Joaquim Nadal explica el fons del Fons

Avui Joaquim Nadal en un article publicat als diaris Avui i El Punt que trobareu transcrit a continuació explica de forma sòlida i argumentada el fons del Fons.

El fons del fons

JOAQUIM NADAL I FARRERAS
AVUI / EL PUNT, 13.05.11

L’enrenou organitzat amb motiu de la votació de la moció de CiU al Congrés és considerable i crec que convé aclarir les coses. Vagi per endavant que hi havia motius per votar que sí, però també per votar que no. El més fàcil era votar sí, evitar qualsevol desgast i afegir-se al càlcul tàctic dels estrategs del govern. És igual que el PP anunciés el vot, suposadament a favor de Catalunya, sense cap penediment en relació amb el seu recurs contra l’Estatut, que en va suposar la demolició de parts importants. És igual que ja existís un doble mandat del Congrés i del Senat, amb vot favorable de tothom. I és igual que el suposat front català fos una quimera fabricada per CiU i no un front construït amb diàleg i voluntat compartida de govern i oposició. Vull deixar també clar que sense la intransigència i la rigidesa de la vicepresidenta Salgado i dels responsables del seu ministeri no ens trobaríem en l’actual situació. No només en relació amb els temes estrictament econòmics, sinó també davant de la injustificable oposició al concurs de professorat convocat per la Generalitat, en un fet que representa un escàs sentit de l’Estat autonòmic i una clara invasió de competències del govern de Catalunya.

Em sembla també important establir que per molt que s’entestin alguns en la desqualificació sistemàtica del PSC i s’erigeixin en els seus salvadors des de fora, en la permanent incomoditat amb què vivim les qüestions de l’encaix de Catalunya i Espanya, les dificultats són font de fortalesa i les solucions hauran de venir de dins del partit. Aquests salvadors poden fer vaticinis sobre el futur del nostre partit, catalogar-nos com un possible “càncer” en el futur de Catalunya, considerar que atrapats en les contradiccions estem abocats a la marginalitat política. Però per molt que busquin més el descrèdit que l’anàlisi i que s’erigeixin en escolans de la tàctica de desgast, encara que s’inclinin més “pel cinisme, la demagògia i la hipocresia”, el PSC apostarà decididament per la catalanitat radical, pel catalanisme constructiu que és a l’arrel mateixa del seu esperit fundacional.

Anem a la cronologia dels fets. A la carta del 23 de setembre de 2010 del conseller Castells a la vicepresidenta Salgado hi figuren tots els arguments i les raons de Catalunya. A favor de no perdre el percentatge d’inversions vinculades a la DA3 i en defensa de la legalitat estricta per a 2011 de les bestretes a compte del fons de competitivitat. Perquè, com diu Castells: “…algunas de las medidas adoptadas por el gobierno del Estado no son una medida efectiva de reducción del déficit, sino simplemente desplazar el déficit del presupuesto del Gobierno central al de las CCAA… Es simplemente, cambiar el déficit de cajón”.

Així les coses, el nou Govern de Catalunya s’apunta a la doble demagògia de qüestionar l’acord de finançament i de criticar-ne l’incompliment, acceptant-ne implícitament la bondat. El doble joc consisteix a tirar la tovallola i donar per bo que hi haurà incompliment per part de l’Estat. D’aquesta manera pot carregar les tintes contra el dèficit heretat, els problemes de tresoreria i la inconsistència dels anteriors governants. Abandona la plena bel·ligerància negociadora i situa a l’aparador de la confrontació un problema de govern a govern que té els camins traçats per exigir-ne l’adequat compliment.

Malgrat tot, el PSC insisteix a fer costat al govern de Catalunya i anuncia que un cop exhaurits tots els camins de la negociació donarà suport al govern en aquesta matèria. Fruit d’aquest capteniment es voten primer una moció d’ERC al Congrés dels Diputats (29.3.11) sobre la publicació de les balances fiscals i el compliment dels acords de finançament. Més endavant, es va votar una moció de l’Entesa al Senat (27.4.11) que amb els vots del PSC i sense els del PSOE esdevindria moció guanyadora. Hi ha, doncs, un doble mandat que hauria de ser referència suficient per continuar la negociació i exigir el compliment de les bestretes.

Davant de l’eventualitat que es pretengués tornar a portar el tema al Congrés dels Diputats, més amb voluntat de tensar la corda que d’assolir resultats positius, el PSC va recordar al govern de Catalunya la seva disposició a contribuir decisivament a fer complir els compromisos vigents (27.4.11)*. L’advertí que per molt que des de les tribunes públiques se’ns fessin admonicions sobre el nostre compromís i que s’intentés contraposar l’actitud del PSC en una tria impròpia entre Catalunya i el PSOE, el que calia és una via negociadora, convocar la Comissió Bilateral, acudir, en última instància, a la via jurisdiccional i exhaurir els mecanismes de la negociació política i no els de la confrontació electoral. La resposta no ha sigut el diàleg, sinó la desqualificació i sovint l’insult.

És en aquest context i en plena campanya electoral que arriba la moció de CiU al Congrés, acompanyada d’una altra moció del PP. És més que probable que sense la moció del PP, el senyor Duran Lleida hagués estat disposat a situar les coses en el terreny de la negociació que ell mateix presideix en nom del govern de Catalunya, en una dualitat impròpia que difumina la frontera entre l’àmbit estrictament governamental i la legítima confrontació partidària. El PSC, conscient dels seus compromisos i conscient també que el govern de Catalunya no ha obert cap camí de diàleg, opta per esmenar la moció de CiU, convèncer els diputats del PSOE de votar-la i proposar al Congrés un text que, per tercera vegada, hauria resultat guanyador i hauria posat les coses molt difícils a la Sra. Salgado si s’hagués entestat a mantenir la seva contumaç intenció d’incomplir els acords. Però la conjuntura pesa més que l’interès general, les municipals pesen més que Catalunya i el front fabricat és l’evidència que no existeix un front construït i treballat. La ficció domina l’escena.

Amb el plantejament de la votació perduda de dimarts (10.5.11) hi perd tothom. Potser, fins i tot una mica més el crèdit de la política, entestats com estem a atorgar valor simbòlic i de canvi a votacions  marcades per un parany.

La simple reiteració de votacions on cada vegada suposadament es juga la catalanitat d’uns i altres no aporta cap valor afegit al fet essencial: la negociació política necessària en un context de crisi econòmica que exigeix una especial responsabilitat de tothom.

(*) Declaració pública del PSC sobre el fons de competitivitat

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on divendres 13 Mai 2011, in Anotacions. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.