El catalanisme social i federal del segle XXI

EL CATALANISME SOCIAL I FEDERAL DEL SEGLE XXI

Conferència de Miquel Iceta –text no revisat–

Col·legi d’Advocats de Barcelona, 29.10.15

 

Bona tarda,

Vull agrair en primer lloc el Col·legi d’Advocats l’oportunitat d’expressar-me des d’aquesta tribuna i també donar les gràcies a tots els que heu vingut avui a escoltar-me.

He volgut fer aquesta conferència quan ja fa un mes de les eleccions al Parlament de Catalunya per a fer balanç del que ha passat en aquests 30 dies i per explicar quin és el camí que els socialistes proposem als catalans i les catalanes en els propers mesos i anys.

El passat dimarts, mentre preparava aquesta conferència, es va produir un fet molt greu: Junts pel Sí i la CUP van presentar una proposta de resolució que pretenen aprovar en el Parlament els propers dies i sobre la que em vull pronunciar de forma rotunda. LA RESPOSTA ÉS NO. Ni parlar-ne.

NO A DIVIDIR ELS CATALANS

NO A SORTIR DE LA LEGALITAT DEMOCRÀTICA

NO A UN PROCÉS SECESSIONISTA UNILATERAL

NO, NO I NO, perquè aquesta posició no té l’aval majoritari dels ciutadans de Catalunya, perquè situa Catalunya al caire de l’abisme i perquè trenca radicalment amb la trajectòria del catalanisme polític que vull reivindicar.

Davant d’una proposta com aquesta només hi ha una resposta: votar-hi en contra i no caure en el parany de legitimar un debat que no té altre objectiu que subvertir la legalitat democràtica vigent. Per tant no presentarem ni una proposta nostra, ni farem esmenes a aquesta. No tindria cap sentit.

El resultat de les eleccions del 27 de setembre ha dibuixat un escenari polític en el que el PSC està en condicions de recuperar la seva funció original. Com vaig dir, s’ha acabat l’època de limitar-se a resistir, és moment de passar a l’ofensiva.

El PSC va néixer per defensar els interessos de les classes populars en un projecte polític, al mateix temps socialista i catalanista. Som socialistes i som catalanistes per les mateixes raons, dèiem. Un catalanisme integrador que evités una societat dividida entre els catalans d’origen i els catalans d’adopció. Reivindicàvem i reivindiquem la unitat civil del poble de Catalunya. Catalunya som tots i totes. No ens resignarem a l’esquinçament de la societat catalana en meitats irreconciliables. Som hereus i defensors del caràcter transversal i integrador del tronc central del catalanisme polític.

Per tant, ens oposarem aferrissadament a qualsevol deriva que posi en risc la convivència. I sortir de la legalitat democràtica, com proposen Junts pel Sí i la CUP, és la major amenaça a la convivència que en democràcia es pugui imaginar.

Permetin-me una cita d’Enric Fossas i Espadaler en un article publicat fa dos dies a El País: “Ni legitimitat democràtica ni Estat de dret. La proposta de resolució no és una declaració unilateral d’independència, és una declaració d’insurgència que situa el procés fora del món civilitzat”. Fi de la cita.

No és menys sever el judici de Fran Caamaño, contingut en l’article que publica avui a El Periódico de Catalunya, quan ens diu: “Ni la democràcia té preu, ni la convivència ciutadana pot ser moneda de canvi d’ambicions personals o partidàries”. Fi de la cita.

Per això, després del 27S, el paper del PSC és encara més necessari. No només pel més de mig milió de catalans i catalanes que ens van fer confiança, sinó també per l’aval a la proposta de diàleg, negociació i pacte com a únic camí per resoldre els nostres problemes. Per això vull reivindicar amb rotunditat el catalanisme social i federal, el projecte polític del socialisme català.

Un socialisme català que és avui la primera força parlamentària d’esquerres i la primera força parlamentària catalanista no independentista.

Fidels al mandat democràtic i als nostres valors, exercirem plenament les funcions que ens corresponen i no ens deixarem arrossegar per perilloses dinàmiques frontistes. Però quan calgui dir SÍ o dir NO de forma inequívoca, ho farem sense complexes i sense por de coincidir amb uns o altres. El que està en joc és massa important i no hi ha marge per a l’especulació política de caràcter electoralista. Els anuncio, doncs, que utilitzarem tots els instruments al nostre abast, incloent-hi el recurs davant del Tribunal Constitucional per tal que aquesta proposta de resolució no tiri endavant.

Senyores i senyors,

Després d’aquesta introducció, la primera reflexió que els vull fer és que, en la meva opinió, aquesta legislatura ha nascut morta.

Té data de caducitat. I no són 4 anys, com hauria de ser, ni tan sols 18 mesos com ens proposa la candidatura guanyadora.

La legislatura neix morta tant en el cas que Artur Mas aconsegueixi ser investit com si no. L’amalgama que suposa Junts pel Sí i una aliança fràgil i contra natura amb la CUP no poden proporcionar ni l’estabilitat política ni el pols ferm en l’acció de govern necessaris; ni tampoc la capacitat de diàleg, negociació i pacte amb les institucions espanyoles que Catalunya necessita com l’aire que respira.

Cal notar, a més, que l’impacte de la feixuga llosa de les denses sospites de corrupció, que aquests dies s’ha fet present de forma abassegadora, serà molt probablement demolidor.

Pretendre que el Parlament de Catalunya tramiti els propers mesos lleis d’estructures d’Estat i que aquestes siguin negociades amb el Govern d’Espanya per a facilitar la independència és inversemblant. I el trencament unilateral de la legalitat democràtica és altament perillós, potencialment letal per a l’autogovern de Catalunya.

Vull recordar que jo mateix, en nom del PSC, li vaig oferir al President Mas fa un any l’estabilitat parlamentària necessària per a esgotar l’anterior legislatura i no dependre de les presses i el radicalisme d’ERC i l’ANC per convocar noves eleccions i proclamar unilateralment la independència.

Nosaltres ens vam oferir perquè el president Mas esgotés la legislatura i poguéssim veure tots plegats quines oportunitats ofereix el nou escenari polític espanyol que s’obrirà després de les eleccions del proper 20 de desembre.

Érem i som partidaris d’esperar a veure el nou mapa polític espanyol que serà sens dubte, passi el que passi, més favorable per a la negociació dels temes que realment importen: un millor finançament per a Catalunya –que de vegades hem denominat pacte fiscal–, el reforçament competencial com a forma d’aprofundir l’autogovern pel que fa a llengua, educació, cultura i dret civil, el reconeixement de la singularitat nacional catalana, i fins i tot els 23 temes que, fa més d’un any, el president Mas va posar sobre la taula del president Rajoy sense obtenir cap resposta.

Aquesta agenda nacional no es pot separar dels altres tres grans objectius de país: la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball; la defensa de l’Estat del benestar, en particular la sanitat pública, l’educació pública i els mecanismes de protecció social; i la lluita contra el frau fiscal i la corrupció en l’esforç per regenerar la nostra vida pública.

I en aquests punts és, en la meva opinió, on teníem la possibilitat de teixir acords amb el Govern de l’extinta CiU. Però malauradament Artur Mas va rebutjar l’entesa amb el PSC i es va abandonar definitivament en els braços d’ERC, convocant eleccions amb caràcter plebiscitari i definint un full de ruta d’impossible aplicació.

L’any 2012 Artur Mas no va obtenir els resultats que esperava i va lligar la seva sort a ERC. L’any 2015 tampoc no ha obtingut els resultats que esperava perquè, si bé ha guanyat les eleccions, ha perdut el plebiscit que ell va definir i, en un salt en el buit, sembla decidit a lligar la seva sort a la CUP, una força política que, ahir mateix, suspenia una reunió amb Junts pel Sí per negociar la investidura de Mas a causa d’una operació judicial contra sectors anarquistes.

Més enllà de la polseguera de la immediatesa política, els temes realment importants per a Catalunya, que han estat sacrificats pel precipitat full de ruta independentista, continuen sent considerats molt importants per a una part rellevant dels electors tradicionals de CDC, que avui es troben políticament orfes. Molts d’ells van votar Junts pel Sí confiant sincerament en una negociació política amb el Govern d’Espanya. Avui, si han llegit la proposta que Junts pel Sí ha acordat amb la CUP, hauran comprovat com la via de la negociació ha estat definitivament enterrada per part de Mas, Junqueras i la CUP en benefici d’una confrontació institucional de la que no en pot sortir res de bo per a Catalunya ni la resta d’Espanya.

Crec que no dic res que la gent no sàpiga si afirmo que, avui, una part important dels referents locals i dirigents de CDC, inclosos diversos Consellers del Govern en funcions, estan perplexes i molt preocupats per la deriva que estan prenent els esdeveniments.

Aquesta preocupació rau en la convicció que l’obsessió de l’actual nucli dur que controla CDC amb el “procés” subestima la forta erosió que estan patint, després d’haver trencat UDC, d’haver dissolt la Federació de Convergència i Unió i d’haver desconcertat bona part de les seves bases tradicionals amb el radicalisme polític que els caracteritza avui.

Certament CDC estava ja embarcada en un procés de refundació, obligat en part pels greus casos de corrupció avui investigats en un calvari d’actuacions judicials que sembla lluny d’haver acabat. Però per a molts antics votants de CiU la refundació no exigia subsumir-se en l’amalgama de Junts pel Sí i, menys encara, quedar supeditats al projecte antisistema de la CUP.

La societat catalana necessita un potent partit de centre dreta catalanista com ha estat tradicionalment CDC, de la mateixa manera que necessita una potent socialdemocràcia catalanista com la que vol representar el PSC.

Si CDC deixa lliure aquest espai que, fins avui, era capaç d’aglutinar a sectors conservadors, liberals i, fins i tot, socialdemòcrates moderats o social liberals, seran altres partits els que l’ocupin defensant projectes polítics catalanistes d’ordre que no volen transitar el precipici de la independència unilateral. De fet, alguns sectors de la societat catalana tradicionalment propers a CDC comencen a interessar-se pel missatge del socialisme català, capaç de reivindicar simultàniament autogovern i progrés, sense cedir a populismes ni a aventurismes.

Som ben conscients de la necessitat d’eixamplar l’espai polític del PSC, i pensem fer-ho cap a l’esquerra i cap al centre, intentant atraure tots aquells que renunciïn a radicalismes estèrils i que pensin que Catalunya, després d’haver perdut ja cinc anys sense obtenir avenços, no es pot permetre el luxe de perdre més temps sense resultats. Aquest és el meu objectiu com a líder del PSC.

Com els deia, el President Mas va rebutjar l’oferiment socialista d’estabilitat parlamentària per llançar-se al que ell va denominar unes eleccions plebiscitàries sobre la independència.

Suposo que molta gent recorda la seva intervenció estiuenca a la Diputació Permanent del Parlament tot just abans de les eleccions quan Artur Mas deia, i crec citar textualment, “la nit del 27 S es contaran els sis i es contaran els nos” i reblava el clau al llarg de la campanya electoral adreçant-se especialment a la gent de Catalunya Sí Que Es Pot (i vull saludar des d’aquí l’amic Lluís Rabell), quan deia: els que no votin en favor de les candidatures independentistes seran comptabilitzats com a NOs, juntament amb José Maria Aznar.

I, vés per on, resulta que, es miri com es miri, el president Mas ha perdut el seu plebiscit en els termes en què el va plantejar. Ha guanyat les eleccions i ha perdut el plebiscit.

En dues ocasions ha volgut comptar quants independentistes hi havia (el 9N i el 27S) i en ambdues ocasions hem constatat que l’independentisme aplega molts catalans, moltíssims, però no és majoritari. Vots Sí-Sí el 9 de novembre: 1.897.000; vots de Junts pel Sí i la CUP el 27 de setembre: 1.957.000.

Per això dic, avui i aquí, amb rotunditat i amb totes les conseqüències, que el PSC considera legítim que JpS governi si aconsegueix el suport de la CUP per a la investidura, però que no considerarem democràticament legítima cap de les iniciatives legislatives o normatives que el govern o el Parlament eventualment desenvolupin en el camí de la independència i, per tant, ens hi oposarem per tots els mitjans al nostre abast.

Una anàlisi desapassionada dels resultats electorals del 27S ens duu a la conclusió que hi ha vida política més enllà de l’independentisme. Que existeix una majoria social -que no parlamentària, entre d’altres coses per les disfuncions del nostre sistema electoral- que no té la independència com a horitzó i que s’ha expressat a través d’una pluralitat d’opcions que han rebut més vots que l’independentisme.

Així doncs, arribats a aquest punt, poc més de 30 dies després de les eleccions, cal preguntar-se: I ara, què?

Doncs, bàsicament, hi ha dues opcions.

La primera, la d’Artur Mas, que ja he descrit: plegar-se a les exigències d’ERC l’any 2012 i, ara, adoptar de forma oportunista el programa antisistema de la CUP.

Una opció que situa Artur Mas i situa Catalunya en un carreró sense sortida.

Diguem-ho clar: amb el forassenyat full de ruta perfilat en la recent Proposta de Resolució de Junts pel Sí i la CUP serà impossible negociar amb el govern de Rajoy, amb un eventual govern PP-Ciutadans, i amb un govern d’Espanya presidit per Pedro Sánchez.

Ho subratllo: un govern socialista d’Espanya, és a dir, del PSOE i del PSC, no negociarà el contingut de la proposta de resolució presentada dimarts, ni lleis d’estructures d’Estat, ni Llei de Procés Constituent, ni la de Transitorietat Jurídica ni sobre res que s’hi assembli.

Ho expressaré d’una altra manera perquè quedi ben clar: en el marc de la Constitució i de la legalitat democràtica, els socialistes estem disposats a parlar de tot i amb tots fins a l’extenuació per a trobar una solució i un acord sobre la manera en què Catalunya es trobi còmoda dins d’Espanya. I, evidentment, considerem que substituir Mariano Rajoy i el PP en el Govern d’Espanya serà un primer pas per a cercar una solució i un acord.

Però els socialistes catalans i espanyols no negociarem sobre com Catalunya pot marxar. No només ni principalment perquè nosaltres no volem marxar, sinó perquè els ciutadans de Catalunya han dit a les urnes majoritàriament que no volen separar-se de la resta d’Espanya. Han votat majoritàriament a les opcions polítiques que volem trobar una solució, no a les que volen una ruptura. I això sense tenir en compte que una proporció dels votants de Junts pel Sí el que volen és forçar una negociació i un acord que els dirigents de Junts pel Sí, amb iniciatives com la presentada dimarts, fan del tot impossible.

L’encaix de Catalunya a Espanya no és un problema català o de Catalunya. És un problema espanyol. Jo diria que és EL PROBLEMA d’Espanya (de fet, ho vaig dir en una conferència a Madrid durant la campanya electoral i celebro que ara també ho digui Mariano Rajoy. Benvingut sia. Una mica tard, però benvingut sia, després d’haver fabricat més independentistes que mai després de quatre anys d’inacció). Per tant, la solució a aquest problema, sigui la que sigui, cal cercar-la amb el conjunt dels espanyols.

I, que ningú no s’equivoqui, de la mateixa manera que els socialistes creiem que la “qüestió catalana” és un problema polític que s’ha de resoldre políticament i no per la via judicial (he dit moltes vegades que cal derrotar el projecte polític independentista amb projectes polítics que siguin millors), també creiem que quan les lleis democràtiques s’incompleixen deliberadament o quan una institució -es digui Parlament de Catalunya o es digui Govern de la Generalitat- proposa obertament desobeir la legalitat democràtica, això ha de tenir inevitablement conseqüències jurídiques.

I, per si queden dubtes, ho diré més gràficament: si algú és processat per desobeir greument les lleis democràtiques de manera premeditada, nosaltres no ens manifestarem per donar-li suport. Estarem fent costat als que vetllen pel compliment de les lleis democràtiques. Perquè som escrupolosament demòcrates i, per tant, respectem l’Estat de dret.

Analitzat retrospectivament, molt em temo que el president Mas va avançar les eleccions al Parlament sense esperar a les eleccions generals perquè no es va plantejar seriosament la possibilitat de negociar amb el Govern d’Espanya. Si no, no s’entén. Com tampoc s’entén que algú que vulgui negociar pugui plantejar una proposta de resolució tan forassenyada com la presentada dimarts per JpS i la CUP.

No em cansaré de dir-ho: guanyar les eleccions habilita per governar, no per saltar-se la legalitat democràtica i dur Catalunya pel pedregar.

Els catalans, hagi estat quin hagi estat el sentit del seu vot, tenen dret a que s’investeixi un president i es formi un govern capaç de governar.

Governar per donar resposta a les necessitats de la societat, i especialment a les necessitats més urgents, les que no poden esperar. Governar per desenvolupar un programa electoral que, en el cas de Junts pel Sí, seguim sense conèixer i encara menys si l’ha d’acordar amb la CUP. Els integrants de Junts pel Sí tenen el dret i l’obligació d’intentar-ho, així com d’assumir el seu fracàs si no ho aconsegueixen, i també les conseqüències de tot ordre de la seva actuació.

Com ja he dit, no crec que, en les actuals condicions, l’estrambòtica combinació de JpS i la CUP pugui proporcionar ni l’estabilitat, ni l’acció de govern, ni la capacitat negociadora que els catalans necessiten i mereixen.

Reprenc el fil de les meves reflexions. Abans he dit que hi havia dues opcions. La segona opció, que sospito que a la llum del que ha passat aquesta setmana és del tot improbable, és que Artur Mas i el que sigui capaç de mantenir de JpS abandonin formalment la deriva secessionista unilateral i, en aquest cas, esperin a negociar amb el nou govern d’Espanya els temes que abans ja he esmentat: un nou finançament per a Catalunya, un reforçament de competències, reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya, i els 23 punts del document del govern. Un escenari així permetria un joc més obert d’acords i aliances.

Espero que després del que he dit s’entengui millor la meva afirmació de que la legislatura ha nascut morta.

Senyores i senyors,

Permetin-me ara que expliqui els motius pels quals el PSC vol passar a l’ofensiva política per a recuperar el seu paper central en la política catalana.

Estic convençut que el panorama que he dibuixat fa uns instants conduirà els seus aventurers protagonistes a una gran patacada i al fracàs, amb un elevat cost per a Catalunya. Intueixo que, a continuació, es produirà un natural moviment de reflux polític pel qual una part significativa dels electors que fa un mes han donat el seu suport a JpS, pensant que amb el seu vot serviria per a negociar un nou acord amb el Govern d’Espanya, aniran assumint que han estat víctimes d’un gran engany i tornaran a buscar ofertes polítiques que, tocant de peus a terra, estiguin en condicions d’assolir aquest acord que desitgen. Un acord que millorarà l’autogovern, el finançament i el reconeixement de les aspiracions nacionals catalanes.

És a dir, tornaran al catalanisme no independentista. Al catalanisme polític de la millor tradició que tan beneficiós ha estat per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya: el catalanisme del diàleg, la negociació i el pacte. Sense renúncies sobre els objectius, però amb pragmatisme per assolir avenços factibles i segurs.

Per aquest motiu, a més de intentar guanyar les eleccions generals per a substituir Mariano Rajoy per Pedro Sánchez, el paper del PSC en els propers mesos, el paper que penso desenvolupar, la tasca a la que em penso dedicar amb cos i ànima, és la de treballar perquè a Catalunya es conformi una nova majoria social capaç d’assolir els objectius del catalanisme social i federal.

Vull contribuir a configurar col·lectivament una “Aliança pel Seny i pel Catalanisme”, un projecte transversal que ha de ser compartit per tots aquells partits polítics, entitats de la societat civil, organitzacions sindicals i empresarials, referents culturals i associatius, persones de referència que, des de diferents òptiques polítiques i sensibilitats, tinguin com a objectiu pels propers anys aparcar utopies impossibles i sumar esforços al voltant de 3 grans prioritats:

Prioritat 1.

Dotar el país d’estabilitat institucional i política, sense la qual Catalunya perdrà inexorablement pistonada i prosperitat.

Nosaltres no volem fronts ni maniqueisme. No volem bons i dolents. Si fóssim en campanya diria que no volem indis i cowboys. Nosaltres aspirem a que la pluralitat política que existeix a la societat catalana es traslladi al Parlament de manera natural i que el catalanisme no independentista torni a ser transversal, integrador i àmpliament majoritari.

Això requereix d’una reconfiguració del mapa polític. En aquest sentit, assistim amb interès a l’esforç de reconstrucció d’Unió Democràtica –i aprofito per saludar el seu secretari d’Organització, Benet Maimí, que ens acompanya-, així com a l’evolució dels sectors de CDC que no volen hipotecar el seu projecte a les exigències d’ERC ni encara menys a les de la CUP, a sectors d’esquerres que se senten orfes i alguns dels quals enyoren el paper central que va jugar el PSUC. I cal tenir present també que no podem preveure si Junts pel Sí resistirà les tensions provocades pel seu propi programa polític.

No crec que sigui bo excloure ningú d’aquest esforç, però és obvi que els que defensen una secessió unilateral o els que neguen que hi hagi problemes en la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya perquè diuen que no hi ha cap problema, no podran sentir-se còmodes en aquest plantejament.

Certament és un plantejament en el que no s’han d’esborrar les lògiques diferències entre sectors conservadors i progressistes, i per això parlo de reconfiguració del mapa polític.

Volem convertir la pluralitat política que existeix a la societat en un avantatge competitiu; en un escenari en el que siguin possibles diferents aliances. Com es fa a d’altres països, especialment a aquells als que diem que ens volem assemblar: Holanda, Dinamarca, Alemanya…

Aliances que permetin la geometria variable i l’alternança, o grans coalicions si s’escau. Aliances en les que, més enllà dels programes electorals, hi hagi la capacitat d’acordar programes de govern un cop celebrades les eleccions.

Programes de govern que, al seu torn, permetin la formació de governs estables i sòlids que puguin desenvolupar una acció de govern que sigui digna d’aquest nom i pugui ser avaluada pels electors.

I, en aquest escenari d’aliances i alternances, el PSC pot i ha de tenir una enorme capacitat de pacte.

No cal dir que el PSC prioritzarà el desenvolupament de polítiques progressistes i que tant de bo pugui fer-ho d’acord amb altres forces d’esquerres.

Prioritat 2.

Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica per crear llocs de treball i reduir les desigualtats.

No cal que m’estengui gaire sobre aquest punt. Al llarg de la campanya electoral he fet propostes al respecte d’això. Només faré uns apunts.

El creixement econòmic no està assegurat. Els factors d’incertesa sobre el conjunt de l’economia mundial i espanyola i catalana són molt elevats. A tall d’exemple, aquest estiu hem vist com les turbulències financeres i borsaris de l’economia xinesa han contagiat l’economia mundial, especialment els països emergents, i han provocat una revisió a la baixa de les previsions de creixement econòmic. I hem comprovat, també, fins quin punt els dubtes i neguits presideixen l’actuació de la Reserva Federal nordamericana, que ha decidit posposar l’anunciada pujada dels tipus d’interès per por d’avortar la fràgil recuperació econòmica.

A casa nostra, qualsevol que hagi seguit les informacions de les darreres setmanes sobre la crisi de determinades empreses a Catalunya (Solvay, Valeo, Autoliv) o els problemes de SEAT entén perfectament la importància del que estic dient

Prioritat 3.

Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

De quina manera es pot trobar còmoda des d’una perspectiva catalanista?

Nosaltres, ja ho saben vostès, tenim la nostra proposta: la reforma constitucional federal, les línies mestres de la qual va presentar ahir Pedro Sánchez a Madrid.

Hi ha d’altres solucions possibles? És clar que sí. Els amics d’Unió, els amics d’Iniciativa tenen moltes idees interessants al respecte. També hi treballa la gent de Podemos.

Parlem sobre aquestes idees. Treballem-les junts, fem amplis acords per guanyar força al negociar-les. Sumem. No ens dividim, especialment mentre atenem les prioritats 1 i 2, que ho són per la immensa majoria dels catalans.

Amb qui volem treballar per a construir plegats l’Aliança pel Seny i pel Catalanisme?

Penso en tots aquells que, sense renunciar a les seves aspiracions sobre quin hauria de ser el futur de Catalunya, estiguin disposats a treballar, en l’horitzó temporal dels propers anys, sobre els punts que acabo d’esmentar.

Insisteixo. No es tracta de que ningú renunciï a res.

Aquest és un projecte que vol fer un exercici de sumes temporals per a assolir uns objectius molt concrets, no de renúncies als principis de cadascú.

No volem que ningú hagi de renunciar als seus objectius finals sobre el model de societat, la manera en què s’ha de distribuir la riquesa o sobre el rol de Catalunya al món. El que volem, simplement, és acordar un nou marc de treball polític que esdevingui majoritari i, sobretot, que eviti l’esquinçament de la societat catalana, entenent que, entre les forces polítiques i socials que convinguin en compartir aquest nou marc, es produiran aliances parlamentàries diferents i variables (com he esmentat abans) que conformaran governs i oposicions.

Estic convençut que, passada l’etapa de la rauxa i l’excés d’emocions, amb els conceptes que he assenyalat com a bases de l’Aliança pel Seny i pel Catalanisme s’haurien de trobar còmodes la majoria dels catalans.

Les prioritats definides permeten que es puguin sentir còmodes molts electors que han optat per forces polítiques ben diferents. L’esperit de l’Aliança pel Seny i pel Catalanisme que proposo hauria, per exemple, de poder atraure persones que han votat socialista, o que havien votat socialista en el passat, persones que van votar Unió, Ciutadans, Catalunya Sí Que Es Pot, i també una part significativa de persones que van votar Junts pel Sí.

Pel que fa a aquest darrer supòsit, estic pensant en tots aquells i aquelles que han cregut que la negociació per a assolir la independència era més fàcil i possible que la negociació per a aprofundir l’autogovern i que, vist el perill de seguir la ruta traçada per JpS i la CUP, arribin a la conclusió que fa falta un “reset” per a deixar de passar pantalles a tanta velocitat, aparcar l’independentisme i tornar al corrent central del catalanisme històric.

No cal que ningú abandoni la seva opció, però sí que cal obrir perspectives de canvi i de diàleg, cal empènyer cap a acords ben amplis per fer avançar les coses. Calen persones que no es resignen a un permanent empat d’impotències que no porta enlloc, persones que no volen una confrontació sense sentit, persones que consideren que hi ha problemes la solució dels quals no admet demora.

No m’estic adreçant, ara, als partits. Amb unes eleccions generals a menys de dos mesos i qui sap si amb unes noves eleccions al Parlament el proper mes de març, cap partit està disposat a cedir en qüestions de principis ni a suscitar dubtes pel que fa a les seves perspectives electorals.

M’adreço a tota la ciutadania, a l’opinió pública. Als que no es resignen a perdre més temps en una deriva que no només no ens ha portat cap avenç sinó que té costos importants i ara amenaça amb portar-nos al desastre.

Moltes coses han de canviar per redreçar l’actual situació. També el Partit dels Socialistes ha de canviar. Estic disposat a liderar els canvis necessaris, per representar millor els nostres electors, per eixamplar el nostre espai polític i electoral, per cercar les complicitats de l’Aliança pel Seny i el Catalanisme, per tornar a ser un gran partit útil per a la gent.

Però l’esforç per canviar les coses en la direcció esbossada desborda les fronteres dels partits polítics, l’hem de fer molts, molts que massa sovint i en veu baixa diuen “així no anem enlloc”. Vull que sàpiguen que no estan sols.

Que el Partit Socialista és conscient d’aquesta realitat, i que està disposat a canviar-la, canviant ell mateix, i amb tots aquells sectors i persones que vulguin contribuir a un futur lliure i segur, pròsper i just pel poble de Catalunya.

Moltes gràcies, senyores i senyors.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dijous 29 Octubre 2015, in Intervencions públiques. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.