La resposta de Catalunya

Aquesta setmana podríem perfectament batejar-la com la setmana de la resposta de Catalunya. Una setmana i una resposta que, de fet, va començar diumenge passat amb la declaració del president Montilla a Maià de Montcal en l’acte de record a Ernest Lluch. Aquí teniu la versió castellana.

Ens recordava el president el preàmbul de la Constitució espanyola que proclama la voluntat de “protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Deia el president: “Tenim una Constitució que vol protegir els pobles d’Espanya i no ha de servir de pretext per a retallar l’autogovern acordat entre dues Cambres legislatives i referendat pel poble”.

Segueixo citant literalment les paraules del president: “Aquí hi ha una de les claus de volta de la situació que vivim avui: Admetre o negar, propiciar o bloquejar el desenvolupament de la concepció plural d’Espanya”.

“Perquè una visió restrictiva del caràcter obert i inclusiu de la Constitució espanyola, una visió que barrés el pas a la concepció plural d’Espanya seria el pitjor servei que es podria fer a la pròpia Constitució”.

“Defensar la Constitució espanyola és promoure el seu esperit integrador, plural, obert i acollidor. Utilitzar-la en sentit contrari és posar-la en perill”.

“Vull recordar, per tant, a aquells que tenen l’alta responsabilitat de vetllar per la constitucionalitat de les nostres lleis que la interpretació de la Constitució no ha de malmetre en cap cas el caràcter obert i inclusiu del text constitucional”.

“Allò que ahir va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir avui per dividir. Aquest és el veritable esperit constitucional. Espero que ningú no malmeti de forma temerària i imprudent aquest esperit”.

No crec que es pugui dir més clar. Les filtracions sorgides del Tribunal, l’excessiva durada de les seves deliberacions i la seva peculiar situació interna no estan ajudant gens a la imatge d’imparcialitat que hauria de tenir. Els socialistes sempre ens hem mostrat respectuosos amb el Tribunal Constitucional i hem afirmat que acatarem la seva sentència, convençuts com estem de la plena constitucionalitat de l’Estatut. Però també hem dit que una sentència que desvirtués greument l’Estatut acordat entre el Parlament i les Corts generals i votat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tindria importants conseqüències polítiques. Així resumia Clara Blanchar el missatge del president Montilla en la crònica publicada a El País dilluns dia 23.

El mateix dia, el diari El País publicava l’editorial “Dilema constitucional” que resultava tan contundent com esclaridor. Un editorial que acabava així: “Agravar el problema catalán o encauzarlo. Ése es el dilema que afronta el Constitucional”.

Dimarts, Miquel Roca es preguntava sobre quina lleialtat se’ns demana als catalans per part d’alguns que no la practiquen gens. Joan Garí definia amb claredat una de les qüestions a debat: “Durante años admiramos que en Catalunya el nacionalismo no hubiera implicado una fractura social tan violenta como en Euskadi, con su radical división entre fieles a una y otra patria. Ahora, por obra y magia de diez magistrados con más o menos piedad, Catalunya está en el disparadero. ¿No sería más fácil reconocer de una vez que España es un estado plurinacional y que sus cuatro lenguas deben ser iguales en derechos y obligaciones?”.

Dimecres, Cristina Sen explicava a La Vanguardia com el president Montilla vol liderar una resposta unitària a la sentència “Montilla reunirá a los líderes catalanes tras la sentencia para responder“. És curiós que Artur Mas vagi insistint en que el president no fa res, quan precisamnt ha estat el que ha aixecat l’alerta, demà estarà a Madrid per explicar-la i ja ha dit que la sentència s’haurà d’acatar i que la resposta ha de ser el màxim d’unitària possible i caldrà establir-la un cop coneguda la sentència. Mentrestant Artur Mas va demanant coses contradictòries, que els magistrats del Tribunal Constitucional s’inhibeixin, que es faci el traspàs de l’aeroport, que es demani el concert econòmic, i bla, bla, bla. Cada dia una frase feta per ocupar un espai als mitjans, cada dia una frase per intentar afeblir l’autoritat del president, cada dia un gra de sorra més per afeblir la necessària unitat. I, això sí, obrint la porta a un eventual pacte amb el PP en el futur. ¿No seria millor que Artur Mas es comprometés a no rebre ni demanar el suport del PP si aquest no retira el recurs? ¿I que digués que mantindrà aquesta postura fins i tot en el cas que hi hagués sentència abans de les eleccions al Parlament? Però no, Mas va demanant reunions que, amb tot probabilitat, lluny de propiciar la unitat servirien per exhibir diferències de criteri. ¿Tant li costa fer costat al president Montilla en la defensa de l’Estatut votat pels catalans i la nostra convicció sobre la seva plena constitucionalitat?

Dimecres es van publicar alguns articles que contenen reflexions ben interessants. Llegiu per exemple els articles de Ramón Cotarelo “Catalunya y su Estatut”, Joan Tapia “Enterrar el 78?” i Josep Maria Vallès “Lo que no resolverá la sentencia del Tribunal”.

Dijous el diari ABC em publicava l’article “La intolerable presión del PP“. En ell explico que mentre molta gent a Madrid es fixa en declaracions produïdes a Catalunya fruit del neguit creat per les filtracions de les deliberacions de l’Alt Tribunal, pocs es fan ressò de la única pressió que està condicionant el Tribunal que no és altra que la intolerable pressió del PP bloquejant la seva renovació. També recordo altres maniobres del PP contra l’Estatut. I això em dóna peu a recordar 40 barbaritats que dirigents del PP van dir de l’Estatut amb motiu de l’aprovació del projecte per part del Parlament de Catalunya.

Però el més important de dijous va ser la contundent resposta de Catalunya en forma de l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya” de dotze diaris catalans (Avui, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, Diari de Sabadell, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, El Punt, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7 i Segre). Aquesta iniciativa sense precedents va significar un toc d’alerta que amplificava l’advertiment del president Montilla. Llegiu l’editorial (aquí el trobareu en versió castellana i també en versió anglesa, per cortesia de David Murano del Club Arnau de Vilanova).

El director de La Vanguardia, José Antich, explicava en un breu article a la pàgina dos del seu diari el sentit de l’editorial conjunt “Una sociedad seria pide respeto“. La iniciativa conjunta dels dotze diaris va suscitar immediatament una onada d’adhesió per part de diferents sectors polítics, econòmics, socials i culturals. I també a la xarxa, amb diferents grups a Facebook i un ampli ressò a la blogsfera catalana. A la pàgina de La Vanguardia hi trobareu les adhesions més significatives.

El mateix dijous es publicaven dos articles que també vull esmentar. Els d’Esther Vera “Ante todo, mucha calma” i el de Josep Oliver “Fins aquí podríem arribar”.

L’editorial va causar també un gran impacte fora de Catalunya i també es van aixecar veus molt hostils, fins i tot algunes que al·ludien a la necessitat de segrestar els diaris que publicaven l’editorial i a l’aplicació del Codi penal…

Crec que molta gent, dins i fora de Catalunya, haurien de reflexionar el per què de l’adhesió suscitada per l’editorial. No oblidem que és un editorial en defensa de l’Estatut que van votar els catalans (i no altra cosa) afirmant també la seva constitucionalitat. Això és important perquè fora de Catalunya s’entengui que el que reclamem és de justícia i no una ruptura. I perquè a Catalunya alguns que somien en respostes radicalitzades, no oblidin que una gran majoria dels catalans no abonarien propostes temeràries que sols produirien divisió i frustració.

Divendres, el director de La Vanguardia José Antich en el seu article de la pàgina dos del diari subratllava l’àmplia resposta que havia concitat l’editorial conjunt. En crònica publicada a El país, Miquel Noguer explica els suports obtinguts a Catalunya per l’editorial conjunt. També a El País, Anabel Díez i Fernando Garea expliquen les diverses reaccions polítiques, tot subratllant que el PSOE demanava al PP la retirada del seu recurs contra l’Estatut.

El mateix divendres es van publicar alguns articles destacables. Us en recomano quatre: Pilar Rahola “¿Hay alguien ahí?”, Félix Monteira “Constitucionalmente incapaces”, Francesc Vallès “El TC, el Estatut y la teoría de Julia Roberts” i Joan Tapia “La dignitat d’Espanya”.

Dissabte 28, Albert Martín Santos explicava a Público “El caldo de cultivo de un clamor unitario en Catalunya”, Ignacio Escolar posa en evidència la hipocresia del PP quan denuncia pressions sobre el Tribunal a “La presión”, El Gran Wyoming ens recorda com algunes reaccions a la posició catalana constitueixen una formidable “Fábrica de independentistas”, Javier Pérez Royo fa memòria recordant alguns pactes d’impuls a l’autogovern que no van ser escapçats esgrimint la Constitució a “Un poco de memòria”, Joaquim Coello reivindica el federalisme a “Fer-nos un lloc a Espanya” i Pablo Salvador Coderch considera que caldrà tornar a començar per refer la relació entre Catalunya i Espanya a “Estrategia del reencuentro”. Jo francament confio que no calgui, però la reflexió és sens dubte pertinent.

Avui mateix, segueixen apareixent articles d’interès d’entre els que destaco cinc: Javier Pérez Royo “El pacte constituent i l’Estatut”, Juan-José López Burniol “El retorn inexorable de la història” evocant la Solidaritat catalana, Isaac Rosa “No, si contra los catalanes no tenemos nada”, Lídia Santos “¿España es Cataluña?” i Jordi Font “Units al voltant del president”. Aquest darrer espero que l’hagi llegit Artur Mas i que, juntament amb la carta del president que sembla que va rebre ahir, se sumi als esforços conjunts abandonant sectarismes i partidismes que no duen enlloc o, més ben dit, que només auguren derrotes col·lectives en el futur.

Com el president Montilla va per feina, i aquests dies es dedica amb els cinc sentits a defensar l’Estatut, ningú no ha parat gaire esment al fet que fa tres anys, el dia 28 de novembre de 2006, va prendre possessió del seu càrrec com a president de la Generalitat. En record d’aquell fet, us recomano que repasseu la feina feta en tres anys en aquesta interessant presentació en format powerpoint.

Divendres el president Montilla va intervenir en los jornades d’economia de S’Agaró. Podeu llegir-lo en la crònica de Bàrbara Julbe a La Vanguardia “Montilla afirma que Catalunya saldrá de la crisis antes que España”. Dissabte, feia una intervenció com a primer secretari del PSC davant de set-cents agents electorals del PSC a Barcelona (a la mateixa hora se celebraven a Catalunya un total de 16 actes similars a aquest; jo estava a Badalona amb els companys i companyes del Barcelonès Nord). Us convido a llegir sencera la intervenció de Montilla però vull destacar-ne dues qüestions. La primera és la defensa aferrissada de l’Estatut “Perquè estem desplegant amb rigor i ambició l’Estatut. El defensarem fins a les darreres conseqüències. Amb intel·ligència i amb força. Amb habilitat i determinació. Ja ho esteu veient”. I la segona és la seva voluntat de donar la batalla fins al final: “Mentre uns ja saluden i celebren la seva suposada victòria, hi ha alguns que ja ho fan, nosaltres continuarem treballant fins el darrer segon. I us dic una cosa: guanyarem en el darrer segon, en el darrer metre, en l’instant decisiu”. Sobre l’esforç d’organitzar els agents electorals del PSC podeu llegir la crònica de Miquel Noguer a El País “El PSC recluta a 5.000 voluntarios para explicar su gestión”. I per saber més en profunditat el que pensa José Montilla no us podeu perdre l’entrevista al President que li fan avui a El Periódico de Catalunya, Carles Cols i Rafael Tapounet per un costat i Arturo San Agustín per l’altre.

Per acabar amb qüestions relatives a la política catalana us convido a llegir els articles de: Joan Trullén “La nova indústria: apostar pels cavalls guanyadors”, Antoni Segura “Corrupció i llei electoral” i Josep Vicent Boira “Por una nueva Commonwealth” sobre la seva coneguda tesi de la necessitat d’una bona entesa entre Catalunya i València.

Parlant sobre política en general no us hauríeu de perdre l’article de Josep Ramoneda “Contra la desconfianza, gobernar”.

Més concretament sobre la política espanyola destaco la crònica de Lydia Garrido a El País “La justicia valenciana abre una vía para investigar la financiación del PP” i els articles de Josep Ramoneda “Aznar va ganando”, explicant que els missatges i la tàctica radical d’Aznar semblen imposar-se al PP i acaben arrossegant la política espanyola, Gonzalo López Alba “Herejes, vendepatrias… y cabreados” descrivint el clima en el que es desenvolupa el debat polític espanyol centrat aquesta setmana en la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, la sentència sobre els recursos contra l’Estatut i la nova llei d’economia sostenible, i Gran Wyoming “Educando a la clase política” en el que denuncia la contradicció d’un PP que parla d’un codi ètic contra la corrupció mentre diu que el cas Gürtel és un muntatge del Ministeri de l’Interior.

Però sens dubte el tema de fons més important segueix essent la crisi econòmica i l’evolució cap a un nou model productiu. En aquest sentit apareix com a referència clara el debat al voltant del projecte de llei sobre economia sostenible. Al respecte podeu llegir la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en l’acte “Nuevas energías” celebrat diumenge passat a Madrid, les cròniques de Mar Díaz-Varela a La Vanguardia i de Miguel Jiménez a El País sobre la intervenció del president Zapatero en la taula rodona organitzada per The Economist, la crònica de Mar Díaz-Varela sobre la disminució de la pressió fiscal a Espanya (“la caiguda més gran de l’OCDE”), i els articles d’Antonio Papell “A la sortida del túnel” i Fernando Vallespín “El desafío de la economía sostenible”.

Sobre l’avantpojecte de Llei d’Economia Sostenible us convido a visitar el web del Ministeri d’Economia i Hisenda on s’expliquen els seus trets fonamentals i a llegir el resum publicat pel diari Público “Tres ejes y ventajas fiscales“.

Sobre la situació econòmica espanyola us convido a llegir l’entrevista a Elena Salgado que li fa Miguel Jiménez a El País, i els articles d’Angel Laborda “Lenta y dolorosa recuperación”, José García Montalvo “El ajuste inmobiliario en España”, Joaquín Estefanía “La banca, todavía” i David Taguas “Políticas de demanda tras la recuperación”.

Sobre altres debats de tipus polític i social podeu llegir dos articles dedicats al combat contra la violència de gènere. Els de Gemma Lienas “¡Por malas!” i Ana Rosa Alcalde “Feminicidio: un problema global”.

Sobre la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs podeu llegir la crònica de Salomé García a Público “Un día histórico para las mujeres” i els articles de José Bono “Aborto: ni derecho ni obligación” i de José Antonio Pérez Tapias, Esperança Esteve, Ana Chacón i Oscar Seco “En democracia no hay herejes”.

Sobre la necessitat d’avançar en la laïcitat podeu llegir els articles d’Ignacio Escolar “Rouco Varela tiene razón” i José Antonio González Casanova “Amb la creu al coll”.

Sobre la situació de la Unió Europea després dels nomenaments del nou president del Consell Europeu i la nova responsable d’Afers exteriors de la Unió, s’ha procedit a nomenar els membres de la nova Comissió Europea amb un paper reforçat de Joaquín Almunia. Podeu llegir al respecte els articles de Joaquín Estefanía “El apagón”, Joan Majó “Europa ya tiene teléfono (?)” i Carmen Alcaide “Hacia una verdadera unión europea” i les cròniques d’Eliseo Oliveras a El Periódico de Catalunya, d’Andreu Missé a El País i de Beatriz Navarro a La Vanguardia.

Sobre el balanç de la visita del president Obama a la Xina podeu llegir els articles de Josep Borrell i Timothy Garton Ash.

Sobre debats de tipus global podeu llegir les entrevistes a El País a George Akerlof, premi Nobel d’Economia, que li fa Claudi Pérez “Subir impuestos es buena idea” i a Manuel Castells que li fa Juan Cruz “Obama no se entiende sin la red”, i els articles de Lourdes Benería i Carmen Sarasúa “La culpa del paro es de los trabajadores”, Vicenç Navarro “Salario mínimo, salario máximo”, Paul Samuelson “Comienzo de una nueva era mundial”, Ariane Arpa “Más hambre con el cambio climático”, Joaquim Coello “Copenhaguen 2009” i Antoni Gutiérrez-Rubí “Realidad desfigurada”, sobre la necessitat de comptar amb una imatge real i unes imatges reals de les nostres societats complexes i diverses.

“Perles” del programa Polònia emès el 26 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– Garzón es fa un petit embolic amb la quantitat de causes que té entre mans: A Alavedra lʼenvia a Somàlia perquè encara és menor dʼedat i no el pot jutjar per segrest, al pirata somalí li pregunta si lʼAlakrana és a Llavaneres… lʼembolic de papers és tal que Franco sʼofereix a fer-li una mica de memòria històrica! Qué genial es Garzóooon!

– Lʼenyorat Justo Molinero torna per presentar-vos el caset de Lluís Llach Per rumbes: ˮtʼimagines poder moure lʼesquelet al ritme de Campanades a morts?”. Hi ha versions inoblidables, amb videoclips i tot, de Venim del nord, venim del sud, Ai LʼEstaca noainonainoná i País petit. Només es troba a benzineres, xarcuteries i botigues dels xinos! I si un trist atzar tʼatura i caus a terra…. seguros del hogar, María José Herra!

EL MILLOR
– La reedició del 23-F ara en format Rouco Varela ocupant el Congrés per impedir la votació de la llei de lʼavortament. Rouco fa exorcismes des de la tribuna i arriben informacions que a València han tret els passos de setmana santa al carrer. Lʼautoritat competent, tant esperada al 23-F, apareix aquest cop en forma de connexió via satèl•lit amb Roma, però el papa diu que a ell no lʼemboliquin.

LA FRASE DE LA SETMANA
– Màrius Serra: “Anagrama de carmanyola: cony alarma!”

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– Chicho Solbes i Groucho Rajoy a… ˮUna Nit a lʼÒperetaˮ dels germans Marx en versió ˮRetallem lʼEstatutˮ. Amb lʼaparició estel•lar de
– Solbes i Rajoy fan una lectura conjunta del que ells anomenen ˮLestátutˮ:
GR: La Comissió Mixta…. bilateral…. finançament autonòmic.
CS: No sé, quisiera volver a oirlo.
GR: La Comissió Mixta…. Oiga, si quiere lo recortamos.
CS: Perfecto, porque es muy largo. Qué nos queda ahora?
GR: LʼEstat ha de garantir… en lʼordenació de rendes per càpita…
CS: Esto sí que no me gusta nada.
GR: Pues no vamos a discutir por eso. [Toma retallada altre cop, i així successivament fins que lʼun per lʼaltre ja no queda re de re]
En aquest moment entra Harpo Montilla dient que això crearà ˮdesapeguˮ a Catalunya, i Solbes li diu ˮtu no eras el mudo?”. ˮSí, sempre he estat amant dels fets, no paraulesˮ.

LA PICADA D’ULLET
– Molt bo el gag de Toni Soler fent de corre-ve-y-dile entre ZP i Montilla, distanciats – també físicament– un a cada punta del plató.

LA NOVETAT
– Matthew Tree debuta a LʼHora del Lector entrevistant Dan Brown amb Empar Moliner i Màrius Serra. Molt fins tots plegats parlant dʼinteressos comercials.

MALA LLET
– Toni Soler a Tomàs Molina: ˮTu ets com el Tamudo de Polònia, has de donar pas a les noves generacionsˮ

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Els membres del TC llegint lʼeditorial conjunt dels diaris La dignitat de Catalunya.

KA FORT
– Els Convergents venent números de loteria per fer una miqueta de calaix i poder tornar els calés del Palau… una senyora pregunta: ˮés pel viatge de final de carrera?” i Mas, indignat, respon ˮescolti senyora, que a mi encara em queda molta cordaˮ

ZW 193 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.DominemoslaTecnologia.net

Del 25 de novembre al 10 de desembre es desenvolupa aquesta campanya d’activisme a la Xarxa amb l’objectiu de “prendre el control de la tecnologia per acabar amb la violència contra les dones”. Qualsevol que utilitzi internet i les noves tecnologies pot participar fent visible la seva protesta. La iniciativa va ser iniciada pel Programa de Suport a les Xarxes de Dones d’APC, el 2006, i va desenvolupada per un moviment divers de persones, organitzacions, col·lectius i comunitats. Forma part dels 16 Dies d’Activisme contra la Violència de Gènere avalat per Nacions Unides, que comença el 25 de novembre cada any.

“Dominem la tecnologia!” es du a terme a tot el món, incloent Argentina, Brasil, Colòmbia, Cambodja, República Democràtica del Congo, La República del Congo, Malàisia, Mèxic, el Pakistan, les Filipines, Sud-àfrica i Uganda, com a part dels esforços del PARM d’APC per aconseguir l’Objectiu del Mil·lenni 3 per a promoure la igualtat de gènere i l’empoderament de la dona.

El Programa de Suport a les Xarxes de Dones d’APC (Associació per al Progrés de les Comunicacions) és una xarxa mundial de dones que recolzen la creació de xarxes per al canvi social i l’empoderament de la dona mitjançant l’ús de tecnologies d’informació i comunicació (TIC), especialment internet.

ZV (Zona Vídeo). Cámara Abierta 2.0: Blog un dels vídeos que ofereix Cámara Abierta 2.0. sobre diferents conceptes a través del seu Diccionari Digital. Aquí podeu veure les diferents entrades.

 

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 29 Novembre 2009, in Estatut, Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.