Patxi, felicitats i molta sort!

Avui començo celebrant el 8 de març, dia internacional de la dona treballadora. Avui és un dia per recordar la lluita més que centenària de les dones per la seva llibertat, per la seva dignitat i per la igualtat. La seva lluita és de tots perquè com he dit aquest matí en el Primer Forum de Moviments Socials organitzat per la Joventut Socialista de Catalunya i les Juventudes Socialistas de España “Una societat que no aprofita al màxim el potencial de les dones s’està perjudicant a si mateixa; una societat que no incorpori plenament una visió de gènere ni serà lliure, ni serà justa, ni serà feliç”.

Per celebrar aquest 8 de març us convido a llegir el Manifest del PSC “De la paritat numèrica a la democràcia paritària”, el magnífic reportatge sobre Carme Chacón que publica avui el Magazine de La Vanguardia, el vídeo d’Elena Valenciano “Mujeres sin voz”, el post del bloc de Leire Pajín, l’entrevista a la Ministra d’Igualtat Bibiana Aído que li fan avui a Público Juan J. Gómez i Magda Bandera i els articles d’Amparo Estrada “El machismo inconsciente”, Mar Serna, Consellera de Treball de la Generalitat de Catalunya, “¿Igualdad en tiempos de crisis?”, Margot Wallström i Ellen Sirleaf-Johnson “Mujeres y poder”, Laura Sánchez Piñón “Sobre hombros de gigantes”, i Hillary Clinton “La mujer como factor de paz y desarrollo”.

El segon capítol del diari d’avui vull dedicar-lo a les bones notícies que s’acumulen sobre la taula: l’acord sobre inversió pública de l’Estat a Catalunya, el pla de millora del servei de rodalies, els acords de Nissan i Seat que garanteixen la continuïtat de la seva producció a Catalunya i la decisió definitiva dels fabricants d’automòbils sobre la seva presència al Saló de l’Automòbil que garanteix la seva continuïtat i l’èxit de la present edició. En un moment de crisi és més important que mai tenir un president i un govern que facin bé la seva feina, com ho fa el president Montilla i el seu Govern i ho demostren aquestes notícies i altres dades que ara mateix us facilito. A començar per l’article de José Antonio Bueno sobre l’enormement positiva decisió de Nissan i la crònica d’Antoni Fuentes sobre el Saló de l’Automòbil i seguint pel “notable” que Joan Tàpia li dóna al president Montilla per la seva gestió. Com diu Tàpia “Salvar la planta de Nissan és una injecció de moral”. Per cert, encara és hora que Artur Mas reconegui que es va equivocar quan va dir que el president Montilla havia tornat del Japó “amb les mans buides”. Aquí teniu uns gràfics que expliquen que l’actual nivell d’inversió pública a Catalunya és el més gran de la història i una nota de l’oficina de premsa del PSC sobre les bones notícies que s’han anat acumulant aquests dies. Podeu també llegir l’article de Ramon Aymerich sobre la bona valoració que mereix la concentració a Barcelona de centres i esforços en biotecnologia. En aquest sentit no ha d’estranyar l’editorial d’El Periódico de Catalunya d’avui mateix que afirma “Catalunya pot sortir bé de la crisi”. Podeu llegir també la reflexió del Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod Rovira “Economia de la responsabilitat”.

Però les obligacions del president Montilla impliquen també advertir dels riscos, com ho ha fet alertant del risc que la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut català trenqui el consens que en matèria lingüística s’ha anat construint al llarg dels darrers trenta anys.

Aquesta setmana m’han interessat també els advertiments de l’ecòleg Ramon Folch sobre l’egoisme que suposa oposar-se a les línies de molt alta tensió i els de Rafael Pradas sobre l’efecte pervers que es produeix quan els polítics i els mitjans de comunicació s’encaparren a parlar d’una Catalunya irreal.

La política catalana està a punt de provocar un altre d’aquests incidents que provoquen desafecció política i desconfiança en el sistema democràtic. Es tracta de la posta en marxa de l’Oficina Antifrau de Catalunya. I l’incident és la greu incongruència que suposaria que el Parlament de Catalunya fos incapaç de nomenar el seu Director que ha d’impulsar la seva posta en marxa, quan resulta que el candidat proposat pel President de la Generalitat ha estat considerat idoni per totes les forces polítiques presents al Parlament. Sí, ho heu llegit bé. Hi ha una llei en vigor i que, per tant, s’ha de complir. Aquesta llei crea un organisme que té al capdavant un Director o directora. Com es tracta d’un organisme de nova creació correspon a aquesta persona proposar els pressupostos, els nomenaments i la dotació de funcionaris necessària per començar a treballar. La llei estableix que correspon al President de la Generalitat fer la proposta de Director. El candidat compareix davant del Parlament per sotmetre’s a l’escrutini parlamentari establert. Tots els grups polítics manifesten públicament que és una persona idònia per exercir la funció per la que ha estat proposat però dos d’aquests grups diuen que possiblement no li donaran suport quan el seu nom es posi a votació. Com la majoria establerta per aquest noment és de tres cinquenes parts de la Cambra, si aquests dos grups s’entesten en negar el seu suport a un candidat que han estimat idoni, el nomenament esdevindria impossible. El contrasentit és total. Imagineu-vos que un altre candidat considerat idoni fos finalment nomenat. ¿No hi hauria qui podria pensar que aquest candidat o candidata ha acceptat alguna imposició a canvi del seu nomenament? Dilluns passat Francesc Marc Alvaro feia un article a La Vanguardia en el que demanava a Artur Mas que donés suport al nomenament de David Martínez Madero. Espero que li faci cas. Si no fos així, la peregrina teoria defensada en aquest article segons la qual només CiU pot liderar amb claredat la lluita contra la corrupció se n’aniria en orris. Llegiu al respecte l’editorial de La Vanguardia i les cròniques de Toni Sust i Mayka Navarro a El Periódico de Catalunya i la de Joan Foguet a El País.

L’actualitat política de la setmana ha estat marcada pels resultats de les eleccions al País Basc i a Galícia. Al País Basc els resultats van ser els següents: PNB, 30 escons; PSE-EE-PSOE, 24 escons; PP, 13 escons; Aralar, 4 escons; EA, 2 escons; EB, 1 escó; UPyD, 1 escó. L’escrutini de vots per correu pot donar-li un escó addicional al PSE en detriment d’EA. En tot cas, el Lehendakari Ibarretxe no obtindria suport suficient per seguir al front de la Lehendakaritza, per la reducció dels suports als seus antics socis de govern EA i EB. A Galícia els resultats van ser els següents: PP, 39 escons; PSdeG-PSOE, 24 escons; BNG, 12 escons. L’escrutini dels vots dels emigrants pot donar-li un escó addicional al PSdeG-PSOE en detriment del PP. En tot cas, el PP obtindria la majoria absoluta i, per tant, la presidència de la Xunta de Galícia. Sobre els efectes polítics d’aquestes eleccions us recomano la lectura de l’editorial d’El País “Doble vuelco”, l’article de set comentaristes del diari Público “Los siete porqués”, i els articles de Luis Rodríguez Aizpeolea “La ola imparable del 1-M”, Antonio Papell “Rajoy guanya; Zapatero, més feble”, Ignacio Urquizu “Unos resultados envenenados”, Javier Pradera “Moralejas electorales del 1-M”, i, sobretot, us recomano la lectura de l’article de Fernando Ónega “Zapatero ante el nuevo sudoku”. Aquest darrer article fa una lectura política dels resultats i proporciona alguna de les claus del que podria ser el camí a seguir per Zapatero en un context polític més inestable que el que hi havia abans d’aquestes eleccions.

Sobre els resultats electorals a Galícia us convido a llegir els articles de Carlos E. Cué, José Luis de Zárraga, Anxo Lugilde, Carlos Castro, Manuel Rivas i Xosé Hermida.

Els resultats al país basc porten molta més cua perquè poden acabar amb el control de la Lehendakaritza per part del PNB al llarg de 30 anys, malgrat el bon resultat obtingut per aquest partit. Cal subratllar el magnífic resultat de Patxi López, el millor de tota la història del socialisme basc, en nombre absolut de vots –315.893, sense comptar el vot per correu–, en percentatge –30,7%– i en nombre d’escons (25 si es confirmés l’obtenció del darrer escó per Àlava; així el PSE hauria guanyat set escons amb respecte del 2005). El PNB, que el 2005 es va presentar juntament amb EA va obtenir llavors 468.117 vots, tots dos partits sumats han obtingut enguany 434.377 vots. El PNB que, juntament amb EA, havia obtingut 29 escons, n’obté ara 30, EA n’obtindria només un. Ezker Batua pasa de 3 a 1perdent gairebé 29.000 vots. Aralar obté 4 escons, 3 més que el 2005, i 62.214 vots, contra 28.180 vots el 2005. Mentre el Partit Comunista de les Terres Basques va obtenir 150.644 vots el 2005, els vots nuls en aquestes eleccions (que era la consigna de vot donada per l’esquerra abertzale davant la impugnació de les candidatures de Democràcia 23 Milions i Askatasuna) s’haurien reduït en un terç amb respecte del sostre fixat pel PCTB.

Podeu llegir al respecte els articles de Luis Rodríguez Aizpeolea, Javier Pradera, Antoni Segura, Francisco Llera i Kepa Aulestia, l’editorial d’El País “La paradoja vasca”, i els articles de José Luis de Zárraga, Florencio Domínguez, Ignacio Escolar, Alberto López Basaguren, Josep Ramoneda, Ramón Cotarelo i José Luis Zubizarreta, la crònica de l’Agència Efe sobre els casos en que no ha gobernat la llista més votada, els articles de Javier Pérez Royo, Santos Juliá i Javier Pradera, i l’entrevista a Patxi López que li fa avui Aitor Guenaga a les pàgines d’El País.

Com ja assenyalava abans tot apunta a que Ibarretxe no aconseguirà la investidura mentre Patxi López podria aconseguir-la si rep el suport del PP. El gran dilema al qual s’enfronta Patxi López és el següent: ¿Com acabar amb el frontisme practicat per Ibarretxe i el PNB sense obrir un nou abisme entre els bascos?”. La meva opinió és que ha d’intentar-ho, ha de presentar el seu programa, el que va defensar a la campanya electoral basat en dos principis “canvi” i “no al frontisme” i, si obté la confiança de la Cambra, governar d’acord amb aquests dos principis. No cal dir que serà molt difícil comptant amb 25 diputats en una Cambra de 75 escons. Però la seva aposta és democràticament impecable. Sense necessitat de recordar, com ho fa Santos Juliá en l’article que us he recomanat: “Todavía está fresco en la memoria el momento aquel -no hace ni 10 años- en que se hizo público un documento sellado por el PNV y ETA identificando a socialistas y populares como partidos que tenían “como objetivo la destrucción del Pueblo Vasco”. Ésa fue la moneda con la que los dirigentes del PNV pagaron el gesto que años antes, en 1986, les habían ofrecido los socialistas vascos permitiéndoles acceder a la presidencia de la comunidad autónoma aunque contaran con dos escaños menos (17 por 19) que el PSE-PSOE”. És indubtable que el frontisme al País Basc va ser provocat per l’acord de Lizarra i que això ha bloquejat la política basca des d’aleshores, com ho recorda també José Luis Zubizarreta en l’article “La culpa del frontisme basc”. Del que es tracta és de sortir d’aquest atzucac, i del que provoca també la persistència de la violència terrorista, i que això no ho pot fer el PNB d’Ibarretxe. ¿Podrà fer-ho Patxi López? Ho desitjo de tot cor, però no serà una tasca senzilla. Com no és senzill ser socialista o membre del PP al País Basc.

La situació política espanyola no està solament marcada pels efectes de les conteses electorals a Galícia i el País Basc ja que els greus casos de corrupció que afecten el PP estan lluny d’haver-se aclarit. Alguns es pregunten com és que aquests casos no han afectat el PP en les eleccions basques i gallegues. Joaquín Estefanía en el seu article “Voto y corrupción” respon de forma contundent a aquesta qüestió. També trobareu interessant la reflexió que fa Enrique Gil Calvo sobre el rebrot de la crispació política en el seu article “Neocrispación”. Sobre els casos de corrupció oberts podeu llegir l’article de Joan J. Queralt “De Naseiro a Correa”, l’editorial d’El País “Garzón señala a Camps”, els articles de Joan Tapia “Quan Garzón busca la X del PP”, Jesús Maraña “Sin ofender” i Ignacio Escolar “El misterio del área 124” i l’editorial d’El País “El espejismo de Aguirre”, en el que explica com la presidenta de la Comunitat de Madrid creu que manipular la comissió d’investigació sobre l’espionatge equival a convèncer.

El Gran Wyoming recorda l’escàndol encara no prou ben aclarit de l’accident del Yak-42 i Joaquín Estefanía segueix insistint sobre la manca de propostes del Pp per lluitar contra la crisi econòmica.

A banda de les qüestions més estrictament polítiques, la preocupació ciutadana segueix centrada en l’evolució de la situació econòmica. Sobre aquesta qüestió podeu llegir l’entrevista a Celestino Corbacho que li feia Esther Esteban en les pàgines d’El Mundo diumenge passat, els articles d’Anton Costas “Déme su dinero pero no me controle”, José Luis Leal “El perfil de la crisis”, Javier Rey-Maquieria “La economia de la mentira” en el que fa propostes concretes per superar la crisi, i José Carlos Díez “L’obsessió” en el que defensa la recuperació del consum privat, l’editorial d’El País “Goteo monetario” en el que pronostica futures rebaixes dels tipus d’interès que ja han conegut baixades històriques aquesta setmana, les cròniques de Mar Díaz-Varela a La Vanguardia i Rosa María Sánchez a El Periódico de Catalunya sobre les noves mesures adoptades pel Govern d’Espanya, l’article de Josep Oliver “Por un pacto de rentas”, l’entrevista a Juan Verde Suárez realitzada per Antonio Muñoz Vélez a Público en la que Verde augura i defensa el creixement del sector de les energies renovables, els articles de Jordi Canals “El acuerdo necesario” en el que defensa uns nous pactes de La Moncloa, Miguel A. Noceda “La banca pública en tiempos del cólera” en el que explica l’estat del debat sobre aquesta qüestió en el nostre país, i Alfredo Pastor “¿Banca o industria?” en el que alerta contra la contraposició del sistema bancari i el sistema productiu, i la interessant entrevista a David Taguas de Mariano Guindal i Conchi Lafraya al suplement Dinero de La Vanguardia, en la que dibuixa una bona colla de propostes per accelerar la sortida de la crisi.

La política europea travessa una etapa de desconcert i incertesa, incapaç de donar resposta als grans problemes del moment. Podeu fer-vos-en càrrec llegint els articles de José Ignacio Torreblanca, Josep Oliver i Jean Marie Colombani, l’editorial de La Vanguardia “Grietas en la casa europea”, la crònica d’Andreu Missé sobre la voluntat d’accelerar la reforma del sistema financer per tal que entri en vigor el 2010 i l’article de Joschka Fischer. Podeu llegir també la crònica d’Andy Robinson sobre la necessitat d’ampliar el paper del Fons Monetari Internacional i l’article de Roger Jiménez sobre “La deriva de l’esquerra italiana”.

Sobre la política nord-americana us convido a llegir els articles de Moisés Naím “La caída del imperio americano”, Paul Krugman “La gran vacilación”, Thomas L. Friedman “Poner en marcha a los que asumen riesgos” i Carlos Nadal “La apuesta exterior de Obama”.

Sobre qüestions relatives a la política internacional podeu llegir l’article del ministre d’Afers Exteriors Miguel Angel Moratinos “España y Rusia: nuevos tiempos” i l’article de Fred Halliday “Enigmas de la revolución iraní”. Sobre el paper d’Israel a la crisi de l’Orient Mitjà us recomano els articles de David Grosman, Miguel Angel Bastenier i Samuel Hadas.

En record de Pepe Rubianes us convido a llegir els articles de Joan Anton Benach, Joan de Sagarra i El Gran Wyoming.

Aquesta setmana us recomano una llarga llista d’articles sobre temes a debat: Rafael Cid Estarellas “Proudhon y la ‘demoacracia’”, Jordi Borja “Encuentros en el aire”, Nicole Muchnik “La Iglesia y la persecución”, Angel Cabrera Izquierdo “Un nuevo código ético para el capitalismo”, Oscar Celador Angón “Inquisición y eutanasia”, Daniel Innerarity “El gobierno emocional”, Jordi Miralles “Hablemos de democracia”, Vicenç Navarro “¿Existen clases sociales?”, la conferencia en Esade de Josu Jon Imaz “Liderazgo político y empresarial”, Sami Naïr “Las élites ante la crisis” i Bernardo Kliksberg “Corrupción. Más allá de los mitos”.

Acabo afegint-me a la campanya en favor de donar el nom d’un carrer o plaça a Francesc Ferrer i Guàrdia, vegeu-ne la crònica de Rosario Fontova a El Periódico de Catalunya. I em ratifico en la recomanació del darrer llibre d’Enric Juliana “La deriva de España” editat per RBA. Podeu llegir la crònica que en fa Llàtzer Moix a La Vanguardia. Per cert, he vist el llibre a la foto que il·lustra l’entrevista de Mariano Rajoy a La Vanguardia. Desitjo de tot cor que el llegeixi. Millor per a ell i millor per a tots.

“Perles” del programa Polònia emès el 5 de març, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES

– A Carod TV hi ha un programa molt interessant sobre les ambaixades catalanes, es diu “Gran germà”.
– Els Prínceps sʼhan clapat mentre el Rei els ensenya un àlbum de fotos del seu viatge a Jamaica…. els desperta al crit de Que viene la República! Però no tot són males notícies, els han portat un regalet, unes galetes dʼ”herbes” que fan allà, Maria, em sembla que ha dit… quin flipe! Els souvenirs ja no són el que eren.
– Un amic de Tomàs Molina ha passat de ser profe de secundària a treballar per la màfia russa… diuen que ha guanyat en qualitat de vida.

EL MILLOR
– Una reunió a la qual mʼhagués agradat assistir: Carod convoca Gimferrer i Monzó per demanar-los lʼopinió sobre la campanya “Encomana el català”. Monzó, amb la ironia que el caracteritza, la clava: “El català no sʼha dʼencomanar com si fos la peste bubònica”. Ara, que lʼalternativa que proposen jugant amb el doble sentit de la paraula “llengua” tampoc calia…

EL PITJOR
– Ca lʼObama i lʼami américain…. voleu dir que ho estem estirant massa?

EL CAMEO
– Francesc Mauri sʼha colat a lʼespai del Molina per culpa del becari.

MALA LLET
– El Rei flipat: “No me reía tanto desde que Marichalar y Elena dijeron de ir al Saber y Ganar”

SURREALISTA
– Lʼúltima de Mariano: si al PP li ha anat rebé a Galícia, i a Galícia es fala galego, caldrà que per recuperar el poder a Espanya, lʼidioma oficial sigui el galego. Lo pillas?

POLONEWS
– La Raquel vol “americanitzar” el TN. Ramon accpeta però diu que la setmana vinent serà més tipus Aràbia Saudita. Com, en àrab? No, sense dones. Buuuuuuuuuu

LA IMATGE DE LA SETMANA
– La reina amb rastes jamaicanes.

LA NOVETAT
– Patxi López, ben aconsellat per ZP. Per poder governar amb pactes puntuals amb aquest, aquell i el de més enllà, li caldrà incloure també en el pacte un psicoanalista.

DICCIONARI POLÍTIC
– Síndrome del percebe castigador: Es veu que és un virus tipus anisakis, que afecta només als electors gallecs.

LA PICADA D’ULLET
– Homenatge a Rubianes: El President es defineix com a iznajarocatalà. Iznájaro perquè va néixer a Iznájar tot i que no hi ha viscut mai i català perquè hi ha viscut tota la vida encara que no hi ha nascut mai. “De Pepe a Pepe, te echarem de menus, amic.

ZW 164 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.iknowpolitics.org/es

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona i, malgrat els avenços, encara queda molt camí per recórrer. En el camp de la política, iKNOW Politics (International Knowledge Network of Women in Politics) és una Xarxa Internacional d’Informació sobre Dones i Política. Un espai de treball a Internet amb l’objectiu de promoure la participació de la dona en aquest àmbit. Pretén incrementar la seva presència i eficàcia a través de la utilització d’un fòrum tecnològic, oferint, des de la seva pàgina, diferents possibilitats als usuaris i usuàries: consultar recursos online (com la biblioteca –on poden trobar des d’articles, documents, legislació, etc. fins a guies i materials d’interès- o coneixements especialitzats de la mà d’experts i professionals); participar en fòrums i debats, com el debat virtual “Treballant amb homes per a promoure dones a la política”, que se celebrarà del 16 al 31 de març; i intercanviar experiències a través de l’ús d’eines dissenyades específicament, entre moltes altres iniciatives. Els continguts del lloc web poden trobar-se, a més de l’espanyol, en anglès, francès i àrab, per facilitar el seu coneixement i difusió a nivell mundial.

En un altre context de comunicació política, comentar que el pròxim 11 de març se celebraran les 3es Jornades de Comunicació Política: “Lliçons sobre Comunicació de crisi” de la Universitat de Valladolid- Campus de Segòvia, coordinades per Ignacio Martín Granados i Miguel Vicente Mariño, en les quals vaig tenir el plaer de participar, en la seva primera edició de 2007, amb aquesta intervenció: L’Art de la Persuasió.

ZV (Zona Vídeo). Canal Orquestra Simfònica de YouTube, amb més de dotze milions de visitants de dos-cents països, des de la seva creació en el mes de desembre de 2008. La iniciativa va sorgir amb l’objectiu de crear la primera orquestra grupal del món a Internet, a partir d’un concurs que, fa pocs dies, donava a conèixer els guanyadors. De 200 candidats en total, s’han triat 90 músics que toquen 25 instruments diferents i entre els quals podem trobar a tres espanyols. El canal està disponible en 16 idiomes.

About Miquel Iceta

Sóc primer secretari del PSC, president del grup socialista al Parlament de Catalunya i candidat a la Presidència de la Generalitat

Posted on diumenge 8 Març 2009, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Els comentaris estan tancats.