Jordi Solé Tura, la Constitució i l’Estatut

Divendres ens va deixar Jordi Solé Tura. Aquesta entrada del meu Diari és un petit homenatge personal a un dels referents imprescindibles de l’esquerra catalanista i federalista, professor universitari, lluitador antifranquista, exiliat, dirigent del PSUC, impulsor de l’eurocomunisme i la renovació de les esquerres, diputat al Congrés, un dels set pares de la Constitució espanyola i ponent també de l’Estatut de 1979, regidor de Barcelona, posteriorment militant i dirigent del PSC, diputat al Parlament, diputat al Congrés i Senador socialista, Ministre de Cultura de 1991 a 1993. Ha estat un brillant polític, intel·lectual i mestre. Us convido en primer lloc a llegir una breu referència biogràfica i tres interessants articles que tot i ser escrits fa anys no han perdut interès: “El federalismo y nuestro futuro“, “¿Por fin la reforma del Senado?” i “Patriotismo constitucional“.

Sobre el comiat de Jordi Solé Tura, Creu de Sant Jordi i que rebrà a títol pòstum la Medalla d’Or de la Generalitat, us convido a llegir la crònica d’Alfred Rexach “Adiós a Solé Tura”, i els articles de José Montilla “En recuerdo de Solé Tura”, Pasqual Maragall “Cosas en común”, Santiago Carrillo “Del exilio al Congreso”, Miquel Roca “Un hombre de progreso”, Carles Navales “Adéu, iaio” i Jordi Borja “L’honor de la política”.

Ahir mateix, quan m’acomiadava de Jordi Solé Tura al Palau de la Generalitat, Teresa Eulàlia Calzada, la seva dona, em comentava que en Jordi considerava que a Catalunya no es valorava prou la Constitució. Així doncs aprofito per recomanar-vos un enllaç al web de la Constitució espanyola, que es va obrir amb motiu del seu 25è aniversari. També us interessarà l’anàlisi de José Luis de Zárraga sobre l’enquesta que difón avui el diari Público sobre la seva eventual reforma. El títol de l’article ho diu tot: “Una reforma necesaria e imposible”.

Precisament com a pòrtic del capítol dedicat a la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, us convido a llegir un fragment del llibre de Jordi Solé Tura “Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo, autodeterminación” publicat per Alianza Editorial el 1985:

“El artículo 2 de la Constitución española [‘La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas’], dentro de su complejidad conceptual, es una verdadera síntesis de todas las contradicciones existentes en el período constituyente. En él confluyeron los diversos proyectos políticos, en él se expresaron todas las resistencias, en él se muestra con claridad cuál fue la correlación efectiva de las fuerzas en presencia. Desde el punto de vista político es un auténtico empate entre concepciones diferentes de la nación española. Pero, si bien se mira, en él se dan cita, de manera desordenada, las dos grandes concepciones de España, enfrentadas no sólo en el terreno de las ideas, sino también en el de las armas: la concepción de España como una nación única e indivisible, y la concepción de España como un conjunto articulado de pueblos diversos, de nacionalidades históricamente formadas y de regiones. Las dos concepciones se funden para servir de base no ya al Estado centralista tradicionalmente vinculado al concepto de nación única, sino a un Estado de las Autonomías que debe superar las viejas y anquilosadas estructuras del centralismo. Estas autonomías no surgen, además, de ninguna decisión arbitrista, sino que expresan un derecho anterior a la propia Constitución, puesto que ésta ‘reconoce’ tal derecho y lo ‘garantiza’. Esta auténtica ‘nación de naciones’ está, finalmente, unida por el vínculo de solidaridad, concepto difícil de plasmar jurídicamente, pero que constituye un imperativo, una obligación constitucional para todos los ciudadanos y todos los poderes públicos”.

En aquests moments, la millor defensa del nostre Estatut i de la lectura oberta i incloent de la Constitució espanyola l’està fent el president Montilla. Podeu comprovar-ho llegint la intervenció del President Montilla a Madrid davant del Foro Europa Press i en el contundent article del President Montilla publicat precisament avui, dia de la Constitució, al diari El País “Defensa y elogio de la Constitución”. Avui també, des de Madrid on ha assistit a la celebració del Dia de la Constitució, el president Montilla ha dit que ell respecta el Tribunal Constitucional i els que no ho fan són els que bloquegen la seva renovació.

La contundència del President ha estat apreciada per Jordi Coca en el seu article “Afusellar Montilla”. I, tal com diu Jordi Coca, el President té al PSC al darrera com ho demostra l’entrevista a José Zaragoza que li fa Esther Esteban a les pàgines d’El Mundo.

Com recordareu, l’actual ofensiva en defensa de l’Estatut que van votar els catalans va iniciar-la el President Montilla a Maià de Montcal en l’acte de record a Ernest Lluch. Una ofensiva que va ser amplificada per l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya” publicat per dotze diaris catalans. També altres mitjans han pres iniciatives similars com ara la revista L’Avenç en el seu editorial “La inserció i el pacte“. S’han referit a aquest esforç diversos articulistes d’entre els que destaco Francesc Marc Alvaro “Doble paradoja”, Antonio Franco “El periodisme compromès”, Joan Tapia “Les conseqüències d’un editorial”, Antoni Puigverd “La dignidad del catalanismo” i Antoni Segura “És hora de fer un pas més”. Precisament aquest darrer article demana una reacció unitària dels partits catalans. Crec que el que ara convé és fer costat al president Montilla com recomanava Jordi Font en el seu article “Units al voltant del president”. Si comencem a especular sobre com reaccionarem davant una sentència que no sabem quan es produirà ni en quins termes, és molt probable que destaquen les diferències entre els partits més que no pas la voluntat àmpliament majoritària de defensa d’allò que els catalans van votar.

La reacció del president Rodríguez Zapatero a l’editorial conjunt ha estat molt positiva com ho posen de relleu les cròniques de Marisa Cruz a El Mundo “Zapatero insta al TC a avalar el Estatuto catalán“, d’El Punt “Rodríguez Zapatero tornaria a votar l’estatut ‘amb el mateix convenciment’” i d’Albert Ollés a El Periódico de Catalunya “Zapatero recolza el ‘sentiment majoritari’ de l’editorial conjunt“.

Enric Marín en el seu article “Els ‘errors’ de l’Estatut” rebat els arguments dels que creuen que tot plegat no ha valgut la pena. Francisco Balaguer a “Hechos y normas” insisteix en la impossibilitat de declarar inconstitucional allò que recull el preàmbul de l’Estatut que és un fet que ja ha succeït (la declaració del Parlament definint a Catalunya com a nació). Joan Tapia recorda a “El PP i l’Estatut” que l’objectiu del PP és doble: carregar-se l’Estatut i carregar-se Zapatero. Enric Marín a “Nacionalisme i identitat” denuncia la hipocresia del nacionalisme espanyol que vol negar les identitats dels altres. Guillermo Fernández Vara, president d’Extremadura, a “Jutjar els sentiments” defensa que les diverses acepcions del terme “nació” donen perfecta cabuda a la diversitat de sentiments de pertinença dels catalans. Carles Sentís a “Días en suspensión” defensa que el millor seria esperar a que la sentència sorgís d’un Tribunal Constitucional renovat. José Alvarez Junco a “El inacabable debate sobre la nación” diu que el Tribunal Constitucional pot perfectament acceptar la definició de Catalunya com a nació recollida a l’Estatut perquè d’ella no s’han deriven conseqüències sobiranistes. Bonifacio de la Cuadra a “Melancolía constitucional” desitja que un darrer impuls de professionalitat jurídica porti a elaborar una sentència capaç d’imposar l’imperi de la Constitució sense deixar d’integrar la Catalunya democràtica en el projecte col·lectiu d’Espanya. Antoni Matabosch a “Una nación, según el Papa” proposa arguments doctrinals en favor de la constitucionalitat de la definició de Catalunya com a nació. I Francisco Balaguer a “Crisis constitucional” alerta contra els que pretenen enfrontar la Constitució als sentiments d’un poble.

Raimon Ribera i Ferran Mascarell des de les pàgines de l’Avui ens criden a reflexionar, respectivament, sobre l’existència d’un independentisme que pot ser un obstacle per a la tasca de construcció de la catalanitat, i sobre la necessitat de no enfrontar independentistes contra federalistes.

Qui sembla ja abandonar la via estatutària és la Convergència Democràtica de Catalunya dirigida per Artur Mas, que ha optat definitivament per la via de les consultes independentistes. Ho podeu llegir en les cròniques de Daniel G. Sastre a El Mundo i Clara Blanchar a El País.

Suposo que també per aquest motiu Artur Mas novament afirma que si fos President de la Generalitat ell no aniria a Madrid a celebrar el Dia de la Constitució. Si encara defensés la via estatutària estaria en una contradicció insalvable, per una banda defensaria la plena constitucionalitat de l’Estatut i per l’altra es negaria a celebrar la Constitució. El que passa és que Mas només pensa ja en les eleccions i vol esgarrapar vots independentistes a ERC i intenta no perdre vots cap al Reagrupament de Carretero. Per això recolza les consultes i diu que votaria sí a la independència. Però no crec que hi hagi una majoria de catalans que vulgui tenir un president de la Generalitat independentista i que tingui la temptació permanent de situar el país en un carreró sense sortida.

Enric Company comenta les perspectives electorals a “Asimétrica predisposición electoral. Sobre qüestions que estan essent objecte de debat a Catalunya us convido a llegir l’article de Francesc Bracero “Microsoft se fija en el catalán con Windows 7”, l’editorial de La Vanguardia “El caso Centelles“, i els articles de Joan Carles Gallego i Josep Maria Alvarez “Impostos i igualtat d’oportunitats”, José Antonio González Casanova “De Pi y Margall a Pasqual Maragall” i Vicenç Navarro “La herencia nacionalista del fascismo”.

També ha causat lògica preocupació el segrest de tres cooperants catalans que participaven en una caravana solidària a Mauritània. Podeu llegir al respecte els editorials de La Vanguardia i El País.

Per analitzar millor la política espanyola us convido a llegir les reflexions de Luis Arroyo “Cómo sobrevivir a ocho años de gobierno” i Gonzalo López Alba “Astucia política”.

Us convido ara a llegir alguns articles sobre temes que han estat objecte de debat aquesta setmana. La condemna mediàtica d’un innocent al que falsament es va atribuir el maltractament i mort d’una nena ha provocat les reflexions d’Ignacio Escolar “La condena” i l’editorial d’El País “Culpable inocente“. La pressió de l’església catòlica sobre els diputats ha motivat l’article de Javier Pradera “¿Es pecado el parlamentarismo?”. El debat sobre la creu a les escoles ha motivat l’article de Jorge Urdánoz “El velo y la cruz”. La celebració del Dia Mundial contra la SIDA fa especialment oportú l’article de Jordi Casabona “La sida, ¿una epidèmia segrestada?”. L’editorial d’El País “La causa de Haidar” reflexiona sobre la situació d’aquesta activista saharaui privada pel Marroc de retornar al seu país. La publicació del manifest “En defensa de los derechos fundamentales en internet” ha provocat la rectificació del govern d’Espanya com ho posen de manifest l’article d’Ignacio Escolar “El gobierno rectifica a Sinde” i la crònica de Juan Ruiz Sierra i Fidel Masreal “El govern rectifica i assegura que no vol tancar les webs pirates”.

Però la preocupació principal dels ciutadans i dels governs segueix essent la situació econòmica. En aquest sentit els debats suscitats per l’avantprojecte de llei d’economia sostenible i la futura reforma laboral segueixen ben vius. Us convido a llegir l’entrevista a Elena Salgado que li fan a Público A. Estrada, F. Saiz i B. Carreño. També us interessarà un resum de l’estratègia del govern per a l’economia sostenible. I els articles de Joaquín Estefanía “Una idea-fuerza muy potente”, Antoni Fuentes “La flexibilitat a les empreses centrarà la nova reforma laboral, José A. Herce “La reforma laboral que viene”, Paul Krugman “El imperativo de los puestos de trabajo”, Joaquín Estefanía “El estancamiento”, Salvador Giner “Les empremptes socials de la recessió” i Angel Laborda “Una semana provechosa”.

Amb reflexions més generals sobre l’economia global us poden interessar els articles de Sami Naïr “Recuperación global”, Paul Krugman “Cobrar impuestos a los especuladores” i Antón Costas “Reglas, ética y modernización económica”.

Sobre el present i el futur d’Europa i l’entrada en vigor del nou Tractat de Lisboa us convido a llegir l’entrevista a Javier Solana que li fa Eliseo Oliveras a El Periódico de Catalunya, l’article de Lluís Bassets també dedicat a Javier Solana “Sísifo vuelve a casa”, els articles de Diego López Garrido “Europa cambia hoy”, Andreu Missé “Europa entra en una nueva era” i Beatriz Navarro “El futuro de Europa empieza hoy” i l’entrevista a Jacques Delors que li fa Xavier Vidal-Folch al suplement Domingo d’El País.

Sobre política internacional us convido a llegir els articles de Vicente Palacio “Un G-2 para la gobernanza global”, Lluís Bassets “Morir por Afganistán”, Fawaz A. Gerges “¡Una misión imposible!” també sobre l’Afganistan, i Emilio Ontiveros “América Latina, contagiada pero menos”.

Sobre la cimera de Copenhague us convido a llegir els articles de Wangai Maathai “Darrera oportunitat”, Jeffrey Sachs “La política climática del carbón” i Antonio Cerrillo “Más mercado para salvar clima”.

ZW 194 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://atomiumculture.org/

Atomium Culture és la nova xarxa d’universitats, diaris i empreses amb l’objectiu d’impulsar la transferència d’informació (idees, descobriments, investigacions, projectes…) de les diferents disciplines científiques en l’àmbit de la Unió Europea. És doncs una plataforma per l’excel·lència que vol potenciar la investigació de qualitat, fent també un exercici d’autocrítica en tot allò que es realitza, amb la voluntat de situar Europa en les millors condicions per competir globalment pel talent i construir un futur sòlid en el marc de l’economia i la innovació.

Atomium Culture es va presentar el passat 27 de novembre en el marc d’una conferència, on l’ex president francès, Giscard d’Estaing, va fer una crida al protagonisme de la societat civil en la denominada Europa del coneixement, “un espai que ha de ser explorat per tots els europeus.”

Aquesta xarxa coordina les seves activitats a partir de tres àrees principals: difusió; espai per a l’intercanvi; i transferència del coneixement. L’ús de les noves eines de comunicació permet augmentar el flux d’informació, entre els investigadors i els diferents actors que participen en Atomium Culture, ja que reuneix en un sol lloc, els descobriments més interessants, els resultats del treball integral i interdisciplinari intersectorial i debats sobre temes d’interès públic, creant així un autèntic lloc de trobada interactiu per a la investigació, la innovació i la cultura europea.

Participen en ella dues universitats espanyoles: la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Madrid. A la seva pàgina web es pot seguir tota l’actualitat a través de l’agenda d’esdeveniments, les noticíes i pròximament en el seu bloc (que s’activarà a partir de Gener de 2010), a més de consultar articles d’interès en diversos àmbits.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 6 Desembre 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.