Combatre la corrupció

scoopit_mi_petitAvui l’actualització setmanal del meu Diari a Internet proporciona l’habitual selecció dels articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic d’aquesta darrera setmana i, en especial, sobre l’acumulació d’informacions sobre presumptes casos de corrupció i espionatge. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo per recomanar-vos que veieu l’entrevista a Pere Navarro en Los desayunos de TVE, en la que, entre d’altres coses, va dir: “Si se demuestra que algún político, sea del partido que sea, ha espiado, tiene que abandonar la política”.

Aquests dies l’acumulació de notícies sobre presumptes casos de corrupció i espionatge cau com una llosa sobre la política i el propi sistema democràtic, i produeix una insuportable barreja d’indignació, fàstic i desànim col·lectius.

La corrupció destrueix la confiança en els responsables polítics i les institucions, erosiona greument el sistema democràtic i perjudica el progrés econòmic i social. Cal eradicar-la, expulsant de la política els corruptes i fent que assumeixin les corresponents responsabilitats penals. I això, com ha dit Pere Navarro, val també pels que espien.

Dit això, que és el més important, voldria fer algunes consideracions d’ordre estrictament personal:

1) la generalització de la sospita consagra una presumpció de culpabilitat general que és letal per a la política, és injusta per a una gran majoria dels que ens hi dediquem i acaba per afavorir la dilució de responsabilitats. Si tothom és culpable de tot, ningú acaba sent culpable de res. S’acumulen sospites, indicis, proves, indiscrecions i converses que provoquen un gran aiguabarreig en el que sembla igual una presumpta evasió fiscal de 22 milions d’euros, una trucada telefònica interessant-se per la contractació d’algú, o l’obtenció il·legal de proves que apunten a la comissió de presumptes delictes.

2) tot i que calgui revisar algunes normes, i més endavant en l’apartat dedicat a la política espanyola trobareu articles que proposen reformes concretes, el més important és assegurar que les lleis vigents es compleixin, i que funcionen els mecanismes administratius i judicials d’inspecció i sanció. En el moment d’abordar un tema tan delicat com perillós, cal tenir ben present els diferents ritmes de la informació, la política i la justícia; instantània la primera, mancada de reflexes la segona, i extremadament lenta la tercera. I totes tres interfereixen entre sí.

3) com a criteri general, si no volem desvirtuar de forma radical la presumpció d’innocència segons la qual tothom és innocent fins que una sentència judicial no demostra el contrari, un responsable polític hauria de deixar el càrrec quan es formula una acusació formal contra ell, no en el moment inicial de la imputació, sinó quan el jutge demana que se’l processi acusant-lo de la presumpta comissió d’uns determinats delictes; de la mateixa manera que convindria que una imputació es convertís en inculpació o fos arxivada en un termini màxim de sis mesos. Entenc perfectament que Manuel Bustos, en un gest que l’honora, sense esperar l’auto de processament, hagi decidit deixar l’Alcaldia de Sabadell un cop ha quedat clar que no té cap relació amb una trama de corrupció urbanística però considerant que la seva continuïtat en el càrrec pot perjudicar la imatge de Sabadell i el funcionament de l’Ajuntament a causa del bloqueig sistemàtic practicat per l’oposició.

4) l’acumulació d’informacions sobre presumptes casos de corrupció pot no ser casual. Sols cal recordar el període 1994-1996 en què la sistemàtica pluja de denúncies, moltes d’elles amb base certa i algunes corresponents a fets antics, va ser coordinada per tal de condicionar la política com va declarar Luis Maria Anson anys després. Des d’aquest punt de vista, no deixa de resultar curiós que la presumpta comptabilitat B atribuïda a Luis Bárcenas abasti uns pocs anys dels més de vint anys en què ell ha estat factòtum de les finances del PP. Tampoc no podem oblidar que va ser precisament en plena campanya de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya quan van aparèixer uns informes policials apòcrifs i no demanats per cap jutge, que atribuïen uns presumptes delictes fiscals a persones molt rellevants de l’entorn de CiU. I, finalment, també resulta curiós que el primer episodi conegut de la trama d’espionatge sigui un que afecta presumptament i de forma simultània a CiU, PP i PSC, encara que per vincular-hi José Zaragoza només s’aporti un paperot que dies després el propietari de l’empresa diu que és fals i que probablement ha estat fabricat per uns ex-treballadors agreujats. Després hem sabut que circulen centenars de dossiers de procedència i fiabilitat dubtoses. Per destriar el gra de la palla es trigarà molt de temps, però mentrestant s’ha instal·lat la sospita general.

Fetes aquestes consideracions, torno al principi: cal combatre la corrupció amb tots els instruments polítics, legals i judicials disponibles, perquè o la política acaba amb la corrupció o la corrupció acaba amb la política.

Sobre la política catalana us convido a llegir els següents articles, especialment el de Francisco Rubio Llorente (que, en la meva opinió, explica molt bé el rerefons de la posició del PSC al voltant del dret a decidir):

Sobre el debat al voltant del federalisme i la reforma constitucional us convido a llegir: “La reforma federal de España sería un ‘big bang’ constitucional”, entrevista a Ana Redondo, Joaquín Prieto, i el document del govern britànic “Devolution and the implications of Scottish independence“. Aprofito per recordar que segueixo actualitzant el web federal.cat en el que trobareu molts materials sobre aquest tema.

Sobre els casos de corrupció i propostes per fer-hi front podeu llegir els següents articles (us recomano especialment el de José Antonio Gómez Yáñez):

Concretament sobre el cas Bárcenas us recomano que llegiu l’editorial d’avui d’El País “Regatear a la verdad” i l’article “No se caerá el mundo por exigir responsabilidades” de Soledad Gallego-Díaz.

Sobre altres qüestions relatives a la política espanyola us recomano que llegiu els següents articles: “Estado de la nación y del acontecimiento” de Miguel Angel Aguilar, l’editorial d’El País “Ocasión (casi) perdida”, les declaracions de Núria Marín sobre la reforma local del PP, i “Més democràcia també als Ajuntaments” d’Angel Ros.

Sobre el debat econòmic i social espanyol us convido a llegir els següents articles:

Sobre el debat europeu us recomano els següents articles:

Sobre el Debat sobre l’Estat de la Unió us convido a llegir el discurs de Barack Obama i l’article “Rubio y los zombis” de Paul Krugman.

Amb reflexions més de fons podeu llegir els següents articles:

Sobre la renúncia de Benet XVI us convido a llegir: “Yo ya soy un Papa viejo”, Pablo Ordaz, “Innovación y renuncia”, editorial d’El País i “Un Papa que renuncia”, Lluís Foix.

Us recomano seguir les eleccions a l’Equador que se celebren avui a la “Guía para seguir las elecciones en Ecuador” d’Antoni Gutiérrez-Rubí, l’entrevista digital amb Lluís Bassets a El País i la crítica de Gregorio Morán “NO, una película”.

Finalment us recomano dos llibres: “La independencia de Escocia” de Michel Keating, Universitat de València, 2012; i “La Europa asocial” de Luis Moreno, Península, 2012.

“Perles” del programa del Polònia emès el 14 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] 
– Gairebé entendridors els micros de camuflatge de l’Oriol i l’Alicía… si no fos, clar.
– Brillant. “Què fem, piquem o què?” Una mica “Ola k ase”, Marina Geli es peegunta inistentment si com a peixos habitants del Mar del PSC han de picar l’ham d’ERC o ICV. Diu que al seu mar s’avorreixen molt.

[MALA LLET] 
– Gran troballa a Montgat, un senyor ha entès el discurs de Pere Navarro.

[ARXIU HISTÒRIC] [23/2/12] El govern prova el “mètode Estivill”. Eduard Estivill, promocionant el seu mètode per adormir nens (no ho proveu amb funcionaris emprenyats)

[LA IMATGE DE LA SETMANA] 
– Oriol Pujol –el màrtir de Convergència– autoflagel·lant-se pel cas des les ITV.

[SURREALISTA] 
– Rajoy i el seu “es falso”. Que no, que ell no ha agafat mai cap sobre… ni el 1965 quan va portar la carta als reis, ni el 1979 quan li arribà la carta de reclutament, ni el 1987 quan va anar a l’1, 2, 3 amb en Cristóbal.

[LA PICADA D’ULLET] 
– Marianete, el niño de los sobres, toreja manifestants de la ganaderia de la PAH i al final es rendeix! Que poc torero… “Marianete, Marianete, si no sabes torear, pa que te metes!”

[L’ESTÀVEM ESPERANT] 
– El Papa presenta la dimissió a Déu “Papi, papi, papi piro”. Però tranquils, que no cal conclave ni res. Ja hi ha un un substitut! Duran (la viva imatge de Pau VI) per fi aconsegueix ser ministre… de l’església.

[LA NOVETAT] 
– Xavier Crespo, exalcalde rus de Lloret.

[LA FRASE DE LA SETMANA] 
– La reina a la infanta Cristina: “No, nosotros tampoco queremos que te separes de ese adorable cerdo que está hundiendo a nuestra familia”.

ZW 336 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquí hi trobareu tots els ZONA WEB.

oiga.me
https://oiga.me/

oiga.me és una plataforma de mobilització ciutadana a través de la xarxa. És una eina per generar peticions online i campanyes de suport i, també, una plataforma de lobby ciutadà. A través, d’una eina  de software lliure d’enviament massiu de mail, fax i telefonia, oiga.me actua com a catalitzador de demandes i peticions facilitant el contacte directe dels ciutadans amb els responsables i representants de governs, empreses o qualsevol tipus d’autoritats. Aquestes són algunes de les campanyes proposades.

oiga.me es defineix com “una eina de democratització social i empoderament que serveix com a mecanisme per amplificar les veus i potenciar l’impacte de demandes ciutadanes”. És una organització sense ànim de lucre gestionada per un Consell Social del qual formen part entitats de la societat civil representatives en el terreny de la democràcia i de la participació ciutadana que es troba en construcció permanent, oberta a noves organitzacions.

Per a una informació més completa sobre la plataforma, aquí teniu aquest dossier de premsa (pdf).

Podeu seguir @oigame a Twitter i Facebook.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 17 Febrer 2013, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.