Una setmana trepidant

Com ja he dit en diverses ocasions, se’m fa sovint difícil de triar els temes, els materials i l’ordre en el que exposar-los. Això es fa especialment complicat en setmanes com la que acaba avui en la que s’han concentrat tantes qüestions i de tanta importància.

Des del meu punt de vista, les prioritats de la política catalana (defensar l’autogovern i combatre la crisi) queden perfectament emmarcades en la intervenció del president Montilla davant la Comissió general de les Comunitats Autònomes del Senat i en el discurs del president Montilla en la inauguració de les Jornades organitzades pel Cercle d’Economia a Sitges. En la primera intervenció hi trobareu una defensa del nostre Estatut i d’una idea integradora d’Espanya i en el segon discurs un diagnòstic i una guia d’actuació per afrontar la difícil situació econòmica. També és molt útil llegir l’entrevista a Jaume Collboni que li fa avui mateix Anna Serrano a El Punt.

Sobre el debat al Senat podeu llegir la crònica de Ferran Casas a Públic “Montilla es fa fort en la defensa de la via federal” i en els articles de Joan Tapia “El president parla clar i ferm al Senat”, Jesús Maraña “El gobierno intenta calmar a Catalunya” i Enric Juliana “¿Qué hará Emilia?” (en referència a la presidenta del Tribunal Constitucional). La resposta del PSOE a la intervenció del president Montilla al Senat ha estat intentar desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional, que segueix topant amb la radical oposició del PP.

Pels que encara semblen defensar (o disfrutar) amb la idea que PSOE i PP són el mateix, és especialment recomanable la crònica de Juanma Romero a Público “Cospedal ridiculiza el Senado plurilingüe que apoyó el PP“. Antoni Segura ens recorda en el seu article “El fons del que està en joc amb l’Estatut”. Francisco Balaguer descriu l’atzucac en que es troba actualment el Tribunal Constitucional en el seu article “Punto muerto”. En la seva entrevista a Ignacio Sánchez Cuenca a Público, Carolina Martín explora el paper d’institucions com el Tribunal Constitucional. També us pot interessar la proposta de reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional presentada al Senat per l’Entesa Catalana de Progrés (PSC, ERC i ICV-EUiA) en acabar el debat protagonitzat pel president Montilla (en el que va destacar l’absència d’Artur Mas). Dimecres el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya es van adreçar al Tribunal Constitucional demanant-li que s’abstingués de dictar sentència i en menys de 24 hores (mal m’està el dir-ho, però això ha anat tal i com jo havia pronosticat, tant pel que fa al sentit de la resposta com al termini en el que es produiria –i tinc testimonis–) el Tribunal ha contestat amb un “No ha lugar”.

En el fons de la qüestió segueix obert el debat sobre la idea d’Espanya i una interpretació més oberta o més tancada de la Constitució. Mal que pesi a alguns (sobiranistes o independentistes per un cantó i neocentralistes o uniformitzadors de l’altre), som majoria els catalans que volem seguir defensant el nostre autogovern en el marc espanyol i la via autonomista-federal que hem defensat des de l’aprovació de la Constitució. Em va agradar la naturalitat amb la que defensa aquesta visió (sense necessitat d’utilitzar grans teories ni grans paraules) el futbolista Gerard Piqué en l’entrevista que li fa Victor-M. Amela a La Vanguardia. Vegeu les preguntes i respostes sobre aquesta qüestió:

– ¿Le incomoda jugar para España?

– ¡No! Me hace ilusión. Jugar con España es un orgullo. Estar en la selección española es lo mejor que puede pasarle a un futbolista.

– ¿Todos sus compañeros del Barça piensan igual?

– Supongo que sí. ¡Si no, no irían!

– ¿Cómo ve usted la relación Catalunya-España?

– Nos necesitamos. ¡Debemos estar unidos para ser más grandes! Me entristece mucho cuando en algunos sitios oigo que nos increpan por ser catalanes…

– ¿Qué cree que habría que hacer?

– Llevarnos bien. Yo no confío en los políticos… Lo que sí sé es que España y Catalunya son compatibles. Aunque Catalunya se independizase de España, seguiría necesitando a España, y Catalunya es importante para España. ¡Lo mejor es estar juntos!

Pels que vulguin llegir una defensa més política i fonamentada a nivell teòric de la visió autonomista-federalista d’Espanya, és d’imprescindible lectura el llibre de Daniel Fernández i Joaquim Coll “A favor d’Espanya i del catalanisme” editat per Edhasa. També us interessarà de ben segur l’entrevista a Daniel Fernández que li fan Ferran Casas i Albert M. Vidal a Público.

Sobre les relacions Catalunya-València i el corredor mediterrani us recomano l’entrevista a Josep Vicent Boira que li fa Ester Pinter al diari Avui i l’article de Joan Garí “El centralismo es mal negocio”.

Ahir dissabte es va celebrar una reunió extraordinària del Govern de la Generalitat per aprovar el Decret-Llei que conté les mesures més urgents del pla d’austeritat i de reducció del dèficit públic. Aquí trobareu un resum de les mesures, ja avançades divendres passat pel president Montilla en la seva intervenció davant del Cercle d’Economia, i podeu llegir l’editorial d’El Periódico de Catalunya al respecte “La sensata tisorada de la Generalitat“. Cal destacar que el Govern català és el primer d’Espanya a plantejar la necessitat de garantir un esforç específic per part dels que més tenen. En la reunió del Govern de dimarts vinent s’establiran els criteris de la modificació fiscal que es proposa, el Govern aprovarà la proposta concreta al llarg del mes de juny i el mes de juliol serà aprovada pel Parlament.

Avui La Vanguardia publica una enquesta sobre les properes eleccions municipals a Barcelona que pronostica la derrota dels socialistes. Vegeu el resum que en fa José Antich, director de La Vanguardia, en el seu article “Ganas de cambio”. Un article que acaba amb una frase molt significativa: “En resumen, Hereu tiene que empezar a hacer cosas diferentes si quiere llegar con opciones a las elecciones”. L’alcalde Hereu n’és ben conscient i dies abans de conèixer aquesta enquesta ja va publicar un article al diari Públic en el que avançava les seves prioritats “I, ara més que mai, amb la gent”.

Tal com estava previst, dimarts el grup Socialistes-Ciutadans pel canvi va decidir la seva posició respecte de la creació d’una Comissió d’Investigació sobre les relacions entre el Palau de la Música i la Fundació de CDC. El cert és que hem tingut molts dubtes al respecte tal com vaig declarar dies enrere: la comissió té poc temps hàbil per treballar i existeix el risc que es converteixi en un instrument de picabaralla partidista i no serveixi per esclarir allò que vol investigar. Però entre aquest risc i un altre de pitjor com era el donar peu a l’acusació de l’existència d’un suposat acord entre els dos grans partits per “tapar-se mútuament les vergonyes”, varem optar per donar suport a la creació d’aquesta Comissió, vist que des de CDC no hi havia hagut una resposta contundent a les informacions sobre una suposada vinculació entre els diners que rebia la Fundació de CDC amb la concessió d’obra pública per part del Govern de Catalunya a una important empresa constructora, i un hipotètic pagament per part del Palau de la Música de despeses electorals de CDC. La setmana passada em feia ressò d’algunes d’aquestes informacions i aquesta setmana se n’han publicat d’altres. Vegeu per exemple les cròniques de Lluís Pellicer i Pere Ríos “El encargado del buzoneo de CiU declarará en el caso Palau“, Maiol Roger “El exsecretario personal de Mas participó en la reforma de Palau“, Jesús G. Albalat “Ferrovial 2004 Línia 9” i Lluís Pellicer “‘Nunca trabajamos para el Palau'”. Vegeu també l’editorial d’El Periódico de Catalunya “El cas Millet arriba al Parlament” i l’article d’Andreu Mayayo “La dona del Cèsar, CDC i el finançament”.

A partir de dimarts, un cop aixecat el secret del sumari del cas Pretoria, tots els diaris s’han anat omplint de dades sumarials, transcripcions de converses telefòniques, indicis i proves d’una important xarxa de cobrament de comissions, evasió de capitals i presions per obtenir tractes de favor. També aquí cal ser molt curosos de respectar la presumpció d’innocència dels imputats (i encara més de les persones que sense estar imputades apareixen mencionades en el sumari), i també ser capaços de destriar anècdotes i xafarderies de presumptes delictes. Per tenir una visió de conjunt del cas (cosa ben difícil) us recomano que llegiu la crònica de Miquel Noguer i Lluís Pellicer “Comisiones para todos… y platitos de caviar”. Han causat una gran commoció les converses gravades als imputats, de les que els mitjans han destacat algunes de les afirmacions més sorprenents o que millor retraten els que les feien. Vegeu per exemple la crònica de Lluís Pellicer “La trama esperaba que Mas fuera presidente para que facilitase sus negocios” i la informació d’El Punt “Montilla no ens dóna res; millor que guanyi Mas” de la que trobareu el titular escanejat aquí sota.

Espero que la justícia aclareixi ben aviat aquests casos i depuri les responsabilitats penals que se’n puguin derivar. També convindrà que millorem significativament els mecanismes de transparència i control de les administracions i de les empreses i entitats que s’hi relacionen. Sobre aquestes qüestions m’ha semblat interessant l’article de Carles Castro “La corrupción es cosa de dos”.

La política espanyola està molt marcada per les mesures econòmiques de reducció de la despesa i del dèficit que està prenent el govern Zapatero i les seves dificultats per obtenir suports suficients al Congrés dels Diputats. De fet, la convalidació del Decret-llei que conté les principals mesures d’estalvi, que són estrictament necessàries, s’ha aprovat per un sol vot de diferència. Amb el vot a favor dels 169 diputats socialistes (25 del PSC) i gràcies a l’abstenció de CiU, Coalició Canària i Unión del Pueblo Navarro. Tot i que hi ha enquestes que assenyalen que una majoria dels ciutadans veuen necessàries aquestes mesures, les enquestes sobre estimació de vot a les eleccions generals, assenyalen una clara victòria del PP que podria fins i tot assolir la majoria absoluta. Sobre aquestes qüestions us convido a llegir els articles de José María Ridao “Zapatero sin baraka”, José Luis de Zárraga “Lo que pierde el PSOE no lo gana el PP”, Antoni Fuentes  “El 58,2% dels espanyols veuen necessària la tisorada de Zapatero” (Baròmetro GESOP d’El Periódico de Catalunya), Angels Pont “Els crítics amb el PSOE augmenten”, Ramón Jáuregui “¿Qué hará ahora el PP?”, Xavier Vidal-Folch “Duran Lleida sortea el pozo”, Fernando Vallespín “A bordo del ‘Titanic'” i Javier Pérez Royo “Superposición de crisis”.

L’actitud del PP contrasta amb la de la resta de partits conservadors de la Unió Europea que estan aplicant de forma generalitzada aquestes mesures de contenció de la despesa. És evident que el PP només té al cap les properes eleccions generals i que, a més, vol evitar qualsevol assumpció de responsabilitat sobre els casos de corrupció que l’afecten. Sobre la política del PP us recomano que llegiu els articles d’Ignacio Escolar “En ocasiones veo treguas” i Ramón Cotarelo “Váyase, señor Aznar”, l’editorial del diari El País “Más que trajes“, la crònica del diari Público “El juez Pedreira ve indicios de siete delitos graves en el govern de Camps” i l’article d’Antonio Franco “Les frenètiques presses del PP”.

Sobre la situació econòmica i les receptes per sortir de la crisi us convido a llegir l’entrevista a Mar Serna que li fa Dolors Alvarez a La Vanguardia, l’editorial del diari El País “En la encrucijada“, l’editorial de Cinco Días “Una reforma laboral integral e inmediata” i els articles de Joan Tapia “¿Vota per Zapatero l’FMI?”, Manuel Estapé Tous “El FMI avala el ajuste del gobierno pero reclama más flexibilidad laboral” i “La oleada de ajustes en Europa inquieta a los responsables del FMI“, Miguel Boyer “La hora del ajuste y de las reformas laborales” i Lluís Uría “La OCDE mejora las previsiones del gobierno sobre la economía española”.

Mentre escric aquestes línies sembla que no hi ha avenços en el diàleg social sobre la reforma laboral i, per tant, el govern es veurà obligat a tirar endavant en solitari la seva proposta.

Crec que necessitem una reflexió més de fons i més compartida sobre la nostra situació. Aquí teniu uns apunts personals en forma de guió per incentivar-la: a) en 30 anys hem fet el que els països fundadors de la Unió Europea van fer en 70 anys, i això ha generat importants disfuncions (estem en el mateix club que Alemania, però no som Alemania). b) el gran impuls a les polítiques socials protagonitzat pels governs socialistes i el seu sosteniment exigeix unes taxes de creixement econòmic molt altes. c) la redistribució de la renda s’ha de fer sobre la base de la despesa pública, però també sobre la base dels ingressos públics. d) si volem serveis públics com Suècia o Dinamarca no podem tenir una fiscalitat com la de Malta. e) sense una Europa federal, unida políticament i econòmicament, no només monetàriament, no podrem ni impulsar un creixement econòmic sostenible ni mantenir per gaire temps un sistema de cohesió social com el que tenim (tensionat a la baixa per la competència nordamericana i asiàtica). f) si no s’introdueixen mecanismes de regulació a les transaccions financeres internacionals, la crisi que hem patit es pot tornar a reproduir en qualsevol moment; és imprescindible que els compromisos assolits a la primera cimera del G-20 amb presència d’Espanya (i alguns que són objecte de reflexió en aquests moments en el marc de la Unió Europea) es posin en marxa com més aviat millor. g) el gran esforç social i el formidable impuls de les infraestructures que hem fet (per sobre de les nostres possibilitats) ha generat un dèficit públic molt gran que, en l’actual context, cal reduir de forma immediata. h) la dinàmica econòmica dels darrers deu anys ha implicat un endeutament privat molt per sobre del que és raonable i és també un llast pel nostre creixement futur; el cas concret del sector immobiliari és l’exponent més dramàtic d’aquest excés. i) si encara tinguéssim una moneda nacional pròpia podríem decidir una devaluació com a mecanisme d’ajustament, això avui és impossible (hem de fer un esforç solidari europeu per sostenir l’euro) i, per tant, hem de produir el mateix efecte amb mesures de reducció dràstica i urgent de la despesa, sabent que això pot afectar negativament les possibilitats immediates de creixement econòmic. j) l’ajustament econòmic s’està produint sobretot sobre les espatlles dels treballadors i treballadores que han perdut el seu lloc de treball i dels que veuran congelats o reduïts els seus ingressos; com que cal assegurar que l’ajustament es faci sobre la base d’un esforç col·lectiu i equitatiu, convindrà revisar de forma urgent la nostra fiscalitat. k) caldrà fer reformes en diversos àmbits (reforma laboral, pensions, educació, universitat, sòl i habitatge, sectors regulats –serveis, comerç, transport i energia–). l) el socialisme democràtic, la socialdemocràcia, manté intactes els seus principis i valors i la seva especial pertinença en el món d’avui, però la seva teoria i pràctica han d’adaptar-se a la globalització davant l’evidència que no poden prevaldre en el marc de les fronteres nacionals; és especialment important que aquesta reflexió es produeixi en el marc europeu.

Sobre la gravetat de la situació econòmica i les seves conseqüències sobre Espanya, el seu govern i el partit socialista us convido a llegir els editorials d’El País “Una espiral perversa” (sobre la nova rebaixa de la qualificació del deute espanyol) i “Saneamiento y reformas“, els articles de Luis Rodríguez Aizpeolea “90 días para culminar las reformas”, Gonzalo López Alba “El ajuste cuartea la cohesión del gobierno” i “Las Termópilas socialistas“, Angel Laborda “Ajuste y reformas, mejor con decisión y consenso” i Angel Ubide “La hora de la verdad”.

Amb reflexions més crítiques i de fons sobre la política econòmica i les mesures que s’estan emprenent podeu llegir els articles de Jordi Alberich “Equitat”, Vicenç Navarro “España social a la cola de la UE”, Manuel Castells “¿Salir de la crisis?”, Joaquín Estefanía “Las esquizofrenias” (entre austeritat i creixement), Jordi Sevilla “Los bucles del tiempo platean mi sien” i Edward Hugh “¿Hacia la estación de Finlandia?”.

És obvi que, com he assenyalat, les decisions es prenen en el marc europeu i amb les dificultats derivades de la insuficient coordinació econòmica europea, el també insuficient procés d’integració política i una manca de consens sobre el rumb a seguir. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Europa defensa la seva moneda“, els articles de Joaquim Coello “Al rescat de l’euro”, Lluís Bassets “Naufragio en vez de sueño” (sobre la presidència espanyola de la Unió Europea) i Jean Marie Colombani “París y Berlín, a vueltas con el euro”, l’editorial d’El País “Unión fiscal europea” i els articles de Darío Valcárcel “El rugido del dragón”, Alain Touraine “El fracaso de Europa”, Josep Ramoneda “Europa federal” i Lluís Bassets “Nos ha fallado” (en referència a Angela Merkel).

Sobre política internacional us recomano l’article de Lluís Bassets “Escucha Israel” sobre la necessitat que el govern israelià rectifiqui en profunditat la línia del primer ministre Netanyahu.

I, per últim, us recomano vuit articles sobre debats més de caire ideològic: Edgar Morin “Ce que serait ‘ma’ gauche”, Joaquin Estefanía “Tigres de papel” (sobre la feblesa d’instruments com el G-20), Fundación Ideas “3 tributos sobre las entidades financieras para frenar la especulación”, Soledad Gallego-Díaz “¿Y ahora, qué?” (denunciant la manca de pensament econòmic d’esquerres), Ferran Requejo “Democracias perforadas”, Manuel Cruz “Deixa’m veure’t la cara” (sobre la polèmica al voltant del burca), Pere Vilanova “La Red y la información” i la magnífica entrevista a Josep Borrell que li fa Andreu Missé al suplement Domingo d’El País que porta el títol “Los Gobiernos han jugado al póquer con los mercados y han perdido”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 27 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– Angela Merkel, l’ensinistradora de Zapateros… doncs no sé si ara el Zapagos està millor que abans…

– Infiltrats a la reunió de CCOO i UGT que ha de decidir si convoquen una vaga general o només una huelguita: Marianevich de la cèl·lula boltxevic de Pontevedra i La Pasionària de Chamberí que estan per la general, és clar.

– Iceta pretén recórrer a Joan Clos per renovar la candidatura a l’alcaldia de Barcelona, davant el desesper de Jordi Hereu. Cada un exhibeix els mèrits de l’altre: que si Fòrum, que si Diagonal, que si Carlinhos Brown, que si Sagrada Família…

EL MILLOR
– La reunió d’Obama amb l’expert munidal en xapapot (ell diu que té un gran Prestige sobre el tema): Mariano Rajoy! Diu que no cal que Obama faci res que això del xapapot ja ho treuran els de Nunca mais o Never agains, uns nois molt macos, que treballen bé… i gratis! “Mr President, the xapapot parece malo pero, créame, es bueno“

EL PITJOR
– Montilla s’ha venut el Tàpies de la Sala de Govern per fer una mica de pastarrufa i ha substituït el quadre per un dibuix del seu nebot. Es veu que el quadre a més, provocava mals rotllos, que ara s’han traslladat a casa dels nous propietaris i el Govern és un llit de roses… ja.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR
– El Tirant lo Blanc és un rotllo. Perdoneu, però algú ho havia de dir!
– Tenir un televisor gran és de quillos. Perdoneu, però algú ho havia de dir!
– En realitat, tothom folla igual. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

ARXIU HISTÒRIC (avui fa un any…)
– No hi ha res a fer, mʼencanta el Justo Molinero polac i el seu domini dels volums i les publicitats radiofòniques… ara silencia a la dona perquè no li doni la tabarra.

LA FRASE DE LA SETMANA
– ZP: “Yo nunca cambio de opinión… está bien, voy a matizar… yo siempre cambio de opinión“
– Montilla: “Secretitos en reunión, es caso de corrupción“
– Montilla: “Jo sóc com l’Ibrahimovic, ningú no em vol comprar“

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Montilla exhibint els seus superpoders.
– El Pepitu per fi ha aconseguit que l’engabiat sigui el Monegal!

ZW 216 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.avapol.es

I Concurs d’Assaig Polític AVAPOL

AVAPOL és una associació valenciana de Llicenciats en Ciències Polítiques que té com a objectiu primordial: “la difusió de la figura del politòleg i de la Ciència Política”. Una de les iniciatives que proposen és aquest concurs (veure cartell), llançat recentment en el web i a les xarxes socials, en què els participants han d’escriure un text, de no més de 1.500 paraules, on relacionen els temes: Les xarxes socials 2.0 i la política. Podeu consultar aquí les bases.

L’associació és una organització sense afany de lucre, nascuda amb la I Promoció de Llicenciats en Ciència Política i de l’Administració de la Universitat de València, que té programats diferents esdeveniments durant aquest any (trobades i col·loquis amb polítics valencians, actes amb els representants de les organitzacions juvenils nacionals dels partits polítics, xerrades i jornades amb professionals de la politologia o de la comunicació política…).

ZV (Zona Vídeo). Vídeo informatiu de BBC Mundo sobre la campanya electoral a Colòmbia (análisi, els aspirants a la presidència…).

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 30 Mai 2010, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.