El President parla d’economia

Com sempre, l’allau de temes que es van acumulant al llarg de la setmana fa difícil trobar un fil conductor que doni una certa coherència al diari. La setmana vinent, que aniré a Tarragona amb motiu de l’escola d’Hivern del PSC, possiblement no faci diari, o si el faig serà molt diferent; no tindrà enllaços a documents i contindrà una reflexió més personal. Ja veurem.

En tot cas no tinc cap mena de dubte sobre quina ha estat la intervenció més important de la setmana: la intervenció del President Montilla en el Cercle Financer de ‘la Caixa’. No us la perdeu. Sempre he dit que una de les obligacions dels dirigents polítics és la de proporcionar una explicació clara del que està passant i assenyalar el camí per superar les dificultats. El President de la Generalitat ho fa sense embuts en una conferència que ha estat qualificada per molts de valenta. Podeu llegir al respecte l’editorial de La Vanguardia. El cert és que el PSC està esmerçant molts esforços per explicar la crisi, les seves causes i els camins per a sortir-ne. recordareu la jornada de debat organitzada per la Fundació Rafael Campalans, la que va impulsar la Secretaria d’Economia del partit i la pròpia Escola d’Hivern que celebrem el proper cap de setmana. També trobareu de gran interès la conferència del Conseller Castells pronunciada el 24 de febrer passat a Madrid. De tot això volem també parlar directament amb els ciutadans i ciutadanes que ho desitgin a través de la Conferència Oberta impulsada per Raimon Obiols, de la que se’n fa ressò Enric Company en aquesta crònica publicada a El País. Tampoc no s’ha de perdre de vista el debat sobre la reforma educativa a partir de la tramitació de la Llei d’Educació de Catalunya. En parla el Conseller Maragall en una entrevista que li fa Carol Biosca a les pàgines de l’Avui.

Però no hi ha cap mena de dubte: la crisi econòmica acapara la preocupació ciutadana. Ahir mateix es va produir a Barcelona la manifestació convocada pels sindicats i a la que van sumar-se més d’un centenar d’associacions i els partits polítics més representatius. Podeu descarregar-vos el Manifest de convocatòria i el document de la UGT de Catalunya que conté les seves propostes per lluitar contra la crisi. Com diu el El Periódico de Catalunya en el seu editorial d’avui estem davant d’una “Manifestació preventiva”, però el cert és que superar la crisi econòmica requerirà intel·ligència, compromís i sacrificis. I també l’esforç de mantenir un adequat clima de concertació social. Podeu trobar d’interès l’article de Josep Maria Alvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, “Empresarios y crisis”.

En aquests moments s’està desenvolupant un interessant i transcendental debat a SEAT. Com sabeu, l’empresa està disposada a ampliar la seva producció a canvi de determinats compromisos dels treballadors. La plantilla s’hi haurà de pronunciar en un referèndum. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El Periódico de Catalunya “La plantilla de Seat té la paraula”, l’editorial de La Vanguardia “Seat en juego”, l’article de José Antonio Bueno “Seat, en un moment crucial” i l’editorial de La Vanguardia “Sostener el automóvil es clave”. El cert és que els sindicats estan dividits sobre aquesta qüestió. Us en fareu una bona idea llegint l’entrada al bloc de Josep Maria Alvarez “No era eso, compañeros”.

Sobre la crisi econòmica global i també sobre les conseqüències a Espanya trobareu imprescindible llegir l’entrevista a Paul Krugman que li fan A. González i M.A. Noceda a les pàgines d’El País. També us interessaran els articles d’Ignacio Sotelo “La nacionalización de la banca”, Joan Tugores “¿Quién rescata a quién?” i Paul Krugman “Bancos en vilo”.

També he trobat rellevants els articles de Juan Hernández Vigueras “¿Cerrarán los paraísos fiscales?”, Fernando Vallespín “¿Dónde está el Dr. House?”, Enrique Iglesias “Iberoamérica y la crisis económica”, Antonio Brufau “Respuestas en clave de futuro” i Jeffrey D. Sachs “Cooperación económica global” i l’editorial d’El País “Cumbre decisiva”.

Ningú no dubta que Europa està cridada a jugar un paper molt important en la represa econòmica i en que si no ho fa quedarà condemnada a la irrellevància. Des d’aquest punt de vista resulta molt interessant el document del Consell Europeu “Gestionar la recuperación europea”. Lluís Foix ho expressa amb claredat “A más crisis, más Europa”. Per cert, també Lluís Foix alerta contra els que utilitzin Europa com a coartada (aquells que busquen allà coses que no saben trobar aquí…) Per cert, el Ministeri de Ciència i Innovació ha obert una pàgina web informativa sobre el Pla Bolonya, és a dir, sobre el procés de construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Val la pena fer-li una ullada.

I mentre caldria concentrar tots els esforços en lluitar contra la crisi, el PP segueix enredat en diverses trames de presumpta corrupció. Podeu llegir al respecte els articles de Manuel Rico “O fraude fiscal, o financiación irregular” (sobre l’escàndol del cotxe de Feijóo, que precisament ha guanyat les eleccions criticant el cotxe de Touriño),  i Marco Schwartz “Sí: manda huevos de tanto cinismo y desprecio” (sobre el tancament en fals de la Comissió d’Investigació de l’Assemblea de Madrid sobre el presumpte cas d’espionatge), els editorials d’El País “El doble rasero del PP” (sobre la diferent actitud del PP a Madrid i València) i “Intimidación” (sobre l’ofensiva del PP contra el jutge Garzón; si el PP se’n surt en la seva estratègia d’intimidar jutges i fiscals –recordeu també que ja s’ha perdut el compte de jutges i fiscals que s’han anat passant la pilota els uns als altres en el cas Fabra a Castelló– podríem estar davant d’un escàndol d’imPPunitat), els articles d’Ignacio Escolar “Un nuevo examen al liderazgo de Rajoy”, Javier Pradera “Un nutrido fondo de armario” i Manolo Saco “Gente sana, sin vergüenza”, els editorials d’El País “Desafuero en Madrid”, El Periódico de Catalunya “L’infame tancament d’Esperanza Aguirre”, El Mundo “La corrupción creció dentro del aparato del PP” i “El PP no debe amparar versiones inverosímiles”, i els articles de Jesús Maraña “¡Disuélvanse!” (recordant el poema de Brecht en el que els poderosos demanaven al poble que es dissolgués), Alfonso Villagómez “¡Por favor, no disparen al pianista!” (reclament respecte pels jutges), Javier Pradera “Sospecha confirmada”, El Gran Wyoming “Escribas y fariseos: hipócritas” i Ignacio Escolar “Rajoy siempre pestañea primero“.

La política espanyola encara està paint els resultats de les eleccions al País Basc i a Galícia que, després dels respectius recomptes definitius queden així. Galícia: PP, 38 escons (+1); PSdeG, 25 escons (=); BNG, 12 escons (-1). País Basc: PNV, 30 escons; PSE-EE-PSOE, 25 escons; PP 13 escons; Aralar, 4 escons; EB, 1 escó; EA, 1 escó; UPyD, 1 escó. En els dos Parlaments la majoria absoluta està en 38 escons. Sobre el nou escenari polític espanyol podeu llegir els articles d’Enric Company “Avisos que vienen de Galicia y Euskadi”, Enric Juliana “El momento” i Josep Ramoneda “La soledad del presidente”. Es imprescindible llegir l’entrevista a José Blanco que li fa avui Juan Carlos Merino a les pàgines de La Vanguardia. També podeu trobar d’interès l’article de Joan Saura “Hacia una conferencia de Comunidades Autónomas”. Sobre el debat de les energies renovables us convido a llegir l’editorial de La Vanguardia “25 años de energía eólica” i l’article de Manuel Ludevid “El ejemplo navarro”. Sobre el debat sobre la nova regulació de l’interrupció voluntària de l’embaràs us convido a llegir l’editorial d’El País “Abortar a los 16” i l’article de Joan J. Queralt “L’avortament com a dret”.

Moltes són les reflexions sobre els resultats al País Basc. Jo vaig avançar ja la meva opinió diumenge passat i que es podria resumir en: la missió de Patxi López des de la Lehendakaritza és acabar amb el frontisme nascut a Lizarra sense caure en un frontisme de signe oposat. Sobre aquesta qüestió podeu trobar interessants els articles de Kepa Aulestia “A la oposición”, Francisco Llera “El cambio necesario”, Jordi Sánchez “Euskadi (in)estable”, José Ramón Recalde “Legitimidad, corrección y oportunidad”, Patxo Unzueta “Los argumentos del PNV”, Ramón Jáuregui “Una decisión obligada”, Joan Garí “Nacionalismo versus vasquismo”, José María Ruiz Simón “De cómo llegué a ser nacionalista y frentista” i Javier Pérez Royo “Desconocimiento de la realidad” (aquest darrer article subratlla l’error del PNV en creure que podria alterar per si sol l’estructura de l’Estat).

El nou escenari polític espanyol ha posat novament de relleu la importància dels 10 diputats de CiU al Congrés. Lamentablement CiU només sembla disposada a utilitzar la seva capacitat d’influència si fent-ho altera la correlació de forces a Catalunya sense passar per les urnes (és a dir, fomentant el sucursalisme de soca-rel fent que l’equilibri de forces al Congrés dels Diputats alteri l’equilibri de forces al Parlament de Catalunya). No dic que la situació de CiU sigui senzilla, però si de la seva actitud acabés derivant-se una greu inestabilitat política crec que molts dels seus votants els hi ho retraurien, com difícil els deu resultar d’entendre que CiU no utilitzi ara la seva influència (com el PNB feia en el passat amb independència dels efectes que la seva actitud pogués tenir a a Catalunya). Sobre aquesta qüestió podeu llegir els articles de Carles Duarte “CiU, entre la governabilitat i la reivindicació” i Enric Hernández “El rei Pelai i Zumalacárregui truquen a la porta de Mas”. També podeu trobar interessants les cròniques d’Emili Bella a El Punt i de Joan Foguet a El País sobre les discrepàncies en el si de CiU sobre la deriva radical de CDC.

Certament el nou escenari espanyol també posa de relleu la importància del PSC. Un PSC que té, perquè així ho van voler els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, 25 escons a Madrid. De nosaltres depenen moltes coses i hem de ser plenament conscients de les conseqüències dels nostres actes. Altres poden fer brindis al sol, nosaltres no. I per això és bastant sorprenent que hi hagi qui ens demani que retirem el suport a Zapatero. Sembla mentida que oblidin que el suport electoral que varem rebre va ser precisament perquè governés Zapatero. Nosaltres no prendrem decisions que posin en qüestió l’estabilitat del govern d’Espanya, en un moment especialment delicat com el que planteja la crisi econòmica que estem travessant. Però també som conscients que el suport electoral que varem rebre ens obliga a ser molt ferms en la defensa dels interessos dels catalans i les catalanes. I en això tampoc no fallarem. Els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no passen per fomentar la inestabilitat, aventures o trencadisses, que no formen part ni del nostre projecte ni del compromís que tenim amb els nostres electors. Dirigits pel president Montilla sabrem gestionar aquesta situació complexa conscients del molt que s’hi juga el nostre país. I estic convençut que ens en sortirem.

Som també conscients que del que acabi passant amb el finançament i, més en general, amb el desplegament estatutari, dependrà el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya. Nosaltres mai no hem amagat el nostre projecte: volem una Catalunya amb més autogovern en una Espanya més respectuosa de la pluralitat de pobles que la integren. Volem una Espanya plural, volem un Estat federal. Nosaltres no pensem que el futur de Catalunya passi per trencar amb Espanya, ni som partidaris d’aventures separatistes, carrerons sense sortida, grans escarafalls ni brindis al sol. Volem la Catalunya plena, pròspera, ben governada, amb un autogovern potent i en expansió, ben relacionada amb la resta d’Espanya, impulsora de l’euroregió Pirineus-Mediterrània, partícip activa en el procés de construcció europea, amb la vista posada en el projecte de la Unió pel Mediterrani. I som conscients de la importància que té pel futur resoldre bé les qüestions pendents. Fem un balanç positiu dels 30 anys de Constitució, que voldríem reformar per tenir un Senat federal. Fem un balanç positiu de l’aprovació del nou Estatut, del nivell d’inversió pública de l’Estat que hem assolit, de les primeres transferències obtingudes. Sabem també que hi ha qüestions pendents molt importants com la gestió del servei de Rodalies o la participació en la gestió de l’aeroport de Barcelona. Som conscients que aquests objectius sols són possibles a través d’un diàleg fructífer amb el govern socialista i som conscients també de la regressió que implicaria un govern del PP a Espanya, el PP que ha recorregut l’Estatut, el que amenaça amb una Llei de protecció del castellà que trencaria amb el nostre model lingüístic a l’escola, el que considera que Espanya està en perill i que les autonomies han anat massa lluny i que caldria que l’Estat recuperés competències com aquesta mateixa setmana ha afirmat el president de la Comunitat Valenciana en una conferència a Madrid. Dic això perquè no n’hi ha prou amb saber el què es vol (i alguns tampoc sembla que ho sàpiguen ben bé), cal saber també com aconseguir-ho, amb quins guanys i quins costos. I no tots els projectes polítics donen resposta a aquesta segona pregunta. El nostre repte i la nostra tasca quotidiana és avançar en el projecte que abans he descrit de forma molt resumida.

Quan encara no fa ni dos mesos de la presa de possessió del President Obama són moltes les iniciatives que ha pres i les expectatives que la seva acció desperta. Ho podeu comprovar en els editorials d’El País “Reformas Obama” i “Restauración americana” i els articles de Jean Daniel “Si Obama se atreve”, Miguel Angel Bastenier “Un arco de crisis” (de Oriente Medio a Afganistán i Pakistán), Norman Birnbaum “Obama en la senda de Roosevelt i Kennedy” i Francisco G. Basterra “Latinoamérica en el radar de Obama”. Però el seu no serà un camí de roses com ens recorden els articles d’Íñigo Sáenz de Ugarte i Thomas L. Friedman.

Moltes són els temes oberts en l’escenari internacional. Podeu llegir per exemple la crònica de Miguel González sobre l’aval d’Obama al projecte de l’Aliança de les Civilitzacions impulsat per Zapatero, l’editorial d’El País “Tíbet, año 50”, els articles de Xulio Ríos “Tíbet: ¿propaganda o política?”, Carlos Mendo “La encrucijada de Israel” i Pablo Ordaz “El miedo vota en El Salvador” (en efecte, avui hi ha eleccions a El Salvador i, si la por no s’imposa, podria guanyar-les el candidat del Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional, Mauricio Funes. En Joan Ferran és un dels observadors internacionals d’aquesta transcendental elecció i ben segur ens n’explicarà tots els detalls), l’editorial de La Vanguardia “El peso de Brasil”, i els articles de Xavier Batalla “Brasil se ha hecho visible” i Carlos Nadal “El castrismo, puesto a prueba”.

Aquesta setmana us recomano catorze articles de debat. Els articles de Lluís Foix “El referent Mandela”, Reyes Mate “El colom i la serp” (sobre la corrupció), Joaquín Estefanía “El mundo sin atributos” (sobre el G-20 i la ‘ciutadania exigible’), i Anthony Giddens “L’effetto crisi sulla sinistra”, l’editorial de La Vanguardia “Retos de solidaridad”, i els articles de Kevin Rudd (primer ministre australià) “Face à la crise mondiale, trois défis pour la social-démocratie”, Fernando Reinares “¿Acaso el 11-M no se fijó en Bruselas?”, Jorge Calero “Mujeres: formación desaprovechada”, Joan Subirats “Residuos metropolitanos: ¿y ahora qué?”, Soledad Gallego “El silencio del PP” (sobre la crisi, les seves causes i l’ensulsiada del neoliberalisme), Francisco Balaguer “¿Qué constitución?” (en la que denuncia la voluntat del PP d’interpretar la Constitució en clau conservadora i convertir-la en fre a les reformes, tot recordant que ha recorregut davant del Tribunal Constitucional la paritat en les llistes electorals, el matrimoni entre persones del mateix sexe i l’Estatut català i que ara amenaça amb recórrer la nova regulació de l’avortament), José Vidal-Beneyto “’Berlusco-zysmo’ y democracia”, Joseph S. Nye “Dirigentes conectados en redes” i Moisés Naím “¿Sobrevivirán las democracias a la crisis?”.

I acabo amb recomanacions de llibres. Començo amb dos llibres que els autors m’han fet arribar amablement. Un és la novel·la “L’home d’origami” de Joan Carreras publicat per Amsterdam llibres. Per a promocionar el llibre han fet un petit vídeo que resumeix una de les històries que trenen el llibre. L’altre és la novel·la d’Iu Forn “El candidat”. Encara no l’he llegit però em raca la curiositat, entre d’altres coses perquè la dedicatòria de l’Iu em provoca (diu: “No, aquest candidat no és del teu partit.  ….Vaja, això espero”). El tercer llibre que recomano avui és “Feminismo en el mundo global” d’Amelia Valcárcel. Aquí podeu llegir la crònica que en fa Maricel Chavarría a La Vanguardia. I aprofito per agrair Anna Simó la tramesa de la revista i els llibres publicats per la Fundació Josep Irla. Precisament el darrer llibre de la revista “Eines per a l’esquerra nacional” conté entre altres materials cinc interessants reflexions feministes. De les publicacions de la Fundació Josep Irla també em va agradar el llibre “Panoràmica de l’esquerra nacional, 1868-2006” de Santiago Izquierdo. I, last but not least, us recomano el darrer número de la revista de debat polític de la Fundació Rafael Campalans, que conté entre d’altres materials interessants una entrevista a Jeremy Rifkin, un dossier sobre les eleccions americanes i un treball d’Antoni Gutiérrez-Rubí sobre “Sindicats i comunicació en temps de crisi”.

ZW 165 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.stic.cat/

STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement) és una associació sense cap afany de lucre que va néixer a principis de 2008, amb la vocació de ser una entitat que generi interactivitat i innovació en el context de la comunitat cultural catalana, amb la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació com a eix vertebrador. Entre els seus membres, blocaires, periodistes i emprenedors, hi ha Trina Milan, (presidenta de l’associació), Eduard Batlle, Josep Campmajó, Albert Martín, David Rodríguez, Xavier Peytibi, Albert Simó, Àlex Hernández, Francesc Grau, Miquel Serrabassa, Toni Sellas o Victor Martin.

L’Associació STIC.CAT té, entre altres, els objectius següents: promoure i divulgar la societat de la informació i del coneixement; fomentar la interacció entre els ciutadans mitjançant tecnologies de la informació i la comunicació; o facilitar l’accés de les TIC als sectors empresarial, educatiu, cultural i social. Entre les seves iniciatives es troben els Premis Blocs Catalunya, els principals premis que es donen a blocaires catalans i que, en la seva primera edició, van tenir un destacat ressò mediàtic i de públic.

Un dels seus propers actes serà “EMPRENDRE EL FUTUR”. Una trobada que tindrà lloc el dia 4 d’abril al Parc Científic i Tecnològic de la UdG. Es basarà en la presentació de 18 micro-ponències de 5 minuts, de la mà d’un grup de professionals de diferents àmbits que intentaran aportar una visió constructiva al moment econòmic actual i, al mateix temps, destacar els valors dels emprenedors.

ZV (Zona Vídeo). Pluralia.tv ofereix els seus continguts classificats en diferents apartats temàtics. Realitza serveis de comunicació per a entitats socials i públiques, des de l’any 2005. En el vídeo promocional es fa un resum del conjunt d’activitats desenvolupades.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 15 Març 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.