Intervenció en el Cercle d’Economia

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CERCLE D’ECONOMIA (14.10.14)

 

En primer lloc vull agrair al president del Cercle, Antón Costas, l’amable invitació a adreçar-me a tots vostès en el marc de les converses que porten com a títol “L’hora de la política”.

L’hora de la bona política, m’atreviria a dir. Perquè política n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta. Els ciutadans tenen dret a una gestió eficaç i honesta dels afers públics, i en massa casos no obtenen ni una cosa ni l’altra. No és d’estranyar, doncs, que la política es trobi en hores baixes.

El cas de Catalunya corre el risc d’esdevenir emblemàtic. Venim d’una legislatura que va acabar abans d’hora, a mig mandat, i l’actual sembla condemnada a repetir la història.

L’any 2010 el president Mas s’havia fixat com a principals objectius el pacte fiscal i la reducció de l’atur a la meitat i, desgraciadament, no va assolir ni l’un ni l’altre. Va proposar a la societat catalana sortir del túnel del tripartit i la constitució del govern dels millors. I avui, per desgràcia de tots, no tenim un millor govern. Artur Mas va avançar les eleccions per obtenir una majoria extraordinària per emprendre la transició nacional cap a un Estat propi i convocar una consulta, i va perdre 12 escons. El president Mas s’ha vist avui obligat a explicar que la consulta legal a la que es va comprometre pel 9 de novembre no es farà. Ha trigat massa a fer-ho. Alguns ja vàrem advertir fa temps que les coses s’estaven fent malament, i quan les coses es fan malament, acaben malament.

I avui el president Mas ens diu que no es podia fer la consulta tal com l’havia plantejada perquè no tenia totes les garanties, i ara proposa fer-la en pitjors condicions, és a dir, sense garanties. No és una consulta legal i acordada i, sobretot, no compta amb les mínimes garanties democràtiques. Ni tan sols serà convocada formalment, avui mateix el president Mas ha dit que no signaria un decret de convocatòria. No mereix el nom de consulta, és una ‘gigaenquesta presencial’. És una fugida endavant. Una frase atribuïda a l’escriptor i periodista Pompeu Gener resumeix força bé la situació actual: “Endavant, endavant, sense una idea i sense un plan”. I no és això el que volen i mereixen els catalans.

El mínim que es pot demanar a la política, i en particular a un govern, és que proporcioni un marc d’estabilitat i garanteixi la seguretat jurídica. Això mereix la ciutadania i això necessita la nostra economia. I el govern de CiU no ha proporcionat ni una cosa ni l’altra. A través del pacte d’Artur Mas amb Esquerra Republicana de Catalunya, la legislatura ha esdevingut un compte enrere que s’està esgotant de forma inexorable i angoixant sense haver assolit els seus objectius.

Ja fa massa temps que no sabem a on anem, millor dit, a on ens volen portar. Exemples. Es pretenia utilitzar una llei de consultes populars no referendàries per fer la pregunta pròpia d’un referèndum. I ara es vol realitzar una mal anomenada consulta sense garanties. El govern s’instal·la en el caos amb nyaps tan perjudicials com el plet sobre la concessió administrativa d’Aigües Ter-Llobregat. El govern es mostra incapaç de presentar els pressupostos en els terminis fixats, i els maquilla amb previsions d’ingressos inassolibles per tal de quadrar artificialment els comptes.

En l’àmbit de les finances públiques la situació ha esdevingut certament paradoxal: el govern d’Artur Mas proclama constantment que no té diners per finançar els serveis públics i, alhora, ha generat una enorme muntanya de deute públic. Una sola xifra per il·lustrar-ho: en quatre anys ha generat més deute públic que els governs d’esquerres en set anys.

Els socialistes catalans venim dient des de fa molt de temps que el camí triat pel president Mas és equivocat, és un carreró sense sortida. Alhora, som plenament conscients que així no podem seguir, que cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i que no hi haurà solució estable si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes.

Però no hi ha un altre camí que la via del diàleg, la negociació i el pacte, que no és la tercera via, sinó la primera i, si m’apuren, l’única.

Ho interpretem així des d’una profunda convicció catalanista que ens porta a exigir respecte envers la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern possible en el marc d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

El nostre és un catalanisme que pretén la transformació d’Espanya en un sentit federal i d’aprofundiment democràtic, capaç de reconèixer plenament el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe. Un catalanisme que vol garantir que l’Estat que compartim amb la resta de pobles d’Espanya estigui també al servei de l’interès general de Catalunya. Un catalanisme que té la legítima ambició de governar Espanya juntament amb els progressistes de tot l’Estat. Un catalanisme que és hereu genuí del catalanisme històric, que no era ni fonamentalista ni separatista, era profundament liberal en el millor dels sentits de la paraula.

La nostra proposta concreta és una reforma constitucional federal que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies generalment reconeguts i que, a més, reconegui Catalunya com a nació, asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua, creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial, i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat. Les nostres quatre ‘erres’: reconeixement, regles, representació i recursos.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Així doncs haurà de convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement a la nostra realitat nacional.

Hi ha qui diu que això podria assolir-se també a través d’una disposició addicional de la Constitució. Estem disposats a estudiar totes les possibilitats per resoldre bé el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya. I estem disposats també a explorar les diverses fórmules que hi ha per tal que els catalans i les catalanes puguin ser consultats sobre el futur polític de Catalunya, bé sigui per la via de l’article 92 de la Constitució o la pròpia llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum aprovada en temps del president Montilla i vigent en l’actualitat, mentre espera la decisió del Tribunal Constitucional. Fórmules legals i acordades, amb les necessàries garanties democràtiques. Camins certs, que no formen part d’un engany, ni d’un autoengany, ni d’un miratge.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part de l’única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte, i rebutgen de forma explícita qualsevol forma d’unilateralitat, il·legalitat o desobediència civil. Amb això, no vull dir que siguin camins senzills ni planers, i que no requereixin també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Perquè som ben conscients de l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar (campanya contra l’Estatut, recurs d’inconstitucionalitat, sentència del Tribunal Constitucional, política recentralitzadora de l’actual govern d’Espanya i manca de respecte a aspectes rellevants de la nostra identitat) fins al bloqueig actual en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a CiU com al PP i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs. Trobo senzillament escandalós que s’hagi oblidat de forma total i absoluta el document de 23 punts lliurat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol. Només jo vaig fer referència a aquest document en el debat sobre l’orientació política general que va obrir el curs polític! Són 23 qüestions rellevants que els socialistes compartim i en les que estem disposats a treballar.

Torno a exigir que aquest diàleg es produeixi. És l’única manera de sortir del carreró sense sortida en el que ens han ficat l’un i l’altre.

Perquè avui el futur immediat de la política catalana és molt incert. Crec que és un error substituir una consulta legal per un simulacre de consulta mancat de les mínimes garanties democràtiques exigibles. Tampoc em sembla una bona solució anar a unes eleccions dites plebiscitàries. Una llista conjunta entre CiU i ERC, a quin govern ens portaria? Quina incoherència política! Quin engany! Diuen que ens portaria a una declaració unilateral d’independència. Però què vol dir això? Seria un perillós gest de cara a la galeria, fora de l’Estat de dret i que no trobaria cap mena de reconeixement internacional seriós. Un altre engany. Diuen que obtindríem una posició de força per negociar. En el millor dels casos tindríem una majoria amb peus de fang. I per fer què? No ho sap ningú. Un altre engany.

Modestament crec que caldria aprofitar els dos anys que queden de legislatura per treballar de valent en la recuperació econòmica i la resolució dels problemes de la gent. Amb quatre prioritats ben clares:

1. Rellançar l’economia i crear llocs de treball. D’això en parlaré una mica al final de la meva intervenció.
2. Protegir l’Estat del benestar, els sistemes públics de salut, educació i protecció social.
3. Regenerar la democràcia i combatre el frau fiscal.
4. Una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i especialment les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i asseguri un pacte fiscal just i alhora solidari.

Això és el que caldria fer en els dos propers anys. Sense renunciar a la consulta, treballant per fer-la possible de forma legal i acordada, l’única manera de fer-la.

Però si finalment s’anticipen les eleccions, els socialistes defensaríem exactament aquests mateixos plantejaments. No tenim por a les urnes. Ni enganyarem a la gent per guanyar vots.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre temes econòmics, conscient que fer-ho davant de tots vostès que en saben molt més és molt agosarat. I que sens dubte ho faria amb més fonament el portaveu del nostre grup parlamentari, Maurici Lucena.

Però no vull deixar de comentar alguns aspectes que considero rellevants.

1) la recuperació econòmica a Espanya i Catalunya és encara molt incipient i feble

2) les darreres notícies sobre els països més rellevants de l’Eurozona no permeten descartar una nova recaiguda, el propi FMI creu que hi ha un 40% de possibilitats d’una nova recessió

3) tot i tenir poc marge de maniobra en l’àmbit de la política econòmica, a Espanya i Catalunya podem fer més i millors coses per rellançar l’activitat econòmica i crear ocupació.

En qualsevol cas, sóc conscient que la socialdemocràcia europea encara no ha perfilat una alternativa global i prou sòlida a l’actual estat de coses, però sí podem afirmar alguns elements amb prou rotunditat i coneixement de causa:

1) no hi ha solucions nacionals a la crisi, tal i com ho demostra la recent reunió del G-20, el FMI i el Banc Mundial;

2) la millor regulació dels mercats i, especialment, del sector financer és el camí més segur per evitar crisis econòmiques i financeres tan profundes i destructives com la que va començar l’any 2007;

3) la importància de les restriccions i els condicionants globals i europeus no eximeix a cada país del corresponent esforç per recuperar els equilibris macroeconòmics sense renunciar als necessaris estímuls al creixement econòmic;

4) l’atur massiu, la precarietat laboral, la pèrdua de poder adquisitiu, l’enorme endeutament públic i privat, i les desigualtats rampants són els principals problemes de l’economia espanyola, sense oblidar la contracció del crèdit que segueix ofegant les petites i mitjanes empreses, els autònoms i les famílies;

5) a Espanya i a Catalunya són necessàries profundes reformes estructurals en el sector de l’energia, el sistema judicial i el funcionament del sector públic;

i 6) el molt preocupant problema de les creixents desigualtats imposa una reflexió en profunditat sobre el sistema fiscal espanyol i català que, sense apujar necessàriament els tipus impositius de les principals figures tributàries, ha d’aconseguir augmentar la recaptació pública (que a Espanya és una de les més baixes de la Unió Europea en relació al PIB) alhora que incrementa la progressivitat efectiva del sistema, eliminant els sobreabundants beneficis fiscals de caràcter regressiu i els nombrosos mecanismes d’elusió fiscal accessibles només a les grans empreses i les persones amb elevats nivells de renda i riquesa.

Sé que el Cercle d’Economia està reflexionant de forma profunda i seriosa sobre la indústria al nostre país, sobre la necessitat de recuperar i impulsar la nostra vocació industrial, sense oblidar, lògicament, la necessària promoció pública de la R+D de totes les empreses innovadores qualsevol que sigui la seva adscripció sectorial. Crec que podríem fer més en aquest sentit i que els plantejaments del govern de Catalunya en aquesta matèria i el pacte “Més indústria” no s’estan concretant en mesures potents d’estímul a la inversió i l’activitat industrial. La incertesa política i l’enfrontament permanent amb el govern d’Espanya no són contribucions positives a aquest esforç.

En aquest sentit també voldria subratllar la importància estratègica de la innovació i de les reformes pendents de la Formació Professional i el Servei Català d’Ocupació, que estem disposats a acordar amb el govern.

Per cert, com les bones notícies cal celebrar-les, vull saludar l’OPA amistosa de Gas Natural sobre l’empresa xilena CGE, un esperançador símptoma de recuperació econòmica i de fortalesa de les empreses catalanes.

I acabo. Crec que Catalunya necessita estabilitat política, seguretat jurídica, un estímul prudent a l’activitat econòmica, compromís en suport d’empreses i emprenedors, més diàleg social, una gestió pressupostària solvent, i resoldre l’encaix amb la resta d’Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Per això sempre es podrà comptar amb el PSC.

Moltes gràcies.