Sobiranisme, el conte de la lletera, un article de Joaquim Coll

Sobiranisme, el conte de la lletera
JOAQUIM COLL
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 14.04.12

Les últimes setmanes hem tornat a comprovar que el debat sobre la qüestió territorial està dominat per dues posicions que, si bé representen visions enfrontades, en la pràctica comparteixen estratègies. Neocentralisme i sobiranisme són dos imaginaris regressius en relació amb el pacte constitucional, perquè propaguen la tesi del fracàs del model autonòmic i comparteixen el desig de destruir-lo. La gravetat de la situació econòmica facilita que apel·lin a la butxaca dels ciutadans per convèncer-los de la bondat de les seves respectives receptes. Davant la crisi, plantegen dues quimeres nacionalistes plenes de promeses de bonança i prosperitat.

El neocentralisme ha convertit el model autonòmic en el boc expiatori del malbaratament públic i de la crisi política, inclosa la corrupció. Proposa el retorn a l’Estat unitarista. La llenguda Esperanza Aguirre va expressar fa uns dies el que pensa un sector minoritari però influent de la dreta espanyola: que les autonomies tornin a l’Administració central les principals competències. Amb això, suposadament, ens estalviaríem un fotimer de diners tan immens que gairebé no caldria fer retallades. El neocentralisme pretén ignorar que en el món contemporani l’eficiència dels estats està lligada a la gestió descentralitzada dels serveis i recursos. Pensem, per exemple, en el model federal alemany. Però, curiosament, on més aplaudiments ha trobat la presidenta madrilenya no ha estat en el seu partit, sinó en el sobiranisme català, que no es cansa de vilipendiar el mal anomenat cafè per a tothom. Artur Mas ha aprofitat l’ocasió per marcar novament la diferència entre les nacionalitats històriques, mereixedores de l’autogovern, i les «artificials», encara que sense precisar quines són. Aquest despropòsit subratlla la regressió que, en termes històrics, representa el sobiranisme en relació amb el catalanisme optimista i integrador del segle XX. Suposa, a més, un menyspreu davant unes identitats territorials que a Espanya són molt complexes, sense voler desmerèixer l’existència de tres cultures nacionals diferents de la castellana. Qualsevol que rellegeixi els debats constituents del 1978 veurà que des de Miquel Roca fins a Jordi Solé Tura, passant per Joan Reventós, els partits catalans van defensar que l’autonomia era extensible a tots els pobles d’Espanya sense excepció.

Malgrat aquesta coincidència amb el nacionalisme espanyol més castís, l’objectiu del sobiranisme és, evidentment, un altre: la conquista de l’Estat propi. Ara bé, té al davant un obstacle sociològic: resulta que la gran majoria dels ciutadans ens sentim en graus diversos catalans i espanyols. Per superar el mur de la doble identitat, el sobiranisme neoliberal no desaprofita ni la més mínima ocasió per socialitzar arguments de calibre gruixut del tipus: «Espanya ens roba, però lliures faríem de Catalunya una de les economies més pròsperes d’Europa». En definitiva, la independència com una gran panacea, segons ens relatava ahir amb fruïció Xavier Bru de Sala, i en la qual, per descomptat, prosperarien els milionaris i els aturats podrien, en el pitjor dels casos, convertir-se en funcionaris del nou Estat.

Aquest tipus de contes de la lletera són d’una enorme frivolitat. Primer, perquè el relat parteix d’una premissa falsa: que la legalitat espanyola és l’únic que impedeix proclamar la independència, perquè els catalans ja estem gairebé tots d’acord. Segon, es parla només dels fabulosos beneficis de la separació, però mai dels costos socials i econòmics de la ruptura i d’un període de transició indeterminat (¿durant quant temps ens quedaríem fora de la UE?). Siguem seriosos, sisplau. Si algú deixa els seus veïns perquè esgrimeix que li roben, ¿aquests veïns seguiran saludant-lo i entrant en el seu negoci o empresa?

Tercer, s’amaguen informacions essencials, com el fet que, encara que l’economia catalana s’ha obert al món i exporta, el nostre superàvit comercial únicament es produeix, i de manera molt notable, amb la resta d’Espanya (www.c-intereg.es). Quart, el repetit argument de les balances fiscals amaga matisos i sorpreses. Ho hem vist en relació amb les dades del 2009 subministrades injustament pel conseller  Mas-Colell.

Hi ha un ventall de càlculs possibles en funció de l’enfocament que s’adopti, que va d’un dèficit de 16.000 milions a un superàvit de poc més de 4.000, passant per altres aproximacions intermèdies igualment correctes. Hi ha una dada reveladora de la qual CiU no parla i que indica fins a quin punt hem de ser prudents amb les xifres. Des que va començar la crisi, la Seguretat Social gasta a Catalunya molt més del que hi recapta: 1.200 milions ja només el 2009.

El problema de fons és que el gruix del sobiranisme és neoliberal i, per tant, considera que qualsevol dèficit, sigui entre grups socials o territoris, és il·legítim. Mentrestant, ens ven un perillós conte de la lletera en què només existeixen fabulosos beneficis mentre amaga els costos econòmics, socials i polítics de la ruptura. ¿Acabarem per ensopegar?

 

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dissabte 14 abril 2012, in Articles i entrevistes. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.