. Recordo molt bé haver acompanyat el meu avi a la subhasta del peix al port de Palamós i allà jo no hi vaig entendre res. En canvi, en aquest cas, jo crec que tot ha estat tan transparent i tan clar que ho hem entès tots. Ha estat una subhasta.

Vull deixar ben palès que en absolut discutim ni la majoria de 72 diputats que avui segons sembla investirà el candidat, ni la capacitat de Junts pel Sí i de la CUP de posar-se d’acord en els termes que lliurement estableixin. Ara bé, trafegar amb diputats d’un grup a un altre i promoure renúncies de diputats i diputades que van ser elegits per la ciutadania, ens sembla democràticament objectable. Si ho volen, lleig.

I ens va alarmar especialment la declaració del president Mas quan va dir que la negociació amb la CUP havia proporcionat a Junts pel Sí allò que les urnes els havien negat. Va dir: “hem corregit allò que les urnes no havien decidit”. Altament inquietant, o potser no, potser senzillament el president Mas va dir: “A través d’un acord hem assolit un suport de majoria absoluta, o similar, que les urnes, efectivament, havien distribuït entre dos grups”. Jo sempre m’inclino per les interpretacions benèvoles, ja em coneixen vostès… Però ens va semblar inquietant. El que surt de les urnes surt de es urnes, i no es pot alterar, a menys de tornar a les urnes, des del nostre punt de vista. Però té a veure també amb la lectura dels resultats del 27 de setembre a la que ja m’he referit i tornaré a fer-ho més endavant.

En tot cas, i segons sembla, aquells i aquelles que li havien dit al president Mas: “president, posi les urnes”, ara sembla que li han dit, “president, abans que tornar a posar les urnes, fes el que calgui. I finalment el que ha calgut, sembla, per decisió d’ell, és desplaçar-lo i segons sembla desplaçar també alguns diputats de la CUP.

Repeteixo, no nego cap legitimitat al seu acord, en absolut. A més ho he dit en moltes ocasions, la repetició d’uns comicis és el darrer recurs. I posaria, hagués posat en evidència un fracàs de la política, que semblaria dir-los als ciutadans: “Torneu a votar, que no ens ha acabat d’agradar com ho vàreu fer”.

Certament, en el cas que ens ocupa, el bloqueig que s’havia produït era responsabilitat única de dues forces polítiques que no van voler explorar altres escenaris d’acord, impulsades per una lectura que, ho torno a repetir, nosaltres jutgem equivocada, dels resultats electorals.

Com vostès, independentistes, només veien possible posar-se d’acord entre vostès, i la CUP no acceptava la presidència d’Artur Mas, ell ha hagut de cedir cercant a canvi alguna garantia d’estabilitat i alguna renúncia, segons sembla, de la CUP. Ja veurem com funcionarà tot això. Nosaltres ens esperarem a veure-ho.

En tot cas, sembla clar que amb aquesta investidura es dóna o es pretén donar continuïtat al procés i es dóna temps a refundar Convergència, que, si no ho vam entendre malament, serà una de les dedicacions –una- del president en funcions. Tot això si no ho hem entés malament.

Però, les negociacions d’aquests tres mesos i mig em porten també a compartir amb vostès una preocupació: en tot aquest temps, Junts pel Sí i la CUP no han dialogat amb altres grups per explorar acords de legislatura, al menys, que jo sàpiga; o, en tot cas, no ho han fet amb el nostre. Hi tenen dret, només faltaria, però el que hauríem de pensar és si això és el més convenient per al país, i aquí és on probablement discrepem.

Estem davant d’una majoria independentista, que investirà un president independentista, per formar un govern independentista, al servei de la causa independentista, prescindint de la representació i defensa del conjunt de la ciutadania catalana? Ho formulo com a pregunta.

Al darrere d’algunes posicions, no vull dir que siguin les del candidat, sembla amagar-se el vell dimoni de la política catalana de separar els catalans entre bons i dolents. Bons serien els que estan a favor del procés dirigit per Junts pel Sí i la CUP, i dolents seríem tots els demés. Espero que no sigui aquest l’esperit de divisió entre bons i dolents, entre el bé i el mal, el que inspira l’acord que els ha portat avui aquí amb un candidat a la Presidència de la Generalitat. I espero, encara més, que aquest no sigui el tarannà de la Presidència que exercirà en Carles Puigdemont, si obté la confiança de la cambra.

La seva obsessió per blindar la majoria de l’acord per, d’alguna manera, limitar el paper de la CUP, que no podrà votar de determinades maneres, anuncia un corró parlamentari? O no? Ja saben que sempre em poso en el positiu. Potser no. Però vist des de l’altra cantó de la cambra, sembla que vostès han decidit no atendre cap plantejament ni proposta dels grups que representen el 52% dels catalans. Ho sembla, però si m’equivoco seré l’home més feliç del món, perquè com vostès saben, si jo he vingut per a alguna cosa a fer política és a pactar. I, per tant, si hi hagués oportunitat de pactar coses, doncs, jo seria molt feliç.

Però, més seriosament, el respecte al pluralisme obliga a practicar el diàleg amb l’oposició, a no bloquejar per sistema les seves iniciatives, a debatre les seves propostes de forma constructiva. Estaran d’acord amb mi –espero- que el respecte a les minories no es limita al dret a queixar-se i a discrepar, i menys si representen a la majoria dels catalans, com és el cas i ha estat recordat per la senyora Arrimadas fa un moment.

Per tant, senyor candidat, i si m’ho permet, des d’una confiança que encara no ens tenim però que espero que adquirirem, jo li reclamo que escolti i treballi també pel 52% dels catalans que no van votar ni Junts pel Sí ni la CUP, el 52% dels catalans i les catalanes que no comparteixen els seus plantejaments ni el seu full de ruta.

També fora bo sentir algun compromís del senyor candidat sobre la necessària desgovernamentalització dels mitjans de comunicació públics, que no ho són sols dels ‘processistes’, sinó que pertanyen a tots els catalans i les catalanes.

Li faig un comentari, però –amb un to menor, perquè tampoc veig que hi hagi mala intenció- quan el candidat sens adreçava i ens descrivia la seva visió del país, parlava de la bona gent que s’havia mobilitzat. No seré jo qui dubti del caràcter de bona gent dels mobilitzats, però espero que ell tampoc no sigui quo dubti del caràcter de bona gent dels que hem assistit com a espectadors a les mobilitzacions i algunes vegades, doncs, ens hem vist molt marejats per un procés que ha donat moltes voltes i que, efectivament, quan algú evocava la figura del sant Job, doncs, jo també l’he entès perfectament, perquè, vist des de fora, el procés de vegades s’ha fet molt feixuc.

Miri, senyor candidat, la presidència de la Generalitat és una institució del país, un institució al servei de tota la seva gent. I és molt important conèixer quina és l’opinió sobre la concepció de la Presidència de la Generalitat que té el candidat que avui se sotmet a aquest debat d’investidura.

I això em permet d’entrar ja al contingut concret de l’acord, o si ho volen d’una altra manera, als compromisos que avui pren solemnement davant del Parlament el candidat a la Presidència de la Generalitat.

I li formulem algunes preguntes ben concretes, senyor candidat. La primera: considera vigent la declaració aprovada pel Parlament el proppassat 9 de novembre i que va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional per unanimitat? Pensa desenvolupar-la situant les institucions catalanes fora de la llei? Creu que hi té dret?

Els vull recordar l’opinió al respecte dels dos principals diaris catalans. L’editorial de La Vanguardia parlava de “declaració unilateral d’independència encoberta” i denunciava que el text “no només xoca amb la Constitució vigent, sinó que se situa al marge de l’ordre europeu”, i qualificava la jornada en què es va aprovar aquella declaració de “petita, trista i desmanegada simulació del Sis d’Octubre de 1934”. En coherència amb aquesta anàlisi, el primer diari de Catalunya demanava una rectificació urgent.

L’altre gran diari del país, El Periódico de Catalunya, tampoc amagava la seva preocupació en el seu editorial del dia següent, on s’afirmava que “El Parlament se situa al marge de qualsevol regla del joc democràtic i no pot trobar la comprensió de ningú en el conjunt d’Espanya, a la Unió Europea, ni a la resta de la comunitat internacional”.

He fet aquestes dues cites perquè vegin que no són unes opinions, diríem partidistes, sinó que són de dos diaris importants del nostre país, per cert, fets aquí, no escrits a Madrid, una cosa que surt de la societat catalana. I des d’aquesta preocupació, hi insisteixo, senyor candidat, vostè considera que aquella dissortada declaració segueix vigent? Pensa desplegar-la amb decisions de Govern? I em permeto de preguntar-li, senyor candidat, seguint aquest fil, si la seva investidura té com a base l’anomenat “Acord cap a la independència” que Junts pel Sí va sotmetre a consideració de la CUP? És aquest el seu Pla de Govern?

Espero amb interès la seva resposta, tot i que és veritat que en la seva intervenció d’avui, vostè s’ha cenyit, m’ha semblat, al programa electoral de Junts pel Sí i els compromisos que pretenia adquirir davant la cambra el molt honorable Artur Mas, però vull formular-li expressament aquesta pregunta. És a dir: el pla de Govern que vostè pretén desenvolupar es basa en l’Acord cap a la Independència que vostès van plantejar a la CUP, per assolir el suport de la CUP a la investidura d’Artur Mas.

La base d’aquest Acord és precisament la declaració del 9 de novembre i jo ja els vaig preguntar, en el moment que es va adoptar aquesta declaració , si havien pensat en els costos i les conseqüències de situar les institucions catalanes fora de la llei. Ho dic –i em repeteixo- perquè alguns d’aquests costos i d’aquestes conseqüències no només recaurien sobre vostès, sinó que podrien recaure sobre el conjunt de la ciutadania.

I vull dir-los clarament que, en la nostra opinió, vostès no tenen dret a situar les institucions fora de la llei. Vull dir-los que, a més d’il·legal, no tenen cap mandat democràtic per a donar un pas d’aquesta transcendència i que si de la seva actuació concreta se’n derivessin les lògiques conseqüències de situar-se fora de la legalitat i de l’estat de dret, no podrien trobar en el nostre grup ni comprensió ni solidaritat.

Algunes preguntes concretes més, senyor candidat, perquè no m’ha semblat escoltar-ho en la seva intervenció. Estem davant d’una legislatura que només durarà 18 mesos o temps similar? Se sotmetrà vostè a una qüestió de confiança en el decurs del segon semestre de 2016? Seguirà el seu govern els principis, pautes i terminis del procés constituent contingut en l’anomenat “Acord cap a la Independència”?

Crearà en el si del Govern de la Generalitat, la Comissió de Govern d’Economia i Ocupació, la Comissió de Govern d’Afers Exteriors, Institucionals i Transparència, i la Comissió de Govern per a l’Estat del Benestar? Hi haurà una o vàries vicepresidències en el seu govern? Hi haurà conseller o consellera en cap?

Li faig aquestes preguntes i li demano aquestes precisions en la mesura en que algunes d’elles estaven contingudes en la proposta de l’anomenat “Acord cap a la Independència” i perquè pugui donar compte a la cambra si aquests són elements que ja han estat acordats en les negociacions prèvies a la investidura, perquè repeteixo, només els compromisos presos solemnement davant la cambra tenen força per ser després exigits, si el candidat obté la investidura.

D’altra banda vull aprofitar per assenyalar una gran coincidència de fons amb els plantejaments del pla de xoc social, que no sé si també formarà part o no del seu pla de Govern, però que estava contingut en l’Acord cap a la Independència, tot i que, com vostès mateixos deien, els considerem insuficients davant d’una situació d’emergència social, que vostè també ha reiterat i el que aprofito és per lamentar que aquests elements, aquestes mesures, aquestes lleis, aquestes actuacions no s’haguessin posat en marxa abans i que entendran que nosaltres estarem molt atents al seu compliment, en els continguts i terminis que vostès mateixos van acordar. Perquè clar, si ho van acordar perquè ho creien possible, no entendríem que davant d’una emergència social com la que tots compartim que existeix, ara no es prenguessin aquestes mesures.

Aprofito per dir-li que, ja ho sabem que es complicat, amb intervencions, diguem, d’una durada raonable, que ens ha sorprès que no hi haguessin en la seva intervenció inicial, mencions als joves del nostre país, a les dones del nostre país, a la violència masclista. També la senyora Arrimadas li ha retret una manca de referència a la lluita contra la corrupció, si bé vostè potser considera que el seu compromís en favor de la transparència ja incloïa aquestes qüestions, però, en fi, això només vostè ho pot dir i, per tant, a la seva resposta ens atindrem.

En tot cas, senyor candidat, i com no apreciem cap diferència entre el plantejament que ens fa avui i el que ens feia l’anterior candidat de Junts pel Sí, i això no fa que no sigui qüestió de persones, sinó de plantejament polític de fons, li donem la mateixa resposta que vàrem donar a l’anterior candidat de Junts pel Sí, les nostres tres negatives: no a la independència, no a la il·legalitat i no a la seva investidura.

Nosaltres creiem que Catalunya necessita estabilitat, bon govern i capacitat de negociar. I la seva proposta, des del nostre punt de vista, no ho garanteix. És veritat que potser el temps desmentirà aquest pronòstic negatiu, tant de bo, perquè en el cap, en la voluntat de tots nosaltres el primer que hi ha d’haver és el país i la seva gent, i per tant, tant de bo ens equivoquem.

En tot cas, reiteraré per la cambra, un cop més, quines són les prioritats que el Grup Socialista entén que haurien d’informar l’acció de Govern, els temes en els quals poden comptar amb la nostra col·laboració lleial si abandonen el full de ruta rupturista, unilateral i il·legal que coneixem.

La primera prioritat, i vostè n’ha parlat en el seu discurs, en termes que podem, a grans trets, compartir, la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball. Un procés que requereix de concertació amb sindicats i organitzacions empresarials. Un procés que requereix d’estabilitat política, de governs coherents i cohesionats. I, sobretot, un procés que no pot posar en risc ni per un segon la nostra continuïtat en la Unió Europea i l’eurosistema.

Aprofitar l’enorme potencial de l’economia catalana, d’empresaris, empresàries, treballadors i treballadores, dels seus emprenedors i emprenedores, autònoms i autònomes, dels seus investigadors i investigadores, de la gent innovadora, dels creadors i creadores culturals i les indústries amb ells associades. Cal reformar de veritat el Servei d’Ocupació de Catalunya, des del nostre punt de vista encara s’hauria d’anar més enllà, dotant-lo de recursos i de més professionals per fer-lo encara més eficaç en la seva funció d’acompanyar les persones que han perdut la seva feina, moltes de les quals requereixen d’un profund reciclatge professional i d’un esforç de motivació personal. Mesures de xoc contra l’atur juvenil, l’exili juvenil i l’atur de llarga durada dels majors de 45 anys, i una atenció especial a les mesures en favor de la sostenibilitat i la transició energètica.

La segona prioritat, la defensa de l’estat del benestar, de les polítiques públiques, dels serveis públics de sanitat i educació. Amb plans de xoc contra les llistes d’espera, amb recuperació del poder adquisitiu dels professionals, la seva valorització, evitant qualsevol desviació de recursos cap al sector privat. Amb un pla de rescat ciutadà envers les persones i famílies més vulnerables, amb un compromís de pobresa zero que tingui els infants com a la primera de les seves prioritats, com d’alguna manera el pla de xoc al que abans m’he referit planteja. Col·laborant, com vostè ha dit, amb els ajuntaments perquè puguin desenvolupar eficaçment la seva tasca insubstituïble i per això convé que la Generalitat els pagui els deutes contrets i pendents.

La tercera prioritat, el combat contra la corrupció i contra el frau fiscal. La regeneració de la nostra democràcia, l’apoderament ciutadà, la vitalitat associativa, la transparència i el compromís d’un funcionament diferent dels partits, d’un finançament ètic dels partits i les seves fundacions, d’un sistema electoral que sigui més proporcional i que acosti els electes a la ciutadania. Vostè ha parlat de llei electoral, que és una assignatura que tots plegats tenim pendent i, per tant, compti amb la disposició del nostre grup a participar de forma ben activa en la recerca d’una llei electoral catalana.

I quarta prioritat, resoldre el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Una via que exigeix de disposició, voluntat i de descarregar de paraules, de papers u de fets algunes coses produïdes des de les institucions catalanes.

És veritat que, des del nostre punt de vista, aquest diàleg hauria de culminar amb una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum, però és veritat que hi ha altres coses, que potser algunes d’elles són, fins i tot, prioritàries des del punt de vista de a seva urgència: la revisió del model de finançament o la llarga llista de 23 temes pendents que el president Mas va deixar sobre la taula del president Rajoy i que ell ni tan sols va contestar. Sembla que el president ens va dir una vegada que teníem resposta d’una i mitja, si no recordo malament. Doncs, en fi, això vol dir que en queden moltes i moltes per explorar i efectivament, això depèn fonamentalment de l’actitud, la disposició del president de la Generalitat.

És molt diferent anar a negociar la independència, o a anar a negociar més, diríem, factibles. En tot cas, això és una responsabilitat que a vostè correspon. Per cert, i com sempre, aprofito per recordar-li que vostè és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya, si és investit president de la Generalitat, la qual cosa comporta, també unes determinades obligacions de respecte a la legalitat, a l’estat de dret i a les institucions de l’Estat que convé que no oblidi.

Nosaltres no creiem que es pugui deixar tot pendent a aquell gran dia en que ingressarem per la porta gran a l’Arcàdia feliç que vostès ens han promès des de fa ja bastant de temps. Cal treballar des d’ara, conscients que la col·laboració entre institucions ens fa avançar i ens fa avançar més de pressa que des de la lògica de la confrontació i més encara si algú s’entesta a desconèixer la legalitat, la qual cosa ens privaria de la legitimitat necessària per exigir i per negociar en defensa dels nostres interessos.

Crec, tant de bo m’equivoqui, que el camí que dibuixem és un camí totalment diferent al que vostè ens proposa, cosa perfectament legítima i perfectament comprensible en democràcia. Però, repeteixo, i ja no ho faré més perquè vaig acabant, que la majoria que han obtingut els habilita per governar, però no per perseguir la independència exprés i menys encara si volen fer-ho per la via de desconèixer la legalitat. En aquest camí no ens hi trobaran, millor dit, ens hi oposarem de forma aferrissada en defensa de l’interès de Catalunya i de tota la seva gent.

Permeti’m, en tot cas, senyor candidat, que li desitgi, si obté la investidura, encert en la seva tasca. Jo no sóc dels que desitja sort, bé, de vegades ho fas perquè és com una fórmula, però si ho deixem tot a la sort, tal com anem, potser que hi posem una mica d’encert. I per dir-li, i aquí entendré que algú digui que escombro cap a casa, que només trobarà l’encert si treballa per tots els catalans i catalanes i no només per aquells que comparteixen legítimament el seu ideal d’independència.

Senyor candidat, li caldran coses que ara li diré, que no vull dir que no tingui, dic que li caldran, si va equipat en aquest terreny molt millor per a vostè i per tots. Li caldrà seny, serietat, calma, prudència i humilitat. Això és el que convé a Catalunya, també la tenacitat i fermesa que els seus amics ja li donen per descomptada. Els que vulguin de veritat servir al país sempre, sempre, ens tindran al seu costat.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.