Discurs de Carme Chacón al Cercle d’Economia

Intervenció de la candidata del PSC i ministra de Defensa, Carme Chacón, al Cercle d’Economia

“Catalunya, una estratègia per a la prosperitat” 

26 d‘octubre de 2011

INTRODUCCIÓ 

Els descriuré una situació que no és ficció: en cert moment, el món s’enfronta a una crisi econòmica sense precedents, provocada per una especulació financera sense regles ni control. En ple desastre, els ciutadans, indignats, assenyalen a dos culpables: els experts en finances i els polítics. De la frustració sorgeix un moviment que proposa apartar als polítics del poder i deixar el Govern en mans d’experts tècnics i científics.

No és ficció, és història. Va succeir als Estats Units, a inicis dels anys 30, durant la Gran Depressió. L’anomenat “moviment tecnocràtic” que va fundar l’enginyer Howard Scott a Nova York, va causar furor. El 1932, els diaris van dedicar més portades al moviment tecnocràtic que a qui aquell any es convertiria en el president del país, Franklin Roosevelt.

En una societat dominada pel progrés tecnològic i científic, deien els defensors d’aquesta teoria, ¿per què volem als polítics? Segons ells, el país estaria millor dirigit pels 300.000 enginyers i experts tècnics.

Però la popularitat del moviment va caure en picat en pocs mesos, quan els tecnòcrates van explicar les seves propostes: aspiraven a una societat estructurada entorn de les regles de la física i la termodinàmica. Això, per exemple, suposava eliminar els diners i substituir-los per la quantitat exacta d’energia necessària per produir un bé o un servei. Era una societat sense democràcia, ¿per què calia donar participació a la ciutadania, si bastava amb el lideratge d’aquests pocs savis? Era una societat on valors com la llibertat, la igualtat, i la solidaritat es trobaven, en última instància, subjectes a l‘utilitat racional i científica.

El moviment es va desintegrar tan ràpid com havia sorgit. L’arribada al poder de Roosevelt i la posada en marxa d’una política social impulsada des de l’Estat, el ‘New Deal’, van demostrar que el camí cap a la prosperitat era un altre.

L‘efímera popularitat d‘aquell moviment ens ha deixat dues coses:

  • Una paraula: “tecnòcrata”;
  • I, sobre tot, una lliçó: que en els moments de major angoixa, en els moments crítics, la resposta als problemes dels ciutadans no es troben només en la tècnica freda. La resposta està en la política.

AGRAÏMENT 

La setmana passada el Cercle d‘Economia va publicar una reflexió que vaig llegir amb molt interès i que demanava a la política que fes un pas per aconseguir aquesta recuperació econòmica. I d’això vull parlar-los avui.

Gràcies, amic Josep, per convidar-me avui. Sempre és un privilegi venir a una institució que durant més de mig segle s’ha distingit:

  • Pel seu europeisme;
  • Pel seu compromís amb la democràcia;
  • Pel seu pensament genuïnament lliberal;
  • Pel seu vincle amb el món de la empresa;
  • I per la seva independència de criteri.

Fa gairebé quatre anys vaig estar aquí, també com a candidata al Congrés dels Diputats pel Partit dels Socialistes de Catalunya. M’alegra repetir aquesta experiència que ja és gairebé una tradició prèvia a les Eleccions Generals. I agraeixo molt especialment la presència dels qui avui ens acompanyen.

He vingut a parlar-los de la nostra estratègia de prosperitat per a Catalunya. Perquè aquest és l’objectiu que ens proposem: fer de Catalunya una societat que creixi més i millor, que estigui a l‘avantguarda de la recuperació econòmica i social d’Espanya.

I parlo de recuperació econòmica i social perquè ambdues van de la mà: com explicaré, no podem aspirar a una economia eficient sense una societat cohesionada amb major igualtat d’oportunitats. Com ha dit en alguna ocasió Michelle Bachelet, justícia social és sinònim d’economia intel·ligent.

I per a això, veurem que el paper de les institucions públiques és fonamental per garantir el benestar i per impulsar un nou model productiu que ens retorni al camí de la productivitat. Aquest nou model ha de ser més obert, més equilibrat, més innovador i més internacional.

De tot això parlaré en els propers minuts. Però abans, m‘agradaria analitzar com hem arribat a la difícil situació en la què ens trobem.

LA SITUACIÓ ACTUAL 

Avui la mercaderia que més es compra i es ven són els diners. En el comerç internacional, per cada euro que es gasta en béns de tot tipus, com per exemple aliments, matèries primeres o automòbils, hi ha 75 euros que es gasten en diners. Els fluxos internacionals de capital s’han multiplicat per set en els últims 30 anys. I gran part d’ells són pura especulació.

Hem arribat a extrems increïbles: actualment, un 25% de les contractacions als mercats financers s’efectuen a través d’ordinadors programats només per comprar i vendre. És a dir, de cada quatre dòlars que canvien de mans als mercats de capital, un està subjecte al criteri automàtic d’una màquina.

Les forces dels diners s’han convertit en un tsunami, un fenomen gairebé incontrolable. I això és així, en bona mesura, perquè durant anys ningú les ha volgut controlar, i fins i tot s’han eliminat moltes regulacions que existien abans. Les autoritats financeres –principalment d’Estats Units— van preferir creure que els mercats es regulen sols, i que l’interès privat d’uns pocs sempre redunda en el benestar col·lectiu.

Evidentment, avui sabem més que mai que es van equivocar. Van crear una economia de casino, sense àrbitres i sense normes, que va permetre a molts bancs de negocis anar de farol amb deutes que sabien que mai no cobrarien. I van acabar… saltant la banca –literalment.

Així va començar una crisi financera que va acabar contagiant molt darrerament l’economia real. Avui estem patint una crisi global, la pitjor que viu el món en gairebé un segle.

I tot i ser global, la crisi ha afectat a cada país d’una manera diferent. En el cas d’Espanya, s’ha agreujat perquè teníem una excessiva dependència del sector de la construcció. Pensin que només l’any 2006 es van construir gairebé 900.000 habitatges. Més que a França, Alemanya i Regne Unit junts. Entre 1998 i 2006, el preu del metre quadrat es va duplicar i el del sòl es va multiplicar per cinc. La compra d’habitatge va arribar a suposar el 9,3% del PIB –mentre que a Regne Unit i a Estats Units, dues economies que també vivien una forta bombolla immobiliària, aquesta xifra era la meitat. S‘ha d‘afegir una altra dificultat: la de l‘excessiu deute extern que ens feia vulnerables.

A més, teníem un problema de competitivitat i de productivitat. Fins a 2007, la productivitat a Espanya va disminuir, mentre augmentava en el conjunt d’Europa i a Estats Units. Això es deu al fet que depeníem –i en gran mesura seguim depenent— de sectors massa basats en la mà d’obra i no tant en la tecnologia.

Per això quan va esclatar, la bombolla immobiliària es va emportar per davant un milió i mig de llocs de treball, als que s’han sumat un altre milió de llocs de treball perduts per l‘efecte de la crisi, i en particular, per la manca de crèdit. En total, la crisi ha generat més de dos milions i mig d’aturats. Aquest és el problema més urgent que hem de solucionar.

I la crisi ha creat un altre problema: el dèficit públic. És important que la gent entengui que, al contrari del que diuen alguns, el dèficit no ha causat la crisi. Com que ha baixat l’activitat econòmica, han caigut els ingressos públics. Entre 2007 i 2009, l’Estat va deixar d’ingressar gairebé 60.000 milions d’euros, això equival a un 6% del PIB –just el dèficit previst per al conjunt de les Administracions públiques aquest any.

Això ha succeït precisament quan el Govern més ha de gastar per protegir als que pitjor ho estan passant. Mai en la història d’Espanya s’ha protegit tant als aturats com en aquesta crisi: actualment el 70% de les persones sense treball estan accedint a les ajudes de l’Estat. Al 2001, en ple boom, menys del 60% dels aturats rebia protecció.

Però hem de recordar que el problema veritablement apressant respecte al deute no prové de l’Estat, ni de les Comunitats Autònomes, ni dels Ajuntaments, sinó de l’endeutament que hem acumulat particulars i empreses. De tot el que deu Espanya, dos terços corresponen al deute privat.

I és un deute més que considerable: empreses i famílies deuen gairebé tres vegades el que produeix el nostre país en un any. Entre els anys 2000 i 2010, el deute de les empreses que no pertanyen al sector financer va créixer l’equivalent al 60% del PIB, mentre que el de les llars espanyoles va augmentar un 37%. No obstant això, en aquests mateixos deu anys, el deute de les administracions públiques amb prou feines es va incrementar en un 1% del PIB.

Per tant, és cert que a Espanya tenim un enorme problema de deute. Però no és cert que es degui principalment a la gestió de les finances públiques, sinó a la del sector privat. Els baixos tipus d’interès i unes perspectives massa optimistes van fer que moltes famílies i empresaris s’endeutessin en excés.

La creació de l’euro va tenir molt a veure amb aquesta abundància de diners barats. L’euro arrenca l‘any 1999 amb un tipus mig d‘interès artificialment baix, que afavoria a països com França i Alemanya, però que perjudicava a economies com l’espanyola i la italiana. Durant anys, vam créixer impulsats per tipus d’interès nominals negatius, que van contribuir a inflar la bombolla immobiliària i a alimentar un endeutament massiu.

I ara cal retornar tots aquests diners. I hem de treballar junts per sortir d‘aquest problema. Però hem d’entendre que els qui ens van prestar els diners són molt poderosos i estan imposant-nos les seves regles.

Aquesta crisi ens ha ensenyat dues lliçons fonamentals:

En primer lloc, que els Governs tenim l’obligació de regular –i sobretot de supervisar– els mercats. Hem de garantir que el legítim interès privat d’uns pocs no acabi perjudicant el benestar de tota una societat. Això és quelcom que els progressistes sempre hem defensat, enfront dels que van preferir mirar a un altre costat. Fins i tot avui, a aquestes alçades del desastre, hi ha qui continua reivindicant la completa retirada de l‘Estat, la desregulació absoluta, i preconitza una llibertat descontrolada per als mercats. Fa poc, l‘expresident Aznar va declarar que “per sortir de la crisi cal més llibertat econòmica i menys intervenció de l‘Estat”. Discrepo radicalment d‘aquesta visió.

La segona lliçó que ha quedat clara és que no hi ha Estat que pugui fer front tot sol, per si mateix, en el seu país, al descomunal poder del capital financer internacional. Avui els països hem de tornar a unir-nos. Per separat aconseguirem poc. Hem d’actuar junts a nivell europeu, i a nivell mundial, si volem prevenir els aquests tsunamis financers.

Cal regular les activitats especulatives dels bancs de negocis; cal implantar una taxa a les transaccions financeres; i cal assetjar els paradisos fiscals.

Una dada: la meitat del comerç mundial, la meitat dels actius dels bancs, i un terç de la inversió estrangera directa que realitzen les empreses multinacionals passa pels paradisos fiscals. Això significa que una gran part de la riquesa que es genera en el món no contribueix al benestar dels ciutadans. No podem consentir que això continuï passant.

I per a això, necessitem una veritable governança econòmica global. De moment, ni el G-20, ni el FMI, han demostrat capacitat suficient per dissenyar una alternativa al sistema financer mundial, ni per prendre mesures que posin límit als excessos dels mercats de capitals.

I Europa tampoc ha demostrat estar a l’alçada d’aquest repte.

Avui estem comprovant les conseqüències de no haver previst, des de la creació de la moneda única, una veritable integració econòmica entre els països de l’Eurozona.

Si Europa vol recuperar la credibilitat davant el sistema financer mundial, necessita dotar-se d’una estructura cohesionada, amb mecanismes de decisió ràpids i eficaços, que puguin defensar els interessos de tots amb una sola veu.

La nostra fortalesa es sustenta en una major unió i integració de tots els països. Per això la forma en què la Unió Europea acabi responent a aquesta crisi, i avui té una oportunitat per fer-ho que definirà el nostre futur. Si no donem els passos correctes, Europa quedarà relegada a un segon pla, en un món que tindrà com a eix central l’Oceà Pacífic.

La setmana passada, l’expresident de Brasil Lula da Silva va estar a Madrid, convidat a una conferència en la Fundación Botín. I allà va dir que gran part dels problemes que viu pateix la Unió Europea es deuen a què molts dels seus dirigents actuen més com a tècnics –la tecnocràcia d’avui— que com a líders polítics. És hora, va afegir, que la política torni al post de comandament.

L’OBJECTIU: UNA SOCIETAT PRÒSPERA 

Aquesta és la situació. I necessitem que tot això canviï per aconseguir el nostre objectiu: que Catalunya i Espanya tornin a créixer i tornin ser societats pròsperes.

¿I què hem de fer des d’aquí per aconseguir aquest objectiu? Per començar, hem de tenir en compte una cosa que de vegades no ens agrada escoltar: no existeixen ni vies curtes ni vies fiscals per tornar a la prosperitat. Qui digui el contrari, qui prometi fórmules ràpides i màgiques, està enganyant als ciutadans. Com a molt, estarà creant una nova bombolla, que a la llarga, ens empobrirà més.

Només tornarem a créixer si construïm una pista d’enlairament sòlida, que serveixi per propulsar un canvi de fons, que duri, a mig i a llarg termini.

Per tant, un horitzó lògic per emmarcar aquest canvi seria vuit anys, és a dir, dues legislatures. En aquest termini, Catalunya i Espanya han de marcar-se dos objectius:

  • En línia amb l’Estratègia 2020 de la Comissió Europea, hem d’augmentar la taxa d‘ocupació del 63% al 75%. És a dir, que a Espanya, tres de cada quatre persones en disposició de treballar estiguin ocupades;
  • I hem de duplicar la nostra productivitat total per situar-la en franja més alta dels nostres socis europeus. En els últims deu anys, l’increment de la productivitat d’Espanya ha estat un 30% menor que el d‘Alemanya. I quan parlo de productivitat, no només em refereixo a la dels treballadors. També ha de millorar la del capital i la de la resta dels factors productius.

Per aconseguir aquests objectius, no podem assumir una visió dogmàtica, gairebé religiosa, de l’economia. Keynes ja ho advertia fa gairebé un segle, quan va escriure que “el difícil no és desenvolupar noves idees, sinó escapar dels vells prejudicis”.

En una societat responsable i intel·ligent, les polítiques i les decisions han de prendre’s cas per cas, i han de basar-se en fets concrets, mitjançant accions provades que ofereixin resultats demostrables.

Això sí, aquestes polítiques sempre estaran guiades per uns principis irrenunciables: llibertat, justícia social i oportunitats de millorar per a tots els ciutadans. Sense ells, no aconseguirem la societat millor a la què aspirem.

I el benestar de la nostra societat no només es defineix pels béns que som capaços de produir i acumular: també depèn de la qualitat de l’entorn mediambiental i social en el qual els gaudim.

En definitiva, una societat millor és aquella en la que cada ciutadà gaudeix d’alts nivells de benestar, tant a nivell individual com col·lectiu.

I en aquesta societat,

  • la bona atenció mèdica,
  • les oportunitats, per estudiar, per emprendre i per millorar,
  • i un entorn net i segur

són drets de tothom.

De tothom.

LA IGUALTAT, FACTOR INDISPENSABLE 

Existeixen moltes fórmules per aconseguir aquesta societat millor, per encarar la recuperació econòmica, però no totes elles ens garantiran prosperitat a llarg termini. La crisi ens ha ensenyat que si és important créixer, és encara més important créixer bé i fer-ho de forma equilibrada.

Si per aconseguir la recuperació, només ens fixem com a meta un major creixement del PIB o de la renda per càpita, estarem atenent a mitjanes aritmètiques que no expressen el veritable grau de benestar de la societat.

Com es sol dir en estadística, “si tens el cap en el forn i els peus en el congelador, la teva temperatura mitjana és bona. Però el més probable és que estiguis mort”.

Mirem quina societat és més avançada: Estats Units o Finlàndia? Si considerem que la “temperatura econòmica mitjana” d’aquests països es mesura per les seves respectives rendes per càpita, llavors Estats Units està per davant de Finlandia.

Però:

  • A Finlàndia, la mortalitat infantil és la meitat que als Estats Units;
  • Els embarassos no desitjats entre adolescents són una cinquena part dels que es registren als Estats Units;
  • Hi ha la meitat d’homicidis que als Estats Units;
  • Hi ha 10 vegades menys gent a la presó que als Estats Units;
  • I la taxa d’abandonament escolar dels nens finlandesos és tres vegades més baixa que la dels nord-americans.

Per tant, Finlàndia és una societat que procura major benestar als seus ciutadans. La qualitat de vida a Finlàndia és molt superior a la d’Estats Units. I per què, si té menor renda per càpita? Perquè Finlàndia és el doble d’igualitària que Estats Units. Com va dir Galbraith, “una societat és més disfuncional quan més desigual és la seva distribució d’ingressos”.

Fins i tot els que es troben en la part superior de la piràmide es beneficien d‘una major igualtat. Aquesta és la visió d‘una de les més grans fortunes d‘Estats Units, Warren Buffet, qui ha defensat en diverses ocasions que hi hagi una major redistribució dels ingressos en el seu país.

A Finlàndia, com a Alemanya, Àustria, Dinamarca, o Suècia, el 20% més ric de la població té, de mitjana, uns ingressos quatre vegades majors que el 20% més pobre. A Espanya, aquesta diferència d’ingressos entre els més rics i els més pobres és encara de sis vegades. És a dir, tenim un llarg camí per davant.

Si a Catalunya i Espanya aspirem a una societat millor, la veritable prosperitat no vindrà únicament d’un PIB o d’una renda per càpita més alta. Hem d‘aconseguir també que aquest creixement sigui més just i més equilibrat per a tots els ciutadans. Per això avui adquireix plena vigència el valor de la igualtat d’oportunitats que sempre ha guiat al socialisme democràtic.

Un major grau de cohesió social no només millora el benestar de la població. També és clau per al seu desenvolupament econòmic. Quant menor és la desigualtat social, més alt és el grau de confiança i de col·laboració entre els ciutadans.

Per aquesta raó els països amb major justícia social són també els que millor han afrontat la crisi. Entre 2007 i 2010, Àustria, Finlàndia i Suècia van estar entre els països en els quals l’ocupació va registrar millor comportament.

Per tant, perseguir una major igualtat d’oportunitats és la millor manera d’harmonitzar creixement i benestar. El millor camí per aconseguir la societat més pròspera a la qual aspirem.

Això no és nou. És quelcom que els països més industrialitzats van entendre fa temps: des de 1945 fins als anys 80, el seu creixement econòmic es va sustentar en una millor redistribució de la riquesa. Als Estats Units, abans de la Gran Depressió, les persones amb majors ingressos es repartien el 50% de la riquesa del país. A partir de 1950, aquest percentatge es va reduir fins a arribar al 35%. Les diferències entre els que més tenien i la resta van anar escurçant-se de forma progressiva.

Però aquesta tendència va donar un gir radical a partir de 1980, i en els últims 30 anys hi ha hagut un gran retrocés. Avui, als Estats Units la població més rica posseeix el 93% de tots els actius financers, excloent el patrimoni immobiliari.

Resultat del neoliberalisme deshumanitzat que van encarnar Ronald Reagan a Estats Units i Margaret Thatcher a Regne Unit, i que va permetre el sorgiment de l’economia de casino que tant mal ens ha fet. Com a conseqüència d’una regulació més laxa, una total absència de supervisió a l’activitat dels bancs d’inversió, i una rebaixa constant dels impostos als qui més tenen, des dels anys 80 assistim a una concentració cada vegada major de la riquesa en poques mans i a un empobriment gradual de les classes mitjanes.

Això explica per què, malgrat la bonança econòmica que hem viscut durant més d‘una dècada i mitja, el creixement patrimonial de les classes mitjanes ha anat acompanyat d’un endeutament excessiu. La majoria dels ciutadans posseeix més comoditats materials que els seus pares, però no perquè guanyen més, sinó perquè deuen més.

I així ho estan percebent darrerament a Espanya. Un 80% considera que la societat en la qual viu és injusta, i la major part d’ells atribueixen aquesta injustícia a les desigualtats en els ingressos. Això també explica, en part, el desencantament i la indignació que veiem proliferar als carrers de desenes de ciutats ciutadans a tot el món.

Els catalans i els espanyols hem d’apostar per una major cohesió social, perquè l’economia es recuperi de forma sòlida. Hem d’aconseguir que els ciutadans sentin que hi ha espai per a tothom en la societat. Hem d’aspirar, com va dir Jean Jaurès, al fet que “cap home sigui l’ombra d’un altre home”.

Si oferim a tots la millor cobertura sanitària, educativa i de serveis socials, si retallem les diferències entre els que més tenen i la resta, estarem fixant unes bases més sòlides per créixer.

En resum: el que vull dir és que recuperar a les persones és recuperar l’economia.

UN ESTAT DEL BENESTAR MÉS EFICIENT 

Per tant, com ja vaig avançar a l’inici d’aquesta intervenció, no podem parlar d’eficiència econòmica sense parlar d’eficiència social. No es tracta de triar entre l‘una o l’altra: no hi ha eficiència econòmica sense eficiència social. És l’única forma d’aconseguir una prosperitat duradora.

I per a això no només hem d’aspirar a una major justícia social. També és necessari que fem esforços.

Hem d’esforçar-nos a treballar més i millor: per competir i ser més productius; per exportar més; i per liderar els sectors de major creixement en l’economia mundial.

I, al mateix temps, les administracions públiques hem d’esforçar-nos per garantir als ciutadans l’Estat de Benestar, però també per fer-ho de forma més eficient que no pas ho fem avui.

De vegades les circumstàncies ens obliguen a fer una aturada en el camí, i fins i tot a prendre mesures doloroses. Em refereixo a les reformes i ajustos que vam haver d’adoptar en 2010 per capejar el vendaval dels mercats. Va ser un pas enrere necessari per poder continuar avançant en la direcció correcta.

Alguns diuen que això no era necessari, que no calia fer cap esforç. Són els mateixos que diuen que no passa res si es segueix creixent en dèficit, que ja ho pagarà algú. No és cert. Aquest camí només condueix al col·lapse immediat i a la ruïna: per sortir de la crisi, cal que tots fem esforços.

És cert que d‘altres ens plantegen un camí d’esforç, sí, però el de l’esforç individual, el del “salvi’s qui pugui”. Diuen que per créixer cal desballestar aquest estat de benestar, que cal trencar l’espina dorsal del nostre sistema de protecció pública. Aquest camí ens condueix a una decadència lenta que convertiria Catalunya i Espanya en societats insuportables.

El conservador és retrocedir, desmantellar i privatitzar la xarxa de protecció que amb tant esforç hem construït tres generacions d’espanyols. L‘assenyat, el progressista, és impulsar i millorar l’educació, la sanitat i els serveis socials que tenim, i fer-los més eficients.

I per aconseguir-ho, moltes vegades no es tracta d’augmentar els recursos. Es tracta d’ajustar els que ja tenim a necessitats concretes i exigir solucions que siguin eficients.

Un bon exemple del que dic és l’educació. Per descomptat cal invertir en l’educació, però cal fer-ho bé. Els experts estimen que l’augment de recursos contribueix a millorar l’aprenentatge dels nens, però en menor mesura que altres factors: Corea del Sud gasta menys en educació que Espanya, i malgrat això els seus alumnes tenen un rendiment superior que els nostres. El que realment funciona és orientar els recursos que ja es tenen cap a programes com els que ajuden als alumnes més endarrerits, o els que promouen l’excel·lència entre els mestres.

Un altre exemple és el dels fons que destinem a ajudar als aturats. Ens gastem 35.000 milions d’euros en subsidis a la desocupació, però d’ells, només 7.000 milions es destinen avui a polítiques actives. És a dir, de cada cinc euros que destinem a desocupació, només un s’inverteix en que els nostres treballadors estiguin preparats per a les noves oportunitats que generi el nou mercat laboral. De nou, no es tracta de gastar més, sinó de gastar millor, sense deixar desprotegits a les persones aturades.

També hem d’ajudar a les universitats perquè es converteixin en vehicles de transferència de coneixement. Produeixen idees que moltes vegades no troben aplicació real: queden atrapades en els tubs d’assaig dels laboratoris d’investigació. Hem d’ajudar al fet que aquestes idees generin riquesa per a tots. Una societat més eficient és aquella en la qual els seus centres de coneixement són vivers per a la creació d’empreses.

Un últim argument en favor d’una major eficiència: molts països que són referència pel seu benestar i la seva major justícia social, com Dinamarca, Finlàndia o Suècia, són també els que saben gestionar millor la seva despesa pública. I també són els més eficients en consum energètic.

Per tant, la millor forma de defensar el nostre Estat de benestar és esforçar-nos perquè la seva gestió sigui molt més eficient del que és avui.

EL MODEL EXPORTADOR 

Deia abans que l’ocupació és el més urgent. Ara bé, on aniran a buscar feina els que abans es dedicaven a la construcció? Com reorientarem la nostra economia? És a dir, com serem capaços de passar d’un creixement construït sobre una economia buida, a una prosperitat sustentada en aquesta societat del coneixement?

Durant els 15 anys de la bombolla immobiliària, l’economia va créixer impulsada per la demanda. Encoratjats pel crèdit barat, les famílies es van endeutar per comprar sobretot cases. Per això no és estrany que a Espanya més d’un 85% de les llars siguin habitatges de propietat. Aquí el parc d’habitatges de lloguer és del 13%, mentre que en l’eurozona arriba al 36%.

Aquesta és una realitat que conec bé. Vaig ser només vuit mesos ministra d’Habitatge, però en aquest temps vaig procurar impulsar mesures que van establir les bases d’un mercat de lloguer més sa. Una d’elles va ser la Renda Bàsica d’Emancipació, una ajuda que ja ha permès a més de 300.000 joves accedir al seu primer habitatge. Espanya tenia l‘edat de sortida de casa més alta d‘Europa: més de 30 anys. A més, vam recuperar la deducció fiscal per als inquilins que havia suprimit el PP.

Torno al que deia: les empreses, per la seva banda, també es van endeutar per respondre a aquest excés de demanda i generar major activitat. En els anys de la bombolla va caure l’estalvi i es va disparar el crèdit.

Fins ara, ha estat el consum el que ha fet créixer la nostra economia, el que ha generat ocupació i ha creat riquesa. Però un consum basat en el què ens endeutem, i no en el què produïm, és insostenible.

A més, encara que volguéssim, ja no podem tornar a aquest model, perquè tant les empreses com les llars tenen un altíssim nivell de deute que ara han de retornar.

La crisi ha de servir-nos per revisar el nostre enfocament i el nostre model de societat: hem de passar d’una economia centrada en el consum, a una economia centrada en la producció; d’una economia basada en les importacions a una que privilegiï les exportacions i les empreses exportadores.

Alemanya, Holanda o els països escandinaus han seguit aquest model. Ara tenen economies sòlides, amb molt menys risc de patir bombolles especulatives, perquè el seu creixement està lligat al que succeeix en l’economia real.

Des de l’any 1999, quan vam adoptar l’euro, el pes de les exportacions a Espanya respecte al PIB no ha variat: s’ha mantingut constant en un 30%. Això significa que les nostres exportacions han continuat creixent, però no a un ritme suficient. En aquest mateix temps, altres països han expandit de forma molt més notable el pes dels seus sectors exportadors. Per exemple, a Alemanya i Suècia les exportacions representen avui gairebé el 50% de la seva economia.

Espanya té empreses exportadores de gran èxit. I moltes d’elles la major part estan a Catalunya. Som, de lluny, qui més exporta de tota Espanya, el doble que els següents, Madrid. Però necessitem que hi hagi més empreses exportadores, i que, a més, siguin més grans per competir als mercats internacionals. I per tant hem de bolcar-nos en elles amb aquest objectiu.

Apostar per les exportacions evitarà que repetim errors del passat, com l’excessiva dependència d’un sector –la construcció— i ens obligarà a millorar en productivitat i en competitivitat, les altres claus en el camí que hem d‘emprendre. També donarà majors incentius a la innovació, ens permetrà tornar a crear ocupació, i créixer de forma molt més sòlida i equilibrada.

En resum, es tracta de passar de la protecció a la reactivació; o com diuen els economistes, del keynesianisme de demanda a l’activisme de l‘oferta.

En altres paraules: necessitem menys compra a crèdit i més producció; menys importació i més exportació. Claus del model productiu que Espanya i Catalunya han de perseguir.

EL PAPER ESTRATÈGIC DE L’ESTAT 

I perquè aquest model funcioni, l’Estat ha d’assumir un paper estratègic.

Portem dècades escoltant que l’Estat, allò públic, és ineficient; que hem de triar entre benestar social i eficiència econòmica. Aquesta és una de les falsedats que més mal fan al progrés de les societats.

És important que entenguem que els mercats ni són miraculosos, ni tampoc malignes. Poden portar prosperitat o poden causar desgràcies. Tot depèn de com els dissenyem, els incentivem i també de com els supervisem. Es mouen sempre a la recerca del benefici propi. Això és legítim i pot ser profitós, sempre que ens assegurem que aquest benefici no perjudica a la resta de la societat.

Alemanya, Àustria o els països nòrdics, són també exemple de la necessitat d’aquesta funció estratègica de l’Estat.

I de nou Finlàndia és un dels casos d’èxit més destacat. Fins als anys 50, més de la meitat de la seva població vivia de l’agricultura. El seu PIB per càpita era la meitat del de Suècia. Avui és similar al d’Alemanya. Els finlandesos han construït un model, que es manté fins avui: l’Estat defineix prioritats, unes agències absolutament independents s’encarreguen d’executar-les i, finalment, un consell assessor completament autònom avalua els avenços i corregeix els possibles errors.

L’experiència d’aquests països ens ensenya que la solució no és que l’Estat intervingui en tot. Tan dolent és retirar l’Estat i deixar l’economia en mans del mercat, com dependre d’un Estat ‘massa protector’ i omnipresent. La clau per a una economia sana és trobar el punt mig entre la llibertat a ultrança dels mercats i el necessari intervencionisme estatal.

L’Estat pel que apostem és l’Estat intel·ligent, un Estat que serveix de coordinador i facilitador. Com dirien els socialdemòcrates alemanys en 1959, “tant mercat com correspongui, tant Estat com sigui necessari”. A això hem d’aspirar.

Uns altres proposen que l’Estat es retiri. Afirmen que d’aquesta manera es donarà confiança als agents econòmics i creixerà per si mateixa l’activitat. Ens diuen que baixem els impostos als més rics i a les empreses, perquè així tindran més diners per gastar i invertir, i així augmentarà el consum, la riquesa i l’ocupació.

Però la realitat, com adverteixen molts economistes, és una altra: no existeix cap certesa que aquesta mesura serveixi, i menys encara en època de recessió. Més aviat a l’inrevés: si es redueixen els impostos, el més probable és que moltes empreses no inverteixin aquests diners, sinó que els dediquin, per exemple, a la recompra d’accions o a l’augment de reserves, o per saldar part del que deute que tenen.

Per tant, cal anar amb compte amb baixar impostos de forma indiscriminada en moments com l’actual, perquè aquesta mesura no sempre és garantia d’inversió, i menys encara de recuperació. Es més raonable alleugerir les càrregues que penalitzen ocupació i competitivitat.

Tanmateix, es dóna la certesa contrària: els impostos que l’Estat recapti a les empreses i les rendes més altes sí es poden invertir per dinamitzar l’economia i crear riquesa.

És important entendre que la política fiscal no és un fi en si mateix, sinó un instrument. Quan proposem pujar alguns impostos, mai de forma general, i demanar així una contribució addicional als qui més tenen, ho fem pensant en invertir aquests recursos addicionals en generar noves oportunitats, en incrementar l’activitat empresarial i en millorar la mobilitat social de les generacions més joves. Parafrasejant al President Obama, són pures matemàtiques.

La nostra premissa, a diferència d’aquells que defensen un retorn al passat, és que necessitem un Estat que generi les certeses i la seguretat que els nostres empresaris necessiten per arriscar, i després del que ha passat per continuar expandint-se.

Per a això, hem d’impulsar una política empresarial molt activa, dirigida a certs sectors estratègics, que encoratgi a les empreses a augmentar la seva grandària i que faciliti les exportacions.

Perquè malgrat la crisi, disposem d’algunes bases sòlides a partir de les que començar a avançar:

  • Tenim una excel·lent dotació d’infraestructures: tenim la xarxa d’autopistes més extensa d’Europa; som el primer país d’Europa i el segon al món en quilòmetres en alta velocitat; i també ens trobem entre els cinc primers països amb més transaccions en els ports. I sabem com continuar millorant.
  • Tenim excel·lents professionals ben formats: el 38,2% de la població espanyola entre 25 i 34 anys té titulació universitària davant del 33,5% de la Unió Europea.
  • Tenim un teixit empresarial competitiu a escala global. Disposem d’empreses líders en 12 de les 38 principals activitats econòmiques del món.

Per tant, tenim molt del que necessitem per tornar a créixer. Només falta l’estratègia correcta per aprofitar al màxim nostres fortaleses.

EMPRENEDORS, INNOVACIÓ I EXPORTACIÓ 

Per edificar aquest nou model productiu i treure el màxim partit als avantatges que ja tenim, hem de comptar amb l’estratègia adequada. I què ha de perseguir aquesta estratègia? Primordialment, quatre objectius:

  • més empreses,
  • major capacitat,
  • més innovadores,
  • i que es vengui més fora d‘Espanya.

Catalunya està en la millor posició per aconseguir aquests objectius i servir d’avantguarda per a la resta d’Espanya. Sempre que Catalunya ha estat a l‘avantguarda, a Catalunya i a Espanya els hi ha anat millor.

¿Com aconseguir-los?

Comencem per l’evident: perquè una persona creí una empresa, cal posar-li-ho fàcil. A Espanya qui vulgui obrir un negoci, triga més d’un mes a aconseguir-ho. A Alemanya només triga 15 dies i a Estats Units, menys d’una setmana.

Es veritat que hem avançat en aquesta qüestió: avui es triga uns 20 dies menys en engegar una empresa que fa un any i les despeses de tramitació s‘han reduït un 10%. Però no n‘hi ha prou.

Això ha de continuar millorant. No és assenyat que quan algú assumeix els riscos que implica emprendre, l’Administració li posi traves innecessàries. L’emprenedor té una missió essencial en la societat: la de superar la resistència al canvi, i amb la seva iniciativa, canviem tots. Per tant, li hem de posar-li-ho més fàcil. Entre els deu principals problemes de l‘emprenedor no hi ha, per cert, el dels impostos. Les estratègies que passen per reduir impostos als emprenedors, són les d‘aquells que no han entès el què ens passa.

Necessitem més empreses, però també que tinguin major capacitat. Una part de la diferència de productivitat entre Catalunya i la resta d’Europa, s’explica pel predomini en la nostra economia de les PIMES. Només una cinquena part de les nostres empreses tenen més de 250 treballadors, mentre que a Alemanya aquestes representen més del 40% del teixit empresarial.

Les PIMES són clau per a la generació d’ocupació i de riquesa, però són menys productives que les grans empreses. De fet, les nostres companyies de major grandària són més productives que les europees de similars. Amb una composició empresarial com la qual té Alemanya, Espanya augmentaria la seva productivitat en un 30%.

Per tant, hem d’ajudar a les PIMES a augmentar el seu volum promovent les fusions i les adquisicions, simplificant els tràmits administratius, i conscienciant a empresaris i emprenedors de la importància que té la grandària de l’empresa.

Les empreses han de guanyar en volum i en capacitat no només per millorar la seva productivitat. Així també els serà més fàcil exportar i guanyar major presència internacional.

Objectiu que només aconseguirem si apostem per la investigació i el desenvolupament. Aquest és el camí cap a un millor futur. Per això en els últims cinc anys el Govern central ha invertit més que mai en R+D+i, i això ha permès que Espanya hagi arribat a la mitjana europea d’inversió pública en innovació.

I Catalunya també ha liderat aquest canvi. Amb el suport dels Governs socialistes, aquí s’inverteix en R+D+i el doble que fa quatre anys. En total, hi ha més de 20 centres tecnològics i parcs científics que són referència a dins i fora d’Espanya.

Però encara hem de fer moltes coses: hem d’aconseguir que la investigació bàsica arribi al món de l’empresa. Espanya està molt lluny dels països que més innovacions registren en l’Oficina Europea de Patents.

Abans m‘he referit a la necessitat que el coneixement que es genera a les universitats es connecti amb la realitat empresarial. A Catalunya ja existeixen diversos exemples d’això. Podria citar-los el d’Oryzom Genomic, una empresa biofarmacéutica que va sorgir fa deu anys de la col·laboració entre la Universitat de Barcelona i el CSIC. Aquesta empresa ha desenvolupat un dels sistemes més avançats d’Europa en biomarcadors que permeten diagnòstics i teràpies personalitzades. Aquest és un exemple que hem de multiplicar.

Les administracions públiques hem d’encapçalar aquesta aposta a favor de la R+D+i. Un bon exemple de com fer-ho ha estat el Pacte Nacional en Investigació i Innovació que va impulsar l’anterior Govern, l’any 2008. El pacte, que van signar partits polítics, empresaris i sindicats, i que està basat en el model finlandès, ha establert les activitats i els sectors que hem d’impulsar a Catalunya en els propers 15 anys. I no és casualitat que tots aquests sectors siguin els que tenen major potencial exportador.

Un dels majors avantatges de l’economia catalana és la seva àmplia base exportadora. Catalunya representa una quarta part de totes les exportacions espanyoles. Les nostres indústries més actives són el sector d’automoció, els plàstics, el material elèctric, els aparells a pressió i les indústries farmacèutica i química. Aquestes activitats representen la meitat de les exportacions de l’economia catalana.

A elles cal sumar un sector que també genera una gran riquesa per a Catalunya: el turisme, que ens permet atreure diners i ingressar més del que gastem. I Catalunya també és capdavantera en turisme de qualitat. Des de l’any 2003, el nombre de viatgers allotjats en hotels de 5 estrelles s’ha incrementat en més de mig milió. I malgrat els excessos de la bombolla immobiliària, no podem estigmatitzar a tot el sector de la construcció. L‘hem de reorientar perquè aposti per la sostenibilitat, l’eficiència i la innovació, i impulsi un urbanisme més racional. També hem de revisar i simplificar la fiscalitat de la rehabilitació d’habitatges, sobretot quan aquests contribueixen a l’eficiència energètica.

Hem de seguir apostant per tots aquests sectors. Però tampoc són suficients. Catalunya necessita impulsar aquelles activitats que defineixen la nova economia, com, per exemple, la biotecnologia, les tecnologies de la informació, les energies renovables o la indústria aeroespacial.

Però a més de millorar la nostra base productiva, hem d’obrir-nos a nous mercats. Actualment les exportacions catalanes es dirigeixen sobretot a països europeus. Ara per tant hem de dirigir-nos a mercats d’alt creixement com és el cas dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina). S’estima que entre 2010 i 2015, més del 70% del creixement del comerç global vindrà d’Àsia i Amèrica. I Catalunya ja exporta més als BRIC que la resta d’Espanya, però encara no és suficient

Però per aconseguir tot això, perquè tinguem més empreses, amb major capacitat, que siguin més innovadores, i que exportin més, necessitem al sector financer.

Necessitem uns bancs que no només es dediquin a especular amb deute públic o a avalar operacions immobiliàries de dubtosa rendibilitat social –i econòmica. Les entitats financeres han d’entendre que obtindran més beneficis a llarg termini si donen suport als projectes viables, als empresaris innovadors i als emprenedors. Nosaltres els hem d‘ajudar. Els nostres bancs i intermediaris financers han de confiar més en aquells que tenen com a únic aval les seves pròpies idees. Quan així sigui, guanyaran ells, i guanyarem tots.

CATALUNYA, AVANTGUARDA DE LA RECUPERACIÓ 

En definitiva, Catalunya té totes les eines per sortir de la crisi; i, sobretot, per sortir millor, amb una base econòmica renovada i molt més sòlida per al futur.

Quan a Catalunya li ha anat bé, a Espanya li ha anat bé. I hem prosperat quan ho ha fet la resta d’Espanya. Ara estem en la pole position, una posició única per ser el referent econòmic i social de tot el país. Aquesta és la Catalunya que volem. Una Catalunya que sigui l’avantguarda d’Espanya, que marqui el camí a la resta.

Però per aconseguir-ho, tots hem de fer esforços. I per això cal força. I la nostra força està en una distribució més justa de les nostres fortaleses: la sanitat, l’educació i els serveis públics. La nostra força està en una distribució justa dels sacrificis i també dels fruits del creixement.

Necessitem una reforma fiscal on les rendes del treball no segueixin discriminades enfront de les rendes del capital, com encara succeeix. I necessitem uns serveis públics més eficients i més redistribuïts que preservin i millorin la nostra cohesió com a societat.

Un grup avança tant com avança l’últim dels seus membres. Una societat avança tant com avança l’últim dels seus ciutadans: per tant el “salvi’s qui pugui” no és la solució. La solució és “Tots junts: esforç i justícia social”. Aquest és el futur.

Per concloure, m’agradaria tornar als tecnòcrates que esmentava al principi d’aquesta intervenció. Hi ha coses en les que tenien raó: en una societat no es poden prendre decisions sense abans mesurar la realitat sobre la que es vol actuar. És a dir: necessitem analitzar i contrastar dades objectives i precises, que no estiguin tenyides per biaixos ni prejudicis. Crec que això és el que diferencia les propostes realistes d‘allò que a casa nostra en diem “fer volar coloms”.

Però una vegada que disposem de les dades, és la política la que les omple de sentit, la que els hi dóna valor, i la que marca el camí a seguir.

I avui més que mai, és temps per a la política. Perquè serà la política –a Europa i al món—, la que posi els mercats al servei de les persones;

Perquè serà la política –a Catalunya i a Espanya—, la que estableixi les bases d’una economia més forta, més equilibrada i més competitiva;

Perquè serà la política la que garanteixi a tots els ciutadans uns bons serveis de salut, una millor educació, i més oportunitats per prosperar.

Perquè, en definitiva, serà amb la política amb la que construirem la societat més pròspera, la societat millor que tots volem i que tenim bases per posar en marxa. És imprescindible que Europa ens ajudi a fer-ho així.

Moltes gràcies.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dimecres 26 Octubre 2011, in Campanya electoral. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.