Cap a la Cimera de Londres

Divendres es va presentar a Barcelona la Conferencia Oberta Catalunya Causa Comuna impulsada pels socialistes catalans amb la voluntat d’oferir un espai de debat obert per a tots aquells i aquelles que vulguin enraonar amb nosaltres sobre el present i el futur del nostre país. Aquí sota podeu trobar el logotip de la Conferència. Al respecte podeu llegir els posts de Raimon Obiols, Pia Bosch i Consol Prados, i l’editorial de Nou Cicle.

Aquest migdia ha acabat el 13è Congrés de la Joventut Socialista de Catalunya amb l’elecció d’una nova Comissió Executiva encapçalada per Javi López. pel que em diuen ha estat un magnífic Congrés, jo mateix vaig poder comprovar el bon ambient que hi havia divendres a l’inici de les tasques congressuals. Podeu visitar el web del 13è Congrés amb tots els materials de debat, així com la pròpia web de la JSC. Felicitats, companyes i companys! Molta sort, Javi!

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Viña del Mar (Xile) la Conferència de Progressive Governance, impulsada pel think-tank Policy Network, i que aplega els esforços de socialistes, socialdemòcrates, laboristes i progressistes d’arreu del món per renovar el pensament i l’acció dels partits i governs de centre-esquerra. Us convido a visitar el bloc de la Conferència així com l’espai en el que es recullen els materials i ponències que formen part del Handbook of Ideas de la Conferència, que té la possibilitat de fer-hi comentaris. L’organització a Xile de l’esdeveniment ha anat a càrrec del Instituto Igualdad, Fundació del PS Xilè i també podeu visitar el bloc sobre la conferència en castellà. Avui, l’enviat especial de La Vanguardia Robert Mur n’ha fet una crònica justament titulada “Intervencionismo ético y anticrisis”. Aquí hi trobareu la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero.

Realment aquesta Conferència és un bon preludi de la Cimera del G-20 que se celebrarà els propers dies 1 i 2 d’abril a Londres. Aquí podeu visitar el lloc web de la Cimera. Una Cimera en la que s’hauran de concretar els bons propòsits de la reunió del G-20 celebrada el passat 15 de novembre a Washington. Podeu llegir al respecte la crida a l’acció del President Barack Obama. Certament Europa no passa pels seus millors moments (encara ric i ploro quan penso en aquells que deien que el No a la Constitució Europea ens portaria més lluny) però està cridada a jugar un paper fonamental. Podeu llegir al respecte els articles de Joaquín Estefanía i Timothy Garton Ash, així com la crònica d’Andreu Missé.

També trobareu interessants l’editorial de La Vanguardia així com les reflexions de Xavier Batalla i George Soros.

Així com la posició europea apareix sovint desdibuixada, el Partit dels Socialistes Europeus està fent un gran esforç de proposta com es dedueix de la lectura dels dos documents que us recomano: la Resolució de la cimera de líders i el primer esborrany del Nou pla progressista per a la recuperació de la Unió Europea que s’anirà enriquint a través del debat.

Un dels centres d’atenció de cara a la Cimera de Londres és la reforma del sistema financer internacional i de les institucions que el regulen. Des d’aquest punt de vista és especialment rellevant el paper del Fons Monetari Internacional. Podeu llegir al respecte la crònica d’Alejandro Bolaños i la crònica de Max Jiménez Botías sobre la celebració a Barcelona d’una trobada del Club de Madrid en la que l’expresident xilè Ricardo Lagos demanava precisament enfortir el rol de vigilància del FMI, qüestió en la que coincidia totalment amb el criteri del President Montilla.

Un dels temes a debat és la lluita contra els paradisos fiscals. Podeu llegir al respecte els editorials de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i l’article publicat a Le Monde per Pierre Rosanvallon, Daniel Lebègue, Bernard Soulage, François Soulage i Patrick Viveret.

Per fer boca dels debats que centraran la Cimera podeu llegir també l’editorial del suplement Negocios d’El País “Evitar el proteccionismo”, l’article de Paul Krugman “La venganza del exceso” i l’entrevista que li fa Andreu Missé a Pascal Lamy, director general de l’Organització Mundial del Comerç.

També en vigílies de la Cimera convé recordar el mèrit de José Luis Rodríguez Zapatero en assegurar-se una cadira, com ho fa en aquesta crònica Alejandro Bolaño.

El gran debat econòmic mundial no ens pot fer oblidar les nostres responsabilitats de proximitat, com ho és la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Se’n va fer ressò el President Montilla en la seva intervenció en la inauguració del 2n Congrés del Tercer Sector. Sobre aquesta qüestió podeu llegir també l’editorial de La Vanguardia i l’article de Vicenç Navarro sobre “El retraso social de España”.

En la política catalana hem tingut una setmana agitada pels debats sobre una actuació puntual dels Mossos d’esquadra. Com ja vaig manifestar en nom de la Comissió Executiva del PSC, els socialistes de Catalunya donem ple suport a la Policia de Catalunya i al Conseller Saura. Si s’ha produït algun error, serà corregit. Però això en cap cas pot servir per posar en dubte la professionalitat dels Mossos d’esquadra ni la tasca del Departament d’Interior i Relacions Institucionals. A la nostra Policia hem atorgat la responsabilitat de mantenir la seguretat i l’ordre públic, així com la garantia de l’exercici dels drets de tots els ciutadans i ciutadanes, uns drets incompatibles amb la violència al carrer o impedir el normal funcionament de la Universitat pública. Després dedicaré un apartat al debat sobre l’Espai Europeu d’Educació Superior o procés de Bolonya. Sobre la polèmica a la que abans m’he referit podeu trobar interessants les reflexions de Joan Tapia i Enric Company.

La política catalana gira també al voltant de la negociació del nou sistema de finançament. Malauradament no hi ha novetats en aquest sentit perquè, malgrat els esforços negociadors, encara no s’ha produït el desitjat acord. La raó és ben coneguda: el govern de Catalunya no subscriurà un acord que no compleixi amb l’Estatut i no canviï el model pactat entre Convergència i Unió i el Partit Popular l’any 2001. Sabem que el govern català va rebutjar una proposta econòmica de 1.200 milions d’euros (cal recordar que Artur Mas va acceptar el 2001 un acord que va suposar un guany de 254 milions d’euros, és a dir, cinc cops menys que l’oferta rebutjada per Montilla). El nucli de la qüestió és assegurar que Catalunya no percebi menys que la mitjana de les Comunitats Autònomes del règim comú. Sobre aquesta qüestió us convido a llegir la crònica de Lluís Mauri, l’article de Núria Bosch i l’editorial de La Vanguardia “Desencallar la financiación”.

Les dificultats derivades del llarg procés de negociació del finançament i, sobretot, la necessitat d’unir esforços en la lluita contra la crisi econòmica, fan que es vagi aixecant un clam d’exigència de major unitat, de major entesa política a Catalunya. Podeu comprovar-ho llegint els articles de Joan Tapia, Ferran Mascarell, Lluis Foix, Jordi Sánchez i Carles Duarte. Crec sincerament que el major obstacle per assolir-la és l’excés de tacticisme de CiU que no té altra prioritat que intentar desestabilitzar el govern per forçar eleccions anticipades. Almenys aquesta és la impressió que donen les declaracions dels seus màxims dirigents que fins i tot arriben a condicionar el seu suport a Zapatero a un canvi en la Presidència de la Generalitat. Estic convençut que els ciutadans esperen bastant més dels responsables polítics en aquests moments tan delicats. Sobre el compromís del president Montilla en crear un clima d’acords no pot haver-hi dubte i en són bona prova l’Acord estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, el Pacte per l’Habitatge, el Pacte per la Immigració i el Pacte per la Recerca i la Innovació (aquests dos darrers subscrits per CiU), així com els esforços per a pactar la nova Llei d’Educació de Catalunya amb el principal partit de l’oposició.

Per acabar amb qüestions lligades a la política catalana vull destacar l’article de Joaquín Tornos sobre la necessitat d’impulsar l’àrea metropolitana de Barcelona i l’exigent reflexió de Germà Bel sobre la necessitat d’impulsar reformes amb els instruments dels que disposa la Generalitat.

Com deia abans, segueix obert el debat a les Universitats sobre el procés de Bolonya. El debat és legítim, tot i que moltes de les qüestions esgrimides pels anti-Bolonya senzillament no corresponen a la realitat. El problema és quan alguns dels instruments de protesta l’únic que aconsegueixen és deteriorar la convivència dins de la universitat i malmeten la imatge de la Universitat pública que hauria de ser un bé a preservar en tot moment i més encara precisament per aquells que suposadament es manifesten en defensa del sistema públic. Podeu llegir al respecte l’article d’Anna Ripoll, rectora de la UAB, la crònica sobre l’actitud del professor Andreu Mayayo que es va negar a acceptar el boicot a les classes, l’article d’Antoni Segura i la crònica de la redacció de La Vanguardia sobre algunes de les qüestions que s’atribueixen a Bolonya i que no són certes. També podeu visitar el web de la Generalitat sobre el procés de Bolonya, el web de la Universitat Pompeu Fabra i la secció “Mites i llegendes sobre Bolonya” del web de la UAB.

Finalment sembla que ja s’ha tancat el pacte entre el Partit Socialista d’Euskadi i el PP del País Basc que assegurarà l’elecció de Patxi López com a futur Lehendakari, compatible amb la voluntat del líder socialista basc de governar en solitari fugint de tot frontisme. Sobre la qüestió em vaig pronunciar ja en el meu post “Patxi, felicitats i molta sort!” el passat 8 de març. Sobre aquest tema podeu llegir els articles de Carles Duarte, Patxo Unzueta i Luis Rodríguez Aizpeolea així com l’editorial d’El País “Acuerdo para el cambio”.

Molts són els temes a debat en la política espanyola. Però abans d’entrar-hi vull recomanar-vos l’article d’Alfredo Conde “Per què l’esquerra va perdre Galícia”, entre d’altres coses perquè constitueix un bon avís per a navegants en les agitades aigües de les campanyes electorals, sovint enterbolides per la demagògia i el populisme.

Aquesta setmana s’ha aixecat una gran (desorbitada, desproporcionada, malaltissa) polèmica sobre l’anunci per part de la Ministra de Defensa de la retirada dels soldats espanyols de Kosovo. Una retirada que estava ja cantada des de fa un any quan Kosovo va declarar unilateralment la seva independència que no va ser reconeguda per Espanya. Sembla lògic que no mantinguis soldats en un Estat que no reconeixes, no? Lògicament la posició espanyola no és ben vista pels països que sí han reconegut Kosovo i que formen part de la missió internacional que opera en aquell territori. Tot el demés és anecdòtic, com ho demostra la declaració del Vicepresident Biden des de Xile afirmant la solidesa de les relacions hispano-nordamericanes. Llegiu al respecte l’article de Francisco Veiga que no s’afegeix a la sorollosa campanya contra la Ministra Chacón i el President Zapatero.

Una altra qüestió a debat, aquesta sí escandalosa, és la relativa al desgraciat procés d’identificació de les víctimes de l’accident del Yak-42. Segons apunten tots els indicis algú va decidir que era més important arribar a uns funerals oficials que saber a qui pertanyia cada cos repatriat. Una indignitat perpetrada contra les víctimes i un engany a les seves famílies. Encara és hora que el llavors Ministre de Defensa, Federico Trillo, doni algun tipus d’explicació. Llegiu al respecte els articles de Fernando Vallespín “Responsabilidad política”, Ramón Cotarelo “La insostenible situación de Trillo” i El Gran Wyoming “Un gesto nada bello”.

Tampoc no està resultant gens edificant la descarnada lluita pel control de Caja Madrid de la que es fa ressò Javier Pradera en el seu article “Prostitución de lujo”.

Però l’interrogant més rellevant en la política espanyola és com afrontarà el govern Zapatero les dificultats derivades de la manca de suports parlamentaris per part d’altres grups polítics. Com recordareu el Grup Socialista té 169 membres i la majoria absoluta de la Cambra (necessària per aprovar les lleis orgàniques, els pressupostos i per assegurar que no prosperen iniciatives de l’oposició) és de 176 diputats. El mapa de suports possibles és complex: el Grup Popular té 153 membres, CiU en té 10, el PNB en té 6, ERC en té 3, el BNG i Coalició Canària en tenen 2 cada un, i IU, Na-Bai, ICV, UPN, UPyD en tenen 1 cada un. Des de l’inici de la legislatura (quan, recordem-ho, Zapatero va assolir la investidura en segona votació sense el suport de cap altre grup de la Cambra) la situació numèrica no ha variat (si descomptem el pas d’un diputat d’UPN del Grup popular al Grup Mixt), però el canvi a Euskadi ha modificat radicalment la relació del PNB amb el PSOE, i CiU sembla oscil·lar entre el desig de col·laboració de Duran i la pressió de Mas per no fer-ho si no és a canvi de contrapartides en l’escenari polític català. Tampoc no ha canviat la meva percepció des de l’inici de la legislatura: Zapatero i Montilla han d’anar de bracet si volen assegurar l’estabilitat política a Catalunya i Espanya, i una ràpida i satisfactòria solució del tema del finançament ajudaria a aclarir el panorama. Sobre l’escenari parlamentari al Congrés podeu llegir els articles de José Andrés Torres Mora i Javier Pérez Royo.

Per acabar us recomano tres lectures sobre la situació econòmica espanyola: l’entrevista que li fa Michele Calcaterra a José Luis Rodríguez Zapatero a Il Sole 24 Ore, recollida per El Economista, l’entrevista que li fa Miguel Angel Noceda a Cándido Méndez a El País i l’article de Joan Carles Gallego, secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

Sobre la situació econòmica als Estats Units i el pla de recuperació impulsat pel president Obama us convido a llegir els articles de Paul Krugman “La desesperante política económica”, Marc Bassets “EEUU endurece la regulación de su sistema financiero”, Amparo Estrada “La mano que mece la cuna valorará los tóxicos”, Paul Krugman “La mística del mercado”, Paul A. Samuelson “¿Podría EEUU sufrir décadas perdidas como Japón?” i Joseph Stiglitz “La manera de no recuperarse”.

Sobre la política nordamericana us recomano la lectura dels articles de Henry Kamen “Hillary Clinton y la nueva diplomacia” i Lluís Bassets “Política es comunicación”.

Sobre política internacional us convido a llegir l’article del meu amic Luis Yáñez “El cambio llegó a El Salvador”.

Sobre la perillosa doctrina impartida pel Papa i la jerarquia catòlica us convido a llegir els articles de Nicole Thibon “El Papa y la extrema derecha”, Jesús Mosterín “Obispos, aborto y castidad”, Emilio de Benito “El condón detiene el VIH” i Miguel Mora “El error Ratzinger se agiganta”, i l’editorial d’El País “La soledad del Papa”. Em preocupa especialment la condemna religiosa a l’ús del preservatiu pel risc evident que implica per a la salut de milions de persones.

Acabo recomanant-vos la lectura de l’entrevista que li fa Núria Navarro a Beatriz Gimeno, escriptora i activista lesbiana, a El Periódico de Catalunya, i la crònica de Sara González “Tornar a l’armari en la vellesa” publicada també a El Periódico de Catalunya i que es fa ressó de la Jornada sobre aquesta qüestió organitzada pel Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals de la Coordinadora Gai-Lesbiana.

“Perles” del programa Polònia emès el 26 de març, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
– Els Pera (pare i fill) sʼocupen dʼentretenir el personal mentre els polacs es posen en solfa. El pare farà de Montilla i el fill de Saura. Fill: “Per què sempre em toquen els papers més xungos?” Pare: “No ens volen donar els calés. No sé pas què farem, cabòries!” . I la pregunta és: per què el Pare Pera va amb xandall i bossa blanca horrenda dʼhiper xino?

– Carme Chacón disculpant-se davant de ZP per lʼespantà de Kosovo: “es que estaba jugando al risk y me embalé”. Gag paral·lel al de Saura disculpant-se davant Montilla per la crítica pública als Mossos: “És que pegaven molt fort i fins i tot van trepitjar el parterre”. Preocupats per com solucionar “la cosa” les frases respectives són, de Chacón: “No se mʼacut cap idea”, i de Saura: “Tinc una idea absurda”. Dit i fet: en una reunió secreta al més alt nivell, el problema de lʼun es tranforma en la solució de lʼaltra: Els Mossos a Kosovo!!

– “Bon soir a tout le monde, per favor! Je suis les politique amb les collons més ben posés” Puigcercós, el Sarkozy català, sʼha lligat la Bruni: “Puigcercós mʼa dit que Ripoll est joli!” “Apren-ne gavatxu!”

LA IMATGE DE LA SETMANA
– Els Consellers que ja no serveixen… a la deixalleria… aaaaaala!

LA NOVETAT
– Sistema infal·lible dels polítics per sortir als mitjans: fer-se una foto amb un cantant, o dos, el Boss i el Bono.

SURREALISTA
– Monegal assessorant Rajoy per anar a “Tengo una pregunta para usted”. Alerta!

SOM UNA CLONACIÓ
– Ferran Monegal, quin massatge!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
– El Papa demanava a Déu que enviés pluja… però aquest està massa ocupant jugant i regant els seus camps de golf…. fins que se li cita el seu apòstol al camp… en Messi.

LA PICADA D’ULLET
– Carod dóna 1 milió dʼeuros per salvar el quítxua… encomana el quítxua!

KA FORT
– Els funcionaris de la Generalitat estan tancats per protestar contra la proposta de congelació de sous: Montilla crida “el negociador” Maragall, i acaba tancat amb ells; després crida els Mossos, i també acaben tancats amb ells; i Saura, of course.. i fins Montilla. “Ningú no ens treurà dʼaquí!” fins que… “ui, dos quarts dʼonze, hora dʼesmorzar… anem!”

ZW 167 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

W8: Dones que canvien el món. Un grup de 8 dones s’han unit creant el nucli visible que liderarà la lluita per la campanya “Salud y Educación para todo el mundo” de Intermón Oxfam. Sandhya Venkateswaran, Miranda Akhvlediani, Rokeya Kabir, Kadiatou Baby Maiga, Jiraporn Limpananont, Leonor Magtolis Briones, Elba Rivera-Urbina y Dorothy Ngoma conformen el W8. Vuit dones extraordinàries, una única veu. Des de la pàgina web de la campanya s’ofereixen distintes possibilitats de col·laboració.

Sobre dones i lideratge, Cristina Galindo publicava un interessant article a El País el passat dimecres: “Nos falta liderazgo femenino”. En el context de l’actual crisi, es posa en evidència que “cada cop són més els que pensen que l’economia i la política funcionarien millor amb més dones manant”. Segons un estudi de Catalyst, “la rendibilitat de les companyies que tenen tres o més directives a la cúpula és cinc punts percentuals superior a la mitjana”.

Malgrat això, la visibilitat de la dona en diferents àmbits, és encara mot inferior a la de l’home. Per exemple, en un recent informe del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) s’assenyala una clara desigualtat mediàtica, ja que la presència de les dones polítiques a la televisió suposa la meitat de temps en comparació a la dels homes.

En un altre context, han estat també moltes dones polítiques les que han signat el manifest “Respecta la meva imatge, jutja’m per la meva feina”. Una campanya impulsada per la revista Elle, coincidint amb l’aniversari de la ministra Aído, per a reivindicar la defensa de la imatge de la dona. El document ja compta amb més de mil signatures -que volen enviar al president del Congrés- d’entre les quals hi ha les d’Ana Botella, Trinidad Jiménez, Inés Sabanés, Leire Pajín, Alicia Sánchez Camacho, Rosa Aguilar, Carmen Alborch o Rosa Díez.

ZV (Zona Vídeo). The Job un vídeo de Screaming Frog Productions, que retrata la crisi actual amb un toc d’humor fantàstic. Escrit i dirigit per Jonathan Browning, ha rebut nombrosos premis internacionals. Imprescindible.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 29 Març 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.