Intervenció en el Consell Nacional del PSC, 24.01.15

Discurs del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, davant del Consell Nacional del PSC

Dissabte 24 de gener de 2015

 

Bon dia companyes i companys,

Hi ha tantes coses sobre les que hauríem de debatre que es fa difícil tirar-les i fins i tot saber per on començar. Fets tant importants com els atemptats de París, pel que suposen de menyspreu a la vida i les llibertats, pel que suposen de recordatori de la greu ferida causada pels països occidentals a l’Orient Mitjà, ens haurien de moure a una reflexió molt profunda. Jo no sé per què encara Aznar s’atreveix a sortir a dir el que s’hauria de fer: perquè aquells que van portar la guerra allà dient que portaven la pau, no han portat la pau allà i en canvi ens han portat la guerra aquí. Qüestions tan importants com les eleccions a Grècia que se celebraran demà i les seves conseqüències. Un debat que hauríem de fer sobre les mesures de la UE, un pla que hem saludat en la mesura que pot ajudar a revitalitzar les economies però que no és el que nosaltres sempre hem demanat, una veritable mutualització del deute que implicaria avançar cap a l’Europa federal que volem.

Fa molt de temps em vaig comprometre amb la diputada Eva Granados a que sempre començaria igual les meves intervencions, dient que el principal problema del nostre país és l’atur i l’increment de les desigualtats, la precarietat i la pobresa. I si alguna cosa ens ha de definir i obsessionar als socialistes és una aferrissada batalla per la igualtat. En aquest sentit vull cridar-vos l’atenció per l’aparició del Segon Informe Social de la Fundació Rafael Campalans. Gràcies al president Montilla, nou president de la Fundació, per donar l’impuls a aquest Segon Informe Social. L’heu de llegir, conèixer i complementar. Cada dia tenim exemples més colpidors de la situació social en tots els terrenys. L’altre dia vaig estar a Mataró i a part de veure’ns amb els companys del partit vaig fer una visita a l’Hospital de Mataró, al Consorci Sanitari del Maresme. I em van dir que fa anys que al pressupost de l’hospital la partida pel fons d’amortització és zero, el que vol dir que quan calgui canviar els aparells o reparar-los aquell hospital no ho podrà fer. Parlant amb el comitè d’empresa de l’Hospital de Mataró m’explicaven la diferència entre que els talls d’un TAC siguin de 3 mm. o d’1 mm. Que pot ser la diferència entre la vida i la mort, d’això estem parlant. I que consti que no estic criticant un govern, estic criticant unes prioritats i una societat que potser encara no és prou conscient que s’està jugant el present i el futur amb opcions de vegades molt equivocades.

També vam veure’ns amb la gent de la Creu Roja que és avui probablement primera organització no governamental dedicada a temes de pobresa, i que ens expliquen dades esfereïdores. L’any passat 18.000 tones d’aliments repartits directament per la Creu Roja. Un exemple, a Igualada 300 nens reben suport alimentari de la Creu Roja, i només hi ha 20 beques menjador em diu Eva Granados. D’això estem parlant. I se’n hauria de parlar més. De l’Informe Social de la Fundació Rafael Campalans 2014 us dono només cinc dades:

• A Catalunya hi ha 756.500 persones en atur, el 19,8% de la població activa
• Tenim tres milions de persones amb feina, però tot i així més de mig milió d’aquests treballadors estan en risc de pobresa
• La taxa d’activitat i la taxa d’ocupació dels homes continua sent deu punts més alta que la de les dones
• La pobresa infantil se situa a Catalunya 11 punts per sobre la mitjana europea, i això ens parla de pobresa de les famílies que es projecta sobre els que no poden fer-hi res, els nens i nenes
• Unes 320.000 famílies catalanes declaren que no poden mantenir el seu habitatge a la temperatura adequada, que passen fred.

He volgut començar per aquí no només per complir el compromís de situar l’agenda social en el primer punt sinó perquè la gravetat dels problemes als que ens enfrontem és molt profunda. Estem parlant d’un país, el nostre, pròsper, que s’ha incorporat a la UE. És un dels primers països del món en què persisteixen i s’incrementen desigualtats d’aquest calibre. Si la política perd de vista aquesta realitat perd absolutament el sentit.

Hi ha molta gent preocupada per les enquestes i la ràbia social que expressen, ens hauria de preocupar que és una ràbia plenament justificada. Ens diu tothom: davant una situació com aquesta hi ha tres aliats o pal·liatius: la família, els ajuntaments –els que no s’amaguen, els que no es poden amagar-, el tercer són les ONGs, les entitats del tercer sector i solidàries. La gent de Creu Roja ens explicava que dins els programes que estan fent van acordar amb alguns supermercats distribuir una espècie de tarja de crèdit perquè la gent pugui comprar directament els aliments. El primer dia va caure el sistema informàtic i en un supermercat va passar una cosa que demostra que l’esperança és ben viva: les caixeres decideixen elles avançar els diners. Caixeres de supermercat, que tenen el salari que tenen, van decidir que no li deien a la gent que tornessin un altre dia: això ens ha de moure a la reflexió, a l’acció i també a la ràbia i a la indignació si convé. Si algun sentit té aquest partit és lluitar contra la justícia social, i mentre es produeixin injustícies d’aquest tipus en aquest país parlar d’altres coses fa enrojolar. Però hem de parlar també d’altres coses.

La situació política catalana

Hem de fer un esforç tots plegats de sinceritat, de dir a les coses com són i com les veiem. Nosaltres no tenim, crec, vocació d’il·luminats, no som una gent que pensi que estem en possessió de la veritat absoluta, ni que la resta estan equivocats en tot, però hi ha coses que són veritat i s’han de dir! La veritat és poc dita i escoltada en el nostre país.

Primera veritat: hem perdut quatre anys miserablement, quina nova competència, recurs o projecte s’ha produït a Catalunya en aquests quatre anys? Cap. Hem viscut una successió de fracassos d’un Govern, el seu president i la seva estratègia, sempre emmascarada de fugides endavant. Van començar dient que volien un pacte fiscal, i la reivindicació va durar 24 hores; després una consulta que ens havia de garantir un accés ràpid al paradís, i tampoc va anar així; després es volia una llista conjunta CiU-ERC per intentar convertir unes eleccions en plebiscitàries… Les coses no els surten bé i no per casualitat, no perquè el president Mas no sigui un bon gestor, sinó perquè la seva estratègia és absolutament equivocada.

Lamentablement davant cada nou fracàs, es produeix una nova fugida endavant. I ara tenim un nou full de ruta que, per ser moderat, diré que és fantasiós, il·lusori. Sembla que a més no està acordat: molta reunió, cimeres a Palau, whatsapps que venen i van, cares de pomes agres.. aquest full de ruta és més un “kleenex” que un full de ruta. Primer, eleccions el 27 de setembre. I cal seguir dient la veritat: unes eleccions no poden substituir un referèndum. Blanc no és negre, ou no és castanya, eleccions no són referèndum. S’esveren molt quan ho diem, però algú ho ha de dir. No es pot substituir un referèndum per unes eleccions.

Per cert, tot aquest enrenou d’aquest darrer any era el dret a decidir, ha desaparegut, i mira que havia de marcar un gran tombant. Hi havia un Pacte Nacional pel Dret a Decidir, ja no el tornen a reunir. Es va crear una Comissió d’Estudi al Parlament que no ha estat cridada a establir les seves conclusions… Això del dret a decidir es va utilitzar com un espantall, en castellà engañabobos… Nosaltres hem patit una divisió interna per això… I que consti que nosaltres volem decidir una nova relació amb Espanya i que tenim un camí per fer-ho a través d’una reforma constitucional. Però els que feien del dret a decidir el nord i guia de la política catalana ja l’han abandonat i ens haurien d’explicar per què hi han renunciat. Potser perquè no s’atreveixen a dir que la consulta només pot ser legal i acordada, com hem dit sempre els socialistes.

Ara ens diuen que el primer que farem és una declaració de sobirania, però no en vam fer una el gener de 2013? Que no sabem com va acabar? Sembla que ara en farem una altra. Després parlen d’elaborar un eventual text constitucional, sí tal com sona “una eventual Constitució”, després diuen que faran uns quants actes de sobirania i alguna estructura d’estat. I finalment un dubte: o referèndum i eleccions o eleccions i referèndum. Unes noves eleccions anticipades… Estem en una nòria que gira, hi ha dies que més ràpid i dies que més lent, però la nòria sempre està al mateix lloc, no es mou.

He començat parlant dels greus problemes socials del nostre país. Nosaltres no tenim cap por a les estructures d’estat, però potser que ens comencem a mirar l’estat de les estructures. Potser abans d’obrir una oficina a Viena ampliem l’horari del servei d’hemodinàmica de l’Hospital de Tarragona, és un problema de prioritats i voluntat política. I per molt que s’enfadin ho seguirem dient. Perquè tot plegat és un cuento chino, i li hem de dir a la gent amb tot el respecte. Hi ha molta gent que havia vist en aquest procés una palanca de canvi, la forma de construir un país millor, i no ens han de veure com adversaris, som uns aliats. Però tenim la obligació precisament per això d’assenyalar els enganys, ja n’hi ha prou de frustracions.

En Mas va proposar 23 punts que s’havien de negociar amb el Govern d’Espanya, els ha abandonat, també ha renunciat a renegociar el model de finançament. Estem on érem però una mica pitjor, més desanimats, més escèptics, hem perdut forces i energies que aplicades de forma sensata haurien donat un altre resultat.

Si no s’havien de convocar eleccions ara, per què no esperar al final de la legislatura, a un canvi de correlació de forces a nivell de l’Estat? No hi ha resposta. Però segueixen tenint capacitat per capgirar les coses, ara volen una administració electoral i ens acusen als socialistes d’estar-hi en contra. No és veritat. Els socialistes volem una llei electoral amb tots els ets i uts, però no volem que a la gent se l’enganyi. I ara diuen que és molt complicada de fer, però volen fer una Constitució en 10 mesos, per fer la llei electoral en tenim 6, i no seria eventual.

Ara recordo, veig Raimon Obiols aquí, que utilitzava una expressió fa molt de temps quan acusava alguns polítics de venedors de safrà, que era la gent que venia fum. Doncs, el 27 de setembre: fum, fum, fum, ho sap tothom. Però nosaltres tenim la obligació de dir la veritat, el que veiem, el que pensem, amb un somriure, sense posar cara de pomes agres. Prou enganys.

Un altre engany d’aquesta setmana mateix: s’està aprovant al Parlament un Pressupost, i un diari ens descobreix que el que s’està votant no són les xifres que s’han enviat al Ministeri d’Hisenda, hi ha una petita discrepància de 2.183M€. Què vol dir? Que li tenim més respecte al Montoro que al Parlament de Catalunya? Que no ens atrevim a enganyar al Montoro i podem enganyar els catalans? Això vol dir?

Per tant, prou, seguirem treballant en aquests mesos que diuen que queden perquè jo tampoc apostaria que hi haurà eleccions el 27 de setembre per si de cas. Però sembla que s’ha aclarit una mica el calendari. I això implica unes certes prioritats que hem d’afrontar i hem d’afrontar posant tota la carn a la graella.

Eleccions municipals

Avui aprovarem 104 caps de llista a les eleccions municipals; hem de preparar les millors candidatures i presentar-les. Ahir vaig ser a Sant Pere de Ribes, amb Abigail Garrido, magnífica candidata, gent que parla d’allò que realment importa, d’ajudar a que la gent pugui viure millor.

Les eleccions municipals són un moment molt important no només per elles mateixes, ho són també per obrir el partit, per anar a buscar la gent que creiem que hauria d’estar amb nosaltres, que ens sentiríem honorats si estiguessin amb nosaltres, perquè és gent que aporta, que té idees, que està compromesa…. Us demano: no és només un problema de fer llistes, de guanyar les eleccions, també ho és d’aprofitar la connexió estretíssima entre eleccions municipals, la realitat ciutadana i associativa perquè el partit s’obri, s’ampliï, es renovi, es transformi i canviï. No hi ha millor aportació a la victòria electoral que demostrar que el PSC no es considera una cosa acabada, tancada i ja decidida del tot. Nosaltres som i serem sempre un projecte en construcció, un projecte de suma, d’agregació, un instrument al servei de les classes populars.

El PSC no és que hagi d’obrir les portes, és que no n’hauria de tenir. Hauríem d’utilitzar cada cop més l’expressió Socialistes de Catalunya, més que Partit dels Socialistes de Catalunya, perquè volem posar èmfasi en la importància de la gent, en la importància de les persones, no en la del partit com a organització que és només un instrument. Volem que tots els socialistes de Catalunya que són moltíssims sàpiguen que si ho volen el PSC és casa seva, que poden venir a fer el que els hi plagui amb nosaltres i que volem fer-ho amb ells allà on calgui, també en la pròpia acció social.

És una situació excepcional i haurem de fer coses excepcionals. I avui un demanem l’autorització de convidar a les reunions de l’Executiva a en Josep Masdeu, que és secretari de Política Municipal de la Federació del Camp de Tarragona i a en Roman Ruiz que és el primer secretari del Vallès Oriental. Creiem que ens convé enfortir el paper de l’Executiva en la dinamització de les eleccions municipals i per això volem enfortir-la.

Primàries

Les farem el 26 de juliol, revisarem el reglament a la llum de l’experiència que hem anat tenint, però us demano ens oblidem del tema fins el 24 maig. Tenim un primer secretari que ja ha dit que s’hi presentarà, si convé també a les de l’any vinent que ja diuen que n’hi haurà unes altres… Que ningú no passi ànsia: mentre jo hi sigui la bandera s’aixecarà cada dia, i quan haguem de fer la tria ja la farem. Això que us comento convindria que el nostre partit germà també ho practiqués. Tenim un secretari general elegit pel vot dels militants, bona relació amb el PSC, que està demostrant que hi ha una esperança a Espanya del canvi polític, que té i tindrà tot el nostre suport.

Eleccions al Parlament

La campanya començarà el dia de la Diada, anunciar-ho amb tant de temps ens fa córrer el risc, de fet crec que ja hi som, de convertir els 9 mesos en una campanya electoral. En un país amb tantes eleccions, si a més les campanyes duren 9 mesos… Qui s’ocupa del Govern? Desastre absolut.

Però en fi, això ens dona un temps, un temps per construir una alternativa programàtica i social. Per cercar complicitats. Per això feia tant d’èmfasi quan parlava de les municipals en l’oportunitat d’eixamplar el nostre espai tot el que puguem. Les eleccions municipals les hem d’abordar amb l’esperit unitari que sempre ha caracteritzat al PSC. El PSC vol que hi hagi el màxim nombre de candidatures socialistes i progressistes. Vol governs d’esquerres i això vol dir, si se’m permet l’expressió, sortir a lligar. Tothom que vulgui treballar pel seu poble i que vol que hi hagi una alternativa progressista en el seu municipi ha de trobar en el PSC una interlocució, una disposició, unes ganes. Hem de sortir a lligar, i lligarem.

És important que l’esperit unitari del partit, de suma, de col·laboració, es manifesti sempre, i això té a veure amb els noms de les candidatures, de les coalicions que es puguin establir. Jo només us demano una cosa: no perdem el sentit comú, el seny, la intel·ligència. Les eleccions municipals tenen derivades, en els consells comarcals, en les diputacions, per tant, que totes aquestes operacions de suma, siguin a ser possible també de multiplicació.

Hem de cercar complicitats. Nosaltres volem construir l’alternativa, els amics d’ERC sembla que hi hagin renunciat amb la seva relació amb Convergència; no sembla que vulguin substituir CiU, nosaltres sí, volem construir una etapa nova, amb un nou govern, amb nou president, una nova estratègia, un nou contingut. Fixant objectius viables:

1. Rellançar economia i crear ocupació
2. Protegir l’Estat del Benestar
3. Regenerar la democràcia
4. Cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar

Perquè sense acord no passarà, només podem fer-ho per aquesta via, no hi ha dreceres, ho hem pogut comprovar el 9 de novembre. Per tant nosaltres, quan proposarem el nostre projecte de reforma constitucional també li hem de dir a la gent que té un sentit per la pròpia reforma de l’Estat, que ens convé a tots els espanyols, si volem assumir noves cotes de progrés i igualtat.

Eleccions general

No conec personalment el president Rajoy, però si no m’equivoco ell anirà a les eleccions al darrer moment possible, quan no li quedi més remei. Ens podem trobar que les generals siguin al febrer del 2016, tant tard com pugui, però l’objectiu és el mateix: hem de proporcionar una alternativa al PP a partir d’una victòria socialista per reformar l’Estat i capgirar les polítiques econòmiques i socials.

Desde Cataluña los socialistas catalanes queremos contribuir a ese cambio en España, un cambio necesario por higiene democrática.

Acaba de salir de la cárcel el tercer tesorero del PP, y dice que efectivamente el PP tenia una caja B, con una sinceridad tremenda: “si fuera mía, me la habría llevado”. Uno tiende a creérselo. Y además nos dice que Rajoy lo sabia. Le pedimos al presidente del Gobierno que por dignidad democrática explique lo que no ha querido explicar hasta ahora y que por dignidad democratica lo haga donde toca, en sede parlamentaria, en el Congreso de los Diputados, donde se le pueda preguntar y no en una pantalla de plasma en una rueda de prensa sin preguntas.

Mariano Rajoy le dio a Bárcenas un consejo: “sé fuerte”. Yo se lo devolvería, “Mariano, sé fuerte y explica la verdad”.

El PP nos está poniendo las cosas relativamente fáciles, porque en momentos de dificultad sacan su verdad, por eso necesitan que vuelva José María Aznar a insuflar ánimos. Preguntó “pero dónde vais, queréis ganar las elecciones?” una pregunta muy terrible a un partido que gobierna con mayoría absoluta. Fallo típico de quien nos dice sin querer lo que quiere de verdad. Quieren volver atrás, quieren volver al año 96 y nosotros no les vamos a dejar. Y Rajoy atrapado entre Bárcenas y Aznar difícilmente puede ser quien saque a España de la crisis, quien haga progresar al país y quien nos ayude a resolver un problema que existe entre Cataluña y España a través del dialogo la negociación y el pacto.

Congrés obert del PSC

El nostre partit ha de treure forces d’on sigui per abordar una crisi molt profunda que hi ha al nostre país: una crisi democràtica, econòmica, social, nacional… No podrem ser un bon instrument per resoldre-la si no ens transformem i demostrem que estem a l’alçada de les circumstàncies. Qui no arrisca no pisca. I al PSC li ha arribat l’hora d’arriscar, d’afrontar processos electorals i la seva renovació interna tot a l’hora. Si la gent ens veu amb ganes d’obrir-nos, de renovar-nos i transformar-nos, la gent podrà confiar en nosaltres. No podem deixar de banda la feina de reconstruir el nostre projecte polític.

Per això hem llançat la iniciativa de fer un Congrés obert. Les nostres circumstància són de tot menys normals. Si volem fer un bon congrés hem de començar amb més temps que de costum i fer-ho de tal manera que totes aquelles persones que vulguin aportar coses encara que sigui per assenyalar errors, són benvingudes, és un favor que ens fan, són persones que en el fons ens aprecien el suficient per assenyalar-nos una mancança o una possibilitat que no havíem vist i fer-nos així més forts, eficaços i atractius.

Volem demanar ajuda, col·laboració, volem convidar al retrobament, ens volem organitzar bé per plantar cara a un sistema injust, perquè volem canviar les coses.

És molt important comptar amb la gent. Recordeu l’eslògan del nostre Congrés d’Unitat? ‘Unitat socialista ,força del poble’, jo ara us dic sque ense la força del poble no hi haurà projecte socialista. Hem d’acceptar les crítiques i aportacions i això s’ha d’organitzar a nivell local, sectorial, nacional… hem estat sempre un partit de suma.

El nostre partit té un capital polític de suma… Fa temps parlant amb Raimon Obiols em va dir, no hem fet res per recordar la figura de Joan Cornudella. Va ser diputat nostre, va ser un home que va ser secretari general d’Estat Català, fundador de Front Nacional de Catalunya, resistent antifranquista durant 40 anys i va mantenir flama de la reivindicació independentista des de l’esquerra i el socialisme, un socialisme que volia autogestionari.

Quan va arribar el moment decisiu de la unitat socialista, Cornudella va renunciar a seguir liderant el seu partit perquè volia un gran partit socialista de Catalunya. També li van dir botifler, per cert, per optar per la unitat socialista.

Va fer una conferència al Col·legi d’Advocats per explicar la seva opció, i el diari Avui la va publicar sencera en dues pàgines, perquè veieu la importància que tenia aquesta persona, la seva trajectòria i la seva opció.

Us parlava del PSC com a suma, sempre, fins i tot en moments complicats, jo us demano que no perdem mai aquesta dimensió del partit com a instrument, com a plataforma de suma i palanca de transformació i canvi social que requereix de la força de la ciutadania per ser útils i aconseguir canviar les coses.

No hi haurà millor manera de preparar les eleccions que dir-li a la gent: som conscients dels nostres errors, de les coses que ens manquen, de la necessitat d’obrir-nos a tota aquella gent que ho vulgui. No només als que es vulguin afegir, als que vulguin participar, encara que no vulguin ingressar al partit, si volen parlar amb nosaltres, si volen col·laborar amb nosaltres han de poder fer-ho sense restriccions. Per la causa del socialisme, per la causa de Catalunya, el PSC vol escoltar i parlar amb tothom que vulgui. I per això hem de fer un congrés obert.

A nivell nacional ho farem en un acte el dia 7, serà un petit símbol. Obrir-nos vol dir anar a Sant Pere de Ribes, i parlar amb els qui no són del PSC però que són progressistes i de vegades ens han votat, convidar-los per escoltar-los, i si en alguns llocs la gent que vol parlar es vol organitzar i fer una associació ciutadana, reconèixer la seva realitat.

I després haurem de fer una segona fase del Congrés, la formal, que no serà la mateixa. Serem més, tindrem millors idees, perquè ens haurem compromès tant al diàleg amb tanta gent que potser no són del PSC ,que al Congrés haurem de decidir com els associem a la causa del socialisme i de la llibertat de Catalunya, i haurem de demostrar que nosaltres enlloc de ser una frontera som una passarel·la, una avinguda el més àmplia possible

Recuperem el sentit de la creació del partit i el millor de la seva tradició.

Coses que hem de parlar en el Congrés:

1. Substituir les polítiques d’austeritat
2. Impulsar un programa de rescat social
3. Defensar l’Estat del Benestar
4. Defensar l’escola pública i la cultura
5. Defensar la sanitat pública, perquè estem arribant al punt de no retorn de desballestament, i això s’ha d’aturar d’immediat
6. Hem de parlar de sostenibilitat, de la responsabilitat, de la idea de comunitat, que estem en contra del malbaratament, de l’egoisme, del consumisme, que som un projecte polític que portador dels valors de llibertat, igualtat, justícia i solidaritat. Un projecte de canvi social.
7. Per un gir europeista per l’Europa dels ciutadans
8. Revitalitzar la democràcia
9. Administració transparent, corrupció zero
10. Un nou acord amb la resta d’Espanya

Els debats no es produeixen aïllats de la realitat ni en abstracte. No hi ha millor laboratori d’idees que la pròpia societat i la pràctica social. Les lluites que s’estan produint per recuperar allò que els socialistes vam contribuir a construir en forma d’Estat del Benestar són les nostres lluites, hem de ser-hi presents.

Hem d’estrènyer els nostres llaços amb els sindicats i el moviment associatiu progressista, hem de millorar la nostra relació en els altres partits d’esquerres, perquè caldrà fer una aliança en favor de les polítiques socials i caldrà anar preparant la futura entesa catalana pel canvi que faci possible un govern d’esquerres a Catalunya. I aquest esforç ha de començar ara.

Les idees, les complicitats i la suma s’ha de produir des de la base, perquè no ens torni a passar el que ens va passar amb el tripartit; defensem el que vam fer, defensem la seva gestió, però reconeguem que va ser una aliança entre partits, entre les cúpules dels partits, entre els diputats; nosaltres no volem això ara, perquè si volem transformar les coses s’ha de forjar l’acord des de la base, hi ha d’haver una base social que obligui a ser fidel a un programa i a ser fidel als objectius de transformació social. Les victòries electorals arribaran si s’han treballat abans.

Estic convençut que hi ha una majoria social del nostre país que comparteix amb nosaltres valors i objectius; molts no ens voten ara o potser no ens han votat mai, però són una majoria els que volem societat plenament democràtica i respectuosa de totes les idees, som majoria els que volem defensar la identitat nacional de Catalunya i el seu autogovern, som majoria els que volem una economia al servei de les persones, som majoria els que volem la sostenibilitat, el dret al paisatge, el gaudi del medi ambient i preservar-lo per a les generacions futures, som majoria els que volem un sistema d’escola pública potent, som majoria els que volem un sistema de salut pública que funcioni.

Jo us demano que aquesta majoria social que existeix és es pugui anar articulant a través del PSC però també a través d’altres en una majoria política capaç de capgirar de forma definitiva una orientació política, econòmica i social molt perjudicial pels interessos dels catalans.

Moltes gràcies.