Després de la Diada

Tot i que intento seguir reduint la quantitat d’articles que recomano en l’actualització setmanal del meu diari segueixen sent molts, uns 45 aquesta setmana. Començo per recomanar-vos els missatges institucionals del president Montilla anunciant la data de les eleccions i amb motiu de la celebració de la Diada.

Enguany, el Manifest del PSC amb motiu de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, és especialment rellevant perquè fixa de forma clara i inequívoca la posició del partit de defensa de la integritat de l’Estatut i d’aprofundiment de l’autogovern per la via de l’entesa federal amb els pobles d’Espanya, que han estat posats en qüestió per la sentència del Tribunal Constitucional. Aquí sota hi trobareu la il·lustració que acompanya el nostre Manifest.

Tant Convergència i Unió com ERC han criticat el fet que el president de la Generalitat inclogués en el missatge institucional de la Diada un advertiment contra la “pulsió separadora” entre Catalunya i Espanya que alguns han desfermat aquí i allà. També critiquen que el President de la Generalitat hagi demanat als Alcaldes de Catalunya que treballin per “superar la desafecció amb Espanya”. No cal dir que considero absolutament legítimes aquestes crítiques que són, al mateix temps, altament clarificadores. Amb les seves crítiques al missatge del president Montilla, CiU i ERC afirmen sense embuts que volen incrementar la pulsió separadora i no volen que se superi la desafecció entre Catalunya i Espanya.

És legítim, propi de partits independentistes i, a partir d’ara també, propi del missatge de Convergència i Unió. Ho deixava clar Felip Puig, a qui cal agrair la sinceritat, quan va resumir la seva intervenció divendres al Fossar de les Moreres amb l’expressió “independència o decadència”. La independència és, doncs, el projecte de CiU. A poc a poc, quan es pugui, embolcallada per l’anomenat “dret a decidir”, entretinguda per la reivindicació del concert econòmic (quan el nou sistema de finançament acordat a l’Estatut porta tot just dos anys en marxa), fonamentant referèndums locals, marejant la perdiu sobre quan fer un referèndum a tot Catalunya, etc. Però, finalment, CiU el que vol és la independència.

És evident que la sentència del Tribunal Constitucional ha obert una disjuntiva: o refer el pacte estatutari i enfortir el pacte constitucional (que pels socialistes només és possible per la via federal) o obrir un procés cap a la independència. De fet, si no es té un projecte d’Espanya i no es vol la independència, només queda recórrer al vell i conegut “peix al cove” practicat per CiU al llarg de 23 anys.

La posició del PSC queda il·lustrada en l’entrevista que em va fer Dídac Boza a lamalla.cat, i a les que Emili Bella va fer a Jaume Collboni a l’Avui i Àngels Piñol a Laia Bonet a El País. I també en les declaracions d’Isidre Molas amb motiu de la celebració de la Diada.

El debat electoral serà sens dubte apassionant però ja s’ha produït un primer incident que no augura res de bo. Es tracta de les injurioses paraules de l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa en les que afirmava sense posar-se vermell que el president Montilla era el president de la Generalitat que Franco hagués preferit. Era la seva manera de valorar la convocatòria electoral o, qui sap, d’escalfar la Diada. El pitjor de tot plegat és que els dirigents del seu partit no han anat més enllà de dir que les paraules del seu eurodiputat eren un error, no han dit que no hi estiguessin d’acord, ni li han demanat que les retiri, ni han demanat disculpes al president. Per intentar ser el màxim d’objectiu i no entrar en la típica picabaralla partidista, us recomano que llegiu al respecte els articles de Lluís Foix “Una estupidez”, Juancho Dumall “Tremosa a la seva talaia”, Antoni Puigverd “Liberalismo ulceroso”, Francesc Codina “Molt més que una patinada” i Andreu Mayayo “CiU dinamita la campanya i Catalunya”.

Sobre la futura campanya electoral i la valoració ciutadana sobre la gestió de govern, respectivament, us convido a llegir els articles de José L. Alvarez “Opciones del perdedor anunciado” i Joan Tapia “Malgrat tot, un got mig ple”. Per cert, afortunadament hi ha qui posa reivindicacions concretes sobre la taula que permetran centrar el debat electoral. Per exemple, la JSC amb la seva proposta d’ampliar l’horari nocturn del metro els divendres (com es recordarà a l’anterior campanya electoral el president Montilla es va comprometre a fer-ho els dissabtes i ho ha complert). El PSC s’ha compromès a incorporar aquesta mesura en el programa electoral socialista. Per cert, per seguir la campanya, Antoni Gutiérrez-Rubí ens ofereix una bona colla de recursos a Internet.

Sobre el debat de fons al voltant de l’encaix de Catalunya a Espanya us convido a llegir els articles de Ferran Mascarell “Los catalanes y el Estado”, Joaquim Coll “La trampa del dret a decidir”, Manuel Castells “Celebrar la derrota”, Juan-José López Burniol “Cuatro caminos hay en mi vida… (II)”, Xerardo Estévez “Dolça Catalunya”, Jordi Font “La tercera via federal” i les aportacions de Josep M. Bricall, Josep M. Castellet, Salvador Giner, Jordi Nadal, Antoni Serra Ramoneda i Josep M. Vallès contingudes en el darrer número de la revista L’Avenç amb el magnífic dossier “Després de la sentència”.

Aquesta setmana, l’Alcalde de Barcelona ha convocat una reunió extraordinària de la Comissió de Govern per impulsar els nou mesos que queden de mandat i ha fet declaracions rotundes que mostren la seva determinació per governar la ciutat i d’aspirar a un nou mandat 2011-2015. Jordi Hereu té els coneixements, l’experiència, la passió, els valors, l’equip i el tarannà necessaris per dirigir la ciutat i ho seguirà demostrant en els propers mesos. Té la confiança i el suport de tots els socialistes. Una prova de la capacitat de l’Alcalde i el seu equip és l’estat de les finances de l’Ajuntament que es podrà beneficiar de les possibilitats d’endeutament que el Govern d’Espanya oferirà només als Ajuntaments més sanejats. Tot i així, caldrà afrontar ben aviat el tema del finançament local, tal com plantegen els articles de Manuel Bustos “Atrapados como Sísifo” i Joaquín Estefanía “Municipios rotos”.

Passant a la política espanyola i com a comentari al darrer comunicat d’eta fet públic diumenge passat us recomano que llegiu l’article de Joan Tapia “Només un primer pas”.

Però el que segueix marcant l’agenda política espanyola és la situació econòmica i les polítiques per fer-hi front i recuperar el creixement econòmic i la creació d’ocupació. Al respecte us convido a llegir els articles de Joaquín Estefanía “La prioridad de la reforma fiscal”, Vicenç Navarro “La causa de la crisis”, Josep Oliver “Recuperació i deute”, Eduard Berenguer “¿Hemos dejado de pertenecer a los PIGS?” i Guillermo de la Dehesa “España es más competitiva de lo que parece”.

Sobre l’evolució política d’Aznar us convido a llegir l’article de Lluís Bassets “Nadie a mi derecha”, que explica també la deriva neocon del PP.

Sobre la situació de la Unió Europea i les perspectives d’enfortir el seu paper polític, econòmic i internacional us convido a llegir els articles de Lluís Bassets “El Estado de la Desunión”, Xavier Vidal-Folch “Derrotismo fuera de tiesto”, Ramón Jáuregui “¿Qué le pasa a Europa”, la entrevista a Tommaso Padoa Schioppa que li fa Lucia Magi al suplement Negocios d’El País i, imprescindible, l’article de Felipe González publicat avui al diari el País “La Unión Europea: crisis y futuro”.

Sobre la situació als Estats Units us convido a llegir l’article de Jean Marie Colombani “Los retos de Obama”, l’editorial d’El País “Más estímulos” i l’article de Paul Krugman “Las cosas podrían ir peor”.

Sobre qüestions internacionals us convido a llegir els articles d’Emilio Menéndez del Valle “Palestina: la tomadura de pelo”, Jesús Cuadrado “¿Por qué estamos en Afganistán?”, Javier Solana “Las grietas del G-20” i Juan Somavía, Jens Stoltenberg i Dominique Strauss-Kahn “Debemos hacer frente ya a la crisis laboral”.

Sobre debats més de fons us convido a llegir els articles de Pablo Salvador Coderch “Igualdad de sexo y matrimonio”, Lluís Foix “El régimen de opinión”, Michel Wieviorka “El futuro de la democracia” i la primícia del llibre de Josep Ramoneda “Manifiesto contra la indiferencia” escrita per Josep Massot a La Vanguardia.

Per acabar i com a petit homenatge a la memòria de Wilebaldo Solano, dirigent del POUM que ens va deixar aquesta setmana, us convido a llegir l’article de Pelai Pagès “Wilebaldo Solano y el POUM”. Podeu estudiar la seva trajectòria al lloc web de la Fundació Andreu Nin de la que era president d’honor.

Per cert, aprofito per convidar-vos a la Festa de la Rosa del PSC que tindrà lloc diumenge vinent a la Pineda de Gavà. En l’acte polític es produiran els parlaments del president Montilla i del president Rodríguez Zapatero. Ja veurem com m’ho faig perquè l’actualització del diari no se’n ressenteixi!

ZW 226 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://personaldemocracy.com/pdf-europe-2010

PdF Europe 2010 (Personal Democracy Forum Europe) és un dels fòrums més importants sobre l’anàlisi de l’impacte de la tecnologia en la política i els governs; com està canviant la manera de fer i entendre la política? PdF reuneix a experts de àmbits diversos per donar a conèixer diferents experiències i les seves conseqüències més rellevants. Des de fa set anys, PdF s’ha celebrat als EEUU (a Nova York), impulsat per Micah L. Sifry i Andrew Rasiej. L’any passat, va tenir lloc la primera edició del PdF Europe (en concret a Barcelona). I, de nou, Barcelona serà la ciutat que aculli la segona edició, els dies 4 i 5 d’octubre de 2010. L’escenari triat per desenvolupar les diferents sessions serà el Teatre Nacional de Catalunya. Durant els dos dies que dura l’esdeveniment, podrem escoltar a més de 40 ponents en les diferents conferències i taules rodones. Des de la pròpia pàgina es poden veure les intervencions de les edicions anteriors. Aquí teniu un avanç del programa i l’enllaç per fer les inscripcions.

Trobareu més informació sobre la iniciativa al lloc web de Xavier Peytibi.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 12 Setembre 2010, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.