Molta feina i ben feta

I segueixo sense decidir-me a interrompre les actualitzacions setmanals del Diari…

Aquesta setmana començo per recomanar-vos l’atenta lectura de l’entrevista al president de la Generalitat que li fan M. Saballs, J. Orihuel i O. Grau a les pàgines d’Expansión. Cal que llegiu també la intervenció del Primer Secretari del PSC davant del Consell Nacional del partit celebrat ahir. Podreu comprovar la molta feina feta i la ferma actitud amb la que José Montilla pensa abordar els reptes pendents.

Aquesta setmana, finalment, s’ha aprovat la Llei d’educació de Catalunya. Podeu veure com ho recull el lloc web del Parlament. José Antonio Donaire recull en el seu bloc deu articles de la llei que resumeixen el seu esperit. El Conseller Maragall, aprovada la Llei, va publicar esta carta oberta a El Periódico de Catalunya. Esther Vera en un interessant article d’opinió qualifica de “política útil” l’acord que ha permès l’aprovació de la LEC. Molta feina i ben feta!

També molta feina i ben feta a Lleida. El seu Paer en cap, Angel Ros, va anar a Tribuna Barcelona a parlar del que es fa a Lleida, del que Lleida demana i del que Lleida ofereix. Rosa Matas i Sara González en van fer un resum a les pàgines d’El Periódico de Catalunya.

Molta feina i ben feta també en matèria d’infraestructures, recuperant el temps perdut en 23 anys de govern de CiU i preparant el nostre país per vèncer el repte de la competitivitat i de la mobilitat. Comproveu-ho en l’argumentari distribuït pel PSC aquesta setmana. Una setmana que, per cert, acaba amb la posta en marxa dels primers regadius a partir del canal Segarra-Garrigues, del que se’n parla fa cent anys però que és tot just ara quan es posa en funcionament. Llegiu el comentari editorial d’El Periódico de Catalunya “Segarra-Garrigues, una obra capital“. Molta feina i ben feta!

Però, com sempre, sembla que fins que no s’assoleixi l’acord sobre el finançament no es pot parlar de res més. També s’està especulant sobre la possibilitat que es produeixi cap a finals de mes la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En parla Joan Tapia en el seu article “Dues quinzenes de juliol“. Sobre el finançament opina Antoni Serra Ramoneda en el seu article “La sortida del túnel” dient: “Sempre que impliqui un pas endavant cap a la solució de l’injust tracte fiscal que hem rebut els últims lustres, i sobretot introdueixi algun criteri de racionalitat, fins ara absent en la distribució del pastís, la solució pot ser bona encara que no satisfaci totes les aspiracions”. En tot cas, Serra Ramoneda demana prudència per debatre a fons la qüestió sense “llançar les campanes al vol tocant a morts o amb un repic alegre de celebració” abans d’hora.

Personalment encara no entenc com CiU s’atreveix a pontificar sobre aquesta qüestió. CiU ja ha proporcionat onze xifres sobre quin hauria de ser el rendiment del nou model, més de deu cops ha donat ja l’acord per tancat, quan encara no ho estava. Sempre ha donat per fet que l’acord no sols no seria satisfactori sinó que incompliria l’Estatut. Sense cap prova, sense cap dada objectiva. Com s’atreveixen? Com s’hi atreveixen els que el 2001 van tancar un acord que van qualificar d’històric i definitiu mentre que només assolia uns guanys de 251 milions d’euros el primer any, 289 milions d’euros el segon i 326 milions d’euros el tercer. Salvador Sabrià recorda en una crònica publicada a El Periódico de Catalunya que el pacte CiU-PP del 2001 va necessitar sis anys per aportar un benefici real de 2.125 milions d’euros. Sí, ho heu llegit bé, sis anys! Si a aquesta xifra ara ens hi hauríem d’acostar el primer any! Com pot ser que els responsables d’aquell nyap ara estiguin exigint el President Montilla que obtingui 20 cops més del que ells van aconseguir? Com s’atreveixen a donar lliçons els que van pactar un sistema que no tenia ni mecanismes d’actualització de les variables (encara rebem els ingressos en funció de la població que tenia Catalunya el 1999! Ara som 7,36 milions i llavors érem 6,20 milions) ni mecanismes quinquennals de revisió? Com s’atreveixen a donar lliçons els que van acceptar un sistema pel qual Catalunya, que aporta més recursos per càpita que la mitjana espanyola acabés rebent menys recursos per càpita que la mitjana de les Comunitats? Perquè, en efecte, el sistema acordat entre CiU i PP el 2201, com explicava l’Informe elaborat per FUNCAS, “porta a l’absurd que, amb igualtat de renda, els que viuen en regions riques tenen dreta a menys prestacions que els que viuen en regions pobres”. Crec que demanar prudència als responsables del nyap vigent no és demanar massa.

En tot cas les posicions del Govern de la Generalitat i del Govern d’Espanya s’estan apropant. Sobre aquest tema podeu legir la crònica de Miquel Noguer i Serafí del Arco publicada avui a El País que no he pogut verificar en els seus aspectes més concrets.

La incertesa sobre el final de la negociació sobre el finançament i les incògnites plantejades per una eventual sentència adversa del Tribunal Constitucional provoquen un debat sobre quina hauria de ser la resposta catalana si les coses acabessin malament. Sempre he pensat que posar-se benes abans de la ferida no porta gaire lluny, però lògicament es tracta d’un debat legítim. L’enceten amb voluntat propositiva en l’article col·lectiu “Una resposta ferma, un exercici de responsabilitat” publicat a El Periódico de Catalunya, Xavier Pomés, Josep Maria Vallès, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Carles Duarte, Xavier Folch, Joan Font, Juan-josé López Burniol, Ferran Mascarell, Jordi Porta i Jordi Sánchez. La personalitat dels signants exigeix llegir amb atenció el seu article. Comparteixo amb ells que si s’arribés a la conclusió que l’Estatut del 2006 i del finançament que se’n deriva no caben a la Constitució espanyola, seria inacceptable una resposta conformista. Qualsevol resposta exigiria que es donessin un seguit de condicions que considero indispensables: tenir ben clars els objectius a assolir, la màxima unitat real entre les forces polítiques catalanes, que els objectius fixats fossin compartits de forma ben àmplia per la societat catalana, que no introduïssin divisió ni crispació entre la ciutadania, que la societat civil s’impliqués activament en la seva consecució, que estigués ben definit el lideratge del procés, també caldria fer una anàlisi molt acurada de les nostres forces i de les resistències a vèncer, i comptar amb les necessàries complicitats a la resta d’Espanya. En definitiva, es tractaria de no repetir alguns dels errors que han dificultat més del compte el llarg procés estatutari. Parlo de tot això en el meu article “Optimismo y sensatez” publicat a ABC, des del convenciment personal que la negociació del finançament acabarà bé i que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no amputarà el seu potencial d’autogovern.

Sobre el debat de fons considero del tot imprescindible que llegiu l’article “Contra el ressentiment i la supèrbia” de Joaquim Coll i Daniel Fernández publicat avui a El Periódico de Catalunya.

En aquesta conjuntura el paper del PSC és encara més important que en cap altre moment de la nostra història. En parla Ferran Mascarell en el seu article “El socialisme català” i Kepa Aulestia en el seu article “Condenados a entenderse”.

Sobre altres qüestions relatives al debat territorial no us hauríeu de perdre els articles de Francisco Balaguer “¿Autonomía versus economía?” i Francesc de Carreras “Por la senda federal”.

Per acabar amb temes ben propers us recomano una ullada a l’article de Ketty Calatayud sobre Barcelona “El precio de estar de moda”. Personalment crec que quan una ciutat deixa d’estar de moda és que ha deixat de ser una gran ciutat per convertir-se en una altra cosa…

Sobre política espanyola i el difícil escenari de les aliances parlamentàries us convido a llegir els articles de Kepa Aulestia “Nacionales y nacionalistas” i Jesús Maraña “Contra la soledad de los números primos”.

Sobre la peculiar manera d’entendre la democràcia i la política que té el Partido Popular us convido a llegir els articles d’Elvira Lindo “El Estado” y Ramón Cotarelo “Dimisiones y dimisiones”.

Sobre l’evolució política del País Basc us convido a llegir l’editorial d’El País “El liderazgo de López“.

Aquesta setmana s’ha conegut la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que avala la il·legalització de Batasuna en aplicació de la llei de partits. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País “Punto final a Batasuna” i els articles de Josep M. Brunet, Florencio Domínguez, Francisco Balaguer, Félix Monteira i Javier Pradera.

Sobre la situació econòmica i social del nostre país us convido a llegir els articles d’Ernesto Ekáizer “Los auténticos brotes verdes”, Josep Maria Berengueras “Oliver pronostica creació de llocs de treball la primavera del 2010”, Manuel V. Gómez “El paro vuelve a bajar en junio”, Pablo Allendesalazar “El Banc d’Espanya confirma que la caiguda de l’economia es modera”, Angel Laborda “Ducha escocesa” i Juan G. Bedoya “Trampas y miserias del Estado del bienestar”.

També us convido a llegir alguns articles de debat econòmic. Es tracta dels articles de Jordi Sevilla “¿Qué reforma laboral?”, Joaquín Estefanía “Prudencia, pero todavía no”, Vicenç Navarro “Mercado laboral e inmigración”, Joan Majó “¿Subir (o bajar) impuestos?” i Paul Samuelson “¿Cuándo llegará la recuperación?”. He descobert que havia passat per alt alguns interessants articles de Jordi Sevilla, per esmenar l’oblit els menciono ara “En busca de la devaluación perdida” i “La capacidad de pagar impuestos“.

Aquesta setmana s’ha conegut la sentència contra l’estafador Bernard Madoff. Us convido a llegir al respecte l’editorial d’El País “Final de época” i l’article de Marc Bassets “El estafador Madoff, condenado a pasar el resto de la vida en prisión”.

Sobre política internacional us convido a llegir l’editorial d’El País “La vuelta del golpe” sobre el cop d’Estat a Hondures, i els articles d’Ignacio Escolar “Aznar y la voluntad popular” sobre el mateix tema, d’Ignacio Sotelo “Un año de la Unión para el mediterráneo”, de Timothy Garton Ash “Presidente de Irán por ‘juicio divino'”, de Juan Goytisolo “Irán, tres años después”, Soledad Gallego-Díaz “La UE no es para Blair” i Josep Ramoneda “Alianza por Estambul”.

Sobre altres debats de fons recupero un altre article de Jordi Sevilla que se m’havia escapat “Refundar la socialdemocracia” i us recomano els articles de Dennis MacShane “La social-démocratie doit choisir entre protestation et appétit du pouvoir”, Bo Rothstein “L’abandon de la lutte contre les inégalités explique l’échec des socialistes européens”, Andrea Lanaia “Una pincelada verde sobre una tela gris” sobre l’exitosa campanya de Cohn-Bendit a França, Vicenç Navarro “La apropiación de Obama por las derechas”, Caterina Mieras “Intervenció en el debat parlamentari sobre la Iniciativa Legislativa Popular que propugnava la prohibició dels transgènics”, l’entrevista a Joaquim Sempere de Victor-M. Amela, Joan J. Queralt “La decisió d’avortar als 16”, Anaís Berdié i Cristina Castro “Castigados por ser ‘raros'” sobre la homofòbia a les escoles, Jesús Caldera “Sobre el cierre de Garoña” i Paul Krugman “Traicionar al planeta”.

Finalment tres articles per recordar Baltasar Porcel, els de Lluís Foix, Llàtzer Moix i el de Rosa Maria Piñol “El autor y su pensamiento”.

“Perles” del programa Polònia emès el 2 de juliol, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– Carod es cola al camerinu de Bono just abans del concert dʼU2 per il·lustrar-lo: “sóc català. We have vuit vocals”–sense saber que el crack dʼen Bono ja parla 3400 llengües minoritàries– i per demanar-li que trasnmeti un missatge a la gentada. Aquest missatge sʼafegirà a la llarga llista de missatges que ha de transmetre: sobre la gespa de lʼestadi, sobre el finançament… la petició de Carod que Bono compleix és “Piiugcercós és un imbècil”. Puigcercós també fa arribar a Bono un altre dʼúltima hora “Carod ets un inútil espectacular i tʼestaré esperant a la sortida”. Si és que són com nens…

EL MILLOR
– Raquel Sans al seu helicòpter dʼEl paisatge favorit de Catalunya (edició Polònia): “A Catalunya tenim paisatges magnífics i sinó, a lʼestudi tenim un Photoshop capaç de convertir La Mina en Beverly Hills.” El paisatge favorit dʼArtur Mas és el Palau de la Generalitat. [Al Pati dels Tarongers]: “aquest indret manté la seva màgia tot i que els nous llogaters per poc no el destrossen.” I al programa que ve…. Ferran Adrià a la Petroquímica de Tarragona “el paradís dels esferificadors”, Aleix Vidal-Quadras “volant” Montserrat, i el President Montilla al Palau de la Generalitat “però amb lʼArtur Mas a fora”

EL PITJOR
– El President Núñez intenta ajudar el President Montilla amb això del finançament oferint-li 5.000…. pessetes.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
LA CANÇÓ [Marianchel Rajckson canta Thriller] i just quan mor Michael Jackson!!!! És que Polònia està en tot!

Mariano: “Este edificio está lleno de cadáveres políticos”
Soraya: “Acebes, Zaplana, Espe…”
Mariano: “Y en una noche como esta podrían salir de sus tumbas y atacarnos”…. dit i fet!

[Mariano] Noche de miedo
Hay calma en el Partido Popular
Pero al acecho
están los que nos quieren liquidar
Trato de huir
No dejan que me vaya hacia el centro
sí sí sí sí intentarán que deje mi sillón
pues va a ser que no!

YO SOY EL LÍDERRRR POPULAR
aún no estoy muerto y ya me quieren enterrar
YO SOY EL LÍDEEEERRR POPULAR
y estoy harto de Losantos, de Aguirre y de…

YO SOY EL LÍDERRRR POPULAR
soy un muerto viviente, qué poco voy a durar
YO SOY EL LÍDEEEERRR POPULAR
y estoy harto de Losantos, de Aguirre y de Aznar

[Los muertos] EL ERA EL LÍDEEER POPULAR
aún no está muero y lo vamos a enterrar
EL ERA EL LÍDEEER POPULAR
pero no pudo llegar
ni a la suela de Anzar.

[veu Aznar] Quien le iba a decir hoy a Rajoy
que caería justo hoy
pero antes de que se vaya
pillará también Soraya
y el PP volverá a ser
grande, unido y bonito (de ver)
Porqué aunque esté en la sombra
sigo siendo yo quien nombra
Ja jajajajjaa jaaaa jjjj

Soraya, vamos a tomar algo??

LA PICADA D’ULLET
– El President Montilla als prínceps: “Y qué, cómo le va a la infanta en Washington?” El Príncep: “Ah, muy bien, ha conocido a Antoni Bassas… y también a Obama”

LA NOVETAT
– Fidel Castro aconsegueix que Obama posi fi al bloqueig a canviar dʼomplir Cuba de McDonalds.

LA FRASE DE LA SETMANA
– Zapatero a Montilla i Soler: “Bueno, os dejo que voy a improvisar unas leyes”

LA IMATGE DE LA SETMANA
– El gràfic polític de Rajoy sobre com afecten els escàndols als resutats electorals del PP: Cero Patatero

LA PREVISIÓ DE LA SETMANA DE TOMÀS MOLINA
– [A la platja amb el banyador de la temporada] ens adverteix sobre els perills de lʼestiu: les meduses, les cremades del sol, i sobretot sobretot una mica dʼesport “perquè no es vegin aquelles pelleringotes tan lletjotes”

EL GAG TRANSVERSAL
– Lʼepisodi dels prínceps i el president Montilla a lʼascensor. El Príncep: “Se ha parao?” El President: “No, sóc així de soso”… però mira la cosa es va animant i al final hi ha sexe i tot! I així, en mànigues de camisa, el President ha de fer els seu discurs als catalans: “Catalans, la política catalana és com un ascensor, tots hi estem ficats però cadascú va a un pis diferent”

ZW 179 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Igualtat en la Societat del Coneixement

El passat 16 de juny va tenir lloc la Jornada sobre “Igualtat en la Societat del Coneixement” organitzada pel Grup Parlamentari Socialista en el Congrés dels Diputats i la Secretaria d’Innovació i Noves Tecnologies i Polítiques d’Igualtat de la Comissió Executiva Federal del PSOE.

L’objectiu principal era posar les bases del Pla d’Acció per a la Igualtat en la Societat de la Informació que projecta el Govern espanyol, de manera consensuada amb les màximes persones i col·lectius implicats que han participat de manera activa amb els seus coneixements i experiència. A la pàgina web de la jornada es poden consultar les conclusions provisionals, diferents intervencions vinculades a la trobada i el document base on es recullen els grans objectius d’aquest Pla:

1. Augmentar l’ACCÉS de les dones a la Societat de la Informació.
2. Millorar i ampliar els USOS de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació per part de les dones.
3. Desenvolupar CONTINGUTS en la Societat de la Informació que promoguin la igualtat de gènere.
4. Augmentar el PROTAGONISME de les dones als sectors de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació.
5. Promoure el CONEIXEMENT sobre la igualtat de gènere en la Societat de la Informació.
6. Fomentar l’INTERCANVI, la DIFUSIÓ i la COMUNICACIÓ contínua de valors d’igualtat en la Societat de la Informació
7. Incidir sobre les POLÍTIQUES i AGENTS TIC per incorporar la igualtat de gènere en la Societat de la Informació.

ZV (Zona Vídeo). Indagando TV el primer canal d’una gran plataforma televisiva per a divulgació que difondrà en directe els esdeveniments d’interès científic que es produeixin tant en territori nacional com internacional. Serà el primer canal temàtic d’una plataforma de canals interconnectats que s’emet per Internet.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 5 Juliol 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.