Orgull

“Old habits die hard”. Costa desprendre’s de vells costums. Malgrat us havia anunciat que potser avui no faria diari i malgrat que he de fer-lo amb poc temps perquè no em vull perdre la desfilada de l’orgull gai, no he volgut faltar a la cita setmanal escrita a cuita corrent mentre escolto el millor de la discografia de Michael Jackson. Abans d’entrar en matèria em permeto de tornar a recomanar una visita a l’apartat “Llegit a Internet” que trobareu a la barra de dalt del Diari, des d’allà un enllaç us porta al meu Google Reader on vaig recollint materials trobats a la xarxa que considero interessants, i els actualitzo sovint… I la setmana vinent ja veurem si faig l’habitual recull setmanal. En tot cas el mes de juliol es preveu llarg i interessant des del punt de vista polític i, per tant, alguna anotació al bloc segur que es produirà…

Mentre escric el diari vaig llegint teletips amb declaracions d’Artur Mas en les que especula sobre tota mena de catàstrofes: un mal acord de finançament, una pèssima sentència sobre l’Estatut, la pretesa incapacitat del Govern de la Generalitat, el desengany que ha tingut amb Zapatero… Realment s’ho deu estar passant molt malament… Però crec que al cap de l’oposició se li pot exigir que no pretengui encomanar el seu pessimisme, el seu derrotisme, al conjunt del país. No es tracta de no veure les dificultats però sí es tracta de veure també les coses positives i estimular la capacitat col·lectiva de vèncer els reptes que tenim al davant. En pocs dies hem vist posar la primera pedra del taller de Seat que fabricarà el Q3, la inauguració de la nova terminal de l’aeroport, la presentació del pla de millora del servei de rodalies per un valor de 4.000 milions d’euros, s’està executant la màxima inversió pública de la història, etc. De tot això Mas no en parla, perquè no s’ajusta al seu guió catastrofista. Si es produeix l’acord sobre el finançament –que jo confio que sí– serà un magnífic acord. Perquè donarà compliment a l’Estatut, acabarà amb el model injust pactat entre CiU i PP l’any 2001 i obtindrà un rendiment molt superior a l’obtingut per Mas el 2001. Crec que Artur Mas ho sap. Per això vol minimitzar-ho. ¿Com s’explicaria sinó que Mas estigui demanant a Montilla que obtingui 20 cops més del que ell va obtenir? Sí, vint cops més. CiU va obtenir uns guanys de 250 milions d’euros el primer any de l’acord signat el 2001 i ara Mas està exigint al president Montilla que n’obtingui 5.000! Curiosament aquests 5.000 milions d’euros són la onzena xifra que CiU dóna des de l’aprovació de l’Estatut. Obrant així CiU no sols demostra la seva insolvència sinó que ratifica que de l’Estatut no se’n desprèn una xifra (no n’haurien donat onze ells solets…). L’acord acabarà amb un model injust, descrit perfectament en un informe de les Caixes del que se’n fa ressò Salvador Sabrià en aquesta crònica. En un recent article Enric Marín descobreix el joc de CiU en matèria de finançament. Quan Mas parla de la futura sentència del Tribunal Constitucional també sembla posar-se la bena abans que la ferida. Diu que una sentència interpretativa seria negativa, però no diu que una sentència interpretativa validaria la literalitat de l’Estatut i deixaria la porta oberta al seu desplegament i a lectures més generoses de futur. Crec que hi ha gent en el nostre país que en el fons desitja un mal acord de finançament i una sentència que amputi greument l’Estatut per justificar l’obertura d’una etapa d’enfrontament amb la resta d’Espanya. No poden concebre una etapa en la qual les regles de joc siguin clares i justes i permetin un desplegament de l’autogovern i la consecució d’una societat més pròspera i justa sobre la base de la feina tenaç i la col·laboració entre institucions. Creuen que sols una estratègia de tensió amb Espanya pot obrir el camí al procés independentista que desitgen. Però aquest no és el camí que desitja una gran majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre país, dels que voten PSC i altres forces, també molts dels que voten CiU, i Mas faria bé de no oblidar-ho.

Per acabar amb qüestions relatives a la política catalana us convido a llegir l’entrevista a Pilar Díaz, alcaldessa d’Esplugues, que li fan a El Punt Ferran Espada i Sara Pérez i l’anàlisi de Xavi Tedó sobre el vot en blanc.

Sobre la política espanyola us convido a llegir l’article de José Luis de Zárraga en el que analitza el recent Publiscopio que assenyala que les coses no s’estan movent gaire en el terreny de les intencions de vot.

Us recomano també que no perdeu els articles sobre el culebrot judicial de l’anomenat cas Gürtel, Correa o Bárcenas, depèn de qui escrigui. A començar per l’article de Julio M. Lázaro “El Supremo encausa al tesorero del PP por delito fiscal y cohecho”, els editorials d’El País “El tesorero, en el centro” i El Mundo “Otros 5 jueces ven indicios contra Bárcenas ¿y Rajoy?“, els articles de Joan Manuel Perdigó “El cost de sacrificar l’alfil”, Francisco Balaguer “Ganar tiempo”, Manolo Saco “La gallina de los huevos de Bárcenas”, Ernesto Ekáizer “Rajoy prepara la dimisión de Bárcenas”, Juan José Millás “Que le den”, Javier Pradera “La pista del dinero”, Carlos E. Cué “Cascos empuja a Bárcenas a resistir” i José Manuel Romero “Una red de corrupción a la sombra del PP”.

Heu de llegir les entrevistes a Leire Pajín de Gonzalo López Alba a Público i Juan Carlos Merino a La Vanguardia. I no us perdeu l’estratègia de contraatac de Zapatero explicada per Luis Rodríguez Aizpeolea.

I no us hauríeu de perdre les paraules de Patxi López després del darrer atemptat d’eta i l’editorial d’El País al respecte “Lo que está cambiando“.

Sobre la situació econòmica us convido a llegir la entrevista a Celestino Corbacho que li fan L. Abellán i T. Bárbulo, el manifest promogut pels sindicats “El trabajo, fundamento de un crecimiento económico sostenible“, l’article de Jesús Cruz Villalón i Valeriano Gómez “El contrato único no es la solución” i el de Jordi Alberich “Sindicats”.

Són d’imprescindible lectura les opinions de Josep Oliver “L’economia catalana i el seu futur”, Oriol Amat “Brotes verdes” i Angel Laborda “La corrección del déficit exterior supera lo previsto”.

També trobareu d’interès els articles de Juan Ignacio Crespo “Adivina qué crisis viene esta noche”, Antón Costas “Paisaje después de la batalla”, Paul Krugman “La culpa la tiene Reagan” i l’entrevista a Jeremy Rifkin que li fa Agustí Sala a El Periódico de Catalunya.

Sobre política europea us convido a llegir els articles de Joaquín Almunia “La coalición proeuropea” i Timothy Garton Ash “Irlanda, por Europa”.

Sobre la política d’Obama us convido a llegir els articles de Núria Bosch “La sanidad de Obama”, Alfonso S. Palomares “Obama i l’altre somni americà”, Eusebio Val “Obama restablecerá su embajador en Siria” i Jerónimo Páez “Obama, solo ante el peligro”.

Sobre política internacional us convido a llegir l’imprescindible article de Tony Judt “¿Qué es un ‘asentamiento’?” i els articles sobre Iran de Michel Wieviorka “El final de una historia”, Jean Marie Colombani “La dictadura de los mulás”, Lluís Bassets “Irán, en transición” i Mateo Madridejos “Sisme electoral i canvi de règim”.

Aquesta setmana us proposo set articles d’opinió sobre debats oberts. El de Vicenç Navarro “¿Demasiados funcionarios?”. Sobre la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, el d’Alberto Jabonero “Es política, no derecho” i el del teòleg Juan Masiá “Proponer sin imponer, cuestionar sin condenar”. El d’Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano “El coraje de decir la verdad”. El de Dominique Moisi “La batalla por la esperanza”. El de Sami Naïr “¿De qué es síntoma Berlusconi?”. I el de Daniel Innerarity “Ideas para la izquierda”.

Sobre persones que ens han deixat us proposo els obituaris de Vicente Ferrer escrit per Alex Masllorens, el de Karel van Miert escrit per Beatriz Navarro i els de Michael Jackson escrits per Esteban Linés i Antoni Gutiérrez-Rubí.

Finalment, i per celebrar l’orgull gai, us convido a llegir una nova entrevista a Iñigo Lamarca, en aquest cas la que li fa Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia.

“Perles” del programa Polònia emès el 25 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– El Govern es prepara per anunciar lʼacord de finançament. El President Montilla diu que necessitem algú que doni una mala notícia pensant-se que és una bona notícia, així que el candidat idoni és… Sauraaaaaa. Només ell és capaç de dir “Aquesta xifra és una merda, però és la nostra merda, i la defensarem davant de qui calgui!”

– El videoclip de Nikeontilla: “Som cada gol que ens marquen… som la precisió (sobretot amb les pilotes de goma), som els culpables que la gent no vagi a votar”. Val la pena veureʼl sencer: http://www.tv3.cat/videos/1335759

– Joan Saura vol millorar la imatge dels mossos amb una campanya de Pel·lis de Polis, per demostrar que són polis com els altres…. Tot sobre el meu mosso, La vida secreta dels mossos, i Mos! Sos!.

EL MILLOR
– Rajoy passa un cap de setmana en una llar de Badalona per conèixer millor els catalans: el pare fuig dʼestudi i diu que seʼn va a la mesquita, la mare diu que seʼn va a la biblioteca perquè li toca netejar-la, el fill gran “treballa en botiga” [com a lʼAuca del Sr. Steve, segons Rajoy]. Però passem a taula, on…. lʼescudella i carn dʼolla que ell espera és, en realitat, un cous-cous. I on tampoc li serveixen crema catalana de postre ni Coca de Sant Joan “Nosaltres no droga, Coran no permite”. I pel que fa al finançament… “el pitjor és la guàrdia urbana, perquè quan vaig a vendre llaunes a la Rambla se mʼemporten tot el finançament”. Pobre Rajoy, està ben despistat: “Soraya, estos catalanes son muy raros, no se parecen a Alejo ni a Alicia, yo creo que Catalunya… es una nación!”

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– Oriol Pujol (pelín incòmode) es reuneix amb dos membres (sic) de Convergais: “Ah, sou vosaltres, perdoneu, és que com que aneu vestits de persones normals no us havia conegut”. Artur Mas la pífia igual però és que se mʼha vestit de nen de lʼArena! [La broma del col·lectiu/cul actiu us les mʼestalvio] La gran aportació del duet dirigent és la versió “Som Convergais” dels Village People.

LA PICADA D’ULLET

– Screenplay by: Mike Yceta. I el personatge, quan??

SURREALISTA
– Lectures dʼestiu: Empar Moliner insta a redescobrir els clàssics italians: Negroni, Martini, Limoncello

KA FORT
– La lluita per apuntar-se la medalla de la dessalinitzadora del Prat. Montilla la vol inaugurar, però Pujol la revindica com a part del Pacte del Majestic, Gonzélez com a fruit de la gestió de Josep Borrell, Franco gràcies a la seva política pantanil, el President Macià i fins Jaume I el Conqueridor!!!

LA NOVETAT
– Felipe González, reivindicator.

– Francesc Mauri, necessita millorar, però té moltes possibilitats.

LA FRASE DE LA SETMANA
– Marina Geli: “Catalans, la xifra del finançament no mata, però el que no mata engreixa”

EL CAMEO
– La mosca de lʼObama. Pobreeeta.

MALA LLET
– El President Montilla ens adverteix de les bondats que la sentència del Constitucional surti a lʼagost. Va un i li diu a un altre: “Ja saps que no som una nació? I lʼaltre li respon, a mi què mʼexpliques, mʼha picat una medusa!”

ZW 178 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://personaldemocracy.com/

Personal Democracy Forum: Conference 2009 (PdF), en la seva sisena edició, és un dels esdeveniments més destacats a nivell mundial en el qual convergeixen política i noves tecnologies. Més de 1.000 creadors d’opinió, polítics, periodistes etc. es reuneixen cada any per intercanviar idees i experiències i reflexionar conjuntament sobre com la tecnologia i Internet estan canviant la política, la democràcia i la societat. El fòrum tindrà lloc, una vegada més, al Lincoln Center de Nova York els pròxims dies 29 i 30 de juny. Sota el lema “We.gov”, es debatrà sobre com les campanyes, la comunicació, la gestió pública… són cada vegada més obertes i participatives. En el programa extens i variat participen més de 120 ponents, entre ells el propi alcalde de la ciutat, Michael Bloomberg. Des de la pàgina web es pot seguir tota l’actualitat vinculada a l’esdeveniment, així com continguts de les edicions anteriors. Un dels patrocinadors de la conferència és el think tank PoliticsOnline.

Una altra de les cites importants en aquest àmbit, tindrà lloc en el mes de setembre, els dies 9 i 10 a Washington DC. Es tracta de la cimera Gov 2.0 que comptarà amb la participació de líders d’opinió, representants del món acadèmic, empresarial, de tecnologies…i de ciutadans creadors d’aplicacions que il·lustren el concepte de govern com una plataforma i que intentaran respondre a diferents qüestions: com utilitzar les tecnologies per fer un govern més transparent? Com superar la cultura de la web de la innovació, forjada a tot el món i a Silicon Valley, amb la cultura política de la innovació?…

ZV (Zona Vídeo). Animoto és un servei que permet crear de forma senzilla vídeos online a partir de les nostres fotografies. Es tracta de triar les imatges que volem (des del nostre disc dur o des d’alguna pàgina web), seleccionar la música (des de la seva pròpia galeria o des de la nostra biblioteca) i el propi programa s’encarrega de realitzar automàticament un vídeo, que podrem penjar a YouTube si ho desitgem.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 28 Juny 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.