Els reptes del 12è Congrés del PSC

El post número 1000 del meu Diari és la meva conferència sobre “Els reptes del 12è Congrés del PSC”. La trobareu transcrita tot seguit.

ELS REPTES DEL 12è CONGRÉS DEL PSC
Conferència de Miquel Iceta al PSC de l’Eixample, 24.11.11

Companyes i companys, amigues i amics,

Vull agrair la vostra presència avui aquí, en un acte senzill, però molt important per a mi, que té com a objectiu fixar la meva posició davant del 12è Congrés del partit i compartir unes idees que aspiro a debatre amb tothom.

Calia esperar a la celebració de les eleccions generals de diumenge passat per parlar clar del Congrés, per fer-ho sense embuts i sense el risc de perjudicar una campanya electoral que ja es presentava prou difícil. Alguns em diuen que faig tard, però jo crec que he fet el que calia. I no me’n penedeixo. Sóc així.

El resultat electoral ha estat, com ens temíem, advers, molt advers. A la majoria absoluta del PP s’hi afegeix, per primer cop en unes eleccions generals, la nostra derrota a Catalunya.

El 12è Congrés del partit haurà de fer balanç d’aquest període a Catalunya i a Espanya, i obrirà una nova etapa de la vida del PSC, després de tres derrotes electorals consecutives, en el punt més baix del nostre suport ciutadà, que retorna als nivells percentuals assolits els anys 1977 (generals), 1979 (municipals) i 1980 (autonòmiques).

Els nostres problemes venen de lluny, no arrenquen de la derrota de novembre de 2010. De fet, la primera senyal d’alerta es produeix a les eleccions al Parlament de l’any 2003, on guanyem en vots però amb un significatiu retrocés respecte dels resultats obtinguts el 1999. I tot això succeïa abans de la victòria de Zapatero de 2004 i molt abans de la crisi econòmica en què estem immersos que, si bé explica la magnitud de la nostra derrota de diumenge passat, no ha d’amagar problemes antics.

Els magnífics resultats en les eleccions generals de 2004 i 2008 no ens haurien d’haver enganyat: el projecte polític del PSC registrava ja signes de fatiga i d’aprimament i la nostra organització començava un procés d’empetitiment, de reducció. Cada cop amb menys idees i amb menys gent compromesa en el nostre projecte.

L’11è Congrés del partit de 2008 es va desenvolupar en un fals miratge, malgrat els intents de debat en profunditat apuntats en el document “Per una nova etapa del socialisme català” que vaig impulsar l’any 2007, el document de tapes vermelles que potser alguns i algunes recordareu. Un document que, en gran mesura, segueix vigent.

És evident, doncs, que el 12è Congrés ha d’iniciar una etapa de canvis profunds en el partit, una veritable reconstrucció del nostre projecte polític, de renovació de les nostres idees, d’innovació en les formes de fer política, d’esforç de reconnexió amb la societat catalana. Una reconstrucció imprescindible si volem tornar a ser un instrument útil pels sectors progressistes que aspiren a viure en una societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa. Una reconstrucció que hem d’abordar amb audàcia i sense hipoteques, superant les inèrcies i mirant la realitat de cara, refent de baix a dalt la nostra relació amb la ciutadania.

Perquè Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar; la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I, n’estic convençut, junts podem aconseguir-ho.

Sovint s’ha dit que el PSC va ser fundat per governar la Generalitat. Però la fundació del PSC tenia un objectiu molt més ambiciós que el d’arribar a governar Catalunya, un objectiu que, d’altra banda, ja vàrem assolir al llarg de set anys amb les presidències de Pasqual Maragall i José Montilla, que reivindico i hem de reivindicar íntegrament, amb tots els encerts i també amb els errors comesos.

A través de la unitat socialista de 1978, el que es pretenia era dotar als treballadors i les classes populars d’un instrument d’emancipació, d’una eina al servei de la unitat civil i la justícia social, d’un fonament per a l’esperança en un futur millor, a través de la profunda i continuada reforma d’un sistema socioeconòmic basat en uns valors absolutament contraposats als valors de llibertat, igualtat, justícia i solidaritat que el moviment obrer del segle XIX va convertir en expressió i reivindicació d’un món millor. Així, la fundació del PSC responia a l’objectiu de construir el gran partit de l’esquerra catalana. Un objectiu que segueix vigent i que ara ens demana canvis.

Per tant, quan avui afirmo la necessitat de reconstruir el nostre projecte polític, el del socialisme català, el de la socialdemocràcia catalanista i federalista, ho faig des de la fidelitat al nostre impuls fundacional, des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, des del record al que han representat homes i dones com Josep Rovira o Josep Pallach, als que no vaig conèixer, o com Enric Adroher Gironella, Josep Andreu Abelló, Alexandre Cirici, Jordi Llimona, Carles Barral, Joan Cornudella, Joan Reventós, Pep Jai, Marta Mata, Paco Ramos, Juli Busquets, Antonio Santiburcio, Jordi Solé Tura, Maria Aurèlia Capmany, Ernest Lluch o els meus especialment enyorats Xavier Soto i Francesca Martín, i tants d’altres que no cito perquè la llista seria interminable.

Però la necessitat de reconstruir el nostre projecte polític no es justifica tan sols en la fidelitat a uns valors i a una història, sinó que troba la seva raó de ser en la voluntat de servir uns interessos concrets, els dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que aspiren a viure en una societat més justa: els treballadors i les treballadores, les classes populars, els que cerquen feina, els jubilats, els pensionistes, els autònoms, els professionals, els emprenedors, les dones que exigeixen igualtat de tracte, els joves que avui ens troben lluny tant de la seva realitat com dels seus somnis, i també els nouvinguts que volen forjar la seva nova ciutadania entre nosaltres.

Cal reconèixer que moltes de les persones que aspirem a representar ens veuen avui més com a part del problema que com a part de la solució. I el nostre Congrés, des d’aquest punt de vista, ha de marcar un tombant clar, ha de demostrar que sabem llegir els canvis socials, que som capaços de reconèixer errors i mancances, que volem incorporar saba nova perquè no ens sentim propietaris exclusius de les idees de progrés, ni estrictes dipositaris d’un gloriós llegat, perquè volem transformar el present i construir el futur.

Per fidelitat al que volíem i volem ser, avui hem de fer canvis, molts canvis. Canvis profunds que han de començar en el nostre Congrés, però que no s’esgoten en el Congrés. Del Congrés no en sortirà un nou PSC, però hem de començar en el Congrés el camí que ens ha de portar a un nou PSC.

Es tracta de recuperar l’orgull de ser socialistes, de recuperar la passió política, perquè com diu el president del partit, Isidre Molas, en una entrevista ben recent a la revista de la Fundació Rafael Campalans: “Sense passió, un moviment de masses esdevé un moviment d’espectadors passius”.

I cal que comencem per comprometre’ns a merèixer la confiança dels 575.233 ciutadans i ciutadanes que ens van votar a les eleccions al Parlament, dels 721.476 que ho van fer a les eleccions municipals, i dels 920.323 que ens van votar diumenge.

Però no ens podem quedar aquí. Hem d’aspirar a recuperar la confiança d’aquells i aquelles que ens havien votat en el passat i que ara s’han abstingut, han votat blanc o nul, o que han mostrat el seu enuig votant candidatures de protesta.

Hem perdut vots en moltes direccions. No ens enganyem: el nostre projecte ha perdut credibilitat. I la confiança no es recupera anant a remolc de les enquestes, ni actuant al dictat del que sembla políticament correcte, ni pensant que el nostre problema és de maquillatge, que el pas del temps i quatre frases boniques ho arreglen tot. No és girant a la dreta o a l’esquerra que trobarem la bona direcció. Jo us proposo una reconstrucció del nostre projecte: un projecte de cor socialista, cervell socialdemòcrata i esperit de llibertat. Un projecte fonamentat en uns valors recollits en la nostra Declaració de principis.

Si volem representar els interessos i els anhels d’una àmplia majoria de catalans i catalanes, cal que demostrem primer que coneixem bé els seus problemes i els seus neguits. Cal que disposem d’una anàlisi acurada de la realitat i que siguem capaços de connectar, des dels valors que ens defineixen i que estan recollits en la nostra Declaració de principis, amb les aspiracions d’una àmplia majoria ciutadana.

Cal reconstruir el nostre projecte polític perquè, entre d’altres coses, avui es mostra incapaç de fer front als reptes de la globalització, de l’individualisme egoista i del replegament comunitari. Un projecte que cal que incorpori plenament la nova realitat de la societat del coneixement.

Un projecte que requereix també impulsar una organització basada en el treball en xarxa i en la presència activa a les xarxes socials i ciutadanes. Una política en l’entorn digital, sí, però sobretot una nova política que situa les persones en el centre del pensament i de l’acció.

Però la reconstrucció del nostre projecte polític ha de partir de la realitat, dels problemes tal com els viu i els pateix la majoria dels nostres conciutadans i conciutadanes. Els problemes derivats d’un sistema polític força bloquejat i d’un sistema econòmic que topa amb els interessos de la majoria.

I per això cal que prioritzem el combat contra la crisi econòmica i els seus efectes, i també contra les seves causes, que tenen molt a veure amb l’hegemonia del pensament neoliberal que de vegades ha contaminat també les nostres polítiques i els nostres comportaments individuals i col·lectius.

Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes.

La desregulació dels mercats, la financiarització de l’economia i la submissió de la política democràtica al dictat del dogma neoliberal són les arrels profundes de l’actual crisi econòmica, les seves causes. I la seva solució té una dimensió europea i un enfocament global que el nostre projecte polític ha d’assumir i liderar.

Hem de demostrar que hi ha un altre camí, que es pot guanyar la batalla de la productivitat i la competitivitat sense disminuir els drets socials, sense renunciar a una societat més justa i cohesionada. I això s’ha de fer des de la política, reivindicant la política democràtica, fent-la més propera, més transparent, més eficaç, netejant-la de tota sospita de corrupció o abús de poder.

Però no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de la política. Sense assegurar la primacia de la política sobre els mercats no podrem reivindicar la política democràtica. I aquest és un problema de primer ordre.

I no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de l’Estat del Benestar. Sense competitivitat econòmica no hi ha Estat del benestar que valgui. I si l’esquerra no assumeix aquesta realitat es veurà sistemàticament condemnada al fracàs econòmic i també a la irrellevància política.

Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar profundament els nostres plantejaments en matèria de política econòmica i fiscal. La provisió universal de serveis públics de qualitat, la reducció de les desigualtats socials i els desequilibris territorials, l’oferiment d’oportunitats a tothom i l’eradicació de la pobresa no depenen solament de mecanismes de transferència de renda des dels sectors més benestants als sectors menys afavorits, tot i que en el centre de la nostra reflexió econòmica caldrà posar-hi una profunda reforma fiscal. Perquè nosaltres estem radicalment en contra del que s’ha anomenat “la societat dels dos terços”, en què dos terços viuen instal·lats en el sistema, encara que patint grans desigualtats, mentre l’altre terç en queda absolutament exclòs.

La prioritat és incorporar els sectors més desprotegits de la societat a una economia que ha de créixer de forma sostenible. Així, la inclusió social ha d’anar vinculada a una política de modernització, competitivitat i creixement econòmic, en la qual el capital humà, la formació, la recerca i la innovació tinguin un paper fonamental. El treball, l’esforç, el talent i l’excel·lència han d’estar en el centre de la nostra reflexió econòmica.

Avançar cap a una nova política econòmica implica també un nou conjunt de regulacions i incentius a la inversió, a la producció i a la creació de llocs de treball, que contribueixin a una prosperitat sostinguda que arribi a tothom. A hores d’ara la renovació ecològica dels patrons de producció i de consum és inevitable, i això ha de servir també per impulsar el creixement econòmic.

Hem de saber maximitzar la prosperitat satisfent els criteris de la sostenibilitat ecològica i social. I per això calen reformes per recuperar competitivitat i garantir el manteniment i la consolidació dels avenços socials aconseguits. Unes reformes que passen per l’acord social i també per la introducció de mecanismes de cogestió a les empreses, que promoguin la participació efectiva dels treballadors i les seves organitzacions representatives en els òrgans de direcció empresarial.

L’actual crisi econòmica és també una crisi ambiental, d’energia, de recursos naturals i del model de producció. No podem pensar en una estratègia econòmica basada en el creixement desaforat, hem d’incorporar-hi criteris de sostenibilitat, l’aposta per les energies renovables, i una fiscalitat ecològica, que gravi les activitats contaminants, bonifiqui les “empreses verdes” i augmenti la fiscalitat sobre l’energia nuclear també amb l’objectiu de tancar les centrals nuclears en un període raonable.

Però les reformes no poden ser només locals, han de ser globals. Per això cal reivindicar des d’ara mateix una Europa federal, uns Estats Units d’Europa capaços de defensar el model social europeu i d’impulsar una veritable governança econòmica comuna, i una nova regulació dels mercats globals per assegurar que l’economia estigui al servei de les persones i de les societats.

Cal impulsar a nivell europeu un debat a fons sobre les polítiques d’ajustament econòmic. És obvi que cal reduir el nivell d’endeutament que ens deixa indefensos front la voracitat dels mercats financers internacionals i sense possibilitats reals de competir i de mantenir l’Estat del benestar. Però si l’ajustament econòmic i els ritmes per assolir criteris raonables d’estabilitat pressupostària impedeixen el creixement i la recuperació, cal revisar l’ajustament i els criteris i els terminis per a l’estabilitat pressupostària. I això ha de ser compatible amb l’impuls d’un pla europeu d’inversió que promogui creixement i ocupació.

Cal situar en el centre de la nostra reflexió i de la nostra acció qüestions rellevants com la Renda Bàsica de Ciutadania, la fiscalitat ecològica, la introducció de taxes sobre les transaccions financeres, la limitació dels beneficis empresarials quan es produeixin ajustaments de plantilles o deslocalitzacions, la limitació de les retribucions dels directius que han d’estar també fortament condicionades per la marxa de l’empresa, la introducció de clàusules socials i ecològiques en els acords internacionals de lliure comerç, la lluita contra el frau fiscal, la introducció de mecanismes de garantia hipotecària que preservin l’habitatge de residència habitual, la recuperació i revisió de l’impost sobre el patrimoni, una regulació estatal de l’impost de successions per evitar una competència fiscal a la baixa, l’eliminació dels paradisos fiscals o la penalització dels moviments especulatius.

La qüestió és saber com impulsar les reformes necessàries per vèncer la batalla de la competitivitat en l’economia global i, al mateix temps, garantir la justícia social, proporcionant una xarxa de protecció als que la necessiten i seguretat a tots plegats. I per això és imprescindible assegurar la solvència i la credibilitat de la nostra política econòmica.

I això vol dir revisar permanentment el grau d’eficàcia de les nostres polítiques públiques amb deu prioritats molt clares.

1. Ajudar els autònoms i els emprenedors, simplificar els tràmits per afavorir l’activitat econòmica, assegurar el flux de crèdit a les empreses, millorar els ajuts a la seva internacionalització, i impulsar una fiscalitat i unes càrregues empresarials orientades a la creació de llocs de treball.

2. Guanyar la batalla de la recerca, el desenvolupament i la innovació, i facilitar la seva transferència a la societat, en termes de benestar, i a les empreses, conscients de la importància de la inversió en R+D+i per millorar la competitivitat, enfortir el model productiu, generar ocupació de qualitat i inserir-nos plenament en la societat del coneixement.

3. Assegurar l’adequada dotació en infraestructures gestionades amb eficàcia i proximitat, i impulsar una millora significativa dels sistemes de transport públic. Assegurar un subministrament energètic suficient, net i sostenible, i assegurar també el subministrament d’aigua en el conjunt del territori.

4. Consolidar un sistema educatiu de qualitat, amb una formació professional adequada als nous temps i capaç també de proporcionar mecanismes de reciclatge ocupacional, amb sòlides estratègies per combatre el fracàs i l’abandonament escolar, i una universitat d’excel·lència. Considerar la cultura com a element de cohesió, d’empoderament individual i col·lectiu, de creativitat, innovació i reflexió, així com a factor econòmic important tot i que condicionat per la dimensió del mercat català.

5. Millorar la qualitat del nostre sistema de salut pública, mantenint el seu caràcter universal i gratuït, així com l’aposta per la recerca biomèdica.

6. Assegurar una xarxa de serveis socials de qualitat i garantir l’aplicació de la llei de la dependència, valorant i reconeixent també el voluntariat i el paper de les famílies, prestant la màxima atenció al fenomen de l’envelliment i les seves conseqüències econòmiques, socials, culturals i sociosanitàries.

7. Ajudar a l’emancipació dels joves i promoure el seu accés a un habitatge digne. Assegurar la plena igualtat entre homes i dones a la feina, la política, les tasques domèstiques i les obligacions familiars.

8. Assegurar la plena integració dels immigrants, amb fluxos regulats, en igualtat de drets i deures. Conscients que els canvis en els cicles econòmics modifiquen la capacitat d’absorció dels fluxos d’immigració, que la convivència exigeix imposar el respecte a les lleis i costums del país d’acollida, i conscients també de les especials necessitats educatives dels infants i joves immigrants.

9. Eradicar la pobresa. Sí, perquè una societat incapaç d’eradicar la pobresa, no és una societat ni pròspera ni avançada.

10. Contribuir a la protecció i a l’impuls del món rural, i a la lluita contra el canvi climàtic, incorporant els criteris de sostenibilitat com a factors d’avaluació de l’eficàcia de les polítiques públiques.

Però el nostre projecte no pot limitar-se a un catàleg més o menys extens, i més o menys encertat, de polítiques públiques. Des del meu punt de vista el repte central de la reconstrucció del nostre projecte polític es situa en el terreny dels valors i de les idees, perquè com deia Gramsci “la conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític”. I hem de reconèixer que hem descuidat el debat d’idees. Especialment quan governem, oblidem que la nostra força són les nostres idees i el treball constant de la nostra gent, a les institucions, sí, però també a la societat.

Renovar idees i reconnectar amb la societat han de ser les nostres prioritats absolutes. La reconstrucció del nostre projecte polític ha de basar-se en la força de les idees, la força de la gent en forma de treball voluntari i la força de la nostra connexió amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

La nostra renovació ideològica passa per convertir el PSC en un potent laboratori d’idees al voltant de tres eixos:

  • Socialdemocràcia forta: reivindicació de la política democràtica, primacia de la política sobre l’economia, regulació dels mercats, taxa sobre les transaccions financeres, Estat del benestar, igualtat d’oportunitats, redistribució de la renda, la riquesa, el saber i el poder, democràcia econòmica, cogestió, foment de l’economia social i una profunda reforma fiscal.
  • Federalisme fort: afirmació i defensa contundent cap endins i cap enfora dels interessos dels treballadors i les classes populars de Catalunya, caràcter integrador, i permanent voluntat de pacte i d’entesa amb la resta de pobles d’Espanya.
  • Europa forta: Estats Units d’Europa, govern econòmic comú, tresor europeu, fiscalitat europea. Amb una participació directa al Partit Socialista Europeu (PSE) per contribuir a l’enfortiment del projecte socialdemòcrata a tot Europa i impulsar el procés d’elecció del futur candidat socialista a presidir la Comissió Europea, amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu del 2014. I cal que comencem a plantejar l’elecció d’un president del Consell Europeu a través del sufragi universal. ¿Per què no a través d’una iniciativa ciutadana europea?

El debat d’idees, però, no es produeix en el buit. Es produeix en un context polític, econòmic, social i cultural ben concret, i s’ha de produir en estreta connexió amb la societat. I això ens porta directament als canvis que hem d’introduir en la nostra organització.

D’entrada caldrà impulsar canvis per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic, més integrador.

Necessitem un PSC federador de sensibilitats, d’energies, de voluntat de canvi. Cal que recuperem la capacitat d’agregació del PSC, tornant a esdevenir la referència d’una majoria social progressista, capaç de representar els treballadors, les classes populars i els que comparteixen les idees de progrés; capaç d’atraure els ciutadans i les ciutadanes més conscients i d’incorporar a la política els nouvinguts.

El PSC ha de teixir una aliança social pel progrés, amb sindicalistes, creadors i agents culturals, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes i federalistes, amb sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i amb el teixit associatiu. També amb el que representa el moviment del 15-M, que reivindica una democràcia de major qualitat i una economia al servei de la majoria, objectius que són també els nostres.

Hem de créixer cap endins. Fent una organització capaç d’aprofitar bé tots els recursos de què disposa. És imprescindible fer atractiva i útil la pertinença al partit, i engrescadora i atractiva la militància, incorporant noves formes de col·laboració ciutadana, tant a nivell territorial com a nivell sectorial o temàtic. Potser el Congrés pot introduir alguns canvis estatutaris que ens hi ajudin, però la nova direcció haurà d’entomar entre d’altres el repte d’una veritable revolució sectorial. També caldrà revisar el funcionament del Consell Nacional i fins i tot dels nostres Congressos, que pretenen arreglar-ho tot en tres dies, i fins i tot Déu en va necessitar sis!

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat, eradicant tot sectarisme. En el PSC no només no hi sobra ningú sinó que hi falta molta gent. El PSC necessita més debat intern, no menys. La discrepància no sols no ha de ser penalitzada sinó que pot i ha de ser estimulada. Aquest és un objectiu fonamental i irrenunciable. Necessitem més PSC, no menys.

Cal recuperar aquells i aquelles que encara figuren al cens com a militants socialistes però que fa temps que han deixat de participar activament en la vida del partit, els que ens han anat deixant sense trobar una nova referència política, i també hem d’afavorir el procés d’incorporació dels simpatitzants a la militància activa. Però amb això no n’hi ha prou, hem d’anar molt més enllà, obrint de bat a bat portes i finestres. La Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna no ha de ser un episodi en el que es van implicar uns pocs, és la referència de l’esforç permanent d’obrir, ampliar i renovar el partit.

I això no és un problema d’Estatuts, és un problema de cultura política, de formes que han de ser coherents amb els nostres principis democràtics, federalistes i socialistes.

Hem de créixer cap enfora, intentant acostar-nos a tots aquells i aquelles que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb tots ells i totes elles un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat.

Hem de cridar la ciutadania a participar en els nostres processos de decisió a través d’unes primàries obertes, d’unes primàries ciutadanes com les que ha organitzat el Partit Socialista francès, i que François Hollande ha guanyat brillantment, unes primàries a dues voltes si es presenten més de dos candidats o candidates. I hem d’establir mecanismes permanents de diàleg amb els sectors progressistes més compromesos amb els quals volem construir una àmplia aliança social pel progrés, en la perspectiva de vertebrar una majoria d’esquerres el 2014.

Ens cal un autèntic pla de xoc. Amb una direcció que treballi molt. Si jo l’encapçalés, regalaria a tots els seus integrants una llibreta per apuntar els deures i poder anar esborrant les tasques ja acomplertes. Caldria que es reunís els vespres, perquè gent no lligada a tasques institucionals pogués participar-hi. Caldria que convidés de tant en tant a responsables territorials o sectorials per parlar a fons dels temes. Que es fes present al territori de forma molt sovintejada. Que atengués els militants, que els preguntés què volen i com ho veuen. Que transformés la seu central en un centre generador d’iniciatives i capaç d’atraure talent i idees, que Nicaragua sigui més la referència d’una xarxa que no pas una fortalesa freda i buida. Ja fa temps Raimon Obiols va proposar rebatejar-la com “La Fàbrica”. Fa ben poc Nichi Vendola ha impulsat una iniciativa similar a Itàlia. Una direcció que unifiqui recursos dispersos per la formació, la innovació i el debat, impulsant el “Laboratori d’idees”, capaç de transformar la nostra web en una revista digital de prestigi i que sigui referència per a la nostra presència i activisme a la xarxa. Hem de fer moltes coses, molt ben fetes, i ens hi hem de posar molt ràpidament. I això no podrà ser una feina a temps parcial pels principals responsables.

La reconstrucció del nostre projecte, la renovació de les nostres idees i la reconnexió amb la societat no són feina d’un dia, d’una setmana, d’un mes o d’un any. Però política en fem cada dia i cal donar també una resposta clara en l’escenari postelectoral. No m’hi puc estendre tant com voldria però considero imprescindible fixar tres orientacions de fons: 1) plantar cara a la regressió política, econòmica i autonòmica que implica la majoria absoluta del PP. 2) contribuir decisivament a la renovació del PSOE. 3) exercir amb fermesa la nostra tasca d’oposició i alternativa al Parlament de Catalunya.

Aprofito aquest moment per insistir en un tema polític important: no volem una política catalana subordinada a la política espanyola, si això arribés a succeir l’únic responsable en seria Convergència i Unió. Nosaltres estem disposats a assumir compromisos, sí, però per fer polítiques de progrés, no per fer altres coses, ni per avalar la política de CiU. Per tant, si es vol la nostra col·laboració, l’orientació política haurà de canviar. A partir del diàleg, la negociació i el pacte. Si CiU vol prosseguir amb la seva actual política, trobarà en el PP, o potser en altres, suports parlamentaris suficients. Però no els trobarà en el PSC. Si CiU segueix entestada a pensar que estem obligats a donar-li suport encara que discrepem profundament de la seva política, s’equivoca. Que no hi compti.

No van passar ni 48 hores perquè CiU considerés que el resultat electoral de diumenge avalava la seva política de retallades socials, adoptades de forma indiscriminada, sense prioritats ni diàleg polític i social. I ara pitgen l’accelerador. Així, no. De cap de les maneres. No amb nosaltres.

Som molt crítics amb la present deriva política de CiU perquè tendeix a provocar una triple fractura. Una fractura entre els catalans que comparteixen els postulats nacionalistes, sobiranistes i independentistes, i els que no els comparteixen. Una fractura entre Catalunya i la resta d’Espanya, que perjudicaria ambdues parts i que comportaria també un conflicte entre catalans. I una fractura entre els sectors socials que gairebé no pateixen la crisi i els que la pateixen de forma intensa. D’aquesta darrera fractura en vàrem tenir dues bones proves en l’intent de criminalitzar els perceptors de la renda mínima d’inserció i en l’intent de culpabilitzar els aturats de la seva situació, abandonant-los en la seva dissort.

Tanco parèntesi. Oposició i alternativa són dues vessants complementàries de la nostra funció principal: desenvolupar un projecte de progrés per Catalunya amb vocació majoritària, per assegurar un progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, i preservar la unitat civil erosionada per tensions identitàries i l’impacte de la immigració. El PSC ha de ser rotund i coherent en la defensa d’aquest projecte Catalunya endins i Catalunya enfora.

Vull ser molt clar en aquest sentit. El PSC és, i ha de ser encara més, el gran partit de l’esquerra catalana. Alguns parlen de la necessitat d’una esquerra nacional catalana, com si ni el PSC ni ICV-EUiA o ERC no fossin parts de l’esquerra nacional catalana realment existent. El PSC és un partit d’esquerra nacional, una esquerra nacional que és federalista, europeista i internacionalista. A veure si s’acaba aquesta broma de pensar que un partit és nacional només si té com a objectiu la independència. Un partit és nacional, com diu Isidre Molas, quan es pensa a ell mateix com a nacional, és a dir, com un dels instruments polítics al servei de la nació tota, a partir del seu propi ideari. I el nostre ideari és socialista, catalanista, federalista, és a dir, amb voluntat d’entesa amb la resta de pobles d’Espanya, europeista, és a dir, partidari de la unitat europea, i internacionalista, és a dir, solidari amb la resta de pobles del món.

Ernest Lluch va descriure fa molt de temps les diferències entre catalanisme i nacionalisme, atribuint al catalanisme un caràcter cívic i transversal que impregnava la política, mentre situava el nacionalisme en un pla ètic més determinat que defineix una posició política concreta i per tant forçosament d’àmbit més reduït. El mateix Ernest es declarava partidari dels Estats plurinacionals, sempre que quedés clar que les llibertats nacionals són una extensió de la democràcia que no poden ser limitades de forma arbitrària.

El PSC ha d’esmerçar més esforços en definir el seu projecte de país, on la unitat civil, la cohesió social i l’autogovern formen una tríada indissoluble, i per convèncer una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que el nostre projecte polític defensa millor que cap altre els seus interessos concrets. Si en algun moment una part significativa de la ciutadania catalana ha percebut tebiesa o ambigüitat en la defensa que fèiem del nostre projecte de país, el problema és nostre, no d’ells. I hem de reconèixer que la Sentència del Tribunal Constitucional ha afeblit les posicions federalistes, que cal reprendre amb més força, exigència i ambició.

El projecte de país del PSC incorpora també la nostra visió d’Espanya, i una proposta de fraternitat federal amb la resta de pobles d’Espanya amb els quals compartim un Estat democràtic que ha de defensar els interessos de tots i respectar les diversitats nacionals que integra. Per a nosaltres, Espanya és també un escenari polític on defensar els interessos dels treballadors catalans i l’Estat un instrument al servei de l’autogovern de Catalunya.

Aquest model necessita una entesa federal amb el Partido Socialista Obrero Español. I això pot comportar en alguns moments l’existència de punts de vista no coincidents entre el PSC i el PSOE. I no passa res. És a dir, el PSC ha de defensar el seu punt de vista amb la voluntat d’acordar una posició comuna amb el PSOE, i si no s’aconsegueix l’acord, ha de defensar la seva posició fins al final allà on calgui, sigui al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament Europeu, o on sigui.

Normalment aquesta qüestió es redueix al tema del grup parlamentari al Congrés, que va funcionar des de 1977 a 1982, amb l’únic i notable entrebanc de la LOAPA. Ja he dit des de fa temps que el meu model és el de la relació entre la CSU i la CDU alemanyes, que comparteixen un mateix grup al Bundestag amb capacitat d’acció diferenciada quan no hi ha acord. És clar que a Alemanya el paper del Bundesrat fa que les grans qüestions territorials es dirimeixin en aquesta Cambra a partir de la representació dels länder.

El cert és que un cop el PSC i el PSOE hagin fet els seus Congressos caldrà revisar aquestes qüestions animats per l’esperit federal i la voluntat d’acord que ens caracteritza i el debat haurà de ser molt de fons sense prefigurar-ne per endavant el resultat. El fet que CiU sembli monopolitzar la representació de Catalunya en un Congrés dels Diputats en el que dissortadament encara es dirimeixen importants qüestions territorials no és només un problema del PSC, ho és també del PSOE i de tots aquells que vulguin avançar cap a un Estat federal que s’adapti a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. I és en aquest marc que cal situar la discussió i el necessari acord.

Per acabar amb aquest tema he de dir que el PSC ha de voler influir sobre el PSOE no solament en els temes referits a l’autogovern i a l’estructura de l’Estat sinó també en els temes referits al projecte polític i econòmic general que volem compartir, i també la nostra visió sobre el futur d’Europa, la Mediterrània i la governança mundial.

La nostra obsessió ha de ser construir l’alternativa a Catalunya, sí, però un pilar fonamental d’aquesta alternativa està als Ajuntaments, a les ciutats, als pobles, a les trames urbanes i metropolitanes. Les ciutats són el laboratori social on es posa a prova el nostre projecte, el seu arrelament, la seva eficàcia. És allà on podem comprovar de forma molt immediata si el nostre discurs respon a les inquietuds ciutadanes, si troba ressò suficient, si s’enriqueix a partir de les aportacions de molts, o no.

En aquest sentit la ciutat de Barcelona ha de marcar la pauta. Barcelona ha de ser la punta de llança de la renovació socialista. L’avantguarda de l’esforç per reconnectar amb els sectors més dinàmics, amb els creadors d’opinió i els activistes culturals, sense descuidar el nostre electorat més tradicional, els barris i el diversificat moviment associatiu.

La renovació que hem d’emprendre és un procés de baix a dalt. I passa per recuperar posicions perdudes, a començar per Barcelona, però també Badalona, Girona, Mataró, Manresa o Vilanova. I més enllà, als territoris no metropolitans, a ciutats petites i pobles, a comarques on estem retrocedint i aquelles en les quals la nostra implantació no ha estat mai prou forta. I aquesta ha de ser una prioritat pels propers anys. Feina, feina i feina.

Crec tenir molt clars els reptes, els problemes, les prioritats, els errors comesos, i també els encerts en els quals cal fonamentar la reconstrucció del nostre projecte.

I això em porta a la part final de la meva intervenció. Al repte que implica elegir una nova direcció del partit després de la renúncia de José Montilla a continuar com a Primer Secretari del PSC. Alguns redueixen aquesta qüestió al nom del futur Primer Secretari del partit. I crec que s’equivoquen. És més important encertar el rumb que el ball de noms. I és més important l’equip que la persona que l’encapçala. Però no penso defugir la qüestió de la Primera Secretaria.

Diu Isidre Molas, el president del partit, en l’entrevista que abans citava: “La força de tot grup resideix en la seva voluntat de renovació i de selecció per capacitat, no per fidelitats personals”. Hi estic absolutament d’acord. Així és com hem de configurar la nova direcció del partit.

Per mi la qüestió és aquesta, elegim un nou líder o busquem un dirigent per liderar els canvis necessaris? Crec que el nou líder del socialisme català sortirà de les primàries obertes que defenso, però per arribar a les primàries necessitem un dirigent i un equip capaços d’impulsar els canvis que el partit ha de fer per tornar a ser un instrument útil pels progressistes.

Ho he dit des de fa mesos i ho repeteixo avui aquí davant de tots vosaltres: estic disposat a tirar del carro com el primer dels militants o a empènyer el carro com el darrer dels militants. Però no estic disposat de cap de les maneres a deixar que el carro vagi pel pedregar. Ni a mirar què passa guardant distància. Precisament per esmenar errors comesos dels quals també em sento responsable. Errors que no esmenarem amb canvis cosmètics, ni amb solucions per sortir del pas.

Jo al PSC li dec tot, i resulta gairebé impossible que pugui retornar tot el que el partit m’ha donat. Jo no em podia pensar quan em vaig afiliar al Partit Socialista Popular Català l’any 1977 que participaria en la unitat de les organitzacions juvenils socialistes de Catalunya, que formaria part de la direcció del PSC, que seria regidor, alt càrrec del Govern d’Espanya, diputat al Congrés i diputat al Parlament, que acabaria essent Viceprimer secretari i portaveu del partit, i portaveu del grup parlamentari.

Si m’ofereixo pel que calgui no és, doncs, per afegir un títol a una llarga llista, sinó per prestar un servei, per complir amb el que considero un deure, una obligació. Com sempre, al llarg de tota la meva trajectòria política, tinc molta més ambició col·lectiva que personal.

¿Podria ser jo un bon primer secretari pel partit en aquests moments? Crec que sí. Per aquests motius:

  • La meva experiència política.
  • La meva capacitat d’anàlisi, de treball en equip i de comunicació.
  • El meu tarannà obert i integrador, la meva capacitat de sumar i de relligar sensibilitats.
  • Perquè puc oferir una dedicació exclusiva al partit i no he d’atendre cap altra obligació.
  • Perquè com a diputat al Parlament de Catalunya puc exercir tasques d’oposició i alternativa.
  • Perquè no em plantejo com a objectiu presentar-me a les eleccions primàries per esdevenir candidat socialista a la presidència de la Generalitat.

La nostra primera obsessió ha de ser reconstruir el projecte socialista i enfortir i ampliar el PSC. Això implica també negociar i impulsar la imprescindible revisió de la nostra relació federal amb el PSOE, obrir el partit a la societat, impulsar el diàleg amb les esquerres polítiques i socials, i contribuir a impulsar una àmplia aliança social de progrés, afirmant la rotunda autonomia del nostre projecte polític. Jo em veig capaç de fer-ho.

Sóc conscient que sóc coresponsable d’errors i mancances que hem comès al llarg del temps. Potser això i la meva veterania política fan que avui no sigui la persona més adequada per encapçalar la nova direcció. Però això no puc decidir-ho jo. Heu de decidir-ho vosaltres. ¿Cal representar el canvi o cal estar en condicions d’impulsar canvis de veritat? Tant de bo trobem algú capaç de fer les dues coses.

Crec conèixer bé el que cal corregir. Pel que fa al contingut del nostre projecte, a l’eficàcia de la nostra organització, al caràcter col·legiat de la direcció, al necessari impuls al relleu generacional, al suport a la Joventut Socialista de Catalunya, a garantir la igualtat real entre homes i dones en el si del partit, i a les formes radicalment democràtiques i altament participatives que han de presidir aquesta nova etapa.

Vull contribuir a impulsar reformes en la nostra organització, la nostra forma de fer política i la nostra relació amb la societat. Actualitzant els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible. Necessitem una organització més oberta, més acollidora, més transparent, més propera, més participativa, més moderna i més eficaç.

Però la meva eventual candidatura a la Primera Secretaria del PSC no és el més important. El més important és que col·lectivament siguem capaços d’encertar el rumb per superar la difícil situació que travessem. I això depèn de tots i totes. I per això subratllo els elements d’equip, d’integració, de canvis reals, de capacitat d’impulsar una renovació d’idees, i de dedicació exclusiva a reconstruir el nostre projecte polític, ampliar el nostre partit i reconnectar amb la societat.

No n’hi ha prou amb parlar de renovació i canvis, cal saber en què consisteixen i tenir l’autoritat i la determinació suficients per impulsar-los. Els canvis de cares són necessaris, però no suficients.

Crec que l’actual situació del partit demana, més que mai, un esforç d’integració i d’unitat. No em cansaré de repetir que la nostra força resideix en les nostres idees, la nostra cohesió interna i la nostra capacitat de sumar. En el benentès que la unitat no ha de comportar ni ambigüitat política ni incapacitat de renovar tot el que calgui renovar. I cal que siguem conscients també que el Congrés ha d’obrir una etapa de canvis, però que el PSC requerirà d’encara més canvis en el futur immediat. Canvis que requereixen tanta determinació com generositat de tots, a començar per la meva.

Fins avui s’han presentat ja tres candidats a Primer secretari. Persones per les quals tinc el màxim respecte polític i afecte personal. A aquesta llista podrien afegir-s’hi altres noms, entre d’ells el meu. Però el meu objectiu no és el de presentar una candidatura per enfrontar-la a la que presenti un altre company o companya.

Crec que puc ser més útil als ideals que compartim si subratllo novament la meva disposició a fer el que calgui per allò que crec que més ens convé a tots: encertar el rumb, fer un Congrés d’integració i elegir un bon equip, amb gent amb moltes ganes de treballar i que pugui assegurar una gran dedicació, un equip encapçalat per un Primer secretari o una Primera secretària que compti amb un suport molt majoritari i capaç de dedicar-se plenament a una tasca formidable.

A partir d’avui penso dedicar-me en cos i ànima a contribuir a que el nostre Congrés sigui un èxit, escoltant a tothom, parlant amb uns i altres, començant pel Pere, l’Àngel, en Joan Ignasi i la Carme, els responsables de Federacions i Agrupacions, el nucli fundacional del PSC, els nostres alcaldes i alcaldesses, i els exponents de les diverses sensibilitats del partit, subratllant el que ens uneix, però defensant amb convicció les idees que us he exposat. Posant l’interès del partit per davant del que pogués significar un interès personal.

Crec que convindria que s’anés decantant ben aviat una sòlida candidatura d’integració, que lògicament caldrà acabar definint en el mateix Congrés en contacte amb els delegats i delegades. És en el Congrés que es presenten les candidatures, no abans.

Si la integració no fos possible, la causa no hauria de ser l’afany de protagonisme personal sinó, en tot cas, l’existència de diferències polítiques irreconciliables que jo avui no sé veure.

Per tant i com us deia, treballaré de valent perquè del Congrés en sortim més forts, més units, més compromesos amb els canvis necessaris per reconstruir el nostre projecte, per obrir i ampliar el nostre espai polític, per oxigenar la nostra organització, per tornar-la a posar dempeus al servei dels nostres valors, orgullosos i deutors de la nostra història, però, sobretot, compromesos amb els ciutadans i ciutadanes als quals volem servir com a instrument de canvi social, com a pont cap a un futur de llibertat, igualtat, justícia, fraternitat i solidaritat.

Companyes i companyes, amigues i amics: junts podem!

Moltes gràcies.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dijous 24 Novembre 2011, in 12è Congrés, Intervencions públiques, Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.