Per un catalanisme eficaç

Quan la setmana passada explicava que volia incorporar menys articles de lectura a l’actualització setmanal del meu Diari potser pecava de voluntarista. El cert és que se’m fa difícil prescindir de materials que he trobat interessants. Aprofito, però, per tornar a recordar que al meu Google Reader trobareu moltes coses que vaig trobant per la xarxa i considero interessants.

Per començar us recomano que llegiu la Declaració institucional del President Montilla en ocasió de la Diada. Podeu llegir també l’entrevista al President de la Generalitat que li van fer a l’Avui David González i Marta Lasalas. Aquí hi trobareu el Manifest del PSC amb motiu de la Diada. I també us recomano que llegiu l’entrevista que em fa Enric Rimbau a El Temps.

He trobat particularment interessant l’enquesta sobre Catalunya encarregada pel diari Público. Aquí hi trobareu les dades sobre intenció de vot i aquí trobareu les opinions sobre l’Estatut. No us perdeu l’anàlisi del director de l’estudi José Luis de Zárraga “Actitudes moderadas y reorganización del voto”. Com a complement d’aquest estudi us convido a llegir l’article d’Oriol Bartomeus “Cherchez la femme” en el que destaca la importància del vot femení de cara a les properes eleccions.

El Publiscopio proporcionava algunes dades que convé remarcar. Per exemple, l’estimació en escons (trobareu entre parèntesi l’actual composició del Parlament): CiU 53/54 (48), PSC 44/46 (37), PP 13/15 (14), ICV-EUiA 11 (12) i ERC 11 (21). Segons aquesta estimació, ERC patiria una important davallada, CiU i PSC pujarien i com el PSC puja més que CiU, la distància entre ambdós partits disminuiria. José Zaragoza ha subratllat una conclusió evident: l’escenari està obert però queda clar que CiU només podria aconseguir la presidència pactant amb el PP. Segons l’estudi, el PSC és el partit que suscita més simpatia i la majoria dels catalans pensa que José Montilla serà reelegit com a president de la Generalitat. Segons l’estudi, les tendències de vot apunten a un clar retrocés dels partits més radicals.

Personalment, encara he trobat més interessant la part de l’estudi dedicada a les opinions sobre l’autogovern: la majoria creu que l’Estatut és bo, més del 60% dels catalans vol ampliar l’autogovern i només el 10% creu que l’anterior sistema de finançament era millor que l’acordat entre el Govern de Catalunya el Govern d’Espanya abans de l’estiu. L’estudi conclou que la majoria dels ciutadans no creu que convocar manifestacions sigui una bona resposta en cas de retallada de l’Estatut, i encara són menys els que defensen la retirada de tot suport al govern d’Espanya, la retirada dels diputats catalans del congrés i el trencament de relacions institucionals amb Espanya. Això sí, la majoria vol que es trobi la manera de fer respectar el potencial d’autogovern contingut en l’Estatut votat pels catalans.

Si aquest és el sentiment majoritari de la gent, no és d’estranyar que la figura del President Montilla obtingui cada cop més reconeixement ciutadà. La gent reclama fermesa, però també rigor. La majoria està disposada a donar la batalla per l’autogovern, però no a perdre temps i forces amb batalletes estèrils. Crec sincerament que la majoria vol que es guanyi la batalla de l’Estatut com es va guanyar la batalla pel finançament, amb tenacitat i intel·ligència, defugint tota gesticulació i els focs d’encenalls. No pot ser que el debat polític català s’assembli a una bicicleta estàtica que no porta enlloc o a una nòria que gira sempre sobre el mateix eix però tampoc no porta enlloc.

Pel seu interès us recomano també la lectura de l’editorial de La Vanguardia “Cataluña, entre gestos y comicios”, l’article de Francesc-Marc Álvaro “¿Qué pasará en Cataluña?”, la intervenció del President Pujol en l’acte commemoratiu del 150è aniversari del naixement del President Macià i l’article de Ferran Mascarell “Independència o Estatut”.

Per fer boca destaco alguns fragments d’aquests textos.

Dos de l’editorial de La Vanguardia: “No obstante, la larga espera de la sentencia del TC ya ha servido para poner en evidencia que los excesos de tacticismo que influyeron en la complicada elaboración del Estatut no han desaparecido. Los incesantes debates sobre las posibles respuestas a un fallo negativo indican que lo urgente, lo superficial y lo hipotético se impone, en el mundo político catalán, a una visión más reflexiva, serena y estratégica. Las discusiones bizantinas sobre la oportunidad de convocar manifestaciones preventivas o reactivas en defensa del Estatut sólo sirven para confundir y cansar a los ciudadanos, y para desplazar la responsabilidad de los actores políticos” (…) “La política reclama gestos tanto como razones, pero no es bueno acabar en la gesticulación desconcertante. La incertidumbre que provoca la suerte final del Estatut no puede ser rellenada con la multiplicación de brindis al sol y acciones minoritarias e improvisadas que pretenden marcar la agenda del conjunto de la sociedad catalana. La peculiar consulta soberanista prevista en Arenys de Munt para el día 13 y su corolario de reacciones de todo tipo es el síntoma clamoroso de los riesgos que aparecen cuando los grandes partidos y sus dirigentes ceden espacio al ruido y a los efectismos del radicalismo retórico. Los extremos ideológicos se alimentan mutuamente y ello en nada contribuye a la búsqueda de consensos que permitan abordar con responsabilidad respuestas sólidas de país, que transmitan confianza y hagan recuperar el prestigio de Catalunya de puertas afuera y de puertas adentro”.

El final de l’article de Francesc-Marc Àlvaro: “Servidor de ustedes -puesto a usar la bola de cristal- teme lo que podría ser la síntesis diabólica y frustrante de ambos horizontes: una Catalunya subyugada por el cambio efectivo de statu quo pero sin fuerza real para unir voluntades y concretar alternativas creíbles. No quiero un país que renuncie a hacer política y fíe toda su suerte a la magia”.

Un fragment del discurs del President Pujol: “Un segon tret del President Macià a subratllar –no us sorprengueu- era la seva elegància. Em refereixo a la seva elegància de conducta i d’esperit. Una elegància interior però que transcendia. Una elegància d’arrel ètica. I el catalanisme no serà res si perd l’arrel ètica, si oblida les seves pròpies normes, si sacrifica la seriositat a l’espectacle i a la barrila, si deixa de ser exigent amb ell mateix. I si això no ho sap transmetre d’una manera atractiva, d’una manera senyorívola, que ho faci desitjable a la gent. Això també ha de formar part de la nostra identitat. I ara no és ben bé així”.

I el final de l’article de Ferran Mascarell: “La gent reclama una política de coses reals, encara que siguin complexes. Prou de realitats innecessàriament simplificades o horitzons metafísics. Un reconegut sociòleg francès va assenyalar que quan la veritat és difícil, cosa que sol succeir la majoria de les vegades, només es pot expressar de manera difícil; a menys -és clar- que s’acabi parlant d’una altra cosa. La política catalana està entrampada entre la retòrica de l’independentisme de saló i la vacuïtat d’un federalisme apocat. El catalanisme no exigeix unitat ideològica: obliga, això sí, a desplegar una nova intel·ligència política basada en la recerca de la unitat per fer front a la complexitat”.

I no em resisteixo a acabar amb les cites sense incloure la de l’article “¿Instinto asesino?” d’Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia el passat 4 de setembre: “Y en lo que al mapa político catalán se refiere, si alguno de los dos partidos centrales se deja arrastrar por una nueva ola de pesimismo trágico y pretende conducir a Catalunya de nuevo hacia el embrollo, se encontrará de repente con los límites de la realidad. Esos límites que Joan Sales, en una carta dirigida a Mercè Rodoreda en 1961, describía con descarnada claridad: “El que ens té mig neurastènics a tots és que aquest ideal, causant en definitiva de tot, no s’acaba de saber a hores d’ara si era realment l’ideal de tot un poble o només la mania d’uns quants”. Llevo meses escribiendo que se acerca la hora de la verdad en Catalunya. Quizás cuando llegue, se comprenda mejor por qué algunos defendemos contra viento y marea la moderación. El catalanismo histórico se proponía, por encima de todo, preservar la lengua y la tradición cultural. Quizás ha llegado el momento de volver a estas raíces: defender y promover estos elementos heredados puede unir. Pelear por lo nacional no solamente encuentra dificultades insolubles, que fomentan el cíclico pesimismo, sino que pone en riesgo la unidad, necesaria para salvar lo esencial”.

Ho deixo aquí, però em temo que hi haurem de tornar si es confirma, com em temo, la deriva radical de la CiU d’Artur Mas que avui mateix per boca de Montserrat Candini diu que abonarà la campanya per promoure consultes com les d’Arenys de Munt per tot Catalunya. No crec que la majoria de l’electorat de CiU sigui independentista, ni que la millor manera de defensar l’Estatut mentre esperem la sentència del Tribunal Constitucional sigui promoure consultes locals per la independència. El que Catalunya necessita és un catalanisme eficaç. I, en aquests moments, el catalanisme eficaç és el que representa, millor que ningú, el President Montilla.

Sobre la futura sentència del Tribunal Constitucional us convido a llegir els articles de Josep Ramoneda “La penúltima oportunidad”, Francisco Balaguer “Identidades nacionales”, Kepa Aulestia “A no perder” i Enric Company “Una oportunidad para el Constitucional”.

Per acabar el capítol dedicat a la política catalana, dos articles publicats a El País sobre les pressumptes irregularitats comeses en la gestió del Palau de la Música: “Escándalo” de Catalina Serra i “Los olores del Palau” de Francesc Valls.

La política espanyola s’ha centrat aquesta setmana en el debat econòmic celebrat al Congrés dels Diputats. En aquest sentit és d’imprescindible lectura la intervenció del President Zapatero. Gonzalo López Alba fa una crònica interpretant el debat “Dos salidas para una crisis”. Antoni Gutiérrez-Rubí assenyala “Los errores de información del gobierno”. I avui, a El País Luis Rodríguez Aizpeolea entrevista Manuel Chaves.

Davant les crítiques d’improvisació, Zapatero afirma que el Govern ha fet en cada moment el que tocava. Primer, apuntalar el sistema financer i promoure reformes a nivell internacional al G-20. Després, estimular la demanda per la via del Plan E i l’ajut a diversos sectors. Ara, impulsant un canvi de model productiu a través del Projecte de Llei d’Economia sostenible que s’està ultimant. I, en tot moment, mantenint la protecció social i el diàleg amb els sindicats, del que l’ampliació del subsidi als aturats sense protecció (420 euros) n’és una bona mostra.

Ara el debat se centra sobre la idoneïtat o no de la puja d’impostos que el Govern està estudiant. A parer del Govern la revisió de la fiscalitat és imprescindible si volem mantenir la inversió pública i les polítiques socials i, al mateix temps, evitar que es desboqui el dèficit. En aquest sentit resulta il·lustrativa la posició del PP que exigeix al mateix temps una reducció del dèficit, l’augment de despeses i la rebaixa d’impostos i, també, una millora significativa del finançament local. Així, no hi ha qui quadri els números!

Sobre aquestes qüestions podeu llegir l’editorial d’El País “Necesitamos un plan”, i els articles d’Alejandro Inurrieta “Sí a la subida de impuestos”, Ernesto Ekáizer “Un paripé de 15000 millones”, Amparo Estrada “Dos puntos más de IVA y en rentas de capital” i Jesús Maraña “Quizás sea hora de levantar cabeza”.

Amb algunes reflexions més de fons, us recomano la lectura dels articles de Joan Majó “¿Cuánto va a durar la gripe?”, Alfredo Pastor “La perspectiva del regreso” i Emilio Ontiveros “Estrategias de salida: mejor sin prisas”.

El PP, fidel a la seva estratègia, segueix “impasible el ademán”. Llegiu al respecte els articles de José Yoldi “Un tufillo a ‘socarrat'”, Joan Tapia “Amb Thatcher abans que amb Merkel”, José Antonio González Casanova “Joseph Goebbels a Génova”, Miguel Angel Aguilar “Inclemencias mediáticas” i Javier Pradera “Los trajes del honorable Camps”. També mou a la indignació la hipocresia del PP en el cas de transfuguisme de Benidorm. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País “De tránsfugas y cínicos”.

Sobre d’altres qüestions a debat podeu llegir l’editorial d’El País “Pacto por la enseñanza”, i els articles de Javier Pradera “Terceros en discordia” sobre una possible reforma electoral i Vicenç Navarro “Los posfranquistas rompen España”.

L’absoluta centralitat del debat econòmic justifica de sobres la lectura d’una bona colla d’articles, alguns d’ells extrets d’un dossier publicat per Le Nouvel Observateur. Us recomano, doncs, l’entrevista a Daniel Cohen que li fan Jean Gabriel Fredet, Thierry Philippon i Sophie Fay, l’article de Paul Krugman “Mes remèdes contre la crise”, l’editorial del suplement Negocios d’El País “Lecciones de una crisis” i els articles de Kenneth Rogoff “¿De la crisis financiera a la crisis de la deuda?” i Paul Krugman “¿Cómo pudieron equivocarse tanto los economistas?”.

També us interessaran uns articles centrats en la crisi econòmica nordamericana i les seves conseqüències: Joseph Stiglitz “Les États-Unis ont-ils fini avec la crise?”, Paul Kennedy “¿El fin del dólar como divisa suprema?” i Joaquín Estefanía “El gran error”.

Us recomano també alguns articles sobre qüestions a debat relatives a la política europea i internacional: Carlos Carnicero Urabayen “Blair no és el que Europa necessita”, Manuel Castells “Ideas contra corriente”, Sami Naïr “Actuar en Oriente próximo”, Antoni Segura “Una nova Diada amb polèmica” sobre l’intent de boicot a la cantant Noa, un altre d’Antoni Segura “Què s’ha de fer amb l’Afganistan?”, Carlos Nadal “Afganistán, la guerra sin fondo” i Josep Borrell “Primavera austral a Xile”.

Us recomano també dos articles més centrats en el debat ideològic: Jean Daniel “Maîtriser le capitalisme” i Lluís Foix “El món del campi qui pugui”.

I, finalment, i desgraciadament, dos articles en record a Julio de Benito que recentment ens ha deixat, un que li va dedicar La Vanguardia i el de Jorge M. Reverte publicat a El País “Un profesional comprometido con su tiempo”.

ZW 183 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Índex del Planeta Feliç 2.0

L'”Índex del Planeta Feliç 2.0“, en la seva segona edició, és una classificació global de l’eficiència ecològica i la seva repercussió en la vida quotidiana de les persones. Introdueix variables diferents en l’anàlisi socio-econòmic i reclama una mica més que un somriure condescendent i amb prejudicis. Amb el subtítol “Per què les bones vides no han de costar-nos la Terra? ” (Why good lives don’t have to cost the Earth), l’informe va ser publicat el passat 4 de juliol de 2009 per NEF (New Economics Foundation) i els seus continguts es basen en dades obtingudes i corroborades de 143 països que representen el 99% de la població mundial.

L’Índex del Planeta Feliç (IPF) examina en detall l’economia des de la seva producció positiva (afluixa esperança de vida i felicitat variables) i les seves inversions essencials (recursos limitats de la Terra) i proporciona una guia sobre el nostre benestar en termes de vides prolongades i felices, i indicant el que més importa al manteniment del planeta: la nostra mitjana de consum de recursos.

Espanya ocupa el 76 lloc del rànquing (el Regne Unit es troba en el 74 i els Estats Units en el 114, entre les 143 nacions incloses en l’estudi); amb una mitjana d’expectativa de vida entre els 60 i els 75 anys, una puntuació en benestar del 7,6 i una empremta ecològica bastant negativa que frega el 5,7. D’altra banda, nou dels deu països amb majors puntuacions són llatinoamericans. Costa Rica encapçala l’índex i és el país “més verd i més feliç”.

L’IPF compta amb un pròleg de l’economista ecològic, Herman Daly i presenta també un “Manifest del Planeta Feliç” que proposa un esforç col·lectiu global per aconseguir els objectius plantejats.
“Mentre el món enfronta la triple dificultat d’una profunda crisi financera, l’acceleració del canvi climàtic i el límit imminent a la producció de petroli necessitem desesperadament una nova brúixola que ens guiï. El fet de deixar-nos conquerir per la melodia del creixement econòmic només ha produït beneficis marginals per als més pobres del món, no ha millorat notablement el benestar d’aquells que ja eren rics i ni tan sols no va produir estabilitat econòmica. Ara hem d’usar l’Índex del Planeta Feliç per trencar l’encant i traçar un nou camí cap a una economia d’alt benestar amb baixes emissions de carboni, abans que els nostres estils de vida d’alt consum ens llancin en el caos d’un canvi climàtic irreversible”. Nic Marks, fundador del centre per al benestar de NEF.

ZV (Zona Vídeo). Veure Tv Online, tots els canals espanyols de TV en Internet, entre els que es troba el canal de TV l’URJC, a més d’altres continguts classificats per països i/o temes.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 13 Setembre 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.