Reflexions al voltant de la pregunta i el procés

scoopit_mi_petitAvui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet es limita a recollir els articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana, començant per l’acord sobre la pregunta al que han arribat CiU-ERC, ICV-EUiA i les CUP. Us recordo un cop més que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Vagi per endavant que considero que l’acord sobre la pregunta al que han arribat CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP és un acord que impossibilita la consulta, introdueix confusió, genera falses expectatives i només serveix perquè ERC justifiqui el seu vot favorable als pressupostos i Artur Mas guanyi temps per no haver de precipitar, per segon cop, unes eleccions anticipades.

Us recomano, en primer lloc, que llegiu quatre documents de Pere Navarro sobre aquesta qüestió. L’article “Renovar el pacto constitucional“, la Declaració del primer secretari del PSC un cop conegut l’acord sobre la pregunta, i els articles “¿Y ahora qué?” i “Acelerar en punto muerto” publicats avui, respectivament, a La Razón i El Mundo.

senyera

Tot seguit us transcric el meu article “La pregunta, un nyap“, publicat ahir a la web d’El Periódico de Catalunya.

La pregunta, un nyap

La meva opinió sobre la consulta és de sobres coneguda i coincideix amb la posició del PSC: només hi haurà consulta legal si hi ha acord entre governs, i les consultes il·legals, com tota iniciativa unilateral, no porten enlloc. Les meves preferències també són conegudes: ni vull seguir així (és a dir, sense esmenar el dolor de la sentència del TC, sense que es reconegui la singularitat nacional catalana i sense un pacte fiscal just) ni vull trencar amb la resta d’Espanya. Per això s’ha d’impulsar una reforma constitucional federal que sigui sotmesa al vot dels catalans i del conjunt dels espanyols.

Dit això, i estant convençut que la consulta acordada pel president Mas amb quatre grups parlamentaris no se celebrarà, i que la petició de la transferència a la Generalitat de la competència de convocar referèndums serà rebutjada, perquè el Congrés dels Diputats no accedirà a una demanda que té com a objectiu qüestionar els articles 1.2 i 2 de la Constitució espanyola, no crec que sigui una pèrdua de temps analitzar la pregunta que pretén sotmetre’s a referèndum.

La ‘pregunta encadenada’, així la va descriure Oriol Junqueras, no és clara i inclusiva, com va dir Artur Mas, sinó més aviat confusa i fraudulenta, com va escriure Joaquim Coll, per les següents raons:

1. La primera pregunta no és “clara, succinta i inequívoca”, com exigeixen el sentit comú i la vigent llei catalana de consultes populars per via de referèndum. Preguntar sobre la voluntat que Catalunya sigui un “Estat” sense explicitar quina mena d’Estat es pretén construir no és prou clar. I no fa falta més prova que la pregunta no és inequívoca que el fet que els seus autors s’han vist en la necessitat de formular-ne a més una altra.

2. El fet que només es pugui respondre a la segona pregunta si s’ha votat ‘sí’ a la primera, condiciona el vot dels ciutadans. Hi podria haver persones que acabin votant ‘sí’ a la primera pregunta encara que no hi estiguin d’acord, per poder votar ‘no’ a la segona. Crec que això ja desqualifica per si sol el sistema de ‘pregunta encadenada’ que, amb raó, no s’ha produït enlloc del món.

3. Una consulta no és una enquesta. Privar del dret al vot els que no hagin votat ‘sí’ a la primera pregunta és atemptar contra el seu dret democràtic a la participació, ja que en un referèndum està cridat a pronunciar-se tot el cos electoral i no només una porció seva.

S’esmenta el recent referèndum de Puerto Rico en què, certament, es formulaven dues preguntes, ometent sovint que tots els ciutadans podien respondre a totes dues. I per cert, en la segona pregunta es contemplaven tres opcions, mecanisme idoni per donar cabuda a les ‘terceres vies’. Em sorprenen els que diuen que en la ‘pregunta encadenada’ hi cap l’Estat federal encara que no sigui esmentat. Permeteu-me una ironia: més claredat impossible.

Finalment, resulta inaudit que els que han acordat la ‘pregunta encadenada’ defensin opinions diferents pel que fa al recompte. Per a uns, n’hi ha prou amb una victòria del ‘sí’ en la primera i la segona preguntes, encara que en la segona la participació sigui forçosament inferior a la registrada en la primera, perquè els que hagin votat ‘no’ a la primera en queden exclosos. Així, teòricament n’hi hauria prou amb un vot afirmatiu a la segona pregunta del 26% del total de votants perquè guanyi el ‘sí’ a la independència. Mentre que per a altres, la victòria de la independència requeriria un vot afirmatiu a la segona pregunta del 50%+1 del total de votants, cosa més raonable.

És possible que els mateixos autors de la proposta, conscients que no té cap possibilitat de verificar-se en la pràctica, no s’hi hagin esforçat gaire. Però això és un flac favor a la causa que diuen defensar.

********

Tot seguit us convido a llegir el meu article “Raons de fons“, publicat dilluns com a editorial del butlletí de la Fundació Rafael Campalans.

Raons de fons

La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la gran manifestació subsegüent, i el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre d’aquell any, van obrir el camí al que el president Mas va anomenar en el seu discurs d’investidura “procés de transició nacional”. S’obria així una nova etapa de contorns imprecisos, en la que l’assoliment d’un “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” va ser proclamada formalment com a fita irrenunciable a través de les conclusions d’una Comissió parlamentària d’estudi. En constatar de bell antuvi la dificultat de la negociació d’aquest pacte fiscal i el gran impuls de la reivindicació independentista amb motiu de la gran manifestació de la Diada del 2012, el president Mas convoca unes eleccions anticipades, reclamant una majoria extraordinària per fer efectiu el “dret a decidir” dels catalans. Lluny d’avançar, CiU va retrocedir dotze escons.

És evident que l’estroncament de la via estatutària havia d’erosionar el projecte nacional del socialisme català. Per això, el setembre de 2010, com a portaveu del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi, vaig publicar un article a la revista “Activitat parlamentària” que portava el títol “Després de la sentència, federalisme“, en el que, entre d’altres coses, deia: “Els socialistes afirmem, sense dubtar-ho un instant, que la nostra opció és la defensa del contingut íntegre de l’Estatut i de desplegar en plenitud el seu potencial d’autogovern, i exigim la lectura àmplia, generosa, conseqüent i fidel del pacte constitucional de 1978 per impulsar l’evolució federal de l’Estat de les autonomies. La nostra opció continua essent reforçar el pacte constitucional de 1978, sense renunciar a una futura reforma de la Constitució per dotar-nos d’un Senat federal i reconèixer de forma clara la plurinacionalitat de l’Estat. La nostra opció continua essent participar activament des de Catalunya en la construcció d’aquesta Espanya plurinacional que es reconegui i es respecti a si mateixa en la seva diversitat”.

A les eleccions del 2012 els socialistes catalans, encapçalats per Pere Navarro, vàrem presentar un programa en el que ens comprometíem a impulsar una reforma constitucional federal, i adoptàvem el “dret a decidir” com a reivindicació, que calia verificar a través d’una “consulta legal i acordada”.

L’any 2013, l’aposta federal renovada del PSC comença a donar fruits en forma de reflexió pròpia en el document “Per una reforma constitucional federal” de la Fundació Rafael Campalans i, el que és encara més rellevant, en connexió amb reflexions semblants de la Fundación Ciudadanía y Valores, la Fundación Alfonso Perales (think tank de l’influent socialisme andalús), dels socialistesvalenciansaragonesos i de les Illes. Finalment i gràcies a l’esforç i tenacitat dePere Navarro, a la intel·ligència política d’Alfredo Pérez Rubalcaba i al tarannà integrador de Ramón Jáuregui, els socialistes de tota Espanya acorden a Granada el document “Hacia una estructura federal del Estado” i la declaració “Un nuevo pacto territorial: la España de todos“, que assenyalen el punt de trobada de tots els socialistes sobre la necessària reforma constitucional federal.

Mentre els socialistes renovaven plantejaments i acordaven full de ruta, els partits sobiranistes aprovaven al Parlament l’anomenada “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya“, que va ser immediatament recorreguda pel Govern d’Espanya davant del Tribunal Constitucional. Posteriorment, i a instàncies del PSC, el Parlament va aprovar, amb un suport encara més ampli, la resolució sobre “la iniciació d’un diàleg amb el Govern de l’Estat per a fer possible la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya“.

Malauradament, el diàleg entre els Governs de Catalunya i Espanya, que ha desencallat els problemes de tresoreria derivats de la difícil situació econòmica del govern català, no ha estat capaç, en canvi, d’abordar la qüestió de la consulta. En resposta a aquest bloqueig, els partits sobiranistes pretenen fixar unilateralment la data, la pregunta i el mecanisme legal per a celebrar la consulta abans d’acabar l’any 2013. El PSC s’ha desmarcat d’aquesta opció en considerar que està condemnada al fracàs. També cal assenyalar la dificultat per acordar una pregunta en un escenari en què hi ha partits que equiparen el “dret a decidir” amb un mecanisme per assolir la independència, mentre altres consideren que es pot verificar un canvi d’estatus en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya que no passi necessàriament per la independència.

La posició política del PSC, contrària als fronts, és absolutament autònoma tant respecte d’aquells que han arribat a la conclusió que el futur de Catalunya no pot ser altre que separar-se de la resta d’Espanya i esdevenir un Estat independent, com d’aquells que consideren que no cal ni convé modificar l’actual status quo. El PSC vol canvis sense trencar, ni es resigna a l’immobilisme ni vol afavorir un procés secessionista que dividiria els catalans, afebliria a Catalunya i a la resta d’Espanya i tindria uns costos de transició insuportables.

El PSC és un partit catalanista, compromès amb les llibertats nacionals de Catalunya i el seu autogovern, i és un partit federalista, que predica i practica la fraternitat amb la resta de pobles d’Espanya, d’Europa i del món. No hauria d’estranyar ningú, doncs, que el PSC no doni suport a la independència ni a processos guiats per la lògica de l’enfrontament i la separació. El Consell Nacional del PSC ha aprovat enguany dues resolucions ben clares el respecte, l’una aprovada el 14 de juliol i l’altra aprovada el proppassat 17 de novembre.

El nostre compromís federalista no és conjuntural, respon a arrels històriques i a conviccions ben arrelades, de les que us ofereixo quatre raons de fons:

1. El federalisme és coherent amb els nostres valors de fraternitat, solidaritat i internacionalisme.

2. El federalisme evita el xoc d’identitats i la fractura de la societat en funció dels diversos graus d’autoidentificació nacional, garantint millor la unitat civil del poble de Catalunya.

3. El federalisme s’ajusta perfectament a un món de sobiranies compartides i interdependències.

4. El federalisme té com a instruments privilegiats l’acció política democràtica, la negociació i el pacte.

Certament, el federalisme plurinacional, que és el que millor s’escauria a l’Espanya d’avui i al correcte reconeixement de la seva realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística, no és un objectiu fàcil ni serà assolit tan ràpidament com voldríem, però per a nosaltres és infinitament més desitjable que un procés secessionista tant o més difícil, de resultat incert i amb costos inassumibles. Tampoc no acceptem l’immobilisme que, objectivament, només serveix als que volen trencar. I, finalment, som plenament conscients que el nou pacte que haurà de substituït l’Estatut votat pels catalans i les catalanes, i alterat després pel Tribunal Constitucional haurà de ser referendat també per la ciutadania amb el seu vot.

ARTICLES SOBRE POLÍTICA CATALANA I SOBRE EL DEBAT AL VOLTANT DE L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I LA RESTA D’ESPANYA:

ARTICLES SOBRE EL SIMPOSI “ESPANYA CONTRA CATALUNYA”

Sobre altres aspectes de la política catalana us recomano que llegiu els articles: “Moció sobre energia al Parlament”, fòrum ecològic, “El proyecto de vacuna de VIH será dirigido desde Barcelona” d’Ana MacPherson i “L’alta velocitat entre BCN i París sense transbord s’estrena avui” de Cristina Buesa.

Sobre Barcelona us recomano que llegiu els articles: “La mala educació” de Jordi Martí, “Vents de primàries obertes del país d’Itàlia” de Laia Bonet, “¿I si tornem a parlar de Barcelona?” de Rocío Martínez-Sampere i “Jaume Collboni oficialitza la precandidatura a les primàries del PSC” de BTV.

ARTICLES SOBRE LA SITUACIÓ POLÍTICA I ECONÒMICA ESPANYOLA:

ARTICLES SOBRE POLÍTICA EUROPEA:

ARTICLES PER REFLEXIONAR:

Lamento haver-me de fer ressò d’una mala notícia, en aquest cas un nou segrest d’un peripdista que cobreix la guerra civil a Síria. Llegiu-ho a “Honestidad y rigor informativo, Javier Espinosa, corresponsal de guerra de El Mundo, secuestrado en Siria”, d’Enric González.

Per commemorar el centenari del naixement de Willy Brandt us recomano que llegiu l’article d’Aurora Mínguez “Willy Brandt, el alemán decente”. Seguint amb les commemoracions podeu llegir “‘Homenatge a Catalunya’, 75 anys després” de Pelai Pagès.

I, per últim, la notícia del canvi de director de La Vanguardia, “Màrius Carol sustituirá a José Antich como director del diario ‘La Vanguardia’” a El País.

“Perles” del programa del Polònia emès el 5 de desembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les “Perles del Polònia” aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[SURREALISTA] Una proto-cimera de partits sobre la consulta en la que el representant de les CUP és el quisso d’en David Fernández i el convidat estrella l’Àlex Salmond que s’hi està uns 30 segons aproximadament. Eing??

[LA FRASE DE LA SETMANA] “Hello Kitty”, Rajoy al primer ministre Cameron.

[#ZASCA] “Aquest culet federalista no es casa amb ningú”, Pere Navarro. La festa alternativa de Pere Navarro a la del dia de la Constitució és la Festa de la Reforma de la Constitució i es fa, ehem, a la piscina d’ones de Isla Fantasia… com volent dir…

[VINTAGE] Joan Lerma i Felipe González inaugurant Canal 9 el 1989.

[MOLT BO] Junqueras i Rovira, en plan Ocean’s eleven, escagarrinats davant les enquestes que sembla que els volen fer guanyar les eleccions i veure’s obligats a governar i prendre decisions demanen consell al vell equip del tripartit, experts, segons ell, en perdre vots: Carod, a Miami Platja, sobre com s’ho va fer per pujar com l’escuma i caure en picat en un tres i no res; Puigcercós donant menjar als coloms i Ridao cultivant l’hortet. Ara que ja tornem a ser un equip comença el pla: mitings a la Garrotxa recordant el tema de Bracons, a Girona recordant-los el suport continuat al PSC, els endeutaments reiterats… titu, cap a Perpinyà

[EL MEU GAG PREFERIT] Marta Rovira tria Rajoy. No, no és broma, és el seu gag preferit [20/12/12] “El cuarto de las grandes ideas” del govern espanyol és en blanc i negre i hi té com a resident fixe un vell conegut, Franco. Diu que han obert una “brecha espaciotemporal al pasado” i que si no vigilen es farà encara més grossa i acabarà tornant Ferran VII i tot. Final brutal quan Franco surt de la cambra cap el 212 i s’ha convertit en Wert.

[LA PICADA D’ULLET] Espartac Peran cobrint la gernació congregada a la porta del despatx del President esperant l’anunci de LA-LALA-LA PREGUNTA!

[MOLT CURRAT] Els inventors de la tercera via. Despietat retrat d’homes i dones que passaran per ser uns visionaris… Pere Navarro “amb aquesta expressió d’eterna sorpresa infantil” pilotant un autollegeuer amb ales fetes d’una constitució reformada inexistent… Alícia Sanchez Camacho també intenta enlairar-se sense saber que era el sue propi partit qui li feia el llit…. i Duran i Lleida “amb una calba aerodinàmica perfecta” que alimenta el seu velocípede de direcció circular única amb portades de La Vanguardia.

[PERLA] Rajoy confon la imminent arribada de “La troica” amb “La trinca”: no ve d’un pam no ve d’un pam! hahaaaa

ZW 372 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquí hi trobareu tots els ZONA WEB.

InformeTICfacil.com
http://www.informeticplus.com

InformeTICfacil.com és un bloc creat per José Miguel Roca, enginyer de telecomunicacions amb molts anys de treball en el sector, que recull els principals informes de difusió pública sobre aspectes tècnics, econòmics i socials del sector de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). Es poden trobar més de 900 informes i és possible subscriure’s a un sistema d’alertes per rebre les novetats, així com via Twitter (@JMiguelRoca).

A més, en el bloc, es respon a una sèrie de preguntes bàsiques com són: Què és el big data?; Què és el cloud computing?; Què és el comerç electrònic?; Què és el Internet de les Coses?; Què és l’eAdministració?; Què és la eHealth?; Què és la fibra òptica?; etc., etc.

L’autor del bloc destaca, en el panorama espanyol, els informes: Estrategia de Ciberseguridad Nacional (Gobierno de España), la II Guía enerTIC i Encuesta de Innovación en las Empresas 2012 (INE). I, en el context internacional, els informes sobre el Black Friday i el Cyber Monday Report 2013 (IBM); el informe sobre La Compra online en Colombia (The Cocktail Analysis) i el 2013 IT Trust Curve (EMC).

Sens dubte, és un espai de consulta molt útil. Gràcies a José Miguel, el seu editor, per compartir-ho.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 15 Desembre 2013, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.