Optimisme i claredat

En la meva opinió el 2010 serà un any exigent, demanarà de tots nosaltres esforç, tenacitat, coratge, intel·ligència, seny. Però avui voldria subratllar dues exigències del nou any: optimisme i claredat.

Per començar amb l’optimisme us recomano amb entusiasme que llegiu l’entrevista a Eduard Biosca que li fa Victor M. Amela a La contra de La Vanguardia. El títol ho diu gairebé tot: “Estoy harto de los pesimistas, los optimistas tenemos razón”.

I la claredat és el que sovint trobo a faltar en la política catalana. I és responsabilitat de tots plegats. Claredat és el que ens reclama a tots Josep Ramoneda en el seu article “Activar la demanda política”. I jo crec que el president Montilla en el seu Missatge de cap d’any oferia claredat quan deia: “Cada dia estic més convençut que el progrés de Catalunya i el creixement de la nostra capacitat d’autogovern depenen del desplegament del nostre Estatut. Hem de persistir en aquesta línia, mantenir el rumb, amb un exercici permanent d’afirmació exigent i confiada”. O quan parlava del caràcter decisiu del 2010 en els següents termes: “Serà decisiu també per a nosaltres, els catalans, perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir: si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-lo”.

És bo que els catalanistes es vagin definint sobre quin és el camí que volem seguir, el camí del diàleg, la negociació, la cooperació i l’entesa amb els pobles d’Espanya (un camí no sempre fàcil, i que confio que el Tribunal Constitucional no esguerri) o l’incert camí de les consultes, el sobiranisme, el desbordament de la legalitat i la independència. Perquè jo no crec que l’ambigüitat sigui cap camí.

Pensant en això he recordat la reflexió que feia Josep Tarradellas en una entrevista que li van fer Leandre Colomer i Ferran Mascarell en el número zero de la revista L’Avenç el desembre de 1976, quan evocava l’actitud de Macià el 14 d’abril de 1931 i la seva renúncia a la República catalana per donar pas al restabliment de la Generalitat. Macià més tard es va referir a aquell dia com “el dia més trist de la meva vida”. I deia Tarradellas “”Tinc motius per a dir que si aquell va ser el dia més trist de la seva vida, fou perquè va constatar que el poble català no volia la independència total ni la República Catalana”. I no cal recordar la gran diferència entre la societat catalana dels anys 30 del segle passat i la d’avui en termes de major complexitat identitària.

Des de posicions catalanistes hi ha qui pensa que viu en un país en el que una gran majoria somia en separar-se d’Espanya quan hi hagi l’oportunitat de fer-ho. I això no és així. De vegades la radicalització no és només una “falsa drecera” sinó que lluny de fer-nos forts, ens divideix, ens afebleix i enforteix les posicions més refractàries als avenços possibles que es poden aconseguir.

També des d’aquest punt de vista m’han interessat els articles de Josep Vicent Boira “Sentido común” i Lluís Foix “Analogías históricas”.

El president Montilla, fidel al seu plantejament polític, ha aprofitat l’avinentesa del nou any per agrair les entitats i institucions catalanes que van manifestar el seu suport a l’editorial conjunt de dotze diaris catalans titulat “La dignitat de Catalunya“. Podeu llegir la carta del president Montilla, que ha estat titllada per alguns a Madrid de “batasuna”, “guerracivilista” i “estratosfèrica”. Potser alguns del que l’han criticada haguessin fet bé de llegir-la abans o de fer-se-la traduir si tenien algun problema de comprensió. Però sempre he cregut que a Madrid fan més nosa els catalanistes que volen la transformació d’Espanya que els que es dediquen a gesticular. Joan Tapia es pregunta irònicament si en efecte “¿Tenim un president ‘batasuna’?”. En tot cas, la carta subratlla novament el compromís del President en la defensa de l’Estatut que van votar els catalans (exercint, per cert, el seu dret a decidir). Vicenç Villatoro semble entendre millor que molts quina és la posició del president, podeu llegir els seus articles “El partit de l’Estatut” i “Des de l’estratosfera“. David Miró en un interessant article de fons afirma que “El PSC dóna el primer cop”. Us en reprodueixo un petit fragment: “Mentre els convergents menjaven torró, els socialistes han arribat primer al camp de batalla i han dibuixat el marc (mental) en el qual pretenen que es disputi la contesa, i que girarà al voltant de la defensa de l’Estatut. A causa dels titubejos de CiU, el PSC s’ha presentat davant l’opinió pública com el partit de l’Estatut («és el nostre projecte nacional com a país», va dir Miquel Iceta després de l’executiva de dilluns passat), deixant a Artur Mas la patata calenta d’haver de definir-se (¿referèndum?, ¿Estatut del 30 de setembre?, ¿independència?) quan el Constitucional dicti sentència. La cara d’Oriol Pujol dijous anunciant el seu suport a la carta de Montilla a 201 institucions era tot un poema. De moment, doncs, no tenen més remei que anar a roda”.

Certament, la sentència del Tribunal Constitucional és una incògnita que plana sobre la política catalana i espanyola. Jo em resisteixo tant com puc a especular sobre quan es produirà i en quins termes, perquè crec que és una pèrdua de temps i de vegades ens fa perdre força per la boca. Però no és sobrer recordar el que deia l’editorial d’El País sobre la qüestió “Agravar el problema catalán o encauzarlo. Ése es el dilema que afronta el Constitucional”. O recomanar novament la lectura de l’article del President Montilla a El País “Defensa y elogio de la Constitución”. Perquè realment no estem parlant només d’un problema catalán, sino d’un veritable problema espanyol. Podeu llegir al respecte les reflexions de Juan-José López Burniol en el seu article “El problema español” i de Josep Ramoneda en el seu “Nación de naciones”. Hi ha qui creu que una sentència dolenta li donarà la raó. Per exemple, avui mateix, Joan Puigcercós en una entrevista que li fan Ferran Casas i Albert M. Vidal a Público afirma sense embuts: “El TC va a reforzar nuestras tesis independentistas”. També us pot interessar el Decàleg federal aprovat per Ciutadans pel canvi en la seva darrera Convenció que dibuixa l’escenari per a una futura reforma constitucional. La pròpia gent de CpC diu, però, que ara convé centrar-nos en la defensa i desplegament de l’Estatut del 2006.

Sobre les posicions del PSC en aquest inici d’any no us podeu perdre l’entrevista a José Zaragoza que li fan Jaume Clotet i Mayka Fernández a l’Avui. També us interessarà la visió de Joan Majó sobre el traspàs de la gestió del servei de rodalia a “¿Cercanías sin vías?” i les reflexions d’Enric Pérez propietari dels cinemes Verdi, entrevistat per Julián García a El Periódico de Catalunya, sobre la llei del cinema.

També aquesta setmana s’ha obert el debat sobre la polèmica decisió de l’Ajuntament de Vic de dificultar l’empadronament de persones sense permís de residència. Per emmarcar el debat podeu llegir l’article d’Ulrich Beck “¿Qué hay detrás de los ‘sin papeles’?” i els articles de Xavier Rius Sant “El padró de Vic i la immigració” i Francesc Valls “Xenofobia transversal en Vic”.

Sobre qüestions relatives a la política espanyola recupero l’article d’Ignacio Muro “Una derecha mediática en plena forma” que se m’havia passat a finals de desembre, i els articles de Javier Pérez Royo “Libertad religiosa”, Gran Wyoming “Crueldad innecesaria” sobre la gestió dels governs autonòmics del PP i Juan Luis Cebrián “Ni respeto ni silencio”, contrari a la sentència que condemna a dos periodistes de la cadena SER per una informació difosa a internet sobre la militància al PP de diverses persones afiliades de forma irregular a aquest partit en relació amb un presumpte cas de corrupció. No cal dir que comparteixo totalment la tesi de Cebrián que també demostra que acatar les sentències, també les del Tribunal Constitucional, no implica necessàriament callar o donar-les per bones. I acabo recomanant-vos un nou bloc, el de Rosa Paz, magnífica periodista i amiga meva. Com tothom que es llença a escriure a Internet, comprovar que té seguidors l’encoratjarà a actualitzar sovint el seu bloc.

Sobre la presidència espanyola de la Unió Europea us convido a llegir l’article de Manuel Castells “La presidencia de la innovación” i l’entrevista a Elena Valenciano que li fa Miguel Angel Marfull a Público.

Sobre la situació econòmica us convido a llegir l’entrevista a José Manuel Campa que li fa Mar Díaz-Varela a La Vanguardia, les entrevistes a la Consellera de Treball de la Generalitat de Catalunya Mar Serna que li fan, respectivament, Lluís Pellicer a El País i Antoni Fuentes a El Periódico de Catalunya, els articles d’Angel Laborda “Tocando fondo” i Alfredo Pastor “Un punto de partida para el 2010” i l’entrevista a Joaquín Almunia que li fa Beatriz Navarro a La Vanguardia.

Amb reflexions més de fons us recomano els articles de Juan-José López Burniol “¿És només l’economia?”, Vicenç Navarro “El copago sanitario”, Mariano Marzo “El vínculo entre el petróleo y el dólar se resquebraja”, Paul Krugman “Esa sensación de 1937”, Joaquín Estefanía “Los orígenes” i Manel Pérez “El casinocapitalismo ataca de nuevo”.

També us interessaran les reflexions (optimistes) de Vicente Verdú “La crisis nos puede salvar” i Borja Vilaseca “El amanecer de otra economía” i la recomanació del llibre de Richard Wilkinson i Kate Pickett “Desigualdad. Un análisis de la (in)felicidad colectiva” que fa Justo Barranco al suplement Dinero de La Vanguardia. El títol en anglès del llibre és ben explícit “Why more equal societies almost always do better”. (Per què les societats més equitatives gairebé sempre se’n surten millor”).

M’han agradat l’article de Xavier Vidal-Folch “Ideario del padre del euro” sobre el pensament de Jacques Delors i l’entrevista a Michel Rocard que li fa Dominique Nora a Le Nouvel Observateur.

Sobre les perspectives de la política internacional us interessaran els articles de Pere Vilanova “Tres variables per al 2010”, Timothy Garton Ash “La nueva década exige un idealismo realista”, Andrés Ortega “Una década decisiva”, Ignacio Sotelo “Perspectivas para 2010” i Paul Kennedy “El desconcertante mundo del año 2010”,

No us perdeu les reflexions de dos eurodiputats socialistes: Luis Yáñez “Cuba en el corazón” i Emilio Menéndez del Valle “España, socio eurolatinoamericano”.

Sobre el terrorisme internacional, Ièmen, Afganistan i el conflicte de civilitzacions us recomano els articles de Jesús Cuadrado “Zapatero y Obama en Afganistán”, Fawaz A. Gerges “La conexión Al Qaeda-Yemen”, Juan Goytisolo “Oriente y Occidente como espacios mentales”, Norman Birnbaum “¿Inteligencia?” i Carlos Nadal “La guerra secreta”.

Són d’imprescindible lectura dos articles sobre el debat al voltant de la identitat: María José Fariñas Dulce “¿Identitat nacional o identitat cívica?” i Bernard-Henri Lévy “Parar el debate sobre la identidad”. I l’article de Robert Taylor “Suècia i el futur de l’esquerra europea” traduït al català per Raimon Obiols en el seu bloc.

I acabo afegint-me a la commemoració del 50è aniversari de la mort d’Albert Camus. Podeu llegir al respecte l’article de Juan-José López Burniol “Intel·ligència, generositat i coratge”, l’especial que li dedica la revista Le Nouvel Observateur, i el llibre de Jean Daniel “Camus. A contracorriente” editat per Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores, que José Zaragoza ens ha regalat als membres de la Comissió Executiva del PSC amb motiu de l’any nou.

ZW 197 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://politicsmagazine.com/

La prestigiosa revista Politics de Campaigns & Elections estrena versió castellana a partir de l’1 de gener de 2010. Els nous continguts estaran orientats, de forma majoritària, a la política latinoamericana, tot i que la presència de temes i autors espanyols serà freqüent. En el seu Consell Consultiu Editorial trobem dos coneguts assessors espanyols: José Luis Sanchís i Aleix Sanmartin.

La revista digital es pot rebre de forma gratuïta. En el primer número es publica un article d’Andoni Aldekoa, assessor i director del Gabinet de l’Alcaldia de Bilbao. El seu text reflexiona sobre el compliment de les promeses electorals i el retiment de comptes en l’acció i gestió política. Aquí pots accedir al primer pdf.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 10 gener 2010, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.