Reflexions personals

scoopit_mi_petitAvui l’actualització del meu Diari a Internet recull els articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana i per expressar la meva opinió sobre el desenvolupament del ple del Parlament del passat dijous. Us recordo un cop més que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Permeteu-me que abans de començar faci un petit recordatori del 10è aniversari de la mort de Joan Reventós, vegeu-ho al web de la Fundació Rafael Campalans i llegiu l’article de José Montilla “Reventós, amic, company, mestre”.

ARTICLES SOBRE EL PLE DEL PARLAMENT DE CATALUNYA CELEBRAT DIJOUS DIA 16 DE GENER DE 2014:

A partir d’aquí trobareu les meves reflexions personals al respecte.

La notícia de la setmana ha estat sens dubte la celebració del Ple del Parlament en la que s’ha aprovat per 87 vots a favor, 47 en contra i 3 abstencions, sol·licitar al Congrés dels Diputats la transferència o delegació a la Generalitat de la competència exclusiva de l’Estat per a autoritzar la convocatòria de referèndums en aplicació de l’article 150.2 de la Constitució espanyola i, de forma ben especial, la renúncia d’Angel Ros al seu escó per no trencar la disciplina de vot del grup parlamentari socialista i el trencament de la disciplina de vot per part de tres diputats i diputades del PSC.

En primer lloc, crec que cal destacar que la sol·licitud aprovada pel Parlament demostra de forma rotunda el fet que Catalunya no disposa de la competència per convocar referèndums. Si no fos així no caldria demanar cap transferència o delegació de competències. Crec que no està de més recordar una obvietat massa sovint oblidada en la política catalana, avui dominada pel tacticisme i la improvisació. Com tampoc no és sobrer recordar que aquesta sol·licitud ha estat ja rebutjada pel Congrés dels Diputats en cinc ocasions en els darrers deu anys, fins i tot quan era una reclamació continguda en el projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya per més de 2/3 dels membres de la Cambra catalana.

En segon lloc, i per no haver de reiterar arguments ja prou coneguts, les raons del vot negatiu del grup socialista es troben en la resolució aprovada pel Consell Nacional del PSC el 17 de novembre de 2013 (ja fa dos mesos!), per una majoria del 83% dels seus membres en vot individual i secret. Les meves reflexions al respecte estan contingudes en l’article “Cent cinquanta punt dos”. Sobretot, val la pena llegir la sòlida intervenció de Maurici Lucena, portaveu del grup socialista, explicant el sentit del nostre vot.

En tercer lloc, cal subratllar que el sentit del vot del grup socialista no el va fixar ni la direcció del grup parlamentari ni la Comissió Executiva del PSC, sinó el propi Consell Nacional del partit en una resolució inequívoca que queda resumida en aquest paràgraf: “Ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya, com ha estat el cas dels únics antecedents que podem considerar de referència, Regne Unit i Escòcia, i Canadà i Quebec”.

En quart lloc, cal subratllar també que la discrepància no és en el sentit d’estar a favor o en contra de la consulta, reivindicació que els socialistes catalans compartim, com ho va reiterar ahir mateix Pere Navarro davant del Comitè Federal del PSOE, sinó en el fet de quedar o no subordinats a l’estratègia fixada per CiU i ERC que té com a únic objectiu acumular arguments per justificar unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari. I el PSC ha decidit amb tota rotunditat no quedar supeditat a una estratègia sobiranista que només busca sumar adeptes a favor de la independència. Cosa ben lògica perquè el PSC no ha estat mai ni sobiranista ni independentista.

En cinquè lloc, lamentablement l’actitud de tres diputats socialistes obliga a un debat sobre la disciplina de vot i les obligacions dels càrrecs elegits en una llista tancada de partit amb respecte de l’organització política a la que lliurement han decidit afiliar-se, acceptant, se suposa, les seves normes de funcionament. Els arguments en favor de la disciplina de vot en el marc del nostre actual sistema polític i electoral estan ben descrits en l’article de José Fernández Albertos a eldiario.es o en la carta al director d’Enrique Fernández publicada avui al diari El País, el contingut dels quals comparteixo plenament.

En definitiva, la qüestió és com fer compatible el respecte a la pluralitat interna i la unitat d’acció que, en el nostre actual sistema polític i electoral, defineix a un partit polític i que, d’altra banda, exigeix la ciutadania, que demana claredat i saber exactament a quin projecte polític està donant suport quan vota. Crec sincerament que l’equilibri que hem trobat històricament al PSC és l’idoni: llibertat absoluta i permanent d’expressió i debat, fins i tot amb la possibilitat de vertebrar corrents d’opinió internes, acceptació de les decisions democràtiques i unitat de vot a les institucions.

El nostre Codi Ètic és molt clar al respecte: “Les decisions preses democràticament pels organismes competents vinculen el conjunt d’afiliats i afiliades”. “En el debat polític ha de prevaler el rigor i la raó. Les decisions s’han de basar en un debat previ. Una vegada adoptada una decisió democràticament, s’assoleix la posició que els òrgans executius del Partit han d’aplicar i que obligarà tothom”.

Els Estatuts del PSC ho manifesten de forma succinta quan assenyalen com a principi organitzatiu “el respecte envers les decisions que adoptin els òrgans competents del Partit, dins del qual hi haurà una sola estructura orgànica, una sola política i una sola acció comuna, d’acord amb les resolucions que es prenguin en el Congrés. Per assolir-ho, aquestes decisions s’hauran de divulgar entre els i les militants”.

El respecte a la pluralitat interna en el PSC és absolut. De fet, en la Comissió Executiva del partit hi ha representades dues corrents d’opinió, “Avancem” i “Agrupament socialista”, amb significativa presència també a les llistes electorals. Quan parlem de la resolució aprovada al Consell Nacional del PSC, hem de recordar que es varen posar a votació dues propostes, una presentada per Pere Navarro, que va resultar aprovada de forma molt majoritària, i una altra presentada per Angel Ros i Joan Ignasi Elena, representants de dos corrents d’opinió i membres de la Comissió Executiva del partit i del grup parlamentari socialista. Ningú es va esquinçar les vestidures pel fet que des de la pròpia Comissió Executiva es presentessin dues propostes de resolució diferents. Això forma part de la nostra cultura política.

La qüestió és si s’accepten o no les regles del joc. És evident que de vegades es presenten situacions en les que un o altre diputat pot discrepar del sentit de vot del grup parlamentari. Caldria distingir entre qüestions de consciència no recollides en el programa electoral i altres qüestions de menor entitat. Fa dues legislatures ja vàrem tenir un exemple de qüestió de consciència no recollida ni en les resolucions dels Congressos ni en els programes electorals: la prohibició o no de les curses de braus. I per això el grup socialista va donar llibertat de vot als seus membres.

El cas que ens ocupa és ben diferent. La utilització que es pretén fer de l’article 150.2 de la Constitució no pot ser en cap cas considerada una qüestió de consciència i, en aquest cas, la resolució del màxim òrgan de direcció del partit entre Congressos era inequívoca i es va prendre fa dos mesos. ¿Què fer en un cas així si un diputat no hi està d’acord? Hi ha dues possibilitats, i les dues han estat utilitzades en aquesta ocasió. Una, l’adoptada per Àngel Ros, és la de renunciar a l’escó evitant així el trencament de la disciplina del grup. L’altra, utilitzada per Xavier Sabaté o Rocío Martínez-Sampere, és la d’acceptar la disciplina del grup manifestant públicament la discrepància. Per això és lògic que el portaveu del grup parlamentari hagi demanat als tres diputats que no van seguir la seva indicació de vot que renunciïn al seu escó, oferint-los-hi una sortida digna.

No té cap sentit posar en el mateix sac aquest cas d’indisciplina amb el que es va produir fa un any. En aquell cas cinc diputats van votar a favor de la proposta socialista, i van abstenir-se en la proposta de CiU, ERC i ICV-EUiA. Van ser sancionats econòmicament, però no estàvem, com estem ara, davant d’un cas de greu indisciplina i, recordem-ho, de no acceptació d’un mandat inequívoc i decidit de forma escrupolosament democràtica pel Consell Nacional del PSC. Tampoc es pot establir cap comparació amb el sentit del vot de regidors socialistes als Ajuntaments.

Espero que tothom, especialment els companys i companyes afectats, calibri la gravetat de la situació. A ningú s’obliga a formar part del PSC, però les normes democràtiques de les que ens hem dotat ens obliguen a tots. No té sentit voler formar part d’un grup del que no se’n accepta la disciplina. El PSC té dret a decidir la seva política i els seus representants electes tenen l’obligació, no de compartir-la, però sí almenys de votar-la al Parlament o al Congrés dels Diputats.

Per últim, voldria acabar amb una referència històrica. Un ciutadà em va escriure fa uns dies dient que si votava en contra de la proposta de CiU, ERC i ICV-EUiA, em convertiria en un botifler. Això em va portar a recordar quan va ser el primer cop que em van titllar de botifler: el mateix dia en que pels pèls, ajudat per dos companys, vaig evitar una agressió física. Ha plogut molt des de llavors, més de 30 anys. Va ser amb motiu de la manifestació de la Diada de 1982 i de la polèmica al voltant de la LOAPA. Us convido a llegir la crònica dels fets a La Vanguardia del dia 12 de setembre de 1982, signada per Albert Viladot.

En destaco dos paràgrafs: “La manifestación del PSC estaba encabezada por Joan Reventós y los principales dirigentes del partido. Cuando esta primera fila llegó ante la estatua de Rafael de Casanova se reprodujeron con mayor violencia las actitudes anteriormente reseñadas y los gritos independentistas e insultantes. De nuevo se formó la barrera de 200 personas que paralizó la manifestación durante media hora. De los roces entre ambas comitivas se pasó a los empujones y a los enfrentamientos directos. De éstos, resultaron heridos de leve consideración tres miembros del PSC. Joan Reventós comentó a este diario que todo ello era consecuencia de “un once de septiembre celebrado cuando faltan tan sólo dos meses para las elecciones generales”. Raimon Obiols y otros dirigentes del PSC consideraron que las actitudes que allí se veían eran “totalmente antidemocráticas””.

“La gravedad de lo sucedido motivó que en medio de la tensa situación el diputado de Convergència, Ramon Camps, se acercara a Joan Reventós para manifestarle que su partido no tenía nada que ver con ello. Raimon Obiols le contestó que ello no era verdad, puesto que las Juventudes de CDC (Joventut Nacionalista de Catalunya) les habían estado increpando durante todo el recorrido, gritando “PSC, botiflers, a Madrid amb la UCD”.

En fi, que l’acusació de botiflers als socialistes de Catalunya no és precisament nova. Per cert, aquelles agressions i insults no van impedir que obtinguéssim una esclatant victòria electoral a Catalunya un mes i mig després en les eleccions generals. Però aquesta és una altra història.

ARTICLES SOBRE POLÍTICA CATALANA I SOBRE EL DEBAT AL VOLTANT DE L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I LA RESTA D’ESPANYA:

ARTICLES SOBRE LA SITUACIÓ POLÍTICA ESPANYOLA:

ARTICLES SOBRE LA SITUACIÓ ECONÒMICA  I SOCIAL ESPANYOLA:

ARTICLES SOBRE POLÍTICA EUROPEA:

Sobre la situació a Síria us convido a llegir els articles “Réquiem por los refugiados sirios” d’Ignacio Alvarez-Ossorio i “Adiós a las armas en Siria” de Volker Perthes.

ARTICLES PER REFLEXIONAR:

ZW 375 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquí hi trobareu tots els ZONA WEB.

The World Technology Network: Manifesto for a New Civilization
Wtn.net

The World Technology Network és una organització compromesa amb la innovació a través dels avenços que proporcionen la ciència, la tecnologia i els seus camps relacionats. L’enfocament exploratiu és el possible adjacent, és a dir, allò que imminentment serà possible o, en realitat, ja està inicialment emergint. Els membres que formen The WTN, més de 1.000, tenen una gran varietat de perfils professionals: tecnòlegs, financers, emprenedors, investigadors, científics, periodistes, etc. També pertanyen a The WTN més de 200 organitzacions i companyies de més de 60 nacionalitats. En definitiva, la diversitat caracteritza a la comunitat que treballa per situar l’estat de la qüestió al voltant de la innovació.

Des de l’any 2000, conjuntament amb TIME, Fortune i la CNN, organitzen els World Technology Awards. Els privilegiats que són nominats i els guanyadors passen a formar part d’WTN per un any, sent avaluats al cap d’aquest temps per analitzar la seva contribució a l’organització. Aquests són els nominats i guanyadors de la darrera edició.

Manifesto for a New Civilization va ser el títol de la conferència inicial (vídeo) realitzada per Jim Clark en el marc dels World Technology 2013. Clark, durant la seva intervenció, va proposar un enfocament molt suggerent: ens trobem en un «canvi de fase» (més enllà de les revolucions econòmiques, culturals, industrials que hem viscut històricament). Actualment, s’està construint un nou marc per a una nova civilització, perquè la civilització actual no només és absolutament insostenible, sinó també moralment indefensable. Clark proposa un nou marc relacional («El Decagon») per donar forma a la interrelació entre tots els aspectes de les nostres vides i, finalment, suggereix que l’enfocament que hauríem de prendre no només és per promoure una nova civilització sinó una millor.

Podeu seguir també l’activitat de The WTN a Twitter, Facebook, Google i LinkedIn.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 19 gener 2014, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.