Dretanització de la societat

Dilluns El Periódico de Catalunya va publicar l’article “Dretanització de la societat” de María José Fariñas Dulce que em sembla de gran interès.

Dretanització de la societat
María José Fariñas Dulce*
El Periódico, 5 de març del 2012

La nova dreta neoliberal d’Europa fa anys que guanya la batalla electoral a l’esquerra. Ha estat capaç de captar el vot de les classes mitjanes i baixes que han patit les últimes dècades els efectes negatius de la globalització econòmica i de la crisi financera. Especialment entre els exclosos econòmicament i culturalment de la societat, els sectors d’electors primerencs i entre el col·lectiu cada vegada més ampli dels desclassats o ciutadans que han baixat de classe social. I ho ha fet amb un discurs populista i autoritari que llança missatges simples i suposadament tranquil·litzadors, però no aborda directament el debat socioeconòmic en la discussió política.

Al mateix temps, aquest discurs neoliberal i conservador incita sense cap mena de complex l’estigmatització de l’immigrant com focus dels mals de la nostra societat, amb la finalitat de distreure i canalitzar la insatisfacció social i econòmica dels ciutadans cap a un odi cultural o religiós. Es pretén substituir el ressentiment econòmic per un ressentiment de tipus identitari.

D’aquesta manera, les qüestions socioculturals i d’identitat religiosa han anat agafant cada vegada més protagonisme en el discurs polític, enfrontant dreta i esquerra, i en una opinió pública que es troba dividida al voltant de l tema religiós (fonamentalment en relació amb l’Islam) com a qüestió identitària dels immigrants. La nova dreta pretén monopolitzar aquest assumpte, cooptar-lo electoralment i fer-ne un problema per a la identitat nacional i per a la seguretat de les nostres societats.

Aquesta dreta parla de la recuperació de valors tradicionals, vinculats a la llei i l’ordre, de seguretat ciutadana, de disciplina social, nacionalisme econòmic i de recuperar l’hegemonia ètnica i moral dels estats, en especial davant la immigració. Es tracta d’un enfocament conservador i provincià, basat en la por i en la regressió individual i col·lectiva, que no dubta a recórrer a la política de l’estómac, agitant visceralment els sentiments col·lectius de les persones i les seves frustracions individuals, i lesionament greument l’estructura democràtica de la societat. El populisme, basat en la incitació de la por, la inseguretat o la xenofòbia, se situa en una zona grisa entre la democràcia i l’autoritarisme.

Tot això s’instrumentalitza electoralment, incardinant un cert conservadorisme de la classe treballadora contra els efectes negatius de la globalització econòmica i financera, amb un conservadorisme catòlic i de dretes contra una societat caracteritzada per la diversitat creixent, que ni accepta ni comprèn per no perdre la seva hegemonia social, cultural i, especialment, econòmica. Aquest tipus de discurs polític fa anys que busca la dretanització de la societat, i en particular de les classes populars i treballadores, però també de les classes mitjanes, que són les que pateixen més i també temen més el procés de desclassament o de descens econòmic. L’aliança està funcionant.

Els partits socialistes i socialdemòcrates europeus van adoptar, de manera errònia segons la meva opinió, una postura convergent cap a la dreta en l’escissió sociocultural de les nostres societats. De totes maneres, la batalla electoral la continuen perdent en aquest terreny. No han estat capaços d’articular un discurs socioeconòmic alternatiu, superador de l’escissió sociocultural i identitària. Ni han sabut buscar alternatives als dictats dels mecanismes financers, ni frenar les seves especulacions, com tampoc articular nous pactes socials en defensa de la integració social i de la cohesió econòmica i, conseqüentment, en defensa de les estructures democràtics.  Han buidat de contingut el seu ideari polític i han provocat que l’esquerra perdés una bona part de les seves senyes d’identitat.

La política té una funció pedagògica ineludible a la qual l’esquerra no pot renunciar. Els partits socialdemòcrates haurien de fer una aposta forta en defensa de la democràcia, de la integració i de la cohesió socioeconòmica de tots sense que tingui cap importància ni el lloc de naixement ni l’opció moral de cadascú. Però no només una defensa de la democràcia liberal, que de vegades es redueix a implementar el dret de sufragi i una mera gestió de coses i persones, sinó també de la democràcia social i econòmica.

Aquest continua sent el gran dèficit de les nostres societats, i hauria de tornar a ser l’ideari socialdemòcrata i socialista, en què la seguretat no es vinculi només a l’ordre i a l’autoritat, sinó de manera primordial a la redistribució econòmica, a la universalització de l’educació, a la igualtat material, al repartiment solidari de béns i recursos i a la preservació dels espais i de les prestacions públiques. Els partits socialdemòcrates haurien de recuperar sense embuts la qüestió socioeconòmica en el debat polític, com també el control normatiu de la política democràtica. Aquest sí que és el problema.

*Professora de Filosofia del Dret de la Universitat Carles III

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dimecres 7 Març 2012, in Anotacions. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.