Reflexions i problemes de fons

Dissabte el Consell Nacional del PSC va convocar el 12è Congrés del partit que se celebrarà els dies 28, 29 i 30 d’octubre a Barcelona al Palau de Congressos de Catalunya. Us convido a llegir la ponència-marc del 12è Congrés, l’article de Raimon Obiols “PSC: un nou projecte, amb modèstia i ambició” i l’editorial de La Vanguardia “La depresión del PSC”. I aprofito per recordar el recull de materials meus que us podeu descarregar de forma gratuïta “Idees pel debat socialista“, els meus articles “Renovar i ampliar el projecte socialista“, “El verdader debat socialista” i “Una agenda per a la renovació del PSC“, el document de reflexió “Cap al 12è Congrés” i el meu bloc específicament dedicat al debat congressual “Endavant PSC!“.

Però sens dubte la principal notícia de la setmana ha estat l’intent de boicotejar la reunió del Parlament de Catalunya en la que es va iniciar el tràmit parlamentari per aprovar els Pressupostos de la Generalitat pel 2011 acordats entre CiU i PP.

Sobre aquesta qüestió i temes que s’hi relacionen us convido a llegir les següents aportacions:

Abans de seguir m’agradaria compartir les meves reflexions al respecte. En primer lloc i amb rotunditat: l’intent de subvertir o sabotejar les institucions democràtiques és absolutament inacceptable i, a més, constitueix un delicte. El Parlament de Catalunya ha conegut moltíssimes manifestacions i concentracions de tota mena: són ben nombrosos els expedients de crisi empresarial que han motivat concentracions de protesta per part dels treballadors i els seus representants, el mateix podem dir de moltes reivindicacions pageses i de contraris a la utilització de transgènics o al maltractament animal, per citar-ne només algunes. No defenso, doncs, que el Parlament estigui aïllat de la realitat o que la ciutadania no pugui expressar els seus problemes, inquietuds i reivindicacions davant la institució que representa el poble de Catalunya. Estic en contra de qualsevol actuació que persegueixi evitar el seu normal funcionament, o l’agressió o coacció dels membres que l’integren. I això és el que es pretenia el 15 de juny que, lamentablement, ja no serà només recordada com la data de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista. I en aquest sentit és de justícia recordar, com ho fa sovint el president de la Federació de Municipis de Catalunya, Manuel Bustos, que també es van produir lamentables incidents del mateix tipus que els del 15-J amb motiu de la constitució dels ajuntaments el passat dissabte dia 11 de juny.

En segon lloc, crec que el moviment 15-m va fer molt bé de condemnar l’actuació violenta de les persones o grups que van agredir els membres del Parlament, els treballadors de la Cambra, els representants dels mitjans de comunicació i els membres dels cossos i forces de seguretat que volien garantir la seguretat i la integritat física de tots.

En tercer lloc, crec que la utilització de la força per part dels cossos i forces de seguretat és absolutament legítima ja que s’empara en la llei i les institucions democràtiques precisament per protegir la llei i les institucions democràtiques.

En quart lloc, considero que el dret a la lliure expressió de les idees, a concentrar-se o manifestar-se de forma pacífica, és un dret fonamental que només pot limitar-se quan impedeix l’exercici d’altres drets individuals o col·lectius.

En cinquè lloc, considero que el moviment del 15-m, els “indignats”, expressen un malestar social profund, amb causes ben reals a les que la política, al menys per ara, no està essent capaç de donar ni explicacions, ni resposta, ni remei.

Certament el nostre sistema democràtic és perfectible i no pot limitar-se als processos d’elecció cada quatre anys dels nostres representants, tot i que aquesta és la seva dimensió fonamental. Crec també que la principal raó de les crítiques al funcionament del sistema democràtic tenen a veure, precisament, amb la gestió de la crisi econòmica, amb la incapacitat de subordinar els mercats als interessos generals. I comparteixo en termes generals les crítiques al sistema econòmic que de forma de vegades concreta i de vegades abstracta s’estan expressant per molts i moltes dels indignats. En anteriors actualitzacions setmanals del meu Diari he anat recollint anàlisis del moviment i també aportacions crítiques amb la gestió de la crisi econòmica. I ho seguiré fent. I també és per això que en aquest epígraf he inclòs l’article de l’exconseller Josep Maria Vallès en el que explica les seves raons per assistir a la manifestació d’aquesta tarda, a la que em consta que hi assistiran també els secretaris generals de Comissions Obreres i la UGT de Catalunya.

Dit tot això, crec que hi ha també motius sobrats per criticar l’actuació del Govern de Catalunya que va demostrar la seva incapacitat de preservar el normal funcionament de les nostres institucions. El fet que nombrosos diputats i diputades fossin agredits, coaccionats o insultats, i que el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, diversos consellers de la Generalitat i els presidents d’alguns grups parlamentaris haguessin d’arribar al Parlament en helicòpter, amb imatges que han donat la volta al món, demostren clarament que els mecanismes posats en marxa pel Govern per preservar el normal funcionament de les institucions van ser clarament insuficients. Jo mateix vaig fer una declaració pública en nom del grup parlamentari socialista en aquest sentit el dijous dia 16. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Els dispositius de Puig” i l’article de Xavier Sardà “Un Parlament maltractat i un conseller il·luminat”. La insuficiència del dispositiu és un error greu si tenim present que l’acció contra el Parlament estava anunciada feia dies i que el propi Conseller d’Interior en les primeres declaracions del dia 15 manifestava que ell havia estat l’únic a entendre la verdadera naturalesa dels fets de la Plaça de Catalunya del dia 25 de maig. La meva impressió és que es va equivocar el dia 25 de maig i que es va equivocar també el dia 15 de juny. Espero que la seva compareixença al Parlament serveixi per aclarir tots els dubtes sobre l’actuació del Govern.

Una de les reivindicacions dels “indignats” és la necessitat de revisar (en el cas de Catalunya ja no es tracta de revisar sinó d’aprovar) la llei electoral. Per això us recomano que llegiu l’editorial d’avui d’El Periódico de Catalunya “Reforma electoral“, la crònica de José Rico “¿Qui ens representa?” i els articles de Francesc Pallarés “L’important és el vot” i Joan Botella “Cal obrir les llistes”.

Sobre aquesta qüestió convindria rellegir les “50 recomanacions dels experts sobre la llei electoral” d’acord amb l’Informe impulsat per l’anterior govern en la passada legislatura. També us interessarà conèixer l’Informe de la Ponència del conjunt dels grups parlamentaris que va intentar l’elaboració d’una proposició de llei electoral de Catalunya en l’anterior legislatura (compte, és un arxiu pesant de 25,3 MB). En les pàgines 13 a 27 hi trobareu els comentaris dels diferents partits a les 50 recomanacions dels experts, i en les pàgines 255 a 277 hi trobareu la proposta de Llei electoral presentada pel PSC, inspirada en el sistema de representació proporcional personalitzada vigent a la República Federal Alemanya, que consisteix en un doble vot, amb una papereta amb candidats individuals que aspiren a representar un districte electoral (és elegit diputat el candidat que obté més vots a cada districte) i una papereta amb llista de partit que assegura la proporcionalitat del sistema. En l’actualitat s’estan produint contactes discrets entre CiU i PSC per intentar aproximar posicions sobre aquesta qüestió. Tot i esperant que serveixen per il·luminar el difícil camí que ha de portar a l’aprovació de la llei electoral catalana (que necessita comptar amb el vot favorable d’almenys dos terços dels membres del Parlament), el mes de setembre caldrà activar els mecanismes institucionals per intentar-ho.

Afortunadament l’intent d’impedir la reunió del Parlament de Catalunya no va reeixir i dimecres es va produir el debat sobre les esmenes a la totalitat del projecte de pressupostos de la Generalitat pel 2011. Les esmenes van ser derrotades per l’acord CiU-PP. Us convido a visitar la secció específica dedicada als pressupostos de l’oficina parlamentària virtual del PSC, a llegir les declaracions de la nostra portaveu parlamentària Rocío Martínez-Sampere acusant al Govern d’haver presentat un projecte de pressupostos contra la cohesió social en comptes d’haver presentat un projecte de pressupostos contra la crisi, el debat de les esmenes a la totalitat produït en el Ple, en el que Rocío Martínez-Sampere va destacar per la seva contundència i claredat (anunciant la constitució del nou tripartit de dretes CDC-UDC-PP), i les declaracions de Jaume Colboni sobre la llei de mesures fiscals i financeres que acompanya el projecte de pressupostos (qualificada per en Jaume de llei mini-òmnibus). També es van debatre en el Ple les esmenes a la totalitat presentades contra aquest projecte de llei, que van ser novament derrotades per l’acord CiU-PP.

Sobre aquesta qüestió us convido a llegir la crònica de Lluís Pellicer “Los Presupuestos del recorte de CiU superan el primer escollo gracias al PP” i l’article que em va publicar ABC “Las razones del pacto CiU-PP“,

Abans de seguir amb altres recomanacions vull destacar la sorpresa que em produeix la grotesca maniobra de CiU entestada en explicar que s’ha vist obligada a pactar amb el PP perquè el PSC no estava disposat a acordar els pressupostos. És una mentida que, a més, topa amb fets prou coneguts. ¿Qui va facilitar l’investidura d’Artur Mas abstenint-se en segona votació? El PSC. Per fer-ho varem subscriure un acord en el que lògicament no figurava la nostra reivindicació d’aparcar l’eliminació de l’Impost de Successions perquè enteníem que CiU havia de complir amb el seu compromís electoral, i que tenia quatre anys per fer-ho. Ja des del mes de febrer vàrem plantejar que la nostra única condició per facilitar l’aprovació dels pressupostos (novament amb la nostra abstenció n’hi havia prou) era que CiU ajornés un any l’eliminació de l’Impost de Successions. Però CiU s’hi va negar en rodó, entre d’altres coses perquè ja havia acordat  amb el PP l’eliminació d’aquest impost, obrint la porta a revisar a la baixa l’impost de donacions i una futura rebaixa dels tipus que graven les rendes més altes en el tram autonòmic de l’IRPF. Avui la maniobra de CiU per defugir la seva responsabilitat sobre el pacte amb el PP arriba a l’extrem de les declaracions de Duran Lleida que acusa al PSC d’haver donat la clau de la política catalana al PP. ¿Qui ha fet possible que les alcaldies de Badalona i Castelldefels estiguin en mans del PP? ¿Quins vots faran Alberto Fernández-Díaz vicepresident primer de la Diputació de Barcelona? I que consti que preguntar això no és dimonitzar el PP sinó, simplement, mostrar a CiU com a única responsable d’un acord general amb el PP. I provem encara un últim argument: ¿Algú podria dir-me què va oferir CiU al PSC per pactar? Res. Perquè la seva decisió estava presa feia temps. Per retallar sense criteri, per rebaixar impostos als sectors més benestants, per reduir la presència institucional del PSC i per preparar un eventual pacte amb Mariano Rajoy, CiU va decidir fer un acord amb el PP. Oblidant que fa just un any ens manifestàvem en els carrers de Barcelona protestant contra una sentència impulsada pel recurs del PP contra l’Estatut i per la seva campanya agressiva a la resta d’Espanya i sobre els membres del Tribunal Constitucional. ¿Com explicaran ara la seva opció de pactar amb el PP, ara que Alícia Sánchez-Camacho inicia una nova croada contra el model lingüístic de les escoles catalanes? ¿Serà també culpa del PSC? ¿No era més fàcil ajornar un any l’eliminació de l’impost de successions que és tan inoportuna com injusta en plena crisi econòmica?

No és d’estranyar que Antoni Dalmau escrigui un article en referència a CiU que porta el títol “L’art de la figuració”, ni l’alerta d’Antonio Franco “El PP pesa a Catalunya per primer cop” o els interrogants de Joan Majó en el seu article “¿La lista más votada?”.

I ja sembla preparar-se un altre escenari de pacte CiU-PP, la llei òmnibus. Us convido a llegir al respecte els articles de Joan Subirats “Doctrina de xoc a la catalana” i Josep Maria Montaner “Privatización y desregularización”. Una llei òmnibus que pretén la modificació de més de 80 lleis, i desenes d’organismes. Una llei que ha aixecat moltes alertes també en els sectors culturals, com podeu comprovar en els articles de Jaume Cabré “La ILC no pot desaparèixer”, Maria Barbal “La ILC no pot desaparèixer” i Santi Fondevila “Del dir (de CiU) al fer (de Mascarell) sobre el CoNCA”.

Per acabar amb els temes relatius a la política catalana us convido a llegir els articles d’Enric Company “Carod y los males de ERC” i Laia Bonet “Catalunya i el seu Estatut”.

En la política espanyola molts s’interroguen sobre la data de les properes eleccions generals, previstes per març del 2012. Vegeu-ho per exemple en l’article de Javier Pradera “Quién sabe cuándo”. Amb raó parla Gonzalo López Alba de “Resintonizar las antenas”. Alfredo Pérez Rubalcaba ha començat ja a exercir com a futur candidat amb propostes concretes de futur, com el MIR per a professors, vegeu-ho a la crònica de Laura Cantalapiedra y J. A. Aunión “Rubalcaba propone un MIR para profesores en su estreno como candidato”. De Mariano Rajoy seguim sense saber-ne gaire com ens recorda Jordi Sevilla en el seu article “¿Tiene Rajoy política económica?”. I mentre escric això Izquierda Unida acaba de decidir entregar el govern d’Extremadura al PP. Ho sento però aquests no n’aprendran mai.

Aquesta setmana també ha estat notícia l’intent de dimissió de tres magistrats del Tribunal Constitucional. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País “Dimisiones en el TC” i els articles d’Ignacio Escolar “El PP y el Tribunal Constitucional”, Javier Pradera “El secuestro del Constitucional” i Francesc de Carreras “¿Magistrados vitalicios?”.

Us recomano l’article de Fernando Valdés Dal-Ré favorable a la proposta del Govern de reforma de la negociació col·lectiva “Una reforma equilibrada” i la valoració positiva sobre el control de la inflació d’Angel Laborda “Las perspectivas de inflación mejoran notablemente”.

Sobre la crisi grega i l’orientació de la política econòmica europea us convido a llegir l’article de Josep Borrell “La moneda i la frontera”, l’editorial d’El País “Juegos temerarios“, l’article de Dani Rodrik “¿Grecia lo logrará?”, l’editorial d’El País “Para salvar el euro“, l’article de Juan Fernández Vigueras “¿Rescatamos a Grecia o a la banca?”, l’editorial d’El País “Un respiro vital“, (sobre l’acord Sarkozy-Merkel), i els articles de Jorge Fonseca “Pacto contra los ciudadanos” (sobre el Pacte per l’Euro), Andreu Missé “La UE perdió el timón al ceder ante el FMI” i Kenneth Rogoff “El euro, en la encrucijada”.

El cert és que sense un canvi de perspectiva en les polítiques europees no tenim gaire marge de maniobra per enfrontar-nos a la crisi sense costos socials inassumibles. Per això he subscrit el manifest “Cambiemos Europa“, que em va fer conèixer Lídia Santos.

Seguint amb temes europeus us poden interessar l’editorial d’El País “Berlusconi declina” i l’article de Javier Solana “Para recomponer las relaciones Turquía-UE”.

Amb plantejaments crítics sobre la forma en que s’està abordant la crisi econòmica us convido a llegir els articles de Joan Subirats “Per una economia social i solidària”, Vicenç Navarro “Las ignoradas causas del paro”, Miguel Angel Lorente y Juan-Ramón Capella “Las ‘manos muertas’”, Carlos Berzosa “La hecatombe de la izquierda y la crisis económica”, Justo Zambrana “La factura política de la crisis económica”, Antón Costas “La necesidad de hacer preguntas difíciles”, Paul Krugman “El gobierno de los rentistas” i Joaquín Estefanía “Letras indignadas” amb recomanacions de llibres del que podríem anomenar “economia crítica”.

Sobre els canvis en els països àrabs i les qüestions geoestratègiques que susciten us recomano els articles de Fernando Reinares “Lo que Abbottabad revela sobre Al Qaeda”, Lluís Bassets “Negacionismo” i Xavier Batalla “El deber de proteger”, l’entrevista a Javier Solana que li fa Marta López “Hauria sigut millor no posar límits a la intervenció a Líbia” i l’editorial d’El País “Marruecos se mueve“.

També us pot interessar l’article de Mario Vargas Llosa sobre la victòria d’Ollanta Humala al Perú “La derrota del fascismo”.

Sobre temes de fons us recomano l’article de Miquel Puig “El desconcert de la classe mitjana”, l’entrevista a Michel Wieviorka que li fa Lluís Amiguet “¡Qué fracaso!: nuestros hijos ya viven peor que nosotros” i l’article de Pedro Viguer “Cómo modernizar la justicia”.

La recomanació del llibre d’Isidre Molas “El meu temps de presó. 1962-1963. Trencadís de records” publicat per “Edicions 62” en l’article de Marc Carrillo “La memòria d’Isidre Molas”.

I acabo amb articles que recorden persones estimades que ja no estan entre nosaltres: “Espíritu crítico” de Llàtzer Moix sobre Jorge Semprún, “L’altre Quico Sabaté” de Jordi Font, tres articles sobre Carles Navales mort sobtadament aquesta setmana “Elogio de un reformista” de José Luis López Bulla, “Carles Navales, un sindicalista precoz” de Pere Ríos i “Carles Navales, el noi del vidre” de Santiago Carrillo. I la remembrança de Jordi Solé Tura al Parlament de Catalunya, amb la profunda i emotiva intervenció de Montserrat Tura.

“Perles” del programa del Polònia emès el 16 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– El càsting de la “tasca quimèrica” segons en Cuní, per trobar-li un substitut: no funciona ni Martí Anglada [massa alemany], ni Albert Om [que no el deixen afaitar en pantalla], ni Tomàs Molina [que només sap dir molt bona niiiiiiit]… i a més, la Pilar Rahola hi està en contra!

EL MILLOR
– Els d’Intereconomia en plan indigents fent mèrits per aconseguir diners pel seu xiringuito. “Sé que es triste difamar, pero más triste es robar”, així que val tot [encara més]: concursos teletienda, un sorteig pe run sopar íntima amb l’Eduardo al Valle de los Caídos, calendaris en pilotes, subhastes de col·laboradors a l’ebay…

#etfelicitofill
– La reunió del Govern per analitzar la llei òmnibus, que s’ho ha de carregar tot, tot i tot. Au, amb un bat a la mà.

MALA LLET
– Eduard Punset recollint el seu Nobel al 2013. Agraeix el seu premio a Carod i Puigcercós per haver-los portat cap al seu experiment sobre la seva capacitat infinita d’escindir-se.

LʼESTÀVEM ESPERANT
La foto d’Artur Mas arribant en helicòpter al seu monòleg.

MOLT CURRAT
La versió polonesa dels incidents de dimecres al Parlament. Molt ben vist, i en temps rècord:
– El President Mas a l’helicòpter: “Vinga, Felip, fot-li, cap a la Ciutadella, amb propulsió!”
– El pobre Joan Herrera, indignat per partida doble: “Ei, que jo també vaig en bici i cuino en wok!”
– Joaquim Nadal intentant entrar: “Deixeu-me passar, que jo no vaig al Parlament, vaig al zoo!”
– Montserrat Tura amb la “x” de “xunga”.

ARXIU HISTÒRIC (8/6/06)
– Llach vota no a l’Estatut: no paaaaas!
No pas, jo votaré no pas!
A l’Estatut, quina ensarronada
No pas, jo votaré no pas!
Com l’Oleguer, anant cap a Itaca!
I recorda en el referèndum
Vota no però ves al tanto
Que no et prenguin per neofatxa
Però tanmateix digues no pas
Jo votaré no pas!
La gallineta està cabrejada
No pas, jo votaré no pas!
Un no que em surt de la patucada!
Ja la gallineta diu que no i serà paraula
Si el nostre estatut retallen
Que els donin molt per l’anus, no pas!
Anem a votar i després de votar
A votar Vall-Llach!

LA FRASE DE LA SETMANA
  
– Rajoy: “Hay que adelantar las elecciones, o la gente se va a a dar cuenta que yo no podré arreglar nada!”

SURREALISTA
– Montilla fent-se amic d’un castor, com al flim, igual de surrealista, però amb gràcia.

LA PICADA D’ULLET
– L’homenatge al “Save Acebes”. Però no s’havia retirat, ja? O és que fa com el Jordi González, que sempre se n’ha d’anar a Austràlia?

EXCLUSIVA!
– Ja sabem el preu que ha pagat el president Mas pel suport del PP: deixar espai a Rajoy al seu monòleg!



ZW 263
Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

III Congrés Internacional de Ciberperiodisme i Web 2.0

http://ciberpebi.wordpress.com

L’III Congrés Internacional de Ciberperiodisme i Web 2.0: “La transformació de l’espai mediàtic” se celebrarà a Bilbao del 9 a 11 de novembre de 2011. (…) La web 2.0 reforça la idea de l’usuari com a creador i no només com a consumidor de mitjans. Aquelles persones que abans eren clients d’informació es converteixen gradualment en editors, i moltes de les aplicacions associades amb la web 2.0 pretenen ajudar-los a organitzar i publicar els seus continguts. La mala notícia és que aquest fenomen podria considerar-se com una amenaça al paper tradicional de les empreses de mitjans. La bona és que està potenciant la demanda d’una nova forma d’informació compartida i centrada en la comunitat.(…). Està obert ja el període de presentació de propostes de comunicació. Calendari a tenir en compte.

Al programa es contemplen un total de dotze conferències impartides per professors de diferents universitats, que abastaran temes com: “Efectes dels mecanismes de participació dels lectors en la construcció de la memòria en el Periodisme digital”, “El nou ecosistema mediàtic”, “La creativitat i la innovació en el periodisme digital”, etc.

Entre els participants, Cristina Juesas amb la ponència: “El repte de la participació: de la web social a l’èxit”.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 19 Juny 2011, in 12è Congrés, Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.