Junts podem construir un projecte col·lectiu, intel·ligent i entenedor

scoopit_mi_petitAvui reprenc l’actualització setmanal del meu Diari a Internet recollint els articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic del mes d’agost. I també celebro el 10è aniversari d’aquest Diari que vaig iniciar el 31 d’agost de 2003 quan estava a punt de començar la campanya que va portar Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. Us recordo un cop més que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

En efecte, avui el Diari de Miquel Iceta fa 10 anys. Com deia abans vaig començar-lo com a Diari de campanya, després vaig continuar-lo per explicar les negociacions que van conduir a la constitució del govern catalanista i d’esquerres presidit per Pasqual Maragall i després l’he anat mantenint per difondre les meves opinions i, sobretot, recomanar articles d’interès sobre l’actualitat política i econòmica de Catalunya, Espanya, Europa i el món. 10ANYSGovern Maragall, victòries de Zapatero, procés estatutari, Govern Montilla, crisi econòmica, davallada socialista, sentència del Tribunal Constitucional i embranzida sobiranista són algunes de les qüestions que es troben rellegint les entrades del meu Diari. He intentat sempre ser fidel a les meves conviccions i al meu compromís polític, explicant les coses tal com les veia i les entenia. El pas del temps ens descobreix encerts i també errors. S’ha dit sempre que les hemeroteques són implacables, i ho és també Internet on deixem totes les pistes per resseguir la nostra trajectòria. És un repte que vaig assumir conscientment. Fins i tot vaig decidir arxivar els meus articles i entrevistes en un blog específic Arxiu de Miquel Iceta, en el que també es troben els encerts i els errors al llarg de la meva trajectòria política. Penso seguir fent aquesta feina, potser hauré d’ajustar dedicacions i accents (fer això és una feinada i, sí, encara hi ha gent que m’ho pregunta, ho faig jo tot solet, tant la versió catalana com la castellana, iniciada el juny del 2006). Iniciem un curs polític transcendental i no podria deixar d’incidir-hi modestament a través de la meva feina a la xarxa.

Però avui toca repassar l’estiu, feina feixuga, tot i que cada dia he anat fent les recomanacions d’articles d’interès que podeu trobar en el meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori  Alternatives. També faré alguna reflexió personal breu al voltant del debat socialista. Per tal que un llarg reguitzell d’articles no acabi resultant molt desincentivador, us proposo en primer lloc unes recomanacions especials.

Tres materials de gran interès, un d’abast global, l’altre d’abast europeu i el tercer directament referit a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i la necessitat d’emprendre una iniciativa política clara (que seria part del projecte col·lectiu, intel·ligent i entenedor que ens manca). Són, respectivament, l’article de Jürgen Habermas “¿Democracia o capitalismo? publicat al número de juliol-agost d’enguany de la revista Nueva Sociedad, el segon és la Declaració del Campament d’Estiu dels Joves Socialistes Europeus (aquí el trobareu en la versió original anglesa), i el tercer és l’article “La vía del diálogo” d’Higini Clotas publicat a La Vanguardia i que fa una proposta política concreta per sortir de l’atzucac en el que es troba la política catalana i la política espanyola en referència a l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Segueixo amb deu recomanacions dels articles que més m’han interessat sobre la política catalana o que contenen reflexions especialment pertinents pel que fa a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya:

He trobat molt interessants, llegits un a un, i llegits en conjunt, els articles de Lluís Orriols publicats a El País, fent una radiografia política i electoral actual dels partits catalans:

Sobre el debat del PSC, especialment intens la darrera setmana, us convido a llegir quatre articles d’autors ben diferents, apareguts en quatre mitjans diferents (La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, ARA i El País), són, respectivament, “Al flaco PSC todo son pulgas” d’Antoni Puigverd, “Res és casual” de Joaquim Coll, “L’obligació d’intentar conviure” de Rocío Martínez-Sampere i l’editorial d’El País d’avui mateix, “Fracturas suicidas“.

juntspodemAbans de comentar breument el que penso d’això voldria recomanar a tothom la lectura de dos textos de referència, el primer, la Declaració de Principis del PSC aprovada per unanimitat en l’11è Congrés del PSC celebrat l’any 2008 i commemorant el 30è aniversari de la unitat socialista, el segon és la resolució política aprovada pel Consell Nacional del PSC per pràctica unanimitat el passat 14 de juliol. Si a aquests dos documents hi afegiu la resolució política del darrer Congrés del partit celebrat el desembre de l’any 2011 i el programa electoral amb el que ens vàrem presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el novembre del 2012, teniu el marc de referència en el que ens movem. Ho dic perquè pot semblar que el PSC no té una posició política clara, i crec que no és així: el PSC defensa un projecte federal i la celebració d’un referèndum o consulta legal i acordat sobre el futur de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Crec que és perfectament possible construir un projecte col·lectiu, intel·ligent i entenedor a partir d’aquests elements: socialdemocràcia, catalanisme, federalisme i europeisme. I, sí, com deia en el procés de preparació del darrer Congrés, junts podem.

Dit això, és evident que la polarització política que s’està vivint a Catalunya, atiada per una manca de proposta clara per superar el trauma causat per la sentència del Tribunal Constitucional, la percepció d’un tracte fiscal injust, la manca de respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat, així com la tensió afegida pels intents recentralitzadors del govern del PP, defineixen una tensió política que posa a prova el projecte del PSC com mai a la història. El PSC es va fundar tenint especialment present la necessitat d’assegurar la unitat civil del poble de Catalunya, es tractava d’evitar qualsevol perill lerrouxista d’esquinçament comunitari, el PSC es proposava defensar un projecte catalanista que perseguint la transformació federal d’Espanya permetés la fusió de persones i sectors amb diferents sentiments identitaris o de pertinença nacional, haguessin nascut on haguessin nascut, parlessin la llengua que parlessin, però compromesos amb l’autogovern de Catalunya, i els elements que han anat definint històricament la personalitat nacional de Catalunya. Va ser un projecte d’èxit, un èxit del que no només ens podem sentir orgullosos els socialistes, sinó que ha prestat un gran servei al país. Cal preservar aquest espai polític comú i això només ho pot fer un projecte de tipus federal.

La construcció d’aquest projecte polític compartit ha implicat, des del moment fundacional, l’existència de sensibilitats diferents, tant des del punt de vista nacional, com des del punt de vista social, com de la política d’aliances. El PSC vol governar la complexitat des del pluralisme i això implica una gran disposició al diàleg intern i extern i acollir amb naturalitat l’expressió diferenciada de posicions. Ara bé, dit això, el PSC és un projecte polític, que ha de marcar el seu perfil, definit per les resolucions dels seus congressos i òrgans de direcció, i que respon dels compromisos contrets amb la ciutadania continguts en els programes electorals amb els que ens presentem a les eleccions. L’acció del PSC no pot quedar permanentment hipotecada per querelles internes que cal resoldre a través dels mecanismes democràtics del partit. El PSC té dret a decidir un projecte propi, no supeditat a d’altres, i a defensar-ho a peu i a cavall, amb un mínim de cohesió i lleialtat internes. Això no implica que tots els seus dirigents i menys encara tots els seus militants subscriguin fil per randa el contingut de totes les decisions, però els ciutadans tenen dret a saber quin és el projecte del PSC, amb independència que en el si del PSC puguin expressar-se posicions diferents en qüestions concretes.

La gran discussió de l’estiu, i ho seguirà sent fins a la celebració de la Diada, és la participació o no en la cadena humana convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Des del meu punt de vista la qüestió és tan clara com senzilla: el PSC com a tal no ha de participar en aquesta mobilització concreta perquè no en comparteix l’objectiu últim. Només cal llegir el lema de la convocatòria i escoltar els convocants: “Via catalana cap a la independència”. Com el projecte del PSC no és la independència, el PSC no participa en la cadena, no pot quedar encadenat a un projecte que no és el seu. Els militants del PSC abans que militants són ciutadans i tenen dret a manifestar-se com vulguin, és un dret recollit a la Constitució espanyola. El mateix passaria en un referèndum, el PSC podria tenir una posició determinada però els seus membres tenen dret a votar el que vulguin. Només faltaria! Quina poca memòria tenim! No recordem el referèndum de l’OTAN? En fi, una discrepància sobre aquesta qüestió no ens ha de dividir però, insisteixo, els ciutadans tenen dret a saber quina és la posició del PSC amb independència de la posició d’un o altre dirigent.

Des d’aquest punt de vista vull remarcar aquí que la direcció del PSC encapçalada per Pere Navarro (de la que no formo part, però de la que em sento absolutament solidari) ha estat la més valenta en el moment d’afrontar debats com el de la nostra autonomia amb respecte del PSOE (amb una sonada votació al Congrés dels Diputats), amb l’adopció de posicions avançades sobre l’exercici del dret a decidir que, recordem-ho, no va ser debatut en el darrer Congrés del partit, i en la definició d’un projecte federal per a Espanya que ha portat al PSOE, per primera vegada en 30 anys, a adoptar una posició favorable a una reforma constitucional empesa per uns principis clars establerts en el document aprovat a Granada “Cap a una estructura federal de l’Estat”, del que destaco dues cites: «Creiem que en el federalisme s’ubiquen les millors solucions per reconèixer, respectar i integrar les diverses aspiracions nacionals que conviuen a Espanya» i «Els que sempre hem defensat la Constitució i l’Estat autonòmic plantegem actualitzar-lo i perfeccionar-lo en una perspectiva federal, perquè el federalisme ha de ser el model definitiu de la nostra organització territorial». Una reforma federal a la que, per cert, es pretén incloure un tractament de les «competències derivades de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques» i, en el cas de Catalunya, «Entre els fets diferencials i competencials recollits pels propis Estatuts, sobresurten els drets històrics que l’Estatut de Catalunya recull en el seu Article 5».

Porto molts anys en el partit com per no reconèixer alguns símptomes antics. Hi ha qui vol fer-nos el debat des de fora del partit i també hi ha qui vol dividir-nos interessadament entre bons i dolents, amb la utilització esbiaixada del qualificatiu “catalanista”. En el PSC hi hauria catalanistes, pocs i arraconats, i espanyolistes, tots els demés. Això ja va passar amb Joan Reventós (quantes vegades es va haver de sentir dir traïdor?), Raimon Obiols (quantes vegades es va haver de sentir dir botifler?), i també Pasqual Maragall, no cal dir Narcís Serra o José Montilla. Alguns han tingut la temptació de definir sempre el catalanisme de tal manera que en deixés el PSC, o una bona part del PSC, fora. Ara, la cosa és més evident encara, si no ets independentista, no ets catalanista. Des de fora poden venir intents d’atac i divisió; aquest estiu ja hi ha hagut qui ens veu “basculant cap al feixisme” (sí, us semblarà increïble, però sí, vegeu la contundent resposta de Ferran Pedret a aquest atac). Vull demanar que aquests intents no trobin ni complicitat ni comprensió des de dins del propi partit. Els companys i companyes que siguin batejats com a catalanistes de forma interessada, són els primers que han de combatre aquesta pestilent maniobra per respecte a la resta de companys i companyes del partit, i també per respecte a ells mateixos perquè, en el fons, els hi estan dient que són còmplices dels enemics de la pàtria.

A partir d’ara trobareu el llistat d’articles recomanats, organitzats per temes i relacionats per ordre cronològic. Demano d’entrada disculpes per la gran quantitat de material, però recordeu que aquí està recollit el període que va del 30 de juliol fins avui mateix. Per començar amb un somriure us adjunto un acudit de Peridis publicat a El País el 18 d’agost.

pe180813

ARTICLES RELATIUS A LA POLÍTICA CATALANA I A L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I LA RESTA D’ESPANYA:

ARTICLES RELATIUS A LA CIUTAT DE BARCELONA:

ARTICLES RELATIUS AL CAS BÁRCENAS:

ARTICLES RELATIUS A LA POLÍTICA ESPANYOLA:

ARTICLES RELATIUS A LA SITUACIÓ ECONÒMICA ESPANYOLA:

ARTICLES RELATIUS A LA POLÍTICA I LA SITUACIÓ ECONÒMICA EUROPEES:

ARTICLES RELATIUS A POLÍTICA INTERNACIONAL I ESPECIALMENT A L’ORIENT MITJÀ:

ARTICLES AMB REFLEXIONS POLÍTIQUES MÉS GENERALS O MÉS DE FONS:

ARTICLES AMB REFLEXIONS ECONÒMIQUES MÉS GENERALS O MÉS DE FONS:

ARTICLES SOBRE LLIBRES I PERIODISME:

ARTICLES SOBRE EL 50è ANIVERSARI DEL DISCURS DE MARTIN LUTHER KING:

I, per acabar, dues curiositats difícils de classificar: “Commencez a lire le livre de Winch5” de Francis Pisani i “La moda de presagiar el ocaso de Apple” de Gustavo Entrala.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 1 Setembre 2013, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.