La cruïlla del PSC

Per la seva claredat i interès us recomano que llegiu l’article de Juan-José López Burniol publicat avui a La Vanguardia, que transcric a continuació.

La cruïlla del PSC
JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL
LA VANGUARDIA, 22.10.11

Gairebé tot és relatiu, en política. Per això, a l’hora de posar títol a aquest article, vaig pensar primer en “La insuportable indefinició del PSC”, però el vaig rebutjar perquè no feia justícia a la substancial aportació dels socialistes a la política catalana i espanyola des de l’inici de la transició. Vaig considerar, després, “Elogi del PSC”, però també em va semblar inadequat perquè no reflectia la deriva tova i incerta del partit, d’uns anys ençà. I m’he decidit, encabat, per “La cruïlla del PSC”, per referir-me –malgrat la neutralitat del to– al moment crucial en què es troba: greu però no tan desesperat com volen fer-nos creure, des de l’altra banda, els que sempre han ocupat posicions nacionalistes, així com les seves tropes auxiliars de lleva més o menys recent. Aquest és un grup heterogeni que assumeix, respecte del PSC, una actitud condescendent i tremendista, semblant a la que tants ateus i agnòstics adopten respecte a l’Església Catòlica: es passen la vida dient-li el que ha de canviar per no perdre fidels. De la mateixa manera, no hi ha dia que, des de les files nacionalistes, no li diguin, al PSC, el que ha de fer per subsistir: que no és pas altra cosa –només faltaria!– que passar per les forques caudines del cànon nacionalista i adoptar una posició ancil·lar.

Però aquest no és pas un destí fatal. En la història del PSC –per utilitzar una frase d’Albert Camus referida a la vida de cada home– “hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu”. Així, Josep-Maria Puig Salellas –a Catalunya: la penúltima cruïlla– va escriure aquestes paraules: “Tots estem d’acord amb la importància del paper que juga el PSC per raó de la seva doble implantació social, que –amb l’antecedent cronològic del PSUC, tot s’ha de dir– ha evitat la fractura de la societat catalana en dos”. Per Puig Salellas, el fet que marca la diferència entre la política basca i la catalana és l’existència del PSC com a partit frontissa. Cosa que és certa igualment en les dues primeres etapes de la seva història: la liderada pels “nois de Sant Gervasi”, que acaba amb el Congrés de Sitges del 1994, i la dels “capitans” al final de la qual ara assistim.

Què en serà, del PSC, en la tercera etapa que ara s’inicia? N’hi ha que el donen per exsangüe amb rigor extrem, per no haver sabut conformar –segons diuen– un programa de síntesi atractiu del que és substancial en les dues ànimes –catalana i espanyola– que, segons ells, conviuen en el seu si. Respecto però no comparteixo aquesta actitud, que em sembla extremada, perquè exigeix al PSC poc menys que la quadratura del cercle, a anys llum del que demanen a altres partits. Discrepant, per tant, de l’opinió d’aquests crítics exigents, el PSC només té –a parer meu– un problema fonamental, que no afecta la major part del seu programa, és a dir, la que configura un projecte socialdemòcrata avui més vigent que mai. El problema del PSC es concreta en un aspecte puntual però que en condiciona tota l’acció: la fixació d’una posició clara pel que fa a la relació de Catalunya amb Espanya; un tema que el PSC ha trampejat com ha pogut durant els darrers anys, i que, segons com el resolgui, pot liquidar la condició de partit frontissa, perquè tot té un límit en aquesta vida, fins i tot la resistència dels materials, que al capdavall es trenquen de tant doblegar-los.

Ja se sap que el PSC defensa una estructura federal de l’Estat, però crec que, sota aquest concepte d’Estat federal –que és, no pensem-hi, una varietat de l’Estat unitari en què l’interès de tots preval, en algunes matèries, per damunt de l’interès particular de qualsevol de les parts– batega a Catalunya –des de l’inici del procés estatutari– la reivindicació més o menys explícita d’una relació bilateral o confederal –d’igual a igual– entre Catalunya i Espanya, que pot ser que pel PSC sigui una estació final, però que pels nacionalistes és una estació de passada –“una miqueta d’independència”– cap a la plenitud nacional.

És en aquesta indefinició sobre el model d’Estat on hi ha el motiu pel qual el PSC es desdibuixa cada dia que passa, ja que no satisfà ni els uns ni els altres, amb l’agreujant que molts acaben desconfiant-ne i l’abandonen per anar a buscar opcions més clares. El PSC s’ha de decidir. Les dues opcions són raonables, però són incompatibles. El moment de la veritat arribarà aviat, quan estableixi la posició sobre la demanda d’un grup parlamentari propi a Madrid. Perquè ja se sap que un Estat federal no pot funcionar sense partits polítics d’àmbit també federal. Per tant, si el PSC opta per reivindicar un grup parlamentari propi, és que –digui el que digui– la seva opció no és federal sinó confederal; i, al contrari, si es limita a reclamar veu pròpia en el si d’un grup socialista únic, la seva aposta federal és seriosa. El pròxim congrés decidirà el que vol. Ara bé, si opta pel grup propi, és possible que, passat un temps, algú digui: “Mireu què se n’ha fet, del PSC! Va ser bonic mentre va durar”.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on dissabte 22 Octubre 2011, in 12è Congrés, Anotacions. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.