Una gran manifestació per la dignitat de Catalunya

Divendres el tribunal constitucional (a partir d’ara em referiré així, en minúscules, a aquest tribunal constitucional) va comunicar oficialment la sentència sobre el recurs presentat pel Partido Popular contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquí podeu accedir a la sentència.

Sobre el contingut de la sentència us recomano que llegiu l’article de Josep Maria Brunet a La Vanguardia “Un fallo lleno de prejuicios y castillos en el aire”, l’editorial d’El País “Mediocre sentencia” i l’article del director de Público Jesús Maraña “Un riesgo para el ‘género’ ciudadanía española. Des d’una perspectiva més jurídica podeu llegir els articles d’Enoch Albertí “La sentencia y sus circunstancias”, Javier Pérez Royo “Un mal precedente”, José Antonio Montilla “Un Estatuto constitucional” i Joan Vintró “Un paso atrás”.

Amb valoracions de la sentència des de l’àrea socialista us recomano que llegiu l‘entrevista que em va fer Gemma Aguilera a El Temps, l’article que em va demanar la revista de la Fundació Rafael Campalans i l’editorial que publicarà aquesta revista en el seu número de d’aquest mes de juliol.

Dels molts articles publicats sobre aquesta qüestió us en recomano onze: el de Salvador Giner, Josep Maria Bricall, Antoni Serra, Josep M. Castellet, Jordi Nadal i Josep Maria Vallès “Tras la sentencia y desde Cataluña”, Lluís Bassets “De derrota en derrota…”, Antoni Puigverd “La casa sin barrer”, Miquel Roca “Aliviados y agraviados”, Joan Majó “Cuatro años para cuatro artículos”, José Andrés Torres Mora “La UCD, Alderaan y el Estatut”, Vicenç Navarro “El presidente Montilla y el gobierno catalán llevan razón”, Esther Vera “El guirigay”, Josep Maria Fradera “La casa de muñecas”, Joan Tapia “Més enllà del ‘Diguem no'” i Carles Navales “Sort, president Montilla!”.

Sobre els preparatius de la manifestació celebrada ahir us convido a llegir l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Una nació, una bandera“, els articles de Ferran Espada “La decisió dels catalans”, Joaquim Coll “Jo no aniré a la manifestació” i Raimon Obiols “La bona política és la que uneix” i que visiteu la pàgina web del manifest “Unitat per Catalunya“. Aquí sota hi trobareu el cartell del president Montilla “Segueixo creient en l’Estatut”.

La manifestació celebrada ahir va ser un èxit rotund. Abans d’entrar a comentar el meu punt de vista al respecte, us convido a llegir els articles de Josep Ramoneda “La hora de la política”, Antoni Puigverd “No escribiré el artículo más triste”, Joan Subirats “La sentencia frustra el pacto que Catalunya ofrecía a España”, Manuel Rico, subdirector de Público, “Escolta, Espanya”, i els editorials d’El País “Soberanismo en la calle“, La Vanguardia “La corriente principal” i El Periódico de Catalunya “Una gran marxa que planteja un gran repte“.

Com deia la manifestació ha estat un èxit rotund i me’n alegro molt que hagi estat així. Trobo absurda tota polèmica al voltant de la xifra de manifestants i ridícul qualsevol intent de magnificar algun incident aïllat. La manifestació ha estat, ho repeteixo, un èxit rotund. Els que minimitzaven l’efecte de la sentència sobre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran vist fins a quin punt estaven equivocats. Aquesta sentència ha estat rebuda com una bufetada, tant pels que vàrem defensar l’Estatut, com pels que creien que era ben poca cosa i per a molts que hi mostraven indiferència. I com han quedat en evidència la responsabilitat tant del tribunal com la del PP, espero que CiU abandoni definitivament la perspectiva de tornar a pactar amb el PP. Sense voler establir un concurs sobre qui estava més indignat per la sentència, vull subratllar la indignació dels federalistes als que aquest tribunal constitucional ha decidit privar-nos d’alguns arguments. Però que no es faci il·lusions el tribunal, les nostres conviccions són fermes i no serà un tribunal desprestigiat i sense visió d’Estat el que ens farà renunciar als nostres ideals, tot i que ens hagi fet més difícil defensar-los a partir d’ara.

Sense voler tampoc entrar en una competició sobre els mèrits de l’èxit, que correspon sobretot als que hi han volgut participar i als organitzadors, vull subratllar l’encert del president Montilla i la seva tenacitat en defensar la presència de les institucions i de la nostra senyera al capdavant de la manifestació. Certament la manifestació ha tingut marcats accents independentistes, però s’equivocarien molt, Catalunya endins i Catalunya enfora, els que pensessin que ha estat només l’expressió d’independentistes. Ha estat això i molt més que això. I, en la meva opinió, és molt bo que hagi estat així. Entre d’altres coses perquè es fa més difícil l’intent de menystenir el rotund missatge que incorpora. Tampoc no seríem justos si no reconeguéssim la contribució a l’èxit de manifestació del propi tribunal constitucional en fer pública la sentència precisament el dia abans.

Ara ve el més difícil, donar continuïtat i contingut concret a l’exigència de la manifestació. I sobre això no podem enganyar-nos, aquesta manifestació que molts hem maldat per a presentar-la com a unitària, no ho ha estat ni de bon tros com la de 1977. Llavors es tractava d’exigir l’Estatut, ahir el motiu que ens aplegava era el rebuig d’una sentència i l’exigència de respecte, però les propostes concretes que s’hi expressaven eren ben diferents, legítimes totes elles, però difícils de compatibilitzar. Independentistes, sobiranistes, defensors del dret a decidir, federalistes, autonomistes, i persones que sense necessitat d’una idea clara sobre què cal fer però que s’han sentit menyspreades per una sentència, que han vist trepitjada la dignitat del país que estimen. Pocs crits i pancartes en favor de l’Estatut, diguem-ho tot. Només dues formacions polítiques el defensaven ahir explícitament (i em disculpo si n’hi havia alguna més que no vaig saber veure): Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa i el PSC. Altres partits defensant sense embuts la independència: ERC, les CUP i la gent de Reagrupament. I la gent de CiU que vaig veure que, quan cridava, ho feia majoritàriament en favor de la independència. També és cert que la majoria de gent que va anar a la manifestació probablement no cridava, o ho feia en poques ocasions. I que també hi havia senyeres sense accent, en obert contrast amb nombroses estelades per la independència. Espero que ningú no vegi censura en aquestes paraules, perquè no hi és. El que intento és descriure la dificultat d’establir un mínim comú denominador que vagi més enllà de la disconformitat amb la sentència de tothom que va marxar ahir pel Passeig de Gràcia. Aquesta és la tasca que correspon ara a partits i institucions. Una tasca que, ens agradi o no, està fortament condicionada per una dinàmica electoral, amb les eleccions al Parlament a celebrar a la tardor.

Massa sovint tots plegats hem comès errors quan ens hem deixat endur per les presses, les falses unitats o el partidisme. De vegades ens hem mogut només per l’interès de posar un parany als adversaris més que no pas per sumar esforços. La resposta política que cal articular a partir d’aquesta desgraciada sentència va molt més enllà d’una manifestació o d’una resolució parlamentària puntual. Estem parlant de fixar un horitzó nacional pels propers anys, fixant els objectius pendents. Pels Socialistes de Catalunya es tracta de refer el pacte estatutari, enfortir el pacte constitucional i emprendre amb decisió la via federal. I no perdre mai de vista els riscos de fractura interna, que també hi són i que alguns voldran explotar. Som conscients, però, que el nostre projecte no és compartit per altres que, legítimament -reitero-, s’han fixat altres fites. I que aquesta visió requereix també de complicitats més enllà de l’Ebre, unes complicitats que de vegades no es produeixen o no són prou conseqüents. Però també cal recordar que sense el PSOE dirigit per Zapatero no tindríem l’Estatut que van votar els catalans, ni el finançament que va acordar Antoni Castells amb Elena Salgado o resolucions en defensa del model lingüístic català com la que va aprovar el 37è Congrés Federal del PSOE celebrat el juliol del 2008.

Realment veig molt difícil que el necessari acord de fons es produeixi abans de les eleccions. Serà precisament el procés electoral el marc natural del debat i serà a partir del resultat electoral, un cop escoltada la ciutadania, que caldrà establir les complicitats necessàries per avançar. Això no impedeix, però, que els propers dies treballem per trobar punts de coincidència. La feina tot just comença. I tampoc no hem d’oblidar les moltes coses que ens uneixen: la defensa i promoció de la nostra identitat nacional, del nostre autogovern, d’un finançament just, de la nostra llengua i la nostra cultura, del nostre dret civil, dels nostres símbols nacionals, de la voluntat de ser un sol poble, de ser respectats. I per això val la pena també seguir treballant per la unitat i fer-la evident en els propers debats parlamentaris.

Per acabar amb qüestions relatives a la política catalana us recomano que llegiu l’entrevista a Joaquim Nadal que li fa Francesc Arroyo a El País sobre infraestructures, la notícia que avui la xarxa de metro arriba als 100 quilòmetres amb el perllongament de la Línia 2 fins al centre de Badalona i la inauguració de l’estació Badalona-Pompeu Fabra, i l’article de Joan Subirats “De los hechos a las palabras”.

Sobre política espanyola us destaco l’editorial d’El País “Juego antidemocrático“, en el que es denuncia l’actitud de dirigents del PP que pretenen no aplicar lleis recentment aprovades com la de la interrupció voluntària de l’embaràs, i l’anàlisi de Gonzalo López Alba “Punto y aparte” sobre el proper Debate sobre el estado de la nación.

Sobre la situació econòmica us recomano l’article d’Angel Laborda “Un saneamiento desigual e incompleto” i l’entrevista a Cándido Méndez que li fan B. Carreño i F. Saiz a Público.

Sobre debats oberts en matèria d’orientació de la política econòmica us recomano els articles d’Antonio Durán-Sindreu Buxadé “Valores y fiscalidad”, Vicenç Navarro “Las políticas fiscales neoliberales” i “Qué debería hacerse para salir de la crisis y qué no se hace“, i Paul Krugman “Los mitos de la austeridad”.

Sobre política europea us recomano l’entrevista a Guy Verhofstadt que li fa Lluís Amiguet a La Vanguardia.

I per acabar, amb debats relatius a la necessitat de renovar la política, us recomano els articles d’Antoni Gutiérrez-Rubí “La política mòbil”, Gemma Lienas “Estado laico ya” i Emma Riverola “El desprecio de los ciudadanos”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 8 de juliol, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

PERLES DEL POLÒNIA
– Montilla pren a Mas el seu monòleg del “tot i que“… ara es barallen per saber qui és més ambigu…
– Justo Molinero: “I vostè, a què espera, a tenir la seva vuvuzela? Pa romper el tímpano a tu suegro, o a tu abuela!”
– ZP compareix davant Sarkozy-Merkel-Cameron per fer balanç de la presidència espanyola de la UE, i es va encongint mentre li retreuen… no ha vingut Obama, hi ha hagut la crisi grega, es va haver de suspendre la cimera euromediterrània de Barcelona… però vaja, tampoc semblen gaire esperançats amb la següent presidència… la dels belgues!

EL MILLOR
– Cooperativa de l’humor: cada personatge fa servir els recursos humorístics d’un altre personatge. Així, pots veure la Chacón dient “en el benentès que… pam!”, el Puigcercós dient “ah, alerta“, o, el millor, ZP dient “os he tomado el pelo a todos… perdoneu, però algú ho havia de dir“

EL PITJOR
– Hereu posa ordre al seu despatx… el tema de l’hotel del Palau va a la gaveta de “Marrons“, amb les putes de la Boqueria; els Jocs Olímpics d’hivern i la caiguda de la Sagrada Família a “Desastres“; la reforma de la Diagonal a “Trompades“… això tenia gràcia, però no he entès perquè de sobte s’ha convertit en l’increïble Hulk :(

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Lluís Llach al camerino del Camp Nou el 6 de juliol de 1985!

KA FORT
– El lleixiu que ve del futur per… netejar tota la paperessa i corrupteles vàries del Palau de la Música… però ni amb lleixiu, caldrà recórrer al pla CatIFA “Solucions noves per la merda de sempre“. Per Catalunya.

LA CANÇÓ [L’estaca, de Lluís Llach] dedicat al President Núñez
Un frankfurt, tres-centes peles.
No ens ho podem “permitir“
Si no els posen més “baratus“
no tornaré a sopar aquí!!
Assassins!
Si tu el portes de pernil
i jo el porto de fuet
ja no haurem de comprar més frankfurts
i el negoci faraà un peeet!

ARXIU HISTÒRIC (avui fa un any)
– Castro es desmaia al despatx d’Obama, és la caiguda del règim, diuen!

LA FRASE DE LA SETMANA
– Jan Laporta: “El cas és que he creat un partit independentista i no hi tinc militància. Necessito algú que em faci la feina bruta… resumint, vull fitxar el Ridao!”

LA PICADA D’ULLET
– Els Srs. Chacón a la seva filleta “Carmeta, tu a qui estimes més al papa o a la mama?”. La Carmeta no ho dubta “Al PSOE!”

SURREALISTA
CiU tadans, això és Mas sa; Espanyols, aneu a pastar fang!; Espanyols, aneu a pastar fang: és sostenible; i altres fricades producte de la nova aplicacaicó generadora de lemes…

ALGÚ HO HAVIA DE DIR
– Gravar un missatge graciós al contestador està passat de moda… Perdoneu, però algú ho havia de dir!
– Sempre que poses Antena 3 estan fent els Simpson… Perdoneu, però algú ho havia de dir!

ZW 222 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://hope140.org/

Hope140 és el nom de la nova eina creada per Twitter per a difondre la tasca de les ONG. A través del seu ús, es poden donar a conèixer les diferents accions i campanyes que impulsen aquestes organitzacions que, en forma de missatges curts, es difonen ràpidament per la xarxa.

Twitter pretén contribuir amb aquesta idea a potenciar l’ús de les xarxes socials per provocar canvis en la societat. Com a exemple, tres de les campanyes que compten amb el suport de Hope140: la reconstrucció d’Haití, la lluita contra la malària i la protecció del medi ambient, a partir de l’impuls a la recaptació de fons per al cercador Bing, que estan destinats a tres ONG que es dediquen a aquest tema.

En el cas d’Haití es facilita una llista de tweeters, incloses institucions diverses, es poden llegir els últims tweets amb informació associada o contactar amb les organitzacions que estan recol·lectant diners per donar suport a aquesta causa. Informació en temps real i recursos per a l’acció.

També es pot consultar l’apartat Case room (cas d’estudi) per veure com una organització determinada ha utilitzat Twitter amb èxit. L’exemple: Roomtoread.

ZV (Zona Vídeo). Lingus TV és una televisió IP nascuda el 2008, amb l’objectiu d’ensenyar i difondre la llengua i la cultura espanyoles. Des de la seva creació ha emès més d’un milió d’episodis, amb visites procedents de més de 150 països.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 11 Juliol 2010, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.